Seixanta i més...
Com que els avis i les àvies ens hem de cuidar i menjar bé, aprofitem avui per parlar de les mongetes. Ja que dimecres passat ens va sortir a l'efemèrides l'arribada al nostre país de les patates, doncs hi afegim mongetes.
perquè el plat surti més bo. Jo les faig boníssimes, les mongetes amb les patates, boníssimes. Oi que vam dir que les patates venien d'Amèrica? Doncs les mongetes o fasols també. Diuen que les primeres van arribar de Lima, la capital del Perú, tot i que, segons els entesos, la mongeta vermella i el garrofó ja es cultivaven a la ribera del xúcar,
d'on és originària la popular paella valenciana que es comença a cuinar a l'albufera a principis del segle XV. També és velleta, eh? Sí, té anys. Les mongetes plantades ara, quan la temperatura de germinació és la més adequada,
creixeran en un mes i des de finals de juliol fins a setembre que ens permetran de gaudir d'uns dels sopars més exquisits dels estius, un plat de mongeta tendra amb patata amanida amb l'oli d'oliva verge. I a aquestes hores ja ens preparem per sopar, eh, amigo?
Sí, sí, sí, sí. I aneu agafant gana per sopar, oi que sí? Doncs benvinguts, oients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més, dedicat, com sempre, a la gent gran i jove d'Esperit.
Una servidora, Joan Algarra, i els meus companys, Carles Hernández Rius i Pere Oliver, farem el possible perquè passeu una bona estona amb nosaltres amb notícies, curiositats i bona música. Avui, per una qüestió tècnica, sortim en diferit. Per tant, no podeu trucar-nos, ara que ja ho començeu a fer. Ho haureu d'esperar el proper dimecres. Bé, doncs, ja ho faran. Sí, sí, sí. La setmana que ve tornem en directe.
Això mateix. Estem a 4 de juny i és el 155è dia de l'any del calendari gregorià i ens queden 210 dies per a finalitzar l'any. Avui fa uns quants anys, el 1264, el papa Urbà IV va instituir la festivitat del Corpus Christi. Ja sabeu que Corpus Christi és cos de Crist traduït del llatí.
Aquesta festa, destinada a venerar l'Eucaristia, va arrelar ràpidament en els diferents estaments de la societat medieval i ha arribat fins als nostres dies. Les processons del corpus són l'antecedent de les actuals cercadiles de moltes festes majors de pobles i ciutats.
Deslliurades de l'element litúrgic recuperen el caràcter pagà del bestiari i entremessos propis de les tradicions populars a casa nostra. La petum de Berga és una de les més antigues. I si veu recuperat Berga, fixeu-vos que Sant Just i moltíssims altres pobles del Baix Llobregat han recuperat els seus valls de diables, valls de dracs, gegants... Aquí es recupera tot i es balla tot. Tot el bestiari. O sigui que visca la festa.
Bé, posem una mica de música, sisplau.
Bé, avui dos tècnics millor que un, eh? A més del Carlos Hernández tenim l'Enric Riva. És que nosaltres tenim molta sort sempre. Tot un goig gaudir de dos tècnics. I ara ve el moment de felicitar a totes i a tots els que celebreu avui el vostre sant aniversari. El 4 de juny és Santa Ruth i Sant Laureà. Demà dijous, Santa Sananda i Sant Doroteu de Tir.
Divendres, dia 6, Sant Norbert, i dissabte 7, que sortim en segona audició, Sant Robert, a més de ser la festa del timbaler del Bruc, i diumenge, dia 8, Pasqua Granada de Pentecoste.
El nom de Zenaida ve del grec i era una cosina de Sant Pau. Norbert és d'origen germànic i significa resplendor del nord. També Robert és d'origen germànic i vol dir que resplandeix en la fama, o sigui que teniu noms molt...
Molt resplendents. Molt lluminosos. Sí. Més conegut de tothom és el significat de la Pentecosta, que vol dir el cinquantè dia que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre l'apostolat i l'inici de la seva missió d'evangelitzat.
I ara, esdeveniments que van tenir lloc tal dia com avui. De l'any 1610, Felip III d'Espanya prohibeix publicar llibres espanyols a l'estranger. I el 4 de juny de 1920...
Els aliats llongria signen el Tractat de Trianon. Era un 4 de juny de l'any 1940 quan fou completada la retirada de Dunkerque a França amb l'evacuació de 300.000 soldats aliats durant la Segona Guerra Mundial.
Dos anys després, el 4 de juny de 1942, comença la batalla de Midway amb un atac massiu de les forces imperials japoneses. I el 4 de juny de 1944, Roma és alliberada per les forces aliades. També era un 4 de juny, però del 1982, quan Israel va invadir el Líban. I molt present tenim aquell 4 de juny de 1989...
quan una columna de carros de combat entra a la plaça de Tiananmen, a Pequín, on hi havia concentrades milers i milers de persones, la majoria estudiants, que demanaven l'obertura del règim comunista. Més de 3.000 van resultar morts, 10.000 van ser ferits i centenars van ser arrestats.
I ens ha quedat a la memòria aquella fotografia que va ser portada de tots els diaris d'un estudiant intentant parar un carro de combat. També recordem el 4 de juny del 2004 quan mor a l'Iraq el soldat número 600 de l'exèrcit estatonidenc mentre creixen les crítiques contra el president Bush.
Tampoc oblidem aquell 4 de juny del 2011, quan s'obre una investigació sobre el cas de les aerolínies argentines gestionades pel president de la COE, Gerardo Díaz Ferran, acusat de buidar la companyia d'administratiu i d'administració fraudulenta. Se'n van butxacar bons quartos. Tot un mal exemple de picaresca financera.
per ser el president de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials, no està malament, no? I qui un altre té a l'abast tants diners? Una lliçó ben dolenta, no? Si al costat dels diners es tingués la honradesa, això no passaria. Això no pot ser. Jo coneixia un senyor...
pobret, el cel sigui, que deia, va deixar d'administrar una petiteta empresa de no res i va dir, no, no, diu, perquè ara comencen a haver-hi quartos i no em vull tocar les mans. O sigui, que aquí us quedeu. Tant de bo molta gent avui pensés així, perquè el cas que tenim en aquest país i en el voltant, en aquest país i en d'altres, de gent que s'ha forrat a costa dels altres, és ja un cas de vergonya i d'escàndol. És que és molt tant de tot.
Molt tentador. Ja sé, ja sé que és molt tentador. Però mira, val més no pensar-hi. Les tentacions existeixen, però també es poden superar, no? Oh, i tant, que sí. Es poden vèncer. Més quan sustenten càrrecs i quan ha fet tant mal i ha desprestigiat tants partits polítics i tantes empreses, l'actuació d'algunes persones. Això m'ha dit. Després s'estranyen que les votacions siguin baixes. Siguin minces, t'ho diràs, perquè la confiança quan es perd costa molt de tornar-la a recuperar.
Normalment és irrecuperable. Les persones que t'han desenganyat... Almenys amb les persones que t'han desenganyat. Sobretot si són molt a prop teu o tu les tenies en molt bon judici. Llavors sí que és com allò del mirall trencat, saps? Bé, posem una mica de música en rèxit. Ya no me acuerdo Si tus ojos eran marrones o negros
La noche o como el día que dejamos de vernos Solo recuerdo que llovía y que quedamos en la parada del metro Pero haciendo un gran esfuerzo a un veo
Música Música
Naixements que van tenir lloc tal dia com avui. De l'any 1855, a València, l'historiador i polític Josep Martínez Eloi. Pocs anys després, la dirigent anarcosindicalista catalana, Teresa Claramunt, naixia a Sabadell el 4 de juny de 1862. Un gran pianista cubà, avui una mica oblidat, naixia...
A Guanabacoa, el 4 de juny de 1905. Ens hi referim a José Justiniani Echaniz. Es va fer famós interpretant el carnaval de Schumann. Molt més recordat entre nosaltres és el porter de futbol Antoni Ramallets, que va néixer a Barcelona el 4 de juny de 1924.
Va defensar la samarreta del Barça durant 15 temporades i va destacar per les seves brillants actuacions. Va morir el juliol de l'any passat a l'edat de 89 anys. Un meravellós porter. Fantàstic. Mític, ha passat a la història ja com un dels grans portes. I una gran persona. Una gran persona.
I del futbol passem a la petita pantalla, ja que un famós periodista i presentador de televisió naixia el 4 de juny de 1942. En José María Íñigo va debutar...
a Ràdio Bilbao l'any 1968. Ho va fer a Televisió Espanyola, on es va fer molt popular a través del programa Estudio Abierto i d'altres. Sí, i molts altres. I segueix fent temps i presentant tota mena de coses. Sí, un temps que va haver-hi un impàs i ara està recuperat tant per retransmitir el programa d'Eurovision...
com cada cap de setmana amb la Pepa Fernández, que fan no és un dia qualquiera. O sigui que realment és molt bo recuperar aquestes persones. És un pes pesat de la ràdio i la tele. I tant. Un altre periodista també del món de la tele va néixer a Figueres el 4 de juny de 1965. Ens referim a Toni Soler, responsable dels populars programes Polònia i Cracòvia a TV3.
És també un dels impulsors del diari Ara i autor de novel·les com Pretèrit Imperfecta o L'última Carta de Companys. I de la tele passem al cinema, ja que el 4 de juny de 1975 naixia a Los Angeles l'actriu estatunidenca Angelina Jolie, guardonada amb un Òscar i diversos globus d'or.
Molt popular tant per les seves actuacions com pels seus compromisos en diverses causes solidàries.
I, com sempre, tenim també el nostre record per a algunes persones que van deixar aquest món tal dia com avui. El 4 de juny de 1970 moria Brussel·les, el poeta, periodista i traductor català Josep Carné, conegut com el príncep de les lletres catalanes i un dels màxims representants del noucentisme.
Lluna i llanterna i la paraula en el vent són alguns dels seus llibres més llegits.
Llegirem, doncs, algun dels seus poemes al final del programa. I també tenim present l'escriptor i sociòleg valencià Josep Vicent Marquès, que va morir el 4 de juny de l'any 2008. Columnista habitual del diari El País, el recordem també com a autor de Tots els colors del roig o País perplex. Bé, doncs ara posem una mica de música.
Fins demà!
La rosa amarilla de Texas. És una música que m'agrada moltíssim. És gairebé l'himne de l'Estat.
Bé, mira, amb un llibre que vaig trobar a la meva biblioteca, que els tinc estibats un darrere a l'altre, mira, vaig trobar aquests pensaments que realment els he trobat molt, molt, molt adients, molt esqueients. O sigui que recordar els pensaments trobats en un llibre oblidat és fer bona memòria. I tant. Doncs endavant amb aquests pensaments, què diuen? Aviam, el dia més bonic...
L'obstacle més gran, la por. La cosa més fàcil, equivocar-se. El més gran error, abandonar-se. L'arrel de tots els mals, l'egoisme. La distracció més vella, el treball. La pitjor derrota, desencoratxar-se. Els millors professors, els nens.
La primera necessitat, comunicar-se. La millor felicitat, ser útil als altres. El més gran misteri, la mort. El pitjor defecte, el mal mort. La persona més perillosa...
La mentidera. El sentiment més ruïl, el rancor. El regal més bonic, el perdó. El més imprescindible, la llar. La ruta més ràpida, el correcte camí. La sensació més plaent, la pau interior. El resguard més eficaç, el somriure. El millor remei, l'optimisme. La més gran satisfacció,
El deure complert. La força més potent del món, la fe. Les persones més importants, els pares. I la cosa més vella del món, l'amor. L'amor.
Avui a l'Espai Cultura parlarem d'una masia restaurant de Sant Just, Can Carbonell. Perfecte. I a més he trobat que n'hi ha moltes altres i seguirem parlant de les masies del nostre poble perquè són història i més quan algunes tenen tantíssims anys d'antigó. No, no, i a més són perfectes, sí, sí. I més o menys, gairebé totes es mantenen...
Força, en bon estat. I ocho apellidos bascos es queda curt si recorrim aquí als 50 condoms sanjustencs que de generació en generació passen amb aquestes famílies. I tant que sí. Doncs parlem de Can Carbonell. Can Carbonell és una masia del terme de Sant Just d'Esvern situada al marge dret gairebé a la capçalera de la Riera de Païssa o Vall de Sant Just.
El document més antic guardat per l'actual propietari i escrit en llatí sobre Paragamí està datat l'any 1251 i es pot considerar l'única casa documentada de Sant Just d'Esvern que des d'aquella data fins al dia d'avui ha anat passant de pares a fills sense canviar de família ni de nom.
Actualment, l'agricultura només s'hi practica de forma residual, quedant els antics conreus com a terres de pastura dels ramats d'ovelles que transiten per la població. Dins del mas, hi ha un restaurant de cuina típica catalana fabulós. Molt recomanable, i que per cert...
Té una puntuació excel·lent, ara que a través d'internet, a través de la xarxa, la gent opina sobre els restaurants on va. O sigui, de 30 i tantes persones, 29 parlen bé de Can Carbonell. Jo he tingut ocasió d'anar moltes vegades i sempre he estat molt satisfeta. I només una diu que no li van agradar els calçons. Si no t'agraden els calçons, demana una altra cosa. Com jo sé d'algú, aleshores és natural. No, no, sense assenyalar. Es diu Pere, però no el conec.
Jo si vaig a Can Carbonell no demano calçots perquè no m'agraden. Però a Can Carbonell hi ha una oferta extraordinària. No, no, una cuina fantàstica. Bé, doncs repassem una mica la història de Can Carbonell. Aquesta casa és de les primeres documentades que han existit en el poble de Sant Just d'Esvern.
i que d'aquestes primitives és de les que fins al dia d'avui han conservat el seu primer i únic nom, com ja hem dit abans. Dins l'arxiu parroquial la trobem ja citada en un document del 17 de gener de l'any 1304 en motiu d'una visita pastoral feta a la parròquia on hi apareix el nom de Mateu Carbonell.
La primera partida de baptisme escrita en els llibres de la parròquia porta la data de 2 de setembre de 1509 i correspon a Joan Francesc Carbonell i també la segona és d'un infant amb el mateix cognom. En diverses èpoques, Can Carbonell va formar més d'una branca familiar que van ocupar altres cases dins el poble.
Aquest fet va donar motiu a afegir qualificatius a les cases documentades a mitjans del segle XV amb el nom de Can Carbonell de la Muntanya. El 1505 se cita una altra casa anomenada Carbonell de la Carnisseria, que ocupava una casa ja desapareguda i que es coneguia més tard com Can Geroni, situada més o menys a l'actual avinguda de la indústria. Més endavant, el 1648, està documentada Can Carbonell de la Plaça,
que és la casa que avui encara algú coneix amb el nom de Can Madurellet a l'actual plaça Verdaguer. El cognom Carbonell està esmentat moltes vegades en els diversos arxius existents amb motiu d'ocupar càrrecs tant a la parròquia com a l'Ajuntament o de comú durant diferents èpoques.
L'estat actual de l'edifici és fruit de diverses ampliacions fetes durant la seva dilatada existència. Durant les últimes reformes realitzades el 1988 es van descobrir les línies del que fou la façana principal en la que s'hi veia la forma d'una antiga taulada a dues vessants simètriques, o sigui, d'una de les formes més típiques de les masies catalanes.
Els indicis semblen indicar que a principis del segle XIX es van enlairar les estances de l'extrem sud de la casa fent-hi a sobre unes golfes. Aquesta remodelació li va conferir l'actual fesomia irregular de la taulada tenint el vessant que dóna al nord molta més llargada que el del cantó sud. A finals del segle XIX es va construir l'actual cub del vi, construcció aquesta que queda sense comunicació interior de la resta de la casa.
Tota la casa consta de planta baixa, amb l'espaiosa entrada al voltant de la qual hi ha d'esquerra a dreta la cuina, l'escala d'accés al primer pis, l'entrada al celler i el celler, l'habitació del forn de pa i el menjador.
Al primer pis hi ha l'estança del Massuber, que té una entrada totalment independent, i les habitacions al voltant de la sala. En una d'elles existeix l'escala per pujar les golfes, les que només ocupen el vessant sud de la casa. Tota la casa està tancada per un mur de protecció que encercla un espaiós pati, en el centre del qual hi ha un majestuós i centenari lladoner.
En un cos adossat al cantó nord hi ha els corrals, quadres i altres dependències amb un pis s'obre amb finestres embarcades de mig punt que també feia el servei de golfes. Si us hi voleu apropar, és un bon passeig molt agradable. Més enllà de la bona aigua, seguiu caminant... Sí, i no és gaire costarut, no? No, no, no és costarut, és molt agradable.
I a més, com tenim molt a prop la família Carbonell, els convidem que si algun dia volen venir aquí explicant-nos més detalls... Sí, ja li demanaré a la rosa. Clar, la rosa Carbonell d'aquesta llarga història. Com és també sòcia nostra i de la Junta de la Gent Gran, doncs, perfecte, ja l'hi diré. I com hem dit, actualment Can Carbonell funciona com a restaurant a la Masia i també funciona com a granja al carrer Bona Vista de Sant Just. Molt bé, doncs una mica de música, sisplau.
Bé, i ara parlarem dels nostres pobles veïns, que també s'ho merecen. Sí, penso que volies recordar-nos la fira de vins a Torrelles de Llobregat, no? I tant, i tant, mira. O sigui que Torrelles, que ja sé que molts la coneixeu perquè porteu els nostres nets a visitar Catalunya en miniatura, doncs avui teniu una ocasió, potser amb els nets no us passeu amb el vi...
No, no, no. Hi ha la cinquena fira de vins de Torrelles de Llobregat el proper diumenge i dissabte, o sigui, dissabte 7 i diumenge juny de 2014. L'horari, dissabte de les 6 de la tarda fins a les 12 de la nit i el diumenge de les 12 del migdia fins a les 3 de la tarda. O sigui, que heu de ser molt moderats, eh? Sí, el diumenge, si de cas, es pot prendre un vinet d'aquells tan bellet, tan bellet, que convida a fer el vermut
Bé, en aquesta cinquena edició, la fira de vins ocuparà els carrers de Torrelles de Llobregat, juntament a la plaça Sant Martí i Can Sostres, en el carrer de Sant Pau, en un espai en què es respira bon vi i harmonia, sense perdre l'essència d'aquesta fira, i podrem disfrutar de la cultura del vi en un ambient familiar.
Recordem? Recordem que la cinquena fira de vins de Torrelles de Llobregat serà el proper dia 7 i 8 de juny, aquest cap de setmana. Bé, doncs, i ara, des d'aquesta fira, anem cap enrere. Anem a l'ermita de Sant Ramon de Sant Boi, d'on també es podrà estudiar el temps. El meteoròleg de TV3, Francesc Mauri, va inaugurar el nou espai amb una xerrada sobre el canvi climàtic.
El passat abril es va celebrar aquest acte de presentació de la nova aula de meteorologia del Centre d'Interpretació del Paisatge de la Muntanya de Sant Ramon. El conegut meteoròleg Francesc Mauri, com hem dit, un dels homes del temps de TV3, va fer una xerrada sobre el canvi climàtic amb la presència d'unes 120 persones.
També es va inaugurar una exposició de fotografies, Tempestes al Baix Llobregat, que es podrà visitar durant tot l'any 2014 en aquesta nova aula de meteorologia. L'ermita és, per la seva ubicació, un lloc idoni per l'observació i l'estudi dels fenòmens meteorològics, els astres, la migració d'aus i el paisatge,
L'Ajuntament de Sant Boi treballa per proporcionar a la ciutadania instruments que permetin aprofitar aquestes potencialitats. Aquest nou recurs es posa en marxa amb la col·laboració de Meteo Baix Llobregat i l'Associació de Voluntaris Forestals de Sant Boi.
Cal destacar que al terrat de l'Ermita de Sant Ramon hi ha instal·lada des de l'any 2007 una càmera que recull imatges panoràmiques de Sant Boi i el delta del Llobregat per acompanyar visualment les notícies del temps de la televisió de Catalunya. Bé, i ara posarem música, digues, digues. No, no, que ara ja sabem d'on és aquesta panoràmica que veiem tan maca quan donem del temps, doncs aquí tenim una pressió... Per això ara el temps s'ha fet tan amè.
El delta de Llobregat vist des de Sant Boi. Bé, posem música. Oh Venus, oh Venus. Venus, déjame las horas del amor que yo llené.
L'amanecer
Mirándote muy fijo pediré que todo pueda ser igual que ayer. Una noche más, déjame. Escoltant aquesta veu recordes anys passats. Aquesta sí que és de la nostra jovenesa.
Sí, però ja està bé que en un programa de gent gran posem de tant en tant música de quan érem joves, perquè sé que a tots ens porten bons records, aquestes músiques. Ja, la Gloria Lasso, allò del ballar agapaitos, allà la teniu, els balls de festa major.
Sí, hi ha un altre cantant, Sergio Dalmas, que precisament Bailar Pegados, aquesta és Bailar Pegados, ha tingut un dels grans èxits contemporanis. O sigui que lo de Bailar Pegados, encara que avui la gent li agrada molt solta. Bailar Pegados és bailar. Certament. Sí, sí, sí. Segueix, segueix. No, no, no. Endavant, endavant. No em comprometis, home!
Però vull dir que encara que ens agradi saltir una ja la gent jove, el ballar amb la possibilitat de l'altra persona sempre és molt més gratificat. I tant que sí. A veure, quan fem el ball de Sant Antoni, els ballots del poble, ja no vellets, els ballots, ja ho fem agarraditos.
I més quan tantes vegades ens diu pel atel, el senyor Sebastià Serrano, que així ens traspassem endorfines i que això és molt bo per la salut. Ah, sí, no te'n recordes d'aquell capellà que vam tenir sud-americà? Sí. Ah, sempre deia que una bona abraçada donava l'escalfor i transmitia la força i l'estimació d'una a l'altra. Clar que sí. No cal pensar malament d'una abraçadeta.
No, no, no, no, no. Ni un revolcón tampoc és per pensar malament. Ja te vas por los cerros de Úbeda y estamos en horario protegido, va. Però si és un revolcón saludable també està bé, dona. Home, depèn, depèn de lo saludable que ho consideris. Fins que ho fan els futbolistes fins i tot, amb quina intensitat s'abracen quan marquen gols. I se revolquen. Clar, i com presumeixen de tors. De bíceps i tot. Bueno, aquesta persona ja ho sabem que és una mica exagerada, encara que s'ho val, eh.
Ara no em diguis que parlaves del Cristiano Ronaldo. Home, jo crec que sí, no? Te'n vas enterar que ho vam dir que la seva exhibició que va fer de musculatura va ser perquè tenia pactat el rodatge d'un anunci publicitari i sabia on estaven col·locades les càmeres. No va ser una cosa espontània. Va ser una cosa prefabricada i per això fins i tot es treia una mica de sobre els que el volien abraçar. Això perquè no li fessin nosa. Perquè volia lluir ell lo majo que soy y que bien estoy. Molt bé.
Després d'aquesta sortida de tema, què et sembla si continuem amb aquella campanya del lloro per ensenyar-nos que hem de combatre els barbarismes? I tant que sí. Aquests rodolins que anem fent programa darrere programa. Endavant.
Bé, escolteu, hi ha una paraula que té força mal regust, i això que es tracta de caldo. El correcte és brou o suc. Si algú diu que això fa bulto, digueu-li no, fa amb volum, o volum, si així us agrada. Molts d'aquests n'hi ha més d'uns.
El que sigui un cara dura, digueu-li cara gruixut. També és barbarisme enfado. El mot correcte és anuig. Campanilla? Campaneta!
El burnós no, digueu bernús. Donar ascos és fer fàstic i susto és esglai o ensurt. Qui digui apoy fa una planxa, s'ha de dir suport o ajut. Peató, alfabra, posa, vianant o transeunt. D'això del fi de setmana de debò se'n fa un abús. Val més dir cap de setmana i no us hi feu més emboli.
Cochino? No. Si és cochino, digueu-li porc o bé brut. Finament, en lloc de tonto, heu de dir babau o ruc. No, a ruc no li digueu, que és una paraula malsonant. Babau ja està bé. Per anar al futbol ja saps que són de molt utilitat. Ui, el futbol es diu de tot i més, o sigui que el futbol no el posis de mostra. Se'n diuen de més gruixudes de les que hem dit aquí. Bé, Carles, què et sembla si ens anem a passejar per Catalunya?
Bé, rastres pirates a Cadaqués. Que bé, això ho tinc a prop perquè aquesta setmana m'estic a Calella de Palafruixell. O sigui, de Calella de Palafruixell a Cadaqués, ja gaire, no? Home, una miqueta, una miqueta, no sigui exagerat. Però hauré de buscar un autobús que m'hi porti perquè jo no tinc cotxe. A veure si trobo algun autobús que em porti a Cadaqués. Sí, hi ha molts autobusos, eh? Perquè m'agrada molt. Allà entre un Empordà i l'altre. Parlem de Cadaqués, rastres pirates. Sí, segons la Cristina Massanés.
Aïllat. Així va ser el primer Cadaqués. Un poble singular amb un passat singular. Un passat fet de pirates i naufragis, de bruixes i silencis. Un passat el que, als ulls d'avui, té l'aire d'una llegenda, però només l'aire. Aquesta vol ser una ruta pel Cadaqués més antic, el Cadaqués medieval.
Acostumem a arribar per carretera, una ruta cargolada que ens dona la dimensió de l'aïllament secular que ha viscut el poble. Però la carretera no té més de cent anys. Durant molts segles, el camí d'arribada era l'aigua. Galeres, lleguts i barcasses encuraven a l'abadia en un temps en què el Mediterrani no era mar tranquil com avui. Corria l'any 1944...
No, 1900, que dic 1444. T'has anat molt amunt, eh? Jo estava pensant en aquestes barquetes que m'agrada tant passejar-me, que fan rutes per la Costa Brava. Ah, sí, sí, que costegen. Però clar, això és el que hi ha actualment. Aleshores el que hi havia eren galeres, galeres d'aquelles d'abans, galeres àrabs,
que van creuar la població. Cent anys més tard, estem parlant del 1444, el turc Barbarossa va sacsejar la vila i va calcinar l'església. Cursaris genovesos i pirates algerians atacaven una vegada i una altra aquella diminuta muralla que s'alçava a les costes del turó rocallós d'una abadia profunda encarada al sud de Cap de Creus. Era molt difícil l'arribada, molt i molt difícil.
El nucli antic de Cadaqués s'alça al costat de la Riera. La muralla s'ha perdut, no pas l'interior, un entramat de carrerons empedrats amb lloses de pissarra i còduls de mar disposats en una modalitat pròpia, el Rastell.
Situat a la plaça d'Esportal, davant de Mar, l'accés al casc antic es fa per un passadís cobert entre dos arcs que es tancava amb una porta de fusta. Era el Portal de Mar o Esportxo de Vall, un accés que ens deixa a l'antic carrer Major un lloc de mercat on verdolaires, peixateres, mules i cavalls competien en sorolls i en olors. Olors, sobretot.
Un autogovern assembleari. A l'extrem sud del carrer, la petita plaça del general Escofet, l'única que hi havia durant segles, és testimoni de l'excepcional sistema d'autogovern que va regir el poble fins als segles XVI.
Els veïns s'hi reunien per decidir en assemblea els afers que afectaven a la comunitat. Des d'aquí, un carrer duia els artillers fins als canons, quan el vigia anunciava perill. Un carrer que encara avui s'obre al mar com una boca de canó. És la punta del baluart, desbaluart, que ells fan servir el salat.
Sí, sí, fa sortida de salat, igual que els mallorquins. Sí, sí, sí. A l'Empordà gairebé molts llocs, eh? El que no, ja no hi és. Ni les onades que hi picaven dia i nit. La riba és molt posterior. Però sí que es conserva una torre semicilíndrica, la torre desvaluart, on avui hi ha l'Ajuntament.
M'agrada molt això dels articles salats. És que jo col·laboro amb una revista de Calella de Palafrugell que precisament es diu escòdul. Ah, clar, no, el còdul. I ara els hem anomenat els còduls, que són precisament aquestes pedres planes... Rodones, rodones. Rodones que... Esclar, es fan rodolant, per això dieu en còduls, i quan les fa girar a la mar, també. I tant que sí. Però cada aquest també va tenir els seus episodis interns de violència, com l'atac a la comunitat jueva...
que va obligar a tancar el call amb una porta. L'actual carrer del call preserva bona part del seu passat, l'estrator, els balcons de pissarra, els forns de pa que sobresurten de la façana i algun banc de pedra rematada amb lloses de llicorella.
el temple de Dalí, Magritte i Picasso. El cadaqués medieval s'enfila per carrers que demanen temps, fins al punt més alt del poble, a l'església borroca de Santa Maria. Una imatge...
retratada a incomptables vegades i versionada per pintors com Dalí, Magritte i Picasso, que m'hen dit. El ciprés de l'entrada, la porta d'art de punt rodó, el campanar de cadireta i el de la torre
Ens donen la benvinguda en una vista única sobre els teulats i l'abadia. Des d'aquí podem afastar-la tota, el petit far de Cala Nans, al sud, i la torre Colom, al nord, i el centre, el roc des Currucucut. Currucucut.
Quan els pirates turcs al segle XVI van cremar l'església vella, es va decidir que el nou temple es faria amb els diners dels pescadors que sortien a la mar els dies prohibits. Un cop l'any es feia el recompte i en les multes es va alçar l'edifici actual, allotge un retaule barroc impactant de 23 metres d'alçada.
La muralla es tancava darrere l'església al portal damunt, que no es conserva. Les cases sobre pedra del carrer del Vigilant, on vivia el Sentinella, indiquen el traçat de l'antiga muralla que baixava suau fins al mar. Enllà, el poble va créixer a mesura que el Mediterrani es va fer més segur, i amb ell també va créixer el comerç, la prosperitat i les grans rutes del 1800 fins a ultramar, Cuba, Itàlia, França...
La por als pirates va passar a la història i el poble va perdre la muralla. Va canviar-la per una nova certesa, aquella que diu que per preservar no calen murs, sinó la voluntat indomable de mantenir allò que és propi.
Una voluntat que a Cadaqués ni el turisme més massiu ha vençut. O sigui que ja ho saps, quan hi aneu amb la Carme us poseu un calçat ben adequat, molt de temps per endavant, molta paciència i, passet a passet, s'arriba lluny. O sigui que ja m'explicaràs si t'ha agradat o no.
Bé, el proper dia ja et portaré una crònica de la Costa Brava d'aquesta setmaneta que hi hem anat a passar uns dies. Que bé, eh? Xufaricos, molt bé. Bé, ara, no sé, posar una música. I can't stop loving you I'm made of my mind
To live in memories Of the lonesome time I can't stop wanting you It's useless to save you
Quina cançoneta més dolça, també, oi? Molt, molt, molt. Bé, el tema potser no és tan dolç, però hem de procurar que no ho sigui de maldestre.
Com que malauradament és notícia, ens referim al maltractament a les persones grans, malauradament també a les dones, a les criatures, alguns també als homes, menys perquè normalment diuen que són més forts, però... No, no, també els ballets també a vegades són molt maltractats, eh?
No, i fruit de la frustració que es viu aquests dies arran de la crisi, dona a la gent sensació d'impotència, de mal humor, i ho paguen els més febles. De vegades el més feble és la dona, de vegades les criatures, i gairebé sempre els avis, sobretot si són d'edat molt avançada, perquè no tenen mitjans. Que necessiten molta cura. I estan malalts i no tenen mitjans ni físics ni psicològics per defensar-se. Bé, doncs, aquí entra la funció dels professionals.
Els professionals que ofereixen els seus serveis en els centres de salut o en els centres de serveis socials, com per exemple els metges, les infermeres i els treballadors socials, estan preparats per atendre casos de maltractaments a gent gran i són les persones de referència a qui es poden dirigir les víctimes de maltractaments o qualsevol persona que sàpiga que s'està produint algun cas de maltractament.
Aquí és molt important que de vegades se sent el que passa a la casa del costat, però un prefereix callar i fer veure que no passa res. Sí, que cadascú a casa seva s'ho compongui, i a vegades no és així. Però si de vegades... Si coneixem algun tema d'aquests del veí...
sense denunciar-ho però s'ha de dir a les autoritats corresponents que tenen mitjans de llei com ja ens van dir l'any passat la Toni que és la cap de Mossos d'Esquadra i aquí un cap de la policia que ens van fer una xerrada a la gent gran molt colpidora i molt entenedora i ens van comentar que es donen casos de veïns i ja feia temps que sentíem crits ja veiem que no estava prou net
Ja vèiem que s'anava primant... Fins que no en passa una de grossa... Llavors és quan surt la llum i no pot ser. En cas que se sospiti que s'estan produint maltractaments, el que dèiem, els professionals són els qui han de documentar els fets. Cal investigar la situació, analitzar el context i comprovar que no s'està acusant injustament ningú d'un fet que es pot explicar per altres causes, com per exemple...
marques produïdes per caigudes o pèrdues de patrimoni per una mala gestió de la persona gran. Sí que també passa. Bé, doncs, parlem de com es pot prevenir a actuar contra els maltractaments de les persones grans.
Si s'observa un cas greu que afecta una persona gran en presumpta incapacitat, és recomanable fer un comunicat urgent destinat al jutjat per tal d'evitar que la persona en qüestió pateixi greus danys, greus i irreversibles.
En els casos no sabers i en què la persona gran està capacitada per prendre les seves pròpies determinacions, és a dir, té capacitat per prendre decisions, és recomanable acompanyar la víctima a l'hora de decidir què cal fer.
Tot seguit, llistarem els principis que han de servir de guia per als professionals i les persones que actuen en els casos de maltractament a les persones grans, ja siguin membres de cossos de seguretat, com hem dit abans, treballadors socials, metges, la mateixa família, veïns o d'altres.
Preservar els drets fonamentals de qualsevol ésser humà. Dret a la dignitat. Dret a la participació. Dret a l'autonomia. Dret a l'autodeterminació. Preservar els drets establerts per la Constitució Espanyola de 1978, les Nacions Unides i les cartes de drets tan autonòmics com municipals. Entre aquests drets hi ha els següents.
Dret a ser informat. Dret a tenir en compte les necessitats bàsiques i cobrir-les. Dret a tenir en compte les necessitats bàsiques i cobrir-les.
Continuem amb els drets. Dret a la confidencialitat. I dret a preservar sempre que sigui possible les relacions personals i els propis desills. En cada cas, cal actuar de manera individualitzada, sense prejudicis ni judicis de valor. A més, cal definir i identificar les demandes de la víctima, establir una estratègia d'actuació i cercar la millor solució possible per a tots els implicats en la situació de maltractament.
Bé, aquest sistema, ja et dic, ens va donar tota una sèrie de mitjans que teníem a l'abast per donar a conèixer aquests casos de maltractament que, encara que fos dintre de la família, s'havien de posar a l'abast de tothom. I recordeu que això està editat dins d'un llibret que es titula Prevenir a actuar contra els maltractaments a persones grans
que per la Creu Roja de Catalunya, la Fundació Viure i Conviure i la Caixa Catalunya obre social. Sí, ara recentment també s'ha editat una altra per la Generalitat i la Caixa d'Estalvis Antiga, que ja no sé com es diu, i també acaba d'arrodonir totes aquestes normes.
I ara parlarem d'una cosa que està a punt de succeir-nos. Els atacs del mosquit tigre.
No, però encara no ens ha tacat cap mosquit. Ah, no, no, perdona. A la meva terrassa ja hi ha de mosquits. Ah, sí? Però no són tigres. El que passa és que no sé si són tigres o no. Però el meu marit va baixar amb una fava terrible. El Carles diu que aquí també, oi? Clar, com tenim plantes i es rega i tot això, a vegades les larves creixen, estan molt contentes, i ñac!
Sí, sobretot són els petits clots d'aigua, petits clots d'aigua que s'han de renovar. Allà posen els ous i allà es formen els mosquitets. La prevenció és el millor mètode per al control d'aquest mosquitet. El més important i efectiu és evitar la posta d'ous i el creixement de les seves larves aquàtiques i eliminar tots els punts d'aigua on pot créixer.
L'aplicació d'inseticides sobre el mosquit adult no és un mètode eficaç per controlar-ne la plaga. Per això cal evitar les acumulacions d'aigua a casa, per petites que siguin. Buidar dos cops per setmana els recipients de l'exterior que puguin acumular aigua, joguines, sanders, gerros, galledes, plats sota els testos, que el meu marit aquesta setmana amb la pluja s'ha fet un tip...
Plats d'animals domèstics, piscines de plàstic... Hi ha un munt de recipients petits que ens adonem a vegades que els tenim al balcó, que els tenim al jardí... I que tenen aigua. I que tenen només que hi hagi res, unes quatre gotes d'aigua. Ja en tenen prou perquè són uns animals molt petits i allà posen els seus ous i al cap de pocs dies ja tens tota la mosquitada. Buidar dos cops per setmana o tapar amb tela mosquitera espessa, els afrets i les basses petites.
Evitar acumulacions d'aigua en zones de drenatge o canals de desguassos. Evitar els forats i les depressions de terra on es pugui acumular l'aigua i tapar els forats dels troncs d'arbre.