Fins demà!
Fins demà!
Amics, amigues, soients de Ràdio d'Esvern, ja arriba la setmana, la propera de la setmana de Nadal.
L'equip de 60 i més farà unes petites vacances fins passat, reis.
No cal dir que us desitgem unes molt felices festes i etcètera, etcètera, etcètera.
El que es diu sempre.
Que us passeu el... Cuidado, que no us passeu amb els torrons, les neules, el cava, els bombons.
Gaudiu-vos-ho, però, d'una manera mesurada.
I així els trobareu més saborosos.
Nosaltres us oferim aquesta popular Nadala que sona, que malgrat que és nord-americana,
desitja bones festes a la resta del món.
Fins demà!



Bé, la taula de redacció...
Bé, la taula de redacció, l'Alina, la Montsi, que encara avui no hi és,
però és igual, estan esperit, en Joan Maria, en Carles i la Joana, diuen, endavant, 60 i més.
Benvolguts, oients, ens permeteu una pregunta?
Teniu malsons?
Si preneu una medicació quotidianament, cal que ho comenteu amb el vostre metge per tal de revisar-la.
Els alguns medicaments poden suprimir la fase del son anomenada REM
i provocar allò que és conegut com malsons induïts pels fàrmacs.
El resultat és una manera de dormir inquieta i influenciat en el benestar durant el següent dia.
Escolteu aquests consells de bons amics.
Reviseu la vostra deformació-la i, potser, corregim els continguts d'ella per dormir com uns angelets.
De totes maneres, també és possible que, molt seguit, us desperteu amb la sensació
d'haver passat una nit absolutament desastrosa, sense gairebé no haver dormit per culpa de malsons.
I aquests siguin episodis naturals, d'ansietat intensa, associada a una experiència patida durant el dia.
Aquests episodis són un tipus de parasomnia o trastorns de la conducta durant el dia
que influyeixen el son i que comporten moments breus o parcials de despertar
que acostumen a produir-se durant l'última etapa de la fase REM,
que significa moviments oculars ràpids.
S'arriba a considerar un trastorn de la son
quan, per la seva freqüència o intensitat,
interfereixen en l'activitat quotidiana del fer de les persones.
Malgrat que, a vegades, el malson pot ser ocasionat per un estrès general durant la jornada,
sobretot en adults,
en moltíssimes ocasions pot donar-se per la ingesta d'algun medicament,
per la qual cosa ara parlarem dels fàrmacs inductors,
tot allò que inhibeix el son en la fase REM.
pot produir malsons,
a l'alterar l'equilibri neuroquímic del cervell durant aquesta fase del son.
Aquest equilibri pot ser interromput en el fer ordenat dels quatre neurotransmissors,
que són els elements que ens ajuden a gaudir d'un son més reparador.
Ens referim a la serotonina, la dopamina, la catecolamina i l'acetilcolina.
Aquests neurotransmissors faciliten el sol en la fase dels moviments oculars ràpids,
o sigui la dita REM, que és la més profunda en l'espai on es produeix l'activitat onídica dels sons plàcids.
Segons un estudi fet per als investigadors de la Universitat de Colorado,
publicat a la revista Human Psychopharmacology,
els principals medicaments involucrats són els antiparquinsonians,
però també poden induir malsons, els antidepressius, els ansiolítics i també alguns antibiòtics.
I la llista continua amb els antiàcids, els medicaments per al tractament de l'irpatensió,
la cardiopatia isquèmica, dels inflamatoris i dels analgèsics.
També es pot dir que existeix un component genètic en l'aparició dels malsons,
perquè hi ha famílies més propenses que d'altres a patir aquestes alteracions.
Segons un estudi realitzat pel Servei de Farmacologia Clínica de l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona,
en els infants els fàrmacs que majorment van provocant aquests malsons van ser els antiasmàtics i els antibiòtics.
En els adults el més habituals van ser els ansiòlics i els hipnòtics,
que es prenen per combatre l'insomni.
Sí, però atenció, els experts alerten del risc de deixar de prendre una medicació determinada de manera brusca,
ja que amb aquesta acció es produeix allò que es coneix com el fenòmen de rebot i provoca encara més malsons.
Sí, això és veritat.
Oh, i tant.
Quan estàs prenent una cosa d'aquestes, et diuen que a poc a poc...
Sí, sí, no es pot deixar, no es pot deixar.
No es pot deixar de pressa.
Com la cortisona, s'ha de deixar de mica en mica.
Bé, doncs ja ho sabeu.
Bé, doncs ja ho sabeu.
Bé, aviam, senyora Lina, que ens has portat avui?
Avui porto una cosa que d'entrada diu fontades.
Que dius que és això de fontades?
Ja ho veureu ara que són de font, una cosa de font, eh?
Ah, d'acord.
Diu, el costum de fer fontades és una tradició que remunta segles enrere, quan la devoció popular va convertir les ermites de la muntanya, com les de Sant Julià, Sant Furriol, Sant Voltran o Santa Madrona, en lloc de rumatge, no rumiatge.
Rumiatge.
Aquestes excursions solien acabar al voltant d'alguna de les fonts, d'aquí ve la paraula, eh?, de fora muralla, on s'hi anava a berenar o passar el dia, per la qual cosa es va convertir en menjadors a l'aire lliure.
Les fonts es van anar completament, es van convertir completament en barets on venien aigua amb sucre, xerops, urxates, anissos i volados.
En els temps, aquests barets esdevingueren els famosos merenderos, on s'hi celebraven valls i rebelles.
La gent que anava a la fontada era de la classe treballadora.
Els barcelonins de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del XX treballaven jornades interminables i esgotadores,
i no hi havia mitjans de transport que permetessin fer grans desplaçaments d'anada i de tornada en un sol dia.
Així que les famílies i les colles aprofitaven els dies de festa per gaudir d'una jornada de sol i d'aire,
fugint dels carrers estrets i foscos, amb una ciutat reclosa dins de muralles,
en la qual la revolució industrial havia d'esperar la demografia i els problemes d'habitatge i de la insalubritat.
Una de les fonts que més agradava era la del Canari,
d'allà on avui estan els jesuïtes de Casp, envoltada a Hortes.
Això del Casp està molt a la vora de la plaça de Catalunya.
Casp?
El Casp, sí.
Sí.
O sigui que allà...
És una de l'Esterven.
És una travessia.
Sí, sí.
Diu, i la font de Jesús a Provença, amb el Passeig de Gràcia, que tenia baranador i tot això també.
Diu, i també la font de Sant Gervasi, on s'hi refrescaven els que anaven cap a la Bonanova i a Serrià.
I la de la Bonanova, a la mateixa plaça, que tenia fama de no estar contaminada pel còlera.
i per això, durant les epidèmies que va patir a la ciutat en el segle XIX, la gent hi anava a buscar aigua.
O la font de Vallèsguar, a la vora de la iglésia, on hi anaven a baranar els diumenges.
I encara la font de la Magnèsia, a Pedralbes, que deien que tenia propietats medicinals
i la seva aigua es venia pels carrers, en cantis, portats per assets,
el crit de, aigua de la font de la Magnèsia, noies!
I la font del remei, a Vallcarca, que va perdre la seva bona fama
quan un estiu hi van morir tres persones cremades per un llamp.
Ui, la font...
I que d'una culpa tenia la font!
Home, per favor!
I estava també la font de Can Baró, a Gràcia.
No només s'hi anava a berenar, sinó també que s'hi ballava.
I la del Cuento, fa gràcia això del Cuento,
i la font de Fargues i a Horta, tantes!
I no ens deixem les de Montjuïc.
La font del gat, la font d'en Passetes, la font trobada, la d'en Paretes,
la de la Vista Alegre, la de la Torre Forta, la de la Cuna, la dels Tres Pins.
Que, per cert, la font del gat deien que era l'escola de bruixes,
les nits del dimecre sense lluna.
I algunes d'aquestes fonts tenien fogons, i s'hi podia cuinar,
i s'hi feien costellades, i botifarrades, amb all i oli, i arrossos,
o per berenar es feien entrepans, truites, peix freixit, fruita, formatge,
i més vi que aigua.
Total, una festassa.
Anem de fons?
Sí, i tant!
No, jo a la font del gat sí que havia anat a menjar truita,
amb els meus pares, quan jo era criatura.
La font del gat es feia...
Feia, feia, a veure, ara anem.
Jo t'havia estat a la font del gat.
Però no era ventària.
Un restaurant a dintre.
Sí.
Ah, no, res de restaurant, no, no.
I el més era càrrec.
No sé si encara hi ha.
Espereu que no hi ha segona 134.
No ho sé, no t'ho sé dir, perquè des de llavors no he tornat.
Te n'has tornat?
No.
D'acord.
I ara anem a aquella part una mica lúdica,
que és el Barcelona de Noche.
Oh.
En 1936, l'empresari José Márquez,
conegut com el Pepe de la Criolla,
i un soci van obrir el carrer de les Tàpies,
on abans hi havia hagut una bequeria gran,
al cabaret Barcelona de Noche.
El senyor Márquez havia estat encarregat i vigilant de la Criolla
i sabia com anava el negoci.
De primera fou un establiment senzill i funcional.
Una gran sala, barra de bar, taula de joc,
lavabos i servei de guarda rupia.
Una terima levada allotjava l'orquestra.
La decoració mural va ser obra de l'il·lustrador de novel·les d'aventures,
Vall Mitjana.
Una escena tropical de papagais, palmeres i dones nues.
Una llanti enorme dominava l'espai.
La pista quadrada i encerclada per unes cordes gruixudes
estava il·luminada per un focus potent,
tret d'un buc de guerra.
Els cambrers anaven, tu això, polits i de blanc, eh?
I els clients eren bollers, transvestis i gais.
L'obertura de Barcelona de Noche
va revitalitzar la vida nocturna en el carrer de les Tàpies
i part de la Gresca va anar a desplaçar-se tota cap a aquest lloc.
Ai, al cap d'un mes i poc d'obrir
van assassinar el senyor Marquès.
Ai, pobra.
El dia 29 d'abril de l'any 36.
A les 5 de la matinada,
havent plegat i amb la recaptació a sobre,
a la porteria de casa seva
li van disparar set trets.
La víctima duia joies i més de 3.000 pessetes.
Era una venjança?
Pepe, el de la Criolla, tenia 64 anys.
I la seva esposa, la Cayetana Ibranjín,
va seguir amb el negoci.
Mira, aquesta ho va guanyar.
Aquesta d'Ibranjín.
No és mal que per a mi no venga.
No que venga, no?
Molt bé.
Un altre dia més, si és que n'hi ha coses d'aquestes.
I ara ens n'anem a una que és xula,
que són aquelles dels esperits.
No, no, no, no hi ha els esperits.
No hi ha els esperits?
No, però bueno,
però això fa gràcia perquè tot és més o menys veritat, eh?
No són invents de TVO, no?
Ah, suposo que sí,
que és com una ressenya ciutadana.
Diu
L'apotecari i el doctor, assassins.
Diu, prop del carrer Ample,
hi havia un dels apotecaris més prestigiosos de Barcelona.
Però l'home es gastava tots els guanys en jocs i vicis.
Tant gastava que es va endeutar fins al coll.
Desesperat,
li va comptar les seves penes al metge
que estava en el mateix cas que l'apotecari,
pelat i en deutes.
I van empescar-se un bon negoci.
El metge, un home ben considerat,
tantejava els sereus
que esperaven amb ànsia
que el pare o la tia morissin d'una vegada
per poder heretar.
Quan tenien el testament a punt,
cridaven al metge,
el qual naturalment receptava al malalt
una medecina que havia de comprar
a casa d'aquest apotecari.
L'home d'ofici,
l'apotecari,
preparava la fórmula davant del client,
de manera que ningú no sospitava
que fos una metzina.
Ara bé,
el pobre malalt es prenia la medecina aquesta
i automàticament engreullava i moria.
L'hereu cobrava l'herència
i una bona part anava a mans dels dos pinjos.
Anys van passar,
anys sense que ningú només sospités res d'ells.
Però la seguretat del que feien
els va fer passar de ratlla.
El metge va mirar de convèncer l'apotecari,
que era fadrí,
perquè es casés amb una dona lletja,
vella i rica,
per enviar-la a l'altre barri de seguida
i gaudir ells dos de l'herència,
seguint el procediment que era habitual.
Però l'apotecari no volia.
El metge va amenaçar-lo
de revelar els seus crims
i de comprar els jutges i abogats
per esfonçar-lo.
I l'apotecari
s'hi va haver de venir
amb la condició que el crim
fos la mateixa nit de noces,
que ell no volia consumar el matrimoni
de cap manera amb aquella dona.
Però l'apotecari es precipitava
i enverinar la núvia
durant el convit de casament.
i els parents van sospitar
i van lligar caps de l'amistat
entre el metge i l'apotecari
i de tantes morts.
Van pensar en el segle de coneguts,
que era el que havia passat,
i els van denunciar.
Diuen en castellà
que l'avarícia rompe el saco.
Oh, i tant, i tant, i tant.
Ah, pel pròxim dia més, eh?
Vaya parell.
No, no, però aquests ho sabien, eh?
Tu dius que està malalt,
véns aquí,
m'adones la medicina...
Ah, perfecte.
Un l'embaranava
i l'altre certificava la mort,
i ja està.
I l'altre certificava la mort,
i ja està.
Més tranquil, res.
D'acord.
Molt bé, senyores.
Fins el pròxim dia.
Fins el pròxim dia.
Bé, encara no som a l'hivern cronològic,
però ja fa temps que les nits i les albades
i la neu a les muntanyes
ens donen una sensació d'un fred força considerable.
i el que fa que, quan arribem a casa nostra,
després de la jornada feinera,
tinguem una sensació fort de confortable,
però no a tothom li produeix la mateixa sensació,
sinó que la senyora Lina ens digui si això és veritat o no.
És veritat.
Sí, hi ha éssers humans
que són incambassos
de sentar-se en un lloc fix.
I, en el nostre món,
real i actual,
cada cop més,
coneixem persones
que són autèntics nòmades.
Nòmades del segle XXI.
Més enllà dels pobles
que han mantingut aquesta manera de viure,
la globalització i la industrialització
han facilitat nous nòmades
que trien aquest estil de vida en volant
i poden desplaçar-se
amb més facilitat
pel territori que anys enrere.
La tecnologia cada vegada està més desenvolupada
i permet gran quantitat d'opcions
per relacionar-se a distància i treballar.
D'aquesta forma,
és possible sostenir-se econòmicament
sense dependre d'una oficina.
Aquells que avui dia
es llencen a la vida nòmada
acostumen a ser
i aquí ens ho separa una mica
i diu
persones actives i dinàmiques
que són susceptibles
a moure's i a transformar, no?
A innovar i a transformar.
A innovar i a transformar.
Creatius
en els seus viatges
i en els seus projectes.
Capaços d'adaptar-se
per sortir-se
en qualsevol àmbit
i localització.
i empàtics,
cosa que els permet
relacionar-se millor
amb els altres.
Els nòmades del segle XXI
són persones
que en lloc de viatjar
en comunitat
com es realitzaven
a èpoques anteriors
ho fan en solitari.
Aquest fet implica,
per exemple,
escasses relacions fixes,
ja que aquelles
establertes
durant l'estada
es veuen
interrompudes habitualment
a l'hora
de reprendre la ruta.
Per aquest motiu,
existeixen comunitats
de co-working
de persones
que comparteixen
aquest estil de vida
per fomentar el contacte
i suport personal
entre elles.
Tipus de nomadisme.
La vida nòmada
pot realitzar-se
de diferents maneres
depenent dels recursos
dels quals es disposa,
el tipus de feina
o altres qüestions.
i aquí els classifiquem.
Diu
nòmada
desconnectat.
Aquest tipus
és el més semblant
al nòmada
clàssic
que coneixem.
Viu de les feines
que troba
allà on li porta
el seu recorregut.
Per aquest motiu,
el seu manteniment
econòmic
dependrà
de la situació
econòmica
del país.
Aquest tipus
de nomadisme
acostuma
a ser
més precari
que la resta.
Com a contrapartida,
proporciona
més llibertat
ja que encara
que pots
establir
una rutina
diària
durant un temps,
la sensació
de temporalitat
és constant
i no sap
on viuràs
el dia de demà.
Nòmada
en recursos.
El disposar
de recursos
econòmics
possegueix
una àmplia
capacitat
de moviments
i llibertat
a l'hora
de triar
els seus objectius.
Com a contrapartida,
aquesta facilitat
dilueix
la sensació
de repte
i,
amb això,
fa més factible
que el propòsit
que l'ha motivat
a emprendre
aquest estil
de vida
s'afebleixi.
Nòmada
a mitges.
El nòmada
a mitges
funciona
per cicles.
És a dir,
que durant
una part
del seu temps
realitza
una vida
nòmada
i durant la resta
s'estableix
en un lloc fix
en el que treballa
mentre planifica
el següent viatge.
Moltes vegades
la raó
de la seva estada
en algun lloc
és laboral
per poder acumular
recursos
per a la pròxima aventura.
Nòmada
digital.
La tecnologia
és la pedra angular
del seu treball
i li permet
no dependre
de l'ubicació
per desenvolupar-lo.
D'aquesta forma
el nòmada
digital
pot anar
descobrint
nous paratges
amb la seva vida
a l'hora
que es desenvolupa
laboralment
sense renunciar
a les seves
fites professionals.
I finalment
el nòmada
espiritual.
El nòmada
espiritual
tracta de buscar
un significat
més profund
en la seva vida
i entendre's
a si mateix.
El camí
que emprèn
li serveix
per elevar
la seva consciència
i entendre'l món.
Però de totes maneres
és tan bonic
arribar a casa
d'un
i està tan tranquil.
Potser és perquè jo
no em sento nòmada.
També.
Estàs arrelada.
Arrelada.
I em sap greu.
Fins dintre
del mateix poble
no he canviat
gaire vegada
de vida.
Però
dels carrers
a res
amunt i avall
a mi
m'ha sabut
molt greu.
Quan la meva
sogreta
pobreta
va morir
doncs
la seva
casa seva
és plenera
i aleshores
a casa meva
venien 20
graons
que no res
però els fills
van dir
va
podíeu arreglar
la casa
i anant allà
que estaríeu
i el meu marit
d'aquí
a casa meva
no en treu ningú.
Ells sí que
van fer
les arrels
a casa nostra
i això que
ella havia nascut
a l'altra casa
però aquesta
era la seva
i jo també
a vegades penso
bueno
si haig d'estar
dintre d'una residència
o alguna cosa
perquè a vegades
això sí que no ho sabem
però estem
enrairizados
con les raíces
puestes en el sítio
ara
jo si fes jove
no m'importaria
també anar fent
un parell
d'unes quantes voltes
no ho sé
no de nòmada
però sí
l'avantatge
que tenen avui dia
dintre
del que poden fer
la gent jove
no la teníem nosaltres
perquè ara fan això
de l'interraïl
o de l'eurorraïl
però el que ha determinat
el nomadisme aquest
sempre
és els cèntims
els pioners
per buscar treball
si es tenen cèntims
saben que en un moment donat
poden tornar a casa
i s'acabar l'història
ah bueno
esclar
si et mantenen els pares
sí
o els pares
o que es tingui
un capital
i a lo millor
no vull estar aquí
i vull fer la volta al món
doncs molt bé
però saps que tornes a casa
torna
torna
jo el nomadisme
no és lo mio
o sigui que
a mi m'encanta
bueno sí
tu has anat
damunt i avall
sempre
he viscut a tres
ciutats diferents
i durant un
període de temps
molt llarg
i movem
sempre
però dintre
d'aquelles ciutats
has estat
amb un lloc concret
ah sí
i eres tu
amb la seguretat
un passió de treball
i a més a més
o sigui tu voltaves
però sabies
que tenies
la teva llar allà
a Figueres
a Figueres
no
o després
encara que motés
per altres llocs
tenia la família
arrelada
en un lloc
i esclar
quan s'ha de canviar
doncs es canvia
però
encara que tu
anessis cap aquí
cap allà
per la teva feina
tenies un lloc
on tornar sempre
i clar
aquest nomadisme
ja no és tan nomadisme
bueno
doncs ja està
hem quedat així
ja estoum a ferïeth
que wiara
perquè
ja
jo
es
hei
Mooi
nieuwe
RACO DE LA SARZUELA
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Pinto Guerrero.
Pinto Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.
Guerrero.