S'enllius, plorant de bruit com tu.
Seixanta i més o menys.
Amics oients, molt bona nit si ens escolteu en dimecres o bé molt bon dia si ho feu en dissabte.
Amb vosaltres una nova audició de Seixanta i més o menys.
L'audició que pretén oferir-vos una estona d'entreteniment, en comentaris, alguna notícia, si pot ser bona, millor, i música.
Avui és 27 de gener i felicitem de tot cor aquells que celebrin avui la seva onomàstica.
Les Àngels, sota l'advocació de Santa Àngela de Meritgi, fundadora de les Ursulines,
Sant Enric d'Ossó, fundador de les Teresianes, Sant Vitalià, papa, Sant Emeri i Sant Julià, bisbe de Burgos.
També felicitem, per quan sortim en dissabte, a les Martines, a les Jacintes,
i a qui celebrin l'onomàstica, sota l'advocació de Sant Musià Maria Bió, rei,
i Sebastià Balfré Prevera, de la congregació de l'oratori.
Déu-n'hi-do com ha començat la setmaneta, amb un ensurt d'allò més fort,
un terratrèmol en el mar, a la costa nord-africana, de 6,3 a l'escala de Richter,
seguint diferents rèpliques, moltes, moltes, de 4 i més graus i 3 i més graus.
Segons vam sentir dir a una persona que l'havia patit, no s'havien produït grans destrosses,
res, unes façanes, unes taulades, algun campanari, encara que no ha de ser tan suau
perquè, sobretot amb l'illa, hi ha hagut ferits i ens sembla que fins i tot un mort.
I a Andalusia s'han sentit els tremolors, a Màlaga, Sevilla, Granada i terra en dins inclús.
Es veu que és temps de terratrèmols, i no solament de tipus físic, sinó també d'altra mena de tipus,
polític, per exemple.
Però, en plan més lúdic, tenim l'inici del Carnaval de Venècia,
amb la seva festuosa desfilada de gòndoles engalanades per sota del famós pont Rialto.
I durant aquestes setmanes vinents, gaudirem d'un ambient cinematogràfic d'allò més interessant,
la preparació i realització de tres artàmens cinematogràfics,
potser dels més importants tant a nivell de Catalunya, de l'estat espanyol i a nivell mundial.
Parlem dels Premis Gaudí, el proper 31, i dels Goya i Òscar, les setmanes següents.
Com que la televisió s'encarrega de la seva transmissió,
tenim en perspectiva hores d'espectacle,
sobretot per la desfilada dels vestits de les estrelles, entre cometes,
i els pentinats dels bons galants.
Ja tindrem ocasió de fer algun comentari sobre el cas.
Bé, després d'aquesta parrafada, passo a saludar els meus col·laboradors i amics,
l'Ina Santa Bàrbara, Montse Larrea, Joan Xirivella i en Carles Hernández Rius,
que ens posa les músiques.
Avui, una salutació especial per en Joan Maria García Puigdeball,
perquè està fent-se una petita reparació en un ullet.
O sigui que una abraçada ben forta i ànims que això no és res.
Bé, i començarà el Joan Xirivella,
amb aquella secció d'afemèrides i dies i tot allò.
Doncs avui, 27 de gener, és el 27è dia de l'any del calendari gregorià.
Queden 339 dies per finalitzar l'any.
Un 27 de gener de 1884 neix al Vallès Occidental, a Sabadell,
el pianista i professor de música català Sabrià Cabaner Ibril.
Bé, doncs, molt bé, moltes gràcies per la teva informació.
I bé, amb aquesta música d'alrededor del món,
a mi, l'Alina, bona tarda, l'Alina.
Bona tarda.
Ens portarà aquelles curiositats que a vegades ens fan riure i a vegades...
Fan pensar.
Fan pensar.
Sí, sí, no, no, ens il·lustren.
Bé, mira, tot és saber, diu que no vas a dormir sense saber alguna coseta més, no?
Ah, això mateix.
Bé, doncs, aquí tenim una cosa que podien ser, si us fa falta algú que us serveixi,
és a dir, un criat, com si diguéssim, tenir algun criat.
Diu que en l'antic Egipte era molt ben coneguda la docilitat dels babuinos, els babuins, aquells monos.
Són, sí, sí.
Babuins, eh?
Sí, sí.
Diu, sembla ser que aquests animals eren adiestrats, encinestrats, amb tanta cura,
que inclús podien servir el dinar i la beguda a les taules.
Ah, mira què dient.
Que truqueu a algun babuino d'aquest.
No, babuino.
No, però jo no dic babuino.
Hi ha tota la D.
No, però els babuinos a lo millor s'enfaden.
Bé, també perquè veieu que no l'home és el més tontet de tots els animals quan neix,
que diu que és el que està més desemparat.
No, pobrets.
Doncs sí, el diu el polluelo, no sé en català què seria, el pollet petitonet del pavo, del paó, no?
Sí, del gallin, diu el polsi.
Diu, no podria viure sense els seus pares quan neix,
perquè quan arriba al món no té ni idea de com es menja.
I aleshores els pares no tenen més remei que deu proporcionar-li tota la comida.
Bé, tot el menjar.
Jo aleshores penso que d'aquí ve allò de...
Diu, és tonto com una pava.
Diu, està a l'edat del pavo.
Deu ser, deu ser, deu ser.
Deu de ser alguna cosa d'aquestes, no?
I després hi ha una cosa que és bastant interessant.
Espereu-se que ho busqui aquí, la pàgina que ens ho diu.
Aviam, aviam.
Sí, a veure, que diu aquí, espereu-se... aquí.
Diu, les plantacions de les frites s'acostumen a injertar en el tronc,
i sobretot en aquest cas estem parlant de les pomeres,
distintes varietats de pomes.
És a dir, que segons el que l'injertin pot sortir la poma d'una manera o d'una altra.
Nosaltres ja les coneixeu que n'hi ha una gran varietat.
Oh, i tant, i tant.
Diu, aquest mètode es denomina ennoblecimiento,
perquè permet que d'un tronc de menys categoria
produeixi unes varietats de fruita de major qualitat.
Diu, en villac austriac, no sé on és villac, eh?
Diu, en el villac austriac n'hi ha un arbre que se li han injertat 66 tipus de pomes.
Diu, i, doncs, esclar, és un gran sortit.
Te'n vas a anar allà i...
Ja no cal anar al mercat, tu, ja tens de totes les varietats.
Això també es fa amb els cirerers.
No.
Un cirerer bort fan un cirerer bort.
Hi ha cirerers que necessiten ser borts per realment donar bona acollita.
Sí, sí.
Sí, sí.
Perquè el passa que els cirerers bort...
A l'hort de casa de la meva iaia, pobret, l'avi no perquè s'havia mort,
van fer... van posar a la figuera cinc varietats diferents de figues.
I les trobaves?
No, no, i tant.
Començaven amb les breves, que no sé com es diu en català, sembla que es diu igual,
i acabaven en les últimes de cap a l'octubre.
La breva no és la figa flor que diuen?
No.
No.
La breva és una figa...
La que hi ha per Sant Joan, que és grossa.
És insulsa, eh?
I poc, no, aquelles estaven boníssimes.
Bé, jo com era petita i m'agraden tant, m'és igual, segueix.
I després n'hi ha una cosa, nosaltres ja tots sabem, que és l'oxigen, no?
Vull dir que el necessitem.
Diu, la sang porta l'oxigen a quasi totes les regions del cos.
Pràcticament a totes, totes, totes.
Diu, no obstant, la còrnea de l'ull no té ni un sol baix sanguínic.
I com respira aquesta, podríem dir, epitelio?
Perquè això és com un epitelio, no?
Perquè quan la corna tenim una lesió, que es diu una keratitis,
és quan fan, quan diuen altres...
Oh, li han trasplantat a l'ull. Mentida, coxina.
L'únic que trasplanten és la còrnea de l'ell.
Bueno, recordeu-vos-hi, jo us ho dic, perquè això ho sabia.
Una malaltia de la còrnea és una keratitis.
Doncs bé, a l'oxigen no diu que l'agafa de l'aire.
Ah.
Toma ja.
Bueno.
Doncs ja de ser bastant intel·ligent, no?
O sigui, agafa el que necessita.
Que, agafa el que necessita i l'altre el deixa.
Però és que aquesta fa una certa gràcia que no ho digui.
Sí, sí.
I ja ve l'última, que aquesta és la que sí que té un cert,
jo diria masoquisme.
Ah.
Ah.
Sí, és una... allò que ja la veureu.
Diu, les cebelles en contra del reuma.
Ah.
Com ara estem tots tan...
Un poc reumàticos.
Sí, reumàticos.
De les humitats.
Sí.
Diu, el reumatisme és una malaltia que està estesa des de sempre
i que ocasiona l'enorme quantitat de molèsties.
Això aquí a la taula podríem dir...
Podríem fer una mica de...
Sí, sí.
Una dissortació.
Els demés diem això.
Diu, aleshores,
les cebelles, diu,
això explica que des de molt aviat s'han intentat buscar formes d'aliviar-ho.
Un dels remeis que sorprèn més contra el reumatisme és la picadura de l'abella.
La Montse m'està dient que sí amb el cap.
Que ja ho havia sentit, això, no?
Sí.
No, no, jo conec...
I tu també?
Bueno, conec, no, ja és mort, però una persona que es posava les abelles quan tenia mal el braç.
Bé, doncs aquí diu,
alguns metges, acreditats, inclús, guardava les cebelles dintre d'un recipient de vidre.
Abans de...
Bueno, davant d'una extremitat que tingués el reuma,
obrien aquest recipient i, pum,
li donaven, li posaven les cebelletes amb aquesta extremitat.
Perquè piquessin.
Sí, el deixar el pas lliure, el pot aquell que les tenia,
les cebelles que estaven molt enfadades, pum, va.
I picaven rabiosament.
Ah, sí.
Diu, i es té constància que en molts d'aquests casos
el dolor se'n va anar o que inclús va desaparèixer completament.
A la inflamació, sí.
Sí.
Aleshores, això sí, veieu, el principi d'acupuntura,
que a vegades es posen, són les picadetes aquestes que es fan, no?
Diu, bueno, diu, també n'hi ha una cosa similar
sobre la mordedura de les formigues.
Ah, que també passiguen, eh?
Mosseguen.
Mosseguen, mosseguen.
Diu que encara a primers d'aquest segle,
que seria el segle passat, se suposa,
perdoneu, es considerava de tot raonable
sentar-se, no, damunt d'un formiguer
per aliviar el reume.
Diu, però esclar, no queda massa ressenyat aquí.
Quantes persones això van fer-ho?
Perquè jo ja m'imagino...
Però escolta, amb un excés d'acidòlic es verí,
no és pergut, eh?
I quantes se'n van sortir?
Diu, el reume se li ha curat i l'altre també.
Per sempre més.
Ja no li quedava més.
El pròxim dia més.
Això mateix.
Sorry.
Música
Música
I ara us informarem
d'una part de les activitats del Parc de Collserola
a la seva agenda d'hivern.
Comença, Joan.
Doncs comencem amb la primera activitat.
Camins de natura a Barcelona.
Les déus del pantà de Vallvidrera.
Dissabte 30 de gener,
itinerari circular amb origen i final al pantà de Vallvidrera.
Trasseguint tres fonts.
Coneixem la biodiversitat de Collserola
i alguns tresors patrimonials.
dins del cicle coorganitzat amb la fàbrica del sol,
les aules ambientals de la Sagrada Família,
bosc del Turull i les cors.
Informació completa al cicle de la web del parc.
Sí, la web és d'aquí dalt.
Veus, aquí dalt?
Sí.
www.partnaturalcolserola.cat
Molt bé.
Ara l'alina.
Els ocells que venen del fred.
Diumenge, 7 de febrer, a Can Coll.
Matinal ornitològic.
Activitats d'iniciació a la identificació dels ocells
més comuns dels nostres boscos, prats i conreus.
Observacions a la feixa dels ocells.
Instal·lació de suport alimentari invernal
que facilita l'apropament de les aus dels nostres paisatges.
Molt bé.
Així podrem tenir ocasió d'anar-hi, no?
El que els agrada els ocells que vagin.
Això mateix.
Descobertes en família.
Un dissabte al mes us proposem una activitat
per fer junts petits i grans.
Una passejada acompanyada d'un petit taller o d'un joc
per conèixer millor que els xarola,
a càrrec dels guies del parc.
I acabes tu, Montse, aquí.
Mamífers ocults a la serra, rastres i petxades.
Taller amb un petit recorregut
per aprendre a identificar els senyals
que ens deixen els mamífers
que s'amaguen al bosc de Collserola.
Molt bé, o sigui, és una manera de conèixer
les coses que es poden fer en un lloc tan proper
i tan preciós com Collserola.
El tanto amb les passejades de Collserola.
Que et pots perdre, eh? Cuidado.
No, no, no, és perquè et perdis, no.
No, hi ha guies.
És que havien molts, molts senglars.
Ah, sí, sí.
A l'altre dia un familiar meu es va trobar amb una berra.
Amb una berra amb cria.
Que no, no anava a cria, però es veu que estava molt d'allò,
molt...
rabiosa.
Molt rabiosa.
O sigui, el meu fill l'altra nit
li va sortir d'entre...
Dos nits li ha passat.
La mama, el papa i els tres nens.
Sí, bé.
Però a l'últim desvariat ja,
com es veu que marxava la família.
Sí.
I no gaire, fa tres nits també,
perquè, clar, bé, per aquí darrere
que no hi ha tant de trànsit i arriba més aviat.
Doncs va sortir disparat,
que ell no hi pensava, d'entre els cotxes,
un dels nens.
I, escolta, em diu, fa fredor
perquè, vulguis que no,
pot produir un accident.
Ja els ha produït.
Sí, però, bueno, el meu fill...
Nosaltres, en una excursió a Cuncerola
l'any passat per Créu de Cinsit,
ens va sortir un senglà,
ser que us va posar a ploure,
perquè, si no...
No, o sigui, si estan...
No, els espantes.
No.
Estan...
Ara que estan domèstics.
Ara, si la berra va amb la família,
és de nit i veu de sobte
un llum que l'il·lumina...
I, a més, és que són imprevisibles.
o sigui que...
No, no, el meu fill va tocar amb un senglà
i va tenir forces avaries en el cotxe.
Oh, el meu fill,
destrossat.
Perquè són animals grossos, sí.
Grossos.
Destrossat, sí.
Clar, anava a 190 una nit
per Almeria
i escolta,
el cotxe, el morro de davant,
i això,
això que era un Audi
que és bastant fort de davant.
Sí, sí, sí.
Destrossat, eh?
I no es va amnatar
perquè no era la seva hora.
L'any passat es va
un d'aquests
caçadors...
No, no, no, una família
d'espins d'aquests
doncs van baixar
fins al d'allò dels joves.
Al casal dels joves.
Ja estava la mare amb els 3
o 4 que portava. Les cries.
Sí, les cries. I una diu
i què feien allà?
No, no. Va anar al cap
a buscar una recepta
perquè s'enginyés de petit.
Tu rius, però escolta'm, una vegada
fent aquí.
I aquí...
Perdona, hi va venir la policia
i els van anar fent, fent, fent...
No, però aquí, com no li donava la gana
que estaven molt enfadats
la policia municipal els va haver
de batre a trets. Un dia
que feien veus de la parròquia.
I clar, la gent estava
tota esturada dalt
i esclar, va ser necessari.
Bé, posem una mica de música.
Música
Música
Fins demà!
Fins demà!
S'ha encetat de nou la polèmica sobre l'ampliació del tramvia.
L'equip municipal de l'Ajuntament de Barcelona va presentar dies enrere
el projecte d'unir el tramassós i el tram baix per la Diagonal.
Quan es van fer les últimes eleccions municipals,
aquest era un dels punts que figurava en el programa de l'Ada Colau.
Promocionar?
Sí, sí, promocionar, sí, senyora Lina.
Promocionar-nos d'aquest mitjà de transport públic
per descarregar la Diagonal del Trànsit,
millorar les condicions del medi ambient,
sobretot en dies d'anticiclò,
en què les altes pressions posen sobre la ciutat
aquell barret de Boirina que no deixa renovar l'aire.
Aquesta era la idea.
La idea.
Sí.
La idea és bona, però, i els inconvenients?
Encara recordem, malgrat haver passat molts anys,
l'enrenou que es va formar
contra la reintroducció del tramvia a les nostres vides.
És ben cert que van ser uns anys de grans molèsties,
tant pel trànsit rodat com pels vianants.
Quantes persones van patir petits o no tan petits accidents,
sobretot les persones grans,
per causa de les obres?
Moltes.
Escrits, columnes, artiaris,
entrevistes en ràdio o televisió,
a favor de motors elèctrics dels cotxes,
pressupostos extraordinaris, etcètera, etcètera.
Pressupostos que gairebé tothom consideraria excessius,
però el projecte es va transformar en realitat,
i quan els tramvies van estar en servei,
tothom va quedar satisfet.
Els vagons eren ergonòmics,
vol dir que estaven a nivell amb l'andana,
fresquets a l'estiu i calentons a l'hivern,
i sobretot, si no hi havia hagut algun accident,
molt puntuals.
El 3 d'abril del 2004,
Barcelona i Rodalies va recuperar el tramvia 31 anys després
que l'alcalde Porcioles clausurara l'última línia de tramvia
que li quedava a la ciutat,
excepte el blau que ens portava al Tibidabo,
que fins l'any 1975,
per obres del cinturó de ronda,
es van quedar en suspens durant uns anys.
Ara funciona solament als festius i per vacances.
Com Barcelona l'any 2004,
desenes de ciutats ja havien recuperat el tramvia,
no sense grans ulls i ais,
en aquell temps,
la Vanguardia va publicar
uns quaderns especials cívics sobre la ciutat,
dedicats a diferents temes barcelonins,
un d'ells sobre el tramvia,
la seva història i la influència del mateix
en el devenir diari de Barcelona i els seus barris.
En un article que signaven Pau Noi i Ricard Riol,
s'exposaven tota una sèrie de temes molt ben expressats
sobre els pros i els contres,
tant del tramvia com d'altres transports públics,
que circulaven tant pel centre com per la perifèria.
En primer lloc,
posaven de manifest que ja circulaven en aquell temps
per València, Bilbao i Alacant,
i que tant en aquestes ciutats com en les europees,
on s'hi havien implantat,
el tramvia s'havien produït forts debats i polèmiques
en totes elles,
tant en la fase de proves com en la inauguració.
Els dos periodistes escrivien el 2004,
el temps dirà com acull la població de Barcelona
i la seva àrea metropolitana a aquest mitjà de transport,
que ha estat fora de servei durant 33 anys.
Nosaltres podem contrastar que el tramvia
va estar molt ben acollit pels usuaris.
A Sant Just el tenim molt a l'abast
els que viuen prop de la carretera Reial i el Gualden,
l'illa Gualden, les bases de Sant Pere
i tot el veïnat,
fins a arribar al Consell Comarcal,
des d'aquí al centre del poble.
El tenim a més o menys 10 o 15 minuts,
però si ens convé utilitzar-lo,
sabem fa feientment que l'horari marcat
serà exacte en un 90% de les ocasions.
Tornem enrere.
A l'article de Pau Noi i Ricard Riol de l'any 2004.
A l'any 1971,
quan l'alcalde Josep Maria de Porcioles
va clausurar la última línia de tramvies,
molts mitjans de comunicació i algunes entitats
van expressar la seva satisfacció
amb aquest missatge.
I Barcelona, per fi, sense tramvies.
Però, passats els anys,
molts ciutadans es van fer aquesta pregunta.
Per què ara el tramvia,
que Barcelona va rebutjar fa tants anys,
torna a la ciutat?
El temps dirà com l'acull.
Tant la ciutat com la seva àrea metropolitana.
Les altres ciutats,
que l'han tornat a instaurar
després de moltes protestes,
l'han acceptat
i fins i tot han demanat
un augment de les xarxes
d'aquest ferrocarril urbà.
Aquest és un resum de l'article
de Pau Noi i Ricard Riol.
A la seva pregunta
de com acolliria Barcelona
la nova etapa del tramvia,
nosaltres,
després de gairebé 12 anys
de la nova posada en marxa,
poden respondre que extraordinàriament bé.
Tant és així,
que ara el nou consistori de Barcelona
es proposa connectar,
si el pressupost ho permet,
els dos ramals del tramvia,
tramassós i trambaix,
a través de la diagonal.
Però, per contra,
tenen la ferrissada protesta dels veïns,
que estan tips d'obres
dels comerciants
que ara tenen les voreres arrenjades
i de la resta del veïnat de l'Eixample,
que haurà de patir
tot el trànsit
que no emmetria la diagonal.
Bé,
veurem com es desvenen
els aconteixements.
Com diuen els gums professionals,
continuaran informant,
o continuarem informant.
Ah, sí,
aviam què passa.
Si aviam si hi ha pressupost,
perquè eren 100 milions d'euros, eh?
Déu-n'hi-do, eh?
Tant que es queixaven
i el tramvia
assumia una gran quantitat de trànsit.
Assumeix.
Bé, jo en recordo
perquè jo havia anat a treballar
amb el tramvia.
Jo també, eh?
I tant.
I pujava pel carrer Aribau.
Aribau.
Sí.
I, bueno,
jo muntanyé Aribau i tot.
I tenies, bueno,
el mitjà com ara el que n'hi ha.
Era més antipàtic
perquè havies de pujar escales.
I pagar.
I ara no?
Sí, ara no.
Ara no.
Tens tot planet i bé.
Sí, sí.
Bé, aviam.
Jo vaig ser una de les persones
que va escriure coses
contra el tramvia.
Però, bueno,
m'he arrepiento.
De totes maneres,
està tot planejat
i n'estan parlant
i n'estan treballant.
Jo conec persones serioses
que ho diuen.
Treballen
en el projecte.
En el projecte, sí.
Bueno, ja va dir l'altre dia
que si no sobrepassava
a 100 euros.
Quan es va consultar
que ja l'hereu
ja volia fer coses així
i la consulta va ser...
Nula.
Va ser que no, eh?
No, va ser que no.
Perquè, aviam,
són els que viuen a la Diagonal
els que patiran els problemes.
Clar.
Perquè la gent que passa
passa i se'n va.
Clar.
I a més a més,
això que he comentat
del trànsit
és veritat
perquè el pensen desviar
pels carrers exjacents
que ja estan pleníssims.
I que són extrets,
en realitat.
Oh, no,
l'Eixample no.
El que passa és que
està bé.
Estan uns carrers
prou bé
però ara
amb molt de trànsit.
perquè tenen, bueno,
tenen una bona tirada
d'un cantó a l'altre
de Barcelona.
Això obre les portes
però són carrers
insuficients
per tregar el trànsit
de la Diagonal.
que tenim, que tenim, sí.
Bueno, veurem.
Aviam, tiempo al tiempo.
Hi ha el positiu
i el negatiu.
Això mateix.
d'un cantó a l'altre
i el negatiu.
A l'altre
d'un cantó a l'altre
d'un cantó a l'altre
Bé, molt bé,
aquesta música de borçalino,
preciosa.
Ah, això
em sembla que ajudarà
una mica
amb aquest article
que tu
ens penses
ara comentar.
Aquí jo faré
el millor que pugui
perquè està fet en castellà
i jo crec que podré
fer en català.
Doncs llegeix-lo en castellà.
Vibre sense ansietat.
Bueno,
llegeix-lo en castellà.
No, no, no.
No, les forces
convé fer-lo.
D'acord, eh?
Tu mateix.
Molts la pateixen
encara més la temen.
Un mal del nostre temps
que
de totes maneres
podem convertir-lo
en un aliat
per canviar aspectes
de la nostra vida
que no
ens satisfan.
No, ens
què?
Ens satisfan.
Ens satisfan.
l'ansietat
és
consistencial
a la vida.
Des dels orígens
l'espècie humana
s'ha vist
sumesa
a innovenables
situacions
de risc
a les que
una o altra manera
ha sigut necessari
reaccionar.
Així,
per exemple,
davant la presència
de depredadors,
de cataclismes,
d'enfermetats,
de moments precaris,
el ser humà
ha tingut
d'estar
alerta
tant per preveure
el perill
com per oferir
la millor resposta
possible.
En l'actualitat,
si bé
ja no són
tan contundents
les raons,
sí existeix
a diari
suficients moments
difícils,
perillosos
i transcendentals
que poden
activar
l'ansietat.
Exàmens,
oposicions,
enfermetats
dels fills,
la resolució
d'algun expedient,
determinades
situacions
laborals,
hipoteques,
normatives,
són alguns
exemples
de moments
que requereixen
una resposta
adequada
i que a la vegada
susciten
el temor
d'aquesta
no sigui
l'adequada.
Com
contra aquest
temor
la persona
desarrolla
un àmpli
avantall
de reaccions
fisiològiques,
psíquiques
i de conducta.
Quantes vegades
hem tingut
aquesta sensació
de falta d'aire,
de dolor
a l'estómac,
de pessimisme
excecebat
o unes ganes
tremendes
de sortir
corrents
davant
d'una situació
tensa,
inventada
o real,
com un examen.
L'ansietat,
per tant,
és un estat
d'agitació
espontània
que acompanya
moments
percebuts
com a perillosos
i que es caracteritza
per una sèrie
de manifestacions
fisiològiques,
psicològiques
i
contradictuals.
Des de l'estrict
plano biològic
aquestes reaccions
ens porten
per l'acció,
però també
ens diuen
que estem
davant
d'una situació
difícil.
És el sentit
adaptatiu
de l'ansietat.
Encara existeix
una base
hereditària,
la interacció
en l'ambient
en què es viu.
És el verdader
desencadenant
de l'aparició
de tamany
trastorn
ansiós.
Una predisposició
pot quedar
inhibida
si l'entorn
no es
percebeix
d'una manera
tensa,
opressora
o trista.
A la vegada
que un subjecte
no significa
tendència,
que pugui
sofrir
crisis d'ansietat
davant d'una
situació
comprometedora.
sol
quan l'ansietat
amenaça
la vida
lliure
de la persona,
quan el sofriment
que produeix
és prolongat
o impossible
de neutralitzar.
En una paraula,
quan
té la sensació
de no poder
amb el problema,
l'ajuda
professional
es fa
necessària.
Com es percebeix
l'ansietat?
Sistema,
o sigui,
símptomes
fisiològics,
formigueig en els dits,
nàusees,
sensació
de mareig,
augment
de la freqüència
cardíaca,
sacadat
de la laringe,
sudoració,
impossibilitat
de concentrar-se,
insomni
o problemes
per dormir,
fatiga
més o menys
important,
alteració
de la sexualitat
i de l'afecte.
Ja no
continuem,
ja la lliçó
ja està
mitja explicada.
Sí,
no, no,
però és que arriba
un moment
que sembla
que t'hagis de morir.
que arriba un moment
que la sensació
no no podem,
el problema
és l'ajuda
professional
que es fa necessària.
Sí, sí,
i com a complement
parlarem
que també
l'ansietat
provoca una mica
això
del que parlarem
ara.
Aviam,
donarem coneixement
d'un curiós article
que signa
Serafí Murillo,
especialista
en control
de diabetis
i malalties
metabòliques
associades
de l'Hospital Clínic
de Barcelona.
L'addicció segons
quin tipus d'aliments
suposa la pèrdua
del control
sobre el seu consum
i fa impossible
controlar-se
quan hem començat
la ingestió.
Per exemple,
no ens conformem
amb una presa
de xocolata,
acabem menjant-nos
la tauleta sencera,
que consti
que és un exemple.
Però que és veritat.
recentment,
investigadors
de la Universitat
de Michigan
i de l'Obsity Research
Center
del Mount Sinai
Hospital
de Nova York
han elaborat
un estudi
en el qual
es destaca
una llista
molt detallada
dels aliments
més additius
entre la població
dels Estats Units.
Les pizzas,
la xocolata,
les patates fregides,
les galetes,
els gelats,
les hamburgueses
i les begudes
ensucrades,
potser aquí,
al nostre país,
podríem substituir-les
per galetes
i les hamburgueses
per embotits.
Sí, o sigui,
les galetes
i les hamburgueses
no les desitgem tant
com si agafem
un bon tros
de fuet
o de botifarra.
un bon pernil serrano
o d'altres
o d'altres
encara que no sigui serrano.
I els aliments
més addictius
acostumen
a ser els aliments
més processats,
és a dir,
que no es troben
en el seu estat natural.
A més a més,
acostumem
a combinar
grans quantitats
de sal,
de sucres refinats
i de greixos,
cosa que compta
un notable augment
de calories
que no és
gens
aconsellable
per a la salut.
Això
no costuma
passar
l'educació
volem dir
quan mengem
aliments
no processats.
Per exemple,
les fruites
tenen un continent
moderat
de sucres
però són
molt baixes
en greixos.
Per contra,
els fruits secs
són
una important
font de greix
però
el seu contingut
en sucres
és minso.
Els autors
de l'estudi
nord-americà
destaquen
com aliments
especialment
addictius
de processants
amb elevats
continguts
de greixos
o bé sucres
però
que no inclouen
altres nutrients
que serien
molt recomanables
des del punt
de vista
de la salut
com per exemple
vitamines,
minerals
o fibra.
A més a més,
el procés
d'elaboració
d'aquests
aliments
contribueix
al fet
que arriben
a la sang
d'una manera
molt ràpida
cosa que dona
lloc
a un estímul
molt més potent.
D'aquesta manera
s'aconsegueixen
aliments
molt addictius
amb
una força
més gran
d'addicció
que la força
de la voluntat
de la majoria
dels individus
que no poden
controlar
l'accés
de la seva
menja.
Jo sé
d'algú
que posa
bombons
i xocolata
a les salsades
perquè
una persona
que ell estima
molt
qui diu
que és
per la seva
salut
no hi riu.
O sigui
que no,
em sembla
que no el coneixeu.
Bé,
una miqueta
de música.
d'algú
d'algú
d'algú
d'algú
d'algú
que le
de música
Fins demà!
Bé, i ara posarem una miqueta de música per gaudir.
Avui tornarem a escoltar música coral de Giuseppe Verdi,
el cor de gitans, d'una de les seves tres òperes més famoses,
Il Trovatore, i les altres dues són Rigoletto i la Traviata,
a més a més d'un nombre extraordinari d'altres obres
que l'han fet immortal tant en el monoparístic com en el religiós.
Recordem el seu rèquim, famosíssim,
i el Pater Noster i l'Ave Maria per al soprano i quartet de corda.
En el seu temps va oposar el germanisme de Wagner,
el sentiment i la tradició italiana,
rebuda de Bellini, Rossini i Donizetti.
Podem destacar de les seves òperes les parts corals,
potser les més populars de tot el conjunt,
Nabucco, Aida i aquest cor de gitans d'Il Trovatore,
que escoltarem interpretat pel cor i l'orquestra de l'escala de Milà
sota la batuta de Claudio Abado.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit