Ràdio d'Esfern, sintonitzes, ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Lluís, durante 8.1.
Seixanta i més.
Benvolguts, amics i amigues oients de Ràdio d'Esfern,
l'audició seixanta i més torna, com cada dimecres i dissabtes,
aquesta sintonia amb un contingut variat,
sempre amb el desig de fer-vos agradable aquest espai que va entre les 8 i les 9 del capvespre de dimecres
i les 11 i les 12 del migdia de dissabte.
Com sempre, intentarem tractar una mica l'actualitat
i d'aquesta destaquem el gran ambient cinematogràfic que es respira arreu.
Hi ha hagut diferents entregues de premis.
El Gaudí, del Cinema Català, els Goya a nivell de l'Estat, els Globus d'Or
i dintre d'uns dies, el de més difusió mediàtica, els Òscar.
Dels Gaudí destaquem la profusió de produccions realitzades per dones.
A quina més interessant?
Dels Goya, la presentació original i divertida d'Andreu Buenafuente i la seva companya,
Sílvia Abril, què fan fer riure d'allò més?
A la concurrència dels propers Òscars veurem quina mena d'espectacle oferiran als espectadors de tot el món.
Segur que no serà tan divertit perquè ells són bastant gansos.
Bé, a nosaltres ens ha colpit gratament la intervenció del protagonista del film Campeones,
fet amb actors especials però molt entregats a la seva feina.
El discurs de l'actor premiat va ser curt i emocionant, de veritat,
dedicat amb agraïment als seus pares.
Ja era hora que la nostra societat donarà veu a aquella part dels seus components
que són un tant diferents de la resta, però components al cap i a la fi.
Benvinguts als festivals, com plen d'emoció i glamur les nostres petites pantalles
i a vegades ens fan somiar amb un món diferent, asseguts còmodament en el nostre sofà.
Bé, i avui la nostra Montsita torna a estar de vacaciones mèdiques.
No, no, però afortunadament el veredicte ha sigut molt bo
i el que passa és que estava cansada perquè ha estat molta estona a l'hospital.
Dret a l'hospital.
I ja no tenia ganes de fer un altre...
I a l'hospital ha estat per proves, eh?
Per proves, per confirmar que estava molt bé.
O sigui que gràcies Lina per haver vingut, Joan Maria,
gràcies Carles per la teva paciència i endavant 60 i més.
En primer lloc farem esment d'una exposició que es pot veure aquí dalt, a Can Ginestà.
Encara tenim...
Una exposició fantàstica.
Realment es digna de veure's, perquè ja coneixíem l'avàlua d'aquesta gran pintora,
però realment aquesta vegada m'han... els seus quadres, a més, de gran format.
Són vius, són uns quadres que...
Sí, sí, sí, que saben el que volen.
No sols a mi que saben el que volen, al meu entendre, sinó que expressen potser la pau de la pintora o potser l'estat ànim.
Sí, sí, sí.
Perquè tots són alegres, no són quadres tristes.
Hi ha unes flors precioses.
Sí, sí.
Llàstima que les nostres cases són petitones per penjar quadres tan preciosos.
Ella ens va fer un comentari, perquè a més de ser co-pueblerina com nosaltres, doncs és també amiga.
I ens va fer un comentari que a mi em va fer molta gràcia, que és que va dir que si alguna persona li compra un quadre,
doncs primer vol que se vagi a casa seva, que se'l posi en el lloc on tingui que ser, i que si no li agrada que li torni, que busqui una altra.
No, és que un quadre que l'has de veure tota la vida, val la pena que et doni bones impressions.
Sí, l'exposició estarà oberta fins al dia 17 de febrer, aquí a Can Ginestà.
Estem parlant de la Maria Ángeles Abad, no?, que és molt agradable i tal.
I és una pintura al pastel.
Ella ha fet moltes coses, i una de les coses que té, veureu que sí, que n'hi ha flors, però també li agraden molt els ocells.
També, també.
I amb el prospecte, amb aquell...
El fulletó, que sempre publicen.
El fulletó que dona, que et fan fer, que exposa les coses seves.
Sí, que anuncia l'obra.
Que anuncia l'obra.
Doncs veureu que n'hi ha com un colom dintre de l'auquetat d'un arbre.
I ella ens va explicar, a les dues, ens va explicar que això ho va veure natural.
I era Figueres, eh?
Molt bé.
Ho dic pel Joan Maria.
En Joan Maria, aquí.
Sí, estava per allà, i aleshores va veure aquest ocell, aquest colom, dintre de l'arbre.
Devia tenir allà el niu.
Diu, no es movia, no es movia per res.
Perquè devia tenir el niu.
I a les dues, diu, em va cridar l'atenció perquè la va fer.
Ella té rams, té coses, té bogedones.
Bodegones.
Bodegones.
Bodegones.
I té, però també, molts ocells, també.
I aquesta cosa, doncs, està molt bonica.
O sigui, si us agrada la pintura, aneu a veure-la.
Això mateix, a més a més.
I si us agrada comprar...
I si us agrada comprar...
Sí, sí, perquè és molt agradable a ella, i molt simpàtica, i a més l'informarà de tot.
No, és la primera exposició, n'ha fet moltes.
Ara hi ha moltes, moltes.
Però aquesta concretament, jo, el que, ella diu que no, però jo vaig observar potser que el fons...
L'ha fet més fosca que altres vegades.
Potser per ressaltar la flor, per ressaltar el que sigui.
Bé, doncs, us convidem a que la visiteu i que ho direu d'una estoneta.
Aquí, a Can Genestat, es presenten obres molt bones, a vegades.
Oh, i tant.
Molt bones, i potser pel fet de ser aquí, no li donem tanta...
Sí, potser anem a altres llocs.
Sí.
No, no me mires, no me mires, que va unido al xocolat.
Sí, allà, al carrer Patronxols i tot bé.
També tenia, esment, per una exposició molt maca, a Bernades, a la galeria Bernades,
però vaig perdre el fulletó i, a més a més, ja està passada.
Sí, ja, ja.
O sigui que, altre dia serà.
Aquí, si aneu, Can Genestat, i després, si no, us aneu i feu llibre i llegiu, que també és molt interessant.
I tant bé, i tant.
Bé, puja una miqueta la música.
Bé, puja una miqueta la música.
Bé, qui no ha pres, en alguna ocasió, un gintoni.
Diuen que és una beguda refrescant, amb força bombolles, que alegra l'ànim, fa festa i, sobretot, a l'estiu, creu la calor i calma la set.
Però, sabeu la història?
Aquesta és tal i com mal han explicat.
L'any 1811, el senyor Johann Jacob Schweppes, un joier d'origen alemany, resident a Ginebra,
va inventar un sistema per introduir bombolletes de diòxid de carboni a l'aigua embotellada.
L'empresa, fundada pel senyor Schweppes, es va establir a Londres, on realment va ser un veritable èxit.
A l'any 1870, aquesta empresa, o els seus dirigents, van tenir la idea d'afegir quinina a la soda carbonatada.
Ja tenim la tònica.
Beguda que tenia la facultat de, a banda de treure la set quan es prenia ben fresqueta,
era un tipus de medicament per combatre el peludisme.
I diuen també que fa venir més sort.
Sort?
Sí, la quinina.
Sort, sort.
Home, va ser una gran sort perquè va combatre les malalties per mosquits, que el peludisme era horrible.
Bueno, doncs hi ha el que tingui, que li piqui mosquit, que es prengui un gintori.
Ah, mira, doncs jo ja ho tindrem solucionat.
Continuem amb la història.
Per celebrar les successives victòries de les tropes britàniques a la Índia,
un alt oficial britànic va proposar afegir ginebra a la tònica per aconseguir un combinat alcohòlic.
No se sap ben bé si aquest combinat de ginebra en tònica va néixer del desig d'unir les propietats de la quinina
amb el de la ginebra, que de molt antic ja era considerada com remei medicinal.
També s'ha dit que aquest combinat rau de les propietats de la quinina per combatre el peludisme o la malària,
cosa que va fer que els soldats britànics que lluitaven a la Índia en nom de sa majestat
barregessin la ginebra amb la tònica per millorar el sabor amargan de la quinina.
El cas és que des de l'any 2010 es celebra a nivell mundial el Dia Internacional del Gintònic.
Fa uns quants anys que el gintònic només era del gust d'alguns senyors de certa edat,
senyors i senyores m'imagino, eh?
Tirant avançada, sí, diu de certa edat tirant avançada.
Sí, diu, però potser perquè la gent jove la trobava molt amarganta, forta.
En els bars solament disposaven de dues o tres marques de ginebra i una de tònica per fer els combinats.
Però no se sap com van aparèixer diferents tipus de ginebres.
Premium, també copes de valor, valles de ginebre, gengibre, ginebre, sí.
I els amos dels bars van ensumar negoci i van disfruçar el combinat amb pells de llimona o maduixa deshidratada.
Però segons els experts, un bon gintònic s'ha de fer simplement amb glaçons, ginebre,
i tònica, poc cítric i un bon recipient.
I res més.
Cal demanar un bon gintònic, ben fet, sense caure en el que sembli gintònic en Macedònia.
I sobretot amb un bon recipient, una copa a valor, per exemple.
Aquesta té una gran capacitat, ja que han de cabre tots els glaçons, tota la ginebra i tota la tònica.
A més, la copa de tipus valor té a peu, cosa que permet agafar-la sense escalfar la beguda.
S'han de triar uns bons glaçons.
Han de ser grans, grossos i durs per refredar la copa sense aigualir-la.
Serien ideals glaçons industrials, que s'elaboren a molt baixa temperatura i amb aigua osmotitzada,
assegurant així que aquests cristallissin molt ràpidament i triguin molt a fondres.
Posem a la copa solament els glaçons necessaris, 3 o 4, perquè la copa estigui freda.
Però compta, perquè si posem massa seria difícil poder veure-ho.
La ginebra i el boca tenen el mateix origen, un alcohol neutre que només té gust al col.
La gran diferència és que la ginebra està aromatitzada en gengibre i altres aromatitzants afegits.
Resumint, els ingredients aromàtics triats són els que assenyalen la diferència d'una ginebra a l'altra.
Que els aficionats a prendre aquesta beguda...
Ens enviïn.
Ens enviïn la seva opinió i a veure quina és la més popular.
A la que agrada més.
Farem una miqueta de concurs.
Això és a conseqüència de Gintona.
El Gintona, sí.
Ens ha animat, eh?
Ara ja estem en forma.
Aviam, aquest nou llibre.
Nou llibre.
Aviam, per on surt.
Com si recordeu del programa anterior, ja es van acabar aquells llibres d'Històries de Barcelona,
però aquest encara és Històries de Barcelona i és un pupurrit d'una sèrie de coses que estan aquí.
Permeteu que llegeixi la contraportada perquè fa gràcia de què es tractarà aquest curs.
Aquest curs, això comencem al gener, hem començat al febrer, però és igual.
És igual, és igual.
Diu, Barcelona és moltes coses, però santa i virginal no.
I n'és bona prova, aquell llibre.
Llegint-lo, viajarem per una ciutat gourmanda, on veureu que es menjava els banquets funeraris.
I d'on neix la veritable història del braç d'Higitano.
Coneixerem una urb canalla i jugadora, unes monges que estaven absentes del bot de castedat
i uns llocs on ensenyen com enfollar el ciurell.
I sabreu per què el Liceu està maleït o va fer o hi havia la famosa casa del degullat.
I aleshores, esclar, diu, aquesta recull històries d'una ciutat llaminera
i arreuixada, no tan sols d'una forma de conèixer el passat,
sinó també d'entendre el present i assolir el futur.
I aleshores, el llibre, que està dividit en diverses parts,
hi ha una part que es dedica als menjars,
una altra part que es dedica al lliure, lliure, lliure joc,
i després una altra part que és de bruixeria, etcètera, etcètera, etcètera.
Això de la bruixeria ja em deu agradar.
Sí, em deu agradar.
Sí, és una cosa que és molt inglesa, això, tu.
Sí.
Bueno.
Jo vull que s'apiquem perquè sempre s'ha tirat a les bruixes.
De bruixots no en parlen gaire.
També, però és que són més...
Perquè no tenen tanta gràcia.
No, no, i perquè són...
Les bruixes tenen més.
No, no, les bruixes és que tenen més...
Una certa...
Sí.
Sí, sí.
Una certa gràcia.
Bueno, una certa gràcia.
No, normalment, tota la part isotèrica està més per dones que per homes,
excepte els xamans, però el que està és diferent.
Sí, però els xamans són diferents.
Són diferents perquè són com...
Són senadors.
Són senadors a vegades, eh?
Seriosos.
Però tot el que sigui pot tinguis.
I olla amb herbes i tot això.
Oh, i escolta'm que curaven, eh?
Oh, i tant, que curaven.
Aquesta és la ràbia que tenien les...
Les remelleres, que deien.
Sí, sí, sí, que anaven molt bé.
Les autoritats intel·ligents, que si tenien ràbia, per tot les cremàvem.
Si no, que li diguin l'inquisició a les pobres, eh?
Ai, por Dios.
Bueno, fixeu-vos-hi bé.
Comencem per, deia, cervesa de cantibi.
Ens n'anem molt enrere, eh?
I anirem mica en mica a arribar a present.
Avançant.
Sí, cada una de les coses que anirem llegint.
Fixeu-vos-hi això.
Baitisir i Argitiker, comerciants de llagums, llenties, faves i pesos,
acaben d'arribar a Barqueno, i Barqueno era Barcelona, eh?
Des de Baitolo, i Baitolo és Badalona.
El camí és llarg i arriben afamats i assedegats.
A Barqueno estaran a casa d'un amic en Tibi i la seva dona, Nisonin.
El Tibi fa una bona cervesa, la beguda per a dialecte dels cibers.
Sí, ens hem anat als cibers, eh?
Mm-hm, doncs.
En són experts.
La fan amb bordi i amb blat, i és molt espumosa,
amb poc gas i alta graduació, entre 8 i 10 graus,
i no agualeixen.
És rosa i sovint espreciada amb mel.
Ah, i no la fermenten en llupo, com altres pobles,
sinó amb artemissa, planta, que també fa de conservant.
Segur que la Nisonin l'acompanya amb uns embotits,
un estofat de tuixó o uns caragols.
Situada sobre el món Tàver,
la Iberà Barqueno és modesta.
Les restes trobades ens diuen que sí,
conreava blat, ordi, cibada, mell,
llenties, fava, guixes, cigrons,
vinya, oliveres, amaller,
figuera, mangraner,
noguera, pomera i abellaner.
I collien mores de l'esbercer,
i aglans, i ortigues, i canonges,
alls, cebes, malbes, pixellits, espàrrecs...
Què és això de pixellits?
No ho sé.
Una herba deu ser, no?
No ho sé.
Una herba deu ser molt diurètica.
Ah, clar, per això diu pixellits.
Sí.
Espàrrecs del marge,
pastanagues salvatges i farigola,
sejolida i romaní.
I menjaven carda, xai i cabrit.
de porc, gallina i ànec,
gos, conill, cervo,
cabra salvatxa,
os, teixó,
lincs, gat salvatxa.
I en quant al peix,
doncs feien marisc.
I peixell, i boga, i besuc,
i horada, i dentol, i salpa, i mussola.
Aquí ens estan donant tots els menjars
i tots els aliments d'aquella època.
barats, orell,
tonina, llissa,
mabra, besuc,
pagra, angula,
barba, cargols,
pagellides,
això no és el que és tampoc,
tallarines,
rossellones,
musclos,
ostres vermelles,
cargols i tortugues.
I feien sopa,
enguissants,
i estofats,
i brasses,
i fregits,
i salats,
saltats,
confitats,
fumats,
embotits,
i formatges,
i mantega.
Ep!
Que menjaven amb culler i tot, eh?
Ah, vale, vale.
O sigui, que aquí han vist una cosa,
ja, com funcionaven els nostres avantpassats, eh?
I després aquí tenim una cosa,
que ara us la llegeixo,
que és la pàgina 76,
perquè veieu les coses de què tractarà aquest llibre.
Diu,
Putcher salva tu solos?
Què vol dir?
Hola guapo,
estàs sol?
Diu,
en l'època romana,
això és fort, eh?
Si hi ha nens que no escoltin.
A l'època romana,
les prostitutes no estaven mal vistes.
Això sí,
se les havia de diferenciar.
era obligatori que vestissin d'una manera determinada
i es tenyessin del cabell de color groc
o portessin,
ei,
o portessin una perruca groga.
Ara les fumarien,
ara les fumarien a la presó.
Per què?
Perquè dirien que són independentistes, tu.
Diu,
hi havia un nom per cada tipus de feina.
Les que treballaven al carrer
eren les amb volatà aè.
Les que treballaven en un local
eren les prostibulae.
Les delicatae
estaven reservades a senadors i patricis.
I les bustuària
eren prostitutes de cementiri.
Hi havia les famosea,
que eren,
fixeu-vos, eh?
Que eren esposes o filles de bona família.
i que feien de...
per plaer.
I les d'orae,
que ho feien sempre
i anaven sense vestits.
I les altres,
que treballaven sota els sars i els ponts.
I les noctilidae,
que només treballaven de nit.
Escolta'm una cosa,
Alina,
estàs fent una crònica
on tan eròtica
a aquesta hora de la tarda.
No,
però ara encara els nens
no hem sortit de l'escola.
No, segur que no.
Mira que he esgruixut el llibre
i he anat a triar
les tres pàgines
més eròtiques.
No, però escolta,
és que és el llibre
i si no seguim el llibre
després no sabrem d'acabar.
Mira,
em penso que aquest llibre
ens farà pujar l'audiència.
On em va això?
Ens farà pujar els colors.
Diu,
i quan el client entrava
en un bordell
i es podia entretenir
mirant els frescos
que mostraven
les diferents activitats
que se'ls oferia
i així feien
el que havien de fer.
i a l'hora de pagar
els hi servien
i s'emprentaven
un espitae
que són monedes o fitxes
que estaven gravades
en representacions
que eren sobretot
usats pels soldats.
I per saber
quina casa es dedicava
a la prostitució
a les portes
s'hi penjaven uns bonics
això ja acaba
ja ser rodó
de penis de bronça.
Molt bé.
Que era tal com ara
si fos un mòbil
i que dringava
cada vegada
que arribava una visita.
Molt bé.
i bueno
habéis vist
o sigui
parla dels menjars
parla
de les
de les alegries
de la casa
per qui vulgui
i després parla
de la cosa
de tipus esotèric
i diu
de bo
de xepeix
xepeix
s-h-e-p-e-s-h
xepeix
xepeix
les dues coses
serien una i l'altra
serien un
com s'hi diu
un numeró
com s'hi diu
ara no me'n recordo
és igual
bueno
i ara és com si parlés
el que parla
diu
tenim la casa
gairebé a punt
fora muralles
amb un lloc
de bones vistes
que en el futur
li diran
turó de la rovira
jo
el bandur
i la
tau nini
la meva
futura esposa
som de bo
de xepeix
una deessa
mare
de la fecunditat
de la vida
i de la mort
i quan
tinguem la casa
acabada
li farem
una ofrena
sacrificarem
un gos
o una cabra
o un suït
com mana
la tradició
i esperem
que de la bèstia
embrolli
una sang
fosca
i abundant
serà una
cerimònia
senzilla
però imprescindible
si desitgem
una vida
prospera
prop de
Barqueno
torna a dir la paraula
la ciutat
gran
del Pla
i aleshores
fa l'explicació
diu
els cibers
sacrificaven animals
que fundaven
el poble
quan es caçaven
quan aixecaven
una casa
quan neixia un nadó
degullaven cabres
su-it
i aquí diu
que és una mena
de porcs
ara ja sabem
el que és un su-it
diu una mena
de porc
o gossos
i
l'èxit d'una empresa
depenia
si la sang
grullava
més o menys
en quantitat
i el color
era més o menys
intens
apa
afortunadament
que no tenien
el partit animalista
perquè si no
ho haguessin passat
molt malament
no
ja direm
arribarem
allò
diu
i era una pràctica
molt estesa
i el ritual
del sacrifici
fundacional
de tipus domèstic
que farà
el bandur
i la taú
nini
en honor
de xepeix
es feia
dins de la casa
i un cop
mort
l'animal
s'enterraven
les diferents parts
en els angles
de les habitacions
o sota
el paviment
normalment
el crani
i les potes
i els nens
de la família
també s'enterraven
sota
la terra
de la casa
i aleshores
diu
el sacrifici humà
no era gaire habitual
i estava previst
en situacions
concretes
com ara
la mort
dels servidors
que moria
al capdill
quan moria
el capdill
i quina culpa
tenien
els pobres servidors
i ja no us explico
res més
ah no no
però
hemos quedado
muy ahí
tot
sí
jo he pensat
vale
titus
anem fent-ho
però fem-ho ben fet
perquè si no
després
no ens entendrem
de tot el que ve darrere
molt bé
així és que ja sabeu
curiositats de Barcino
a Barcelona actual
això mateix
aquí a Sant Jús
no sé
el que passaria
potser busquem
una història
d'aquests tipus
que també n'hi ha
que anar
a dalt
també n'hi ha
fantasma
també
també
a dalt
una miqueta
de música
No sabes el dilema
que me crea
es que me he enamorado
pasar de todo
y no decir
ni mu'
por eso estoy aquí
maldita sea
plantando cara
como el perfecto estúpido
que soy
de la mujer
que tienes
a tu lado
encaja
en el director
que te doy
fa molts dies
fa molts dies
uns companys i amics
del gran cantautor
Eduardo
Aute
li van fer
un merescut
homenatge
perquè
aquest artista
polièdric
fa un temps
no gaudeix
de gaire
bona salut
ell va ser
una gran figura
de la moguda
dels 80 a Madrid
d'aquella època
podem escoltar
una de les seves
interpretacions
una de dos
que aquí no hay
ni desdemonas
ni otelos
ni dramas
mexicanos
de Buñuel
recuerda
que ese rollo
de los celos
llevo a Caín
aquello
con Abel
llevo a Caín
aquello
con Abel
una de dos
o me llevo
a esa mujer
o entre los tres
nos organizamos
si puede ser
¿de qué me sirve
andarme
con rodeos?
a ti no puedo
hacerte
luz
de gas
esas maneras
son
para los feos
de espíritu
y algunas
cosas
más
que esa mujer
me quiera
no es tan raro
si piensas
que a ti
te quiere
también
lo más
terrible
es que
lo ve
muy claro
pretende
no perderse
ningún tren
una de dos
o me llevo
a esa mujer
o entre los tres
nos organizamos
si puede ser
una de dos
o me llevo
a esa mujer
o te la cambio
por dos
de quince
si puede ser
una de dos
o me llevo
a esa mujer
o entre los tres
nos organizamos
si puede ser
una de dos
o me llevo
a esa mujer
o te la cambio
a esa mujer
a esa mujer
la actitud
Biografies de personatges cèlebres
L'escriptor danès va recrear en els seus famosos contes infantils
les frustracions d'una dissortada vida personal.
Com la Sirenita, la protagonista d'un dels més coneguts contes
que ell va escriure, Hans Christian Andersen
desitjava amb totes les seves forces la immortalitat.
Ell hauria preferit ser immortal com a actor, cantant, autor dramàtic o novel·lista
però tothom el recordarà per sempre com a autor de més d'una centena
centena i mitja d'inopidables contes infantils
com el soldadet de plom o la neguet lleig.
Va néixer el 2 d'abril del 1805
a la ciutat danesa d'Odense.
A causa del seu origen senzill
semblava que mai no estaria predestinat a ser famós i recordat.
El seu pare, Hans, era un sabater tan humil
que no tenia prou diners per pagar la pertinença al gremi
i Anna Mari, la seva mare, es guanyava la vida rentant la roba aliena.
El pare de Hans va construir ell mateix el bressol del nadó.
De la mateixa manera que el protagonista de la neguet lleig,
l'aspecte del petit Andersen, llargarut, nassut i de maneres un tant delicades,
li valdrien el rebuig general dels seus companys d'escola.
Però el nen era feliç jugant amb el teatret de titelles que el pare li va fer.
Aquest, malgrat la seva senzillesa, era un enamorat del teatre i dels llibres.
El llegia al seu fill totes les obres teatrals de Ludwig Holberg,
famós autor que en aquells temps era a Dinamarca.
I també els contes de les Mil i una nit.
I la seva mare, sent com era una dona analfabeta,
li explicava tota mena d'històries de saber popular.
Però tot aquest món il·lustrat que ell omplia de felicitat
va finir quan tenia 11 anys.
Va morir el seu pare i va haver de deixar l'escola
per ajudar a l'economia familiar.
Tres anys més tard, la mare torna a casar-se
i ell marxa de casa, amb pocs diners,
per provar sort en el Teatre Nacional de Copenhagen.
Allí aconsegueix un cert èxit,
tant com actor, com que autor de petites obres de teatre.
Però, al fer-se més gran, la veu se li va tornar més greu
i ja no se li avenien els papers de jovenet,
a causa de la seva lletxó.
Un dels directors del Teatre Nacional Reial,
Jonas Collin, que era conseller del rei Frederic VI,
en qüestió d'art, es va acompadir d'ell,
d'aquell jove inconformista i intel·ligent,
i tant ell com la seva família,
el van prendre sota la seva protecció.
Li van aconseguir una beca perquè estudiés
a l'Institut Schlagelser
i més tard a la Universitat de Copenhagen.
Sempre i sota la protecció de la família Collin,
Anderson va acabar els estudis.
Els seus poemes, obres de teatre i altres escrits,
li van obrir un lloc entre els intel·lectuals de la ciutat.
I ja, en l'any 1833,
va poder viatjar a França,
Itàlia i Alemanya,
sempre sota la protecció de la corona danesa.
Aquest va ser el primer dels seus grans viatges europeus,
que li van servir per escriure interessants llibres de viatges
i li van orientar per moltes de les històries
que el van fer famós.
L'any 1835 va publicar la primera novel·la,
La Improvisador,
que tot i tenir força èxit,
aquest no es pot comparar
amb el que li va donar la gran sèrie de contes infantils
que va publicar al llarg de la seva vida.
156,
que ja són contes.
A part dels contes,
també és extraordinari
l'altre tipus de la literatura variada
sortida de la seva ploma.
Hans Christian Andersen
també es va fer popular
entre la mainada
pels seus retallables de paper,
nines i ninos,
amb els seus corresponents vestits i complements,
sabates, barrets, bosses.
Aquests retallables
van ser el seu consol
quan la cantant sueca Jenny Lin
el va refusar
quan ell li va demanar relacions.
Per consolar-se,
dibuixava nines,
amb la semblança de la mateixa Jenny,
nines que ell vestia i despullava,
com si de la cantant es tractés.
Tampoc va tenir sort amb Rívor Boit,
germana d'un company d'estudis,
i que li va inspirar el personatge
de la delicada ballarina de paper
del seu conte,
el suddedet de plom.
Per a alguns biògrafs,
aquests amors
tenen més base literària que realitat,
i que Anderson
va patir tota la seva vida
per una homosexualitat no sumida.
Però, sigui quina sigui
la veritat de la història,
cap home ni cap dona
va correspondre mai
a les seves ànsies d'estimar
i de ser estimat.
Malgrat el seu caràcter
estrany i maniàtic,
va tenir una sincera amistat
en personatges famosos
de la literatura
i la música de l'època.
Franz Litz,
Felix Mendelssohn,
músics,
i Charles Dickens
van ser amics sincers
d'Andersen.
I també Víctor Hugo,
honorat de Balçac
o Alexandre Dumas,
pels quals no dubtava
fer viatges
de gran durada
per tal de mantenir trobades
per tractar temes del moment.
A l'any 1872
pateix un càncer de fetge
i deixa d'escriure.
Va traspassar
tres anys més tard,
el 4 d'agost de 1875.
quan va morir
duia lligada al pit
una carta d'amor.
Pel seu manament
va ser cremada
sense ser llegida.
Al funeral
van assistir
molts membres
de la realesa
en homenatge
d'aquest escritor
que encara avui
és llegit
pels nostres infants.
I tant,
pels infants
i pels nois infants.
perquè sempre ens agrada
fer una ullada
a aquests contes.
de l'ayube Chrome mangé brillar.
Som en forma dinamí se
de l'ayube
amb més효�
torx
I ara, música per a gaudir.
O sigui, un breu interval
per, entre paraules i paraules,
doncs, amb algun sorollet estrany,
doncs, escomptarem música.
Sí, es fem un disbord.
Aquests fantasmes que a vegades tenim.
Sí, sí, sí. Va, escoltem la música russa,
que s'ho val.
Sous-titrage MFP.
Sous-titrage MFP.
Sous-titrage MFP.
Sous-titrage MFP.
Bé, després de ballar el sol al Vals de les Flores,
ara el Joan Maria ens farà aquell reportatge seu,
que, aviam, sobre què vers avui?
Aviam, sobre què parles?
No és pas massa alegre avui, però, bueno,
s'ha de ser una mica variat, no?
Sí, i tant.
Ah, parlaré de la solitud.
Ah, sí.
Ah, sí, ens hem de posar a seriosos, ara, eh?
Ja hem tingut abans la broma amb el Gintoni.
actualment, la gent gran que viu sola,
possiblement sigui la solitud una de les lacres que pateixen més sovint.
i, encara que molts pensen que ja hi estan acostumats,
la veritat és que amb el temps la sensació d'estar abandonats per la família creix a mida que van passant els anys,
en paral·lel al deteriorament de la seva salut.
Abans això no passava,
perquè a les llars hi convivien almenys dues generacions,
i principalment les dones o les joves cuidaven dels avis o dels àvies.
L'emancipació de les dones, incorporades a feines remunerades,
ha catgirat el març social en pocs anys.
Per això cal fer els canvis necessaris per adaptar-nos a la situació actual,
perquè han canviat tots els paràmetres i no per anar més malament,
sinó tot el contrari, per anar millor.
Les persones grans que viuen soles, autosuficients,
és a dir, sense patir cap dependència invalidant,
faran bé de sortir de casa seva per gaudir d'allò que els hi agradi i puguin fer.
Per això cal apuntar-se a les ofertes per la gent gran que s'organitzen al poble Sant Just.
Per posar un exemple,
l'Associació de la Gent Gran de la Sant Just,
en domicili social al carrer Àngel Guimarà, número 1,
el Milenari,
programa al llarg de l'any tota una sèrie d'activitats socials,
xerrades, sortides culturals, excursions,
i d'altres activitats com la coral Harmonia,
pels qui els agrada cantar.
L'associació aplega actualment 260 socis i sòcies,
i té el suport de l'Ajuntament de Sant Just.
Els possibles interessats i interessades
poden dirigir-se a qualsevol dimarts
de les 10 i mitja a les 12 i mitja
al Milenari
o la Junta Directiva
els rebran amb els braços oberts
per informar-los del que calgui.
La quota de soci és només de 10 euros l'any.
Us hi esperem.
I tal que sí?
Sí, senyor.
Tota la raó té.
Tota la raó té.
viatjant per Catalunya.
Avui passejarem pels preciosos carrers,
estrets, típics, florits,
segons l'època de l'any,
d'un poble que sempre deixa el desig de tornar,
cada ques.
Reflectim les paraules escrites per Cristina Massanès,
escriptora dedicada, en cos i ànima,
a lluar les velleses de l'Empordà.
Diu la Cristina.
Aïllat.
Així va ser el primer cadaquès.
Un poble singular,
amb un passat singular.
Un passat fet de pirates i naufragis,
de bruixes i silencis.
Un passat que, a ulls d'avui,
té l'aire de la llegenda,
però no més.
No més que això.
L'aire.
Aquesta vol ser una ruta per cadaquès
més antic,
el cadaquès medieval.
Arribem per carretera,
una ruta caragulada
que ens dona la dimensió
de l'element secular
que ha viscut el poble.
Durant molts segles,
el camí d'arribada era l'aigua.
Galeres,
llaguts i barcasses
encoraven a l'abadia
en un temps en què el Mediterrani
no era el mar tranquil d'avui.
Corria l'any 1444,
quan 22 galeres àrabs
van cremar la població.
Cent anys més tard,
el turc Barbarosa
va sequejar la vila
i va calcinar l'església.
Cursaris genovesos
i pirates algerians
atacaven una vegada i una altra
aquesta diminuta muralla
que s'alçava a les costes
del turó rocallós
d'una abadia profunda
encara al sud del Cap de Creus.
El cadaquès d'avui
supera davantros
els límits de les antigues muralles
que encerclaven
l'entorn de l'església de Santa Maria.
És de destacar
que en lloc de derruir
les antigues construccions,
els veïns han preferit
restaurar-les
i fer-ne un símbol
d'identitat local.
però tornant al passat
hem de dir
que si bé
el mar va ser el camí
que va obrir el món
als cadaquenes
també era la porta
per on els pirates
assaltaven la vila.
El temor a aquest perill
bàrbar
va condicionar
l'estructura urbana
del poble.
El nucli antic
de Cadaqués
s'alça al costat
de la riera.
La muralla
s'ha perdut.
No passa a l'interior.
Un entramat
de carrerons
empadrats
amb lloses de pissarra
i còduls de mar
disposat
d'una modalitat
pròpia
dita
el rastrell.
Situat a la plaça
del portal
davant del mar
l'accés
del cas
antigu
es fa
per un passadís
cobert
entre dos sars
que es tancava
amb ells temps
amb una porta
de fusta.
Era el portal
de mar
i ho és
el porxo
de Vall
un accés
que es deixa
a l'antic
carrer
Major
un lloc
de mercat
on
verdulaires
peixaters
mules i cavalls
que compartien
en soroll
i en
olors
característics
en segles passats.
Ons olors
que no eren
gaire agradables
però és igual
que hem de fer
naturals
com aquell que diu
aquesta casa
fa olor
de cuina
de cuina
diu
escoltes
i és bonic
això ho deia
en pla
home
entres en una casa
i a l'hora de menjar
no fa olor
de cuina
és que no s'ha cuinat
vale
titus
eh
vale
a l'extrem
sud del carrer
la petita plaça
del general
Escofet
l'única plaça
que hi havia
durant segles
és testimoni
de l'excepcional
sistema
d'autogovern
que va regir
el poble
fins al segle XVI
els veïns
s'hi reunien
per decidir
en assemblea
els afers
que afectaven
la comunitat
des d'aquí
un carrer
duia
els artillers
fins als canons
quan el vigí
anunciava
el perill
un carrer
que encara avui
s'obre el mar
com una boca
de canó
és la punta
desvaluart
el canó
ja no hi és
ni les onades
que hi picaven
dia i nit
ja que la riba
és molt posterior
però sí que es conserva
una torre
semicilíndrica
la torre
desvaluart
on avui
hi ha
l'ajuntament
l'actual carrer
del Call
preserva
bona part
del seu passat
l'estrató
els balcons
de pissarra
els forns
de pa
que sobresurten
de la façana
i algun banc
de pedra
rematada
amb lloses
de llicurella
el cadaqués
medieval
s'enfila
per carrers
que demanen
temps
per caminar
per ells
per arribar
fins al punt
més alt
del poble
a l'església
barroca
de Santa Maria
una imatge
retratada
incomptables
vegades
en la versió
personal
per pintors
com Dalí
Magritte
i Picasso
el xiprés
d'entrada
la porta
de l'art
de punt
rodó
el campanar
de cadireta
i el de la torre
ens donen
la benvinguda
amb una vista
única
sobre els teulats
i l'abadia
i des d'aquí
podem abastar-la
tota
el petit far
de Calanans
el sud
i la torre
Colom
el nord
i el centre
el roc
des de
o que es diu
Curucuc
Descacurucuc
Descacurucuc
és el nom
Descacurucuc
quan els pirates turcs
al segle
XVI
van caramà
l'església vella
es va decidir
que el nou temple
es faria
amb els diners
dels pescadors
que sortien a mar
els dies prohibits
un cop l'any
es feia el recompte
i amb les multes
es va alçar
l'edifici actual
que llotja
un retaule barroc
impactant
de 23 metres
d'alçada
la muralla
es tancava
rere la seglecia
el portal damunt
que ja no existeix
les cases
sobre pedra
del carrer
del vigilant
on vivia
el sentinella
indiquen
el traçat
de l'antiga muralla
que baixava
molt suaument
fins al mar
més tard
el poble
va créixer
a mesura
que el mediterrani
es va fer
més segur
i amb ell
també va créixer
el comerç
la prosperitat
i les grans rutes
del 1800
fins a l'ultramar
a Cuba
també a Itàlia
a França
i més
la por als pirates
va passar a la història
i el poble
la va perdre
la muralla
va canviar-la
per una nova certesa
aquella que diu
que per preservar
no calen murs
sinó la voluntat
indomable
de mantenir
allò que és propi
una voluntat
que cadaqués
ni el turisme
més massiu
ha vençut
a él
l'icef
es
i
a
la
I arribem ara a l'espai de la salut.
Estem en plena temporada d'esquí.
Aquest és un esport que guanya adeptes any rere any.
Però, per a la seva pràctica, és molt important saber
que és necessària una bona tècnica i una perfecta condició física.
Així podrem evitar potencials lesions.
Per prevenir-les, s'han de realitzar uns bons entrenaments, estiraments i un escalfament adequat previ.
Si volem esquiar, abans de tot, s'ha de mantenir durant tot l'any una perfecta condició física
que garanteixi que les estructures musculars i òssies estiguin preparades per realitzar esport sense perill de lesions.
Els exercicis de força muscular i flexibilitat protegeixen les articulacions en el moment d'una caiguda,
reduint la seva incidència i severitat.
Els entrenaments neuromusculars aminoren el risc de lesions amb articulacions, principalment els genolls.
Aquests són els més freqüents dintre de l'esquí,
ja que és l'articulació que suporta el pes més gran i la que pot patir més greuament l'efecte de la caiguda.
És molt útil una equipació adequada.
La roba tèrmica, impermeable i transpirable és la més recomanable per practicar esports d'hivern.
Per contra, s'ha d'evitar roba de cotó o portar massa capes de vestits que limitin els moviments.
Les mitges de compressió permeten millorar la circulació sanguínea a nivell arterial.
El múscul rem més oxigenació durant l'exercici, millorant el rendiment.
En el cas de portar plantilles habitualment, és recomanable dur-les també durant la pràctica de l'esquí.
Els mitjons han de ser d'un material especial per suportar el fred i perquè mantingui la calor
i, sobretot, sense costures per evitar rascades o bullofes.
L'ús del casc és indispensable per prevenir traumatismes greus,
així com ajustar-se bé les botes d'esquí i el snowboard per evitar revinclades de turmells.
Adicionalment, els protectors tibials estan aconsellats per alluejar els olors o pressions
que es produeixen al peu com a conseqüència de la rigidència típica de les botes d'esquí.
Es millora així la sensació de confort.
Complements alimentaris a base de col·làgen,
que és una proteïna que forma l'estructura d'ossos i articulacions,
cartíleg, lligaments i tendons.
Un bon nivell de col·làgen a l'organisme ajudarà a mantenir les articulacions flexibles i més resistents.
També s'ha de protegir la pell i els llavis.
No s'ha d'oblidar que la radiació solar incideix igualment a l'hivern
i més a la muntanya, practicant esports com l'esquí, muntanyisme, escalada,
la radiació augmenta amb la latitud i l'altura.
A més, a la muntanya la neu reflecteix la radiació U, B de València,
i pot inclús intensificar-la.
S'ha de fer l'ús d'un bon protector llavial
per evitar clivelles i possibles ferides als llavis.
I arribem als ulls.
S'ha de portar protegits amb molta cura
perquè si es pollonga el temps sense protecció
es poden produir problemes oculars com caratitis solar,
lesions degeneratives o accelerar l'aparició de catarates.
Es recomanen ulleres de sol adequades amb el certificat CE,
que són les cicles, regularitzats,
i filtres, com deia abans la Joana,
U, B, I, I, R.
I ara arribem a la nutrició i hidratació adequades.
Estar hidratat abans de la pràctica esportiva,
així com anar bevent aigua en petites quantitats durant l'exercici,
malgrat no tenir set,
és fonamental per mantenir-se correctament hidratat,
cosa que és fonamental per evitar el cansament
i el desequilibri electrolític.
S'han d'ingerir aliments rics en hidrats de carboni
abans de practicar l'esport per conservar les reserves de glucogen.
A més a més, la ingesta de barretes energètiques i gelatines
és de gran ajuda durant els descansos en els esports de muntanya.
Molt bé.
O sigui, si seguiu aquests consells,
almenys aminorarem aquelles lesions que són molt desagradables
i que són llargues.
Costa molt de curar.
El que li agrada a l'esquí s'ho passa a pipa,
però el que no li agrada i va d'acompanyant,
s'estalla assentat o assentada
i va veient que fan una cua per pujar.
Quan arriba de Nadal, pum, cap avall,
una altra cua per tornar a pujar.
Però hi ha estacions que t'assentes allà,
prens el suet,
pujaixes el diari amb un bon vermut,
o sigui, n'hi ha per tots.
Bueno, amigues mios, amigues mios,
ara estem molt bé, però ja ens hem d'acomiadar.
El Carles ja fa senyals a les mans,
per tant, fins el proper dimecres,
o bé fins a dissabte, si ens voleu tornar a escoltar.
Senyores, senyors, molt bona nit,
o bé molt bon dia.
Adéu, ciao.
Ràdios de Cern 98.1
Ara escoltes, ràdio d'Esfern,
sintonitzes, ràdio d'Esfern,
la ràdio de Sant Just,
sintonitzes, ràdio d'Espera.
A l'Espècia.
A l'Espècia.
A l'Espècia.
A l'Espècia.
A l'Espècia.
A l'Espècia.