Bona nit, bona nit, bona nit, bona nit, bona nit.
Seixanta i més?
Amics oients de Ràdio d'Esvern,
tornem a ser aquí.
En el 98.1 de la freqüència modulada
per iniciar el nostre magazín Seixanta i més.
Música, curiositats, personatges,
temes interessants o el que a nosaltres,
els components de la taula de redacció,
ens han semblat a dins.
Per oferir-vos-los.
L'Alina Santa Bàrbara,
la Montse Larrea,
en Joan Maria García Puigdevall,
en Carles Hernández,
i una servidora, la Joana Algarra,
estem disposats a iniciar
aquesta nova audició de
Seixanta i més.
Música,
Tothom que em coneix
sap de la meva admiració
pels concerts d'any nou
que podem escoltar a través de Ràdio Nacional
o bé contemplar-los en les pantalles de la tele
o a través d'Eurovisió,
cada primer de gener.
També confesso
la consideració que mereixia
el gran professional
que era el seu presentador,
José Luis Pérez de Arteaga.
Doncs bé,
aquest gran comentarista
de música clàssica
va morir la setmana passada.
Ell va ser,
al llarg de més de 30 anys,
el responsable
de la programació de Ràdio Clàssica,
l'emissora de música selecta
de la cadena nacional.
Gran especialista en Gustav Mahler,
no serà fàcil trobar
cap altre musicòleg
amb els seus coneixements musicals
que estigui al seu nivell.
Nosaltres volem retre'l
un petit homenatge,
tot recordant la seva tasca
i les bones sensacions
que sentíem
a través de les seves paraules.
Encara que no el vam conèixer,
personalment,
no oblidarem mai
el seu bon estil
en les transmissions del concert
d'any nou
del primer de gener
i el magnífic criteri
de la seva programació
de música selecta
a través de Ràdio Clàssica.
Adeu, company,
José Luis Pérez de Arteaga.
I abans d'acabar de redactar
aquesta Déu,
ens va arribar
la notícia de la mort
d'un altre company,
Juan Soto Vinyolo,
guionista en Ràdio Joventut
i més tard
fent-se càrrec
del consultori
d'Helena Francis
a Ràdio Nacional d'Espanya
a Barcelona,
fet
amb tanta sensibilitat
que vam passar molts anys
abans
no sabéssim
que qui responia
a les consultes
fos
el company
Soto Vinyolo.
Et recordarem,
amic.
Montes
de Madrid
Fins demà!
Bé, hi ha informació de l'agenda d'hivern de Collserola,
el parc natural que el tenim aquí a tocar i el gaudim.
El diumenge 26 de febrer ha prou un senglar de Collserola.
Ha prou és un petit senglar que viu feliç al bosc fins que un dia s'endinsa en una aventura plena de perills.
Vin a escoltar les seves peripècies.
Serà una narració bonica a càrrec de Laura Jardí,
de les 11.30 a les 12.30,
o sigui, de dos quarts de dotze a dos quarts d'una,
el diumenge 26 de febrer.
Com ja sabeu, sempre trobem coses molt boniques a Collserola.
I una d'aquestes són els vivers de Can Borni.
El dissabte 18 de març.
Un itinerari que ens permetrà observar la vegetació
i les construccions i actuacions realitzades en aquesta zona
i alhora conèixer una mica més l'obra de Rubio i Tudull,
destacat urbanista i passatgista
que també va deixar la seva petxa a la serra de Collserola.
M'ha mirat lluit a l'aigua?
Diumenge 26 de març a Can Coll.
És possible dialogar amb l'aigua?
Un rierol, una bassa i una font ens causen sorpresa i sensació de benestar.
Intentarem percebre aquests moments fugassos i súbtils
descobrint les capacitats expressives de cadascú.
En el marc del programa d'activitats per celebrar el Dia Mundial de l'Aigua,
a càrrec de Miquel Palau, tècnic del parc.
És de dos quarts d'onze a dos quarts d'una.
Vols col·laborar?
Què et sembla?
A venir un dia al parc a col·laborar
en la millora d'alguns dels seus espais?
Iniciem a l'agenda aquesta nova proposta.
Si tens temps i ganes, et convidem a participar-hi.
Anirem amb l'associació Alnos de Sant Just, d'Esvern,
a fer el manteniment de la petita plantació
que el 1998 es va fer al voltant del torrent de Can Cortés.
Bé, ara, Lina, què ens tens preparat?
Són curiositats o són coses curioses?
Bé, són coses curioses, curiositats,
i perquè ens entrem una mica més de quina ciutat tenim,
i dels fantasmes, que a vegades veiem que hi ha peta.
Veu un fantasme?
Sí, ens vas prometre que sí, que avui portaries fantasmes.
Bueno, no sé.
Vas tan fantasmagòric.
Hi visco jo, que soc una mica fantasma.
Que dius, hombre.
Bueno, mireu, guapitos.
Anem a veure, diu, que hi havia un visionari que modernitza Barcelona.
Aquest visionari, ja us podeu imaginar què és, no?
És el pla Cerdà, el senyor Cerdà.
I no li van deixar fer el que volia fer.
No, diu, va ser un innovador.
Sempre hi ha interessos.
O va ser un innovador racional, funcional.
I el que és més important,
fruit d'una visió global de la ciutat
que no s'havia plantejat mai fins aleshores.
Cerdà volia una ciutat construïda pel benestar tan físic
com el psíquic dels seus ciutatans.
I per això, les línies generals del projecte
comportaven punts com aquests que direm ara.
L'eixample es dividiria en una quadrícula de mansanes
de 113.3 metres de costat,
enxafrants a les cantonades,
que el donaven una forma octogonal.
Això encara està.
Sí, clar, el que ha quedat.
Després, els carrers tenien 20 metres d'amplada,
havien de ser, com a mínim,
que es dividien en una calçada de 10 metres
i dues voreres de 500 centímetres cada una.
Els edificis havien de tenir una bona distància entre si
i la seva assada no podia superar l'amplada dels carrers.
N'hi ha un momentet que diu
que feta la llefeta la trampa
i aleshores feien l'entreplà, no?
Com se diu, l'entreplà primer?
Entre sol.
Entre sol principal.
Entre sol principal.
I en lloc de simplíssims eren set.
Eren set, eh?
Però bueno.
Després, totes les cases havien de tenir finestres
tant a les façanes davanteres com a les posteriors
per permetre una bona ventilació.
I calia crear espais per a la canalla i la gent gran.
D'aquí la idea dels jardins interiors de les illes,
segurs i pròxims a les llars.
amb el desenvolupament del Pla Cerdà
quan neixen molts serveis públics
que faran de Barcelona una ciutat moderna.
Amb les diverses pestes i epidèmies
que havia assolat a la ciutat en altres temps,
ja s'havia pensat en formes d'assanejament
i cura de la higiene i la salut col·lectives.
Per això es construeixen fons,
safreixos, cases de banys públics,
a més de les grans clavegueres del desaigua.
També al voltant d'aquesta època
apareixien els fanals de gas,
els cotxes de punts,
destinats al servei públic
per llogar amb un boom fixa
amb paradetes amb diferents costes.
Ah, molt bé.
I el cos de bombers,
que gràcies a en part per ser a Rovira i Trias.
I el servei interurbà de Correus.
L'escorxador,
els cementiris municipals
i una mica més tard,
el telègraf,
l'enllonament públic per l'electricitat
i els primers telèfons.
Algunes obres van ser de titularitat pública,
però altres van poder fer-se gràcies
a la iniciativa privada,
perquè tot i la resistència del primer moment,
els inversors van percebre
la rentabilitat de l'impuls expansiu
i els ciutadans es van anar entusiasmant
amb la idea d'una Barcelona nova.
L'Ildefonso Cerdà
se'l considera un dels fundadors
de l'urbanisme modern,
després de la publicació de l'obra
Teoria General de la Urbanització.
i n'hi ha un detallet aquí que diu
que el pobre home
es va quedar bastant sense cobrar
i una mica sense calés.
Arruïnat, no?
I dintre d'això
ve l'anècdota,
una cosa que fa gràcia,
i que és,
apareixen els de Can Fanga.
Diu,
quan es va començar a construir l'eixample,
els carrers i les voreres
no estaven pavimentades.
Les pluges,
de vegades torrencials,
convertien el barri
en un gran toll de fang
i els carruatges
i els cavalls
esquitxaven els vianants
de llot sense voler.
Per no portar tanta terra a casa,
a l'entrada dels edificis,
s'hi va instal·lar
una peça de ferro rectangular
de més d'un pam
perquè els que accedien
poguessin netejar-se
les soles de les sabates.
En algunes de les antigues cases
de l'eixample,
encara es poden veure
alguns exemplars,
lleva fangs.
De tant fang acumulat,
els de Barcelona
se'ls va començar a conèixer
com els de Campfanga.
Ah, mira que bé, mira que bé.
O sigui, ara sabeu
de què bé.
De què bé.
De què bé el de Campfanga.
Aquest fantasma que s'ha sentit,
que és culpa del llibre
al peu del micro.
Al peu del micro.
Això mateix.
Bé, aquí,
que surt o no surt el fantasma,
no ho sé,
però bé, aquí diu
el vaixell dels escalets.
Fins al final del segle XIX,
per la plaça Antoni López,
discurria l'antiga muralla
del mar,
que protegia la ciutat
pel costat de la costa.
A la seva part superior
hi havia un passeig
empadrat,
amb baranetes i bancs,
que era el preferit
dels nostres besavis,
atès que es gaudia
d'una magnífica vista
sobre la Mediterrània,
el port i la línia costera.
els dies de Margrossa,
com ara últimament hem tingut...
Sí, i tant.
Diu, aneu al tanto.
Quan s'han quedat
sense platges,
al maresme.
Sí, sense platges.
Un inciso,
el que estem explicant,
amb allò de l'escalfament
de la terra
i que el mar pujarà,
jo penso que totes aquestes
cassetes que estan
tan a la vora de la costa...
Estan en perill.
Estan en perill.
I tant.
jo tinc uns parents,
tenen un pisset allà al costat
del passeig de Sant Antoni
de Colongé
i em fa molta d'allò
perquè dic,
però estàs just tocant el mar,
eh?
Sí, sí.
Al passeig.
Jo dic, allà aquell...
Ara, clar,
que està en el tercer pis,
no sé si allà arribarà el mar.
No, no,
però si començar...
Però jo em demano
per què deixaven construït
tant a la vora
perquè el mar pot pujar.
Sí, però no estava
tan acusat com ara, eh?
En èpoques de tempestes,
el mar creix.
Sí, i avui ho comentàvem
a casa meva.
Hi ha un llibre
de la Mercedes Alissac
que es diu de Ribos
i marcava les tempestes
de l'octubre
al final de l'estiuet
dels de Barcelona,
dels de Can Fanga.
Els que anaven estiuetjant.
Sí, però és que,
concretament,
una de les vegades
explica que va ser terrorífic.
Sí.
I, clar,
va marcar molt la vida
del protagonista
i dir...
O sigui,
que no és d'ara sol.
Això ja ve de lluny.
Bueno, i avui veia també
una d'aquestes que ens ha
que diu que són coses cícliques,
que a vegades posa la sorra,
a vegades treu la sorra,
el mateix mar va...
Sí, sí, va bé.
Clar, el que nosaltres desfemem...
De fet, a la Mediterrània
abans era molt més alt.
Ho trobem, per exemple,
a Barcelona,
el que és les Tarassanes,
que és la fàbrica de barcos medieval,
doncs el mar arribava
fins a tocar
les primeres pedres.
Clar.
Ja amarraven, diguéssim,
les embarcacions.
Clar, clar, que sí.
O sigui, ha recolat
molts metres.
Li vam prendre al mar.
I també,
si ens en anem,
per exemple,
a l'altre cantó
de la Mediterrània,
concretament a la part
ja, diguéssim,
turca,
Efeso,
que des d'allà
diuen que va pujar
la Mare de Déu
al cel,
doncs el port d'Efeso
actualment
és a dos quilòmetres
més cap a dintre del mar.
Ja, ja, ja.
Sí, sí.
És que el ser humà
és molt, molt
agossarat.
Ja.
I a vegades
les coses
no hi surten malament.
Bueno, aquí estaves
al migdia,
allò del telediari
i del temps,
el de Planés,
que s'ha esfonçat
un cotxe d'aquests
que neteixen i tal,
perquè dius,
clar, s'ha esfonçat.
Perquè a sota.
Perquè a sota.
Perquè l'aigua no te va, sí.
Perquè l'aigua no te va, sí.
Perquè l'aigua és sorra.
I l'aigua minat sota.
S'ha acabat la sorra
i s'han sorra.
Sí, sí, sí.
Bueno, xiquets,
continuem amb el fantasma, eh?
Amb el fantasma.
Sí.
En dies de mar grossa
es podia contemplar
la fúria desfarmada
de les zones
batent contra la ciutat
o la lluita estremelidora
d'una nau
que no s'havia posat
a recers a temps.
I en ocasions
podia observar-se també
la màgica aparició
d'un vaixell
d'aspecte
del qual,
cas negra
amb una calavera
pintada a la popa,
se la identificava
ràpidament
com el vaixell
dels escalets.
Apareixia de cop i volta,
balandrejat
de la deriva
i els ocells marins
que rondaven
sobre les aigües
fugien en estol,
encomanant
els seus crits
i els seus temors
els passejants
que de seguida
distingien les ossades
dels escalets
humans
que a manera
de gallardets
penjaven
dels pals de la nau.
El vaixell
dels escalets!
Ai, mare!
Una canonada
de vis
i totes les naus
que rondaven
prop del port
s'apressaven
a posar-se
a recers
perquè tothom
sabia
que aquest vaixell
fantasma
anunciava
un nefragi
abans
de vuit dies.
Explicaven
als vells
llops
de mar
que havia estat
una nau
pirata
en aquells
temps llunyans
en què els
corsaris
i el
barbaresc
visitaven
sovint
les nostres
costes.
Una nit
de Nadal
un dels
tripulants
enrolat
de feia poc
va voler
desembarcar
a Barcelona
per tant
d'assistir
a la missa
del gall.
I els seus
companys
d'aventura
van insistir
a acompanyar-lo
amb el propòsit
de fer-ne
burla.
Però un cop
van ser
a les portes
del temple
una força
misteriosa
els va impedir
d'entrar
excepte
el veritable
de volt.
Esvolotats
i més atemorits
del que
voldrien
confessar
els pirates
van tornar
al seu
vaixell
però
quan ja
eren
acoberta
aquest
va iniciar
una navegació
eterna
que els
segueix
portant
pel mar
amb la vida
i amb la mort
sense poder
tocar mai
cap port.
Darrerament
no s'ha sentit
a ningú dir
que hagués
vist rondar
el vaixell
dels escalets
per les costes
de Barcelona.
Potser s'explica
pel fet
que la iglesia
en va tenir
lloc
als fets
la de
Sant Sebastià
que va ser
derruïda
juntament
amb el convent
del mateix nom
en el
1910
i el seu
lloc
es va alçar
a l'enorme
edifici
que alberga
l'oficina
central
de Correus
i Telegròs.
Quin és el
fantasma?
Ah,
quin?
La factura
de la llum
que us vindrà
dintre de poc
i us vindrà
dintre de poc
i us
susto
i que el
tindreu
que pagar
tu.
Que tindrem
que pagar
que tu
tampoc
et tan lliuraràs.
No, jo a partir
d'ara
res,
amb espermes.
Ah,
també,
també seria
una manera
de plantar-li
cara.
Sí,
perquè si poses
una placa solar
vindran a cobrar
l'utilitat
del sol.
No, no, no,
la placa solar
que no,
que podria ser
i tu
amb això
apanyar-te,
ho t'ho dic
perquè el meu fill
és un tècnic
de tot això,
doncs
les companyies elèctriques
te l'agafen.
Sí.
i aleshores
anava bé,
però ara
tenen que pagar
un cànon
o no sé què.
Un cànon, sí.
Perquè ell produeix
més del que consumeix.
I tant.
Per tant,
li absorbeix la companyia
però ell
té que pagar.
Perquè li fa
la competència.
Sí, exacte.
No, no,
ja en sabem.
Aquí,
ara ja no l'hem tret,
però aquí en l'Ajuntament
hi havia dalt
que es veu que els hi havien
posat com a prova
no sé què,
un generador.
Sí.
Vosaltres recordeu
d'aquelles coses
que semblava
com un molinet?
Ja no hi és?
Com un molinet.
No m'hi he fixat?
No, i ara també.
Penso que no hi és ja.
No m'hi he fixat ja.
I allò és
amb una massia
al mig del camp,
amb un molinet d'aquests
que val un ronyó, eh?
Ojo.
O una plaça,
unes morts solars.
Pots fer corrent.
De moment
l'acaldessa de Barcelona,
la de Colau,
es veu que,
això surt en el diari d'avui,
es veu que
abans es presentaven
dos empreses
per la subhasta
de llum.
Una era la Catalana de Gas,
i l'Endesa.
I l'Endesa.
Aquest any
no s'han presentat.
No, no.
I es veu que
el donaran
a dos comercialitzadores
molt petites.
I aquests es quedaran
sense el negoci.
Gas natural
no s'ha presentat
i la Catalana...
Cap ni Endesa
ni Fenosa.
Ni Endesa.
Sí, ni on Fenosa.
És la que va amb gas natural.
Sí, perquè es veu
que l'Ajuntament
els va obligat,
juntament amb la Generalitat
s'han posat d'acord,
i han dit molt bé
que us donarem
la capacitat
de subministrar-nos.
Però haureu d'afirmar
que en els casos
d'aquesta gent
que no poden pagar
durant un temps...
La pobresa energètica.
l'apagareu vosaltres.
l'apagareu vosaltres.
Els altres han fet
lorris
i no s'han presentat.
I perdran aquest negoci.
Bueno, veremos.
Veremos.
Porque poderoso caballero
es don dinero.
Bueno, ya comencen
a moure's coses.
ningú s'hagués pensat
que el governador
del Banc d'Espanya
seria acusat.
Ah, sí?
I avui ho és.
Sí.
No sé el que sortirà.
És imputat, de moment.
Bueno, no és imputat.
Investigat.
És que abans
se'n deia imputat.
Ara han canviat el nom
perquè queda molt lleig.
Això d'eiputat queda molt lleig.
Sí.
Bueno.
Continuarem.
Vigilant de la vora.
Aquí.
Sí.
Vigilant de la vora.
Música per gaudir.
Torna Isaac Albèniz
a aquest espai.
Aquest compositor català,
nascut a Camprodon,
va ser un músic
enormement precoç.
Va néixer
amb la música a les venes,
ja que als quatre anys
ja va fer
el seu primer concert
de piano,
clar,
adaptat a la seva edat.
Bé,
ell i la seva germana,
Clementina,
van estudiar a París
amb el famós professor
Marc Montel.
Però,
l'Issac
no va poder ingressar
al conservatori
perquè van dir
que era massa jove
sense tenir en compte
el seu gran virtuosisme.
als 18 anys,
amb una beca
de la Casa Reial
va marxar
a Brussel·les
al seu conservatori,
on va obtenir
el primer premi
amb distinció especial.
Va estudiar
amb Leeds
i va veeixer
a Amèrica
per fer
una bona tanda
de concerts.
La seva producció
com a compositor
fou verdaderament
extraordinària.
Les operes
Henry Clifford
i Pepita Jiménez
van ser estrenades
al Liceu.
La sarsuela
Sant Antonio
de la Florida
va tenir
un èxit enorme.
Catalònia
va ser una suite
per orquestra
i solista
i molta producció
pianística
tal com
la suite espanyola,
danses d'Espanya,
estudis de concert
i la vega.
Destaca,
sobretot,
la suite
Ibèria
amb vaires
populars
de tota la península.
La pianista
Rena
Kiriakov
interpreta
una melodia
senzilla
i plena
de sentiment,
tango.
di Chelsea
de Mit mutually
de Vil ellos
eden
que
de
de
глаз
de
en
overlook
la wicked
re
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
L'hoja intercanviada.
Bé, espera.
Ah, senyor Déu me.
Que perdem els dions i ho perdem tot.
La desapareguda fortalesa de la cidadela,
tal com s'acaba de dir la Joana,
fixeu-se que jo sempre dic cidadela.
I per què?
No dic cidadella, no sé.
なしゅtadella?
Queda molt bonico.
Per què veus la diària, sí?
No, no, no, perquè possiblement la doble L,
en ingles i la doble L,
Bueno, perdoneu, senyors, que m'esteu escoltant, si és que escolteu.
Tal com s'acaba de dir la Joana, va ser el gran i odiat llegat arquitectònic
que el rei Felip V va deixar als barcelonins.
Durant un segle i mig va ser el símbol de la dominació, la repressió i el terror
fet sobre la ciutat de Barcelona.
Fins que el general Joan Prim, després de la revolució liberal de l'any 1868,
la va donar a la ciutat, que la va reconvertir en l'actual parc
per a l'exposició universal de l'any 1888.
De totes maneres, dels edificis que van allotjar una guarnició de 8.000 soldats,
se'n van salvar tres de la piqueta.
L'Arsenal, avui Parlament de Catalunya, el Palau del Governador,
que és l'actual Institut Verdaguer,
i l'Església, l'únic espai de l'antic recinte militar
que encara conserva un ús castrense.
L'Església de la Ciutadella és, malgrat la seva ubicació,
una de les més desconegudes dels barcelonins,
almenys al seu interior.
T'han tancat tota la setmana.
És solsament assequible els diumenges,
al migdia, per assistir a la missa.
Encara avui, aquesta iglésia està sota la jurisdicció
de l'arcabisbat castrense d'Espanya.
Els seus feligresos són gairebé exclusivament
oficials de l'exèrcit o exmilitars.
Aquesta peculiar parròquia, d'estil neoclàstic francès,
va ser construïda pocs anys després
de la caiguda de Barcelona l'any 1714.
La va dissenyar l'enginyer militar burbònic Alejandro de Rez.
I durant molts anys va córrer el rumor mal confirmat
que a la cripta hi ha les restes de Prosper van Verbum,
l'enginyer de Felip V, que va dirigir els treballs de la fortalesa,
els enderrocaments del barri de la Ribera i la construcció de la Barceloneta.
El temple està dedicat a la Immaculada Concepció, patrona de la infanteria.
La resta d'armes estan representades a les capelles laterals,
com la de l'aviació amb la Mare de Déu de Loreto.
I més recentment s'ha incorporat una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat.
A l'interior de l'església actualment s'hi troba una sola tomba,
la d'un tal Claudio Tragigal Roncal,
brigadier que va estar destinat a la ciutadella.
El sepulcre està situat just a sota d'un plano de l'antigua fortalesa.
L'any 1934, les autoritats republicanes van aprovar un projecte
per convertir l'eglésia en un panteó de catàlans il·lustres,
entre els quals es trobarien les restes del president francès Macià,
la guerra civil i la dictadura.
Posterior, o sigui, la guerra civil i la dictadura van...
Frustrar.
Perdó, frustrar...
La iniciativa.
La iniciativa, els actes de francès Macià, la guerra civil, la dictadura.
Clar, és que...
Perdona, m'he bunyit perdut, eh?
Bé, tranquils.
Joana, a tu ara.
Doncs ja sabeu una mica més sobre aquesta església dels militars
ubicada al parc de la Ciutadella,
de la qual, segurament, haurem passat per davant la porta
sense fer gaire cabal.
O sigui que, ja ho sabeu,
quan aneu al parc de la Ciutadella,
busqueu-la.
És petiteta, és mona,
però, clar, és una esglésieta.
Sí, bueno, podem anar el diumenge és al matí,
perquè si no n'hi podrem pas d'entrar.
Ah, no, a la Santimissa no.
Volem la façana.
Ah, molt bé.
També, com el parc és tan agradable, mira,
val la pena.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà!
Fins demà!
La mica de salut, que sempre ens va bé, després de tenir el cos preparat.
Sí, i el prepararem menjant.
Ah, molt bé.
O sigui, advocat, que es diu, és ric en bàsics, grassos, moni saturados, moni insaturados.
L'aguacat és un fruit de l'advocat o aguacate, és el fruit d'un arbre...
Digues l'aguacate, que la gent s'entarrarà millor.
Sí, s'entarrarà millor.
És un fruit d'un arbre que pertany a la família de l'oreacae, en la que també s'hi situen l'alcanfort, la canyella i el llaure.
El nom d'aguacate deriva de la paraula azteca, nahuhart a abucat, que significa testículo, degut a la semblança que té la forma de la seva fruita.
Encara que en molts llocs també és conegut com pera alagarto, que reflexa la forma i l'aparença que té la seva pell.
Una porció comestible d'aguacate és la seva carn de color verd, amb una textura suau i la consistència de la mantequilla.
El seu gust recorda la nou i l'avellana.
A més de donar consistència a les amanides, aporta textura untuosa als entrepans i acompanya a moltes salses, a les que dona substància i color.
Encara que l'aguacate es consumeix habitualment com vegetal, amb amanides, salses, cremes i sopes, està considerat com una fruita.
No té gaire sabor, no té sabor dolç, el que li permet combinar adequadament numerosos plats.
I aleshores diu aquí tipus d'aguacate, hi ha diversos aguacate bacon, aquesta varietat d'aguacate té la pell verda i la seva forma és ovalada,
és de tamany mitjà, pesa entre 170 i 340 grams, la seva pell és fina i verda.
I la seva pulpa és de color grugós verdós.
Quan està madur, l'aguacate bacon perteneix, permaneix verd i fa fosc solament un poc i es pot pelar fàcilment i és de sabor suau.
Hi ha un aguacate forte i aguacate ja en tenim pa per avui.
Bueno, jo el que voldria preguntar és si aquella guacamole, quan es fa el guacamole, és de l'aguacate?
Sí, és de l'aguacate.
És un dels ingredients.
Aleshores, jo tinc una filla que el fa molt bé, que li va ensenyar a una mexicana com ho feia,
i a mi que no m'agrada perquè el trobo que és gras.
És gras, té una sensació de mantega.
No és que sigui dolç, és veritat.
Però té un greix que és molt saludable.
Però té un greix que és bo.
Sí, sí, però bueno, mira.
Contra gustos no hi ha d'escrito.
I el sabor és veritat, el sabor no és dolç.
No, no és dolç.
El que permet fer-lo amb diversos plats.
Sí, sí.
El guacamole, un xatxos, tomar-lo, que la lupita...
Sí, sap molt bé.
El guacamole se li posa tomàquet també, no?
No, no.
No?
No, aquella fa...
Ah, no, no conec jo els...
Li posen una mica de tomàquet.
Sí, li posen.
Jo.
Ja li preguntaré jo la...
Suposo que hi ha d'ovell diferents maneres de fer-ho.
Maneres de fer-ho.
De preparar.
I després, a vegades, el que fan és patata de xorreria.
Patata de xorreria aquesta així.
Sí, sí.
I aleshores s'agafen i posen allà...
Bueno, perquè això s'ho mengen amb aquells triangles que es diuen...
Sí, bueno, no.
Els triangles que són forts salats una miqueta.
Sí, igual.
I darrere de l'aguacate o del bocat.
Ara, el Joan Maria ens farà cinc cèntims d'aquell reportatge que a vegades escrius.
Sí, eh?
No, a vegades, no, cada setmana.
Bueno, avui és un tema que jo crec que és molt interessant i he procurat no espantar gaire la gent.
He procurat tampoc donar informació.
Ah, assabentar-la, assabentar-la.
Que no surti cap fantasma.
Sí, no, no, no.
Què hem de fer els pensionistes per conservar el nivell de vida?
Ai, mare.
Ai, madre.
I ja ens has espantat del tot.
Quan ja posem-nos a tremolar quan el govern hem estepat.
O tropetat.
Actualment, en cas de tenir ingressos únicament de la seguretat social, és a dir, una pensió,
sigui quin sigui el seu import, estarem condemnats en el futur que aquestes vagin mimvant any cada any.
Això és així?
No, no, no.
Sí, més o menys.
Més o menys.
I això per què?
Doncs, simplement, perquè el govern actual ha canviat la llei per estalviar-se diners i no ve de pujar cada gener a l'IPC,
que és el cos de la vida de l'any passat, agafant com a referència el mes de novembre, com fèiem fins ara els anteriors governs.
La nova llei només autoritza una pujada del 0,25 a l'any.
Aquesta és la raó principal de la nostra pèrdua de valor requisitiu dels ingressos de les pensions actualment.
Per què ara el govern ha fet aquesta llei?
Per intentar que les pensions siguin un gasto sostenible per a l'Estat.
S'ha de tenir en compte que cada any la gent viu més, la qual cosa fa que el gasto en pensions creixi any rere any.
També el percentatge de persones en actiu treballant respecte als pensionistes s'ha incrementat notablement a favor dels que cobren
i, per tant, ha desnivellat la balança de pagaments de les pensions.
Quina sortida tenim?
Tan fàcil com que l'import que no cobreixi les aportacions dels empleats actuals es complementin amb impostos.
I, molt important, a tenir en compte per tots nosaltres, saber i recordar que les polítiques socials i de pensions
la determina el govern de torn de la nació.
Farem bé, doncs, de llegir-nos les promeses que ens fan els diversos partits polítics abans de confiar-hi el nostre vot.
Cal tenir memòria i no tornar a votar a les pròximes eleccions els que no han complert els seus compromisos.
Fins ara he parlat diverses causes referides als ingressos.
I les despeses?
Ja en la part dels ingressos només tenim a l'abast el nostre vot cada quatre anys per castigar o no el govern de torn.
Amb les despeses tenim individualment un major protagonisme,
que es basa en poder gastar el que, de veritat, creiem que ens convé
i retallar sense contemplacions les altres, fins a arribar a l'equilibri.
Allò que en diguem no es tira més el braç que la màniga.
Les persones de 60 i més, que han conegut la postguerra civil espanyola,
estem tots vacunats per aquesta llarga crisi que ara patim.
Gens comparable a les penúries, les injustícies i fam
que molts van tenir que suportar a la referida època.
Finalment, la resposta de l'anunciat.
Podrem els pensionistes conservar el nostre nivell de vida?
Soc pessimista o realista, segons com es miri.
Però crec que la resposta és simple.
No.
Molt bé.
Vull acabar amb una afirmació optimista.
La seguretat social farà fallida?
No ho sé.
No, no.
No ho sé.
Ahir deien que no.
El que sí sé és que l'Estat no té cap més remei que donar-li suport.
I, per tant, tots seguirem cobrant les nostres pensions.
D'això sí que n'estic segur.
Fins la setmana vinguent.
Molt bé.
Amb un 0,25 que ens augmenten.
Escolta, mira, a mi un euro amb 10 cèntims.
A mi un amb 25.
I un amb 20.
Per què aquestes diferències?
Protesto.
De totes maneres...
No protestis, que cobres més que jo.
També ens fan trampa amb això, eh?
Perquè, guaita, te diuen un 0,25.
Va, fan el càlcul un 0,25.
I llavors resulta...
No, no, resulta que en vez de cobrar,
encara hi perdries 7 o 8 euros.
Però que molts que fan, les retencions que t'apliquen,
ho baixen unes dècimes més perquè surti, segons cada un,
doncs 3 euros o 4 euros de més.
I doncs, mira, tema pujat.
Tinc una amiga que diu...
Aniria a la porta del govern i els hi tiraria pels nassos.
Guardeu-vos-ho a la butxaca.
Jo també ho havia pensat, això.
Sí, sí, sí.
Sous-titrage ST' 501
Biografies de grans personatges de la història
Avui us oferim alguns trets de la vida
d'un escriptor i filòsof francès
que amb la seva llarga i intensa existència
va omplir gairebé per complet
la vida filosòfica i cultural del segle XVIII.
Ens referim a Voltaire,
pseudònim de François-Marie Aruet,
nascut a París l'any 1694
dintre d'una família benestant.
Voltaire va estudiar al col·legi dels jesuïtes
Louis Lerrand,
on va rebre una educació clàssica i completa,
sobretot amb un gran sentit
sobre els valors literaris.
Però amb la seva primera joventut
es va afiliar a la Société du Tempo,
un brillant grup de lliurepensadors.
Va prendre part en moltes competicions literàries
i amb els seus escrits
va satiritzar l'acadèmia francesa,
cosa que li va ocasionar
una estada de presó
d'11 mesos a la Bastilla.
Lliberat gràcies a la magnanimitat
del regent de l'època,
va estrenar la tragèdia Edip,
el primer dels seus grans èxits dramàtics.
Va viure desterrat,
per les seves idees,
dos anys a Londres.
On va coçar per complet
els ambients liberals
de la intel·lectualitat londinenca del moment.
Va rebre de Lockett i Newton
les diretrius per formar
la seva filosofia pràctica,
cosa que va dotar
sense cap mena de dubte.
Bon coneixedor de la llengua anglesa
va introduir Shakespeare a la França
i de la mateixa manera
que Montesquieu va ser un gran admirador
del sistema polític britànic.
La seva està d'Anglaterra
li va fer variar
la seva filosofia
envers la visió
de la vida que havia mantingut
fins aleshores.
va canviar el seu escepticisme,
el seu cosmopolitanisme
i també la tècnica dramàtica
de la seva producció literària.
Durant aquest temps va publicar
la famosa epopeia
La Ariada
i també
Zerre,
obres
a l'estil
Jacques Perrià.
Una altra de les obres d'èxit
va ser
El temple del gust,
sàtira
a l'estil
Àcid
Anglès.
Les lletres
filosofics
que denunciaven
el despotisme
francès
i elogiaven
la tolerància
anglesa
li van ocasionar
un nou exili
de 14 anys
a la frontera
amb la Lorena.
En aquest temps
va escriure obres
d'un èxit
extraordinari,
d'entre elles
una
enormement
audaç.
Mondiam.
Durant anys
va tenir
una gran amistat
amb Frederic
el Gran
de Prússia.
D'aquí
va ser
assessor
literari.
Però les diferències
ideològiques
van trencar
una profunda
amistat
d'anys.
Va gaudir
de la protecció
de Madame
Pompadour
que li va donar
el favor
de la cor
francesa
i fins i tot
un lloc
a l'acadèmia.
Però
dos nous èxits
de l'obra teatral
Mohamed
i l'obra filosòfica
Morop
el van allunyar
un altre cop
de París.
Els últims anys
de la seva vida
i debut
a la gran popularitat
que tenia
en el món
il·lustrat
del seu
temps
Voltaire
va ser
una figura
molt visitada
pel món cultural.
Després
d'una llarga absència
el seu retorn
a París
va donar lloc
a grans
mostres de joia
entre els
intel·lectuals.
La producció
literària
i filosòfica
de Voltaire
és enorme
i la llista
de les seves obres
llarguíssima.
I destaquem
per un top
típicament modern
tant
per l'exacta
documentació
com per la varietat
d'interessos
que basten
que semblaria
que són
dels d'avui.
Diu
s'ha de
s'ha de reconèixer
que malgrat
que malgrat la seva
incapacitat
de fer
de fer justícia
i el cristianisme
i a l'edat
mitjana
Voltaire.
Voltaire
és el primer
gran historiador
francès.

Carò
sempre depèn
de nosaltres
fer respectar
la nostra
pobresa.
Cap home honest
es fa ric
en un moment.
Bé,
aquestes
han estat
les mostres
biogràfiques
d'un personatge
que va marcar
l'ambient cultural
de tot un segle
al XVIII.
Va ser
un bon terme.
El curiós
és que aquest home
que es movia
en cercles
molt d'èlita
dels diferents
països
de França
en aquest cas
de Inglaterra
eren amics
d'ells
sempre i quan
les seves idees
eren igual.
Com que aquest home
llavors sortia
i anava a Inglaterra
veien que el francès
estava molt
molt diferent
no eren tan liberals.
I llavors
estava el despotisme
trencava amb els altres
i llavors
el formien a l'exili.
Si vols ser vial
i ser equànim
i vius a Barcelona
has d'anar un quant temps
a viure
3 o 4 anys
a viure a Madrid
i canviaràs l'opció.
Llavors
tornaven-hi.
Si això ho féssim
canviessin
els de Barcelona
i els de Madrid
anessin allò
s'hauria acabat
el poder.
No, no,
hi ha Madrid
ni a Madrid
ni a Andalusia
ni a un altre lloc
perquè cada lloc
té la seva idiosincràcia.
I es pensa
que és la més bona
i vol fer passar
pel tu o pel altre.
El que passa
és que uns
tenen el poder
per fer passar
pel tu o pel altre.
Ja, els altres.
Aquesta és la diferència.
Això mateix.
I ara
un consell
per a les persones grans.
Per dormir bé.
Ens els dona
l'articulista
Òscar Jiménez.
Moltes persones
tenen dificultats
per agafar el son
o per mantenir-se
adormides
durant tota la nit
o bé
es desperten
massa aviat.
Els que coneixem
com a insomni
és el trastorn
del son
més freqüent
i és un problema
que s'accentua
a mesura
que ens fem grans.
Mesures
per a una millor
higiani del son.
Això.
Mantingueu un horari fix
per anar-vos
a dormir
i llevar-vos
també
els caps de setmana
i durant les vacances.
Quedeu-vos al llit
el temps suficient
adaptant-lo
a les vostres necessitats
reals de son.
Reduir els temps
de permanència
al llit
millora
el son
i al contrari
quedar-se
durant molt de temps
al llit
pot donar lloc
a un son
fragmentat
i lleuger.
Eviteu la migdiada
en casos concrets
es pot permetre
una migdiada
després de dinar
amb una durada
de només
de 30 minuts.
Menys mal, eh?
Perquè això
a mi m'agrada molt.
No, no
els metges
diuen que
20 minuts
30
és l'aconsellable
inclús
va molt més bé
per fer la digestió
de tota la mandanga.
Eviteu
les begudes
que contenen
cafeïna
i teïna
el tes i cafès.
Si es prenen
a la tarda
alteren
el son
fins i tot
en persones
que no ho perceben.
L'alcohol
i el tabac
a més de perjudicar-la
la salut
perjudiquen
el son.
Heu d'evitar-ne
el consum
unes quantes hores
abans d'anar a dormir.
Si és possible
feu exercici
regularment
durant almenys
una hora al dia
amb llum solar
preferentment
a la tarda
i sempre
almenys
tres hores
abans d'anar a dormir.
Sempre que sigui
possible
mantingueu
el dormitori
amb una temperatura
agradable
i amb uns nivells
mínims
de llum
i soroll.
La gana
i els àpats
abundants
poden alterar
el son.
Eviteu
anar-vos a dormir
fins que no
hagin passat
dues hores
del sopar.
Si esteu
acostumat
prengueu
alguna cosa
llogera
abans de l'hora
d'anar a dormir
per exemple
galetes
llet
o formatge
però
eviteu
la xocolata
grans quantitats
de sucre
i l'excés
de líquids.
Si us desperteu
en plena nit
no mengeu res
o podriu
començar
a despertar-vos
habitualment
a la mateixa
hora
amb gana.
Eviteu
fer
el llit
activitats
com
veure la televisió
llegir
escoltar
la ràdio
etc.
No feu
exercicis
intensos
ni feu
servir
l'ordinador
en les dues
hores prèvies
d'anar al llit.
Bé
no ens anem a dormir
però
anem a sopar
o anem
a fer el vermut
perquè els dissabtes
ens s'agrada molt
fer el vermut.
senyores, senyors
moltes gràcies
per la vostra atenció
i
que esteu
molt feliços
durant aquest temps
que tornarem
a ser amb vosaltres
dimecres vinent
o el dissabte
en segona audició.
Lina?
Bona tarda.
Montse?
Una abraçada a tots.
Bona tarda.
Joan Maria?
Adeu-siau a tots.
Carles?
Adeu.
I la Joana
us diuen
gràcies
i fins la propera.
Ara escoltes
Ràdio Desfer

I could pretend
and say goodbye
Got your ticket
Got your suitcase
Got your leaving smile
I could say
that's the way it goes
And I could pretend
that you won't know
that I was lying
Cause I can't
stop loving you
No, I can't
stop loving you
No, I won't
stop loving you
Why should I?
We took a taxi
To the station
Not a word to say
And I saw you walk
across the room
Maybe the last time
I don't feel
Feeling harder
Couldn't be wrong
But I'm the real
We're trapped