Seixanta i més.
Amics oients de Ràdio d'Esvern,
malgrat totes les incidencies atmosfèriques
que ens han acariciat durant els últims dies,
la taula de redacció de Seixanta i més
estem sempre disposats a fer-vos passar una estona distesa
amb tot un reguitxell de temes diversos
que ens han semblat adients per difondre'ls en aquesta hora
que va de 8 a 9 del vespre o bé, en segona audició,
el proper dissabte d'11 a 12 del migdia.
L'Alina Santa Bàrbara, la Montse Larrea,
en Joan Maria García Puigdevall,
en Carles Hernández Rius
i qui us parla, la Joana Algarra,
estem disposats a dir Endavant Seixanta i més.
Sembla que ha passat en gran part la disbauge de Carnaval.
No oblidem que avui és dimecres de cendre,
però encara en alguns llocs se celebren les últimes competicions
per premiar la millor disfresa, la millor coreografia
i al Brasil s'estan portant a terme les audicions de les escoles de dansa.
Barcelona, Vilanova, Sitges i d'altres poblacions d'arreu
han gaudit amb les seves rues de Carnaval,
les músiques i les disfreses,
les cançons i la bullanga,
que encara recorden les antigues festes saturnals,
que a través dels valls de màscares
deixaven anar tota la disbauge de la car,
entre cometes, preparant-se pel temps
en què la serenor imposada per la quaresma
frenava tota la mostra d'accessos.
Les rues, les desfilades a peu,
a Vilanova les batalles de caramels,
els mentons de manila de cada una de les colles,
els crits i la gatzara
i la munió de visitants disposats a passar-s'ho bé.
Ja sabeu que durant aquestes festes de carnes toltes
té lloc a la comarca del Vallès
la representació del Vall de Gitanes,
que va de poble en poble
i entusiasma els espectadors
per la seva espectacular manera de treballar.
Elles porten les millors gales,
vestits blancs, farcits de llaços
i ells acostumaven a portar un gec cosat negre,
pantaló blanc en traves,
sabates blanques,
camals guarnits amb cintes,
llaços, pallets,
fils d'or i plata i picarols,
barret de copa alta,
guarnit de cintes,
fils de plata
i un plomall a l'ala esquerra
molt vistós
i molt més alt que la copa.
Portaven també
faixa de seda blanca,
amb l'estrem penjant a manera de borla
fins al gemoll.
Cal dir que aquests vestits
pertanyen a una altra època
i que ara són la meitat de paratossos,
però llaços, cintes i picarols
continuen fent molt vistosos
els vestits del Vall de Gitanes.
I després de la raboixa
ve el seny.
Avui, torno a dir,
dimecres de cendre,
s'inicia la quaresma
que ens portarà a la Setmana Santa.
La quaresma recorda
els 40 dies
que Jesucrist
dejunar al desert.
No fa gaire temps
que aquest espai,
la quaresma,
comportava dies
de privació,
penitència
i mortificació.
Però ara el costum
s'ha anat suavitzant,
sobretot per part del jovent.
Com a curiositat,
podem dir que sol anomenar-se
quaresma alta
com més distant cau
del dia d'any nou.
I, al contrari,
es diu
quaresma baixa
quan comença,
com per exemple aquest any,
a primers de febrer.
Bé,
i ara no ens oblidem
de Sant Valentí,
que l'Església
commemora
avui.
Va ser un sacerdot
valent
i màrtir
que va morir
per haver casat
a molts militars
de la milícia de Roma,
malgrat la prohibició
de l'emperador.
Amics ullents,
tots,
si encara
no heu obsequiat
a les vostres parelles,
crec
que seria
un magnífic regal,
una estreta abraçada
i un bon petó.
No us ho sembla?
Bé, bé, bé, bé, bé.
Avui visitarem el miracle, el santuari on la Mare de Déu va parlar en català.
Aquest santuari s'alça sobre el prat de la Bassadòria, un recoill not dels solsoners,
fins que l'església va certificar que el 3 d'agost de l'any 1458 allí havia aparegut la Mare de Déu.
Els habitants de la contrada hi van vestir una basílica que amaga el retaule barroc més important de Catalunya.
Que en aquell lloc la Mare de Déu va parlar es desprèn del relat dels nens del mas de la Cirosa,
en Saldoni i en Jaume, els quals van ser testimonis de l'aparició de Maria al prat de la Bassadòria.
La Mare de Déu s'havia transfigurat amb una nena de cabells rossos.
Ella va parlar als dos veillets amb una veu molt dolça.
Aquesta frase va esdesmenir el lema del santuari que es vestiria en aquell paratge del terme del riner, el solsonès.
L'aparició de la verge nena, tal com se l'anomenaria ben aviat, va causar tanta sensació que al cap de cinc dies el rector i els proms de Riner es reunien a la parròquia amb el bisbe d'Urgell per redactar l'informe dels fets.
El rector, aleshores, per mantenir la fidelitat de la realitat, va transcriure el diàleg dels nens en el català del segle XV,
que a hores d'ara ens resulta força curiós en aquests diàlegs.
La verge nena no demanava res que no es pogués esperar de tan alt portaveu diví.
Pel fet de tractar-se d'un miracle historiat amb dates i espais geogràfics tan concrets,
ja que l'informe redactat aquell 8 d'agost encara es conserva,
els fets de Riner tenen la mateixa categoria d'altres aparicions tan sonades com les de Lourdes o Fàtima.
Però la Mare de Déu Catalana ha quedat apartada del marxandatge marià que envolta les seves homòlogues francesa o portuguesa.
En lloc dels peregrinatges de masses, el Santuari dels Ursoners manté una activitat tan plàcida com el paisatge que l'envolta,
fet de turons suaus, conreus de secar i cases de pagès disperses.
L'entorn que pateix, fred rigorós a l'hivern i calor indomable a l'estiu i sequeres periòdiques,
queda lluny també d'aquells racons fèrtils en què s'enclavaren els monestirs medievals.
La Mare de Déu no va escollir ni un cim majestuós ni una cova paragona per aparèixer,
sinó que en va tenir prou amb el prat de la Cedòria.
La pastura per on la canalla de la Cirosa manava el manat,
i que a la Catalunya del segle XV devia resultar un espai neonrit.
Un recòndit, molt recòndit.
Molt, molt, molt, molt apartat de tota mena de...
Només que amb els ramats i els nets.
Ja havia vist que m'inventava una nova nova.
No t'ho inventis.
Encara que és una de les àrees menys poblades del país,
i un dels testimonis vius de la Catalunya rural.
De fet, en aquell paisatge, per Etna,
sembla que l'última i única modificació que s'hi ha produït
és la construcció de la baloerna del santuari,
l'edificació més notable i ambiciosa d'aquella comarca de pagès.
Tot seguit, els nens de la Cirosa
propagueixin el missatge marià dels prohoms de la batlla.
Per començar, van començar a recaptar donatius i almoines arreu del país.
L'èxit va ser remarcable, tant que cal recordar
la poderosa, entre cometes, eficàcia
que havia de tenir el miracle sobre aquella Catalunya decadent
per poder entendre com en un lloc tan apartat
s'hi va vestir una basílica tan imponent.
Tot just després del miracle de l'aparició,
els fidels van alçar a l'abassadòria
una esglosiola que en l'any 1590
seria substituïda per un temple gòtic,
del qual avui només resten alguns vestigis.
La basílica barroca actual va ser encarregada en l'any 1652
i responia a les màximes aspiracions
dels administradors del santuari.
Però aquestes aspiracions
no anaven més enllà de les almoines recaptades
i el temple va quedar inacabat.
L'envolum d'aquestes obres va tenir tant resó
que a les comarques de la Catalunya central
encara és viva la dita.
Sembla l'obra del miracle.
L'església va quedar curta
en adonar-se només
per les obres inacabades
de l'exterior
per l'austera tàpia
que la tanca per darrere
a desmesura del retaule barroc
situat a l'altar major.
Només s'entén pel fet
que va ser projectat
per una església més gran.
Amb tot això
no li treu el mèrit
de ser la peça de l'altar,
de l'art barroc
més important del país.
Aquí sí que els administradors
van tirar de veta.
Van encarregar el projecte
a l'escultor de moda,
el biguetà Carles Morató,
que s'hi va dedicar
en cos i ànima
des de 1747
fins a 1758.
Morató va esculpir
la legió de sants,
doctors de l'església,
àngels bufadors
i mare de déus
que eviten
entre les columnes del retaule.
Amb els retaules
de Cadaqués
i Arenys de Mar,
el del Miracle
és un dels pocs vestigis
del barroc
de la Catalunya rural
que no ha sucumbit
als espolis
i cremes
que van sovint
tejar
entre la Guerra
del Francès
i la Guerra Civil.
I això que després
de la desamortització
de ment d'Issabal,
la basílica
va restar oberta
i això plogava
ramats,
carros
i eines.
Si el retaule
es va salvar
de l'incendi
de 1936,
va ser
perquè els comarcants
es van apressar
a tapiar-lo.
Que s'hagi conservat
fins avui
és el segon
miracle del miracle.
Aquesta és l'opinió
de l'actual superior
de la comunitat
del santuari.
Aquest viu
el miracle
amb cinc monjos més.
Tots provenen
de Montserrat
i han estat
delegats
per l'abat
d'aquell senobi.
El monestir
montserratí
va assumir
el culte
i el manteniment
del santuari
l'any 1901.
Per aquest motiu
es va construir
el casal
adossat a la basílica
on des d'aleshores
viuen els monjos
i practiquen
la regla de Sant Benet
hora en la vora.
Durant el dia
a diferència
dels seus companys
montserratins
vesteixen de carrer
per treballar
a la cuina
o a l'hort
o en qualsevol
altra tasca domèstica.
Diu el superior
de la comunitat
aquest edifici
no deixa de ser
una casa
de pagès enorme
i mantenir-lo
comporta tanta feina
que no tenim
gaire temps
per dedicar-nos
a altres activitats.
Però tanta feina
no els excusa
de les matines
les laudes
del vespre
i les altres
pregàries
que ells
resen
a la capella
del Santíssim.
El contrast
amb l'ampolós
monument barroc
del costat
converteix
aquest espai
en un dels més
sobris
del santuari
malgrat
que el presideix
un retaule
gòtic
procedent
del segon
temple
del miracle.
La litúrgia
benedictina
mil·lenària
que hi
executen
els sis monjos
regala
una experiència
que
corprèn
tant
els qui creuen
com els qui no.
La quotidianitat
només es trenca
el diumenge
següent
el 3 d'agost
quan el santuari
celebra
la seva
festa major.
O sigui que us convidem
que a l'estiu
que l'aneu a veure
perquè ara
és espantós
el fred
que fa
en aquella
contrada.
En aquella regió.
Sí, sí, sí.
Però és
fantàstic.
Jo l'hi visc, eh?
Sí, jo també.
I va fer cosa
que vam anar
amb...
Em sembla que va ser
amb el centre d'estudis
o...
Sí.
Jo no em penso
que vaig anar sola
amb el marit.
Bé, amb el centre d'estudis.
Quan vam entrar
hi havia uns pagesos
que havien plegat
va ser a l'octubre
havien plegat
La seda.
No, les d'això
els bolets
de tota mena
Ah, sí.
I els hi vam encarregar
clar, no
d'entrar a la basílica.
Allà a la basílica
ens van fer missa
i tot.
I quan vam sortir
jo portava un abric
així una mica
pallarut
m'hi catxis
se'n van omplir
tots els pèls
de rossada
però bueno
algo horroroso
o sigui
em vaig passar
tot el viatge
de tornada
treiant-me l'aigua
de sobre.
Sí, sí
amb un segon, eh?
Per el que expliqueu
del Solsonès
jo crec que per allà
hi ha el poble
de Pinós
al costat, no?
Sí, més o menys.
Sí, em sembla que sí
però bastant en l'aire
Pinós, eh?
Sí, bueno
és el centre
de Catalunya
exacte.
Sí, exacte.
Justos.
Tinc uns amics
que hi tenen
una casa
a Pinós.
Sí, sí.
Cau lluny
de mi.
No, no, res.
Ara.
Em penso, no sé si
estic dient un disbarat
però que Solsona
i exactament
per aquí
del Miracle
és el centre
geo
tèrmic
bueno, tèrmic
de geològic
de Catalunya
el punt
com si diguéssim
central
de tot el que és Catalunya
Sí, podria ser
Sí, podria ser
No, no, però bueno
el paisatge és bastant
desolat
No té
Molt, però això ja ho diu
que només que hi havien
ramats allà
i no hi ha res més
Ara
val la pena
només que per a veure
el retaule
val la pena anar-hi
És una meravella
de veritat
No et quedes impressionat
Molt
A mi particularment
m'agraden les igleses romàniques
les que tenen poca cosa
Sí
Però aquell retaule
pum, et quedes
Caramba
No, no, és clar
és barroc
Sembla tres dimensiones
Sí, sí
No, no
i amb escenes
de tota mena
Sí, sí
Bé, perquè el barroc
té això
que és sobrecarregat
El barroc, sí
ja ho sabem
Aquest no el conec
el de Cadaquessi
Ja, aquest
aquest sobrepassa
Jo
mira que he vist
bastants
de retaules
i altars
i tot això
i com aquest
em sembla que no hi visc cap més
He estat a Roma
i no, no
No, no, és molt gran
És gran
i molt treballat
i molt daurat
Molt, molt
Bé, amigues mies
ara la Lina ens explicarà
Barcelona, eh, nens
que estem informants
de Barcelona
Oh, clar
és la ciutat veïna
Sí
El poble veïna
Això, això
No diguis poble
que és tot estomaco, eh
Que vols que tinguis, eh
Molts de fora
em diuen
Canfanga, no?
No, res
És que jo sóc de Barcelona
No, tu ets de Gràcia
que era un poblet
també era una...
No, quan ja no era
Ja no era
Ja pertanyia a la ciutat
Vale
Vale
Bueno, va, ho deixem aquí
perquè si no...
Perquè si no acabaria malament
Que jo se pot hablava, eh
Vale
Oh, i aquí tenim de Girona, eh
i de la part de Figueres, eh
Sí
No, direm
I escolta
I que...
Bueno, el poble no
perquè té 47.000 habitants
No, és una ciutat, eh
Té la carta de ciutat
del Jaume I, n'adamenaus, eh
N'adamenaus
Imaginat
Sí, imagina't
Amb cadascú
presumpte l'oceus
De lo que té
o de lo que voldria també
Això, també, també
A veure
Bueno, guapos
Aviam aquestes curiositats
Sí, les curiositats és que havíem parlat
d'aquells tres grans
Sí, prohoms
Prohoms
De la d'allò
I aleshores diu
Nascut el capitalisme
Veu la llum al proletariat
Ah-ha
És a Barcelona
on neix el moviment obrer a Espanya
A causa de l'alt nivell
de concentració industrial de la ciutat
El proletariat barceloní
Veu la necessitat
d'abductar formes d'organització
Dels saldarulls espontanis
O instigats per agitadors polítics
Però sense objectius clars
Es passa, al llarg del segle
A la creació de l'organització
A Catalunya es pot començar a parlar
del moviment obrer
A partir de l'any 1840
Fins al moment
Hi ha hagut protestes
I disputes amb la patronal
Els treballadors estan farts
De tanta misèria imposada
Pels seus reguítics
I condicions laborals
Que proporcionen els empresaris
A més
La gradual introducció
De la mecanització
Provoca l'ira
Dels treballadors
Que veuen
Com un factor desestabilitzador
De la seva
Que ara està passant també
De la seva situació
Clar
Redueix la demanda
De mà d'obra
I per tant
Contribueix
A la pèrdua
De llocs de treball
L'aldarull
Més significatiu
Del moviment obrer
Tindrà lloc
A la fàbrica
Bona Plata
A l'agost
De 1835
Quan els treballadors
Cremaran
Gairebé
Totes les seves dependències
Una cosa
A vegades
Porta l'altra
Ara estan parlant
De que si les màquines
De que si els robots
Bé
Però d'una altra banda
Es pot fer d'una altra manera
I a més
Si tots sapiguessim
Esclar
En condicions una mica
Cobertes
Les necessitats
De gaudir
Del temps llibre
Que tampoc
Se sap això
Això tampoc
O volen guanyar més
Però és que
Irà molt bé
Perquè cada un de nosaltres
Bé
Nosaltres hem poden o no
Però els nostres fills
Compararan un robot
El robot treballarà per ell
I llavors ells
No farà falta treballar
I de què faran
Ja treballarà el robot
I de què menjaran
De lo que guanyi el robot
El robot
Sí
Ha de treballar
Ah
Sí, sí
Ui
Sí
Continuem amb això
Diu
Sí
En una època tan convulsa
A les factories
Els avenços
En els drets dels obrers
S'aconseguien
A força de sotregades
Només
Quan un govern
Amb tendències liberals
Es trobava al capdavant del país
Els treballadors
S'aconseguien avançar
Un pas més
En el seu bonestar
Entretant
Estira i Arronça
A inicis de la dècada
De 1840
Va néixer a Barcelona
L'Associació Mútua d'Obrers
De la Indústria Cotonera
Un moviment que s'estendria
Per tot el principal
Dirigits per Joan Munts
Principal líder
Del primer moviment d'obrer català
També s'agruparen
Obres d'altres indústries
Com la sabatera
O la fusta
L'associació
Arriba a crear
Una primera cooperativa
La companyia
Fabril
I una comissió mixta
Amb la patronal
Molt bé
O sigui que anava fent
I va fent així
Ni una cosa d'aquí
Que la farem el pròxim dia
Perquè si no
No sé si tindrem temps
De fer
Tantes coses
Tantes coses
Que tenim programades
Sí
I ara anem
Amb els fantasmes
Ai
Que no ni surtin d'aquest llibre
Els fantasmes
De quan en quan d'aquí
El dia que es deixin anar
Pobres de nosaltres
En aquest estudi
De quan en quan
Doncs van populant
D'acord
Aquest també
Seguint també
Els mateixos
Dallò que l'altre dia
Diu
L'espectre de la rie
Oh
Odiava les forques
La rie de Sant Antoni
Odiava l'ombra sinestra
Que projectaven els seus llars braços
En caure el sol
Com si arrosseguessin sigilosament
Cap al portal de la muralla
En un intent d'endinsar-se la ciutat
I odiava la visió dels cossos
Descarnats dels justiciats
Que el vent grutjava
Com si fossin ridícols espanta-ocells
Jo m'imagino l'escena
Perquè tot això era la plaça Espanya
Sí
Més o més, eh?
Diu
Sí
Però encara
Fixa't tu com és la gent
Diu
Però encara odiava més
La idea de marxar del barri
Perquè com era al prop del portal de Sant Antoni
D'on partia el famós Camí d'Espanya
Tota la zona s'havia especialitzat
En lavors relacionades
En viatges
En viatgers
Treginers
I a la rie havia anat
En lavors
O sigui
S'havia especialitzat
En lavors relacionades
En aquesta gent
Esclar, anava acumulant
Una petita fortuna
A la qual no havia sabut donar, però, un ús gaire generós
L'home era tan i tan garrapa
Que no volia ni sentir parlar de casa la seva filla
Per no haver de pensar
En les despenses del casor i la dot
Vaja
La filla era bonica i simpàtica
I molts nois la venien a veure
I li anaven fent la cor
Però no trigaven a fugir
Que ames, ajudeu-me
Quan veien aparèixer el pare
Armat d'un gros trebuc
Que treginava com qui no vol la cosa
Però deixar ben entès
Com les gastaven a casa seva
Una nit
Un estrany personatge
Embocat amb negra capa
Des de la punta del barret
Fins a la punta dels peus
Li va venir a proposar a la Rier
Un tèrbol però lucratiu tracte
Consistia
Va explicar-li al cavaller
Que l'esperés nit tancada
I muralles tancades
Amb un parell de mules
A la part de fora del portal de Sant Antoni
Ell compareixeria
Al poc de tocar la mitjanit
Amb una doncella
Que pensava robar
D'una casa de les rodalies
La Rier
No hauria sinó de dur-los
Amb les mules
Allà on el cavaller
L'indiqués
Però aquesta feineta
I pel seu silenci més absolut
Li oferia al vell
A bar
Una bona bossa d'or
A la Rier
A la Rier no li calia
Per res
A aquell hor
I la nit de les forques
Li imposava molt
Però va acabar avenint-se
Negocis són negocis
No, vull tant
I dobles són dobles
La pela és la pela
La pela és la pela
Passat un temps
Oblidada ja
La mala estona
De l'espera
Al davant del patíbul
Oblidats els temors
De ser detingut
I acusat
De delicte
I oblidada
La promesa
Feta al cavaller
La Rier ja explicava a tothom
Amb una jactància
De quina manera
I amb poca estona
I menys esforç
S'havia guanyat
Un abossador
Perquè l'altre es veu
Que li va donar abans
Diu
Tanta va ser la propaganda
Que es va fer
Que no li va venir de nou
Que uns mesos després
Un altre embocat
Cap a negre i barret
Antaforat fins a les celles
Li vingués
Amb la mateixa comanda
Que l'anterior
En aquesta ocasió
Havia d'esperar
Al raptor
I a la raptada
Al portal nou
A una certa distància
De Sant Antoni
Tot content
La Rier
Va acudir
Com l'altra vegada
A l'hora convinguda
Però espera
Que esperaràs
El cavaller
No es va presentar
Tota la nit
A la matinada
Quan van obrir
Els portals
De la muralla
Mort de son
I decebut
L'home s'endinsa
La ciutat
Camí de casa seva
Allà
L'esperava
Però
Una altra
Desagradable sorpresa
I era
Que mentre ell
Havia estat fora
Algú
Se li havia emportat
La filla
La fortuna
I les millors
Cavalgadures
Desesperat
Va córrer
Va córrer
D'una banda
A l'altra
Preguntant
Als veïns
Si sabien
Alguna cosa
De tot allò
Que havia perdut
I on havia d'haver
Que li expliquessin
De que
De capellà
La matinada
I de seguida
Que havien obert
El portal
De Sant Antoni
Havien vist
Atravessant-lo
A lloms
De dues mules
Que la Rier
Trobava a faltar
A la filla
Bonica
I amb aquells
Simpàtics
Joves
Que sovint
La rondaven
Aquí mateix
A la confluència
De les rondes
De Sant Antoni
I Sant Pau
Amb el carrer
De Sant Antoni
Abat
On hi havia antigament
El portal
De la muralla
A la Ria Avariciós
Va caure mort
D'un atac
De ràbia
En comprendre
De quina manera
Li havien jugat
Una mala passada
Li havien pres el pèl
Just una setmana
Després
De Sant Errat
Un traginer
Que aparellava
A les cavalleries
Per sortir
A Trenc d'Alba
Li va semblar
Veure la figura
Del difunt
Rondant
Amunt i avall
Pel patíbul
La notícia
Va córrer
De boca en boca
I tot el barri
Va estar a la guai
A la setmana següent
Un altre veí
Va conformar
Que aquella nit
Uns minuts després
Que toquessin
Les 12 al campanar
De la parròquia
Va veure aparèixer
L'espectre difunts
De la Ria mort
Corrent
Amunt i avall
Al peu
De la muralla
I cridant
Amb una veu
D'oltre tomba
El nom
De la seva filla
I aquí
Ens hem quedat
Amb l'espectre
De la Ria
Sí, sí, sí
Veus?
És que l'avaricia
Rompe el sac
Això és
O sigui que
I aquell tu
Diu
És igual
Me poso el que sigui
Però
A mi donem un sac d'or
Això mateix
Això mateix
Música
Per gaudir
Podem escoltar avui
El vals
De la serenata
Per corda
En do major
Opus 48
De
Piotr
Illich
Tchaikovsky
Malgrat
La seva complicada vida
Tan sentimental
Com econòmica
Que no es va resoldre
Fins molts anys
De treball intens
En Tchaikovsky
Va viatjar
Als Estats Units
On va tenir
Una acollida
Entusiasta
Va actuar
Com a director
De les seves
Orquestres
Sinfòniques
A Baltimore
I Filadèlfia
I també
Va dirigir
El concert
D'inauguració
Del Carnegie Hall
Com compositor
Figura
Entre els més
Intensament
Melòdics
De tots els temps
Escoltem
Aquest vals
Segon temps
De la serenata
Per a corda
Endo Major
Opus 48
Interpretada
Per l'Orquestra
De Càmera
Del Conservatori
De Sant Petesburg
Dirigida
Per Alexander
Titov
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Per l'Orquestra
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És un dels músics que m'agrada més, el Txell Kowski!
Bailarina, bailarina!
No, no, és maco, és maco!
Bé, el senyor Joan Maria té aquí el seu reportatge a punt!
Sí!
Bueno, he explicat unes coses que tothom sap, però com és l'hora de la veritat...
com ningú practica, no se'n recorden, no se'n recorden i després passa el que passa.
Bé, comencem a la neu!
Bé, començaré.
Anar a la neu amb cotxe.
Amigo!
Aquests últims dies ha anat, però...
que feia anys que no es veien,
la qual cosa ha fet que hi fa les delícies dels esquiadors
i també de tota la indústria d'oci que en viu.
Hotels, restaurants, bars, venda i lloguer d'esquís
i material deportiu, de muntanya, etc.
Convé preparar en temps el cotxe,
la indumentària i el calçat que cal portar,
a més de suficients diners en efectiu,
sense oblidar les targetes de càrrec i crèdit,
perquè les despeses són quantioses sense comptar imprevistos.
Això, això.
Caldria que abans de sortir de viatge amb el cotxe
prenguessin cura de comprovar si hem fet la revisió anual,
hem passat l'ITV, de portar tota la documentació del cotxe.
I portar mantes.
El títol de conduir.
Mantes, ja.
Ja vindrà, ja vindrà.
I l'assegurança, que estigui tot el dia.
Això que sembla tan lògic,
doncs resulta com s'oblida d'alguna cosa
i després tots són problemes.
si et pare els Mossos.
En referència al cotxe,
comprovar la pressió dels pneumàtics,
portar el dipòsit de combustible ple,
no sabem el que ens pot passar,
cadenes per la neu de la mida dels pneumàtics del nostre cotxe.
Això mateix.
Hi ha que els canvien i es pensen que les de l'altre cotxe li van bé.
i després no, no van bé.
I seria convenient també que miressin de si els sap posar.
Això seria un altre.
Ah, aquí està.
Aquí està.
Bé, uns guants per posar les cadenes.
Sí.
I tant.
Un joc de pinces per arrencar la bateria.
Un impermeable.
Les reglamentàries armilles reflectants.
Els triangles de baria.
El joc de bombetes.
També.
Que la majoria no sap posar.
Però que el codi diu que s'han de portar.
Sí, sí.
Un diari per posar el parabrises del cotxe quan aparquem.
Per evitar que la neu es converteixi en glaç
i després no el puguem treure el glaç del parabrises.
Que per cert, per primera vegada m'ha passat avui a Sant Just.
Ah, em veus?
No, perdona, ahir em va passar.
Caldria comprovar si portem el líquid de refrigeració del motor amb anticongelant,
adequat a les temperatures per poder trobar les estacions d'esquí.
A primers de febrer d'enguany, el poble de Das, a prop de la Masella,
van tenir 22,3 graus sota zero.
Sí, senyor.
Segur que van rebentar el sistema.
Per dos vegades, eh?
Sí, sí.
L'anterior nevada també va marcar la temperatura més baixa.
Ahir estaven a 21.
Sí, sí, sí.
Segur que van rebentar el sistema de refrigeració alguns vehicles
per falta de suficient protecció anticongelant.
Sí, sí.
En quant a les persones, caldrà que portin suficient roba per abrigar-se.
Guants, bufandes, gorra de llana, impermeables,
i sobretot cuidar els peus amb unes botes de neu o de muntanya.
Això mateix.
No està de més portar una bossa amb botella d'aigua,
xocolata, fruits secs, plàtans, pa, per si de cas.
Sí, sí.
Anar a la neu en cotxe té els seus inconvenients i perills.
Cal anar en calma sense presses.
Portar la marxa adequada a les condicions de la carretera.
I, vaja, si preneu les precaucions que acabo de comentar,
el més probable és que no surtin entrebancs que malmetin la vostra sortida
i podeu gaudir de la neu en total plenitud.
Això mateix.
de tot això que dic, i ara ho dic també molt, bueno, que tot ho ho dic en sèrio, no?
Doncs, fer com una espècie de protocol, apuntar-s'ho.
Sí.
I això serveix un any per l'altre.
En una llista, què és del que has de portar?
Això que sembla tan normal...
Tan senzill.
O exagerat.
Sembla exagerat.
No ho fa ningú.
Per això llavors passa el que passa.
Neu una miqueta...
Ja està.
I llavors queden els cotxes col·latxats, els camions lleven eus, no poden passar,
perquè hi ha els cotxes i hi ha un caos.
Això és la inconsciència de molta gent, perquè inclús pujar en una muntanya es té que anar ben calçat.
A vegades pujan en una muntanya, ja no dic una a l'Himalaya, però en una muntanya en xancles.
Sí, a Montserrat mateix.
On tenen una muntanya en xancles?
Els turistes van a fer passejades i Montserrat sembla que no.
I és molt traïdora, eh?
És molt traïdora, perquè...
És fred, eh?
És fred, és difícil, hi ha molta selva.
El terreny és abrupta.
Sí, sí, sí, el terreny no és pla.
No, no, no.
Del sistema de locomoció sembla que el més perillós és el que són l'aire als avions.
Sí, no.
Perquè si fallés alguna cosa, s'estima, no en queda de cap de viu.
Sí, clar.
Doncs prenen les precaucions màximes.
Hi ha un protocol.
I els que porten l'avió, abans del pilot, abans d'arrencar, tenen un protocol.
I amb l'ajudant han de dir, tenim això, tenim això.
I cada vegada és per això que si féssim aquest protocol prescrit per anar a la muntanya,
a la neu, a la neu, traguéssim això i carac, carac, carac, no passaria el que ens passa.
Sí, senyor.
Molt bé, per avui ja...
Ja n'hi ha prou.
Bé, ara tu explica't.
Perquè encara n'hi ha neu.
No, i espera't, eh?
I espera't.
Bé, ara tu, què ens expliques?
Mira, la importància de la sal.
Utilitzem la paraula sal per referir-nos a dos productes completament diferents.
Sal refinada, sal comuna i sal marina sense refinar.
Molt bé.
De vegades ens sembla estrany que un producte tan preuat històricament,
la mateixa paraula salari, significa pagar amb sal, estigui tan injuriat.
Com passa moltes vegades, ens trobem amb un problema de terminologia
i utilitzem la paraula sal per referir-nos a dos productes completament diferents.
La sal comuna i la sal marina sense refinar.
La forma habitual és refinada, no integral, i és a dir, conté només sodi i clor.
Encara pitjor, s'escalfa a altes temperatures, el que pot, al seu torn, alterar la seva estructura química.
El consum d'aquest tipus de sal, avui en dia, és excessiu,
tenint en compte, a més, que està oculta en menjar altament processat i manipulat.
Fast food, patates fregides, és absolutament recomanable no prendre aquests elements
i no utilitzar aquesta sal, ja que el seu ús està directament relacionat amb el problema de salut,
sobretot amb l'augment del risc cardiovascular, hipertensió i infarts.
Per contra, la sal marina, sense refinar, és un aliment integral, aigua de mar evaporada,
que, a més de clor i sodi, té tot un ventall de minerals i oligoaliments
que ajuden a millorar l'ús del sodi dins del cos i afavoreixen múltiples funcions.
Així, lluny de ser perjudicial, aquesta sal és un element important en la dieta.
Ajuda a la conducció nerviosa, la contracció muscular i el peristaltisme intestinal.
S'alcaliniza la sang i regula la pressió sanguínea.
Segons les teories de la medicina ayurvètica i xinesa,
contribueix a la digestió proporcionada, proporciona energia i vitalitat.
Ajuda a conservar el calor dins del cos,
pel que augmentem una mica la seva quantitat a l'hivern,
estimula la funció renal, promou l'absorció del calci
i ajuda a l'organisme a eliminar toxines.
Un detall a tenir en compte és la forma d'usar-la.
Sabies que tradicionalment no hi havia salers a les taules?
Quan fem servir la sal en cru, fins i tot la integral,
és a dir, directament al plat, sobre l'aliment, el sodi de la sal,
s'absorbeix molt més ràpid que el potassi,
augmentant la seva concentració en sang,
elevant la pressió arterial i, sobretot,
estimulant el nostre sistema nerviós.
és millor utilitzar durant la cocció dels aliments
o bé macerada, com en el cas dels fermentats,
miso i tamari.
En resumint,
posar sal marina sense refinar en la cocció
o en la forma macerada,
lluny de ser un risc per la salut,
és beneficiós,
sobretot en el context d'una alimentació
basada en ingredients integrals d'origen vegetal.
Ah, molt bé, molt bé.
La importància de la sal.
Arengades a la brosa.
O enxobes o coses d'aquestes.
Això mateix.
Mira, en un ambulatori,
i això és verínic,
per la sal és interessant.
Sí, va anar una senyora
amb una tensió de la sang,
no, baixíssima, baixíssima.
El metge li va dir,
ara sortir d'aquí,
facis un bocata amb anxos.
Ja.
I metgi d'aquelles de les anxos petites,
una d'allò sencera,
i després torni.
No va prou, eh?
Sí, sí, sí, i tant.
I ara abans els cardiòlegs
sí que deien que no consumeixin molta sal.
Que no, molta sal.
Però ara, i la prohibien,
molts d'ells la prohibien.
Molts la prohibien, sí.
I ara la deixen anar.
O sigui, deixen que et posi sal.
Jo conec algú
que posa un bon rajolinet d'oli,
un bon pessic de sal,
i a sucar com si fos una cosa meravellosa.
Perfecte.
Bueno, aviam, tot en mesura, no?
Sí.
El que passa és que el sal,
la cuita és una cosa,
i la crua és una cosa.
És diferent, sí.
És diferent.
Bé, pugem una miqueta de música.
Bé, pugem una miqueta de música.
Parlem ara de ciència i salut.
El passat 3 de desembre va ser 50 anys
d'un aconteixement que va commoure el món.
El cirurgià sud-àfricà Christian Barnard es va convertir en una llegenda viva
a l'aconseguir, amb èxit, allò que llavors tothom va considerar un miracle científic,
el transplantament del primer cor a un ésser humà.
Aquesta recent efemèride ens dona l'ocasió per rememorar els primers, podríem dir, miracles de la cirurgia,
els transplantaments.
Ja sabem que aquest primer transplantament va ser un home de 53 anys.
Va sobreviure només 18 dies després de la intervenció,
però el primer pas ja estava donat.
Allò que en aquell moment va ser una impressió brutal arreu,
avui dia és una pràctica quotidiana
que l'any passat va salvar la vida a més de 7.000 persones en tot el món.
Però aquest no va ser el primer òrgan transplantat.
El fetge, encara que no sigui tan mitificat com el cor,
també és un autèntic motor del cos humà
i el seu transplantament un tant més complicat.
Sembla que no mereix tanta difusió.
Gairebé 5 anys abans que Christian Barnard es decidís a realitzar el transplantament de cor,
el doctor Tomàs Stahls va fer el primer de fetge
en el Veterinans Hospital de Denver a Colorado, als Estats Units.
I així podem continuar fent història d'aquest miracle de la cirurgia
que són els transplantaments.
El de ronyó va ser un dels seus inicis i força més confús
tant pels donants com per les tècniques que s'havia de reconèixer
que són cada cop més sofisticades i alhora més eficaces.
Gairebé a l'hora que el doctor Barnard feia el primer transplantament de cor,
el doctor Richard Lillehei fa el primer pàncreas a Mineàpolis, a Minnesota.
La informació que disposem no es specifica en quin èxit.
I el primer pulmó transplantat fou a Jackson,
on el doctor James Hardy va fer un intent desesperat
amb un reclus de la penitenciaria de l'Estat,
afectat d'altres dolències greus,
però sobretot de càncer de pulmó.
Aquest home va rebre la proposta de la intervenció de pulmó
amb tots els riscos que comportava.
Com a compensació tenia la promesa de la commutació de la pena.
Ell va acceptar i l'òrgan transplantat
va funcionar correctament durant 16 dies.
Però el malalt va morir a causa de la insuficiència renal que també patia.
Aquests han estat els principis d'alguns dels transplantaments
que avui dia es fan de manera habitual.
Aquesta part de la cirurgia en l'actualitat
salva la vida d'una infinitat de pacients
que després poden continuar la rutina diària,
degudament controlada amb les medicacions adequades.
Actualment, el tractament immunosupressor
és la base sobre la qual és possible realitzar els transplantaments.
El primer fàrmac, i perdoneu el tecnicisme,
és l'anticalcineurínic
i que va suposar ser imprescindible
pels resultats de supervivència en els pacients transplantats.
Són paraules del doctor Federico Oppenheim-Oppenmeyer,
director de l'Institut de Nefrogeologia i Urologia
de l'Hospital Clínic de Barcelona.
L'arribada d'aquest primer fàrmac, als anys 80,
va fer disminuir considerablement el nombre de rebuig
i va duplicar la supervivència dels pacients transplantats.
Segons diu el doctor Rafael Maté-Sant,
fundador de l'Organització Nacional de Transplantats,
és evident que aquesta perllonga en la vida,
però sobretot afegeixen vida als anys,
fins que els òrgans artificials no siguin una realitat.
Perquè sigui possible, un trasplantament
deu existir prèviament un donant,
i això limita enormement els recursos disponibles.
Per la qual cosa, la solidaritat i la conscienciació de la societat
deuen considerar-se com el millor dels avenços.
L'Estat espanyol és líder mundial en donació i trasplantaments
durant 26 anys consecutius,
superant el passat 2017 el seu propi rècord en 5.259 trasplantaments,
superant-se per primera vegada la xifra de 5.000 intervencions.
Aquesta xifra eleva la taxa d'operacions a 113 per milió d'habitants,
dels quals 74 són nens.
És necessari, doncs, continuar amb l'esforç.
En el nostre país, el primer trasplantament de pàncreas
es va fer a l'Hospital Clínic pel doctor Laurea Fernández Cruz.
El de fetge, a l'Hospital de Belvitge, en l'any 1984,
pels doctors Carles Margarit i Eduardo Jaú Rieta.
Aquell mateix any, 1984, els doctors Josep Maria Caralps i Josep Puriol
van fer el primer trasplantament de cor de tot l'estat
a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
I el doctor Ramon Arques va transplantar el primer pulmó
a l'Hospital Gregorio Maranyón de Madrid en l'any 1990.
És una gran tasca la feta pels nostres cirurgians,
gràcies a la solidaritat dels donants i voluntaris envers la població,
que en un moment o altre es pot veure necessitada d'un òrgan per viure.
Esperem que el trasplaçament de budells,
els anomenats clústers o trasplantaments combinats
amb altres òrgans abdominals,
siguin tan freqüents i tan d'èxit com el de la resta fins ara.
I ara, per acabar de rodonet,
tot aquest espai de ciència, del cos humà...
el cos humà... Jo crec que són temes interessants que val la pena difondre'ls.
Bé, farem la cistella de la compra d'un celíac.
És un article de la Bibiana Llevaria.
Les persones ciliques més de 600.000 a Espanya no tenen més remei que controlar de manera estricta la dieta durant tota la vida.
I omplir la cistella de la compra de productes sense gluten és molt més car.
A diferència del que passa en altres països de la Unió Europea,
a Espanya aquests productes no disposen de subvenció estatal.
De manera que la bretxa econòmica entre famílies amb un membre celíac o sense és més que destacable.
Segons l'últim informe de preus sobre productes sense gluten,
dut a terme per la Federació d'Associacions de Celíacs d'Espanya,
aquest sobrecos arriba als 1.040 euros anuals.
Déu-n'hi-do.
El valor econòmic dels aliments és superior per als productes sense gluten.
La diferència rau, sobretot, en productes bàsics com el pa.
A Espanya, el preu mitjà d'una barra de pa d'un quart de quilo és de 0,47 euros.
Mentre que un celíac paga gairebé 2 euros com a 5.
2 euros i mig per la versió sense gluten.
i el pa ratllat, atenció, segons la FAS,
és fins a 9,5 vegades més car.
Aquesta diferència suposa un increment considerable
amb la despesa destinada a alimentació.
En l'actualitat s'estima que un de cada 100 nadons
desenvoluparà la malaltia celíaca al llarg de la seva vida.
En l'augment i la segmentació de la demanda
també creix l'oferta d'aliments sense gluten
a les grans superfícies.
I en aquest context, les marques de distribuïdor
o marques blanques acostumen a oferir preus inferiors
a altres productes en marca pròpia.
Algunes cadenes de supermercats s'han convertit
en la nova meca de les persones amb intolerància al gluten
i s'assumen al Dia Internacional dels Celiacs, 25 de maig,
amb descomptes de fins al 50%.
Molt bé. Ja ho sabem que és molt car i, a més a més,
és molt obligatori de seguir el tractament
perquè s'hi ocasiona a la malaltia unes diarrees horroroses
i amb els budells queden absolutament desprotegits.
Perdó, puc donar confirmació que els col·legis que els nanos es queden a dinar,
els que són cílics tenen un menú especial.
Bé, doncs, em sembla que ja hem arribat a la fi d'aquest programa.
Senyores, senyors, fins la propera.
Això em va dir.
Ja ho sabeu.
Fins el dissabte, si ens voleu tornar a escoltar,
i si no, fins el proper dimecres.
I no us deixeu els abrics davant.
No, ni les bufandes.
I jo he vist amb una persona que no l'havia vist mai en gorra.
O sigui que s'ha protegit força a força del fred.
Jo en tinc i no me l'he posat encara.
No te l'has posat, però sapa, anima't.
Bé, senyores, senyors, molt bona nit, o bé, molt bon dia.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
Adeu-siau,OOM.
Adeu-siau.
Fins demà!
El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li potser.
Busco sempre aquella notícia una mica positiva.
Tant d'èxit.