60 i més.
La vida és allò que et va passant mentre t'entestes a fer altres plans. Sàvies paraules de John Lennon per recordar-nos com estem de distrets preparant un munt de coses mentre vivim un temps tan accelerat que sembla que tot passa tan de pressa que no tenim temps ni de cuidar-nos.
Per això avui ens aturem un instant per consultar què hem de fer i què hem de menjar. Quines són les nostres necessitats nutricionals a mesura que posem anys. Diuen els metges que a mesura que envellim hem de reduir les calories i potenciar les proteïnes, la fibra, l'aigua, les vitamines i el calci de la nostra dieta. Cosa que no fem. Menjar poc i sovint i pair bé.
Ja ens ho deien les nostres àvies. L'edat du associats uns canvis fisiològics que ens afecten a tots. Es perden peces dentals i es redueix la salivació, cosa que dificulta un fet tan bàsic com és mastegar bé els aliments.
A mesura que envellim, quan ens apropem als 80 anys, es debiliten els sentits i com que es té menys gust i olfacte, no tothom, per això, n'hi ha uns que sí i uns que no, però en els que sí se'ls redueix l'interès pel menjar. L'estómac es buida més a poc a poc i això avança la sensació de sacietat. Es perd massa muscular i cellular i l'organisme demana menys energia.
Per això, vigilem el que mengem. Estàs fent un panorama fatal, eh? No totes les persones grans pateixen aquests motius, eh? Estic fent un exercici d'observació. Jo veig que gairebé totes les persones grans guanyem en pes, en panxa... Per què no ens movem? Que es perd massa muscular a braços i cames i tant, que sí. I tant, això sí. Almenys en majoria... Hi ha gent que té gairebé totes les peces a la boca, encara que després...
Les perdi de cop... Però escoltam, si estem, estem la mar de macos. I si no, t'ho diria el Carles, que mira, que som bellots, però estem la mar de bé. Exacte, i no anem mai a urgències, com el Carles tampoc hi va mai. No, no, re. Dèiem la setmana passada que el moniato
és una valiucíssima font de vitamina A, que a les persones grans ens afavoreix la visió, el sistema immunitari i retarda l'envelliment de la pell. Avui afegim que l'oli d'oliva verge, la fruita i la verdura, i els làctics com el iogurt, la llet o el formatge, han de prevaldre sobre els embotits i carns grasses que no ens estan convenient.
També hem d'evitar els dolços, amb lo boníssims que són, i l'abriuixeria industrial. Si ens permetem un pastís de tant en tant, ha de ser d'elaboració casolana o pastisseria de molta qualitat. Sortosament a Sant Just tenim bones pastisseries. Sí, això ho diem sempre. Menjar molts bullits i planxa i cal evitar fregits i rostits.
De tot això, en parlen avui aquí, ara que ja hem paït els panellets de Tots Sants. En parlem avui, eh? Per fer una mica de dieta saludable fins que arribin les properes festes nedalenques. Quan no podrem evitar fer sepcions i qualsevol, els hi explica a les neules i torrons que els deixem de banda per una sopeta de ceba o un iogurt amb un parell de melindros.
M'ha agradat això del iogurt amb un parell de melindres. Mira jo, què vols que et digui? És un berenar muy de abuelito, no? Sí, no, no, no, res. Prefereixo un bon entrepà amb pernil encara que no sigui molt gran. I si és de jabugo millor. Hombre, com ho saps? Benvinguts uients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada.
fent el programa 60 i més. Pensem en la gent gran i també en els joves que de tant en tant ens escolteu i ens escriviu a Facebook. Bé, doncs després d'aquesta perorata posarem una mica de música.
Això ha estat música per animar-nos després de tota aquesta recomanació de menjar slides, re de menjar slides, sobretot exercici. Bé, les dues coses, Joana, les dues coses. Perquè si fas molt d'exercici però després menges vinga embotit, igualment el colesterol... Ah, ja el crema, ja el crema, home.
Bé, de nou, una servidora, la Joana Algarra, junt amb els meus companys, Carles Hernández Ríos i Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta hora de ràdio avui dia 5 de novembre de l'any 2014, que és el 309è dia de l'any calendari del Gregorià.
Queden 56 dies per finalitzar l'any. Passen pocs minuts de les vuit del vespre. Aprofitem per felicitar a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre Sant Universari. Avui Sant Elisabet i Sant Sacaries, demà Sant Lleonard, divendres Sant Álvar i Sant Ernest i dissabte dia vuit, que sortim en segona audició, Festa de Sant Sabarià.
I ja posats, recordem que diumenge dia 9, patrona de la Comunitat de Madrid. Molt bé, felicitats als madrilenys. Avui tornem a sortir en diferit per qüestions tècniques, per tant haureu de recórrer les xarxes socials on llegirem amb molt de gust el que ens vulgueu explicar.
ràdio d'esbèmics, a la pàgina de Facebook i el seu perfil de Twitter el segueixen gairebé mil persones, d'un idò, eh? Acceptem humilment que Escarlett Johansson i el bisbe de Roma reben més tuits que nosaltres, però per una emissora d'un poble, més aviat petitó com el nostre, no està gens malament. A més, tenim el hàndicap que la Joana Algarra es resisteix a navegar per les xarxes.
i els seus fans no la troben al mur de Facebook ni en cap portal que no sigui la ràdio. És que no tinc temps, ja no tinc temps per això. En canvi, els qui teniu dotzenes de missatges diaris a la xarxa, us passeu hores davant de l'ordinador si voleu contestar a tothom.
Jo el segueixo dient als ullents que vinguin a la ràdio o senzillament que l'escoltin. El goig d'escoltar i parar l'orella fins i tot mentre fas altres coses és tan vàlid avui com ahir i molt més saludable que anar tot el dia amb el nas enganxat a les tauletes mirant més el món virtual que el real.
No oblidem que aquests dies a més de Ràdio Desvern, també Ràdio Estel i Ràdio Barcelona han estat o estan d'aniversari. O estaran. Ja són 90 anys complerts per l'emissora de Cana, la que de ben segur ens porta tota mena de records a la gent gran.
més d'una àvia avui, havia anat a cantar o a recitar al Club Infantil de Ràdio Barcelona, conduït per Vicente Calpe, Toni, que era un programa d'allò més artístic, i a més et deixaven temps per lluir-te. Hi havia també la Ràdio Nacional, on estava el senyor Dalmau, senyor Vinyas, però que ells es feien molta via, vinga, ràpid, ràpid, ràpid, no? Però és que tenien molta gent. Tenien moltíssima gent. Moltíssims grups. Però Ràdio Barcelona ho feien d'una manera més asossegada.
Recuerdo mis inicios. Ah, que havies ido tu? Clar, són records d'adolescència, devia tenir 14 o 15 anys i anava recitant aquests programes. I en aquell temps ja no podia escoltar Ràdio Barcelona perquè treballava.
O clar, perquè tu ja estaves treballant a Ràdio Espanya. No, en aquest temps a Ràdio Joventut. Que era en aquest James fins al 54 va ser Ràdio Unión, Desplugues, San Justo. I recordo que hi ha en aquells programes...
Com avui en els programes infantils on surten criatures a la tele, portaven també molts nens i nenes prodícies que cantaven Mijá, Cagaro, Paí Corta y Viento i aquestes cançons. Con harta endelectación de sus papás que se caían por el suelo de moción. D'aquest programa va sortir una estrella infantil molt popular. Una nena que es deia
Lita Torelló, que després de gran es va fer famosa amb una cançó titulada Ciao Ciao, que originalment no era italiana, sinó anglesa, i es deia Down Down. Down Down eren els temps de Gerardo Esteban, Fernando Parés, Encarna Sánchez, Enric Casademont, Isidro Sola o Lis Triònic,
Doroteu Martí que feia passar llàgrimes a dojo amb un col·labrot que es deia Ama Rosa. Això ja va ser quan Ràdio Barcelona va entrar dintre de la cadena de la CER. I ja feien els col·labrots aquest. La mateixa passió que té avui la gent pels col·labrots televisius la tenien aquells anys pels col·labrots de la ràdio. Les famílies al voltant de l'aparell de ràdio.
Calla! Calla! Ai, mira aquest que li ha dit! I no solzament colorbrots, hi havia programes que van ser molt populars, per exemple d'humor, un d'un senyor que es deia Pepe Iglesias el zorro. Sí, també de la Serga. També ja de la cadena cert. Pepe Iglesias el zorro zorrito para mayores y chiquititos.
i va tenir tant d'èxit que fins i tot li van dedicar TVEOS. Era personatge dels còmics. Tots els dibuixants de Pulgarcito van fer un TVEOS especial, que a més es va vendre moltíssim, dedicat al Zorro i als seus personatges. Perquè feien personatges radiofònics que eren molt plàstics. Tu els imaginaves, no?
va ser realment molt fàcil dibuixar-los i donar-los una entitat de personatge de cómic. I una cosa molt, molt important d'aquell temps, a Ràdio Barcelona, va ser l'adaptació de Lo que el viento se llevó. També, sí, sí. O sigui que, escolta'm... Hi havia un personatge del Zorro que es deia El Finado Fernández, que és un dels que va donar més joc a les historietes. Bé, doncs posem una mica de música.
You must remember this A kiss is still a kiss A sigh is just a sigh The fundamental things apply As time goes by
And when two lovers go They still say I love you On that you can rely No matter what the future brings As time goes by
Això, això, el passar el tiempo. Estem parlant de coses de molt el passar el tiempo. No hi podem fer més. O passa el tiempo o nosaltres passem a través d'ell. Però de totes maneres, lo nuestro es pasar, com deia aquest senyor. I ara, uns quants personatges que van arribar al món tal dia com avui.
El 5 de novembre de l'any 1897 neixia Sabadell Xavier Saneuja, un destacat republicà federal català que tingué el grau d'oficial durant la Segona República. Avui, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.
Un altre 5 de novembre, però de l'any 1941, neixia Arthur Garfunkel, al barri de Queens, a New York. Va anar a la Universitat de Columbia als primers anys 60 i es va llicenciar en Història de l'Art.
però va ser la música qui li va obrir les portes a la fama al costat de la seva parella artística, Paul Simon. També va fer d'actor en diverses pel·lícules. La cançó Angel Claire va ser un dels grans èxits de Simon
Iger Funkel. I també, aigües bajo puentes turbulentos o una cosa d'aquestes que era boníssima. Algo así como aguas bajo puentes turbulentos o alguna cosa. No, amb les aigües, això mateix. No ens enredem.
i ja m'he enredat jo prou. Ja l'hem liat, puentes sobre aigües turbulentes, ara. El turbulento eren les aigües. Naturalment com les d'avui, déu-n'hi-do. I el mateix dia, 5 de novembre de 1941, neixia la ciutat de Barcelona el genial humorista gràfic
I de la sàtira passem a la literatura.
ja que un dia 5 de novembre de l'any 1948 neixia a l'Argèlia francesa el filòsof i escriptor Bernard-Henri Légui. Es va fer molt popular dins la corrent dels nous pensadors francesos dels anys 70, que el van considerar un intelectual mediàtic.
sempre defensor de la pau i molt crític en tota mena de conflictes bèlgiques. Passem ara al món del teatre i el cinema, ja que era un 5 de novembre de l'any 1952 quan neixia a Barcelona l'actriu i cantant Teresa Raval.
En més de 7 milions de discos venuts de tema infantil ha compaginat des de ben petita la música, el teatre i el cinema. Filla dels actors Paco Raval i Asunción Balaguer va créixer envoltada de l'ambient artístic. Pel·lícules com Lo que por el circo, ambiciosa o Los buenos días perdidos son a la memòria de gairebé tothom.
Seguim al món del cinema i també del teatre i la televisió, ja que l'actriu Aitana Sánchez-Jijón va arribar al món a la ciutat de Roma un dia 5 de novembre de l'any 1968.
Filla d'un catedràtic d'història espanyol i una professora italiana de matemàtiques, de ben petita, es va sentir atreta pel teatre. En cinema la tenim ben present en pel·lícules com Bajarse al Moro, Boca a Boca o Remando al Viento.
molt popular també a la televisió, ens va impactar en teatre amb una esplèndida gata sobre el Tejado de Ciny, al costat de Carmelo Gómez dirigits per Mario Gas. I sense deixar el món de l'espectacle, tenim avui un record per l'actor i productor teatral Paco Marsó, que moria un dia 5 de novembre de l'any 2010.
I ara anem a la radiocultura. Centrem-nos avui en les moltes activitats que podem viure aquests dies a Sant Just. Moltes. Una vegada més ens hem de felicitar els companys de la Penya del Morro per ser els més visitats a Facebook i a Twitter. El motiu? Que tracten sempre l'actualitat amb rigor i amb humor.
També desperta interès a la xarxa, la conferència que tindrà lloc demà a les 5 de la tarda al centre social El Milenari sobre Salut i Medicaments. El títol de la xerrada Realment Necessitem Tants Fàrmacs? Diàleg obert amb el Servei de Prevenció de la Mancomunitat de la Font Santa.
És un fet cultural o potser només un costum del nostre temps que fem ús de les pastilles amb gran facilitat. Els nostres avantpassats tenien més tendència a les herbes i alguns remeis casolans que han passat a la història. O aguantar-se.
que sigui un drap calent al front, que sigui un cataplasma, que sigui un massatge a la panxa, avui el més lleuger malestar, aspirines, paracetamols, ibuprofens i el que calgui. En aquesta xerrada descobrirem que moltes vegades estem fets un sac de nervis i aprenent algunes tècniques de relaxació i millor domini de la voluntat,
ens estalviaríem aquest bé de Déu de visites a la farmaciola, que a la llarga ens fan addictes a la pastilloteràpia.
Això que jo li agradi, a mi no m'agraden gens. Ja quan ja no pot ser res més, llavors ho fas, però... Però hi ha molta afició i molta afició també. És que tot es soluciona. Ah, mira, això em pica una mica, pastilleta. Oh, em sembla que tinc una miqueta de mal de cap. I bo profeno o paraceta molt. Escolteu, que l'estómac protesta, eh. Encara hi ha boc a boca entre veïnats de senyores, veïnes... Ai, mira a mi això m'ha anat molt bé. Ah, doncs ho provaré, jo també ho provaré. I tant, i tant.
S'intercanvien les pastilletes com els avis als viatges dins Cerso. Sí, jo tenia una tieta... No, no, i la meva sogra deia, això que et prens perquè és miries pel dolor perquè com... Ai, dame una mi, dame una mi, que a veure si me va bien per mi espalda.
Ja segueixen fent, sí, sí, a més molt bonica aquesta de color blau cel m'agrada i endavant la pastilla, sí, sí. Doncs també la música és un bon element per relaxar-nos i per això recomanem el taller gratuït d'Educació Musical en Família que tindrà lloc demà passat dia 7 de 5 a 3 quart de 6 de la tarda a l'Espai Mas Llull.
i també demà passat, a dos quarts d'onze de la nit, als amants del bon ciment, podeu veure una pel·lícula al Casal de Joves que no us deixarà indiferents. Cineclub Utopia ja té a punt la projecció de Herr del director Spike Jonze, fins on pot arribar l'autocràcia digital computeritzada. És possible enamorar-se d'una intel·ligència artificial?
No us perdeu el magnífic treball de l'actor Joaquim Fènix en aquesta impactant pel·lícula. Realment és molt i molt atractiva. És ciència-ficció, però... Però fa una mica de por, això, no? Sí, molt realista, perquè es veu fins a quin punt...
Les addiccions són terribles. Es pot unenganxar a una màquina. A més, en aquest cas, la màquina a la qual s'enganxa té la veu de l'Escarlett Johansson. Li aporta atractiu. I no vull dir més coses de la pel·lícula perquè l'he vist i té un final bastant sorprenent.
I no cal dir que dissabte dia 8, vigília del tan esperat 9N, Sant Just es mobilitzarà amb diversos actes de caràcter informatiu. A les 12 del migdia, davant del mercat municipal, l'acte que porta per títol, Vull ser lliure. Vull un nou país. I a la 7 del vespre, a la sala Piquet de l'Ateneu, dins dels actes del novembre literari, dia de reflexió en poesia i dins de la Terra.
amb Carles Morell i Antoni Clapés. Organitza Escola d'Escritura de l'Ateneu. I moltes més activitats que trobareu en el butlletí municipal, que per cert des d'ahir està repartit a totes les bústies del poble. Molt bé, posem música, sisplau. No és por casualidad que yo tenga el color del trigo en el verano.
No es por casualidad que tenga yo mi hogar junto al Mediterráneo. Que sienta el corazón como una bendición que guarda mis anhelos para colmar de amor, de fuego y de ilusión a la mujer que quiero.
Tengo el calor de una copa de vino. Mita señor, mitad corre caminos. Como una estrella sigo mi destino.
Poemio con la mirada de un loco risueño. Algo poeta y forjador de sueños. Un vagabundo solitario al sol.
Una veu meravellosa. Una veu fantàstica, la d'aquest home. València sempre dona unes grans veus i uns grans músics. Tota la banda del Mediterrani. O sigui que és un goig escoltar-lo en aquell latino. Bé... Formidable Nino Bravo, no? No, no és Nino Bravo. Ai no, era Nino Bravo. Ara he picat la pota. Era...
Ara no me'n recordo. Ah, Francisco. Gràcies, Carles. Molt bé, Carles ens ho ha dit. És que són dos veus molt maques. Sí, és diferent. El Francisco va començar cantant, sarsuela, i a vegades òpera. I després, el que passa és que no ha tingut gaire sort en la difusió de la seva producció, que hi farem.
Bé, com parlàvem de Sant Just, donem una mica de record al bulletí de Sant Just Solidari, Baula. El vam rebre dies enrere i fem una mica de recull de la seva editorial, que diu, L'Ébola, parcialment aturat a Nigèria i a Senegal, continua la seva expansió per l'Ibèria, Guinea i Cerra Lleona. Més de 10.000 persones han estat infectades.
Les agències humanitàries, dotades de mitjans clarament insuficients, treballen al límit de les seves possibilitats i recorden que l'epidèmia repercuteix també en el tractament d'altres malalties, perquè, com adverteix Joan Lliu, presidenta de Metges Sense Fronteres, el brot, que aquesta vegada ha arribat a zones urbanes, està desestructurant els sistemes sanitaris de regions senceres.
Malgrat tot, sembla que la comunitat internacional està començant a reaccionar, tot i que tard, com ha reconegut la Unió Europea. Estem preparats per proporcionar el lideratge i les infraestructures amb què només comptem nosaltres, va manifestar el president Obama en anunciar el desplegament de 3.000 militars i la creació d'un centre d'operacions i coordinació a Montròvia.
Pocs dies després, el Consell de Seguretat de la ONU considerava l'epidèmia una amenaça per la pau mundial. La violència del brot ho justifica, però no s'ha d'oblidar la importància de la por de les poblacions dels països desenvolupats ben escarmentats per l'experiència de la sida a l'hora d'explicar aquesta tardana i encara insuficient reacció.
no sabem curar la bola. La seva expansió és molt ferotge i estem molt lluny de poder preveure i controlar les seves variacions, com ho demostra la mutació a bola Reston, originada segurament a Filipines, molt lluny del nucli originari de la malaltia. Quan el president dels Estats Units va parlar de conseqüències econòmiques i polítiques a tot el món,
estava reconegut que les fronteres poden aturar més o menys els moviments de les poblacions empobrides, però no poden estalviar-nos totes les conseqüències de la seva pobresa. Benvinguda a la col·laboració, encara que sigui símptoma de la nostra por i costi tant fer-la efectiva.
i acabem amb el realista d'un reportatge que escriu, la Sílvia Llopar, responsable del projecte Pandèmia de Tujerec, Gàmbia.
La bola és un episodi que segur que tornarà a colpejar l'Àfrica, amb un impacte profund en el context sociocultural i econòmic d'aquests països amb unes estructures socioeconòmiques i sanitàries ja de per si molt febles.
Cal no obviar les xifres alarmants de malalties curables que encara s'asseguen actualment als països empobrits com la tuberculosi o la malària. Informa de la XXª Conferència Internacionals sobre la SIDA
Malburne, Austràlia, 21 al 25 de juliol de 2014, per situar realment el quit del problema d'aquest brot històric pel que fa a morts, infectats i països afectats a l'Àfrica de l'oest, quan el total de morts durant aquesta epidèmia iguala la mortalitat diària per malària.
És que mora més gent per malària, però és que és tan fulminant i tan horrorosa aquesta malaltia que esclar la gent està esparberadíssima. És a més una gran labor i un gran problema per metges sense fronteres que no donen l'abast. I molts d'ells també queden com...
Si en les malalties comuns els metges i les infermeres i auxiliars d'infermeria estan també exposats a contagis amb aquestes malalties tan virulentes, encara més. Sí, sí, i tant que sí. Bé, posem una mica de música.
Bé, ara us donaré en compte d'un llibre que ha escrit Rafael Santandreu i és Las gafas de la felicidad. Descubre tu fortaleza emocional.
Aquest procedeix també de la revista 60 i més, o millor dit, 60 i més, que ha dit el Ministeri d'Assuntos Socials per a persones mayores. Està escrit en castellà, però no és igual. És un mètode accessible per a aprendre i superar els problemes i els complejos més comuns que poden arribar a limitar seriamente la vida diària.
En Las gafas de la felicidad, Rafael Santandreu propone un método práctico para aprender a disfrutar de la vida y del potencial que cada uno tiene en su interior y para descubrir y potenciar la fortaleza emocional de cada persona. El autor de El arte de no amargarse la vida vuelve con un libro con el que consigue promover la salud emocional mediante una metodología pràctica y accesible.
Bé, són aquells llibres d'Authpo Ajuda que a moltes persones li van força bé. 320 pàgines, 15,90 euros. Aquests llibres tots valen més o menys la mateixa xifra de cèntims. Al voltant dels 15 euros. Però són tots aquests llibres de tapa tova que tenen avui. La dita Grijalvo Castellano, i ja ho sabeu, l'autor és Rafael Sant Andreu.
Bé, doncs i ara dels llibres passem a una recomanació perquè Collserola encara està preciosa. Bé, són excursions amb voluntaris. Itineraris per la Serra conduïts per voluntaris de Collserola de 4 a 5 hores de durada, activitat gratuïta, places limitades però cal inscripció prèvia. Ja tenim el dimarts 11 de novembre
Visites a Barcelona, de Torre Baró a Esplugues. Diumenge 16 de novembre, tot seguint el fil de l'aigua. El diumenge 23 de novembre, la Vall de Vall d'Oncella. Diumenge 30 de novembre, pel Cap del Drac. I el dimarts 9 de desembre, també, és parc al Toró de Moncada. I les inscripcions on cal fer-les, Joana?
al centre de Collserola, al centre d'informatiu. També es celebra la XIX semana de la ciència. És del 14 al 23 de novembre amb un munt d'activitats de divulgació científica arreu del nostre territori. Jornades de portes obertes, exposicions, xerrades, jocs, tallers científics,
El Parc hi participa en diferents programes i diferents propostes. Més informació a les adreces d'internet les fas tu molt bé.
Fundació recerca punt cat barra. Molt bé, doncs ja ho sabeu. Si voleu passejar per Collserola no es costa ni un euro i us ho passareu força força bé.
Bièchan per Catalunya.
Avui visitarem Altafulla. Molt bonic, un poble preciós de la província de Tarragona. Un recorregut de la vila Closa a Baixa Mar. Altafulla, a la comarca del tarragonès, ha sabut encarar amb goig el pas del temps, tot conservant un patrimoni arquitectònic excepcional. Jo quan arribo a una casa i veig que posa ca l'avi o casa de l'avi... Tu ja t'emociones. Qualsevol avi pot entrar a Altafulla perquè és casa seva.
i tant. Bé, tres nenes muntades amb bicicleta i amb el banyador posat ens saluden just en el moment que arribem a la plaça del Pou d'Alta Fulla, centre neuràlgic d'aquesta vila del Tarragonès.
Els petits, les petites, que creiem que ronden per als 10 anys, que són molt maques, circulen enjugassades i tranquil·les per la Vila Closa, el barri del segle XVII, on es troben molt i molt còmodes.
I és que la visió del carrer Alfon, del carrer Nou, que neixen a la mateixa plaça del Pou, del carrer Major i molts altres del núclem Murellat ens recorden aquells pobles de la Toscana o del Veneto que hem vist en les pel·lícules italianes.
tot de cases baixes, amb façanes de carreus, moltes de colors ocres ferrosos, escrustonades a causa de la celebró del mar i d'altres de molt ben conservades, amb balcons i fanals de ferro forjat, amb testos que mostren ofenoses les millors flors, amb carrers de contínues pujades i baixades, i tot això a només 11 km de Tarragona i 81 de Barcelona. Sí, sí, i tant que sí.
Passejadem per Altafulla fins a la porta de l'Ajuntament Palau. I en diem Palau pels elements artístics que el decoren i gairebé tots trobats a la vila romana dels mons d'Altafulla. L'extracte mosaic del segle, quart abans, abans o després de Cristo, em sembla que és després.
que s'observa des de la plaça de capitells originals, l'escultura de l'Antinou i estem entusiasmats per l'edifici mateix, antiga casa-propietat, dels que van trobar a les Amèriques, als millors mercats, els que deien els indians.
Els nostres Cicerons ens obren les portes de la història conservats en llibres de la seva memòria i a presos del catedràtic Salvador Rubira i l'escriptor Joan Carnicer que deien durant els segles XVI i XVII l'expressió
Vila Closa es referia només a la part ocupada pels poseïdors del poder temporal, els senyors del castell i espiritual, els rectors de les parròquies. És a dir, la part que avui ocupa el castell, el terme parroquial, l'abadia i el seu jardí juntament amb les properes places de Sant Antoni i de l'Església i algun altre edifici. Aquesta era l'embrió de la població.
al cap damunt d'un turó. Durant el segle XVIII la designació es va ampliar i va passar a designar tot el conjunt urbà medieval, que s'aplegava dins de les muralles. Encara queden d'en peus dues torres de planta circular i tres portals a la plaça del Pou, a la placeta i a la prolongació del carrer del Forn.
Sens dubte, l'aument demogràfic va saltar les encotillades muralles per vestir nous edificis situats paral·lelament i perpendicularment a les muralles i als portals. Havien nascut els rabals de baix, de dalt, de l'hostal i, curiosament, l'anomenat de la Barceloneta.
Val a dir, l'aument demogràfic ha constituït i provocat a les actuals i creixents urbanitzacions. Malgrat tot, l'Ajuntament és corós a l'hora de conservar el patrimoni arquitectònic, inclòs, sense cap mena de dubte, al romà, mantingut en molt bon estat al toró dels munts i també rural de la vila.
Durant una passejada pels nous nuclis és fàcil veure conservades eres i pallisses. L'era del senyor, per posar un dels exemples, ben a prop de l'Església Perruquial de Sant Martí i del castell feudal dels marquesos de Tamarit, ens recorda fil per randa el passat més agrícola d'Alta Fulla. El magatzems dels ormeig o aparells i eines.
Jaume Calatayut, un rapsoda que recita poesies i poemes dels millors autors catalans i crea avenides ens ensenya la casa que va comprar l'últim pescador del Tafulla, Baltasar Ramon, l'any 1987.
el lletrista Altafollenc ha remodelat completament l'habitatge del pescador que és a la placeta, a la Vila Closa. De ben segur que el pescador de que ens parla, que ens sembla l'últim mull que, davant l'augment del sector serveis, devia tenir a baixa mar, com en diuen els altafollenc popularment del barri marítim, una botiga de mar.
són de remarcar les botigues de mar en aquest indret de la costa. En aquest sentit, una definició exacta ens acosta a les botigues com les cases que utilitzaven els pescadors per guardar els ormells, o sigui els estris, de la pesca. D'aquesta manera, no els havien de carretajar amb un llavall fins al nuclear habitat, fins a casa seva.
Quan arribem a Baixa Mar, no podem deixar de contemplar en curiosits aquestes cases que van batejar al barri, anomenades oficialment les botigues de mar. Des d'aquí, encara que ens vigili el castell que ens ha seguit al llarg de tot el recorregut,
Ell, el toros i molt molt espiada, tothom sap afrontar el pas del temps al costat seu, al temple parruquial, que des de la platja es recorda la façana de la església de Cadaqués. I aquesta gossarada comparació situa el Tafulla com una dilla marinera amb un encant que enamora.
tant que l'endemà, sentint-se molt encantats d'estar-ne allà, ens sap molt de greu d'abandonar Alta Fuja. I molt a prop tenim l'Arde Barà, a Alta Fuja. També, també. Que també podem veure allà un monument i si visiteu Alta Fuja i després torna d'en Barra, encara més goig de veure dues poblacions precioses. I tant. I dir a tocar de mar. Bé, doncs, posem la música. Hoy puede ser un gran día, planteatelo así.
Aprovechar lo que pase de largo depende en parte de ti. Dale el día libre a la experiencia para comenzar y recibenlo como si fuera fiesta de guardar. No consientas que se esfume, asomate y consume la vida granel. Hoy puede ser un gran día duro con él.
Bé, oi? Puedes un gran dia, diu el Serrat. Però el dia és com és. O sigui que potser que ens hi acostem al bosc si les pluges de dies enrere ens han deixat que puguem entrar-hi. Perquè parlarem de sabors del bosc.
Oh, i si no anem al bosc, jo et seco de llocs que fan uns bolets boníssims. Per favor, tu sempre vas a la pràctica. Que ahir vaig estar en un restaurant vegetarià que es diu La Riera, al carrer Regent Mendieta i a prop de La Riera Blanca, i vaig menjar uns rovellons arrebossats amb salsa tàrtana que eren una delícia. Vaja. Una delícia. Per si els rovellons ja són bons per si això, només que la planxa.
Ja, però hi ha gent que més els hi dona uns sabors diferents. Jo sobretot n'he menjat en diferents vegetarians. Tant a l'Hortet, al carrer Pinto Fortuny, al Cells de Turista, al carrer Santana... Molts restaurants vegetarians són una meravella. Però no hi ha piques d'un tipus de rovelló que realment no val la pena enmascarar-los. I no hi ha només rovellons també, hi ha xirrules... Mira, dels camagrocs.
Parlem dels camagrocs. El camagroc té una aroma característica que el fa molt adient per a sopes, també per a acompanyar les carns i per fer truites. I ara, què em deies del rossinyol? El rossinyol és de carn compacte, cal una bona cocció perquè no resulti dur. Aquest es posa en guisats.
En bon company de les carnes també és bo cru a les amanides. I aquest que en diuen trompeta de la mort, jo em pensava que era verinós. I resulta que no, que fresc o assecat és un excel·lent bolet per fer sopes i cremes. Només que li has de treure una mica la pelleta que té a la copeta i escolta'm.
Ah, i ara molt molt molt d'això, molt curiós. El shiitake. Això mateix. Aquest dels restaurants japonesos, que en hem menjat moltes vegades. A mi m'encanta el menjar japonès i el shiitake és boníssim. És aquest bolet que es conrea a gran escala a Corea, al Japó i a la Xina. S'utilitza sovint en la cuina d'aquestes cultures, que a més li atribueixen propietats medicinals. Estupendo. I arribem al rei, el rei de la casa, el rovelló.
Tradicionalment es cou a la braça, veus com ja tinc raó, i es condimenta amb oli i all i jul i verd, i el que no li agradi l'all, també amb oli i sal queden boníssims. Tant és por saltar a la paella afegint-lo als nous remenats o menjant-lo cru.
Sí, sí, es pot menjar de moltes maneres. Aquesta és la menjada típica, però ja saps que els restaurants proven de fer diferents plats i diferents... Clar, home, que tenen, clar, realment, si ells no fan innovacions, qui les farà?
I després hi ha l'alla negra, que és molt popular i conegut, molt apreciada a la cuina catalana i resulta excel·lent feta a la brasa com a acompanyament de guisats d'au o de carn. I ara arribem al fredolíc. Aquest bolet s'usa molt per acompanyar plats com les mongetes o el porc. Es pot conservar a la vinagreta o deixar-lo assecar.
I també la mòrgola, que crua es lleugerament tòxica i abans de guisar-la és recomanable escaldar-la. Com que el peu i el barret són buits, es pot fer forcida. Veus? Veus? I arribem al cep.
Considerat el ceb per molts, un dels millors fons comestibles entrat amb força en el receptari català lligat bé amb carn, sopes i pudins i un arròs a la cassola en cebs és una meravella.
i no has nomenat les jirgoles, que són també una delícia. La jirgola, que li diuen en castellà C de cargo, és exquisita i a més n'hi ha gairebé tot l'any. El que passa és que les conserven o les congelen, depèn.
Bé, farem un parell de consells culinaris. Cal tenir sempre present que la quantitat d'aigua que contenen els bolets és molt elevada, rondant en 90% la majoria d'espècies, comparables a les bledes o la mongeta tendra. Aquest factor és determinant a la cuina. D'aquí ve la importància que l'home sol atribuir el fet de beure's l'aigua en la primera fase de cocció.
Hi ha qui prefereix que no sigui així i s'estima més conservar-la un cop l'han deixada anar. Crec que és preferible, en la majoria de preparacions, la primera opció, que és la que té més predicament a la cuina popular.
Bé, submergits als bolets en un gibrell ple d'aigua, els donem molt més d'allò que hi alça a sobre, que és l'aigua, sobretot en el cas d'aquelles espècies de carn tova i esponjosa.
Si us cal l'ajut de l'aigua per netejar-los, és preferible la del ratx de l'aixeta. Si us la podeu estalviar, millor, amb un pincel ben net, ben raspalladet, i llavors no li afegim més aigua.
La brossa i la mica de terra que arrosseguen del bosc són de bon treure amb un raspall de pues fines. Compte eh, perquè si no també els ratlles. Clar, si el raspall a les dents no val per això. Hi ha raspalls a dents també molt d'això, molt suaus, mira. Compre són d'aquells que costen un realero a la farmàcia i també els guarres pels bolets. Ja està.
Paleu només el barret de les espècies en què la pell afecta el gust. És el cas dels carlets, que amargantegen un xic. Hi ha qui no li molesta, però no pas el de les llanegues, que és on concentren el llafisc que les caracteritza. Són boníssimes.
La majoria dels bolets fibrossos ho són més al peu que no pas al barret. En el cas dels camagrocs o corrioles o dels camagrocs o rossinyols... O els camasecs. O els camasecs. Aquí hi ha tots de cames, de tot el que vulguis. Per segons l'ús que s'ha de fer després al cobre'ls.
Hi ha espècies que són comestibles en cru, seps, ous de reig o cassoletes taronges. Asegureu-vos-en i escolliu els exemplars joves. Sempre seran més tendres i digeribles. I, sobretot, us assabenteu amb persones que coneguin molt i molt
l'assumpto bolets, perquè tot i coneixent-lo tenen els que són verinosos que des fan el fetge en hores. O sigui que si no coneixeu les espècies val més que no els mengeu. O sigui, assegureu-vos i llavors tranquil·lament podeu fer uns plats deliciosos. Posem música.
A mi me importa un dedo, que más me da si soy distinta de ellos. No soy de nadie, no tengo dueño. Yo sé que me critican, me constan que me odian. La envidia les corroe, mi vida les agobia, porque será yo no.
Quin temps quan cantava Alaska amb els Pegamoides. Sí, ara la veiem sovint a la televisió. Aquesta setmana ha tret una miqueta de seny, llavors era una miqueta esbojarrada. El programa Passapalabra de Christian Gálvez, aquesta setmana, precisament podeu veure Alaska i María Baquerizo. Molt bé, bé. I ara arribem a aquell moment de dir aquelles... per suprimir aquells barbarismes que realment han fet servir.
Rodolins lingüístics, vaja. Això mateix. És del llibre Campanya del Lloro. Bé, doncs comencem. Alguns cops, després de ploure, beure l'art de Sant Martí i no això de l'arcoiris com a alguns se'ls ha condit.
Concretem. És el mot arco el que cal treure del mig. Així ens queda doncs l'arc iris o bé l'arc de Sant Martí. Amodorrat ni pensar-ho. Pot ser ensopit, avorrit. Un estat que se'ns presenta a la vida molt sovint. Rebutgeu la forma al pelo. Sostituts, tot un seguit. Atom, el pèl, de primera o bé com l'anell al dit.
Un nen mimat no és exacte. Digueu un nen consentit. Consentit en alguns casos també es diu d'alguns merits. Ah, per favor, no siguis malintencionat. Enfermetat? No, malaltia. Molt en què cal insistir. Enfermetat, malaltia. Ho tornem a repetir? Finalment, si tenim roses que ornamenten el jardí,
No direm que van floreixer, hem de dir que van florir. Això, i continuem. Quan dubteu d'una paraula, mireu-la de pua d'ull. Per exemple, el mot cotxino no existeix, és porc o brut. Xisme? No, xafarderia. Caldo. Digueu-ne brou o suc. Sempre depèn de la frase i cal vigilar-ne l'ús.
El brou pot ser una escudella o algun líquid, també és suc. Suc de poma, suc de pera i sucs gàstrics. Apa, brut!
Dar-se pistó, fer-s'hi veure. Puntiagut? No, punxagut. Tampoc no digueu gostillo. El mot correcte és regust. L'àmpara és castellanisme. Cal dir bombeta o bé llum. Tot sempre segons els casos. Això és de sentit comú.
Ni per venir, ni per vindre. Esdevenidor o futur són els noms que hi corresponen. Ho recordareu segur. No demaneu el recibo. El nom correcte és rebut i pagant-ho és el qui paga.
I ara, em paga al beure algú? Vinga, convidada, doncs, apa. Sí, un suquet, no estaria malament, eh? Ara està bé un suc de fruita. Això mateix. Ara al vespre sempre va bé. Sí, en plan vermutet pel sopar. Molt bé. A queda en peu, eh? Sortint-ne a beure suc. Vinga, doncs, endavant.
102 anys fer aviat que ens deixava la figura cabdal de la poesia modernista, Joan Maragall. Escoltem un dels seus poemes més populars, la Cerdana. La Cerdana.
La Cerdana és la dansa més vella de totes les danses que es fan i es des fan. És la mòbil magnífica en ella que en pausa i en mida valenta oscilant. Ja es decanta a l'esquerra i vacila, ja volta, altra volta a la dreta dubtant. I s'entorna i s'entorna intranquil·la com mal orientada l'agulla a dimant.
Fixes un punt i es detura com ella. Del contrapunt, arrancant sa novella, de nou va voltant. La Cerdana és la dansa més vella de totes les danses que es fan i es desfan.
Els fedrins, com guerrers que fan via, ardits l'apuntegen, les verges no tant. Més devots d'una santa harmonia, tots van als compassos i als passos comptant. Sacerdots els diríeu d'un culte, que en mística dansa se'n venen i van, emportats per lo símbol oculte de l'ample rodona que els va germanant.
Si al contrapunt el vell ritme li estrella, pares, sospesa de tal meravella, l'horritme tornant, la sardana és la dansa més vella de totes les danses que es fan i es des fan.
el botó de xarrota, quin era que amb tal simetria l'anava central. Quina mà, venjetiva i severa, cuidava la nina d'aquest ull gegant. Potser un temps, al vell mig, s'hi apilaven les garbes pulsoses del blat rossejant i els suats segadors festejaven la pròdiga Ceres saltant i ballant.
Del contrapunt, la vegant cantarella és estrafeta passada d'ocells que canta volant. La sardana és la dansa més vella de totes les danses que es fan i es des fan.
No és la dansa lasciva, la innopla, els uns parells d'altres desaparellats. No, és la dansa sencera d'un poble que estima i avança, donant, desfent-se s'eixample, es veint-se al voltant. Cada mà, tot deixant-ho a l'amiga, li sembla prometre que ja hi tornaran, ja hi tornaran de parella en parella. Tot a ma pàtria acabarà neixent ella i els pobles diran
La Cerdana és la dansa més vella de totes les danses que es fan i es desfan.
Dins la cambra, xica, xica, a la nit dormo tot sol. Par de fora, negra, negra, la muntanya em vetlla el son.
La muntanya alta, alta, que se'm menja tot el cel, se'm arrima dreta, immòbil, santinella, mut i ferm. Els meus somnis volen, volen cap als plans i vora el mar, on els meus amors m'esperen, sota el cel assolellat. Jo, somric en els meus somnis, adormit en la nit, sol, part de fora negre, negre, la muntanya envella el son.
Gràcies per atendre'ns.
Bé, ja som a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Avui, amb Joan Maragall, sempre immortal, hem acomiadat el programa. O sigui que moltes gràcies a tots vostès per escoltar-nos, al Carles Hernández per seguir sempre el peu del canó, i a tu, Joana, també. I a tu, Pere, també. Bé, recordeu que si ens voleu tornar a sentir, el dissabte sereu amb Bruixant amb nosaltres a les 11 del matí, d'11 a 12. Doncs fins aleshores, a reveure. A reveure.