60 i més.
Obrim avui l'audició de 60 i més
amb la trista notícia de la mort d'Isabel Clara Simón.
Ens dol profundament dir adéu a una escriptora
que nascuda al coi va estar sempre una defensora
ferma i tenaç de les lletres catalanes
dels drets de les dones, de la llibertat d'expressió
sincera en totes les seves manifestacions.
Va escriure en tota mena de gènere
poesia, assaig, novel·la, biografia, teatre...
Doctora en filologia romàntica
era una força de la naturalesa en qüestió de treball.
L'any 1978 va marcar l'inici de la seva carrera
de grans premis literaris.
El 1978, com hem dit, el Víctor Català
per la selecció de contes
és quan miro que hi veig clar.
L'any 1986, Premi Crítica del País Valencià per Ídols
Premi Sant Jordi 1993 per La Salvatge
Dos anys més tard, el Valencià de Literatura per La Innocent
Premi Serra d'Or per Històries Perverses
i molts més.
Obras remarcables d'Isabel Clara Simó són
el popular compendi de 17 contes, dones,
17 històries sobre 17 dones de tot tipus diferents,
de la qual ella deia que cada dona és un individu
i cap dona no és espècie.
Novel·les com Júlia
Una ombra fosca com un núvol de tempesta
T'imagines la vida sense ell?
El gust amarc de la cervesa?
O semblances biogràfiques com el mossèn
o, si em necessites, xiula
sobre mossèn cinto i la Montserrat Roig.
Doctora en filosia romàntica, com ja hem dit,
va exercir l'ensenyament a la Universitat Pompeu Fabra
i també per iutisme, sent directora del Semenari Canigó.
Diem adeu a aquesta gran figura,
creu de Sant Jordi
i premi d'honor de les Lletres Catalanes,
Isabel Clara Simó.
I, després d'aquest record a la gran escriptora,
la taula de redacció de 60 i més,
la Lina, en Joan Maria, en Carles i qui us parla, la Joana,
diuen Endavant 60 i més.
Heu sentit parlar dels badius?
Badius, sí.
Bé, per si aquest mot no us sona,
us direm que correspon
a una zona de serveis de l'habitatge,
va ser, d'un tipus d'habitatge,
d'aquell que l'avi Macià anomenava
la caseta i l'hurtet.
Avui, els propietaris d'aquestes vivendes ideals,
poques realment en el nostre temps
i en la nostra societat del segle XXI,
s'hi relaxen, tot cuidant les plantes,
prenent el sol o bé llegint tranquil·lament.
Avui farem una visita retrospectiva
als badius d'una ciutat propera i entranyable,
Badalona.
Moltes cases del nucli històric de Badalona
tenen uns patis interiors,
que són l'espai que rep aquest nom de badius.
aquests patis són espais particulars
que acullen una fauna i una flora sorprenents
i que configuren illes verdes
enmig d'un mar de maons, formigó i asfalt.
Escoltem el que diu Pere Renom,
biòleg, repòrter del programa Quec i Com,
del Canal 33, de la Televisió Catalana.
Badalona té una superfície aproximada
de 20 quilòmetres quadrats,
repartits en 34 barris,
però la realitat és que pràcticament
només trobem badius
als cinc barris més antics.
Dalt, la vila,
correspon al nucli original,
romà i medieval.
El centre va ser la primera ampliació
de la ciutat en el segle XVIII
i Casa Gemes,
El Progrés
i una part de Bufalà
que es va urbanitzar sobretot
a la segona meitat del segle XIX
amb l'arribada del ferrocarril
en l'any 1848.
i l'industrialització.
La resta dels barris
són el resultat
del gran creixement experimentat
per la població
al llarg del segle XX,
que constitueix, bàsicament,
l'habitatge
d'un munt d'edificis
demandat per aquest creixement.
La tipologia dels badius
seria molt poc
d'un barri a l'altre
i depèn molt més
dels propietaris
que hi han viscut.
on encara hi viuen.
Els trobem
asilvestrats,
forestals,
impecablement
agerdinats,
d'estil romàntic,
funcional
o minimalista,
o minimalista,
amb gespa,
terra,
o per terres.
També rajoles
i fins i tot
hi ha algun
que els ha convertit en bords.
Bé,
es pot dir que hi ha
badius
per tots els gustos.
a diferent,
a diferència de moltes ciutats
del centre d'Europa,
on els espais verds
són un element destacat
de l'urbanisme,
les ciutats mediterrànies
acostumen a tenir
una estructura compacta,
atapeïda d'edificacions
i les seves places
i parcs
presenten
escassa vegetació
o es troben
totalment
pavimentades.
Aquesta manca
de verd
segurament
queda explicada
tant per un clima
poc plujós
com per la tradició
mil·lenària
urbanística.
Les nostres places
són hereves
del Fòrum Romà,
un espai obert
concebut
per rebrir
actes públics
i per
emplaçar-hi
el mercat.
La seva funció
entrava,
sens dubte,
en conflicte
amb un excés
de vegetació.
Però els romans
no eren insensibles
als avantatges
d'incloure
espais verds
dins de la ciutat
per el gaudir
estètic.
Per la qual cosa,
en lloc de plantejar-los
com un equipament públic,
els reservaven
a un ús privat
qui i quan
s'ho podien permetre
i els situaven
de portes endins.
Era el conegut
per estil,
un jardí interior
envoltat
d'una porxada
de columnes
a la qual
s'obrien
la major part
de les estances
de la casa.
Un recinte
que,
sens dubte,
va inspirar
els claustros
medievals.
La tradició
ha sobreviscut
més d'un parell
de mil·lenis.
I avui,
moltes ciutats
mediterrànies
encara conserven
l'emprenta romana.
Badalona
n'és una.
Fundada
al voltant
de l'any 80
abans de Crist,
la vila
de
Baetulo
es va construir
al damunt
d'un toronet
i allà
es va quedar
fins ben entrat
al segle XVII
quan les amenaces
pirates
van remetre
i la bonança
econòmica
va estimular
l'augment
de la població.
Aleshores,
la ciutat
va créixer
i, com tants
altres exemples
de moltes ciutats
catalanes,
es va urbanitzar
seguint una estructura
quadriculada
talment
com ja la traçaven
els romans.
L'amplada
de cada casa
era d'un cos,
és a dir,
d'uns 5 metres,
la mida mitjana
útil dels arbres
d'on s'aconseguien
les vigues
i la fundària
podia superar
els 15 metres.
Per tant,
eren construccions
massa allargades
per conservar
el pati central
romà.
La solució
va ser
desplaçar
aquest pati
a la part
posterior
de la casa.
A Badalona,
aquest tipus
de pati
rep el nom
de badiu,
un terme
emparentat
amb el mot
badà,
que significa
obrir,
o amb badall,
obertura
de la boca
pel fet
que es tracta
d'una amplia
obertura
arquitectònica
i aquest
és l'origen
d'aquesta
paraula.
Badiu.
Badiu,
ara estava
ben badiu
jo ara.
Estaves
badant.
Que potser
no l'havien
escoltat
anteriorment,
sinó
érem
originals
de Badalona.
Originalment,
la major part
dels badius
tenien
un pou
del qual
s'obtenia
l'aigua
per a tots
els usos
domèstics.
Quan va
arribar
a l'aigua
corrent,
el sistema
de distribució
assignava
una quantitat
fixa
d'aigua
al dia
entre
550 i
1.100
litres
respectivament
per a cada
casa.
L'aigua
s'acumulava
en dipòsits
i d'allà
s'anava
gastant,
però si
se'n
consumia
es perdia
per un
sobreixidor.
Per aprofitar
aquesta aigua,
molts
badalonins
van utilitzar
els seus
badius
per construir-hi
cascades
per on
l'aigua
regalimava
i la recollien
en petits
estanys
o
safarets.
Les cascades
aviat es van
recobrir
espontàniament
de molses
i falgueres
i els estanys
es van
plantar
vegetació
aquàtica,
com els
papirs
i els
nanúfers,
i s'hi van
llençar
vistosos
peixos
de colors
que de
passada
es menjaven
les larves
dels mosquits.
I a més,
l'aigua
d'aquests
pous,
dipòsits
estranys
o
safarejos,
servien
per regar
els vadius
i convertir-los
en exuberants
jardins
més propis
de la regió
eslàntica
i fins i tot
sudtropicals,
que no pas
mediterrànies.
Avui,
aquesta aigua
en abundància
continua sent
la clau principal
de la biodiversitat
dels vadius,
però hi ha
una segona,
la
heterogeneïtat,
és a dir,
cada vadiu
és únic.
El seu
propietari
ha triat
quines espècies
vegetals
i animals
hi vol tenir.
L'orientació
del vadiu,
l'alçada
de les parets
o dels edificis
que l'envolten
i també
dels arbres
plantats
determinen
les hores
d'insolució
i,
en conseqüència,
generen
un ampli
ventall
de microclimes
que treuen
que treuen
un munt
d'espècies
silvestres.
En un vadiu
d'uns 10 metres
de longitud
hi podem trobar
diferències ambientals
tan acusades
com entre la solana
i l'obaga
de qualsevol muntanya.
Així,
la suma
de molts vadius
diferents
configura
un paisatge
de gran riquesa
biològica.
I així
ens hem assabentat
de l'origen
d'aquesta paraula
absolutament
badalonina,
vadiu.
de l'origen
i ara,
l'Alina,
diem,
que ens portes
avui?
S'han acabat
els esperits,
ja?
No.
Bueno,
sí,
una mica.
Els esperits
sempre van voltant
per aquí.
Això sí.
Vale,
n'hi ha bons
i dolents.
Ah,
mira,
no fem cas
dels dolents.
Nosaltres
agafem
i continuem
amb les coses
que li agrada
de tots
de les tres
el Joan Maria
que és l'expert.
Ah,
la teca.
La teca.
La teca,
sí.
La teca
i les...
Depèn.
La teca bona.
La teca bona.
La teca bona.
La teca bona.
No cal,
no cal,
no cal.
la teca bona.
No, no, no, no.
Ah, no,
ara sabeu
que n'hi ha
aquestes coses.
L'altre dia
parlàvem
dels xiringuitos,
doncs ara
parlarem
de les bodegues
de tota la vida.
Ah,
amigó.
Diu,
n'hi havia una munió.
En queden poques,
però diria
que no moriran
perquè aquesta cosa
s'està estenent.
Nascudes
en els primers anys
del segle XX,
les bodegues
de barri
eren un món
de reunió
i de contacte.
No era anar al bar,
era una altra cosa.
Perquè una bodega
no és qualsevol bar
on se serveixen
vins,
vermuts,
cerveses,
patates fregides,
olives,
enxobes
i bombes
i banderilles.
Una bodega
ha de fer olor
de bota,
ser fosca,
conservar
el terra original
de reioles hidràuliques,
atrotinades.
Sí, sí,
al meu barri
hi ha una.
Diu,
la barra
i les taules
d'un mabre
també atrotinat
i, si no,
de fòrmica marrón.
Naturalment,
són imprescindibles
el vermut
i els vins
en general
que vas a comprar
amb la garrafa
de dos o de cinc litres
reciclada
i no han de tenir
tele
i tant
de parlar en català
i llavors
sí que són
autèntiques
bodegues
de Barcelona.
Sí, senyor.
I si la bota
era de
rància,
de birrancia,
molt millor.
I tant,
està tot ple de botes.
Fàvolós.
A casa tinc jo
un
vermut
que el van portar
d'arreus
que està
damunt
d'una bodega.
Ostres,
quina cosa més bona.
Sí, sí.
D'acord.
Ara fem una altra cosa.
Anem parlant
d'aquestes cosetes
que passaven aquí.
Diu,
la veritable història
del braç
de Gitano.
Diuen
que a començaments
del segle XIX
per les pastisseries
hi passaven
calderers
gitanos
que treballaven
adobant
ollers,
parols,
planxes,
calderes.
Un cop
acabada la feina
els pastissers
pagaven
i els regalaven
retalls
de pa de pessic
que havien sobrat
dels pastissos
del dia.
Enrotllats
d'aquests retalls
i en forma
de cilindre
i que els gitanos
se'ls enduien
aguantant-los
damunt del braç.
I de bé
quedaven
i quedaven
tan bé
que van començar
a fer
expressament
i el nom
va venir sol.
Braç
de Gitano.
Home,
eh?
Una altra característica
són els pets
de monja.
Ah, ah.
També són barcelonins,
eh?
O sigui,
que són monges
padorreres.
Diuen
que se'ls van pescar
un pastisser
italià
instal·lat a la ciutat
cap allà
al segle XIX.
El nom original
de la galeta
era
Peto di monaca.
Pit de monja.
En l'alusió
a la seva forma
de pit,
però que en els temps
pit va desvenir
pet.
I ja sabeu com són.
Són aquells
pastissets
petitons,
no?
Jo,
pastillet,
sí.
I aquesta fa gràcia
i amb això
acabarem les coses
de menjar,
que diu
rabbit,
rabbit és
tant que vol dir
conill.
A més,
està escrit així.
Rabbit in
ali ali.
Home,
bé.
Diu,
el 1835
obrar al carrer
Scudellers
una botiga
on venien menjar
i beure de nom
Casa Bufarull.
El nom
no li va durar
gaire,
perquè cap a l'any
1870
ja es deia
Los Caracoles
en honor
a aquest plat.
Diuen que
quan a l'exposició
de l'any 20
tenien una carta
en anglès
cosa insòlita
on hi havia
entre altres plats
rabbit
i n'ali
oli.
Los Caracoles
segueixen
alegrant
al carrer
Scudellers.
Sí,
però
a l'amo
es deia
sempre
Bufarull
que a vegades
havia vingut
a l'emissora
que li fèiem
entrevistes
perquè ens expliqués
nous plats.
Els nous plats
que feien,
no?
Sí,
a més,
tenia sempre
la llar de foc
amb una cantonadeta
entre les dues,
entre els dos carrers
i sempre cremava
perquè feien
el conill
a la brassa.
Això mateix,
no?
Però
el de llons
si és anglos
se sona,
el conill
és un animal
de companyia,
o sigui,
hi ha molta gent
que quan veuen
que mengem un conill
és com
nosaltres
menjans un gos,
eh?
Sí,
on tant,
sí,
sí.
Bueno,
menys en època de guerra
que es menjarien
conills,
gats i tot.
Rata,
el que vulguis,
tu,
ja està.
Algo que
incarla el diente.
Bueno,
la part d'aquest llibre
que parlava
de l'obscurantisme
aquelles coses
s'ha acabat.
S'ha rematat.
Però
n'hi ha una tercera part
que és xula
que diu
senyors i senyores
de Barcelona,
que ara la començarem.
Diu,
aquí,
diu,
trobarem reis i reines,
sants i santes,
estranys i estranyes,
bons i bones,
dolents i dolentes,
gent de casa.
Alguns
us sonaran molt,
uns altres una mica
i uns altres no gens.
Però tots
tenen relació
amb alguna
de les altres parts
del llibre
i aquest ha estat
el criteri
de la tria
d'aquests senyors
i senyores
barcelonins.
I surt
un
lucimenissi
natal
quadroni
verd.
Fantàstic
el nom
d'aquest romà
que sembla
un conjur.
I aquí hem vist
menjant ostres
i fent augurs
i va guanyar
una olimpiada.
I també
veurem
a la gala
Placídia
que Barcelona
va partir
molt.
O a Jaume
primer
conqueridor
de senyors
o
Salomó
benedret
un
supersavi
o la
Bur
de
Lleta
que era
una assassina
i la
Lolita
morta
dels 16 anys
i el Pepe
el de la criolla
empresari
del món
nocturn
i el Manquet
i el seu local
especialitzat
en
fal·lacions
i el de
Viader
empresari
llater
i l'Helena
Jordi
artista
molt famosa
i l'Amèlia
Domingo
medium
i escritoria
aquesta
Domingo
l'Amèlia
valeu
i l'Enrique
Martí
no l'Enrique
l'Enriqueta
Martí
us en recordeu
que era dolenta
més que dolenta
i ja ho veien
tota la gent
i totes les condicions
de vegades sabem
que van néixer
que van morir
i de vegades no
però sabem
que van fer
i el que va passar
bé
i comencem
només que en llegirem un
que és
el Lucimenisi
a l'olímpic
Lucimenisi
natal
quadrón
i verd
com el seu pare
fou el ciutatà
més il·lustre
de Barcino
i a ells es deuen
les termes
públiques
de la ciutat
que són
a sota
de la plaça
de Sant Miquel
donades a la ciutat
de l'any
125
després de Crist
i fa anys
això
diu
aquest important
ciutatà
va fer carrera
política
a Roma
i va ser
i va arribar
a ser
cònsul
i procònsul
i augur
però abans
va guanyar
la
227
Olimpiada
de Grècia
per aconseguir-ho
es va instal·lar
a Tarraco
la ciutat
més important
de la província
que tenia
aleshores
40.000 habitants
i un cirque
esplèndid
amb una capacitat
per 30.000
espectadors
allà
s'hi celebraven
les curses
de les
quàdrigues
classificatòries
per als jocs
en Lucy
era un bon
àuriga
però la seva
bona posició
l'impedia
de baixar
l'arena
i això
ho havia de fer
els esclaus
els veritables
esportistes
per guanyar
la cursa
Lucy
va contractar
el millor conductor
de quàdrigues
que hi havia
i que va participar
en nom seu
i va guanyar
la cursa
i es va classificar
per anar a Grècia
i allà
va tornar a guanyar
i per sempre més
podem llegir
la inscripció
que diu
Lucy
Menissi
Natural
de Barcelona
va guanyar
la 227
Olimpiada
i en honor
d'aquest
Lucy Menissi
la Generalitat
suposo que això
és ara
eh
otorga
una medalla
que es diu
la medalla
Lucy Menissi
per condecorar
els esportistes
olímpics
catalans
sabem que
va néixer
l'any 96
o 97
però no
quan va morir
quan va morir
no ho sabem
però que sí
en dia
continuarem
amb un altre
molt bé
ja sabem més coses
mira
ja sabem
que abans
de d'allò
hi havia
les curses
gregues
i com
les olimpiades
la 227
olimpiades
no va ser
el baron
de
no
no
està
ja
organitzat
de fa molts segles
el francès
ho són molt seus
home
si ja van començar
ells
quan els inventors
mira
ells ho inventen tot
sí
de la sopa d'all
i tal
no
no
no
no
m'emporta
No, no me importa que conozco, le he mirado, te la leyes.
No te aseguro que mi pronto de ese amor te arrepientes.
Estamos juntando Madrileña Bonita, de la sarsuela,
la del manojo de rosas, de Pablo Sorozabal.
Canta Plácido Domingo.
No, no me importa que conozco, le he mirado, te la leyes.
No, no me importa que conozco, le he mirado, te la leyes.
No, no me importa que conozco, le he mirado, te la leyes.
No, no me importa que conozco, le he mirado, te la leyes.
Y hasta cuando me humillas me das esperanza.
Madrileña bonita que me has prendido
en el vuelo largoso del vestido.
Aunque te alejes, los ojos de tu cara
dicen que vuelves.
Madrileña bonita, luz de verguena,
eres como un ramillo de hermabuena.
Tiene tu aroma, perfume de la Virgen de la Paloma.
Eres luz y alegría, debí creer.
Madrileña bonita, tu has de volver.
Madrileña bonita, tu has de volver.
Madrileña bonita, tu has de volver.
Madrileña bonita, tu has de volver.
Madrileña bonita, tu has de volver.
¿Sou aficionals a fer turisme en bicicleta?
O bé, senderisme.
Us convidem a seguir la Ruta del Ter
La Ruta del Ter és una ruta especial cicloturística i senderista
que enllaça dos pols d'atracció turística
com són els Pirineus i la Costa Brava
mitjançant un itinerari
que ressegueix el curs del riu Ter
i que travessa cinc comarques de Catalunya
Vinga, linda!
Al llarg de tot aquest recorregut, el cicloturista o senderista
pot observar una gran diversitat de paisatges, elements culturals,
la història i les tradicions de cada municipi, per on passa la ruta,
i al mateix temps pot degustar una amplia varietat gastronòmica
i fer estada en diferents tipologies d'allotjaments.
Aquest itinerari us ofereix la possibilitat de conèixer i descobrir
el riu Ter des del seu naixement a Ull de Ter,
a Ull de Ter, que és exactament a l'estació d'esquí.
Neix ben bé a dalt, hi ha una cabanya.
Jo vaig anar, jo vaig anar.
Està a 2.200 metres d'alçada.
Fins a la desembocadura, a la mediterrena, a la gola del Ter, a l'estartit.
Bé, digues, digues.
Sí, bueno, diré una altra cosa que no... d'allò de memòria pròpia.
Sí, el paisatge fluvial...
Fa 2 o 3 anys, 2 o 300 anys, el Ter no desembocava l'estartit,
desembocava en púries.
Ah.
Bé, el paisatge fluvial del Ter no només és la natura,
sinó també el testimoni del ric patrimoni cultural vinculat a l'aigua.
Al llarg del seu recorregut es distingeixen 5 paisatges.
Bé, Pirineus, el tram del naixement dels rius Ter i Frecer
a la comarca del Ripollès.
Destaquen les espectaculars vistes dels guns dels 5 més emblemàtics
de la serralada pirinenca.
Meandres d'Ossona.
El Ter serpenteja per múltiples meandres per aquesta comarca
i canvia de direcció espectacularment cap a l'est.
En aquest tram destaca les colònies industrials més rellevants
del Ter, Borgoñà, Vilaseca, etcètera, etcètera.
Embassaments de Sau i Susqueda.
A cavall entre les comarques d'Ossona i de la Selva.
Destaca un gran complex destinat a l'abastament d'aigua
i a l'aprofitament hidroelèctric.
El paisatge actual, tot i que ha estat modificat per l'acció humana,
transmet una sensació de gran naturalitat.
Plana urbana de Salt, Girona.
En aquest tram, el Ter transcorre per l'àrea urbana de Girona,
centre de serveis i amb un patrimoni monumental de gran interès.
destaca les plantacions d'àrbors de ribera a l'entorn del Ter
i les hortes que van ser plantades per Napoleó a la guerra.
La plana del Baix Ter, plana agrícola,
on destaca el paisatge en mosseig dels camps conreats,
alternats amb petits nuclis de població.
La presència de les Illes Medes i del Salvo a Molls del Baix Empordà
han creat entorns naturals i dignes d'admirar.
Ruta del patrimoni cultural i fluvial,
en ponts, rescloses, colònies industrials, molins, canals, etc.,
configuren un riu patrimoni que permet al visitant
descobrir el riu a través de la seva història
i de l'aprofitament de l'aigua com a recurs econòmic i energètic.
El patrimoni cultural vinculat als usos de l'aigua del Ter
mostra el vincle que la societat ha mantingut històricament amb el riu
i la manera d'innovar les formes de viure i de treball al llarg dels segles.
Per tant, permet al visitant descobrir el Ter com un riu treballador,
motor de la industrialització de Catalunya,
juntament amb el riu Llobregat.
Aquesta ruta, la literària, pensada per conèixer el curs del Ter
a través de la literatura que ha generat el riu al llarg dels segles,
recull les obres més representatives,
fent especial atenció als textos literaris dels segles XIX i XX.
La ruta literària permet comprovar el lligam entre els autors i el riu
i un veural a través de la mirada de l'escriptor.
La majoria de textos són en català,
però també n'hi ha en llatí, en castellà, en francès i en anglès.
Santiago Rosinyol, Miquel Martí i Pol,
Josep Pla, Jacint Verdaguer i Joan Maragall
són alguns dels referents de la literatura del Ter.
Ruta per les inundacions històriques
Al llarg de la ruta del Ter trobarem nombrosos testimonis
de la dinàmica fluvial i de les empremtes
que les inundacions històriques han deixat al llarg dels segles en aquest territori.
Aquests esdeveniments i els estrells que han causat
són encara ben presents amb la ment de la població de més edat,
sobretot a l'aigua d'octubre de l'any 1940
i d'altres més a prop en el temps.
La descoberta de les marques que han deixat les inundacions
ha d'ajudar a aprendre del passat
i adaptar-se millor als esdeveniments futurs que puguin ocórrer.
Factors com el creixement de la població,
els espais inundables i la construcció de carreteres
han suposat una important alteració del comportament del riu.
De totes maneres, la meitat del caudal ja fa temps
que en vez d'anar cap al mar se'n va cap a Barcelona.
Ara ja no tant.
No hi ha pas perill això.
No ens queixeu els gironits.
Que estan prou emprenyats la gent d'allà.
No, no ens queixeu els gironits.
Hi ha lletreros que diuen
el Ter és nostre.
Totes aquestes rutes són admirables i dignes de la nostra visita.
Però hem de considerar la quantitat d'indrets fantàstics del nostre país
i que a vegades no els donem la importància que mereixen.
Preferint llocs llunyans, fent quilòmetres,
deixant de costat l'interessant territori que tenim a tocar.
I tant.
I tant que sí.
L'aigua, igual que la religió,
han sigut els dos factors que han provocat més guerres al món.
I tant.
I provocaran.
Ara.
I provocaran, perquè en lloc de d'or normal serà or blanc.
El permís del petroli.
No, no, no.
El petroli s'acabarà.
Els pous arribarà un moment que sí.
O buscaran més i faran molt bé.
Però l'aigua podria ser un dels motius d'una gran guerra.
I tant.
Vés-hi l'Amazònia.
Allò estan destrossant-la precisament per aconseguir l'aigua.
Bé, posem una mica de música.
No, no.
Bé, posem una mica de música.
Bé, posem una mica de música.
Bé, posem una mica de música.
Bé, posem una mica de música.
Bé, posem una mica de música.
Bé, posem una mica de música.
Bé, posem una mica de música.
Bé, posem una mica de música.
Vinga, Sant Maria, què tenim?
Avui he retallat un article...
Avui estàs copiant.
Sobre, sobretot.
No ha sigut tu el que ho has fet.
No, és de salut.
i està escrit pel francès Peirón,
que és un corresponsal de la Vanguardia a Nova York.
Molt bé, aviam.
Diu així.
Els Estats Units aproven a la va a 21 anys
l'edat per fumar i vaporrejar.
Creix la preocupació per les morts atribuïdes
als cigarrets electrònics.
Està de moda això, eh?
Sí, sí, sí.
Els productors dels cigarrets electrònics
han trobat el que es diu una veta de mercat als adolescents.
A més, l'ús de la paraula nínxol sembla adequat
si recorda allò que el tabac mata,
escrit al llom dels paquets
i que la versió moderna de fumar, el vaporrejar,
se'l responsabilitza de diverses morts de joves i adults.
Els cigarrets electrònics van sorgir
com una manera d'erradicar l'impacte del tabaquisme.
Tot i això, un estudi recent federal
ha detectat que als Estats Units
un de cada tres estudiants de batxillerat
compagina els populars articles
de vaporrejar amb els tradicionals.
Per als legisladors, no hi ha distincions.
A falta de la firma del president Donald Trump,
que s'hi ha mostrat partidari,
les dues cambres del Congrés dels Estats Units
han aprovat d'elevar de 18 a 21 anys
l'edat per comprar productes de tabac,
els cigarrets electrònics inclosos.
Un sector que registra el seu creixement més gran
entre aquell col·lectiu d'adolescents.
19 estats i més de 500 ciutats als Estats Units
ja han apujat a 21 anys l'edat mínima.
Però establir aquest límit, amb caràcter nacional,
es considera com un esforç per apaivagar
aquells que reclamen una prohibició total dels cigarrets electrònics,
o els que incorporen gust de cara
a prevenir l'addicció a la nicotina
de les noves generacions.
Incrementar l'edat mínima per fumar i vaporrejar
protegirà els nostres nois i salvarà vides,
va afirmar el senador demòcrata Brian Schwan,
que ja va proposar aquest augment del límit federal
per comprar tabac l'any 2015.
La mesura ha rebut el suport de diverses companyies
de la indústria del tabac i dels cigarrets electrònics.
El seu menaplàcit respon a una campanya en el negoci
per allogerir la reacció pública
contra aquest mercat que apela als menors.
Hi ha un sentit d'urgència
perquè hi ha hagut un encarament en el consum dels joves,
mentre que milers d'assuaris de cigarrets electrònics
han tingut lesions pulmonars severes en els últims mesos.
Aquesta setmana,
el Centre de Control de Malalties i Prevenció
va atribuir 54 morts
i 2.506 casos de malaltia al vaporrejar.
Al sector sanitari,
hi ha una preocupació profunda
respecte dels efectes de la nicotina,
inclosa en els cigarrets electrònics.
Causa els cervells dels adolescents.
L'Acadèmia Nacional de Medicina dels Estats Units,
segons va recordar el diària The New York Times,
va estimar que un 90% de tots els fumadors adults
van començar l'hàbit abans de fer els 19 anys,
quan el desenvolupament cerebral
és més vulnerable a l'addicció de la nicotina.
Un estudi, fet el 2015 per l'Acadèmia,
va indicar que prohibir l'accés fins als 21
donaria lloc a un 12% a la reducció del consum de tabac,
amb un impacte més important
entre els adolescents de 15 a 17 anys.
Aquest informe es va publicar
abans de la gran expansió del vaporrejar
amb cigarretes electròniques amb nicotina,
però els experts van sobrellar
que els resultats no distrarien gaire
d'aquests altres registrats
en el sector clàssic.
Per tant, molt d'avui amb el tema del vaporrejar.
Sí, sí, sí.
O sigui, els que venen tabac,
si no podem vendre una cosa,
haurem de vendre una altra.
Però no, no, no ens enganyem,
perquè per fer-ho additiu
també hi col·loquen segons quines substàncies.
I esclar, la cosa...
Podem apropar allà diferents aromes
i diferents coses.
Sí, sí, sí.
El que sí que està ja ara constatat
és que n'hi ha...
O sigui, fumar, càncer de pulmó,
és una cosa que està molt relacionada.
Però avui dia resulta que en els homes
ha disminuït el càncer de pulmó
i en canvi està molt més en les dones.
Perquè abans les dones no fumaven i ara sí.
No, no, però és que els homes
s'han fet regular que per darrere
quan a fumar hi veus fumar més a dones que a homes.
Però a banda d'això...
Igualtat ha de ser per tot,
però l'altre dia m'ho deia un
que està molt introduït en aquestes coses
i ja està.
No, no, tenint en compte una cosa,
que el tabac, la nicotina
i tots els aditaments que tenen a les cigarretes
influeixen negativament més
en la biologia de les senyores
que no dels homes.
El mateix passa amb l'alcohol també.
Amb molt menys...
Són molt fortes, ho aguantem tot.
Per segons quines coses, són molt, molt febles.
O sigui que tenim-lo en compte
perquè hi ha vicis que s'han de controlar.
Hi ha vicis que no van bé.
Això.
no-ho.
Fins demà!
Fins demà!
Sabeu realment envellir adequadament?
Ah!
Tenim a les mans una mena de full de recomanacions
i ens ha semblat interessant comentar-les aquí.
Sempre hem dit que la medicina està aconseguint avenços importants
per mantenir-nos en forma durant molts anys.
Però, de totes maneres, els dies passen
i inexorablement ens fem grans.
Hem dit grans, que no vells.
Segur que sabem acceptar aquest pas del temps?
Depèn de nosaltres que aquesta etapa de la vida
sigui tan feliç com nosaltres mateixos ens proposem.
Sí, podem dir que les circumstàncies que ens envolten
influeixen en el nostre ànim,
però hem de procurar que aquestes no ens aclaparin
i ens facin la vida poc amable.
És del tot cert que l'elixir de l'eterna joventut no existeix,
per la qual cosa no cal buscar-lo.
Així que intentem fer-nos un envelliment
el més saludable possible.
Existeixen algunes normes
que seria molt convenient adoptar
perquè la nostra vida sigui d'allò més agradable
i fer-la també agradable a les persones que ens envolten.
Les explotem aquí.
Procurem llevar-nos tard
i no rondinar quan ens criden per prendre l'esmorzar.
Recordem que quan més polits i guapos estem,
més ens acceptaran en el nostre entorn.
Per tant, no dubtem en, com diríem col·loquialment,
arreglar-nos cada dia com si fos festa.
Procurem no augmentar el pes.
No mengem masses dolçaines.
Fem una dieta adequada i equilibrada.
Olvidem el sofà i dediquem força temps
a fer exercici físic.
Si tenim un conseller fisioterapeuta,
hem de fer-lo sense protestar.
No oblidem que és pel nostre bé.
Caminem sempre que podem,
sense cansar-nos, però sense de fallir.
Hem de recordar aquell refrán castellà que diu
la salut de l'anciano no està en el plato,
sinó en el zapato.
Està fa un ritme, un belloc.
Un rodoliu, eh?
Això, un rodoliu.
Bé, però espereu, incisos dels meus.
Sí que es té que caminar.
I a mi m'agrada, ara no puc, però m'agrada.
Però esclar, tanto, eh?
Perquè a vegades el traumatòleg,
o sigui, el cardiòleg que et diu,
té que caminar,
i el traumatòleg diu,
tant amb els genolls i la resta de l'espina dorsal.
Vull dir que aquí o es posa la ciència en comú
o mira, nens, apanyeu-se.
Com podeu.
És que la virtut està sempre al mig, en tot.
Sí, tant.
Amb el deport igual.
I en el sentit comú.
Sí, si un va allà a matxacar-se amb els aparatos,
després, potser l'endemà no es pot aixecar.
Ah, com ho saps.
Bé, sortim de casa.
No ens acostumem al sillón vol.
és por, és pel nostre bé.
Estem sempre amatents a tot allò que passi al món.
Ui, això jo em fa la feita
que voldria més desconectar del que passa al món.
No, mira.
Estaríem més tranquil.
Ah, mira.
No, però està que està al dia, eh?
Perquè a vegades hi ha gent jove
i té portes les necessitats.
Per això t'ho dic,
que estic massa al dia, sé masses coses
i malament rai.
No, què va.
Bueno, comentem-lo amb els amics,
amb els fills, amb els veïns.
No tinguem por a l'intercanvi d'opinions
amb l'entorn.
Polemitzem.
Això ens reformarà la repersonalitat.
Això ens dona vida.
Acostumem-nos a visitar els amics,
a la família,
encara que ells no ho facin amb nosaltres.
Apuntem-nos a un club de lectura.
És possible que ens sorprengui
a la diferent manera
com cadascú interpreta
els arguments del llibre que llegim.
S'intercanvien opinions
i fins i tot es formen polèmiques,
no ho diu aquí?
Sí.
Polèmiques, clar, i tant, i tant.
Això ho puc dir jo de veritat.
Sí, i tant que sí.
conservem les il·lusions
i mantinguem la curiositat
per tots els temes
que forma la nostra societat.
Quan més interessants...
Quan més interessants estem en ells,
més satisfets
ens sentirem de conèixer el món actual.
Sobretot si la nostra vida laboral
ja ens interessava
amb els problemes socials.
Siguem feliços
amb la felicitat dels nostres
i intentem comprendre
les seves dificultats.
Ajudem-los en els seus problemes
si està en la nostra mà fer-ho.
No els renyem
ni els aconsellem
si ells no ens demanen consell
i procurem
no ser per a ells
una dificultat més.
Quan venen moments desagradables
no devem considerar-nos responsables d'ells.
Parlem obertament de la qüestió
procurant sempre evitar mals entesos.
Que hi hagi sempre allò que es diu bon rotllo.
Si quan treballàvem teníem aficions
devem potenciar-les.
Bueno, molt bé, segons quines sí,
però altres no els podem fer.
Mira, home.
Si no fos així...
Tot en mesura, Josep Maria.
Tot en mesura.
No, en mesura no.
Hi ha moltes coses que jo feia
i ara no puc fer i no puc.
Bueno, bueno.
Ah, és que m'agradaria fer-los.
Fas d'altres.
Si no fos així
hem de fer algunes de noves.
Això sí, veus.
Podem pintar, cantar, col·leccionar,
ballar, si les cames ens ho permeten.
No diguem mai,
aquest no és el meu món.
Procurem acceptar els canvis socials
encara que no ens semblin adequats.
i sobretot,
i això el senyor s'ho diu aquí,
però a vegades no és factible,
procurem obviar tantes pastilles com puguem.
Si ja sabem les nostres dificultats de salut,
doncs les necessitem,
però no les prenem perquè sí.
El dia que sentim tristesa,
obrim la finestra.
Farem una bona i profunda aspiració,
deixant-la a l'aire molt lentament.
Repetim l'acció dues o tres vegades.
Estem segurs que aconseguirem una bona uginació
dels nostres pulmons
i una visió més optimista del dia.
No ens obsessionem amb el sinófos.
Acceptem la nostra edat,
que és fantàstica,
per l'experiència acumulada,
per les bones hores viscudes
i per la fortalesa que ens ha donat el pas del temps.
No hem d'avorrir el nostre entorn
amb queixes i ploraconades, diu aquí.
Ploriconades.
Ah, ploriconades.
A fer el plorico.
El plorico.
Sí, plantem cara al nostre egoisme.
Tothom rep l'estimació que ha donat abans
i tothom necessita un ambient agradable
per viure el dia a dia,
per viure el dia a dia.
Siguem agradables en el nostre entorn
i el nostre entorn també ho serà amb nosaltres.
Desigem-nos tots un envelliment feliç
i que així sigui.
I jo afegiria
conserveu el bon humor
i el sentit de l'humor.
Ah, això.
Sinó el sentit de l'humor.
I veieu les coses a distància.
I si no podem fer una cosa,
doncs fem l'altra.
Doncs no es fa.
Santes, bones maries, tu.
El que és fumut és quan comencen.
Bueno, i això per què em passa a mi?
Arriba un moment que fa patir l'entorn, eh?
I tant que sí.
Doncs et passa a tu com et passa a mi,
com et passa a tothom.
Com passa a tothom.
Molt bé, una miqueta de música, Carles.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Bé, sistema immunitari
és l'exèrcit del cos.
El sistema immunitari
és l'encarregat
de preservar la salut
mitjançant el control
que exerceix sobre agents invasors externs,
com poden ser virus
o bacteris
o bé interns,
com ara les cèl·lules cancerígenes.
Quan el sistema immunitari
es debilita
o no funciona adequadament,
apareixen les malalties.
Van des d'un simple resbredat
o una grip
fins al desenvolupament
d'un càncer
en el pitjor dels casos.
El sistema immunitari
ens protegeix
d'invasors externs
i interns.
Però
què és el sistema immunitari?
El sistema immunitari
està format
per una xarxa de cèl·lules
teixits
i òrgans
que treballen junts
per protegir
el nostre organisme
i tenir cura
de la nostra salut.
Com podem enforcir
el sistema immunitari?
Descans.
Dormir les hores necessàries
entre 7 i 8 cada nit.
Dieta saludable.
Seguir una dieta equilibrada
que aporti proteïnes,
hidrats de carboni
i greixos
d'origen no animal.
Prendre animal...
perdó...
Aliments
rics en antioxidants
com poden ser
fruites i verdures.
Activitat física.
L'activitat física
fa que el nostre cor
i els pulmons
funcionin millor,
enforteix els ossos
i les articulacions
i millora
la qualitat de vida.
Sense estrès.
L'estrès consumeix
les reserves
de vitamines
i minerals
que necessitem
per mantenir fort
el nostre sistema immunitari.
com sabem
si tenim baixes
a les defenses.
Un cansament més fort
del que és habitual,
ferides
que triguen
a cicatrizar,
dolors musculars
sense haver practicat
exercici
o fragilitat
del cabell
poden fer-nos pensar
que les nostres defenses
estan
sota mínims.
combatre els invasors.
Hi ha diferents formes.
I diu,
igual que una xarxa militar
que disposa
d'unitats
de protecció
marítima,
terrestre
o aèria,
el sistema immunitari
té les seves pròpies
unitats protectores
per lluitar
contra els invasors.
Una de les unitats
protectores
més importants
són els linfocits
que poden ser
cèl·lules B
o cèl·lules T.
Les cèl·lules B
fabriquen
immunoglobines
també anomenades
anticossos
que són com
guardians
en diferents funcions.
La seva feina
consisteix
a eliminar
microbis
com ara
virus,
fongs i bacteris
que entren al cos
i fan que sorgeixin
les malalties.
Protegeixen
la sang
i altres
òrgans del cos.
I ara anirem
poquet a poquet
perquè s'entengui.
Les cèl·lules T
són també
molt importants.
es troben
a la sang
i es desplacen
pel cos.
N'hi ha d'altres tipus
destructores,
col·laboradores
i reguladores.
Les cèl·lules T
destructores
maten
els germens.
Les cèl·lules T
col·laboradores
avisen
les cèl·lules T
destructores
perquè matin
els microbis
i diguin
i diguin
a les cèl·lules B
quan han de fabricar
més anticossos.
Finalment,
les cèl·lules T
reguladores
diuen
a les cèl·lules B
i a d'altres
cèl·lules del cos
que tot funciona
de nou
i que ja poden
deixar de fabricar
anticossos.
I aquí tenim
algú interessant.
Cridant
els
fagocits.
Els fagocits
són un altre
tipus de cèl·lules
del sistema
immunitari.
Es minyen
les partícules
nocives
o inútils
per eliminar-les.
Els fagocits
també
s'envien
senyals
entre ells
perquè d'altres
fagocits
els ajudin.
L'últim protector
és el sistema
complement.
18 proteïnes
diferents
que treballen
juntes
per protegir
l'organisme
de les infeccions.
El sistema
complement
treballa
en col·laboració
amb les
inovines
i els fagocits
per eliminar
els microbis
ràpidament.
Quan a una persona
li manquen
els protectors
o no treballen
adequadament,
els microorganismes
entren
al nostre cos
a través
dels ulls,
el nas,
la boca,
els pulmons
o la sang
i comencen
a multiplicar-se.
Això significa
risc de patir
infeccions
i que les possibilitats
de combatre-les
siguin inferiors
a les que serien
amb un sistema
fort.
També
molts tipus
de tumors
tenen
via lliure
quan el sistema
immunitari
és deficitari.
I ara
parlarem
d'una cosa
que és
bastant
interessant.
Jo, senyors,
ja,
otro inciso,
fa molt de temps
vaig fer
una traducció
d'aquesta substància
que me la van deixar
i la vaig fer.
Ràpid, ràpid.
El pròpolis.
Acabar el temps.
El pròpolis.
Elaborat
per les abelles
a partir
de diferents substàncies
obtingudes
d'espècies vegetals.
Ajuda a regular
el sistema
immunitari
i a més a més
té propietats
antifugí...
antifugí...
fungíques.
Antifungíques.
Fungíques.
Sí.
Antivirals,
antiparasitàries,
antioxydants
i antitumorals.
Ja ho sabeu.
A aprendre...
Pròpolis.
Pròpolis.
Bé,
i amb la pròpolis
hem arribat
a la final
d'aquest programa
d'avui
i esperem
que ho hagi
trobat
adequat.
Bé,
fins a la propera.
Molt bona tarda,
bona nit
o bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
98.1
Adéu-siau.
Adéu-siau.