Seixanta i més
Amigues i amics, que ens escolteu a través de Ràdio d'Esvern.
Esteu a punt per rebre el rei Carnestoltes?
És una època de l'any en què hi ha qui està disposat a anar de gresca
i que darrere de la disfressa posa de manifest alguns racons amagats del seu interior
que, de manera quotidiana, seria del tot incapaç de reconèixer.
Sou d'aquest grup de persones que alegrement ballen, canten, fan xirinola?
Doncs, sincerament, us felicitem
perquè, per a la bona salut humana, és molt indicat
desencorsetar-se, com es diu en castellà.
Deixar anar els complexos, les limitacions, el pensar en el que diran,
aquestes actituds que moltes vegades ens amarguen la vida
i ens obliguen a mostrar-nos a ser com no són.
Ens hem de decidir, per unes hores, a ser nosaltres mateixos,
a deixar anar aquesta cena domesticada que cobrim amb els vestiments de gran seriositat,
amb un posat de gran responsabilitat, exigint al nostre entorn la mateixa actitud,
criticant a tot aquell que no segueix la norma.
Siguem, per unes hores, alegres, salvatges, però sense fer mal a ningú,
solament mostrant l'alegria i la lleugeresa que som capaços de sentir
i així podrem sobreposar-nos als dies que segueixen a la disbauxa del pas del temps.
I seguim el rei Carnestoltes.
Després ens queda aquell temps tristot.
Recordem les paraules finals d'uns versos molt antics.
Memento homo.
Les estrelles han mort en una nit de carnaval.
O sigui que alegrem-nos, cantem, ballem,
siguem elles, la vella dolment, la rateta que escombrava l'escaleta,
una estrella esplendent,
o ells, un indi ferotge, un cavaller del Renaixement,
un Robin Hood,
i gaudim amb la gatzara del moment.
Això és el que hauríem de fer aquests dies bojos del Carnestoltes.
Nosaltres, l'Alina, la Montse, la Joana, en Joan Maria i en Carles,
som feliços de posar-nos en marxa a l'audició d'avui de 60 i més.
Vaig a la pixar de la olaquid.
Fins demà!
Aprofitant el bon temps que aquest hivern benigna ens regala,
us recomanem tres llocs que són ideals per visitar-los en caps de setmana llargs.
Acostem-nos a la comunitat valenciana
i ja en aquesta terra tan bonica i acollidora
consultem el web de parcs naturals sobre rutes i senders de l'Albufera,
com per exemple la ruta que va del port de Cateroja al Tancat de la Pida.
Té 3 quilòmetres i 700 metres de longitud
i pot ser feta amb cotxe, amb peu o amb bicicleta.
Recordem que l'Albufera té platja, dunes, arrossers, llacuna,
un baratge tradicional pescador de gran interès ecològic,
en el qual hivernen espècies úniques d'aus aquàtiques,
excursions, rutes amb bicicleta, passejos amb barca,
observació d'oncells, etcètera, etcètera.
Aquestes són algunes de les nostres propòsites.
Visitar a Morella és viatjar en el temps.
Tant el castell com les terres que l'envolten
són testimoni del passat històrics,
com per exemple Rodrigo Díaz de Vivar,
més conegut com el Cid Campeador.
S'obren portes de les torres de Sant Miquel,
construïdes en el segle XIV.
Per al visitant que vulgui conèixer la ciutat de Morella,
a la part alta des del castell,
dels que ja hem parlat fa un moment,
en domina un oceà de muntanyes.
I passejant pels seus carrers descobrim la Basílica,
un veritable joia del gòtic religiós
i també el Palau del Governador,
construït a l'interior d'una cova.
Montse, el castell de Guadalest...
No el tens?
No el tinc, no, perdona.
El castell de Guadalest és el nom d'un característic poble d'Alacant
que s'ha fet famós amb el món de castells de Sant Josep,
situat a la roca més elevada del municipi.
Per visitar el castell de Sant Josep,
l'origen del qual es remunta al segle XI,
cal pujar des d'un túnel excavat a la roca,
fet que el converteix en un atractiu pels visitants.
La plaça Sant Gregori, amb vistes a les serres,
la petita església i l'Ajuntament,
amb la seva masmorra i la casa ordunya,
són altres elements del seu patrimoni.
I no ens oblidem de la gastronomia, eh?
I què es pot dir de la gastronomia?
Que els restauradors delectaran el turista
amb tot tipus d'arròssos,
i a més a més, amb el conill a l'all i oli,
els pebrots farcits,
les...
Verdures.
Verdures, el forc,
o bé l'ulleta de blat.
I les anguiles.
I les anguiles, sí.
Que és típica de la cofera.
Sí, sí, sí.
No s'han d'oblidar els postres,
tot tipus de pastissos i de dolços
d'elaboració pròpia.
No cal dir que us desitgem unes passejades
d'allò més divertides.
d'allò més divertides.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
I a més, avui s'acaba la part aquesta de la gastronomia d'aquest llibre,
que és molt interessant, i el recomano, aquest llibre,
qui vulgui enterar-se de les curiositats barcelonines.
I tant.
Bueno, aquest és l'últim, i et diu, plats barcelonins.
Diu, ara ha imaginat que et fets fora
i vols tastar plats típicament barcelonins.
Vejam, comencem per uns macarrons al ford.
Oh.
Uns canelons, una escudella barregada,
uns espinacs amb panses i pinyons,
faves a la catalana,
arròs a la cassola,
escalibada,
esqueixada, són uns exemples.
Aquí qui ens parlaria bé seria el Joan Maria, eh?
El més típic de tots és el Martí Montanya,
que és la llagosta amb pollastre de corral.
Bueno, espera que el millor sortirà.
També es fa amb els camaralans grossos, eh?
I també surt molt bo.
Molt bo.
Després, pollastre del pat,
amb prunes seques i orellanes,
llom amb mongetes seques amb botifarra,
fricandó,
bacallar la llauna,
sarsuela,
aquí ve, nen,
coques amb barangada
i amb botifarra.
I per postres,
torró de crema cremada,
braç de gitano,
tortell de nata,
pijama,
mató de Pedralbes
amb mel o crema cremada
i per tirar-ho tot avall,
gairebé a tota Barcelona,
l'aigua de l'aixeta és bona.
Això ho diuen.
Però jo diria que podríem fer un cava,
uns vinets,
de Barcelona no,
que ja no se'n fan.
Però qualsevol del D.O.P.,
o sigui,
de denominació d'origen,
eh?,
de la casa nostra,
són el millor del món.
I bon profit, xiquets.
o sigui que per plats que no quedin.
Això que no es fan,
aquí,
precisament a Collserola,
hi ha una vinya
que fa un vi
que és bastant acceptable.
Ja, ja, ja.
I això que jo no entenc gaire,
de vins.
D'acord.
Però?
Bueno, però mira,
fa gràcia que vols dir alguna cosa,
Joan Maria.
No, no, de vins jo,
jo sé els que a mi m'agraden.
Una altra cosa és
que diu que siguin bons.
perquè moltes vegades
he anat a tastets
i saps el que passa,
que no m'agrada de cap.
Ja, clar, bueno,
és que això no com va.
Perquè estàs acostumat als tios.
No, perquè cada un té el seu paladar.
Ah, ah.
Tenien vins que t'agraden i no.
Jo sé si un vi m'agrada,
no soc gaire bebedora de vi,
però si m'agrada un vi bo
i sé si és bo per mi,
quan me'l prenc un res,
el primer és l'aglopada
o sorbito,
el que queris,
i arriba a l'estómac
i no em fa res.
El que arriba a l'estómac
ja em fa una mica de cremor.
No, a mi el que no em convéns
ja em passa per la gola i ja...
I en canvi n'hi ha d'aquests
que són densos,
perquè són 13, 13 i mig, 14.
Sí, sí.
I en canvi són bons de veritat,
són secs i bons de veritat.
Bé, i ara anem
a aquells personatges
que teníem,
que això li agrada més a la Montse.
Al menjar li agrada més
al Joan Maria
i ja hi deixem
a la Juanita pels postres.
Això.
Però ara anem
a explicar coses
de personatges.
I aquí diu
Apolònia maltractada.
Aquesta no la vam fer l'altre dia,
oi que no?
No.
No, la pobra Apolònia.
Diu,
una tradició diu
que l'Apolònia
estava casada
amb un home
que la maltractava.
Ella,
tipa,
es va fer monja
del convent de Munció,
sense dir qui era.
Una nit
se li va aparèixer
Crist acarregat
amb una creu
i ella va dir
que l'ajudar-lo,
el volia ajudar
i Jesús
que li va respondre
Apolònia,
com vols ajudar-me
a portar la creu
si no has sabut
portar la teva?
La santa
ho va entendre
el sentit
d'aquestes paraules.
Va deixar el convent
i va tornar
a casa seva
amb el marit.
A l'home,
com a benvinguda,
li va aventar
una pallissa
que la va deixar torta.
Que li va fer saltar
tots els queixals
i les dents
i va acabar
matant-la.
Vaja.
I per això
la Apolònia
es venera
contra el mal
de queixal
i era patrona
de les dones maltractades.
A Apolònia
va viure
en el segle XIV
o XV,
no ho sap bé.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí.
És bastant avançada ja.
No és molt antiga,
antiga.
Bueno,
d'un i durà de temps.
Sí,
és el 1400.
Però ja no te'n vas
a la primera
de mitjana.
Bueno,
però tota la vida
ha hagut això
del maltractament,
no?
Això sí,
això sí.
Ara,
jo aquesta aparició
que Chris li diu
vés-te'n a casa teva
i que l'altre va...
Ai,
quin mal consell
li va donar, eh?
Penso que no sé
si seria el Chris, eh?
Bueno,
anem per una altra cosa.
Diu,
Hasdai Cresqués,
amic de Bernat Mitchell.
Nascut a Barcelona
en 1340,
va ser un rabí
reconegutíssim filòsof
que escrivia en català i en hebreu.
S'havia format a l'escola talmudica
que tenia a Barcelona
el notable
Nissim Berraubén,
girondí,
destacat rabí,
i tots dos van ser empresonats
per una falsa acusació.
Cresqués
gaudia
d'un gran prestigi
en el 1373.
Tant que
Pere el Ceremoniós
el consultava molt sovint.
Líder dels jueus
de la corona
catalano-aragonessa
va poder salvar
els calles d'Aragó
però no
el de Barcelona.
Recordem-se
que els calles
són aquelles...
Els barris jueus.
Els barris jueus, eh?
Sí.
Després del
progrom
de 1391...
Imagina,
allà hi hauria
un progrom,
sí, en va morir
un fill seu
i Crescres
va actuar
com un restaurador
material i espiritual
del judaïsme
a casa nostra.
El rei Joan I
li va encarregar
restaurar
els
aljames,
no és el que són,
gairebé destruïts
de Barcelona
i València.
Aljamés,
ho sabeu
el que vol dir?
No.
Diu,
for autor
de la
refutació
dels dogmes
cristians,
escrit en català
entre 1397
i 98
i traduït
a l'hebreu
en 1451
i d'una gran obra
en hebreu
Or Adonai
que vol dir
la llum del senyor
que influiria molt
en la filosofia occidental
i moriria a Barcelona
en 1411.
I l'últim
que llegirem avui
són
homes i dones
del call.
Al call
de Barcelona
s'hi ha conservat
noms de famílies
que hi vivien
gràcies
als censos
avantpassats
nostres.
Sabem
que hi van viure
els
argents
tinturers
que van haver
de fugir
a França
en 1487
acusats
de no haver
renunciat
a la seva fe.
Que hi vivia
també
Josep
Boniach
que va ser
un artestar
textil.
Els vidals
els bons
trucs
els isacs
els jafudà
els sardí
els coloms
i els maçots.
Cristóbal Colom
diuen
si era
un jueu
de Barcelona.
S'ha dit molt
que si l'italià
ha hagut
una gran cosa
d'aquestes.
Diu
el primer avalòs
inicial
dia 5 d'agost
a la Ribera
quan un vaixell
portar la notícia
de la destrucció
del call
de la ciutat
de Mallorca
i a generar
una generació
espontània
que va
cap al call
per obligar
els jueus
a convertir-se
al cristianisme.
A l'entrada
principal
a la placeta
de Sant Jaume
queien
foc
a la porta
de fusta
i entren
el call
i també
el cal
en foc.
Forcen
a tots els jueus
que es troben
anar fins a l'església
per convertir-los.
La majoria
es pot refugiar
però almenys
un centenar
que s'hi neguen
són assassinats.
Els soldats
van dispersar
els atacants.
Si el diumenge
6 d'agost
tot resta en calma
l'undemà
dilluns
dia 7
al migdia
quan anaven
a penjar
uns quants culpables
d'assassinats
furt
i incendi
en el moment
de geolacotar
la sentència
esclata
una batalla
campal
a la plaça
del blat
i de les cols
i el crit
de
Moïra
tothom
o viva
el poble
o el rei
els reis
són alliberats
i el tumult
va cap a la casa
de la ciutat.
Ocupen
la sala
del consell
i proclamen
l'abolació
la abolició
dels impostos
tot fent sonar
la campana
sagramental
per mobilitzar
els cidadans
i proposen
altre cop
anar
contra els jueus
refugiats
al castell nou
i avui
desaparegut.
L'edifici
és assajat
per la gent
i dimarts
dia 8
els jueus
obren les portes
declarant
la voluntat
de ser batejats.
Uns 3.000
són batejats
a la força.
Els indecisos
són segrestats
en cases
particulares
i religioses
per evangelitzar-los.
Però uns 300
es reafirmen
amb la seva fe
i són assassinats
i llençats
als pous
i cisternes.
I també es va intentar
transformar
la sinagoga major
en una capella
dedicada a Sant Domènec
amb la festa
que s'havia estat
el dia 5.
I un altre dia
parlem de més
coses tràgiques.
Déu-n'hi-do.
No, però vull dir que
són bestieses.
Però això
és que
el que dóna més ràbia
de tot a mi
de veritat
tant és que siguin jueus
com que sigui
el que sigui.
Ja.
Els siris
els libis
els de l'Iran
els de l'Iraq
els quets
i aquests
tots
tot són
per idealismes
absurds
i tontos.
Sí, sí, sí.
Perquè
i les grans guerres
han sigut
sempre per religió.
Quines ganes
de dir
com jo
crec
això
o penso
això
és el que val
tot el que
més no val
per l'amor de Déu
és absurd.
És que la humanitat
no arribi
a acceptar
les opinions
de tots
la diferència.
Que no vol dir
que tots siguem
res
que tots siguem
un amalgama
aquí
de que tot està bé
no?
Hi ha de respectar
el del veí
pensi el que pensi.
Però tot allò de més
dius
bueno
tenim aquest esperit
de la bèstia
que encara no està
pel que dèiem abans
la fera.
Sí, això mateix.
de la bèstia
viatjant per Catalunya
comentem
les meravelles
que el romànic
ofereix
en un entorn
geogràfic
extraordinari
a la vall
d'avui
on les esglésies
disseminades
per tota la vall
personalitzen
l'entorn
d'una manera única.
Escoltem
les paraules
que escriu
l'arquitecte
senyor
Joan Albert
Adell
expert
en restauració
de monestirs
i castells
per la vall
per conèixer
la vall
de boí
podem estaciar-nos
contemplant
el romànic
que es pot veure
per tot el paisatge
de la vall
tant en el seu tronc
com en les seves
branques laterals
de durro
i taull
en un entorn
geogràfic
extraordinari
trobem
el verd
de pis
dels prats
que cobreix
els pendents
de la muntanya
punxat
pels campanars
de les esglésies
que com a agulles
que fiten
el territori
fan palesa
perfectament
la seva funció
arquitectònica
d'esdevenir
senyals
que identifiquen
i personalitzen
l'entorn
natural
en una simbiosi
gairebé
perfecta
l'arquitectura
romànica
crea així
una nova realitat
en què
el paisatge
muntanyer
s'humanitza
a través
de les talalles
que van aixecar
els homes
dels segles
XII i XIII
per identificar
i destacar
la seva presència
en un territori
que ja en aquells moments
tenia un nivell
d'ocupació humana
equiparable
potser
al d'ara
però
el paisatge
pirinenc
i la presència
de l'arquitectura
romànica
en el seu interior
no és més
que el portal
d'entrada
a un dels conjunts
arquitectònics
que millor ens permet
conèixer
avui
la realitat
del que fou
l'art romànic
als condats
catalans
per un seguit
de circumstàncies
històriques
excepcionals
a la vall
de Boí
se'ns ha conservat
un conjunt
d'edificis
d'una personalitat
tan acusada
que es pot parlar
amb propietat
d'un estil de Boí
d'arquitectura romànica
del qual
a principis
del passat segle XX
es va recuperar
un dels tresors
d'imatgeria
decoració moral
i mobiliari
de l'alta edat mitjana
més notable
de tot
l'Occident europeu
aquest tresor
que avui
es conserva
als museus
i lentament
es reproduieix
els seus
emplaçaments
originals
ens permet
assegurar
fins a quin punt
la imatge
que avui
al segle XXI
tenim
de l'arquitectura romànica
amb les seves
parets
de pedreria
i les parets
unit
no
i les parets
i aparent unitat
i aparent unitat
res pot més
el resultat
de complexos
processos històrics
dels quals
no es poden excloure
les restauracions
del segle XX
que la seva concepció
original
ja de per si
complexa
la vall de Boí
és un dels millors
llocs
per apreciar
aquestes realitats
tant pel que fa
als processos
constructius
que es produeixen
entre els segles
XI i XIII
els quals
demostren
una activitat
artística
incessant
a la vall
pensem només
que a les esglésies
de Santa Eulàlia
d'Arill la vall
i Santa Maria
de Taüll
hem pogut identificar
entre 3 i 4
construccions
i reconstruccions
com pel que fa
la imatge
que els autors
van donar
a l'edifici
la senzillessa
de la iglesia
de Sant Quirce
és força
de Sant Quirc
Quirc
Quirc
ah és Quirc
sí
sense ser trencada
Sant Quirc
és força habitual
en el romani
muntanyà
és
el temple
és del segle XII
i és
d'una única nau
per arribar-hi
cal agafar una pista
en bon estat
que surt
de durro
s'hi pot anar
amb cotxe
i també a peu
si decidiu
aquesta última opció
es triga uns 30 minuts
l'estany de la Llebreta
situat a 1.600 metres d'alçada
és un dels més de 200 estanys
que es troben
dins de l'àmbit
del Parc Nacional
d'Aigüestortes
i de l'estany
de Sant Maurici
per la qual cosa
podem pensar
que la vall de Boí
és una de les portes
d'entrada
al parc
l'església parroquial
de Santa Maria
és a la plaça
de Taüll
hi ha una altra
església romànica
a l'entrada
del poble
arran de la carretera
l'església
de Sant Climent
consagrada
pel bisbe
Ramon Guillem
de Roda
l'any
1123
un dia després
que la
de Santa Maria
després de molts anys
de romànic català
va aconseguir
a principis del segle XXI
figurar
a la llista
del patrimoni mundial
de l'UNESCO
George Duby
una de les
una de les autoritats
en el coneixement
de la societat medieval
europea
afirma
que la condició
frontera
del nostre país
durant l'edat mitjana
i de les intermediacions
amb el món
islàmic
que se'n deriven
van afavorir
les innovacions
arquitectòniques
no
arquitectòniques
que van tenir
lloc
en les iglèsies
del Pirineus
a començament
del segle XI
l'historiador francès
assegura
detectar
una major
vivificació
del romànic
en les regions
que
com
Saxònia
Catalunya
o les riberes
del mar
del nord
i de la mànega
van ser
escenari
d'encontres
i fusions
que les van dotar
de ferments
de creativitat
que van preparar
l'esclat
d'un art nou
forjat
en l'arrel
del segon mileni
de l'era cristiana
a Llombardia
a Burgonya
a Catalunya
a la pregunta
de quina importància
concreta
té
el romànic
de la vall
de Boí
la resposta
és
que la seva
gran qualitat
és equiparable
a la d'altres
llocs
de Catalunya
però
que allò
per la qual
qual cosa
destaca
és la gran
quantitat
de temples
en tan poc espai
i la bona
conservació
de gairebé
tots ells
La Renaixença
primer literària
i excursionista
i després també
política
va salvar
un art
que durant
set segles
havia estat jutjat
amb indiferència
però
darrere
d'aquest
interval
de temps
es va fer
un primer inventari
dels tresors
artístics
medievals
pirinencs
un intermediari
polonès
va quedar
tan impressionat
en veure-les
que va començar
a comprar
frescos
als bisbats
És així
com les pintures
de mur
van anar
a parar
a l'estranger
la comunitat
va haver
d'afanyar-se
la man comunitat
la man comunitat
la man comunitat
perdó
la man comunitat
va haver
d'afanyar-se
per aconseguir
que les altres
es quedessin
a Catalunya
les esglésies
romàniques
sovint
són vistes
com a representatives
del nostre
taranà col·lectiu
a causa
de la seva
discreció
austeritat
i petitesa
les noves pintures
donen pistes
de fins a quin punt
aquesta precessió
és errònia
el romànic
era tan ostentós
com era capaç
de ser
en aquell temps
els temples
cal imaginar-los
pintats
per dins
i per fora
mentre es tanca
la seva petitesa
només és relativa
ja que
quan van ser
construïts
els campanaris romànics
eren
gegantins
majestuosos
orgullosos
desafians
uns conceptes
que no es diuen
amb la nostra manera
de ser
actual
tan
més ella
però
no hem d'oblidar
que la Catalunya
del segle XII
no havia de demanar
perdó
ni justificar-se
per existir
era
no
no
no
no
no
Avui us oferim un fragment de l'opereta La viuda alegre de Franz Légar.
En les veus de Plàcido Domingo i Paloma San Basilio,
en l'Orquestra Sinfònica de Miami,
vaig a la direcció d'Eugène Conn i José María Xova.
Sous-titrage MFP.
Sous-titrage MFP.
Sous-titrage MFP.
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...














...
...
...
...
...
...
...