Durante 8.1 FM, Radio Casper, durante 8.1
Seixanta i més.
Amics oients de Ràdio d'Esvern, ja hi som en un nou any, el 2019.
Com cada any nou, tot un requitxell de nous projectes
estan allà, arranglarats, davant nostre,
amb el desig sincer d'acomplir-los tots.
Sobretot, desitjar-vos de tot cor
que pugueu ser tan feliços com, sincerament,
nosaltres volem per a tothom.
Que continueu escoltant-nos,
que ho passeu bé en aquesta hora que volem amb vosaltres,
i que tot allò que hem programat per a aquesta hora de 60 i més
us resulti agradable i atraient.
Aquest és el nostre desig,
i amb ell donem pas al primer minut del nostre programa.
L'Alina, la Montse,
en Joan Maria i en Carles,
i qui us parla, la Joana.
Tots us saludem i diem
Endavant, 60 i més.
Endavant, 60 i més
I volem començar el nostre any radiofònic
convidant a tothom a utilitzar i llançar i reciclar.
Els productes d'un sol ús poden semblar a tothom molt pràctics.
No ocupen espai i un cop els hem fet servir
ens en desfem a les escombraries.
No fa falta netejar-los ni dedicar-los un minut més
després d'utilitzar-los, però hem de preocupar-nos.
Què ens queda després de fer-nos un únic servei?
Aviam.
Aquí en tenim algunes dades.
L'Alina dirà què hem de fer.
Bé, jo diré, i els també seguiran dient el que hem de fer.
I després cadau que faci el que vulgui, no?
Això és el que fan.
Diu, algunes dades.
Ecoembes calcula en el seu informe de reciclatge del 2017
que l'any passat a Espanya es van reciclar un total
de 1.399.582 tones d'envasos.
Això es tradueix en un percentatge del 77.1%,
entrant en 3,5% més respecte al 2016.
Doncs, bueno, el 2016, sí, ja m'he de dir.
Sí, sí, sí.
Aquesta dada s'ha calculat a partir de les tones d'envasos de plàstic reciclats
entre els que les empreses adherides posen al mercat.
Els envasos domèstics són els més reciclats.
Els de metall lideren la primera posició,
amb un 86.9%,
seguits del cartró, amb un 81.1%,
i es tanca amb el plàstic, 69.7%.
A Espanya utilitzen una mitjada de 180 bosses de plàstic
per evitar-ne l'any.
Cada ciutadà europeu consumeix unes 14 tones de materials de primeres,
i l'any a l'any hi genera 5 tones d'escombraries.
El 2016, cada habitant del nostre país
va llançar 13,2 quilos d'embasses de plàstic,
brics i llaunes al contenidor groc
i 15,5 al blau.
Prohibició de Brussel·les.
Coberts d'un sol ús,
palets per les ulleres
i palletes pel refresc,
són alguns dels productes de plàstic d'un sol ús
que la Unió Europea prohibirà de cara a reduir
la contaminació del nostre hàbitat.
D'aquesta manera,
aquells articles d'un sol ús del dia a dia
que adquirim al supermercat
i utilitzem en freqüència,
s'hauran de fabricar amb materials alternatius
sostenibles.
L'illa d'escombraries.
A Espanya es consumeix ni més ni menys
que 180 bosses de plàstic
per evitar-ne l'any,
les quals, a més,
poden arribar a trigar a més de 50 anys
a degradar-se.
Qui paga el preu dels nostres residus
són en gran mesura
la flora i la fauna marina.
Tant alarmant és la situació a escala mundial
que la zona del Pacífic Nord
sí es té en una gran superfície
constituïda per 1,1 bilions
en bé de burro
de plàstics amb un pes de 80.000 tones,
gairebé tan gran com l'estat de Mèxic.
Aquesta gran extensió d'escombraries
rep el nom de Gran Pagat d'escombraries del Pacífic
o l'illa d'escombraries.
Es va descobrir el 1988
i no ha parat de créixer.
Què passa amb l'orgànica?
Diga'm.
Què passa amb l'orgànica?
El reciclatge, la matèria orgànica
ens serveix sobretot en forma de combustible
com seria la biomassa
o amb la gasificació de plàstics
i també pot fer un gran servei
per a la creació de biocombustible
com a alternativa als que prevenen del petroli.
Bioindústria renovable del paper
El nostre país
és la tercera potència forestal d'Europa.
Espanya conreia la fusta
una preuada matèria prima
amb plantacions que segueixen
una filosofia sostenible.
El 71% del paper consumit
es recicla després de fer-se servir
i s'arriba a les 5,2 tones anuals.
Material d'un ús indefinit
l'alumini
La qualitat de l'alumini
no disminueix quan es recicla
i a més, produir-lo a partir de la ferralla
implica un estalvi del 95% de l'energia
respecte a la producció
a partir del mineral.
Podem aprofitar el 100% del material
i reciclar-los indefinidament.
Procés de reciclatge del vidre
Reciclar una ampolla de vidre
equivale a la despesa d'una bombeta de baix consum.
No hi ha excuses per no reciclar-ho.
Cada ampolla que depositem al contenidor obert
equivale a l'energia suficient
per mantenir una bombeta encesa
durant un dia sencer.
Evitem l'emissió de CO2
reciclant envasos.
L'any 2016
vam evitar l'emissió
d'un milió de tones de CO2
a l'atmòsfera
gràcies al reciclat
d'1,3 tones
d'envasos lleugers
de paper, cartró.
La taxa de reciclació
va arribar al 76%.
Responsabilitat
Recordeu
el planeta és de tots.
Cuidem-lo.
I continuem amb els problemes del planeta Terra
a causa del canvi climàtic.
Els gasos d'efecte hivernacle,
produïts per l'activitat humana principalment,
han fet augmentar la temperatura del planeta
en els últims anys.
Aquest increment està produint efectes negatius
sobre l'ambient,
com la reducció de la neu
en zones d'alta muntanya,
la retracció dels glacials
i l'augment del nivell del mar.
Si no es detén la contaminació del planeta
i es redueix l'emissió de gasos
d'efecte hivernacle,
s'incrementarà l'extinció
d'espècies vegetals i animals
de les quals s'obtenen aliments i fàrmacs.
I també podem parlar del canvi climàtic
i els seus efectes sobre la pell.
Clima extrem.
D'acord amb els informes de Nacions Unides
sobre el canvi climàtic,
s'ha pogut relacionar en diferents regions
efectes nocius de la salut de les persones
derivats del canvi climàtic.
Segons les proyeccions científiques,
els efectes d'aquest fenomen
aniran incrementant en els pròxims anys,
causant fenòmenos meteorològics extrems,
ones de calor, precipitacions i tempestes intenses
en conseqüències d'efectes per la salut.
L'augment del nivell del mar,
l'humitat, la temperatura i les pluges
incrementaran la proliferació de vectors,
mosquits, transmissors de malalties,
com la malària, el dengue,
l'esmenocis, la còlera, peludisme,
malaltia de lim, entre d'altres.
Les ones de calor s'incrementaran
amb els seus efectes conseqüents,
deshidratació, esgotament, rampes,
lipotímies, arrítmies,
problemes renals, entre d'altres.
Mare de Déu, la cançó.
I tant, i tant, imagina't.
Això és una pel·lícula de terror,
però bueno, continuem.
I tant.
Aviam.
Montse.
Repercussions sobre la pell.
Ho tens?
Sí.
Els canvis ambientals,
com el fred, el vent, el sol,
l'ús d'altres, d'aires condicionats,
podrien disminuir la tolerància de la pell,
tornant-la més sensible a factors externs,
provocant intolerància als cosmètics
i productes per la pell,
produint una sensació de cremor,
tibentor o picor.
En regions humides i càlides,
amb fenòmens externs,
extrems,
com inundacions,
tsunamis,
podrien produir-se més infeccions cutànies.
En regions amb una escassa humitat ambiental,
on el canvi climàtic
produeix sequeres combinades
amb baixes temperatures,
les persones podran patir
més xerosis,
cutània o pell seca.
Les oscil·lacions del clima
podrien agreujar la dermatitis atòpica
i la psoriasis
i la proïgia degut a les humitats baixes.
El sol i la pell.
La destrucció de la capa d'ossó
i l'emissió de gasos amb efecte hivernacle
augmenten la possibilitat de radiació solar
i les seves conseqüències per a la pell.
Els experts preveuen un increment
en la incidència de càncers de pell
en els pròxims anys
carcinomes basocel·lulars
i carcinomes espinocel·lulars,
també melanoma maligna,
cremades solars,
dermatosi solar crònica
i fotodermatosi.
Aquí faig jo un parèntesis
i aviso,
que el que avisa no és traïdor.
Quan un pren el sol
i sobretot les criatures petites,
encara que els pares diguin
ah, això és poc
i els nanos corren i bla, bla, bla,
no.
El sol es va guardant a la pell.
I a la curta i a la llarga torna a sortir.
És un ordinador, eh?
Els pares de criatures
han guardat-ho amb l'efecte
de l'acumulació.
Sí, el guarden el disco duro.
Sí, però bé,
nosaltres som molt optimistes
i cometirem tots aquests canvis climàtics.
Diuen,
les pròximes dècades
s'incrementaran les conseqüències negatives
sobre les plantes,
els animals i les persones.
Bé,
però es poden prendre mesures immediates.
A més de l'excessiva emissió
de gasos d'hivernacle,
el factor principal
de l'escalfament global
i el canvi de la temperatura ambient,
factors com el consum
de vents i energia,
el creixement de la població mundial
i la tala indiscriminada de boscos
afecten negativament el planeta.
Frenar el canvi climàtic
passa per reduir l'emissió
d'aquests gasos,
el consum nacional dels recursos
de repoblar els boscos,
entre altres mesures.
Al mateix temps,
és fonamental
prendre consciència
de la importància que té
per a nosaltres
benestar,
tenir cura del nostre planeta
i ser respectuós
amb el medi ambient
en el nostre dia a dia.
Mesures de prevenció
en el camp dermatològic.
Recorda que la hidratació de la pell
és una mesura
de prevenció
en el camp dermatològic,
així com la fotoprotecció
per a prevenir
i evitar cremades,
fotosensibilitat
i dermatitis,
entre d'altres,
per a reacció
als ratxos solars.
O sigui,
que si volem anar a la platja,
no importa
que porteu una samarreta,
el sol el prendreu igual
i evitareu el cop d'or
del ratxolar a sobre
de la pell nua.
Directament.
O sigui,
que ja ho sabeu.
Protegim el planeta.
La, la, la, la, la, la.
La, la, la, la, la.
La, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la.
Sí,
a la luz de la luna
s'està molt, molt bé.
Però també estava bé
que la Sandra Tolina
ens expliqui
aquelles coses
tan interessants.
Bueno,
aquest llibre
que és molt interessant
i ja ho sabeu que sí,
que ens va orientant
i es va ensenyant coses
de la ciutat,
ja s'està acabant
però tenim un altre molt bo.
Bé,
però hem d'acabar aquest primer.
Us en recordeu
que l'última dia
vam parlar d'una senyora
que fa molts anys
i va ser una gran científica.
Doncs aquí tenim
molt més a la vora
un inventor català
del submarí.
Que ja sabeu qui era.
Hombre.
El senyor,
a veure,
qui sap com se deia?
A veure.
Qui sap?
Narcís Monturiol.
Què va inventar?
El submarí.
Ah,
Narcís Monturiol.
Ah,
molt bé.
Narcís Monturiol.
Ara,
què,
que no veig això,
no?
Això ja,
deixem-ho puntó
i a part.
Bueno,
aquí diu que sí,
eh?
Diu que sí.
L'enginyer Narcís Monturiol,
que va viure el 1819
a 1885,
va estudiar dret
però mai va exercir
d'abocat.
Republicà
i socialista utòpic,
el seu esperit inquiet
el va dur a fer moltes coses
però sobretot Monturiol
va ser un gran inventor.
Quan va ser director
de la fàbrica nacional
del Segell
va idear un sistema
per assecar el paper engobat
i també va dissenyar
un sistema de transport
de transportar
a l'aigua del Ter
a Barcelona.
Un tramvia funicular,
soles de sabates sintètiques,
una maquineta
d'enrotllar els cigarrets,
i un procediment
per la fabricació
de sabó.
Ara,
el seu gran invent
seria el que ell anomenava
Ictínio,
el vaixell peix.
Amb l'intígnio Ictínio,
Narcís Monturiol
va aconseguir navegar
dues hores
per sota de l'aigua
amb dos ergonautes
més,
que era el Josep Misser,
el mestre de l'Aixa
i Josep Oliu,
el primer soci de Monturiol.
i amb aquest submarí també
es va submergir
en el port de Barcelona
en 1858.
La primera vegada
es va mantenir
20 minuts submergit
i després va fer 54 immersions
i va aconseguir estar dues hores
sota l'aigua.
O sigui que Joana
va estar dues hores.
Vale.
Monturiol
va haver de treballar molt
per resoldre els problemes tècnics.
a l'aparell
es propulsava
amb una màquina
de vapor
i una hèlix
de quatre pales
i tenia
13.5 metres
d'eslora.
Però serà grandet.
Home, no.
Més llarg
que aquesta habitació.
Consistia
en un cos
de fusta
dins d'un cos
de coure
i comptava
amb una torreta
d'observació
i una escotilla.
A l'invent
es va presentar
a les autoritats
que el van admirar
i van prometre
recursos
per poder desenvolupar-lo.
Però
els diners
mai van arribar
i l'ictínio
es va acabar
venent
com a ferralla.
Diuen
que el seu motor
va anar a parar
a una fàbrica
de farina.
Faria
una submergimenta
amb la farina
i fent pastetes.
I continuem
amb aquesta
part tècnica
que també
ella està
una mica
ficat aquí.
Diu
El poble nou
o la societat
perfecta.
Amb el desenvolupament
de la indústria
a l'antic poble
de Sant Martí
de Provençal
s'hi van instal·lar
tantes fàbriques
que arribarien
a ser
una àrea
en major concentració
industrial
de Catalunya.
Montoriol
seguiria
les idees
del socialisme
utòpic
del filòsof
francès
Etienne Cavite
que a la seva novel·la
Boià
Xalicarí
descriuria la vida
d'una illa
habitada
per una societat
comunista
ideal.
I entre el
1846
i el
1847
un grup de gent
va decidir viure
en comunitat
segons les idees
utòpiques
de Capvet
en un indret
que anomenarien
poble nou.
i els fundadors
d'aquest futur
barri
de Barcelona
creien
d'una manera
sincera
amb la possibilitat
de crear
una societat
millor
i més amable.
Com a record
del seu intent
en el pla
Sardà
es va decidir
anomenar
l'Avinguda
Icària
el vell camí
del cementiri.
Cavet
va dur
les seves idees
a la pràctica
i als Estats Units
va fundar
la seva
desitjada
Icària.
Tots els assentaments
Icarians
fracassarien
ràpidament
excepte
en Iove
que es va mantenir
fins
en 1895.
I com ara
ens hauríem
d'anar
a cantar
i no va bé
el pròxim dia
cantarem
sobre
en Sem Clavé
l'home
que va animar
els obrers
a cantar.
Vinga.
El de Montoriol
s'ha acabat
aquí no diu res més.
Sí, no diu res més.
Bueno,
el Montoriol
es va ficar
també en polític
que era pintor
i va ser desterrat
a Cadaqués.
Ja, ja.
No a Brussel·les,
llavors a Cadaqués
que era un poble
que estava
només aïllat.
Aïllat, aïllat.
Aïllat, aïllat.
Allà
va començar
a pensar coses
perquè era un inventor
i va veure
que la gent
de Cadaqués
patia molt
perquè
per la immersió
de buscar
el corall
vermell
que allà
que aniria molt.
I aleshores
va començar
a pensar
de fer
un artefacte
per poder
agafar
aquest coral.
Aquí va ser
el desarrotllat
llavors
el submarí
lectínic.
Sí, de tot.
Molt bé, eh,
senyors?
Aquí tenim experts
amplifiquen
el que diu el llibre.
Molt bé.
Doncs,
ara passem a...
Passem a...
a la música.
A la música.
A la música.
A la música.
A la música.
de personatges cèlebres.
Avui us oferirem
alguns apunts
sobre la biografia
de Lucrécia Borgia,
una dona extraordinària
que va viure
en l'època del Renaixement.
Quan Ludovic Ariosto
va escriure
Orlando Furioso
en una de les seves expressions
va plasmar
aquesta frase
Lucrécia Borgia
és una jove
excepcional
amb bona fama,
virtut i bellesa
que a mida que passi el temps
augmentarà
com augmenta
una bona planta jove
en terra fèrtil.
en aquell moment
no sabia el bon escriptor
com d'estava
d'equivocat.
La posterietat
no ha recordat
a Lucrécia
com una dona
virtuosa,
sinó com una dona
perversa,
intrigant
i ambiciosa.
Ariostos
no va tenir en compte
que la legenda
aliada de la literatura
distorsiona
moltes vegades
la història
verdadera.
El cas de Lucrécia
és ben patent.
Els romàntics
la van considerar
la mostra màxima
de la immoralitat
quan, per contra,
és ben cert
que aquella duquesa,
gairebé una nena,
va ser una marioneta
en mans de la seva
poderosa família
que la van convertir
en una dona
profundament desgraciada.
Va néixer l'any 1480
a la vall italiana
de Sabiaco,
fruit dels amors il·lícits
de Roderic Borgia
i Venosa Cantanzi.
Aquesta dama,
bellíssima,
era l'esposa
d'un funcionari
del Vaticà,
però alhora
era la man oficial
del de les hores
cardenal Borgia,
en qui va tenir,
a més de la Lucrècia,
Joan César i Jofre.
Cal reconèixer
que Lucrècia
havia vingut al món
dintre d'una
de les famílies
més poderoses
del Renaixement.
Ella va ser
l'única filla
del patriarca
que més endavant
seria anomenat
Papa Alexandre VI.
Encara que la història
assenyala
aquesta família
com el símbol
de l'ambició
i la rauxa,
és cert
és que van ser
ni més ni menys
com la resta
dels homes
importants
del seu temps
i que va utilitzar
a la Lucrècia
com una fita
mitjançant
aliances matrimonials
per tal d'aconseguir
més poder polític.
Però que consti,
on estan d'acord
detractors
i defensors
de Lucrècia
respecte
a la seva figura
és
en la gran bellesa
de la dama,
rossa
i fràgil,
mans delicades
molt blanques
i posat
gentil
i noble.
Va servir
com a model
a Ilpin Turicchio
pel seu quadre
Disputa
de Santa Catalina
i el gran Tiziano
la va retratar
al costat
del seu espòs,
Alfons d'Este,
en el quadre
La adoración
de los reyes magos.
Però
Alexandre VI
va considerar
adequada
una aliança
amb els Esforza,
una família
molt poderosa
que governava Milà.
I va trobar
un candidat
idoni
a Giovanni Esforza,
duc de Pessaro
i rebot
de Ludovic Esforza,
conegut
com Ludovic
el Moro.
El marit
era molt atractiu
i refinat
i feia
la parella ideal
per la Lucrècia,
vella
i molt ben preparada.
Però
inesperadament
el poder
dels Esforza
va declinar
i l'aliança
ja no li era
aprofitosa
al pontífex,
qui va fer
tot el possible
per anul·lar
el matrimoni,
cosa que va aconseguir
donant com a raó
que aquest
no s'havia consumat.
Si era el papa
feia el que volia.
Clar.
I aquests,
els papes
d'aquí a época,
els papes
encara més.
Tenia tres fills
i els que cuelguen.
I els que cuelguen,
clar.
I no l'havien consumat.
Això és.
Giovanni esforça,
es va veure obligat
a reconèixer-ho,
però quan va tornar
a Milà,
va negar la circumstància
que havia reconegut
a la força
i va proclamar
als quatre vents
que el papa volia
a la Lucrècia
per ell mateix.
Aquestes paraules,
voluntàries o no,
van ser la base
de l'acusació
d'incès
que perseguiria
a Lucrècia
tota la seva vida.
La veritat
és que
quan l'acusació
va començar
a prendre
aires de veracitat
ja s'havia concertat
un nou matrimoni
per a la jove
divorciada.
Escollit
va ser
Alfons
duc de Bicecleia,
fill bastard
del rei
de Nàples.
en aquesta ocasió
la Lucrècia
es va enamorar
profundament
del seu nou marit
que competia
amb ella
les afeccions
literàries
literàries
literàries
literàries
i artístiques
però
les intrigues
polítiques
van fer
impossible
la felicitat
de la parella.
El casament
havia estat acordat
amb la condició
que César Bòrgia
es cés alhora
amb una de les filles
del rei de Nàples
però una vegada
va ser una realitat
el matrimoni
de l'Alfons
i la Lucrècia.
El monarca
napolità
s'ho va repensar
i va desfer
el pacte
del casament
del César.
Immediatament
l'Alfons
va ser declarat
persona
no ingrata.
La Lucrècia
sabia molt bé
com les gastava
la seva família
per lliurar-se
dels seus enemics
tant reals
com imaginaris
per la qual cosa
va fer fugir
el seu marit
qui va buscar
l'empar
d'una altra família
poderosa
els Colonna
però va passar el temps
i l'Alexandre
VI
va donar permís
a l'Alfons
de
Bisca
Bisseglier
perquè tornés a Roma
amb la seva esposa.
La parella
va ser feliç
un curt temps
durant el qual
va néixer
el seu primer fill.
Però van tornar
a les intrigues
polítiques
que van ocasionar
l'apunyalament
de l'Alfons
segurament
per emanament
dels Borgia.
Els carrers
de Roma
durant la convalescència
de les seves ferides
la Lucrècia
no el va deixar
mai sol
a la cambra
però
a un moment donat
cridada pel seu pare
va deixar el marit
cuidat per persones
suposadament
fidels.
En tornar
li van comunicar
que l'Alfons
havia caigut del llit
i s'havia mort
a causa
d'una hemorràgia.
La desesperació
de la Lucrècia
va ser
tan gran
que es va refugiar
en el castell
de Nepi.
Era una habitació
completament
entapissada
de negra
i així
com els seus
propis vestits
de dol
complet
en la correspondència
que mantenia
amb el seu pare
signada
sempre
amb el sobrenom
de la
infelicíssima
Lucrècia.
Però a Alexandra
Sisè
no li convenia
un dol
tan llarg
i la va convèncer
perquè tornés
a Roma.
Una vegada més
va ser utilitzada
com una peça principal
en el tauler
polític
del seu pare
qui va decidir
casar la seva filla
amb l'hereu
d'un cognom
tan noble
com els
d'Este
de Ferrara.
Aquests
van posar
tots els inconvenients
possibles
a l'enllaç
fins i tot
fent espiar
el comportament
de la Lucrècia
però davant
d'una dot
fabulosa
d'un capel
cardenalici
per a Hipòlit
de Ferrara
segons fill
de la família
i la supressió
del tribut
anual
que Ferrara
pagava
al Vaticà
van accedir
al casament.
A partir d'aquell
moment
la Lucrècia
va ser
l'ànima cultural
de la cor
de Ferrara.
Acostumada
des de petita
a la cultura
i a l'acte
i a l'art
de Roma
ella va ser
ella va fomentar
la presència
d'intel·lectuals
i artistes
a Ferrara.
Ella va ser
la protagonista
absoluta
d'aquell centre
de cultura
malgrat
el poc
apreci
que li mostrava
la família
política.
Però
si la desgràcia
fos la norma
de la seva vida
la mort
li va venir
a causa
d'unes febres
porperals
després
de donar
a llum
una nena
prematura
l'Isabel
Maria.
Era
el 24
de juliol
del 1519.
Lucrècia
Borja
moria
als 39
anys
d'edat.
Joa
molt jove
bueno
estem
al mig
i els gens
sí
sí
sí
molt jove
fin
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Com tots els cítrics, és molt ric en vitamina C, per la qual cosa ens ajudarà a escorçar la durada dels refredats i estimular el sistema immunitari.
Altrament, també conté vitamines del grup R, vitamina A, minerals com potassi, calci, fòsfor i també molta fibra.
La seva polpa està formada per nombrosos grills plens de suc.
Beure un suc de taronja al matí que menjar-se'n una de sencera encara que estigui acabat de fer.
És millor menjar-la sencera.
Quan es menja una taronja i es menja en la part blanca, aprofitem tota la seva fibra i tots els seus antioxidants.
La pell blanquinosa i fina que envolta els grills de la que conté major concentració de vitamina, fibra, polifenols,
els quants tenen una funció antienvelliment i antiinflamatòria en les cèl·lules del nostre organisme.
Si només en fem un suc, no aprofitem la fibra i perdem moltes vitamines,
ja que en realitat, beure un suc de taronja és com prendre un got de fructosa líquida.
Després de beure un suc de taronja, augmenta l'índex de glucosa a la sang.
Per tant, la fruita sempre millor en peça, sencera.
En cas que no ens agradi el suc, millor prendre i sense colar.
I cal que el consumim tot d'una, ja que les seves propietats organolèptiques mimpen ràpidament.
El taronger dolç és l'arbre més conreat i apreciat entre tots els cítrics.
El seu cultiu es va iniciar fa més de 4.000 anys al sud de la Xina.
Des d'allà es va estendre cap al sud-est asiàtic
i a través de la ruta de la seda per tot l'Orient.
Els àrabs van anomalar les taronges noranys, derivat del persa Arangus,
i van introduir el taronger a marca Europa a través de l'Àndalus, al segle X.
Així i tot, les primeres taronges que van arribar a la península ibèrica
tenien una funció decorativa, els patis dels edificis emblemàtics com la llotja de València.
I aquí el pati dels tarongers.
La paraula taronga, tant en castellà, naranja, català, taronga o gallec, laranja,
etimològicament deriven d'un origen comú de paraules procedents de llengues diverses,
originàries del sud d'Àsia, naranc, narandam, narangucam o nari,
les quals signifiquen fregància.
La paraula va ser assimilada per les llengües europees, portuguès, laranja o en italià arància.
Els francesos van identificar-la com l'hort a causa del seu color groc i intens,
anomenant-la or-anje. Com que durant l'edat mitjana la llengua de culta era el francès,
la paraula va adaptar-se a l'anglès i alemany, conservant la mateixa gràfia, francòfona o oranje.
Ja està. Molt bé, eh?
Taronga, rejuvenidora i estimulant.
Així està.
A veure, quasi per tot, menys perquè surtin els cabells.
Ah, és que t'ho demanes molt, eh, amigo mío?
Ah, el meu fill.
Espero que digui alguna cosa pels cabells, que no surt molt sabent.
El meu fill se les menja doblades.
Si repassa la biblioteca.
Aviam si busquem.
I tu què tens preparat, senyor meu?
Ai, ara me'n recordeu.
Oh, veus, veus, amb això dels cabells ja t'has espistat.
Sí, sí. I molts d'invents, anar a la lluna, però dels cabells res, res.
Què més voldria jo, també.
I pensa que cada vegada, els homes, cada vegada estan més així.
Jo ja no perquè és una cosa de quimioteràpia, però normalment els homes cada vegada estan més cabells.
Més cabells.
Tenen més barba, però més cabells.
Més cabells.
I a més, a més, tots porten ulleres ara, vull dir.
Bueno, però això és del computer, eh, de l'ordenador.
I no fan cas, eh, i continuen.
Toma castanya.
Aquests nanos, quan siguin grans, tindran miopies, els corregiran.
però els nanos que estan cada moment així.
Amb la maquineta.
El fornit i la madre que los tuvo.
I empaitan els...
I l'allò, no, eh, els sols i les persones que fan servir tant a l'ordenador, tant a l'ordenador.
Tenen que vigilar molt, eh.
Sí, sí.
Sí, perquè perjudica, eh.
I tant, ja vam fer un reportatge aquí, que s'havien de cuidar a la vista, sí.
Aviam, aviam, de què parles, avui?
Home, dels rims de la sort.
Hombre!
Hombre!
Explica la tradició que per tenir sort l'any que ens estem, s'ha de menjar 12 grams de rim,
coincidint cada un amb les 12 campanades de l'any que s'escola.
Molt bé, eh, el que se'n va i el que ens...
I d'on ve aquesta tradició.
Per esverinar-ho, ja en teniu buscant a internet les possibles respostes.
Resulta que n'hi ha diverses, com en botica, que diuen.
Unes diuen que va ser l'aristocràcia la que va importar a la moda de França o d'Alemanya.
D'altres, el resultat d'una exitosa promoció d'uns pagesos d'Alecant
per vendre els rims que van sobrar de l'estiu.
Si aquesta opció fos certa, caldria donar-lis el títol de pioners del màrqueting de l'Estat.
En tot cas, totes les respostes coincideixen en el temps i enlloc,
a finals del segle XVIII, a la Puerta del Sol de la capital del Reino.
De la sort no se'n parla.
Consta, per escrit, que al cap d'any del 1895,
en acabar el Consell de Ministres, van celebrar-ho menjant rims i beure xampany.
La quantitat de rims menjats, si eren 12 grans o més, no s'especifica,
ni tampoc diuen res de les campanades.
A la vista d'aquests antecedents, ja fa temps que el Menda, jo,
no menja rims per cap d'any.
No.
No, encara que la parenta em fa una mica de mala cara
per anar al contrari de la gent.
Vaja.
M'ha agradat sempre, eh?
O sigui, que això no és pas solament dels rims.
Però, dona, li responc,
per què has de menjar-me 12 grans de rims a cop de campana o de cassola?
És a dir, en presses, amb el risc d'ennoagar-me.
Més d'un?
A més, no trobo gens agradable aquests rims de pellurussuda i d'insípid sabor,
en comparació amb els d'estiu.
Aquest any estaven bons, eh?
Aquest any estaven al super, estaven boníssims.
I, per últim, no crec en la idea de que porten sort.
Doncs ja estem al final del carrer dels maleïts rims.
Per desgràcia, aquest cap d'any ha mort a la ciutat de Fijón
un infant de 3 anys ennoagat per intentar menjar-se el 12 grams de rim.
Ai, pobra.
Els infortunats pares no van saber com havien d'actuar.
La trucada al 112 no va servir per salvar-li la vida.
Rebin el nostre sentit condol.
Per acabar, comentar que el passat mes de desembre,
l'Ajuntament de Sant Just va organitzar per la gent gran, el mil·lenari,
un curset de primers auxilis per nens i per persones grans,
amb l'assistència de l'ambulància personal de la Creu Roja d'Esplugues de Llobregat i de Sant Just.
La casualitat és que dintre del curset es va tractar el tema
que cal fer com una persona o infant s'ennuega o té un atac d'acord.
Amb els dos casos s'ha d'actuar molt ràpid
i si l'home sap el que s'ha de fer, ben segur li pot salvar la vida.
Per cert, el mil·lenari ja disposa de disfibrilador,
un aparell molt efectiu, per ajudar amb els casos d'atacs d'acord.
En tot cas, millor que no s'hagi de fer servir mai,
però, si és necessari, està disponible
i també hi ha persones que el saben fer anar.
Gràcies als curcets.
Molt bé.
Ara sí que posarem la música.
Fins demà.
Fins demà.
Bé, sí, sí, tot això que esteu explicant està molt bé,
però és saber-ho fer.
És saber-ho fer.
Bé, iniciem els nostres moments de música per gaudir del 2019
amb unes danses famosíssimes d'Alexander Borodin,
les danses polopsianes del príncep Igor.
Vigoroses i alegres,
ens animen a caminar i fins i tot a ballar
el so de l'orquestra sinfònica de l'Ubliana
que dirigeix el mestre d'Aurence Siegel.
Bé, iniciem els nostres moments de música per gaudir del 2019
i fins i tot a ballar el so de l'orquestra sinfònica de l'orquestra sinfònica de l'orquestra sinfònica de l'orquestra sinfònica de l'orquestra sinfònica de l'orquestra sinfònica.
Bé, iniciem els nostres moments de música per gaudir del 2019
Bé, iniciem els nostres moments de música per gaudir del nominee
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Parlem ara d'un tema d'actualitat, d'una trista realitat que costa vides humanes, els volcans.
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

La Martínica va ser una de les illes caribenyes que els francesos van conquerir a mitjans del segle XVII.
Va ser l'any 1658 quan definitivament van aconseguir la victòria, però els pocs naturals que van sobreviure abans que rendir-se es van llançar amb orgull des d'un penya assegat.
Les seves darreres paraules van estar dedicades al seu déus i després van cridar amb tota la força de la desesperació.
Prepareu-vos estranya!
Prepareu-vos estrangers!
A la muntanya de foc es venjarà i sembla que això va ser el que va passar.
El 8 de maig de 1902, el Montpellé d'aquella illa de la Martínica va despertar després de molts anys i va venjar els naturals de les illes.
Després de molts dies d'intensa activitat vulcànica, el dia 8 de maig, a les 7.50 del matí, una fosca massa de terra ruent, anomenada pels geòlegs fluix piroclàstic,
es va precipitar per la vessant del vulcàn fins a la propera ciutat de Sant Pere.
La ciutat va quedar completament arrasada en qüestió de minuts.
En el port, les embarcacions n'afregaven envoltades amb flames.
L'erupció del Montpellé va costar l'espantosa xifra de 29.000 vides.
I l'altre volcà, que hem nomenat abans l'Egna, Sicília, és el primer volcà conegut que va despertar l'interès dels autors clàssics.
El poeta i filòsof romà del segle I abans de Cris, Lucrècia, el va comparar a un enorme forc alimentat pels vents subterranis marítims.
Estrabón, un geòleg grec del mateix temps de Lucrècia, estava d'acord amb el mateix principi,
que els vents submarins atiaven el foc dels volcans.
Després, els romans van creure que el Vesubi era un volcà mort, és a dir, un forn sense combustible.
Que equivocats estaven.
L'any 79 va destruir les ciutats de Pompeia i Herculano i Estàvies.
L'escriptor romà Clini, el jove, va ser testimoni de primera mà i va descriure l'erupció en dues cartes que va enviar el seu amic, l'historiador Corneli Tacit.
El relat precís i concís és d'un enorme valor tècnic, ja que explica la forma detallada, el comportament del volcà i els fenòmens associats.
En l'actualitat, erupcions com la del Vesubi, sumament explosives, es denominen plinianes en el seu honor, en l'honor del Plini i el jove.
Les explicacions mitològiques d'alguns autors clàssics van influir en el pensament renascentista.
Plató ja havia imaginat l'existència d'una cavitat gegantina subterrània amb un gran riu, composat de llot bullent i lava,
que viatjava pel globus terràqui alimentant les boques volcàniques al seu pas.
Això ho va dir entre els segles V i IV abans de Crist.
Aquesta idea va seguir vigent durant tot el segle XVII.
En aquest temps, el jesuït alemany Atenasius Kircher va intentar explicar l'estructura terrestre en la seva obra Mondus Subterrànius en l'any 1665.
Ja en el segle XVIII, a Espanya, Diego Torres i Villarroel va afirmar que hi havia un foc interior
que tenia oberts respiradors i flames a les muntanyes, per on vessen les seves flames i desfoguen els seus fums.
Per exemple, a Nàpols i Sicília.
Els geòlegs europeus tenien opinions contraposades sobre el tema.
A la Gran Bretanya va néixer unes concepcions que amb el temps provarien que el nostre planeta és molt antic.
L'escocès James Hutton va desenvolupar la idea que la superfície terrestre era dinàmica
i que estava, en canvi, permanent, moguda per la gran màquina de calor del cor del món
i la manifestació exterior de la qual eren els volcans.
Hutton va ser el primer geòleg a intuir quina era la dinàmica del nostre planeta
i la seva gran antiguitat.
Les seves teories van marcar les bases pels futurs estudis volcanològics.
La tragèdia del món Pelé va marcar l'inici de les investigacions sobre els volcans
i els riscos que comportaven amb les prediccions adequades per avançar-se a les properes erupcions.
Bé, esperem que tinguin molt èxit, no?
Actualment, els volcanòlegs desenvolupen modernes tècniques de seguiment
basades en el control sísmic i dels gasos emesos
i també en estudis sobre la deformació dels volcans.
Els satèl·lits artificials són de gran ajuda per obtenir una millor informació
que indiqui qualsevol tipus d'alteració en les zones volcàniques.
Malgrat tots aquests treballs, encara no és possible prevenir la potència de l'erupció
i és molt arriscat donar segons quines informacions
que poden provocar un pànic innecessari entre la població,
encara que sigui per posar-la a recert.
Esperem que dintre de poc temps i amb les noves tecnologies
es puguin predir les erupcions i la seva intensitat
i així evitar la pèrdua de vides humanes
i la destrucció de gran part de la naturalesa.
Doncs bé, Déu, es protegeixi dels volcans.
Diu que el Tibidabo és un volcà, eh, nens?
Ah, no s'estranyi.
I mira tota la tirada de volcans de la Garrotxa.
Sí, també.
Com que comencin a vomitar, estem ben apanyats, eh?
Fins aquí arriben.
A la zona de la Garrotxa es compta en quasi 100 volcans.
Sí, sí.
I en línia recta de Barcelona estem parlant d'uns 100 quilòmetres, eh?
No estem parlant de més.
No, m'imagina.
O sigui que ens pot arribar la lava fins aquí, ja.
Sí, ens podíem preparar.
Mira, s'han dormit, perquè fins i tot hi ha l'ermita de Santa Margarida al fons d'un d'ells.
Sembla que és el cruscat, no?
Jo diria que és el cruscat.
El cruscat és el lava.
Bé, doncs, puja una miqueta de sintonia.
Bé, doncs, puja una miqueta de sintonia.
Bé, doncs, puja una miqueta de sintonia.
I bé, després d'aquesta disquisició volcànica,
doncs mira, ja n'anirem a casa nostra
amb la satisfacció d'aquest any.
A Rosent.
Sí, estan lluny, eh?
Estan lluny.
O sigui que, de totes maneres,
hi ha persones que estan molt aficionades a anar a veure els volcans, eh?
A anar a veure els volcans, sí.
Sí, sí.
Jo hi he estat al Cuscat.
Jo no.
Vaig estar al Santa Margarita però em vaig quedar al cotxe
perquè queda molt a baix l'ermita i s'ha de caminar molt.
No, no, no.
Jo farrejo i ho vaig veure des del Gula 1.
Ah, també.
Hombre, claro.
Ai, que bé, esta senyora.
Nada.
Nada.
Ara, en aquesta època, és bona època,
que allà si està bé,
anar a les Canàries,
que són d'origen quasi totes volcàniques.
Sí, i ara si està a l'Antonet,
sobretot a l'Anzareute.
No, no.
Ja, a l'Anzareute,
a l'Anzareute tira-se una pedra a vegades,
bum,
i et surt,
i et surt com un geyser.
que jo em veig fumar un susto perquè estàvem així de cop i volta,
perquè no sé què van tirar,
i jo, bum,
va sortir una esplota un boca.
No, no, mira, saps què?
Com hem arribat al final de l'audició,
no sigui que surtin flames per aquí d'algún boca.
que ha amagat i, escolta,
senyores, senyors,
si teniu el gust de tornar-nos a sentir,
el dissabte estarem amb vosaltres a les 11 del matí,
si no, fins al proper dimecre.
A tots, molt bona nit o molt bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.