a la plaça de la Pau, al Cau i a l'Esplai,
doncs això, us convidem tots a estar a la festa de la Pau
i a la Setmana Solidària.
Així que bona nit a tothom.
Molt bona nit, que vagi bé.
Jesús i adéu Dani.
I moltes gràcies, Carlitos.
Seixanta i més.
Amics oients de Ràdio d'Esvern,
torna a ser dimecres.
I com cada dimecres de cada setmana,
ens considerem molt joiosos
de ser en aquesta sintonia 98.1
per realitzar l'audició 60 i més.
Avui no comptem amb el Joan Maria,
que gaudeix del llarg pont
i no ha retornat a temps
per ser aquí a la taula de redacció,
amb vostès ni amb nosaltres.
No cal dir que l'enyorarem.
I aquí estem de guàrdia,
però l'Alina, la Montse
i una servidora, la Joana,
acompanyades pel Carles,
que cuidarà del nostre so
i de les músiques
que minimitzaran el nostre programa.
Felicitats per a tots els colers
del doblet de Copa del Rei i la Lliga
i pels 35 partits sense perdre
al llarg de la temporada.
Encara hi ha algú que recorda
la nit trista de Roma.
I què?
Que no tenen dret a ser humans
alguna vegada?
També,
el diumenge i dies anteriors,
tothom ja saludava el Barça
com a campió.
I cal reconèixer que els gallecs
no es van rendir ni un moment
i que,
malgrat haver mancat,
marcant nosaltres el primer tanto,
ens hem de posar
els peus de Sant Messi
i, perdó,
per la possible blasfèmia.
Total,
com diem els catalans,
no diguem blat
si no és al sac
i ben lligat
i que no tingui forats.
Felicitats, campions!
Sant Just es prepara
per la celebració
de la Festa del Comerç
el proper dia 6 d'aquest mes de maig.
Coincidirà
amb la Fira Tapa Sant Just d'Esvern
que posarà punt i final
a la segona edició
del Quinta Tapa
que ha tingut lloc del 5
al 22 del passat mes d'abril.
La segona edició
del Quinta Tapa Sant Just
juntament amb la Festa del Comerç
són dues de les activitats
incloses dins de la campanya.
La Primavera Sant Just
del Tera
que també comportarà
amb la Festa de l'Esport
el 8 de maig,
la Festa de la Pau
el 12 de maig,
la Jogueteca Ambiental
del Mil·lenari
tots els dissabtes al matí
i l'activitat del divendres
al parc
el 18 de maig.
Les entitats organitzadores
de la Fira Tapa Sant Just
i la Festa del Comerç
són a banda de l'Ajuntament
les associacions comercials
d'Esvern,
comerç i empresa
i la de la dona i empresa.
A la Fira Tapa
els establiments restauradors
implicats
amb la dinamització
gastronòmica del municipi
s'han proposat
el repte
de sorprendre'ns
amb una mostra
de la seva oferta gastronòmica
basada
en els productes
del Parc Agrari
del Baix Llobregat.
És un espai únic
al Parc Maragall.
A banda de l'activitat comercial
la Fira Tapa Sant Just
serà un punt de trobada
de la cultura local
amb música,
espectacles,
activitats infantils
i més i més.
Segona edició
del concurs de paradors.
Vist l'èxit
de la primavera passada
les botigues
tornen a guarnir
els seus aparadors
perquè els veïns
puguin participar
en uns concurs
per escollir
el que més els agradi.
Us animem a participar
i a visitar
el comerç local.
Serà fins al 5 de maig.
Si aneu a comprar
les botigues de Sant Just
comerç,
dona i empresa
i el mercat municipal
a partir d'avui
i fins a executar
existències,
sereu obsequiats
amb plantes
que podreu recollir
el proper diumenge
6 de maig
a la Festa del Comerç
al Parc Joan Maragall.
Allí podreu gaudir
d'un dia festiu
en què el comerç local
us oferirà
els seus millors productes
envoltats de música,
activitats infantils
i gastronomia.
O sigui que ja ho sabeu.
i ara,
digueu-me,
a vosaltres
us agraden les angules?
i a tu,
Montse?
També igual.
I al Carles?
Li agraden les angules?
A mi no em diu tant cosa.
No,
pobretes,
que vols que et diguin?
Bueno,
hola.
Ah,
també,
també podria ser.
Doncs bé,
he trobat un reportatge
molt interessant
sobre aquests peixets
que en el seu estat autèntic
tenen un preu considerable.
I dic això
perquè la seva versió popular,
millor imitació,
també té molt bon gust,
encara que no siguin
les autèntiques.
Escriu la Trinitat Gilbert,
una periodista enamorada
del Delta
i de la seva gastronomia,
el següent.
Les angules estan marcades
per la diàspora
perquè neixen,
sense pares,
prop de la costa est
de l'Amèrica del Nord,
al Mar dels Sargassos.
Els progenitors
moren després
d'haver post els ous.
Mentre són petites,
fan
cent mil·límetres.
Semblen
una fulla allargada
i reben
el nom
de
larves
leptocefales.
Indefenses,
els corrents oceànics
les arrosseguen
fins a Europa.
Triguen
tres anys
a fer el viatge
i a créixer
uns deu centímetres.
Llavors
prenen
una aparència
tirana transparent
i és quan
se les coneix
amb el nom
d'angules.
No han de passar
d'aquesta mida
perquè si es fan
més
angulons,
o sigui,
són més grans,
això mateix,
i si mesuren
més de 35 centímetres
ja és adulta
i aleshores
li diuen
anguíl.
Atretes
per les aigües
dolces
dels rius
venen
a les costes
de Catalunya
entre els mesos
de novembre
i febrer
sempre que
alguna causa
anòmala
no els llevi
la vida
abans d'arribar-hi.
Després,
un cop adultes,
retornen a casa
al mar
dels Sargassos,
allà
prendran els ous
i moriran.
El responsable
d'ictiologia
del Parc Natural
del Delta
de l'Ebre
deia fa uns anys
sobre les angules
que és un peix
depredador
carrunyer
que antigament
la gent
rebutjava
que si alguna vegada
el pescaven
era per donar-les
als ànecs
com a aliment.
També era curiosa
la manera
com era pescada
per la gent.
Ho feien
amb l'ús
d'un salabret
que és la versió
petita
d'un instrument
de pesca
que és una bossa
de xarxa
fixada
a l'extrem
d'una canya
o d'un bal
i les enganxaven
com aquell
que treu
fulles
caigudes
en una piscina.
Tot això
passava
en una època
que el Delta
n'hi havia
tan tangula
que fins i tot
molts veïns
se les havien arribat
a trobar
a les canonades
de casa seva.
De sobte
tot va canviar.
Va començar
a ser revalorada.
Els restaurants
del Delta
la van introduir
a les seves cartes
i com és natural
la pesca indiscriminada
no va trigar
a produir-se.
Ens van haver
de promulgar
una normativa
per regular-la
la pesca
de l'angula
en l'any
1999.
A la gent
els agrada
molt
amb salsa
però
la prefereixen
a la basca.
De totes maneres
l'angula
és força
calòrica
perquè un 40%
de la seva
constitució
són greixos.
també s'ha de tenir
en compte
el preu prohibitiu
i tant prohibitiu
per les butxaques
corrents
representa
les reaccions
que es dispensen
en els restaurants
per l'alt preu
que han de pagar
a la llotja
sobretot
degut
a que als clients
els encanta
veure-les vives.
Molts cuiners
diuen
que aquest desig
es deu
a que
la volen
veure
que belluguen
per assegurar-se
que no són
de pot.
Això mateix
que no s'hi donin
que donin
en basat
en gat per llibre
i aquí
angula
por pescadito.
No pescadito,
sí,
pero muertecito
o vivito.
aviam,
Lina,
aquestes coses
del transport,
avui no hi ha transport?
I tant,
i tant,
i tant.
I a més,
saps què estic pensant?
Que potser us faré pagar
bitllet cada vegada.
Pobre de tu,
farem vaga, eh?
Jo vull un capítol.
Mira,
el que ve ara
diu vacil·lacions,
vagues,
aigua
i aigua
i per fi
el Gran Metro.
Diu,
el pla inicial
es va transformar
una vegada
i una altra
i es van canviar
plans,
destinacions
i possibles
emplaçaments
d'estacions.
Quan es van iniciar
les obres
de construcció
no va faltar
l'efecte
dels moviments
socials.
Sense anar
més lluny,
la vaga general
que es va declarar
després de l'assassinat
del Noi del Sucre,
el 23 de març
de 1923
va afectar
de ple
les obres
del metro.
El desembre
de 1924
es va inaugurar
el tram
Catalunya
a les Ceps
en
prorrogacions
posteriors.
Però els
contratemps
no paraven.
Els tuners
de la via
a la Lletana
eren estrets
i en el moment
de l'engrandir-los
van aparèixer
importants
filtracions
d'aigua.
Va ser necessari
instal·lar-hi bombes
que traurien
milions
de litres
d'aigua
al mes.
Això aniria bé
també,
que ho diuen,
que les capes
freàtiques
d'aquestes
d'aquí
n'hi ha molt
d'aigua.
Diu,
a l'espera
de la resolució
de problemes
tècnics,
aquesta segona
línia
només es va
completar
el 1934.
A la dècada
dels anys
40
es va comprar
nou trens,
però
les noves
màquines
aviat
començarien
a patir
petites avaries
i fallades
inexplicables.
I aquestes
irregularitats
dels nous
trens
van rebre
el nom
de
jaimitades
per part
dels empleats
que les
patien
i els vehicles
van rebre
el nom
de
jaimitus.
Vaja.
O sigui,
si sentiu
jaimitus
serien
pagons de 30,
dic jo,
no ho sé.
Això mateix.
I ara
n'hi ha aquí
una anècdota
que és xula.
Diu,
en els primers
dies de funcionament
del metro
es va descobrir
que els coixinets
de les màquines
s'escalfaven
massa.
Després
de provar
sense
gaire
sort
amb diversos
lubrificants,
l'enginyer
Francesc
Planell
va provar
amb oli de ricí
i va funcionar.
O sigui,
les van purgar.
Les van,
es diu,
les farmàcies
i drogueries
de Sants
es van estranyar
com els operaris
del metro
que esgotaven
tan ràpidament
les seves existències
del purgant.
La notícia
d'aquesta
compra massiva
es va estendre
inevitablement
per tot
el barri
de Sants
i així
va ser
com va néixer
el rumor
que viatjar
en metro
provocava
problemes
intestinals.
Havien passat
molts anys
des que havien
començat
a parlar
del metro
i la població
havia assistit
en massa
a les celebracions
de les inauguracions
per observar
amb curiositat
com funcionava
un tren
que anava
per sota terra.
Però la gent
va utilitzar
el servei
amb la freqüència
esperada
i es diu
que fins i tot
els empleats
de la companyia
van agafar
com a costum
saludar
a cadascun
dels viatgers
per intentar
de fer-los
perdre
tots els temors.
Hi va haver
una batalla
de preus
entre les dues
companyies
i entre els metros
i els transports
de superfície.
Tot i així
cap de les línies
va complir
amb les expectatives
marcades
fins després
dels primers anys
com tot.
I el pròxim dia
ja ens n'anirem
estem ja cansats
de metro
i ens n'anirem
amb els taxis.
Ah!
Sí!
Tu mateix!
No, no, no!
Això mateix!
Senyor!
Bueno!
I ara ens n'anem
per als fantasmes
no, xiquets?
Sí!
Quan ja en donem
quedar de fantasmes
no?
Encara no
Barcelona
i Sant Just
està ple de fantasmes
fill meu.
Sí!
Però de quina mena
de fantasmes?
No, aquesta és una
que va córrer
i aquesta va sortir
jo no sé si
bueno, a veureu
quan la llegim
ja veureu
com sí que la coneixem.
Diu
La vampira
del carrer Ponent.
Ah!
El carrer Ponent.
Diu
En l'any 1912
en què tingueren lloc
els desveniments
que li vàrem donar
la fama
tan trista
al carrer
Joaquín Costa
que es deia
carrer de Ponent.
Ah!
De fet
els barcelonins
de Socarrel
i l'escriptor
Terence Imoix
que va viure
mai no han deixat
d'anomenar-lo així
era el carrer Ponent.
Com si retés homenatge
al seu antic nom
al vespre
pues arriba abans aquí
on els altres edificis
amb prou feina
deixen veure
una estreta
escletxa de cel.
Avui el lloc
desprèn un suau
i nostàlgic sabor
de barriada
però a principis de segle
era un carrer brut
d'edificis pobres
i precaris
i voreres plenes
de donotes
que feien safreig
i nanos
que jugaven.
L'atenció ciutadana
es va fixar
en aquest carreró
quan en el febrer
d'aquell any
1912
la premsa
va començar
a donar publicitat
a l'anomenat
cas
de l'Enriqueta Martí
a qui ben aviat
es conegués
com la mala dona
o la
segrestadora
de nens.
Tot va començar
el dia 10
del mateix mes
quan la senyora
Guitart
del veí carrer
de Sant Vicenç
després d'una estona
de xerrameca
amb les seves companyes
prop de la sala
de vall
de la Paloma
s'adonà
que la seva filla
Teresina
que jugava
amb uns altres nens
al voltant
havia desaparegut.
La ciutat
va viure
dues setmanes
d'angoixa.
Totes les recerques
de la policia
van resultar inútils.
Al final
les sospites
recaigueren
amb una captaire
que vivia
en un atrotinat
edifici
d'aquest carrer.
Una desgraciada
que havia estat
de primer minllona
pel que calgui.
Després
prostituta
i més tard
s'havia casat
amb un artista
fracassat
Joan Pujaló
en qui havia obert
una botiga
de brocantés
que va acabar
tancada
per fallida
igual que el seu matrimoni.
Els guàrdies municipals
Asen i Ribot
es presentaren
a casa de la dona
l'entresol
d'aquell edifici
amb un ordre
d'escorcoll
i van descobrir
amb gran sorpresa
que malgrat
la humilitat
i el
deslluïment
de l'accés
i un
rabador
tapadora
brut
i desendreçat
a l'interior
de la casa
hi havia
sales
elegants
moplades
a il·luminades
amb gust
exquisit.
També es van trobar
armaris plens
de luxosos
vestits
d'home
de dona
i d'infant
i perruques
i bisoteria
impròpies
de la condició
social
econòmica
de l'Enriqueta Martí.
Per sort
també van trobar
la petita Teresina
amb les robes
brutes
i esguinçades
i els cabells
tallats a cero
i una altra nena
d'identitat
desconeguda
que varen ser
posades ràpidament
fora de perill
mentre els
presultos
sospitosos
passaven
a disposició
judicià.
Les xerrameques
de seguida
van començar
a circular
pel barri
a una velocitat
de vertigen
que solen dur
totes aquestes coses.
Va córrer
la veu
que la detinguda
era una
segrestadora
i traficant
de nens
i tothom
va recordar
que en els darrers
temps
diversos infants
havien desaparegut
en les
immediacions
del seu domicili.
També s'arriba
a la conclusió
que la mala dona
que tenia
antecedents
per corrupció
de menors
ja havia estat
acusada
de regentar
un provistiu
infantil
al carrer
Minerva
que organitzava
orgies
molt exclusives
amb personatges
d'ambos sexes
del sector
més selecte
de la societat
barcelonina
diputats
regidors
aristòcrates
i burges
i burgesos
el nom
dels quals
figuren
amb una llista
trobada a la casa
juntament
amb diversos llibres
i revistes
pornogràfiques
per als quals
els innocentes
criatures
segrestades
satisfeien
les apetències
sexuals
de tots aquests
degenerats.
Finalment
es va saber
que al mateix pis
i amb un altre
que posseïa
la detinguda
s'havien descobert
rerefalsos
ambans
vestits de nens
tacats de sang
ganivets
i un bon nombre
de pots
que contenien
líquids estranys
greixos
cabells
ossos
i cranis
infantils.
Montse
no veus aquesta cara.
Es van trobar
les restes
de fins una
vintena
d'infants
i una de les nenes
rescatades
va explicar
que havia vist
a la dona
matar un nen
sobre la taula
del menjador.
Es va deduir
que l'Enriqueta Martí
es disfressava
de capteira
per sortir
a la cacera
i capturar
els menuts
que primer
utilitzaven
les seves
orgies
i després
s'assassinaven
per obtenir
ungüents
i remells
dels seus cossos
mitjançant
misterioses
fórmules
manuscrites
en català
i una refinada
cal·ligrafia
de llibres
estranys
i antiquíssims
trobats
als mateixos
domicilis.
Aquests remells
estaven destinats
a donar vigor
als avis
retornar
la salut
al desnonat
i la virilitat
als imponents
i com és llarg
i n'hi ha
uns altres coses
ho deixem
al pròxim dia
això mateix
perquè això ja s'està allargat
molt
i la Montse veig
que
està una mica
impressionada
no acaba
no acaba d'estar
no vull que se'm mereixi
no
no
bueno
això jo
més o menys
surt
amb un llibre
del xufo
amb aquesta dona
del xufo
Llorenç
de fa dos anys
que ho explica
i sí
la senyora
la senyora
es dedicava
a fer cremes
per la gent
amb els greixos
de les criatures
o feia creure
que sí
que realment
la cosa funcionava
doncs no
penso que també
vam llegir un
que també
amb els greixos
es dedicava
o sigui
traien el greix
de les criatures
també
per fer cremes
que no té res a veure
amb aquesta
bueno
llavors sortia
aquella
us en recordeu
que deia
que vindrà
el sac a manteques
ah no
jo no
el sac a manteques
no
no
no
no
no me'n recordo
jo d'això
sí no
però concretament
basat amb aquesta persona
el xufo
Llorenç
fa sortir un personatge
el sac a manteques
no
amb l'enriqueta
sí
sí
amb un altre caire
però clar
perquè no ha de ser el mateix
però sí sí
va ser un cas
verídic
sí sí
ja veurem si després
surt el fantasma
de l'enriqueta
eh per aquí
no
aquesta s'ha cremat
en les calderes
de Pedro Botero
no
i com nosaltres
som criatures
bé se sabé tu
ah
hem d'anar en compte
hem d'anar en compte
posa una mica
de música
ja
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És ampla també!
Res a veure amb les estretors habituals als nostres Pirineus.
Tenim en compte que la vall de la vall de la vall de la Vall de Cabó presenta una configuració amable i acollidora.
Només cal anar fins a les parts altes de la vall per adonar-nos de la seva lluminositat especial, una llum calcària i vegetal.
I això encara té més mèrit si tenim en compte que les muntanyes que li donen forma tenen una presència considerable.
Al nord tanquen la vall les serres d'Ares i de Prada i aponent el sempre discret però impressionant Boumort.
I al sud la serra de Sant Joan, molt retallada i que acaba de cop sobre l'horta d'Organyà.
El poblament ocupa el fons de la vall.
Ressenyem-ho per ordre d'aparició, pujant des d'Organyà tenim el Pujal i el Vilar, amb l'església de Sant Miquel, de probable capçalera panoràmica i preromànica.
El poble de Cabó, el centre exacte de la vall, s'arrapa sobre un vessant pelat damunt del riu.
Més amunt, tot seguint per una pista en bon estat, trobarem un nucli disseminat del cap de la vall,
amb les cases que tenen noms sonors i un munt d'històries, com per exemple,
l'Anell i Fabà, la casa més potent de tota la vall, i protagonista d'Aparicions i Encanteris.
Sellint el curs del barranc de la Inglada, una vall secundària que des de Cabó s'enfila fins al Bomón,
trobarem senyus i els casarius de la serra i de la Montella,
i les bordes del clot de les escales.
Dalt de la serra de Prada, sota el Coculló, a mil metres del fons de la vall, el poble d'Ares.
Un mirador de primera per estar-hi molta estona, gaudint del paisatge,
intentar anar amb cotxe per una pista interminable que surt del Congost de Tres Pons.
és una veritable proessa no gens aconsellable.
No gens aconsellable.
Sí, perquè passa amb cotxe i, mare de Déu, és una aventura.
Això no gens aconsellable.
No, no.
És millor intentar anar a peu per un camí que surt del vilar.
L'orientació de la vall fa que tant la Solana com l'Ovaga siguin molt marcades,
i això genera una gran diversitat de paisatges.
És també un país de cèrvols que, des del Bou Mort, davallen sovint a les Terres Baixes.
Les traces de les corredisses dels primers habitants de la vall són nombroses i visitables.
La vall de Cabó és un dels centres megalítics de la comarca de l'alt Llugell,
que és gairebé, com dir, de l'alt Pirineu,
però amb la particularitat que, contràriament al que passa amb la majoria dels dòlmens i tombes
que hi ha a les valls, ploperes, que se situen en els llocs ventilats i amb una bona vista,
els de Cabó són a mig aire cap al fons de la vall.
Tots al llarg de l'antic camí de carro que unia Organyà a en Cabó
i que continua fins al cap de la vall.
Seguirem la ruta dels dòlmens.
Per ordre d'aparició tenim la caixa del Serrat de les Cobertrades,
el dolmen de Colmera, el del Serrat de Malpàs, el de l'Oliva, el de Pedra Cabana
i, ja a sota Fabà, més amunt de Cabó, el de l'espluga del Molí de Fabà.
Fora han excavat tots cap a l'any 1915 per mossèn Joan Serra i Vilaró.
En arribar al dolmen de l'Oliva, se li van voler avançar d'altres persones
i l'amo de la casa més propera va anar a excavar-lo de nit per descobrir-ho ells.
Amb l'ajut dels Mossos i el Pastor.
Els sorolls dels rocs que es remenaven i la trobada d'ossos humans
van atiar la imaginació dels furtius, que es van espantar moltíssim
i van estar malalts més de 15 dies.
Avui en dia podem recórrer el traçat d'aquests monuments amb bicicleta, a peu.
La ruta marcada pel Consell Comarcal ens farà un itinerari més abastable
per a tothom, o gairebé per a tothom.
Ah, això mateix.
Una ball tan ben disposada havia de tenir, per força,
uns senyors feudals de molta categoria.
Els Caboet, no?
Caboet, sí.
El primer membre d'aquest llinyatge documentat, Ramon I,
ja tenia el domini de les valls de Cabo i les de Sant Joan, més al nord.
Subdits fidels dels bisbes d'Ugell, a mitjans del segle XI,
tenien enfaudades les valls d'Andorra,
que l'Església havia obtingut de diverses donacions de contals.
Sí, els contes els hi havien regalat.
donar, s'hi havien regalat.
És l'origen de la consenyoria francesa del Principat.
Els Caboet van entronar amb els Castellbò,
i els Castellbò amb els Foix.
I d'aquí, a Xirac.
Set segles de matrimonis i revolucions,
els Caboet van promoure la construcció d'un conjunt d'iglèsies
amb una característica molt particular,
la seva orientació a ponent,
en contra de totes les modes del romànic.
L'exemple més clar el tenim a Sant Cerni de Cabó,
on, unes recents excavacions arqueològiques,
van posar de manifest l'existència d'una capçalera trebolada,
orientada a l'oest.
En trobem dues més d'aquest estil,
Sant Bartomeu de Favà i Sant Iscla de Senyús.
Guitart i Sarn Caboet va finançar també
la col·legiata de Santa Maria d'Organyà,
consagrada l'any 1090.
Era de capçalera trebolada i en simbori,
com la de Sant Cerni,
però orientada segons la norma.
I sí, és la mateixa on Miret i Sanz
va trobar les homilies fa sobre uns cent anys.
A la plaça de Cabó hi ha un monument dedicat a
Arnaldeta Caboet.
És maco aquest nom, eh?
Arnaldeta?
Sí, sí, el torno a dir.
Arnaldeta Caboet. Carai.
Cada any, per la festa major,
els fills del poble representaven una obra
que ens mostra la seva vida,
escrita per Esteve Albert.
I aquí faig un incís perquè l'Esteve Albert
va venir aquí a fer una representació
entre Can Baró i...
I va ser molt xula, eh?
Que van participar amb molta gent del poble.
Bé, l'Arnaldeta aquesta era la pubiga
i es va casar en l'any 1185
amb el vescomte Arnau de Castellbó.
Un matrimoni que va canviar la història
de tot un petit país.
Santa Fe és el coronament perfecte
de la serra de Sant Joan
i tanca pel sud-oest la vall de Cabó.
Dalt de tot hi ha un santuari de molta devoció.
S'hi pot pujar a peu des d'Organyà
per un caminet dret i ombrívol.
Un cop a dalt es perceptiu tocar la campana
per saludar a la immensitat del paisatge
que Salvira, Santa Fe, té tres ermites germanes.
Santa Corriánima.
No.
Santa...
Carranima.
Carranima.
Carranima.
És que són noms així.
A Boixols, Sant Pons i Santa Palai.
I a la vall de Linyà
de cadascun dels quatre santuaris
es poden veure tres restants.
Els tres restants.
O sigui, tu fas el que vulguis
i des d'allà es veuen els altres.
A veure els altres.
Sí, sí.
M'ho sent Cinto Verdaguer
i va fer cap el 27 de juliol de 1887.
El seu dietari parla dels fòssils
que sovint es troben pels voltants.
Les castanyes de mar, diu ell.
Són rocs arrodonits
que acaben en un punt tancat
i tenen marcada
una espècie d'estrella de cinc puntes.
Diu la llegenda
que és la marca de la mà de Santa Palai
que agafava al vol els cantals
que li llançaven els assassins
a l'hora del seu martiri i mort.
Bona nit
Música per gaudir.
Continuant amb la solemnitat de les parts corals de les òperes de Verdi,
parts amanyentament destacades de les seves obres,
avui escoltarem l'obertura de l'acte segon d'Aïda,
que a les portes de Teves, el rei i el poble reben el victoriós Radamés,
un dels fragments més coneguts i inconfusibles de tota la producció de Giuseppe Verdi.
Escoltem a l'Orquestra i Cor del Teatre de l'Escala, dirigida per Claudio Abado.
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Biografies de personatges il·lustres
Música
Música
Música
Música
Avui farem un petit recorregut
per la biografia d'un extraordinari científic llicenciat en bioquímica, investigador i doctor sobre biofísica,
involucrat en desplaçaments especials, col·laborant durant molt temps amb la NASA.
Ens referim al famós científic Joan Oro.
Joan Oro i Florença va néixer a Lleida el 26 d'octubre de l'any 1923.
I l'any 1947 es va llicenciar a la Universitat de Barcelona com a químic i biofísic.
Més tard es va traslladar als Estats Units.
L'any 1956 va ocupar el càrrec de professor i investigador en el Departament de Bioquímica a la Universitat de Baylor, a Texas.
Més tard es va traslladar a Houston, on va ocupar el lloc del catedràtic i director del Departament de Biofísica de la Universitat d'aquesta ciutat.
Va intervenir molt activament en els programes d'investigació especial de la NASA,
batejats amb els noms d'Apollo i Viking,
i amb les recerques bioquímiques buscant rastres de vida i els seus possibles orígens
en l'estudi de les nostres rebudes de la Lluna,
per tard d'establir-ne el contingut en matèria orgànica
i l'anàlisi de problemes relacionats amb la contaminació ambiental.
Després del seu retorn a Catalunya,
i degut a l'interès que hi havia tingut tota la seva vida
respecte a les possibilitats d'existència vital amb d'altres planetes,
va declarar a un periodista que l'entrevistava
«Sincerament, no crec que hi hagi vida a Mart.
Cal que quedi ben clar.
Estem construint un instrument per determinar presència orgànica,
però solament a un nivell infinitis decimal.
O sigui, molt petitó.
Això mateix.
Infinitis decimal.
Això ho deia la revista Algo l'any 1977.
Però la seva tasca va ser força intensa col·laborant amb la NASA
per arribar a aconseguir el vehicle adequat,
l'astronau tripulada,
amb la finalitat d'estudiar la superfície de la Lluna.
Recordem com van cridar l'atenció del públic del carrer
les fotografies i les imatges de la Terra
obtingudes des de l'espai,
però sobretot les de les astronautes
passejant tranquil·lament per la superfície de la Lluna.
Escolta, ara fem com una mica d'incis,
perquè encara n'hi ha gent que es creu que tot eren muntatges.
Diu, però aquesta gran tasca
i els resultats que es van aconseguir
i contradiuen aquelles primers afirmacions
que es feia sobre mar.
Ell deia més tard que els científics no han de creure,
han de provar les seves afirmacions.
Va quedar demostrat que l'espai podia ser explorat sense perill
i amb resultats pràctics.
Després de l'obtenció de l'alorinatge,
l'objectiu proper van ser els planetes Mars i Saturn.
El projecte Apolo va tenir continuació anys més tard
quan es va establir una col·laboració
entre els Estats Units i l'URSS,
complementant en òrbita d'un astronauta, Apolo,
tripulant per tres nord-americans
amb una cosmonauta, Soyuz,
tripulada per dos soviètics.
L'objectiu principal de la nació
consistia en la comprovació de les condicions tècniques
i la solució corresponent en vistes a la trobada
en l'espai de dos astronautes tripulades,
dos astronautes tripulades,
acoblant-se tot de cara a l'establiment
de futures estacions espacials.
El projecte semblava senzill.
Això no obstant, van caldre quatre anys de negociacions.
Bé, van passar els anys
i no cal detallar totes les vicissituds
que van patir tots els projectes a euroespacials.
Només era un recull
de les col·laboracions importantíssimes
del nostre científic més destacat,
que, fins i tot,
quan va tornar al nostre país,
va participar inclús en política
en la intenció de crear un Consell
de Desenvolupament Científic i Tècnic
que controlés l'agricultura,
els recursos energètics,
del medi ambient
i dels recursos industrials.
Les intencions van ser molt bones,
però...
Joan Uró va ser un gran investigador,
inquiet,
amatent a totes les circumstàncies del ser humà.
Un gran professor
que impartia classes a la NASA
i que mai no vol oblidar la seva terra,
a la que va tornar
per intentar posar en marxa
tots aquells projectes
que imaginava pel seu país.
Ell sempre deia
que si continuaven pel camí
de la destrucció ecològica
que portaven al planeta Terra.
No li quedaria
més de 200 anys de vida,
que sempre hi ha esperança,
que a mesura que els països s'eduquen,
es controla el creixement demogràfic,
que valia més
que no fossin tants
i que no pas molts
sofrint massa.
Això ho deia el professor Uró
abans de l'any 1978.
Què pensaria ara
amb tot el malbaratament
dels mitjans naturals,
de l'augment
de l'enreriment
de l'aire que respirem,
dels usos descontrolats
dels plàstics,
de l'augment demogràfic
que ell aconsellava controlar.
No ho sabem.
Ell
ens va deixar
un 2 de setembre
de l'any 2004.
Com a gran legat,
cal que pensem
en tots els avenços
en els quals
ell va intervenir
amb la seva saviesa
de gran bioquímic
i gran biofísic.
gràcies.
Gràcies.
Bé, ara tu estàs buscant la continuació d'aquell reportatge tan maco que ens parlaves l'altre dia, del cor, aquest òrgan que escolta'm.
I escolta, música de fons, posa música, posa música, posa música, posa música, fes-lo pujar a la música.
I plorem una miqueta que va bé també.
Sí, perquè...
Bé, ja has trobat el reportatge, doncs endavant.
Bé, ens vam quedar amb un punt del minut.
Bé, els vasos sanguinis també desempenyen una funció crucial en la circulació de la sang, perquè formen una red extraordinàriament complexa que permet la seva distribució per totes les cèl·lules del cos.
Si juntéssim tots els vasos sanguinis del nostre cos, un darrere l'altre, obtendrien aproximadament 100.000 quilòmetres, el que equivaldria dos vegades i mitja la circunferència de la Terra.
Déu-n'hi-do.
Obstrucció de les artèries, no és d'estranyar que les malalties que afecten el cor i els vasos sanguinis siguin tan greus.
D'un principi del segle XX han sigut cada any la principal causa de mortalitat en el món.
Les malalties coronàries que afecten els vasos sanguinis, que reguen el cor i els accidents cerebrovasculars, que afecten el cervell,
causen per si sols un 75% de les morts associades a les malalties cardiovasculars.
El cantó més terrorífic d'aquestes malalties és que sovint no es detecten símptomes aparents, hasta que és massa tard.
Però, encara que resulti fulminant, l'aparició d'una malalties vascular és el resultat d'un llarg procés
en què les funcions del cor i dels vasos sanguins s'han deteriorat progressivament.
Una de les principals responsables d'aquests danys és la presència de plaques ateromes en l'interior dels vasos sanguinis.
Aquestes plaques s'endureixen i obstruïeixen gradualment els vasos sanguinis.
És un fenomen que es coneix com a arteriosclerosis, en grec atero, que significa massa o pasta,
i cerros, que vol dir duro.
Les plaques ateromes formen a l'acumular-se grases, sucres, cèl·lules sanguinies, plaquetes i alguns minerals.
Els depòsits es fan cada cop més grans, el que provoca que el diàmetre dels vasos es facin més estrets
i es redueix el volumen de circulació de la sang, entrant en contacte amb les proteïnes de la sang
i provocant la formació de coàguls, la circulació.
Quan les plaques d'ateroma es trenquen, els vasos que irriguen el cor, les artèries coronàries,
es produeixen trombosis i una interrupció immediata de l'aport sanguíne a la zona que provoca un infart.
De forma similar, quan els trombosis s'originen dintre dels vasos que porten la sang al cervell,
es produeix un accident cerebrovascular que pot ocasionar trastorns considerables en el cervell.
Ja no...
Escolta, s'has deixat amb la tenada, oi?
Sí, exacte, sí, perquè quan no l'havia llegit abans i Déu-n'hi-do, hem de cuidar el nostre cor.
No, no, clar, és veritat, es produeixen heteromes que empatiteixen les venes.
Sí, exacte.
I com a mi, ara no hi és aquí el Joan Maria, però ell deia, una de les coses que també va bé pel cor,
no sé què, és l'enamorament.
Doncs sereu al tanto que potser l'enamorament també us dona una teroma d'aquestes que dius tu.
No, no, més, més... No, que aflueix més la sang i ens va bé.
Sí o no, potser que era tot sotat.
Com a recomanació diu, encara que es desconeixen part dels processos que porten amb aquestes malalties cardiovasculars,
sabem el suficient per prendre les mesures adequades.
Vale, però si hi ha mesures, doncs, vinga.
Això, posa una mica de música.
Sí, alegre.
Com a recomanació.
agraïm la teva cançó, l'Ina.
Però ara...
Ara toca la cistella.
Ara toca la cistella, que es contribuix.
Aquella diu, diant-se, my friend is blowing in the wind,
i, per lo tanto, la resposta del contrari és el buento, que avui fa molt, eh?
Sí, ara es dona.
Sí, però jo tinc la cistella.
Clar, que és la cistella.
Tots tenim cistelles, nena.
No la trobes, la cistella?
Doncs sí, és potser l'última.
És l'última de totes.
Aviam, resulta que, completant aquesta causa teva del cor, ateromes i tot això,
com podem evitar-ho amb molta salut i menjant molt bé.
La cistella de la compra ens ofereix a la primavera tot un seguit de colors,
d'aspecte molt atraient,
degut a la varietat d'elles,
que en la profusió de fruites i verdures ens ofereixen
i que conviden a comprar-les pel seu preciós aspecte.
Però no solament és l'aspecte el que ens deu cridar l'atenció,
sinó les avantatges de la seva composició
i els beneficis que portaran al nostre organisme.
Primer, les verdures i la varietat de verds,
mai millor dit, amb els que intenten atraure'ns.
Veiem la llista, all tendra, api, bròquil, ceba tendra,
col, coliflor, espinaques, bledes, pèsols, mongeta verda,
enciam, porro i alguns més, però encicaven a la cistella.
Ah, és com no encicaven.
Jo he vist, ja veieu que ho he dit molt a poc a poc,
aquests components, perquè els anaven passant de mica en mica.
Clar, clar, no?
Mira, aquí vaig, Montse.
Anem ara.
Anem ara pels fruites.
Maduixa, kiwi, llimona, nespre, abracoc, cirera, pruna i préssec,
nectarina, advocat.
Bacora.
Bacora, més coneguda com figaflor.
La figaflor, el seu nom és Bacora.
No queda bé, tu.
No, mira, vaig haver d'anar al diccionari perquè a mi no sonava tampoc.
Si a una persona o a una noia li dius una figaflor, això.
Malament.
Si li dius Bacora encara és pitjor.
A qui li sigui li dóna una bufetada que el deixa plantar.
I diu Bacora, Bacora.
Us sembla bé la llista?
És de sobre sabut que les fruites i les verdures són la base d'una alimentació saludable
perquè aporten a l'organisme nutrients essencials per al seu bon funcionament.
Cada estació ens ofereix una gran varietat de vegetals beneficiosos per a la salut.
Ja us hem donat les llistes perquè, si us ve de gust, d'entre elles podeu escollir aquella que més us agradi.
A la primavera, la principal font de vitamina A, amb propietats antioxidants que ajuden a prevenir l'embelleniment
i protegir la pell dels primers exposicions del sol.
També són riques en vitamines del grup B, que intervenen en el funcionament del sistema nerviós
i el cervell reduïeixen l'estrès i milloren les concentracions indicades per combatre els símptomes de l'astènia primaveral.
Fruites per a la salut?
La primavera comença amb el color vermell de les medúcies.
El mes de maig deixa pas els tons grocs dels nespres, a les quals segueixen els albarcocs i els préssecs.
Abans de l'estiu ens inunden de nou el vermell amb les cireres, prunes i les primeres síndries.
I és que les fruites que donem a cada època de l'any és allò que necessitem.
Les fruites de tons vermells contenen licopè, un potent antioxidant que ajuda a neutralitzar els radicals lliures
i a lluitar contra l'oxidació dels teixits i el pas del temps.
De les fruites grogues destaquem els carotens, que després de ser absorbits pel cos es transformen en vitamina A
o el retinol essencial per a la salut, de la visió, la pell i les nostres defenses.
Ja ho sabem, més que grans cremes de laboratori, atipeu-vos de bones fruites i verdures.
I la cosmètica com a complement.
Sí, sí, primer mengem les fruites, les verdures i després, mira, com a complement,
ens embadornem una miqueta de cremeta i resulta que també quedarem molt bé.
N'hi ha una verdura, que és la pastanaga, que ja sabeu que va molt bé.
Té molta bit a minar.
Sí, les carotenes i que va bé pels ulls.
Per això els conells es veuen molt bé que mengen pastanaga.
Pobre!
No, però diu, i és veritat, uns d'un quart d'hora menjant pastanaga al sol,
ara en aquesta època que encara no crema massa,
doncs et posa Moreno, que bueno, diu,
ha ido usted a les Bahamas, senyora?
Ah, no, no, el meu fill.
A l'estiu sempre acompanya cada dia, al migdia, al dinar,
amb una pastanaga.
D'acord.
Digue'm, molt bé, dic, sembles un conillet.
Mira, ja està bé.
Ja està.
Bé, pugem una mica de música i potser marxarem ja.
Bé, bé, bé, no ens diguis tan de pressa que marxem.
D'acord.
Bé, senyores, senyors, el proper dissabte tornarem a repetir aquest programa.
Mentrestant, fins al dimecres vinent, molt bona nit o molt bon dia.
I vagin menjant fruit i verdura que els anirà molt bé.
Oh, i tant que sí.
Si la poden comprar, ojo.
Entenem, mira, si no es compra més, es compra menys, però sí, una miqueta.
Bé, senyors, el proper dissabte tornarem a repetir aquest programa.