Seixanta i més
Molt bona nit, amics ullents. Seixanta i més us saluden des de la sintonia de Ràdio d'Esvern.
La nostra taula de redacció, l'Alina Santa Bàrbara, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández Rius i qui us parla, la Joana Algarra, són a punt per iniciar l'audició d'avui.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
mentre a la superior s'aixafaven els grans amb un curró.
Quan el cacau es fonia, queia en un recipient en què es barrejava amb el sucre i les espècies.
Aquesta pràctica requeria una bona condició física.
Més tard, el gremi de droguers, i també dit botiguers, va instal·lar el primer molí mogut per quatre cavalls.
Molt temps més tard es va substituir per la força del vapor.
I d'aquesta manera Barcelona es va convertir en la ciutat pionera en la fabricació mecànica de la xocolata,
que va originar la indústria adequada pel consum massiu,
i que en més tard va ser aprofitada pels elaboradors francesos i suïssos.
Als segles XVII i XVIII, els únics que tenien autorització per fabricar i vendre xocolata
eren aquells que formaven part de l'esmentat gremi de droguers.
La cosa es va complicar, cosa rara, a causa de les profundes diferències que separaven aquells que elaboraven la xocolata manualment a la pedra
i els que la feien per mitjans mecànics.
Els de la pedra defensaven la qualitat superior i l'essència del seu mètode,
mentre que els dels sistemes mecànics feien valer el fet de poder accelerar i incrementar la producció,
a més d'eliminar la suor del xocolata a la pedra com a ingredient inevitable de la barreja.
Els enfrontaments van portar els primers a constituir-se en un segon gremi,
el dels Moliners,
i les dues organitzacions van caminar espentes fins ben entrat al segle XIX.
Els dos gremis, com la resta de corporacions professionals,
ballaven i protegien el seu ofici.
L'aprenent havia d'esperar uns quants anys i superar un examen exigent per obtenir la categoria de mestre xocolater.
Els adruers, a més, exigien puresa de sang,
i que el candidat demostrés que els seus pares i els quatre avis no tinguessin ascendència jove o molisca,
ni que professessin creences protestants i sectàries.
Els Moliners reclamaven a l'aprenent un certificat de baptisme.
Vaja, quina exageració, també.
La presència de Josep Rosés i Malla en el paviment funerari de l'església dels Sants Just i Pastor,
la primera parròquia de Barcelona,
demostra el poder econòmic que els xocolaters tenien a Barcelona
i que va transcendir els segles posteriors en noms de llinatges relacionats amb aquesta indústria,
com els Farga o els d'en Maller,
per citar-ne només dos dels que han arribat fins als nostres dies.
I després d'aquesta taceta de xocolata, calentona, bona, i amb un xorrito,
què et sembla si anem amb les...
Anem a la llum elèctrica, mira què et dic.
Oh, llavors amb els de vapor, no amb els Moliners.
Això mateix.
Diu, amb un d'aquelles coses que fem de Barcelona, eh,
diu, ja es va fer la llum elèctrica.
La canadenca s'instal·la a Barcelona.
L'impuls i el caràcter emprenedor dels primers reis de la indústria a Barcelona
van tenir els seus seguidors.
L'electricitat havia arribat a Barcelona el 1882
per al benefici dels alguns carrers i poques fàbriques.
Tot i que en només un any es crearà la primera central elèctrica d'Espanya,
el carrer Mata, al costat del paral·lel.
Des d'un primer moment es veurà que aquesta és insuficient.
La ciutat necessita més energia elèctrica si vol continuar desenvolupant-se.
És en aquest moment quan els enginyers industrials Carles, emili, muntanyers,
aquest senyor va viure del 1878 al 1974,
i Fred Starr Pearson, 1861-1915,
entren en acció amb la creació de la Barcelona
Trashon Light and Power Company,
una companyia amb el seu central a Toronto,
que aquí es coneixia amb el sobrenom de la canadenca.
Pearson, canadenc de naixement,
ja tenia un bon currículum en el sector elèctric.
A una central hidrolèctrica, a les cascades del Niàgara,
se li havia de sumar el Mexican Trashon
i a la Brazilian Trashon,
a més d'alguns projectes d'irrigació a Texas.
Per la seva part, muntanyers tenia contactes a Barcelona,
una ciutat verge d'electricitat,
on estava, per fi.
Amb uns ingredients tan encertats,
la recepta era ambiciosa,
omplit tota Barcelona de llum artificial.
Pearson i muntanyers mai van amagar la seva ambició.
Volien controlar tota la producció,
la distribució i el consum d'energia de tota aquella zona.
I així no és d'estranyar que la canadenca
adquirís el Tremways de Barcelona
i la companyia barcelonina d'electricitat en 1912.
El pla es va desenvolupar sobre les passes previstes
i va rebre noves incorporacions catalanes,
com les de l'ingenier industrial i polític,
Ferran, Fabra i Puig.
Que nom ens és més conegut, no?
Oh, i tant.
Però un esdevediment de conseqüències globals
trencaria amb un creixement tan espectacular
que va ser la primera guerra mundial.
De sobte, el Reino Unit va prohibir la sortida de diners
i els dos enginyers es van trobar sense finançament
ni submistraments de matèries primàries
per continuar la seva escalada.
L'empresa s'enfonsava
i Pearson, desesperat, va marxar a buscar alternatives.
En un viatge a Nova York, de Londres a l'Huisiana,
el vaixell en què viatjava
va ser bombardejat per un submarí alemany
amb tanta mala sort
que l'empresari va morir en el nufragi.
El desastre es veia venir des de l'horitzó.
Però l'Emili Muntanyès estava acostumat
els resultats positius
i va dedicar tots els seus esforços
en aconseguir que les centrals existents
donessin energia suficient
perquè la indústria catalana no s'aturés.
Gràcies a la posició de neutralitat d'Espanya
durant la guerra,
el país va gaudir d'un bon període econòmic
i la canadenca va poder vendre productes per tot Europa.
Finalment, durant els darrers anys
de la dècada dels 40,
els resultats de tots aquests esdivendiments
que van fer ferir de mort la indústria catalana
es va assumir als llars
amb una economia de subsistència
i l'empresa no va tenir més remei que atacar.
I el govern la va subvestir
i la van lliurar a l'empresa
Fuerces Elèctriques de Catalunya,
que és la FEXA.
Per ser una de les primeres estafes
del règim franquista.
Van arruinar molta gent,
no tenien que ocupar aquests lladres
que van venir.
És així, eh?
Val ser un percent del seu valor.
Un gest de nepotisme
descarat per part de Franco
en agraïment a la legalitat
del financer mallorquí Joan Marc,
que es va convertir en el president de l'empresa.
I als finals de la dècada dels 60,
la central del Paral·lel va tancar.
Tot i això,
les seves tres ximeneies
encara s'aguanten ben dretes.
Són tres vigilants
que no obliden el pas del temps
a la Barcelona del principi del segle XX.
Sí, sí.
És que és una...
estampa clàssica de la ciutat.
Les tres ximeneies.
Les tres ximeneies.
Jo no sé quina utilitat
o quin ús
fan d'aquestes tres ximeneies.
Em fa l'efecte
que passa com la nostra ximeneia del Samsung.
Ah, sí?
Per fer bonic.
És bonic.
Clar.
Jo diria, eh?
Això avui dia és un monument.
Són monuments urbanístics.
Sí, sí.
Del passat industrial,
això no es pot tirar a terra.
Això que han fet en molts llocs,
el poble nou,
llençar terra,
fàbriques que eren pioneres en el seu moment,
amb els anys en penedirem.
Perquè se'ls pot donar un altre ús,
però l'entorn urbanístic,
doncs, conservar-lo i arreglar-lo.
El que no expliquen aquí és que Montañés
i aquest, el Pearson,
la vinguda Pearson de Barcelona,
poden ser un nom,
van fer unes obres impressionants
a la província de Lleia.
Tots els salts que hi ha allà,
el de Cantella, etcètera, etcètera.
Allà van utilitzar a mils obrers,
amb pic i pala.
O sigui, les obres que van fer els salts
és increïble, eh?
Deu de ser com aquell tren
que va de l'este a l'oeste
i de l'oeste a l'este,
que es van trobar a Utah,
el tren que fa un trans...
continental, podríem dir,
a l'Amèrica del Nord.
De costa a costa.
De costa a costa, sí, sí.
Que allà diu que n'hi ha,
a la banda del Pacífic,
eren xinos.
Sí.
I que n'hi ha tantes travesses
a les riels,
a les riels del tren,
Sí, sí, a les vies.
com cada travessa un xino mort.
Oh, ja.
I no m'estranyaria, eh?
Però bueno.
No, no, les grans obres,
les grans obres ja han donat
tota aquesta,
diguem, totes les grans obres.
Les grans catedrals...
Comencem per les piràmides.
Aquí està.
Quan va caure la gent
que cauria per allà, no?
Oh, i les grans catedrals.
Sí, sí, sí.
Estaven a càrrec dels mestres.
Sí, sí.
O sigui,
que portava,
no hi havia arquitectes.
Però el gran mestre,
aquest,
calculava més o menys,
boom,
a terra,
xafant a qui fos.
A qui fos.
Llavors diu,
no,
en lloc de quatre,
necessitaven vuit.
Sí.
Vale,
continuem.
Però el curiós
és que aquestes obres,
tant d'Egipte
com els romans,
que estem parlant
de 13.000 anys
abans de Cris
i 2.000 euros.
Sí, més, més.
En el cas dels romans,
doncs encara els ponts
encara hi són,
no n'han cregut.
Sí, clar.
I avui dia
fan qualsevol cosa
i al cap de cent anys
et diuen això
i a Esbells
s'ha de tirar a terra.
Jo no sé,
no me'n recordo,
fa uns anys,
me'n recordo que
es va inaugurar,
s'anava a inaugurar
un pont
i la idea va ser
doncs comprovar-lo.
No, no,
maco, preciós
i quan estava el camió
just a la meitat
es va enfonsar el camió
i el pont.
O sigui que...
No era pas aquell de Martorell
que n'hi ha un...
No ho sé,
no, no, no m'ho facis dir
perquè...
Per caure, eh?
Sí, no.
Sí, jo diria
que és per aquí aquesta zona.
Sí, sí, no, no,
és lluny, no.
Sí, sí.
No, no,
quan van comprovar
si s'ho portava el pes
doncs se'n va a Norris.
Ja, ja, ja.
O sigui que...
Roda el món
i torna el bon.
I torna el bon.
I ara molt curtet
un...
un cas...
un...
d'allò que diu
la casa dels sorolls.
Oh!
Diu, dels sorolls,
del crim,
de la por,
la casa misteriosa.
Cada diari de l'època
d'aquell llegitat
1908
que pressejava
la setmana tràgica
li va donar
un nom diferent.
Però el cert
és que la cossa
o la caça
va portar cua.
Els fets van començar
a primers de juliol
quan alguns veïns
del barri
van dir que l'immoble
situat al número 9
de la ronda
de Sant Antoni
que portava un temps
de sabitat
se sentia
cada nit
sorolls misteriosos.
Textualment
deien
cops de bombo.
De seguida
que va córrer
la notícia
l'indret
es va convertir
en una mena
de centre ludic.
Cada dia al tard
s'aplegava
al voltant
de la casa
dels sorolls
uns quants
milers
de persones
jo crec que no serien tants
però bueno.
Segons cita
el semanari
l'esquella
de la torratxa.
que en el seu memoràndum
de l'any
fins i tot
inclou
una fotografia
de l'edifici.
La guàrdia municipal
a cavall
passava
grans afanys
per mantenir
l'ordre
entre els curiosos
havent de
havent de
dissoldre
cops
de sabre.
Mare de Déu!
El rumor
més estès
entre els
porucs
era que es tractava
d'un mort
que d'aquesta forma
ben original
demanava
misses
per treure
l'ànima
del purgatori.
Els que creien
a ulls
clucs
anaven a conjurar-lo
amb les fórmules
tradicionals.
mort
qui t'ha mort
o bé
que demaneu
de la part
de Déu.
Pel contrari
amb aquella
escatologia
que ens és pròpia
dels catalans
els bromistes
de seguida
van trobar-hi
la punta
a la història
i tothom
va començar
a dir la seva.
Fins i tot
hi va haver algú
que va sugerir
que no era
altra cosa
que una funció
organitzada
pels membres
de solidaritat
catalana
els solidaris
per cridar
l'atenció.
No hi
hi ha aquí
la narradora
d'això
diu
no hi ha aconseguit
esbrinar
com va acabar
la història
de la casa
dels sorolls
però no en puc
estar de reproduir
uns versets
que l'esquella
de la torratxa
va amb un cert
sentit
i un acerat
sentit
de l'humor
com que
li era habitual
va publicar
el respecte
el 17 de juliol
aquest mateix any
i diu
pom pom pom
diu que sentien
totes les nits
els veïns
això és una
animapena
l'últim
d'uns d'ells
va dir
és que fan
moneda falsa
deia un altre
covardit
això són els solidaris
exclamava
un de molt viu
algun xusco
algun menguador
repetia
el bon sentit
dos mil
bedocs
a tutora
davant de la
casa del crim
entra en joc
la policia
i
cessen
els sorolls
per fi
tomatelo
como quieras
tomatelo
como quieras
tu
a mare de Déu
ja està
perquè avui
no els vull espantar
no
si això
no es cap espant
un altre dia
farem una de por
de por?
de por
molt bé
un thriller negro
ja ens en fan
cada dia
de por
pel hotel
i per la
ràdio
m'zupper
m'hah
de
m'ha
m'ha
m'ha
m'ha
m'ha
m'ha
m'ha
Música per gaudir.
Avui escoltarem El Fandango de Doña Francisquita,
la popular sarsuela de Madeu Vives.
Aquest popular compositor que va néixer a Collbató,
al proper poble a prop de Montserrat,
té una gran quantitat d'obres molt famoses en el seu temps.
Bohemius, Maruixa, Doña Francisquita,
també va posar música al sentit poema de mossèncinto Verdaguer,
l'Emigrant.
L'Orquestra Sinfònica de Ràdio i Televisió Espanyola,
dirigida pel mestre García Asensio,
interpreta El Fandango de Doña Francisquita.
El Fandango de Doña Francisquita,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Avui seguirem el Camí dels Bons Homes.
Els bons homes, els càters, van fer la seva ruta d'exili de nord a sud per unes terres amb les quals mantenien un bon veïnatge.
Aquest camí s'ha anomenat Camí dels Bons Homes.
És un sender de gran recorregut, el 107, que comença a Caralt i acaba a Montsegur.
Bueno, nosaltres l'hem volgut seguir en sentit invers, en el mateix sentit que ho van fer els càters, des de l'Arier Xà fins travessar la Cerdanya.
Aquest camí és un camí de coneixença entre occidents i catalans, diu Antoni del Mau.
És unes dones, és a dir, els pacífics membres, que no cercava altra cosa que un missatge autèntic de Jesús i la vida senzilla dels apòstols, els que volien retornar.
Així doncs, aquells èntics camins de tresumància van esdevenir una ruta salvadora pels que fugien de la persecució.
Molts d'ells es van refugiar al sud del Pirineu, o més enllà, cap a Lleida, cap a les terres de l'Ebre i fins al nord del Regne de València.
Avui, aquells colls pirinencs dels ramats i dels càters fugitius són una ruta d'esplai i de coneixença mútua.
Són el trajecte del camí dels Ons Homes, que uneix el Santuari de Caralt a Montsegur.
Trasseguir-lo és un goig pels sentits i un exercici magnífic, però és també per a recordar un moment tràgic de la història
i reforçar els vincles, massa febles encara, entre occitans i catalans.
El camí dels Ons Homes parteix del castell de Montsegur, reducte dels occitans que van seguir les ordenacions càteres.
Cal pujar al cint mateix de Montsegur, per iniciar la travessia, perquè és on se senten les restes d'aquesta fortificació,
que cal dir que va ser reconstruïda després de la desfeta càtera, i perquè té l'atractiu de tots aquells edificis vestits,
el cint mateix d'un turó punxent i el tarós.
Així l'encarregat va pagar una entrada a cadascun dels 100.000 visitants,
que cada any fan la seva processó particular per a l'engrar-se fins a les quatre parets del castell.
O sigui que treu un tingües beneficis.
Sí, però no solament d'aquest castell, ha muntat pel tot el camí.
No, no, el sur de França no, aquest camí no.
Hi ha molts castells que mai havien sigut càters, i ara en diuen càters,
perquè hi va molta gent de catalans i van d'excursió.
En el centre d'estudis nosaltres vam fer una excursió als càters,
jo vaig fer un reportatge per la Vall d'Albert,
i deia, ja venim, ja venim, i va ser molt interessant d'això que estàs dient ara.
Sí, sí, sí.
Diu.
Bé, el sender abaixa fins al Pla dels Canemats,
un monument de pedra que recorda la gran foguera
que van consumir totes aquelles ànimes
que no van voler adjurar de les seves carences.
Més de 200 homes i dones i criatures.
En aquest prat, profundament occità,
se celebra des de fa molts anys
la pleca occità en el català dels focs de Sant Joan.
Els Castellbó van ser un dels nobles
que van ajudar els càters que van escapar refugiant-se en el seu castell.
Això els va enfrontar amb la jerarquia catòlica d'Urgell i de Roma.
Es comenta que un dels grans mites sobre els càters
és que tenien en el seu poder el Sant Graal,
el calce que Jesucrist va vener-hi durant el Sant Sopar.
Malgrat que no hi ha proves de la veracitat de la llegenda,
els nazis el van cercar vora Montserrat
i fins i tot a Montserrat propi,
on es creu que l'haurien tipositat.
Ascelerat a la falda del Bassant
hi ha el poblet de Montsegur,
que té el museu dels càters
on s'exposen restes trobades durant diverses excavacions
i s'expliquen aspectes de la vida medieval.
El camí travessa el poble,
continua vers el petit nucli de Palal
i segueix la traça del riu Ers
fins a les interioritats de les gorxes de la Fau.
Fau o Frau?
Frau.
Frau.
Que és per on es diu
que van passar els càters
que van poder escabolir-se del setge de Montsegur.
Passarem al coll de Lian.
Arribarem a la petita vila de Comús o Prades.
És el poble Seguent.
I més enllà,
Montalhó.
Des de les restes del seu castell del segle XI,
sobre un turó,
es controla el camí cap a la Cerdanya.
El camí travessa els atapaïts boscos de Prades
i segueix cap a petits nuclis,
camí de la vall de la Rièja,
un riu que neix català
i es torna aviat occità.
El camí torna a penetrar
amb preciosos boscos de l'Ax
i pel coll de Lòs
baixarem cap a Coal
i el petit nucli de Vives
que té una imponent isglésia romànica.
Ja hi són amarens de les vals
travessant un pont de pedra
sobre el riu Ariè-Xà.
Passat el pont trobem la carretera
en la qual es concentren restaurants i botigues.
Aquest poble és la pàtria del príncep Negre,
una famosa raça de cavalls
de mida petita,
però resistent a la vida aspre de la muntanya.
A Marens hi ha una petita església romànica del segle XI
i un antic pont de pedra
que travessa el riu Ariè-Xà.
A partir d'aquí, el Camí dels Bons Homes
ofereix dues alternatives.
Una, de més pausada, que segueix el curs de l'Arieja
i una altra que s'assoleix la portella de les Vecines
a més de 2.000 metres,
travessant un entorn absolutament pirineic.
Totes dues opcions es retroben després
a Hospitalet,
un clàssic indret de pas
que va evolucionar
a partir d'un hospital
per a viatgers
que va construir
el rei francès Lluís XI
cap a la meitat del segle XV.
El sender torna més endavant
a adreçar-se
i no ens estranyaria
si veiéssim algun muflor
de camí cap al coll de Pimorén,
que és el límit natural i històric
entre occitans i catalans.
Aquests animals
van ser introduïts pels francesos
a partir d'exemplars procedents de Còrcega
i actualment formen ramats
que pasturen tota aquesta zona.
Passat el coll,
s'inicia un descens
fins a la població de Porta,
que cal no confondre amb Porter,
a peu de l'estació hivernal
de Porter Pimorany.
El sender que transcorre
per la Catalunya Nord
no s'endinsa en aquesta població
i s'enfila ara
per la vall de Camp Perdús
per assolir la Portella Blanca d'Andorra,
un coll partit
que fa de partió d'estats.
Però nosaltres farem aquí
ben propers
a les restes del castell de Carol,
la nostra darrera parada.
Ha estat un magnífic viatge
que acabarem de fer
en properes audicions,
perquè val la pena arribar
fins a Carol,
que és molt bonic,
tot el camí és preciós.
Bé, doncs...
I quan arribem a Carol...
Cal estar ben entrenat, eh?
perquè hi ha les pujades i baixades...
Pujades, baixades...
Això per genolls a punt d'esclatar.
Bé, pugem la sintonia, sisplau.
Bé, pugem la sintonia, sisplau.
Bé, pugem la sintonia, sisplau.
Bé, pugem la sintonia, sisplau.
Bé, pugem la sintonia, sisplau.
Bé, pugem la sintonia, sisplau.
Bé, pugem la sintonia, sisplau.
i després d'aquesta preciosa serenata
de la llum de la luna, el Joan Maria ens farà aquell reportatge
que ens acostuma a parlar de temes tan interessants.
Bé, avui parlarem d'una cosa que tothom ho sap, no?
Però bé, la biblioteca de Joan Margarit de Can Ginestà.
Bé, aquesta biblioteca és municipal del poble,
com sabeu està ubicada a Can Ginestà
i porta el nom i cognom de Joan Margarit.
En reconeixement els mèrits del nostre il·lustre conciutadà,
reconegut poeta i arquitecte.
Pocs pobles tenen la sort de gaudir d'una biblioteca
cèntrica, moderna, funcional i ben equipada.
Forma part de la restaurada antiga masia de Can Ginestà,
antiga casa pairal dels modelells,
una de les nissagues terratinents més importants del poble
dels segles XIX i XX.
Va ser tot un encert la compra per l'Ajuntament de la dita masia,
per ubicar la biblioteca municipal
i que compta, a més, d'un jardí esplèndid.
Una gran quantitat de sants justencs i sants justenques,
com es s'anomena ara,
no cal deixar les dones de banda,
utilitzen la biblioteca i les altres dependències de Can Ginestà,
on s'hi fan tallers de manualitats, disposa de sales de reunions,
sala d'exposicions al celler, etcètera, etcètera.
Els actes que s'organitzen al jardí solen ser molt ben acollits
i agudeixen, tant a l'estiu com a l'hivern,
de l'estimació de la gent del poble de totes les edats.
Tornant a la biblioteca,
Segons les hores del dia,
canvia l'edat dels usuaris,
cosa ben lògica,
si tenim en compte, per exemple,
que els de menys edat,
quan surten del col·legi o de l'institut,
els més grans, homes i dones,
solen anar-hi els altres horaris,
tant per llegir com per utilitzar el servei de préstec,
de llibres i de DVDs.
Sens dubte,
el pogrés d'un poble es pot mesurar
pel nivell cultural dels seus ciutadans,
i només cal anar a la biblioteca
per adonar-se que Sant Joan
és un poble amb un nivell cultural alt.
Què has dit? Quin poble has dit?
Sí, Sant Just d'Esvern.
Ah, però és que has dit Sant Joan, Sant Maria.
Ah, doncs ni me n'he adonat.
Aquí això es té a mirar d'una manera psicològica,
a veure què passa.
Ensorri.
Recordo la frase dita al segle XVI
per la doctora de l'Església,
Santa Teresa de Jesús,
o d'Àvila,
com també se la coneix.
El saber i el llegir ens farà lliures.
Amb aquesta tan maca i magistral frase,
acabo l'article d'avui.
Molt bé.
Adéu-siau.
Molt bé, molt bé.
I li perdonem que hagués dit Sant Joan.
Sí, home, Sant Joan és un poble molt bonic.
Ja, i tant.
Però és que en gent està...
És en Joan.
Saps què passa?
Com que en dic Joan,
m'ha sortit el meu nom.
Això mateix.
Grat aquí.
El subconscient t'ha traït.
Perquè no m'he explicat.
Perquè no m'he explicat.
Sí, sí.
Biografies de personatges il·lustres.
Avui us oferim uns breus trets
del gran pintor del modernisme català,
Santiago Rossinyol.
Santiago Rossinyol,
el nostre il·lustre artista i insigne literat,
un dels catalans més populars
que ha donat al nostre poble,
al nostre país.
Va venir al món l'any 1861
al carrer Princesa de Barcelona.
Com a fill primogènit,
estava predestinat a fer-se càrrec
dels negocis familiars,
però el jove no es va sentir emocionat
per pertànyer al món industrial,
ja que de ben petit va saber
que volia ser pintor.
Ja sabeu que en el seu temps
les professions artístiques
eren mirades per la burguesia
tant de menyspreu com de terror,
cosa que ell va posar de manifest
amb la seva obra teatral
a l'auca del senyor Esteve.
Quan el pintor Tomàs Moragas
va obrir una acadèmia en l'any 1878,
Rossinyol es va inscriure ràpidament
a les classes de pintura i dibuix.
els seus pares van acceptar aquestes tendències
pensant que era una afició més o menys passatgera.
desgraciadament el jove, al morir els seus pares,
va quedar sota la tutela de l'avi Rossinyol
i aquest no entenia la inquietud artística del nit.
Però el caràcter de Santiago Rossinyol
era de tal fortalesa que li va permetre
no doblegar-se a les imposicions familiars.
Va ser un pintor molt amant de la realitat,
tant en els rostres com en els vestits
de les figures pintades.
però, sobretot, va mostrar una clara preferència
pel paisatge,
gent en el qual es mostra com un observador profund
i conscient de la naturalesa,
seguint els passos de Joaquín Baireda.
El resultat són un grup de composicions
a les quals el pintor treballa els efectes de la llum,
incidint en l'aigua d'un riarol
o bé sugerint la figura humana
entre les fulles dels arbres.
Rossinyol, el dia 19 de juny de 1886,
es caça amb la jove Lluïsa de Nís.
Van en viatge de novis a París.
La ciutat emociona el jove Rossinyol,
que s'entusiasma deman de les pintures
exposades a les sales franceses.
El retorn a Barcelona no va ser fàcil,
ja que la direcció de la fàbrica
que la família tenia amb en Lleu
l'angoixava i l'avorria
i no el feia gens feliç.
En l'any 1887 va ser crucial
amb la vida de Rossinyol.
Neix la seva filla Maria
i poc temps després mor el seu avi.
Mor que li canvia la vida.
Rep la part de l'herència que li correspon
i guanya plena independència econòmica.
Aleshores, pren consciència
que ja no ha de passar amb ningú
comptes econòmics.
Ja és hora de llançar-se a la conquesta del món.
Trenca amb totes les convencions
que lliguen a una vida que no fa feliç.
Deixa la seva dona i també la filleta,
que encara és un petit nadó.
Inicia tota una sèrie de viatges
que representen un alliberament
per al seu esperit creador.
Granada i Olot a la tardor
a una llarga estada a Poblet
li proporcionen tot un reciguell
de motius pintònics.
També les muntanyes de Montjuïc,
a Barcelona.
Tant com els paisatges d'Olot i Poblet
influyeixen la seva obra
donant-li un gran valor documental.
Però arribant al fons més íntims
d'aquells indrets
que ell admira
i amb els quals s'identifica.
L'any 1889
s'estableix a París
on tria escenaris de la vida comuna
que pinta amb descarnat realisme
sense concessions a la bellesa.
Però això no priva a Rossinyol
de ser el poeta de la realitat.
Les seves obres pictòriques parissines
sorprenen i emocionen
fins al moll de l'os
de la nostra sensibilitat.
L'any 1890
juntament amb Ramon Casas
s'instal·len al mollet de la Galet
on lloguen un pis.
La singularitat del lloc
els hi permet realitzar
tot un seguit d'obres
que mostren l'ambient de l'entorn.
En aquest temps
coincideixen
amb l'estil diferent
amb Toulouse-Lautrec
els retrats que fa d'Otrillo
tot escalfant-se
el de claraçó
llegint
o el de canudes
malalt.
El pintor és fidel
tant a la figura
com a l'entorn
del qual agafa
els elements més adients
per afirmar
la personalitat
del retratat.
I arribem a 1891.
Sitges.
acompanya
Meifrent
per visitar
el Museu Balaguer.
Convidat
per Rosent Bertrés
es queda a la vila.
El dia seguent
tots els pintors
que resideixen
a Sitges
Mas i Font de Biela
Joaquim de Miró
al Mirall
van anar a buscar-lo
a la Fonda
Calcolze
i li van ensenyar
els seus estudis
i el van acompanyar
més tard
pels racons del poble.
Des d'aquell moment
Rosinyol va decidir
que Sitges
era el lloc
que li estava
destinat per sempre.
També és ben segur
que la circumstància
que Ramon Casas
i el Liceu Meifrent
passessin un temps
pintant a Sitges
influïts
per les possibilitats
que dona
la particular
llum sigetana
fos la principal causa
que Rosinyol
decidís alinear-se
i afincar-se
a Sitges.
Sobretot
es va adonar
que aquells paisatges
i aquella llum
li oferien
uns models
que li permetrien
evolucionar
en la seva obra.
Sitges
també li serveix
com a seu
per desenvolupar
i donar a conèixer
l'estètica
modernista.
Rosinyol
tenia plena confiança
en el triomf
dels ideals
modernistes
per la qual cosa
posa en marxa
d'una manera
entusiasta
una sèrie
d'actes
que li van valer
la consideració
de líder destacat
del nou moviment
crear el Museu
de Cau Ferrat
adquirint
en l'any
1894
els grecos
que es poden
admirar
al museu.
El Cau Ferrat
és el museu
en què es guarden
tots els ferros
que Rosinyol
va col·leccionar
al llarg
de tota la seva vida.
També
va anar
comprant
pintures
escultures
peces decoratives
xeràmiques
mobles
etc.
Realment
el Cau Ferrat
dona la impressió
que estem davant
d'una col·lecció
de qualitat
que es manté
a través del temps.
L'afició
per la pintura
de jardins
va portar
a Rosinyol
a visitar
de manera continuada
Aranjouet
i serà pintant
aquests jardins
que li arribarà
l'hora de la mort
el 13 de juny
de 1931.
La seva última obra
finalitzada
va ser un quadre
de xiprers
El laberint
poètic racó
d'aquells jardins
dels quals
estava enamorat.
Rosinyol
fins al darrer moment
va pintar quadres
que captiven
tant per la seva
riquesa pictòrica
com per la sensibilitat
que transmeten.
deon
Estàvem aquí comentant amb els companys
que Rossinyola, a més a més,
crec que té una personalitat molt acusada,
com ja es veuen aquí, no?
Sí, sí, sí.
Formava part també d'aquells quatre gats
que encara existeixen,
aquell restaurant i tal
que es trobaven tots els pintors i tot.
Sí.
Jo penso que una vegada va entrar
i anava bastant fet malbé de vestimenta
que portava.
Ah, sí, era molt bé.
Anava tal com anava.
I el cambrer, que no el coneixia,
doncs no li va voler servir el menú
o el menjar que li demanava.
Em penso, eh?
Vull dir, no us vull enredar.
Però aquesta li sentida.
I aleshores va dir, ah, sí?
Diu, home, és que no va adequat per aquí.
No sé què li va dir.
I a l'altra se'n va anar.
I l'endemà torna superben vestit
i demana el cobert,
li donen el cobert i agafa el plat
i se'l tira per sobre.
Diu, menja, menja vestit, menja.
O menja, tratxo, eh?
Em penso i em penso que està.
Oh, sí, és capaç, eh?
Perquè ell era així.
Sí, sí, bueno.
Aquí han sigut grans trets de la seva vida.
Ja, no, no, ja.
Però té un munt, un munt de...
De anècdotes i de coses.
A més, era un gran vivant.
Ja, ja, bueno.
Bé, i després d'aquesta anècdota de la Lina,
esports de risc, t'hi atreveixes?
Bé, això, aquest reportatge,
és dedicat als espersones,
home, si dones,
perquè ara ja les senyores també s'atreveixen a tot,
joves.
Nosaltres ja no ens atrevim a aquestes coses tan singulars.
Perdó, perdó, Joana,
no és un esport de risc anar a comprar a la plaça.
Ah, de pell.
És que és un esport d'un risc que, escolta,
no, perquè no necessites que vingui algú i aprengui...
No, no, però tens que anar...
Tens que tenir una visió de la jugada
que, escolta, cada vegada és pitjor.
Sí, i saber ben bé on gastes els quartes.
I, sobretot, n'hi ha moltes de risc que t'esclafin,
que una bicicleta que t'empaidi,
però, a més a més, el risc més gran és arribar a final de mes.
Aquí està.
Jo vaig per aquí, nen.
És per aquí que anava.
La part crematística de l'assumpto.
Bé, aquest reportatge l'escriu José Vicente Morán
i diu...
Els esport a risc ens motiven malgrat el perill potencial
per a la integritat física, o precisament per això.
La segregació d'adrenalina és la característica principal
d'unes disciplines en auge
que han experimentat un creixement espectacular en els últims anys,
paral·lel a una societat que funciona a velocitat d'esprint
i demana més als mínims temps possibles.
N'hi ha de tots els tipus
i sempre n'hi haurà un adequat a les nostres possibilitats.
Això, diciento.
Però, bé, sí, sí.
La incògnita que cal aclarir a l'hora de decantar-nos per un o una altra
és la relació entre el benefici que ens aporta una disciplina determinada
i el risc que suposa.
I també ser conscients del nostre estat de forma i experiència deportiva.
L'important és mirar de solucionar els ocasionals trangos
i gaudir amb intensitat dels beneficis.
Dos clàssics són el ràfting i el descens d'aigües braves.
En tots dos casos, cal apostar per l'elecció del millor material
i estar atents als consells dels experts
i a les prediccions de l'home del temps
per gaudir d'una experiència gratificant
navegant per barrancs i aigües fluvials.
Totes dues disciplines formen part
que la indústria de l'oci
engloba sota l'epígraf d'esports d'aventura.
És també el cas del més perillós salt de pont
que, malgrat el seu indubtable risc,
apareix en multitud de catàlegs d'aquest tipus.
Si ets dels que s'atreveixen en tot,
busco una empresa organitzadora seriosa i amb prestigi,
una que es dediqui al temps adequat a les necessitats,
mesures de seguretat i llança't al buit.
És també popular el parapent,
terme d'origen francès,
que fon les paraules per a caiguda i pendent.
Una modalitat de vol sense motor,
compatible amb l'escalada de certs cims,
que és el més semblant que hi ha a la fer realitat
als somnis d'Icar i de Leonardo da Vinci.
perquè tots dos van acabar bastant dolorosament.
Icar es va fumar un catxar clar,
perquè el sol li va afondre les ales,
que érem de cera,
i l'ajudant de Leonardo da Vinci
es va fumar una trompada,
que es va quedar ben des...
No es va morir, però pobre, li valia la pena.
Bé, pel que fa a l'escalada,
cal dir que tothom pot trobar la disciplina
més conforme a les seves possibilitats.
És evident que l'immaialisme,
l'objectiu del qual és trepitjar
els 14 cims més elevats del planeta,
els únics de més de 8.000 metres d'altitud,
no està fet per a tothom.
Exigent, però molt menys perillosa,
és l'escalada lliure,
en la qual es puja una paret vertical,
amb l'única ajuda de peus i de mans,
però assegurat per corda.
No està a l'abast de qualsevol,
ja que requereix unes capacitats tècniques
i físiques fabuloses.
El cas de l'escalador Alex Hanel-Honel,
que fa poc va fer el cim de Capità,
una de les parets mítiques
per als que practica la disciplina
és la volta de rosca extrema.
Honel va pujar al Colors del Parc
i el Semperity, en Estats Units,
de la manera més perillosa.
mitjançant la tècnica coneguda
com sol a integral,
com un sol integral,
amb peus, mans
i sense cap tipus d'assegurament.
Bé, i ja...
Aquest el Josemite és allà,
em penso que hi ha l'os yogui.
Sí, bé, aquest trosset últim,
perquè ja se'ns acaba el temps.
I no podem deixar d'esmentar
el paracaiduisme
a les seves diverses modalitats.
El que es fa llançant-se des d'un aeronau
està més a l'abast de l'ama de qualsevol,
sense verd.
Ah, ah, ah, això.
Sí.
Una altra cosa és l'anomenat salbasse,
quan la caiguda es produeix des d'un punt fix
i es realitza amb un sol paracaigudes.
Bé, el d'això, el Carles,
ja ens ha posat la sintonia,
perquè ha arribat el moment final
d'aquesta vertiginosa caiguda...
del programa.
Sí, o sigui, hem acabat.
Recordem que, si ens volen tornar a escoltar,
el dissabte estarem amb vostès,
a les 11 del matí,
i si no, el proper dimecres
gaudirem si vosaltres ens torneu a escoltar.
Bé, a tots, molt bona nit
o molt bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!