Seixanta i més
Amigues i amics, avui no pensava fer cap comentari,
ja que la setmana passada només vam tenir aconteixements tristos i desagradables
i tots els mitjans de comunicació ja ens han donat tota mena de detalls.
Però quan ja ho tenia fermament decidit, un comentari d'última hora em va frapar fortament.
Deia el locutor de la televisió que aquest any passat s'han multiplicat per quatre els accidents de patinet,
molts amb conseqüències fonestes, tant pel conductor del vehicle com a vegades de la persona accidentada per l'esmentat patinet.
Jo ho dic sempre, és un mitjà perillosíssim de transport.
Encara recordo, ja fa alguns mesos, en la rotonda de sortida i entrada d'ambulàncies de l'hospital veí de Sant Joan d'Espí,
va passant davant meu un senzill, senzillíssim patinet que transportava una parelleta d'adolescents, noi i noia.
Ell conduïa, naturalment, no sé per què ho dic, amb molta destresa i amb una velocitat aterridora,
portant a la seva esquena la nena, sortejant cotxes, motos, bicis i, com diuen els castellans,
mas tieso que un ajo.
Vaig quedar estorada i amb l'ànima en un ai.
Si no es posen regles molt severes per a aquest transport tan guai, com diuen molts,
desgraciadament continuarem augmentant els accidents de patinet i les seves tristes conseqüències.
I després d'aquest comentari, sí, l'Ina, sí, la taula de redacció del nostre 60 i més,
la Lina, la Montse, benvinguda, Montse, guapa, en Joan Maria, en Carles i qui us parla, la Joana,
donen inici al programa de 60 i més.
Gràcies.
Avui, avui, avui farem el motor nou.
Motor nou, que vol dir cotxes elèctrics.
Cotxes elèctrics a dojo, ja.
Sembla que aviat respirarem un aire sense contaminació,
segons pronostiquen els grans responsables del món automobilístic,
que fa un temps van decidir reunir-se per tractar seriosament sobre l'electrificació en ferm
i, definitivament, de tot tipus de vehicles amb motor de combustió.
Fa poc temps es va produir la trobada anomenada
Jornada sobre electromobilitat i canvi climàtic,
organitzada per l'Associació Espanyola de Fabricants d'Automòbils i Camions,
en FAQ, juntament amb diferents branques del parc del motor.
Aquests grans responsables van destacar i a insistir sobre l'urgència de prendre mides
amb la finalitat d'aconseguir que la mobilitat sense emissions
sigui una realitat en tot l'Estat,
cosa que pot ser una realitat amb la posada en marxa d'un plan estructural,
tal com, per exemple, un IVA reduït,
amb vehicles amb la tecnologia elèctrica integral,
a més, l'impuls d'una xarxa de càrrega ràpida i fàcil d'usar.
El conseller i director general de Nissan Iberica
va exposar que gairebé totes les marques
tenen actualment una gran oferta de mobilitat elèctrica
i que la seva empresa ja ofereix dos models elèctrics
fabricats totalment a Espanya.
També va puntualitzar que un automòbil elèctric
té un preu superior de 5.000 euros sobre el de combustió,
però que l'ús quotidià l'estalvia 2.500 euros anuals,
amb la conseqüent millora de la necessitat ambiental.
Aquest mateix conseller reconeix
que la percepció del públic és justament un inconvenient.
Primer, pel cost superior,
per la qual cosa seria imprescindible,
els plans d'ajuda, com es fa en altres països,
plans establerts en el temps,
i sobretot l'IVA reduït.
Aquests són les mides més senzilles
que solucionarien els problemes
amb menys temps,
mentrestant que la disponibilitat de recàrrega
ja està enfrontat per fabricants
i empreses energètiques.
Sí, o sigui, ja les empreses estan enfrontant el problema.
Elles ja es preocupen perquè intenten col·locar.
En opinió del director general de Hyundai,
ja es compta amb una oferta actual de connexió a la xarxa,
però que encara no és suficient,
i que les mides de l'administració són minces.
El director general d'una de les empreses energètiques,
també representades,
va apuntar que ja és temps d'actuar
i posar en marxa
una potent xarxa d'infraestructures
a l'abast del públic
per a la càrrega de vehicles elèctrics.
Si es vol arribar,
aconseguir atendre
el més de 4 milions d'aquests vehicles
a què s'aspira que circulin pel país
abans d'una dècada,
segons la informació donada
per aquest directiu.
L'estat espanyol ja compta
amb una de les millors xarxes de distribució d'Europa,
que permet connectar les infraestructures
amb el cost més reduït possible,
però per aconseguir-ho
és necessària la col·laboració conjunta
entre tots els elements
que intervenen en la conseqüència del projecte.
Si espirem a obtenir,
quan abans la reducció de la contaminació ambiental de l'aire,
que respirem,
hem de centrar els diferents factors
que concorren a la fabricació i ús del parc motoritzat,
automòbils, camions, motos, etc.
Tothom ha de posar el mateix...
El màxim, no?
La màxima a la seva part.
I, sobretot,
s'ha de comptar amb la col·laboració de l'Estat,
amb ajudes, subvencions i reducció d'impostos.
O com deia aquell periodista de fa molts i molts anys.
O així me lo parece.
O així me lo parece.
Sí, però anem a veure,
de fabricants espanyols pràcticament no n'hi ha cap.
Tots són empreses estrangers.
Ja, ja.
Per tant, la decisió del govern espanyol aquí no pinten res.
Després molts, cotxes elèctrics.
Aquest any en tot Espanya,
si la memòria no en falla,
són 7 o 8.000 que han venut.
O sigui que...
Per això...
S'obre un milió de 200.
Però bueno, va, vinga.
Som els fabricants estrangers i anem a fer...
Negocis.
A fer-ne més.
A fer-ne més.
És que tampoc els poden fer,
perquè falta bateries.
Ah, aquí està.
Aquí està, la xarxa energètica.
Tothom diu coses i ha arribat a la conclusió...
Que ningú té idea del que sap.
La conclusió que el que diuen,
ningú sap del que està parlant.
Del que està parlant.
inclusiu el directiu d'aquesta empresa espanyola,
que aquest Fifi al cap és un altre funcionari,
si es compara amb la central,
sigui alemana o americana,
és de tercera categoria.
Però tenint en compte una cosa,
a ell també li exigeixen.
Des de fora.
O sigui, s'ha d'espavilar.
Sí, bueno, mira,
van dir a Europa,
vinga,
les emissions de CO2 seran,
per exemple,
de 90.
Poso de 90 o 110, eh?
Van dir, sí, sí, ja els farem.
Llavors, com que no es podia fer,
perquè allò no es podia fer,
encara la tecnologia no hi era,
doncs ja van fer un software
per fer trampes.
I van fer trampes,
i tant, panxos.
i estem parlant d'empreses
de molt prestigi.
Home, i tant, i tant.
Són alemanes, és igual,
van fer trampes.
Sí.
I han pagat unes multes multimilionàries.
Bueno, però han guanyat més.
Bueno, és que no la tenien,
la tecnologia.
Clar que no.
El polític partit,
doncs ara, 90.
Però si no hi és,
com pot ser, això?
Si no pot ser, clar.
Total, que és més complicat
del que sembla, això.
I tant, i no serà tan fàcil.
No, i després ara ens prepararem,
no sé que no sé quantos,
i llavors resultarà que...
Surtirà una altra cosa.
No, no, que serà el motor d'hidrogen
que hi ha, ja,
és que ningú en parla.
Sí, però no.
I llavors dirà, no, elèctric, no.
Vole.
Clar.
Després l'elèctric, molt bé,
l'elèctric s'enxufa.
Però d'on ve l'elèctric?
Ah, aquí està.
Si resulta que no...
Això és el que diu el meu marit sempre.
Si no és sostenible,
no estem fent res.
Farem l'elèctricitat,
en voltirem en un altre lloc,
a 100 quilòmetres d'aquí.
Però la brutícia aquesta
també ens vindrà cap aquí a Barcelona.
O sigui que no és tan fàcil com digue'm.
I tant que no.
Bé, una miqueta de música.
Bé, una miqueta de música.
Bé, i com de moment
en cotxe elèctric
uns quantos, només, poquets,
doncs ara, la Lina que ens expliqui,
aquelles coses que com ja han passat,
i ja estan...
Se'n pot parlar tranquil.
En vista de l'entusiasme del Joan Maria,
que és un tècnic
i que sap de lo que parla,
que no parla per parlar,
doncs, i com a mi li agrada el menjar,
doncs avui parlarem
dels canelons Rossini.
Oh, i tant.
Diu, els canelons
són d'origen italià.
i van tenir tanta prèdica
a la Barcelona del XIX i el XX
que ja formen part de la cuina tradicional,
cosa que també va passar
amb els macarrons i els fideus
i la cassola, per exemple.
Però els canelons s'han arrelat tant
que fins i tot
han esdevingut pla estrella
d'una diada tan nostra
com la del dia de Sant Esteve.
A la segona meitat
del segle XIX
es van obrir
uns quants restaurants importants
com la Maison d'Auré,
el suïsso,
Can Martín,
el continental,
de clara influència
italiana i francesa.
Els seus xefs
eren la majoria italians o francesos
i els cuiners catalans
solien acabar els seus estudis
a París
perseguint el gran prestigi
que tenien el món de la gastronomia
la capital francesa.
Aquests restaurants,
sovintejats per la burguesia
de l'època,
van començar a introduir
tècniques de cuina,
conceptes i receptes
d'origen italià
i sobretot francès.
Uns dels plats de més èxit
foren els canelons
que es van anar introduint
també les cuines
de les cases benestants.
Per això,
el senyor Ramon
Flor i Valls,
fundador de l'empresa
de pastes
El Pavo,
que encara existeix,
en el 1911,
va començar a produir
pasta pels canelons.
Fins aleshores,
els restaurants
es feien ells mateixos
la pasta
i alguns,
fins i tot,
si es volia demanar canelons,
s'havien d'encarregar
amb temps.
Altres importaven
les pastes de França
o Itàlia.
A partir d'aquell moment
va començar a entrar
a les cuines
més modestes
de la ciutat
fins a substituir
de tot
l'arròs
de colls
i punts
com a plat tradicional
de Sant Esteve.
Aquest arròs,
potser la Joan no ho sap,
de colls i punts.
Què és?
No,
jo no ho sé.
D'acord.
Bueno,
jo tampoc.
Jo suposo que és
que s'aprofiten
diguéssim
les deixalles
de Dalsana
i tot això
per fer-los ofrecer.
Dic jo.
Bueno,
diuen
que fó un cuiner suís
l'Ignaci Domènech
després podria ser català
però això de Domènech, eh?
Que va començar,
que a començaments
del segle XX
va afegir
el nom de
Resini
als canelons
en honor
del compositor
Giacchino
Resini
conegut
per les seves òperes
i també
per la seva afició
a la gastronomia.
La incorporació
de la beixamel
és cosa dels francesos
i aquí
es va adaptar
el farciment
que és
de carn rostida
en tomaquet,
cebes,
alls,
birranci
i llorer.
Jo li poso també
pastanaga.
Bueno,
molt bé,
molt bé.
I trec el tomàquet.
Molt bé.
Com ja hem menjat
els canelons
al que no li agradi
tenim fricament d'oxtra.
El rosini
no porta en tomàquet,
ho sento, eh?
No,
jo no...
No, no.
No, no.
Això va ser un invent
posterior.
Sí,
aquí,
sí,
aquí,
en el,
ara fem,
i de la buida cuina
amb això
tindrem prou,
fem l'arribada
del fricador.
Ah,
i també diu,
jo faig un fricador,
em surt força bé
i no hi ha coses
que diuen aquí.
Tanta cosa.
Jo també ho faig
molt senzill.
Sí.
Diu,
encara que d'origen
d'aquesta manera
de guisar
es pot situar
a diverses comarques
de Catalunya
perquè està documentada oralment,
es considera pròpia
de Barcelona
per aquest aire
de cuina bogessa
i de modernista
imperant del segle XIX
que enriqueix
i sublima
molts plats.
La manera tradicional
de fer aquesta salsa
amb car,
perquè el fricador
es pot ser
amb car i amb peix.
Jo no ho sabia això, eh?
Jo del peix tampoc.
Això mateix.
Es feia un sofregit
de ceba i alls
amb cansalada
o l'oblidament.
No, no, no.
Després,
un grapat de farina
que un cop rosa
s'hi afegia
a prou de pollastre
i de xai
fet amb aigua,
vi blanc
i espècies.
És més endavant
que s'incorporen
els moixernons
remullats
o bé les tòfones
i fins i tot
tàpares.
Ah.
Voleu dir?
Un fricador
amb tàpares?
No em sona, però...
No, no, no.
A mi no m'ho han ensenyat així.
El tàpares
l'utilitzen al franceso
en una salsa
que no m'en recordo
la composició
però en una salsa
veernesa.
Sí, veernesa.
És que m'agrada.
Porta tàpares.
Sí,
bueno, perquè li dona
aquell agoró amargós.
Sí, sí.
A mi m'encanta aquesta.
Sí, sí, sí.
No, no, però vull dir
no amb el fricador
que coneixem nosaltres.
Ah, no, el fricador
no.
El fricador
ha de ser molt senzill.
Vaja, tal com em va ensenyar
a mi, una cuinera.
La carn passada
per farina,
una mica
separadeques,
i molta ceba,
aquí la ceba
és essencial,
que ceba en quantitat.
Sí, sí.
Però ni llaurès
ni mendades
No, no, no,
i tomàquet.
I menys tomàquet, no.
No, tu no poses tomàquet,
només que ceba,
jo poso tomàquet.
Bueno, pues mucho gusto.
Bueno.
Vale, i el meu dia
ho provarem,
ho provarem,
feu el que vulgueu.
Farem un plat.
I al final,
la carn.
Tot el conjunt
fent xup, xup
per conjuminar
el plat.
I 5 minuts abans
fem la picada.
Tampoc no sé.
Herbes
i entrevenen
el llaurer
i l'oregat.
És molt complicada
aquesta...
aquesta.
No, tal com diu
la Joana
i suposo que vosaltres
el fricandó
és la carn
enfarinada,
fregideta
amb una cassoleta.
Molta quantitat
de ceba
d'acord amb la carn
que hi ha.
I deixar-la desfer,
desfer, desfer...
Que quedi molt belló.
Els moixernons.
Moixernons, sí.
Això, sí.
Les tòfones, no?
Moixernons.
Xup, xup, xup, xup, xup.
Que això també veig.
Sí, de quan en quan
agafant la cassola
i movem-la.
I prou, i bo.
I els fills de casa
que sempre a mi
l'he fet aquest d'allà.
No diguis,
no m'adonis
fricandó
d'una
fricandrés.
No fricandós,
sinó fricandrés.
En un moment
molt xistoso.
Molt xistoso,
el ninho de la casa.
D'acord.
I aleshores,
què va passar?
Doncs que en l'auca
del senyor Esteve,
retrat de la Barcelona
menestral
de Santiago Rosseñol
de 1900
107
explica
en un dels 27 fragments
la boda
entre la Tomaceta
i l'Estevet
que celebren
el convit
en una fonda
del carrer Moncada.
I mengen
arròs
en congre,
fricandó
i llebre guisada.
Uns personatges
de l'obra
expliquen
com ha de ser
el fricandó
autèntic.
Amb pocs
moixernons
i una mica
de lleurer.
I, senyors,
el lleurer
m'agrada
amb certes coses,
però el lleurer
és tan aromàtic
que a vegades
treu tot el gust.
Té que ser.
Sí, n'ha de posar
segurament una fulla.
Sí, clar.
una blanca
com si més...
Sí, però mireu,
n'hi ha una cosa
que...
Però és molt, molt aromàtic.
Per exemple,
jo el lleurer
el poso
quan faig
arròs blanc
bullit,
poso un all
i una fulla
de lleurer.
D'acord.
Però arròs
bullit blanc.
Ja, ja, ja.
El que consideres
que és un menjar
light
per una persona
que necessita
aquell dia
fer un tipus
de menjar
lleuger.
La meva mare
guardava
el lleurer
del dia
dels rams.
Sí,
el beneït
feia el guisat
més bo.
El penjava
allà
en racó
de la cuina
i tot l'any
tirava
i es veu
que si era beneït
era més bo.
Era més sa
i més
beneït.
No,
però és que,
mira,
per exemple,
n'hi ha una altra cosa
i potser els agrada
sentir-ho
o vosaltres
ho feu d'una altra manera.
A mi, per exemple,
m'agraden molt
els músculos al vapor.
Els músculos al vapor
fan dues coses
que al meu entendre
no fan bé.
La primera
és que posen
una mica d'aigua.
No.
El músculo
té que ser sense aigua
que ja traurà la seva.
I després
posen lleurer.
No.
El músculo al vapor
bo
és
es posen els músculos,
es posen llimona,
dos trosos de llimona.
Es posen uns alls,
una mica de julivert
i un bon raig
d'oli,
oli bo.
Et queda després
el suquet dels músculos
i això boníssim.
I està al vapor
i quan s'obren bé
a servir, senyores.
jo faig més senzill.
Encara?
els faig jo, sí, sí.
Amb una olla grossa
els poso allà dintre,
evidentment no hi poso
tot aigua
i res més.
A més d'aigua.
Només
amb el vapor
ja es cou
i al cap
tampoc
ja els pots treure.
Sí, sí.
i aleshores
dintre de la mateixa olla
agafo vinagre
i un bon raig de vinagre
i els vaig moguent
i després pebre,
ratllos de pebre
de pebre negre.
Ja està,
després anem agafant
de l'olla mateixa
que a l'olla.
Sí, sí.
Ja està.
Ah, una cosa,
per fer el músculo
millor
els has de comprar,
el fels
amb lluna plena.
Sí,
perquè estan més plenes.
Són de més qualitat.
perquè estan més plenes.
Estan més plenes.
Sí, sí.
És un truc,
si no,
hi ha poca cosa a dintre.
Sí,
però quan posen aigua
ja hi ha res.
No,
ens han volgut.
Ens solen menjar,
clar,
si és la lluna
d'allò malament
no seran tan grossos,
però cada 15 dies
ens solen menjar.
Sí, sí.
Molt bé,
i a més no creixen,
senyors.
Sí.
Bueno,
anem aquí
que s'acaba de seguida.
Diu,
uns personatges
de l'obra
diuen això,
que l'autèntic
aquest,
el fricandó,
amb moixernons,
eh,
i una mica de lleurer.
Bé,
i asseguren
que si la vedella
és com cal,
no s'ha de posar
amb moixernons.
Un altre,
que abusar
dels moixernons
és malmetre
la salsa.
Un altre,
encara,
que de lleurer
no s'ha de posar
ni el fricandó
ni el lloc.
I aquest mateix banquet,
després de l'arròs,
del fricandó
i de la llebre grisada,
van portar,
aleshores,
això és l'obra,
eh,
diuen,
si van portar
un plat de verdura
que tots van mirar
amb rebuig.
D'allò
no va menjar ningú.
Aviam.
El pròxim dia
ja en parlarem.
La llebre,
igual que a tota la cacera,
han de ser molt experts,
perquè si no,
no,
no queda en cuix.
És dur,
no queda mure.
Sí, no, no.
Ha de tenir
molt temps de coxió
i poquet a poquet.
i el senglar.
Tota la cacera,
tota la cacera,
té que ser
feta molt bé.
I la cacera
la preparaven marinada,
que deien
que posaven
en cru,
posaven les herbes
i deixaven
fer sandé,
que està
molt feta.
Sí,
ja que
comença a fer pudor.
La paraula
realment
és fer sandé.
a sal i serena,
si no,
no es pot penjar.
Sí, exacte.
Molt bé, senyors.
Són trucs
que són
reconeguts
mundialment.
Sí, sí, sí.
Però és que ja,
ara els joves
no cuinen.
Van
a un restaurant,
ho demanen
i estan
senzill en fum
que estiguin feix.
No tenen,
no tenen d'allò.
I per acabar d'això,
us recordeu
que aquí tenim
Gala Placídia,
te la tenim,
a la plaça
de la Gala Placídia.
Sabem
qui és aquesta
bona senyora.
diu
Aelia
Gallia
Placídia
era una princesa romana
filla de l'emperador
Teodosi
i de la seva esposa
Gala,
germanastre
de l'emperador
Honori
i Arcadi.
Va néixer
a final del segle IV
i va morir
i,
quan va morir
el seu pare,
va quedar-se a Roma
amb una tieta,
Constància.
Allà
és acusada
de participar
amb la mort
de Serena,
que era la viuda
del general
Estilicó.
i de mantenir
correspondència
amb el rei
Visigot,
Aleric,
que setxava a Roma.
Aleric
s'ha quejat la ciutat
el 410
i la Gala
és feta hostatge.
Aleric mort
i el susseieix
el seu cunyat,
Ataúlf.
Al Patrici
Constància
la demana
en matrimoni,
però és Ataúlf
amb qui es casa,
en el 414.
I,
un cop casats,
es retiren
a Barcelona
fugint
de les tropes
de Constància.
deien
que s'estimaven
de veritat.
Menys mal.
En Mattaúlf,
Gana
té un fill,
Teodosi,
que mor de petit,
quina paneta.
Ataúlf
és assassinat
per
Sigeric
i la Gala
passa uns moments
molt dolents.
Ja sabeu quins.
Jo no.
Vosaltres el sabeu?
Bueno,
clar,
de la mort del marit,
no?
Que l'estimava.
Suposo.
A les darreres
voluntats
d'Ataúlf
hi ha escrit
que la Gala
torni
amb el seu germà
a l'emperador
Honorí,
cosa que no passa
fins que
Sigeric
mor
i el nou rei
Vàlia
la torna el germà
a canvi de
600.000
mesures
de blat.
Honorí
la caça
en el 417
amb Constànci
en qui té una filla
Honoria
i un fill
Valentinia
que serà emperador.
En amistat
amb Honorí
Gala
fó acusada
de conspirar
contra el seu germanastre
en
connivencia
amb els vicigots.
Placídia
i el seu fill
Valentinia
han de fugir
de Ràbena
cap a Constantinople
on reina
Teodosi II
que els ajuda.
Valentinia
és proclamat
emperador
quan encara és un nen
i amb sa mare
qui governa.
Com a regent
la Gala
Placídia
va ser
impeimplecable
fou intolerant
amb les sectes religioses
els membres
de les quals
van expulsar
igual com
va fer
amb els astròlegs
i exclòvols jueus
dels oficis públics.
Amb l'imperi
de revoltat
la Gala
es retira.
Però el 450
Honoria
la filla
de Gala
envia una carta
a Atila
demanant-li ajuda
per evitar
el seu matrimoni
amb un senador
i això
ho aprofita
Atila
per marxar
sobre Itàlia.
El darrer acte
públic
important
de la Gala
va ser
convèncer
el seu fill
l'emperador
Valentinia
que condemés
Honòria
a l'exili
en comptes
de fer-la matar.
La Gala
va morir
a Roma
el 450
de Vella
i durant
tota la seva vida
va ser
una cristiana
devota.
El seu
mausoleu
a Sant Llorenç
de Ràvena
va ser
inscrit
com a patrimoni
de la humanitat
en 1996.
I aquí teniu
la plaça
de Gala
Placidia
si la volem
anar a veure.
Sí, sí.
Em penso
que és allà
en el carrer
Valmés.
Ja ens l'han presentat, sí.
No és aquella
que n'hi ha una parada
o n'hi ha una parada
de metro?
Sí,
a Gala Placidia
és una parada
de metro.
Ja quasi està tocant
bastant amunt, eh?
Sí, bastant amunt
del carrer
de la via Augusta.
Sí, quasi.
Està tocant a via Augusta.
Bueno, de moment
ja tenim prou
amb aquesta senyora, no?
Ja, sabem on està.
Sí, i tant.
Fins la propera, eh?
Aleshores farem
una tal madrull
a Badessa.
Sí?
Ja veurem
com serà aquesta.
Aleshores farem
amb aquesta senyora.
Aleshores farem
amb aquesta senyora, no?
Fins demà!
Ciutats amb Història
Tàrraco, capital provincial i el fòrum més gran del gran imperi romà.
Som a les primaries del segle segon.
Ciutadans de tota la província de la Hispània, Siterior o Tarraconensis,
es concentren, com cada any, al gran complex del fòrum provincial.
Acompanyats de famílies, esclaus o consellers,
els representants de les elites de tots els racons de la província
van a Tàrraco per escollir la persona que exercirà
un dels càrrecs més cobaixats de l'administració territorial,
el flamen provincial,
és a dir, la persona que s'encarregarà del culte imperial.
Una escenificació i unes tasques per les quals Tàrraco
havia construït tot un complex urbanístic,
el fòrum provincial.
Però hem de retrocedir a dos segles abans.
La història de Tàrraco comença al final del segle segon abans de Cris,
amb l'assentament d'un campament militar romà
a l'espai que ara ocupa el núpia antic de la Parralta.
En ple enfrontament a la península ibèrica entre Roma i Cartago,
el turó on s'aixeca l'actual Tarragona
va ser un lloc ideal per a les lesions.
Els motius eren els mateixos que avui dia
atreuen les infraestructures i la indústria.
Les seves excel·lents comunicacions per mar
cap a la Mediterrània Occidental
i per terra cap a l'interior de la Hispània.
La primera manifestació perdurable d'aquest nomini
va ser les muralles que es van començar a construir llavors
i que avui en dia són potser una de les peces romanes
millor conservades a la ciutat,
visibles i visitables al llarg del passeig arqueològic.
No van ser tan sols una eina de defensa,
sinó també una mostra de propaganda del poder de Roma
i de la seva ferma voluntat.
En la seva part més antiga,
l'anomenada Torre de Minerva,
la construcció més antiga de tota la Hispània
i de l'Occident romà,
ens parla d'aquesta importància simbòlica.
Un relleu de la deessa de la Saviesa
es pot veure i es pot veure encara a l'actualitat.
Amb l'inici de l'etapa imperial,
Tarraco fa el gran salt.
Juli César la fa colònia
i August la converteix en la capital de la Hispània
Cite Terior,
que més tard anomenada Tarraconensis.
En plena guerra amb els càntabres,
August va escollir-la com el lloc de convalescència dels seus mals
i durant un temps tot l'imperi romà
va ser dirigit des de Tarraco.
El procés culminaria a mitjans del cicle primer,
quan l'emperador Vespaciar
estendria el dret llatí entre els ciutadans d'Hispània.
És llavors quan Tarraco necessita d'una renovació urbanística
que la situi al nivell d'una veritable ciutat romana
i que serveixi perquè aquests nous ciutadans
llueixin el seu orgull de ser també romans,
però que sobretot també els ofereixi els espais que necessiten
per assumir les funcions de govern provincial.
Aquesta gran inversió,
sofregada pels èlits de la mateixa ciutat,
es va materialitzar en les tres terrasses
del complex del fòrum provincial,
que correspon actualment al barri de la part alta
aprofitant el turó natural.
El fòrum és construir en poc més de 20 anys,
amb els millors materials d'importació,
com les columnes monumentals portades des de Troia.
Algunes llueixen ara a la façana de la Generalitat,
a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
A la terrassa superior,
tal com han anat fent els terragonins de segles posteriors,
s'hi va concentrar l'espai sagrat,
on les darreres excavacions
hi han situat el temple d'August,
un santuari de vuit columnes,
en la seva entrada
i construït després de la mort de l'emperador.
Així ho indiquen les restes
que avui en dia es conserven amagades
sota el paviment medieval de la catedral.
Del complexe dedicat al culte,
però, ens queden altres peces,
com part del mur
que envoltava aquesta terrassa sagrada
que es conserva al claustre de la catedral
i que l'arquers bisbat
obre al públic en ocasions especials.
Carraco va ser dels primeres ciutats
en oferir un temple al culte imperial,
com demostra l'autorització de l'emperador Tiberi
que el vol situar com a exemple
per altres províncies.
A la terrassa inferior,
connectada amb l'anterior per unes escales,
hi ha la via processional
que creuava pel mig de tot el complex
i que avui equivaldria, més o menys,
al carrer Major.
Es trobava la gran plaça de representació,
un recinte rectangular de grans dimensions
on se situaven estàtues
dels principals personatges de la província.
Es tracta segurament
d'un dels elements més impressionants de Tàrraco,
però que la història posterior ha amagat.
Fou precisament aquí,
on es van alçar els esclaus
de la Tàrraco medieval.
Situat entre les carreres,
entre els carrers actuals de la Merceria,
la Cibaderia i de l'Enresolat,
de la plaça de la representació
en queden restes de les zones d'entrada,
a la plaça del Pallol i el Pretori,
de les voltes que la sustentaven sota terra
o que n'eren l'estructura superior,
la volta de la tecleta
i la sala del sarcòfag,
visitables al complex del Pretori
o algunes restes amagades
dins d'habitatges o botigues,
com les escales,
que es poden veure a esports catedral,
al carrer Major.
Finalment, a la tercera terrassa
es trobava el gran circ de Tàrraco.
Per molt callada que hagin deixat els segles
tota aquesta estructura
que guardava el seu interior Tàrraco,
per als terragonins del segle XXI,
encara és inevitable mirar
cap al tró de la part alta
quan es parla del poder.
I és que hi ha coses
que ni més de 2.000 anys
poden canviar el sentit dels pobles.
Aquesta ressenya històrica
sobre la Tarragona romana
la va escriure la periodista
Zahara Palomares fa molts anys.
Potser algunes dades no són tot exactes
pel pals del temps,
però la realitat és que el fons
de les arrels històriques
sempre queden,
tant en les pedres mil·lenàries
com en els vestigis
de les velles construccions
colgades sota les edificacions actuals.
I tant que sí.
I Tàrraco és molt maca.
I tant.
El mirador aquell que tenen allà sobre el mar
és xulo.
Per això ho volien els romans,
per això la vam fer la capital.
Bé, posa una miquena de música, sisplau.
Bé, posa una miquena de música.
Poden escoltar avui
el cor de les lavanderes
de la sarsuela
El xaleco blanco
de Federico Chueca.
Ho interpreta
l'Orquesta Sinfònica i Coru
de Ràdio Televisió,
dirigida per Enrique García Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!



Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
1967 com a professora
de la literatura a l'Institut Ramon
Montaner de Figueres.
Nascuda al COI
fa 66 anys,
Isabel Clara Simó
ha estat una de les autores més reconegudes
de la literatura catalana
en títols com
És quan em miro
que hi veig clar,
històries perverses,
guardenat amb el Premi de la Crítica Serra d'Or,
La Salvatge,
amb la que va guanyar el Premi Sant Jordi,
dones o t'estimo de Marta.
Ho explicava ella mateixa
en el seu llibre
Els racons de la memòria.
La primera vegada
que vaig posar els peus a Figueres
anava a exercir
amb un posat ingenu com solemne.
La meva funció com a professora
de filosofia
per la qual cosa m'havia preparat
a la Universitat de València.
El meu encontre amb Figueres va ser
sobtat, xocant,
enlluernador,
jo venia de la València rendida,
xocant,
cansada,
reumàtica
i eclaparadora.
I anava a parar
a un país enrialler
que es burlava del mort
i de qui el vella.
Era el setembre del 1967.
Una dècada més tard
ja començava a ser un referent
del periodisme
i de la literatura catalanes.
des de l'any 1978
va guanyar el Premi Víctor Català.
Va publicar una cinquena de títols
de gairebé tots els gèneres.
Novel·la,
narrativa,
breu,
narrativa juvenil,
teatre,
poesia,
guions radiofònics
i televisius,
reculls articles
i assaig.
Ha estat guarnada
amb el Premi Sant Jordi,
el Premi de la Crítica
Cerro d'Or,
en quatre ocasions,
amb el Premi
de la Crítica
dels Escritors Valencians,
amb el Premi
Joan Fuster,
dels Escritors en Llengua Catalana
i l'any 2017
el Premi d'Honor
de les Lletres Catalanes,
entre altres.
Va ser la directora
de la revista Canigó,
creada a Figueres
l'any 1954
i era articulista habitual
del punt avui.
Entre altres mitjans escrits
i també col·laborava
en tertúlies
a la ràdio i la televisió.
Va ser delegada
del Llibre del Departament
de Cultura de la Generalitat,
professora de la Universitat
Pompeu Fabra
i vicepresidenta
de l'Associació
d'Escriptors en Llengua Catalana.
El 1999
la Generalitat
li va concedir
la creu de Sant Jordi.
Era una dona
decidida,
observadora,
molt culta,
mediàtica.
La seva mort
el passat 13 de gener
va colpir
a tot el món cultural
de casa nostra.
Descansi en pau
aquesta veterana escriptora
nascuda
literàriament
a Figueres.
Molt bé.
Molt bé.
Molt bé.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Bé, i ara parlarem de la medicina natural.
Sense necessitat de prendre grans quantitats de pastilles,
tenim al nostre abast productes naturals per a solucionar els petits problemes de salut que patim la gent gran.
Per exemple, una hortalissa tan comú com l'all, que fem servir en gairebé tots els ofrecits.
Les propietats antissèptiques van ser les primeres a utilitzar-se contra un gran nombre de malalties en temps antics.
Per exemple, destaquem la peste i el còlera.
La medicina moderna ha demostrat científicament que l'aliïna,
el seu principal producte o principi actiu,
té unes remarcables virtuts vermífugues, antissèptiques i hipotensores.
El fet que les seves virtuts teorepèutiques desapareixin un cop s'ha cuinat,
fa necessari que el seu consum ha estat fresc o en forma de pols total...
Criomolt.
Criomolt.
Sí, vol dir que si les congeles, llavors són molts.
Ah, d'acord.
Aquesta última forma sembla la més interessant,
ja que conserva íntegrament les seves qualitats sense que sigui necessari...
Vendre-ho cru.
Tendre-ho cru.
Veus ser?
No, la Joana.
Joana.
Sí, la carxofa.
Ara és el seu temps.
Les trobem precioses en totes les verduleries i seccions de verdures fresques dels supermercats.
La carxofa quotidiana, popular, que agrada gairebé tothom.
Aquestes són les seves virtuts.
Montse.
La fulla de la carxofa conté esterols, magnesi, potassi,
per evitar alguns dels seus components que actuen en sinergia amb la sinarga.
i narna, que és una substància amargant i aromatisa, no?
Aromàtica.
Aromàtica.
La carxofa presenta una molt important activitat reguladora de la secreció biliar,
per la qual cosa és molt indicada en casos del fetge gandul,
la eiterícia o la mala digestió dels greixos.
Una altra interessant propietat és el seu poder regenerador de la cèl·lula hepàtica,
col·laborant en combatre les substàncies tòxiques
i, a més, té la gran capacitat de reduir el colesterol perniciós.
Finalment, resulta un excel·lent depuratiu,
molt adequat en el tractament complementari de les dietes de pèrdua de pes i el seu control.
Els ananàs o pinyes.
Què? Què diem dels ananàs?
Unes fruites tropicals, les pinyes.
Unes fruites tropicals que són les postres perfectes darrere de qualsevol àpat,
del més senzill fins al més sofisticat.
L'ananàs o pinya, a marge del seu sabor tan agradable,
és un fruit molt popular que facilita la digestió de passabondosos.
Aquesta propietat es deu a la presència d'un enzim,
la bromelaina,
que solament es troba en grans quantitats a la tija de la pinya.
Aquesta en si, a més de fer la tija de la pinya,
i qui se la menja, la tija.
És una estega.
Sí, una estega.
La tija del mig, que és dura,
que sempre agafem-la del bo,
és interessant mastegar-la i treure el suc.
Però si la majoria ho llença, allò.
Sí, però és igual.
Tu, quan t'esbeixis d'allò, mastega-la i punt.
Doncs ara haurem de portar la tija.
Ja m'ha pres alguna cosa, mira.
Aquest enzim.
Aquest enzim, a més de fer una acció antiinflamatòria,
per la reabsorció d'edemes,
fracciona en aminoàcids les proteïnes secretades anormalment,
ajudant a normalitzar les fibres de col·lagen,
desestructurades per la cel·lulitis.
Per altra banda, evita l'augment de l'índex d'insulina,
originat per la ingesta de sucres ràpids com gelats o pastisseria.
I per no allargar-nos més,
assenyalarem una fruita molt agradable
que podem menjar tant com a postre,
amb pastissos, en amanides,
fet de suc, en gelateria, en saboritzants,
cap mena de fruita de tantes propietats.
És la maduixa.
Conté més ferro que qualsevol altra fruita.
és remineralitzant
i amb un gran poder de regeneració de la pell de les persones,
gràcies al seu gran percentatge de vitamina C.
Però la maduixa o el maduixot?
Perquè molta gent conforma la maduixa amb el maduixot.
No és la mateixa?
Però tot té la mateixa propietat.
La bona per mi és la maduixa i la salvatge.
L'altre és la del maresme, que quasi no n'hi ha.
De bona de sabor, però qualsevol fruit vermell...
Qualsevol fruit vermell és molt interessant.
Sí, sí, i fins i tot el tomàquet.
Més bé el vermell que no el verd.
Bueno, mira, aquestes cases potser no tindran tanta fruita.
Que ens venen, crec que del Maria, quasi tot l'any.
De Huelva.
De Huelva hi ha n'extension.
De Huelva, sí.
Sí, de Huelva, sí.
Bueno, aprenem unes bones racions d'aquestes
i d'altres verdures i hortalisses.
I és ben segur que algunes d'aquestes pastilles
que ens veiem a l'obligació de prendre
les podrem suprimir.
I tant que sí.
Jo crec que és veritat.
Molt bé, molt bé.
Hi havia l'all que s'ha comentat.
Esclar, l'incomenament que té és...
L'olor.
L'olor que fa la persona.
Sí, sí.
No pots anar a fer un potonet allò.
No, no, no, no.
L'aparente.
Jo s'explico.
L'olor de l'all cru.
Escolteu, si és una anècdota que s'agratarà,
jo no sé si farà gràcia amb els d'allò.
Treballava jo amb un metge oculista.
L'oculista per mirar el fondo d'ull.
Estic apropat molt.
Molt s'ha d'apropar molt.
I li venia un pagès que diu,
escolti, escolti, perquè la tenien cooperada a caterades,
diu, escolti, diu,
vostè a pren allò, oi?
Perquè després el metge que tenia...
Es desmaiava.
Diu, sí, perquè va molt bé pel reum.
Diu, sí, però com ara la tinc cooperada a caterades,
no va bé.
Ara estigui ben bé 15 dies sense pedra i un any.
I és veritat, mira,
reia, bueno, reia, no.
Todo muy serio, eh?
Però és que es cal.
Era perquè ha que ver.
Bueno, senyor, menja guai.
Menja.
Bé, i després d'aquest...
Menjar.
Avui hem estat força menjar, eh?
Sí, que consti.
Bé, doncs,
ens acomiadem fins a la propera audició
de dimecres vinent.
Si ens voleu tornar a escoltar el dissabte,
tornarem a parlar, ja ho he vist,
de fruites i menys pastilles.
Sí, senyores, senyors,
a tothom, molt bona nit,
si som un dimecres,
o molt bon dia si som un dissabte.
Fins la propera.
Déu-siau.
Déu-siau.
Déu-siau.
Ràdio TASB
98.1
Ràdio TASB
98.1
Ràdio TASB
98.1
Ràdio TASB
98.2
Ràdio TASB
100.1
Ràdio TASB