La Música Moderna
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Ja, calla, que igual me'n vaig a Irlanda.
A Irlanda?
Per Nadal, bé, bé.
Si tu també vols viatjar fins a Irlanda, pren bona nota.
Fes les teves compres a Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan d'Espí i Sant Just d'Esvern.
Per cada compra de més de 10 euros aconseguiràs un gomet.
Necessites 10 gomets i com a mínim 3 han de ser de colors diferents.
Enganxes el tarjetó promocional i quan l'hagis completat, diposita-la a les urnes que trobaràs als equipaments municipals.
Espavila! Tens fins al 5 de gener per aconseguir-ho.
Recorda, per Nadal no cal creuar la Diagonal. Cada ovella, el seu corral.
Grinem al comerç local.
A les portes, a Riu d'Esvern.
Sintonitzes, a Riu d'Esvern.
Per la Riu de Sant Joan.
Flora tan ben fort.
Amics oients, quan ens escolteu, si ho feu en dissabte, serem a la vigília de la nit,
per a molts, entranyable i tendra, la nit de Nadal.
Ja ho sabem, que moltes persones diuen que massa llums, que massa Nadales, que molta hipocresia...
Doncs no.
Per a nosaltres no és una festa artificial.
No és una festa imposada pel comerç.
Encara recordem que, quan érem infants, el nostre petit país, que era una mica grisot,
en arribar al Nadal tot s'il·luminava.
Ens donaven torrons de reaccionament.
Matàvem el pollestret, que la mare havia criat al terrat o al balcó,
i cantaven com d'escosits, tots sortint de missa de gall,
endolçant-nos amb petites rastolines, perquè Jesús era nat.
El nostre mai oblidat poeta Miquel, Martí i Pol,
potser també recordava els seus Nadals infantils,
quan va escriure aquests versos que podeu escoltar.
«Germans de l'infant i de tots».
Hem vestit el pessebre en un angle del menjador,
sobre una taula vella.
El pessebre mateix de cada any,
amb la mula i el bou,
i l'infant i els tres reis,
i l'estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots adreçats a la cova,
amb corrues de vells pelegrins,
tots nosaltres,
atents a l'auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri,
hem cantat les antigues cançons,
de la mula i el bou,
i l'infant i els tres reis,
i l'estrella.
I ho faríem la nit,
amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix,
amb vergonya potser
de saber-nos germans de l'infant
i de tots
en la nit de la gran meravella.
Aquesta és una música molt adient
per aquest verset
d'en Miquel Martí Pol,
que ens recordava
aquelles nits de Nadal,
potser tristoses,
però tan tendres,
amb la taula plena,
amb el pessebre,
i tots mirant l'infantor.
I ara,
biografies de personatges il·lustres.
Avui,
mossèn Cinto Verdaguer.
L'any 1845,
negia el poblet de Folgaroles,
a la plana de Vic,
el màxim poeta del Renaixement literari català,
Jacint Verdaguer i Santaló.
Els seus pares,
membres de la pagacia de la comarca,
el van ingressar,
als deu anys,
al seminari episcopal de Vic.
La seva vocació literària
va ser molt primerenca.
Quan encara estudiava al seminari,
va obtenir dos premis
als Jocs Florals
de l'any 1865.
Va ser ordenat sacerdot
a l'any 1870,
sent destinat,
com a coadjuntor,
a la parròquia de Vinyoles d'Oris,
on va enmalaltir
d'anèmia perniciosa,
que els metges
van considerar
gairebé mortal.
Per tal de recuperar la salut,
va entrar de capellà
en un vaixell
de la companyia transatlàntica,
que feia la ruta
de l'Havana.
Més tard,
el propietari de la companyia,
el senyor
Antonio López i López,
primer marquès de comilles,
el va contractar
com el moïner
de casa seva,
al llarg d'alguns anys.
Durant aquest temps,
la tranquil·litat
i la recuperació física
li van permetre
dedicar-se plenament
a la conclusió
d'una obra
de grandiosa concepció
que madurava
dels seus anys
de seminarista,
l'Atlàntida.
Aquesta obra poètica
descriu
el mític enfonsament
del continent Atlàntida
i la lluita d'Hèrcules
contra els Atlants.
L'obra
que va aconseguir
el Premi de la Diputació
de Barcelona
en els Jocs Florals
de 1877
va significar
la consegració
definitiva
de Mocent Cinto Verdaguer
com a gran poeta
de Catalunya.
Segons la creença
general
d'aquells moments,
la literatura catalana,
després dels inicis
de la Renaixença,
acabava de ser
enriquida
amb aquesta obra
extraordinària
transcendent.
Segons un crític
de l'època,
l'Atlàntida
va ser la primera
plasmació monumental
del recobrat idioma
català
en totes les seves
possibilitats
de força,
gràcia,
sabor i riquesa.
A l'Atlàntida
van seguir
idil·lis i cants místics,
on Verdaguer
va mostrar plenament
el misticisme
de la seva obra.
L'any 1880,
proclamat ja
Mestre en Gai Saber,
Verdaguer
finalitzava
el seu altre
gran poema,
Canigó,
un cant a Catalunya,
la Catalunya heroica
de la reconquesta,
a la configuració
física i espiritual
de la nació catalana,
simbolitzada
respectivament
pels comptes
Tallaferro
i Grifer
i per
l'Abat Oliva.
Ja el 1883
els Jocs Florals
premiaven
la seva
Oda Barcelona,
de la qual
l'Ajuntament
de la ciutat
Comtal
va publicar
una edició
de 100.000
exemplars.
Monsensit Verdaguer
havia arribat
a la Glòria.
Però
va viatjar
a Terra Santa
i a la seva
tornada
es va observar
una crisi
psicològica
en el poeta.
que el va fer
dedicar-se
de manera
desmesurada
a l'exercici
de la caritat
i sobretot
a la pràctica
dels exorcismes.
Aquestes actituds
van ocasionar
el fi
de la relació
del poeta
amb la casa
de Comilles
i la seva
reclusió
al santuari
de la gleba
a Vic.
L'any
1898
va tornar
a la diòcesi
de Barcelona
on sempre
tenia
com a màxim
consol
la celebració
diària
de la Santa Misa.
Va morir
l'any
1902
a Vila Joana
a Collxerola
i el seu
enterrament
multitudinari
va constituir
un merescut
homenatge
al gran poeta
qui millor
havia sabut
cantar
les meravelles
tant de la resta
de l'Estat
com de la seva
terra aimada
Catalunya.
Cal recargar
que per sobre
de totes
les circumstàncies
no enteses
del seu comportament
s'eleva
la gegantina
figura
del sacerdot
virtuós
de l'excel·lx poeta
de l'escritor
inspirat
que va empènyer
un moviment
cultural
català
i el retorn
d'una llengua
renaixent
en temps literari.
A ell
i a en Joan
Margall
deu la literatura
catalana
la possibilitat
d'una continuïtat
ferma
marcant una mica
el camí
als altres escritors
que el van seguir
donant-li
una rellevància
que ha continuat
fins als nostres dies.
Malgrat la seva
curta vida
57 anys
l'obra
de mossèncinto
Verdaguer
és
extensa
intensa
i exitosa.
Com una mostra
del sentiment
dels seus poemes
podem escoltar
L'Emigrant
en música
d'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
Amadeu Vides.
d'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
D'Amadeu Vides.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Diu!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Els curiosos esperaven a llegir els titulars i qui sabia si els interessava prou el que veien i aleshores potser arribaven a comprar un exemplar del diari.
Els responsables del periòdic van observar que els resultats dels partits eren els que congregaven més lectors ocasionals
i veient que la iniciativa tenia prou èxit va continuar amb la pissarra.
Els seguidors de diferents equips es reunien al seu voltant per estar al dia, parlar i discutir dels resultats.
I amb el temps, tot i que els esports acabaven acabar tancant, els colers van continuar congregant-se al lloc cada cop que el Barça aconseguia una victòria.
Així és que ara sabeu per què van anar allà. Això és la història del Barça a Barcelona.
Però ara amb la globalització és un negoci extraordinari i resulta que com a negoci han vingut els russos, els xinus i els moros.
I els àrabs.
Ah, perdó, no, moros no, els àrabs.
Els àrabs que tenen més diners en diuen àrabs.
Al tanto, parlar políticament correcte, per favor, Joan Maríes.
Ara bé, que vol dir moro, no?
Sí.
Bé, la curiositat de Barcelona ja la sabeu, xiquets.
I ara el que mirarem és allò que els agrada molt, que són el lúgubre hostal de la Llàntia.
Diu, allà a l'hostal de la Llàntia, carretera de Madrid, ja anava a trucar a la porta un pobre de Jesucrist.
Ja em pregunta l'hostalera si el volia recollir.
Aneu, aneu, el mal home, que aquí no volem pobrics.
Dormiu a la carretera, carretera de Madrid.
Això és una cançó popular catalana.
Bé, la carretera de Madrid és el nom que rebia antigament el carrer Creu Coberta
i la seva prolongació natural al paral·lel,
perquè discurria l'antiga via Morisca o Camí d'Espanya,
que es dirigia cap al centre de la península.
I aquest barri es diu Ostefrancs perquè s'hi establiren numerosos hostals
que donaven a Xupluc els viatgers que arribaven a la ciutat
quan els portals de la muralla estaven ja tancats.
El més famós de tots ells va ser, sense dubte, l'hostal de la Llàntia.
I no precisament per al bon servei que hi donava, sinó tot el contrari.
Es deia que era una cova de lladres on espiava els viatgers en objecte de robar-los.
Una nit va arribar a l'establiment un marxant de Reus,
que duia una corrua de cavalls amb destí al mercat de Barcelona.
Els de l'hostal van intuir que el seu entorn portaria una petita fortuna
i de seguida van traçar un plan per robar-li.
En efecte, l'endemà el viatjant va aconseguir una bona suma pels cavalls
i alegrement va fer cap via cap a la seva ciutat.
Traspassat-li el portal de la muralla
i quan la nit començava a caure sobre els camps deserts d'Ustefrancs,
l'home s'aturà al costat de la creu coberta,
és a dir, la creu de terme a reçar una oració.
Allí, on actualment s'alça la fomba roca de la plaça d'Espanya,
hi havia aleshores l'anomenat Coll dels Forcats,
a les forques de les quals penjaven sempre algun justiciat.
La gent de B solia parar-se uns instants a reçar per l'ànima del dissortat.
Després de complir aquesta pietosa activitat,
el marxant de Reus va proseguir el seu camí,
desitjós d'arribar ben d'hora a casa seva.
De sobte li va semblar sentir en la distància
una remor de passes furtives i s'espantava una mica.
Però més es va espantar encara
quan va veure materialitzar-se al seu voltant
un parell de dotcenes d'espectres,
en llargs siris encesos,
que formaren el seu costat a banda i a banda
i avançaren el seu pas com si les cortessin.
no va ser el marxant l'únic que es va espantar.
Els lladres de l'hostal de la llàntia que estaven a l'aguai per robar-li els calents
van creure que l'home venia acompanyat per un os de soldats
i confonant els siris amb fusells, van fugir.
uns quilòmetres més enllà de l'hostal,
quan consideraran que la seva presència ja no era necessària,
els espectres es van anar esveït i el marxant es troba un altre cop sol enmig de la nit.
Quan l'endemà va explicar el que li havia succeït al rector de la seva parròquia,
aquest va convenir que, sens dubte, es tractava de les ànimes de condenats
que, agraïts per l'oració que els havia dedicat a la creu coberta,
van voler protegir-lo amb la seva presència d'algun perill que l'esperava.
Molt bé.
O sigui que vosaltres ja ho sabeu.
S'ha de resoldre en tant en tant, no?
Ah, això mateix, la seu de tant en tant.
I el millor, mira, tenim això.
Ah, jo vaig llegir una novel·la molt important,
que després vam fer una pel·lícula,
que les monges del monestir dediquen tota la seva vida,
no fan res més que estones d'oració.
I em reconfessava l'abadesa que sí,
que realment s'havien obtingut...
Beneficis de...
Sí, molts fruits d'allò.
Sí, sí, sí, diu...
Mira, creer és poder, no?
Sí.
Doncs mira...
I el que creem, oi, muntanyes.
Un dia d'aquest,
jo dic que ens el trobem a l'altra banda de la ciutat.
Ai, no, per què?
On te'l col·locarem, que la ciutat és molt petiteta?
Sí, igual, anem-te volgueu.
O sigui, ja tenim la Rovira, tenim el Tibidà.
On vols col·locar més muntanyes?
Una vegada faig el que us ho veig dir a vosaltres,
que de les ciutats que jo conec d'Europa,
i solament dos d'Estats Units,
la que més m'agrada és Barcelona.
I em deien per què.
I sempre deia, dic,
mira, si pugis a l'altibidà,
i obre-se els braços,
pots abarcar des de Montjuïc
hasta les fumeres aquelles d'allà de Badalona,
aquelles tres xumaneres que hi ha.
O sigui, que és una ciutat que es pot abraçar.
Fem aquesta experiència,
i aleshores dius,
què més pot ser la ciutat?
El tenim tot.
Mira, ahir vaig llegir
que una organització mundial
que fa molts anys que estava estudiant
quines són les millors ciutats del món.
Del món, per viure.
Sí, i d'Europa
n'han sortit tres.
Londres, París i Barcelona.
I la que tots sabem i pensem,
a Madrid surt el número 11.
Sí.
I això és recent, eh?
No, el que passa és que a Madrid
podríem dir que no és lletxa,
perquè jo he estat a Madrid i és molt maca.
És monumental, però és nova.
No, no, però és uniforme.
És molt nova.
No, no, però és uniforme.
Vull dir, aquesta cosa que tenim nosaltres,
que jo, per exemple,
que tinc bastant sentit de l'orientació
i que saps que sí,
on està el nord, el sud i l'est i l'oeste,
i, de més, si no a Barcelona,
vius cap a muntanya, cap a mar.
Cap a mar.
Sí, sí.
Te situes de seguida a Barcelona,
no?
Independentment d'això.
I a més, a més,
vols dir que no?
N'hi ha un...
Té, té un cert caliu, no?
No serà que a nosaltres ens agrada molt.
També pot ser, també pot ser, també pot ser.
Fa una mica de...
El fill de la mare, tu.
Sí, i tant, i tant.
i tant, i tant, i tant, i tant.

so 28 aulaig的是 la да a Espanya Pool Joan Joan,
qui hi ha han d' affordable,
Dà allowing,
que es produeixen en gairebé totes les llars,
més si la família és més nombrosa o menys,
siga en més membres.
però considereu si sabem o no reciclar adequadament
escoltant el que ens diu la Viviana Llaveria
Fa gairebé 20 anys que es va generalitzar a Espanya
la recollida selectiva de residus
i gairebé tothom sap en quin contenidor van les ampolles buides
els cartrons de llet i el diari
tot i això, continuem tenint dubtes quan es tracta d'altres productes
on llençar els gots de vidre
què fem amb el paper de cuina
i què passa amb les galledes de plàstic
Vegem alguns productes que de vegades poden generar confusió a l'hora de reciclar-los
Els gots de vidre
com els miralls o els cendrés de vidre
encara que pot semblar al contrari
cap d'aquestes productes no són envasos de vidre
i per tant no van al contenidor verd
els hem de llançar al contenidor gris
Paper de cuina
Els mocadors de paper i el paper de cuina
no van al contenidor de paper
sinó al contenidor de deixalles orgàniques
i al paper d'alumini
i al film al groc
Taps de suro
El continuador de la brossa orgànica és el més adequat
ja que del suro se'n pot fer compost
Les xapes i els taps de plàstic
en canvi s'han de llançar al contenidor groc
Galledes de plàstic
Les galledes de netejar o per jugar a la platja
no van al groc
sinó al gris
o millor encara a la deixalleria
i separaran els diferents materials recicables
dels quals estan fet
metalls o plàstics
Bombetes
Si són bombetes de filament tradicional
al contenidor gris
i si són fluorescents
el més reconegable i sostenible
és portar-los al lloc on s'han adquirit
En cap cas no els poden llançar al contenidor verd
Càpsules de cafè
Moltes acaben al contenidor groc
però no són envasos
S'han de depositar al contenidor de restes
o en els punts de recollida dels fabricants
Bolígraf
Són de plàstic?
Alguns, sí
però no són envasos
i no van al groc
Els llançarem al contenidor
de deixalles
Sí
O sigui que
és una orientació
Cal sentir comú
Però realment
el que no pot ser
és llançar-lo tot
al contenidor gris
perquè es pot destriar molt bé
les coses noves que podem reciclar
Ja ho sabeu
Continuarem la lluita
perquè és adequat
Posa una mica de música
強 大部
Calor
Calor
Calor
Calor
C'est
Calor
Fins demà!
I ara escoltarem música per Gaudí, que serà una música de molta actualitat.
Dimecres passat ja vam escoltar compassos d'aquesta música vibrant i atradient,
que és el tema central d'una saga de films que va començar com a sèrie de televisió ja fa força anys, crec que 30, Star Wars.
Els films han tingut un èxit extraordinari any rere any, i no cal dir de l'estrena de l'última entrega, la vuitena,
amb una clamorosa taquilla que no té res a desitjar de les anteriors versions.
Els fans col·leccionen tota mena d'objectes que els diuen que surt a les pel·lícules,
però jo em quedo amb la música extraordinària que va composar John Williams
i que manté la seva grandiositat malgrat el pas del temps.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies,
interpretat per l'Orquestra Filharmonica de la ciutat de Praga,
sota la direcció de Paul Beckman.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema constant del tema central de les Galàxies.
Gaudim amb gatels galàxies i gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies del tema central de les Galàxies.
Gaudim amb fragments del predictions del tema central de les Galàxies.
per damunt dels altres àpats del dia.
És veritat que en llevar-nos al matí,
després d'haver passat moltes hores sense ingerir cap aliment,
les nostres reserves de glucosa estan baixes.
La glucosa és el combustible que ens proporciona energia
per funcionar en el nostre dia a dia.
Energia no només pels nostres músculs, sinó també pel cervell,
que consumeix al voltant del 25% de tota la glucosa de l'organisme,
però no té capacitat per amagatzemar-la.
Si una persona inicia la seva jornada habitual sense haver esmorzat,
gastarà en poc temps les reserves de glucosa que encara manté la sang.
El fetge també és un amagatzem d'aquest sucre,
però les quantitats acumulades tampoc no duren gaire temps,
sinó ingereixen aliments.
En aquesta situació, segons explica la Societat Espanyola d'Androclinologia i Nutrició,
el nostre organisme farà sonar les alarmes
i el cervell enviarà instruccions
perquè la corcissona estregui les quantitats que pugui
de les cèdules musculars,
dels lligaments, dels ossos
i del col·làgin de la pell
perquè el fetge les transformi en glucosa sanguínea.
Tot aquest treball implica que les funcions físiques i intel·lectuals
en part es ressentin i això pot resultar especialment important
en persones amb professions que requereixin esforç físic
o en esportistes que comencen el dia sense haver esmorzat abans.
No esmorzar bé pot repercutir en l'exercici intel·lectual,
encara que els estudis que s'han fet sobre aquest tema
no són del tot concloents.
En qualsevol cas,
és de sentir comú que tant nens i adolescents com adults
surtin de casa ben esmorzats
en les reserves necessàries de combustible nutricional
per al bon funcionament de l'organisme.
Molt important si tenim en compte
que segons l'estudi Enquit,
el 8% dels nens del nostre país
van a escola sense haver esmorzat
i que només el 5% fan un esmorzar complet.
D'altra banda,
també es comenta sovint
que les persones que esmorzen bé
tenen menys probabilitats de pujar de pes.
Sortir de casa ben alimentat
pot significar no picar entre hores,
generalment aliments poc saludables.
I a més,
pel que ja hem explicat
sobre les mesures d'emergència
que ha dut a terme el nostre organisme
per estreure glucosa d'altres llocs,
l'àpat següent
serà assumit com un accident
i es desviarà al magatzem de reserves
on s'acumula en forma de quilos de més.
També és veritat
que els estudis que s'han fet
sobre l'esmorzar i l'augment de pes
ofereixen resultats
a favor i en contra d'aquestes explicacions.
I que afirmar rotundament
que esmorzar de manera habitual
és un factor
que protegeix enfront de l'obesitat
es podria considerar
una presumpció una mica agosserada.
Sobre aquest punt,
el millor és considerar
que tant si
ens volem aprimar com sí o no,
el nostre organisme agraeix
que esmorzem de manera adequada
cada dia pel seu bon funcionament.
I bé, com us sembla que es pot esmorzar
adequadament?
Mira, cadascú que digui la seva.
A veure, la Maria.
Bé, per exemple,
quan vas a un hotel...
No, no, casa teva.
El dia és a casa de dia.
Hi ha dues classes.
El mediterrani,
que és un cafè, llet i un croissant,
o el continental,
que el continental és un verdader, diguéssim,
quasi com un...
més fort que el dinar.
Sí.
És més fort que el dinar.
És veritat.
I això és, el continental és tot Europa.
O sigui, el que anem diferent
són nosaltres.
Potser perquè és un país
que fa més calor
i en Podem...
Però és un contrasentit
perquè ells dinen molt d'hora.
O sigui, nosaltres dinem a les 500.
i ells dinen molt d'hora.
O sigui que, aviam...
Bé, perquè el dinar d'ells,
normalment, per exemple,
els francesos,
a la midia, a les 12,
a les 12 o una,
dinen.
Però no s'afarten,
dinen i...
Bé, normalment no s'afarten gaire.
Bé, depèn.
Tenen un sistema de viure diferent.
Nosaltres som més bons vivants.
Sí.
Una bona manera que cadascú és la seva.
Jo, per exemple,
el de matí depèn també de la persona.
El de matí a mi no m'agrada menjar,
primer, bueno, quan m'aixeco.
I aleshores el que sí que m'agrada
és prendre el tallat.
El tallat un i vegades dos.
Però res més.
Però aleshores a les 11 del matí
sí que m'agrada un altre par,
més o menys petit o gran,
depèn del que sigui,
ni que sigui amb oli,
i qualsevol el que sigui.
I aleshores,
a màxim, a les dues de la tarda,
doncs menjar.
Menjar una mica,
una verdura, el que sigui.
I després allà a les 8 del vespre,
una altra vegada,
sopar i apa bones.
Oh, i sopar a les 8 del vespre.
8, 8 i mitja, ja està.
Vull dir que aleshores seria,
un bon esmorzar seria mig dematí,
potser tallar una cosa d'aquestes,
per reforçar.
El que s'aixequi,
per raons de les que sigui,
té que menjar el dematí,
doncs que mengi.
I el que sorti amb la panxeta plena.
Però bueno, això va com va.
Bueno, jo a casa,
jo no puc,
perquè és una norma del dietista.
però amb el meu nen petit,
el meu net,
jo abans de sortir de casa
per anar a escola,
li feia un bon café amb llet.
Sí.
O llet amb colacau.
Sí.
I a la vegada,
socava alguna caletona.
Sí.
I després,
li preparava per la sortida
al pati,
un entrepà de pa amb tomàquet,
amb embotit,
que li agradava a tot,
sobretot el fuet,
o bé,
pa amb oli i pernil.
i el tio anava pinchíssimo.
Quan venia, venia bé.
Sí.
I a la tarda també.
I avui més fuet, eh?
Sí.
Els inglesos,
normalment això que dèiem,
que dèiem el continental,
que dèies tu,
doncs aquest,
el dematí,
aquella cosa,
ojo,
que feien abans,
de l'arangada,
les xitxes de Frankfurt,
bueno,
els frankfurs,
els sous ferrats i tot això,
potser m'ho han perdut una mica.
A vegades ja estan agafant uns altres aires, eh?
Tampoc no ho fan tant així.
El que passa és que al migdia,
sí que entre una,
entre dotze i una,
que fan el lunch,
aquest sí que a vegades és molt escuet,
és molt...
És molt light, eh?
Molt light.
Molt suau.
Eh?
I en poquet tenen prou.
I a les sis de la tarda,
és quan fan el dinar.
Als sis,
sis i mitja set.
Sí, sí, sí.
I és quan menja molt.
I després fan el sapa,
que consisteix, no sé,
a vegades un gotellet, eh?
Res més.
Sí.
O se'n van a aprofiten,
després d'aquest berenar,
se'n van al teatre,
se'n van a passejar...
I quan venen a casa,
prenen alguna cosa i ja està.
Sí, una tonteria, ja.
Però bueno...
I continuem, aviam,
aquí diu el que és,
ens aconsellen,
l'esmorzar ideal.
Vale.
És difícil determinar amb precisió
quin és l'esmorzar ideal
i tampoc no es tracta d'establir
un patró fix
que s'hagi de complir cada dia.
De la mateixa manera
que a ningú li agrada menjar i sopar
sempre el mateix,
l'esmorzar pot ser tan variat com es vulgui,
mentre els seus components
siguin aliments sants.
N'hi ha prou de recórrer el sentit comú.
Els experts recomanen
que s'oposi un 20 o 25%
de les calories que s'ingereixin
al llarg del dia.
Aquests són els aliments
que aconsella la Societat Espanyola
de Nutrició Comunitària
a la seva guia de l'alimentació saludable
a fi que l'esmorzar sigui equilibrat.
M' sembla estupendo, eh?
Oh, i tant.
I tant que sí.
Ho diu alguna cosa?
Sí, ara diu.
Amb productes làctics,
un got de llet,
un llogort fresc o formatge,
contenen proteïnes,
a més a més de calci
i diferents vitamines.
Les fruites i els sucs naturals
també aporten hidrats de carboni,
així com aigua,
vitamines, minerals i fibra.
Els cereals aporten hidrats de carboni
que proporcionen energia,
a més de vitamines i minerals.
a més, si són integrals,
aporten fibra.
Es recomana menjar pa, galetes,
pastisseria feta a casa
o cereals a l'hora d'esmorzar.
El que s'ha d'evitar
és la brioixeria industrial
que acostuma a contenir greixos
no saludables.
A part dels aliments esmentats,
l'esmorzar també es pot complementar
en algunes ocasions
amb altres aliments proteïcs,
pernil dolç o salat,
si teniu calés millor salat
i que sigui bo,
embotit de pollastre
o de gall dindi,
aquest sí que es pot prendre,
el gall dindi va molt bé,
ous, fruits secs, etcètera, etcètera,
que aporten proteïnes
i quantitats variables
de greix en funció energètica.
Molt bé,
jo dic que sí,
m'apunto.
Val,
doncs ja està.
Ja anem una mica aviat.
El gall dindi d'això,
no ho sé,
jo m'estima més la llongonissa de Vic.
La llongonissa de Vic,
molt bé,
però escolta,
no, un moment,
a vegades diuen
que el pernil dolç,
que no va tan bé,
que no sé què,
potser si el pernil és salat,
que diríem,
ibèric o el que sigui,
és menys nociu,
nociu,
entre cometes i això,
que el pernil dolç, eh?
Oh, tant,
perquè el pernil dolç
és un pernil
molt salat,
bunyit.
No, no,
en cert,
vull dir que hi ha
molt bo i molt agradable,
però...
Per a les funcions
de l'organisme.
Sí, jo menjo
gallic.
Sí, la llàstima
que la butxaca
a vegades no ho compensa,
allò, saps?
Pot fer de una cosa i una altra.
Me lo dices o me lo expliques?
És que amb el pernil dolç
hi ha de moltes qualitats.
Sí, clar.
I ho regem patates,
50.000 coses,
perquè no els veuen ni tot.
No, quan tenen pastís
de pernil dolç...
Ara hi ha el gallec,
eh?
que es veu tota la pota
al lacón.
Sí, clar.
O bé el canari,
aquell sí que també,
que es talla,
aquell sí que...
Ara, el canari,
menja-te el recent tallat.
Sí.
I això que és el més car de tots.
Es passa de pressa.
No, no,
perquè el dia següent
fa una celebró
extraordinària.
Bé,
què tens preparat
de reportatge?
Sí, avui...
El reportatge,
avui el que he fet és...
No sé què,
alguna cosa que ha dit...
No, no l'he fet.
Ah, no?
No?
Vale, doncs inventa, inventa.
Sí, sí, no, no.
Vaig veure uns articles
que parlaven sobre la sardana.
Ah.
Vas pensar que seria important
de comunicar-ho, no?
Ja, perdoneu que vull dir una cosa
en favor,
si m'accent o no m'accent,
m'accent, m'accent igual.
L'Antonio,
que aquí és la persona
que porta la cosa de les sardanes,
ho fa molt bé.
Sí, sí, sí.
Però molt, eh?
Ha estat molt documentat.
Està molt documentat.
Molt documentat i molt bé.
Ho fa molt bé.
O sigui, que et doni felicitat
i usens?
Bé, doncs és un article
del Seminari Hora Nova
que està fet per Josep Maria Bernils,
però realment el que ha fet l'article
és la musicòloga Anna Costal
i aquesta és una estudiosa de Girona
que va néixer l'any 1981.
És musicòloga i professora
de l'Escola Superior de Música de Catalunya.
Està llicenciada a Musicologia
per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Es va doctorar l'any 2014
una tesi sobre Pet Ventura
i que va mereixer el reconeixement
del Premi Extraordinari.
Com a ella li agrada explicar,
va ser la primera vegada
que es va donar aquest premi
a una tesi sobre música popular.
L'any 2009 va ser la comissària
de l'exposició temporal Pet Ventura
abans del mite,
quan la Sardana era un ball de moda
al Museu de l'Empordà de Figueres.
És a dir, que està molt documentat
i per això he cregut que valia la pena
de dir-ho.
Perdó, perdó.
Per això o perquè també aquí
entra la paraula Figueres?
Perquè el nostre...
No, no, és que no passa una cosa,
és que aquest seminari
efectivament s'ha dit a Figueres.
Sí, per això, per això.
I com que llegeixo cada setmana
amb el que passa
també amb la meva segona ciutat,
que és el nostre senyor de Figueres,
doncs estic molt al tanto
de tot el que passa allà.
És un patrioterrat, donen.
És la nostra dansa de Catalunya.
Sí, la Sardana és la dansa més vella
de totes les danses que es fan.
que es fan i es desman.
Bé, doncs aquesta senyora
m'ha fet l'article que diu
Desfent el mite de Pep Ventura.
I explica.
Pep Ventura no feia música tradicional,
sinó popular i revolucionària.
Tenim en compte que al final del segle XIX
fer un ball que agafessin les mans
sense conèixer les senyores o les noies
es considerava indescent.
Això xoca, però era així, eh?
Bé, aquesta és la tesis que defensa reiteradament
la musicòloga Anna Costal
i transmet en les seves conferències i dissertacions.
A l'estudi del músic figuerenc
ha dedicat fins ara
bona part de la seva tasca com a investigadora.
La darrera xerrada sobre el tema
la va fer fa uns dies a Figueres
en el marc de la programació de la capitalitat de la sardana
i dels actes commemoratius del bicentenari
del naixement del compositor,
organitzada per l'Institut d'Estudis Empordanesos.
Costal explica que Pep Ventura,
un dels compositors més referencials en el món de la sardana,
segueix a la dècada de 1860
la moda europea
d'incloure temes d'òpera
en valls de moda
i això es materialitza
en alguns dels seus títols menys coneguts.
També recorda
que la sardana es converteix
en un vall republicà
federal a l'Empordà.
Del sexeni revolucionari 1868-1874
i com Pep Ventura
en aquest context bèl·lic
compón sardanes a rima de marxa militar,
algunes de les quals
amb imitació de trets i canons.
Tot seguit
es refereix a l'inici del mite de la sardana
i de Pep Ventura.
Ja a la dècada de 1880,
pocs anys després de la mort del músic,
va començar a aparèixer discursos
que amb la voluntat d'instituir
una dansa nacional
i per Catalunya
van naturalitzar
tota la càrrega política del vall,
assimilant-lo a una cultura catalana antigua
i quasi ancestral, afirma.
A la conferència que va pronunciar
la Càtedra de Figueres
va fer un repàs
als testimonis escrits
d'estudiosos i historiadors
que van contribuir
al llarg del darrer segle i mig
a crear el fals mite sobre Pep Ventura.
En aquest sentit assenyala
que tots coincideixen a destacar
el compositor figuerenc
com un músic romàntic
que tocava el clarinet
a les òperes que s'interpretaven
al teatre municipal,
que era el líder d'una orquestra,
compositor de nombroses peces ballables
i estret col·laborador
d'en Cel Clavé,
el dels cornes.
Sí, sí.
A tot això,
els seus biògrafs
sempre destacaven
que havia estat
un infant molt pobre,
amb poca formació musical,
renovador de la sardana
i de la música
per a coble
i amb una catalanilitat
indiscutible.
Per costal,
el mite
és a dir
que la sardana,
com a música tradicional catalana,
es funda en Pep Ventura.
Es va aplegant testimonis
que referenden a aquesta tesi.
Va recordar
que l'historiador
Josep Pella i Forgues
va ser el primer
a crear aquest mite,
desdibuixant el fet
que els republicans federals
eren els que ballaven les sardanes.
De fet,
ells ocupaven
els carrers ballant les sardanes.
En aquells moments,
tant el cant coral
com els castellers
i les ballades de sardanes
eren els símbols populars
que estaven sortint al carrer
però que de seguida
van ser apropiats
pel poder establert.
I és que Pep Ventura
no feia música tradicional
sinó popular
i revolucionària.
Va concloure de nou.
Ja ho sabeu,
la sardana
és una dansa revolucionària.
Deu de ser com el de Nebuco,
us en recordeu?
Sí, clar,
és l'himne
dels italians
contra els italians.
Bé,
ara no sé,
quant temps ens falta,
Carles?
Ah, sis.
Val,
doncs endavant
el viatjar per Catalunya.
Avui intentarem descobrir
la bellesa dels camins
i la subtilitat
dels racons d'aquella terra
que tothom coneix
com la comarca de Camprodot.
El territori que comprèn
aquesta comarca natural
s'estén al llarg
de dos rius,
el Ter,
que neix a Ull de Ter,
i el seu afluent,
el Ritort,
que es diu així
per un motiu
del més natural.
El riu fa moltes giragonces
al llarg del seu recorregut.
A primaries del passat segle
va arribar a les contrades
el president
del Centre Excursionista
de Catalunya,
el senyor César August Torres,
i va descobrir
les bellesses
d'un paisatge
que no s'acabaven mai
de trobar
i la comarca
de Camprodon,
que en aquells temps
es dedicava
sobretot a pagès,
o bé
als oficis
que donaven servei
a les necessitats
bàsiques
d'aquella reduïda societat.
Manyans,
sastres,
cistellers,
carboners,
treginers,
etcètera,
etcètera.
També va ser
a l'inici
del segle XX
quan va començar
la tasca
un petit obrador
de pastisseria
on es feien
especialment
galetes
que,
al pesar del temps,
es devindrien
en unes galetes
molt apreciades
de tot el país.
Els coneixeu,
oi?
Sí,
i tant.
Pels mateixos dies
a Barcelona,
el seu alcalde i metge,
el doctor Robert,
recomanava
als seus pacients
benestants
el gaudi,
els aires
i les aigües
de la comarca.
Això va fer
un gran canvi
en aquells entorns.
D'aquella època
són
el Passeig Maristany,
algunes torres
modernistes
i la plaça
del Parat
a Camprodon,
on encara avui
es disposen
les parades
del mercat.
En aquella llunyana època
es va construir
un hotel
d'arquitectura
modernista
amb banyeres
amb potes
de lleó
i aigua calenta.
Tot un luxe
i modernitat
mai no vistos
fins aquell moment.
Els turistes
passejaven
per camins
més planers,
tot descobrint
fons,
que disposaven
de petits bancs
de pedra
on descansar
de la caminada
i recuperar
l'alè,
tot assaborint
les aigües
fresques
i reconfortants.
els més atrevits
s'alçaven
a l'alta muntanya
per fer
el gra de fejol
o els vestiments.
I amunt,
amunt
del Pla de Morens,
per sobre
de set cases,
van descobrir
que s'acostumava
a haver-hi
neu
i a començar
a esquiar.
D'altres
es van dedicar
a caçar bolets
en el temps
de tardor,
època
en què
les muntanyes
mitjanes
prenen
totes les tonalitats
que van des
del verd poma
al marró
més granatós.
Tonalitats
que van
fascinar
els pintors
i que buscaven
racons
on poder
barrejar
aquests colors
amb el perfil
dels campanats
romànics
que llueixen
a tota la comarca,
com per exemple
Santa Cecília
de Molló
o Sant Esteve
de Llenars,
que té
el forallat
més extraordinari
del romànic local.
La comarca
de Can Prudon
té
alguns miradors
naturals,
des d'on
hi podem
observar
paisatges
espectaculars.
Per exemple,
des del
Santuari
de Sant Antoni
de Can Prudon,
situat
a més
de 1.300
metres,
es poden
veure,
mirant
d'est
a oest,
o bé
al nord,
els boscos
de l'Alta
Garrotxa,
tota la
vall
del Ritort
i el
massís
del
Canigo.
També
tot el
perfil
piranaic,
on
destaquen
costa
bona
i
vestiments,
i tots
els
pobles
de la
vall
del
Ter,
excepte
7 cases.
També,
des del
Castell
de la
Roca,
podem
abastar
una clara
vista
de la
Serra
Cavallera
i els
plans
de Sant
Joan,
fins al
darrer
del
passeig
de Maristany
de
Can
Prudon.
També
tenim
un bon
mirador
des
de la
portella
del
Mantet,
situada
al
nord-est
d'Ullater.
Mirant
al
sud,
s'hi veu
Montserrat
i,
just a
sota
de la
portella,
tot
l'eix
glacial
d'Ullater.
A la
nostra
esquerra
queda la
cara més
espectacular
i reconeguda
del
massís
del
Canigó.
Tots
els
habitants
de la
comarca
que
estimen
la
terra
on
viuen
procuren
fer
el
màxim
d'excursions
caminant,
esquiant,
caçant
bolets,
passejant,
ja que
la
comarca
de
Can
Prudon,
tal com
deia
César
August
Torres,
està
plena
d'infinites
possibilitats
a quina
més
interessant.
Institut Cartogràfic
Fins aquí el nostre programa d'avui de 60 i més.
Senyores, senyors, a tothom, molt bona nit si ens escolteu en dimecres
o bé, molt bon dia si ens escolteu en dissabte.
Fins la propera, a tothom, adéu-siau.
I salut, que deia aquell.
Adéu-siau.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Sóc una urbanita, ho reconec.
Sí, sí, jo també sóc molt urbanita.
Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim.