Durant el 8.1
Ja podem començar.
60 i més
Molt bona nit, amics oients de Ràdio d'Esvern.
Us saludem des d'aquest temps completament hivernal.
Però, suma alegria de la nostra Lina, que gaudeix del seu estimat fred.
La resta de l'equip crec que no som tan aficionats ni a la neu ni al fred rigorós.
Què hi farem?
Nosaltres, la Montse, el Joan Maria, en Carles i la Joana, diem Endavant 60 i més.
Volem començar, 60 i més, dedicant els primers minuts de l'audició d'avui
a un personatge que ens va deixar fa uns dies.
Un personatge amable, irònic, a voltes tendre,
a qui han retut homenatge a tots els mitjans de comunicació en els quals ha treballat o ha col·laborat.
Ja sabeu que m'estic referint a l'humorista i dibuixant de tires d'actualitat Antonio Fraguas Forges.
Quanta gent no ha retallat els seus ninots publicats durant 25 anys al país
i ha rigut o s'enfadat per la coïssor del tema, no amb ell, sinó amb la veritat que els ninots posaven davant dels seus ulls.
Aquells personatges tan especials, de nassos exagerats, ulls grossos i calves importants
que, amb comentaris senzills, però molt irònics, posaven de manifest els temes de l'actualitat
que provocaven no la carcajada sorollosa, sinó el somriure profund i senyat que feia reflexionar.
Aquella manera tan especial d'inventar nous silogismes que feien riure pel seu gran enginy.
La televisió, la ràdio i les publicacions, tant de premsa diària com de sortida setmanal,
ens feien gaudir de les seves frases crítiques, però plenes d'humor, d'ironia.
La seva tirada diària ha estat publicada fins l'últim dia de la seva vida.
Ja en els últims temps d'intervenció en un programa de cap de setmana,
on col·laborava moltíssims anys, publicant els seus neologismes d'humor,
la veu se li notava cansada, sense la vivor que ens tenia acostumats,
però encara ens feia somriure amb aquella gràcia tan típica en ell.
Aquestes paraules nostres fan tan sol palès el sentiment de tristesa que ens causa la seva mort.
La teva figura no s'oblidarà per temps que passi,
ni a tu, Antonio Fraguas Forges,
ni als teus ninots tan intel·ligents com originals.
La teva figura no s'oblidarà per temps que passi,
ni als teus ninots tan sol palès el sentiment de tristesa que ens faix.
La teva figura no s'oblidarà per temps que passi,
ni als teus ninots tan sol palès el sentiment d'amor.
Notícia d'interès pels conductors sancionats
amb volta econòmica i de tracció de punts del carnet de conduir.
La revista Llobregat Motor ha publicat a tota pàgina aquest titular.
La Direcció General de Trànsit haurà de tornar als punts trets del carnet de conduir
a 10.000 conductors.
I l'article diu així
Una sentència sense precedents obliga Trànsit a anul·lar una multa
perquè aquesta estava mal notificada.
Un jutjat de Madrid ha dictat una sentència que es converteix en una bona notícia per a alguns conductors.
La Direcció General de Tràfic haurà de tornar als punts de trets amb un automobilista
el qui a incenda havia anul·lat prèviament una multa per estar mal notificada.
Segons informa la AEA, és a dir, Automobilistes Europeus Associats,
els seus llagrats van assistir al conductor referit.
Es tracta d'una sentència sense precedents que permetrà a prop de 10.000 conductors
recuperar cada any els punts sostrets, indegudament per multes mal tramitades,
tant per trànsit com pels ajuntaments.
El procés, que s'ha resolt a favor de l'automobilista,
del qual el judici de la Direcció General de Tràfic ha de pagar els costos,
va començar per una reclamació a Hisenda.
Aquesta li reclamava 240 euros, la sanció més al recàrrec,
corresponent per a una multa de la qual mai havia tingut coneixement.
A partir d'aquest moment, l'història va començar a embarrancar-se
dintre dels entramats administratius, burocràtics i judicials.
Malgrat que la primera reclamació a Hisenda va resultar inútil,
en la segona, el denunciat va aconseguir que l'administració retirés la sanció econòmica
perquè la multa no s'havia notificat al domicili correcte.
Encara aquesta sentència, la Jefatura Provincial de Tràfico de Madrid,
es va negar a tornar als punts,
alegant que Hisenda no té facultats revisores
de la competència sancionadora en matèria de trànsit.
El pas següent va ser anar als tribunals
i el resultat ha estat la sentència de la qual estem parlant.
La sanció dels 240 euros no estava resolt en fer
i no havia tampoc d'haver-se notat en el registre de conductors i infractors
i ni molt menys en la detracció de punts.
Procedeix, per això, estimar el recurs,
anul·lant la resolució que va declarar inadmissible
el recurs extraordinari de revisió
i acordant la restitució dels tres punts del permís de conduir
substrets al conductor.
Segons afirma Automobilistes Europeus Associats,
els seus lletrats van assistir al conductor
i van aconseguir aquesta sentència
que representa un importantíssim procedent jurídic
perquè suposa desmuntar l'argument pervers
que des de fa una dècada utilitza trànsit
per no retornar els punts de multes maltramitades
i considerar que un mateix fet,
com més que una multa que no estigui ben modificada,
existessi també per Hisenda
i que no per aquest motiu no s'anuli la sanció econòmica.
Això és el que voldria trànsit,
però els tribunals han dictat el contrari.
Si la multa no està ben tramitada,
es retornen els diners de la sanció
i, alhora, es retornen els punts substrets al conductor.
O sigui, que ja ho sabeu.
Si us trobeu en la circumstància del conductor de Madrid,
lluïteu, estudieu a fons tots els punts de la sanció,
busqueu assessorament
i penseu que ja hi ha jurisprudència
respecte dels punts substrets,
encara que Hisenda ho retornessi
al muntant de la sanció.
i ara l'Alina ens explicarà aquelles curiositats,
que aquesta que acabem d'explicar és una curiositat grossa.
i que representa molts disgustos per molts conductors
que necessiten el carnet per treballar.
O sigui, que ja m'explicaràs.
Això dona pas a que molts d'ells s'atreveixin,
s'arrisquin a conduir sense carnet.
que és el que fan, eh?
O sigui, hi ha molta gent que posiciona el permís.
Jo tinc un molt a prop meu que, escolta,
però d'una altra sanció va haver de fer el curset de tres mesos
i tot aquell, l'hiro, que no sé si costa cèntims o no...
Però el que ha fet aquest home, anar als tribunals de fora,
tu saps el que val, això?
Sí, però bueno, eren 200...
I la paciència que has de tenir.
Això, però també devia dir, mano jo i no manes tu.
O tot aquest grup que diu.
Sí, està assessorat d'automodilistes europeus associats.
Bueno, doncs, aviam, què ens explica l'Alina?
Bueno, aquí continuem amb les coses de Barcelona
i de tot el que va passar.
Si en recordeu, teníem aquells capitalistes que feien
i la Canadenc i tota la bandanga.
I, esclar, van venir unes conseqüències obreres
quan va venir l'exposició universal.
I diu, l'exposició universal de 1888
va tenir conseqüències inesperades pels seus organitzadors.
políticament va ser un exemple de convinència
entre la monarquia i la burguesia catalana,
però també un detonador per l'activitat dels moviments obrers.
La febre de la construcció de l'Eixample
i més endavant l'exposició
havien atret a gent de tot Espanya a la recerca de feina.
El projecte va mobilitzar a milers de treballadors,
però la concentració d'obrers
dels més diversos oficis,
les urgències derivades dels projectes
i les idees dels moviments obrers
que començaven a fer-se sentir per tot Europa
van crear les condicions perfectes
perquè a Barcelona, si succeïssin,
dos fets que tindrien enormes conseqüències
en la història del país.
A l'agost de 1888, en plena celebració de l'exposició,
es va fundar a Barcelona el Sindicat Unió General de Treballadors.
Seria en català tot, Unió General de Treballadors.
És l'UGT.
L'UGT.
Les segles són iguals.
Les segles són iguals.
Diu, i una mica després,
el Partit Socialista Obrer Espanyol, el PSOE,
que celebraria a Barcelona
el primer congrés de la seva existència.
A veure què ens diu més.
Diu, l'exposició universal de 1888
va provocar una gran inflació dels preus a Barcelona.
Fent-se ressò de la situació,
el diari La Vanguardia va publicar un article titulat
En motiu de l'exposició universal.
La peça ressava el següent.
Barcelona es va posant impossible.
Amb el pretext de la exposició
pugen al cel els preus de les coses
i la remuneració dels serveis.
Els perruquers pugen 5 cèntims
per fer-nos la barba.
La car puja 10
i els cotxes exigeixen pels carruatges
60 duros per cada tarda de carreres.
L'única cosa que baixa en totes aquestes pujades
és la butxaca que de temps enrere
es venia arrossegant per terra ja.
Diu, el Sindicat de Confederació Nacional dels Treballadors,
CNT,
i Associació Federació Anarquista Ivèrica,
FAI,
es van fer tan fortes a Barcelona
que el seu paper es convertiria en decisiu
amb les diferències que van marcar el bàndol republicà
durant la Guerra Civil.
La CNT,
constituïda a Barcelona en 911,
aportarà una idea molt significativa
pel moviment obrer,
el Sindicat Únic.
Fins al moment,
els sindicats havien agrupat treballadors
d'una mateixa ofici,
però la CNT
unirà a tots els obrers independents
de la indústria
a la qual pertanyen.
Les vagues de la segona dècada del segle XX
mostrarien que aquesta idea
permetia
major
flexibilitat
a l'hora d'organitzar-se.
Per la seva banda,
en 1926,
la FAI
es va voler reunir
amb tots els grups anarquistes
de la península ibèrica.
El seu propòsit
era el d'assegurar
el contingut
àcrata
de la CNT
i allunyar-la
de qualsevol enteniment
amb els grups polítics republicans.
No obstant això,
durant la dictadura
del Primo de Rivera,
la FAI
va estar al costat dels polítics,
tot i que durant els primers anys
va funcionar de manera irregular
amb els temps
i va arribar a tenir
molt de pes.
Aquest de la FAI
us sona això?
Podeu dir alguna cosa?
Sí, sí, sí.
Us anàlgiu anarquistes
idèriques, no?
Sí, sí.
I amb això
s'acaba, diu,
el nervi
de la tranquil·litat.
Però aquí tranquil·litat
no és la tranquil·litat
que podem tenir nosaltres
perquè sabem
que sortirem
i anirà neu, no?
Al principi,
és el simple passat,
no hi havia
pensions, eh?
Sí, ja hi ha.
Les hores eren 50-60 hores
i tots els avenços
que hi va haver
va ser gràcies
a aquests sindicats.
Si no,
no l'haguessin personat,
eh?
No, ja, ja, ja.
O sigui,
els capitalistes
com menys pagaven millor, eh?
Clar, va sortir.
El que passa és que també
els gremis també
es van unir
perquè jo me'n recordo
que el meu pare
pertanyia
al Montepío
de Xofres
de Barcelona.
Ja.
O sigui,
perquè com no tenien
res de res
i ell tenia
un carnet de conduir
de primera,
doncs llavors
pagava el seu Montepío
i si...
Hi havia noms Montepíos.
Sí,
sí,
ell no volia
ser a cap sindicat
i com no volia
sindicar-se
perquè deia sempre
tota la vida
havia estat
que era apolític,
bueno,
cadascú té la seva idea,
llavors es va accionar
el Montepío aquest
que representava
que tenies uns diners
pel dia de demà
i tenies una assistència
de medicina,
de tot.
Sí,
sí,
sí.
Acabem l'article
que diu
El nervi de la tranquil·litat.
I diu
La tranquil·litat
era un bar
que feia poc honor
al seu nom.
Solollós de Mena,
el local
estava molt ben valorat
per les classes obreres
més polititzades.
Era un focus
d'idees revolucionàries
i encara que els membres
de la CNT
eren majoria
en l'ambient,
no faltaven
altres sectors
de l'esquerra.
Obert
el 1901
al paral·lel,
però en altres
emplaçaments inicials,
es va acabar
establint
al costat
del Teatro Victoria
el número 69.
Molt a prop
d'allí,
al carrer Mata,
s'erigia
a la Barcelona
Tradiction
Light
Empower Company
més coneguda
com la canadenca,
que va començar
a operar
quan el moviment
obrer
tot just
començava
a organitzar-se.
La matèria
prima,
per la discussió,
ja estava servida.
Continuarem
un altre dia
perquè és interessant
saber el que feien
aquelles gent,
però ara s'allargaria
massa.
Així és que jo,
que no soc
de la CNT,
ara vaig a pedir
allò dels fantasmes.
Bé,
aquesta és molt
curteta,
però
fa gràcia,
perquè diu
El Mirall
Màgic.
En un
miserable edifici
del carrer
Rosers,
a la banda
més propera
del Parallel,
va viure
la senyora Maria,
una dona
d'aspecte
gitanat,
andalusa
d'origen,
la qual
posseïa
un mirall
màgic
tan famós
que va mereixer
un capítol
en el llibre
La Brujeria
de Barcelona,
publicat
cap al 1913.
Aquest
curiós assaig
va ser redactat
ni més
ni menys
que per un
frara,
Albino
Justey García,
més conegut
com
Fra
Gerundio.
Fra
Gerundio?
Ara sentia
nomarà,
no,
no,
però fa gràcia.
Sona bé.
Sona bé.
Diu el qual
es dedica
a recollir
tota mena
de casos
i coses
sobrenaturals
a la nostra
ciutat
amb la intenció
de desmitificar
i provar
que no eren
res més
que supersticions
i contes
de vora del foc.
Però la teoria
li va fallar
amb el mirall
de la senyora Maria.
Ell mateix
ho reconeixia.
La senyora Maria
es guanyava la vida
fent vores
per una fàbrica
de mocadors
i només cobrava
una pel·la,
sabeu
què era la pel·la?
Una passeta.
Per consultar,
no,
diu aquí,
una pel·la,
jo no parlo de...
però la pel·la era la passeta.
La pel·la és la pel·la,
nena.
La pel·la és la pel·la.
Diu,
sí,
per consultar
el seu magnífic mirall,
el mirall
que et permetia
veure
l'altra banda
del món,
el mirall
on s'apareixien
els difunts
i on es reflectia
el futur
del qui
es similava.
Antigues tradicions
catalanes
expliquen
que,
i això
fem-ho,
ho farem aquest any,
que si al punt
de la mitjanit
de Sant Joan
admira-se el mirall
amb una cadela
encessa
a cada mà,
a través
de la brunyida
superfície
veuràs passar
a les vostres espatlles
les imatges
dels vostres enterraments.
Veureu
els familiars
i coneguts,
els presents
i els absents
i,
pel seu estat
de bellesa,
podreu deduir
el temps
que trigarà
cadascú
a morir
i quins són
ja
els morts
que estan.
També es creia
que durant
el toc
de difunts
dels dies
dedicats
a les ànimes
dels morts
no podíeu
mirar-vos
de cap manera
al mirall,
ja que si
sucumbiu
a aquest gest
de coqueteria
us convertiríeu
immediatament
en un esquelet.
En el seu llibre,
el frà
Gerundio
explica
que el mirall
màgic
havia estat
propietat
d'una
odelisca
de Jerusalem,
la qual
l'havia robat
un avantpassat
de la senyora Maria,
un cavaller
croat,
i que l'havia
arribat a ella
per herència familiar
a través dels segles.
Sembla ser
que la religió
no s'acaba
de creure,
que el religiós
no s'ho va
acabar
de creure,
però l'expressió
de desconfiança
se li va tornant
admiració
així que
va veure
la peça.
Segons
les seves
pròpies
paraules,
es tractava
d'un objecte
realment espectacular,
gairebé
d'antiquari,
amb delicades
labors
incrustacions
i un estrany
segell
morís
que a la part
superior.
Impulsivament,
fra Gerundio
allargar-me
amb la intenció
d'agafar-lo,
però la senyora
Maria el va aturar
amb un ràpid gest.
Si el toca,
s'entelarà
a explicar
i no podrà
veure res.
Fra Gerundio
confessar
que es va sentir
una mica
impressionat.
Ara cal
li va indicar
aleshores la dona
que cregui
els braços
sobre el pit
i digui
Alà,
és gran
i el seu profet
és sant
i que tot seguit
faci tres reverències
davant del mirall.
A d'ent ritual
tampoc
va convèncer
i va tornar
a despertar
la incredulitat
del frara,
però la curiositat
que podem és
i es va venir
a seguir
les instruccions.
I ara
bufi,
bufi a forces
sobre la seva
superfície,
va dir-li
tot seguit
la senyora
Maria.
Bufi
i mires
al mirall.
I aquí
fa un comentari
d'ell
que diu
jo no sé
si serà
ilusió
o si la lluna
de brillante
acero
del espejo
tiene en la superficie
un gravado
finísimo
que el vaho
del soplo
hace perceptible.
lo cierto
es que
me pareció
ver en ella
figuras
borrosas
de caras
humanas,
árboles
escas
y signos
misteriosos
de rayas
y círculos.
S'ha acabat
la història
del mirall.
No us mireu
el mirall
i ven-nos
la nit
de Sant Joan.
No us mirarem.
No, res.
Vale.
Molt bé.
Música
per a gaudir.
Avui
escoltarem
la dansa
de les donzelles
polopsianes
del príncep Igor
d'Alexander
Porfirich
Borodin.
Nascut
a Sant Petesburg
l'any 1834
va començar
a estudiar
música
de molt petit
i ja tocava
la flauta
als vuit anys.
Als nou
va composar
una polca
per a piano.
L'any
1862
es va incorporar
al grup
d'Emili
Balakirev.
En aquest moment
comença
a escriure
la sinfonia
amb mi
de molt major.
Les seves obres
són
plenes
de color
amb audaces
innovacions
harmòniques
i un humor
peculiar.
Les dues
sinfonies
que va deixar
completes
figuren
al costat
de les millors
composades
al segle XIX
a Rússia.
La seva
òpera
El príncep
Igor,
les dos
quartets
de cada
estrofa
i tot
un ampli
nombre
de cançons
són considerades
veritables
obres
mestres.
Escoltem
aquestes
danses
de les
doncelles
polupcianes
de l'òpera
El príncep
pígor
interpretades
per l'Orquestra
Sinfònica
de Ràdio
Televisió
Espanyola
dirigida
per Enric
García
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Asensio.
Brava!
Brava!
Brava!
Bé,
i ara
aquest programa,
aquesta secció
que ens aconselles
de coses naturals
i tal.
Diu
que no et falti
el magnesi.
Pocs nutrients
tenen propietats
tan notables
com el magnesi.
És un dels minerals
més abundants
a les nostres cèl·lules
i a l'organisme
el necessita
per produir
energia,
per sintetitzar
les proteïnes
i per activar
el metabolismo
del calci.
La salut cardíaca,
la relaxació
arrítmica
i muscular
o la prevenció
de l'artrosi
poden dependre
d'un
ministro
adequado,
d'un suministre
adequat.
D'un suministre
adequat.
No,
jo no considero
que els ministres
facin res adequat.
Aquest oligoelement
es troba
bàsicament
en el reine vegetal.
Quan el dèficit
és moderat
pot aparèixer
cert cançansi,
contraccions
musculars,
o sigui,
que tremolin
les cames,
insomni...
Potser també rampes,
no?
I sí,
i certa
irritabilitat.
Irritabilitat.
Es suposa
que una dieta
equilibrada
aporta
una quantitat
suficient,
però no la realitat
és que en moltes ocasions
l'alimentació
no arriba
a proporcionar
ni un terci
de la quantitat
recomanada
al dia,
que són
360 mil·lígrams.
És essencial
consumir
aliments
que continguin
grans
proporcions
de magnesi.
Inclou-ho
en la teva dieta.
Avellanes,
amelges,
sésam,
cereals integrals,
germe de blat
i durant la cocció
es produeix
uns 50
de pèrdua
de magnesi
de manera
que és preferible
menjar
fruita
i verdura
crua.
Disminueix
el consum
de cafè
i d'alcohol
i beu
aigua mineral.
El magnesi
activa
la producció
de calci.
Redueix
rampes
i tensions.
Estimula
la producció
del col·làgin,
una proteïna
fonamental
per la salut
de les artèries,
el cabell,
les ungles
i la pell.
Relaxa
i afavoreix
el descans.
És bàsic
per la formació
de la serotonina
a partir
del triptòfano,
un aminoàcid
que influyeix
en l'estat
de l'ànim
i de la son.
molt bé.
Sí, sí.
O sigui,
que ja sabem
el que hem de fer.
Magnesi?
Magnesi, sí.
Magnesi,
Magnesi, sí, sí.
Bé,
continuarem ara
amb salut.
Bé,
això que parlàvem,
que no donem importància
a les petites coses,
no són petites coses,
són manca de minerals
que a vegades
el nostre organisme
no produeix
o no
en suficient manera.
Bé,
continuarem amb això
i parlarem
d'un tema
que potser
ja ha estat tractat
en aquest programa
en altres ocasions,
però creiem
que és necessari
insistir en ell
perquè és una mica
problemàtic
en la nostra societat,
ja que es repeteix
cada cop més
en les consultes
dels nostres àrees
de salut,
la diabetes.
Aquesta malaltia,
la diabetes,
juntament amb el colesterol
i la hipertensió,
són les malalties cròniques
que es prodiguen
amb més assiduïtat
en les societats
del primer món.
Excés d'aliments preparats,
superrefinats,
comoditat excessiva
en les tasques
quotidianes,
tant de la llar
com en moltes
de les feines laborals,
transport en els diferents
mitjans motoritzats,
ascensors,
etcètera,
etcètera,
en sant privat
de l'exercici físic
pel qual
el nostre organisme
estava preparat.
Avui comentem
les recomanacions
que sobre la diabetes
ens fa la infermera
i assessora
Mercedes Galindo,
especialista
en educació
diabetològica
de la Fundació
per la Diabetes
de l'Hospital
Universitari
Clínic
Sant Carlos
de Madrid.
Ella fa
unes quantes
recomanacions
primordials
per mantenir
un control
òptim
i adequat,
per tal
que els diabètics
puguin gaudir
en el seu
terenà diari
d'una completa
normalitat.
Diu
l'infermera
que el diabètic
o la diabètica
han d'aprendre
a conviure
amb la seva malaltia.
És molt important
conèixer
a fons
les principals
cures
i tractaments
i si és
a les primícies
de la malaltia
tenir coneixement
dels canvis
ineludibles
en el seu
dia a dia
en quant
a l'alimentació,
hàbits
de comportament
i totes
les altres
circumstàncies
que poden
comportar
el decurs
de la malaltia
i no més
el malalt
sinó també
l'entorn familiar,
els amics
i fins i tot
amb la feina
diària.
Per això
s'ha de seguir
fil per randa
les indicacions
del personal
sanitari
especialista
del seu cas
i seguir
les indicacions
estrictament.
Això
portarà
el pacient
a interpel·lar
correctament
l'autocontrol,
la marxa
correcta
del tractament
i el perfecte
control
metabòlic.
L'alimentació
del diabètic
és gairebé
similar
a la de qualsevol
persona
que no pateixi
la malaltia.
Únicament
s'ha de tenir en compte
que les ingestes
diàries
s'han de repartir
en símptomes
al llarg
de la jornada
dejuni,
migmatí,
dinar,
berenar
i sopar,
evitant
menges
amb gran quantitat
d'hidrats
de carboni
o bé
que siguin
d'absorció ràpida
com per exemple
algunes fruites.
El motiu
és que la glucosa
s'eleva
de manera
extraordinària
en sang.
També
l'exercici
està unit
al tipus
d'alimentació.
Com més exercici
físic,
més compensada
ha de ser
la ingesta
d'aliments
i també
l'administració
de medicaments
controlats
pel metge
sobretot
si el pacient
pateix
qualsevol
altra
dolència
per la qual
pren
altre
tractament.
Per la cosa
serà sempre
imprescindible
el control
del metge
o del personal
sanitari,
pes,
hores d'activitat
física,
control
de l'alimentació,
etcètera,
etcètera.
Les persones
amb diabetis
tenen
un alt risc
de deshidratació
perquè
un nivell
exagerat
de glucosa
a la sang
fa que els ronyons
intentin
eliminar-la
en forma
d'orina.
L'aigua
ha de ser
la hidratació
normal
del diabètic,
no al caldo,
no begudes
refrescants,
per molt
laits que siguin,
ni zero
tampoc,
encara que portin
adolcorants.
Solament
l'esportista
diabètic
pot permetre's,
esporàdicament,
begudes
adequades
a la seva
activitat
física.
És molt
recomanable
la pràctica
regular
de l'exercici
físic,
natació,
bicicleta,
encara que
sigui
estàtica,
ballar
o simplement
caminar
sense cansar-se,
però d'una manera
continuada.
Ah,
important
sempre
a sobre
algun tipus
d'aliment
glucosat
d'absorció
ràpida
per prevenir
una hipoglutèmia,
però sense
accedir-se,
perquè
com a rebot
es pot produir
amb les hores
següents
una
hiperglucemia.
És necessari
fer-se
controls
de manera
metòdica
i de forma
estructurada,
ja que
davant
de qualsevol
dubte
el diabètic
pot saber
la situació
real
del seu estat.
Si es practica
exercici
continuat
i de llarga
durada,
convé realitzar
també un control
abans d'iniciar-lo
i portar
medicació
adequada
mentre s'està
practicant.
Controlar-se
també després
d'una petita estona
d'haver acabat
l'esforç.
També
és molt important
el control
de la pressió arterial
i els nivells
de colesterol.
I per favor,
no us conformeu
amb les publicitats
que us puguin donar
els mitjans
de comunicació.
Seguiu
sempre
les indicacions
del metge
o de la infermera.
I
molta cura
amb la vista.
Són
imprescindibles
les quotidianes
revisions
oftalmològiques
per prevenir,
detectar i tractar
adequadament
qualsevol tipus
de complicacions
derivades
de la diabetes.
Controla
també
el pes.
moltes vegades
al perdre
quilos
es necessita
menys medicació.
Una altra part
a tenir en compte
són els peus.
El diabètic
pot presentar
alteracions
de la sensibilitat
o de la circulació
sanguínea
en cames
i sobretot
en els peus
per la qual cosa
és convenient
visitar el podòleg
amb molta regularitat.
I mai,
mai
abandonar
la medicació
per compte
pròpia.
és part importantíssima
juntament amb
l'alimentació
i l'exercici físic
pel bon control
de la malaltia.
La insulina
és la base
farmacològica
en el tractament
de la diabetes
del tipus 1
i juntament
amb el d'altres
fàrmacs
orals
la insulina
és convenient
per tractar
la diabetes
del tipus 2
o melitus
i sobretot
control
periòdic
mèdic.
En totes aquestes
normes
senzilles
de seguir
aquest diabètic
que ens escolti
podrà
comprovar
que la diabetes
no és
més
que una forma
diferent
de viure.
I tant.
O sigui
que la família
fa molt
també
per ajudar
aquesta persona
perquè
si comprenem
que aquestes
normes
s'han de seguir
la família
ha de fer
realment
l'alimentació
com
adequada
i no
fer-li pena
si
les reaccions
són petites
perquè jo
conec
una família
que la seva
la mare del
malalt
del pacient
va dir
si voleu
si voleu
que vingui
a dinar
feu el favor
de fer-li
al meu fill
les reaccions
més grans
i jo
vaig dir-li
escolti
vostè
què vol
el seu fill
gordito
i precioso
o vol que
estigui sa
què vols dir
amb això
doncs que
no l'estem
donant
una alimentació
justa
per gust
és perquè
s'ha de fer
perquè el seu fill
té una malaltia
i quan comprenem
que aquesta malaltia
és normal
es pot portar
però
s'ha de fer
dintre d'unes normes
és una malaltia silenciosa
que la gent
no se n'adona
sí
juntament
amb la hipertensió
i el colesterol
o sigui
que ja ho sabeu
o sigui
que no us enfadeu
amb aquelles persones
que sembla
que vulguin matar
el pacient de diabetes
que no us fique
onderàpag
i tope
que no us grapes
no usратa
o sigui
o sigui
a carry
ambutar
no us
Legends
cuel
todos
o sigui
que no us
les
te
cuel
a
n
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Però, llegend l'un vingués meu instantستat!
Fins demà, en fem demà!
Fins demà, en fem demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
restaurants xinesos per tot Espanya.
Després van sortir com bolets
les botigues de tot a 100,
que es referien a vendre de tot
a 100 pessetes.
Bé, aquesta setmana
s'ha inaugurat a Barcelona,
millor dit, a l'Hospitalet del Llobregat,
el Mobile Wall Congress,
que és la fira més important
d'Europa, dedicada als telèfons
mòbils, avui dia anomenats
smartphones, perquè
tenen moltíssimes aplicacions via internet.
Doncs bé, al saló
de l'Hospitalet ja hi trobem
tres marques xineses de smartphones,
que estan en
el top 5 mundial,
competint amb les marques més
importants del món, és a dir,
Apple, Samsung, LG,
Sony i Nokia.
En pocs anys,
Huawei, que és una...
ha esclatat a la tercera posició
amb ventes a nivell mundial.
Recordo que Huawei és...
Xinesa.
Si parlem de cotxes,
el mercat xinès
és el més gran
del món en vendes.
Veiem que enguany
a la Xina,
a més dels fabricants
de vehicles de turisme,
camions i
furgonetes locals,
s'han creat
empreses mixtes
amb quasi tots els fabricants
de cotxes més importants.
La qual cosa
ha fet que disposen
de les últimes
novetats tecnològiques.
Darrerament,
també estan comprant
acreditades empreses
de marques
molt conegudes.
Posaré un exemple,
Volvo,
que avui dia
és 100%
de capital xinès.
La sueca,
Volvo.
Sí, sí.
La que era
la marca
de cotxes
d'una seguretat
enorme.
Hi ha més casos
perquè no...
Com a cotxes segur...
Un altre cas.
Aquest cas
és minoritari,
però bueno,
en el capital
de la marca
Mercedes alemana,
els xinos
hi porten invertit
de moment un 10%.
A poc a poc
ja veurà
quan d'això,
quan invertiran.
Els xinos dirien
Mercedes
i si me'l cedes,
pues me lo cede.
No,
és el mismo.
Te lo acabas
d'inventar.
Sí.
Que mala eres.
Acaba.
Seguim,
seguim.
en la distribució
i venda
de tota classe
de productes
per internet,
la xinesa
Alibaba
és la segona
del món
a poca distància
del líder Amazon,
aquest dels Estats Units.
Fins aquí
una petita mostra
del potencial xinès,
que dintre de pocs mesos
serà la primera potència
econòmica
del món
en PIB.
Gràcies
a la globalització
del mercat
i també
per haver passat
la Xina
d'un sistema
100% comunista
a un sistema
mixtcapitalista
comandat
pel Partit Comunista.
Ho deixo d'aquí
perquè no en sé més
i no em vull embolicar més,
però penso
que cal reflexionar-hi
en tot el que has posat.
I aprendre xinès.
Sí,
t'has deixat
una molt important,
que és
el Real Club Deportivo
Espanyol.
És veritat,
és veritat.
O sigui que,
escolta,
mica en mica...
Sí,
hi ha un altre,
em penso que és el Betis
també,
que també és dels xinès.
No,
però el de l'Espanyol
és català
sense ser xinès.
Sí,
sí,
sí.
I pot ser una cara
que no guanya
el president.
Sé que me n'he deixat molt,
també,
amb la distribució
de cadenes
catalanes,
hi ha una,
el Pere Miquel
de Fieres,
que és la quarta
d'Espanya,
se l'ha venut
per 950 milions
de euros
també en els xinus.
O sigui que,
poca broma.
Sí,
sí,
sí,
sí.
Bé,
doncs,
mira,
és com la posseta
que va mica en mica,
mica en mica,
i pica tot el cos.
La culpa és nostra
que no sabem portar-li
la contrària.
Clar.
A la història van passant,
primer uns,
després els altres,
i ara els toquen menys.
Sí, és veritat,
és veritat,
van començar
les civilitzacions antigues,
els romans,
van venir els al nord.
Però sí,
sí.
Si en senten els de l'Ajuntament
d'aquí Sant Jús,
el carrer La Forxa,
que és un carrer
de les basses de Sant Pere,
són aquí a Sant Jús.
Sí,
que abans hi havia
tres cotxes allà aparcats,
perquè és un carrer petit
que no té sortida.
No té sortida.
A qualsevol hora del dia
hi ha el restaurant aquell
del món nou,
que és xinès,
i després s'hi ha posat també
un altre...
Iperàcia.
Iperàcia.
Un altre restaurant.
No,
no,
un gran medalletxem.
Iperàcia.
Un Iperàcia.
Iperàcia.
Iperàcia.
Iperàcia.
És de tot.
I bueno,
hi ha un fullon de cotxes
cada dia,
que a vegades ha de venir
la policia local
a posar-ho allà.
A treure els pedes,
clar,
és un camí de sortida.
Ja,
ja,
ja.
Bé,
doncs.
Dits jo queda.
El que he dit jo,
no,
no,
aprendre a parlar xinès.
I tant,
i tant.
Però vosaltres rieu,
però jo fa 50 anys
que estava a l'escola
ajudant-ho una mica
amb l'inglès
i els deia,
no,
no,
no,
escolteu,
el que teniu que aprendre
és àrab i xinès.
I ho deia aleshores,
eh?
Fa 50 anys.
Sí,
sí.
Sí,
que ja s'hi veia...
Ja s'hi veia venir.
Sí,
però la pregunta,
que els hi vols vendre
els xinus?
Quants?
naranjas de la xinès?
No,
que són seves.
A més,
ja són aquí els xinus,
ja saben parlar
fins a català.
Sí,
i ben bé que el parlen.
Sí,
sí,
aviam.
Vietjant per Catalunya.
Bé,
i continuarem
aquell camí
que vam deixar
l'altre dia
a mig pas
i el farem
una mica així,
a vegades cap amunt,
cap avall,
cap avall.
Però no cansant-se,
tu.
Això.
El tram del camí
dels bons homes
que travessa la Cerdanya
no és el que tingui
més referències històriques
sobre la fugida
dels càters
des dels comptats
occitans
fins a terres catalanes.
Però
és el trajecte
que passa
d'un vessant
a un altre
dels Pirineus
a través
de les valls
de Camp Cardós
i de la Llosa
i que es converteix
en un dels trams
més espectaculars
des del punt de vista
paisagístic.
però no va ser
aquesta la raó
per la qual
els càters
van escollir
aquest itinerari
per travessar
els Pirineus.
Amb la seva fugida
van utilitzar
els tradicionals
camins
de la transformància.
Així,
el pas
del camí
dels bons homes
per la serralada
va ser
en els seus orígens,
el camí
del bestiar.
L'itinerari
de la localitat
de Porta
on,
presidint
el poble
des d'una penya
s'aixeca
a les restes
del castell
de Carol
que integrava
la línia
de fortaleses
que des del segle XII
tenia la missió
de vigilar
el pas
entre la Cerdanya
i els territoris
dels contes
de Foix.
De Foix.
Foix.
Sí, Foix.
Diuen Foix, eh?
No diuen Foix.
Abans d'endinsar-nos
en el vall
seguint pel camí
dels bons homes
val la pena
fer un tomb
pels carrerons
de Carol.
amb cases
de murs
de granit
i curioses
xemeneies
que el conformen.
L'itinerari
s'inicia
per una petita
pista
flanquejada
per murs
de pedra
i camps
amb petites
cabanes
de pastor.
Després
de travessar
la ribera
de Camp Cardós
comencen
a aparèixer
les primeres
coníferes
just on
sorgeix
l'estany
petit.
Una mica
més endavant
l'estany gros
a l'ombra
del pic
del Pere Forca
de 2.647 metres.
A l'arribar
a la
pleta
de la barrera
un esplèndid prat
el pi
al centre
de la vall
l'aigua
de la ribera
de Camp Cardós
i els seus
afluents
s'escampen
pels terrenys
formant
un ampli
aigua molls.
Per travessar-lo
haurem
de mullar
de mullar-nos
les botes
però
amb cura
de no
fer mal
amb aquest
valuós
i delicat
habitat
pirinenc
i per descomptat
de no
relliscar
i caure.
Per fi
un últim esforç
i ens col·loquem
a la Portella Blanca
d'Andorra
de 2.519 metres
d'alçada
el punt més elevat
de les rutes
de migració
dels càters
cap al sud
en el seu exili
durant els segles
de l'11 al 13.
Ja hi som doncs
en territori
del Principat d'Andorra
que en aquella època
va estar lligat
al càterisme
a través
de la Casa Comtal
de Foix
obertament
partidària
dels bons homes
i és que
les disputes
entre Roger I
fill de Roger
Bernat II
de Foix
i el bisbe
de la seu
d'Urgell
van conduir
els famosos
Acords
de l'any
1278
i 1288
en els quals
els comptes
de Foix
i el bisbe
es van repartir
el poder
sobre Andorra.
Una suau
baixada
des de Vallver
de Cerdanya
fins al Molí
de Farners
o al Culler
o al Coll
del Pendís
són racons
naturals
privilegiats
a racer
del vessant
sud
de la Serra
del Cadic
com la Vall
de Grasolet
o la visió
dels diferents
angles
del massís
del Pedraforca
i també
pobles
plens
d'encant
o de relats
com ara
el Guis
Salareny
o
Begà.
Encara hi ha una
força interessant
que passa
per Jossa
un petit poble
de muntanya
ple de reminiscències
medievals
qui esperi trobar
grans esglésies
i castells
extraordinaris
però
per endur-se
en algunes decepcions
en afrontar
el camí
per la pròpia
tradició
càtera
que relacionava
el món espiritual
amb el bé
i el material
amb l'úsifer
que rebutxava
la hidrolatria
i que feia
un altar
d'un llençol blanc
estès a la muntanya
per la qual cosa
és gairebé lògic
que perseguir
les petxades
dels bons homes
i les bones dones
ens deixem
imbuir
l'esperit
per la seva essència
trobant
a les muntanyes
a les valls
i a les sòbries
ermites romàniques
la mateixa
puresa
que ells perseguien
al nucli antic
de Berga
les pedres
parlen
dels seus
records
medievals
el santuari
de Caral
construït
a l'any
1386
i renovat
entre
1725
i 1741
és el punt
d'arribada
i sortida
del camí
es troba
molt a prop
és anomenat
el bisbe
no
el balcó
el balcó
el balcó
de Catalunya
per les vistes
de la vall
del Llobregat
al sud
i dels Pirineus
al nord
un camí
molt verd
esquitxat
de fons
com la de la bruixa
la de Calcoix
o la de la vedella
ens portarà
a Gòssol
passant
per
Monoer
o per
Ferrus
al Gòssol
a Gòssol
s'hi troben
restes
restes de la població
emmurellada
i el castell
documentat
documentat
documentat
el segle XI
sobre el Tussal
Gòssol
Gòssol
on viuen
un reduït
un reduït nombre
de persones
durant tot l'any
té un encant especial
fet de carrers
empadrats
i de soberbies
vistes
del Pedraforca
i la Serra
del Cadí
des de Gòssol
es pot agafar
la variant
fins a la Jossa
del Cadí
un grup de cases
al voltant
d'una església
que ocupa
l'espai
que un dia
va ser
el castell
de Ramon
de Jossa
senyor
d'aquelles terres
molt a prop
hi ha una església
romànica
de Santa Maria
del segle X
encara que mostra
un retaule barroc
una altra variant
és la de Saldes
amb el castell
del segle XI
i una altra
església romànica
del segle XIII
l'objectiu final
és arribar
a Colleï
tot travessant
la vall
de Grasolet
arribarem
a Gisclareny
antic domini
dels barons
de Pinós
i que des del segle XVI
dels ducs d'Alba
les cases
desagrupades
la vall
del riu
Bastareny
les petites edificacions
romàniques
i els boscos
tot plegat
li donen un aire
melangiós
i relaxat
hi ha racons
increïbles
com ara
les fonts
de la Dau
abans
d'arribar
a vagar
una vila
planificada
amb una inesperada
racionalitat
medieval
pel baró
de Pinós
al segle XII
als baixos
del palau
hi ha
el centre medieval
i dels càters
on es donen
les claus
per entendre
la seva història
a uns 26 quilòmetres
trobarem
vellbé
després de travessar
poblacions
encantadores
com
greixa
o paratges
com la feixella
del club
del Pere
ens emociona
pensar
que cada una
de les nostres passes
es fa
sobre les petjades
dels homes
i les dones
purs
Bé
després
de descansar
una miqueta
d'aquesta ruta
que hem fet
que deu-n'hi do
estem una mica
cansadets
direm adeu
a aquest programa
del dia d'avui
senyora
senyors
recordeu
que si ens voleu
tornar a escoltar
tornarem a ser
amb vosaltres
en segona audició
el dissabte
a les 11 del matí
si no
fins dimecres
vinent
l'Ina
i si teniu
perdó
i si teniu rampes
preneu una mica
de magnesio
això sí
això sí
i tant
no és broma
eh
i per postres
un plàtano
que porta molt de magnesio
això també
potassi
potassi
bueno
tot plegat
tot plegat
senyores
senyors
passiu bé
i fins la propera
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
ara escoltes
ràdio d'esfern
sintonitzes
ràdio d'esfern
la ràdio de
Sant Lluís
i l'espoirant
l'espoirant que
avui
s'anà
habitual
smooth
jazz
de dilluns
a divendres
de 4 a 5
de la tarda
relaxa't
amb estils
com el chill out
l'esmoze jazz
el funk, el sol o la música electrònica més suau.