A les portes de Riu d'Esperm, sintonitzes de Riu d'Esperm, pel ràdio de Sant Jus,
l'orant de Riu d'Esperm.
Seixanta i més.
Molt bona nit, amics oients de Ràdio d'Esperm.
S'acosta a Nadal. Alegria a la casa on hi ha nens.
Cagatió, pessebre, arbre, de tot, perquè tot és bonic i alhora alegre.
En d'altres cases la cosa no és tan esbojarrada, però perquè no és juillosa.
Per molt que hi hagi gent que vulgui no rear el Nadal, l'ambient ho omple tot d'un aire especial.
Celebrem aquest any el Nadal, que més endavant, Déu dirà.
Bones festes i fins l'any que ve.
Bones festes i fins l'any que ve.
Bé, comencem el dia d'avui. Gràcies, Lina. Gràcies, Montse. Gràcies, Joan Maria.
Moltes gràcies, Carles. Bé, estem a punt de començar 60 i més.
Després del gran èxit de solidaritat del passat diumenge amb la Marató de TV3,
tenim un altre front al que hem de plantar cara,
el més trist i desconsolador com és el càncer infantil.
Ja fa temps que l'Hospital de Sant Joan de Déu ha iniciat una investigació a fons
sobre un càncer que té, desgraciadament, uns pacients especials.
Els infants.
L'equip investigador va avançant en els seus tractaments,
però ja torna a sortir el peró, mancant-se de diners.
L'Hospital va posar en marxa una campanya que té com a eslògan
Festa Donant de l'Esperança i una adreça electrònica,
una mica complicada, però apunteu.
Poquet a poquet.
I ens diu que nosaltres podem fer avançar la ciència fent-nos donants.
L'Hospital de Sant Joan de Déu disposa d'un laboratori
d'investigació del càncer infantil
amb un equip que supera els 30 professionals.
Més del 70% del seu pressupost prové de donacions privades
d'entitats i persones solidàries que pel moment ho fan possible.
Però no és suficient. Es necessiten ingressos.
Per tant, passeu. Festa Donant.
Tot en favor dels nostres nens.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Vietjant per Catalunya.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Festa Donant.
Avui farem, viatjant, una mica especial.
Perquè ja que no ens enllunyem del nostre poble,
farem unes visites o uns comentaris sobre persones
que van fer molt per la costa del nostre país.
Bé, no ens enllunyarem massa del nostre poble.
D'acord que alguns quilòmetres hem de fer, però retornarem a una població que és bonica, acollidora,
de la qual potser ja hem parlat en alguna ocasió, Sitges.
I de Sitges en parlarem del seu santuari, la Mare de Déu del Vinyet,
i d'alguns dels seus indians, que allí anomenen americanos.
També d'altres, les obres dels quals encara existeixen avui en dia.
I com a primera referència visitarem el santuari del Vinyet.
Escoltem les paraules de l'escriptor Pep Coll quan ens va fer una mica d'història
de com es va produir la troballa de la imatge de la verge.
Però abans ens situarem a la localització del santuari,
que es troba a un quilòmetre i mig del centre de Sitges
i s'arriba per la carretera que va cap a Vilanova i la Geltruïda.
Aquest santuari està documentat des de l'any 1174
i el seu interior és de l'estil neoclàssic i el campanar data de 1872.
Diu en Pep Coll, dels centenars de Mare de Déus trobades arreu de Catalunya,
la del Vinyet de Sitges deu ser l'única que no ha estat descolgada per un pastor,
alertat pel comportament poc habitual d'algun animal de la seva ramadà.
Diu la tradició que un esclau de Cal Milà dels Ferrés va trobar la imatge al peu d'un cep
mentre acabava la vinya dels seus amos.
Aquest bon home treballava amb tantes ganes que quan se'n va adonar ja havia desgraciat la figura.
amb un cop d'aixada li havia tallat la mà dreta.
Tot i la mutilació, el bon jornaler s'ha pressat a recollir la troballa
i la va portar al seu amo, dins del cistell de la brema.
Però, oh, sorpresa!
La imatge s'havia fet fonadissa del cistell.
Va retornar sobre les seves passes i la va trobar justament al peu del cep on l'havia descolgat.
Va recollir-la de nou, però com que la desaparició es va repetir dues vegades més,
els senyors de la Masia van comprendre que es tractava d'un senyal diví
i la van edificar una capella al mig de la vinya.
L'esclau, que era moro, es va fer batejar a l'acte
i es va convertir en el primer ermità del santuari.
Tancada l'arribada de la Mare de Déu,
els reïms de la vinya es van tornar més gustosos i dolços,
com una bresca de mel.
Un cop aixafats i fermentats al cub,
van donar un vi aromàtic, dolç i de generosa graduació,
que van anomenar Malbacia.
Era tan bo que els pagesos empaltaven els ceps amb brots tallats del vinyet,
escampant així la mena per tot el terme de sitges.
Aviat la qualitat del mos del nou vi i un seguit de bones collites
van enriquir tota la població,
ja que tant els pagesos hereus que conreaven les vinyes com els seus germans,
els ha anomenat cavalers,
o...
Fadris Terms.
Fadris Terms.
Sí.
No ho havia sentit mai la paraula, però jo copio a l'escriptor.
Fadris Terms.
Fadris Terms.
Que no s'hi podien quedar a casa, pobres.
Doncs s'aventuraven a armar un vaixell i comerciaven el vi pels pobles a la costa.
A part de pagesos i de mariners,
a Sitges també hi havia pescadors,
aquells que en no posseguir camps propis
havien de guanyar-se la vida amb els fruits de l'ample camp
que sortosament mai no havia estat propietat.
I...
No, exclusiva de ningú.
Eren camps Terms, ells van posar vinyes.
Exclusiva de ningú.
Resulta que el santuari de la Mare de Déu del Vinyet
els protegia discretament, gairebé d'amagat.
Es diu que més d'un matí,
en obrir l'ermità a les portes del santuari,
havia trobat al mantell de la verge ben moll d'aigua salada.
Senyal inequívoc que durant la nit,
la Mare de Déu havia anat a treure del mar un pescador
a punt de morir ofegat.
Les històries, mítiques o religioses,
tant se val, del Vinyet de Sitges,
ens ajuden a entendre d'una manera millor
les activitats tradicionals dels pobles de la costa catalana,
abans de l'arribada dels turistes,
que és la pesca, el conreu de la vinya
i la fabulosa aventura comercial dels indians.
De dos d'aquests indians, o americanos,
com els anomenen a Sitges,
tenien algunes dades
i de Don Facún Bacardí,
propietari i director de les destileries Bacardí,
i de Don Bartolomeu Carbonell,
propietari i director d'una important empresa
de vins de taules especials
i varietats amb vin mosquatell.
Molt important en l'època
en què Don Facún i el senyor Carbonell
varen compartir una instantània
l'any 1925.
En aquest any, Don Facún va venir a Sitges
a visitar per primera vegada
el poble on havia nascut
el seu pare.
I a la instantània a què ens referim
es poden veure els dos importants empresaris,
l'un vingut d'Amèrica, de Cuba correctament,
concretament,
i l'altre controlant de Sitges,
un gran imperi aconseguit a base d'esforços
i de treball sense limitació.
La història d'aquests dos homes
té molts punts de contacte
i una desavinença.
Pel primer, Don Facún,
Sitges només era una nostàlgia
que, vist des de Cuba,
davant dels negocis familiars,
doncs,
li inspirava aquesta
mena de melangia.
La destileria de rom,
que segueix ampliant mercats
i pel segon després d'una llarga estada a Cuba,
ara és a Sitges,
des d'on dirigeix
la seva pròspera aventura cubana,
on gaudeix de la seva tranquil·litat
en el poble mariner
que el va veure néixer.
Però passat el temps,
amb dos,
van deixar constància
del seu esplendor econòmic
en diferents construccions
del més destacat modernisme.
I així queda demostrat
en el passeig més bonic
de la població
que tothom coneix
com el passeig dels americanos.
Però no és solament a Sitges
on els indians
van deixar la seva petxa
a través de la seva aportació econòmica.
Hospitals,
aqueductes, jardins,
places,
vies fèrries,
són obres que els indians
van enfiançar
pel bé comú
quan van tornar a Catalunya.
Era una forma
d'impulsar
el progrés industrial
i comercial
en què es basaven
les seves activitats econòmiques,
d'exercir
un cert paternalisme
social
i d'acompanyar
el prestigi
i el reconeixement
com a nova classe
hegemònica.
Podem recordar
algunes d'aquelles obres
que han arribat
fins als nostres dies.
Parc Samà.
Salvador Samà
va encarregar
Josep Fonseré
un jardí
amb plantes
exòtiques
a Cambrils.
Palau de la Plana Novella.
Pere Domènec
va fer
a Manuel Comas
la construcció
espectacular
menció
al Garraf
on
és el monestir budista.
Túnels del Garraf.
Francesc Bumà
va aconseguir
per metjà
de subscripcions
d'accions
finançar
les obres
per foradar
els túnels del Garraf
i portar
el Ferru Carril
a la comarca
l'any 1881.
Josep Iguell
va traslladar
la seva fàbrica
a Port Vell
de Sants
a uns terrenys
adquirits
a Santa Coloma
de Cervelló.
Plaça
de la Vila
de Vilanova.
Josep Tomàs
Ventosa
va financiar
l'urbanització
de la plaça
Porxada
de Vilanova.
Porxos
d'en Xifrer.
Josep Xifrer
va aixecar
un bloc de pisos
al Pla de Palau
Barceloní.
I tren
Barcelona-Mataró
impressionant
per la inauguració
a l'Havana
d'una línia fèrrea
Miquel Viada
va finançar
el primer tram
ferri
de la península
encara que va morir
abans
de veure la inauguració.
Realment
els indians
van deixar
una bona petxa
a tot el litoral
i no al litoral
perquè
arreus també
hi ha molt
molt
modernisme.
Sí, sí.
Sí.
I bo, eh?
Vam fer
una visita guiada
amb l'Ajuntament
i realment
tot el passeig
és un bon...
totes les rajoles
que hi ha
en aquella sala.
Sí, sí, sí.
Hi ha gent
emprenedora
i que els agradava
fer negocis.
Sí, també.
Almenys
que estaven...
Ara està passant
al revés.
Sí, sí.
Ara moltes empreses
catalanes
de molt de temps
els han comprat
els xinos.
Sí, i què sabran
els xinos de res.
m'he enterat
perquè solitat
que, per exemple,
aquests famosos
ara que venen
al Torrons
el Torrons Vicenç
que està tot a l'EU
i que és de Gramunt
i que no sé què
doncs de català res.
La propietat
és d'un turc.
Ah, d'un turc encara.
Clar, perquè porta
les avellanes
i fa servir
les avellanes
als camps
que resulten
més barates
que les nostres.
Encara que les nostres
siguin més bones.
Sí, però aquest senyor
és emprenedor
que és el que abans feien.
Doncs ara, mira,
venen els turcs
i els xinos.
Els de qui saps
el que fan?
calés,
s'ho porten
amb pernisos fiscals
i ara s'ha d'un turc.
Bueno, escoltau,
millor que sigui
un turc
que dirà
Torronqui
perquè la R la pronuncia
però si és un xino
dirà
Tolon, Tolon,
Tolon, Tolon.
I com són
amb el barall
de la...
de la vaca.
Quiero un poco
de Tolon.
No sé si saps.
Molt bé.
Posa una mica
de música,
si saps.
Ai, senyor.
No, ja estem
ben apanyats.
I don't understand.
Jingle bells, jingle bells,
jingle all the way.
Oh, what fun it is to ride
in a one-horse open sleigh.
Jingle bells, jingle bells,
jingle all the way.
Oh, what fun it is to ride
in a one-horse open sleigh.
dashing through the snow
in a one-horse open sleigh.
Over the fields we go,
laughing all the way.
Bells on bobtails ring,
making spirits bright.
What fun it is to laugh
and sing a sleighing song tonight.
Jingle bells, jingle bells,
jingle all the way.
Molt bé,
les campanetes,
però ara qui ha de parlar
és la Lina.
Bueno, jo ja veieu
que estic amb la part
tota, com si diguéssim...
Misteriosa.
No, misteriosa no.
Allò dels misteris
vindrà ara l'any que ve.
De moment encara
acabem aquest, eh?
La part, podríem dir,
cultural,
bla, bla, bla, bla,
de la ciutat.
I avui,
si us en recordeu,
havíem dit
que parlaríem
de la Raquel Meyer.
Sí, senyora.
Que era la deessa del Paral·lel,
no?
Sí.
Està xulo.
Compremeu-ste este ramito.
Que la va fer famosa.
D'acord.
Bueno, ens diu.
A la cantonada
de l'avinguda del Paral·lel,
amb el carrer Nou
de la Rambla,
davant del Teatre Arnau,
hi ha una plaça
amb una font
i amb una estàtua
d'una jove oferint violetes
als vianants.
És la plaça
de Raquel Meyer,
la reina dels anys daurats
del Paral·lel.
Meyer
va néixer com
Francisca Marqués López,
el 9 de març
de 1888,
a Tarazona.
Filla d'un humil
ferrer aragonès,
va viure amb la seva família
al poble sec.
Va treballar
en un taller
de confecció del barri,
on diuen
que acostumava a cantar
mentre feia la feina
amb una veu suau
i plena de matisos
expressius.
Aviat,
va treure l'atenció
d'alguna de les vedets
de l'època
que solien freqüentar
al taller.
El febrer de 1908,
Francisca va debutar
en el Salon
La Gran Penya
amb el nom
de la Vella Raquel.
En poc temps,
va passar en millors sales
i va ser a les hores
quan va canviar el seu nom
per el de Raquel Meyer.
El setembre de 1911,
va debutar
al Teatre Arnau
de Barcelona
i a partir d'aquí
la seva carrera
seria imparable.
En aquesta època
va fer popular
la Violetera
i el Relicario,
cançons
que tot
i que José Padilla
no havia compost
per a ella,
la deessa del Paral·lel
va saber cantar
amb expressivitat
perfecta
i les va convertir
en tonades
tan impactants
que el seu estil
encara impregna ara
la cançó espanyola.
El coplet,
aquí diu coplet,
eh?
Sí, sí,
el copletista.
Era un gènere
considerat
de segona categoria,
propi dels gustos
del poble
que buscava diversió fàcil
i una mica picant
als locals del Paral·lel.
No obstant això,
la capacitat de Meyer
per transmetre
emocions
va transformar
la percepció
del coplet
i començaria
a estar ben vist
entre la burgesia,
l'alta societat
i els intel·lectuals
de l'època
i així es va convertir
en musa
de molts intel·lectuals
i lletristes
i poetes
que escrivien cançons
i més cançons
per la nova deessa.
El carisme
d'aquella
vella estrella
temperamental,
ambiciosa,
interrogant
i completament
segura
de si mateixa
era tan impactant
que en el 1918
Joaquim Saroia
va voler pintar
el seu retrat.
En el 1919
Raquel va triomfar
a París,
Argentina,
Uruguai
i Xile
i al mateix
anys va iniciar
la seva carrera
al cinema
mut
i va rodar
a Espanya
i a França
on va
protagonitzar
Rosa
Rosa de Flandes
Violetas
Imperiales
Carmen
La Tierra Prometida
Ronda de Noche
i Nocturno
i el 1926
va fer una gran gira
pels Estats Units
que es va rendir
a l'atractiu
de la reina del Paral·lel
i va aparèixer
a la portada
del número 17
de la revista
Time
El 26 d'abril
de 1926
Honor
que només
van compartir
amb grans estrelles
internacionals
i polítiques
La Guerra Civil
Espanyol
i la Segona Guerra
Mundial
van interrompre
els somnis
i el futur
de tot Europa
i la carrera
de la Raquel Meyer
tampoc
no va ser
una excepció
i en 1937
va viatjar
a Argentina
i es va quedar
fins a 1939
i després
de la Guerra Civil
què?
Tota la Guerra
no seria tonta
no?
Després
de la Guerra Civil
es va mudar
a Barcelona
i allí
va contraure
matrimoni
per segona vegada
amb l'empresari
francès
Dumont Sayac
on l'allà
s'està magnífic
però també
es va divorciar
en 1943
i durant
els anys següents
la brusca ruptura
de la societat
a causa
de la guerra
i la postguerra
i l'aparició
d'altres formes
artístiques
del cinema sonor
altres ritmes
la comèdia americana
van fer
que la seva estrella
se n'anés
apagant
a poc a poc
i la Raquel Meyer
es va anar
quedant sola
i oblidada
a Barcelona
va tenir
va tenir dos fills
adoptius
dels quals
mai
va fer
massa cas
i diuen
que va viure
els seus últims
anys
envoltada
de gats
i va morir
l'any 1962
sí
però
quan jo era molt petita
que m'agradava tant
la ràdio
encara
encara sonava
si va morir
al 62
encara sonava
clar
que per ser
jo
la seva veu
no m'havia agradat mai
però
escolta
mira
tenia sugarbo
tenia sugarbo
i salero
sí
val
i deixa'm
fer una miqueta
perquè després
ja ens n'anarem
amb ventús
perquè és clar
no solament
han tingut
aquestes velles senyores
la vella Dorita
i la vella
la vella Raquel
també n'hi ha
una catalana
universitària
en ple segle XVI
diu
el carrer de la cendra
del Raval
va néixer
en 1594
Juliana Morell
l'única dona
que figura
en el paranimf
de la Universitat
de Barcelona
filla
d'un manquer
adinerat
i ben posicionat
dins de la societat
barcelonina
és enviada
molt aviat
al convent
de les Dominiques
perquè la seva mare
havia mort
al néixer ella
en 4 anys
les Dominiques
la van retornar
el seu pare
en considerar
que ella havia
adquirit
tots els coneixements
que el convent
li podia transmetre
el seu pare
es va preocupar llavors
de proporcionar-li
una educació
a l'alçada
de la seva intel·ligència
preceptors
humanistes
i erudits
es van dedicar
amb especial cura
a formar
aquesta nena
d'extraordinari talent
els set anys
la Juliana
la Juliana
coneixia
el llatí
l'hebreu
i el grec
que dius
els dotze
com nosaltres
oi?
més o menys
més o menys
i els dotze
dominava l'espanyol
l'àrab
el siri
l'italià
el francès
la lògica
la moral
i les humanitats
i als 17
parlava
llegia
i escrivia
en 14 idiomes
quan tenia
7 o 8 anys
el seu pare
es veu obligat
a fugir
de Barcelona
per problemes
econòmics
de Lió
a Vinyó
la Júlia
quan encara no tenia
15 anys
ja participava
en debats
filosòfics
i teològics
la seva intel·ligència
i la seva capacitat
dialèctica
eren reconeguda
arreu
en plena època humanista
era una jove
admirada
i les seves intervencions
eren veritables
actes públics
els quals
assistien
tant
laïcs
com religiosos
la Juliana
va decidir
entrar a l'ordre dominica
en contra de la voluntat
del seu primogènit
que opinava
que en un convent
frenaria els seus coneixements
i la erudició
l'home
s'hi oposà
tan fermament
que la retirà
la dot
però una amiga
la contessa
de conté
membre de la iglésia
i el bisbe
de Vinyó
van reunir
els diners suficients
per donar-la
tot i així
al final
no li va caler
aquests diners
i després
de llargues converses
amb la seva filla
el pare
accepta el destí
que ell havia triat
i al convent
la Juliana
es dedicaria
completament
al coneixement
va escriure
va traduir
i va ser priora
i va seguir sent
reconeguda intel·lectualment
senyores
para que vean
que de cuando en cuando
sale una mujer sàvia
dice
a l'Aurel de l'Apolo
1630
el dramaturg
López Derega
dedica uns versos
a la Juliana Morell
molt bé
o sigui que
era destacada
destacada
esticades
i tant
per això són
cervells especials
si es pogués
quan es moren
fer una dissecció
per veure realment
això ja ho volíem
fer-ho
oi allà
hi ha algú
que conservava
els cervells
allà amagats
per transportar
més que res
per estudiar
quina mena
de part
oi
suposo que no
ciència ficció
no és una cosa
crec que sigui física
no no
no és física
és el cervell
i com que no sabem
com funciona
no
encara
això era 1500
i encara no sabem
com va
no no
no
i quan no va
oi tu no
no va
no va
no va
vale
aquesta música
que és
és entre dos
aigua
però
nosaltres parlarem
de l'aigua
que és com
un element
absolutament
indispensable
a la vida
diu que
l'aigua
és vida
existeix
en tres estats
sòlid
sòlid
líquid
o gasós
de la seva història
i de com
el ser humà
se les ha
enginiat
per fer-la
arribar
a les cases
a les indústries
en fi
per l'ús
que la humanitat
ha donat
a aquest
tan preciat
element
que
com he dit abans
és vida
des de sempre
els pobles
es van instal·lar
a redors
dels cursos
de l'aigua
o en llocs
de fàcil
accés
a ella
un riu proper
oferia
a més
un mitjà
de transport
ràpid
i un cert
grau
de protecció
contra els
atacs
enemics
fa milers
d'anys
el Tigres
i l'Eufartes
a Massaputònia
el Nil
a Egipte
o més tard
el riu Groc
a la Xina
van veure
el naixement
de les primeres
civilitzacions
assentaments
posteriors
van seguir
aquesta mateixa
pauta
des de París
hasta
a Carmandú
en zones
desèrtiques
com en el
Yemen
els poblats
es van
establir
seguint el curs
d'aigües
soterrànies
el sistema
més antic
conegut
de captació
d'aigua
és el
ganat
ganat
ganat
amb
q
inicial
ganat
són llars
canals
soterranis
que pleguen
aigua
de capes
freàtiques
molt llunyanes
i la transporten
fins als punts
de consum
el canat
s'excava
com si fos
un túnel
a uns 20 metres
de profunditat
amb una
lleugera
inclinació
amb la finalitat
que el líquid
corri per sempre
gravetat
és com una mina
de la qual
no s'obtenen
metalls
sinó
aigua
els canats
més primitius
es van construir
a l'Orient Mitjà
sobre un mil·leni
abans de Crist
solament
a l'Iran
es comptabilitzen
molts quilòmetres
dels quals
encara
continuen
en actiu
un gran
nombre
des d'allí
el seu ús
es va estendre
després
de la conquesta
àrab
pel sud
d'Europa
també es va
construir
a Mèxic
durant l'època
colonial
seguint
l'experiència
de la metròpoli
la civilització
romana
va ser mestra
a la construcció
d'obres públiques
per garantir
el subministrament
d'aigua
amb la finalitat
de salvar
el desnivells
es van construir
impressionants
arquaductes
Roma
s'abastia
a través
d'onze
d'aquestes
construccions
el primer
va ser
l'Aqua Apia
que es va construir
l'any 312
abans de Crist
l'últim
a construir-se
va ser
l'Aqua
Alexandrina
més de 500 anys
més tard
alguns d'ells
es van mantenir
en servei
fins ben entrada
l'edat mitjana
un d'ells
l'Aqua Virgo
encara porta aigua
que serveix
per alimentar
algunes fonts
ornamentals
com la fontana
de Trevi
durant l'edat mitjana
la majoria
de les poblacions
europees
s'abastien
de pous
fons
i aigües
de superfície
a finals del segle XIV
la ciutat
de Bruixes
a Bèlgica
disposava
d'un sistema
de subministrament
públic
pels seus
40.000 habitants
basat
en rodes
amb recipients
que recollien
l'aigua
per mitjà
de galledes
i l'acumulaven
en cisternes
al segle XVI
Roma
continuava
aixecant
nous aqueductes
moltes vegades
aprofitant
els fonaments
i les estructures
de les construccions
clàssiques
per aquesta mateixa època
Londres i París
feien servir
rodes hidràuliques
per recollir
l'aigua dels rius
Tames i Sisena
respectivament
i uns
del pont de Londres
i les de París
al pont Neuf
aquestes generaven
un caval
gairebé
de mig metre cúbic
per minut
no era molt
certament
però si era
un gran avenç
per aquell temps
a la penúnsula
ibèrica
van fer
famosos
els artilugis
de l'enginyer
italià
Duanello
Torrino
per elevar
l'aigua
des del Tajo
fins a la ciutat
de Toledo
el primer aparell
subministrava
15.000 litres
diaris
però com que
la major part
d'ells
la gastava
l'Alcázar
Torrino
va haver de construir
el segon model
que segons
diu la història
donava un rendiment
superior
fins a aquell moment
s'havien avestit
d'aigua
per mitjà
d'uns
o ho deien
en castellà
d'aguadores
muntats
en uns pobres
borrets
que la pujaven
des del riu
a la ciutat
però
que desagraït
som els
essers humans
malgrat
l'èxit
del projecte
el rei Carles
V
no li va pagar
mai
el sou
que li havia
promès
cosa rara
cosa rara
no m'estranya res
durant els segles
XVII i XVIII
moltes poblacions
van començar
a disposar
d'embalsaments
i sistemes
de bombeig
aquests últims
moguts
per rodes
de paletes
al final
del segle XVIII
es va
introduir
les bombes
accionades
per màquines
de vapor
que donaven
capdalt
molt superior
als sistemes
tradicionals
avui en dia
la ciutat
de Nova York
rep l'aigua
des de les muntanyes
situades
a gairebé
200 km
de distància
li arriba
per un sistema
de tres conductes
soterranis
d'uns 4 metres
de diàmetre
més grans
que el del túnel
del metro
excavats a la roca
a 20 metres
de profunditat
es distribueix
gràcies
a una xarxa
de canonades
que si es posessin
en línia
travessarien
l'oceà atlàntic
per mitjà
d'elles
els novallorquesos
veuen
cada dia
l'equivalent
a més de
8.000 milions
de litres
i tant
vas tu
i arribem
a la depuració
de les aigües
al final
del segle XIX
a finals
del segle XIX
el bacteriòleg
alemany
Robert Koch
va demostrar
la influència
dels germans
en el desenvolupament
de moltes malalties
a causa
de l'aigua
en mal estat
a partir
d'aquest moment
es va posar
en marxa
programes
sistemàtics
per la depuració
de l'aigua
subministrada
a la població
primer
en filtració
de les lleres
del riu
i més tard
amb desinfecció
mitjançant
aportació
de clor
l'aigua
és l'element
més important
perquè hi hagi vida
no es destruïeix
amb l'ús
es recicla
i es torna
a utilitzar
una
i una altra
vegada
l'activitat humana
pot contaminar-la
no deixar
que circuli
adequadament
desviar-la
del seu curs
natural
però no es pot
modificar
gairebé
la seva
quantitat
total
aprenguem
a respectar-la
i conservar-la
no la malbaratem
jo
sempre he dit
fa molt temps
que ho dic
que
si n'hi ha una
quarta guerra
mundial
declarada
serà per l'aigua
i tant
i tant
per l'aigua
i tant
per la posició
els pobles
no
perdona
no la guerra
que no és la quarta
però que són les guerrilles
aquestes que n'hi ha
no
pot ser
pot ser la guerra
però una grossa
serà per l'aigua
per la manca d'aigua
o per la
no no
per el domini de l'aigua
per el domini de l'aigua
per el domini de l'aigua
per l'acaparament d'aigua
sí sí
o sigui
un poble
que a més
molt proper
que no és meu
però és de la família
sí
estan totes les famílies
barallades
perquè
l'hereu
allà no hi ha nereus
es parteixen les finques
a part d'iguals
ja
doncs
el que li va tocar
la clau
del registre de l'aigua
no la vol
no l'estima ningú
i no el vol compartir
a ningú
no la vol compartir
ningú
no no
perquè a més
es permet el luxe
de quan arriba l'estiu
vendre-la
aquí
a qui l'almana
sí senyor
si t'ha fet
amb això
de l'aigua
la ciutat de València
hi ha el tribunal
de les aigües
que va part
del servei
de la justícia
i són des de fa
cent d'anys
tota una sèrie
de senyors
que fan
el servei
de jutge
i està molt i molt
ben valorat
és una reliqui
de l'antigüe
una de les coses
que fan
en aquest tribunal
és
parla vostè
calla vostè
això és valencià
és veritat
quan és
parla vostè
calla vostè
parla vostè
calla vostè
cadascú dona la seva raó
i llavors
el que passa
el que passa
és que
els jutges
deuen ser molt
entenimentats
home
bueno
són problemes
domèstics
però que
resoldren
són importants
bé doncs
la musiqueta
no en sé
la música
per vol dir
no
sí senyora
molt bé
i com s'acosta a Nadal
què més
que escoltem
el Carreras
el nostre
gran cantant
Josep Carreras
amb aquest
com ho diríem
aquesta Nadala
jo diria una Nadala
aquesta Nadala
tan bonica
i que
el meu nen
quan jo
quan jo el tenia a casa
i era petit
el meu net
que cada cop
que li cantava
feia plorar
sí sí
pobrissó
plorava ell o ploraves tu
no no
ell plorava
però plorava
per la cançó
o per la tornada
que li feies
no no
per la cançó
que s'espantava
per la cançó
pobrissó
escoltem-la
que li darem
en el noi
de la mare
que li darem
que li sàpiga
bo
menem
veritat
i
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
El teu article!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!
I és un altre remei molt bo per aquesta època, és el te d'arrel de lotus, que no només ajuda a eliminar mucositat, sinó també per a refredats, sinusitis i tos crònica.
Remullar dels rodanxes d'arrel de lotus seca, 5 o 10 minuts fins que s'estobin, tallar-la en porcions petites, triturar-la en un morter i tornar a col·locar-les en l'aigua de remull, afegir una mica de sal i unes gotes de soio, portar a bullir i després coure a foc baix 15 minuts i beure.
Aquesta aigua és per netejar les impureses que crea els refredats amb mucositats que van aparar a l'estómac.
Ara que has dit, perdó, has dit una cosa que sí que ara es veu que es posa, que si hi ha mucositats que no prenguin llet.
No, bueno, no ho diu...
Coses làctiques, aquí ho dius làctiques, sí.
No ho diu perquè crea mucositat la llet.
Sí, sí, és el que diuen.
Sí.
Pobre llet, només que li posen coses en contra.
No li posen una mica de cunyac i...
Sí, perquè creus que passa...
Que la llet, ens hem acostumat a prendre llet de vaca, quan en principi la llet de vaca no és apropiada pels serts humans.
Ja.
Però, clar, l'hem aprofitat i, bueno, hi ha molta gent que la tolera perfectament i hi ha persones que no.
Que no la tolera.
Bueno, aquestes tres es poden veure a l'inici dels símptomes dues vegades al dia i recorda una cosa bàsica.
Si el que tens és fred, necessites escalfor, externa, abriganta i interna a través del que menges i del que beus.
Sí, senyorita, molt bé.
I tant. Com deia l'Alina, un chorrito.
Digue, conyac, dentro de la leig.
Ah, no t'ho riuràs.
Però quan jo era petita, les gotes són apropiades al que a tu t'agradi.
Abans de venir, jo, de totes maneres, això és molt xulo perquè aquí parlen sempre d'elements molt bons, però jo abans de venir he deixat un caldo fet i estava tan bo i no era agressós que li dic a ma filla, dic, si a mitja tarda tens fred, pren-te una tassa de caldo i em veuràs com...
Molt bé, amb reacció, amb reacció.
Ara, el gengibre aquest, el que ho pren bastant, és un altre dels fills, això ja és molt personal.
Però això pica.
No? I diu, bueno, no em veureu mai constipada. I efectivament, ella és una consumidora amb certs graus del gengibre.
La veritat és que no està més fredada.
A mi el sabor no m'agrada gaire.
Però és molt picant.
Molt picant.
És picant, sí.
Però bé, a casa som aficionats, eh?
Sí, el gengibre.
Jo crec que si menjéssim tot el que la Montse ens va dient...
Ens recomana?
Estaríem per fets.
Res de res de res.
Ho esquivem.
I cada dia més joves.
Ho esquivem, ho esquivem.
Mira, jo sí que m'ho apunto, perquè hi ha moltes coses que diu que feran sentit.
Sí, sí, sí.
El problema és que cada vegada necessito més pots.
la meva dona ja a l'armari el tinc ple.
Totes les coses que ha passat.
Al final et farà sortir de casa amb tant de pot.
Bé, doncs, aviam, què dius aquesta setmana, Joan Maria?
Mira, aquesta setmana la reducció que he fet és en primera persona, sobre festes de Nadal.
Ah, molt bé.
Bé, doncs, l'altre dia vaig agafar el tram, com faig quasi sempre que vull anar a Barcelona.
Sigui per gestions o per turisme.
Reconec que m'encanta mirar les cases d'arquitectures singulars,
les poques botigues centenàries modernistes que queden.
Ja queden poques.
Descobrir indrets plens d'història, etcètera, etcètera.
La línia també, com que ens explica moltes coses de Barcelona,
també vaig intentar veure aquests racons l'aspecte que tenen, si fan por o no.
No, por no en fan.
Barcelona és única al món per la quantitat i qualitat de comerços establerts al baixos dels edificis.
Al vespre, quan encenen els llums dels aparadors, els carrers estan, en general, ben il·luminats.
Però, oi, quan baixen les persianes, la foscor es fa palesa i la inseguretat guanya terreny.
El motiu d'anar a Barcelona, aquesta vegada, era per poder gaudir de la il·luminació de les festes de Nadal.
Ben aviat va arribar la meva frustració, per la poca llum en general dels carrers,
començant per la plaça de Catalunya i d'altres artèries principals de la ciutat.
Potser és dels anys que Barcelona està menys engalanada.
Em pregunto com pot ser que Barcelona, una ciutat davantera a nivell mundial per la quantitat de turistes que rep,
no promocioni el turisme de qualitat a l'hivern, en especial el de les festes nadalenques.
Què fan les entitats barcelonines? Patronals, cambrers de comerç...
Esperem que l'Ajuntament ho faci tot per ells?
Per què serveixen els diners recaptats per l'impost que grava les pernoctacions als hotels?
Ja que he anomenat l'Ajuntament, a la plaça de Sant Jaume també estava poc il·luminada, com sempre, per no dir fosca.
A un cantó hi han instal·lat una vet de Nadal per recordar que estem en època nadalenca.
Quasi al centre de la plaça hi ha una moderna obra d'art,
com prou feines vaig poder veure per la cua de gent que hi transitava.
Els comentaris de la gent que visitava l'obra, com sempre, de tots colors.
Deixeu-me dir el meu pare, doncs bé, de perzebre crec que no en té res,
com alguns entesos comentaven.
La prova que la cadira que dur un pitet amb la paraula Jesús segurament, si no hi fos, ningú s'adonaria del que vol representar.
La performança, que aquesta segurament seria la paraula de l'obra d'art aquesta,
com a símbol de tolerància em sembla molt bé.
Com a obra d'art surrealista, també.
Quasi digna d'estar al Museu de l'I de Figueres, que per cert, al Museu de Figueres, a la Rambla,
hi ha un veritable pesebre, com els d'abans.
Aquí hem canviat els papers.
Jo crec que a Figueres hi hauria d'anar al que està a la plaça Sant Jaume i viceversa.
Sí, sí, és veritat.
Per acabar, espero que l'any vinent les forces vives de la ciutat de Barcelona
es posin les piles per promocionar el turisme cultural de qualitat,
que sol ser el que deixa més diners i el que embruta menys.
Sí, senyor, tota la raó té.
És veritat.
Aquí parla que hi havia poca llum a Barcelona, però saps què ha passat, Joa Maria?
Jo t'ho explico.
L'alcalde de Vigo ha agafat totes les bombetes i les ha traslladat allà.
Ah, sí?
Home, tu no has vist que és un millor de leds d'aquests.
Però, escolta, això també li va passar l'altre dia.
Tu saps que el meu fill...
No, no, això és broma, eh, el que acabo de dir, però vull dir que...
Diu, on són aquelles dibuixen tot a mi?
Diu, mira, m'he decebut tant, tant.
Diu, sent que són les festes de Nadal.
Si no fos per aquesta mica d'il·luminació que han pagat els comerços,
està trist i lletja.
Està parlant de Barcelona o de Sant Just?
De Barcelona, de Barcelona.
No, Sant Just aquí para poc.
Hi ha una qüestió que és la tradició.
Espanya i el país ha sigut sempre un país pobre.
Si el comparem, per exemple, amb el centre d'Europa,
te'n vas a qualsevol poblet d'Alemanya
i fa ja uns 15 dies que qualsevol casa està completament engalanada
i amb els llums posats.
I, guita, no vull pas anar a Alemanya i dir
oh, és un país més ric.
No, no, no.
Aneu a Euskadi.
Per exemple, a la ciutat de Sant Sebastià,
qualsevol caseta està il·luminada.
Sí, sí, sí.
Bé, això que veiem a les pel·lícules americanes,
que tenen llums als arbres, a les façanes, a tot arreu,
doncs a ell es va quedar molt entristit,
perquè ell se l'estima molt Barcelona.
És la seva segona ciutat.
Ja, no, no.
Diu, realment feia pena.
Diu, si ve tot el turisme aquí,
per què tan estalvi amb aquesta...
Avui dia que hi ha leds que gasten poquíssim.
Amb els llums de leds gasten almenys 10 vegades menys caball.
Sí, i tant.
I hauria exactament de promocionar.
I els calis ja els tenen el que se'ls gasten amb altres coses.
Però mira, què hi farem?
On a cold winter's night that was so deep
Noel, Noel, Noel, Noel, Noel
Born is the King of Israel
The shepherds looked up
And saw the star
Shining in the east
Beyond them far
And to...
Bé, i ara farem uns comentaris
amb humor de l'escriptor Xavier Sust.
Mitj en broma, mitj seriosament.
Adiosament.
I no sé què...
Bé, i ara farem uns comentaris
Both day and night
Noel, Noel, Noel
Noel, Noel
Born is the King of Israel
Bé, aquí tenim una mena de refrany que diu
Bé, mal adquirit, a ningú fa profit
El tresor d'en Serra Llonga
No s'ha trobat mai
Si s'havia ocultat
En algun racó de la casa del bandoler
Mala sort
Perquè aquesta va ser cremada
Bé, però hi ha la possibilitat
Que l'enterrés
Déu sap a quin racó de les guilleries
O que, imitant
L'acostum prou comú entre els pagesos de l'època
L'introduís en el forat d'algun arbre
Hi havia una associació
De nom Torn a Serra Llonga
Que desconeixen si existeix encara
Que organitzava unes sortides col·lectives
Que tenien l'objectiu prioritari
De trobar aquell tresor
I de passada
Permetien donar a conèixer
L'entorn per on es bellugaven
Les partides del bandoler
Que van arribar a plegar
Fins a 300 homes
I tant
S'identificaven
Quines herbes els curaven
I quines altres els alimentaven
Amb això
Eixupluguem
On s'exuplugaven
Clar, perquè no es trobessin
I s'exuplugaven
I quines riscos corrien
A causa de la mare natura
Com que aquí
El que interessa és el tresor
Es devia tenir en compte
Un d'aquells perills
La cavitat d'una roca
És molt probable
Que sigui evitada
Per una enfadada escurçó
Per la qual cosa
És recomanable
D'urguants
Gruixuts
I mànigues llargues
Perquè si no
T'hi pots trobar
Amb la serp
Enganxada a la mà
Fas una mica de música
Aquest Xavier Sust
Aquest Xavier Sust
Té unes coses
I continuem buscant tresors
Sota els consells
Sota els consells
D'en Xavier Sust
Deixeu que el sol
Marqui la mitjanit
El castell
De Montsoriu
Atresora
Unes riqueses
Medivals
Que
Tot i saber la manera
D'aconseguir-les
Reconeixem
Que les instruccions
Són un pèl complicades
Indudablement
E inolvidablement
Cal ser al castell
A les dotze de la nit
De Sant Joan
Just en sentir-se
Al campaneig
Del monestir de Breda
Sobre una porta secreta
Que condueix
Al tresor
Que només és accessible
Durant els tocs
De la mitjanit
Els aspirants
Enervoren
Durant tota l'operació
D'una calavera a la mà
I un espelma
Encesa a l'altra
Ja anem
Ja anem
Com sempre
Com disfrutes
Enviat
Continua
Sortiran de la càmera
Caminant
Marxa enrere
Imagina't
Això ja estem acostumats
Ara fa temps
I no podran girar-se
Fins que no
Travessin
Un rieró
Imagina't
Doncs si no
Veieixen les instruccions
El tresor
Es convertirà en terra
I pedres
No ens negareu
Que són uns requeriments
Un tan complicats
Però potser
No són tan inabastables
Com l'explicació
De com una fortuna
Tan apetitosa
I perdoneu la paraula
Com la dels senyors
De Cabrera
Encara que no
Ha bastat a ningú
La broma seria
Que la porta secreta
S'obrís
A les 12 del migdia
Ah mira
Potser sí
Aquí hi ha Montse
Segueix
Algunes opinions
No saben
Si encertades o no
Situen
Sant Grial
A Montserrat
I també
Ni arriba
Ni arriba
Que sostenen
Que el de debò
No s'ha bellugat
Mai
Del Pirineu
Des que va ser-hi
Amagat
Durant la globalització
Mussolbana
Que ja
És temps
I no
Us sembla
Que ja fa temps
No ho sembla
Ui tant
Que fa temps
Seguim escoltant
Els comentaris
Jocossos
De Xavier Sust
Que diu
Sobre el tema
Del Sant Grial
Però fins que
No és
Demostri
Al contrari
Fafaentment
Continuaré pensant
Que el calça
És a la catedral
De València
Perquè no em negareu
Que tant el Pirineu
Com Montserrat
Ja en tenen
D'altres tresors
A la nostra
Muntanya Santa
Hi ha el que havia
Pertengut
Al cèlebre
Moro Musa
Que no sembles
Que hi hem
Dir-li Moro
Sent enric
Com sembla que era
El més adequat
Haurès estat
Àrab
El cas és que
Quan va canviar
La nostra
Truita
Medieval
En Musa
Va haver de defugir
Tana Correcuita
Del seu castell
Montserratí
Que desistir
De la voluntat
Inicial
De fer el viatge
Carregant
Les seves joies
I monedes
Resulta que
Passaven massa
Les van dispositar
Molt ben amagades
Dins de la cova
De Sanitre
De Collbató
Amb la intenció
De tornar
A buscar-les
Més tard
Però senyors
Encara és l'hora
Que algú
Les reclami
Senyors
Ara ja és hora
De tancar el programa
Ah sí?
Sí
Hem arribat a la fi
Que se'n vagin
Al Sanitre
A veure si troben
Les joies
A veure si se les troba
Senyores
Senyors
Fins passades
A les festes
Sereu
Els nostres oïdors
Si voleu
Doncs no ho sé
Sobre el
Nou o deu
De
De
De gener
De l'any de vell
Fins aleshores
Molt bona nit
O molt bon dia
Si ens escolteu
En dimecres
O en dissabte
Fins l'any que ve
Si duu
Fins l'any que ve
Les festes
Les festes
Amb molta pau
Les més
Bones festes
A tothom
Fins l'any que ve