Doncs un dia més aquí al Babilònia.
Avui estem al tercer programa de la temporada, 2018.
La cosa ja comença.
Ja hem deixat de banda ja el Nadal
i ja hauria d'haver arribar a l'estiu, com el que diu la cosa.
Sí, perquè aquí ara ha tornat la calor
i no sap que...
Que ja va bé, ja va bé.
Com acabarem.
Bueno, avui estem els tres més guapos de clar, no?
Sí, sí, sí.
No creus que siguis tu guapo, Jaume, mare de Déu Senyor.
Sí, que el David és lleig, no?
Sí, exacte.
No, perquè no ha vingut és lleig.
No ha vingut és lleig.
No cal, no cal.
La Rosa no, hem parlat d'homes, eh?
La Rosa.
No, doncs estem aquí, doncs, el Jaume.
Què tal?
Bona tarda.
Tot bé?
Sí, fantàstic.
Si no tot, Déu-n'hi-do.
Gairebé.
Bueno, el Nacho.
Què tal?
Sí.
Aquí, no?
Guapíssim.
Guapíssim, no?
El que no...
I el més guapo de tots...
Correcte.
Que estàs aquí, evidentment, no?
Que això ja cada dia, millor cada dia.
Si has vist fa una estona, com feia allà sota vosaltres,
sí, ja m'han dit, ja, no?
Donava gust veure-ho, això.
Bueno, bueno.
I escoltar-ho, també.
Apa, que entre les colors...
Què?
Ja tinc una edat, i a veure si m'agafo una pujada de atenció,
em quedo, eh?
Això, per això dic que no.
Que no sigui, aquest és el tema.
No ens diràs que tenim ganes que desapareixis ara.
No, no, sisplau.
Bueno, espero que s'hi xoca durant un temps, no?
Un temps, un temps.
Bueno, bueno.
Bé, doncs, avui tenim tres seccions, dos més curtes,
i com sempre, com tendim cap al cinema,
que tenim aquesta debilitat, doncs, que és el que farem.
Però abans hem de parlar una miqueta d'una exposició artística,
que es diu Agon, la competició a l'antiga Grècia.
Comentarem això de què va.
Això està al Caixa Fòrum.
És molt interessant.
Molt bé.
El Nacho es parlarà d'un llibre que està en un club de lectura.
Sí, sí, és un llibre d'aquests clàssics, no?
Perquè, bueno, m'ha agafat una lectura de l'actor Nathaniel Halthorn,
del que va fer la lletra escarlata.
Molt bé.
És un llibre que es diu La Casa de los Sites Tejados.
Fantàstic.
I està molt ben, en la seva bocada, està ben considerat,
i després la crítica l'ha considerat,
una obra important d'aquell període, no?
Diguem, d'aquell període quan comença ja el canvi entre la literatura més romàntica
i la literatura nova dels espais oberts americans de Melville,
de Mark Twain, de tota aquesta gent, no?
I un d'ells també és el Nathaniel Halthorn,
del que parlarem una miqueta.
Molt bé.
Fantàstic.
Doncs una traducció magnífica.
Vull dir, i ara ja ens ha quedat amb ganes,
perquè en qüestió de 10 minuts el Nacho explicarà això en profunditat.
En profunditat.
Quan aprofundeixi, ens agafaran, ens quedem tots els cas retivats.
Fins al moll de l'os.
Fins al moll de l'os, no?
Sí, sí.
El moll de l'os.
Preparem, que es diu.
Cinema.
Doncs tenim moltes novetats, eh?
Tenim novetats de pel·lícules bastant recents.
Una, re, fa poc.
El Jaume ha anat a veure ja tres anuncios a les afueres,
que jo tinc moltes ganes que parlem d'aquesta pel·lícula.
I jo també.
De veure-la i que parli.
Perquè és una futurible guanyadora dels Òscars, eh?
Sí, sí, sí.
Sembla ser que és la que s'emportarà tot.
S'ha posat les etiquetes allà.
Jo ja puc dir que no.
Vale, el Jaume ja ha girat el morro.
Molt bé.
Això m'agrada.
Està molt bé, això, eh?
És arriscat.
Aquesta contundència.
Molt bé, molt bé.
Ara ho comentarem, clar que sí.
Parlem d'una pel·lícula que ha passat una mica així ràpida
i jo crec que ha estat meravellosa,
que és Estados Unidos de l'Amor,
que ja veurem una miqueta el títol.
No té cap sentit, eh?
Vull dir, ja ho intentarem explicar.
Nacho es parlarà de Crudo,
que també és un referent de les pel·lícules de l'any passat.
Sí, sí, una pel·lícula d'aquestes bizarrles.
Bizarrilla.
Que ens agrada.
Però ens agrada, però mola, mola.
Té bé la cosa.
La crua, eh?
Que sí, una pel·lícula.
Bueno, sí.
Sí, una més tendra, rastres de sàndal,
diu el Jaume, que és tendra i molt maca, no?
Va, que veurà.
A veure si la podem veure.
I tornem a agafar una altra vegada la directa en madre, eh?
De Renanovski.
Ostras.
I de Churchill.
Bueno.
És un biòpic.
No és un biòpic, és una cosa.
El primer Churchill.
El primer, sí.
Perquè hi ha una altra pel·lícula,
que és la del Gary Oldman,
que és un incierto, com es diu?
No, ja ho buscarem, ara no me'n recordo.
Sí, sí, no recordo gaire.
Però aquesta es diu Churchill,
que és la vida del senyor...
Bueno, la vida no,
un fet determinat que explicarem després.
I per últim, si tenim des d'això que sí,
parlarem d'un clàssic,
que és el fugitiu dels anys 80,
per això de Harrison Ford, oi que sí?
Sí, la vaja.
Que no sigui l'anterior, que era prèvia.
Sí, la vaja.
Molt bona pel·lícula aquesta.
Sí, sí, sí.
Com un gran deteniment,
però amb una qualitat.
Sí, sí, sí.
A mi em va agradar moltíssim, eh?
Vull dir que no...
Doncs comencem, si us sembla bé,
parlant d'art, ja que estem, no?
Jo ja que porto la directa,
doncs directament jo ja em palmo.
I hi ha una exposició que, bueno,
doncs jo vaig anar a veure fa poc,
vam parlar de l'Andy Warhol,
l'art mecànic,
que ja va acabar el 31 de desembre,
i havien ja posat al Caixa Fòrum d'aquí de Barcelona
una que es diu Agon,
que és un concepte,
és com a gos y con vamos,
amb grec, eh?
Com venga, va, adelante, no?
Que es diu Agon,
la competició a l'antiga Grècia,
que està des del 24 de novembre
fins al 18 de febrer.
És el British Museum,
per tant estem parlant d'un nivell.
Sí, sí.
Ja sabeu que el British Museum,
com el Louvre i altres museus,
com el Nacional de Berlín,
en el seu moment,
quan va,
tenen uns grans arqueòlegs,
no?
I, bueno,
Egipte, Grècia i part de Roma,
estem amb aquests museus,
digue-li es poli,
digue-li com vulguis,
sí, sí.
O entesa entre un país o un altre,
o no entesa.
Sí, sí.
I realment el British Museum
té una col·lecció bestial d'art antic,
que és part que treu el sentit,
vull dir que...
És a bojos.
I, bueno,
hi ha una mica,
doncs com sempre,
el que sempre jo em queixo
d'aquestes exposicions de Caixa Fòrum,
que per trobar-ne una
que diguis,
mira,
sembla que han portat aquí,
la veritat és que,
clar,
han agafat obres del British Museum,
però han agafat
alguna cosa interessant
i molta morratlla,
que estan als magatzems
o que estan en llocs
molt secundaris.
Ho sento, és així,
i he de ser dràstic
perquè molt nom
de British Museum,
doncs, bueno,
enrotlla't i porta't aquí
unes quantes obres
com diu mana,
no?,
unes quantes victòries,
i aquestes històries així
tan xules i tal.
Bé,
aquí s'intenta fer,
a mi el que em va molestar
una mica d'aquesta exposició
és que intenta ser molt didàctica,
ojo,
atenció,
no estic des del punt de vista
personal de bé del mal
perquè sigui historiador de l'art,
ojo amb això,
no m'entengueu
amb aquesta línia.
De tant en quant,
no,
no,
no,
no.
El Caixa Fòrum
té una cosa que fa vegades
i és que et presenta
una exposició
que podia ser perfectament
cronològica
i intel·ligible,
però te la posa
com dient
ara parlarem
dels atletes,
ara parlarem
dels déus,
ara parlarem,
i això ho fan
perquè quan es fa,
que sembla molt bé,
quan es fa la visita,
doncs sigui una cosa
molt més en blocs,
no?,
quan hi ha un guia
que ho explica,
serveixi perfectament
per explicar
i que sigui més fàcil
l'explicació
i una mica
l'element
de recerca,
de triar
peces concretes.
Però a mi això
considero que
és una errada,
si tens una visió
molt genèrica
i algú t'ho explica,
parlo d'un guia,
no critico, eh?,
no critico els guies,
critico el comissariat,
que és diferent, eh?,
el que fa
l'exposició,
si tens un coneixement global
d'aquell període,
és molt més interessant
que parlis d'èpoques,
de situacions,
però que no et posin
de cop i volta
cinquanta gerros
de pintures,
perdó,
gerros negres
de figures vermelles,
no?,
perquè acabes boig,
llavors més cal
anar tarlant-los
i posar
una escultura,
un relleu,
una ceràmica,
un no sé què,
i això aquí
una miqueta
està d'aquella manera,
però, bueno,
està bé,
és molt correcte,
la pretensió
és veure l'esport
en aquella època,
no?,
com es representaven
els efebos,
com havien, doncs,
diversos elements,
no?,
com hi havia,
com es respetllaven,
no?,
quan acabaven
de fer l'exercici,
no?,
estic passant el nom
en grec
de la figura
en si mateixa,
però ja m'apareixerà,
i a partir d'aquí,
hi ha una sèrie
d'elements
que transmeten,
no?,
aquest element
de la competitivitat
de l'època,
una mica també
els jocs infantils,
els jocs olímpics,
evidentment,
no?,
clar,
què busques
quan vas a una exposició
sobre Grècia?
Doncs grans escultures,
no?,
sobretot escultures
d'atletes,
no?,
aquesta idea,
no?,
també una mica
també la part dels déus,
no?,
aquesta,
sí que hi és,
però són obres menors,
és a dir,
en cap moment
estàs veient un discòbol,
per dir alguna cosa
molt coneguda,
o alguna cosa
que tingui unes semblances,
sí,
però estan algunes
bastant malmeses,
falta qualitat,
però en canvi,
l'explicació,
el coneixement
de l'època,
justament aquest element
concret de la competició,
element esportiu,
queda molt ben explicat,
és molt interessant,
no negaré
que les ceràmiques,
tant de figures vermelles
com de figures negres,
perquè hi ha dues èpoques
i això no és qüestió
d'entrar,
ara aprofundir,
perquè no és el cas,
perdoneu,
realment,
doncs,
el que sí que veiem
és que aquelles
sí que tenen molta qualitat,
sí que representen escenes,
no?,
doncs,
això de neteja,
de lluita,
grecorromana,
tota aquesta història,
i, bueno,
està molt bé
i és interessant.
Hi ha molta cosa petita,
molta cosa d'aixubar,
molts detalls d'aquests,
molta moneda,
una miqueta aquesta part
una mica mínima.
Què busques?
Espectacle,
no?,
visual,
doncs no,
no hi ha tant d'espectacle
com jo esperava trobar-me.
A l'igual que Warhol
em va semblar que hi hauria menys
del que vaig trobar,
que vaig veure que allò era
una autèntica meravella,
no?,
sobretot la part,
diguem,
de les gràfiques,
en aquest cas,
li falta monumentalitat,
no?
A la part final,
sempre,
d'aquesta,
és a sala gran,
que dic jo,
al final sempre hi ha grans escultures,
quan fan,
va venir una d'Egipte,
també no fa gaire i tal,
i no,
no,
no,
veig que li falta força.
Els relleus,
alguns són interessants,
però la major part
no tenen massa interès,
no?
És un tema molt concret,
s'hagués pogut ampliar
amb altres temàtiques,
bueno,
una mica poble,
vaja.
No,
està bé,
eh,
quan la veus dius,
ah,
mira,
està bé,
això està maco,
no?
Però quan una mica seus i dius,
a veure,
però realment què és el que he vist?
Què és el problema?
Recordo algun nom d'alguna peça?
Tinc alguna referència
d'algun relleu que diguis
que maco,
no?
Vull dir,
és quan dius no.
És que no sabem d'origen,
perquè suposo que és molt diferent
si és el British Museum
el que munta l'exposició
i llavors la va portant
a Europa,
en lloc i tal,
que sigui igual,
aquí sembla,
perquè també perquè l'has explicat
més vegades
d'exposicions d'aquestes,
que deu ser
algun tipus de,
aquí es posen en contacte
tant allà
i ells hi diuen,
ostres,
mira,
estaria bé fer això,
doncs el British,
el no sé què,
el Tizen,
no sé qual,
i els altres,
potser,
bueno,
no diuen que no,
però tampoc li veuen l'interès
i tal,
i diuen,
bueno,
doncs si tinc quatre peces aquí,
ah, vale, vale.
Sembla així,
perquè ja,
pel que estàs dient
és un patrón,
diguem-ne,
que s'està repetint,
no?
És la primera vegada
que passa això,
eh?
Quan és a l'inrevés,
quan és l'altre
el que ho munta,
ja ho munta
amb un nom seu,
ho munta
amb un estàndard,
diguem-ne,
i aquestes coses
es noten,
no?
Però pel que estàs dient aquí
sembla que com si fos
l'input fos
cap a la direcció d'allà
i dir,
bueno,
vale,
sí,
mira,
et deixo aquí quatre peces
i tal,
poso un nom
i, bueno,
ja guanyo uns calés,
perquè,
d'alguna manera
algú ho cobraran.
Exacte,
el Caixa Fòrum
va dir,
cobrarem a partir
d'un moment determinat
fa un període d'anys
perquè volem portar
obres més importants,
exposicions,
és a l'inrevés,
és a la que cobren,
no té la mateixa qualitat,
jo abans recordo
la de Goya
que va ser espectacular,
la de la Croa
tornaves tonto,
vull dir,
i hi havia peces
però estava dones d'Argel,
per exemple,
però com han pogut
portar aquí aquesta peça?
No van portar
aquella de la llibertat
guiant el poble
perquè ja seria la repera,
ja seria desmuntar
part del, diguem,
de la secció
dels mestres francesos
del Louvre,
però van portar peces
de peix
i van dir,
ostres,
doncs aquí ja,
però sembla que ara
és a l'inversa,
vull dir,
cobren i a sobre
no tenen aquesta.
No llueix.
És una crítica
que llenço jo,
però bueno,
és aquella.
Llibres,
Nacho,
La casa de les set teulades
de los siete tejados.
Correcte, sí, sí, sí.
Endavant, tot tira.
Bueno,
llibre del 1851,
com han comentat
el context històric
és abans
de la guerra
civil americana,
és una mica
després dels fets
molts coneguts
de les brujes
de Salem,
aquest entorn
de Nova Inglaterra
ja molt
impregnat
per tota
la teoria
puritana
i allò
de
vetllar
per la puresa
de la fe
i una mica
inquisitorial
i amb bruixes
i amb llegendes
i tal,
doncs sortint
d'aquesta època
i entrant
una mica d'allà
a l'època
en què la literatura americana
està canviant
i està passant
del que era
la literatura romàntica
clàssica
més aviat
de factura inglesa
està passant
a una nova veu
que és la veu
dels espais oberts
la veu
que prima més
o sigui
no tant
l'estil
com era
abans
sinó
una paraula
més senzilla
però amb molta
profunditat
que intenta això
que viu d'allò
d'aquest home
individual
que està ja
que agafa les coses
i va ja
no sé quants quilòmetres
enllà
perquè és una frontera
i després
quan s'acacen
a la frontera
va més enllà
ja comença
una mica
l'expansió
cap a l'Oest
hi ha molta cosa
aquí
no ha arribat
encara la guerra civil
no ha arribat
la poderosa expansió
del país
que tindrà
fins i tot després
però ja comença
tot això
i surten unes noves veus
que hem comentat abans
aquest senyor
que és Nathaniel Hawthorne
que és l'autor
també de les
jo diria
la lletra escarlata
que és
aquesta obra
tan coneguda
dels processos
de Salem
de la Bruxeria
i
en aquest entorn
fins i tot
Walt Whitman
Herman Melville
amb el seu movidic
tota aquesta gent
d'espais oberts
d'individualisme
de la natura
en tot aquest
agafant
tot aquest estil
sobre aquesta novel·la
de la Casa
dels Sete Tejados
que és una novel·la
que
a pesar de tot això
que he explicat
està molt
inconscrita
en el que és
la ciutat
la ciutat
que és una ciutat
que
pot ser qualsevol ciutat
de Nova Anglaterra
no surt el nom
és una ciutat inventada
és una casa ja
molt antiga
és la casa més antiga
de la ciutat
que té set taulades
una casa molt gran
d'un antiga
personatge molt important
i que
en tronca
en aquesta casa
en tronca
una miqueta
en la literatura
també
de fantasmes
allò
de casa
gran
amb coses
que era l'ampoe
i tal
sí
sí
però
amb un estil realista
i amb les històries
que han influït tant
en tota aquesta història
de Nova Anglaterra
de les bruixes
i tal
hi ha allà un tema
que l'antic propietari
era un bruixot
que li van jutjar
va haver-hi una maledicció
va maleir el nou propietari
el nou propietari
va passar no sé què
a partir d'aquí
això va passar
fa anys
diguem-ne
han passat n anys
no
i
la casa aquesta
està en el 1850
i comença allà
una sèrie de personatges
que
tenen una relació familiar
amb la casa
perquè són els areus
de tota aquesta estirpe
i comencen al devenir
i
amb una
pintura així
molt preciosista
del que és el caràcter
dels personatges
que potser és el que arriba
més a cansar
perquè ja
és un llibre
de 400 planes
que està ben escrit
la veritat és que ben escrit
i més i tot
té un toc
d'humor negre
i una mica sarcàstic
i per l'època
a mi em va sorprendre
sí que és veritat
que aquesta descripció
tan minuciosa
dels caràcters
de la persona
la que sentia
potser es fa una mica
feixuga
la narració avança poc
diguem-ne
perquè està tota la història
molt descriptiva
amb molt bon llenguatge
però molt descriptiva
però sí que és veritat
que t'has d'aprendre
que el llibre és així
diguem-ne
que està el cavall
d'una època i una altra
doncs té
un regust
al que era la literatura
d'abans
i un toc peculiar
que és la literatura
que està començant
en aquell moment
i
bueno
la descripció
el tio sí que es nota
que coneix
l'ànima humana
i quan va dient coses
als personatges
et quedes com
ostres
i la descripció
que fa
i amb aquest regust
de Nova Inglaterra
llavors l'argument
és un argument senzill
que no explicarem
perquè bueno
és la casa
aquest estirpe
i tal
i al final
el que
la idea forta
és que
diguem-ne
que
els
com ho diria
la maldat
diguem-ne
que pot haver-hi
o determinats
trets de caràcter
passen genèticament
d'una estirpe
a l'estirpe
que la succeeix
cent anys després
diguem-ne
o sigui
és com una
com una genètica
però no només
una genètica
del que seria
l'alçada
d'aquest cabell
de color
o el color
de la pell
sinó
és el tret
i aquestes persones
estaven una mica
no maleïdes
sinó que tenien
un caràcter
una mica especial
i aquest caràcter especial
s'hi va fer
fer determinades coses
i s'hi va fer
acabar malament
tot això
s'acaba reproduint
cent anys després
en els cereus
no com si fos una maledicció
perquè el tio no ho deus
com si fos un tema genètic
o sigui
com una teoria
pseudocientífica
el caràcter
o sigui
els genes
transmeten també
aquest tret de caràcter
aquestes
aquestes
malsano
que pot tenir
l'ésser humà
i això jo crec que és
el més fort del llibre
i ja dic
el que queda més
o xerria més
és que és un estil
que no estem tan acostumats
i que
es pot tirar el tio
ben planes
escrivint
el que està sentint
el germà
que és un germà gran
que està veient
i tal
i el que sent
quan ve la
la neboda
que és molt jove
li dóna molta vida
i tal
que bueno
que al principi està bé
però quan portes ja
dos o tres planes
parlant d'un mateix
ostres
què passa aquí
bueno
sí exacte
passa un altre personatge
i molt bé
me l'has pintat aquest
perfecte
és una miniatura ideal
però bueno
com a
una literatura diferent
i una literatura
que veritablement
està ben escrita
val la pena
i si no l'acabeu
tampoc passa res
perquè jo també ho vaig pensar
jo ho vaig acabar
perquè bueno
perquè si no l'acabeu
amb aquesta impressió
i aquesta manera
de retratar
l'ànim humana
també us pot aportar coses
diguem-ne
és com si estàs veient
un quadre
i diu
bueno
millor
no he agafat
tot el que em volia dir
però si he agafat
alguna cosa
suficient
perquè al cap i a la fi
amb el que tenim avui en dia
qualsevol cosa que ens doni
ja està
de seguida
estem parlant
que era un periodo
que era del realisme
i del naturalisme
que és un periodo
que és molt
a veure
quan aquests escriptors
escrivien
escrivien a consciència
molt descriptius
molt clars
amb la seva forma de parlar
i això és meravellós
però a un costat
si t'agrada aquesta forma de lectura
magnífic
no no
és muy nítido
és una pureza
allò com surts allà
o veus a l'aire claro
ho estàs veient
que és el romanticisme
que era totalment recarregat
amb uns elements d'exotisme
que t'amorria
poec és americà
i seria el que ve abans
diguem-ne
és molt diferent
té l'imaginació
té aquesta cosa i tal
però l'estil
és completament
perquè ja entrava
dins d'aquest romanticisme
d'aquesta percepció
una mica més
això
més recarregadeta
comportava
més adolcorada
i més densa
fins i tot
és aquesta l'idea
això d'esbrossa
diguem-ne
jo tens allò
clar
espai
per caminar
és una mica
Emil Solà
aquesta idea
aquests escriptors
en castellà
la zorrilla
aquesta penya
que són com que dius
ostres
o l'Arra
aquesta gent
que són molt clarets
i molt parlant
de l'època
Jaume
passem al cinema
tres anuncios
a les afueres
què?
això de Jaume
no és dir
Jaume
no és dir
ah no
m'has sortit en valencià
per això t'he dit
Jaume
a vore
a vore Jaume
bé doncs
parlant com estaves
parlant ara
precisament d'això
jo el que crec
és que la pel·lícula
aquesta
dels tres anuncios
és una pel·lícula
que
pertany més
en el cinema
més passat
o sigui
no m'ha donat
en cap moment
la sensació
de modernitat
ni el tractament
ni la història
que explica
vull dir
el Cap i la Fia
altres pel·lícules
ho han explicat
molt més bé
i estic pensant
per exemple
en aquella
d'això
no me'n recordaré
com s'hi diu
David Link
em sembla que em va fer
ja també
quina?
que parlava
de la maldat
com veig
o Cap i la Fia
com és que no se soluciona
perquè està embolicada
amb tota la comunitat
pràcticament
amb privacions
i tal
ostres si
la cuerda
sí
no no no
tira tira
tira tira
ves dient que ja apareixerà
ja apareixerà
eren dos noies
i bueno
és una comunitat
de fet
són nanos
que es van imposant
però tu dius
la de David Link
i això és David Link
no
David Link
sí
em sembla que sí
que era aquesta
vale
és que aquesta
és el Mulholland Drive
Mulholland Drive
Mulholland Drive
pot ser aquesta
però això és una
no recordo gent
vale
vale
era més elemental
era una comunitat
que ha basat
en la religió
cap i a la fi
però aquí no
aquí renuncia
això
estem en una pel·lícula
que et pot fer pensar
a Fargo
per exemple
d'una manera clara
Fargo
l'han dit
que és molt
molt fargo
però Fargo
crec que té
la frescor
de la sorpresa
o va produir
la sorpresa
i dels Cohen
també
però el que diu ell
la sorpresa
perquè en aquell moment
els Cohen
no eren tan coneguts
ja l'han fet
alguna cosa més
perquè és quan va pujar
quan va pujar el nivell
doncs aquí
s'assembla
com a manxeria
també
que parla
amb profunditat
amb relativa
profunditat
perquè jo crec
que en com a manxeria
tot i que era
més elemental
trobo que hi havia
coses que estan
més ben trobades
en general
i aquesta
doncs
a mi m'ha sorprès
i no m'acaba d'entrar
tu saps allò que dius
farra
però fa
i hores que li
això m'han dit
també
jo no l'he vista
però algú m'ha comentat
i m'ha dit alguna cosa així
que
li faltaria
com
la frescor
de la sorpresa
que en definitiva
seria el que li podria donar
l'Òscar
de tota manera
analitzant una mica més
i mirant-ho
des d'un altre angle
el que sí que és cert
és que parla
de com es produeix
el mal
i que aquest mal
té més a veure
amb el que expliques
que no pas
amb el que fas
saps allò
sí
o sigui
tu per exemple
tens una
una constant
amb una comunitat
que és violació
per exemple
no
i pot apuntar-se
gent
però no perquè sigui
no sigui
no parla
del
del
del que
sí
sí
del violent
i de tot això
no no
parla
que fins i tot
després
hi ha persones
que poden
presumir
que han fet allò
no
i
aquest presumir
és el que
en un moment
determinat
doncs descobreix
tota la
tota la pestarrota
que després
diuen que no
però clar
això ja ho veureu
o sigui
a mi m'ha agradat molt
això
de
de
de com es va
produint una cosa
i en diferents moments
molt encertadament
fan moure
la
la
la
d'això
i estem parlant d'una Amèrica profunda
també
sí
sí
sí
un Amèrica
una mica
una Amèrica
un Estats Units
vull dir
un poble d'aquests
de parli al mig perdut
aquesta història
és Missouri
Missouri
Missouri
és tres anuncis
a les afoles d'Eving
Missouri
diguem-ne
tot el títol
el títol
és aquest
i la direcció
és una persona
és un de nou
és un nou
no és una persona
que tingui referents
ja està
no hi ha referents
això sí
això ho domina
segons el meu criteri
com a comanxeria
ho domina
encara que hi hagi errors
hi ha alguns errors
d'aquí
però és que explica
tantes coses
tantes coses
al final
anem d'un lloc a l'altre
que ja
et descol·loca
ja ho descobrirem
a veure què tal
perquè clar
aquestes pel·lícules
s'han de veure
i has d'entrar
perquè clar
teòricament
aquestes van portar
quatre globus d'or
millor pel·lícula
millor actriu
millor director
em sembla
no m'hi equivoca
o director
no sé si director
però clar
sí sí
s'han portat bastant
i pintar com a guanyadora
i la van donar
els Òscars
el premi de guió
o a Can
o a Can
o a Venècia
o a Venècia
t'ho diré
sí
perquè el guió
tu
té més toms
que
sí
a mi no sé
l'haig de veure
i tal
m'han dit que el guió
està força bé
però que
els diàlegs
són una mica
al servei del guió
diguem-ne
que de cop i volta
gent
d'aquell poble
que està ben caracteritzada
com gent
senzilla
del poble
i molt del seu ambient
de cop i volta
fan un parlament allà
com si fos un dramaturgo
com si fos el dramaturgo
perquè es veu
que el director
és un dramaturgo
és un tio
que es diu
Martin McDonagh
ara estic mirant
és un director
sí sí
i que va a fer
una pel·lícula
des de ella
Sete psicòpatas
que també
bueno
es veu que està bastant
y Escondidos en brujas
ah
hòstia
aquest no l'he vist
aquest
aquest
sí sí
aquest és el director
de Escondidos en brujas
de Escondidos en brujas
segur que millor que aquesta
segur que millor que aquesta
home aquella està molt bé
jo no l'he vist
no l'he vist
aquesta se'm va passar
amb el seu moment
ara va buscant
va buscant personatges
realment plens d'experiència
això sí
però és que
jo noto una cosa
i és que
justament
ara parlaré d'un director
també que no és conegut
que és nou també
que és la seva segona pel·lícula
surtin directors
que fan pel·lícules
molt interessants
i que després queden diluïts
igual que abans deies
ostres això ho ha fet
David Link
que ve cap on tira
els cohen pum
tiren cap aquí
i llavors tens un referent
hosti
vaig veure l'última pel·lícula
i aquest element del director
del bon director
és una cosa molt habitual
avui en dia
hi ha pel·lícules
que han passat pels Òscars
doncs el que va fer Moonlight
que van ser millors o pitjors
però que han guanyat
grans premis
i que han fet una pel·lícula
o dues pel·lícules
o el que va fer
la la la la ni tal
que també ho guanya tot
que per mi no
i és un primer o un segon
un director que ha fet dues pel·lícules
que són directors
que dius
que prometen
però després no hi ha una continuïtat
o no hi ha una
un nivell
amb aquesta continuïtat
vull dir
que fa una pel·lícula
pum
i desapareixen
no ho sé
és sorprenent
hi ha un festeig
també
entre dos dels personatges
que t'he esmentat abans
i ella
i és molt interessant aquell
perquè aquell
el que fa
és fer-te anar més enllà
vull dir
o sigui
jo no al servei
sinó que a una seqüència concreta
molt bé
perquè saltes
la barrera
de la dificultat
per dir-ho d'una manera
o sigui
deixa de ser dificultat
parlar de tot
i d'anar més enllà
fins i tot
deixa
o sigui
fins i tot
sense
sense explicar-ho
amb imatge
el que et porta
doncs
és una
una ambivalència
una força
clar
i que no s'acaba això
eh
aquesta és l'altra cosa
m'ha quedat amb dubte
també una altra cosa
jo ara si la puc veure l'abans possible
perquè jo tinc ganes de veure-la
sí jo també
ja porto dos caps de setmana
que per una raó
però una altra no
sí jo estic a punt d'entrar
però no vaig poder
jo el mateix
bueno jo
he recordat una pel·lícula
d'aquelles que tant en quant
dius apareixen por ahí
no?
i dius
i bueno
la agafes
la veus
perquè clar
ja no està als cinemes
i tal
i bueno
i en aquest cas
i em va cridar l'atenció
més que res
perquè vaig llegir una miqueta
la sinopsis
és una pel·lícula que es diu
Estados Unidos de la Mor
és una traducció
estranya
perquè és una pel·lícula polaca
que evidentment
per saber com es tradueix
és complicat
però exactament allà
vol dir
més o menys
com el que seria
Junts per l'Amor
una cosa així
seria aquesta idea
és un director
que es diu
Tomas Basileski
per tant
Polònia
ja anem una miqueta perduts
perduts
amb l'aspecte
que clar
no és una gent
que tinguis una referència
saps el cinema polac
i sabem com és el cinema polac
jo les últimes pel·lícules
que visc el cinema polac
m'han semblat magnífiques
hi havia una
no me'n recordo ara
d'una noia
aquella que era molt curta
que era una monja
que anava por ahí
que com es deia
aquella pel·lícula
que em va semblar meravellosa
en blanc i negre
que era una pel·lícula exquisida
amb tota la seva potència
no me'n recordo ara
però ja me'n recordaré
sí
i aquesta
és una pel·lícula
vaig dir a veure
pum
em poso davant
què passa aquí
què hi ha aquí
què és això
tres històries
d'amor
de tres noies
estem parlant
de la Polònia
de la Varsovia
però també
de Berlín
per tant
estem parlant
d'una història
que passa a Berlín
altres a Varsovia
etcètera
una estètica
té una pel·lícula
que no és blanquinera
però tampoc és color
és aquesta cosa
a mig mig
saps
aquestes tons pàl·lids
que té
aquesta estètica
com a tal
la percepció
és veure
com una mena
de
car Theodor Dreyer
mira què et dic
aquesta sensació
del temps
no passa ràpid
la percepció
però després
l'estètica
és una estètica
com molt
d'aquesta
ho diré ara
Europa comunista
d'aquells pisos
que sembla
que sigui
dels anys 70
quan és actual
perquè la forma
de vestir
com són els cadres
per dins
tot això
té encara aquesta
reminiscència
per tant
és curiós
com porten els pentinats
com tot
fa una certa gràcia
aquest element
tres històries d'amor
una
família normal
família normal
família obrera
ella s'enamora
del capellà
segona història
ella
una directora
d'una escola
que això
té un cert nivell
d'un institut
s'enamora
d'un desgraciat
que ha perdut
la seva parella
la seva dona
com a tal
tercera
una professora
d'aquesta escola
com a tal
s'enamora
d'una forma platònica
d'una joveneta
per tant
és una història lèsbica
amb la qual
veiem ella
els seus fantasmes
i les seves històries
un ritme
diferent
una tranquil·litat
en exposar
a vegades
a noesa
sense cap tipus
de problemàtica
unes mirades
un llenguatge
una sensació
que et deixa
a vegades
fred
la primera et deixa fred
perquè no hi ha escalfor possible
les històries
no són
mai
ja veus
que no tenen un final feliç
tampoc serà un final dramàtic
és com
el pas del temps
com la vida mateixa
i això dona una potència
amb la manera
en què mou la càmera
amb què
te la deixa quieta
durant molt de temps
com et crea un interior
on viu aquesta senyora gran
que està menjant
nua
embolcallada d'ocells
perquè a casa seva
està plena d'ocells
perquè li agraden
llavors dius
ara per què
i això per què ve ara
però perquè té molta
potència fílmica
aquesta idea
perquè tot el que explica
ho explica
d'una forma
molt
d'aquella manera
dic
vaig a veure
què més ha fet aquest senyor
i me'n vaig a buscar
i llavors
dic
ha fet un anterior
per tant
jo penso
aquest director és bo
ostres
ha fet dues pel·lícules
solament en sa vida
i l'anterior
és una castella
rascacielos flotantes
que és una pel·lícula
que en aquest cas
és a temàtica gay
directament
i allà es nota
més mancances
i allà és
una altra vegada
a Polònia
un futur
gran gimnasta
no sé si és
no sé què feia
no sé si gimnasta
d'aquests
que fa
que fa el potro
i tot això
com es diu gimnàstic
artística
artística no
l'altre
la gimnasta masculina
com aquest cas
que el veus
que té una relació
amb la seva mare
amb la seva parella
la seva noia
deportiva
i de cop i volta
apareix un noi por ahí
i llavors ell canvia
la seva manera de ser
i tal
més arquetípica
la història
més normal
dins del que seria
aquest tipus de cinema
que es mou amb aquesta línia
de chico
que s'enamora de chico
i tal
però encara hi ha així
amb una estètica
molt peculiar
jo crec que serà un gran director
amb el temps
aquest senyor
però a partir d'aquí
és Tomas Wazilewski
Wazilewski
és que aquests senyors
tenen uns noms impossibles
Tomas
S-C-Z
al final
consonants
però molt bé
molt bé
per tant
ens ho passarem bé
deixa'm dos minuts Nacho
farem un comentari
perquè avui es compleixen dos anys
de la mort d'un senyor
que ningú coneix
per el seu nom original
que es deia
Colin Berncom
i es deia Black
era un cantant
que va triomfar moltíssim
l'any 88
ja el recordo
exacte
amb Wonder for Life
i tal
que és una llàstria
amb una veu peculiar
curiosa
molt maca
certament negra
una miqueta
molt sou
sempre es deia
però en canvi
no va tenir
una gran projecció
de part d'aquests èxits
que va ser
el Wonder for Life
i aquest que escoltem ara
que es diu
Sweet It's Smile
el somriure més dolç
i que també va fer famós
però va ser
aquests dos singles
poc més
va fer
en aquella època
escoltem un minutet
i parlem de crudo
hem de com els ànims
perquè ara el Nacho
aquí ens tirarà
sang per sobre
de tot
sang i feccia
que es tan af
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs després de la tranquil·litat de Blac
i tota l'elegància d'aquest senyor,
que és una llàstima que ens deixés
per un accident de cotxe, va ser justament.
Pobre.
Doncs el Nacho ens parlarà de Crudo.
Bueno, Crudo també és una pel·lícula tranquil·la.
És veritat.
És una pel·lícula que va a poc a poc,
la manera de presentar l'escena,
el que passa és que, clar, la potència de la història
o la bizarria de la història.
Bueno, aquesta pel·lícula ja la va comentar també el Cesc,
en saudia,
però una mica d'introducció va ser presentada
al Festival de Can,
que li van donar un premi,
el Premi de Fisk i tal,
després va ser presentada al Festival dels Itxes.
Abans venia a...
que també a... no sé on,
bueno, venia a precedir d'aquestes pel·lícules
que té aquesta aura
que la gent sortia de la sala
i es desmaiava i tal,
que jo cada cop que sento això,
dic, bueno...
Diu, que poc cinema han vist la gent,
que poc cinema han vist, eh?
Vale.
Bueno, ja, evidentment,
perquè segons qui,
home, jo no podria sense veure-la
i per segons qui,
doncs potser li impacta,
però és una pel·lícula que,
amb tot el que hem vist,
saps què vull dir que...
És un Mary Poppins, allò,
però total, exacte.
Bueno,
pel·lícula francesa,
també normalment les pel·lícules franceses
solen ser bastant...
no sé per què, no?
Totes aquestes de terror i tal
són, no sé,
bastant canyeres, no?
Vull dir,
escenes fortes i tal,
i, bueno,
amb això ja apuntava.
Però, bueno,
tot i que hi ha alguna escena forta,
tampoc és per tant,
i està bé,
o sigui,
en cabida a la història,
diguem-ne,
no és gratuïta,
no és una pel·lícula de zombis,
per dir-ho així,
tot i que el tema central
és el canibalisme,
això es pot dir ja
perquè, bueno,
tothom ja ho sap
abans de veure-la,
vull dir,
no estiparem res,
però sí que és veritat
que, bueno,
explica una història
basada en dos noies,
una noia que va a la universitat
a estudiar veterinària,
que té la germana en allà,
una universitat francesa
en la qual,
bueno,
està molt de moda
el tema de les novetades,
el tema de,
bueno,
si fan fer moltes coses,
i en allà,
bueno,
ja des del principi
amb aquesta relació,
clar,
són veterinaris
amb la carn,
amb les vísceres,
amb els animals,
hi ha tot un món estilístic,
no?,
molt de tot això,
i a partir d'aquí,
bueno,
comença,
hi ha una peculiaritat
que tenen aquestes noies
que, bueno,
que mai han menjat carn,
sempre han estat vegetarianes
perquè la família
s'ha dit
que això no està bé,
tal i qual,
que això,
bueno,
hi ha moltes famílies
que són així,
inculquen els seus fills
aquesta pràctica,
però,
clar,
quan comença
la pel·lícula
de desenvolupar-se,
veus que aquí
hi ha una intenció
més
no la que pugui tenir
un pare o una mare
que li diuen al nen,
no,
és que no és bo menjar carn
sinó que hi ha
alguna raó
per aquí,
per aquí darrere,
perquè aquestes noies
no tastin la carn,
llavors aquestes noies
en aquest ambient
descontrolat
en el que entren,
diguem-ne,
comencen a fer
els accessos propis
de la joventut,
comencen a anar a festes,
comencen a drogar-se,
comencen a veure i tal,
i, bueno,
també,
comencen a menjar carn,
diguem-ne,
perquè, bueno,
ja és un,
és una mica
d'estar en contra
del que ens han dit,
bueno,
de la rebeldia pròpia
de la joventut,
són nenes de 20 anys
i tal,
i a partir d'aquí,
bueno,
es veu la raó
per la qual
les pares
no volien
que
t'estessin la carn
i comença
una relació,
una història
que té
temes de canibalisme
i tal,
a mi em va crear
l'atenció
com la naturalitat
amb què les noies
es prenen
aquesta nova situació,
vull dir,
al final,
clar,
és com dir,
bueno,
tu tienes
aquesta frase
de tu tienes
tu demonio,
pues también
tienes alimentar
tu demonio,
diguem-ne,
no?
doncs aquestes noies
acaben donant en compte
que ja són així,
que tenen,
bueno,
que hi ha una sèrie
de raons
o una sèrie
de característiques,
hi ha com una espècie
d'unió entre germanes,
no?
quan de cop i volta
se n'adonen
que tenen
un punt en comú,
diguem-ne,
no?
Hi ha una unió
entre les germanes,
no?
Aquesta unió
que tenen moltes germanes
molt forta
i, bueno,
de compartir
moltes coses,
de compartir novios
i de compartir
més coses,
diguem-ne,
no?
Llavors,
ja dic,
una pel·lícula
ni per les escenes
ni per...
Però sí que el plantejament
quan et vas dir tu
una mica semblant
a la d'action,
diguem-ne,
no?
O sigui,
una gent que de cop i volta
té una addicció,
o sigui,
aquest patró de l'addicció
està clar,
no?
Que pot ser una addicció
a l'alcohol,
a les drogues,
a la sang,
com de d'action
o a la carn,
com aquestes noies,
diguem-ne,
no?
Però,
ja dic,
no entrem ni en terrenes
de zombies
ni en històries.
És una història
molt natural,
més aviat científica,
un tema més aviat mèdic,
no?
D'una addicció.
I aquestes noies,
el que em va semblar ser
no?
És com s'ho prenen,
bueno,
d'una manera
amb una neutralitat
brutal.
Vull dir,
no,
no sé,
jo,
és carri fosca,
ai,
què tal?
No,
i viuen
i ho veuen normal
i fins i tot
alguna cosa
que s'hi passa
amb una amb l'altra
també ho veuen
amb una naturalitat
com...
Sí,
moment dit,
no?
Moment dit.
Al moment dit,
s'ho prenen amb una naturalitat
que tu et quedes
i això,
no?
et quedes
deixa una sensació
per sota
com de...
Ostres,
mira,
mira,
mira,
mira,
ves a què va passar,
ves a dir,
què ha passat aquí?
Sí,
sí,
sí,
és una sensació...
Fins i tot això
pot ser normal,
no?
Sí,
és que vostè
va buscar la normalitat
amb el que és una cosa
que a mi m'agrada molt,
hem parlat de vegades
de les pel·lícules
d'aquest grec
del Giorgio Slantimos,
tipus Langosta,
tipus Canino,
tipus El Cervo Sagrado
i tal,
que les coses
més aberrants
i estranyes,
de cop i volta
aquella gent
bueno,
s'ho prenen
com una certa lògica
o com la realitat
més probable,
no?
Com a dir,
nosaltres tèiem aquí
una sèrie de realitats
probables que,
si és una família,
si no sé què,
si no sé qual,
aquesta és la realitat
que nosaltres veiem
normal i probable,
doncs aquestes realitats
paral·leles
en aquest tipus
de pel·lícules
acaben sent,
bueno,
tant probables
o tan,
diguem-ne,
normals
o inevitables
com qualsevol altre.
i això,
bueno,
això està bé,
això m'agrada
i surt amb una sensació,
ja dic,
ni surt allò
esgarrifat,
ni,
que cosa massa horrible
que va,
tonteria,
però sí,
surt amb aquesta sensació
per sota,
dir,
mira.
És més l'esgarrifança
que és en aquesta normalitat
que no pas potser
allò que veus,
correcte,
perquè al moment gore,
si volem buscar
una part sanguinolenta
i tal,
això està per casa,
no sé,
o tan vist ja que...
Clar,
és potser l'esgarrifança,
dius,
si això realment
es podés arribar
a tenir
que tampoc
genera una sensació
de claríssima
autenticitat,
vull dir,
no és que diguis,
això em passarà demà,
vull dir,
de cop i volta,
no creus que et passi
perquè,
clar,
la teva vida
està vinculada
en un àmbit normal
on la carn
prendrà la teva vida.
les realitats probables
que parlàvem
són unes altres.
Clar,
clar,
però llavors,
clar,
potser al mig en un àmbit
en què no ha estat
mai la carn
i altres elements
que no descobrirem aquí,
a lo millor es muntar
un pollastre gitano aquí,
que dius de molt de cuidad
d'aquests,
vull dir que arribes aquí
a muntar una història,
però bueno,
molt bé,
a mi em va fer gràcia
la pel·lícula.
Sí,
a mi també em fa gràcia.
I aquesta gràcia,
gràcia,
no que em partia de riure,
sinó gràcia per la idea,
el concepte,
i bé,
veus el que diem,
pel·lícula curiosa,
si més no.
Curiosa,
sí,
simple,
jo simple.
Sí,
Jaume,
rastres de sàndal.
No la coneixes?
Jo aquesta no sé
per quin motiu
sempre se m'ha escapat,
allò que...
la Maria Ripoll.
Sí,
que a més la feien
per la tele no fa gaire.
Sí,
la vaig veure.
Ah,
veus?
Doncs a mi se'm va escapar.
Jo la vaig veure
ara aquesta setmana.
Mira,
aquesta és com
el Wonder,
no?
És una pel·lícula
que te la mires
i dius,
oh,
que maco,
ho seria
si tot anés
en aquest sentit,
no?
Fa goig
de mirar
la bondat humana
al cap i a la fi.
I la por a la veritat,
evidentment,
perquè són dues germanes
que vivien a l'Índia
i allà doncs
la gran tenia agafada
a l'altra
perquè no li prenguessin
perquè això doncs...
Per el tema de les castes
i tot això vols dir?
El tema de les bodes
o bueno això de...
Per venir aquí a Barcelona.
Ah,
a pensar que deies
alguna cosa socialment
d'ells a l'Índia.
No,
és per això.
I llavors,
esclar,
que li prenen la criatura
dius segurament
que és morta i tal.
No,
no és morta,
no.
I bueno,
amb aquesta sensació
doncs diem-ne
que es busquen.
Amb això,
això té,
jo crec que dues vessants.
A part de l'agradable que és,
fins que es troben
i es reconeixen
i tot,
hi ha el paral·leudisme
que vinga,
una criatura que vingui
de no sé què,
no?
I quan entra això
dins de la història
que tu estàs vivint
tan agradable,
dius,
ui,
potser s'ha d'agratar
una mica
per veure
què és el que pots
recuperar
de totes aquestes desfetes,
no?
de veritat
em va agradar moltíssim.
Ella,
ella es diu,
és molt maca ella.
Sí,
no,
no,
jo tinc la imatge
del tràiler,
però no,
no,
no em situo.
Sé que és de Maria Ripoll
i que això sí que tinc
referència.
I la Nàndia,
Nàndia Das
i l'Anna Clotet
també treballa aquí.
Sí,
l'Anna Clotet sí,
sí que la tenia controlada,
però l'altra,
la noia que fa
d'hindú,
jo em sembla,
aquesta no la coneixo,
l'he vist alguna vegada més,
per aquí,
fent cosetes,
però no...
Nàndia Das
i...
Sí.
Però,
bueno,
ja està,
ja he dit,
però el que fa de protagonista,
molt bé.
Voldria destacar
que també vaig recuperar
aquesta setmana,
que quan hem...
Sí,
sí,
sí,
quan hem dit el que fèiem,
sí,
he recuperat
Déjame salir.
Oh,
quina d'elles?
La...
La sueca.
Ah,
Déjame salir,
estava la sueca
i estava l'americana.
Ojo,
ojo,
que és diferent
entrar
que sortir.
Clar.
Déjame salir,
és la del negre aquest
que...
O no?
No,
Déjame entrar.
Llavors seria
Déjame entrar.
De les vampirs.
De les vampirs,
diguem-ne,
no?
O no?
Sí,
és que penso
que ho he vist aquí,
això.
A veure,
que no és bien.
Jo crec,
Déjame salir,
sí.
Però,
de què va?
És del negre aquell
que li porten
i tal,
o és de vampirs?
No,
no és de vampirs.
Llavors és Déjame entrar.
Déjame entrar.
Sí,
exacte,
exacte.
Però és que es diuen igual
un esguetau,
i que és una molt bona pel·lícula.
I aquesta,
que hi ha dos pel·lícules,
una que és la sueca
i l'americana.
Jo he vist la sueca.
Jo he vist la sueca
i l'americana
i jo,
home,
la sueca està molt bé,
però l'americana
no està gens malament,
eh?
Bueno.
És com el rollo
el pozo,
allò,
el de ring japonès
i el de ring americà,
que no està malament
l'americana,
eh?
Jo crec que és
millor l'americana,
eh?
Ojo,
doncs aquí anem per aquí,
eh?
Vull dir,
és molt bona la sueca,
però el de ring americana
jo em vaig quedar sorprès,
vas dir,
no està malament.
A mi el que em va sorprendre
és que està mutilada la pel·lícula.
Anda!
Perquè jo me'n recordo molt bé
d'aquesta pel·lícula,
no?
Sí.
Aquell tros al final
de la piscina.
Sí,
hòstia,
sí.
Allò està mutilat,
allò.
Què em dius ara?
Sí,
està,
i és,
bueno,
hi ha aquesta seqüència,
però,
carac,
no hi és tota la seqüència allà.
I això?
Doncs no ho sé,
aquelles coses que a vegades
poden passar.
per...
Hi ha censura,
estàs dient?
Sí.
Ai,
meu senyor.
Jo sempre ho he sabut,
això.
A la televisió,
jo us explicaré
que sí que hi ha
una escena de Pulp Fiction
que jo l'he vist censurada.
A la tele?
A TV3.
Sí?
Sí.
Quina?
La censurada,
entre cometes,
el que diuen.
L'escena aquella
quan...
Que jo me n'estic molt
que estic per a dir.
Quan el...
Està el Bruce Willis
i aquest,
el Marcelo Oswald,
el negre,
diguem-ne.
Són esquenes.
I sí,
i els hi porten allà
que els tenen allà lligats
i tal.
Llavors el tio amb la catana
els allibera
i llavors
li diu l'altre
i li fot un dret a l'altre
i diu
Què?
Què?
Què passarà aquí?
Què passarà aquí?
Cuidao que hi ha ara
un diàleg fort,
diguem-ne, no?
I el tio diu
Que què passarà?
Diu
Vendran dos negros
empapados de crack
o unos salicates
i li empezarán a arrancar pedazos
no sé què tal.
Doncs tot això
a TV3 deia
Que què passarà?
Diu
Tortures medievals
en el que passarà.
Vull dir
T'ho juro
que em vaig quedar com
perquè de fet
en anglès
diu tot això
i al final acaba dient
Arribarà
Arries de fucking medieval
serà com
llegarà a l'edat media
però m'has dit
l'altre
que s'ha acabat
amb aquest tros
Llavors
això ho han tallat
perquè suposo
que ho estaven emetent
en una hora
una mica així
i van dir
això d'avui
arrencar pedazitos
és una mica bèstia
però ara
arribarà
Tortures medievals
Mare de Déu senyor
jo no sé si després
ja aguant
però la primera vegada
que l'has de veure
allà a TV3
em recordo que
i em vaig quedar
i dic
conyo
i un altre
us diré
quan vaig anar
en un avió
vaig veure
el logo
de Wall Street
i no vaig veure
cap escena
perquè tothom
m'havia dit
mira l'escena
de no sé què
mira l'escena
de no sé qual
estaven totes
tallades
però tallades
d'una manera
però com
hi ha una
que se fica
al llit
amb la tal
i la tallen
i ja surt
rotllo
els anys 50
saps l'escena
però suposo que
és perquè és un avió
ah
pels nens
o alguna cosa
suposo que
deu ser un rotllo
però ja et diu
aquesta pel·lícula
està editada
està editada
per a s'ús comercial
o no sé què
tal
i qualsevol
et posa que t'anar
a la finestra de l'avió
d'un vol una mica llarg
i tal
dic ostras
suposo que sí
suposo que sí
suposo que sí
bueno
doncs res
ens queden
nou minutets
parlarem
jo comentaré dos pel·lis
molt ràpides
i hem donat
per a més temes
la de Churchill
que es diu Churchill
la pel·lícula en si mateixa
és també d'un d'aquests directors
que no tinc controlats
tampoc fa molta cosa
que es diu
Jonathan Teplitsky
ui
no sé ni pronunciar
però és una pel·lícula
anglesa
per tant
té un cognom així
també
com de Poray
de la zona de l'est
però dos anglès
aquest home
i ja sabem
que està prevista
un altre
que no recordem el nom
dedicada a la vida
de Churchill
de Winston Churchill
és com es pronuncia
i aquesta es diu
Churchill
com a tal
l'altra es diu
un invierno no sé què
o té un nom
més llarg
bé
és el que ja
estem parlant
no és un biòpic
podem pensar
ah la vida del Churchill i tal
que interessant
perquè no acabaríem mai
perquè és cerquíssima
l'interpreta Brian Cox
un senyor que segur que el coneixeu
un senyor
amb una edat
que està
bueno
és un senyor
amb una potència
és un
actor
actors anglesos
de referència teatral
amb una gran presència escènica
i la Miranda Richardson
que la Miranda Richardson
també és una dona meravellosa
i m'encanta aquesta actriu
amb tot l'esplandor
de la seva maduresa
que també es presenta allà
com a la dona del Churchill
que ha d'aguantar carros i carretes
i la pel·lícula en si mateixa
és terriblement correcta
que això és el que té la pel·lícula
que és una pel·lícula
que te l'entumes tranquil·lament
i dius
mira quina pel·lícula més maca
he vist
molt ben feta
molt ben buscada
els enquadraments
i llavors
simplement
és això
és
un Winston Churchill
que lògicament
està patint
tres dies abans
del que seria una operació
que es diu Operació Overload
l'operació
parlant del dia D
però no és el dia D
del desembarco
de la Normandia
és un altre element
que generarà
l'acabament
de la Segona Guerra Mundial
i la destrucció
la destrucció no
i el guanyar els nazis
i és tota la història
que hi ha entre
St. Howard
Churchill
el seu equip
els frans
no sé com es diu el francès
que està por ahí donant voltes
les tropes aliades
dins del seu espai de treball
com és ell
vull dir una mica
també entre la part més
de la seva tendència
a veure
el seu puro
que sempre porta
Rossegan a sobre
el seu caràcter
el seu tracte amb la dona
és a dir
amb tres dies
de ficció
t'explica com és ell
i la seva manera de treballar
i com
que és visceral
surt el rei
ai com es diu aquell
el que van fer
el discurso del rei
era el Henry
era el
qui era
no era
l'Eduard
l'Eduard
no era
hòstia no recordo el nom
sí sí
que era el que venia abans
de la
que era Tartamut
sí
que venia abans
era el pare de l'Isabel II
el pare de la reina actual
exacte
doncs aquest
apareix
i també
quan parla
s'enganxa
una mica
per tant fa perfectament
el paper
diguem que molt bé
té aquesta sensació
de parlar molt lent
i ho fa molt
correcte
per tant
insisteixo
és una pel·lícula
que està bé
que podria tenir
alguna possible nominació
per algun lloc
no ho sé
no tinc ni idea
però bueno
ja està
ell ho fa molt bé
tots dos ho fan molt bé
no han triat
perquè el moment
és històric
però el moment
més important
de Churchill
és quan cau França
al 40
llavors diu
tot allò
de sang, sudor i làgrimes
aguantarem
o si lutsarem
i tal
fa un discurs
potentíssim
però
perquè té molta por
que morin
molta gent
perquè té l'experiència
de la Primera Guerra Mundial
és un expert
en aquella època estratega
i per això
no deixa de ser president
en aquells moments
també
però a banda d'aquest tema
ell té por
que morin
30.000 soldats
i no vol
que passi
alguna cosa semblant
que no recordo ara
passava la Primera Guerra Mundial
li diuen
no és que les guerres han canviat
l'estratègia ha canviat
no sé què
el convencen
ell té por
al final tot s'assurbeu
no hi ha tantes baixes
com s'esperen
és aquest element
més bèl·lic
que dius tu
però no és un element
és aquests 3 dies
previs i ja està
no hi ha res més
és una miqueta
per mi curt
el que seria
potser una mica amplia
més
hi ha un moment
més potència històrica
si dius tu
mira
si faig un biopí
de tota la vida
de Churchill
bueno
ja està
però si has de triar
un moment
doncs el moment rellevant
és aquest
el moment més
escenogràfic
i clar
que si va caure a França
jo aguanto
i aguantarem
i els vencerem
en la guerra aèrea
i tal i qual
i aquest moment
semblava que tot
s'ensorrava
que les lliures occidentales
s'ensorrava
a veure
per mi és una mica
fluixa
i el de madre
a mi
em va tornar boig
jo el de madre
vaig començar a veure
alegories
per tots els sitios
i vinga
i jo vaig dir
apa vinga
la festa aquí
de l'espuma
no és això
a veure
jo soc molt d'Arna Aronofsky
jo me l'entumo tot
i l'he vist tot
i el Cisnegro
a mi em va tornar boig
i ara
em trobo davant d'una pel·lícula
amb la que torno
a queixar-me
de Javier Bardem
jo ho sento
jo aquest home
no
a mi no m'agrada
mira que l'he vist
fent pel·lícules
amb Vigas Luna i tal
i m'han convençut més
fent jamón jamón
o el detective
i no sé com es deia l'altre
i tal
del Gonzalo Suárez
el detective i la muerte
que no pas
quan està a Amèrica
tio
jo ho sento
jo el veig
fora de polleguera
fora de lloc
sobreactua
no sé
ja sabeu
Jennifer Lawrence
i el senyor
Javier Bardem
arriba a estar en una casa
un espai totalment
amb un no res
no
ja ens agrada la idea
perquè és un espai
com a apartat
del món
ja està claríssim
aquí tenim
dos o tres
hi ha dues lectures
per un costat
ell és la imatge
del bé i el mal
tendint cap al diable
si voleu
a mesura que se'n va
cap endavant
però hi ha una altra part
que és l'ego
per tant l'element
filosòfic
o l'element
més
teològic
que tenim aquí
ella
és la representació
de la mare
ella és tamestat
i com a tal
ella pot tenir
moltes simbologies
una d'elles
que això
sí que és una mica
més complicat
és l'imatge
d'aquesta mare universal
però aquesta representació
segons la cava
la jove
si jove exacte
de la serp
i no sé quina història
com a cuidadora
i com a element de bé
que això ja és complicar
la troca
estant allà
en aquella casa
que està en construcció
una casa
que inicialment
entra
Ed Harris
Adam
Michel Pfeiffer
Eva
i dos fills
Caim i Abel
que es barallen
i es maten
l'altre
bé
ens ho creiem
que admiren
aquest senyor
que admiren
el poeta
que admiren
el bé
el mal
el miren a Déu
admiren al diable
què estan admirant
bàsicament
ella
provocativa
aquesta Eva pecadora
a lo millor
aquest Adam
que està cansat
que diguem
que pateix una malaltia
clar
tot això
es remou
d'una manera
que a partir d'aquí
la cosa es comença a complicar
quan ella té el fill
hi ha moments determinats
dins de la pel·lícula
que es mouen
diguem
amb el temps
i una mica
amb l'espai
ella comença a veure coses
té sensacions visuals
del que es mou
amb aquest espai
en construcció
com aquesta gent
l'has vist tu
aquesta
jo no la
no
jo vaig dir
que m'ho van explicar
exacte
com aquesta gent
es queda
dins de la casa
estranyament
com no hi ha possibilitat
aquest és el punt surrealista
que veig jo
això és el punt
l'àngil exterminador
com és que no
no hi ha manera
que marxin
si no es coneixen de res
però això
és l'agocentrisme
per part d'aquest personatge
vol ser estimat
vol ser adorat
i quan tenen el fill
i comença a arribar
tota aquella jantada
a la casa
i es produeix
tot el que es produeix
aquí està claríssim
que és un acte
totalment
de satanisme
és un acte
brutal
crec jo
en aquest cas
a tot cerimonial
és el element
d'aquest fill
com una base
perquè ell agafi
la inspiració
per ser admirat
per aquesta gent
i tot el tema
del que seria
aquella pedra
aquella pedra
que es trenca
i que es torna
a construir
i a recol·locar
en el moment
que
ara li haré part
que es produeix
una sèrie de coses
que no ho puc dir
i tal
i això
és el retornar
és el sempre
i el somriure
que ell deixa
en el final
et parla directament
d'aquesta vinculació
del diable
que està allà
i que torna a buscar
i que es torna a reencarnar
eternament
perquè quan sona
el despertador
d'un dia determinat
torna a aparèixer
una altra noia
una altra mare
que generarà
la idea de l'artista
però té
per una altra banda
la idea
d'aquest element diabòlic
complicat de pebrots
m'he equivocat segur
i he dit coses
que potser no són correctes
hi ha més lectures
les que vulguis
però per mi
aquesta ha estat
una lectura
crec que
coherent
que amb altra gent
he contrastat
no sé
Nacho
al final
tenim un minut
al final
hem de donar
aquesta oportunitat
perquè jo
t'ho vaig explicar
que a mi
m'anavan a explicar
i dic
pare
vaig a fer un exercici
i t'explicar
el que m'han explicat
i el que entenc jo
és el que m'han explicat
una mica de
meta
meta
cine
que recordo que
algú vas comentar
d'això
ara l'han de veure
aquesta
mira-te-la
perquè jo crec
cadascú té una percepció
a mi aquest directe
m'agrada
jo he sigut molt
sempre vell
des de pi
des de pi
des de pi
cap endavant
i el de pi
va ser una cosa
curiosa
que hi ha d'abstracta
és una cosa
terriblement complicada
bueno
es queden 15 segons
l'ússia per dir adeu
i bueno
ens trobem la setmana que ve
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
parà
l'uussia
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
Fins demà!