Música
Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Música
De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill-out, l'smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau.
100% música relaxant.
Cada dia, de dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda.
Smooth Jazz Club. T'hi esperem.
Des del cap de Sant Jus posem a la teva disposició la meva salut.
La meva salut és un espai de consulta personal i intransferible on pots disposar de la teva informació de salut i fer tràmits electrònics de forma segura i confidencial.
Tens 18 anys i una adreça de correu electrònic?
Acosta't al nostre cap i porta la teva targeta sanitària i el DNI.
I t'informarem sobre com hi pots accedir.
Fem salut per tu.
Cap Sant Jus.
Avinguda Indústria. Sense número.
Primer, van ser les zones. 98.1 FM.
Després, internet. RadioDesvern.com.
Li vas seguir Facebook, Twitter, YouTube, Instagram i ara obrim un nou canal.
Comunica't amb nosaltres per WhatsApp.
610 777 015.
Ràdio Desvern. Cada dia, més a prop teu.
Ràdio Despera.
98.1
Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com.
Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant.
Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil.
Informatiucomarcal.com.
Ara escoltes Ràdio Desvern.
Seixanta i més.
En benvolguts oients, torna a l'antena de Ràdio Desvern, en el 98.1 de la freqüència modulada,
com cada dimecres i dissabtes, 60 i més.
El magazín que us informa sobre temes diversos, música, curiositats, actualitat,
tot allò que la nostra taula de redacció considera que us pot interessar.
L'Alina Santa Bàrbara, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández i Rius i qui us parla, la Joana Algarra,
us saludem molt cordialment i desitgen que a l'hora que ara comença, tots sigueu molt contents d'estar-nos escoltant.
Bé, saludem la nostra Montse, que avui, pel que sigui, no ha pogut estar amb nosaltres.
O sigui que, una miqueta de música.
Què us ha semblat aquesta setmana que acabem de passar quan aconteixements tristos,
com el traspàs de personatges importantíssims, tant a nivell de l'Estat com a nivell mundial?
I què em dieu del temps atmosfèric, que ens ha regalat pluges, tornados o mànegues, com vulgueu,
llams, llampecs, trons, vents, neu, pedra...
O sigui que, un temps de tardor d'allò més entretingut.
Qui va dir que no plauria?
L'atmòsfera s'ha netejat, encara que les boires també han fet acte de presència.
Resumint, tot un panorama d'aquells que li encanten al nostre home del temps,
variat, ple de fenòmens meteorològics...
Bé, que no sigui gens avorrit.
O m'equivoco, Carles.
Vols parlar una miqueta del temps, Carles?
No?
No, no, no, està parlant per telèfon.
Deixa'm-ho córrer.
Bé, després d'aquests minuts, per favor, continueu amb nosaltres perquè comença 60 i més.
Fins demà!
Veiem, creieu que tenen importància els cordons de les sabates esportives o de carrer?
A mi sempre m'ha semblat que sí, però ara ja no serà difícil per a les persones
en mancances físiques, com per exemple gent gran quan perd agilitat en els dits,
o bé pateix patologies invalidants, com l'artritis,
o nens que encara no tenen destresa per lligar-se les sabates o les bambes amb cordons.
Doncs bé, ara això queda resolt per la sortida al mercat d'uns cordons que podríem anomenar
intel·ligents, fabricats en silicona per una firma jove que encara no compta ni amb dos anys d'existència.
Es diu elàstics.
Es la... eslàstics.
Eslàstics.
Eslàstics.
Eslàstics.
Eslàstics.
Eslàstics.
Eslàstics.
Eslàstics.
Eslàstics.
Eslàstics.
I que ha aconseguit fabricar uns cordons amb més funcionalitat,
ja que subjecten més el peu i tenen una durada més gran.
Sembla que parlem d'una místicla menor, com sembla ser uns cordons de sabates,
tant d'esportives com de carrer.
El seu creador, l'enginyer Xavier Camps, diu que es va inspirar, per la seva fabricació,
en uns cordons d'una firma americana que els feia de plàstic,
però que eren d'una durada curtíssima ja que es trencaven al pocs dies.
Ell va provar de fer-los amb un material més consistent i d'ús més còmode amb un sistema
de cordat més funcional, apte per fer-ho ràpidament, com ho han de fer els corredors,
els ciclistes o els patinadors, que no poden aturar-se o lligar-se als cordons.
El senyor Camps explica que va invertir 120.000 euros per patentar el nou sistema i dos anys
de la seva vida fins no va aconseguir realitzar-lo, però ara té com a compensació
que ja disposa de dos punts de venda en dos importants centres comercials de Barcelona i de Madrid,
a més a més de tota la distribució cada cop més important a través de més d'un centenar
d'establiments de venda de calçat esportiu i també de sabateries d'arreu de tot l'estàntic.
Gràcies.
I ara, música per gaudir.
Avui hem dubtat en parlar o bé de l'autor de l'òpera Gianni Schicchi, com és
a Calas.
Tots dos són personatges immensos en el món del Belcanto.
Bé, avui reflectirem la personalitat de la gran diva, cosa que és gairebé innecessari.
ella es va adaptar a tota mena de protagonistes, tant dramàtiques com romàntiques.
De prima dona, un tan obesa, fins a convertir-se en una estilitzada figura, sofisticada i encisadora,
van transcorrer molts anys dedicada exclusivament al control del seu art i de la seva veu,
i, desgraciadament, sempre sota el domini d'algú, primer de la seva mare, després del seu marit i representant i, finalment, del seu amant, Aristòtil Onassis.
La carrera professional de la cantant no fou massa llarga,
però el talent i la seva veu meravellosa la va fer aconseguir el màxim d'èxits possibles, convertint-la en una llegenda eterna.
En els escenaris va ser una deessa, adorada pels seus innumerables admiradors.
Capritxosa, com bona diva, es va enamorar bojament de l'armador Aristòtil Onassis,
i va quedar destrossada quan aquest es va casar amb la Jacqueline Kennedy,
tant que es va recloure en el seu apartament de París durant molt temps,
on va morir per causes naturals l'any 1977.
De totes maneres, Maria Calas ha quedat per a la història com una llegenda del segle XX,
tant com Marilyn Monroe o Elvis Presley.
L'escoltarem en l'àrea O mio babino caro de l'òpera Gianni Esquiqui de Giacomo Puiggini.
L'escoltarem en l'àrea O mio babino caro de l'òpera Gianni Esquiqui de Giacomo Puiggini.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Meravellosa, Maria Calas.
I l'ària preciosa, també.
O sigui que és un bon moment per sentir aquesta música.
I ara, querida Lina, per favor, aquelles curiositats...
Coses que són interessants de Barcelona, eh?
O sigui, ja estic fent una mica de research, que dirien els inglesos, de búsqueda d'aquestes coses que a vegades no les sabem o les sabem.
Sí, o les sabem per sobre.
Una certa gràcia, no?
I avui parlarem també d'artistes, que és la colla dels quatre gats que es trena una revista.
Home, bé, clar.
Diu, el Pere Romeu, el Miquel Utrillo i l'escritor Santiago Rossinyol, tot això és del 1860, 1931, més o menys, per aquí,
van editar una revista amb el nom dels quatre gats, Publicació Artístico-Literària.
Era un plec de quatre pàgines en foli, amb una portada de color i textos literaris a les pàgines restants.
Va ser, en realitat, un intent de crear publicitat pel negoci.
I va... Aquest quatre gats, aquí encara existeix, al restaurant.
Sí, sí, sí.
Vull dir, ja hi ha...
Les parets estan penjats, una sèrie de quadres...
Sí, no, no, això és molt típic.
Sí, diu, va ser en realitat un intent de crear publicitat pel negoci.
I va comptar amb molts col·laboradors, entre els quals es trobaven els artistes,
com a Peles Mestre, Pius Gené, Eugeni Dors, Ramon Casas, Ramon Pitxot, Isidre Nonell, entre altres.
Els quatre gats només se'n van publicar, de la revista, 15 números,
entre els mesos de febrer i maig del 1899.
Va ser un antecedent de pèl en ploma.
Una revista que va arribar a ser fonamental per la difusió i l'intercanvi d'opinions i novetats en matèria de l'art.
Acabarien sent una publicació molt coneguda i prestigiosa on hi aparegien els primers cartells d'en Ramon Casas.
Però n'hi ha dintre dels quatre gats una anècdota que diu quan Picasso pagava els sopars amb els seus dibuixos.
Picasso, que visitava els quatre gats cada nit, sempre seia amb una taula al costat de les vidrires.
L'acompanyava el pintor Rafael Padilla i a l'escutlor Mateo Soto.
I els tres treballaven en unes golfes minúscules d'una ruïnosa casa del carrer Consolat.
Per tapar-ne les esquerdes d'aquella casa i les humitats, Picasso havia decorat les parets del pis amb pintures.
Enmig del bullici, de les titelles i dels riures dels burgesos curiosos que venien a veure aquests personatges estrofolaris del món de les arts,
Picasso dibuixava.
I en algun moment de la jornada, ell què feia? Venia els quadros que tenia, no?
I aleshores, amb aquells cèntims que cobrava d'aquests quadros, que era un petit botí,
o sigui que en realitat... Imagina't ara aquella gent...
El que devia valdre.
Ara que sí, potser algun d'aquests se'l té algun Picasso i fixa't, no?
Diu... I aleshores pagava el sopar.
Diu, el seu primer encàrrec significatiu va ser precisament de Pere Romeu,
que li va encomanar un retrat del seu fill.
A Picasso, aquella feina, li va significar una fortuna de 25 pessetes.
Molt bé!
O sigui que ja veieu aquí, aneu els quatre gats i veureu...
Sí, no, no, amb 25 pessetes no pagues els quatre gats, eh?
Això ja ho pots jurar-ho tu.
Aquests sí que no els calen.
Home, és que 25 pessetes en aquell temps eren un dineral.
I tant, potser...
Perquè, bueno, abans de l'any 40, o sigui que estem parlant molt de temps d'espoies...
Sí, era abans del 30 i pico.
Era un sopar de duró.
Sí.
Per tant, són cinc vegades més que...
Sí, podria fer cinc sopers.
Sí, cinc sopers.
Sí.
Bé, i aleshores ja us en recordeu que anem sempre per aquells fantasmots i coses que n'hi ha, no?
I diu, el cementiri dels màrtirs.
I aquest m'ha cridat l'atenció perquè parla de Sant Just i Sant Pastor, però no d'aquí.
I diu, a la plaça de Sant Just, no nostre, eh, senyors?
Diu, hi hagué el primer cementiri de cristians a la Barcelona.
Els fets s'expliquen el per què.
Sembla probable que aquell indret avui que ocupa l'Eglésia dels Sant Just i Pastor
existís antigament un temple pagà dedicat a Mitra,
aquell déu amb barretina que fertilitzava la terra amb la sang del brau que matava amb la pròpia mà.
El mitraïsme era un cult molt bàrbar,
practicat principalment pels legionaris de l'imperi romà,
en el qual els sacrificis humans eren força habituals.
I era just aquí, davant del temple de Mitra,
on se'lsava l'anomenat pou dels sacrificis
i on eren llançats els cristians víctimes proviciatòries d'aquest culte.
La profunditat del pou era tanta
que no hi havia possibilitat que cap dels que eren llançats allà dintre
sobrevisqués.
Però els parents i amics dels martis se les engeniaven per rescatar-ne el cadàver
i donar-li als cristians una sepultura tal com ells creien que era necessari.
Per arribar-hi havien excavat passadissos subterranis,
aprofitant de vegada el traçat de les clavegueres construïdes pels mateixos romans.
Aquestes galeries secretes van acabar convertir-se en veritables catacumbes,
en les quals els cristians es reunien no solament per recuperar els seus morts,
sinó també per celebrar els oficis de la seva religió, la que practicaven.
Sí, sí.
Amb l'adveniment del cristianisme,
en aquest indret es va aixecar la primera església de la ciutat,
a la qual li van donar el nom de Temple de Sac dels Sants Màrtirs.
Al davant hi havia un cementiri que l'havien fet cristià.
Com a anècdota medieval,
és que uns anys més tards,
havent anat un comissionat eclesiàstic a Roma
per sol·licitar relíquies de sants,
pervenen a aquest temple.
El sant pare els digué que prenguessin terres d'aquesta placeta,
l'exprimissin,
atès que obtindrien la veritable sang dels martis.
Però el pou dels sacrificis va haver de ser tapiat,
perquè la gent del barri deia
que fer-se de nit el toc de les ànimes
dels seus brocals sortien silenciosos
i esferidors els espectres dels enterrats,
i sí, per intrincat didal de galeries
caminaven al subsol del cementiri.
Al segle XIX, quan es va fer reformes al temple,
encara es van trobar corredors soterranis,
que des de les sepultures anomenades
del Vicaris Perpetus
es trobà al centre de la nau
i anaven a parar a la Capella de l'Esperança,
situada al carrer Veí de la Palma de Setjús.
Va ser també en aquestes galeries,
segons diuen,
i això també és anecdòtic,
no, anecdòtic no, suposo que és així,
diuen que van trobar,
i la tradicció ho diu moltes vegades,
que és on em van amagar la imatge
de la Mare de Déu de Montserrat,
la Muraneta,
quan va ser la invasió dels rims.
O sigui que la primera imatge de la Muraneta
estaven allà.
Que la Muraneta era blanca,
això no ho diu el llibre,
però la idea és aquesta,
la Muraneta és blanca,
el que passa que d'estar enterrada,
amb les unitats es va tornar a la Muraneta.
I els fums també dels siris,
dels siris i de totes aquestes coses.
O sigui que senyors,
si voleu anar als quatre gats,
com diu la Joana,
porteu la butxaca plena
per comprar també algun quadre d'en Picasso.
Ui, a més sembla que allà no es venen.
I si no,
els quatre gats està a la vora del carrer Patritxol,
no, Joana?
Bé, avui no parlem del carrer Patritxol,
però podem parlar de la gran exposició
de dibuixos nous,
de col·leccions de fora d'aquí,
que fins al mes de,
em sembla que és març,
estarà al Museu Picasso,
però a les noves instal·lacions.
i realment és molt interessant.
Val la pena que hi tingui les cames bé.
Per anar-hi.
Sí, perquè la vegada que jo vaig anar,
entre les dues hores que vam fer de cua,
i tota la resta de passatges,
que va ser quan van inaugurar
l'afegit del balau del costat.
Aleshores, jo tenia les cames molt bé,
però van ser hores, eh?
Ja, ja, ja.
Al final ja tenies els ulls tan plens
que el cervell no te'n metia més quadres.
Era un quadre, allò,
el síndrome d'Estendel.
Sí.
Per trobar els quatre gats,
és molt fàcil,
és el portal de l'àngel.
Sí, sí.
Comencem per la plaça de Catalunya,
i agafem com a referència
el Banc d'Espanya,
que per cert,
avui s'ha reunit el Banc d'Espanya
aquí a Barcelona.
Aquí a Barcelona, sí.
El senyor Líndia ha vingut aquí,
aviam què passava.
Tot l'estat major reunits aquí.
Bé, doncs,
a partir del Banc d'Espanya,
uns, no sé,
150 metres a l'esquerra,
penso que és la tercera cantonada,
hi ha un carrer estret,
que allà hi ha els quatre gats.
Sí, sí.
A més, és clàssic,
amb els fanals,
tot, modernistes.
Sí, sí, sí.
Bé, i una cosa que ha dit la Joana,
diu, amb la cua,
que vam estar a la cua,
quan esteu a la cua del Museu Picasso,
si una noia,
jove, maca o vàries,
vestides de guiri,
i dir guiri amb tot el meu bon trenant,
no és que és despegat.
Sí, no, no,
no en pla amb despectiu.
No és pla amb despectiu.
Aneu al tanto,
perquè en realitat són característes.
Sí, sí.
Sí, que vigileu, eh?
O sigui, que us ha fet la picosada,
no?
Sí, bueno, això...
La picassada, diríem, no?
Sí, sí, sí.
També ho deien d'un monument,
no me'n recordo,
a Itàlia.
Sí.
Que també, bueno, a Itàlia,
quan vam anar amb la parròquia,
menys mal que li vam enganxar,
pobra,
que s'ha mort fa poc,
el Cucurella,
el Joan Cucurella,
li va enganxar la mà
a la butxaca de la cartera, eh?
Què fas?
Nada, nada, nada, nada.
Li va enganxar la cartera als dits.
Sí, sí.
Bueno.
Bé, posem una mica de música.
Bé, posem una mica.
Bé, posem una mica.
Bé, posem una mica.
Bé, posem una mica.
Bé, posem una mica.
Bé, posem una mica.
Bé, posem una mica.
Bé, estem ballant la bamba i, esclar, escolta'm,
hem de continuar perquè si no, que faríem, no?
Bé, ja fa temps que no dediquem un espai específic
a la nostra gent gran i a les seves especials condicions de vida
per a la seva adaptació als diferents canvis de temperatura.
Ja que s'acosta a l'hivern, és hora de fer-ho.
Ja que s'acosta a l'hivern, és hora de fer-ho.
Ells, la gent gran i els més petits, la mainadeta,
són els que s'ofreixen en més intensitat l'ambient on es desenvolupen les seves activitats,
que no està d'agudament acondicionada.
Doncs bé, aquest preàmbul dona peu a la divulgació d'un article
que signa Òscar Jiménez, especialista en temes sociològics.
Comença, Lina.
Diu, combatre el fred a la tercera edat.
Les èpoques de fred repercuteixen en la salut de totes les persones,
però molt especialment entre els més petits i, sobretot, entre els més grans,
en els quals el descens de les temperatures
pot agreujar les seves malalties habituals
i fins i tot causar nous trastorns.
La Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia
va emetre fa uns anys un comunicat en què feia diverses recomanacions
dirigides a les persones d'edat avançada
perquè poguessin combatre el fred en millors condicions.
En aquest document de la institució,
és que l'hi he tret perquè amb sigles un no s'aclara.
Sí, és la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.
Explicava que les persones grans
són més susceptibles de patir els efectes de les baixes temperatures
perquè el pas dels anys altera els mescanismes de termorregulació,
és a dir, aquells amb els quals compta el nostre organisme,
per mantenir estable, o dins de certs límits,
la temperatura corporal.
Els ancians tenen mala tolerància a la calor,
però encara és pitjor la seva tolerància al fred.
En una persona gran,
les reaccions del metabolismo que es produeixen en el seu organisme
són menys eficients.
La pell és cada vegada més prima
i els receptors de la temperatura ja no funcionen tan bé com abans.
Això darrer fa que tinguin més dificultat
per percebre si estan passant fred o calor.
Els geriatres també adverteixen
que en situacions de fred
el cos perd més calor del que és capaç de produir,
la qual cosa s'accentua més la tercera edat.
Per conservar la calor de l'organisme,
els bassos sanguinis de la pell es contrauen
i això obliga el cor a bombejar més sang,
cosa que eleva la pressió arterial.
I tots sabem el risc que això comporta.
Les probabilitats de patir un infart de miocardi
o un ictus s'incrementen.
Si tots hem de protegir-nos del fred,
les persones grans encara més.
Les bajes temperatures augmenten el risc
de contraure infeccions respiratòries,
com un refredat o una grip,
que poden complicar-se en forma de bronquitis o neumonia,
així com de patir ja esmentats problemes de circulació,
infarts, ictus, etcètera.
I més.
I més.
A més a més, el fred pot provocar la mort per hipotèrmia,
a la qual els ancians són més proclius
fins i tot quan estan aparentment sants.
La Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia
ofereix una sèrie de consells importants
dirigits als ancians
per combatre les baixes temperatures.
A continuació,
resumim aquestes recomanacions
i afegim algunes altres que mai estan de més.
Dieta.
A l'hivern s'ha de seguir una dieta
que afavoreixi la producció d'energia calorífica.
Per exemple,
augmentant la ingesta d'hidrats de carboni,
com l'arròs, la pasta o els llogums,
sense oblidar els aliments
amb un elevat contingut de proteïnes,
com les carns o el peix blau.
S'ha de beure força líquid,
dos litres diaris,
ben sigui aigua, infusions o sucs,
fins i tot quan no es tingui sensació de set,
una cosa força habitual
amb les persones d'edat avançada.
Alcohol.
S'ha d'evitar, costi el que costi,
la ingesta d'alcohol.
Encara que pot generar una certa sensació de calor,
en realitat provoca constricció dels vassos sanguinis,
igual que el fred,
i ja hem comentat que això
augmenta la pressió arterial
i el risc de patir problemes cardiovasculars.
Per això,
en el cas de les persones hipertenses,
a l'hivern convé controlar millor
les xifres tensionals.
Temperatura a la llar.
Mai ha de ser inferior als 21 graus.
Convé evitar els brasers i les estufes de botar,
que a part de produir monòxid de carboni,
poden causar cremades.
La calefacció de gas o els radiadors elèctrics
són més recomanables.
roba.
Ha de ser còmoda
i és preferible
posar-se diverses capes de roba
que només una o dos.
Convé portar ben abrigats els peus,
amb mitjons gruixuts,
de llana o gotó,
i posar-se guants per sortir al carrer.
El cap, sobretot,
cobert.
És fonamental
protegir les zones del cos
per on es perd gran quantitat de calor.
Pel cap,
es pot perdre fins al 25%
de la calor corporal,
així que,
quan se surti a l'exterior,
és molt recomanable
usar una gorra o un barret.
I, a més,
es poden tapar les orelles
i així és molt millor.
A l'hivern,
ve menys de gust
fer una activitat física,
però és essencial
fer una mica d'exercici,
com passejar,
ja que amb l'activitat física
el cos genera calor.
Evidentment,
s'ha de ser més prudent
als dies de pluja,
neu i vent,
amb què el risc de caigudes
és més gran.
Si és precís l'activitat física,
es pot realitzar a casa.
Sortir a l'exterior.
En relació al que acabem de dir,
sortir de casa
també és important
perquè la persona
no se senti aïllada.
ja que l'aïllament
augmenta les probabilitats
de desenvolupar
episodis depressius.
Bé,
tots aquests consells
els hem destinat
a les persones grans,
però són gairebé idèntics
respecte a les criatures petites,
excepte algun concepte
que el sentit comú
aconsellarà obviar-ne
o no.
A mi personalment
em fan patir
aquells nins
els quals
els seus pares
els porten
o bé
destapats
al cotxet
o bé,
si són més grandets,
lleugers de roba.
Perquè,
segons diuen ells,
s'acostumin
a totes les temperatures.
M'agradaria saber
quantes capes de roba
porten
els papaitos.
a totes les temperatures.
Bé, i ara?
Bé, jo he escrit
també el de treballangües,
com que fins ara
hem parlat
dels cordons,
cordons,
cordons.
No, no, no,
no t'enredes.
No t'enredes,
enredes, enredes.
Jo ara he escrit
el codony, codony, codony.
Ah, molt bé.
Mira,
i això sense saber-ho, eh?
Sí, bueno, mira, escolta.
És allò de la tia Maria, no?
Que codonys collia?
Sí, sí.
Codia codons.
Bé,
el codony, doncs.
És el fruit d'un arbre fruiter
que s'anomena
codonyer,
de la família
rosae,
membre del
gena
sidònia
oblonga,
originari
del Caucax,
que,
tot i ser
originalment
un arbusta,
s'ha conreat
al nostre país
en forma d'arbre,
que pot arribar
de metro
i mig
als sis metres
d'alçada.
Les branques
són tortuoses
i,
quan són tendres,
posseixen tal
flexibilitat
i tenacitat
que,
a temps enrere,
eren preferides
al bimet
per fer-ne cistells.
Fet que,
d'aquesta característica,
és l'origen
del seu nom
en castellà,
l'arbre del
membrillo,
mot derivat
de
mimbrillo,
diminutiu de
mimbre,
bimet
en català.
Ja m'ha après
una altra cosa.
I tant.
El codony
madura
a la tardor.
És un fruit
d'una estructura
similar
a les pomes
i a les peres.
Floreix
a finals
del mes d'abril,
per la qual cosa
facilita
d'escapolir-se
de les tardanes
glaçades
i permet
la seva adaptació
a zones
de muntanya
del Preperineu.
La pell
d'aquesta fruita
s'amaga
sota una pell
semblant
al vellut,
és deliciosament
perfumada,
però difícil
de consumir
crua,
per la seva
duresa
i pel sabor
àcid
astringent.
Per aquesta raó
és típic
que es prepari
cuita
i ensucrada.
Aquesta
espècie
de confitura
s'anomena
codonyà,
en castellà
membrillo,
i com
on sap
és normal
poder-lo
comprar
a qualsevol
tenda
de cabiures
o supermercat.
El codonyà
m'agrada
menjar-me'l
per postres,
acompanyat
de rotllanes
de formatge
de burgos.
Quina meravella!
Però recordo
que com era petit
era un dels típics
també que em donaven
per berenar.
O sigui,
una llesca de pa
amb amb marilla.
O per berenar
també amb xocolata.
o llavors
el famós
el pa amb vi sucre
i el pa amb oli
i sucre.
Els quatre
o el pentàgan
diguéssim
dels berenars
dels nens petits.
Sí,
sí,
sí,
i tant.
Bé,
també el codony
simplement
bullit
es pot
es pot
afegir
amb l'all i oli
de la qual cosa
en surt
un engüent
per sucar
una bona llesca
de pa de pagès
que torrat
o sense
és molt més suau
que l'all i oli
original.
Aquesta menja
és típica
de ponent
a la terra ferma.
Cada any
al mes de novembre
al poble
de Trem,
Lleida,
hi celebren
una festa
dedicada
al codony
amb all i oli.
Aquesta fruita
és
excepcional
pel que fa
al contingut
amb fibres
i tenins
que li confereixen
una propietat
estringent
molt destacada
amb efectes
importants
sobre l'organisme
per ajudar
a calmar
els trastorns
gràstics.
Contribueix
a reduir
el nivell
de colesterol
dolent,
és diurètic
i pot ajudar
a reduir
la hipertensió.
Aporta
a l'organisme
vitamines
del tipus A,
potàssic,
calci
i magnesi.
Ah,
molt bé.
La qual cosa
és molt
aconsellable.
A casa meva
el feien servir
embolicat
amb un paper
de seda
per fumar
als armaris.
Ah, sí, també.
Als armaris
i jo després
tenia
una amiga meva
que tenia
un gran hort
i alguns arbres
d'aquest tipus
i llavors feia
codonyat.
A mi el manbrillo
m'agrada.
A mi m'agraden
les coses dolces,
ja ho sabeu,
però el manbrillo
no em desagrada.
El manbrillo
també és dona
quan un té
moltes diarrees
i moltes coses.
Sí, per això
que ja ho he dit
que s'estringen.
I això que és
bastant.
Ara,
com si diguéssim,
l'ell i oli,
que no és
de codonyat,
la veritat
és que no m'acaba
d'agradar.
No, no l'he tastat,
no puc opinar.
Jo sí, perquè una vegada
vaig anar a la seu,
que dius,
les terres aquelles
a la seu,
que no m'agraden.
Allà una de les
vam anar al restaurant
i diu,
això,
i els hi portem això,
eh?
Vale,
Titus,
a mi no em va agradar,
però bueno,
el fill li agrada,
li agrada molt.
No, no,
jo el vaig fer,
jo el faig molt bo.
i les terres de l'oest.
El faig molt bo
amb sucre
i li poso
un bon raig
de rom.
Hombre, nena.
Ui, ui, ui.
Rom
i unes gotes
de llimona.
Però fixa't bé
que abans s'han dit
que les persones grans
no poden beure licors.
Bueno,
però això no,
perquè saps què passa,
que el vull dir-lo,
l'alcohol s'evapora.
L'alcohol s'evapora,
sí, s'evapora.
I li dona
un cert sabor.
Això és com
la meva sogreta,
una senyora que tenia,
li feia plàtanos fregits
i li tiràvem
molts rams de conyac.
I la dona deia
és bo això,
és bo això.
I tant que era bo.
I tant.
Però si no passa res,
tampoc,
una miqueta.
Jo sé d'una senyora
que tenia
103 anys
quan va morir
i com a reconstituent
li donava un whisky.
Un gotet de whisky.
No cada dia,
sí,
això era la senyoreta,
jo puc dir ben clar,
la senyoreta Sinteta.
No,
la que jo dic
no és la senyoreta Sinteta.
Almenys,
almenys el cardiòleg
li va receptar
un cip,
que diríem en inglès,
que vol dir
uns ditets
de whisky
cada nit.
Un culín
que diuen al nord.
N'hi havia una senyora
que a mi em feia molta gràcia
que,
com la seva mare
ja era centenària,
i cada nit per sopar
li donava una copeta de xampany
perquè la senyora
li agradava.
Vale,
titus,
jo si arribo al cent
que me la doni
i que voleu que us digui.
I tant,
i si no arriba
se'l sent també.
Bueno,
això no,
també,
també,
que el cava és bo
a tota hora.
l'única,
aquí no ho hem dit,
el codonyà,
és que les racions
han de ser petites.
Per què?
Perquè porta
molt de sucre
i aleshores
el sucre
serà que no va bé.
posava tres quartes parts
per una part sencera
de codonyà.
Sí, sí,
no.
Aquí anem dient
i vostès facin
el que vulguin,
senyors,
que ens escoltin.
Sí,
mira,
això són lleugeres idees,
cadascú després
que faci el que li sembli.
lleugeres i una mica
també denses,
no?
Una mica de...
Home,
i ara de cara a l'hivern,
escoltem,
encara que digui
que no,
que los vasos con...
Re,
tu,
això també alegra
una mica la vida.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Avui visitarem
un dels llocs
més atraients
de Catalunya.
I diem llocs
en plural
perquè,
fins al tractat
dit de la pau
dels Pirineus,
signat entre França
i l'estat espanyol,
pel qual Catalunya
va perdre
el Rosselló,
el Vallespí,
el Conflenc,
el Capcí
i mitja Cerdanya,
aquesta terra
meravellosa
havia estat
tota una
i ara
la hem de considerar
dues parts
d'un tot.
No cal dir
que estem
a l'Alta Cerdanya,
una vall
que gaudeix
d'un relleu suau
i d'un clima
extraordinàriament
assoleillat.
Resumint,
tot plegat
la converteix
en un paratge amable,
gairebé insòlit,
enmig dels rigors
pirinencs.
quan anem
en cotxe
des de Barcelona
atrevessant
les serres
exteriors
i esperem
trobar
serrals
i carreteres
tortuoses,
ens veiem
de cop
davant
d'una vall
de silueta
gairebé
idíl·lica,
àmplia
i abrigallada
per als
alt cims
que es miren
amb les aigües
del riu
Segre.
Malgrat
que les parts
més baixes
de la comarca
es mouen
entre els
1.000
i els
1.300
metres
d'altitud,
la Cerdanya
és en realitat
un enfonsament
d'alts
cims
pirinencs.
Un rosari
de muntanyes
envolten
aquest altiplà
i el protegeixen
de les perturbacions
climàtiques
mediterrànies
i atlàntiques
que,
en canvi,
sí que
afecten
els veïns
del Capcir
i Ripollès.
Aquesta
orografia
singular
li uneix
una altra
particularitat.
la vall
de la Cerdanya
està
emplaçada
d'est
a oest
paral·lela
a l'eix
pirinenc
amb una orientació
singular
dintre de la
serralada.
Això li dóna
un clima
especialment
favorable,
més assolellat
del que seria
normal
amb una vall
de muntanya.
a més,
a més,
a més,
amb,
espereu
que això
continua,
eh?
És xulo,
amb
escasses
precipitacions
que,
a l'hivern,
són gairebé
sempre
en forma
de neu.
les temperatures
mitjanes
a l'alta
Cerdanya
són benignes,
si les comparem,
amb altres zones
de l'alta
muntanya,
7 graus
i mig
al gener
i 16
i mig
al juliol.
I les hores
anuals
d'insolació
sobre unes
2.400
són
de les més altes
d'Europa.
L'aprofitament
d'aquest
microclima
ha afavorit
l'establiment
d'importants
centres terapèutics
pel tractament
d'afeccions
pulmonars.
Des de la
construcció
del túnel
del Cadí
i del túnel
del Pimorany
es va produir
un ràpid
abans
del sector
serveis
on l'hostaleria,
l'esquí
i la construcció
es van convertir
als principals
sectors
de la nova
economia.
Existeixen
un bon nombre
d'estacions
invernals
Puigmal,
Porta
Puigmoren,
Cambra
de Ases...
Les especials
condicions
climàtiques
de la comarca
a més de 300
dies de sol
assegurats,
les pisses
d'esquís
de l'Alta
Cerdanya
s'han convertit
en centres
lúdics
oberts
la major
part
de l'any.
Per aquest motiu
l'Alta
Cerdanya
al contrari
del que
succeeix
amb la majoria
de comarques
pirineiques
no pateix
despoblament
i arriba
fins i tot
a experimentar
repunts
de població.
Es tracta
d'un
territori
de muntanya
de característiques
singulars,
una illa
de relleus
suaus
i una
atmosfera
temperada
enmig del
rigor
pirinent,
un oasis
entre
muntanyes.
I una curiositat
és que
dintre de França,
és a dir,
uns
gairebé
10 quilòmetres
dintre de França,
hi ha un petit
poblet
que se'n diu
Llívia,
que molta gent
ja conec,
doncs resulta
que és espanyol.
I això
ve degut
que com
van fer el
Tratat
del Pirineus,
van escriure
que tots els
pobles
serien
espanyols
i d'altres
serien
francesos,
però
els criure
pobles
no se'n van
donar
compte
que allò
era una
bitlla
i llavors
al ser
bitlla
van dir
això és
nostre.
Esclar,
això no
consta
dintre del
tractat.
I per això
és molt
raro
ara
que per
anar
a Llívia
hagis
d'entrar
10 quilòmetres
dintre.
Gente,
que tenint
en compte
una cosa,
que tu
t'embaces
a la llagosa
que està
allà mateix
i ho
trobes
tan català
com si
fos
una cosa,
a la Cerdanya
francesa
és més barat
que a la Cerdanya
espanyola.
I tant.
No aneu a
Volví,
que és caríssim
on estan
tots els
grans
jefes
de la
televisió.
No,
que jo he estat
allà a Volví
però no res,
jo no tinc res
a veure.
I he estat.
Però no,
perdó,
jo el que
volia dir-vos
també,
que queda
molt xulo,
si aneu cap
a la Cerdanya
i per
aquelles
valls,
és que
agafeu el
tren groc.
Ah,
sí.
El tren groc
que és una
de les atraccions
més boniques
que podeu fer,
és un tren
que va per la muntanya,
per la part de dintre,
més tirant
a França que aquí.
Sí,
és cap a Font Romeu,
eh?
Sí,
és per Font Romeu,
eh?
Vull dir,
és bonic d'anar-hi.
Bueno,
a Líbia
és molt petit,
però hi ha dos coses,
hi ha uns restaurants
que són bastant bons,
i després la farmàcia,
que és una de les més velles
d'Europa.
Sí,
sí,
sí,
quan jo vaig anar
i no vaig poder entrar
perquè l'estaven
reformant,
al restaurant,
perquè clar,
era tan antiga,
tan antiga,
que tenia moltes humitats,
i llavors no vam poder entrar
i per això,
perquè vam estar dos dies,
vam anar amb el cor,
i no,
no,
però va ser molt agradable,
o sigui que us recomano
si voleu fer un passeget,
que és molt.
El que passa
que ara la burguesia catalana
ho ha agafat de moda
i és un dels llocs
més cars de Catalunya.
És el que dic,
és el que no s'enganyar,
o sigui,
això sí.
El que hi farem,
mira,
és el que passa
quan parlem molt
de segons quins llocs
i després resulta
que la gent
s'acostuma a anar-hi.
Sí.
Bueno,
clar,
ja fa temps que és de moda.
Sí,
de moda.
És això,
és que té
totes aquestes avantatges
que a 7 graus
amb un hivern
allà a l'Alp Pirineu,
escolta'm,
és un gran avantatge,
eh?
Perquè no passes,
relativament no passes preu.
No,
i després també ara
l'anar al túnel del cadí,
clar que tens que apagar
i tot el lío,
no,
però vull dir que...
Ara sí,
l'han fet més complicat,
però abans pagaves bitllet
d'anada i tornada
i anava perfecte.
a Nasc hi ha,
per exemple,
a la Molina
o a la Masella,
si agafem...
La collada de Tosa?
No,
no,
no,
no,
no,
el túnel del cadí.
L'autopista,
que passa per Manresa,
m'ho pagues 3 o 4 vegades,
després hi ha el túnel,
val una fortuna,
més el fort fet,
que l'any passat valien 44 euros,
o sigui que gastes un dineral només de viatge,
després afegeixi a la gasolina,
a la gasoll,
al dinar,
i si quedes al sopar...
Val la pena portar-te entrepans.
i com deia el meu home,
que a vegades era una mica derrotista,
diu,
no sé per què van esquiar,
fan una hora i mitja de cua
per agafar el telecilla,
oi,
oi,
oi,
van esquiar,
arriben a dalt i es tiren avall,
home,
que han trobat amb això,
que va,
l'emoció...
Això els hi passa...
I torna l'altra vegada cap amunt,
diu,
sembla...
Perquè no li devia agradar esquiar.
No, gens,
no gens.
No,
escolta'm,
el meu fill
és capaç d'aixecar-se a Trenc d'Alba,
no a Trenc d'Alba,
abans de quedar de Trenc d'Alba
per estar allà a les pistes
a primera hora
i puguem aprofitar tots els viatges.
I tal, i tal.
Dic,
però escolta'm,
com deia el teu marit,
què és això de pujar i tornar i tal?
Diu,
mama,
tu és que no entens res de res.
Bueno,
pues vale.
Jo com no ho faria...
A més,
és qüestió d'economia,
eh?
Li he dit que era molt car,
doncs,
si a més a més
t'has de quedar allà a sopar i a dormir...
No, no, no,
ell fa una pujada i baixada.
Aleshores,
penses que tanquen les pistes cap a casa.
Mira,
des de Puigcerdà,
que te trobes ja a Volvi,
després de Barna,
ve i ve i ve i ve.
Vales cap a Barri,
et trobes Martinet.
Sí.
Bueno,
primer Prullans,
després Martinet,
després tires més cap allà,
i allà amb Martinet,
si vols,
te'n passa llest,
a fresqui de fondo.
Sí.
Res,
escolteu,
aneu a disfrutar la cerdanya,
xiquets.
Sí,
i tant que sí.
Però porteu calés.
Això sempre,
hi ha tot arreu,
eh?
Per això.
Ja.
Sí.
Sí.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
La idea de fer-se gran va lligat a tenir dolors.
Aquesta idea és totalment falsa.
No hem de patir dolor per fer-nos grans, patint dolor arran de malalties, lesions o per una modulació del dolor incorrecte.
I per a les malalties hi ha tractaments i mesures destinades a garantir que es pot alleugerir el dolor i donar una qualitat de vida digna.
Segueix.
Aviam, Joan Maria.
Les persones grans aguanten més el dolor que les persones joves.
Això és la idea.
Sí, no som herois.
Les persones senten el dolor independentment de la seva edat.
No per tenir molta edat hem d'aguantar més el dolor.
Les persones grans no suporten els calmants forts.
Cada persona és un món.
I per tant, la tasca del metge és trobar el medicament que més s'ajusti a les seves necessitats i la doci necessària per les seves condicions físiques i també de la malaltia.
No tinc dret a queixar-me del meu dolor, un dels mites més aterradors i perillosos.
Tothom, tothom té el dret a queixar-se.
I no només això.
Tots tenim el dret, com a pacients, de preguntar, opinar, demanar consells respecte a tot allò que ens passi.
El metge o qualsevol professional sanitari ha d'escoltar atentament i atendre'ns com ens mereixem i assegurar-se que ha entès tota la informació.
Ser una persona gran no treu cap dret.
Clar que no.
El dolor només es cura amb pastilles.
Això també és una idea falsa.
Doncs no només es cura amb pastilles.
L'avenç de les diferents disciplines sanitàries ha fet possible tenir un gran ventall de possibles remeis,
sempre sota la valoració d'un professional sanitari i depenent de les necessitats de cadascú de nosaltres.
Hem de tenir en compte que tenim dret a queixar-nos, tenim dret a que ens aconsellin i tenim dret a que ens escoltin.
O sigui que no perquè siguem persones grans hem d'aguantar-nos el dolor i aguantar tots aquests mites, realitats i solucions.
Grasius!
Grasius!
Grasius!
Bé, doncs,
ja hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més.
Senyores, senyors, nens, nenes,
doncs, fins la propera.
Recordeu que dissabte, si a Déu plau,
tornarà a sortir aquest programa en segona audició.
Bé, fins a la propera audició.
A tots, molt bona nit o molt bon dia.
I sense queixar-nos, us diem adéu-siau.
No, no, res de queixar-nos ells o en Maria.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Ara escoltes, ràdio d'Esfer.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empreses.