Ràdio Tosfeld, 98.1
Seixanta i més
Molt bona nit, benvolguts amics de Ràdio Tosfeld.
Seixanta i més, tornen dimecres a aquesta sintonia
per passar una estoneta amb vosaltres.
Esperem que totes les matèries que hem seleccionat
siguin del vostre interès.
Avui el nostre comentari és de joia.
És sobre l'alegria dels carrers il·luminats,
dels aparadors adornats,
de la temperatura suau,
dels records de Nadals molt llunyans, llunyaníssims,
quan malgrat les penúries, la manca de coses extres,
ens conformàvem en xocolata que de cacau en tenia ben poc,
o bé de torró que de mel i amella tenia menys,
d'una ampolla de vi gasificat.
Que feliços que érem!
Amb tot això ens creiem que érem els amos del món.
Venien les festes de Nadal i d'any nou,
i l'ameinada corria feliç pels carrers fent sorolls.
Ara gairebé sembla Nadal tot l'any.
Sona música a tort i a dret
i nosaltres ens girem una mica
per no veure aquell que tenim al costat
i que potser no pot gaudir de les coses
que nosaltres considerem com normals.
Sí, sí, com normals.
Però la vida que ens ha tocat viure és així
i així la vivim.
Alegrem-nos dels carrers il·luminats,
dels comerços adornats
i donem la benvinguda a aquest temps de l'any
perquè, a mi, i per a molts,
Nadal i l'ambient que l'envolta
és un bé de Déu.
L'Alina, la Montse...
A l'Alina ja la sentim.
La Montse, en Joan Maria, en Carles
i qui us parla, la Joana.
Us saluden molt cordialment
i en diem endavant 60 i més.
Temes de salut
Avui tocarem un tema
que últimament ha pres un lloc molt important
en totes les revistes especialitzades,
conferències científiques,
col·loquis sobre medicina, etc.
Reflectim, aquí,
les opinions d'un grup de metges especialistes
que, a través de la publicació
Consejos de tu farmacèutico,
exposen l'urgència d'aquesta complicació
que amenaça en convertir-se
en un vertader problema
per a la salut mundial
i, ens referim,
als bacteris multiresistents.
Més de 35.000 persones
moren cada any a tot l'estat
per infeccions causades
per aquest tipus de bacteris.
Però és perquè preocupar-se,
ja que n'hi ha quatre anys després
de posar-se en marxa
el Plan Nacional de Resistències Antibiótiques,
dit amb les sigles PRAM,
encara no compta
amb una assignació específica
en els pressupostos generals de l'Estat.
Quina cosa més rara, oi?
Espanya ocupa el primer lloc del món
en consum d'antibiótics.
Bueno, menys mal.
Sí, sí.
En algo és el primer.
I és un dels primers d'Europa
en infeccions per a bacteris.
Mira que bé.
Bacteris multiresistents.
Conegudes per a les sigles BMR.
Creix, una marca de...
Sí, quasi de cotxe.
De cotxe, sí.
Malgrat això,
l'impacte clínic d'aquestes infeccions
en el nostre país
no ha estat conegut fins ara.
Com acabem de dir,
cada any més de 35.000 persones
amb infeccions
produïdes per a aquests bacteris
en tot l'estat
perden la vida.
Una xifra
30 vegades superior
a la dels accidents en carretera
que va ser de 1.200 morts
el passat 2017.
Són dades d'un registre hospitalari
de pacients afectats per BMR
fet per la Societat Espanyola
de Malalties Infeccioses
o Microbiologia Clínica
en el qual han participat
a 82 hospitals de tot l'estat.
El director d'aquesta societat,
el doctor José Miguel Cisneros,
diu que els resultats
obtinguts obliguen a posar en pràctica
amb urgència accions
per resoldre aquest greu problema de salut.
El control efectiu de les infeccions
per bacteris multiresistents
se centra primordialment
a l'hospital
perquè és en el lloc
on els bacteris troben
el mitjà idoni
per la seva transmissió
en pacients amb malalties cròniques
o greus
i sotmesos
a un grau intens
de cures
i manipulacions de risc.
Des dels serveis de farmàcia hospitalària
es col·labora
amb la lluita
contra les resistències,
mitjançant la selecció
i posicionament
dels antibiòtics adequats,
així com la participació
extraordinària
i multidisciplinar
diària
en el seguiment
dels pacients
i la promoció
de nous fàrmacs actius
contra aquests tipus
de bacteris.
La farmàcia
combat també
a peu de carrer
una de les causes
del creixement
de resistències
als antibiòtics.
Per un costat,
manca de compliment
de la normativa vigent
en les receptes privades
i, atenció,
l'automedicació.
Del total
de receptes privades,
analitzades
en un treball presentat
en el VIII Congrés Nacional
de Farmacèptics
Comunitaris,
les més freqüents
van estar relacionades
amb infeccions
odontòlegues,
infeccions d'otitis,
faringe
o amigdalitis
o infeccions
com bronquitis,
pneumonia
i infeccions
del tracte urinari.
Després d'estudiar
a fons
el receptari,
es va arribar
a la conclusió
que les prescripcions
en la major part
eren inadequades,
cosa que confirma
que l'estudi
fet per la societat espanyola
de farmàcia familiar
i comunitària
en el marc
del Pla Nacional
de resistència
als antibiòtics,
que diu
que un nombre
molt elevat
de les prescripcions
d'antibiòtiques
no és
el tractament
necessari.
Segons
la recentment
creada
Associació
pel Descobriment
de Nous Antibiòtics,
es calcula
que la manca
de nous tractaments
per a cepes
de bacteris
resistents
i multiresistents
provocarà
la mort
de prop
de 10 milions
de persones
arreu del món
i es convertirà
en la primera causa
de defuncions
a nivell mundial.
Què és la resistència
als antibiòtics?
És la impossibilitat
d'eliminar
un microorganisme
causant
d'una malaltia infecciosa
al fer-se
aquesta resistent
a l'antibiòtic
que originalment
no ho era.
En aquest procés
es veuen implicats
els essers humans
però alhora
els animals,
els aliments
i el propi ambient
que ens envolten.
Les associacions
de pacients
destacen
la importància
que té
l'educació
dels usuaris
sobre l'ús
indiscriminat
d'antibiòtics
per a dolències
que no els necessiten.
Això mateix?
No, no,
hi aneu al tanto
perquè aquesta és una
de les coses
que ja es programa
I no és fàcil això
perquè resulta
que també
els que crien
bestiar
resulta que
en els mateixos pinços
hi posen també
antibiòtics
perquè
que no són necessaris
Bueno
i en l'assumpte
de les vegetacions
i tot
els vegetals
que tan bons són
també
estan
o bé
adobats
valga la frase
també
amb
purins
que
surten
d'aquests animals
que estan
tractats
amb antibiòtics
O sigui
no ens escapem
Ja diu
no menjaré carn
malament
Llavors tindràs una anèmia
No t'escapes
Vaja
Doncs mira
que me quites
lo bailao
no?
Això mateix
Tu que me quites
lo bailao
i me n'entrecot
Això
i tant que sí
Senyoreta Lina
això de l'entrecot
m'ha agradat molt
Sí
Vostè és molt
molt entrecot
No, no, no
jo entrecot
jamón bo
ibèrica
o ben millor
de Trevele
d'allà del sur
Sí, que estic ben curadet
Sí, val
I no, no
enviarem a la Joana
al carrer Patrichol
que es prengui
el seu xocolateta
Ah, i ara fa temps
que no hi vaig
Val
Bueno, tot és bo
Vinga
La banda sonora
Continuo jo
amb les meves coses
dels Quatre Gats
Sí senyora
Diu
La banda sonora
dels Tertulians
Un altre visitant
il·lustre
dels Quatre Gats
i altres Tertulians
de l'època
va ser
Isaac
Albèniz
que el senyor
va viure
de 1860
a 1909
D'origen molt humil
va tenir
una infància difícil
per bé
que era
sempre
va ser
un nen
molt prodigi
Als quatre anys
va debutar
com concertista
a Barcelona
i va tenir
un gran èxit
però les portes
dels grans teatres
no s'hi obriren
fins molts anys després
Va ser
Felip Padrell
que aquest va viure
de 1841
a 1922
qui va convèncer
Albèniz
d'utilitzar
la música espanyola
per aconseguir
un estil
propi
i distintiu
i així va arribar
a l'èxit
a la seva maduresa
amb la suite
espanyola
i en 1886
va iniciar
un estil
inèdit
de recreació
de la música
popular
a partir
dels més purs
cànons
de la música
culta
Aquesta particularitat
que el va convertir
en un músic
amb una identitat
distintiva
va triomfar
anys més tard
amb la suite
per piano
d'Iberia
El seu ideal
de crear
música nacional
d'accent
universal
s'havia
materialitzat
les composicions
del Benis
van ser
admirades
i van inspirar
a músics
com
Manuel de Falla
Enrique Granados
o
Achille
Claude
Devisí
ser magnífic
i continuem
perquè és bonic
tot això
diu
el músic
amb més gran èxit
que aquest va ser
el senyor
Enrique Granados
aquest va viure
de 1867
a 1916
va tenir talent
i contràriament
al Benis
volies dir alguna cosa?
No, no
Ah
Va ser premiat
amb l'èxit
des dels seus
començaments
El seu primer concert
important
a Espanya
va ser
en el Teatro Lírico
de Barcelona
el dia 19 d'abril
de 1890
10 anys després
crearia
l'Acadèmia Granados
que aviat
es va convertir
en un punt
de referència
per als artistes
novells
La seva obra mestra
va ser
Goyescas
que va gaudir
d'un reconeixement
mundial immediat
Es diu
que durant la creació
de Goyescas
Granados
li va dir
a Pau Casals
He fet una cosa
de mala fe
vulgar
de cara al públic
M'ha sortit
una jota
I la resposta
de Casals
va ser
Perfecte
Goya
no era
aragonès
L'última vegada
que Granados
va interpretar
Goyescas
va ser a New York
poc abans
de la seva mort
dalt dels saxes
un transatlàntic
que es va esforçar
per culpa
d'un atac
de l'armada
alemanya
Pau Casal
company d'altres artistes
de volada internacional
va realitzar
un concert
homenatge
al Metropolitan
al mateix lloc
o uns dies abans
Granados
havia triomfat
Granados
El comiat
al gran músic
va ser interpretada
pel pianista
polonès
Ignacy
Jan Paderewski
i va tocar
la marxa fúnebre
de Chopin
amb el públic
d'en Peus
i el teatre
a les fosques
només hi havia
un canelobra
prop del piano
i us diré
algú que està relacionat
que és
el descobridor
de Margarita Xirgo
Rafael Moragas
va ser probablement
el primer promotor
cultural
de Barcelona
era un entusiasta
natural
i amb una enorme capacitat
de promoure
accions culturals
de les més diverses
índoles
amb el seu inseparable
amic
Julio
Vallmitjana
amb dos
apassionats
pel teatre
van organitzar
i van muntar
diverses obres
que feien vibrar
els de l'època
van decidir
portar escena
una traducció
del mateix
Moragas
de l'obra
Therese Requin
de Mille Solard
amb els assajos
molt avançats
i l'escenografia
quasi ben enllestida
l'actriu
protagonista
de l'obra
van maltir
amb l'espectacle
a punt d'estrenar-se
la cancel·lació
implicava frustració
i una important
despesa econòmica
però
la casualitat
va voler
que un jove actor
suggerís
una visita
a un teatre
d'aficionats
que hi havia a prop
segons va dir el noi
els diumenges a la tarda
actuava una jove
que prometia
l'undemà
Moragas
i Vallmitxana
van fer una visita
al teatre
i li van oferir
el paper
de protagonista
de l'obra
a la noia
la xicota
va dir que ella
només era una aficionada
i que no podria
fer-ho
amb seguretat
però els homes
li van dir
que si li sortia
malament
la lliurarien
de les seves obligacions
i la noia
va accedir
a actuar
a canvi
de cinc duros
l'estrena
dies després
fou un èxit
i el públic
va ovacionar
l'actiu
fins al cansament
i el nom
d'aquesta aficionada
era
Margarita
Xirgu
i n'hi ha més coses
però el pròxim dia
perquè si no
per avui
seria massa
molt bé
el que vostè digui
una mica de música
sisplau
que sí
Fins demà!
Fins demà!
Avui farem un camí per Crestes Esmolades,
de la vall de les Salenques a Encam.
Entre la vall d'Aran i Andorra, el sender es presenta geològicament molt irregular.
Del recorregut del sender GR11, aquest és el tram més d'alta muntanya i també el de clima més atlàntic.
Trobarem vaques al mas de la vall de Massanet de Cabrenys i a l'Alt Empordà.
Durant el trajecte transpirinaic, sovint es troba també amb ovelles, transhumans i pastures de vaques i cavalls.
A la vall ferrera hi ha un cim més alt del Principat, la Pica d'Estats, amb 3.143 metres d'altitud.
El nom de la vall prové de la importància que va tenir les fargues.
El mineral s'escalfava amb l'ajut del carbó vegetal que...
Provenia...
Provenia en gran part de les comarques nord-occidentals.
Cingles, sedubs, neus perpètues, boscos d'avets i també, com a atribut del pogrés, entre cometes, emprentes d'actuacions hidrolètiques.
Per poder comparar la serralada pirinenca amb la cintura d'un vestit gegantí adaptat a la geografia de França i Espanya.
Són paraules de la Núria García Iquera, guarda d'un refugi d'alta muntanya i escriptora sobre el paisatge.
L'itinerari comença a la Noguera Ribagorsana, un caval d'aigua que des del segle XIII fa frontera amb l'Aragó.
El sender ve de Benasc i després de 13 hores sense trepitjar asfalt ensopega amb la Nacional 230 que cal creuar i resseguir cap al nord per un camí paral·lel.
El refugi de l'Hospital de Biela serà l'entrada a Aigüestortes i l'estany de Sant Maurici.
No cal que insistim en la bellesa d'aquests paratges, malgrat que, de tant en tant,
les rescloses dels pentans ens empenyen a fer un esforç de selecció.
Dins el parc, la riquesa d'estanacions fa que es multipliquin les opcions i molts excursionistes es decideixin a romandre-hi diverses jornades.
Les imatges que recordarem d'aquests dies seran les de petits estanys envoltats d'herba,
ports blanquejats per les altes i imponents muntanyes,
refugis guardats per a tots els gustos,
camins plens d'excursionistes i degudament cuidats.
La darrera baixada fins a Espot, per la que es coneix com a la ruta de l'Isar,
a mig dels arbres centenaris,
són de bosc, de molsa i cortina de barbes de caputxí,
que és un líquid que penja de les branques dels arbres
i és un comiat digne a l'altura de tanta naturalesa en el seu estat més salvatge.
Anirem per aquest tram que es desenvolupa per muntanya mitjana.
I, en conseqüència, es presta a conèixer de ben a prop
la vida dels llogarrets rústics enclavats a més de mil metres d'altitud.
Els prats de dalt...
De dalt. És una herba.
De dalt.
De dalt, sí.
Les cases de pedra de fusta i pissarra,
els carrers costeruts,
les bordes situades a les altes valls,
les ermites romàniques i les pastures enramats de tota mena,
seran companys inseparables.
Espot i Tabascan,
dedicats sobretot al sector turístic,
fugen una mica de l'estampa
i ofereixen al senderista
els serveis necessaris
per refer-se de l'esforç.
Les etapes més pesades
que tenen lloc per carretera
i pista forestal
són d'Espot a Jou.
A Jou d'Areu.
A Jou d'Areu,
el pla de la sala.
El pla de la selva.
Selva.
De la selva, no?
Sí, sí, de la selva, de la selva.
Espectivament, la resta.
Trepitjarem
antics camins veïnals
i carregades
de ramats
transhumans
per bé
que en algun tram
també aprofitem
pistes forestals.
Després de pujades
i baixades
farem nit
o bé
a Areu
o bé
al mític refugi
de Vallferrera
i, per què no,
al metàl·lic
de Vallau.
Ha arribat
el moment
de creuar la frontera
amb Andorra.
A mesura que baixem
cap al centre
del territori
andorrà
ens sentim conscients
dels contrastos
i de la complexitat
d'aquesta gran vall.
Passarem
pel majestuós
refugi
de Comapedrosa
per les pistes
d'esquí
d'Arinsal
i creuarem
carreteres
que tant a l'estiu
com a l'hivern
són transitades
per turistes
a la recerca
del paradís.
Però Andorra
no seria el que és
si al costat
d'aquestes infraestructures
no es aixequessin
pobles de postal
en campanars romàniques
en campanars
perdó
en campanars romànics
interminables
pastures
d'un verd
extraordinari
i murs
de pedra seca
que ens recorden
un passat rural
i menys
separatós.
Hi ha alternatives
a la ruta principal.
Per exemple,
des de Jous
fins a la Guingueta
recomanem
una volta
que permetrà
conèixer
el passat
de les valls
de neu.
Cal
dedicar-hi
un parell de dies.
Seguirem
en tot moment
els senyals
verticals,
rètols
indicatius
i també
els horizontals
del Consell Comarcal.
El recorregut
és el següent.
Jou,
Son,
allí visitarem
el conjunt romànic
de Sant Just i Pastor
i el retaule
gòtic
restaurat
d'Esterri
d'Aneu.
Visitarem
l'Eco-Museu
i acabarem
a l'Escala.
Escalarra
i la Guingueta.
I la Guingueta.
Bé,
que cansats
que estem.
Bé,
procurarem
refer-nos
durant el pont.
Ara què?
Els llocs
que hem visitat
ha volgut la pena.
De totes maneres
allà encara
donen tres plats
per dinar
i per sopar, eh?
O sigui,
vols dir que un és
recopina?
no,
amb gana no,
però cansats,
sí,
perquè escolta,
mira que hem pujat
diversitat, eh?
O sigui,
val la pena per això.
Bé,
ara tindrem
tres dies llargs,
o sigui que
estarem descansadets.
tindrem
Martins ressonantins.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!




Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
demà!
demà!
!
demà!
quina!
Fins demà!
!
!
!
!
!
demà!
!
Fins demà!
no!
No!
No!
No!
No!
No!
No!
El meu fill agafa la seva mida, posa les seves cullaradetes, l'escalda, mira el rellotge,
fa tota una sèrie d'intúrgia.
Si recordeu, segurament ho heu vist, hi ha una salutació índia que fa...
i jo quan me l'han fet, hi heu vist, un poquet de cafè, també perquè...
Molt bé, ara, Joan Maria, tu...
Aviam, què has portat avui?
Una mica de barreja.
Barreja?
També va bé.
Sí, sí, una mica.
Mira, el tema és d'incivisme.
Ai!
Ai!
I tanta barreja.
Hauríem de parlar molt d'això, de l'incivisme.
Sí, però bé, hem fet només de passar d'uns quants per recordar-ho, que ho sabem tot.
Però no posar-te de mal humor mentre ho estàves escrivint.
Sí.
Darrerament, m'he fixat que determinades persones fan servir les targetes reservades
als aparcaments per a persones discapacitades, sense ser elles les titulars del permís,
que mostren el parabrises del seu cotxe, això sí.
Aquesta mala praxis ve donada per falta de control sobre les persones que aparquen on no li portoca.
Seria hora que es comencés a controlar aquests espavilats.
Retirant-li la targeta per sis mesos potser seria un bon escarment.
La selecció de les escombraries no tothom la fa correctament, si bé n'hi ha de pitjors que no seleccionen res.
D'altres, deixen a terra tota mena de trastos, ignorant que l'Ajuntament té instal·lada una deixalleria per aquests casos.
Ai, si són molt grossos, pots trucar i te les venen a recollir.
Sí, sí.
El telèfon.
Els amos de gossos no tots recullen els excrements.
No.
I menys tenen cura que l'animal mulli les parets dels edificis o les rodes dels cotxes, menys el seu, clar.
Ah, el seu no.
Al carrer o la vorera, tota mena de coses, papers, xiclets, borilles de cigarrets, etc., etc.,
amb això també anem malament.
El pitjor és que on pensa que és normal perquè tota la vida s'ha fet així.
Doncs no.
No s'ha de llançar res a terra.
Per posar un exemple, la ciutat de Londres fa molts anys que tenen pals indicatius
a les voreres que indiquen la prohibició de llançar borilles de cigarrets a terra.
Si t'empaiten, els bovis, tindràs que pagar una multa, encara que diguis que no has entès el que diu el rètol.
Ja, ja.
Despovilen.
Després podem parlar també d'aquests que fan pintures.
Només hem d'anar a la plaça del Sagrat Corp i veurem que està ple de grafitis.
No ho sé.
Però una cosa són grafitis.
No, no.
I una altra cosa és brutà.
És aquelles marranades que fan?
Són marranades.
Exacte.
El grafiti moltes vegades seria...
Dius.
No, no.
És una pintura.
És una obra d'art.
Perquè el Béascoa, que és aquell noi que ha pintat a la Rambla aquelles còpies de quadres macos...
Allà el mur aquell que hi havia.
Sí.
Val la pena.
I a més, allà l'ITUB també és un lloc on es fan quadres bonics.
Sí, sí.
I aquí a Sant Jus només hem d'anar a la Riera i veurem que hi ha grafitis molt macos.
el casal de joves que han renovat també tota la decoració.
Un altre exemple també.
Sí, molt bé.
Bueno, aquests són brètols que fan molt bé.
Sí, mira, la cantonada de Bèrgia dels Dolors, una façana, la mateixa cantonada entrant des de Miquel Reverter.
Allò és una vergonya.
i sembla que encara ho fan més.
Més.
Més.
En negre, amb unes bruixades.
És una vergonya.
Sí, sí.
Ja em passa el tram per anar cap a Barcelona, sortint de la Rambla, que hi ha el túnel que passa a sota.
Ah, sí.
Ja també està ben brut allò.
Sí, sí.
És una llàstima.
Bé, no seria res estrany que les persones que critiquen que Sant Jus no està prou net fossin les mateixes que l'embruten.
Per tenir un poble net no cal no embrutir-lo, la qual cosa ens estalvaria molt diners amb la neteja.
I tant.
I per acabar, recordo que no és més net qui més netesa, sinó el que menys s'embruta.
I tant.
Fins la setmana que ve.
Sí senyor, molta raó tens.
Sí.
No.
No.
No.
No.
No.
No.
No.
No.
No.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
El tren de les 3.15 i moltes més.
Encara riem amb les escenes inolvidables dels germans mags demanant
«Más madera es la guerra» i l'inolvidable dels germans mags a l'oest.
Dels seus primers temps en què anava a 40 km per hora fins als AB actual, que corren a 350, han passat solament sobre uns 170 anys.
Bé, el ferrocarril té aquests anys d'història en els quals les innovacions tecnològiques han estat immenses.
Per la qual cosa no ens estranyem que existeixin al llarg de tot l'estat molts museus dedicats a l'estudi i conservació de l'enorme patrimoni que ens ha deixat
i continua donant-nos aquest fantàstic mitjà de transport.
Aquí a tocar, a Vilanova i la Geltrú, es troba un dels més importants de tot el país en general.
Està situat al costat de l'estació actual, als edificis de l'antic dipòsit de locomotores de vapor del segle XIX.
Després que el visitant ha traspassat la gualta d'entrada, descobreix un extraordinari conjunt de locomotores estacionades una al costat de l'altra
i per ordre colorològic, sense cap dubte, una de les col·leccions més completes del món,
en la que destaquen les 25 màquines de vapor construïdes en diferents països.
Algunes d'elles són peces úniques, com per exemple la reproducció a escala i un perfect estat de funcionament
d'aquella primera locomotora que va unir Barcelona amb Mataró.
També podem admirar les dues més antigues, les autèntiques, que es conserven a Espanya,
la Martorell 1854 i la Mamut 1857.
I també es troba la màquina més potent i pesada d'Europa, que era, aleshores, la més ràpida del segle XIX
i la primera de via ampla construïda a la península, la màquina anomenada Caldes.
A més a més, es pot veure l'última locomotora de vapor que va circular per l'Estat i que va ser retirada l'any 1975.
Aquesta és la Mikado, 141 F2348.
Al costat d'aquestes mostres s'ha habilitat una nova dependència que serveix com a tallers de locomotores,
on s'ha instal·lat un nou àmbit expositiu amb el nom d'Espais segle XXI.
En ell es realitza una aproximació a l'impacte que suposa el modern ferrocarril i, sobretot, les nobres infraestructures.
Els panells informatius que acompanyen a cada una de les màquines completen la seva formació didàctica.
El museu disposa d'una biblioteca en més de 3.500 llibres, revistes i publicacions vàries,
així com un arxiu que compta en més de 10.000 fotografies.
La visita finalitza amb l'audiovisual.
Subi el tren de la història, que ha estat premiat amb múltiples guardons.
Però anem al nord de l'estat i trobarem, a Gijón, el Museu del Ferrocarril d'Astúries.
Aquesta comunitat li deu molt el tren, tant des del punt de vista històric com social i econòmic,
per la qual cosa aquests tres aspectes configuren els motius temàtics
a partir dels quals s'articula el recorregut per les sales de l'entitat.
El Museu del Ferrocarril d'Astúries ha estat concebut com un lloc del qual la història social té un paper importantíssim.
A les seves sales es poden admirar una interessant col·lecció de més de 1.000 peces,
que s'exposen degudament documentades en relació a la història del ferrocarril.
És a destacar que es pot contemplar un total de set vies de diferents amples.
El museu dona una especial rellevància a la vertina industrial i minera del tren.
És per això que ja hi va haver un temps en què la xarxa ferroviària asturiana
es dedicava gairebé totalment al transport del carbó.
Per aquest motiu va ser considerada la més important de tota la península ibèrica.
O sigui, que considerem que és molt recomanable les visites a qualsevol dels museus del ferrocarril.
Però, per proximitat i per tot el tema que ens mostra,
anem tots plegats al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltró.
A internet us podeu informar dels horaris i preus actuals.
L'adreça d'internet és
Repetim
És molt més fàcil.
Algú que allà a la barra hi posa el d'allò de ferrocarril,
o Museu del Ferrocarril de Vilanova i el Saltrú i ja te'l posa directament.
Ja, directament.
Això ha canviat.
La pena, no?
Amb el col·legi, sí.
Bé, doncs que ho passeu molt, molt i molt bé.
Abans era complicat de visir d'allò, però ara ho escrius i ara ja et surt directament.
Sí, sí.
Abans era complicat de visir d'allò de ferrocarril de Vilanova i el Saltrú i ja te'l posa directament.
Bé, s'acosten les festes nadalenques i malgrat que en l'actualitat el cava nacional i el xampany francès es beuen amb força normalitat.
És precisament en les properes festes quan s'avoreixem aquest vi tan agradable al paladar
i que lluu en totes les taules com a senyal de celebració i de joia,
perquè tothom creu que dona bona sort i és signa de bons auguris.
Però anem al principi de la seva història.
El xampany, tal com el coneixem en l'actualitat, té els seus inicis en el segle XVII gràcies al talent de Dom Pierre Perignon.
Però, qui va ser Dom Pierre Perignon?
Doncs mireu, aquest personatge va ser un monjo de l'abadia benedictina de Hot Villels,
que va portar a la glòria el vi de la regió francesa de la xampany.
Des de molt jove es va interessar per l'estudi dels vins.
Es creu que va viajar a Catalunya, concretament a Girona.
Allà li van ensenyar a fer xampany.
Sí, a fer xampany, no, el suro, no, el suro.
Buscant la bondat del suro que convenia el seu intent de tapar hermèticament les ampolles
sense fer malbé la qualitat del vi que ell tenia a l'estudi.
Va utilitzar el taps de suro per mantenir les característiques bombolles del xampany.
Després de molts experiments, i gràcies al seu fi paladar,
va aconseguir un vi adequadament clar i d'un sabor agradable
que va tenir un èxit extraordinari entre les classes que s'ho podien permetre.
Però és Nicole Barba, pontsardent, gairebé un segle més tard,
qui va fer unes correccions espectaculars en la indústria vitivinícola.
I és que aquesta senyora, doncs la coneguda com la gran dama del xampany,
és qui avui coneixem com la viuda de Clicot.
Després de la mort del seu marit, el senyor François Clicot Muglant,
que era productor d'escomossos,
ell es va posar davant de l'empresa i es va dedicar, en cos i ànima,
a aconseguir la màxima qualitat dels seus vins.
Solucionar el problema de la sedimentació de residus
mitjançant la tècnica d'anar removent les ampolles cada pocs dies
en unes taules molt innovadores,
inclinades, amb perforacions per instal·lar-les.
També va decidir extreure el suro
per eliminar els residus acumulats en els colls de les ampolles
i tornar-les a tapar,
ja al·liure el líquid de matèries desagradables.
En l'any 1870,
Josep Reventós,
productor de vins escomossos català,
va introduir el sistema,
que és gaire l'actual,
amb les correccions que el pas del temps ha anat recomanant.
Per exemple,
el nostre cava realitza la segona fermentació,
amb bodegues soterrànies.
Les caves més importants
i també algunes de les de tipus mitjà
fan visites guiades
amb trenets que recorren els intrincats passadissos soterranis.
I per acabar la promoció d'aquest deliciós producte de la vinya,
projecten vídeos del procés de producció
des de l'abrema fins a que les bellugadisses bombolletes
alegren la nostra taula
i, per què no, el nostre esprit.
Mentre l'alegri sol,
que no l'alegri massa.
Tenen ganes de cantar i tot.
Cal que mantinguem aquest esprit alegre
tant gràcies a les bombolletes
com al sentiment que ens dona
el sentir-nos vivos cada dia.
Molt bé, molt bé.
Visca en les bombolletes.
Això, sí.
Visca a les bombolletes.
A la salut de tothom.
Això mateix.
A la salut de l'alegri massa.
A la salut de l'alegri massa.
A la salut de l'alegri massa.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Bé, i si no, mira, el proper dinegres, senyora meva, està vostè tocant al micro i fa uns sorolls, que el de so, que el Carles està desesperat.
Ah, ah, ah.
Mira.
No, escolta, res, la música aquesta.
parlant de xampany
que m'ha deixat aquesta cosa
jo m'imagino que a tots
els he de passar segurament com a mi
si prenc una copa de xampany
i a l'entrada l'estómac
me va bé
el xampany aquell és bo
si entres, no sé si us ha passat a vosaltres
teniu aquesta
si prens una copa i aleshores notes
una espècie de cremó
jo la viuda Calicó que diuen que és la millor del món
en el cap de 3 hores
el meu estómac està amunt i avall
i mira que m'agrada la cava
un bon xampany
tu diré clar i català
si compres un cava que val 3 euros
malament rai
trobaràs que és massa
no, no, no
jo una copa de cava
em passa igual amb el vi
a mi el vi m'agrada
poc i bo
i aleshores quan el prenc
sé si és bo o bo per mi
segons se reacciona el teu estómac
perquè reacciona
jo digue
podria ser un control
de
de calidad
d'hecnolos
d'hecnolos
saps?
per veure què
i el xampany passa igual
o sigui
però a mi
ni amb això
em va a casa
va barrar una botella
de xampany
no de cava
que el cava
m'agrada molt
bueno m'agrada
però tampoc no és
que estiguin obsessionats
que tenia
no sé
quasi dos llitres
quina cosa
més bona
que li van regalar
al meu fill
com a algo excepcional
que los médicos
de cuando en cuando
els li regalen això
no?
i li van regalar
una ampolla
de xampany
la van compartir
en tots els que estaven
a la taula
però quina cosa
més bona
i vaig pensar
mira
perquè normalment
m'agrada
a mi ni això
a mi ni això
o sigui
que segons està
aguanta per on
a mi el cava fresc
m'agrada
però m'agrada
acompanyat
de
alguna coseta
per aquí
sí
a Palo Seco no
a Palo Seco no
me cae com una bomba
no no
alguna coseta
sí sí
alguna casseta
de xocolata
i de
de rebusteria
no i tot que
busques sempre
la catedral
o si no
amb pernil
sí
també
amb pernil
amb pernil
amb pa amb tomàquet
no
amb un bon pa
pernil
amb un bon pa
i també amb pomatge
una cosa bona
que podeu fer
és si compreu
una vegada
un pollastre a l'as
i us queden
retallons
de pollastre a l'as
doncs a la nit
menjar això
pa amb tomàquet
amb els retallons
de pollastre
fred
fred
i una ampolla
de xampany
i va passar
i va passar
i ben freda
i això alguna vegada
ho havíem fet
amb el Joaquim
Sibarita
Sibarita
o bé no
Sibarita
aquí l'única
Sibarita
que tenim
és el Joan Maria
és el que s'ha acabat
és un bon gourmet
jo sempre he dit
el vins
aquest a mi m'agrada
i s'ha acabat
sí
jo crec que és el truc
procurar comprar
el que a un vull li agrada
molt bé
segons quines marques
segons quins preus
identificar
el que t'agrada
potser t'agrada
un molt senzill
i et senta molt bé
jo sempre compro el raïmat
perquè m'agrada
ja
bé
després d'aquesta disquisició
de vins
de caves i vins
ja amb vespre
ja anem a prendre un cafè amb llet
doncs mira
tampoc no està malament
senyores
senyors
em torno a repetir
que el dissabte
estarem amb antena
i si no
fins dimecres
vinent
quan es dones vacances
ja veurem
ja m'ho pensaré
ja m'ho pensaré
que dolenta és
que dolenta és
va bé
adeu
adeu
adeu
adeu
adeu
adeu
adeu
adeu
adeu
adeu
adeu
adeu