60 i més.
Amigues i amics, oients de Ràdio Desverb.
Ja torna a ser dimecres i nosaltres, l'equip de 60 i més, estem molt complus de ser a punt de començar aquesta hora que us porta a casa un espai d'amanitats, curiositats, música, en fi, tot allò que conforma un magasin variat, tot esperant l'hora de sopar, si ens escolteu en dimecres, o bé disposat a fer un bon vermut si ho feu en dissabte.
Demà és la Candelera, una festa molt celebrada pels fidels catòlics que commemora la presentació del nen Jesús al temple,
i segons diu Valeri Serra i Voldú en el seu llibre Festes i Tradicions Populars de Catalunya, publicat l'any 1986 en la col·lecció Biblioteca Serra d'Or, aquesta és una de les festes més assenyalades de l'any litúrgic.
Ja fa un temps que molts dels actes que es tenia per costum celebrar han anat caient en dessús, però a hores d'ara, encara als temples, es fa la processó de les Candeles, petits ciris que es reparteixen als qui acudeixen als oficis religiosos.
Així es farà el nostre temple parroquial a la missa de demà a les 8 del vespre.
Diguem com una nota popular, que demà floreix el romaní, perquè, segons la tradició, la verge havia anat a rentar els bolquers del nen Jesús en un riu prop de Belém
i no en va trobar cap altre arbust on estendre'ls que un romaní.
Agraïda a la Mare de Déu, va demanar a Nostro Senyor que el romaní florís en ple hivern.
Una Nadal antiga ho reflecteix en aquests petits versos.
La Virgen lava pañales y los tienden el romero, los pajarillos cantando y el romero floreciendo.
També es pot destacar que és la festa patronal dels electricistes,
que ells celebren, sobretot els de més edat, amb uns bons àpats de germanor.
Els hi desitgem un bon dia de la patrona.
I és el moment que l'Alina, la Montse, en Joan Maria, en Carles Hernández i qui us parla, la Joana,
posem en marxa el programa 60 i més.
Sobre la candelera, hi ha un dit que deia, si la candelera plora, la fred és fora.
I si la candelera riu, el fred és viu.
I segons sembla, el proper dijous plourà.
Per tant, sembla ser que s'haurà acabat l'hivern aquesta nit.
Això mateix.
Fins la setmana que ve que...
Que tornarem, tornarem.
A ser fred.
Sí, sí.
Bé, comencem el programa.
La Vall d'Avers, en el seu número 413, corresponent al mes de gener,
publica un interessant article que signa la Núria García
i que versa sobre un magnífic projecte de reurbanització de la B23
i que implica els tres municipis de Sant Just, Sant Joan d'Espí i Esplogues.
Entrevistat el senyor Perpinyà, alcalde de Sant Just,
aquest va fer una clara exposició de la reunió mantinguda pels alcaldes dels tres municipis
i el secretari d'Estat d'Infraestructures
per tal de començar els estudis pel traspàs de l'últim tram de l'autopista B23.
I vosaltres, en el senyor Perpinyà,
que el projecte d'una nova via urbana a l'entrada de Barcelona va avançant.
A poc a poc, però avançant.
La B23 es va construir fa més de 40 anys
i, des de llavors, l'entorn ha anat canviant moltíssim.
Ara és una barrera.
Els alcaldes dels tres municipis, fraccionats pel pas de la via,
volen transformar l'última part d'aquesta
per convertir-la en una via més urbana i sostenible,
allargant la diagonal uns 5 quilòmetres,
per tal de comunicar-la amb espais tan importants
com l'Hospital de Moïsès Brogi
o les instal·lacions del Futbol Club Barcelona.
És un projecte estratègic a mig i llarg termini
que potser veurem en 15, 20 o 25 anys.
Molt largo, melófiais!
Qui pugui veure.
Però el que és segur és que es pot realitzar
perquè és un projecte de sentit comú.
És vital que vagi un corredor urbà
entre els dos costats de Barcelona.
A més, tenint en compte, per exemple,
si vols anar al Brogi,
et trobes que a l'autopista que l'has de creuar
no hi ha pas de peatons.
Això és una cosa molt rara.
Ja és així, perquè quan arribis a l'hospital
potser ja t'ha aixafat un cotxe
i tenen feina.
Bé, l'alta densitat del trànsit
i les retencions diàries a les hores punta
que es registren a la via d'entrada a la ciutat
necessiten una actuació
com la que es va fer des de les Glòries al Mar.
A hores d'ara, estem entrant a la ciutat
a 80 km per hora
i de cop i volta ens trobem al panell del 50.
S'ha d'entrar d'una forma més pausada i tranquil·la.
Per això, la ciutat s'ha d'allargar,
mantenint sempre l'autonomia i la identitat
dels municipis que estan al seu voltant.
El març del 2015,
els alcaldes Josep Perpinyà,
Pilar Díaz i Antoni Pobeta
van signar un acord
amb l'àrea metropolitana
i l'Ajuntament de Barcelona
per iniciar el projecte
de transformació
amb l'objectiu de demanar
al Ministeri de Foment
el traspàs de competències
de la B23
a la Generalitat de Catalunya
i als ajuntaments implicats,
cosa que es va portar a terme
el passat 9 de desembre
i ha acabat l'article de la Núria García
amb les paraules del senyor alcalde.
El Ministeri va contestar de manera molt positiva,
començant-nos
en que en dos o tres mesos
tindríem el document de sessió.
Estic convençut
que el tindrem
contestant de manera positiva
i que la Generalitat
estarà d'acord
en assumir l'obra.
Esperem-ho,
esperem-ho,
encara que sigui
amb molts anys.
Esperem-ho a assumir
i l'altre poder-ho pagar,
que són descomptes diferents.
Això és diferent,
sí,
tota la raó el tens.
Univ.
Martínez
López
Marínez
Marínez
Marínez
Marínez
Marínez
París
Marínez
Marínez
Marínez
Marínez
Marínez
Marínez
Marínez
Marínez
L'amor és una cosa meravellosa.
Bé, doncs també són meravelloses aquestes curiositats
que ens explica la Lina
i que ja té aquí a punt
tota la parrafada que ens col·locarà.
Abans d'això,
n'hi ha una cosa aquí en el poble
que es feia sempre cap a Sant Antoni,
que era allò de la passejada
amb els morfets i tot això.
I aquest any ja veieu que no hi és, no?
Sí, el dia 5 de març.
Que serà el 5 de març.
Però resulta que ja no és la festa de Sant Antoni.
No, Sant Antoni ha passat.
N'hi ha uns altres puestos que es fan coses així.
La benedicció dels animals, no?
Sí, la benedicció.
Sí, però és clar, era el dia 17, això.
Sí.
Bueno, diu,
Faves miraculoses al Pla de Barcelona.
Santa Eulàlia no és, ni molt menys,
l'únic cas de duplicació de personalitat
agiogràfica que ha patit la història
de l'ameneració cristiana.
L'acompanya en aquesta línia fina
que separa realitat i invenció,
precisament Sant Medí,
un pagès que compartint
anys de martiri amb la nena del Pla,
també va ser protagonista d'un miracle.
Compte la tradició que Medí vivia
en una masia a mig camí entre Barcelona i Sant Cugat,
on tenia un petit camp de cultiu
al costat de la carretera romana.
Ja sabem com les gastaven aquells temps
al perfecte de Sià,
amb els cristians,
i precisament per això
el bisbe de Barcelona, Saber,
havia decidit agafar aquell camí
per fugir d'una mort segura.
La comitiva s'allunyava dels de la URT
i va creuar amb Medí
que en aquell moment
sembrava faves
en el camp de la seva propietat.
El primat li va dir al camperol
que s'hi venien els esbirros de Desià
i li preguntaven quina direcció havia agafat
que digués la veritat.
Estava disposat a morir
per la fe cristiana.
Però quan el bisbe va marxar,
les faves de Medí
van començar a créixer miraculosament.
Semblava que el pagès
les hagués plantat feia temps.
Els soldats van arribar
i van interpel·lar a Medí.
L'home, segreguint les ordres del religiós,
els hi va explicar
que mentre ell estava semblant les faves,
el bisbe i els altres fidels
havien passat per allà.
Quan els soldats van veure el camp florit,
aquests van interpretar
que les paraules de Medí
era una burla,
clar, i el van degullar.
Vaja.
Però ell no va ser
l'única persona víctima,
ja que en el camí a Sant Cugat
van trobar a Sever
i el van matar
entafonant-li una clau molt gruixuda
al cap.
Des de llavors,
Sant Cugat
és el protector del mal de cap.
Vaja, vaja.
Sí, preneu una espirineta
i li feu una oració sense veritat.
Ah, mira.
que el mal de cap se n'anirà.
Mira.
Bé, i aleshores diu,
i anys més tard,
el miraculós camp de Sant Medí
es va construir una ermita
en el seu honor.
Antigament,
els camperols pensaven
que quan un camp
es feia estèril,
si sembraves faves
de Sant Medí,
el terreny
es tornaria fèrtil.
Diu,
i en 1830
el pastisser
Josep Vidal i Games
amb negoci propi
de Fontana
va saber
que patia
una greu malaltia.
Desesperant l'home
va prometre
a Sant Medí
que si es curava
de tan mala espina
el proper 3 de març,
dia de la festivitat
del Sant,
aniria fins
a la seva ermita
per donar-li les gràcies
i intentaria
que tothom
conegués
la bona nova.
amb beures curat
així ho va fer
i va
per
cridar l'atenció
de la gent
va regalar caramels
elaborats
que ell mateix feia
que es troba
al nostre barri
que passava
a tothom.
Els de Gràcia,
senyoreta,
que es té
que és de Gràcia.
Diu,
l'any següent
el forner
va repetir el trajecte
però ja no estava sol,
l'acompanyava
amb familiars
i amics
amb els seus burros
i cavalls
i amb els anys
la gent de Gràcia
afegiria
la partícula
la particular caminada
amb les seves
pròpies promeses
i afegia
la gent
i a més
portaven també
la música.
Diu,
el culte de Sant Madí
es va perdre
durant molt de temps
i no seria
fins al segle XIX
quan gent de Gràcia
i Sant Gervasi
començarien a celebrar
un apret
que tindria
molt de nom
entre els veïns
de la zona
i tots els nens
criden
que Sant Madí
els tiri caramels.
o sigui
que aleshores
feien aquesta
ja sabeu la cosa
de Sant Madí
com va, eh?
Sí, sí, sí.
O faves
o mal de cap.
Aquí a l'àrea
de Barcelona
a part de Sant Just
també
un dels puestos
que ho fan
és
Sarrià.
També celebren
el Sant Madí
i tiren també
quantitat
de cremel.
De cremel.
però jo ho dèieu
perquè aquí
quan són els tres toms
també...
És fora de temporada
tens tota la raó.
A vegades
l'han avançat
però ja depèn
com...
Queden pocs cavalls
aquest poble nostre, eh?
No, i també
fan de manera
que caigui
per exemple
un diumenge
si el Sant
és de mig...
No, no,
sempre cau un diumenge
quan fan la benedicció
dels animals
però el que fa
una certa gràcia
molt bé
el que està dient
ara la Joana
que com
hi ha poc animal
encara que són
molts animals
però no precisament
de quatre potes
Vull dir
aleshores
doncs resulta
que aquestes coses
dels carros
i tot ben preparats
van d'un poble a l'altre
d'aquests pobles
que tenim al voltant
però arribar al març
a mi em van donar
una altra versió
de l'assumpte
va ser perquè diu
que si no després
fan un ball
i que la gent no anava
ostres
una cosa és una cosa
i una altra
i una altra
i una altra
Sí, que això
no sé ben bé
com va
ni vull ficar-me
perquè no ho sé
i com no ho sé
no vull dir-ho
però això de Sant Madí
m'ha fet molta gràcia
amb el seu guió
a la base del micro
i se sent un soroll
que és l'ànima en pena
que vindrà ara
Ah, mira
potser sí
Aquí diu
perquè ja sabeu
que té que venir
a l'esperit
no?
Diu
l'ànima en pena
de l'Inquisidor
Diu
al centre de la plaça
de les Armes
ocupada actualment
gairebé
com si es tractés
d'un homenatge
per la famosa escultura
d'esconsol
de Josep Llimona
hi hagués
antigament
un dels grups
de forques
de la ciutat
a l'odi natural
que cinc generacions
de barcelonins
sentien per la ciutadella
creixia
i amb raó
si això
era possible
quan el so
d'una canonada
anunciava
l'ajusticiament
d'algun reu
sovint
per motius polítics
el poema
de Balaguer
que ja
s'ha dit abans
també
en un altre puesto
diu
fa una descripció
molt romàntica
d'aquesta faceta
de l'edifici
que diu així
de nit
a voltes
quan hi ha la fosca
sobre la terra
lliscant
necau
quan la tempesta
brama furiosa
i els vents
ni xiulen
i bruns
l'ollam
sobre ses torres
la ciutatela
jameix
jameix
escolta
i escolta
planys
aquí ha quedat
tràctric
això
el 9 d'octubre
de 1861
el bisbe de Barcelona
Antoni
Palau
i Termes
ordenà encendre
en aquell lloc
una gran pira
per cremar
una pila de llibres
sobre espiritismes
que havien estat
confiscats
en casera
per tota la ciutat
en aquella època
el tema
s'havia posat
molt de moda
entre els rassalonins
de totes
les classes socials
i els llibres
que més èxit tenien
eren
sens dubte
els manuals
de
Alan Kardec
anomenat
l'apòstol
de l'espiritisme
mentre el foc
consumia
uns 300 volums
i folletons
una multitud
es remolinar
al voltant
de la pira
maleïn
esbroncant
el bisbe
els crits
de
mori la inquisició
molts dels espectadors
s'acostaven
al foc
i recollien
pàgines sucarrades
i grapats
de cendra
calenta
la tensió
era tan gran
que els religiós
i els seus auxiliars
van decidir
retirar-se
tamarossos
que esclatés
una d'aquelles revoltes
anticlericals
que començaven
a ser tan freqüents
a la ciutat
llavors en aquella època
sí
mori la inquisició
tanta maledicció
sobre les seves espatlles
devia ser un pes
excessiu
pel bisbe
aquest palau
el qual
va morir
l'any següent
i poc després
de la seva mort
la seva
ànima
penedida
es va presentar
davant d'una reunió
d'espiritistes
de Barcelona
i els aconsellar
que no s'aturesin
en el seu
proselitisme
i profetissar
que aquell
paratge
on va tenir lloc
la camada
de llibres
desapareixeria
aviat
i que s'hi
construiria
uns vells jardins
la notícia
aviat va córrer
per tota la ciutat
i va ser acollida
amb entusiasme
per alguns
tant els escèptics
com els que no
a més
l'esperit
dels religiors
ja no va tornar
a manifestar-se
i també
s'apavegar
i a més
es va saber
tant mateix
set anys després
de la seva
espectral aparició
en 1869
amb motiu
de la revolució
de setembre
el general
prim
decretar
la donació
definitiva
de la ciutat
d'ella
a l'ajuntament
que era hora
el qual
la va fer
derruir
per construir
el bonic parc
del que gaudim
actualment
oh i tant
aneu per allà
i trobareu
l'esperit
del bisbe
no segurament
que no
ja no
ja està paivagada
ja està paivagada
ja s'han anat
i ja està
els esperits
una miqueta
de musiqueta
i ja està
Taran, tararà.
Taran, tararà.
Taran, tararà.
Taran, tararà.
Taran, tararà.
Taran, tararà.
I ara, música per gaudir,
però d'una altra manera,
indiferent del que estàvem escoltant.
Bé, bé és just perquè diu
xocolata a la seva justa mesura.
Ah, bé, doncs després...
Sempre que es consumeixi en moderació.
Primer escoltarem la música per gaudir.
Escoltem la música.
I després estarem tranquils per menjar el xocolata.
Per menjar el xocolata.
Bé, avui tornarem a escoltar una inspirada composició
de Peter Illich Tchaikovsky, el famós compositor rus.
Després de graduar-se en la facultat de Dret
va treballar tres anys com a funcionari de l'Estat.
Però la seva gran afició era la música
per la qual cosa va ingressar
en el Conservatori de Sant Petersburg
on va guanyar grans honors.
També va obtenir una càtedra d'harmonia
en el Conservatori de Moscú.
Però la seva economia era tan menysa
que es veia obligat a complementar els seus ingressos
amb la crítica musical.
Cosa que el feia sempre molt infeliç.
Va ser el pitjor temps econòmic de la seva vida.
Temps que va acabar el rebre una assignació anual
que a partir de 1877
li va concedir una acomodada dama
gran admiradora de la seva obra,
Madame Nadeia Fontmec,
qui el va ajudar a promocionar-la
i a partir d'aquell moment va ser conegut i famós.
Aquesta senyora li va imposar com a condició
que mai no s'havien de trobar personalment.
Però la seva relació va ser a través d'una bondosa correspondència
en la qual Tchaikovsky li explicava
totes les seves dificultats personals
i gràcies a aquesta correspondència
ha arribat fins als nostres dies
la història atormentada d'aquest gran músic,
malgrat el gran èxit de les seves obres
que ell mateix dirigia a través de tota Europa.
Romeo i Julieta, el llac dels signes,
Trencanous, Eugène Onagin,
el concert de piano número 1,
Quartets de corda, la Quinta Sinfonia i més.
Tal va ser el gran èxit
que quan Madame Neida Fontmec
va suspendre l'assignació l'any 1890,
la situació econòmica de Tchaikovsky era molt bona.
Després es va presentar als Estats Units
on van continuar els seus grans èxits
sent director de les orquestres sinfòniques
de Baltimore i Filadèlfia
i també va dirigir el concert d'inauguració
del Carnegie Hall.
Com a compositor figura
entre els més intensament melòdics de tots els temps.
La seva meravellosa sexta sinfonia, patètica,
és de naturalesa clarament autobiogràfica.
La vessarda de l'últim moviment
sembla anunciar la seva mort,
que es va produir poques setmanes després d'acabar l'obra.
Podem escoltar, vaja, l'estem escoltant,
la serenata per a cordes, opus 48.
Interpreta l'orquestra anglesa de corda
dirigida per William Bowd.
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
amb aquesta música, ens vindrà força bé.
Bé, endavant.
Mira, xocolata
amb la seva justa mesura.
Sempre que es consumeixi
amb moderació i que
contingui el màxim de cacau,
el xocolata es pot considerar
un aliment saludable
amb un efecte antioxidant
i lleugerament
eufòric. O sigui, euforitzante
seria la paraula exacta.
Aixeca passions,
deleita, fascina,
s'ha dit l'aliment dels déus.
Però d'on surt
el poder del xocolata?
Exerceix algun dels seus
components, canvis
reals en l'organisme
o es tracta d'una altra
mite alimentari?
Hi ha dades que apunten
amb les dues direccions.
El xocolata està estretament
associat al plaer,
al seu sabor,
el que contribueix
al seu contingut
amb sucre,
més la seva
palabilitat,
la seva textura
i el fet
que es desfagi
la boca
com la mantega
de cacau.
Favoreix
aquesta experiència
satisfactòria.
A més,
la combinació
del sucre
amb el
triptòfano,
un aminoàcid
del cacau,
favoreix la producció
en el cerebre
de serotonina,
un neurotransmissor
relacionat
amb sensacions
de benestar.
El cacau
conté
també
breteobromina
i cafeïna,
dos alcaloides
de l'efecte
estimulant.
I per un altre
cantó
s'ha de saber
des de fa
d'una dècada,
més d'una dècada,
que el cacau
es troba
amandamida.
Amanda
és un sanscrit
que significa
felicitat.
és un derivat
de l'àcid
araquidónico
que fabrica
el propi cervell
i que s'uneix
als mateixos
receptors cerebrals
que el principi
actiu
de la marihuana.
Oh, oh, oh, oh,
això ja és
una altra cosa, eh?
No, dona aquest plaer
que podria relacionar-se
amb el plaer
que poden donar
els alcaloides.
Ah,
és que és una mica
alcaloide
perquè
afavora
la serotonina.
És alcaloide,
sí.
Bé,
els arbres del plaer
no deuen
fer-nos
perdre de vista
el bosc
del benestar.
Considerant
la composició
nutricional,
el xocolata
no s'incloieix
entre els
elements bàsics.
Ara bé,
el cacau
conté
substàncies
que
desperten
gran interès
com
els flavonoides.
Sí.
I, en concret,
un tipus d'ells
que es diu
epicatequina,
el principal responsable
de les funcions
antioxidants
i
cardiosaludables
del cacau.
S'ha de consumir,
es recomana,
entre dos
i sis grams
diaris,
no més.
Ah,
perquè si no el deixa.
És addictiu,
eh?
És addictiu.
Oh, i tant.
Què s'hi ha addictiu?
Vamos.
2 i 6 grams.
El consum de xocolata
també té
com
contrapartides
i una de les
que té més pes
és el seu contingut
energètic
degut a l'elevada
presència
de sucre
i a les grases
pròpies del cacau.
Sens dubte,
les 500 calories
per cada 100 grams
de xocolata
estan aquí
i signifiquen
que una reacció
habitual
de 20 grams
aporta 100 calories.
La quantitat
que els experts
acorden
com adequada
és d'entre
dos
i sis grams
al dia
o bé
10 o 15 grams
dos o tres
cops a la setmana.
Després has d'afegir
plaer i salut
plaer i salut
o xurros
o xurros
diu que
plaer i salut
acostumen a conjugar-se
amb el xocolata
sempre que no s'oblidi
un principi bàsic
de la relació
com els aliments
amb la moderació.
Oh ja,
sí, sí.
Jo sé una cosa,
quan jo era molt petita
al meu barri
es va declarar
una d'aquelles epidèmies
que
es passava
a la postguerra.
La postguerra.
Va ser la diftèria.
i bueno
quan em van curar
molt
miraculosament
perquè
escolta
em va venir
o i tant
va venir el metge
a casa i tot
i
és igual
el cas és que
em va curar
i com a reconstituent
em va receptar
cacao
de la farmàcia
que encara me'n recordo
una caixa groga
barrejat
amb una mica de llet
que a mi no m'agradava
gens de gens
i
això va ser
el que em va donar ànims.
Un reconstituent.
Sí, sí, sí.
O sigui que no és tan dolent.
Segurament
anaven a la farmàcia
perquè les xocolates
que venien
després de la guerra
Oh, era terra pura!
Mira que no m'agradava
serradures.
Era
mestegaves terra.
Això
després de la guerra
ens ho donaven
el racionament de Nadal
juntament
amb un
amb un torró
que també
deu-n'hi-do
i
escolta
era dolent
amb ganes.
És
el xocolat
és altament
energètic.
Sí.
Altament energètic.
Jo
recordo
tot el temps
de l'Emili
amb la fred
que feia el dematins
l'exèrcit
els seus soldats
els donava
xocolata
per esmorzar.
Sí, sí.
A les set del dematí
amb la fred
que feia
a l'hivern
donaven
aquell xocolata
clar,
no eren parts
de primera classe
però
anava bé.
Sí, sí, sí.
I tant que sí.
També té coses
que diuen
que alguna
si millora
la salut cardiovascular
no.
Si
quin tipus
de xocolata
és millor
i quines propietats
té.
Tot això són
components
que estan dintre
del xocolata.
Això mateix.
Lo bo
i lo dolent.
Això.
Una miqueta de música
sisplau.
i lo dolent.
Sí.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Que pot tenir també una cinta reflectant per córrer durant la nit!
Déu n'hi do!
les nostres dades d'emergència en cas d'accident.
Bé, una empresa valenciana és la responsable de Go,
una aplicació que controla el cos mitjançant una samarreta intel·ligent
i que ofereix informació sobre les calories consumides,
greix, hidrats de carboni, distàncies, rutes...
Bé, un ordinador.
Això mateix, en ingles seria sun.
D'acord, perquè ara aquí ve una paraula que diu
Xuví, però vas a saber si serà això com es pronuncia.
Diu, és el nom d'un curiós aparell que gràcies a la llum ultravioleta
elimina la mala olor i acaba amb els germans acumulats a les sabatilles.
Home, això sí que és interessant.
De la qual, que molts pares i mares estaran molt contents
a entrar a l'habitació dels fills.
Això mateix, em posa una mica de música, sisplau.
I ara el Joan Maria ens llegirà aquell reportatge que acostuma a fer cada setmana.
Bé, irà de lliures.
Ah, molt bé.
La setmana passada, passejant pel carrer Bonavista de Sant Just,
em vaig aturar per veure els llibres de l'operador de Cal Llibreter.
Sí.
Dos em varen criar l'atenció, perquè estaven en puesto preferent,
vaig pensar, ja, de què carai parlen?
Doncs mira, l'una era la biografia de Joan Batista Sandrós,
l'empresari barceloní fabricant del famós.
Aquí ja hi posen una altra paraula inglesa, aftershay.
Aftershay, sí.
Aftershay, marca Floyd.
Ah, l'altre dia vam parlar del...
A la meva època es deia el massatge Floyd,
i el feien servir tots els barbers de Catalunya.
Tots, el Floyd aquell.
I a casa de la gent també.
Es va fer milionari, eh?
I després de ben afaitat et posaven allò que, bueno,
portava, penso, més de 50 graus, més que el col.
Sí, el nostre company, perdona, eh?
Jo Maria, que havia vingut aquí amb la Joana a treballar amb això,
amb 60 i més, sempre deia,
amb aquestes classes, o sigui, amb aquestes edicions,
podríem fer una classe d'inglès.
Ara estem empleant moltes paraules en anglès.
Tu ho dic perquè after, que vol dir després de...
Després de...
I shave, que és afaitar-se.
Sí, sí.
Per tant, el massatge i s'ha acabat.
Però és una paraules que estan molt incorporades,
perquè hi ha molta gent que les entén.
Sí.
Bueno, ja per què les hem adaptat.
Saps què passa?
El que no sap inglesa avui dia ja no val per res.
Ja no és ningú.
No, però això jo no estic d'acord.
I bueno, ja un altre dia ja discutirem de punt.
Home, com a professora d'anglès et interessa, no?
No, no, no, no, no, no, no estic d'acord que la gent es trobi una mica...
Obligada.
No, no, no, obligada o, per exemple, tenen com un lleuger complex de no saber anglès.
Què nasos?
Qui sap castellà o català o espanyol o què sí?
El que passa és que l'anglès es rossega.
No, el que passa és que...
Que ens ha inveït a tot arreu.
Comercialment.
A tot.
Mira, tu tens cotxes.
Totes les parts del cotxe estan amb anglès.
Estan amb anglès.
El blending i una sèrie de coses més.
Sí, sí, sí.
Hombre, ja està.
A la tècnica ens han deixat guanyar.
Per això, per això que ens deixes rossegar.
El blending que diu la Joana.
No sé el que és, perquè jo de cotxes no entenc ni res.
Bueno, és una cosa que feia soroll amb un cotxe que es van vendre.
Blend, blend, blend és una mescla, no?
I el whisky que és blend, doncs de més de bo.
Encara que m'agrada el Pure Malta, no?
Ah, bueno, vale.
Tu eres muy...
Sí, verita.
Bueno, jo sí.
I ademà és com barril de oa, que...
Hombre, segueix, segueix.
Total, aquest senyor amb aquesta al·lusió del Floyd...
Sí.
Em penso que encara existeix, però ara ja...
Sí, bé, ha passat una mica de bo.
Els joves ja no...
Crec que sí, que encara existeix.
Bueno, va guanyar amb els diners, guanyats amb l'èxit d'aquesta al·lusió.
Es va convertir en editor, en promotor cultural, cofundador de l'Òmnium Cultural,
patrocinador de la Gran Encyclopèdia Catalana,
recuperador del Teatre Romera de Barcelona i creador dels premis de novel·la Sant Jordi, etcètera.
Sí, sí, sí.
O sigui, que era una persona molt patriota.
Som més cenes.
Som més cenes.
Som més cenes.
Era un més cenes, sí.
Ah.
Ho vam comentar l'altre dia.
Sí, era un altre dia amb la lloga...
Bueno, doncs aquest llibre explica tota la seva història.
Tota la seva vida, sí.
Que d'alguna manera és la renaixença cultural d'aquest país en el ciclo 20.
Sí, sí, sí.
Pot ser interessant que els que els agrada conèixer...
Va coincidir, ho vam comentar, perquè es presentava al Teatre Romera, es presentava la publicació d'aquest llibre amb el seu net, que jo em vaig enterar perquè ho vaig veure a la televisió.
Sí, sí, va ser molt interessant.
Bé, el segon llibre porta per títol La matemàtica de la història.
Es tracta de la tercera edició, escrita pel farmacèutic Alexandre de Lofeu, el qual vaig tenir l'honor de conèixer, a més de ser veí meu a la plaça de la Palmera de Figueres.
El Seminari Hora Nova de Figueres va escriure fa poc un article sobre el senyor de Lofeu, titulat La història es repeteix.
Explicant que l'empresa Visiona Televisió i TV3 han produït conjuntament un documental sobre l'obra i vida del senyor de Lofeu.
El documental ja s'ha estrenat al Teatre al Jardí de Figueres i serà amès properament dintre l'espai sense ficció de la televisió catalana en horari de màxima audiència.
Oi, tant, els dimarts a la nit.
Tu unis encara, o sigui, segurament encara s'ha de fer, eh?
No, encara no serà radiat.
El documental ha sigut rodat a Barcelona, Montpaller, París, Figueres, Ordis, la Selva de Mar, Madrid, Caracas, Buenos Aires, poblacions en què va viure exiliat i on va escriure desenes de llibres d'història.
El llibre que es ven a cal llibreter parla de l'historiador del futur i les seves encertades prediccions.
Els anys 50 va preveure fets històrics com l'enfonsament de la URSS, l'imperi de Moscú, com el definia,
o l'hegemonia alemanya a l'Europa actual, a banda de la seva unificació, i el desmembrament de les colònies angleses i franceses, l'any 50.
Explica que els imperis tenen una durada mitjana de 550 anys i, per cert, les seves prediccions anuncien la desaparició de l'imperi espanyol
i, per tant, la independència de Catalunya per l'any 2029.
Me torno a dir que largo me lo fiais.
Bé, però això ho has posat fa 50 anys, eh?
Ah, imagina't, imagina't.
Dos llibres per conèixer dos excepcionals personatges del segle XX del nostre país.
Ah, molt bé. Doncs serà qüestió d'anar-los a comprar.
Bé, una mica de música.
Bé, una mica de música.
Bé, una mica de música.
Valls, capital de la comarca tarragonina de l'Alcamp, es converteix també en capital gastronòmica de Catalunya
a principis de cada any gràcies a una hortalissa molt singular, el calçot.
Durant tres mesos, aquest tipus de ceba blanca i allargada és el rei indiscutible de la cuina catalana.
Però el seu gran dia ha estat l'últim diumenge de gener, quan Balls es vesteix de gala per celebrar la festa de la calçotada.
Una jornada ludico-gastronòmica que va arrencar el 1982 i que drau milers de visitants, prop de 40.000.
Encara que la tradició de menjar calçot en els cercles íntims familiars d'aquesta localitat es remunta a finals del segle XIX.
Des de primeres hores del matí, el visitant es podrà entretenir fent una volta pel mercat de la calçotada.
Hi ha tres concursos que tenen lloc al llarg de la jornada.
De 10 a 11 hores del matí se celebra el concurs de cultivadors de calçots,
que exposen els seus manats a la plaça del Blat, davant de l'Ajuntament.
Paral·lelament, i a la mateixa plaça, es du a terme un concurs de salsa de la calçotada,
que permet veure com es prepara aquesta salvitxada.
Però, sens dubte, la competició més esperada i espectacular és el concurs de menjar calçots.
A la una del migdia, tothom se cita a la plaça del pati per contemplar els devoradors de calçots més experts.
El campió serà aquell que sigui capaç de menjar un major nombre de calçots,
forçosament mullats en la seva salsa i amb un porró de vi que els ajudarà a digerir-los.
El guanyador d'aquest any és de Barcelona.
Es diu David Adelantado i s'ha cruspit 295 calçots, gairebé 3 quilos.
O sigui que, des de luego, són ganes de fer calçotada, eh?
Jo penso que la part aquesta que no es menja del calçot, el que passa és que a vegades queden cremats.
Però aquelles parts finals del rava, podríem dir, allò a la planxa és boníssim.
Sí.
El que passa és que, esclar, no l'aprofiten ni ho llencen.
Doncs penseu que allò va molt bé si ho voleu menjar fregit.
Apa, Montse.
Bueno, fregit, a la planxa.
A la planxa.
Tan interessant com els citats concursos és la Cercavila, que s'inicia a les 12.30 hores.
El passeig dels Caputxins és el punt de concentració de gegants capgrossos, bestiari,
grups musicals, cavalleries i carros calçotaires.
I presidint la comitiva, esclar, sa majestat, el rei calçot.
La Cercavila s'acaba al pati, on visitants i gegants participen en diferents valls i danses.
Ha arribat el moment de menjar calçots?
Amb tant d'enrenou, el visitant aviat li entra gana.
És hora de passar a la degustació del calçot.
La inconfundible aroma de les garelles enceses ens conduieix a la plaça de l'oli o a la plaça del blat,
transformades en improvisats menjadors a l'aire lliure.
Hi trobem un servei de garelles preparades perquè qui ho desitgi pugui rostir la seva pròpia carn,
llongonissa o botifarra, ingredients que formen part d'una calçotada ben completa.
L'espectacle que suposa compartir taula de fusta i estovalles de paper amb la gent que no coneixes
però que està uniformada amb el típic pitet que et regalen al comprar un manat de calçots
contribueix a perpetuar aquesta festa tradicional.
A més, el que ha de cremar els calçots s'ha de fer amb allò que tallen de les vinyes.
Les vinyes, sí.
Allò li dona un aroma especial.
Sí, i ara aquí, en els apartats aquests, Montse.
Aquí diu, a més a més dels calçots, Valls també és bressol casteller
en dues importants colles dels xiquets de Valls, la vella i la jove.
El 2017 hi ha prevista la inauguració del Museu Casteller de Catalunya,
carrer Esperdanyés, número 5.
Mentrestant, us podeu fotografiar al costat del monument
als xiquets de Valls, passeig dels caputxins.
Altres llocs interessants per visitar a Valls són el campanar més alt de Catalunya,
a l'església de Sant Joan, que és el carrer de l'església 52,
amb els seus 74 metres d'altura,
els arts de l'antic celler del Pavorda,
del carrer Escrivenia UB,
el Call o Barri Jueu,
la capella del Roser, del carrer de la Cor 24,
i, ja a les afores, a pocs quilòmetres,
els monestirs Sistercencs, de Poblet i Santes Creus.
O sigui que és un lloc molt adequat per visitar-los,
encara que ja hagi passat la festa del calçot.
No, i el monestir val la pena que aneu.
Oh, i tant.
Sí, de monestir, sí.
Tots dos, eh?
No en plan religiós, sinó en plan arquitectònic.
No, no, sí, sí, i tant.
Tots dos, eh?
I ara, com estem de moda,
sembla que ha passat, però em sembla que no,
que amb aquests canvis amunt i amunt
i avall i avall de les temperatures,
parlarem de la grip.
Mites i veritats, un article de la Yolanda García Malo.
Diu que la temporada de l'hivern
sempre ve amb un company inseparable, la grip.
Temuda per gairebé tothom,
al voltant de la grip circulen diversos mites
i algunes veritats que descobrirem a continuació.
Aquests són els mites.
El refredat se m'ha complicat i ara tinc grip.
Les dues són malalties respiratòries,
però estan provocades per virus diferents.
Abriga't, que fa fred i agafaràs una grip.
Com que està causada per un virus,
la grip no s'agafa pel mal temps.
Passar fred o anar desabrigat.
Bé, suc de taronja.
Curar-te la grip.
No hi ha evidències científiques
que demostrin que el suc de taronja
pot millorar els símptomes gripals.
M'he posat la vacuna i he agafat la grip.
No, és un mite.
Les vacunes de la grip
no poden provocar la malaltia
perquè estan compostes
per virus morts no contagiosos.
I ara farem una ullada a les veritats.
La grip dura set dies amb medicació
i una setmana sense medicació.
Home, estem parlant de lo mateix, no?
En setmana són set dies.
Exacte.
De que anem aquí.
I pongues com o ti pongues,
l'has de passar.
Són 15.
Si són 7 i 7, són 15, eh?
Bueno, 14.
No, però no el sumes.
No, 7 i 10, tu.
El procés gripal s'allarga entre 7 i 10 dies.
Els medicaments només serveixen
per pal·liar-ne els símptomes.
Rentar-se les mans prevé la grip.
Es recomana rentar-se les mans sovint,
amb aigua i sabó,
i durant un minut com a mesura preventiva.
És necessari vacunar-se de la grip cada any.
Els anticossos produïts per la vacunació
disminueixen amb el temps
i, com que les soques del virus van canviant,
cal adaptar la vacuna cada temporada.
La vacuna està indicada per a la gent gran i pels nens.
Pels nens i la gent gran amb problemes de salut,
les embarassades,
qualsevol persona amb trastorns crònics
o les persones que estiguin en contacte amb grups.
La vacuna és la millor arma per evitar una grip greu
i no contagiar els altres.
Molt bé.
Doncs ja ho sabeu.
Allò que aixís aixís no vol dir que tingueu la grip, eh?
No.
Vol dir que esteu enfosadatats,
que heu agafat un enfadadet...
Sí.
Sí, i aquest any estava molt de moda,
que no ho diré perquè ho diria malament,
una afecció bronquial.
No, no, ja pots dir-ho bé?
Ja te la repito.
Bronchomonitis.
Però és que no, bronchomonitis.
A veure, clar, no vols dir el nom.
És que no, no vull dir el nom perquè no ho diria bé.
El més conegut és una bronchomonia, no?
No arriba, no arriba.
És una altra cosa.
Broncoctàcia, una cosa així.
Sí, sí.
Una broncoctàcia, una cosa així.
Una cosa rara.
Sí, però és que és molt perquè...
No, és molt antipatit.
El nostre menys, que és el Joan,
ha agafat aquesta infecció
i porta la criatura gairebé dues setmanes,
fixa'l que és ell, eh?
Sí, sí.
Que s'ha saltat exàmens i tot el que vulguis,
sense poder anar a l'escola,
bueno, a l'institut,
li va recomanar al metge que no hi anés
perquè també estalviaria de contagiar...
Sí, els altres.
Els altres.
A casa, doncs,
durant una setmana i mitja,
allò, anar prenent un bucolític,
un antipulxigen, un ibuprofeno,
no sé què, no sé quantos.
I al final, com ja la cosa no parava
i sense febre, sense res,
va anar al metge i li diu
ei, senyora, una filla, eh?
Senyora, que té grip,
ah, i que té una bronquitis,
l'ha hagut de donar perquè, esclar,
si no és necessari prendre antibiòtic,
no cal prendre antibiòtic.
Però si és necessari, sí.
És necessari, sí.
És a dir, que no ho confonguem.
Allò que hem llegit de set dies amb medicació
o sense medicació...
Sí, sí.
L'ideal, si tens temps i pots,
és posar-te al llit
o bé al sofà,
bon força líquids
i no sortir
al carrer que contagies els altres.
Bé, i
amb la grip acabarem aquesta audició.
No, no, més mal que creguem.
Bona salut, tu no fomem.
Això, això.
Senyores, senyors...
Senyors, senyors radioients,
acabem amb la grip,
que s'ho passin bé.
No, home.
No, no, que s'ho passin tots molt bé.
Hàgin al carrer Patrinsol i prengui xocolata.
Ah, xocolata és veritat.
Xocolata i all, i all, i all.
All també, all també.
I llimona també.
I llimona.
Però més llimona, accepto.
Xocolata també.
Alls...
L'alls, no, que a la meva estan prohibits.
Sofregits.
No, ni així, ni així.
No, no, res, no.
Senyores, senyors...
Alls tenen, és una bona truita.
Carles, moltes gràcies per la teva paciència.
Lina, Montse i Joan Maria,
a tothom i a vostès, senyors,
per escoltar-nos.
Molt bona nit o molt bon dia,
si ens escolteu dissabte.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Això es pot fer desaparèixer, oi?
Adéu-siau.