Seixanta i més.
Molt bon capvespre, benvolguts oients.
Aquest és el desig de l'equip de Seixanta i més
en aquest programa, l'últim de la temporada.
S'acosten uns dies de vacances, de no pensar gaire.
Això si ens deixen els múltiples aconteixements
que no paren de preocupar el nostre entorn.
Esperem que no.
Aquest és el desig de l'Alina Santa Bàrbara,
la Montse Larrea, en Joan Maria García Puig de Vall,
en Carles Hernández Rius i una servidora de vostès,
la Joana Algarra.
Endavant, seixanta i més.
A l'Alina Santa Bàrara.
Com a comiat de la present temporada, com acabem de dir,
ens han semblat molt adients uns textos escollits d'un llibre que,
amb el nom de Dieta Espiritual,
va publicar ja fa uns anys el periodista Francesc Miralles,
que diu en la contraportada que li va inspirar al tema d'aquest llibre
les paraules d'un home a qui va entrevistar
amb motiu del seguiment de tot un munt de dietes per aprimar-se
i que no havia aconseguit ni perdre un gram,
deia el bon home.
He arribat a la conclusió que els quilos de més no són el principal causant de la infidelitat humana.
de la infelicitat.
Ah, infelicitat, és veritat.
De la infelicitat, això va com va.
Infelicitat, és veritat, no ho veia bé.
Hi ha càrregues molt més tòxiques de les quals hauríem de desfer-nos
per caminar a lleugers i donar a la nostra vida el perfil que realment es mereix.
En aquest llibre, Dieta Espiritual, d'en Francesc Miralles,
parla de tota mena dels sentiments que moltes vegades experimentem
i de com podem, amb unes senzilles consideracions,
superar el malviure que no ens deixa gaudir
d'allò que realment val la pena,
viure plenament el dia a dia.
I d'aquest llibre, el tema a tractar, escollit,
és precisament una mena de maledicció
que pesa sobre nosaltres i els nostres devenir diari.
Aquí sembla que no podem superar l'estrès.
Diu Daniel Goleman, psicòleg de Harvard.
Des d'un punt de vista evolutiu,
l'ansietat potser resultaria útil
quan complia amb la funció de preparar-nos
per a enfrontar qualsevol tipus de perill,
però en la societat actual acostuma a manifestar-se
d'una manera desproporcionada i inoportuna.
Referint-se a l'estrès i a les conseqüències que té sobre la salut,
es posa que ja en l'any 1993,
la revista Archive of International Medicine
va publicar una extensa investigació
del psicòleg de Yale, Bruce McEwan,
en la qual es desprèn que les conseqüències
de la relació existents entre estrès i les malalties
afecten a la funció immunològica
fins al punt d'accelerar les metàstasis,
augmentar la vulnerabilitat davant de les infeccions míriques,
incrementar la formació de la placa
que ocasiona l'arteriosclerosis,
accelera la formació de trombos
que poden propiciar un infart de miocardi,
fomenten la diabetis tipus 1
i desencadenen o agreixen
el curs de la diabetis tipus 2,
podent ocasionar també atacs d'asma,
afegint altres alteracions de l'aparell gastrointestinal.
En fi, per què continuar?
perquè el tema és llarg.
I això que parlem de les 3,
si parlem de les 4, no veigis, eh?
Sí, sí, sí, sí, sí.
I tant, i tant.
Aquest agullit és bastant dolent, eh?
I almenys ho diem.
Vale, aquí el que es tracta
és fer riure una mica.
Com més dolent, més riure.
I tant.
Bueno, i això va ser escrit l'any 1993.
Què diria ara el bon senyor?
Tornem al nostre temps.
Les Nacions Unides diuen que l'estrès
és l'epidèmia del nostre temps.
Com que l'article és molt llarg
i dona les opinions de molts experts
sobre el mateix tema,
anirem a la conclusió final,
que ens ofereix una sèrie de consells o objectius
per tal d'intentar dominar aquesta mena d'epidèmia.
És un anàlisi per fer un intens al llarg d'una setmana.
En primer lloc, agafem-nos uns minuts
per analitzar les situacions més comunes
en les quals se'ns dispara l'alarma de l'estrès.
Escriurem en una columna
les que reposen l'estrès positiu
i una altra de diferent
que les reposen al contrari, l'estrès negatiu.
A tot el llarg de la setmana,
cada cop que notem una mena de reacció d'estrès negatiu,
farem un canvi
i posarem l'atenció en un tema diferent.
És difícil, però ho hem d'intentar.
Parem-nos,
frenem l'activitat un parell de minuts,
recobrem la calma a través d'una respiració
lenta i pausada
i de mica en mica anirem dominant
aquella sensació agobiant
que semblava que no ens deixava respirar.
Bé, amics,
serem capaços, almenys, d'intentar-ho?
Pensem en la nostra salut
i en què l'estiu és tan agradable,
malgrat la calor,
en tantes hores de llum.
Quan tornem, ja ens explicarem,
mútuament,
si el resultat ha estat tot el satisfactori
que hem desitjat.
Doncs mira, jo ja m'he estressat només
que havia d'apuntar, no sé què,
el positiu...
Tu que és columna.
El negatiu...
El positiu i el negatiu.
No, no, no.
Mira, per treure'm l'estrès,
m'estiu a més anar a vora mar sota un pi
que vingui la Marina de Cantòqui
amb un món xintònic a la mar.
Ja ho sap, Anna Maria,
que tens traques amb la Marina de Cantòqui.
Hombre!
No, no, no.
Ja he dit abans,
en comptes d'unes tres, un quatre,
doncs jo que me surto força bé
al fricandó,
quan el servia el meu fill deia
fricandres a mi.
Però després,
tots aquests que escriuen ara
sobre el que sigui,
és igual,
que sigui d'economia,
de medicina,
tots resulta que han anat
o a IEL
o han anat a Harvard,
si no,
ja no són bons.
No, sí, home, sí.
Home, són bons consells.
Escolta,
a Madrid hi ha uns puestos
que donen els de Harvard
i sense anar a Harvard, eh?
Sí.
En pagants...
Sí, sí.
En pagants a en Pere Cantòqui.
Sí, sí, sí.
I que haixis,
que llestos que són.
A part del caixer d'USS.
Sí, però,
quan et descobreixen
fan un judici com avui,
que tenien que anar a judici
ja,
de la moza.
No, però si hi ha migranya
no es pot anar.
No, si hi ha migranya no,
pobretes.
Se'n passa, eh?
Amb el to no passa,
se passa,
la migranya.
Bé, Linita,
ara...
Què tenim?
Bueno,
ja us vaig dir
que els fantasmes
s'havien acabat
la setmana passada,
no?
Sí, sí, sí.
Però com encara estàvem
amb la literatura,
les coses de...
No has trobat una?
No, no, no,
res, no he trobat res.
He trobat una cosa
de...
Oh, sí,
perquè disfruteu.
I diu,
l'home que va portar
al cinema a Barcelona.
Ah, sí.
Era l'any 1896
i els germans Napoleón,
propietaris
de la casa de fotografia
més destacada
de Barcelona,
havien organitzat
una sessió
al seu taller
per veure en funcionament
el cinematògraf
de Lumière,
un jove obsessionat
amb la
kinetoscop
d'Edison.
S'estava allí
clavat a la terra
mentre alguns
dels assistents
fugien aterrats
en contemplar
un espectacle
que no podien explicar-se
sense que el dimoni
hi tingués res a veure.
El noi,
però,
no es movia.
Havia quedat ferit
de mort
per el que havia vist.
Era el gra
cieng
fructuós
Gelaber,
que va morir,
bueno,
va viure
de 1874
a 1955
i acabava
de descobrir
la imatge
en moviment.
Gelaber
no era un nou
vingut
en el món
de la imatge
perquè feia
sis anys
que s'havia
posat en contacte
amb els Napoleón,
que no era bona part,
eh?
I havia fabricat
ell mateix
una màquina
de fotos.
Del mateix,
el que acabava
de veure,
l'havia captivat
per sempre més.
Juntament
amb
Segundo
de
Xomón,
Gelaber
seria introductor
del cinema
a Espanya.
Fixeu-vos
que jo estic
dient noms
i aquí
la nostra
directora,
senyorita
Juanita,
doncs va fer
que sí
amb el cap.
O sigui,
que deus
s'apiguer
de què va l'assumptu.
Oh, clar,
és la història
del cinema.
Fixat bé
cinòfila,
vale.
A l'any següent
coneixeria
un altre fotògraf,
Santiago Biosca,
perquè també
podia ser futbolista,
no el Biosca.
Sí, però,
10 anys
i no ho som fes.
Això,
és molt espanyol,
aquest.
Aquest,
si diu,
amb qui va fabricar
amb èxit
un aparell similar
als del Lumière
i junts
van filmar
dos documentals.
salida
de los trabajadores
de la fàbrica
a l'Espanya Industrial
i salida del público
de la iglesia parroquial
de Santa Maria de Sants.
Disposat a anar
una mica més enllà,
amb l'ajuda
dels amics
del barri,
va fer
Rinya en un cafè,
un minifilm
inspirat en
La José
de los germans Lumière.
Rinya en un cafè
seria la primera
pel·lícula espanyola
amb fil argumental.
Va tenir
tant èxit
que Gelaber
es va animar
a obrir un cinema,
però el negoci
no va prosperar
com esperava
i el va haver de tancar.
I el primer de tots
que diu aquí,
Gelaber
seria el primer
de moltes fites,
va ser el primer
en concebre
el fet cinematogràfic
com una indústria,
creant els primers
estudis del país.
També va ser el primer
en fer una transició
cinematogràfica
peninsular
a l'estranger,
amb la cinta
Visita
de doña Cristina
i don Alfonso III
a Barcelona,
un documental
sobre les visites
dels reis
a la ciutat.
I encara més,
va ser el primer
en experimentar
amb el trucatge
cinematogràfic
amb la pel·lícula
Choque de Tras Atlánticos,
on faria servir
vaixells
en miniatura.
Gelaber
va ser un inventor
extraordinari
i un veritable
creador
del llenguatge
cinematogràfic.
Però la Primera Guerra Mundial
i la Guerra Civil
l'Espanyola
aturaria en el seu futur
brillant
i el creador
moria en 1955
en la pobresa
i l'oblí.
El minso material
que queda
de la seva obra
està en el magatzem
del Museu de la Ciència
i la Tècnica de Catalunya
a Terrassa.
quan es va projectar
la pel·lícula
Guardia Burlado
i Los Calzoncillos
de Toni
en 1908
els actors
del Teatro Romeo
van llegir
els diàlegs
de la història
amagats
entre bambolines
creant una sensació
de cinema sonor.
I l'última cosa
que diu d'aquests
diu
després de fer
la comèdia
Los Guapos
de la Vaqueria
del Parque
va rebre una oferta
per anar a treballar
als Estats Units
però ell
la va rebutjar.
I l'any que ve
continuarem
amb Ángel Guimarà.
Adeu senyors
a aquesta secció
cinematogràfica.
Això mateix.
Bé, doncs
em sembla molt
i molt bé.
Ja tenim tema
per començar
la nova temporada.
Això mateix.
molt interessant.
Bé,
ara que fa
amics i amigues,
ara que sí
podem dir
que ha arribat
l'estiu
i sembla
que per quedar-se
i amb tota la força
no em negareu
que hi ha un moment
en què ens ve
molt de gust
encara que no siguem
gaire llaminers
com la meva
bona amiga Lina
un bon gelat
tant si és
d'aquells
tan sofisticats
per exemple
els dels italians
o bé
un senzill
polo
de sabors diversos.
I com que aquesta
és l'audició
de final de temporada
donarem un lleuger repàs
a la història
dels inicis
i continuació
de la gelateria
al nostre país.
En volta pel cap
que ja abans
havíem tocat el tema
però sembla que
recordant-lo
no sentim
tanta calor.
Des de mitjans
del segle XIX
a Barcelona
s'elaboraven gelats
a la manera tradicional
que se servien
en establiments
com la mallorquina
los valencianos
o el popular
Tionelo
situat
sota els porcius
d'en Xifrer.
A l'estiu
era molt habitual
veure pels carrers
els venedors
amb volants
que els transportaven
en carretons
molt condicionats.
Els tradicionals
artesans
de la població
valenciana
de Xixona
tenien una cadena
d'establiments
oberts
que per Nadal
venien
els tradicionals
torrons
i a l'estiu
gelats
i orxates.
Seguint
el seu exemple
van néixer
tot un reguicell
de gelateries
i orxateries
distribuïdes
pel cor
de la ciutat
Contao.
Recordem noms
com Planelles
Donat
La Flor Valenciana
Tio Txé
o Sirvent
i Fillol
aquestes
més antigues
i més a prop
en el temps
la orxateria
valenciana
del Passeig
de Gràcia
o la Gijonenca
de la Rambla
de Catalunya
que va oferir
els seus bons
productes
fins l'any
1995
en una
acollidora
terrassa
que fins i tot
va ser reflectida
per molts
escritors
en les seves
obres.
No tan sol
va ser
els valencians
qui van
escollir
Barcelona
per oferir
els seus
productes
els italians
van trobar
idoni
el mercat
barceloní
i sobretot
la geladeria
els italians
el popular
establiment
de la Rambla
concretament
davant del teatre
del Liceu.
I ara
recordem la primera
empresa
que va fabricar
gelats
autòctons
al nostre país
Frigo S.A.
Fundada
l'any
1927
pels germans
Joan i Josep
Rimbles
que tenien
negocis sucres
a Cuba.
L'empresa
es va posar en marxa
amb la maquinària
nord-americana
i estupendes
cambres frigorífiques
situades
al port.
Amb el nom
d'indústries
frigorífiques
d'alimentació
es va posar
al mercat
tota una sèrie
de produccions
com
fabricació
de gel,
pasteurització
de llet
i elaboració
de gelats.
Destaca
el logotip
de l'empresa
Frigo
que seria
per sempre
sinònim
dels gelats.
En acabar
la guerra
l'empresa
després d'una etapa
de col·lectivització
durant l'etapa
del desgraciat
event
va tornar
a l'activitat
d'una manera
força expansiva.
S'inicia llavors
l'etapa
més esplendorosa
de la marca.
Es van posar
en marxa
intenses
campanyes
publicitàries
per promocionar
tota la gran
gamma
dels seus productes.
Polots,
pastissos
gelats,
gotets
individuals
i els
popularíssims
barres
que fet
a talls
regulars
que es
posaven
entre dues
cruixents
galetes
que són
els
populars
cortes.
Eren
un merescut
acompanyament
a tota mena
de festes
per les
delícies
dels infants.
Els seus
anuncis
eren molt
efectius
en frases
repetitives
a través
de ràdio
i premsa.
Tals com
frigo
es un helado
pero no
todos los helados
son frigo.
Sí,
no us en recordeu
d'aquest
anunzi.
La difusió
dels gelats
va ser
extraordinària
ja que
gairebé
es deia
vull un
frigo
per demanar
el refrescant
producte.
Per atreure
a més clientela
i incrementar
les vendes
cada estiu
apareixien
productes
nous
amb diferents
dissenys
i sabors
amb formes
atractives
i amb noms
imaginatius
com
Popeye,
Magnum,
Frigodedo,
Cornetto,
Calipso,
Esquimal,
Mulato
i Pompadur.
L'any 2000
treballaven
a l'empresa
unes 500
persones
malgrat
que aquesta
havia estat
absorbida
per la multinacional
Unilever.
Aquest equip
produïa
en l'any
uns 50
milions
de litres
de gelat.
Quan l'any
2008
Unilever
va decidir
el tancament
de la fàbrica,
aquesta va ser
adquirida
per l'empresa
Fargi,
que va fabricar
gelats
a l'engròs.
Així
es va poder
mantenir
el conjunt
industrial
i bona part
del personal,
aconseguint
plantar cara
a les noves
marques,
tant autòctones
com estrangeres,
sobretot
italianes,
que també
ofereixen
uns productes
molt acurats.
Què us sembla?
Ens hem refrescat
una mica,
no?
Què et sembla
trucar-la,
sí?
I tant.
Bé,
doncs ja està,
una mica de música.
i Lions-ri,
i Stars 1,
i Lions-ri,
Fins demà!
Fins demà!
Antoni Puigvert i Gorro va néixer el dia 26 d'abril de 1905 a Santa Coloma de Gramenet.
Els seus pares, Salvador i Victòria, eren lleidatans de Socarrel.
Ell era metge rural i va inculcar al seu fill l'efecte inquestionable dels seus pacients.
Quan, en el 1928, va acabar d'estudiar la carrera de metge a la Universitat de Barcelona,
va iniciar de seguida l'especialització d'Urologia,
on, com sap tothom, va ser un dels més famosos doctors del RAM, com deia ell mateix.
A l'hora que director general del Servei d'Urologia de l'Hospital de la Santa Creu
pertanyia a membre d'un hortoacadèmic de nombroses societats d'Urologia nacionals i de l'estranger.
El gran prestigio acumulat al llarg de la seva vida, com a metge,
el atraïa a doctors d'arreu del món per inscriure's en els seus cursos d'especialització
i desenvolupament per tal d'aprendre les seves tècniques quirúrgiques,
sobretot les que més va perfeccionar, tuberculosis de l'úter i la hidromfiasi.
Era un home multidisciplinar.
La gent es preguntava d'on podia treure el temps per aportar a terme tantes i tantes diverses tasques.
Era el preu del que no donat les seves classes, cuidava curosament dels pacients,
participava en congressos i simpòsis, tant aquí com allà,
on fos escrivint llibres d'especialitat i de tant en tant feia una escapada al seu castell a Olost,
població a prop de Vic on cavalcava durant hores, ja que la seva altra gran passió era l'equitació.
El doctor Puigbert poseia una extraordinària col·lecció de pintures de Josep Maria Cert
i va fer una generosa oferta a la ciutat de Barcelona.
Va valorar la col·lecció amb 30 milions de pessetes a pagar a raó de 3 milions per any,
o sigui, en 10 anys.
Aquests diners serien destinats a l'ampliació del pavelló d'Urologia Experimental que mantenia la Fundació Puigbert.
Desgraciadament, l'oferta va topar amb la incomprensió de les autoritats del moment,
força faltes de la visió de futur.
I el propòsit no va durar gaire temps perquè no es va portar a terme.
El doctor Antoni Puigbert va visitar pacients d'arreu del món i de tots els estats socials,
reis, presidents d'estat, gregges, artistes de tot l'art de varietat mundial
i també, sense dubtar, a certs dels més senzills estatus de la societat.
Tots van passar per les seves mans
i a la immensa majoria van trobar la solució dels seus problemes de salut
i la certesa de poder viure uns quants anys més.
Ella havia muntat una clínica privada
i, sobtadament, renuncià a tots els beneficis que aquesta li proporcionava.
I a l'any 1950 la ven.
I era una fundació benèfica...
La crea, la va crear.
I que neia una fundació benèfica que du el seu nom
i la qual, generosament, atén tota mena de pacients,
com el que vam de comentar
i de la qual és director general i president d'Honor.
Va ser un treballador infatigable.
L'any 1979, en el transcurs d'una entrevista,
va reconèixer que fins a aquella data
hauria visitat uns 60.000 pacients,
dels quals almenys l'havia operat la meitat.
Quan se li preguntava sobre quina era l'aportació de Catalunya
a la història de la medicina,
el doctor responia que aquesta era molt important i molt antiga.
que, tenint en compte que parlaven del regne de Catalunya i Aragó,
va comentar i començar en Miquel Servet,
el descobridor de la circulació pulmonar,
molt maltractat per la intransigència religiosa,
molt fort en aquell temps,
i que va ser condemnat a la foguera,
juntament amb els seus llibres, a Ginebra.
Després d'ell, l'Escola Catalana de Medicina
ha tingut un gran prestigi,
no solament a l'estat espanyol,
sinó també a l'estranger.
Doctors, tals com el doctor Robert,
el doctor Fargas,
Agust Pisonyer,
Agustí Pere i Pons,
Pedro i Pons que es deia,
ha d'estar al clínic,
Soler Vicenç,
el doctor cardenal,
que es va estendre la teoria de la cirurgia
antissèptica per tot l'estat.
En aquesta entrevista,
i d'una sola tirada,
el doctor Puigbert havia anomenat
dues víctimes d'una semblant
intransigència temporal,
amb la finalitat deliberada
d'obtenir un injust oblit
per un costat,
per un costat,
sí, és que això està així,
per un costat Miquel Servet
en l'any 1553
i per l'altre,
de...
L'enderrocament.
L'enderrocament
del monument
al doctor Robert
en l'any 1939.
Que va ser un desastre.
Quan se li va preguntar
si tenia una fita important a aconseguir,
va respondre que la seva única fita,
tota la seva vida,
havia estat treballar,
treballar molt.
Quan era jove
i estudiava,
el seu professor
li donava tanta feina
que li va crear un bici,
un costum,
que a hores d'ara
troba,
troba,
trobava deliciós
treballar
i és
que el que més
l'omplia
i divertia.
Treballar.
Va estar anomenat
doctor honoris causa
a moltíssims universitats
arreu del món
i fins i tot
es van inaugurar
a molts països
hospitals urològics
amb el seu nom
i les seves tècniques.
Recordem un dels seus acciomes.
el treball
lliurement acceptat
o triat
ennobleix
l'individu
i l'ajuda
a realitzar-se.
El doctor
Antoni Puigbert
Iborro
va morir
el 17 de maig
de l'any
1990.
i l'an
i l'an
i l'an
i l'an
i l'an
i l'an
de l'an
i l'an
i l'an
i l'an
i l'an
i l'an
i l'an
i l'an
i l'an
iep
Música para Gaudí
A Música para Gaudí, com a comiat de temporada,
podem escoltar una vanera cubana
que va perdurar al llarg de molt i molt temps
en els repertoris de cantants famosos de totes les nacionalitats.
La va composar Iredier ja fa gairebé cent anys
i avui la podem escoltar en la veu d'un tenor famós
de mitjans del segle passat.
Veni a mi no gilli.
Escoltem La Paloma.
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí.
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,

Música para Gaudí,
Música para Gaudí.
Música para Gaudí...


Música para Gaudí.

Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí, com a comiativa,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,

Música para Gaudí,

Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Jose�mane,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí.
Música para Gaudí,
100 gru Hip
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Música para Gaudí,
Ara no sé si seria el postre
pobre, eh? No. Ara no, però
llavors sí. Llavors sí que era.
No, perquè no són gens barates, eh? No, gens.
I el Joan Maria,
tu què tens preparat?
Sí, aviam, m'he preparat aquí.
Aviam, aviam. Una historieta.
Dos cosetes. Primer començarem
pel tema demogràfic.
Aquest any passat, per primera vegada
a Espanya, hi ha hagut més
morts que naixements. Sí?
Sí, jo vaig endereix i això.
I llavors l'Igut Nacional, he agafat
algunes dades
també de la gent que ha vingut
cap aquí a Espanya.
A Espanya. De l'estranger.
N'han vingut l'any passat
532.482
legals, els ilegals
aquí no hi surten.
Això representa
un 28.4
més que l'any 2016.
Déu-n'hi-do.
Espanya no rebia tants estrangers
des de l'any 2008, o sigui,
era el començament de la crisi.
Ara ja s'ha tombat la cosa.
Mira.
Som en aquest moment
42.08
milions
d'espanyols
i 4,57
de milions
són estrangers.
És el nivell
més alt
des de l'any 2013.
Això són unes dates.
Per tant, encara que
mori una mica més de gent
que pas l'altre,
es compensa
en tot aquests que...
Sí, i que no ho volem.
I que no ho volem.
Bueno.
És curiós.
És curiós.
Doncs ara anem a parlar
també d'un llibre
que ha sortit
que jo crec
que valdria la pena
de llegir-lo.
I és,
parla sobre
la renta bàsica.
I el que ha fet el llibre
es diu
Guy Standing.
I aquest,
aquest home,
diu el seguinte,
la renta bàsica
és un imperatiu polític
enmig del creixent populisme.
Des de la publicació
de l'autòpia
de Tomàs Murt
l'any 1516,
han estat
molts pensadors
que han imaginat
una renta bàsica.
Això és,
que totes les persones
d'una societat
percebin una quantitat
regular d'ingressos
com un dret.
L'enfonsament financer
de fa una dècada
i la perspectiva
d'una societat
cada vegada
hi hagi menys feina
a causa
de la creixent
robotització
i del poder
de la intel·ligència artificial
ha disparat
l'interès pel tema.
I les reindicacions,
curiosament,
des de les topografies
més insospitades
de l'espectre ideològic,
reindiquen
la renta bàsica
des de l'esquerra
fins a Silicon Valley.
Els avenços del qual
posen en perill
indústries senceres,
des de partits populistes
com el moviment
Cinc Estrelles Italià
fins a joves filòsofs
liberals
com l'holandès
de Ruther Bregman
que defensa
que permetria
gastar més bé
els diners
que moltes partides
diferents
de l'estat
del benestar
però donant poder
de decisió
a la gent.
L'economista britàni
Guy Ständig
no és el que s'han afegit
a l'última hora
a la rendificació.
El 1986
va fundar
una xarxa europea
de renda bàsica
i ara publica
un llibre
La renta bàsica
un dret
per a tots
i per a sempre
en què assenyala
que l'interès
creixent
en la idea
és un reconeixement
de les polítiques
actuals
causen desigualtats
i injustícies
insostenibles.
Ständig
ho diu
després d'haver estudiat
a fons
la nova classe social
del precarietat
els cada vegada
més milions de persones
marcades
per uns ingressos
permanentment
instables
amb una pèrdua
de prestacions
socials
i endeutament crònic
i tot plegat
malgrat que estan
molt ben preparats.
Segons la seva opinió
vivim una segona
edat d'orada
la primera va ser
abans de les guerres mundials
i va provocar
un pic històric
de desigualtat
en què una minoria
de rendistes
rep cada vegada
més ingressos
a causa dels guanys
per la propietat
sigui intel·lectual
financiera
o immobiliària.
Una falta d'equidat
que crea cada vegada
més ansietat
ressentiment
i populisme.
La deriva
a l'extrema dreta
només pot ser forta
afirma
i considera
que per evitar-ho
i com àncora
d'un sistema
més emancipador
i igualitari
la renda bàsica
és necessària.
L'economista
recorre
les objecions
habituals
a la proposta
reduiria la feina
baixaria els salaris
seria inflacionista
atreuria
la immigració
portaria
a desmantellar
l'estat del benestar
i recorda
que fins i tot
The Economist
ha reconegut
que sense tocar
les transferències
per la salut
ni els ingressos
fiscals
només canviant
les transferències
d'altres prestacions
set països
de l'Europa
occidental
podrien pagar
10.000 dòlars
per persona i any
als Estats Units
en podrien pagar
6.300
i això
que són càlculs
fets al tovalló
que no inclouen
per exemple
l'eliminació
de les despeses
administratives
que monitoren
els perceptors
de prestacions
l'habilitat
econòmica
perdó
la viabilitat
econòmica
en un accident
amb impostos
històricament baixos
abseccions
i subsidis
de tota mena
i exorbitants
ingressos
per les èlits
diu finalment
és només
una qüestió política
el llibre explica
tot el procés
perquè evidentment
implica
també
molts perills
perquè si
ara ja en vénen molts
i diguem
que els donem tot això
clar
és l'efecte
crida
d'acord
però de totes maneres
arribarà un moment
que en necessitarem
perquè les nostres famílies
en lloc de
normalment
tenen un fill i mig
i escolta'm
ja m'explicaràs
ja no cobreix
ni la parella
o sigui
que o ens ho plantegem
o fem les coses
molt fàcils
per a les parelles noves
bé ara
saps què farem?
viatjarem per Catalunya
avui farem una visita
al moyanès
aquesta és una terra
de coves
i megàlits
dolmens
pedres gegants
i coves
de secrets mil·lenaris
que omplen
la geografia
del territori
són
el riquíssim
llegat
dels habitants
prehistòrics
de la comarca
un llegat
que ens parla
encara avui
de com vivien
i morien
els nostres
avantpassats
ens imaginem
que durant la prehistòria
el moyanès
era un batibull
d'homes
i dones
cavalluts
i escavellats
fent puntes
de sílex
per tot arreu
però realment
no sabem
si la presència humana
va ser aquí
més significativa
que en altres territoris
el que sí que sabem
és que aquest
alt i plegar
ens ha quedat
molts vestigis
i això
avui és una
llaminadura
per al coneixement
probablement
a altres llocs
de Catalunya
han aparegut
menys jaciments
pel simple fet
que l'activitat humana
d'allà
ha estat més agressiva
i l'urbanització
n'ha eliminat
el rastre
el moyanès
ha estat històricament
una zona
poc
transformada
gràcies a l'absència
de grans nuclis
de població
doncs
un grapat
de dòlmens
es van salvar
de ser convertits
en lloses de pedra
i algunes bosses
en coves
no van arribar
a ser mai
sol urbanitzable
les restes
de megàlits
coves
i balmes
són un regal
de l'atzar
els indicadors
dels camins
en van plens
entre els jaciments
del moyanès
hi ha un gran
tresor
arqueològic
i paleontològic
la cova
del toll
és una formació
càrstica
espectacular
de
de
de
de què
aviam
de formes
fantasmagòriques
ui
i gairebé
dos quilòmetres
de corregut
dels quals
180 metres
són visitables
es tracta
d'un dels jaciments
més importants
d'Europa
en fauna
del
quaternari
el període geològic
iniciat
fa uns
dos milions
d'anys
durant el qual
va aparèixer
el bípedo
xerraire
l'home
l'home
l'home
era el bípedo
que xerra
s'han trobat
restes molt
valuoses
que avui es guarden
al museu
arqueològic
i paleontològic
de mullar
les peces
més preciades
són
l'esquelet
gairebé
sencer
d'un os
de les cavernes
les restes
fòssils
d'una dona
de 60 anys
una edat
rècord
per aquell temps
i la primera
ceràmica
que es va trobar
a la cova
a la dècada
dels anys 50
del segle passat
la col·lecció
recull restes
de tant
de la cova
del toll
com de la cova
de les toixoneres
i d'altres
llaciments
i en destaquen
els fòssils
de macrofauna
hi ha ossos
ocilitzats
de bèsties
d'aecos
africans
hienes
de les cavernes
hipopòtam
visor
cavall
lleó
rinocerón
de merc
i se suposa
que en bona part
es troben allà
perquè les coves
eren veritables
caus
de hienes
vaja
que si
portaven la carronya
per devorar-la
en l'intimitat
això perquè no li prengués ningú
clar
aviam si
hi havia un sou
instal·lat
i no
no
no
no
no
bueno
l'elecció de la cova del toll
per part dels animals
devia ser molt bona
ja que quan els humidis
primers van trepitjar
les terres del moyanès
es van fixar
en el mateix cau
les restes humanes
trobades
són del neolític
i de l'edat
del bronze
i ens parlen
durant un període
molt llarg
de la vida de l'home
d'aquest territori
ple de rieres
cavitats adequades
per l'assentament
i planes
aptes pel conreu
l'home s'hi va instal·lar
des que era
recolector
i caçador
fins que ja treballava
la terra
al museu de Moïà
hi ha
exposats
fòssils
d'individus
enterrats
a la cova
amb el seu
eixobar
ceràmiques
ganivets
cullerets
agulles
destrals
fletxes
botons
vaja
tot un reguitxell
de coses
importants
tot un reguitxell
de coses
entre altres coses
sabem que plantaven
cereals
com el blat
i l'ordi
i llagums
com els pèsols
hi ha
eines sofisticades
de transformació
i manipulació
dels aliments
com ara
el molí de mà
el basculador
i la cullera
sabem que es vestien
amb robes
que cosien
amb agulles
fetes amb os
i que feien
servir
fins i tot
botons
a les coves
si a això
plogaven
i dormien
menjaven
i s'aparellaven
a les coves
amb tot
no coincideix mai
l'època
en què hi feien vida
amb la que
enterraven els molts
és a dir
quan algú es moria
el portaria
en un altre lloc
no?
el deixaven
que se'n menjessin
les feres
sí
això ho fan
els del tíbet
diu
a part de les coves
del toll
i de la teixonera
l'altre llaciment
de més valor
arqueològic
és a la balma
del Gai
a uns 30 km
d'aquestes coves
la balma
va ser ocupada
per grups
de caçadors
recolectors
ara fa entre
12.000 i 8.000 anys
i els treballs
que s'hi han fet
indiquen
que la seva dieta
incluïa
conills i cargols
mira
ja menjava en cargols
molt bon gust
en definitiva
però encara hi ha
una pila
de llocs
més interessants
un dels més bonics
és la balma
de l'espluga
al municipi
de Sant Quirce
s'afaja
que mostra
la seva millor cara
després de les pluges
quan un salt
d'aigua preciós
hi cau
just per davant
les restes
de molts
habitants
prehistòrics
del Moianès
han descansat
durant mil·lenis
sota
els dolmes
i és que
aquells
vernícules
eren
toscos
però
candurosos
s'estimaven
tenien cultura
de la mort
i
inumaven
els seus
amb honors
els dolmens
de la comarca
són monuments
funeraris
individuals
o col·lectius
de diferents tipus
els més grans
són
els de corredor
que s'aixequen
sobre un túmul
i són una mena
de versió
troglodita
d'una piràmide
egípcia
al voltant
del Megàlit
hi feien
un cromlech
una àmplia
circunferència
marcada
amb pedres
de grans dimensions
bé
un altre temps
continuarem
perquè com és
tan interessant
hem de seguir
perquè la història
continua
has estat tu a Stoneheim?
no
no
no
no
però en plan Megàlitx
a Menorca
n'hi ha agrapats
i mostres
però és gran
aquell
d'Estonheim
és gran
tu sí que has estat?
sí
sí
sí
un viatge que vam fer
un recorregut
van fer
és com un rellotge
que tenen allà
i a més miren
el tisi
d'una cosa
i algunes pedres
estan col·locades
en posició recta
i es mantenen
a sobre d'aquestes rectes
hi ha tapades
delmen
sí
almenys
és curiós
de forgiveness
és
resgatòs
a
aquesta
menge
ho
ég
Fins demà!
La persona magnífica, tota humanitat, sabiesa i bondat, que posava en les pàgines fragments de la seva ànima.
Escoltem un d'aquests moments de reflexió, que diu, idealitzar.
Quantes decepcions reben els humans en idealitzar?
Idealitzar vol dir canviar la realitat.
És la idea utòpica que ens fem d'alguna cosa, d'una persona o d'una situació.
Per un afany de trobar la perfecció, caiem en el parany d'idealitzar-la massa.
Quan veiem algú que ens cau bé, que en la seva forma d'actuar demostra un grau de maduresa exemplar
que físicament ens atrau o, senzillament, ens trobem a gust al seu costat, parlant o en silenci,
pensem que té qualitats o virtuts que voldríem per a nosaltres
i comencem a atribuir-li més mèrits dels que en realitat té.
Fugint de la mediocritat, l'hem idealitzat sense adonar-nos que hem estat nosaltres,
els que hem creat aquesta imatge bonica, però irreal.
Quan en el transcurs de la relació o convivència, aquella persona ens mostra una faceta diferent del seu tarannà
o alguna mancança que no havíem descobert ens decep,
perquè es fa patent que té defectes com tothom.
Tal és el nostre descensís que sembla com si una part del nostre somni
s'hagués desveït i la realitat fos massa crua o lletja per admetre-la.
En els casos extrems, la nostra rancúnia ens porta a odiar l'altre
quan, de fet, hem d'estar nosaltres, els que hem creat un ésser ideal a qui poder admirar.
Algú que obscureix els altres en haver-li donat massa llum.
Fer-se gran, madurar, és saber veure, però, sobretot, saber acceptar l'altre tal com és,
amb les seves virtuts i els seus defectes, sense afegir, però sense treure-li res que li pertanyi,
res que li sigui propi com a ésser creat.
Donem, doncs, la importància justa a qui tenim al costat.
No busquem ídols i ensenyem als nostres, assumint-los nosaltres també,
la frase tan bonica de
No ploris si has perdut el sol.
No fos cas que les llàgrimes no et deixessin veure les estrelles.
Idealitzar.
Idealitzar és cosa de nens.
Idealitzar és cosa de nens.
Aquesta és una preciosa música
que és el fons d'una pel·lícula que em va agradar moltíssim.
Horizontes lejanos?
Home.
Sí.
Bé, o tierres lejanes.
Sí, Horizontes lejanos, sí.
I no és la més coneguda, eh?
Es va seguint, és quan és molt més d'allò, eh?
Sí, sí, sí.
O sigui, que escoltem aquests minuts fins a arribar al final.
Mira, Horizontes lejanes, i així veurem, a la llunyania, veurem l'estiu molt bé.
Això sí.
Mudra-end-siu molt bé.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I jo molt agraïda a vosaltres, col·laboradors meus, que sou la mare de macos, el Carles que té tanta paciència que no pot més, però bé, mira, procurem fer una estoneta de xerrameca que ens sembla que ens pot agradar a tots.
Fins demà!
Fins demà!
Bé, llavors, fins dissabte, que tornarem a donar aquesta audició, i si no, fins al setembre, però prové.
Fins al setembre, no?
Fins al setembre.
A passar bon estiu.
Això mateix.
Fins al setembre.
I acuït els nets, els que...
Això!
Que passeu un bon estiu i fins a la tornada.
Això mateix.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Ens agrada estar amb tu.
A les contes.
Adéu-siau.