Ràdio d'Espert, la ràdio de Sant Just, 98.1, Ràdio d'Espert, 98.1, Ràdio d'Espert, 98.1.
Seixanta i més.
Senyores, senyors sovients de Ràdio d'Espert, ens plau saludar-vos en aquests minuts que porten a l'hora del sopar.
Tots són possibles satisfaccions pel nostre poble aquesta setmana.
Sembla que el proper cap de setmana ens serà favorable per poder celebrar la nit dels comerciants.
Nit per passejar, per comprar, per trobar-nos amb els amics després d'haver assistit als entrenaments dels cars al matí.
Esperem que aquest any siguin tan, tan lluïts com sempre.
Ara ja corren els senyors, que en el seu moment varen ser o infantils o júniors.
Quins altres temps!
Un altre motiu d'orgull ha estat que aquests dies el nostre veí, l'escoltor més internacional,
en Jaume Plensa, ha sigut nomenat doctor honoris causa per a la Universitat de Barcelona.
I és que els sants justencs són d'allò més importants, no us ho sembla?
El nostre grup de 60 i més estem disposats a iniciar l'audició d'avui.
La Lina, la Montse, en Joan Maria, en Carles i una servidora, la Joana,
us saludem i diem endavant al programa d'avui.
Avui començarem un llarg camí, el GR92.
amb tot el que comporta resseguir un sender de gran recorregut.
El projecte d'aquest interessant sender va significar en el seu moment
anys de molt treball per les cinc variants amb què compta.
Es van haver d'adequar antics camins de ronda
i definir uns traçats nous arran de costa.
Ara, i en el present, el GR92 és un sender conegut perfectament
i seguit per un munt de grups excursionistes
que gaudeixen de paisatges extraordinaris arran de mar
i en alguns moments sendint-se a terra amunt sense perdre el seu encant.
Però en els seus principis algú es preguntava
d'on ha sortit el sender?
És un camí realment excursionista?
La idea bàsica, generada en els corresponents organismes federatius excursionistes,
va ser fer un GR, sender de gran recorregut, proper al mar.
Per això s'anomenava sender mediterrani.
La costa del nostre país, Becasuval,
té prou valors per a l'excursionisme,
malgrat la presència de zones molt urbanitzades
i el deteriorament de la façana litoral
amb la invasió o destrucció de camins de ronda.
Però, finalment, el seu interès s'ha reconegut internacionalment
ja que forma part del sender europeu E10.
Així, doncs, va estar possible en el seu moment
aprofitar més de 20 trams diferents de camins de ronda,
des de la platja del Garbet al nord-est fins a l'Ampolla, al sud.
Dins d'aquests trams hi ha adaptes només per excursionistes preparats,
com, per exemple, el tram entre la Cala Mungó,
la Cala Mungó, que és bastant agresta,
punta de Milà, i d'altres que són camins de passeig,
com el tram entre Salou i Cambrils.
A l'altre de tots aquests camins de ronda hi ha paisatges autènticament
encantadors que deixen bocabadats els excursionistes més exigents.
En aquest sender GR-92, el mar és omnipersent.
Per bé que hi ha revolts que fan enfilar muntanyes i trams que travessen els carrers de viles i pobles.
Sempre acompanya el senderista una flaire amb sabor de mar.
Els qui van per senders de gran recorregut saben que Catalunya és un país de contrastos,
però aquest sender de gran recorregut que ens proposem trepitjar va obrir al senderisme un nou paisatge
amb molta gent que anant a la costa van veure que també era possible anar a la muntanya.
En aquesta barreja de terra i mar que caracteritza el GR-92,
ja en el seu naixement, a Portbou, passa pels carrers, muntanya i barca,
que ja ens dóna la idea d'allò que és el caràcter del sender.
Però si hi ha un tret que el diferencia dels altres senders,
aquest és que transcorre pels anomenats camins de ronda,
aquests camins que tant serveixen per vigilar com per comunicar.
Moltes vegades travessa els pobles mariners,
tocant els ports a frec del sinuès moviment de les barques
i el siu seget de les veles,
seguint pels allargassats passeig marítims
o entrant pels carrons de cases blanques.
Els camins pugen pel Rocom i baixen a les cales,
descobrint-nos la costa retallada,
l'accessibilitat difícil que ens fa entendre
com amb les seves barques de contrabandistes
aquests s'havien pogut amagar i protegir de la tramuntana
i el mestral d'aquestes caletes,
tal com nosaltres haurem de fer si la força del vent ens amassalla.
Però amics, si ens acompanyeu al bon temps,
si ens acompanya al bon temps,
el moment d'aturar-nos, descalçar-nos,
trepitjar la sorra i tocar els codols,
mullar-nos els peus,
o si ens convé prendre un bon banyet
i bé que trobarem platges petites o grans
lluny de la massificació de la gent,
si volem estar sols.
Aquesta és una de les grandeses del camí,
la llibertat, que ens dona la seva varietat.
Camins per on passa la història,
paisatges que han variat amb el pas del temps.
Quan a tocar d'Empúries seguim el sender,
és fàcil recordar que per aquests vells camins,
ara ben acondicionats,
els grecs van tenir els primers contactes
amb uns pobladors que segurament enlluernats
per les riqueses que portaven els visitants
en els seus vaixells,
van rebre aquella civilització de bon grat.
Així com més tard,
van sofrir la invasió i colonització dels romans.
També són els camins que més al sud van formar els exèrcis,
que des de Salou van partir a conquerir les illes de Mallorca.
Seria llarg d'enumerar els poblets de pescadors
que anem trobant al llarg del sender,
però cal assenyalar que Port Bou,
Port de Bous,
ja ens anuncia com serà bona part del camí.
És normal que una costa tan coneguda com la nostra
tingui molts camins ben preparats
per vigilar tot el que se li pot arribar
i que el sender posa de manifest.
Des de Port Bou el seguirem fins a arribar a llançar
de Cadaqués a Roses,
de Sant Martí d'Empúries al Massís de Montgrí.
Des de Tamariu pujarem cap al fart de Sant Sebastià,
Llafranc i el Golfet,
de Palamós a Sant Feliu de Guíxols.
Arran de Costa trobarem Tossa, Lloret, Blanes
i aquí, al Garraf, ens aturarem.
Estem una mica cansats.
Un altre dia continuarem costa avall.
Un altre dia continuarem costa avall.
Aviam, Lina, que ens has preparat avui?
No, és... està bé, això que anem a llegir.
Diu que l'altre dia vam començar,
us en recordeu?
Parlava dels artistes de ploma,
pincell i nota.
Ah, molt bé.
I deia, el tertulià més famós de Barcelona.
Aquest primer pàrraf ja l'havia llegit,
però el torno a llegir per entrar en matèria.
Diu, possiblement, per primera vegada,
a les darreries del segle XVIII,
pintors, escritors, poetes i músics,
i intel·lectuals,
van començar a reunir-se en cafès
per parlar,
intercanviant pressions
i opinar una mica de tot.
El Léon d'Or
era un cafè propietat del senyor Vilalta,
un apassionat col·leccionista
d'armes i objectes medievals,
que lluïa les parets del seu local.
I existien periodistes i escritors,
com Carles Costa,
Rafael Moragas,
que a més,
va ser un gran promotor cultural de l'època,
i Màrius Verdaguer.
Verdaguer ha deixat un testimoniatge
de primera mà
sobre aquesta tertúlia,
tal vegada una de les més divertides de Barcelona,
perquè comptava amb la presència
d'un cont tertulià
d'imaginació portantosa.
Es tractava del polígraf
Pompeu Gené.
Pellus.
Ara n'hi ha un que diu Pellus,
que fa gràcia, eh?
Sí, el Pellus.
Pellus,
li deien aquest Pellus,
és el nom que li donen, eh?
Diu que molt seriosament
explicava que el seu oncle
va tenir la idea de cremar,
de creuar, perdó,
coloms missatgers
amb lloros,
perquè volia que els fills d'aquests
poguessin transmetre
els missatges verbalment.
També deia
que el mateix oncle
li havia relatat
que un avantpassat de la família,
Genaro de Pimentel Prats de Gené,
es trobava setxat
a la ciutat d'Eutrec.
Quan tots els projectils
s'havien esgotat,
l'home àgil d'imaginació
va embatomar
tots els formatges
de la bola de la ciutat
i els va usar
com a projectils de canó,
fent fugir
esperordits els enemics.
Pellos
tenia una imaginació
sense límits.
Tan aviat
podia dir
que Bagdad
havia estat
una ciutat
tan gran
que en el seu centre
hi havia un desert
com que havia
conegut
Sara Bernat,
l'actriu
més important
del segle XIX.
explicava que la diva
l'havia convidat
al seu apartament
i vestida d'udalisca
i flaquejada
per dos llons
l'havia convidat
a recitar
el cantar
del miocit
per millorar
el seu castellà.
Mare meva!
La gent
acudia a la tertúlia
només per provocar
en Pellos
que davant de qualsevol
paraula
agafada al vol
podia crear
un món fantàstic
de fabulació
permanent.
En realitat
ell mateix
anava de tertúlia
per divertir-se.
L'altra cara
de Pellos
era la d'un rigorós
crític d'art.
Era un home
de ciència,
havia estudiat
farmàcia
i ciències
naturals
i havia obtingut
el títol
de doctor
a la Universitat
de Madrid.
També
va assistir
a cursos
a l'Escola
de Belles Arts
de Barcelona
i va publicar
en francès
un llibre titulat
L'Amour
et le Diable.
Era liberal,
es declarava
en contra
de la monarquia
absolutista,
de l'escolàstica,
del neoclassicisme
perquè estaven
encartonats
i vivien
fora de la realitat.
Era positivista
i profundament
d'arruinià.
Pellos
tenia una personalitat
excèntrica
i era del tot
extremat,
tant que
quan es dedicava
a la xerrameca
com quan parlava
de ciències
i el seu funeral
va ser multitudinari.
Durant el renei
de Felip IV
això és una
una cosa que diu
de acabar el vocabulari
que està relacionat
diu
Durant el reinat
de Felip IV
d'Àustria
1605
1665
es van posar
de moda
els escrits
i discursos
de l'escritor
Quinceptimi
Florente Tullia
gran defensor
del cristianisme
que utilitzava
sorprenents jocs
de paraules
pels seus raonaments.
els seus discursos
eren tan engrescadors
eren tan engrescadors
que realitzaven
reunions periòdiques
on les persones
assistents
parlaven
discutien
o enaltien
el gran orador
i aquestes reunions
es van acabar
anomenant
tertúlies
i els seus assistents
tertulians.
o sigui
que ara sabem
d'on hi ha la paraula.
Aquesta és la rel
de la paraula.
I farem un trosset
molt curtet
tenim temps o no?
Molt petit.
Diu
La pedrera d'artistes
als Quatre Gats
El torrenc Pere Romeu
1862-1900
que havia treballat
com a animador
del cabaret
L'Eixer Noir
de París
va voler obrir
un local
a Barcelona
on es respirés
l'ambient bohèmi
que havia vist
a la capital francesa.
Bon conegut
de Ramon Casas
per la seva afició
a la pintura
va ser
l'ànima
dels Quatre Gats
el lloc de reunió
per excel·lència
dels artistes
de l'època.
Intentant imitar
el cabaret
del mític local
franc de París
la cerveceria
tenia un saló adjunt
on es realitzaven
actuacions
de teatres
de titelles
conferències
exposicions
i altres
esdeveniments
culturals
i socials.
La clientela
estava bàsicament
formada
per a francesats
que vestien
el més genuí
estil
bohèmi parisenc.
Solien escoltar-se
melodies
i cançons
interpretades
per Enrique Granados
i altres músics
entre ells
Isaac Albénit
qui
de tant en tant
es deixava veure
pel local.
Rússi
Sinyol
Casas
Otrillo
Tomàs
Moragas
Pablo Picasso
Eugeni Dors
i molts altres
es van trobar allà
on van discutir
les noves tendències
artístiques
i es van animar
els uns als altres
a seguir endavant.
El detall
és que en una
de les parets
d'aquí
d'aquest restaurant
hi ha un quadre
enorme
de Ramon Casas
que es veu
el pintor
i l'amo de local
pedalejant
amb bicicleta
amb dues bicicletes
actualment
aquest quadre
es pot veure
al Museu Nacional
d'Art de Catalunya
i el prochain dia
continuarem
amb una altra cosa
que és xula
però està bé
no?
Molt bé
Senyor
si voleu ser tertulians
veniu de tant en tant
aquí
al dia
just a la fusta
ni tant
ni tant que sí
i ja està
adeu senyors
malgrat
aquesta música
tan oriental
parlarem
precisament
d'una cosa
que no és oriental
és universal
o sigui
qui la tingui
perdó
jo sí
tinc
ser universal
ah mira
mira
negatiu
o positiu
ser o negatiu
és universal
nena
sí sí
val
ara parlarem
d'un element
del cos
imprescindible
per a la vida
la sang
la totalitat
de les cultures
antigues
va intuir
la importància
de la sang
en el desenvolupament
de moltes malalties
papirs egipcis
datats
1.500 anys
abans de Crist
ja detallen
mètodes primitius
amb els quals
es practicaven
cegnies
per alleujar
estats febrils
els acabaven
de rematar
amb això
o no
o no
no però això
la sangria
que ja és una miqueta
bastant
no quasi
sí
diu
hipòcrates
el pare de la medicina
occidental
va definir
entre el segle
cinquè i quart
abans de Crist
la teoria
dels humors
humors
vol dir líquids
el tatu
que no tens res
a veure amb l'humor
no no
diu
segons la qual
el cos
es composava
de quatre elements
sang
flema
bilis groga
i bilis negra
en aquells temps
era el deure
de tot bon metge
era restablir
l'harmonia
d'aquests quatre elements
per mitjà
de l'ús
de purgans
vòmits
i sobretot
sangries
ja que el desequilibri
entre ells
es pensava
que ocasionava
el patiment
de malalties
Galè
fidel seguidor
de les teories
hipocràtiques
va centrar
els seus estudis
en el sistema
circulatori
a través de la
dissecció
d'animals
en el segle
segon
va definir
els conceptes
de venes
i artèries
va descobrir
els ventricles
però
va sugerir
equivocadament
que la sang
generava
el fetge
malgrat
les seves
incerteses
el seu treball
va suposar
un canvi
molt important
en la percepció
de les malalties
ja no era
el resultat
de conjurs
màgics
o càstigs
divins
sinó
encertadament
el resultat
de desequilibris
fisiològics
la llum
que la medicina
grega
va obrir
sobre la sang
i el sistema
circulatori
va estar a punt
d'extingir-se
durant la baixa edat
mitjana
la baixa edat
mitjana
la flebotonia
o dit d'una manera
entenedora
la sangria
es va veure
influenciada
per la superstició
i per
perceptes religiosos
poc científics
per un costat
falsos senadors
i farsants
establien el moment
adequat
per fer la sangria
a partir
dels signes
del zodiac
per l'altre
els monjos
cristians
la practicaven
quan la consideraven
adient
per exemple
calmar
ànims
o
combatre
les temptacions
de la carn
sense comentaris
el sistema
circulatori
va deixar de ser
un misteri
quan
Miquel Cervet
teòleg
reformista
i científic
aragonès
ho va exposar
en el seu tractat
cristianismi
restitutio
per cert
que va ser
condemnat
a la foguera
per heretxia
l'any 1553
perquè va exposar
les seves opinions
sobre temes
religiosos
en un llibre
on definia
també
amb exactitud
el cicle
del torrent
sanguini
els seus estudis
van deixar
petja
i es van continuar
fins a l'any
1628
en què el doctor
britànic
William Harvey
va definir
la circulació
de la sang
tal com la coneixem
en l'actualitat
però
però la veritable
transcendència
del descobriment
de Cervet
i Harvey
es va materialitzar
quan a finals
del segle XVII
es va fer
amb èxit
la primera transfusió
sanguínia
d'animal
animal
quan
Richard Love
va connectar
la llogular
d'un gos
donant
a la vena
d'un gos receptor
dos anys més tard
en l'any
1667
es documenta
la primera transfusió
d'animal
a home
a càrrec
del metge francès
Jean-Baptiste
Dénis
gairebé
mig litre
de sang
va entrar
al sistema
circulatori
d'un jove
que patia
febres persistents
despertant-lo
del seu
ensupiment
davant
de la sorpresa
dels testimonis
presents
aquest doctor
francès
va continuar
els seus
experiments
en notable èxit
excepte
en dos casos
en què van
solucir
complicacions
en tenir en compte
que encara
no s'havia
descobert
la viabilitat
dels grups
sanguinis
ni l'existència
del factor
RH
per la qual cosa
els rebuig
produïts
per les incompatibilitats
no eren
estranys
quan passava
això
els anticossos
del receptor
atacaven
les cèdules
de la sang nova
aquestes
s'agrupaven
taponant
els vassos
sanguinis
i acabaven
sent destruïts
per l'organisme
l'opinió pública
i les autoritats
mèdiques
van posar
el crit
al cel
i les transfusions
es van prohibir
i els experiments
es van perdre
ràpidament
va passar
50 anys
fins que no es va
realitzar
la primera transfusió
entre humans
el doctor
Jaume Blundell
va injectar
en una pacient
amb hemorragia
postpart
mig litre
de sang
provinent
del seu marit
la senyora
va millorar
el moment
el doctor
Blundell
va continuar
les transfusions
sobretot
en parts
i operacions
ginecològiques
va passar el temps
i l'any
1900
el patòleg
austríac
Kyle
l'Ansteiner
va publicar
un estudi
on exposava
com les aglutinacions
es produeixen
quan la sang
d'un individu
entrava en contacte
amb la de l'altre
ell deia
que el fenomen
no era una malaltia
sinó el resultat
de les diferències
en la sang
de cadascú
l'any següent
l'Ansteiner
va demostrar
la incompatibilitat
sanguínia
i va definir
els principals grups
A, B i 0
és O
però bueno
tothom la coneix
per 0
el grup AB
es va afegir
un any després
i van aparèixer
els primers
anticoagulants
per allongar
la utilitat
de la sang
conservada
quan es va declarar
la primera guerra mundial
els metges
en campanya
es van veure
obligats
a forçar
el giny
per aconseguir
el màxim resultat
d'aquella sang
de la que podien
disposar
van passar els anys
i durant la segona guerra mundial
el mateix doctor
Lance Seine
que continuava
els seus estudis
als Estats Units
fugint dels nazis
va descobrir
amb els seus col·legues
Livan i Viena
el factor
RH
S'havia
ha completat
el 30 closques
amb la identificació
d'aquest antigen
la presència
del qual
podia produir
incompatibilitats
mortals
en transfusions
i en braços
a partir
d'aquell moment
les reaccions
post-transfusions
es van convertir
en casos rars
i aïllats
la sang
havia deixat
de tenir secrets
el disseny
de contenidors
de plàstic
va permetre
amagatzemar
la sang
a temperatura
molt baixa
cosa que va reduir
costos
es va estendre
l'ús
de la immunoglobina
RH
que va salvar
la vida
de molts
embrions
RH
positiu
amb mares
RH
negatiu
i va arribar
després
la contaminació
de la sang
entorpint
les transfusions
per culpa
dels virus
de la sida
que transmetia
sobretot
l'hepatitis
els últims anys
els mons
avenços
posteriors
han facilitat
el control
i la perfecció
de les transfusions
s'està treballant
en aconseguir
susadanis
de sang
però naturalment
res millor
que la sang autèntica
deguda
a la gran solidaritat
de la gent
que l'ofereix
sense ànim de lucre
no dubteu
si podeu
i teniu vocació
fer-nos
donadors
perquè
de moment
no disposem
d'altre tipus
de sang
que no sigui
la natural
no se
el
que
em
ja
su
Música per Gaudí
Avui escoltarem fragments de l'obertura de Poeta i Aldeano de Fons Ipé.
L'interpreta l'Orquestra Sinfònica d'Homburg sota la direcció de Pietro di la Corona.
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Bé, hem escoltat fragments de Poeta i Aldeano, una gran obertura de Fons Ipé.
Música
Bé, Montcita, aviam, que ens has portat avui?
Ah, i felicitats per aquestes vacances.
Alimenta, alimenta les teves defenses.
Alimenta, alimenta les teves defenses a la tardor.
Molt bé, prenem nota.
Acaba l'estiu i amb ells els dies llargs i calorosos.
La tardor ens convida al recolliment i a la introspecció, tal com passa amb la natura.
L'energia va cap a dins per protegir-nos del fred i preparar-nos per l'hivern.
Per això és molt important enfortir les nostres defenses.
La millor manera de nodrir el nostre sistema immunitari és beneficiar-nos d'aliments de la temporada i sotmetre a les coccions adequades.
D'acord amb el canvi d'estació i de temperatures, prioritzem els aliments cuits sobre els crus.
Podem mantenir una amanida crua o temperada al migdia, però a la nit apostarem per cremes de verdures de cocció al vapor,
mantenint millor els nutrients, planxa o forn.
En general, a recuperar els plats de cullera i ens hidratarem amb brous, vegetals i amb infusions calentes.
D'una banda és important mantenir el calor corporal i d'una altra incloure aliments que augmentin l'energia defensiva.
Hortalisses de tardor. Deixarem enrere les verdures i les fruites d'estiu que aporten hidratació per combatre la calor
i reposar líquids per aliments més densos nutricionalment com els tubercles, les arrels, les hortalisses dolces.
La tardor és època de carbassa, d'amoniatus, de pastanaga, de xirivia i de nap.
Els combinarem amb verdures de fulla verda, com les bledes, les espinaques...
No facin mala cara, que són boníssimes les bledes!
No, últimament...
Jo m'hi estic a veure que jo, parlar d'espinaques i parlar de bledes...
També tornem cap a les crucíferes, com la coliflor, aquí és diferent, eh?
Coliflor, bròquil, la col lombarda, la col o la cale. Són autèntiques bombes terapèutiques.
Tenen propietats antioxidants, depuratives, antibacterianes, antivirals, antiinflamatòries i protectores contra el càncer.
Una altra família a tenir en compte són els bolets, especialment els considerats medicinals, com el sitake, el maitake i el reishi,
gràcies a les seves propietats immunostimulants, antivirals i anticancerígenes.
Entre les espècies destaquen el gingebre, un rizoma picant amb propietats antiinflamatòries.
El podem fer servir amb una infusió o brous per donar-nos escalfor i alleugerar els símptomes del refredat i de la grip.
Perquè pica, roseu!
Les fruites de tardor són un regal de la naturalesa. Caquis, magranes, xirimoies, castanyes, cítrics, peres i pomes.
Els caquis ens preparen pel fred, gràcies als betacarotens, que tenen cura del nostre sistema immunològic, i la pell després de l'estiu.
La pell és ideal per la tardor, perquè té grans afinitats amb el sistema respiratori.
Ajuda a fluidificar la mucositat, que surt més ràpid.
Sense oblidar, les fruites riques amb vitamines C, com les mandarines, el kiwi, l'aranja o la taronja,
ens aporten antioxidants que influeixen el sistema immun.
Salut intestinal, és molt important tenir cura de la salut intestinal, perquè és on s'allotgen la majoria de les nostres defenses,
i el que passa a l'intestí afecta la salut global.
Segons la medicina tradicional xinesa, la tardor té afinitats amb l'intestí gros i els pulmons.
Una bona manera de cuidar-los de tos, dos amb kuzu, un arrel d'origen xinès, que pot afegir el teu brou de verdures.
El kuzu restableix el funcionament de l'intestí gros, regenera la microbiòtica, neutralitza l'excés de tòxis i desinflama els intestins.
També es pot utilitzar per tractar grips i refredats.
Una preparació molt terapèutica en el kuzu, amb mitja cullerada de pasta de pruna,
un més boci, també és un altre ingredient japonès, per tonificar el sistema digestiu i aportar probiòtics.
Altres probiòtics interessants per tenir una microbiòtica diversa i sana són el xucrut i el kéfir d'aigua i el kombucha.
Haurem de prendre idiomes!
Haurem de prendre sobretot japonès.
Sí, sobretot.
Però és interessant que ara, a la tardor, busquis aliments que t'ajudin a superar els inconvenients de l'hivern.
Bé, jo t'aproposo i et donaré bleda. No t'amoginis que va molt bé.
No, és que a mi la bleda...
Porta molta fibra.
No, sí, és veritat, és veritat.
Sí, sí.
Últimament, amb la força, per gust, mira, amb una patateta ben xafadeta...
Bueno, ja, això ja és un complement que m'alegra la vida.
No, sí, sí, la bleda sol, a mi també, em costa de feir.
Ja soc per la bleda jo.
Què dius?
Va, una bleda solellada, que bé.
Un bleda solellada.
Bé, anem per la biografia ja, Montse?
Sí, sí, la tinc a mà.
Vale.
Doncs biografia, Carles.
Biografies de personatges il·lustres.
Avui farem, a Canstrets, la semblança d'un heroi català, el general Joan Prim i Prats.
Joan Prim i Prats va néixer a Reus, Tarragona, l'any 1814, i va morir a Madrid l'any 1870.
De família senzilla, als 20 anys va ingressar a l'exèrcit, on ben aviat va demostrar el seu geni militar.
Tant és així, que quan va afinar la primera guerra carlista, ja era coronel del dixèrcit d'Isabel II.
Com a membre del partit progressista, va produt agonitzar diversos intents revolucionaris
contra els governs dels generals Espartero i Ramon Maria Núñez.
Va rebre el títol de comte de Reus pels seus serveis a la corona
i en l'any 1847 va ser anomenat Capità General de Puerto Rico,
càrrec del qual va dimitir quatre anys més tard, degut a les reticències que provocava la seva rígida administració.
L'any 1855 va contraure matrimoni amb la dama mexicana, la senyora Francesca Agüero,
a qui havia conegut durant les campanyes en el país mexicà.
El matrimoni va tenir tres fills.
Aquest batisany de 1855, el govern progressista el va anomenar Capità General de Granada.
Un any més tard va ascendir en la seva carrera militar, al grau de tinent general.
En aquells moments es va afiliar a la Unió Liberal d'Odonel com a militar amb les campanyes d'Àfrica.
Va guanyar les batalles de Castillejos i Tituán, cosa que li valdria la concessió del títol de marquès de Castillejos per ordre de la reina Isabel II.
En 1862, després d'abandonar el partit d'Odonel, es va convertir en el líder dels progressistes.
Al negar-se la reina a admetre aquests en el poder, Prim va optar per exiliar-se.
Des de l'estranger va organitzar diversos alçaments i, finalment, va aconseguir reunir en un de sol,
en el Pacte d'Ostende de 1866, tots els moviments antissabalils.
El 19 de setembre de 1868, juntament amb el Ruiz Zorrilla, Sagasta i altres polítics liberals,
va proclamar el manifest Espanya con honra, que va significar el senyal de sortida de la revolució de setembre
que va ocasionar el final del reinat de Isabel II.
Juntament amb l'almirall Tapete, va desembarcar a Càdiz i, després de recórrer diverses ciutats costaneres,
va arribar, finalment, a Barcelona.
Aconseguint el triomf de la revolució, va arribar a Madrid
i, dintre del nou govern provisional, es va encarregar del Ministeri de la Guerra.
Però Joan Prim era un convençut de la monarquia constitucional
i, quan el 1869 ja era president del govern provisional,
va iniciar diferents entrevistes a les corts europees
amb la intenció de trobar un candidat adient per ser el nou rei d'Espanya.
Va oferir la corona a Ferran de Portugal i també a Leopold de José Noyen,
però, finalment, es va decantar per Amadeu de Saboia.
Un dia abans que aquest arribés a les corts espanyoles,
Prim va sofrir un atemptat al carrer del Turco
la tarda del 27 de desembre de 1870.
El general no era gens conscient
que hi hagués cap conspiració en contra d'ell.
Quan sortia del Congrés aquella tarda, no va sospitar gens ni mica
quan un individu anomenat Montesinos sortís com ànima
que porta el diable pel carrer del Sordo.
Tampoc va adonar-se que tot seguit d'haver-se posat en marxa el cotxe,
un home amagat en un portal ensengués un llumí,
ni que això es repetís en diverses ocasions a tot el llarg del trajecte pel carrer del Turco.
Al arribar a la cantonada del carrer d'Alcalà,
el cotxe que portaven al davant va frenar de sobte,
cosa que va obligar el carruatge del general a parar-se en sec.
En aquests moments, uns homes van rodejar-lo.
Un d'ells va treure un trabuc i va disparar dintre del cotxe.
Una segona descàrrega va ferir el general.
L'última descàrrega li va destrossar l'espatlla i el braç.
Prim no era mort, però quan va arribar a la seva residència,
al Palau de Bona Vista, havia perdut moltíssima sang.
El quart d'hora escàs ja eren a la residència,
el senyor Serrano i l'almirall Topete.
Aquí el general va encarregar la presidència interina del govern
fins no arribés al rei Amadeu.
Després va encarregar que es digués al poble
que solament havia resultat ferit lleu per evitar el darulls.
Prim va morir dos dies més tard.
A les hores d'ara encara no se sap de cert
qui va ser l'inspirador de tal complot
ni qui va portar a terme l'assassinat.
Eren massa els personatges que resultaven beneficiats
amb la mort del general Prim.
O sigui que la història no ha resolt l'enigma
i sembla que no podrà resoldre mai.
No fa gaires mesos el van desenterrar
i van analitzar moltes coses.
I al final tampoc no van trobar.
No van trobar.
I va haver com sempre molts que van dir
que l'havien rematat, que l'havien mort estrangulat
i altres que diuen que no, que va ser de la infecció.
Les dues coses no ho sabrem mai.
No, no, ja no.
I la pèrdua de sang que es va desanar.
Bé, doncs ja hem llegit la...
Ara ets tu? On tens tu?
Sí, no, aquesta vegada...
Avui has fet festa, ja ho veig.
Sí, però...
Has trobat alguna cosa interessant.
Alguna cosa per xerrar una mica, no?
Sí.
És un retall publicat a La Vanguardia
i escrit per l'Anna McPherson de Barcelona.
Parla sobre les dones viuen d'una manera més saludable,
però es veuen més malaltes.
L'enquesta de salut sol ser una bona eina
per comprovar que la gent fuma menys i sangreixa més
i que 8 de cada 10 ciutadans
estan satisfets del seu estat de salut
i, fins i tot, dels serveis que utilitzen.
Però, de vegades, apareixen paradoxes
que obliguen els governants a estudiar més bé la situació
i a prendre mesures.
A Alaska, l'enquesta catalana de salut del de l'any 2017,
en sorgeix una.
Les dones guanyen per golejada els homes
en gairebé tots els manaments d'una vida saludable.
És a dir, fumen molt menys,
segueixen molt millor la dieta mediterrània
i beuen menys refrescos ensucrats
i moltíssim menys alcohol.
Malgrat que fan una mica menys d'exercici físic
i dormen menys hores,
però, en canvi, la salut que perceben és molt pitjor.
I, a més, tenen una prevalença més alta
de problemes crònics i descapacitats.
hem d'aprofundir a saber què passa,
va afirmar la flamant consellera de Salut,
a la presentació d'aquestes dades.
Una hipòtesi possible és que costa més accedir
els serveis sanitaris a temps
i sempre es queden a l'última visita.
La salut no són només les dades de les anàlisis i el diagnòstic.
Hi ha moltes altres factors que influyeixen
des de la solitud fins a la sobrecàrrega
passant per les mancances
i són difícils de visualitzar a les consultes,
assenyala Cristina Nadal,
directora d'atenció sanitària.
Aquest viatge de gènere
torna a aparèixer a les dades de salut mental.
Pel que fa a les depressions greus, per exemple,
les dones en tenen un grau molt superior als homes,
més del doble.
L'ASCA de 2007
també posa de relleu l'augment de l'oci sedentari
en els nens
i com uns nivells socioeconòmic i cultural més baixos
de les famílies influyeixen negativament
en els indicadors de l'estil de vida saludable.
L'excés de pes,
el consum freqüent de productes hipercalòrics
i l'oci sedentari han crescut a l'última onada
en comparació amb anys anteriors.
El que també mostra l'enquesta
és que quan es fan intervencions poblacionals
hi ha un efecte clar de disminució de la desigualtat
i que la capacitat d'entendre l'autocura,
el que anomenem alfabetització sanitària,
és un objecte important per millorar la salut col·lectiva,
va afegir la consellera.
Al final, 3 de 4 persones que viuen sols
són dones més grans de 75 anys.
És veritat.
I no és ara, eh?
Viuen moltíssim més.
Sí, no és d'ara,
perquè en temps de quan jo era molt joveneta
que s'havia de fer el servei social,
una de les nostres tasques
era anar a visitar persones que eren soles.
I que eren dones.
Sí, i ens va tocar a una altra companya i a mi
una part del barri de Gràcia.
era terrible.
Eren pisos que potser eren un quart o un cinquè pis,
soles.
Per pujar trigaven, Déu sap, el temps.
En totes les...
que en aquell temps tampoc no...
la gent no estava tan esbellosada com ara.
I sí, realment la solitud fa molt.
Molt.
Molt.
La solitud, per poc que pogués, s'hauria d'evitar.
I tindríem una part de la salut molt guanyada.
Ja.
Bé.
Què hi farem?
La vida és així?
No, podem ajudar.
La idea és aportar...
Però és difícil, eh?
Sí.
I tant difícil.
La soledat és dolenta.
Sí.
La soledat Floyd.
Ja.
Ki Jupiter!
Un soledat és dolenta.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.


Bona nit.

Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.