A veure què passa amb la taula?
El Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Sóc un urbanita, ho reconec. Sí, jo també sóc molt urbanita. Acompanyat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un cul i de l'altre era impressionant. I què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pot fer res, no el podem canviar. Just a la Fusta, vivim-se en just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
ràdio d'espectre
60 i més.
Avui fa uns quants anys, el 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides proclama per unanimitat la Declaració Universal dels Drets Humans.
Malauradament, encara avui, 66 anys després, alguns països, grups i persones els desconeixen o no els apliquen. També alguns fets històrics fan que en alguns inxdrets, a més de celebrar el Dia dels Drets Humans, conmemorin també el dels drets dels animals, i en alguns països d'Amèrica Llatina,
i crec que en algun altre lloc del món també, és el dia de la gimnàstica. Tot és compatible, podem fer exercicis per posar-nos en forma, lluitar pels drets de totes les persones i respectar com cal les nostres mascotes i tota mena d'èssers vius.
Tots els animals neixen iguals a la vida i mereixen gaudir de l'existència. Tenen per tant dret a l'atenció, a ser cuidats i a la protecció per part de l'ésser humà. Cap animal serà sotmes amb els tractaments i cal prohibir tots els actes cruels o de tortura que amb l'excusa de la tradició són causa d'angoixa o patiment per a ells.
Lleixim això a la declaració dels drets dels animals i ens trobem que alguns conceptes són semblants a la declaració dels drets humans.
Si el nostre gatet o el nostre gos mereixen tot el respecte molt més gran ha de ser aquest encara envers les persones. Ja veus quines coses darrerament. Aquest fet que va passar en una estadi, la sortida d'una estadi... Sí, però és que no havia començat el partit ni res. Ja es van posar d'acord per donar-se...
De bufetades? Evidentment aquesta animalitat pura, que ja dic no es dona ni entre els animals, aquestes persones no han llegit mai la Carta Internacional dels Drets Humanes. I què? I si l'han llegit l'obvien? L'han oblidada. I això que és un document de 30 articles repartits en quatre columnes en què se subratllen els drets considerats bàsics i que cal aplicar a tota persona sense excepció. Els articles de la primera columna ens parlen del dret a la vida i la prohibició de l'esclavitud.
Els de la segona defensen els drets de l'individu en relació amb la societat civil i política. La tercera tracta els drets de pensament, de consciència i de religió. I la quarta ens parla dels drets econòmics, d'habitatge, socials i culturals. Avui no tenim excusa perquè només pulsant a Google Carta Internacional dels Drets Humans els tenim a l'abast cada dia.
Pensem que els drets humans haurien de ser estudiats i memoritzats a fons per tota persona ja des de ben petits, perquè si els llegim a internet ja quan estem massa curtits, potser no ens fan efecte, des de petits ja. Per desgràcia sabem cada dia de fets violents i vandàlics de gent que no els ha conegut mai o els ha oblidat.
Benvinguts uients desvernians. Ens trobem a la Sintonia de Ràdio Desvern en el 98.1 de la freqüència modulada fent el programa 60 i més. Pensem en la gent gran i també en els joves que de tant en tant ens escolteu i que ens podeu trucar al 93 372 33
No. 36. 36. Ja t'he encomanat la dyslècia també. Ja t'ho deia jo que no podia ser. Tots s'encomana, repetim a veure. Tothom ho sap per això. 93, 372, 36, 68. I els joves que ens escriviu a Facebook es dieu un dia passaré per aquí. Passeu d'una vegada. Però no vindrà, no vindrà, fa massa fred. Tenen mandra.
I sobretot que els atrau més el Twitter i el Facebook que la ràdio, què hi farem? I tant. Bé, posem una mica de música abans de continuar.
Bum, bum, bum, bum...
Passen 7 minuts de les 8 del vespre. Aprofitem per felicitar a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant aniversari. Avui festivitat de la Mare de Déu de Loreto. Demà dijous dia 11, Sant Sabí. Divendres, Nostra Senyora de Guadalupe. I dissabte, que sortim en segona audició, és el dia de Santa Llucia. El dia de les Lluïset. Llucietes. Molt celebrat a casa nostra. I tant.
De nou, una servidora, la Joana Algarra, junt amb els meus companys, Carles Hernández Rius i Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta hora de ràdio. Avui, dia 10 de desembre de l'any 2014, que és el 344è dia de l'any del calendari Gregorià i que queden, per tant, només 21 dies per finalitzar l'any.
I com que avui en alguns indrets es celebra el dia de la gimnàstica, i a tots ens ve de gust fer una mica d'exercici, a mi em consta que la Joana abans de venir aquí fa 19 quilòmetres de bicicleta. No, al matí, al matí, al matí. Ah, sí? A la primera hora del matí. Clar, i per això dius estic una mica cansada, dic no és estrany. I tant, i tant. Doncs vinga, parlarem avui d'aquesta coneguda disciplina.
Tot i que la gimnàstica neix com a esport al segle XVIII, va ser la Grècia clàssica qui la va inventar. Els seus orígens es confonen amb la cultura corporal de la qual es deriva el nom, que significa exercici,
La paraula gimnàstica es va aplicar al principi als jocs d'atletes que corrien, saltaven, lluitaven i llençaven el disc i la barra. Més tard, els locals coberts dedicats als jocs atlètics van ser el punt de cita de quants volien conrear la seva intel·ligència i la seva força.
Mentre que a l'antiga Grècia els Doris, raça conqueridora, es dedicaven a la gimnàstica amb finalitats guerreres, els atenents buscaven en aquells exercicis la salut del cos i de l'esperit, l'hormonia, la bellesa i la gràcia.
Oblidada durant l'edat mitjana, excepció de les justes i torneig on calia moure el cos amb armadura de ferro, la gimnàstica torna amb força a l'edat moderna i contemporània. Com a disciplina olímpica, es regula per la Federació Internacional de Gimnàstica, que és qui organitza les grans competicions internacionals.
Actualment la gimnàstica artística i la acrobàtica tenen molts adeptes i resulten d'allò més vistoses les proves sobre diferents aparells. Barres, paral·leles, barra fixa, els salts sobre cavallet, les anelles o els exercicis a terra amb les mans lliures. I com dèiem abans, la bicicleta estàtica cada dia es practica més a tots els gimnasos. Cada dia hi ha més bicicletes.
Espini, si ja ho sé, però ara més han posat una cosa encara més divertida. Els posen davant una pantalla amb una carretera de gent que va corrent i fent espini és com si anessin per la carretera. I ara tots els gimnasos ho han instal·lat. I van pujant i baixant la velocitat de la música, i va, sí, sí, és molt divertit. Has de tenir una pantalla de plasma davant de la teva bicicleta estàtica i anar segons la carretera. Jo la tinc de una televisió normal i corrent i veig les notícies de TV3 de bon dematí a la Líria Herèdia, o sigui que imagina't.
Més divertit, més interessant. Doncs recordem que el nostre país ha donat gimnastes de renom com Joaquim Blume, Albert Llorenç, Miquel Soler i molts d'altres. I en els darrers anys, Gervasi de Fer, que va ser medallador als Jocs Olímpics de Sydney l'any 2000 i en els de Tenes l'any 2004. Doncs bé, ara descansem una miqueta de xerreneca i posem música.
No. No. No.
I ara, uns quants personatges que van arribar al món tal dia com avui. Una data en què sembla ser que les estrelles van ser favorables al món de les lletres, i que són diversos els escriptors que van néixer un dia 10 de desembre.
L'any 1538, neixia el poeta italià Giovanni Battista Guarini. El 1830, l'escriptora estatunidenca Emily Dickinson. El 1902, la poetesa cubana Dulce Maria Loinaz.
el 1923, el polític i escriptor espanyol Jorge Semprún, i el 1926, el poeta mallorquí Blai Bonet. Amb aquest B de 10 de poetes, ho hem tingut avui una mica difícil per triar el poema per llegir el final del programa. Doncs si ens dóna temps, ens hem inclinat per un poema curt de Blai Bonet, que ens és el més proper i conegut, i un altre de Dulce María Loinaz.
L'autor de Entre el Coral i l'Espiga i l'Evangeli segons un de tants va començar a escriure de ben jove al sanatori on va s'ha internat a causa de la tuberculosi pulmonar que patia. Llegir i escriure van ser les seves grans passions i fou guardonat amb el premi Ramon Llull, la Lletra d'Or i el Ciutat de Barcelona, entre d'altres. O sigui que Blai Bonet va ser molt reconegut i molt premiat
I encara ens en deixem un bé de Déu de premis, perquè en va rebre molts. I de Dulce María Loinaz recordem que va ser Premio Cervantes l'any 1992 i des de les hores la seva obra ha estat abastament divulgada. Jardín de amor, poema sin nombre y un verano en Tenerife són avui poemaris de lectura obligada a gairebé totes les escoles.
També ens agrada recordar sempre un que amb tanta cura revisava les galerades d'algun dels seus llibres a l'arrelació de planeta. La vida d'aquell Federico Sánchez, que era ell mateix en la clandestinitat, va donar vida a un llibre memorable dels molts que va escriure tant en francès com en castellà.
Com a polític va arribar ministre amb el PSOE al govern. El recordem perfectament. És un home molt amable i molt sociable. I també un conegut mangaka, o sigui, un autor de còmics japonès, el gran Masakazu Katsura, neixia un 10 de desembre de l'any 1962. Aquest és jove. I tant. Aquest també l'hem conegut personalment. L'autor de Setman i Shadow Lady,
Tot i que aquí encara hi ha una obra que va tenir molt més èxit, però totes les d'ell tenen molta força entre els otakus. Els otakus del nostre país se l'estimen molt i a més l'han pogut saludar en persona al Saló del Manga de Barcelona quan va venir com a autor convidat.
I recorden personatges famosos que ens han deixat. Ens ve a la memòria el poeta valencià, Gonzal, Vinyas i Macip, que va morir el mateix dia que l'escriptor italià Luigi Pirandello, el 10 de desembre de l'any 1936. També un 10 de desembre, però de l'any 1992, moria la popular vedet de revista Celia Gàmed.
molt famosa durant els anys 50 i 60. A la seva companyia va debutar de ben joveneta la famosa actriu Concha Velasco. Posem música.
I ara passem a Radio Cultura. Sembla que vol arribar l'hivern. Què dius que vol arribar l'hivern? Ja fa dies que em fa de fred. No, que comença el 21 de desembre. Deixa't estar, deixa't estar. Ha vingut prematur, no? Sí. I per això avui ens aturem en les novetats editorials. Ara que ve de gust quedar-se a caseta ben calentons llegint un bon llibre.
L'aparador de recenya, la millor libreria que tenim a Sant Just, fa goig de beure. I la biblioteca municipal Joan Margarit, també és plena de títols, que es deleixen perquè els llegiu. Doncs avui llegirem a gust aquesta nit, no? Perquè avui caminarem fresquets que la té en el cotxe que et porti a casa. No, avui no, avui no. Tornarem a futbol.
Avui hi ha futur. Doncs si sou seguidors de Les Sabatines, que escriu en Gregorio Morán a La Vanguardia, arriba la seva obra El Cura y los mandarines, el llibre que Planeta es va negar a publicar, perquè l'autor no va acceptar que li retallessin un capítol.
Edición es sacal, la dita íntegrament, i és del tot recomanable, ja que proposa una visió crítica del món cultural espanyol. Vols que et digui una cosa? Puc dir-la? Clar que vols dir-la. No m'agradarà gaire aquest senyor. Ho sento.
Jo penso que escriu molt i molt bé. Però a mi no m'agrada, és molt enrebassat i no m'agrada. Més que enrebassat és a vegades agressiu en la manera d'exposar les coses, però té un sentit de la crítica que és molt fort. RBA és qui ha editat l'última novel·la de Pilar Rahola que narra les vivències d'una heroïna carismàtica, Mariona.
Descriu la vida d'una noia nascuda a Gràcia, d'origen manestral, que pateix els embats d'un segle cruel i lúcid que la desperta i transfigura en una persona lluitadora que representa la consciència liberal i els valors de la República. Pels admiradors d'en Pep Guardiola i amants del futbol, ens ha semblat d'allò més atractiu al llibre Her, Pep.
és la crònica des de dins del seu primer any al Bayern de Múnic. Escrit per en Martí Péter Arnau, es tracta d'una descripció detallada de tot el que ha succeït a la rebotiga del Bayern en el decurs de la temporada 2013-2014. Es veu que va anar gairebé tot un any i ella parlant amb el Pep i no pensis, li va costar una miqueta expressar el que deia.
I el llibre és molt dens. Sí, està molt detallat. L'estic llegint a casa i ens l'estem tornant la Carme. Clar, perquè la Carme és del Pep, oi? I és una mica enrabassat. És un llibre molt dens. Molt dens, molt espès. I a més, parla de tot de interioritats, de vestuari, de futbol, que a mi, com que no soc gaire futbolera, no em van massa. Però entenc que els que els agraden el futbol, aquí tenen xafarderies futboleres, que suposo que pels que agraden el futbol
El nostre admirat, Antoni Puig Ber, articulista habitual de l'avantguàrdia, ha refós narracions i històries de molts anys a La finestra indiscreta, obra que marca un abans i un després en la carrera del seu autor i constitueix una fita en el dietari peninsular.
També és força interessant un Estiu a l'Empordà, de Màrius Caroll, editat per Columne. Es tracta d'una novel·la aparentment lleugera, però molt ben trenada, a la qual desenvolupa el dilema d'un corresponsal que, davant l'insert de la premsa escrita, es retira a una casa de camp acabada d'Aretà, fins que les sol·licitacions del seu director el convencen que encara li queda molt per fer. I per als amants del còmic, amb el còmic he mostropado,
Aquest cap de setmana hi ha el Saló del TVE o de Madrid, però totes les novetats les podeu trobar al FNAC i en altres botigues de Barcelona. Molt interessants, El Cliente, de Manuel Carod, Les Guerres silencioses, de Jaime Martín, El Foli Berger, de francès Paul, de francès Purcell i molts altres títols d'allò més engrescadors.
Com el Gato Gordo de la Abuela, que és un manga divertidíssim, que ja va ser novetat aquí a Barcelona, que a més em va fer molta il·lusió, l'altre dia vaig estar el dissabte passat a l'EFNAC a Barcelona i totes les novetats del Salon del Còmic de Madrid ja hi són. Suposo que el vaig veure a la plaça de Catalunya, però també hi deuen ser. Suposo que a la Diagonal també.
Al Corte Inglés hi ha totes les tendes de còmics. No ens oblidem de les tendes de còmics que són avui especialitzades i abans eren productes de quiosc però avui ja cal anar directament a les botigues de còmics. Continuem, no? Sí, sí. Aviam, què és una altra novetat? Mira, aquesta televisa aquesta tarda és tot un goig. L'exposició que hi ha, el que la teniu ben a prop, el celler de Can Ginestà,
Fotografies de francès fàbregues, amb un títol preciós. Paisatges sense pàtria. Fins al 18 de gener de l'any que ve la podeu veure.
Aquesta mostra magnífica de fotografies de francès fàbregues em va sugerir de seguida aquest títol perquè pàtria és una paraula que ha anat perdent des del segle XX les seves connotacions de violència, guerres, imperis, conquistes, per quedar senyida
Aquest títol, com la crònica que estem llegint, és obra del poeta Joan Margarit.
Aquest conjunt de fotografies articula, penso, una reflexió sobre l'amor i la bellesa. Són fotografies i, per tant, com molt bé expressa el nom amb què també s'han conegut sempre aquestes imatges, instantànies, no tenen l'emissió de copsals universals del model, com la pintura d'un rostre feta per Rembrandt o Freud, on res no és confiat a l'instant. Ni tan sols un jardí pintat per un artista impressionista es confia a un instant.
parlar d'impressió és només un eufemisme. L'eina aquí és una altra, perquè la seva missió és fer que l'espectador s'adoni que està situant-se en un inici cap a un lloc on haurà d'arribar sol.
Rembren t'acompanyarà fins al final de la contemplació que pot ser molt i molt llarga. El fotògraf inaugura un camí de reflexió i deixa sol l'espectador. Per això, la contemplació sol ser més breu. Són instantànies. Francesc Fàbriques ens deixa a uns llocs que podrien pertanyar amunt abans d'haver-hi vida humana, o bé quan ja no hi hagi.
Els homes i dones podran haver-hi estat o no, podran tornar-hi o no, però ara no hi són i només una fotografia desmenteix això, la d'entrada, la del far.
algú ha fet que s'encenqués i la manté encesa. Res més lluny, doncs, de cap pàtria. Que ens salva, que ens dona francès per resistir. La bellesa que adquireix el seu sentit últim en aquestes fotografies.
Fins i tot en la soledat hi pot haver la presència de la mort a través d'una de les seves manifestacions més poderoses. Precisament amb la que ens quedem sols, començant el nostre propi itinerari.
La bellesa. Hi entrem quan encara tenim companyia, la del far. A partir de llavors, l'exercici ja només pot ser sense pàtria, amb l'ajut de la raó dura i profunda del fotògraf. Bellesa és amor. Signat Joan Margarit.
I també al cim de Can Gynestà, centre d'interpretació del municipi, podem veure l'exposició La Rambla fa cent anys, recorregut fotogràfic i documental. Fins al cim de gener la podem veure.
L'1 de gener de 1914, a iniciativa de diversos propietaris locals, la Rambla i els terrenys del seu entorn començaven a urbanitzar-se. Prenien forma els carrers Creu, Sant Sebastià, Major, Montserrat, Marquès de Monistrol,
Enguany, 100 anys després i durant la Festa Major, el Centre d'Estudis Sant Justencs va dedicar la passejada poètica de Festa Major a aquest tema instal·lant una placa al parador de l'artista local Carme Malaret, per commemorar aquest centenari.
L'exposició s'ha conformat a partir del llibret que recull diversos escrits d'autors locals amb vivències de cadascuns, dels racons i d'imatges de la Rambla emprades durant la passejada i altres de noves.
Bé, molt bé. A la gent gran aquesta exposició la farem també al centre del mil·lenari. O sigui que quan surti de... Sí, passarà un temps i llavors... Quan surti de Can Gina està, després anirà al mil·lenari. Està bé, està bé. Això mateix. Perquè no les grans exposicions han de circular només per les galeries, sinó també les exposicions dels pobles han de córrer pels diferents entitats del poble. I tant.
Bé, ja ho vam anunciar dies enrere però, com encara tenim temps, fins al 31 de gener és molt interessant aquesta exposició que es fa a la Biblioteca de Medicina del campus clínic Unitat d'història de la Medicina i l'Ètica al carrer Casanova 143 a la Facultat de Medicina.
O sigui, és la Universitat i els sanitaris a Catalunya durant la guerra de successió, 1700-1715. O sigui, serà molt interessant i jo crec que valia la pena que anéssim a veure-la.
Doncs ho farem, ho farem. Jo aquesta no l'he vist encara, veus? Doncs val la pena. Gràcies per la informació. Fins quin dia m'has dit que tenim temps de visitar-la? Fins el 31 de gener. Fins el 31 de gener. Encara tens temps? Sí, sí. Doncs bé, posem una mica de música.
Bé, hi ha ara una informació que hem llegit a la Vall d'Evers. El rebost de Càritas, banc d'aliments de Sant Just d'Esver. Què fa el rebost de Càritas? Des de fa uns anys, Càritas Perruquials gestiona el banc d'aliments en conveni amb l'Ajuntament de Sant Just. Aquest servei, adreçat a la població Sant Justenca, que ho necessita, està ubicat al carrer de Bona Vista, número 113.
L'equip de voluntaris i voluntàries que treballen al rebost de càrites s'ha anat renovant i des del 2013 s'ha reorganitzat i compta amb noves incorporacions. El repte actual del rebost de càrites és garantir cada mes un delot bàsic
a les famílies que, a més de hidrats de carboni, arròs, pasta, galetes i algunes conserves, també contingui altres nutrients que puguin millorar la seva alimentació. Aquest lot té un cost que varia en funció del nombre de famílies i persones d'aquell mes. En l'actualitat el cost té de 320 euros mensuals, aproximadament.
omplim la cistella del rebost de càrites. El proper dissabte 13 de desembre, al matí, de 10 a 13 hores, el rebost de càrites estarà davant del mercat per omplir la cistella, amb alguns aliments que són necessaris per garantir el lot bàsic mensual. El Lema diu, si no pots comprar-ne dos, compre'n un. Serà un producte que realment ajudarà una família.
Sant Just mou el cor amb la Marató de TV3. Entitats locals i l'associació Sant Justenca per la Marató de TV3 organitzen una activitat el 14 de desembre.
El mateix dia de la Marató de TV3, el diumenge 14 de setembre, de dos quarts de dotze a dos quarts de dues del matí, la Sala Municipal de l'Ateneu acollirà diferents activitats solidàries amb l'objectiu de recaptar fons que es destinaran a la Gala Solidària que organitza la televisió catalana i que, enguany, es dedica a la investigació de les malalties del cor.
El pes d'aquesta jornada recau en l'associació Sant Justenca per la Marató de TV3, que neix amb la vocació d'organitzar i portar a terme activitats participatives per recollir diners per la Marató, i en la qual col·laboren l'Ajuntament i diferents entitats locals.
Una de cada quatre persones que mor a Catalunya cada any és a causa d'una malaltia del cor, una xifra que reflecteix la necessitat d'avançar en la recerca biomèdica en aquest camp, però que, amb les retallades per part de les administracions competents, necessita d'iniciatives com aquesta per mantenir-se.
s'enjust està més cardioprotegit amb la incorporació de tres desfibriladors a l'Ajuntament, a la seu de protecció civil i a la policia, que s'assumen al que ja hi havia al camp de futbol i al complex esportiu La Bonaigua.
i continuem amb temes de salut. Avui dia ens parla la doctora Montse Folch. I això ho traiem de la revista 60 Bas, que la tenim sempre aquí al nostre abast. Com que bé editada des de Madrid, això sí ho llegim en castellà.
Diu la doctora Monsefolc. La doctora Monsefolc situa un principi bàsic amb aquest desig.
Cada uno de nosotros parte de un punto diferente, es decir, nuestra herencia genética, la forma de digerir, de acumular o perder grasa, la estructura de nuestro cuerpo.
No se rinda. Uno de los mejores consejos de este médico nutricionista, de esta doctora, si es posible condicionarlo. Intentemos sonreír más a menudo. Aprendamos a respirar y a relajarnos. A partir de entonces controlar nuestro bienestar es muy posible.
Hay una dieta pensada para cada edad. A los 80 años, los músculos han perdido el 30% de su peso original y el corazón bombea un 35% menos de sangre. ¿Qué dieta es, por tanto, más recomendable para las personas mayores? La dieta rica en enzimas, recomendada para personas mayores, es la dieta mediterránea.
La doctora Folk no tiene dudas. Debe de constar de aceite de oliva, aceitunas, aves, carnes, cereales y derivados. Mejor consumir los integrales. Fruta, frutos secos, huevos, legumbres, lácteos y pescado, sobre todo azul. Y por supuesto, vegetales.
Esta dieta se caracterizará por un bajo consumo de carne en general y más consumo de grasas de origen vegetal que no de origen animal. Así es un menú rico en antioxidantes y pobre en grasas. Esta pauta, reconocen los expertos, se debe completar con la práctica de ejercicio físico moderado. Molt bé, molt bé. Això és el que farem?
Ja ho estem fent, ja ho estem fent. Tu fas els teus 19 km de bicicleta i jo faig unes quantes piscines cada dia. Perfecte. Posem música.
Continuem parlant de medicina, no? Sí, oi recordant, jo estava mirant aquest gravat dels sanitaris a Catalunya durant la guerra de successió, i penso que tantíssima gent que ha d'anar cada dia al clínic per fer-se proves, doncs una manera de relaxar-se és abans o després de la prova que van a fer-se al clínic, ho dic si algú demà té d'anar al clínic a fer-se una prova, abans o després pot veure l'exposició, i això és molt relaxant.
I tant, ve detectar la tensió corporal per eliminar l'estrès. Hi ha una part del cervell que és bàsicament instintiva, malauradament és la que actues massa sovint, en vista dels fets que veiem. Doncs aquesta part instintiva sempre resta alerta per tal d'assegurar-nos la supervivència.
Actua ràpidament davant de qualsevol estímul intern o extern que pugui interpretar com a perill, aportant respostes d'autodefensa que agrateixen els recursos bàsics de lluita o de fugida necessaris per afrontar una situació de conflicte encara que només sigui de pensament. El cos reacciona segons aquestes indicacions i es prepara per defensar o escapar.
Una manera de fer-ho és crear tensió en certes parts, al front i la musculatura del voltant dels ulls, la mandíbula, la nuca, les espatlles i el plexus solar.
Si ho sumem tot, de resultes tenim la típica postura d'un boxejador a punt d'encetar un combat. Tota aquesta tensió es va acumulant de manera inconsciente en el cos provocant malestar i estrès. Una manera d'evitar-ho és prendre consciència sovint d'aquestes zones específiques i comprovar el seu estat.
De tant en tant, podem parar un moment i comprovar com estan el front i els ulls, obrint-los, tancant-los fortament, perquè el cervell entengui la diferència entre tensió i relaxació. Fem el mateix amb la mandíbula, obrint i tancant la boca de forma exagerada per alliberar la tensió.
Procedim igualment amb les espatlles, pujant-les i baixant-les unes quantes vegades. Finalment acabem fent tres respiracions ben lentes i profundes per desbloquejar la zona del plexus solar. Si fem aquest exercici sovint, cosa que ens ocuparà només dos minuts, evitarem el cúmul d'estrès i molts problemes que s'enderiven. Són consells de la doctora Roser Cabré.
Ara, saps què? Anirem a viatjar per Catalunya.
Aquest cap de setmana Vic ha celebrat la seva fira medieval. O sigui que ha estat una festa fantàstica com sempre. I mira, llavors m'ha vingut de gust parlar una mica de Vic.
I a més Vic sempre és agradable de visitar. Si voleu tornar diumenge que ve és una ciutat preciosa. I el dissabte també fan una fira dels conreus. I ara com que haurem d'anar a peu fins a casa anirem entrenant-nos per caminar el diumenge, per fer una caminada per vi. Doncs d'aquest llibre, d'aquesta revista que es titula Descobrir Catalunya, l'article es titula La Plana Urbana. Vic contra els tòpics.
ciutat de capellans, fred, embotit i pa de pessic. Tòpics desfassats que no ajuden a fer-se una idea clara de la realitat actual de la capital de la plana. Jordi Molet, director general del diari Osonenc al 9.9 ens explica les claus de transformació.
Lluitar contra els estereotips és una feina feixuga i ingrata. Sí que això és cert, perquè molta gent que no ha estat mai a Vic, la coneix com el Vic de Laura a la Ciutat del Sants. És la Laura més coneguda de Vicenç Llork. Doncs d'això ens sabem prou els catalans, que hem de combatre algunes etiquetes injustes que ens han penjat. Per molt que diguem que no som un país de gasius, hi ha molta gent a Espanya que pensa que aquesta és una de les nostres característiques.
Els bigetans se'ls passa una cosa semblant. Per molt que intentin donar la imatge de viure en una ciutat moderna i cosmopolita, no acaben de treure's de sobre la fama d'un cert províncianisme i de ciutat levítica.
Tant una cosa com l'altra no tenen res a veure amb el Vic actual, però sí que definien la societat bigatana del segle passat i de la primera meitat d'aquest segle. Vic era una ciutat plena de capellans, de monges, d'esglésies i de convents. A més, hi havia el seminari on estudiaven els futurs capellans.
Tot això configurava un paisatge humà farcit d'hàbits, perquè aleshores els religiosos, assordants i monges anaven tots al hàbit. I els seminaristes també? També, també. Doncs era un ambient molt diferent del que hi havia a les ciutats veïnes, on el clargat hi tenia un pes molt inferior.
Aquesta imatge també hi va contribuir el fet que Vic fos la seu de diversos hordes religiosos i el lloc on van viure persones que han excel·lit el si de l'Església. Algunes d'elles han arribat a Sants, com és el cas de Bernat Calbó, d'Antoni Maria Claret o de Joaquim Badruma.
Vic també era la ciutat de Jaume Balmes, del Canonga Cullell o de Jessín Verdaguer, encara que aquest darrer va néixer a Folgueroles, una població veïna de Vic. Per tant, no és estrany que Vic hagi tingut fama de la bítica i que encara avui es conegui com la ciutat dels saps.
La polèmica està servida. Com dèiem abans, justament el llibre de Miquel Llor, Laura a la Ciutat dels Sants, va ser en el seu moment motiu de polèmica i va irritar molts bigetans que creien injusta la imatge de Ciutat Provinciana que l'escriptor atribuïa a Comarquinal, nom que Llor dona a Vic en la seva obra.
Probablement Vic no era en aquells moments ni més ni menys provincial que la majoria de ciutats de les seves característiques i la trama argumental de la novel·la es podia haver desenvolupat a qualsevol altra ciutat provincial allunyada de la metròpoli.
Però la novel·la de Miquel Llor va contribuir a forjar l'estereotip que Vic encara conserva. A veure, per més inri, aquesta novel·la era de lectura obligada a totes les persones que fèiem els primers corsets de català als anys 50-60. I aleshores, com que era l'obra triada, ens donava una imatge de Vic que quan anaves a Vic deies no coincideix amb això.
Per a molts barcelonins, la capital d'Osona és una ciutat llunyana. Els peus dels Pirineus hi perduden mig de la boira. Els referents que la identifiquen continuen essen els capellans, el fred, la plaça major, l'embotit i el pa de pessig. És boníssim. Certament. Elements que, evidentment, encara es poden trobar al bic d'aquest tombant de segle, però de cap manera identifiquen el bic actual. Autèntic.
Bé, afortunadament la Vila manté altres testimonis del seu passat industrial i vol conservar-los al museu a l'antiga fàbrica de Can Sangles, a la vora del canal. A del Vila hi ha Can Pujet, la casa manlloenca de Rafel Pujet, el senyor de Barcelona sobre qui Josep Pla va escriure un llibre al milarbre que tracta de la vida d'un membre de la burgessia industrial
però continuem parlant de Vic.
La Plana és una gran àrea metropolitana. No és cap ciutat concreta, però evidentment Vic és la capital de la Plana i sempre ha tingut vocació de capital suprecomarcal, però no n'havia fet fins fa poc. Quan el Ripollès va patir una recessió important amb la pèrdua de llocs de treball a la Farga i a d'altres indústries de la comarca, i des de la Generalitat es va projectar la construcció del túnel del Cadí al lloc del de Toses, Vic va mirar cap a un altre cantó.
Sí, certament, això passava als anys 80, no? Passava als anys 80 quan el Ripollès era un autèntic cul de sac i la construcció del túnel de Toses hauria pogut donar una empenta definitiva a la comarca. Sí, però es va preferir l'altre cantó.
La veritat és que fins no fa gaire. Vic no ha assumit el lideratge comarcal i supracomarcal que una ciutat de les seves característiques ha de tenir. Quan s'ha parlat timidament de la divisió territorial de Catalunya, Vic ha hagut d'actuar a la defensiva perquè no tenia cap projecte, ni tan sols des del Ripollès s'apostava per una vegueria o regió capitalitzada per Vic
tot i que Osona i el Ripollès són dues comarques que comparteixen serveis i que mantenen un bon veïnatge. La capitalitat de Vic sempre ha sorgit com a resposta a la candidatura de Manresa, perquè la capital del Bages ha mostrat interès reiteradament a ser la capital d'una ampli regió o vegueria de la Catalunya central.
Aquests darrers anys Vic ha canviat el ritme, ha otingut la universitat, ha fet un creixement urbanístic molt important, va arreglar el barri antic, ha construït un nou museu episcopal i va aconseguir que el govern aprovés el projecte per soterrar la via del dren. Va potenciar el turisme, disposa de restaurants de gran qualitat, organitza una fira sectorial cada mes, etc.
A partir de tot això, Vic és una ciutat de tipus mitjà amb una qualitat de vida gens menys preable. És evident, doncs, que Vic no és la ciutat provinciana i labítica plena de monges i capellans que va descriure Miquel Llor, la ciutat dels sants que, per cert, està molt ben escrita. El que passa que hi va molta fantasia. El senyor Llor va deixant allà la seva imaginació. El que ell volia... Exacte. El que li semblava, vaja.
És que en algun moment va ser coneguda com la capital de la Catalunya molt catalana, gràcies a una frase polèmica de Ramon Montanyà, que aleshores n'era l'alcalde. Doncs avui és una ciutat multiracial amb més de 3.000 universitaris, amb serveis culturals i amb un comerç potent.
El desdoblament en quatre carrils de la N152, que connecta la comarca amb Barcelona i la construcció de l'eix transversal, han donat un nou dinamisme a la ciutat. Llàstima que les inversions en el transport ferroviari hagin estat escasses i que la línia Vic-Barcelona sigui l'única de rodalia que només tingui una via per fons de sentit d'arregleta.
Sembla que no. De Vic, cap amunt, sí. Ara, quan està fet aquest reportatge, jo encara no s'havia produït. Estava en construcció. Estava en construcció. O sigui que de Vic, o sigui de Barcelona, bé, podem anar tranquil·lament entrant i ens ho passarem d'allò més bé. Jo un dia hi vaig arribar molt de pressa perquè anava en una jornada d'Alcòmic a Granollers, vaig passar de llarg i vaig arribar a Vic.
i aleshores anava llegint, em vaig despistar i vaig trucar. Dic, no, m'ha sortit un inconvenient i no puc venir i em vaig quedar a Vic a visitar la ciutat de Vic. Ah, però això és preciosa, eh? Sí, sí. Jo he estat diverses vegades... Són una meravella, eh? I les pintures de ser, que aquí no les hem anomenat. A la catedral. A la catedral. És una meravella. Sembla que estiguis en un altre món. A mi m'encanta Vic. Bé, doncs, hem estat a Vic.
I ara parlarem d'una planta que és molt d'aquest temps, és el galsarà. Ah, mira com el cognom de l'autor i director de teatre, el Jordi Galsaran porta el nom d'aquesta planta, mira.
Doncs aquesta planta és una de les úniques que alegren el bosc a l'hivern amb el color vermell de les seves valles. Són precioses. És precisament per aquest detall... I punxen! Sí, però és per aquest detall que s'ha emprat com a ornament nadalenc. Heu de saber que en els darrers anys a Catalunya, especialment en parts naturals, aquesta espècie està protegida. Si sortim a fer un vol per Collserola, de ben segur que ho trobarem a l'ombra d'alguna alzina i no ens costarà gens d'identificar-lo.
Per cert, el nostre alcalde ens recomana molt que anem a fer passejades per Collserola. Ell dona exemple i sovint per Facebook ens envia fotos de l'alcalde passejant per Collserola.
Assoleix de 30 a 80 centímetres d'alçada. De la família de les Ruscàcies i Pocomol, parenta de l'Esparreguera, presenta dos tipus de tixes, una de llisa i arrodonida i l'altra de forma ovada.
Així doncs, observarem que presenta una mena de fulles ovades i acabades amb punta rígida i punxant. Però aquestes no són les seves fulles reals, s'anomenen cladodis. Les seves fulles de veritat són molt molt petites, minúscules, i apareixen a l'axila dels cladodis, però cauen aviat.
és per aquest motiu que normalment passen desapercebudes. Tota la planta és fotosintètica, excepte les fulles veritables. El galsaran és una planta endioica. En unes plantes apareixen les flors masculines i en d'altres peus apareixen les femenines. Al centre de les falses fulles apareixen les flors petites i d'un color verd blabós. Aquestes són les transsexuals, no?, les que queden entre mig.
Clar, a la tardolla, a l'hivern, a les plantes femenines apareix el seu fruit en forma de baia de color vermell preciós. Destaca sobre el verofosc de la planta. Aquests fruits se'ls mengen animalons del bosc que ajuden en la seva disseminació mitjançant les seves deposicions. Aquesta acció es denomina Endosocora. Molt bé. Què sabeu una cosa més del galsaran?
Bé, doncs ara anirem aquelles... Els rodolins aquests que t'agraden tant. I a tu també. Rodolins d'allò més fins. Sí, això mateix. Em voldríeu dir quin saldo tinc a la conta corrent? És el compte, no la conta. Li ha fallat aquest client.
Veig que m'haureu de fer un préstem perquè això va malament. Caldrà que parli amb el jefe i ell dirà que s'hi pot fer. Ha dit préstem i era préstec. I el mot jefe no és admès.
director, cap, quan es tracta de citar qui mana més. D'acord, pagueu-me aquest xeque. Ai no, el molt correcte era xec. És barrat, li abono el compte. Barrat? Barrut qui l'ha fet? Jo els voldria trinco-trinco. De moment faci l'ingrés i després podrà cobrar-lo en efectiu. Li va bé? Quan l'home deixant la caixa s'embutxacava als calés, sent un crit
De tots a terra! Això és un atracament! Un atraco! És un atraco! Va cridar tota la gent i l'atracador replica. He dit un atracament!
Ara parlarem de la Canadenca? Sí, encara queden les tres xamanelles al paral·lel. És el record que en tenim de la Canadenca, de quan es va fer la llum elèctrica.
Quan la Canadenca s'instal·la a Barcelona, d'això parlarem ara, per dintre d'aquest llibre que t'agrada tantíssim, que es titula, com es titula aquest llibre... Mil i una curiositats de Barcelona. Que per cert és a Resenya, podeu adquirir-lo, vaig veure la Paradona Fagaya. Sí, oi? Sí, sí, sí.
L'impuls i el caràcter emprenedor dels primers reis de la indústria a Barcelona va tenir els seus seguidors. L'electricitat havia arribat a Barcelona el 1882 per al benefici d'alguns carrers i poques fàbriques, tot i que en només un any es crearà la primera central elèctrica d'Espanya al carrer Mata.
al costat del paral·lel. Des d'un primer moment es veurà que aquesta és insuficient. La ciutat necessita més energia elèctrica si vol continuar desenvolupant-se. És en aquest moment quan els enginyers industrials Carles Emili Montañés i Fred Starr Pearson
entren en acció amb la creació de la Barcelona Traction Light and Power Company, una companyia amb seu central a Toronto que aquí es coneixerà amb el sobrenom de la Canadenca. Pearson Canadenc de naixement ja tenia un bon currículum en el sector elèctric. A una central hidroelèctrica a les cascades del Niàgara se li havia de sumar la mexicana i la brasilena, a més d'alguns projectes d'irrigació a Texas.
Per la seva part, Montanyès tenia contactes a Barcelona, una ciutat verge d'electricitat on tot estava per fer. Amb uns ingredients tan encertats, la recepta era ambiciosa, omplir tota Barcelona de llum artificial.
Pilsen i Montanyers mai van amagar la seva ambició. Volien controlar tota la producció, la distribució i el consum d'energia de la zona. Així, no és d'estranyar que la Canadenca adquirís la Trangways de Barcelona i la companyia barcelonina d'electricitat a l'any 1912.
El pla es desenvolupava sobre les passes previstes i va rebre noves incorporacions catalanes com les de l'ingeni industrial i polític Ferran Fabra i Puig. Però un esdeveniment de conseqüències globals trencaria amb un creixement tan espectacular
La primera guerra mundial. De sobte el Regne Unit va prohibir la sortida de diners i els dos enginyers es van trobar sense finançament ni subministrament de matèries primes per continuar la seva escalada. L'empresa s'enfonsava i Pearson, desesperat, va marxar a buscar alternatives. En un viatge de Nova York a Londres, a L'Occitània, el vaixell en el qual viatjava,
va ser bombardejat per un submarí alemany, amb tanta mala sort que l'empresari va morir en el naufragi. El desastre es veia venir de l'horitzó. Però Emili Montañés estava acostumat als resultats positius i va dedicar tots els seus esforços a aconseguir que les centrals existents donessin energia suficient perquè la indústria catalana no s'aturés.
Gràcies a la posició de neutralitat d'Espanya durant la guerra, el país va gaudir d'un bon període econòmic i la canadenca va poder vendre productes per tota Europa. Bé, doncs, el testimoni de tot això són aquestes tres manelles que caracteritzen aquella part de Barcelona. I aquí les tenim al paral·lel al costat de la Poló. Això mateix. Bé, ja posem la música de la poesia.
Bé, doncs, si ens dóna temps, en aquests minuts finals llegirem un poema de Blai Bonet i un altre de Dulce María Loinaz, que són dos de els autors que ens han sortit avui a l'Efemérides. Escola graduada. Era una sala quadrada i tenia cinc finestres, una muntanya pelada que era violeta als capvespres.
Derrere d'un maestret vell, Jesús estava enclavat, José Antonio ampliat, Franco amb un faixí vermell. La tarda era com un ciri, tocava història d'Espanya, hi havia un gran cementiri, la creu, els morts i un caguanya. Derrere els vidres volava la bandera de Targal, volava, volava, estava a l'aire i fermada en pal.
Damunt una vidriera el sol fugia, al camp no, feia fred. La sabatera cantava al cap de cantor. Sa moixa m'ha fet moixons, vestits de seminaristes. Quan han obert els ullons, han estat tots comunistes. I bé, de blai bonet passem a Dulce María Loinaz.
Tierra cansada, romance pequeño. La tierra se va cansando. La rosa no huele a rosa. La tierra se va cansando de entibiar semillas rotas. Y el cansancio de la tierra sube en la flor que deshoja el viento, y allí en el viento se queda.
La mariposa volarà toda una tarde para reunir una gota de miel. Ya no son las frutas tan dulces como eran otras. Las canas enjutas hacen azúcar flojo y la poca uva vino que no alegra.
La rosa no huele a rosa. La tierra se va cansando de la raíz a las hojas. La tierra se va cansando. Rosa, rosita de aromas, la de la Virgen de Mayo, la de mi blanca corona. Qué viento la desojó. Me duele el alma de sola. La Virgen se quedó arriba toda cubierta de rosas.
No me esperes y me esperas, rosa más linda que todas. Lourdes.
Esta muchacha está pintada en un papel de arroz que es transparente a la luz. Ella vuela en su papel al aire. Vuela con las hojas secas y con los suspiros perdidos. Es la muchacha de papel y fuga. Es la leve, la ingrábida muchacha de papel iluminado, la de colores de agua, la que nadie se atrevería a besar por el miedo de borrarla.
És preciós, aquest poema. És magnífic. Bé, ja posem la sintonia final.
Hem arribat als moments finals d'aquest 60 i més del dia d'avui, 10 de desembre de l'any 2014. Doncs moltes gràcies a tots vostès per escoltar-nos, al Carles per posar les músiques sempre encertadament, a tu Joana. I a tu Pere també.
i a tots els qui sou més enllà de les zones. Això mateix. Recordeu que si voleu tornar-nos a escoltar ho ametrem el dissabte a les 11. Bé, doncs fins dissabte en segona audició o bé fins al proper dimecres. Fins aleshores, a reveure. A reveure.
Ara escolta, es plàvio d'Esper, sintonitza, es plàvio d'Esper, la ràdio de Sant Juny.
Ràdio t'espera, 98.1 Ràdio t'espera, 98.1