Seixanta i més.
Molt bon capvespre, amics i amigues de Ràdio d'Esvern.
Estem molt satisfets de poder ser-hi aquí amb vosaltres,
malgrat que el passat divendres va haver-hi uns moments
en què vam arribar a tema que l'aigua se'ns emportés carrers avall cap al riu directament.
Pluja acompanyada de força parella elèctric, en llams, llampecs i trons.
La tempesta no va durar excessivament,
però va deixar caure una quantitat aproximada de 100 litres més o menys.
Oi, Carles, que no estic dient cap barbaritat?
No, no, ja es veia, eh?
Jo ja em temia que la primavera seria força variable,
cosa normal en aquest territori nostre.
mediterrani, en què quan els núvols s'enfaden i es barallen entre ells,
passen aquestes coses que són fenòmens atmosfèrics.
I afortunadament que no va fer l'aire tan potent que ens havien anunciat.
Resumint-ne, crec que com estem força acostumats a aquests tipus de tempestes sobtades,
els danys en general no van ser tan destacables com podrien haver estat.
Bé, després de fer aquesta informació meteorològica que li corresponia a fer-la al Carles,
que ho hagués fet molt millor que no pas jo,
passem a saludar-vos l'Alina, la Montse,
en Joan Maria, en Carles Hernández i qui us parla, la Joana.
Tots disposats a iniciar 60 i més.
L'audició magazín de la nit dels dimecres i en segona audició del matí del dissabte.
Fa pocs dies va morir la gran periodista Paloma Gómez Borrero.
Durant molts anys, ella va acompanyar el sant pare, Joan Pau II,
en els seus viatges, que van ser molts,
per transmetre totes les circumstàncies que es produïen en ells per la televisió de l'Estat.
Més tard, a través d'altres mitjans de comunicació,
va continuar la seva tasca informativa des del Vaticà.
D'aspecte amable i cordial,
el públic s'havia acostumat al seu somriure i la seva cordialitat,
i malgrat l'edat, mai no va decaure la seva activitat ni la bona tasca,
cosa que no feia pensar en un final de la seva vida tan ràpid.
Malgrat no haver tingut l'ocasió de conèixer-la personalment,
era una persona a la que, durant molt temps,
ens havíem acostumat a veure-la en la pantalla del televisor
o a escoltar-la a través de la ràdio.
Expressem el nostre record més sincer
d'una professional del periodisme
que, en tants moments,
ens va tenir informats dels temes de la Santa Seu.
Moments culturals
El cinema cinesa continuen amb l'exhibició en pantalla,
Exhibition on Screen,
la sèrie de documentals que, de la mà dels millors
i més prestigiosos museus i galeries d'art,
porta els grans de l'art al cinema.
Aquests especialistes en art
ofereixen una immersió cinematogràfica
del millor art del món
i això és el que cinesa ofereix cada mes.
O sigui, aquest mes que correspon a partir d'ahir.
A partir d'ahir,
aquesta cadena ens ofereix
el fascinant món del Bosco,
l'exposició més completa
sobre la seva ciutat natal
i les seves obres
com mai no s'havien pogut veure.
L'artista més enigmàtic
i alhora més meravellós
amb l'exposició completíssima
per commemorar el cinquè centenari
de la seva mort.
Dibuixos i quadres
com mai no s'havien vist.
Com a galeria d'art
de gran tradició
us recomanem la Sala Parés
del carrer Patritxol
número 5
que fins al dia 18 d'abril
ofereix l'obra de dos pintors
especialistes en paisatge urbà.
L'Àlex Prunés
que sempre pinta elements específics
com fars, nòries, edificis singulars
i l'Albert Vidal
amb una obra urbana,
paisatge concretament natural
que és digne de ser observat.
També us recomanem
una visita
a un lloc excepcional
situat
al Parc de Montjuïc.
Fundació Joan Miró
La Fundació Joan Miró
situada
en un edifici singular
projectat
per Josep Lluís Cert
al Parc de Montjuïc
acull una col·lecció
única al món
que inclou
més de 300 pintures
150 escultures
9 obres tèxtils
l'obra gràfica completa
i un arxiu
amb més de 8.000 dibuixos
cartes i documents
inèdits
que permeten conèixer
a fons
el projecte creatiu
de Joan Miró.
El centre
ofereix també
un programa
d'exposicions d'art
contemporani
que van des de l'avantguarda
fins a les últimes tendències.
Música,
dansa,
cinema,
conferències,
seminari,
així com tallers educatius
i espectacles infantils
tenen un lloc destacat
en la seva programació.
La Fundació Joan Miró
té com a objectiu
que tots els visitants
participin
en l'experiència
artística
i ofereix serveis adaptats
a tots els públics.
Música,
Heu escoltat
moments culturals.
Música,
Música,
Biografies de personatges il·lustres
Avui, el nostre personatge és un dels més destacats de la cultura catalana
de l'últim terç del segle XIX i principis del XX.
Ens referim a Joan Maragall.
Reproduïm textos de Glòria Casals.
Joan Maragall Igorina va néixer a Barcelona el 10 d'octubre de 1860.
Únic noi i l'últim fill dels quatre que van tenir el Josep Maragall i Vila Rosal
i Rosa, Gorina i Folc.
Barcelona.
La Barcelona de finals del segle XIX, relativament petita, portada de camps i horts
i tot just acabada d'industrialitzar, serà el seu pensatge habitual
i punt de referència en tot moment.
Maragall va ser, sobretot, un home de ciutat.
Fins al punt que els textos que sobre el mar i muntanya,
els més coneguts, no divergeixen gaire dels textos més urbans.
Entre tots ells, la seva actitud davant el paisatge
i la seva manera d'expressar-se són les d'un caminant urbà
que exterioritza les sensacions i emocions
amb un vocabulari senzill i immediat,
tan lluny dels cultismes llibrescos
i del colorisme exagerat de les expressions del carrer
com de les estilitzacions dialectals.
Maragall sent fascinació per la litúrgia religiosa
i la plasma només en diversos poemes,
sinó també en les cartes als amics
i en les proses poètiques de totes les fetes religioses,
la del corpus que Barcelona vivia de manera festuosa
en la que li resultava més atractiva.
Ella escrivia
El corpus és la festa de les festes.
Hi ha de més alegres, de més íntimes,
de més sorolloses, de més suaus,
però aquesta és la més solemne, la gran.
És una festa tota d'or.
El 3 de maig de 1896,
Maragall va guanyar la viola als Jocs Florals
amb el Mal Caçador,
poema que conté també el tema de corpus.
El tema va ser elogiat tant per Nassí Suller
com per Josep Carné,
que va relacionar el vers utilitzat
amb la himnari medieval
i va fer notar l'encert del vers lliure.
El 1897 es va inaugurar la cerveceria modernista
als Quatre Gats,
als baixos d'una casa d'estil gòtic,
perdó, neogòtic,
de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch,
que va ser el punt de reunió obligat
de pintors, escritors i intel·lectuals.
Allà va ser on Maragall va llegir
per primera vegada
alguns poemes de la seva roba,
Visions i Cants.
L'amistat del poeta amb Santiago Rossinyol
i Miquel Otrillo,
ànima dels Quatre Gats,
es va mantenir al llarg de les seves vides.
El 1903, Maragall va ser afegit
a l'Egit president de l'Ateneu Barcelonès,
entitat de la qual ja era secretari
de la Junta de Govern des de 1895
sota la presidència d'Àngel Guimarà.
Va guanyar l'any 1894
l'anglantina d'or dels Jocs Florals
amb el poema La Cerdana
i el 1896, com ja hem dit abans,
la viola d'or amb el mal caçador.
Finalment, la flor natural
l'any 1904 amb el poema Glosa.
Aquest últim any,
a la magnífica sala gòtica de la llotja,
Maragall va ser anomenat
Mestre en Gais de Bec.
Les relacions de Joan Maragall amb l'Orfeó català
són molt estretes
des de la seva fundació per Amadeu Vives i Lluís Millet.
va traduir obres alemanyes
per ser interpretades per l'Orfeó,
entre d'elles el famós cant de joia,
de Schiller,
per la novena sinfonia de Beethoven.
L'any 1896,
quan va arribar el moment de fer
una senyera com a distintiu de l'entitat,
Maragall va escriure la lletra de l'himne.
Avui dia,
el manuscrit del cant de la senyera
es conserva a l'àlbum d'or
de l'Orfeó català.
de la senyera com a distintiu de l'Orfeó català.
de la senyera com a distintiu de l'Orfeó català.
més triomfants.
I aturem a Déu el baile,
i aturem i tots donarem el gran de l'aire,
els joves assenyalaràs.
Bona veu al teu cantar,
i aïlló al teu cor saltat,
i aïlló al teu cor saltat,
i aïlló al teu cuixón el gran de l'ora.
La senyora va ser Beneïda Montserrat
i allí va fer-se la primera audició pública del poema de Maragall
amb música del mestre Millet.
Més tard, a partir de 1918,
el cant de la senyera es va adoptar com a himne
per tots els surfeons de Catalunya.
De tots els cants escrits per Maragall,
aquest és el que millor reflecteix el sentiment col·lectiu
i conjumina la simbiosi entre l'art i la ideologia.
Per l'eficàcia reindicativa i per la seva transparència simbòlica.
No és estranyar que les dictadures de Primo de Rivera i de Franco
prohibissin sistemàticament la seva interpretació
i que per aquest motiu encara prengués un major simbolisme nacional.
Joan Maragall es va casar amb la senyoreta Clara Noble
el 27 de desembre de 1891 a l'església de Sant Anna.
Després d'aquest aconteixement,
la seva vida inicia una etapa particularment intensa.
Tenia temps.
Per llegir, escriure, versos, fer vida social,
fa una mica d'advocat
i a poc a poc fer-se un nom dintre del periodisme.
Va escriure articles intensos al diari de Barcelona,
a la veu de Catalunya,
sempre plens d'idees senzilles i conciliadores,
sobretot amb motiu dels desgraciats successos
de la setmana tràgica,
que sempre amb un to de profunda preocupació
respecte dels problemes entre Catalunya i Espanya.
D'altra banda, a la publicació,
l'Avenç podia expressar-se sense embuts,
quan calia,
en tota la rebel·lia que el seu sentit del moment li dictava,
cosa que, quan escrivia,
sobretot pels lectors del Brucci,
el diari de Barcelona,
havia de donar la seva opinió disfressada
sota la pressió de la redacció.
Malgrat això,
l'admiració i respecte que sentia
pel senyor Manyer Iflaqué,
director del diari,
era tan gran
que, quan aquest va morir
i l'Ajuntament de Barcelona
li va encarregar
una semblança biogràfica
per ser llegida
a l'acte de col·locació del retrat
del senyor Manyer
a la Galeria de Catalans Il·lustres,
Maragall va escriure
una petita obra mestra
en honor del seu amic i mentor.
A la casa familiar de Sant Gervasi,
Maragall va morir als 51 anys.
Era la matinada del 10 de desembre de 1911.
De l'empremta que ell deixava,
aquest poeta i escritor,
en Carlos Ribas va escriure un llarg article
molts anys més tard,
amb aquest paràgraf final.
Estic segur que dintre dels anys
en què es faci la ressenya
i la valoració del segle sencer,
dels homes que han orientat
més fonamentalment Catalunya
cap a un fi de bé,
Joan Maragall continuarà sent
en un lloc principal de la llista.
El marge d'estètiques d'ideologies
i d'actituds que qui ha estat capaç
d'escriure un poema com el cant espiritual
és de ben segur que està
i continuarà estant a la llista
que assenyala en Carles Riba.
D'aquest cant espiritual,
meravellós poema del seu llibre
Seqüències,
publicat l'any 1911,
un temps abans de la seva mort,
llegirem el fragment final
que diu així
Si per a mi, com aquest,
no n'hi haurà cap.
Jo ho sé, senyor, que sous,
però on sou?
Qui ho sap?
Tot el que veig
se vos sembla en mi.
Deixeu-me creure, doncs,
que sou aquí
i quan vinc aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, senyor,
uns altres,
de més grans,
per contemplar la vostra faz
immensa.
Sí, amb la mort,
una major naixença.
Amén.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Secessió, eh? Torno a repetir.
En aquella època.
La pugna fou entre les cases de Bourbons,
que té com candidat a Felip V de Castella,
aquest viu a 1783 a 1746,
i la dinàstia dels Àustries,
que donen suport a l'arxiduc Carles,
que no és el nostre Carles, eh?
És l'arxiduc aquell.
No, és l'arxiduc...
De 1685 a 1740.
Però aquesta només serà una guerra,
no només serà una guerra entre dues famílies,
ja que tota Europa viu expectant el desenllaç d'aquesta lluita.
Mentre que Barcelona dóna suport a l'arxiduc,
perquè sap que no és tan centralista com en Felip,
el reine de Castella no els importa res,
perquè ja estan acostumats a l'autoritarisme del rei.
Aquesta guerra espanyola va ser, des de bon inici,
un afer geopolític internacional.
Perquè Lluís XIV havien posat a l'absolutisme a França,
i alguns dignataris europeus temien
que si en Terres Hispana és també aquest,
doncs el seu Felip V, que era el seu parent,
doncs estava, uniria a aquestes dues coses, no?
O sigui, faria una gran potència.
I per evitar tot això,
Anglaterra, Holanda i Àustria
es van reunir a Gènova a 1.705
amb emissaris clandestins de la Generalitat de Catalunya
i volien signar un pacte
per donar suport a l'arxiduc Carles.
Però què passa?
Van venir 300 vaixells,
17.000 soldats,
però, esclar, aquesta gent va poder més
i són, podríem dir, els que van guanyar
i van capitular a Barcelona,
bueno, Barcelona va capitular el 9 d'octubre.
Aquests aliats arriben fins a Madrid,
però, clar, perden força
i cada vegada pitjor, cada pitjor,
i a poc a poc Felip V
anirà recuperant els territoris de la corona d'Aragona.
Però la situació donarà un gir de 360 graus.
Un gir de 360 graus torna a ser el batispuesto, eh, no?
Jo diria.
Sí, vull dir que quan diuen un gir,
un gir de 150 graus,
de 60 graus,
diu, quan l'emperador Josep d'Àustria,
el germà de l'arxiduc Carles,
mort sobtadament a 1711.
L'arxiduc és qui ha de substituir
i aquest nou càrrec provoca un canvi de tàctica
en els països aliats.
Si abans era Felip V el que podia expandir massa el seu imperi,
ara Carles es troba en la mateixa situació.
I tenint en compte el nou escenari,
les principals potències europees
arriben a un acord amb Lluís XIV,
cap descendent de Felip V,
que podrà ser el rei de França.
Diu, amb aquest pacte acaba el conflicte internacional,
però la lluita de la corona d'Aragona contra Felip
continua en peu de guerra.
Anglaterra i Holanda
van deixar de donar suport a l'arxiduc de Barcelona,
un dels últims llocs
al qual Felip V encara no havia aconseguit d'entrar-hi.
I aleshores diu,
i el juliol de 1713
les tropes filipistes
van iniciar un setge brutal contra Barcelona,
que va ser bombardejada.
Suposo que seria des de Montjudic, eh?
Perquè no crec que sigui per avió.
En aquella època no hi havia, eh?
No, no, no.
No anaven tan avançats.
Això mateix.
Estic conscients del que hi havia en joc,
tot i la solitud de la ciutat,
resisteix fins a no poder més.
La capitulació, però,
arribarà imparable,
a l'11 de setembre de 1714.
i són tan diferents els catalans que celebrem les derrotes.
Les derrotes.
Diu, i per assegurar la governabilitat de la plaça,
acabada de conquerir,
es va crear una real junta superior de justícia i de govern.
Madre de Dios.
i es dissolen...
Sobretot justícia.
Diu, i es dissolen la Generalitat,
les Corts, el Consell de Cent...
Tot, tot, tot.
I es desarma.
Jo podria seguir, però acabem per aquí,
perquè diu,
per arrodonir la labor,
es redactarà el decret de nova planta,
el 16 de gener de 1716,
que modificava l'estructura judicial i administrativa del Principat.
S'implanten noves lleis fiscals i reglaments restrictius
per tenir controlats els ajuntaments.
Catalunya es queda sense institucions pròpies.
Catalunya ja no té autogovern.
Amén.
Una explicació.
amb allò, en Felip Cinquè,
que van esperar a la seva futura muller,
que era italiana,
i la boda principal s'havia de fer, esclar, a Madrid.
I com que en aquell temps no estava molt mal vist
que acompanyessin des de la frontera fins a Madrid,
doncs, aleshores, els que portaven el comitè...
Sí, sí, la seguissin.
van decidir que s'havien de casar a la frontera mateix.
I es van casar a l'església de Sant Pere de Figueres.
Això és història.
En Felip Xica.
I no ho heu donat crèdit perquè el nostre amic Joan Maria
és el florista oficial de Figueres,
que sap tot el que de Figueres.
Oh, i tant.
I de part de l'estranger.
No, però és interessantíssim.
Oh, i tant.
Sí, perquè no hagués estat molt lleig
que els nòvios haguessin vingut solets sense casar-se.
Sí, no, sí.
Podria ser.
I després d'aquesta crònica de societat de temps llunyans,
ara què més ens has d'explicar?
Home, a l'espectre del conte de Montcada.
Sí, home, tenim que fer una mica així de fantasmes,
que és el que estem en l'època dels fantasmes, ara, tu.
Diu, el carrer Montcada, així com el barri que porta el mateix nom,
es considera en el primer intent de nucli urbanitzat
de la història de Barcelona.
Antigament era una herma vereda propera al mar,
coneguda amb el nom del Camí del Bor,
que el rei donà, per privilegi,
quan va retornar de la conquesta de Tortosa,
als Montcada.
Aquest il·lustre llinatge, el més antic de Catalunya,
estava encancelat en aquella època
per Guillem Ramon I de Montcada,
gran senescal de la corona,
com gairebé tots els seus successors.
Se sap que pel que l'any 1150,
l'actual seu del Museu Picasso,
s'alçava el palau de la família Montcada,
i que d'aquest mateix palau va sortir uns anys després
el net del gran senescal,
anomenat també Guillem Ramon,
ostentant els títols de Vescomte de Ver
i Baró de Montcada,
per casar-se amb l'ereba d'un altre gran llinatge català,
Guillerme de Castellbell.
Guillem i Guillerme, eh?
I van tenir Guillem i tots allà, segurament, no?
Ah, no?
No, no van tenir, ja veureu.
No?
El casament, lluny del que s'esperava,
no va ser del gust de tothom,
perquè el cervelló,
dels quals eren vessalls al Montcada,
i als Castellbell,
es tenien des de sempre per famílies rivals,
barallant-se constantment
per la supremacia i el poder.
Però Guillerme,
que era l'ereba directa de la baronia,
no va fer gens ni mica de cas
de les recomanacions de la seva família,
i va contraure matrimoni amb el jove Guillem.
De seguida,
els Castellbell es van conjurar
per matar l'indesijat consort.
Però l'arquivispe de Tarragona,
Berenguer de Vila Meduls,
d'un hidoret, eh?
Trobo uns noms una mica raros, no?
De l'època.
Sí, oncle mater de la Guillerme,
va tenir la pensada
que en comptes de matar-lo,
el seria més profitós segrestar-lo
i demanar un bon rescat.
Tan aviat com ho va aconseguir
el seu propòsit,
el tèrbol religiós
porta Guillem de Montcada
a Castellbí de Rossanes,
al tancar amb una tenebrosa masmorra,
i per més seguretat
el va subjectar amb un cep,
com si fos un delinqüent.
Mare de Déu!
Després va voler tractar
les condicions del rescat.
Però el de Montcada
es va negar a escoltar-lo,
i com a cavaller que era,
i parent sobrevingut,
li sol·licitar
que si no el lliberava,
sí, com a mínim,
que li alleugés
la dolorosa i molesta pressió
del cep.
I aleshores,
el vila de Muls,
va treure una nevalleta
i va desprendre
una petita estrella
de la carcasa,
tot dient
amb un to molt sorneguer.
Ja esteu allejats,
estimat nebot.
El rostre d'aquest
va empaledir d'ira.
Pregueu, estimat oncle,
perquè...
pregueu, perdó,
pregueu, estimat oncle,
perquè mai no surti d'aquí,
doncs us juro,
per allò més sagrat,
que tan indignament representeu
que res no es podrà lliurar
de la meva venjança.
El religiós s'enrigué,
però no comptava
que els boncades
eren molt poderosos
i tenien amics
per tot arreu.
Pocs dies després,
Guillem Ramon
era alliberat
a través d'un forat
practicat a la paret
de la presó
pel seu amic
Pere de Cervelló,
amb l'ajut
d'un antic
vessall de la família
caçat amb una serventa
del castell de Rosanes.
Tan aviat
com va córrer la nova,
l'arcabisbe de Tarragona
va fugir,
cames a Giudeuma,
acompanyat
d'una forta escolta,
però,
transpassades
que fora
les protectores
muralles
de Barcelona
i prop del coll
de la Ventosa d'Horta,
van ser sorpresos
i atacats
pel Montcada
i els Cervellós.
Jutjat
i condenat
per un tribunal
improvisat,
Berenguer
de Vilamoduls
va ser ejecutat
allà mateix
per mà
del propi
Guillem Ramon
de Montcada.
Això passava
l'any
1194.
Déu-n'hi-do!
Primer desterrat
pel rei
i més tard
indultat
pels seus serveis
a la corona,
el noble Montcada
va morir
tranquil·lament
de vell
l'any
1227.
Ah!
Però allà
a les altures
divines
les coses
no es deuen
de perdonar
amb tanta facilitat
perquè des de la seva
defunció
cada dissabte
dia
en què es va
cometre el crim
es veu
aparèixer
a prop
de l'antic
camí de Montcada
el seu espectre
bagarejant.
Corre
a muntanya avall
fins a l'indret
on va tenir lloc
a l'assassinat
i en arribar-hi
s'atura.
gira en rodó
i es dirigeix
cap al centre
de Barcelona
cap al carrer
de Montcada
el seu cavall
blanc
brilla amb llum
sobrenatural
en la foscor
de la nit
com un remolí
de flames
flotant en l'aire
sense produir
cap mena
de remol
i en arribar
al terra
del museu
Picasso
on va haver
la seva
menció familiar
l'espectre
del conte
de Montcada
es dilueix
com un núvol
desfet
pel vent
fins al dissabte
següent
que torna a aparèixer
nosaltres apareixerem
la setmana que ve
senyor
però no
dissols
a l'aire
no
en cuerpo
en cuerpo
visible
jo no sé
si
aquí
al museu
Picasso
que era la seva
casa
el tio
aquest
a l'espectre
quan arriba
diu
caramba
tu
aquests quadros
tenen un sentit
però aquests altres
no sé ni què volen dir
no?
i pom
es desfàia
del sostó
que té
no?
això
bueno
un altre
un altre
però això és veritat
eh?
no és històric
no no
ja ho veig
la del fantasma
també
ara
escoltarem
música
per gaudir
estem escoltant
la famosíssima
Tocata i fuga
de Johann Sebastian Bach
compositor alemany
nascut
a cavall dels segles
XVI i XVII
amb 19 anys
va composar
la primera cantata
molt aviat
es va convertir
en un dels millors
organistes
d'Alemanya
entre 1708
i 1717
va ser músic
de cambra
i assessor musical
del duc
Wilhelm Ernst
de Saxe
Weimar
va dirigir
cors i orquestres
d'arreu del país
se'l considera
com el pare
de la moderna
concepció formal
de la música
clàssica
també va ser
nomenat
compositor
de la cor
de Saxònia
va escriure
dos importants
obres
teòriques
ofrena musical
i l'art
de la fuga
va tocar
tots els gèneres
i no li feia mandra
abordar
tots els estils
a la seva obra
pren temes
de Corelli
Vivaldi
Telemann
i molts més
donant-los
un aire personal
inconfusible
són innumerables
les seves obres
entre elles
aquesta
tocata i fuga
famosa
reu del món
concerts
de Brandenburg
la passió
segons
Sant Mateu
oratori
de Nadal
i moltíssims
més
escoltem
Tocata
i fuga
interpretada
per
Hüger
Koster
a l'orga
m'a
어i
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Es tracta d'un dels motius de consulta més freqüents en atenció primària
i tot que hi ha múltiples maneres de tractar-lo,
des de massatges i medicaments fins a la cirurgia,

com l'embelleniment,
el sedentarisme,
l'excés de pes,
tipus de feines,
hereditaris,
i tot,
ja que,
la tos habitual,

és beneficiar,
a més,
específics,
lumbar,
pocs,
per exemple,
acostar,
els dos,
ajudant-nos,
...
que,
no sé,
seguís,
de coll,
suau,
suau i lenta,
lleugant,
la tensió de la zona cervical,
i són especialment recomanables abans i després de practicar l'exercici.
Sí, sí.
Evitar l'excés de pes.
L'esquena és recent,
dels quilos de més,
així que l'ideal és mantenir-se,
en un pes normal,
per sota d'un índex de massa corporal,
de 25 quilos,
per metro quadrat.
Està...
Ui, quina tos que tinc.
Diu, sí, em sent trobat, és molt rara.
Diu, està ben asseguts.
Moltes persones,
que passen la major part del temps assegudes,
acaben patint dolor a la zona lumbar.
Per prevenir-lo,
és important mantenir l'esquena recta,
repenjar completament els peus a terra
i mantenir els genolls al mateix nivell
o per sobre dels malucs.
El raspaller del seient
ha de subjectar l'esquena
respectant les cobratures naturals,
sobretot la zona lumbar.
A més,
val la pena aixecar-se almenys una vegada,
que d'hora, per fer una petita passejada
o estirar les cames.
A seures i aixecar-se.
A l'hora de seure,
no ens hem de desplomar sobre el seient,
sinó fer-ho d'una manera controlada,
rapeixant-nos bé en els repòs a braços,
si n'hi ha,
i col·locant l'esquena ben enganxada
al raspaller del seient.
Quan haguem d'aixecar-nos de la cadira
o del sofà,
és preferible que ens repengem en els repòs a braços
o a les nostres pròpies cuixes.
Això sí,
en qualsevol cas,
amb l'esquena sempre recta.
Compte amb aixecar pesos.
Flexionar la columna vertebral
a l'hora d'aixecar una càrrega pesada
està totalment desaconsellat.
És recomanable flexionar els genolls
i mantenir l'esquena recta
o lleugerament arquejada,
cap enrere,
mai cap endavant.
A l'hora de transportar càrregues pesades,
cal enganxar-les al màxim possible
al cos amb els braços estirats.
I segueix amb l'altra pàgina
que et queda una miqueta.
I mantenir sempre l'esquena recta
o lleugerament cap enrere.
Evitar estar d'en peu sense moure's.
Hi ha moltes persones
que pel tipus de feina que tenen
passen moltes hores dretes.
Estar aturat fa patir més la columna
que quan s'està caminant.
Així que el millor és,
sempre que sigui possible,
intentar moure's.
També es vol elevar una mica un peu
repenjant-lo en un esglaó
o en un repòs a peus
mentre l'altre sosté el pes del cos
i anar alternant el peu amb l'altre
cada pocs minuts.
Les persones que tendeixen a caminar en corbades
acaben amb més problemes d'esquena.
De manera que, de la mateixa manera que quan ens asseiem,
hem de caminar amb l'esquena ben recta.
fer servir el calçat adequat.
Els talons massa alts són perjudicials per l'esquena
perquè la gravetat del cos es desplaça cap endavant.
Però tampoc no és saludable portar calçat totalment pla.
És recomanable que la sabata tingui una mica de taló
d'un i mig a tres centímetres dalt.
Dormir amb la postura correcta
El pitjor per a la nostra columna
és dormir boca per avall.
És aconsellable dormir de costat
amb els genolls encongits
i posant el cap sobre el coixí no massa gruixut.
Si tenim l'acostum de dormir boca per amunt,
s'aconsella posar un coixí sota els genolls
i un altre sota la zona lumbar.
Pel que fa als matalassos,
millor que no siguin ni molt durs ni molt tous.
Ideal és un terme mitjà.
No fumar.
També l'hàbit tabàquic, com ja s'ha dit,
és perjudicial per als discos vertebrals.
A més, els fumadors triguen més temps
a recuperar-se del dolor.
O sigui que ja ho sabeu.
No, no.
Jo us dono un consell per a TS.
Quan estava estudiant,
i d'això ja fa cinquanta i escaig d'anys,
de TS,
ja el mestre,
bueno, el doctor a la facultat,
el professor,
ens deia que la dona hauria de portar,
i l'home no tant,
però aquest talonet que portàvem,
us recordeu de com anàvem,
anàvem amb l'uniforme de la Sant Farbera,
que era quadrat i d'un...
Amb una base ampla.
Amb una base ampla tres o tres centímetres.
Sí.
Tres o quatre centímetres eren.
Que són tres.
Que era així,
jo tenia i blanc,
tot era...
Bueno, era diferent.
Sí, sí, eren sabates especials.
No amb aquests esclops,
que no anava i com es va, eh?
Vull dir que...
I sobretot aquestes que porten de punxa.
Ara,
són preciosos, eh?
A mi m'encanta.
A mi tenim ara...
Però...
Però...
Són tants.
No, no, no.
Són gens adequats.
El que va molt bé pels peus,
i aquí a Barcelona tenim unes platges fantàstiques...
Ah, sí.
Per la sorra.
Allà on et trenca la zona.
Sí.
O sigui, que els peus molls dintre l'aigua i caminar un ratet.
Sí, sí, sí.
Perquè l'aigua salada també cura tot.
Sí, sí, sí.
Hi ha moltes microbis i...
Ah, sí.
Amb aquestes prevencions que s'han fet aquí...
Que hem donat.
Sí, que hem dit.
Que hem donat.
Que hem dit.
Hi havia això mateix, això.
Hi havia una que deia,
posar els dos estirats,
amb els dos genolls,
i els genolls portar-los cap al pit.
Cap al pit.
Bé.
Però, encara que us sembli una tonteria,
és boníssim quan un té un atac de lumbà.
Ah.
Perquè aleshores l'esquena fa una distensió.
Sí, sí, sí.
I tot aquell encartament de lumbà...
La musculatura es destensa, sí.
Sobretot quan es té un atac de lumbà.
Un atac de lumbà.
Que dius, però amb el mal que fa que ara me vinguin aquí.
Doncs no.
Una persona de la família,
tu t'estires, et poses els dos genolls com si...
Però estirat, eh?
Plegat, plegat.
Plegat.
I aleshores apretar, eh?
Hi ha un problema que molts tenen.
Que la panxa no els deixa tocar.
És igual.
És igual.
Si no és el pit, és la panxa.
Però s'han de posar els genolls a sobre.
Aquesta és la veritat.
Continua amb la salut, Montserrat.
Ho tens a punt?
Continua amb la salut?
Sí.
Bé, he trobat això, un article que diu,
defenses renovades.
El sistema immunitari dels nens treballa a preu fet
per evitar que emmalateixin.
Però, de tant en quant, algun germe aconsegueix penetrar les seves defenses.
Podem millorar-les amb uns bons hàbits.
Els últims estudis apunten que podem ser de gran ajuda,
sobretot si incluem una alimentació equilibrada i saludable.
quan un petit es posa malalt, els pares ens ho prenem amb resignació,
com si fos una cosa inevitable, que escapa al nostre control.
Hi ha una passa, diuen.
Però la veritat és que algunes de les malalties més habituals,
no totes ni de bon tros es poden impedir o escurçar,
si aconseguim que els nostres fills tinguin un sistema immunitari en perfecte estat.
Repassem algunes de les aportacions de les últimes investigacions sobre aquesta qüestió.
El sistema immunitari és molt complex i depèn de molts factors.
No obstant això, sí que se sap que la malnutrició és responsable directa d'infeccions i malalties
que les cèl·lules defensives de l'organisme, com qualsevol altra cèl·lula del cos,
que necessiten nodrir-se de manera correcta per poder rendir al màxim.
Per tenir un bon sistema immunitari, la Howard Medical School recomana seguir una dieta sana.
L'alimentació ha de ser rica amb cereals integrals, amb gra, verdures, fruites
i alhora cal reduir el consum de greixos saturats, fer exercici regular.
L'esport, moderat, contribueix de manera indirecta a les defenses perquè millori la salut.
En general, ajuda a controlar el pes, un factor de risc important i millora la circulació,
la qual cosa permet que les cèl·lules defensives treballin de manera més eficient.
A més, una de les raons per la qual es contrauen més malalties a l'hivern és perquè els nens
passen més temps a l'ambient tancat i estan més exposats els germans.
Així, sortint de casa per anar a jugar, estarem matant dos perdals tot dret.
Tenir un pes saludable, sobretot l'obesitat està associat a una mala salut en general.
Dormir les hores que corresponguin, en cas del nen, almenys 8 hores diàries.
Cuinar bé la majoria dels aliments i així evitarem les infeccions de patògens.
Molt bé, molt bé. I després d'aquests consells, que és veritat,
perquè el meu fill se'n constipava moltíssim i vam una temporada que vam sortir els caps de setmana
a la muntanya amb pantaló curt i tot el dia es va canviar, de la nit al dia.
Bé, ara el reportatge del Joan Maria.
Bueno, avui toca parlar dels, perquè és el temps ara, bunyols de Quaresma, brunyols de l'Empordà.
Si no ho tinc mal entès, la diferència està únicament en l'ortografia del mot.
De manera que brunyols de l'Empordà s'escriu amb una R després de la B, brunyols.
Per cert, és una marca registrada a l'Empordà.
Què és un bunyol o brunyol?
Bueno, aquí a la terminologia també hi ha diverses coses, eh?
Perquè si mirem el diccionari, un brunyol també és una cosa mal feta.
Vull dir que...
I bunyol, sí.
Aquí estem parlant del dolf.
I un bunyol també, eh?
Sí.
Bueno, és una massa de pasta fregida amb oli.
La seva forma és generalment rodona, amb un forat al mig, o un clot fondo que no l'arriba a travessar.
El brunyol se serveix de postre dolç, per acabar el dinar o el sopar,
acompanyat per beure d'un vi dolç natural anomenat garnatge,
típic també de l'Empordà, que un servidor de vostès millor que se serveixi amb porró.
Sí, realment sí.
El vi dolç anomenat garnatge està fet en rims del mateix nom.
El podeu trobar a qualsevol dels nombrosos cellers de la denominació d'origen de vins de l'Empordà,
de gana dels vins ibèrics.
Cal recordar que els grecs van plantar les primeres vinyes de la península ibèrica
a la seva ciutat d'Empòrium,
per situar-nos les ara anomenades ruïnes d'Empúries al costat del poble de l'Escala.
Tornem als bronyols.
Quins ingredients necessitem per fer-los?
Farina, suposo.
Sí.
Anem a beure, per exemple, per més d'un quilo i pico.
Agafarem 500 grams de farina de força,
100 grams de sucre,
6 grams de sal,
dos ous de pagès.
Perdó, que aquí explicaré una mica això dels ous.
Què són els ous de pagès?
Normalment els pagèsos tenien les gallines.
Les gallines sueltes.
Pobretes.
Que sortien sueltes.
Sí.
I alguns pagèsos els donaven també blanc de moros.
Aquell, senyor, és el millor ou que existeix.
Sí.
Evidentment, en queden molt pocs.
Sí, i tant.
hi ha els que se'n diuen ous d'etiqueta,
que venen als supermercats.
Etiquetats.
Tenen data de caducitat.
Sí.
Bueno, aquests resulta que porten marcats uns números.
Sí.
Sí, sí.
Per exemple,
imaginem-nos que el primer número és un 0.
El 0 el pot portar un, dos o tres.
El 0 significa que és un ou ecològic.
Per tant, de la màxima qualitat, aquests d'etiqueta.
Sí, sí.
El 1 resulta que les gallines enves d'estar en una gàbia
i ja poden sortir una mica més.
Sí, sí, estan també una miqueta sueltes.
El 2 ja no corren tant.
I el 3 són els pitjors,
perquè les gallines estan ben engaviades.
Sí, engaviades.
Per tant, si veu el número de l'anomenació,
el millor sempre que hi hagi el 0 davant.
A continuació hi ha una ES,
que significa Espanya,
que és el lloc que s'ha produït l'ou.
Després ve un altre número,
dos números més, que és el municipi.
Dos números més, que és el número de la granja,
per identificar-ho.
Ja.
Perquè tot això són unes regulacions...
com codic postal de l'ou.
Codic no, sí, però de la Unió Europea.
De qualitat.
I està molt a sobre.
Molt a sobre.
I després també hi ha un altre,
que és la mida de l'ou.
De l'ou.
I això fa com les samarretes.
Si és S, és molt, en anglès,
vol dir que són els ous més petits, que pesen menys.
Sí.
El M, mèdium, és el mitjans.
Les L són els grossos.
Clar.
I X L, com les samarretes o allò,
són els extra grossos.
Bé, per tant, continuem.
dos ous de pagès d'aquests bons, eh?
30 grams de llevat,
50 grams de mantega.
Aquí també, de vegades, en vés de mantega,
hi posen mantega de porc.
Ah, sí, llarg.
Sí, llarg.
Es diu llarg.
Es visgona la mantega.
Si t'has donat una miqueta de pressa
perquè se'ns acaba el temps, cariño.
Bueno.
Això no, ja s'acaba, ja s'acaba.
Sí.
Després un polzim de canyella,
100 mil·ligams de llet,
30 grams de matafaluga,
ratllar una pela de llimona,
però que no agafi el blanc, eh?
Només que la cosa groga.
I després, per fregir-ho,
l'oli d'oliva i sucre per rebossar-los.
Sí, sí, sí.
Ara estem en plena temporada.
Oficialment comença la primera lluna plena
de la primavera,
fins a la Setmana Santa.
Dura un mes, aproximadament.
I s'acaba amb les mones de Pasqua
del diumenge de ressurrecció.
Molt bé.
A l'Empordà, en Guany,
encara moltes famílies fan els brunyols a casa seva.
És una tradició molt antiga.
Malauradament, com moltes altres tradicions,
s'està perdent.
S'està perdent.
Ja que és molt més pràctic
anar-los a comprar a qualsevol pastisseria
o forn.
Els joves no estan per part per fer brunyols.
Sí.
Fer-los a casa porta feina
i en la majoria dels casos
se'n fan més quantitat de la deguda,
per la qual cosa no és estrany
que al cap d'uns dies encara en quedin.
Sí, estigui durets.
Que s'han tornat tan secs
que per poder-los menjar,
segurament per esmorzar,
cal sucar-los en cafè i llet.
Això mateix.
que les postres del diumenge de Setmana Santa
a casa vostra
no faltin els brunyols de l'Empordà
i el garnatge
empurró.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.
Això mateix, si Déu vol.
Bé, si Déu vol,
hem arribat a la fi del programa
amb els brunyols de l'Empordà.
Senyores, senyors,
fins el proper dimecres
o bé fins el proper dissabte
i tornarem a seguir.
I no mengeu molta quantitat
perquè en greixen, eh?
Ah, sí.
Mira, això va com va.
Tindrem molta esquena.
Això.
S'acabó.