La Ràdio de Sant Just
La Ràdio de Sant Just
La Ràdio de Sant Just
La Ràdio de Sant Just
La Ràdio de Sant Just
Quina il·lusió no passar-nos tota la setmana menjant sobralles

La Ràdio de Sant Just
Ja estem a punt
La Lina Santa Bàrbara
La Montse Larrea
En Joan Maria García Puigdevall
En Carles Hernández Rius
I aquí us parla la Joana Algarra
Que estem disposats per iniciar
60 i més
A'm d'o'en
A'm d'o'en
Atenció, senyores, us han portat els reis unes sabatetes d'aquestes de moda, amb un taló estilitzat d'uns quants centímetres d'alt.

La Ràdio de Sant Just
Poden provocar allò que es coneix tècnicament com omnicòpticos i que més col·loquialment diem voltadits o ungla incarnada.
Lesió que afecta fonamentalment el dit gros del peu.
Aquesta lesió pot produir-se quan el canto de l'ungla es clava sota la pell del dit, produint-se un creixement indegut a la zona del canell, del caire, del canto.
I molt sovint provoca dolor, inflamació i vermelló, encara que aquest dolors procés també pot ser degut a malformació en les ungles, ja que hi ha persones amb tendència a patir-la.
Molta cura amb els bacteris. Si l'ungla arriba a ser una ferida, és fàcil que produeixi infecció, provocant un abscès, que és una inflamació dels teixits amb acumulació de pus.
Aquest abscès s'ha de tractar amb antibiòtic per evitar un granuloma, inflamació especial, molt vascularitzada i dolorosa.
Cuideu-vos molt els peus i naturalment les unes.
Per aconseguir la curació correcta de l'ungla incarnada, s'ha de procurar que aquesta creixi en el cantó fora de la pell del seu entorn,
per la qual cosa, durant el temps de creixement, es deuen evitar exercicis com carreres, futbol i, bueno, aquí no anirem cap de nosaltres, no?
I prevenir la reproducció del problema tallant les ungles rectes.
És preferible que aquesta acció la faci un podòleg o bé una persona molt especialitzada en el tema.
És molt important netejar sempre amb molta cura les ungles i els peus en general, per evitar els fongs, conseqüència d'uns peus mal aixugats.
No us importi gastar molts diners amb unes bones sabates.
Aquesta, per tant, important part del cos, us ho agrairà, i també vosaltres per la vostra comoditat.
En els casos més lleus de voltadits, és bo posar el peu en aigua etèria, amb sal, durant 10 o 20 minuts, per espai d'una o dues setmanes, fent un massatge suau cap enfora de la part inflamada de la pell.
I, si per desgràcia, finalment la cosa va més, poseu-vos una pomada antibiòtica i consulteu-lo amb el vostre doctor de capçalera, o com es diu ara, metge de família, per si cal un antibiòtic oral.
I, sobretot, bona sort.
I, sobretot, bona sort.
I, sobretot, bona sort.
I ara l'Alina ja la tenim aquí preparada, amb les seves curiositats i aquelles coses que ella sempre escull d'un llibre que és molt interessant.
No, no, vull dir, el recomano que vulgui entrar-se de coses de Barcelona, eh?
Vull dir, tant un com l'altre, tots dos tracten de Barcelona.
I aquí sempre n'hi ha una cosa, i aquesta està bé, també.
No hem arribat encara a l'abril, però com el temps passa tan de pressa...
Home, no, ja n'adonarem.
Sí, parlarem d'una cosa de l'abril.
Diu, hi havia una vegada un Jordi que es va convertir en sant.
La Diada de Sant Jordi, o sigui, el 23 d'abril, és una de les celebracions que treu més gent als carrers de Barcelona.
Qui va ser, però, Jordi?
La llegenda de Sant Jordi i el drac la coneixem tots, i segurament ha arribat als nostres dies perquè l'arcabisbe de Gènova, Jacobo de Varese, que era de 1230, la va recollir en el seu llibre la llegenda Santorum, o llegenda Àurea.
Aquest volum, ple d'agiografies, va ser un dels més coneguts a l'edat mitjana europea.
Potser per això la història també s'explica a llocs com a Inglaterra, Portugal, Grècia, Hongria, Sèrbia i Etiopia.
Bé, ara anem a qui és aquest.
Diu, Jordi, del llatí Georgios, vol dir que en parol, tot i el significat del seu nom, però, el noi no treballava a la terra, sinó que va ser un militar i conseller de Dioclesià, el perseguidor.
Era romà, no?
Era romà.
Perseguidor dels cristians més grans de la història.
Dioclesià, eh, no Jordi.
Jordi va néixer cap al 275 o 281 a l'Olt, una ciutat molt a prop de Tel Aviv.
Seguint els passos del seu pare es va llistar l'exèrcit romà, el qual va servir fins al 303 a Dioclesià i va decidir emprendre aquest moment, aquest senyor, la seva pròpia guerra contra els cristians.
Veient els plans de l'emperador, Jordi es va negar a perseguir els cristians i va dir que ell mateix n'era un.
Davant de la confessió, a Jordi no li quedava altra sortida.
Va ser torturat fins que el 23 d'abril d'aquell mateix any moria decapitat.
Van enterrar el seu cos a Diàspolis, una colònia romana que s'havia establert a la seva ciutat natal.
Quan els croats van prendre Diàspolis en l'any 1098, aquests van descobrir la història de Jordi i es van quedar molt impressionats.
De tornada a casa, escamparien la llegenda del Sant pertot arreu i el boc a orella va ser tan gran que la llegenda va arribar a Ricard, cor de lleó, el 1157.
Que han fet pel·lícules i tot, senyors, eh?
De tant!
Que li acabaria tenint una gran devoció.
En té constància del patronatge de Sant Jordi en terres catalanes des del segle XV.
La llegenda el va fer viatjar fins a Catalunya per ajudar els contes catalans, com en Borrell, segon i Jaume I, en les seves múltiples batalles.
O sigui que, senyors, la història de Sant Jordi ja la coneixeu.
Aviam, és el patró d'Inglaterra, el patró de Catalunya.
Sí, de regó també, no?
Sí, segurament penso que...
No ho sé, de regó.
Ara, a Inglaterra seguríssim.
M'agafa, jo sé que no ho sé, de segure.
Ah, doncs tens que entrar, també.
El pròxim dia li preguntaré, posar-ho una mà.
Aviam, si diran que li hem pres el sant, també.
Sí.
No, però fa gràcia, perquè...
N'hi ha coses que ara no crec que siguin adients a dir, però que, bueno...
Si n'hi ha unes tradicions, són tradicions.
I ara que perquè Sant Jordi mata moros i no sé què, no sé quantos...
Vull dir, trobo que deixem-ho córrer tot això.
Sant Jordi, Sant Jordi, i s'ha acabat.
I tant.
I si ha arribat fins als nostres dies...
A la ciutat de Berlín, molt a la vora de l'Ajuntament Roig, que és famós, i tal, hi ha una plaça que hi ha el Sant Jordi matant el drac.
Bé, hi havia una llegenda que deia, Sant Jordi mata l'aranya, que era el drac.
O sigui, que la cosa és així.
Què més?
Molt bé.
I ara anem per aquelles coses que són una mica més tenebroses, oi?
És atèrica.
Sí.
No, però a vegades quan llegeixo això, me'n recordo de Pulp Fiction i de Tarantino.
Però és que hi hagi sang i feixa, però surten coses rares, no?
I, a més, també són interessants perquè són d'aquí, de Barcelona, no?
I diu, a l'enforcat de la Creu Coberta.
Creu Coberta, vosaltres ja sabeu que és un carrer, no?
Un carrer de més llarguíssims, no?
Sí, és la carretera de Sant.
I aquí n'hi ha un refrany popular que deia, a la Creu Coberta, vés alerta.
I diu, costa de creure, observant la lluminosa i dinàmica plaça d'Espanya,
que aquest fos un dels llocs més tètrics de Barcelona del segle XIX.
Ultra el coll dels forcats i les seves sinestres forques.
La carretera de Madrid discurria entre camps per un paratge desertic,
on sovint es citaven en duel els cavallers per dirimir les seves diferències.
Manu de tonteria.
No era estrany ensopegar-se en un revolt amb el cadàver ensangonat
i el cos agonitzant d'algun d'aquests contendents.
I allí, precisament, on es dirigia el protagonista d'aquesta història.
Un jove foraster que, havent tingut una picabaralla amb un altre cavaller de la ciutat,
s'havia citat amb ell al camp de l'honor així que es pogués el sol
i es traquessin els portals de les muralles.
Al passar pel coll dels forcats, el noi va descavalcar
i va dedicar una oració a l'ànima de l'infeliç condenat que allà penjava.
En acabat, va enfilar la carretera de Madrid, o sigui, la creu coberta,
quan ja la foscor s'havia emparat de tot.
En un revolt del camí, inesperadament,
el cavaller ensopegar amb un home cobert d'ombres que semblava esperar-lo.
«El teu camí escurt, si segueixes per aquí»,
va dir-li en veu profund del desconegut,
de qui no podia endevinar els trets del rostre.
«T'aviso que la traïció t'espera al proper revolt».
«Qui ets?», va preguntar el cavaller,
a que alguna cosa d'aquella figura li produïa un lleu temor.
«Sóc algú que et vol salvar d'un amor certa.
Refia't de mi i no te'n penediràs».
Tan convincent van ser les paraules del desconegut
que el jove se vingué a prestar-li, tal com aquell li demanava,
el barret, la capa, el cavall i les pistoles,
tot prometent que l'esperaria allà mateix fins que l'altre tornés.
Poc després que l'estrany personatge hagués marxat,
el cavaller va sentir remors de baralla
que s'extinguiren de sobte amb un tret i un lament angoixant.
Al cap d'uns instants va retornar l'ombra a cavall del seu cavall
i va descabalcar al seu costat.
La sorpresa del noi que no entenia res del que estava passant
esdevingé en terror
quan la lluna, en escapolir-se de cop i volta d'un mantell de núvols,
il·luminar la figura del desconegut.
El rostre era una mitja calavera de la qual es desprendien retalls de carn.
Allà on li bancava un ull s'endevinava la conca fosca.
Quina cosa més teètrica!
Les dents gruquenques sobressortien entre uns llavis tomefactes
que se'n retiraven amb una força somrient d'amor
i en els plecs esquinsats de la camisa
entrevia les vèrtebres del coll.
Mare de Déu!
Va ser una mà d'os, mig d'escarnada,
la que li allargarà les armes i el vestit.
El noi es va fer enrere, esgarrifat,
pensant que era la mateixa mort el que estava veient els seus ulls.
No sóc la mort!
Va dir-li aleshores l'horrible aparició,
com si li pogués llegir el pensament.
Sóc el condenat que penja del coll de les forcats.
A qui vas ressar una oració fa tres dies,
quan vas arribar a la ciutat,
i a qui has ressat una altra aquest vespre quan sorties.
Aquestes paraules, lluns de tranquil·litzar el cavaller,
li van infondre, si és això possible,
molta més basarda.
No se les tenia amb la mort, sinó amb un fantasma.
Sí, sóc un fantasma,
i juntament per què ho sóc,
sabia que el teu enemic t'esperava amagat en un revolt d'aquest camí
per matar-te a traïció.
I creu ell que així ha estat,
perquè m'ha pres per tu.
No sap que jo ja fa molts dies que sóc mort.
I després d'això,
el fantasma de l'enforcat,
esfonguem les sombres de la nit,
l'ànguidament,
fins a esdevenir un ombra més.
Quan el cavaller va passar per davant del patíbul,
de retor a la ciutat,
encara balandrejava la punta de la soga
al cos del condenat.
Com la vegada anterior,
descabalcar
i restar una oració,
tot escudinyant
entre les ombres profundes
el rostre del difunt.
I li va semblar
que l'espantosa ganyota
dels seus llavis tibats
tenia un aire,
una expressió molt somrient.
Un somriure.
Sí.
Així és que, ja ho sabeu,
ja aneu al tant un.
Molt bé.
Quan aneu pel carrer aquest de la Creu, eh?
Sí, però escolta'm,
el lloc dels penjats
i ara la font aquella tan maca
que vam fer parlar d'això,
per la fira de 1929, eh?
Però quina, a la plaça Espanya?
Sí, clar.
Per a veure que havien, tu?
Sí.
Allà era el lloc, sí.
D'allà partia la carretera amunt.
Que anava cap a Madrid.
Ja està.
Que després, si seguia, seguia,
és l'altre 140,
perquè és la que passa per aquí,
i és la carretera nostra, eh?
Al tanto.
I tant.
I que arriba fins a Càdiz,
aquesta carretera, eh?
Sí, sí, sí.
Oi que sí, Carlos?
Sí que va lluny.
Sí, sí.
Jo, a mi que m'ha parlat de meteorologia,
les carreteres per una altra.
No, no, però aquestes coses estan...
Curioses.
Són curioses, eh?
Aquí ja ho veus,
si ho sembla que sigui una pel·lícula.
Veus, veus, veus.
A més, a més,
com ho has fet tan ben,
tan artísticament interpretat?
No, no, no, es perquè...
Se nos han puesto los pelos de punta.
Pues mira, a mí me dirían bien
que tengo muy pocos, tú.
No, pero si es de punta,
pues será peor.
Vé, pasa la sintonía
de las biografías.
Sí, sí, sí, sí.
Biografías de personatges il·lustres.
Avui podem escoltar grans trets
de la vida d'un artista català
de fama mundial,
Joan Miró.
Joan Miró i Ferrar
va néixer a Barcelona
el dia 20 d'abril de l'any 1893
al passatge del Crèdit.
El seu pare, Miquel Miró,
natural de Cornudella,
era orfebre i rellotger.
I la seva mare, Dolors Ferrar,
era una dona dolça
i amant de la seva família,
com gairebé totes les dones
que, com ella,
han nascut a les illes.
Ella, concretament,
a Palma de Mallorca.
Miró es descriu a si mateix
com un nen tímid,
somiador i mal estudiant,
que solament gaudia
a les classes de dibuix
del professor civil,
classes que li permetien
de fugir de la rutina
de la resta de matèries escolars.
L'any 1906,
Joan Miró
començava a fer
els primers quaderns de dibuix
que recullen els paisatges
al natural
de les seves estades estigüenques
amb els avis paterns
a Cornudella
i amb els avis materns
a Mallorca.
El lligam de les seves arrels,
així com la relació
que establirà
amb els paisatges
d'endors poblacions,
sobretot el del camp de Tarragona,
amb un roig del camp,
lluats i estimats
de la seva infantesa,
manarà per sempre
la trajectòria personal
i artística del jove.
En aquell moment,
pintor.
L'estada del medi rural
influirà per sempre
en la posterior inspiració
de l'artista,
plena dels colors
bàsics,
vermell,
verd i blau.
La passió
per la pintura
és tal
que a partir de l'any 1907,
Miró
combinarà
els estudis de comerç
imposats pel seu pare
amb els de l'escola
de la llotja,
allà on va marcar
la manera molt especial
dels seus dos professors,
en Josep Pascó,
que l'inclinà
per les arts decoratives
i en Modest Urgell
amb els seus paisatges
crepusculars,
romàntics,
no romàntics,
crepusculars
i romàntics.
És la pintura
del Modest Urgell.
Romàntics.
Ja es devindrà
un dels seus grans mestres.
L'any 1912,
Miró
va completar
la seva formació artística
a l'escola d'art
de Francesc Galí.
Aquesta era
una institució privada
de caràcter
molt obert
que impartirà
als seus alumnes
un ensenyament
general integral.
El seu director
en reconeix
els grans dots coloristes
i el domini
de la composició
del jove Miró
però les seves dificultats
per reproduir
la forma
el va encoratjar
a dibuixar
els objectes
i la figura
a partir del volum.
Al cedir
el protagonisme
al tacte,
Joan Miró
va aprendre
a treballar
l'escultura,
art
que practicaria
molt temps
més tard.
dins d'aquesta
etapa de formació
a l'estiu
torna a Montrolls
del Camp
on pinta
una sèrie
de quadres
que per l'acurat
detallisme
que mostren
marcaran
un canvi radical
en el seu estil.
L'any 1916
coneix
el marxant
Josep del Mau
amb qui
mantindrà
una sincera amistat
al llarg
de tota la seva vida.
Aquest marxant
és propietari
d'una important galeria
on Miró
coneix
un bon grup
d'artistes
refugiats
de la Primera Guerra Mundial
i se sent
influït
pels moviments
d'avantguarda
que ells representen
que són els que
imperen
en aquell moment
a París
i que experimenten
les tendències
pintòriques
com són
el faubisme
el cubisme
i fins a arribar
al futurisme.
Josep del Mau
li va muntar
la seva primera exposició
individual
a les galeries
del Mau
del carrer
Portaferrissa.
Aquesta exposició
va provocar
una gran expectació
entre el públic
i la crítica
de l'època.
L'any 1920
Miró
viatja a París.
En principi
li va costar
adaptar-se
a l'ambient
de la ciutat
de la llum
però a partir
de 1921
tot canvia
ja que
treballa el taller
de Pablo Gargallo
als mesos
feiners
anant
a Montroig
la resta
de l'any.
L'estiu
d'aquest
1921
inicia
en aquell
paratge
familiar
la seva
obra
famosíssima
La Masia
que posteriorment
fou comprada
pel gran
escriptor
Ernest Hemingway
fet que
va il·lusionar
moltíssim
a Miró
que l'admirava
profundament.
El pintor
Henri Masson
el va posar
en contacte
amb tota una sèrie
d'artistes
que formaven
un grup
conegut
amb el nom
del grup
de Leroy Blomet
D'aquest grup
Miró
se sentia
molt més
proper
que no pas
de Breton
o d'Aragón
els ideòlegs
del moviment
subrealista
ja que ell
no volia
sospetre
sospetre's
a la ferria
disciplina
que ells
exigien.
Malgrat això
també havia fet
alguns intents
en aquests
moviments
primer en el dadaïsme
i posteriorment
en el surrealisme
però tal com ell
l'entenia
no com els altres
volien imposar.
Entre els anys
1925
i 1927
Miró
s'entrega
a les seves
pintures
de somni.
En aquestes
obres
es representen
elements i figures
molt esquematitzades
suspesos
damunt
un espai
buit
sobre
un fons
monocrom.
Miró
ja comença
a fer-se un lloc
a París.
L'any 1926
realitza
juntament
amb Marc Ernst
els decorats
i els vestuaris
del ballet
Romeu i Julieta
pels ballets
russos
de Daglieff.
Més tard
va repetir
l'experiència
realitzant
l'escenografia
als objectes
i el vestuari
del ballet
Je d'Enfant
per les ballets
russos
de Monte Carlo.
Durant aquesta etapa
es va qüestionar
seriosament
el sentit
de la seva pintura
treballant
en paral·lel
dos camins
ben diferenciats.
Primer
pintant
les sèries
interiors
holandesos
i retrats
imaginaris
com un retorn
a la figuració
i una tendència
al preciosisme
i per altra banda
desitja
acabar
amb la pintura
convencional
fet que l'empeny
a buscar
noves formes
d'expressió.
L'any
1929
es va casar
amb Pilar
Juncosa
a Palma
de Mallorca
i el 1930
neix la seva
única filla
Maria Dolors.
Aquest any
va realitzar
la primera exposició
individual
als Estats Units
a la
Valentine Gallery
de Nova York
inaugurant així
el contacte
amb el mercat americano.
Entre l'estiu
i la tardor
de 1934
Joan Miró
va realitzar
una sèrie
de grans pastells
paral·lelament
va continuar
experimentant
amb tota mena
de suports
i tècniques
amb un gran desig
de buscar alternatives
a la pintura
tradicional.
Treballa
amb coure
i sorra.
Realitza
tota una sèrie
de pintures
de Montdemassonite
combinant
oli
quitrà
que seïna
i sorra
sobre conglomerat.
Durant la Guerra Civil
s'estableix
amb la seva família
a París
on inicia
un nou realisme
amb obres
tan importants
com
Natura morta
del Sabatot
Dona nua
pujant l'escala
o autorretrat.
L'any 1937
du a terme
una gran pintura
mural
pel Pavelló
de la República
de l'Exposició
Universal
de París
amb el nom
El Segador
pagès català
en revolta
mural
que va desaparèixer
en desmuntar-se
el Pavelló.
En aquests moments
decideix dedicar-se
a l'escultura
la ceràmica
i el gravat
però això
no serà possible
fins 20 anys
més tard
amb l'estudi
de cert
de Palma de Mallorca.
La dona
de l'estel
el sol
la lluna
i l'ocell
seran temes
recurrents
a partir
d'aquell moment.
Va acabar
la sèrie
de setembre
de 1941
amb la primera
gran retrospectiva
al Museu
d'Art
Modern
de Nova York.
Aquesta exposició
catapulta
a Miró
a l'escala
internacional
a partir
d'aquest moment.
Joan Miró
influirà
notablement
sobre les noves
generacions
de pintors
americans.
De 1942
1944
s'instal·la
al taller
del quart pis
del passatge
Crèdit
a Barcelona
treballa
sobre paper
més tard
amb ceràmica
i també
edita
malgrat
les dificultats
de l'època
un tiratge
de 50 litografies
coneguda
amb el nom
de
Sèrie
Barcelona.
El 1950
va rebre
un nou encàrrec
americà.
Walter Gropius
li encomana
una gran pintura
mural
pel menjador
de
Hermes
Commons
a la Harvard
University.
A Montreux
treballa l'escultura
en un taller
que s'havia fet
construir
al mas
de la família.
Posteriorment
va realitzar
més de 200
peces
de ceràmica.
Va produir
dos grans murals
amb aquesta modalitat
col·laborant
amb Llorenç
Artigues
per l'UNESCO
de París
Murs
del Sol
i Murs
de la Lluna.
Continuarà
amb la producció
de tot un seguit
de murals
durant els anys
destacant
la façana
de l'aeroport
de Barcelona
l'any 1970.
El mes de novembre
de 1959
Miró
rep el guardó
del
Guggenheim
International
Award
en l'import
del qual
en l'import
del qual
engrandeix
els seus tallers
amb un roig
del camp.
És immensa
la seva obra
tant en pintura
com en ceràmica
tecits
tapisseries
i col·latge.
A proposta
de Joan Prats
Miró
va accedir
a crear
un centre
viu
a Barcelona
que impulsés
els joves artistes
envers
l'art contemporani.
Així ho reflecteixen
les sigles
escrites
pel mateix
Miró
a la portal
principal
de la Fundació
CEAC
Centre d'Estudis
d'Art Contemporani.
La Fundació
es va obrir
al públic
l'any 1975
amb l'exposició
d'una àmplia selecció
de pintures
escultures
i obra gràfica
del fons individual
del pintor.
El grup de teatre
La Claca
va fer
el muntatge teatral
Morir
Mori el Merma
Miró
va fer
els ninots
les màscares
i els decorats
de l'obra
que es va representar
al Gran Teatre
del Liceu
del 7
a l'11 de juny
de 1978
després
va ser representada
en diferents
ciutats
europees.
Dona i ocell
és una escultura
espectacular
que presideix
l'espai
del Parc
de Joan Miró
de Barcelona
i que fó
col·locada
al vell mig
d'un llac
per sobre
de 22 metres.
Està feta
de ciment
repicat
amb trencadís
de ceràmica
amb la típica
representació
de les figures
mironianes.
Va ser inaugurada
l'any
1983
i Miró
no va poder
assistir
per la seva
salut precària.
Havia fet
90 anys.
Amb motiu
del seu
aniversari
va rebre
tota mena
d'homenatges
i es van fer
gran quantitat
d'exposicions
amb la seva obra.
Destaca
d'entre elles
el 19th
Birthday
Tribute
al Museu
d'Art Modern
a New York
i Joan Miró
anys 20.
Mutació
de la realitat
a la Fundació
Joan Miró
de Barcelona.
El 25 de desembre
de 1983
moria a Palma
de Mallorca
un dels artistes
catalans
més emblemàtics
del segle XX.
Està enterrat
al cementiri
de Montjuïc
de Barcelona.
Música
para Gaudí.
Com cada any
hem pogut gaudir
del concert
d'any nou
malgrat
que hem trobat
a faltar
la veu inconfusible
del locutor
Gómez de Arteaga
que ens va deixar
la primavera passada.
L'Orquestra Sinfònica
de l'Òpera de Viena
va estar
tan brillant
com sempre
i la música
de Fonsi Pé
i majoritàriament
dels Estraus
ens va omplir
d'optimisme
l'ànima
i d'alegria
el cos.
I com sempre
la representació habitual
després d'acabar
el concert
el director
que se'n va
que torna
que dirigeix
els llissos
aquest any
escoltarem
un d'ells
el vell
de Nubi Blau
que segons
un crític
un tan xistós
valga la paraula
ni era tan vell
ni tan blau
però per nosaltres
és igual
gaudim
dels compassos
del vals
tant com sempre
escoltem fragments
del vell
de Nubi Blau
l'interpreta
l'Orquestra
de l'Òpera
de Viena
dirigida
per Alfred Schorz
l'Orquestra
l'Orquestra
de Viena
l'Orquestra
de Viena
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
l'Orquestra
avui parlarem dels condiments que alegren les amanides
Avui parlarem dels condiments que alegren les amanides.
A l'hora de preparar una amanida, l'amaniment és fonamental,
ja que és molt més que un complement
i pot marcar la diferència entre una simple amanida
o un plaer pels sentits.
Us recomanem que aneu més enllà de la típica barreja d'oli d'oliva,
vinagre de vi, sal i alegreu les amanides d'estiu amb altres ingredients
com miso, soio, llavors d'oli, de coco.
Amaniment és el darrer toc per regalçar el sabor d'una amanida
i val la pena ser creatiu.
A l'hora d'elaborar-lo, us proposem una sèrie d'ingredients
que us ajudaran a esquivar la monotonia del clàssic oli, vinagre i sal
que convertiran les vostres amanides d'estiu en una experiència diferent i sorprenent.
Hi ha diversitat d'olis.
Deixar de banda el conegut oli d'oliva,
podeu buscar sabors diferents en el món dels olis de llavors,
de llir, de girassol, de sèsam, de sèsam torrat.
I si busqueu donar un toc especial als vostres plats,
aquest és l'oli que necessiteu.
Unes gotes afegides en una vinagreta convencional
li donen un aroma extraordinària que agrada a tothom
i que resulta ideal per a les amanides d'algues.
De coco, un toc exòtic per condimentar les amanides amb fruites.
Oli de sèsam i oli de coco.
Això és recomanat per fer amanides que siguin una mica més divertides.
La canta sèsam li diu
Gruta que s'abre, abre't sèsam.
Abre't sèsam.
Abre't sèsam.
I tu?
De què va el reportatge avui?
Sí, en havia fet un però com que era massa...
T'havies atrevit massa.
Sí, sinó massa de polític.
No, no, no.
Em faré un altre i s'ha acabat.
La política pels polítics.
Que no saps mai per on m'han de sortir.
Estaven allò assentats i ja els hi fuma no sé quan.
Estava una mica enfadat i tal.
Això que és una mica l'ai, però l'he canviat i així he fet una mica més tradicional a l'antiu.
Sí.
Gener del 2018.
Ja hem passat, gràcies a Déu, el Nadal, Cap d'Any i Reis, festes totes elles molt assenyalades per estar amb la família i celebrar les nostres tradicions.
I per poder gaudir dels fills i nets, el canter, clar.
Per cert, les nostres antigues tradicions era celebrar principalment l'arribada del nen Jesús el dia de Nadal.
El pesebre no faltava callar.
La vegília es feia cagar al tió.
El sopar era el normal d'un dia feiner.
A les dotze de la nit s'anava a missa del gall i a la sortida cap a casa a menjar el ressopor.
Principalment xocolata amb melindros i les llaminadures que el tió havia cagat, el torró i el cava no hi faltaven mai.
El dinar de Nadal era el dia de la reunió familiar i l'àpat més important de totes les festes.
L'escudella de galets, la carn d'olla, el pollastre de corral, el tortell de maçapà i fruites, el torró i el cava eren d'allò més típic.
L'endemà, el dia de Sant Esteve, com avui, era festiu.
I per dinar el típic era menjar canelons, fets amb la carn rostida de les sobres del dinar de Nadal.
Per cap d'any, la celebració era el primer de gener.
Pocs sortien a sopar i a ballar, la nit abans com ara.
El dinar era semblant a qualsevol dia de festa.
El dia 5, la Vagília dels Reis, la mainada anava amb fanalets fets de paper pels pares a esperar els reis.
Cada poble tenia la seva cavalcada.
L'endemà, el dia dels reis, era la festa més esperada de l'any pels infants innocents,
que de ben segur rebien els regals demanats per cartes a ses majestats.
Qui no recorda tan feliç dia de la seva vida?
Recordo de gran que els reis ens solien portar corbates, que no m'agradaven,
i de vegades pijames, que tampoc eren del meu grat, però almenys aquests no es veien.
Però el protestar avui dia ja no ens regalen res.
Clar, a meu, si no haguessis protestat, tot això t'haguessis guanyat.
Bé, fa ben poc que hem acabat la disbauxa de tantes festes i despeses.
Ara ens convé uns dies de tranquil·litat i de dejunir,
per equilibrar el nostre cos i l'esperit,
que han quedat una mica agarrativats dels excessos oferts de tota mena.
Adeu-siau, fins la setmana vinent.
Molt bé!
Avui, a Viatjant per Catalunya, no ens detindrem en un lloc concret,
sinó que ens ve molt de gust fer uns saltirons per diferents llocs del territori,
per tal d'assabentar-nos dels variats costums, de la cuina,
de les peculiaritats destacables que val la pena ressenyar dels llocs que volem visitar.
Caldes d'Estrac es beneficia des de temps llunyans de les seves aigües termals,
distingüides pels romans amb el nom d'Aquecalide.
La seva situació vora la via Augusta, principal via de comunicació entre Roma i Tarraco,
va ser un factor vital pel desenvolupament de la vila.
Just damunt de les antigues termes romanes,
l'establiment balneari actual es posava en marxa l'any 1818,
quan el consistori es va fer càrrec del manantial.
L'any 1994, un cop dutes a terme les obres i reformes,
va ser el primer establiment termal municipal del nostre país.
per la seva temperatura de 38 graus centígrat,
les aigües tenen una acció relaxant de la musculatura amb efectes analgèsics,
serveis oferts als usuaris, entre molts d'altres, massatges...
circuits termals i d'un dia que inclouen bany, dutxa i massatge.
Que t'hi pots passar tot el dia allà, mira aquí, vas relaxat.
Diversos cursos per adults i per nadons.
Mercat dels diumenges d'Artesa de Segre.
Aquest mercat atrau veïns d'arreu de la comarca,
des de fa cinc segles.
La varietat de les parades fa que sigui un bon mercat
per comprar productes tradicionals de la zona,
com per exemple les coques amb sanfaina,
les panades d'espinacs i panses,
els embotits com la llonganissa seca,
el bull de la llengua, la botifarra negra...
Els vins de la denominació d'origen a costers del Segre,
envassats a la cooperativa d'Artesa de Segre,
i una altra delicatesa com són els formatges de llet de cabra,
elaborats artesanalment a Cloa,
una delicadesa de sabors pel paladar més gourmet.
Us convidem a degustar la girella del Pallars.
La girella és l'únic embotit del nostre país
que utilitza el ve com a base de l'elaboració.
La descripció d'aquesta elaboració
pot resultar una mica desagradable
per als no iniciats en termes de la girella.
L'estómac de l'animal és ben net després del seu sacrifici
i s'omple de trossos de pulmó i de cor bullits,
de budell trinxat, d'arròs i de saïm.
El resultat és un embotit deliciós documentat des del segle XV,
que també es coneix amb el nom de xireta,
i que es comercialitza en xargoteries i carnisseries
dels dos pallars i de l'alta ribagorça.
S'acostuma a consumir cru,
però també arrebossat i fregit amb oli.
Perdoneu que ara tinc que fer un incís,
però tal com està això embotit aquí,
doncs no em recorda una mica el que he llegit abans
d'aquest monstre que està en plària.
No, en res dir.
Que no, que menjaran girella.
Que mengi girella, que mengi el que vulgui tu, però bueno.
D'acord.
El tercer diumenge d'octubre,
al pont de Suèr se celebra la Fira de la Girella.
Bona, bona, xiquets.
Durant tot el dia, el nucli antic de la vila
acull demostracions de l'elaboració de l'embotit
i diverses degustacions del mateix.
També en temps antics es feien mostres
dels antics oficis pirinens.
L'esperdanyer, el ferrer, el terrissaire,
el cistaller, la filadora.
Tampoc no faltava la representació ramadera,
encatçalada per xais, eugues i vaques brunes.
Us recomanem, per tant,
que si teniu desig de passar una estona
plena de bones experiències,
no deixeu d'assistir a la Fira de la Girella.
Pont de Suèr està clar
que l'octubre...
És adequat anar a l'octubre.
Ara ja ha passat.
Però a l'octubre que ve...
Això tenim que remarcar-ho quan sigui la data.
A la Girella.
Sí.
Aviam, recordem-nos a l'octubre que ve
de la Fira de la Girella.
Fem propaganda del país.
A la vora de l'Hortesa de Segre,
també a l'octubre,
amb un poblet que es diu Santa Maria...
No, perdó, Vilanova de Maiar.
No, a la Fira de la Perdiu.
Sí, a la Fira de la Perdiu.
Molta gent de Lleida hi assisteix.
Jo hi tinc el meu cunyat que viu allà.
I a Lleida quan es fa la Fira del Caragol?
A Vilanova de Maiar.
No.
A mi tinc un amic.
Ah, sí?
Jo tinc el meu cunyat.
La Fira del Caragol,
em sembla que es fa a setembre o així, no?
Però és a Lleida, llavors.
És a Lleida Capital.
Sí, és a Lleida Capital, sí.
On érem recordant perquè la gent va a aquests bueixos.
Jo hi tinc família.
A més que és a l'initada.
I ara, xinu-xanu,
visitarem Castellfollit de la Roca,
per dalt i per baix.
Diu, una de les millors vistes
de la vila de Castellfollit de la Roca
s'obté des de la carretera
que porta Bassalú,
just davant de la cinglera bassàltica.
Però un altre bon punt de vista excel·lent
el tindrem des de baix de la passarel·la
que creua el fluvià
als peus del peny assegat.
Per arribar-hi,
podem deixar el vehicle
a l'aparcament situat
en vora la Cruïlla
amb la carretera que va a Oix
i baixeu en direcció al riu.
Si seguiu la riba del fluvià,
arribareu a la passarel·la de Fusta
i des d'allà
podeu fer una fotografia extraordinària.
Si us hi arribeu fins a l'altra riba,
travessareu uns horts
i veureu un xic més lluny
el que queda de l'antic pont romà
sobre el riu Toronell.
Des d'aquí podeu pujar al poble
pel Camí Vell
i gaudir de les vistes
de la plaça Mirador de Josep Pla.
Si feu la vostra visita en dissabte,
podeu meravellar-vos
amb el mercat setmanal
que ofereix tot un variat
assortit dels extraordinaris productes de la regió.
Bé, fins aquí un petit recorregut
per diferents llocs extraordinaris del nostre país
dignes de ser visitats i admirats.
Heu escoltat
Viatjant per Catalunya
I per acabar parlarem de les noves tecnologies,
les noves feines.
És un reportatge de José Vicente Morán.
El futur ja és aquí.
Les innovacions tecnològiques es van consolidant
i són assumides per les noves generacions de nadius digitals.
L'èxit imparable de les corporacions tecnològiques i de les xarxes socials
no és sinó l'avançada del que ens espera.
L'home analògic és avui una figura cada vegada més anecdòtica.
Com a conseqüència dels avenços que arriben a velocitat de vertigen
i a lloms del Big Data,
cal esperar que bona part de les professions tradicionals,
tal com les hem concebut, estudiat i practicat fins ara,
desapareguin.
Bé, doncs espera, que aquí tenim la continuació de l'article.
Segons els experts, estem en plena expansió de la nomenada
Quarta Revolució Industrial,
que sacralitza l'automatització.
Compte amb els robots que han arribat per quedar-se
i l'intercanvi de dades dins de les tecnologies de la manufactura.
Suposa el triomf dels logaritmes
basats en la computació més extrema
que se socialitzen entre si via internet.
Sorgeix així l'internet de les coses,
que és la cada vegada més freqüent
interconexió de dispositius quotidians
que interactuen a través de la xarxa de xarxes
i les fàbriques intel·ligents,
concepte en el qual l'aturada per dinar ha desaparegut.
Llàstima, perquè fer una aturadeta a l'hora de dinar
també és aconsellable.
De fet, en comparir un robot
ja no hauria treballat la vida.
Els robots seran els que treballaran per nosaltres.
Cuidado, no dic pas de broma, eh?
No, és veritat.
La gent ja no haurem de treballar.
Seran els robots els que treballaran per nosaltres.
Haurem d'aprendre a no treballar.
Molt bé.
Continua.
L'article.
Davant aquest fenomen,
l'educació es debat entre l'especialització a ultrança
i la preparació de professional
capaços de moure's en entorns canviants.
Fet que pot obrir el debat
sobre el repartiment de protagonisme
entre la formació reglada i la no reglada.
Però no siguem a les trucs.
Si ens hem acostumat a envassar el buit pernil del Bo
quan sortim de viatge fora de les nostres fronteres,
i els assistents virtuals
al servei d'una conducció porta a porta,
no tot està perdut.
No?
Bueno, veurem.
Veurem si ens porten a bon camí.
Escolta'm.
Igual ens tenen per un penya-segat, eh?
Bueno, avui he abandonat a la televisió
que Barcelona s'està implantant ja a grans passos
el 5G de comunicació, de telefonia.
Això vol dir,
el 5G és necessari pels cotxes autònomos,
que van sense conductor.
Per tant, ja hi estem ficats, eh?
Ja, ja estem, ja estem.
Veurem a Barcelona ben aviat cotxes sense conductor.
Ai, quin susto.
Està que és molt bé.
No, no, no rius, no.
No, no, si no rius, no.
El gurú de referència per a la gent del Google,
que no és poca cosa, Thomas Frey,
en el seu blog explica fins a 14 habilitats imprescindibles
per triomfar en mig termini en el mercat laboral que ens ve al damunt.
Entre elles, cal destacar la facultat d'obrir camí als canvis d'adaptar-se al que és diferent,
treure-li el màxim rendiment al fet de ser capaços de veure abans que ningú els punts d'inflexió
d'entendre l'entorn en què operen les tecnologies futures,
a més de monolitzar-les després dels seus primers passos.
Bé, veurem com ja hem arribat al final d'aquesta audició d'avui.
Llavors, ho deixarem per un altre dia, el comentari aquest del cotxe sense conductor,
que jo, a mi, personalment, em fa molta por.
No te'n faci, perquè, guaita, portant conductors,
actualment hi ha un millor 300.000 morts al món d'accidents.
Tu creus que automàticament hi haurà tants?
No ho sé.
No ho sé.
No, clar, com no.
Però si hi ha persones dintre el cotxe i el sense conductor se la pega, escolta'm, no sé...
No, perquè segurament tindrà un mecanisme que quan vegi...
Sí, sí, sí.
Les màquines funcionen més bé que el cervell.
Sí, que el cervell, vols dir?
Para ser el cervell el que la fa, la màquina, eh?
Sí, sí, sí, també és veritat.
Bé, nois, noies, hem arribat a la fi d'aquest programa,
el primer de mil... no, dos mil ja, oi...
Dos mil d'invuit.
Oh, dos mil d'invuit.
Dos mil d'invuit.
Ja em feia com... hem dit tant mil, 900 mil, 900 amb el miró.
Jo pensava...
Sí, això mateix.
Si estiguessim amb el mil, estaríem una mica...
No, estaríem més joves.
Sí, ah, vale.
Bé, senyores, senyors, fins la propera i recordeu que el dissabte tornem a ser en segona audició.
A tots, molt bona nit o molt bon dia.
I que l'any vagi bé.
Això mateix.
Comencem ara.
A això mateix.
gran és no.
Bé, dia i estic.
A això jausting.
A això ja estàit.
Bé, Europa.
A davante.
Bé, da.
Bé, superle.
Ràdio Despert
El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir.
Busco sempre aquella notícia.