Joana, ha estat un plaer
i et donem una altra vegada les gràcies.
Gràcies, Joana.
L'Evangeli, fins i tot, ens diu
que ho demanava per aquell moment,
no per després, per aquell moment.
Senyors, fins la propera.
Bona tarda.
Ara bé, un programa per a arqueòlegs
de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem
fins als racons més amagats
de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Música
Ara escoltes ràdio d'Esbert
Sintonitzes ràdio d'Esbert
La ràdio de Sant Just
Durant avui concurs
Ràdio d'Esbert
98.1
Ràdio d'Esbert
98.1
60 i més, o menys.
Música
Dimecres, 21 d'octubre
I de nou amb vosaltres
a través de ràdio d'Esbert
en el 98.1
de la freqüència modulada
el grup de persones
que us volem entretenir
durant una hora
amb informacions,
comentaris,
sobre actualitat i altres coses,
curiositats, música,
en fi,
tota una mena de temes
que ens han semblat força interessants
per exposar-los aquí.
Som la Lina Santa Bàrbara,
la Montse Larrea,
en Joan Maria García Puigdeball
i resulta que el nostre
Delphi,
dit entre cometes,
en Joan Girivella,
tenia tantista
i, per tant,
no és en nosaltres.
Ens posarà les músiques
i, quan pugui,
ens tancarà el micro
perquè, que consti,
no s'escoltin sorolls
no adequats
a en Carles Hernández i Rius.
Després de tot això,
qui us parla,
la Joan Algarra diu,
endavant,
60 i més o menys.
Sous-titrage ST' 501
I bé, avui no farem efemèrides
ni també explicarem
aquelles coses
que és el sisè ni el setè, no.
Avui ja entrarem directament
en la programació
de les festes de tardor
que van començar el dia 15
i acabaran el dia 25.
O sigui,
demà dijous,
al Centre Social
El Milenari,
espectacle de màgia
amb la companyia
Brando i Silvana.
El divendres,
dia 23,
a partir de les 4 de la tarda,
la Biblioteca Joan Margarit,
pintura d'un mural
amb l'il·lustrador
Joan Turú.
Es farà la paret
de la sala infantil
amb la col·laboració
dels infants
de Sant Jus d'Esbert.
Per participar-hi,
cal tenir 7 anys o més
i ser soci
o sòcia
de la biblioteca.
Inscripcions prèvies
a la biblioteca
de 8 a 15 d'octubre.
Sí, però ara ja no.
Ara ja ha passat la inscripció.
Això ja ha passat.
Places limitades.
Organitza,
biblioteca,
Joan Margarit.
A les 18 hores,
al Centre Social
El Milenari,
taller de galetes
de tardor
per a infants.
Venda de galetes,
la venda,
el que es cobri
d'aquesta venda
de galetes,
estarà destinat
a la Marató
de TV3
d'aquest any 2015.
Organitza
el Centre d'Estudis
Sant Justencs
amb la col·laboració
del Centre Social
El Milenari.
A la tarda,
al pont Reixat,
Just,
Pixi,
Fes,
Vol,
Segon,
amb els grups
EVE,
Terz,
i Enrein,
1886.
Va dir
Hemlock
fins a les dues
de la matinada.
Quasi res.
Sort que allà
no hi viu gaire gent,
que és un polígono industrial.
I tant.
En cas de pluja,
es farà el casal
dels joves.
Organitza
l'ut músic
en col·laboració
de l'Ajuntament.
Ara tu,
Montse.
Dissabte 24,
11,
a les 11 del matí,
Parc Júlia Quieta,
Mas Lluí,
activitat lúdica.
A les 11,
Jocs infantils
inflables.
11.30,
Xocolatada infantil.
A les 12,
Samba
amb Sant Jús.
Zumba,
Zumba,
és aquest ball modern
que fa tant de goig.
Zumba,
Sant Jús
Paddle Club.
A les 13,
Demostració
d'Educació
Canina
amb
Ed Hover.
A les 11.30,
Bingo.
A les 14,
Botifarrada Popular.
Venda
anticipada
a l'Espai
Mas Lluí.
El dimecres
de 18 a 20.
Preu
venda
anticipada
3,50.
Preu
venda
mateix
dia
4,50.
És que si no
van avui mateix
pagaran
un euro més.
Inclòs
botifarra
i refresc.
Cervesa
amb suplement.
Organitza
Associació
de Veïns
Mas Lluí
amb la col·laboració
de l'Ajuntament.
I a les 10 hores,
davant del mercat municipal,
mostra i venda
de galetes
Fulles
de Tardor.
Recollida
de la venda
de galetes
destinada
a la Marató
de TV3
2015.
Organitza
Centre d'Estudis
Sant Justencs.
A les 11 hores,
el parc
de Torreblanca
visita guiada
el parc
amb Jordi Jiménez.
Organitza
el Centre d'Estudis
Sant Justencs.
I a dos quarts d'una,
la Biblioteca
Joan Margarit,
la sala infantil,
festa de presentació
del mural realitzat
per l'il·lustrador
Joan Turó
i els infants
de Sant Just.
Posteriorment,
Jardins
de Can Ginestar,
sessió
de contes
que viures
amb la companyia
de Randa,
sorteig
de samarretes
i bosses
de Joan Turó.
En cas de pluja,
es farà
a la sala
Isidor
Consul
i Girivert
a Can Ginestar.
Organitza
Biblioteca
Joan Margarit.
I a les 23,
Complex Esportiu Municipal
a Bonaigua.
Bé,
i ara tenim
tota la tarda
i nit
especial
que és
la nit
de Sant Just
al carrer.
O sigui,
al carrer Bonavista,
al carrer Creu
i al carrer
Raval de la Creu
i també a la plaça
Antoni Malaret
i Amigó.
A les 19 hores,
animació musical
de l'alumnat
dels tallers
de música.
A les 19.30,
presentació
de l'escultura
Porta i Cadira
de Carme Malaret,
que quedarà
instal·lada
a la plaça
Antoni Malaret
i Amigó.
Màping
en projecció
d'un vídeo
a la façana
lateral
de l'Ateneu.
Tu,
ara,
Joan,
a les 20.24,
de 20.24,
mitjanit,
nit de botigues
obertes,
shopping night,
al carrer
Bonavista,
carrer Creu
i carrer
Raval de la Creu.
I també,
de les 20.24,
i 24 hores,
nit de tapes
al mercat municipal.
I a les 23,
homenatge
als Beatles,
concert amb el grup,
Vintage Band
i Jam Sessions
a la plaça
Antoni Malaret
i Amigó.
Espai d'entitat,
dona i empresa
amb servei de bar.
I ja passem
el dia fort
de totes les festes
de tardor,
que serà
el diumenge.
però abans
recordeu,
recordeu
que s'ha de canviar
l'hora.
O sigui que
a les 3 de la matinada
hem de retornar
les dues
per la qual cosa
el diumenge
dormirem
una oreta més.
O anirem
una hora
de la sada
als altres puestos.
Els que vagin
al pont reixat
penso que dormiran menys.
Sí,
clar,
si esperen que...
No,
serà igual,
és una hora
més.
Serà 25 hores
aquell dia.
Bé,
i ara
anem a la programació.
Aviam.
A Sant Jus
està al carrer,
que és aquell dia
que tothom surt,
tothom es saluda
i tothom es dona
empentes també
per anar de paradeta
amb paradeta.
I us ho dic jo
que vin que al carrer
que n'hi ha les paradetes.
Si deus tenir una paradeta
davant, no?
De la porta.
I per sortir de casa
m'he dit
perdoni,
perdoni.
A les 9.30
comença la matinada
amb els tracs
de Sant Jus
i la colla
de geganters
de Sant Jus.
i durant el matí
al voltant
de la plaça
Verdaguer
a partir de les 10.
Això que dèiem?
Paradetes,
actuacions de Sant Jus,
gospel,
cor,
colla gegantera
de Sant Jus,
van...
Van d'arandar.
Van d'arandar
i el drac
de Sant Jus.
Sí.
Passar-la que en deia
van d'arandar-les.
Oh!
No!
És que és una mica...
Si sembla, si sembla.
Van d'arandar.
És que jo
la primera vegada
que ho vaig haver de dir
també se'm van tortugnicant
la llengua.
Llavors diu...
Van d'arandar...
Veus?
És que ni jo ho deia bé.
Sí, és que...
Però en algú pensava
en aquests...
per posar-li...
Ah, mira,
és original, no?
Continua,
campanya d'adopció
de gossos.
The Help Wow
Josep Joc Juvenils
Gran Venda Solidària
de fons del Carrau Blau
Doneu tot a l'art
per una causa.
Refugiats 2015
Una gran causa.
Tria i compra
per l'import
que et sembli just.
I a les 12
als Jardins de Can Ginestar
Diada Castellera
amb els castellers de Terrassa
Moixen...
Moixigangués.
Moixigangués.
Moixigangués.
Moixigangués.
De fet, Moixiganga.
D'Igualada.
I la colla
de castellers
d'Esplogues.
A les 12 hores
espectacle solidari
amb pallassos
sense fronteres.
Activitat gratuïta
al cos
de l'espectacle
es destinarà
a l'ajuda
dels infants
refugiats de Síria.
I espereu
que ara ve l'hora de dinar.
Això.
A les 14.30
Arrossada Popular.
El preu 11 euros.
Venda de tíquets
al mateix dia
al punt d'informació
de la plaça Verdaguer.
Jo recordo
de tota la vida
que a vegades
la feien allà
a la placeta dels estudis
les grans paellades
que feien, eh?
Escolta,
que segurament
les fan allà
perquè tenen
el lloc més...
Més adequat.
Més adient, més adient.
Sí, sí, sí, sí, sí.
I a les 20 hores
Iglesi de Sant Just
i Pastor.
Audició
de Can Gregorià.
Esponsa Cristi.
amb el grup femení
de noms difícils.
Audite
Chaudi.
I el cor masculí
Escola Gregoriana
de Catalunya.
Preu
10 euros.
Es destinarà
a la conservació,
gestió
i difusió
del patrimoni
documental
gestionat
pel servei
d'arxius
de la Federació
Catalana
de Monges
Benedictines.
Organitza
d'Esvern
Acció.
Bé, doncs,
ja està.
Però també aquí
tenim que dir
Can Clas de
Puja.
Home, per això
ja se sap.
Tot això ja se sap.
No, el cant
de l'Església
no, però els altres actes
doncs,
a última hora,
si plou,
s'ha de comptar,
s'ha de consultar
a tres dobles B,
punt,
Sant Just, punt,
cat
i arroba
Sant Just Cat.
o sigui que ja ho sabeu.
No, esperem que no plogui
perquè, oi que no plourà,
Carles?
No, no, no.
Tranquil,
l'home del temps
diu que no.
Diu que no.
Però el tàtua,
que no s'expliqui.
Ah, ah,
potser,
potser s'equivoca
i el pagarem al culete.
Això.
Posa una miqueta
aquesta refegueta.
El Waldem 7
de Sant Just
celebra enguany
el 40è aniversari.
El miler de persones
que viuen a l'edifici
celebraran efemèrides
amb un seguit
d'activitats commemoratives
durant els propers mesos.
Una exposició permanent
sobre el projecte
d'arquitectura
del Waldem,
la projecció
del documental
Waldem Eats
amb la presència
del director
i exveí
Carles Bosch,
un taller de plàstica
per als infants
amb la col·laboració
del taller municipal
Carrau Blau,
un sopar
a la piscina
de la planta superior
i una trobada literària
sobre el llibre
Snyker.
Són les propostes
que s'han previst
per celebrar
l'efemèrida.
El Waldem 7
va néixer
l'any 1975
com un espai
per viure
en comunitat
d'una manera
autosuficient
prenent
com a referent
l'utopia
Waldem 2
de Federic
Schmichiner.
Schmichiner?
Schmichiner.
Una idea
sorgida
al taller
d'arquitectura
de Ricard Bofill
que juntament
amb un equip
de persones
van anar més enllà
del simple fet
d'elaborar
plànols.
Sociologia,
psicologia,
urbanisme,
arquitectura,
art
i paraula.
Els habitatges
tots diferents
són el resultat
de la unió
de mòduls
quadrats
de 30 metres
des d'un estudi
d'un únic mòdul
fins a habitatges
de 4.
Aquí,
un moment,
faig un inciso,
recordeu-se
que soc
la de los incisos,
el Gualden
està basat
en aquesta paraula
en el mundo feliz
de Huesley,
és una d'allò
i consideraven
que aquí
seria com una
petita ciutat
independentment
de què és així
per estar al mundo feliz,
que cada un
fes així.
El que passa
que els totxos
que queien
de la façada
ja s'ha arreglat,
ja s'ha arreglat.
És un edifici singular
que tothom
ve a mirar-lo,
sí, sí, sí.
No,
i és maco,
si tu no tenies prou
amb aquells 30 metres,
aleshores...
No,
tu, tu,
per dintre et venien
a l'espai
i tu, tu,
segurament
ho dirà aquest article.
Diuen,
aquesta ciutat
en espai,
com és,
com se la domina,
viuen
un miler de persones
i és com un gran laberint
vertical
format per set
patis interiors
comunicats
a tots els nivells
mitjançant
circulacions
horitzontals
i verticals.
Els carrerons
i passadissos
batejats
per l'Agustín...
Sigue, sigue.
No digues
que n'hi ha alguna cosa?
No, no hi ha cap cosa,
hi ha molt d'aire
allà,
no s'hi pot aguantar
i t'hi pots perdre.
No,
però a banda de perdre
fan unes corrents d'aire
que, escolta'm,
ni un bitxo,
ni un microbi.
Diu, els carrerons
i passadissos
batejats per Agustín
Goite Solo
tots tenen noms
de persona
com Champling,
Mars,
Kafka.
Hi ha una placeta central
que és un punt
de reunió,
com a les antigues
places públiques,
on es potencia
l'activitat social
i cultural
i piscines
a la part superior.
40 anys després,
l'utopia
del Walden 7
ha esdevingut
una realitat
única
i excepcional.
L'edifici
i la seva comunitat
són un model mundial,
un referent
per a les noves
generacions
d'arquitectes.
A moltes ciutats
europees
s'intenta
copiar
la metodologia
d'arquitectònica
i la forma
d'organitzar
comunitats
de veïns
democràtiques
i actives,
però és impossible
tornar a crear
i organitzar
una experiència
similar.
malgrat
les dificultats
viscudes
al llarg
d'aquests
40 anys,
podem estar
satisfets
d'haver contribuït
a construir,
experimentar
i viure
una realitat
social i humana,
única
i diferenciada.
Destaca
l'arquitecte
Ricard Bufill.
Ricard Bufill.
Sí, sí, sí.
Molt bé.
És una
ressenya
que va aparèixer
en un diari
de la comarca
que parla
de tots els pobles.
També
ha parlat...
Sí, és un diari
comarcal.
Sí.
També ha sortit
un reportatge
molt important
a la Vall de Verge.
Però jo vaig trobar
aquest primer
i per això
he reflectit.
jo tinc una anècdota
que la meva filla
que ja ara té 40 anys
era molt petita
i baixàvem pel carrer
La Creu.
El carrer La Creu
des de dalt
doncs tens una visió
del Walden
i fa
mama,
una mona!
Perquè era l'època
de les mones,
saps?
És que talment
semblava com si fos
una mona.
Sí, clar,
perquè llavors
no hi havia
una altra
construcció
tant a l'entorn.
Bé,
posem ara
una rafeguita.
La Creu
El passat dilluns,
dia 19 d'octubre,
es va celebrar
el Dia Mundial
del Càncer de Mama.
A la Facultat
de Medicina
Clínic,
Hospital Universitari,
es va fer
una conferència
sobre
esport
i càncer
de mama.
En el tritip
de salutació,
la presidenta,
senyora
Joana Gorri,
deia
Salut
és dedicar
el temps
a l'esport.
Per què fer esport?
Com cada any,
el grup d'ajuda
Mama i Salut,
associació de dones
afectades,
vinculada a l'Hospital
Clínic de Barcelona
i sota el lema
Desmitifiquem
el càncer
de mama,
vol donar a conèixer
millor
tot el procés
vinculat a aquesta malaltia
i oferir-ne
una visió positiva.
Al mateix temps,
volem dedicar
la diada
a agrair
un cop més
a tots els professionals
el fet
que dediquin
el seu temps
a fer que
el càncer
es faci
menys feixuc
i a investigar
per millorar
la qualitat de vida
de les persones
en vista
al futur.
També volem,
durant aquesta jornada,
donar a conèixer
tots els avantatges
que pot oferir
el fet
de fer esport
a totes les persones
que passen
per un diagnòstic
i tractament
de càncer de mama.
Ànims, doncs,
i fer tot l'esport
que puguem
i així evitarem,
a banda del càncer de mama,
també altres molèsties
que
fent el exercici,
tal com coses
de tipus de cor
i totes aquestes coses
que
és convenient
fer exercici, eh?
O sigui que ja ho sabeu.
Agafeu la bicicleta.
Home,
jo l'agafo cada matí.
Mira, escolta'm.
I ara, Lina,
en aquelles coses
que tu parles,
en aquelles coses
que trobes...
He trobat
un llibre
que és xulíssim
i cada dia
quan miguem
ho farem
perquè són anècdotes.
Ah, l'has trobat al final?
No, no,
és un llibre
que...
Aquest ja el tenies.
Sí, el tenia
i quan l'hi he vist
he pensat
doncs està molt xulo
perquè ens...
Bueno,
és molt agradable
de llegir
i aleshores
parla de diferents
aspectes
que n'hi ha a la vida
i tal, no?
I anècdotes
i casos
que semblen
que siguin increïbles.
I ara veureu
dos o tres
que llegiré
molt ràpidament.
I diu,
bueno,
aquí ens fiquem
a l'home,
és el protagonista.
Una altra vegada
serà l'art,
una altra vegada
serà el que sigui,
no?
I fa gràcia,
ja veureu,
diu,
entre 1725
i 1765
la dona
d'un pagès rus
que es deia
Fyodor Vassiliev
va portar al món
i ara estem molt atents.
16 parelles
de bessons.
Ah!
Que susto!
7,
16 parelles de bessons.
Espera't.
16 trillizos
i 4
de quatre trillizos.
En total
vaig tenir
69 fills.
Que dius!
I jo em pregunto
i això és veritat,
tot això està constatat
i és veritat,
jo em pregunto,
el senyor tindria
uns espermes
que en tota una generació
no els han tingut
per poder
tenir
aquesta descenència.
Aquesta proles!
Sí,
però escolta,
la senyora
tindria un útero
que han parlat
del Walden,
seria més gros
que el Walden
per anar
cubant.
No,
no,
el mateix home.
Sí,
és un matrimoni,
és un matrimoni.
69 fills,
eh?
Nens,
però 4
trillizos,
trillizos,
mellizos.
Todos los
trillizos los hicieron.
Los hicieron.
I després
ens parlava també
de la població
com va pujant
d'una manera
potencial
i diu
si quan va
començar
com si diguéssim
en l'any,
per exemple,
en l'any 1000
hi havia 250 milions
de persones,
no sé qui ho comptava,
però bueno,
és el que creien,
diu que aproximadament
en l'any 2025
hi haurà
8.500 milions
de persones,
però
també diu
que durant tot aquest temps,
des que comencen a comptar-se,
doncs,
s'han mort
60.000
milions
de persones,
és a dir,
que no tot,
o sigui,
sembla que creixi,
que creixi,
que creixi,
però no és així.
Aquest és un detall
quan els som
és,
però n'hi ha una cosa
que és divertida,
que diu,
quan la Vera
es marc,
una ciutadana
de Praga,
es va enterar
que el seu marit
l'enganyava,
va saltar
per la finestra
del seu pis,
que era un tercer pis
d'una vivienda,
i aquesta bona senyora
va caure damunt
del seu marit
que en aquell moment
entrava a casa seva,
i esclar,
ella va sortir indemne,
però el marit
va quedar platanat,
xafat,
en el castigo,
està en la penitència,
i aleshores
n'hi ha
una altra cosa
també referida
als homes,
que és
estar desorientat,
i això
es tracta,
diu,
Simon Fred,
el padre
de la psicoanàlisi,
tenia que viatjar
sempre acompanyat,
perquè si no ho feia,
era que aquest home
tan genial,
tan genial,
es veia
incapaç
de llegir
un mapa,
és a dir,
no sabia
de què anava,
i per últim,
o sigui,
aquest era
el desorientado
que diuen aquí,
i per últim,
n'hi ha com a curiositat,
la paraula idiota,
a mi és una paraula
que no m'agrada gens,
no,
no m'agrada gens,
que una persona digui idiota,
no m'agrada gens,
però bueno,
ara,
i sobretot amb el to que es digui.
Sí,
no,
però clar,
inclús idiot,
en ingles,
vol dir completament
insà,
vull dir una persona
que no,
no,
no la rutlla,
no,
no rutlla,
sí,
sí,
que no,
no,
però aquí fa gràcia
perquè diu,
idiotes,
diu,
la paraula grega
de la que veia idiota
significa privat,
jo crec que és molt xulo això,
ja veureu,
indica que el govern
no estaria,
no estaria d'uns pocs,
no és la tasca d'uns pocs.
Ja,
aquí,
ojo,
anem a mirar tot això,
jo aniré a poc a poc
perquè ho estic traduint
del castellà personal,
diu,
els grecs de l'antiguetat
no podien entendre
que hi hagués
qui no s'interferís
en els assumptes generals,
de manera que aplicaven
aquest qualificatiu
a qui no es preocupava,
a qui es preocupava exclusivament
dels seus propis assumptes.
els grecs
estaven per suposat
que tots
devien preocupar-se
per el benestar comú,
i per tant,
aquells que no ho feien
efectivament
eren idiotes.
O llestos,
o llestos.
Però bueno,
vull dir que
ara dius,
vale,
vale,
tu,
això d'idiotes,
però un altre dius
portaré més coses
perquè la realitat
d'aquell llibre
és molt xulo.
I tant.
Ja,
ara anem amb la serrana.
Bé?
Parlem de sardana,
ara.
Diuen que la sardana
és la dansa més vella
de totes les danses
que es fan
i es desfan.
Segons en Joan Maragall.
Bé,
doncs,
la sardana,
tal com la coneixem
avui dia,
es deu al compositor
i músic figuerenc,
Pep Ventura.
Abans la sardana
era un ball
semblat
a una polca.
En Pep
la canvià
en disposició
de coble
i a més
introduïa
l'any 1840
la tenora,
principal instrument
de la sardana
moderna.
Josep Maria Ventura
i Casas,
en Pep,
fill de pares
empordanesos,
va néixer
al Calà
a la Real,
Jaén,
o sigui,
que podem dir
que era andalús,
el 2 de febrer
de 1817,
on estava destinat
el seu pare,
militar
de baixa graduació,
orfra
de mare
als 6 anys
tornar a l'Empordà,
a Roses,
amb els seus avis.
Als 13 anys
es retroba
amb el seu pare
a Figueres
i als 15
comença
la feina
de prenent
de sastre
al taller
de Joan Llandric,
també militar
com el seu pare
i a més
director
de la coble
a Figueres.
Pep Ventura
es va casar
l'any 1837
amb la Maria
Llandric,
la filla
del seu mestre
i cap.
Podem dir
que en Pep
va saber
aprofitar
molt bé
el temps.
Ben aviat
va sobre
sortir
com a excel·lent
compositor,
director
i músic.
Va actuar
davant la reina
Isabel II
al Monestir
de Montserrat
amb altres artistes
de la Renaixença.
l'any 1864
en Viudà
i composar
la sardana
Per tu ploro
en honor
a la seva
muller.
Sardana
estrenada
a Cabanes
d'Empordà
l'any 1875
uns mesos
abans
de la seva mort.
Finalment,
la sardana
ha sigut
anomenada
Dansa Nacional
de Catalunya.
A la plaça
Josep
Terrodelles
de Figueres
hi ha el monument
a la sardana
i el record
d'en Pep
Antura
com a fill
predilecte
de Figueres
i pare
de la nostra dansa.
Doncs escoltem
per tu ploro.
de Figueres
de Figueres
de Figueres
Sardana tan preciosa.
Que ens ha agradat a tots tota la vida.
Doncs ara farem un estudi sobre la salut que ens ha portat la Montse, que és molt interessant.
O sigui que, endavant Montse.
Espero.
Diu...
Per què menjar fruites i verdures de temporada?
Un dels grans reptes de l'alimentació saludable és saber quina fruita i verdura ens dona la terra en cada època de l'any.
La modernitat ens allunya dels segles naturals d'una producció coherent amb les persones i l'entorn.
La globalització ha portat als nostres mercats tot tipus d'hortalisses a qualsevol època de l'any.
Però no hi ha res més sa que prendre el que ens dona la terra en cada moment, en funció del clima, i descarta el que no toca i el que no es necessita.
És ben cert que la natura és sàvia.
Ens proveeix dels aliments necessaris en cada època de l'any, per satisfer les necessitats del nostre organisme.
Els aliments de temporada són aquells conreats seguint i respectant el seu segle natural adaptats al clima que vivim.
Hem sigut capaços de resistir i sobreviure per mèrits propis i, per tant, capaços de generar unes situacions que també ens protegiran
i ajudaran a sobreviure saludablement a nosaltres.
Molt bé, estupendo.
Secció de salut.
Ara a Barcelona, a molts terrats, hi ha moltes terrasses, s'estan creant petits jardins, però jardins de verdura, horts, horts.
Horts, sí.
És que jardins horts.
Sí, sí, sí.
Tomaqueres.
És que, per exemple, a l'estiu tenim fruites que són amb molta aigua, com el meló i la cíndria.
A l'hivern no fan falta.
No, clar que no.
Perquè no subem.
Per això està, esconrear i menjar el que toca a cada època.
Això mateix.
Bé, doncs...
Jo, de vegades, al balcó, també, una de les coses que abans quasi tothom tenia era l'alfàbre.
Sí, sí.
Això servia també per espantar els mosquits.
Per espantar els mosquits, sí, sí.
Ara que hi ha aquests al tigre que no passiguen, que mosseguen, seria bo que tornéssim a posar les nostres balconades l'alfàbre, com s'ha fet sempre.
I després, una altra cosa, l'alfàbre, que també l'utilitzo.
per embarrejar amb el macarrons.
Ah, sí, per la banda.
Ah, clar.
Va de gourmet, aquest senyor.
Va de gourmet.
Sí.
Bé, doncs, ara això us partiu la Montse i tu.
O sigui, ara vam complementar aquesta informació tan interessant de la Montse.
i parlarem una mica sobre unes molèsties que poden patir sobre el 16% de la població i que poden derivar en dolor i, a vegades, en dolor agut.
Parlem de les vedres al ronyó, o sigui, alcohòlic nefrític.
Aquesta patologia acostuma a localitzar-se a la zona lumbar alta de l'esquena, o bé a la zona de la bufeta de l'orina.
És com una contracció que va i ve, com el moviment d'una ola.
Aplicar calor a la zona dolorida pot ser eficaç per paivagar-lo, o bé ficar-se en una banyera plena d'aigua calenta.
També prendre analgèssics, però aquesta opció, la de recomanar, té que ser bajo prescripció facultativa i que ho digui el metge.
O tant, el que feu és que no us senti malament.
Això mateix.
Hi ha alimentacions que augmenten el dolor.
S'ha d'evitar el consum de sal, d'embotits, de marisc, vegetals de fulla verda, nous i cacauets.
Però és convenient prendre taronges, llimones i quibis.
Si les pedres són de cistina, que són els casos menys freqüents, s'ha de controlar la ingesta elevada de peix.
No sé si la Montse estarà d'acord amb aquesta indicació.
Hi ha una planta... Espera, ara jo ho comento.
Hi ha una planta diurètica que es diu trencapedres i que ens aliviarà si comencem a sentir les molèsties d'un còlic nefrític.
S'infusionen quatre cullerades de la planta en sec, en un litre d'aigua.
Bullir cinc minuts a foc lent.
Es deixa reposar, s'afegeix el suc d'una llimona i una cullerada de mel.
Fé el tractament durant dues setmanes.
Aquesta infusió es diu que afavoreix la dissolució de les pedres i desinfecta les petites ferides que es produeixen al eliminar-les.
Et sembla bé?
Perdona, com has dit que es deia aquesta...?
Trencapedres.
Trencapedres. No té un altre nom? Aquesta no serà el vulgar, no?
No, de moment no. Del lloc que ho he tret, el nom llatí no l'he trobat.
Val, doncs jo intentaré esverinar el nom d'aquesta planta, degut a que té relació amb la que he llegit jo.
Naturalment.
Que la persona que m'ho ha donat és una persona amb coneixement.
I dic això.
I això.
Que pot parlar, senyora maestra?
No, escolteu, jo he treballat més de tres anys, o sigui, més de tres anys, he treballat amb un nefriat.
Quina sort, si has treballat tres anys.
No més tres anys.
Bueno, tu, estic parlant de jove, que treballava molt aleshores.
Ara ja no.
Bueno, molt bé. Resulta que ens venien amb els còlegs nefrítics.
I el primer que feien, doncs, era analitzar el tipus de pedra.
La pedra podia ser diuratos, calceacostatos, bla, bla, bla, bla.
Sí, però com era molt...
Què passa? La persona que té, jo que heu dit, està molt bé.
Perquè sigui la pedra que sigui, potser la trencapedres aquesta, anirà de fàbula marinera.
No sé quina.
Lucena, la que és de cistina.
La de cistina, nada más?
Nada más.
Mai, a por dios.
Bé, per exemple, una cosa que és boníssima, és menjar tomàquet, i a més són boníssims,
el tanto, perquè si no hi ha horatos d'aquests que et poden fer mal, no?
Sí.
I ho estens a tax i tal.
És a dir, que feia gràcia perquè a vegades, quan marxava el malalt i li deia, diu,
bueno, si ara li donem un altre règim, resulta que farà la pedra de l'altra manera.
És a dir, que primer la fa d'una manera, després d'una altra.
l'important és veure molta, molta aigua sense passar-se, perquè és una de les coses que va més bé, eh?
Sí, però a vegades també obligues el ronyó a treballar doble, eh?
No, a treballar massa, a treballar massa.
És a dir, que el doctor Puigbert amb això és molt sagrat, molt sagrat.
I bueno, i després l'altra cosa és, doncs que, esclar, la dona té la pedra i li fa el mateix mal,
però que un home tingui que treure una pedra és el part de l'home, eh?
És el part de l'home, és el part de l'home, és veritat, perquè acaben molt malament, eh?
Bueno, no res, no passa, les pedres avui dia es treuen bé.
No, i tant, hi ha les trencapedres encara més.
Porta'ns informació sobre la trencapedra.
Buscaré, buscaré.
Sí, sí, sí, aviam.
Bé, i ara aquella secció una mica relaxada.
relaxant, que diu, música en sentiment.
Avui tenim la joia d'escoltar una de les veus d'òpera més estimades del nostre país.
Ens referim a Josep Carreras.
Interpreta un dels fragments menys populars de l'obra Rigoletto de Giuseppe Verdi.
La dona és mòbile.
La dona és mòbile.
La dona és mòbile.
Ha, en un moment, hi ha les trencions.
La dona és mòbile.
La dona és mòbile.
Ha, en un moment, hi ha les trencions.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Molt bé, per en Josep Carreras.
Molt maca, eh?
Bé, després d'escoltar aquesta dona immòbil, eh?
Escolta'm, ara ens anirem a viatjar per Catalunya.
Bé, doncs...
Pla de l'Estany, aigües de l'Agenda.
Molt bé!
L'Estany de Banyoles és l'estampa més coneguda del Pla de l'Estany.
Aquest nom va ser inventat gràcies a un consens polític l'any que va ser creada com a comarca el 1988.
Fins llavors, aquests territoris eren coneguts amb l'expressió comarca de Banyoles.
I ara veurem a on anem.
El Llac de Banyoles no és només l'element més pintoresc de la comarca del Pla de l'Estany,
sinó que n'és en el nucli simbòlic, històric i passejístic.
Tres paisatges en un llac.
El Pla de l'Estany concentra, en torn seu, la fesomia muntanyosa de la Garrotxa,
la sebouondolació empordanenca i l'aglomeració urbana de Gionorès.
El Llac Estany per als Banyolins és una joia indiscutible,
l'element paisagístic més singular de la comarca.
Allargat de sud a nord i més estret a la part central en forma de buit o de petxada de gegant,
la seva aiga tranquil·la i silenciosa, amb un no sé que d'animàtic,
ofereix una magnífica vista al visitant,
que pot passejar pels vells racons que l'envolten,
tot admirant les variades tonalitats cromàtiques segons l'estació i hora del dia.
Ara és l'època més bona de l'any, la tardor.
Més bonica.
Com si fos un calidoscopi d'aigua,
un espai camaleònic que reflecteix les mutacions de la llum.
El Llac de Banyoles no és només l'element més pintorès de la comarca,
sinó que anés el nucli simbòlic històric i paisagístic.
És a la vora del llac que va néixer Banyoles.
L'única ciutat amb un cert peix demogràfic en la comarca.
Els fundadors, monjos benedictins,
van organitzar la colonització de la plana,
el conreu i la regularització dels corrents de l'aigua,
tot dissenyant una xarxa de recs
que durant segles han estat la base de la prosperitat de la zona.
El Llac és el llac on han surgit les llegendes i els mites de la comarca.
La llegenda del pagès Morgat,
que estava llaurant un camp quan una veu sobrenatural
li ordenà de deixar-ho tot.
Al cap de poc, el camp s'enfonsava i s'omplia d'aigua.
La de les goges o fades que filaven vora el llac i encantaven la gent.
I la del drac que deurava donzelles i aterria el personal
fins que un bon dia va ser reduït i amancit
per Sant Mer, el Sant Jordi de la comarca.
És el llac, finalment, on conflueixen els tres paisatges
d'una comarca reduïda, però molt variada.
Pot ser una mica híbrida i mimètica,
que agafa les fesonomies de les comarques veïnes
i les concentra en torn de la seva singularitat.
A l'oest ens trobem amb un paisatge muntanyós i buscós,
prolongació dels de la Garrotxa.
Cap a l'est predomina el paisatge obert,
amb el terreny planer o suavement ondulat,
com si l'Empordà introduís una falca fins a la riba del llac.
Cap al sud, finalment,
s'estenen les aglomeracions urbanes i industrials,
seguint l'autovia que porta el Gironès,
anticipant la densitat humana
i l'activitat econòmica d'aquesta comarca.
Déu, doncs, us convido a anar
al llac de Banyoles, que és preciós.
El Pla de Martís,
a la zona més septentrional del Pla de l'Estany,
és un excel·lent mirador de les muntanyes de la Garrotxa.
Aquesta comarca limita la plana per l'oest
i li dona diversitat paisagística.
Aquest Pla de Martís,
que és realment una planícia bastant extensa,
durant la Guerra Incivil,
va ser un aerodrome.
El van fer servir per...
Exactament, avions de guerra.
No, però això ja no ens ho recordem.
Això ja ha passat.
Ara és un lloc molt maco.
Bé, doncs, puja, puja a la sintonia.
Bé, doncs, puja a la sintonia.
A l'última audició,
vàrem parlar de parcs i jardins,
de prop de Sant Jús, del centre del municipi, Collserola, per exemple.
També avui us comentarem els encants d'un parc que tenim molt a l'abast,
només agafant l'autobús 63 i baixant a Pedralbes, al parc del Castell de l'Oreneta.
Està situat a les primeres estribacions de Collserola,
darrere mateix del monestir de Pedralbes.
Entrem per l'antic accés del carrer Montevideo.
Costamunt, el camí ens mostra uns quants racons que mai pensaríem trobar.
L'ambient el forma la vegetació.
En aquest jardí sí que són majoria els arbres autòctons,
pins, salsines, garrofers,
que donen la sensació de ser molt lluny de la ciutat,
complementat per un esplèndid de vegetació del sotabosc.
arbossos, ginesteres,
que per la seva flaire convida a respirar a fons.
Hi ha senyalització d'algunes espècies forestals,
cosa que fa al parc no solament un lloc de lleure i descans,
sinó també de naturalesa i cultura.
però també hi ha un altre motiu que fa traient al parc.
En primavera, la munió d'uranetes que donen un toc de romanticisme a l'entorn.
Per tant, per tal de preservar el seu bosc,
no, el seu buscatge,
el seu buscatge,
no s'han fet al parc gaires intervencions de jardineria.
Malgrat això,
els anys 1992,
per les obres viàries d'aquella època,
es va haver de reformar en la part baixa del parc.
Des de terrasses i miradors,
el que s'hi arriba per petits camins,
en dies clars es pot gaudir d'unes vistes fantàstiques
per a joia dels amants de la fotografia.
L'oferta lúdica a la part superior del jardí
és molt interessant.
Hi ha jocs, infantils, ponis
i un alegre recorregut
en un tren amb miniatura en màquina de vapor.
Als caps de setmana
és molt visitat,
potser massa,
però els dies laborables
el parc queda solitari,
cosa que fa
que es conservi com un paradís
quasi intacte.
És un dels jardins urbans
on es respecta de manera més seriosa
el paisatge original de Barcelona
amb vorenetes incloses.
Í촉ุ...
...
...
...
I bé, d'aquí al costat mateix, ens anirem una mica més lluny.
A on, Jaume? A on no?
Al camí de Sant Jaume.
De fet, n'hi ha molts de camins.
Un es pot emprendre des de Sant Pere de Rodes.
No, però anem en concret a aquest que tu has fet la ressenya.
Però anem al més coneguts.
Com he dit, en realitat són diversos camins que venen de tota Europa
i convergeixen a la catedral de Santiago de Compostela,
província de Corunya, del País Gallec.
Se sap que en èpoques ancestrals,
la gent pagana seguint les estrelles de la Via Làctea
arribaven a un lloc a prop de Santiago de Compostela,
anomenat Finisterra,
al final de la terra coneguda,
on podia veure al vespre
com el sol s'amagava a dintre el mar,
cosa que despertava moltíssima curiositat.
El camí de Sant Jaume, més important a Espanya,
per la quantitat de persones que hi passen a peu,
amb bicicleta o bé a cavall,
s'anomena el camí francès,
que entra a l'estat espanyol per Roncesvalles, a Navarra,
continua a Palarrioja, Castella, Lleó i acaba a Galícia.
Altres camins s'anomenen de la Plata,
l'anglès, portuguès i del nord.
La legenda de la trobada del sepulcre
amb les despulles de l'apòstol Sant Jaume
se situa al segle IX,
amb l'ajuda de l'Església Catòlica,
la qual fa que nombrosos pelegrins d'arreu del món
s'acostin a Santiago de Compostela
per abraçar la imatge del sant.
Per cert, aquest de Sant Jaume,
del camí francès,
surt de París en una plaça
que hi ha una torre,
que se'n diu la torre de Sant Jaume,
al mig de París.
Molt bé.
L'any 1139,
a Imerich Picó, monja de Cluny,
també que és a París,
ha dit a la primera guia del palagri
per anar a Santiago de Compostela,
titulada el Còdex Calistinus,
en honor al papa Calisto II.
Aleshores, el camí va agafar una forta embranzida
fins al segle XIV,
que la pesta negra quasi la va fer desaparèixer.
200 anys més tard,
el portantantisme i el mateix Lutero
van fer d'assistir els seus seguidors
d'anar a Santiago.
No fa gaires anys,
el palagrinatge ha tornat a arrelar
amb molta força
i representa avui dia
un important font d'ingressos
per a l'economia dels pobles
per on passa el camí.
L'any 1993
es va declarar patrimoni
de la humanitat per a l'UNESCO.
Molt bé.
O sigui que animem-nos.
No tota la gent,
no fa sencer,
fan trossets.
i les persones tenen aquells sostals
que quan arribes
tens un an de signar
fins allà.
Sí, sí, sí.
Per dir que has passat per allà.
Exacte.
Sí, sí, sí.
I pots fer-ho d'any a any.
Jo hi he anat a Santiago,
però no caminant,
en avió.
Sí.
És còmode.
Això no té gràcia.
Jo he anat també a Santiago.
Jo també he anat a Santiago.
Amb cotxe.
Jo amb cotxe.
Però no pel camí,
no fer-ho.
A vegades sí que ho dèiem.
Però vas deixant un any per l'altre
i cada cop et costa.
I arriba un moment
que les cames ja no valen.
El que passa és que, mira,
pots anar a un tros,
descansar
i tornar a fer-ho.
Sí, sí, sí.
Però és molt interessant.
Sí, sí.
Amb un company nostre
que aquí a la ràdio
també ho va fer,
diem,
el camí de Santiago
en realitat és
el camí d'interior,
de trobar-te tu mateix.
Sí, sí, sí.
Sí, la solitud moltes vegades.
Només que la solitud
és trobar-te.
Trobar-te.
Tens temps per fer-te el teu mateix.
Però és aquest,
és aquesta cosa interior
que tens que fer al camí.
Tens temps per fer-ho.
Per fer-ho.
i passar pels...
Sí, perquè, clar,
s'ha de fer-ho.
I els veu-hi-los molt macos.
I la major part de la gent
que ho fa,
ho fa per això, eh?
No baroma, eh?
No és una cosa
que dius-ho de vera.
Per retrobar-se ell mateix.
Per retrobar-se ell mateix.
Bueno, aviam,
tinc una experiència,
ja l'he fet sis anys.
Caram!
Això no es pot parlar.
Però l'he fet tot, sense?
No, no, no.
Cada any feia
una setmaneta i tal.
Entre altres coses,
perquè, esclar,
un OT ja té més
de 60 anys.
Com?
Què?
I llavors resulta
que físicament no pots.
No pots, clar.
És que són molts quilòmetres al dia.
Exacte, convé
fer els quilòmetres
que un pugui fer.
Exacte.
i quan un es troba
una mica cansat
parar i anar
al primer albergue
que troba puesto.
Hi ha niat forces.
El que sí és veritat
que jo considero
que mai no m'he perdut.
Sí.
Però en el sentit
metafòric.
Sí.
Però sí pensava
que anava tot sol
amb la motxilla,
sense ningú més,
amb aquells boscos
tan densos de Galícia.
Sí, molt.
Sí que més d'una vegada
vaig pensar
i què fas aquí?
Sí.
A les set del matí
quasi era ben fos.
Amb molta fred
m'ho preguntava.
Però tu passaves bé?
Sí, sí, és increïble.
Li vaig anar-hi el primer any
i després
vaig anar enganxant
cada any, cada any, cada any.
És com una cosa...
Et diu que de poc, no?
No, no, és una cosa mística.
No, ja l'he recorregut
pràcticament l'he fet.
És com una cosa mística.
A més, coneix molta gent
que l'han fet
i sempre hi han tornat.
És una cosa increïble.
Sí, sí, s'enganxa.
Té com una atracció.
Atrapa.
Tots són els poders geofísicos
de la terra.
i després també té una cosa
que el que té problemes
per exemple de sucre o tal
us ben asseguro
que una setmana caminant
i menjant poquet
quan tornes a Barcelona
o allà on sigui
t'has curat de tot.
Tota l'analítica a punt.
És el miracle.
És el miracle.
Molt bé.
Doncs per acabar
farem aquells rodolins
la Lina i jo
que són d'allò més fins.
Fem un caduna, eh?
Sí.
Joana?
Va.
Diu
Aquesta campanya
del lloro
un sol objecte pretén
esporgar
de l'idioma
els defectes
més freqüents.
N'esposarem
un exemple?
Dieu
Bueno?
Oh,
malament.
Això cal rectificar-lo.
Heu de dir
d'acord
o bé?
Carmelu?
De cap manera.
el correcte és carmel.
El cas si cal refusar-lo.
Digueu
quasi o gairebé.
Donar-se compte.
Adonar-se.
Enterro?
Enterrament.
Tampoc no heu de dir
cuidat-ho.
Digueu
compte.
Cura o
ep.
Un altre greu
barbarisme
és que digueu
els de més.
Cal dir
els altres,
tots els altres,
la resta.
Ho enteneu bé?
No digueu mai
des de l'ego.
Així doncs,
ho resoldrem
amb
sens dubte,
no cal dir-ho,
o
per descomptat,
també.
A serra
és un barbarisme.
A serra
no ho digueu més.
És
vorera
o
vorevia.
Així doncs,
de serra
res.
Bé doncs,
hem arribat
a la fi
d'aquest programa
d'avui
de
60 i més
o menys.
Hem estat
amb vosaltres,
la Montse Larrea,
el Joan Maria,
el García Puigdevall,
l'Alina Santa Bàrbara
i, qui us parla,
la Joana Algarra.
Moltes gràcies,
Carles,
perquè
et donem
un munt de feina,
però,
escolta,
em sembla
que ens ho hem passat
molt bé.
Ell serà
dels 60
i menys.
Ah, això mateix.
Ell,
exactament.
Bé,
esperem que vosaltres
també
hagi passat
una estoneta,
una miqueta,
entenent-se
coses
que
semblen interessants.
Bé,
fins la propera.
Recordeu que estarem
amb vosaltres
el dissabte
en segona audició,
si a Déu plau.
Molt bona nit
o bon dia.
줘cieu.
Amb aquests de sobre.
Amb aquests de sobre.
Bye,
bye.
Fins demà!