Seixanta i més.
Molt bona nit, amics audients.
Seixanta i més us saluden des de la sintonia de Ràdio d'Esvern.
La nostra taula de redacció, l'Alina Santa Bàrbara,
en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández Rius
i qui us parla, la Joana Algarra, són a punt per iniciar l'audició d'avui.
I comencem amb una informació sobre la tradicional festa dels Tres Toms
d'un poble veí o d'una vila, com volguéssim dir-ho.
Ens ha arribat a la taula de redacció
un estupenda revista-programa de la festa dels Tres Toms de Molins de Rei
que se celebrarà els dies 24 i 25 d'aquest mes de febrer.
El nostre amic, Pere Oliver, no dubtaríem dir que està perfectament maquitada
amb un paper i unes fotografies fantàstiques
i unes ressenyes històriques que conviden a qui el té a la mà
a assistir-hi per gaudir d'aquesta festa tan tradicional i tan ben publicitada.
Però, per què sempre ha d'haver-hi un però?
Dintre de la revista hem trobat un manifest escrit fora de la publicació
que ens ha sorprès una mica.
Hem de dir que no està signada per ningú
però, com no és vexatori contra cap persona
ni parla malament contra res
sinó que exposa una queixa
que ens ha semblat molt assenyada
ens permetim exposar-la
ja que és en defensa d'una tradició
que devem mostrar al nostre jovent
perquè continuï a través del temps
i diu així
En els darrers temps
hem presenciat com un moviment autonomenat animalista
ha crescut ràpidament a les ciutats
en canvi, a les zones rurals
no hi ha aquest animalisme
i nosaltres ens preguntem per què
La resposta és clara
Només aquelles persones que viuen a la ciutat
són prou desconeixedors del medi per humanitzar els animals
fer-los persones
quan la seva naturalesa no és pas aquesta
Chester Torn digué
que arribaria el dia en què caldria demostrar
que les fulles dels arbres
són verdes
Lamentablement, aquest dia ha arribat
Hi ha ve d'anys en sac
que se'ns acusa ignorantment
de no tractar com és degut els animals
però és fals
és una fal·làcia
que repetida fins a l'esgotament
sembla veritat
Els cuidadors dels cavalls i bestiar
estimem els nostres animals
com els quimers
en tenim cura i vellem
perquè la seva salut sigui el millor possible
Quan nosaltres carreguem un carro
sembla espectacular
carregat més enllà de l'un possible
però tot és un truc
per dins els carros van buits
no pesen
Els grans carruatges que semblen pesar tant
els pot moure un esquifit carreter
tots els qui hem participat
ens ha tocat moure carruatges
des de la granja
fins a la mariona
amb pesos per nosaltres mateixos
però esclar
la màgia de la festa
estava en no desvetllar aquest truc
Carros buits per dins
animals ben tractats
i si algú encara dubta
ens podem preguntar
quants quilos pot portar un cavall de tir
i la resposta és que
un cavall pot tirar el doble del seu pes
però com haureu vist
la major part dels carros passats
són tirats per dos o més bèsties
només cal fer una simple suma de forces
i veureu
que els animals
no ho fan
sense gaire esforç
però el flaire del pixapí
que hem trobat aquests anys
ha arribat a les mateixes institucions
que a càrrec de persones
que desconeixen les arrels del poble
de Catalunya
i la mateixa essència dels animals
que recordem
es beneeixen però
tot i aquesta voluntat
de profunda estima
volen fer-la desaparèixer
aquells
qui no fan oblida
la gran tasca
que han fet els peixesos
al llarg del temps
i la gran ajuda
que han sigut
els animals pels homes
una festa
on s'honoren
els camperols
els treballadors
i els animals
no només
ho hauria de desaparèixer
sinó que hauria de ser
incentivada
pel bé
de les generacions futures
que malauradament
poden arribar
a ignorar
d'on venim
i per tant
a on anem
el futur és ple d'esperança
però cal conèixer la terra
diuen que la virtut
es troba entre dos vicis
rebutjant la violència
innecessària
contra els animals
i la seva humanització
només estimant-los
i tractant-los
tal i com són
podem defensar-los
de veritat
aquells que volen
tornar a la vida
al camp
han cognat
tal la natura
han de recordar
qui som
d'on venim
i què defensem
queda dit
esperem que
malgrat aquells
petits inconvenients
aquí exposats
la festa
dels tres tombs
sigui tan lluïda
i animada
com ho va ser
a la fira
de la Candelera
contra el fred
i el mals temps
en què es van celebrar
endavant sempre
les nostres tradicions
correntsci根
i el mals temps
i l'os
sentits
es de lacia
que se ve
l'asici
agracios
i la obligat сообщ
Gràcies.
Bé, a New York no anirem a menjar xocolata.
Ens quedarem aquí, a Barcelona.
Bé, fa un temps que vam parlar de la xocolata
i la importància que va arribar a tenir en la societat
van estar tant de Barcelona com d'altres societats de l'Estat.
Però qui o quines persones van ser els primers industrials
qui van introduir aquest deliciós veuratge en el nostre país?
Segons escriu Xavi Casinos en el seu llibre
Històries, Curiositats i Misteris de Barcelona,
una làpida funerària amb una rajola de xocolata
gravada a la nau central de l'ancestral i històrica església de Sant Just
recorda la importància d'aquesta indústria a Barcelona.
Trobem aquesta làpida molt peculiar.
En nom del xocolater Josep Rosés i Malla,
mort suposadament sobre l'any 1781.
Segons costa la inscripció que inclou aquest gravat
del qual estem parlant.
d'una rajola de xocolata que sorprèn, i molt,
els visitants que van admirar el que es considera
el primer temple cristià de la història de la ciutat.
Qui fou el senyor Roses i Malla?
Aquest personatge formava part d'un col·lectiu
que va introduir a Barcelona la xocolata.
Des d'aquesta va ser portada d'Amèrica.
Fer xocolata era un art molt valorat,
tant per l'esforç que requeria,
com per les propietats que se li atribuïen,
com estimulant,
i per el tractament d'algunes malalties cròniques.
Al principi, la xocolata s'elaborava manualment
i de manera molt semblant a com es feia
a les cultures precolumbines.
El cacao es col·lectava sobre una pedra rectangular
que s'escalfava amb una flama per la part inferior,
mentre a la superior s'aixafaven els grans amb un curró.
Quan el cacao es fonia,
queia en un recipient en què es barrejava
amb el sucre i les espècies.
Aquesta pràctica requeria una bona condició física.
Més tard, el gremi de droguers,
i també dit botiguers,
va instal·lar el primer molí mogut per 4 cavalls.
Molt temps més tard,
es va substituir per la força del vapor.
I d'aquesta manera,
Barcelona es va convertir en la ciutat pionera
en la fabricació mecànica de la xocolata,
que va originar la indústria adequada
pel consum massiu
i que amb l'estat va ser aprofitada
pels elaboradors francesos i suïssos.
Als segles XVII i XVIII,
els únics que tenien autorització
per fabricar i vendre xocolata
eren aquells que formaven part
de l'esmentat gremi de droguers.
La cosa es va complicar,
cosa rara,
a causa de les profundes diferències
que separaven aquells que elaboraven la xocolata manualment,
a la pedra,
i els que la feien per mitjans mecànics.
Els de la pedra defensaven la qualitat superior
i l'essència del seu mètode,
mentre que els dels sistemes mecànics
feien valer el fet de poder accelerar
i incrementar la producció,
a més d'eliminar la suor del xocolata a la pedra
com a ingredient inevitable de la barreja.
Els enfrontaments van portar els primers
a constituir-se en un segon gremi,
el dels moliners,
i les dues organitzacions
van caminar espentes fins ben entrat al segle XIX.
Els dos gremis,
com la resta de corporacions professionals,
ballaven i protegien el seu ofici.
L'aprenent havia d'esperar uns quants anys
i superar un examen exigent
per obtenir la categoria de mestre xocolater.
Els adroers, a més, exigien puresa de sang
i que el candidat demostrés
que els seus pares i els quatre avis
no tinguessin ascendència jove o molisca,
ni que professessin creences protestants i sectàries.
Els moliners reclamaven a l'aprenent
un certificat de baptisme.
Vaja, quina exageració, també.
La presència de Josep Rosés i Malla
en el paviment funerari de l'església dels Sants Just i Pastor,
la primera parròquia de Barcelona,
demostra el poder econòmic
que els xocolaters tenien a Barcelona
i que va transcendir els segles posteriors
en noms de llinatges relacionats amb aquesta indústria,
com els Farga o els d'en Maller,
per citar-ne només dos dels que han arribat fins als nostres dies.
i després d'aquesta tasseta de xocolata,
calentona, bona,
i amb un xorrito.
Què et sembla si anem amb les...
Anem a la llum elèctrica.
Mira què et dic.
Llavors amb els de vapor, no amb els moliners.
Això mateix.
Diu, amb un d'aquelles coses que fem de Barcelona, eh?
Diu, ja es va fer la llum elèctrica.
La canadenca s'instal·la a Barcelona.
L'impuls i el caràcter emprenedor
dels primers reis de la indústria a Barcelona
van tenir els seus seguidors.
L'electricitat havia arribat a Barcelona el 1882
per al benefici dels alguns carrers i poques fàbriques.
Tot i que en només un any es crearà
la primera central elèctrica d'Espanya,
el carrer Mata,
al costat del paral·lel,
des d'un primer moment es veurà
que aquesta és insuficient.
La ciutat necessita més energia elèctrica
si vol continuar desenvolupant-se.
És en aquest moment quan els enginyers industrials
Carles, Emil i Montanyers,
aquest senyor va viure del 1878 al 1974,
i Fred Starr Pearson 1861-1915
entren en acció amb la creació de la Barcelona
Trashon Light and Power Company,
una companyia amb el seu central a Toronto,
que aquí es coneixia amb el sobrenom de la canadenca.
Pearson, canadenc de naixement,
ja tenia un bon currículum en el sector elèctric.
A una central hidroelèctrica,
a les cascades del Niàgara,
se li havia de sumar
el Mexican Traction
i la Brazilian Traction,
a més d'alguns projectes d'irrigació a Texas.
Per la seva part,
Montanyers tenia contactes a Barcelona,
una ciutat verja d'electricitat,
on estava, per fi.
Amb uns ingredients tan encertats,
la recepta era ambiciosa,
omplit tota Barcelona de llum artificial.
Pearson i Montanyers
mai van amagar la seva ambició.
Volien controlar tota la producció,
la distribució i el consum d'energia
de tota aquella zona.
I així no és d'estranyar
que la canadenca adquirís el Tremways de Barcelona
i la companyia barcelonina d'electricitat
en 1912.
El pla es va desenvolupar sobre les passes previstes
i va rebre noves incorporacions catalanes
com les de l'ingenier industrial i polític,
Ferran, Fabra i Puig.
Que nom ens és més conegut, no?
Oh, i tant.
Però un esdevediment de conseqüències globals
trencaria amb un creixement tan espectacular
que va ser la primera guerra mundial.
De sobte, el Reino Unit va prohibir la sortida de diners
i els dos enginyers es van trobar sense finançament
ni submistraments de matèries primàries
per continuar la seva escalada.
L'empresa s'enfonsava
i Pearson, desesperat,
va marxar a buscar alternatives.
En un viatge a Nova York,
de Londres a l'Huisiana,
el vaixell en què viatjava
va ser bombardejat per un submarí alemany
amb tanta mala sort
que l'empresari va morir en el naufragi.
El desastre es veia venir des de l'horitzó.
Però l'Emili Muntanyès estava acostumat
els resultats positius
i va dedicar tots els seus esforços
en aconseguir que les centrals existents
donessin energia suficient
perquè la indústria catalana no s'aturés.
Gràcies a la posició de neutralitat d'Espanya
durant la guerra,
el país va gaudir d'un bon període econòmic
i la canadenca va poder vendre productes per tot Europa.
Finalment,
durant els darrers anys de la dècada dels 40,
els resultats de tots aquests esdivendiments
que van fer ferir de mort la indústria catalana,
es va assumir els llars
amb una economia de subsistència
i l'empresa no va tenir més remei que atacar.
I el govern la va subvastar
i la va alliurar a l'empresa
Fuerzas Elèctriques de Catalunya,
que és l'Afexa.
La Fexa.
Per ser una de les primeres estafes del règim franquista.
I tant, i tant.
Van arruinar molta gent,
no tenien que ocupar aquests lladres que van venir.
Sí.
És així, eh?
Val ser un percent del seu valor.
Un gest de nepotisme descarat per part de Franco
en agraïment a la lleialtat del financer mallorquí,
Joan Marc,
que es va convertir en el president de l'empresa.
I als finals de la dècada dels 60,
la central del Paral·lel va tancar.
Tot i això,
les seves tres ximeneies encara s'aguanten ben dretes.
Sí, sí.
Són tres vigilants
que no obliden el pas del temps a la Barcelona
del principi del segle XX.
Sí, sí.
És que és una estampa clàssica de la ciutat.
Les tres ximeneies.
Les tres ximeneies.
Jo no sé quina utilitat
o quin ús fan d'aquestes tres ximeneies.
Em fa l'efecte que passa com la nostra ximeneia del Samson.
Ah, sí?
Per fer bonic.
És bonic.
Clar.
Jo diria, eh?
Això, avui dia, és un monument.
Són monuments urbanístics.
Sí, sí.
Del passat industrial, això no es pot tirar a terra.
Això que han fet en molts llocs,
el poble nou,
llançar a terra fàbriques
que eren pioneres en el seu moment,
amb els anys ens en penedirem.
Perquè se'ls pot donar un altre ús.
Però l'entorn urbanístic,
doncs, conservar-lo i arreglar-lo.
El que no expliquen aquí
és que en Montañés i aquest, el Pearson,
la vinguda Pearson de Barcelona,
van fer unes obres impressionants
a la província de Lleia.
Tots els salts que hi ha allà,
el de Cantella, etcètera, etcètera.
Allà van utilitzar a mils obrers,
amb pic i pala.
Si les obres que van fer els salts
és increïble.
Deu de ser com aquell tren
que va de l'este a l'oeste
i de l'oeste a l'este,
que es van trobar a Utah,
el tren que fa un trans continental,
podríem dir, a l'Amèrica del Nord.
De costa a costa.
De costa a costa, sí, sí.
Que allà diu que n'hi ha,
a la banda del Pacífic,
eren xinos.
I que n'hi ha tantes travesses
a les riels,
a les riels del tren,
com cada travessa un xino mort.
Oh, ja.
I no m'estranyaria, eh?
Però bueno.
No, no, les grans obres,
les grans obres ja han donat
tot aquesta,
diguem,
totes les grans obres.
Les grans catedrals...
Comencem per les piràmides.
Aquí està.
Quan va caure la gent que cauria per allà, no?
Oh, i les grans catedrals.
Sí.
Estaven a càrrec dels mestres.
Sí, sí.
O sigui,
que portava,
no hi havia arquitectes.
Però el gran mestre,
aquest,
calculava més o menys,
bum,
a terra,
xafant a qui fos.
A qui fos.
Llavors diu, no,
en lloc de quatre,
necessitaven vuit.
Sí.
Vale,
continuem.
Però el curiós és que
d'aquestes obres,
tant d'Egipte com els romans,
que estem parlant de 13.000 anys
abans de Cris i de 2.000,
en el cas dels romans,
doncs encara els ponts
encara hi són,
no n'han criat.
Sí, sí,
i avui dia fan qualsevol cosa
i al cap de 100 anys
et diuen això,
ja és vell,
s'ha de tirar a terra.
Jo no sé,
no me'n recordo,
fa uns anys me'n recordo
que
es va inaugurar,
s'anava a inaugurar
un pont
i la idea va ser
comprovar-lo,
maco,
preciós,
i quan estava el camió
just a la meitat
es va enfonsar el camió
i el pont.
O sigui que...
No era pas aquell de Martorell
que n'hi ha un...
No ho sé,
no m'ho facis dir...
que va caure, eh?
Sí, no m'ho facis dir...
Jo diria que és per aquí,
aquesta zona, eh?
Sí, sí,
no, no,
és lluny, no.
Sí, sí.
No, no,
quan van comprovar
si suportava el pes
doncs se'n va a Norris.
Ja, ja, ja.
O sigui que...
Roda el món
i torna el bon.
I torna el bon.
i ara molt curtet
un...
un cas...
un...
un allò que diu
la casa dels sorolls.
Oh!
Diu,
dels sorolls,
del crim,
de la por,
la casa misteriosa.
Cada diari de l'època
d'aquell llegitat
1908
que pressejava
la setmana tràgica
li va donar
un nom diferent.
Però el cert
és que la cossa
o la caça
va portar cua.
Els fets van començar
a primers de juliol
quan alguns veïns
del barri
van dir que l'immoble
situat al número 9
de la ronda
de Sant Antoni
que portava
un temps de sabitat
se sentia
cada nit
sorolls misteriosos.
Textualment
deien
cops de bombo.
De seguida
que va córrer
la notícia
l'indret
es va convertir
en una mena
de centre aludit.
Cada dia al tard
s'aplegava
al voltant
de la casa
dels sorolls
uns quants
milers
de persones
jo crec que no serien
tants
però bueno
segons cita
el semanari
l'esquella
de la torratxa
que en el seu
memoràndum
de l'any
fins i tot
inclou
una fotografia
de l'edifici.
La guàrdia municipal
a cavall
passava
grans afanys
per mantenir
l'ordre
entre els curiosos
havent de
dissoldre
cops
de sabre.
Mare de Déu
el rumor més estès
entre els porucs
era que es tractava
d'un mort
que d'aquesta forma
ben original
demanava
misses
per treure
l'ànima
del purgatori.
Els que creien
ulls clucs
anaven a conjurar-lo
amb les fórmules
tradicionals
mort
quita mort
o bé
que demaneu
de la part
de Déu.
Pel contrari
amb aquella
escatologia
que ens és pròpia
dels catalans
els bromistes
de seguida
van trobar-hi
la punta
a la història
i tothom
va començar
a dir la seva.
Fins i tot
hi va haver algú
que va suggerir
que no era altra cosa
que una funció
organitzada
pels membres
de solidaritat
catalana.
Els solidaris
per cridar
l'atenció.
No hi ha
aquí
la narradora
d'això
diu
no hi ha aconseguit
esbrinar
com va acabar
la història
de la Casa dels Sorolls
però no en puc
estar de reproduir
uns versets
que l'esquella
de la torratxa
va amb un cert sentit
i un acerat
sentit de l'humor
com que
li era habitual
va publicar
el respecte
el 17 de juliol
aquell mateix any
i diu
pom, pom, pom
diu que sentien
totes les llits
els veïns
això és una animapena
l'últim
d'uns d'ells
va dir
és que fan moneda falsa
deia un altre
covardit
això són
els solidaris
exclamava
un de molt viu
algun xusco
algun menguador
repetia
el bon sentit
dos mil bedocs
a tot hora
davant de la casa
del crim
entra en joc
la policia
i cessen
els sorolls
per fi
toma-te-lo
como quieras
toma-te-lo
como quieras
tu
ja està
perquè avui
no els vull espantar
no
si això
no es
no estem a meitat
un altre dia
farem una de por
de por
de por
molt bé
un thriller negro
ja ens en fan cada dia
de por
per la tele
i per la ràdio
no es
no es
Fins demà!
Música per gaudir
Avui escoltarem el fandango de Doña Francisquita, la popular sarsuela de Medeu Vives.
Aquest popular compositor que va néixer a Collbató, al proper poble a prop de Montserrat,
té una gran quantitat d'obres molt famoses en el seu temps.
Bohemius, Maruixa, Doña Francisquita, també va posar música al sentit poema de mossèn Cinto Verdaguer, l'Emigrant.
L'Orquestra Sinfònica de Ràdio Televisió Espanyola, dirigida pel mestre García Asensio, interpreta el fandango de Doña Francisquita.
Música per gaudir
Música per gaudir
Música per gaudir
Música per gaudir
Música per gaudir
Música per gaudir
Música per gaudir
Música


Música per gaudir
Música per gaudir
Música per gaudir
Bé, avui seguirem el camí dels bons homes.
Els bons homes, els càters, van fer la seva ruta d'exili de nord a sud,
per unes terres amb les quals mantenien un bon veïnatge.
Aquest camí s'ha anomenat Camí dels Bons Homes.
És un sender de gran recorregut, el 107, que comença a Caralt i acaba a Montsegur.
Bé, nosaltres l'hem volgut seguir en sentit invers,
en el mateix sentit que ho van fer els càters,
des de l'Arier Xà fins travessar la Cerdanya.
Aquest és un camí de coneixença entre occitans i catalans,
diu Antoni Dalmau.
En els segles XIII i XIV, els territoris que més tard serien coneguts
amb el nom de Llengadoc, el nord del Pirineu,
van veure com la Inquisició anava estenent la seva xarxa
per perseguir uns sereixes temibles per l'Església de Roma,
els bons homes i les bones dones,
és a dir, els pacífics membres d'una església decident
que no cercava altra cosa que un missatge autèntic de Jesús
i la vida senzilla dels apòstols, els que volien retornar.
Així doncs, aquells antics camins de tresumància
van esdevenir una ruta salvadora pels que fugien de la persecució.
Molts d'ells es van refugiar al sud del Pirineu,
o més enllà, cap a Lleida,
cap a les terres de l'Ebre i fins al nord del Regne de València.
Avui, aquells colls pirinencs dels ramats i dels càters fugitius
són una ruta d'esplai i de coneixença mútua.
Són el trajecte del Camí dels Ons Homes,
que uneix el Santuari de Caralt a Montsegur.
Resseguir-lo és un goig pels sentits i un exercici magnífic,
però és també per a recordar un moment tràgic de la història
i reforçar els vincles, massa febles encara,
entre occitans i catalans.
El Camí dels Bons Homes parteix del castell de Montsegur,
reducte dels occitans que van seguir les ordenacions càtedres.
Cal pujar al cim mateix de Montsegur,
per iniciar la travessia,
perquè és on se senten les restes d'aquesta fortificació,
que cal dir que va ser reconstruïda
després de la desfeta càtera,
i perquè té l'atractiu de tots aquells edificis vestits
el cim mateix d'un turó punxent i alterós.
Així l'encarregat va pagar una entrada a cadascun dels 100.000 visitants
que cada any fan la seva processó particular
per a l'engrar-se fins a les quatre parets del castell.
O sigui que treu un tingües beneficios.
Sí, però no solament d'aquest castell,
ja ha muntat pel tot el camí.
No, no, el sur de França, no, aquest camí, no.
Hi ha molts castells que mai havien sigut càters,
i ara en diuen càters,
perquè hi va molta gent, catalans,
hi van d'excursió, ja.
En el centre d'estudis nosaltres vam fer una excursió als càters,
i jo vaig fer un reportatge per la Vall d'Alberscant,
i deia, ja venim, ja venim,
i va ser molt interessant d'això que estàs dient ara.
Sí, sí, sí.
Bé, el sender abaixa fins al Pla dels Cremats,
un monument de pedra que recorda la gran foguera
que van consumir totes aquelles ànimes
que no van voler adjurar de les seves cadences.
Més de 200 homes i dones i criatures.
En aquest prat, profundament occità,
se celebra des de fa molts anys
la plec occità en el català dels focs de Sant Joan.
Els Castellbó van ser un dels nobles
que van ajudar els càters
que van escapar refugiant-se en el seu castell.
Això els va enfrontar amb la jerarquia catòlica
d'Urgell i de Roma.
Es comenta que un dels grans mites sobre els càters
és que tenien en el seu poder el Sant Graal,
el calce que Jesucrist va vener-hi durant el Sant Sopar.
Malgrat que no hi ha proves de la veracitat de la llegenda,
els nazis el van cercar vora Montserrat
i fins i tot a Montserrat propi,
on es creu que l'haurien tipositat.
Acelerat a la falda del Bassant
hi ha el poblet de Montsegur,
que té el museu dels càters
on s'exposen restes trobades
durant diverses excavacions
i s'expliquen aspectes de la vida medieval.
El camí travessa el poble,
continua vers el petit nucli de Pelal
i segueix la traça del riu Ers
fins a les interioritats de les gorxes de la Fau.
Fau o frau?
Frau.
Frau.
Que és per on es diu
que van passar els càters
que van poder escabolir-se del setge de Montsegur.
Passarem al coll de Lian.
Arribarem a la petita vila
de Comús o Prades.
És el poble Seguent.
I més enllà,
Montalhó.
Des de les restes del seu castell del segle XI,
sobre un turó,
es controla el camí cap a la Cerdanya.
El camí travessa els atapaïts boscos de Prades
i segueix cap a petits nuclis
camí de la vall de la Rièja,
un riu que neix català
i es torna aviat a occitar.
El camí torna a penetrar
amb preciosos boscos de l'Ax
i pel coll de Los
baixarem cap a Coal
i el petit nucli de Vives
que té una imponent isglésia romànica.
Ja hi són amarens de les vals
travessant un pont de pedra
sobre el riu Arié-Xà.
Passat el pont trobem la carretera
en la qual es concentren restaurants i botigues.
Aquest poble és la pàtria del príncep Negre,
una famosa raça de cavalls
de mida petita,
però resistent a la vida aspre de la muntanya.
A amarens hi ha una petita església romànica
del segle XI
i un antic pont de pedra
que travessa el riu Arié-Xà.
A partir d'aquí,
el camí dels bons homes
ofereix dues alternatives.
Una, de més pausada,
que segueix el curs de l'Arié-Xà,
i una altra que s'assoleix
la portella de les Vecines
a més de 2.000 metres,
travessant un entorn
absolutament pirineic.
Totes dues opcions
es retroben després a Hospitalet,
un clàssic indret de pas
que va evolucionar
a partir d'un hospital
per a viatgers
que va construir el rei francès
Lluís XI
cap a la meitat del segle XV.
El sender torna més endavant
a adreçar-se
i no ens estranyaria
si veiéssim algun muflor
de camí cap al coll
de Pimorant,
que és el límit natural
i històric
entre occitans i catalans.
Aquests animals
van ser introduïts
pels francesos
a partir d'exemplars
procedents de Còrsega,
i actualment formen ramats
que pasturen
tota aquesta zona.
Passat el coll,
s'inicia un descens
fins a la població de Porta,
que cal no confondre
amb Porté,
a peu de l'estació hivernal
de Porté-Pimorant.
El sender que transcorre
per la Catalunya Nord
no s'endinsa
en aquesta població
i s'enfila
ara per la vall
de Camp Perdús
per assolir
la Portella Blanca
d'Andorra,
un coll
partit
que fa
de partió d'estats.
Però,
nosaltres,
farem aquí,
ben propers
a les restes
del Castell de Carol,
la nostra darrera parada.
Ha estat un magnífic viatge
que acabarem de fer
en properes audicions,
perquè val la pena arribar
fins a Carol,
que és molt bonic,
tot el camí és preciós.
Bé, doncs...
I quan arribem a Carol...
Que no està ben entrenat, eh?
Perquè hi ha
les pujades i baixades...
Pujades, baixades...
Això per genolls
a punt d'esclatar.
Bé,
pugem la sintonia,
sisplau.
Fins demà!
Fins demà!
I després,
d'aquesta preciosa serenata
a la llum de la luna,
el Joan Maria
ens farà aquell reportatge
que ens acostuma a parlar
de temes tan interessants.
Bé, avui parlarem
d'una cosa
que tothom ho sap, no?
Però bé,
la biblioteca
de Joan Margrit
de Can Ginestar.
Bé, aquesta biblioteca
és municipal del poble
i, com sabeu,
està ubicada
a Can Ginestar
i porta el nom
i cognom
de Joan Margrit,
en reconeixement
els mèrits
del nostre il·lustre
conciutadà,
reconegut poeta
i arquitecte.
Pocs pobles
tenen la sort
de gaudir
d'una biblioteca
cèntrica,
moderna,
funcional
i ben equipada.
Forma part
de la restaurada
antiga Masia
de Can Ginestar,
antiga casa
pairal dels modelells,
una de les nissagues
terratinents
més importants
del poble
dels segles XIX i XX.
Va ser tot un encert
la compra
per l'Ajuntament
de la dita Masia
per ubicar
la biblioteca
municipal
i que compta,
a més,
d'un jardí esplèndid.
Una gran quantitat
de sants justencs
i sants justenques,
com es s'anomena ara,
no cal deixar
les dones de banda,
utilitzen
la biblioteca
i les altres
dependències
de Can Ginestar
on s'hi fan tallers
de manualitats,
disposa de sales
de reunions,
sala d'exposicions
al celler,
etcètera,
etcètera.
Els actes
que s'organitzen
al jardí
solen ser
molt ben acollits
i gaudeixen,
tant a l'estiu
com a l'hivern,
de l'estimació
de la gent del poble
de totes les edats.
Tornant a la biblioteca,
segons les hores del dia,
canvia l'edat
dels usuaris,
cosa ben lògica
si tenim en compte,
per exemple,
que els de menys edat
quan surten
del col·legi
o de l'institut,
els més grans
homes i dones
solen anar-hi
als altres horaris,
tant per llegir
com per utilitzar
el servei de préstec,
de llibres
i de DVDs.
Sens dubte,
el pogrés
d'un poble
es pot mesurar
pel nivell cultural
dels seus ciutadans
i només cal anar
a la biblioteca
per adonar-se
que Sant Joan
és un poble
amb un nivell cultural
alt.
Què has dit?
Quin poble has dit?
Sí,
Sant Just d'Esvern.
Ah,
però és que has dit
Sant Joan,
Sant Maria.
Ah,
doncs ni me n'he adonat.
Aquí això
has de mirar
d'una manera psicològica
a veure què passa.
En sori.
Recordo-te
la frase
dita al segle XVI
per la doctora
de l'Església
Santa Teresa
de Jesús
o d'Àvila
com també se la coneix.
El saber
i el llegir
ens farà lliures.
Amb aquesta tan maca
i magistral frase
acabo l'article d'avui.
Molt bé.
Adéu-siau.
Molt bé,
molt bé.
I li perdonem
que hagués dit
Sant Joan.
Sí,
home,
Sant Joan
és un poble molt bonic.
Ja,
i tant.
Però és que
en Gintastà
és en Joan.
Saps què passa?
com que en dic Joan,
m'ha sortit el meu nom.
Això mateix.
El subconscient
t'ha traït.
Perquè no m'ho has pel·licut.
Perquè no m'ho has pel·licut,
sí, sí.
Biografies
de personatges il·lustres.
Avui us oferim
uns breus trets
del gran pintor
del modernisme català,
Santiago Rossinyol.
Santiago Rossinyol,
el nostre il·lustre artista
i insigne literat,
un dels catalans
més populars
que ha donat
al nostre
poble,
al nostre
país.
Va venir al món
l'any 1861
al carrer
Princesa
de Barcelona.
Com a fill primogènit
estava predestinat
a fer-se càrrec
dels negocis familiars,
però
el jove
no es va sentir
emocionat
per pertànyer
al món industrial,
ja que de ben petit
va saber
que volia ser
pintor.
Ja sabeu
que en el seu temps
les professions
artístiques
eren mirades
per la burguesia
tant de menyspreu
com de terror,
cosa que ell
va posar
de manifest
amb la seva obra
teatral
a l'auca
del senyor Esteve.
Quan el pintor
Tomàs Moragas
va obrir
una acadèmia
en l'any
1878,
Rossinyol
es va inscriure
ràpidament
a les classes
de pintura
i dibuix.
Els seus pares
van acceptar
aquestes tendències
pensant que era
una afició
més o menys
passatgera.
Desgraciadament,
el jove,
al morir
els seus pares,
va quedar
sota la tutela
de l'avi
Rossinyol
i aquest no entenia
la inquietud
artística
del net.
Però el caràcter
de Santiago
Rossinyol
era de tal
fortalesa
que li va
permetre
no doblegar-se
a les imposicions
familiars.
Va ser un pintor
molt amant
de la realitat,
tant en els rostres
com en els vestits
de les figures
pintades.
Però,
sobretot,
va mostrar
una clara preferència
pel paisatge,
gent en el qual
es mostra
com un observador
profund
i conscient
de la naturalesa,
seguint els passos
de Joaquín Baireda.
El resultat
són un grup
de composicions
a les quals
el pintor
treballa
els efectes
de la llum,
incidint
en l'aigua
d'un riarol
o bé
sugerint
la figura humana
entre les fulles
dels arbres.
Rossinyol,
el dia
19 de juny
de 1886,
es caça
amb la jove
Lluïsa
de Nís.
Van en viatge
de novis
a París.
La ciutat
emociona
el jove Rossinyol
que s'entusiasma
deman de les pintures
exposades
a les sales
franceses.
El retorn
a Barcelona
no va ser fàcil
ja que la direcció
de la fàbrica
que la família
tenia
a Manlleu
l'angoixava
i l'avorria
i no el feia
gens feliç.
En l'any
1887
va ser crucial
amb la vida
de Rossinyol.
Neix
la seva
filla Maria
i poc temps
després
mor el seu avi.
Mor
que li canvia
la vida
rep la part
de l'herència
que li correspon
i guanya
plena independència
econòmica.
Aleshores
pren consciència
que ja no ha de passar
amb ningú
comptes econòmics
i és hora
de llançar-se
a la conquesta
del món.
Trenca
amb totes
les convencions
que lliguen
a una vida
que no fa feliç.
Deixa la seva dona
i també
la filleta
que encara
és un petit
nadó.
Inicia
tota una sèrie
de viatges
que representen
un alliberament
per al seu
esperit
creador.
Granada
i Olot
a la tardor
o una llarga
estada
a Poblet
li proporcionen
tot un reciguell
de motius
pintòrics.
També les muntanyes
de Montjuïc
a Barcelona.
Tant com
els paisatges
d'Olot
i Poblet
influyeixen
la seva obra
donant-li
un gran valor
documental.
Però
arribant
al fons
més íntims
d'aquells
indrets
que ell
admira
i amb els quals
s'identifica.
L'any
1889
s'estableix
a París
on tria
escenaris
de la vida
comuna
que pinta
amb descarnat
realisme
sense
concessions
a la bellesa.
Però
això
no priva
a Rossinyol
de ser
el poeta
de la realitat.
Les seves
obres
pictòriques
parisines
sorprenen
i emocionen
fins al
moll de l'os
de la nostra
sensibilitat.
L'any
1890
juntament
amb Ramon
Casas
s'instal·len
al moll de la Galet
on
lloguen un pis.
La singularitat
del lloc
els permet
realitzar
tot un seguit
d'obres
que mostren
l'ambient
de l'entorn.
En aquest temps
coincideixen
amb l'estil
diferent
amb
Tullús Lhotrec
els retrats
que fa
d'Otrillo
tot escalfant-se
el de
claraçó
llegint
o
el de
Canudes
malalt.
El pintor
és fidel
tant a la figura
com a l'entorn
del qual agafa
els elements
més adients
per afirmar
la personalitat
del retratat.
I arribem a 1891.
Sitges
acompanya
Meifren
per visitar
el Museu Balaguer.
Convidat
per Rosent
Bertrés
es queda
a la vila.
El dia
seguent
tots els pintors
que resideixen
a Sitges
Mas
i Font de Biela
Joaquim de Miró
al Mirall
van anar
a buscar-lo
a la fonda
Calcolze
i li van
ensenyar
els seus estudis
i la van
acompanyar
més tard
pels racons
del poble.
Des d'aquell
moment
Rosinyol
va decidir
que Sitges
era el lloc
que li estava
destinat
per sempre.
També
és ben segur
que la circumstància
que Ramon Casas
i el Liceu Meifren
passessin
un temps
pintant a Sitges
influïts
per les possibilitats
que dóna
la particular
llum
sigetana
fos la principal
causa
que Rosinyol
decidís
alinear-se
i afincar-se
a Sitges.
Sobretot
es va adonar
que aquells
paisatges
i aquella llum
li oferien
uns models
que li permetrien
evolucionar
en la seva obra.
Sitges
també li serveix
com a seu
per desenvolupar
i donar
a conèixer
l'estètica
modernista.
Rosinyol
tenia plena
confiança
en el triomf
dels ideals
modernistes
per la qual cosa
posa en marxa
d'una manera
entusiasta
una sèrie
d'actes
que li van valer
la consideració
de líder
destacat
del nou
moviment.
Crear
el Museu
de Cau Ferrat
adquirint
en l'any
1894
els grecos
que es poden
admirar
al museu.
El Cau Ferrat
és el museu
en què es guarden
tots els ferros
que Rosinyol
va col·leccionar
al llarg
de tota la seva vida.
També
va anar
comprant
pintures
escultures
peces
decoratives
xeràmiques
mobles
etc.
Realment
el Cau Ferrat
dona la impressió
que estem davant
d'una col·lecció
de qualitat
que es manté
a través del temps.
L'afició
per la pintura
de jardins
va portar
a Rosinyol
a visitar
de manera continuada
Aranjouet
i serà pintant
aquests jardins
que li arribarà
l'hora de la mort
el 13 de juny
de 1931.
La seva última obra
finalitzada
va ser un quadre
de xiprers
al laberint
poètic racó
d'aquells jardins
dels quals
estava enamorat.
Rosinyol
fins al darrer moment
va pintar quadres
que captiven
tant per la seva
riquesa
pectòrica
com per la sensibilitat
que transmeten.
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
de l'afició
Estàvem aquí comentant amb els companys
que Rossinyola, a més a més,
crec que té una personalitat molt acusada,
com ja es veuen aquí, no?
Sí, sí, sí.
Formava part també d'aquells quatre gats
que encara existeix,
aquell restaurant i tal
que es trobaven tots els pintors i tot.
Jo penso que una vegada va entrar
i anava bastant fet malbé de vestimenta que portava.
Ah, sí, era molt bé.
Anava tal com anava.
I el cambrer, que no el coneixia,
doncs no li va voler servir el menú
o el menjar que li demanava.
Em penso, eh?
Vull dir, no us vull enredar.
Però aquesta li sentida.
I aleshores va dir, sí,
i diu, home, és que no va adequat per aquí.
No sé què li va dir.
I a l'altra se'n va anar.
I l'undemà torna superben vestit
i demana el cobert,
li donen el cobert i agafa el plat
i se'l tira per sobre.
Diu, menja, menja vestit, menja.
O menja tratxo, eh?
Em penso i em penso que està.
Oh, sí, és capaç, eh?
Perquè ell era així.
Sí, és bueno.
Aquí han sigut grans trets de la seva vida.
Ja, no, no, ja.
Però té un munt, un munt de...
De anècdotes, sí, de coses.
Era un gran vivant.
Ja, ja, bueno.
Bé, i després d'aquesta anècdota de la Lina,
esports de risc.
T'hi atreveixes?
Bé.
Això, aquest reportatge,
és dedicat als persones.
Home, si dones,
perquè ara ja les senyores
també s'atreveixen a tot.
Joves,
nosaltres ja no ens atrevim
a aquestes coses tan singulars.
Perdó, perdó, Joana.
No és un esport de risc
anar a comprar a la plaça.
Ah, de pell.
És un esport...
És un esport d'un risc
que, escolta...
No, perquè no necessites
que vingui algú i aprengui...
No, no, però tens que anar...
Tens que tenir una visió de la jugada
que, escolta, cada vegada estic jove.
Bé, bé, on gastes les quartes.
I, sobretot,
n'hi ha moltes de risc
que t'esclafin,
que una bicicleta que t'empaidi,
però, a més a més,
el risc més gran
és arribar a final de mes.
És per què?
Jo vaig per aquí, nen.
És per aquí que anava.
La part crematística de l'assumpte.
Bé, aquest reportatge
l'escriu
José Vicente Morán
i diu
Els esports a risc
ens motiven
malgrat el perill potencial
per a la integritat física
o, precisament, per això.
La segregació d'adrenalina
és la característica principal
d'unes disciplines en auge
que han experimentat
un creixement espectacular
en els últims anys,
paral·lel a una societat
que funciona a velocitat d'esprint
i demana més
als mínims temps possibles.
N'hi ha de tots els tipus
i sempre n'hi haurà
un adequat
a les nostres possibilitats.
Això,
diciento,
però, bé,
sí, sí.
La incògnita
que cal aclarir
a l'hora de decantar-nos
per un o un altre
és la relació
entre el benefici
que ens aporta
una disciplina determinada
i el risc
que suposa.
I també ser conscients
del nostre estat de forma
i experiència deportiva
l'important
és mirar
de solucionar
els ocasionals
trangos
i gaudir
amb intensitat
dels beneficis.
Dos clàssics
són
el ràfting
i el descens
d'aigües braves.
En tots dos casos,
cal apostar
per l'elecció
del millor material
i estar atents
als consells
dels experts
i a les prediccions
de l'home del temps
per gaudir
d'una experiència
gratificant
navegant per barrancs
i aigües fluvials.
Totes dues disciplines
formen part
que la indústria
de l'oci
engloba
sota l'epígraf
d'esports d'aventura.
És també el cas
del més perillós
salt
de pont
que,
malgrat el seu
indubtable risc,
apareix en multitud
de catàlegs
d'aquest tipus.
si ets dels que
s'atreveixen
en tot,
busc una empresa
organitzadora
seriosa
i amb prestigi,
una que es dediqui
al temps adequat
a les necessitats,
mesures de seguretat
i llança't al buit.
És també popular
el parapent,
terme d'origen francès,
que fon les paraules
per a caiguda
i pendent.
Una modalitat
de vol
sense motor
compatible
amb l'escalada
de certs cims
que és el més semblant
que hi ha
a la fer realitat
als somnis
d'Icar
i de Leonardo da Vinci
perquè tots dos
van acabar
bastant dolorosament.
Icar
es va fumar
pel sol
perquè el sol
li va fondre les ales
que érem de cera
i l'ajudant
de Leonardo da Vinci
es va fumar
una trompada
que es va quedar
ben des...
No es va morir
però, pobra,
li valia la pena.
Bé,
pel que fa a l'escalada
cal dir
que tothom pot trobar
la disciplina
més conforme
a les seves possibilitats.
És evident
que l'immaialisme,
l'objectiu
del qual
és trepitjar
els 14 cims
més elevats
del planeta,
els únics
de més de 8.000 metres
d'altitud,
no està fet
per a tothom.
Exigent
però molt menys
perillosa
és l'escalada lliure
en la qual
es puja
una paret vertical
amb l'única ajuda
de peus
i de mans
però assegurat
per corda.
no està a l'abast
de qualsevol
ja que requereix
unes capacitats tècniques
i físiques
fabuloses.
El cas
de l'escalador
Alex
Honnold
que fa poc
va fer el cim
de Capità,
una de les parets
mítiques
per als que
practica la disciplina
és la volta
de rosca
extrema.
Honnold
va pujar
va pujar
al col·lors
del parc
Josemite
en Estats Units
de la manera
més perillosa
mitjançant
la tècnica
coneguda
com sol
a integral
com un sol
integral
amb peus
mans
i sense
cap tipus
d'assegurament.
Aquest
el Josemite
em penso
que hi ha
l'os
yogui
bé, aquest trosset
últim
perquè ja
se'ns acaba
el temps.
I no podem
deixar
d'esmentar
el paracaiduisme
a les seves
diverses
modalitats.
El que es fa
llançant-se
des d'un aeronau
està més
a l'abast
de l'ama
de qualsevol
sense
haver-se
Ah, ah, això.
Sí.
Una altra cosa
és l'anomenat
salbasse
quan la caiguda
es produeix
des d'un punt fix
i es realitza
amb un sol
paracaigudes.
Bé,
el d'això
el Carles ja ens ha posat
la sintonia
perquè ha arribat
el moment final
d'aquesta
vertiginosa
caiguda
del programa.
Sí,
o sigui,
hem acabat.
Recordem que
si ens volen tornar
a escoltar
el dissabte
estarem amb vostès
a les 11 del matí
i si no
el proper dimecres
gaudirem
si vosaltres
ens torneu a escoltar.
Bé, a tots
molt bona nit
o molt bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
El just a la fusta
parlem de tot el que passa
a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris
que anàvem amb ell,
que fins ara mutis.
400 pisos
per vendre.
Si se l'ha pagat
de la seva butxaca
ningú li pot dir res.
Busco sempre
aquella...
glà...
la...
...