de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris que anàvem amb ell.
Que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir.
Busco sempre aquella notícia una mica positiva.
Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests veus més de casa,
hi ha moltes oportunitats, molt festivals.
Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid,
pots quedar crucificat de perrida.
Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona.
Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe.
Cada matí, de 10 a 1.
A la Fusta, vivim Sant Just en directe.
La Fusta, vivim Sant Just en directe.
The Hill of the Leaves is a radio show
with more than 25 people every afternoon in the Spern Radio.
They talk about all the important things in life,
as good news, good people and good writing.
From 5 to 7 every afternoon,
the best radio show you can listen now.
Maybe you don't understand nothing,
but don't worry, the radio show is in Catalan.
The Hill of the Leaves is a radio show.
A les contes, radio despert,
sintonitzes, radio despert,
la radio de Sant Just,
98.1,
ràdio despert,
98.1,
ràdio despert,
98.1,
60 i més o menys.
Amics i amigues oients,
molt bona nit o molt bon dia,
si ens escolteu en dimecres o bé en dissabte.
Com han estat aquests dies de relax o d'esbarjo?
Desitgem que molt bé.
Doncs nosaltres estem molt satisfets
de ser de nou a Ràdio Desvern
per oferir-vos una hora de comentaris
sobre temes interessants,
notícies d'actualitat
i estones de música.
Ens plau, d'allò més,
si sabem que tenim la gentilessa
de tenir-nos en la nostra sintonia.
Avui dia 30 de març
felicitem a qui celebra
la seva onomàstica,
a qui porta per nom
Irene,
pastor,
Joan Clímac
i Quirí,
que fou
un tribu romà
que per la seva fe cristiana
va ser torturat
fins la mort.
i el proper dissabte,
dia 2 d'abril,
felicitarem
el francès de Paula
i a les maries
egipciagues.
Estem en temps de caramelles,
que molt antigament
eren els cants
amb què,
en tots els àmbits de Catalunya,
s'assolia festejar
la ressurrecció del Senyor
quan tot just
el celebrant
havia entonat
el Gloria in excelsis Deo
en la missa
del dissabte sant
i les campanes
ventaven
amb tota la seva força
anunciant
l'alegria
de la commemoració.
Amb el pas del temps,
les caramelles
s'han deixat
de cantar
en dissabte
perquè la celebració
es fa a la nit.
Gairebé
surten
el dia següent
o bé més tard,
com aquí a Sant Just,
que al cor
l'opom de flors
cantaran
el proper cap de setmana,
dissabte i diumenge
al matí.
Però,
com que avui
en dia
estem
acostumats
no específicament
a ser
religiosos,
i ja que
l'objectiu és
senzillament
recaptar
uns calerons,
els cants
ja no tenen
res de religiós,
encara que a vegades
esmentin
un petit motiu
referent
a la Pasqua,
només per justificar
la recollida
dels sentiments
cada cap,
cada cop
més minsos.
En alguns llocs
de muntanya,
pocs,
molts pocs
veritablement,
encara
conserven
la tradició
de portar
els cistells
ben adornats,
penjant
d'un pal,
amb un mecanisme
de cordes
i curioles,
perquè d'aquesta
manera
sigui més fàcil
buidar
els obsequis
que mereix
el bon cantar
dels curistes.
Aquí a Sant Just
ja fa anys
que la cistella
no es passeja
pels carrers,
però és una llàstima,
perquè era
un acte
ben simpàtic.
Bé, amics,
després d'aquest
comentari
sobre les caramelles,
la Lina,
la Montse,
el Joan
no,
perquè té
un tant feina
molt gran,
fer un treball
per l'estudi,
o sigui
que avui fa festa.
En Joan Maria
i qui us parla?
La Joana
us saluden
juntament
amb en Carles
que il·lustraran
les músiques
aquesta audició
d'avui
de
60 i més
o menys.
A
la
Espíritu
L'estat de l'estat de l'estat de l'estat
és molt popular en els mitjans de comunicació,
mossèn Josep Maria Ballarín.
El passat dia 18 ens va deixar,
després de 96 anys,
d'una vida plena de bondat,
sinceritat, humilitat,
d'estimació al seu entorn,
d'amor a Déu i a la seva terra.
Durant 35 anys va ser rector de Santa Maria de Caral
i després vicari de Gòsul.
Aquest ambient, en plena natura,
va afavorir aquest estil seu,
tan directe i tan especial,
que a partir de l'èxit de mossèn Tronjo,
un retrat de mossèn de poble,
en el qual sembla que algú el va veure a ell mateix,
va continuar publicant més i més llibres,
fins a més de 40.
Pròximament es publicarà la seva obra pòstuma,
basada en la vida passada a Santa Maria de Caral.
També va escriure molts articles,
i són recordades encara les seves aparicions a la tele
i les col·laboracions a la ràdio.
De conversa directa i molt crítica,
destaquen unes paraules seves.
Sempre he fet el que m'ha semblat que havia de fer
i he dit el que m'ha semblat que havia de dir.
També comprenc que si hagués treballat en una multinacional,
a l'any m'haguessin despatxat.
I l'església, ja ho veieu,
encara m'aguanta.
Se li va concedir la creu de Sant Jordi
i l'any 1996 va ser guardonat
amb el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull
pel llibre Santa Maria, Pa cada dia.
En un dels seus llibres, Mil anys i més d'un dia,
a l'encetar unes de les planes,
escriu des dels dos amors que marquen la seva vida,
el de la pàtria de la terra i el de les del cel,
que de fet són una sola.
En dues tenen un sol senyor.
El nostre homenatge i record
a un il·lustre personatge que ens ha deixat als 96 anys,
mossèn, Josep Maria Ballarin i Montset.
També recordem a Johan Cruyff,
el futbolista meravellós,
que ens va deixar el passat divendres.
Al llarg de tots aquests dies,
la seva figura ha rebut tota mena d'homenatges,
minuts de silenci,
reportatges,
reportatges sobre la seva carrera,
primer com a jugador inolvidable
i més tard com a entrenador innovador
que va imposar una tècnica nova i extraordinària
que ha fet que encara a hores d'ara
la seva herència futbolística
faci gaudir els aficionats al futbol.
El recordarem sempre.
El recordarem sempre.
Et recordarem sempre,
estimat Joan.
ara li tocaria al Joan,
però com m'has fet el salt avui
i ens ha deixat sense efemèrides,
llavors ja entrarem directament
amb les curiositats
de l'Alina Santa Bàrbara.
Però el pobre no ha fet el salt, eh?
El que passa és que està ocupat.
Pobre xicot, eh?
Vinga, aquí el defensem.
Després de tota una setmana
a Girona fent el gandul
que avui ha hagut de fer el treball.
Posar-se al dia.
Clar que sí.
Bé, aquestes curiositats d'avui,
unes són petitetes,
les altres més grans,
però és igual.
Comencem per la més xica,
que és el color del sol.
El sol té un cert color, no?
Però diu que el color del sol
és molt més intens
cap allà al dematí
que no passa a la tarda.
I això per què?
Doncs senzillament
perquè durant tot el dia
n'hi ha tanta pol·lució,
n'hi ha tant pols suspens en l'aire
que aleshores doncs queda
molt, molt apagada.
Queda bé, però té un altre color.
O sigui que no us estrenyeu, eh?
No és que s'estigui apagant,
perquè a vegades diuen que les coses...
El dia que s'apagui,
ja bon dia tapen.
Sí, diu que les coses al tanto.
I després una altra cosa
que també teniu que anar al tanto.
i és que quan fan una calamarsada,
doncs a vegades les pedres
poden arribar a un tamany molt gran
i poden arribar inclús
a passar cada pedreta 100 grams.
Que esclar, amb la força que cauen
et pots fer una mica de buny.
Diu que la més grossa que ha caigut
o que tenen constància
que ha caigut
era una que passava
1.020 grams,
és a dir, un quilo i 20 grams.
20 grams seria la tornatú.
que va caure a Bangladesh
en l'any 1986.
Jo no sé el que passaria una
que va caure fa uns anys,
però el meu fill,
que el tenia aparcat allà a la SEAT,
li va trinxar,
però trinxar,
el vidre de darrere.
De darrere.
Sí, sí, però trinxat.
Bueno, o sigui, quan caiguin pedres...
Val més que us tapeu.
Us tapeu o feu alguna cosa d'aquestes.
I aquí ve...
A part dels vidres,
si la calamar-se és bastant grossa,
el que fa la carroceria ben punyegada.
Ben punyegada, clar.
Sí, sí.
A ell li quedava,
fora del teulat,
li quedava mig cotxe,
la carroceria,
com diu el Joan Maria,
però és que el vidre
estava estillat per tot arreu.
Sí, sí, sí.
Això em fa recordar
un examen d'un
que s'exprinava de geologia
i el càtedró li pregunta
i aquesta cosa què és?
Diu, una pedra.
Diu, sí, però quina classe de pedra?
I el company de darrere li diu,
basalto.
Diu, una pedra!
M'entendrà, basalto.
Ai, Dios.
Bueno.
Ara això, bromes a part.
Aleshores, tenim...
Fixeu-vos bé què diu
la política i els mosquits.
Diu, no sé que té a veure
una cosa amb l'altra,
però bueno, ara sí ho mirarem.
Diu, si a Panamà
no haguessin hagut mosquits,
els americans tampoc havien fet
el control del canal de Panamà.
Sembla ser que una empresa francesa
és la que va iniciar
les sobres del canal.
Però els treballadors d'allà
cada vegada s'anaven morint, morint, morint, morint, morint,
i per contractar amb uns altres
tenien que pagar
unes despeses.
Bueno, era enorme el que tenien que pagar.
I aleshores, doncs,
aquests s'ho van vendre
i ho van agafar els americans.
I aleshores es van donar
que aquells treballadors,
aquella gent que estava allà,
moria degut als mosquits
que portaven la febre amarilla,
la febre groga.
I aleshores hi havia un senyor
metge militar
que es deia
William Crawford Gorgas
i aquest senyor, doncs,
va fer de matar aquests mosquits,
van acabar l'obra bé
i els americans són dueños
del canal de Panamà, senyores.
Eren, ara ja no.
Van acabant la concessió,
el que passa és que...
I ha de mas i de menos.
Sí, sí, sí.
I n'hi ha un altre també relacionat
amb les coses de medicina, no?
Diu, a veure, aquí vamos a ver
el estetoscopio.
El estetoscopio, per on està aquí?
L'has perdut?
Sí, l'he perdut.
Ui, malament.
Llavors no podràs fer-nos
el xequeo que teníem programat
per aquesta tarda.
Espera't que això és la 2,
estarà aquí.
Molt bé.
Diu, espereu-se.
Diu, des de fa segles
els metges escoltaven
els pacients
posar-li l'orella
al costat del pit, no?
Sí.
Però, esclar,
degut a una senyora
que era enorme,
el metge francès
René Lannèque,
l'allà,
c'est magnífic,
va aconseguir
escoltar-lo
i va fer
una fulla de paper,
la va fer com un tub,
com una paperina,
com una paperina
i l'hi va anar posant.
I aquest bon senyor
va anar treballant
sobre això, sobre això, sobre això,
fins que surten
els estetoscopis,
que és el que els metges
porten ara, no?
I l'última de tot, ja,
perquè no ens adormim,
és l'anestèsia total.
Total?
Sí.
Diu, ja,
en uns,
fa ja uns 180 anys,
bueno,
ja no ara, no,
després del naixement de Cris,
un metge xinès
va realitzar les operacions
a pacients
als que prèviament
havia anestesiat
i li feia
una espècie
de pòcima,
un brebaje,
a baixe de vino
i canyamó.
Ah,
jo no ho sé.
Perquè, sí,
la llavor de canem
em sembla que és una mica
al·lucinògena.
Deu ser com la dormidera.
Sí.
És una mica al·lucinògena.
Les apiàceos,
sí que són aquestes coses.
Sí, tinc idea, eh,
no en feu cas,
però tinc idea, eh.
De totes maneres,
doncs,
si us tenen a comparar,
més val,
que us posin anestèsia,
que queda una mica més bé, no?
Que ens doni un cop
al cap
durant una estona.
És que el canyam
es fuma, sí, sí.
Sí, jo diria
que això
és el bòcima al fèiem.
Sí, sí.
I si no es té
el d'allò,
es agafa
allò
de les espardenyes
d'aquelles antigues
i les pot fumar
a l'espardenya.
Això.
Bueno,
ja està.
Flò,
molt més fredor de Mireia.
No donis idees
que les coses
no es poden fer.
és...
Fins demà!
I ara comentarem una mica de cultura del Centre Cívic Joan Maragall.
En el programa per l'any 2016, a l'agenda d'itineraris de ciutat, amb l'Oleguer Viete i pagant 10 eurets, cal inscripció prèvia i tenint en compte que l'acte dura 3 hores aproximadament i la dificultat és mínima.
Es recomana que aneu encalçat còmode. En primer lloc anirem a la Barcelona masònica. El dissabte, el proper dissabte 2 d'abril a les 10.30. Continuem aquí, Joan Maria.
Farem un passeig pel barri gòtic i la ribera per descobrir alguns racons que estan vinculats a la masoneria i conèixer la seva història a Barcelona.
Parlarem d'aquesta institució que ha donat lloc a molta literatura enigmàtica i a partir de la qual sovint s'han creat mites o legendes exagerades, forjant així una errònia concepció sobre l'ordre masònic.
Coneixerem alguns dels seus símbols i emblemes, com també els principis i valors que guien aquesta institució, tot desmuntant tòpics i fugint de les teories conspiratives.
Punt de trobada, font de canaleta de les Rambles.
I anem més a la vora. Tenim aquí el celler de Can Ginestà.
Per tant, us recomanem que no deixeu de visitar l'exposició de Javier Iranzo, que ens durarà fins al dia 10 d'abril.
Val la pena i això ja s'està acabant. Aprofiteu.
Aprofiteu.
Aprofiteu.
I ara parlarem d'un producte vegetal deliciós.
I que cada dia és més utilitzat a les dietes diàries de la cuina del nostre país.
Els espàrrecs. Sobretot els de Gabà, que aquests dies celebraran la seva fira tradicional.
Els espàrrecs de Gabà és, ell, blanc i rodó, que creix als camps del Baix Llobregat
i que deu gran part del seu coneixement a la fira especialment dedicada que celebra Gabà des de l'any 1932.
Si bé, des d'aleshores, va patir fins a tres interrupcions.
Es va recuperar l'any 1961 i ja continua.
Bé, és un espàrrec blanc, allargat, de mida mitjana i de textura fibrosa que, com totes les varietats d'espàrrecs conegudes, provenen d'Holanda.
Es caracteritza pel sabor lleument amarg del paladar.
El Baix Llobregat és l'única zona de Catalunya on es fa aquesta hortalissa a causa de les particulars característiques del sol
que necessita aranós per compacte i amb humitat en el subsol.
I del clima, calorós durant els mesos de la collita, s'acostuma a incorporar a moltes preparacions
i, sobretot, es consumeix acompanyats en mayonesa o beixamel, també amb crema.
Podem trobar aquests espàrrecs del país als mercats de l'àrea metropolitana, en fresc o en conserva.
Quan es venen en fresc, s'agrupen en manats d'unitats del mateix calibre.
La temporada és març-abril, el maig i el juny, també.
Molt bé. Ara tu, Montse.
No està marcat, Montse.
És igual, i vull.
Atributs a la majoria d'hortalisses...
Et ho dic jo!
Perdó.
Atributs i propietats nutricionals.
Com la majoria d'hortalisses, el seu principal component és l'aigua.
Els espàrrecs frescos també ens aporten proteïnes i una gran quantitat de fibra.
Són una bona font de vitamines, antioxidants com la C, la E i els betacarotens.
Però també és una bona font d'àcid fòlic, B9 i B1, B2, B3 i B6.
Els minerals més destacats que conté són el potassi, el fòsfor, el ferro i l'ioda.
Es caracteritzen també per afavorir la diuresis.
O sigui, la Fira d'Espàrrecs de Gabà serà la propera edició el 30 d'abril d'aquest any.
I l'1 de juny també d'aquest any, naturalment.
De les 10 hores a les 22, tot el dia.
Entrada gratuïta.
Plaça de Jaume Balmes, a Gabà.
La Fira d'Espàrrecs va néixer com un concurs d'exposició d'espàrrecs,
on els pagesos mostraven el seu producte autòcton.
La Fira és una mostra agrària, comercial, industrial i gastronòmica,
on diferents sectors econòmics de Gabà i de la comarca i de tota Catalunya
exposen els seus productes.
Val la pena menjar espàrrecs, senyors.
I també podeu anar també al bosc, aquí a Collserola,
que hi ha els espàrrecs aquests salvatges.
Aquests són boníssims.
Els trigueros que diuen, els espàrrecs trigueros que diuen els castellers.
Aquests també són molt bons i són de franc.
I de passo, els piseu a passejar per la natura.
Sí, però no els agafis de la vora dels camins, eh?
O sigui, has d'entrar una miqueta dintre.
No, hi ha les espàrregueres, no?, que fan l'esparreguer.
Però hi ha gent que baixa amb uns bons manats.
I tant que sí.
Els han collit fent un bon camí, eh?
Però bé, escolta'm, que surten unes truïtes
per allà parça els dits, eh?
Sí, sí, els pàrrecs petitons, frescos.
No, no, no, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no, no.
Música per gaudir.
Avui estem escoltant una de les àrees més sentides i romàntiques de l'òpera de tots els temps.
Nessun dorme, de l'obra de Giacomo Puccini, que explica la història de la cruel princesa xinesa qui, per un trauma infantil, no està disposada a contraure matrimoni.
Però, per ordre del seu pare l'emperador, és obligada a fer-ho, però imposa unes condicions tan difícils als pretendents que tots acaben perdent la vida.
Ella jura i per jura que no s'enamorarà mai, però arriba Calaf, un príncep fort, formós, intel·ligent, que supera totes les proves.
Ella es desespera perquè l'alba ha de donar el seu braç a torça i el seu orgull serà vençut.
L'òpera va estar representada en dos finals molt diferents.
En un, ella és suïcida per tal de no casar-s'hi, i en l'altre ha de catar el compliment del compromís, però amb molt de gust,
perquè amb un petó del príncep Caleb queda completament enamorada.
Escoltarem l'ària que canta el tenor, Nessun dorme, que ningú no dormi.
Turandot és l'òpera apòstuma de Giacomo Puiggini, nascut a Lucca i mort a Brussel·les l'any 1924.
Franco Alfano, un compositor contemporani, va ser l'encarregat de donar els últims tocs a aquesta òpera
que va ser estrenada a l'escala de Milà mesos després de la mort del seu autor.
Escoltem aquesta ària tan plena de sentiment i musicalitat.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fíjys!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
purament estacional, o sigui, el que és al·lèrgic al pòlen
només que té aquesta temporada de primadena.
Des que pràcticament és el mes de gener,
quan comencen les flors grogues, la carolina, la mimosa,
les gatosas i també el pòlen del xiprer, fins al mes de març.
Continua el plataner des de març fins a finals d'abril,
la parietària, la planta silvestre,
que es fa en les parets a causa de la humitat,
des de febrer a setembre.
I finalment, les gramínies, des de maig a juliol.
O sigui, això pel que fa al pòlen.
Però, i l'al·lèrgia als àcars?
Es tracta d'una al·lèrgia contínua a la pols de la casa,
a la pols domèstica.
Aquesta es produeix quotidianament, sobretot en aquest temps
que encara estem passant, des de l'octubre fins gairebé abril,
on que l'airecció de les llars, no sé, dels hogars...
Sí, clar, les cases les tenen més obertes.
Tenim catifes, mantes, calefacció, pal·liar el fred,
i temps ideal per a la proliferació d'àcars,
uns bitxets infinitament petits
que només es poden albirar
quan entra un petit raig de sol
a través de l'escletxa d'una porta o d'una finestra,
o ja a través del microscopi.
Toc a tu, Joan, m'entens tu?
No.
Doncs passa-li el teu.
És que aquí hem fet poques còpies, ja n'hi ha prou.
Ja està, està bé.
Sí, com avui érem només que quatre.
Aquí, la Maria.
I ara anem als símptomes.
El pòlem estacional produeix rinitis, conjuntivitis,
ulls vermells, amb picors i plors,
estornuts, continuats, mucositat abundant
i, en alguns casos, excessos d'arsma,
amb xiulets al respirar.
Símptomes d'al·lèrgia a la pols domèstica,
estornuts potents i continuats,
moquets intents, congestió nasal,
asma i sensació de manca d'aire pulmonar.
Si aquests símptomes es donen en els nens,
s'ha de procurar evitar al màxim possible
l'exposició continuada als agents al·lèrgics,
domèstics o exteriors,
no solament per les dificultats respiratòries
davant la crisi,
sinó també pel perill del mal funcionament pulmonar en el futur.
Quan el pòlem és molt difícil d'evitar-lo
perquè estan suspens en l'aire.
Per la qual cosa, en els dies de fort vent o major concentració,
la solució seria, si ho poguéssim fer,
estar-nos a casa en el major espai de temps possible
i reduir les activitats a l'exterior
entre les 5 de la matinada fins a les 10 del matí
i de les 7 de la tarda fins a les 10 de la nit.
Si anem en cotxe,
mantenir les finestres ben tancades.
Pels pobrets motoristes,
unes bones ulleres de sol
i un casc ben ajustat
poden pal·liar en bona mesura
el contacte del pòlem amb els ulls i la gola.
Els grans de pòlem s'enganxen a la roba,
doncs, encara que sembli exagerat,
seria recomanable dutxar-se en arribar a casa,
amb la conseqüent canvi de roba.
La xarxa aerobiótica de Catalunya
publica cada setmana a internet
els resultats del control de nivell de pòlem
obtinguts en els 8 punts de mostreig,
situats en diversos llocs del territori català.
Si acudim al servidor Google,
trobaran també l'adreça electrònica,
perquè per ràdio és massa llarg
i un tant complicat.
Com podem actuar per evitar el contacte amb els àcars?
Hem de tenir en compte
que només 2 mil·lígrams d'àcars
poden sensibilitzar a un al·lèrgic.
Sobretot a la tardor i a l'hivern.
Hem de seguir els consells del doctor Valero,
president de la Societat Catalana
de l'Argologia i Monologia Clínica
i especialista de l'Hospital Clínic,
que ens diu que procurem no acumular pols a la llar,
ja que la que està en les superfícies
és trasllada molt fàcilment a l'ambient que respirem.
Quan netegem, hem de fer-ho amb un drap humit,
ben escorregut, res d'escombrar,
passar sempre una bona aspiradora
i, com més potent, millor.
Pels antepissats, utilitzar esprai,
acaricides i també fundes especials antiàcars
per a coixineres i matalassos.
I, sobretot, en cas de patir símptomes
i d'una crisi d'al·lèrgia,
hem d'anar immediatament al metge alergòleg,
que ens indicarà el tractament adequat.
Jo, abans d'acabar, ja s'acabava allò de l'al·lèrgia?
Sí, ara sí que està.
No sé si això passava abans,
però a mi em va cridar molt l'atenció,
sobretot el sur,
que n'hi ha més al·lèrgia que aquí,
potser pels les oliveres o per les coses aquestes.
Segurament, segurament.
La gent, molta, molta, anava pel carrer,
no solament amb una mascarella.
No, aquesta mascareta que portàvem,
però a vegades només tenien que portar
una paretet d'oxigen, eh?
Vull dir, i aleshores dius,
d'acabar, molts anys abans
també hi havia aquestes oliveres.
Sempre n'hi ha hagut, no?
Per tot, per Sevilla, per Còrdoba,
per Jaén, tots aquests llocs.
Moltes gràcies.
D'acabar, i aquestes al·lèrgies d'ara no.
Diem, els tubos d'escape,
això el Joan Maria potser ho sabrà,
junt amb el polen,
és el que fa el tipus d'aquestes al·lèrgies
tan horroroses.
Si no, no ho entenc, eh?
No hi ha tanta contaminació.
Els cotxes moderns,
és a dir, els últims 7 o 8 anys,
porten filtres antipòlen.
Antipòlen.
Sí, quasi totes les marques.
Després hi ha una altra qüestió,
i als països nòrdics,
que fa temps que la qüestió de la llimpiesa
és una mica exigerada,
doncs ha resultat que el sistema immunològic
està deteriorat per usar...
Per excés.
Per excés.
Tant de neteja.
Tant de neteja.
Sí, sí.
I jo diria una cosa també,
que no puc provar-ho,
però n'estic convençut.
40 anys enrere,
la gent de pagès,
que no netejaven,
no es dutxaven gaire sovint,
de l'ara gent no en coneixien cap,
no n'hi havia.
Per això t'he dit que arriba un moment
que no es acaba d'entendre massa, eh?
Sí.
Sí, sí.
o sigui que ja ho sabeu.
Mira,
fem el que podem,
tu.
No, no,
escolta,
jo estava a l'hospital
i venia molta gent gitaneta,
pobreta,
amb tots els meus respectes,
i el metge deia,
no tindrà pas malaltia aquest,
del que sigui, eh?
No,
però podria tenir una altra cosa.
No reintentant,
no,
tenen un altre tipus.
Sí,
tenen més anticorps.
No, no,
ja ens recomanaven,
quan jo estava a la facultat
recomanaven,
i sempre ens ho deien,
així que ho féssim,
de no rentar-se
amb sabó i rascar la pell,
perquè tot el pH
que té la pell...
I la dutxa amb aigua
i poc sabó.
Ja,
poc sabó,
vull dir que...
El mateix que les robes.
Les robes que estan netes,
poc sabó a les rentadores,
perquè l'aigua és dura
i no fa l'aclariment
que té que fer.
I tant.
I aleshores
es té que posar
menys quantitat de sabó
per no haver desfilaritant.
No, no,
no,
netejament, no.
Això és seguríssim, senyors.
I les persones
que són tan al·lèrgiques,
també seria interessant,
no sé,
cada cinc anys
que pintessin
les habitacions.
Perquè si d'aquesta manera
matarien tots els dacars.
Seria una bona solució.
Però dacars
n'hi ha de tot arreu, eh?
Sí, sí.
Oh, clar,
estan dintre del...
És que ni es veuen
més lletjos
que un dimoni.
Perquè vista el microscopi
són feíssimos.
Vista a través,
com diu aquí,
hi ha una entrada de sol
i jo quan era petita
m'agradava...
Em feia dormir
la siesta
a la meva mare
i tancava
el finestral
i veies,
entrava una escletxeta
de llum
i mira,
em passava hores
i només veient allò,
diu,
com llueixi això,
punyetes,
com perdon,
mare de Déu.
Allò tu em passaves
i dius con nosotros.
Posa una mica de música.
que és a teu.
No,
és a teu.
No,
és a teu.
Fins demà!
Els animals són una font de beneficis terapèutiques per a tot tipus de persones,
molt especialment en casos d'aïllament o de convalescència per malaltia.
Quasi tothom en el món ha desitjat alguna ocasió tenir una mascota especialment durant la infància.
L'experiència de tenir a nostre càrrec un ser viu estimula la nostra capacitat de ser responsable,
a més de connectar-nos amb el profund batec o l'instint de la naturalesa.
Entre els animals i els sers humans es produeix un intercanvi efectiu.
L'animal rebarà carinyo i la persona serà obsequiada amb la mateixa ternura
i afegint també la bona dosi de madurez i d'empatia.
Parlem de l'amistat entre els habitants del planeta,
un ser humà i quan se vulgui altre representant del reina animal.
De tota manera, és un article,
anem a concentrar-nos en alguna cosa, en la zooterapia.
Els animals no juzguen ni riuen de les anomalies físiques de les persones.
Un individu pot patir aïllament social degut a deformacions físiques,
mutilacions greus o cremats.
o, senzillament, perquè té problemes per comunicar-se,
com els d'amés degut a alguna trauma,
alguna enfermedad mental o bé extrema timides.
En contacte amb els animals, en aquest sentit,
sempre resulta positiu.
Els gossos, els gats, els conills,
entre altres mascotes,
solen ser molt agraïts per cuidar-los rebuts
i acostumen a demostrar-lo mediant,
o sigui, a través de la seva estimació.
Allò, a part de mitigar la soledat,
té com a conseqüències que la persona que interactua amb ells
sol incrementar la seva autoconfiança,
el respecte pels demés
i la responsabilitat i la capacitat de comunicació.
Per altra part,
el tracte amb els animals ajuda a mitigar l'estrès.
Jugar amb un gos,
a part de distreure'ns i divertir-nos,
sol obligar-nos a fer un exercici físic
que ens descarrega de les tensions acumulades.
En una societat
d'on es tortura i s'esclavissa animals
pel seu consum,
es troba d'igual a igual com una mascota,
a més, un acte de reparació,
a l'acariciar el cap d'un gos
o de jugar amb un gat,
estem tornant-li als nostres companys del planeta
el respecte i la dignitat que mereixen.
Una legenda índia explica
que quan un humà mor,
hi ha un pont que es deu cruçar per entrar al cel
i a la cap d'aquest pont l'espera
tot animal que és ser humà
s'ha trobat al llarg de la seva vida.
Així que passen a l'altre món
passen a l'altre món amb les seves mascotes.
Els animals vessants amb el que saben d'aquesta persona
decideixen quan humans poden cruçar el pont
i quals són refusats.
És l'origen de la teràpia amb els animals.
I tant, que és molt interessant.
Bé, ja que acabarem de completar
l'estimació als animals
amb una dieta que no té res a veure,
però, escolta'm, mira,
també a vegades quan fem exercici,
si tenim un gos que l'hem de treure a passejar,
fem un exercici obligatori
un parell o tres de cops al dia.
I tant.
O sigui que...
Bé, ara parlarem dels adulcorants
amb les seves llums i les seves ompres.
És un reportatge de Serafín Murillo,
ciber de diabetis i malalties metabològiques
associades de l'Hospital Clínic de Barcelona.
Comencem.
Comencem.
Els adulcorants artificials
han entrat de ple
amb l'alimentació de moltes famílies.
Apareguts fa unes quantes dècades,
no ha estat fins ara
una vintena d'anys
que el seu consum ha crescut
d'una manera espectacular.
Part fonamental
en qualsevol dieta hipocalòrica,
el seu ús permet reduir les calories
provenents del sucre
sense perdre el gust dolç
que tan complau
a la majoria de la població.
Tanmateix,
en els darrers anys
alguns estudis han aportat proves
que l'ús d'adulcorants artificials
per a si mateixos
no ha segon la pèrdua de pes.
Naturalment,
per perdre pes
es requereix molt més
que substituir el sucre
per a adulcorants artificials,
ja que es necessiten
d'altres canvis més intensos
en l'estil de vida,
per exemple,
passejar els gossos.
Durant tots aquests anys,
el consum d'adulcorants
no ha estat
exempte de polèmica.
Molts estudis
han relacionat
el consum d'adulcorants artificials
amb l'aparició
d'alguns tipus de càncer
o d'altres problemes de salut.
La publicació
d'aquest treball
sempre ha creat
una gran alarma social,
però no ha aconseguit
que les autoritats sanitàries
retiressin del mercat
cap adulcorant.
La raó d'això
és que els estudis
que associen
l'ús d'adulcorants
amb problemes de salut
no s'han realitzat
amb un mètode
suficientment rigorós
per es treure'n
conclusions
vàlides i aplicables
a la població.
Tanmateix,
el setembre del 2014,
un grup d'investigadors
va demostrar
que l'utilització
d'adulcorants
artificials
podria tenir
conseqüències negatives
sobre el control
dels nivells
de glucosa en sang
a través de l'alteració
del contingut
dels bacteris
intestinals.
Aquests bacteris,
presents en el tub digestiu
de tots els essers humans,
són imprescindibles
per al funcionament
òptim de l'organisme
i la seva alteració
s'ha relacionat
amb molts estudis
amb un risc
més elevat
d'obesitat
i alteracions
de la tolerància
a la glucosa.
La polèmica
entre els defensors
i els detractors
de l'ús
dels adulcorants
artificials
està servida.
Es necessiten
nous estudis
per poder establir
definitivament
el seu benefici
i el seu risc.
Ja ho sabeu.
Doncs jo prefereixo
una mica de res
de sucre
abans
que un adulcorant.
Artificial.
Artificial.
O sigui, què?
Per poc que sigui,
res,
dos grams.
Jo tinc sort
perquè no m'agrada
res dolç.
I si no,
tornar com abans,
una mica de mel.
També,
la mel
és un adulcorant
natural.
I ara tu,
Joan,
aviam,
què tenim?
No, no, no.
ara el teu comentari.
Ah, val, val, val.
Bé,
ja que he estat de vacances,
vaig llegir una notícia
que em sembla que,
bé,
és del seminari
Hora Nova
i crec que és interessant
i, bé,
la faré pública
perquè es conegui.
Es tracta
d'un llibre
que es diu
La matemàtica
de la història.
Aquest llibre
el va escriure
un senyor
que ja és mort
que era
farmacèutic
que es deia
Alexandre
de Olofeu.
Bé,
llavors,
llegiré l'article
d'aquesta revista.
Un segle després
que Alexandre
de Olofeu
comencés
a perfilar
la seva teoria
sobre la matemàtica
de la història,
mentre estudiava
els darrers cursos
de batxiller
al Ramon
Montaner
de Figueres,
un documental
donarà a conèixer
aquest singular personatge
que per a les generacions
actuals
representa poca cosa més
que el nom
d'un institut
de la mateixa ciutat.
Nascut a l'Armentera
d'Empordà
el 20 de febrer
del 1903,
amb nou anys d'edat
ja va venir a viure
a Figueres.
En els darrers cursos
de batxillerat
va ser
quan va perfilar
la idea
de la matemàtica
de la història.
A l'estudiar
ciències exactes
es va adonar
que els fets
biològics
són
fets
matemàtics.
Les cèdules,
les persones,
els animals,
tots segueixen
el mateix procés
biològic.
Neixen,
creixen,
arriben a la maduresa,
entren en decadència
i moren.
És una
precisió
inexorable.
Explicava
el mes de març
de 1957
a la revista
Canigó
en una entrevista
de Josep Maria
Bernils
Mac
en el pròleg
del seu llibre
que porta per títol
precisament
La matemàtica
de la història
que per cert
a la biblioteca
de Sant Just
el tenen,
jo l'he llegit,
el vaig trobar,
el recomano
que l'he llegit.
Sí,
Déu-lo-feu
advertia
que malgrat
els grans progressos
de la ciència,
l'home no ha pogut
fins avui
eliminar
una catòstrofe
com la guerra.
Per evitar-la,
feia falta
el coneixement
de la llei
biològica
que regeix
l'evolució
dels pobles.
Amb l'exposició
d'aquesta llei
va demostrar
que aquesta evolució
ha anat
obeint
a uns cicles matemàtics
i a unes fases
precises
que determinen
les guerres
i les revolucions
i marquen
les èpoques
inertes
dels pobles.
Fins avui
els homes
s'havien llançat
inconscientment
al precipici
que se'ls presentava
el pas.
D'ara endavant
la responsabilitat
humana
gràcies al coneixement
de la llei
de la història
augmentarà
greument.
Coneixent
les grans catàstrofes
que s'apropen
i els mitjans
per evitar-les
esperem
que Europa
es podrà aturar
en el seu camí
cap a l'abisme
i que per tant
aconseguiran
de salvar
la civilització
occidental.
La primera edició
del volum
data del mes
de desembre
del 1951.
Allà
ja va anunciar
la caiguda
de la URSS
l'any 51
estem parlant,
eh?
Imagina't.
La reunificació
d'Alemanya
i la fi
de l'imperi espanyol
per l'any
2029.
De l'imperi espanyol,
dius?
L'any
2029.
Però queda poquet
de l'imperi espanyol,
no?
Això sembla.
Sí,
bueno,
estan de cadència,
és evident.
Però vull dir
que ens queda,
no ens queda res.
Bueno,
de l'any 16,
doncs vaig comptant.
No,
no,
no el temps.
Dic de l'imperi
amb terres.
Del que havia sigut
amb terres.
Cada qual
que trigui
les seves conclusions.
Ah,
jo mateix.
Sí,
sí,
sí.
Altres prediccions
no s'han complert,
en va fer moltes,
esclar.
Però aquest és principal
d'Alemanya,
que havia perdut
dos guerres.
És molt curiós, eh?
Era inversemblant,
com ho va dir-ho,
eh?
Sí,
i tant.
Però deixava clara
la preponderància
dels alemanys a Europa,
els quals ja veia
com una federació d'estats
en els quals
França i Inglaterra
seran simples províncies
d'aquest imperi.
Ah,
i també alertava
del creixement
de la Xina
fins a esdevenir
una potència mundial
que amenaçaria
l'economia europea.
No,
doncs aquesta l'encertat
i en sabreu més.
Aquesta l'encertat
de totes,
totes, eh?
Sí.
Bueno,
aquest home
que és farmacèutic,
molt conegut,
ja és mort,
ja fa un quant temps,
també és
d'una nissaga
de farmacèutics
de Figueres
que,
que, bueno,
l'últim
em vaig enterrar
gràcies a la línia
que vaig fer unes gestions
i resulta
que aquest home
que la farmàcia
en Martín
ara ja no existeix,
però resulta,
va resultar
que va ser
alcalde de Figueres
l'any 36
al 39
que va estar
exiliat
igual que
el Déu
l'ho feu
i igual que
un altre
farmacèutic de Figueres
xirau.
Els tres homes
de ciència
molt importants
per les seves idees
van haver d'abandonar
la farmàcia
total
per unes idees
i per estimar
el seu país.
Això és molt trist.
Aleshores,
bueno,
em faig en raó
que es conegui
perquè molta gent
i jo mateix
molta història
no ho sabia.
Si no hagués estat
per aquesta circumstància
no ho hagués sabut.
Perquè la història
abans
de temes polítics
no se'n parlava.
No.
I ara se'n parla massa.
Molta gent
que es van exiliar
va ser per...
Sí,
per idees polítiques.
Diré una cosa
que tots tres
van poder tornar
i van poder
tenir la seva farmàcia.
i van poder
encara
disfrutar d'això.
Bé,
doncs.
Està
quasi 15 anys
en l'exili.
I alguns van anar
i no van tornar.
Bé,
o sigui
que hem arribat ja
amb aquest comentari
tan interessant
a la fi
d'aquest programa
de buida
60 i més
o menys.
O sigui,
us esperem
el proper dimecres
però recordeu
que el dissabte
tornem a repetir
aquesta audició.
Fins aleshores
a tots,
molt bona nit
o molt bon dia.
Bon dia.
Senyores,
senyors,
fins a la propera.
Moltes gràcies
per la vostra
escolta.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà!
Fins demà!