Seixanta i més.
Una setmana més.
I que setmana!
Tant que s'havíem alegrat de l'arribada de la bonica primavera,
però sí, d'una primavera d'allò més convulsa.
Vent, núvols i pluja, molta pluja.
2017 va ser un any dels més secs en més de 100 anys.
I, per portar la contrària, aquest 2018 ha començat mullat i ben remullat.
Neu a les muntanyes, pluja i fins pedra a les valls, a les ciutats.
Als rius plens, fins arribar al mar.
I, conseqüència desagradable i trista,
algunes persones que ja no tornaran a veure aquesta meravellosa pluja
i aquesta meravellosa primavera.
Però, la vida segueix, i nosaltres, l'equip de Seixanta i més,
som aquí, a Ràdio d'Esvern,
per passar, en aquesta sintonia,
una hora d'entreteniment amb els seus oients.
Comentaris, música, curiositats, història,
de tot una mica per amenitzar aquest espai,
que es tornarà a repetir, si Déu vol,
el proper dissabte, a les 11 del matí.
Bé, per començar, parlarem sobre temes de salut.
La setmana passada, la Montse ens parlava
sobre la renovació del nostre organisme
en aquest temps de primavera.
Doncs bé, en aquests dies, segurament,
alguns de nosaltres ens sentim cansats,
sense forces, sense gaire ganes de menjar,
manca de concentració...
A vegades, ens costa agafar son.
Aquests símptomes són poc alarmants i de curta durada
i remeten normalment al cap d'uns dies
sense necessitat de cap tractament.
Estem patint un brot d'estènia primaveral.
Per alloujar els símptomes d'aquesta molèstia,
és recomanable respectar les hores de son,
fer exercici físic moderat
i portar una dieta sana i equilibrada.
prendre una bona quantitat de vitamines, minerals i altres nutrients,
com, per exemple, la fibra i els antioxidants.
És clau per mantenir la vitalitat durant la primavera.
I tot això, l'aportació de nutrients presa en una dieta diària,
no és suficient i cal recórrer a una aportació suplementària
de vitamines i minerals.
I d'insectes, ara...
Insectes, és el que...
Sí, sí, les venen, els venen.
Sí, sí, molt calç.
Sí, la senyora l'ha tastat, però diu,
no, no comprar-lo no el compraria.
Bé, en aquest cas, el millor que podem fer
és demanar consell al nostre farmacèutic de confiança.
Per combatre el cansament,
res millor que els productes naturals com el ginseng,
l'espirulina o el geler...
La gelera real.
Sí.
Però recorda que, en aquest cas,
aquests tipus de productes
substituïeixen una alimentació sana i equilibrada.
A la primavera, l'augment de les hores de llum
fa que l'organisme s'agregui menys melatonina
i l'hormona que fa que sentim que som
quan és fosc
i que ens despertem quan surt el sol
per tornar a reequilibrar el ritme biològic
i aconseguir dormir les 8 hores
que aconsella l'Organització Mundial de la Salut
podem prendre suplements a base de melatonina.
L'accessí físic estimula la producció d'endorfines,
també anomenades hormones de la felicitat.
Les endorfines són petites proteïnes
que tenen el seu origen en el cervell,
la funció de les quals és estimular els centres de plaer
que ens proporcionen sensacions de felicitat,
de sentir-nos bé,
al mateix temps que alleugen el dolor i el malestar
provocats per l'estènia primaveral.
Aquests són alguns aliments
que ens poden proporcionar vitalitat
en aquest estat d'estènia.
Vegetals de temporada,
per exemple,
forçamanides verdes,
sucs de fruites en còctels nutricionals
que ajuden a enfortir el sistema immunitari
gràcies a les vitamines i minerals que contenen.
Però, alerta!
S'han de prendre aquests còctels immediatament
després de ser fets,
ja que si passa temps s'oxiden
i perden gran part de la seva eficàcia.
Un altre aliment aconsellable
és la ingesta de peix blau,
que és molt ric en àcids grassos,
omega 3,
un nutrient ideal per augmentar les nostres defenses
i, sobretot,
beure molta aigua.
A la primavera,
amb l'augment de les temperatures,
entre cometes,
hidratar-nos
ens ajudaria a compensar la pèrdua hídrica
en cas que suem
a causa d'experimentar calor.
Aquest costum de beure aigua
és molt beneficiós
perquè ajuda a mantenir
un bon nivell d'hidratació,
fonamentals
per als correctes funcionaments fisiològics,
bàsics per a la regulació
de la tensió arterial,
la temperatura corporal
o la digestió.
I si en algun moment
teniu la sensació
d'estar molt malalts,
sense cap motiu aparent,
penseu que la culpa
és de la primavera,
que, com diu el refrany,
la sang altera.
i amb l'Ina,
que és recollit avui
d'important,
d'interessant.
Continuem
amb la cosa
de transport de Barcelona.
Ah, va bé.
Està molt de moda,
noia.
Ara amb els tramvies
que sí
i tramvies que no.
Diu
La guerra
pel control
de les quatre rodes.
La companyia
la catalana
era l'empresa
de
rippers,
veieu què és, eh?
Més important
de Barcelona.
Els rippers
eren antigues
diligències col·lectives,
sense vies,
llançades
per dos
o quatre
mules.
Veient l'impacte
que havien causat
els tramvies
electrificats
i desitjant
competir
amb el transport
urbà,
els responsables
de l'empresa
van posar els ulls
en una novetat
revolucionària
que en el 1905
havia fet
la seva primera
aparició
a París.
Vehicles
de dos pisos
amb motor
de gasolina.
La companyia
va sol·licitar
permís a l'Ajuntament
per canviar
els seus
rippers
d'atracció
a sang
per un
d'aquests
ônibus.
Ho faria
en el seu
trajecte
de la plaça
de Catalunya
a la plaça
Trilla de Gràcia
per la Rambla
Catalunya.
Tot i que
les companyies
de tramvies
van posar
el crit
al cel,
Barcelona
va poder
inaugurar
el seu
servei
d'autobusos
a l'agost
de 1906.
La primera
línia
d'autobusos
tenia 5 unitats.
El viatge
costava 5 cèntims
menys
que el tramvia
i abans
de les 7
del matí
el bitllet
es pagava
a la meitat
de preu.
El transport
col·lectiu
havia revelat
com un excel·lent
font de guanys
perquè tothom
l'utilitzava.
Davant
d'aquesta situació
va començar
llavors
un aferrissat
boicot
per part
de l'empresari
espanyol
Mariano
de
Foronda
segon
marquès
de Foronda
que era
el de director
de la secció
de la companyia
de tramvies
elèctricos
de Barcelona.
El marquès
va presentar
reiterades
denúncies
a l'Ajuntament
perquè els nous vehicles
feien soroll
s'hi curlaven
a més de 8 km per hora
i causaven
segon ell
molts accidents.
La veritat
és que els autobusos
pujaven a Gràcia
gairebé tossint
i amb escassa potència.
Aquestes dificultats
unides a la pressió
exercida
pel llarg braç
de Foronda
va acabar
per esfrontar
la companyia
i el 1908
s'acaba
l'aventura
de la catalana.
O sigui
que ja sabeu
hasta donde llega
el brazo de la ley.
Ei, ei
que de la ley.
Sí,
que ja se lo deixo.
Diu
els autobusos
s'havien retirat
però
en el 1920
es veia clar
que els tramvies
no donaven l'abast.
Amb la intenció
de millorar
els serveis
l'Ajuntament
va demanar
a Foronda
que posés
més unitats
però a causa
de la postguerra
europea
aquest no va
poder complir-ho.
El consultori
va aprofitar
la mancança
per obrir
la bretxa
i tornar
a donar pas
als autobusos.
Noves impugnacions,
protestes
i denúncies
de Foronda
de Foronda
però
es va tenir
que esperar
però
com la necessitat
cridava
finalment
l'empresari
automobilístic

anys
i
de la companyia i va eliminar
la competència dels trenvies
fent que els autobuses i trenvies
fossin complementaris.
I va pujar el preu, esclar.
El preu unificat.
Unificat, eh?
Sí.
El pròxim dia continuarem amb els transports
perquè això no s'acaba.
Hasta que no arribem als cotxes elèctrics
que proposa el Joan Maria
encara teniu els consensos.
No, no, no, no.
És que anem 100 anys enrere
perquè ja hi eren els trenvies que eren elèctrics.
Us recordeu tots els titulados que hi havien?
Jo havia anat.
Jo hi havia anat.
Jo treballava al carrer Londres
i pujava un trenvia pel carrer Arribau.
I jo agafava aquest trenvia
per anar a treballar al carrer Londres
amb un metge.
Primer anava a l'hospital al matí,
però a la tarda anava a casa d'aquest metge
que l'ajudava.
I agafava el trenvia i el trenvia s'agafava.
I bueno, fora els trenvies, fora els trenvies,
fora els trenvies.
I ara em fa gràcia
veure, tornen els trenvies.
Tota la lluita perquè tornen el trenvia.
Són millors, estan molt bé més fets,
és molt agradable.
He esforçat una vegada només jo amb el trenvia.
Sí.
I és molt agradable, però...
A l'estiu tens aire condicionat,
que no fa calor.
I a l'hivern...
Els autobusos també, eh?
Ara sí,
però jo he agafat autobusos.
Nena, jo anava de fa molts anys.
No, no, gaire anys.
No, no, havia nevat.
I escolta'm,
portaven...
Havia tres o quatre persones a l'autobús,
a l'SJ.
Portaven jaqueta.
Que horror!
Tot el terra ple de neu i tot,
amb un fred,
però mira, tu,
tot se ha por el transporte.
Això és, això mateix.
D'acord, xiquets.
I ara ve allò dels fantasmes.
Ui.
I avui, abans de començar...
Si has dit que era tan gore, tan gore...
Sí, era gore, era gore, és gore.
Ai, poc Dios.
Però mira, escolta tu,
en aquest món tot es té que saber.
Oi que t'agrada el Tarantino i tots aquests?
No, a mi no.
A mi sí.
Ah, a mi no.
Quan és divertit, sí.
Ara no m'agrada el sang i fetge.
Les d'allò del sang i fetge no.
Però aquest és que aquell...
No, no és de mi gust.
No, diu...
Home, sí, aquella de Pulp Fiction és molt divertida, eh?
No.
Diu, els fantasmes del Corralet.
En aquest endret recòndit i tranquil,
adossat als murs de l'hospital que ara coneixem
en el nom de Jardins del doctor Fleming,
va haver-hi fins a principis del segle XX
un dels cementiris més tètrics de la ciutat,
el fossat del Corralet.
S'hi arriba a través del carreró
protegit per una reixa situada a Masquerra.
Al fons hi havia una capella
amb un Sant Crist d'Alegonia,
il·luminat per una llàntia de claror malicenta
que contribuïa a donar al paratge
el seu aspecte sòrdid i desolat.
Siniestre.
Al fossat...
Bueno, és que això ho hem d'imaginar, no?
Perquè si no...
No, no, ja ho hem d'imaginar, no?
Continuem, eh?
Va, diu...
Al fossat tenia una doble funció.
D'una banda, s'hi enterraven els pobres,
els rodamons i els bojos,
que morien a l'hospital.
I de l'altra, s'utilitzava
com a dipòsit de dissecció
de la veïna Acadèmia de Medicina.
Els barcelonins de l'època
estaven convençuts
que el Corralet, que allà,
es feia negoci amb els morts
i que els mitges, per estudiar-los,
i els bruixots, per fer-hi fatilleries,
podien comprar per un duro
un cadàver del sexe i de l'edat
que els hi convingués.
La visió esgarrifosa a través de la reixa
dels difunts amortellats,
amb miserables brusses,
entaforats amb vastes caixes de fusta,
i desprendent un espantós ferum
d'aci fènic,
es completava
amb la macabra decoració
de les parets que algú havia tingut l'extravagant idea
de revestir amb calaveres i ossos humans
procedents de tombes, dibuixos de creus
i altres emblemes al·lusius.
Molt adequats
al lloc.
Una decoració de primera.
A primeríssima hora del matí,
sortia per al portal de l'hospital
l'anomenat, despectivament,
Carro de la Bassa.
Demanava fins aquí
els cossos dels desgraciats
que havien mort durant la nit.
El macabre sotreveig
d'aquell furgó,
estirat per mules
sense que els cabells,
era ben conegut pels veïns del barri,
que procuraven
no topar-se'l
sota cap concepte.
Era missió
dels bojos pacífics
o dels pobres bors aislats
a l'institució benèfica,
traslladar els cadàvers
a la fossa comuna
i donar un cop de mà
amb l'estanc
que està escurada del cementiri.
Aquesta tètrica operació
es practicava moltment
abans de la quaresma
i amb tots els fossars
de la ciutat.
Consistia en allogerir
les tombes
per tal de donar cabuda
a nous enterraments
i en un espectacle espantós
capaç de fer esgarrifar
el més despreocupat.
Es realitzava de nit
a la tètrica llum
de les torxes
i havent estat avisats
tots els veïns del barri
perquè barressin
portes i finestres
a fi d'evitar
que a les esculers
a les cases
el farum no s'abundi
dels cossos
i de les restes
de taüts
que els enterraments
i els seus ajudants
anaven traient
de les sepultures.
Els cadàvers
eren despullats
dels sudaris
i llançats
a l'ocera
ben atapeïts
perquè hi cabessin més
i amb els fèretres
i les mortalles
d'altres restes
s'ensenien fogueres
podentes
que cremaven
fins a l'alba.
Després de la crema
del convent
en l'any 1875
tot això
escolta
és que si ho veus
dius
quin merder
i perdoneu la paraula
però diu
després de la crema
dels convents
en l'any 1835
les autoritats municipals
van decidir
clausurar
els cementiris
perruquials
i convencer
els barreronins
que adquirissin
noves sepultures
al cementiri
del poble nou.
Com que
el del Corralet
era un cementiri
de beneficència
va ser dels últims
a desaparèixer
però es comença
a retirar
ja la imatge
de l'anomenat
Sant Crist
del Corralet
que per fi
aleshores
havia presidit
el fossà
des de la seva capella
al fons
del pati.
Per un matí
en anar a enterrar
tres nens
que havien mort
a l'hospital
en les darreres dies
els enterramorts
del Corralet
descobrir
i amb gran sorpresa
que la imatge
del Crucificat
havia retornat
misteriosament
i molt més
se sorprengué
quan en anar
a buscar
els cadaves
va trobar
que les caixes
eren buides.
De seguida
va córrer el rumor
per tota la ciutat
que els tres infants
eren en realitat
tres àngels
que tenien la missió
de tornar
els Sant Crist
al seu lloc
i les autoritats civils
que no volien
contrariar
el desig
dels veïns
van permetre
que la imatge
recuperada
fos col·locada
amb una capelleta
sobre el portal
d'entrada
del Corralet
d'on
no va ser
retirada
fins
molts
anys més tard.
D'altres
en canvi
ressuscitaren
la vella creència
que deien
que quan un objecte
és sostret
d'un cementiri
o d'una tomba
les ànimes
en pena
dels que s'hi troben
persegueixen
el culpable
i no li donen
repòs
fins que ha tornat
i ha pagat
el robatori.
I els més descreguts
suggereixen
que la idea
que algun
de Sant Prensiu
havia venut
els tres cadàvers
per 15 pessetes
alguns estudiants
sense escrupuls.
S'ha acabat
senyors.
Jo n'hiro.
Avui sí.
Avui sí.
Ha sigut
d'estar en vore, eh?
No, però no massa.
No, no massa?
No massa.
Posa una mica
de música.
Per favor.
Ít-en.
Fins demà!
Fins demà!
El doctor Francesc Durant i Reynals.
Francesc Durant i Reynals va néixer a Barcelona l'any 1899 dins d'una família culturalment avançada al seu temps.
Avis rectors d'universitats, directors d'escoles tècniques i pare artista pintor d'èxit.
Llicenciat en medicina per la Universitat de Barcelona, on havia estat deceple del doctor August Pissonier.
Molt aviat es va interessar per la biologia sent els seus primers treballs sobre l'anafilasi.
L'any 1925 va obtenir una beca per ampliar estudis a l'Institut Pasteur de París, on va endinsar-se amb la investigació del càncer.
Seguint aquest camí es va traslladar a Nova York, on va continuar els seus treballs sobre el càncer a la Fundació Rockefeller entre els anys 1926 i 1938 o 1939.
Alternant aquesta tasca amb el professorat de microbiologia a la facultat de la Universitat de Yale, a New Haven, Connecticut.
Malgrat el seu treball regular al continent americà, el doctor Durant i Reynals havia decidit tornar definitivament a Barcelona.
Un cop l'any tornava a la seva ciutat, Nadiva, moments en què treballava al laboratori municipal,
que dirigia el cèlebre doctor Torró.
Allí va conèixer una bonica noia que més tard esdevindria la seva dona, Maria Lluïsa de Yala.
Ella havia estat infermera de l'Hospital Clínic, passat més tard al laboratori municipal,
on es van conèixer amb el doctor Durant i Reynals.
La parella es va casar l'any 1936.
En aquest any ell treballava intensament a les seves investigacions sobre el càncer,
a l'Institut Rockefeller, el departament de famós investigador alemany Karel.
Com a dada simpàtica explicava l'esposa del doctor Durant i Reynals
que van celebrar la ceremònia al City Hall de Nova York
i que el casament els va costar 3 dòlars.
Corria l'any 1936 i la parella havia decidit establir-se definitivament a Barcelona
on pel gran nivell científic del moment que gaudia la ciutat com tal
hi havia unes magnífiques perspectives d'investigació amb molt bons resultats.
Però va esclatar la terrible guerra civil i tot se'n va anar a no risc.
Decidit a continuar les seves investigacions,
el doctor Durant i Reynals van marxar de Barcelona
i aquesta vegada va ser el definitiu adéu a la ciutat que el va veure néixer.
Són dos els grans descobriments en la vida científica d'aquest doctor treballador
constant i gairebé silenciós
i tots dos relacionats amb la etiologia del càncer,
el factor de difusió i l'existència i comportament del virus
que provocava la malaltia.
En aquell temps en què li havia tocat viure
tothom va pensar que eren solament teories
que no interessaven a ningú,
que eren idees d'un especialista extravagant.
L'Ina, o sigui, l'Ina, no, perdó,
li preguntaven què eren aquells virus
que segons ell podien produir càncer.
Eren virus estranys, no freqüents en la naturalesa.
Ell responia que no, que eren virus ordinaris
i la resposta estranyava i de vegades alarmava.
ell aclarava i hi havia moltes menes de càncer,
com hi ha moltes espècies d'animals
i tots ells poden tenir virus de la malaltia.
Per arribar a acceptar aquesta teoria
van haver de passar molts anys,
fins que va ser el moment que, a base de treball i de consciència,
es va admetre que tenia raó.
Un altre factor va ajudar a obtenir uns resultats
que ningú no havia de discutir.
L'any 1960, les investigacions sobre la malaltia
havien anat a parar a un atzutzac,
cosa que totes les subvencions
que el govern donava als investigadors es perdien.
Per tal d'evitar-ho,
es va pensar a treballar sobre la teoria vírica
del doctor Durán i Reynals,
que en aquell moment era la que oferia més possibilitats.
Molt aviat es va comprovar la seva certesa,
encara que ell, desgraciadament,
no va tenir ocasió de veure aquell fet tan transcendental.
El doctor Durán i Reynals
havia mort el 28 de març de 1958.
La seva esposa, la senyora Maria Lluïsa Ayala,
que va ser doctorada en Ciències per la Sorbona
i professora de Patologia de l'Albert Einstein College,
patrocinat per l'Institut Nacional Nordamericà del Càncer,
contestava a les preguntes sobre el seu marit
que li va fer saber el periodista Enric Ripoll Freixas,
perquè la tasca del doctor no va ser mai reconeguda
degudament al nostre país.
Ella va dir...
En primer lloc, el meu marit era poc amic
de les relacions públiques
i no sabia autopromocionar-se.
En segon lloc, un seu germà
havia estat un personatge polític del govern de la República,
cosa que no era agradable al règim franquista.
Tercer motiu, l'enveja.
I finalment, els investigadors que l'envoltaven
mai no van saber el que feia el doctor Durán i Reynals
fins que les circumstàncies els van obligar
a estudiar les seves investigacions.
sobre la seva mort, ignoro si va saber que es moria a causa del càncer.
Vaig prohibir que li fos dit durant l'any que va estar malalt.
Inclús li vaig ensenyar unes preparacions histològiques
fetes amb teixits d'una persona sana
com si fossin les seves.
Crec que ell s'ho va creure.
Els virus del càncer no es van poder distingir
fins que no es va inventar el microscopi electrònic.
però el doctor Durán i Reynals
ja els havia descobert i estudiat anys abans
quan encara eren invisibles.
Són de menes diferents
i de tan corrents i ordinàries
com els que es rodegen pel carrer
o dins de la casa
o ens provoquen la grip.
El matrimoni Durán i Reynals
va ser una perfecta simbiosi amb la ciència
ja que tant ella com ell
eren uns enamorats d'ella.
Enyoraven Catalunya
però estaven ben segurs
que les investigacions que feien als Estats Units
no els haurien pogut realitzar a Catalunya
ni tampoc a Espanya.
Malgrat això
ells tenien el cor posat a la ciència
i també a Catalunya.
I aquí exposem alguns dels seus reconeixements
que honoren la carrera del doctor
Francesc Durán i Reynals
doctor honoris causa
pel Hammond Medical College de Filadèlfia
premi de l'Associació Americana contra el Càncer
premi de la investigació mèdica
otorgat per la Fundació Ant-Foller Memorial
i membre de l'Institut d'Estudis Catalans
des de 1947.
En memòria seva
un dels hospitals més importants
en el tractament del càncer
de la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge
porta el seu nom
el nom del doctor
Francesc Durán i Reynals.
de la Ciutat Sanitària i Università de Bellvitge
de la Ciutat Sanitària i Università de Bellvitge
de la Ciutat Sanitària i Università de Bellvitge
Música per Gaudí
Música per Gaudí
Avui escoltarem les veus de Paloma Sant Basilio i Plàcido Domingo
en un fragment de la famosa opereta La Viuda Alegre, de Franz Lehar.
Els acompanya l'Orquestra Sinfònica de Miami-Florida
sota la direcció d'Eugène Conn i José María Xova.
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
La Viuda Alegre
Fins demà!
Aviam, aviam, escolta'm, sabeu per què els ous tenen marcada a la closca un tipus de contrassenya formada per números i lletres?
Bé, jo al principi d'aparèixer tal contrassenya vaig pensar que significava la procedència i la data de caducitat, però no, no és això exactament.
Ara ho explicarem.
El número que encapçala la marca qualifica el sistema en què viu la mare gallineta?
Són quatre números, del zero al tres, que podríem dir, en plan de broma, que qualifica l'estatus de l'ou protagonista de la bosta dels llets.
Diu, i per fer-ho bé comencem pels de dalt, eh?
Comencem pel zero.
Sí.
Aquest qualifica l'ou d'una alta qualitat.
Perquè la gallina ha estat criada de forma ecològica, alimentant-se amb pinso ecològic.
Seguidament ve el número un, després del zero.
La gallina és camperola, criada a l'aire lliure, amb aliments variats, del que es troben al camp.
La pobra gallineta corre per terra, per a l'interior d'una nau industrial.
Té a la seva disposició unes grans cadenes d'alimentació continu, però i el sol?
Aquest correspon al número dos.
Però i el sol?
El sol, pobretes, no les veuen.
Ah, i el sol, dos.
O sigui, classificat pel dos.
Exacte.
I acabem amb els ous que inicien la seva contrasenya amb el número tres.
La seva pobra marona, la gallina, està criada i malviu dintre d'una gàbia,
gairebé sense poder moure's.
Però l'atenció, això no significa que els ovos d'aquest número tres
no tinguin la mateixa qualitat i virtuts de la resta de qualificacions.
Bé, i ara explicarem el per què d'aquesta llarga contrasenya.
El significat del primer número, ja ho sabeu,
i en segon lloc, figuren dues lletres.
I en el cas de l'estat espanyol, la E i la S.
Montse.
Continuarem amb la resta dels dígits que figuren a continuació de les lletres.
Els dos primers números corresponen a la província.
Tres, el municipi i la resta identifiquen la granja dintre del seu municipi.
Crec que queda clar, oi?
Però com sabrem si un ou és fresc?
A la força l'hem de trencar, per fer-lo servir.
Quan ja el tenim al plat, a punt de batre'l,
observarem que té zones ben definides a la clara,
una de més densa i una altra que l'envolta de més fluïda,
però que no arriba a ser líquida.
El rovell ha de ser ferm, com una pilota,
que quan el bats costa de desfer.
Tot el conjunt ben recollit
i que la càmera d'aire que hi ha a la part interior
sigui mínima.
Quan més mínima, l'ou serà molt més fresc.
Això pel que fa a la frescor de l'ou,
però hi ha el seu valor alimentici.
Molt segons l'Institut d'Estudis de l'ou.
La clara conté aigua amb un 88%.
Proteïnes, de les quals l'albúmina és la més important.
En el rovell, el 50% és aigua
i la resta es reparteix entre proteïnes, lípids i greixos.
Segons improviso, que és l'organisme professional
que controla totes les circumstàncies
d'aquest aliment tan important arreu del món,
el pes de l'ou es calcula de la següent manera.
Amb la qualificació S, petits,
són aquells que pesen menys de 53 grams.
Amb la lletra M, mitjans, de 53 a 63 grams.
Amb les lletres LO, grossos, de 63 a 73 grams.
I amb les lletres XL, o supergrossos,
els de més de 73 grams.
L'ou més consumit en tot el món són els de la gallina,
un 92% del total.
A Espanya, en general, la major part dels ous que es venen
són de la gallina,
encara que per segons quins plats culinaris
també es compren ous de guàlia.
O sigui que ja ho sabeu.
Aquests són molt més petits, eh, el de guàlia.
Sí.
Però aquí fa gràcia perquè diu X-L,
com les talles de les persones.
Igual, igual.
Igual, igual.
Bé.
Mòche, ja tens a punt el teu reportatge.
Sí, ho tinc a punt.
Ja que hem parlat de tantes vitamines i de tantes coses,
ara parlarem dels germinats.
La força de la vida és menjar germinats.
Vida incorpores energia concentrada a totes les cèl·lules del teu cos,
favoreix el benestar i frena l'envelliment.
Aprofita la primavera per incluir aquest regal en la teva dieta.
Els germinats són aliments que s'obtenen a partir de la germinació
de les llavors grans o de llagums,
median, mitjanament, de calor, humitat i oxigen.
Durant aquest procés, per germinar,
es produeix una concentració enzimàtica
que actua sobre el metabolismo humà,
regenera la sang, estimula la digestió
i aporta energia vital.
Trobarem el sistema immunològic,
té propietats, favoreixen el sistema immunològic,
tenen propietats depuratives,
proporcionen vitalitat i són digestives.
Existeixen germinats de col,
de puerro, de rava,
d'alfalfa, de soja, de bròcoli
i pot menjar-se el brot,
sencer, amb la rel i les fulles.
i és de lo més recomanable.
Molt bé.
Germinats.
Doncs ja tenim una altra cosa per menjar.
Bueno, és de lo més recomanable,
és que sigui cru,
perquè la cocció destruyeix gran part
del seu contingut nutricional.
Sí, sí, sí.
Com hem dit abans amb els sucs,
que tenen que ser-nos fets.
Fets i beguts.
Bé, i ara tu continua
amb el teu de reportatge.
Sí, comencem ja amb un anglicisme.
Bé, malament.
Explicaré com s'escriu en cristià.
Una R i després un guionet
i una C, una A i una L.
O sigui, E, call.
En anglès, com molt bé sap l'alena,
és E, col, no?
Oh, sí.
Col.
Com un típic col.
Sí, això mateix.
Això.
Diries, e, call.
E, call.
Si empeza con E, eh?
Si empeza con E, eh?
Molt bé.
És un tema que està de moda.
I què és això?
Ara ens ho dirà, ara ens ho dirà el Joan Maria.
És un ging tecnològic
per evitar 1.500 morts l'any
a les carreteres europees.
Que bé.
Es tracta d'un nou sistema d'emergència
que han de portar instal·lats
tots els vehicles produïts a Europa
des del primer dia d'abril d'enguany.
O sigui, que ja està, eh?
Ja ha començat aquest mes.
Aquesta llei ha sigut promocionada
pel Parlament Europeu.
Aquest dispositiu avisa de forma automàtica
per GPS els serveis d'emergència en cas d'accident.
La trucada s'activa per mediació
d'un sensor instal·lat a l'airbag del cotxe.
També és possible utilitzar de forma manual
mitjançant un botó vermell
per poder avisar en cas de veure un cotxe accidentat
o voler auxiliar-lo.
Segons la patronal europea del sector ASEA,
algunes marques importants ja fa uns mesos
que porten instal·lats aquest dispositiu
que funciona sense complicacions
i estan molt satisfets de poder-ho contribuir
a millorar la seguretat en general.
Alguns fabricants de motos
també estan incorporant l'ECOL.
Si bé, de moment, no els obliga cap llei a fer-ho.
Zones rurals.
L'estadística mostra
que una tensió ràpida resulta crucial
per reduir la mortalitat dels accidents de tràfic.
El 55% de les morts a Europa
es produeixen a les zones rurals,
a les quals els serveis d'emergència
triguen arribar-hi.
S'ha de tenir en compte
que 3 de cada 4 accidents
moren la primera hora d'accident,
per la qual cosa
la ràpida atenció sanitària és primordial.
La informació que transmet l'ECOL
és bàsica,
però també altament valuosa.
La Direcció General de Tràfic
és l'encarregada de gestionar el procés,
rep l'ubicació exacta de l'accident,
sap el tipus de vehicle
i el seu sistema de propulsió.
El centre també sap
si l'ECOL ha estat activat de forma automàtica
o bé activat pel conductor.
La trucada va primer al número 112,
que és el d'emergències per tota la Unió Europea,
i les dades van a través de Galileo,
és a dir, el sistema GPS
per satèl·lit llançat l'any 2016
a la Unió Europea.
Segons la Comissió Europea,
cada any més de 25.000 persones
perden la vida a les carreteres europees.
A més d'unes 150.000
queden paraplèjiques.
A Espanya,
les morts ronden les 1.200 persones
i els dos últims anys
van a l'alça.
S'ha trencat, doncs,
la tendència dels últims anys
de descensos.
Segurament els telèfons mòbils
en tenen la culpa d'això.
La feta de l'ECOL
és per intentar reduir
en un 50%
el temps d'atenció
als accidentats
a les zones rurals
i un 40%
a les zones urbanes.
A la confiança
que el sistema funcioni,
dono per acabat
l'article d'aquesta setmana.
Molt bé.
Tinguem la confiança.
Ja sabem què és l'ECOL.
Molt bé.
Tinguem la confiança.
A lazyka
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Menorca!
I de Menorca ens detindrem en Ciutadella.
Escoltarem les paraules de l'escriptor Josep Pons,
un enamorat d'aquesta tranquil·la i senyorial ciutat que ens relata les seves peculiaritats, ens mostra els seus racons en totes les històries que amaga.
Ciutadella és una ciutat de senyors i de palaus i de mar salada i pedra de marès, de palmeres i antigues llegendes mediterrànies. Ciutadella batega sense presses i espera la nostra visita.
En arribar dalt s'acosta nova, tot resseguint la carretera que enllaça Menorca d'un cap a l'altre de la illa, i en llençar la mirada cap a l'horitzó, descobrint, encara que lluny, la primera imatge de la ciutat de Ponent.
Vestida en un altiplà d'una vintena de metres sobre el mar. Venim de l'aeroport i avancem per un camí que travessa les tanques plenes de rostolls i plantes.
I ara que ja és primavera, flors silvestres, que ens alegren la vista i el cor. Anem a Ciutadella.
Si el dia és clar, sense catifa, sense calitxa, perdó, i després d'haver pujat aquell reguitzell de costes, la silueta de Ciutadella retalla les muntanyes de Mallorca,
amb la franja blabosa del canal de Menorca, l'estret espai que separa alhora i uneix amb dues illes.
La densitat d'història, els monuments urbans i la gran activitat dels carrers del centre de Ciutadella
ens parlen d'una vila antiga, plena de llegendes, de passions intenses i odis que un dia, el temps i la llei de vida,
van ser oblidats per recuperar la pau de la convivència ciutadana.
Rassons i embrancides entorn de les esglésies i els convents.
Ciutat amb catedral i senyor bisbe, amb expressions encara vives a la parla popular,
tal com, per exemple, avui fa un dia de canonges.
Ciutadella és encara avui poble de pescadors i caçadors,
riallera i d'eixundida, que cada any se'ns ofereix, generosa,
els dies 23 i 24 de juny, amb l'esclat de la festa i tradició de Sant Joan,
quan els genets ciutadellencs es fonen amb els cavalls,
que enamoren amb els seus vots les alotes rialleres i enxugassades.
Cada racó i cada caça amaguen el seu tresor.
Flaires de menjar casolans, que s'escolen pels carrerons de la ciutat antiga,
cuina de pebres torrats, coca amb tinxa, és a dir, arengada,
tomatiga, o sigui, tomaquets, gató o albarcoc,
i tota una sinfonia de dolç i de salat,
com el raïm amb el formatge vell, o la sobrassada amb mel,
o l'hiago amb les figues negres i, finalment, gelats de la casa amb mèrbol.
Aristòcrates i terratinents, amb llinatges senyorials,
títols mobiliaris com els lluriach, torresaura, albrança,
són els olivars, els olives, martorell, saquella i cintes,
fins fa uns anys mantenint el privilegi de presidir,
com a caixers senyors, les festes de Sant Joan.
Durant centúries van controlar la propietat de la terra
amb una influència poderosa que bastava tota l'illa.
La venda de finques va trencar un ritme de vida
que s'imposava al llarg del segle XVIII
i va tenir vigència fins als anys 30 del passat segle XX.
i, per sobre de tot, la Mediterrània, que ens envolta.
En realitat, la població ha anat creixent
entorn de l'abadia de Ciutadella, cap al mar,
que aquí anomenen la mar.
El primer nom amb qui es coneix la ciutat és Jamona,
la ciutat fenícia, un mot d'àrab arrel,
simètica, que significa mar.
En temps llunyans, el pla despectiu es deia
Baixamaners, de que vivia la zona baixa del port,
costum que ja fa temps que s'ha perdut.
El teixit urbà queda definit i ben marcat
per la contramurada.
Aquest és el nom popular que reben les rondes,
sorgides després de la revolució de 1868,
moment en què la ciutat va començar a obrir-se
cap a l'exterior amb l'esbocament
de les murades medievals.
Murs que durant segles van encerclar la vila,
tot protegint-la d'estranys intrusos,
però alhora no deixant entrar noves idees
en aquell lloc dominat per la cleresia i l'església.
A la plaça de Ses Palmeres existeix,
marcat amb una creu a l'asfalt,
el punt on, segons la tradicció oral,
el rei Alfons III, el liberal,
el gener de 1287,
després d'haver guanyat els musulmans
a les batalles de Vinesermenya i Senegais,
Sant Àgueda,
va donar tres tocs
per que obrissin de bat a bat
les portes de les muralles.
Cada any, el 17 de gener,
festa de Sant Antoni,
avui diada de Menorca,
els menorquins
conmemoren aquest fet històric
amb la processó dels tres tocs
on participen tres regidors
muntats a cavall.
En arribar a la plaça
es repeteixen aquells tres tocs
mentre el clergat
entona el tedeu en acció de gràcia.
La conquesta catalana
va posar fi a la presència dels àrabs a la illa.
Ciutadella era llavors la Medina Menorca,
on residia l'Almonaixif,
amb la seva cord
i una mesquita pel culte
on es llegien
les sures coràniques.
Els arqueòlegs
situen els carrers de Sant Geroni i Sant Francesc
el prodigiós jardí d'aquell governador,
un espai màgic
ple de brulladors i canals
per on circulava l'aire del gran safreig,
amb abundància de plantes i flors.
va desaparèixer al jardí
i van marxar els àrabs
perquè a Menorca
fos fou repoblada,
segons escriuen els cronistes,
per bona gent catalana.
I després de deixar de gaudir
amb l'arquitectura senzilla
de la calç i la pedra,
marxar-la,
marxar-la,
marxar-la,
marxar-la,
marxar-la,
marxar-la,
les arcades de la plaça nova,
tot caminant,
ara,
per ses voltes,
l'espai comercial,
per excel·lència,
com un immens basar,
amb tota classe d'ofertes i productes,
a barques,
gelats,
formatges,
samarretes de colors cridaners,
les botigues treuen al carrer
els seus articles
per atreure l'atenció dels visitants.
El carrer estret
s'ha transformat
en un gran mercat
que crea nous espais
a cada banda
sota els arcs.
En arribar a la cruïlla
de ses voltes,
amb els carrers
de Santa Clara
i del seminari,
ja estem
en un dels punts emblemàtics.
La petita escultura
amb bronze
del Bè de Sant Joan,
obra del menorquí
Matías Quetglas,
ens recorda
la presència constant
de les festes
de Sant Joan,
que divideixen
l'any
en un abans
i un després.
Ven endavant nostre
la mola
de la catedral,
vaixell de pedra devorada
que el rei Conqueridor
ordenà vestir
sobre l'antiga
mesquita musulmana,
amb el lema
Una església
en honor
de Nostra Senyora
Santa Maria.
L'estil gòtic català,
auster,
harmoniós
i senzill
de la catedral
de Menorca
és,
segons francès
Floridnin,
d'una grandiositat
que encara augmenta
en comparació
amb la petita ciutat
que la circunda.
En entrar-hi,
l'esperit
té la sensació
de plenitud,
de difícil interpretació
perquè el Berga,
sobretot,
el misteri
de la creació
i l'enigma
de l'home.
El carrer
de Cas Comter,
estret i llarg,
s'obre de ple
en tota la bellesa
arquitectònic
del cor
de la ciutat.
A la plaça
del Born,
espai urbà
que simbolitza
i reuneix
tots els elements
que defineixen
ciutadella,
ens envolten
els palaus
dels senyors antics
que,
que per motius
de l'economia
actual,
han obert
botigues
pels visitants
a la planta
baixa
de les seves
mencions.
El vespre
ens ofereix
l'encís
de la ciutadella
nocturna
que somia
històries màgiques
recollides
i transformades
en els escrits
dels sants autors
més inspirats.
la ciutat
del vespre
ens engresca
quan passegem
pels carrers
més antics
arracerats
a l'ombra
majestuosa
de la catedral.
És la millor hora
sense remors,
sense presses
per sentir
el batet
de la ciutat
de Ponent,
d'aquella
medina
monorca
que avui
manté viu
l'orgull
d'una ciutat
generosa,
rica
amb sensacions
i oberta
al futur.
de la ciutat
de la ciutat
amb aquesta
descripció
tan bonica
de Menorca
i és que
Menorca és molt bonica
molt tranquil·la
doncs
ens acomiadem
i esperem
anar a Menorca
aquest estiu
aviam que passa
ja he estat
jo
sí, sí
jo també
val la pena
i sobretot
passejar
i aviam si trobem
les claus
d'un cotxe
que el meu net
va tirar
al port
i ens vam quedar
amb cotxe
tancat
i entrant
a la casa
que havíem
llogat
per una finestra
del primer pis
o sigui
que el nen
la va fer
brusíssima
bé
senyora
senyors
el proper dissabte
si Déu vol
tornarem
a ser
amb vosaltres
i si no
fins al proper dimecres
l'Ina
Montse
Joan Maria
Carles
i una servidora
us desitgen
que passeu
molt bona setmana
i que la primavera
continuï
com el dia d'ahir
que ahir va fer
un dia preciós
o sigui que
aviam
si tenim sort
i per Sant Jordi
compreu un llibre
i que et regalin
una rosa
també
també
però bueno
compreu un llibre
una rosa
grata
i una vermella
això mateix
sí senyora
la ràdio de Sant Lluç
durant el 8.1
de la 21.1
de la 21.1
de la 22.1
de la 34.1
de la 23.2
de la 22.1
de la 24.1
de la 21.1
de la 65.1
de la 21.1
de la 25.2
de la 22.1
de la 22.3
de la 24.1
de la 25.2
de la 29.2
de la 23.1
de la 24.2
de la 21.2
de la 24.2
de la 28.2
de la 29.2
de la 25.2
de la 25.3
de la 25.3
de la 25.3