La ràdio de Sant Jus, durant de 8.1.
Bona tarda, benvinguts un dia més a Babilònia.
Què tal, Nacho?
Què tal, Xesco?
Oi, estem solets.
Exacte, no? Aquí jo miro i no sé si és el...
Exacte.
L'horacan Leslie aquest que va venir després del cap de setmana,
que s'han portat a la Magú i està per tornar, però bueno...
Directament s'han portat a 3 del programa, no?
Sí, sí, sí, ja aterraran i tornaran.
Clar, clar, clar, espero i desitjo.
Per tant, avui us farà companyia el Nacho Alonso...
Correcte, hola, què tal?
I el Xesco Ramos, no?
Molt bé.
Que no podem fer res més.
I ara, si a mi em deixa la veu, perquè de cop i volta m'hi queda tafònic.
Estàvem parlant normalment, però...
Tota l'hora jo no, eh?
No.
No.
Cancel·lem.
Directament quan portem mitja hora, diuen, marxem, no?
Deixem allò com es feia...
Com l'ESPE, no?
Sí, sí.
A l'hora de dir a Tele Madrid, de...
Ah, sí?
No m'ha fet preguntes que no sé què?
Me voy.
Exacte, doncs me voy, no?
Me voy.
Això era molt típic abans, no?
Jo recordo quan jo feia Radio Fórmula, temps enrere, fa anys amb una ràdio Barcelona
que es deia Ràdio Salut, que ja no existeix, no?
A vegades dèiem, ostres, no tinc ganes de parlar res a les 4 de la matinada, perquè feies torn de nit, no?
Sí, sí.
I deies, vaig a buscar les cançons més llargues, no?
I com es feia un batibull de cançons una miqueta, doncs, així com antigues i tal, no?
Doncs si podies enganxar, no sé, el Fox y Obertur de Supertramp de 13 minuts o 14, dius...
Sí, sí, allò...
Hola, no? Posem-ho ja.
Venga, venga, sinfónico, todo sinfónico.
Allò directament, allò. Una hora sin pauses, no? Vinga, ara posem...
Clar, perquè dius, home, al final, quan portes molta estona, doncs passa el que passa.
Molt bé, doncs això, avui parlem d'un llibre i de cinema i també d'una sèrie, eh?
Per tant, avui anirem amb aquestes... Sí, sí, amb aquests elements.
Comencem parlant d'un llibre que comentaré en breu, que es diu El escalón 33, d'un tal Luis Zueco,
que, mare de Déu, senyor, com podem fer un Código Da Vinci però cutre?
Hòstia, doncs això ja...
Ja és complicat, eh?
Exacte, que ja sigui...
M'interessa, m'interessa, doncs bo.
Ja deia Gretrude Stein, no?, que has de... o sigui, has de tractar el millor, jo diguis, el millor i el pitjor.
Jo amb això estic d'acord. I mira el Jaume. Ai, bueno, ha aparegut por ahí.
El Jaume ha aparegut por ahí.
Sí, sí, sí. Cinema, doncs parlarem de Ruby Sparks, una pel·li que el Nacho ens comentarà.
Molt bé.
Parlem del Reverendo, que és una pel·li bastant recent, també, que ha passat per...
va passar pel Festival de Cants 2017, no va guanyar res, però va passar por ahí.
molt interessant.
Parlarem també d'un clàssic de Hitchcock, preciosa, espectacular, aquesta pel·lícula, La Soga.
Sí, sí, és molt clàssic, però...
Però maravallós.
Per la seva tota realització tècnica i pel tema de l'hora de teatre i tal.
En parlarem, clar que sí.
Després, Alma Mater i també parlem d'una sèrie, que es diu Waiwar Pines.
Les dues temporades, doncs, tindrem aquesta oportunitat de...
I tindrem un contingut sorpresa.
Sí.
Això.
Sí, sí, sí.
El Jaume es dirà què és.
I la sorpresa és el Jaume.
El Jaume.
El Jaume ha aparegut aquí i llavors...
A veure, a veure, Jaume.
No direm el que farà fins que no ho passa.
Digue'm hola.
Ah, sí, no, he vist la pel·lícula d'aquesta espanyola de les sombres de no sé què.
Ah, molt bé.
Anem bé, Jaume.
Les sombres de no sé què.
Com m'entén misteri, no?
La sombra de la llei.
La sombra d'algú, no?
Jaume, espera, un segon, un segon.
Vaig a buscar...
Això mateix, vinga, això és a ràdio en directe.
Això és en directe.
Cap problema, cap problema.
Doncs vinga, vaig a començar.
I això ho fem per donar vidilla.
Clar que sí, clar que sí, no?
Molt bé, doncs comencem parlant de llibres.
El Jaume ens parlarà de la sombra de la llei, aquesta sèrie, perdó, aquesta pel·lícula...
Ah, jo ho diré ara.
De qui és el director?
Hòstia, ara també.
Ja en sortirà el nom.
Sí, sí, també.
Mira-te, ara.
Ens ho dirà i ara.
Ens ho explicarà.
Doncs comencem parlant de llibres, com dèiem, El Escalón 33.
Un llibre, un tal, Luis Zueco.
Un senyor que sembla que és bastant especialista en aquesta tipologia de llibres, no?
Vinculats amb l'àmbit del gòtic, de monestís, no?
Aquesta cosa, no?
I llavors, bueno, jo vaig agafar aquest llibre,
em van dir, bueno, està bé, una persona, no?
És un divertimento.
I com últimament estava fent coses vinculades amb les classes que dono
i tenia el cap fet un bombo amb llibres absolutament agobians,
és a dir, però s'ha de fer alguna cosa que sigui lleuger, no?
I que sigui magòria.
I que ha de veure amb el món també, no de l'art, però d'una època determinada històrica.
Que m'agrada aquest tipus de llibre.
I res, comencem a dir un llibre, una noia,
que forma part de la Biblioteca Nacional de Madrid, d'Espanya.
i llavors, bé, doncs, a partir d'aquí comença a treballar sobre una...
Bé, ella treballa sobre manuscrits, no?
És una restauradora de manuscrits.
Per internet troba un manuscrit que ella, a banda, col·lecciona
i a un preu molt raonable i molt senzillet, no?
I a un preu molt barato i aconsegueix una oferta.
Les 100 primeres pàgines jo vaig estar a punt de llançar el llibre
Mascales avall, no?
Per un motiu molt clar.
Perquè era superpijo, o sea.
Era, no sé, quedo con mis amigas y nos vamos a tomar algo.
Nuestra diversión era ir cada jueves por ahí, por las noches,
a encontrar lugares para tomar vinos.
I pensava, i això cap on va a parar?
És a dir, què vol dir això, no?
No, a Madrid i tal, i m'estic viviendo un bórsia
i m'estic viviendo no sé què dius.
A mi, quins nassos m'importa?
I mira que el món vitivinícola m'agrada,
però tampoc és allò que no sembla que ho diria mai fer un llibre
perquè em sembla lleugerament pedant, no?, aquestes coses, no?
Bé, a partir d'aquí passa una sèrie de coses, no?
Pum, aquest llibre comença a ser perseguit
i buscat per una persona que li interessa i tal,
i apareix llavors una connexió, no?, d'uns símbols,
per això dic rotllo Código da Vinci, aquesta cosa, no?,
de sis símbols peculiars, no?,
que tenen unes formes concretes, en forma de creu,
en forma de peix, en forma de no sé què, no sé quantos,
i jo m'ho estava mirant al llibre de costat
i pensava, mare de Déu, senyor,
això són els símbols dels picapedrers.
Clar, exacte, això són els símbols dels picapedrers
que estan col·locats als carreus
de les espècies gòtiques i romàniques,
que això és una cosa normal,
que simplement ho fèiem per recomptar després, no?,
i que li paguessin.
Ah, exacte.
I a partir d'aquí un especialista en castells
que resulta que un dia escoltant la ràdio
apareix un home que sap de castells
i es posen en un sarau d'anar,
vull dir, agafen el cotxe,
ella passa, perdona el comentari,
com de la merda de la feina,
una feina tan important com ser restauradora
de la Biblioteca Nacional com a tal,
i diu, ara me'n vaig, m'agafo unes vacances,
me'n vaig amb aquest pau que no coneixo de res,
me'lio con él, no sé què,
a sobre història d'amor per allà al mig fotuda,
me'n vaig por allà i llavors em persegueix un tio
que és un prodigi de la natura,
perquè és capaç de saltar murs de 40 metres d'alçada,
no li passa res perquè és superelàstic i no sé què més,
i jo ja estava absolutament embugit, no?
Marvel!
Totalment!
Jo, què sé esto?
Què ha passat aquí?
Vull dir, clar,
hi ha un motiu,
perquè és un tio que té una malaltia positiva,
que té els ossos superelàstics i no sé què,
i dona un motiu de ser,
i l'altra l'altre d'un circ,
i l'altre persegueix el llibre...
No ens explicaràs el llibre!
Clar, no, és que t'estic explicant,
però és que no,
tampoc té més res,
i això és perquè la persona que està al darrere
és un maçó,
com tu veiem molt bé d'elles, no?,
i que vol arribar al significat d'aquestes coses
per arribar probablement a ser el gran arquitecte del món
i arribar a tenir, no sé,
un element gairebé espiritual i del més enllà.
I jo vaig dir,
me l'acabo perquè els tinc quadrats, eh?
I me l'acabo.
I me l'acabo.
Va, insisteixo,
ara sí que seré pagant,
com aquelles dels vins.
Si vols dir una cosa senzilleta,
que està bé,
tu passes bé,
ara, si hi ha un petit nivell,
i no parlo de que jo tinc un gran nivell,
no per la informació,
sinó nivell de lectura,
que tenim tots aquí,
que hem llegit el que és tal,
tot,
és que la gramàtica és el text,
tot,
és que tot és un desastre.
Com ho explica,
el que explica.
Clar, tot, tot,
és que no interessa un pebrot el que fan,
el que diuen.
Com lliga una cosa amb l'altra, no?
Per tant,
i aquest ha fet trilogies i tot,
que a mi ho m'he d'anar.
Bueno, clar,
soc productor.
Clar, clar, clar, clar.
Però, bueno, mira,
jo pensava,
algú lleuger,
a veure si trobo alguna cosa semblant
al nombre de la rosa,
no és una cosa d'aquestes, no?
Ambientada,
però, clar,
ja no està ambientada a l'època,
està ambientada al segle XXI,
clar, ara al segle XXI, no?
Llavors ja vas dir, bueno,
tiro, tiro, tiro,
i al final, bueno,
és un mal llibre,
no passa res, no?
Això és com...
Bueno, callo.
Quan ensopegues bo és igual.
Com?
Que quan ensopegues bo és igual.
Clar, exacte, exacte.
He tingut sort ensopegant de bons últimament,
però, bueno,
aquest cas no és el cas, eh?
Bueno, doncs seguim parlant
i ara passem ja al món del cinema.
Bueno, passem al món del cinema,
però amb un regús literari,
perquè ja veurem que on lliga aquí,
aquesta pel·lícula que parlarem,
perquè també va en el fons de llibres,
de personatges de llibres i tal.
Bueno,
doncs parlarem d'una pel·lícula
que és el 2012,
que és ja d'estrena,
però, bueno,
està bastant a prop,
que es diu Ruby Sparks,
o així com Ruby Resplandece,
traduït, bueno,
és el nom de la protagonista.
És una pel·lícula feta
pels dos directors de Little Miss Sunshine,
us recordeu d'aquella pel·lícula
tan deliciosa.
Oh, que és meravellosa,
aquella pel·li, eh?
Que és la Valerie Faris
i el Jonathan Dayton,
que són el marit i el muller.
Sí, sí, sí.
I que ella va escriure,
ella també és escriptora,
va escriure la novel·la aquesta,
Little Miss Sunshine,
en la qual es va basar
l'autopel·lícula i tal,
i amb un dels personatges
de Little Miss Sunshine,
que és el germà,
que és el Poldano,
que és una sort, bueno,
que és jove,
però, bueno,
que va força bé,
doncs ha fet el paper protagonista
d'aquesta pel·lícula
de Ruby Sparks.
I com enganxa amb la literatura?
Doncs, bueno,
el protagonista d'aquesta pel·lícula,
el caràcter,
és un escriptor,
un escriptor que té
un bloqueig d'aquests escriptors
que, bueno,
no pot escriure res,
no pot fer la novel·la,
té un terapeuta,
que és Elliot Gould,
que és allà,
que li diu que faci no sé què,
no sé quantos no sé què,
i al final li recomana
que agafi una màquina d'escriure
d'aquestes molt antigues,
perquè així la dona...
Bueno, i amb aquesta màquina
no sé què passa,
perquè el tio es motiva,
fa un personatge,
que és la Ruby,
un personatge femení,
que és una mica la dona
dels seus somnis,
perquè és tal,
i ell diu que l'ha somiat,
llavors l'escriu i tal,
i aquest personatge cobra vida.
Cobra vida,
és un personatge literari
que un dia apareix a casa seva,
que el tio allà
està allà,
es lleva pel matí,
i va allà a fer la dutxa i tal,
i sent allà una persona cantant,
i diu que és aquí,
i l'altre li coneix,
i diu, com que acaba aquí,
però si és tu nòvia,
tal i qual,
i es coneixem,
i ho hem d'explicar-li.
Bueno, a partir d'aquí,
ell,
després de molt donar-li voltes al tema,
es dona,
o sigui,
acaba convençut
que això és la dona
que s'ha fet realitat,
i a partir d'aquí comença
un joc una mica pervers,
però, és clar,
ella no sap,
que és un personatge,
ella pensa que és un personatge real,
que és la nòvia seva,
i tal i qual.
I resulta,
si no,
és molt original,
perquè el punt de partida
és una premissa
que, bueno,
que potser ja l'hem vist
més vegades,
està molt ben tractada
a nivell de guió originalment,
perquè al final,
ell,
es dona compte
que,
si ell escriu coses d'ella,
el personatge canvia,
i ella canvia,
llavors,
li fa parlar francès,
per exemple,
no?
Vull dir,
escriu a la,
és un exemple,
diguem-ne,
escriu a la màquina,
escriu aquesta,
en la fulla,
Rubi,
empezo a hablar francés,
tal i qual,
pum,
fa el retorno de carro,
baixa a la cuina,
i l'altra,
li diu,
i comença a parlar-li en francès,
ho diuen,
parlant en francès,
eh,
menemú,
que això té tot un francès,
i l'altra diu,
estàs parlant francès?
Diu,
clar,
ho dic,
ara ho dic francès,
tal i qual,
i sí que parlant,
llavors,
i com saps el francès,
llavors el canviar l'idioma,
i tal,
i a partir d'aquí,
clar,
això comença a ser més pervers,
perquè acaba havent-hi
una manipulació
de la persona,
allò que de vegades dius,
ostres,
doncs la meva parella,
la meva dona,
o el meu marit,
o la parella que hi sigui,
la relació que hi sigui,
doncs m'agradaria canviar-la
i modelar-la jo
a la meva manera,
doncs aquí
és el que fa ell,
i fa un,
fa un maltractament psicològic,
una mica...
Estem tots a sentir-ne amb el cap,
eh,
com dient.
Sí, sí, sí.
Aquí arriba un maltractament psicològic,
que clar,
ell,
de cop i volta,
doncs la manipula d'una manera
que vol que l'estimi
amb un desitge,
vull dir,
d'una manera,
que hi apoja,
i de cop i volta
li canvia no sé què,
clar,
i tu veus que
d'alguna manera
està fent patir
aquesta persona
i és com un simbolisme
de la gent que de veritat
fent servir tàctiques,
fent servir tàctiques
de manipulació,
acaba dominant
les seves parelles,
sigui home,
sigui d'home,
i acaben fent,
no?
Doncs aquí està tot el simbolisme
perquè veritablement
és un personatge de ficció
que ell està creant
i està modelant, no?
Bueno,
doncs aquest segon plà nul,
no?,
per sota d'això
de maltrataments psicològics
i tal,
força interessant,
els personatges
es fan força bé
i al final,
bueno,
un final que no direm,
un final que,
bueno,
que està bé,
és prou intel·ligent
per tancar
el que era l'obra,
bueno,
i divertida,
molt divertida
perquè, clar,
té aquestes coses,
a més,
aquests directors
venien una mica
del món del Milder Miss Sunshine,
que són películes indies
però divertides,
amb una mica mala llet
i tal,
i, bueno,
i ell,
tot aquest joc
de manipular-la,
i intentar que sigui
com ell vol,
no?,
generar reaccions divertides
i també generar
unes reaccions
una mica que tu
és una pobra dona
i penses això,
no?,
i com es fa,
com de vegades
fem això,
com manipulem,
no?,
i com hi ha gent
que és especialista
i especialment dotada
per manipular l'altre
i que la manipula
i que li fa creure
tal i qual
la parella seva
i la té allà.
molta gent
que té aquesta capacitat
tan dolenta
i en un tractament psicològic,
no?
Sí,
és ben capaç
i és que no sé fer-ho.
I qui ho fa pel bé
de tots dos,
no?
Bueno,
però hi ha gent
que és malaltís,
això,
eh?
Vull dir,
és que la necessitat
de controlar
la persona
que està compartint
la seva vida amb ell
o la persona
que té al costat
de la feina,
no sé,
Hòstia,
ho de perdre.
Exacte,
no?
Deixar que el cos
sigui lliure,
no?,
i que tingui uns vincles
en comú,
però també
ha de ser lliure
com a parella
i com a company
o com a amic
o com el que sigui,
no?
Això fa,
això és un exercici
del tio de narcisisme,
juga a ser deu també,
perquè,
clar,
ell,
quan s'emprenya,
quan allò que comencen a discutir,
no?,
allò que en comptes
d'anar-se a l'habitació
i tancar-se,
diu,
pues ara tal,
no,
se'm va a l'habitació
i tot el que l'havia dit l'altre
li canvia completament
en tot l'oposat
que l'altre
l'havia estat fent encara.
Això és molt original, eh?
És original, eh?
No tenia referència,
em sonava en campanes,
però no,
la recuperaré un dia
per gust.
I em va agradar,
em va agradar
per aquesta originalitat,
hi ha un moment que baixa
com totes les pel·lícules,
perquè això,
clar,
hi ha un moment que d'altres voltes
ja no aguanta,
però, bueno,
s'aguanta bé,
s'aguanta prou bé,
el Poudano,
i ella també ho fa molt bé,
la triu que ara no tinc de mà.
I, bueno,
aquests directors a mi
que m'agradaven
perquè Little Missons
em va passar molt bé,
i dic, hòstia,
mira,
una reedició
i molt bé,
recomanable,
una pel·lículeta tranquil·leta,
vull dir,
no espero tampoc
allò,
grans desplans,
grans pressupostos i tal,
però,
molt bé,
interessant,
que jo,
interessant d'actors,
i...
Fantàstic.
Rubi Sparks, eh?
Rubi Sparks.
Recordem el títol,
perquè una recomanació...
Com el Rubi,
diguem-ne,
en grega,
Rubi Sparks,
aquí es va traduir
com la xica
de tus sueños,
o algo así,
però,
vale,
vale,
aquestes traducions
que fan a vegades,
oi?
Sí, sí,
aquí també és molt interessant
aquest tema,
no?
Molt bé,
fantàstic.
Jaume?
Jaume,
de fet,
sí.
La sombra de la ley?
Ja sé,
sí.
És probable?
La sombra de la ley.
Oi que sí?
Que és aquesta del Lluís Tossard,
no?
Aquesta,
que és mig catalana,
i no?
Feta a Barcelona,
oi o així,
no?
Sí,
malament o què?
És una postal d'allò,
com si diu.
De la construcció de la sala de família,
pot ser?
Sí,
que és el que jo he vist així,
amb...
D'alè,
vale,
vale.
Però,
tio,
fatal,
eh?
Sí?
Sí,
perquè trobo que no lliga,
perquè no,
perquè en Torcà s'havia de fer més bé.
Bé,
és igual,
deixem,
això és un detall,
no?
Està feta,
està feta,
evidentment,
està ambientada a Barcelona,
l'Astacia del Nord,
és el que encara anava en aquella època,
estem parlant dels anys 20,
sí,
sí,
que és quan hi va haver,
doncs,
cops d'estats anarquistes,
pistolers que anaven contra uns,
contra els altres,
organitzacions,
diem-ne,
mafioses,
que això,
jo crec que és el que no,
és el que no toca,
jo crec que eren organitzacions ideològiques,
també,
si més no.
Borgeses.
És veritat,
és així,
era una borgesia puxant,
que tenia moltes inquietuds,
no?,
des de les artístiques fins a la poder,
i això està així de clar,
i eren nens de família bé,
i altres que no.
Però ho crec que queda prou bé i tot,
així que vol dir.
Clar,
és que el concepte de Borges no s'ha d'entendre com pejoratiu,
sempre ho dic,
s'ha d'entendre com a classe social.
Sí.
Quan entenem així,
llavors té un altre significat,
per això t'he fet la broma,
però és veritat.
Amb una filosofia i una manera d'actuar,
de pensar.
i un espai dins la societat.
Una ideologia,
també.
Clar,
exacte,
exacte.
Bé,
doncs jo més aviat faré,
i tu ja has deixat bé una part,
doncs jo agafaré l'altra.
Eh,
anarquistes,
comunistes,
no els anomenen,
però,
evidentment,
també hi eren.
Sintueixen.
A més,
sí,
a més,
vull dir,
tanquen el punt,
vull dir que són comunistes.
i diguem-ne que aquesta part
queda com una mica pobra,
perquè la pel·lícula intenta apropar-se
a allò de,
ui,
no me'n recordaré ara,
aquella del...
D'aquí,
de Woody Allen.
del Fort Coppola,
que combinen perfectament els trets
amb el ballet,
amb la música,
amb el d'això.
El Padrino?
No,
és el Padrí,
és un altre.
És la Coppola.
del Coppola
o potser és d'una altra,
que no ho recordo gaire bé.
No,
no...
No puc ajudar ara.
No,
us explicaré,
és que,
clar,
quan us ho expliqui ho sabreu.
És aquella pel·lícula que parla
del...
d'això,
del principal mafiós
que ha donat als Estats Units,
que al final la van enganxar
amb d'allò,
amb els impostos i tal,
no?
El Capone.
El Capone.
Llavors,
el que planteja aquella pel·lícula
és que,
el Capone és com una mena de...
de...
no sé,
anava a dir de...
de rei
per descobrir,
no?
Sí,
sí,
sí.
Estava encara una mica
anar a les brossoles,
no?
I llavors...
no sé si és el Còpola,
no...
sí,
per allà ja...
no faré més memòria
perquè potser...
si busquem...
I llavors aquella pel·lícula
és del Richard Gere,
també la Diana Lane,
eh?
que és un músic...
Cotton Club.
Cotton Club.
Ara.
Ara hem arribat.
Veus com us hi ha portat?
Sí, sí, sí,
al final sí.
doncs hi ha moments
que vol...
Ah,
que recorda,
una mica la Belle Époque,
no?
Aquesta cosa.
que volia recordar.
Ah, directament.
Que és una còpia,
vaja.
Sí,
que agafa...
I diu,
ah,
veus quin...
Ara dir-ho així,
no?
Sí,
i llavors diu ja,
veus,
la veritat és que queda patètic això.
Va,
és que depèn com ho facis,
clar.
Quina cosa més...
Aquests intents de copiar a vegades.
El que sí que és interessant,
em penso,
és la versió que fa de tot plegat,
o sigui,
la versió de dir aquí,
com a mínim,
les persones,
o són policies o són dels altres,
no?
Vull dir,
són comunistes,
i llavors hi ha els que estan per sobre,
que és el que tu has lluat.
Sí,
aquesta mena de burgesia,
insisteixo,
que està agafant un lloc
dins de la societat barcelonina,
no?
Vale.
I llavors,
doncs,
esclar,
això té cos i ànima,
o sigui,
això està basat en la realitat,
no?
No és com els mafiosos d'allà,
que són uns contra els altres
sense argumentari ni res.
Aquí sí que hi ha un argumentari
i crec que és el que en la pel·lícula
predomina d'una manera prou clara
com per valorar-la,
que hi ha un rigor històric al darrere.
Això mateix.
Molt bé.
Això és important.
És igual com quan,
per exemple,
en Irlanda,
o quan,
vull dir,
a les èpoques més dures.
I llavors això és el que a mi
m'ha sobtat favorablement,
no?
I és un període poc fet,
no?
A l'assassinament,
no és un període...
i va haver-hi un cop d'estat
tot seguit,
perquè ho diu al final de la pel·lícula,
els generals també queden bé aquí.
Sí,
si no me'n recordo qui és,
però sí,
sí,
hi ha un...
No ha gust veure'ls,
eh?
I,
i bueno,
els policies,
la policia és prou ample,
com perquè,
si les coses no van prou bé,
doncs ho aixamplen,
vull dir,
fan anar,
doncs,
a un que té més capacitat
o més carisma
o més capacitat de lluita,
no?
I llavors,
doncs,
bueno,
estan jugant amb tot això
i a dir que,
per mi el que és important
és de la manera que ressalta
que aquí
no hem estat mai titelles
ni ens hem posat agressius normalment,
sinó que ens hi han forçat
a portar,
ens hi han portat,
vaja.
I penso que això,
en el moment que estem vivint,
també és important veure una pel·lícula
com aquesta.
Perquè Catalunya,
en general,
és un concepte genèric,
però no és un poble violent,
sincerament,
i no és una qüestió actual o ara,
si et toquen la moral
és com tot,
no té fama els catalans
de ser violents en general,
no?
I en moltes situacions històriques
que hi ha hagut,
evidentment,
elements,
sempre hi ha hagut una defensa
i hi ha hagut una reacció,
d'acord?
Jo ho diria,
i si hi ha una reacció
és lògic que hi hagi violència,
però que inicialment,
quan s'han demanat les certes coses
o s'han exigit,
no s'ha fet per la violència,
s'ha fet mitjançant,
en molts segles,
no?
No és una cosa d'ara.
Hi ha una seqüència
que la vull destajar,
que és la del...
Què dius?
No, res, res, no.
Tira, tira,
i tu t'has d'accident.
La del policia,
la del policia,
que...
Bé,
un dels policies,
però és un dels que mana prou,
però que està totalment
sotmesa el governador.
I llavors aquest arriba a un punt
que diu,
ja està,
ja estic perdut,
ja no tinc res a pelar aquí,
perquè té uns quants sicaris i tal,
no?
De la manera que prepara
el seu suïcidi
està molt bé allò, eh?
Molt ben fet.
Allò ho he trobat
fantàsticament bé,
sí senyor.
I, per últim,
destacar que la nena...
Anarquista,
esclar.
Ah, bé, bé.
No pot ser d'altra manera.
Doncs...
De qui s'enamora.
Ui, està molt bé.
No,
molt bé,
perquè s'enamora
i es desamora
i de tot, eh?
Vull dir,
clar,
és que de fet
és la víctima.
Sí, sí.
De fet,
té, és el que ha estat víctima
durant tants anys, no?
Bé, vull dir...
Bueno, perfecte.
Si us sembla bé,
la veieu.
Sí, sí, sí.
És el que us ho busco.
De la Torre és el seu realitzador
i ha fet coses interessantes.
Sí, no, no,
sí que ha fet coses maces,
sí, interessants.
Està prou ben feta, també, no?
Vull dir,
el que passa és que tenim
aquest inconvenient
i actors que sí
que ho superen bé,
com el Tossard
i el Poncella no, eh?
No, el Poncella no.
Aquest no ho supera.
No.
Fa la mateixa cosa.
Sí?
Sí, sí.
Mira que és un bon actor,
sempre...
Aquí se li veu.
Sí, sí.
Bueno, potser a l'homelló.
Aquí se li veu allò.
A l'homelló.
Molt encaixillat.
És producte de l'ensenyament espanyol
a tota marge, eh?
Vale.
I, bueno, i d'altres, eh?
No és tan creïble, potser,
que és això, no?
Se't fa increïble, sí, perquè...
Clar, això és un problema, eh?
Quan hi ha una escena que dius
ups, això ja se'm descontrola...
A vegades se'n fa malbé tot, eh?
Clar, clar, clar, clar.
Fins que no desapareix aquell...
Molt bé, fantàstic.
No començarà bé.
Bé, doncs, aquesta és la que he vista avui, eh?
Ja, fantàstic.
Doncs ja penses una altra part després, Jaume, eh?
Que ha sigut un clàssic i tal que hi hagi últimament,
doncs ho comentarem.
I ara passem amb una pel·lícula
que jo he rescatat d'aquest any 2018
que es diu El Reverendo.
Que, bueno, em feia gràcia, no?
Perquè...
Ara que està l'han estrenat, ara.
El Reverendo?
La de Leta & Hopke?
La de Paul Schrader?
No, però n'hi ha una...
Ah, una que es diu igual, a lo millor.
Ah, bueno, és que en teoria
té un nom que es diu
First...
No me'n recordo, en anglès.
First Memory o First Roman,
si no m'acordo.
Té un nom així com...
Que està vinculada una mica
amb la congregació on ella està.
Mira, et diré una coseta més.
Sí, sí.
El Reverendo és una pel·lícula
dirigida per Paul Schrader.
Sí.
Que és molt bo, aquell paio.
És la que et parlo jo.
Però si aquesta s'ha estrenat ara.
Com, però s'ha estrenat ara?
Sí, ja l'has vist l'estrena, tu.
D'acord.
No, no, no, perfecte, perfecte.
No, no, és que jo pensava
que era una pel·lícula
que havia d'abans, no ho sé, d'igual.
Res, doncs sí, és l'estrena, sí.
El Reverendo, el que dèiem.
Paul Schrader, aquest senyor,
tot el que fa no és indiferent, eh?
Des d'aquell vuitantero American Gigolo
que, bueno, que era una cosa
que semblava a Folk Rigo Festival
però d'un idolat pel·lículeta, eh?
Que també tenia la seva mala bava.
Però jo recordo sobretot Affliction
que aviam va tornar boig a aquesta pel·lícula.
És una cosa seca.
I aquí ens tornem a trobar
amb un Paul Schrader absolutament aixut.
Hi ha una cosa que dius, mare meva,
dic, jo no sé per on tirar la pel·lícula.
Però em va espantar una mica, eh?
Al principi és dir, no sé per on vas, no?
Ethan Hopke
i l'Amanda Seyfried.
Aquesta noia amb ulls ací blaus.
Si la coneixes segur, eh?
Vull dir, la coneixeríeu si la veies.
Sí, sí, ja sabem qui és.
Ah, perdó, que no la coneixeu.
I però, bàsicament, la pel·lícula és de Sam Hopke, no?
Una de Sam Hopke de, lògicament,
han passat els anys, no?
No és la de Sam Hopke de...
De antes de l'amanecer...
Antes de l'amanecer?
Com es deia aquella pel·lícula que era...
Sí, antes de la...
Sí, antes de l'anochecer,
antes de l'atardecer i antes de l'amanecer, no?
L'Inclater és això.
L'Inclater, exacte.
Doncs, i clar, és un senyor que té 40 llars, no?
I és que la cara se li veu perfectament,
és a dir, aquest temps passat, no?
I com ha madurat com a actor,
que, evidentment, ha anat pujant des d'un...
Bueno, uns pares una mica així, no?
A tenir una potència
i es menja tot el que li posin pel davant.
Què és el que tenim?
Estem en un espai perdut allà per als Estats Units,
en una congregació que no me'n recordo que es diu First,
no me'n recordo ara, Memory of First, no me'n recordo.
Una cosa d'aquestes de la mitja Amèrica,
allà, no?, amb aquella...
amb aquesta tipologia de la construcció victoriana
de l'Església Blanca, no?
Però és una església turística, eh?
Celebren el 250 aniversari de la creació, no?
D'una mena de colla, no?, d'holandesos
que van arribar allà, no?
Diguem, d'immigrants, no?
I que van crear allà l'espai.
Bueno, igual, fantàstic.
Llavors, ell és una persona que té un passat tèrbol,
molt tèrbol,
i segueix tenint una vida tèrbola
i tot això vinculat també amb...
Bueno, doncs amb la malaltia, no?
Perquè és una cosa que apareix, eh?
Vull dir, no és que ho estigui enviant res,
sinó que en qüestió d'un quart d'hora
tot això està vist, no?
Ja, clar, ja.
I llavors, al principi, dius, oi, això serà un rotllo?
Perquè la càmera és superquieta,
no intenta moure al mínim la càmera possible,
és un format de 16 mil·límetres,
és a dir, és un format quadrat,
per tant, no és un format apaisat,
per tant, pam, ho tens allà.
Els personatges són mínims,
en aquell poble no hi ha grans escenes
de moviment d'agència,
que al final hi ha un cert espai,
però en un principi tot és molt íntim, molt concret,
i el que sembla que no passi res,
passen moltes coses, moltes.
I llavors tens una sensació d'angoixa constant.
La cinta blanca, no?
Sí.
Quan has dit l'església,
quan has dit l'església blanca,
ja has començat a parlar...
Sí, s'han recordat això.
Mira.
Clar, però, sí, sí, en canvi,
clar, la cinta blanca hi ha un element d'adoctrinament,
mai millor dit la paraula, no?
Aquí hi ha una qüestió del penediment,
és el penediment amb la màxima potència, no?
I a partir d'aquí entra una temàtica...
Allà s'està construint i aquí estem en desconstrucció.
Exacte, aquí ja estem en això, no?
Exacte, i és la destrucció, no?
De X coses que hi ha al voltant, no?,
d'aquesta persona i la seva feina, com a tal, no?
Perquè aquesta feina és la de capellà,
de capellà d'un espai determinat i concret
que fa també les tasques de psicòleg.
Ja sabeu com funciona això,
amb aquests espais perduts, no?
Sí, ho feien.
I encara que està ambientat al segle ara,
és actual,
em refereixo que no és una cosa anterior,
però seguint sent espais una miqueta, doncs, curiosos, no?
I pel mig es col·loca, i no diré res més,
el tema ecològic.
Que dius, ostres, què ha passat aquí ara?
Aquesta barreja, no?
Sí, aquesta barreja, dius, què ha passat aquí, no?
Com es barreja això?
Com es barreja això?
Doncs escolta'm, arriba un moment que dius,
ostres, això no està gens malament,
hi ha escenes colpidores, absolutament,
jo tinc un parell d'escenes que estic a, dius,
bé, hi ha un en concret, sobretot cap al final,
que et diré, poc, quina bestiesa.
Que et salta, no?
Clar.
Llavors, tot això és el procés que passa entre ell,
aquesta noia, i el que passa amb el seu marit,
no sé, no tira més endavant,
el seu univers particular d'ell,
una càmera, insisteixo, molt quieta,
molt íntima a vegades, no?
El que passa a l'exterior,
també és important,
què passa amb els gerifantes, no?
Amb la gent que té poder,
el que passa amb l'àmbit també aquest,
que té a veure amb l'ecologia,
que no insistiré més en el tema,
i a partir d'aquí, la resolució.
I una resolució que,
aquí sí que no m'obro la boca
per res del món,
perquè senyora la podem liar molt liada, no?
Home, home.
I tens moments de dir,
ai, bueno, bueno,
això se n'ha d'arribar,
bueno, ai, però sembla que no,
ai, però és allò que en un patiment,
dius, durant 10 minuts,
estàs patint molt, no?,
als moments finals, no?
I realment, doncs,
la pel·lícula,
jo crec que és una pel·lícula de notable amunt, eh?
Vull dir, és una pel·lícula,
jo hi posaria 8 estrelles, o no, o no sé.
Penediment, redenció, més aviat, pot ser?
Sí, sí, sí, jo era redenció, eh?
Sí, recorda,
no sé si, Breaking the Waves,
de...
Sí, exacte.
Ai, ai, ai, això és boníssim.
Perquè allà la càmera no està fixa,
sinó...
No, no, no, al contrari.
No, al contrari.
És una càmera que dius, nen.
Tot al contrari, no?
Relàxat, no?
Però pel que estàs dient,
de temàtica i de...
Senyor, va una mica...
Exacte, l'enfocament és molt més salvatge, no?
El concepte tríer,
perquè és molt més directe,
molt més clar, a vegades.
Ell ho és, però quan ha de ser-ho.
Però deixa de ser un salvatgisme concret,
que dius, això fa mal.
El que estàs fent i el que estàs dient fa mal, no?
I és una cosa puntual, no?
Aquest és el guionista de Taxi Driver, no?
Sí, senyor.
Sí, senyor.
Estava parlant de memòria.
Sí, sí, sí, sí.
Per tant, és un...
Allà es dona una mira de...
La crítica d'ella...
La capacitat que té el personatge.
Exacte, el retrobament
amb el immens Paul Schrader, no?
Perquè ha fet pel·lícules últimament
que sembla ser que no s'ha sortit.
I que jo les últimes no les he vist,
no sé per quin motiu,
no ha coincidit, no?
Però jo tinc referències
de ser un director potent.
És un nom ja...
El mateix fonètic, el nom és Schrader.
Sí, sí, és com que dius...
S'ajusta una mica...
Doncs s'ajusta molt a aquesta cosa, no?
D'un cinema que és americà,
però no sembla americà, eh?
Sembla un cinema alemany.
Aquests alemany...
Sí, sí.
Tancatanès, no?
Que és a Tancatanès, això.
Sí, sí, allò...
Doncs va per aquí, eh?
Les Milleblades del Norte, no?
Ah, sí.
És això.
És una pel·lícula d'aquest any passat, eh?
Sí, sí, sí.
Vull dir, s'ha estrenat ara, home.
Ah, vale, vale.
Doncs jo pensava que era anterior.
No sé per quin motiu tenia el dubte, no?
A l'has vist en algun festival, aquest.
Sí, exacte.
Bé, segur que sí.
Bueno, farem una cosa.
Fes una cosa.
Vols parlar de la soga?
Parla de la soga.
I després que parlem de la soga
posarem un tema de Jefferson Airplane, eh?
Oh, molt bé.
Que va morir un dels seus...
Bé, el més important,
que és Marty Balin, eh?
I escoltarem una cançó coneguda
de la música psicodèlica,
dintre la psicodèlia i el rock, no?
Aquest moment final, eh?
A tope.
Sí, sí.
Molt bé.
Doncs va, parlarem de la soga.
Vinga, la soga.
La soga és un clàssic.
Jo he tingut sort
perquè he vist que avui, bueno,
vosaltres teniu les pel·lícules així...
Sí, sí, sí, combinem, mira.
...una escala i arena i tal.
Jo totes a saco,
perquè, clar, no pot ser d'una altra manera...
Oh, millor, millor, així canviem.
La soga, obra maestra del 1948,
d'Alfred Hicklott, molt coneguda.
L'han passat 3.000 vegades
per totes les televisions del món, diguem-ne,
i, bueno, en aquest moment...
Jo, mira, m'he quedat amb la cosa
de veure-la en el cinema,
que no l'he pogut veure-la,
que això segur que ha de tenir,
però, bueno, perquè, clar,
perquè és tècnicament,
bueno, és una pel·lícula molt coneguda
pel tema que va voler fer
tot en un únic pla, en una seqüència,
però tenia una limitació tècnica
que era que els rotllos, les bovines,
doncs tenien...
Són físicament definites, no?
Sí, clar.
Un moment les havia de canviar, no?
No podia, això no ho va inventar.
Llavors va treure una manera de dir,
bueno, doncs ja està,
faré 8 talls, diguem-ne,
i el tall sempre serà
l'esquena del protagonista
que s'acosta a la càmera,
llavors, en acostar-se a la càmera
queda com un fundido
del color de l'americana
que tenia el protagonista
o del color vestit que tenia el protagonista,
i quan ja feia el zoom
cap a l'altre costat,
ja havia, en aquell moment
ja havia canviat el rotllo,
llavors començava,
i continuava a ser també igual,
tot en una seqüència,
tot en moments i tal,
però ja amb el rotllo canviat, no?
Llavors ell va voler
fer aquesta intenció estilística,
va voler fer-ho també perquè
era una pel·lícula
en la que tenia ja molta llibertat,
perquè es veu que aquest home,
que era tan especial,
perquè totes les gent
tenen una miqueta de cosa
que volen fer la seva
i si no es barallen i tal,
abans havia estat amb el productor
David Oselni,
que havia començat
les primeres pel·lícules i tal,
es va barallar amb ell,
i llavors ell va muntar,
ja tenia una mica de quartos,
va muntar la seva productora
transatlàntic
i va dir,
bueno,
ara jo és la meva productora,
jo me lo guiso,
jo me lo como,
i va fer aquesta pel·lícula
amb una intenció
de reproduir una obra de teatre,
perquè hi ha una unitat d'acció
molt teatral
i una unitat d'espai
i una unitat tota,
de personatges allà
en una sola habitació i tal,
que podria ser una obra de teatre,
de fet estava ser una obra de teatre,
i va voler fer aquesta intenció
d'acostar-ho més
a l'estilisme del teatre,
feia jo de l'único plano seqüència,
llavors també,
primera col·laboració
de James Stewart,
que després va,
bueno,
va sortir en moltíssimes pel·lícules,
un actor fetit,
esclarament fetit,
estava molt jove en aquesta pel·lícula,
pel·lícula que agafa
aquestes teories
de Dostoyevsky,
no,
de crimen i castigo,
de que jo soc superior
intel·lectualment i moralment
a la resta,
i per tant tinc dret a fer
coses
que aquesta superioritat moral
em permet fer a les altres,
perquè són inferiors i tal,
i la cosa que triu fer
és l'assassinat,
però ja,
o sigui,
jo mato una persona
no perquè tingui un motiu
que,
bueno,
que d'òdio,
que m'ha fet no sé què,
que vull robar-la,
no,
o sigui,
jo soc superior a ell
i per demostrar-ho
faré un assassinat,
i per demostrar que soc superior
no a ell,
sinó a més gent,
faré un crimen perfecte,
i això és el motiu
una mica dels dos personatges
que ho fan molt bé
dos actors joves,
que ara no,
no els diguem
perquè no ens donaran,
diguem-ne,
i perquè em sembla
Extraños en la Noche també,
Extraños en un tren,
perdó,
del...
Sí, sí,
i va fer un paper també
en Espartaco,
que era el Claudius Claver,
aquest,
una mica el cunyat
del...
Classo,
que era la Polo de la Mista,
però és igual,
tot a...
Bueno,
tots els britànics,
així,
bueno,
de...
Són de qualitat,
eh?
Són de qualitat,
eh?
Són uns tios que fan molt bé allò,
ell fa el paper aquell de tandy,
diguem-ne,
perquè són uns tandis,
diguem-ne,
molt elegants,
fumant d'una manera molt elegant,
i sempre molt esfordiano,
d'estudiar...
Que es parlava d'aquesta coseta filo-gai,
no?
Que hi havia,
no?
Després, clar,
entre els dos que hi havia,
que un domina...
Vivien junts a la mateixa casa,
i tal.
Exacte,
un domina l'altre,
perquè l'havia dominat psicològicament,
i tal,
i l'altre,
i tal,
i bueno,
i al final,
aquesta submissió,
després de tota la teoria aquesta
de som superiors,
aquesta submissió amb l'antic professor,
que és una persona que és,
fins i tot,
més brillant intel·lectualment que ells,
fins i tot li fan servir la coartada,
que no, no,
és que hem fet el crim,
perquè això era una de les coses
que tu deies,
però tu a les seves classes
vas dir un dia que tal i qual
i li fan servir com la coartada,
no?
I al final,
aquesta persona,
ell és estiu,
és una persona molt intel·ligent,
doncs,
d'una manera,
molt subtil,
es dona compte que està passant
alguna cosa allà,
acaba de descobrir el pastel,
bueno,
i al final,
doncs,
acaba,
això,
doncs,
acaba,
com acaben aquestes pel·lícules,
no?
Com a Roser a l'Aurora
i com a acaben aquestes pel·lícules
de Hitchcock,
que al final,
sempre l'acupable acaba...
Sí,
que en aquest cas no utilitza
el famós McGuffin,
no?,
sinó que hi ha una cosa concreta,
hi ha un esdeveniment
que realment passa
i que hi ha una continuïtat
i hi ha una resolució,
això és molt important.
Hi ha un McGuffin,
però sí que hi ha un element
que tot i que no sigui
McGuffin,
perquè ja saps què és,
però hi ha un element
que és la pròpia soga,
que té un paper...
Sí que podríem parlar,
si s'ha de dir això.
No és que sigui
McGuffin,
McGuffin,
no és la maleta aquella
de Set de Mal,
no,
què hi ha d'aquesta maleta?
Tu ja saps la soga
pel que s'ha fet servir
i el que representa
i com està pilotant
tot aquest element
que el fan servir
de moltes maneres
innocents
durant el transcurso
de la pel·lícula,
però que tu saps
que està simbolitzant
tot el que té a darrere la soga,
no,
perquè la soga és,
això es veu ràpidament,
al principi de la pel·lícula
és el material
amb què hem fet
l'assassinat,
que es trangula la persona
amb la soga,
això es veu ràpidament,
però després
tot això té un,
bueno,
un desenvolupament
sobre aquest element físic
que és interessant.
I, bueno,
molt interessant.
També s'ha parlat
de la soga
com a element també
d'unificació,
de lo que deia,
d'aquests plans seqüències
enganxats un darrere de l'altre,
aquesta unió.
També es va parlar,
com tu deies,
molt bé de pel·lícula supremacista,
no,
vull dir,
des batillar d'aquestes,
clar,
és que és una pel·lícula
que va ser molt conflictiva
a l'època,
no,
dins del que seria,
doncs,
elements tan polítics,
no.
Hitchcock li va agradar
perquè es veu que l'obra de teatre
ja tenia aquests elements
i va dir,
bueno,
tot i que estem parlant
del 48,
o sigui,
el tio va dir,
vale,
però si vaig a una pel·lícula
que no tindran res explícit,
però implícit tindran molta cosa,
i llavors...
és que és unes visionaris
del món del cinema,
també aquest tio,
encara que en fes els anys 40,
el que dius,
unes pel·lícules
que són magnífiques,
que encara avui en dia dius,
a veure,
és que,
clar,
potser la forma de vestir
és el millor,
però és que
te les empasses perfectament
i te les creus,
i això és l'avantatge
que té aquest bon home.
Bueno,
Jaume,
de fet ens parles d'una altra pel·li,
si et sembla,
ara escoltem un momentet
aquesta peça
de Jefferson Airplane,
aquest grup,
insisteixo que va ser moure
pels anys 60 i llars,
70,
per al món de la psicodèlia,
va passar per al rock
també sinfònic,
va anar al concert
de Bústok mític,
el del 68,
que va tenir aquest element,
i després van començar
a passar com se n'era
passant les coses,
picar barallos,
no sé quantos,
i es va convertir això
en una cosa que es deia
Jefferson Starship,
que després va convertir
en Starship,
vull dir,
va haver tres evolucions,
Jefferson Starship
va ser més rockero
i Starship
va ser un grup
dels anys 80
de música,
opera,
sí, sí,
opera,
una cosa horrorosa,
no?,
que va tenir una cançó
molt famosa,
que avui ja la portaré,
que és lenta,
que no sé com va ser allà,
Can't Stopping,
no sé què,
no,
ara no me'n recordo,
Can't Stopping,
no,
sembla que és aquest,
sí,
exacte,
que són aquests,
amb una B,
exacte,
i com aquests són les altres,
com va sortir,
que sorprèn,
que tenim que veure
uns amb els altres,
exacte,
i ara escoltem
una part que és així,
més als anys,
principis dels 70,
em sembla que és
Somebody to Love,
que és aquesta línia
entre psicodèlica
i ja anem cap a camí
cap a un rock
una mica més correcte.
Jo diria que potser
és del EP del White Rabbit
o després,
que també...
Podria ser,
jo crec que estem a finals dels 60,
vols dir?
Sí,
el White Rabbit,
o sigui,
hi ha vídeos allà,
a gust,
cantant el White Rabbit,
jo no sé si aquesta és una mica després,
però...
Jo crec que estem en una línia
que ja quan escoltis
no és tan psicodèlic,
ja ve una línia més que per rock,
jo crec que és més 70 i poquet,
probablement,
però bueno,
una mica,
res,
com són dos minuters,
escoltem i opinem.
Molt bé.
When the truth is found
to be alive
Diu,
això que podem eliminar
en els cristians,
diu,
però la història
arribarà en un moment
que no n'estarà segur
que hagin existit.
Ah.
A mi m'agrada molt.
Sí, sí, sí.
Perquè jo trobo que això,
el que dona,
és una mesura
de la pràctica del poder,
d'una manera
descarosament
descarada, no?
I llavors,
doncs,
m'he quedat amb això,
però això,
a la pel·lícula
que ho va a dir,
queda compensat
per un altre final,
que és la man pròpia
del propi
Neró,
que l'assassina,
no?
Vull dir,
que li dona el final.
I ell diu,
va, ajuda'm,
que jo no soc capaç
de res,
i tot això.
jo penso que hi ha
un joc psicològic,
sociològic,
també,
aquí,
que fa entenedora
totes les constants
que veiem
en la pel·lícula.
La lluita,
el que fa pena
és el,
el,
aquell,
que...
Sí, espera,
no me'n recordo,
ara és que jo la tinc
una mica llunyana,
eh, la pel·li.
Lo Ejo,
lo Ejo,
i es diu aquell.
Bueno,
aquí el protagonista
és Peter Ustinov,
que és el paper que està...
Sí, sí, sí,
aquest me'n recordo.
L'altre qui és?
El Tijerino,
que és aquell,
bueno,
jo el conec pels noms.
Sí,
el Tijerino...
No me'n recordo,
és que estava buscant aquest,
l'altre sí.
Surt el Víctor Mature,
el Tampe Plumero,
que és el gegant aquest,
l'urso,
no?
No,
que et dones el Víctor Mature,
sí?
Sí,
que matava per les sandàlies.
jo diria que...
Ostres,
no,
igual m'estic confonent.
S'hi confons de Pé Plumero.
Sí,
perquè ara estic veient
que era un tio gros,
senyor Barba,
exacte,
no,
no és Víctor Mature.
No és Víctor Mature.
Allò també està molt bé,
sí, senyor.
El Mature era tota una senyora.
Sí,
sí.
Tot i que és bastant
tontorron,
que el Robert Tango,
que arriba de grans,
sí,
sí,
té aquell al darrere
que li va dient
només ets un home,
eh?
Clar.
I llavors sí,
que el va migdant,
eh?
d'allò.
O sigui,
és una pel·lícula
que sempre,
cada vegada que l'he vist,
li he trobat
algun detall.
Clar,
una cosa més,
no?
Uau,
que m'agrada.
Després,
altres coses,
no,
evidentment,
són tubotes,
no?
Però crec que sí,
que qui és malvat,
i jo penso que amb això
se n'ha parlat més d'una vegada,
jo crec que hi ha una línia,
que hi ha els de sobre
i els de sota
com a Metropolis,
Metropolis,
sí,
que els de sota
no veuen-li el sol
i en canvi els de sobre
no és que el veig
i que el gaudeixen
per tot arreu.
I llavors,
els que van a parar aquí dalt,
d'una manera o altra,
són més,
o sigui,
més defensors
del seu rang,
no?
Perquè,
perquè és clar,
és que s'hi acostumen,
aprenen a fer
tota la tremolla
que tu vulguis,
en fi.
I llavors,
tot aquest joc
d'això,
de superior
o inferior,
la veritat.
El que sí que també
tinc molt clar
i últimament
cada vegada
ho veig més clar
és que
qui salvarà
la raça humana
seran els de sota,
eh?
Molt clar,
sí.
Perquè els de sobre
no es destrueixen
ells mateixos,
no?
Sí, sí, sí.
Bueno,
a veure,
una cosa molt tonta.
Algú salvarà,
sí.
Una cosa molt essencial
i molt bàsica,
justament,
bueno,
ara aquí al taller
d'edres plàstiques
estem parlant d'Egipte
i diguem de l'antic Egipte
i clar,
al parlar de la societat,
no?
Vull dir,
parlàvem de qui sostenia
la societat egípcia?
Doncs els camperols
perquè no existia la moneda
llavors com es pagava
el funcionari,
l'escriva,
com es pagava
el sacerdote,
qualsevol,
doncs amb espècie,
amb blat,
exacte,
amb blat,
si era blat
o era cibada
o si era avena
o si era llegums
el que fos i tal,
no?
I després a partir d'aquí
la riquesa ja es podia fer
en forma de troca,
no?,
de canviar de troca
i tal que es feia,
no?,
doncs a nivell de comerciants,
no?,
doncs per roba,
per no sé què,
es caçaven,
però la base del país
eren els camperols,
per tant això
és una cosa molt important,
és a dir,
el que diem,
no?,
que el nivell més baix
de tots,
no?,
o el que estava
amb la línia més baixa
se'l va,
i això se passarà sempre,
els obrers estem aixecant el país,
punt,
i això està claríssim.
Sí,
però fins i tot això,
fins i tot,
fins i tot això
corre el perill
cada vegada més,
jo ho estic veient,
és més complicat,
totes les coses
són més simples,
canviant-les ja n'hi ha prou,
i llavors,
bueno,
serà la destrucció
del que era
l'orgull,
és com terra de faraons,
te'n recordes?
Sí,
sí,
que hi havia un arquitecte allà,
que era tot un belló,
que llavors els que tenen el poder
diuen,
ostres,
tu,
amb aquest paio,
és un que guanyem,
no?,
vull dir,
sobretot...
El paio era un arquitecte,
molt concret
de la història d'Egip,
que és allà Imhotep,
i aquest senyor
va arribar a ser Déu,
va arribar a ser venerat,
aquest home,
perquè va ser el creador
de les primeres piràmides,
i aquest paio,
però com ara estic una mica
versal en el món d'Egipcio,
per això ara ho tinc bastant clar,
però bueno,
que tampoc t'ho sèdia
ser aquest,
aquest senyor.
No me'n recordo
com se diu,
suposo que no.
La pel·lícula es deia Faraó,
es deia Faraó,
la pel·lícula,
no Terra de Faraons,
no?
Terra de Faraons.
És que sempre,
jo recordo a la universitat
quan la professora parlava,
diu que l'única pel·lícula
que era fidel
al concepte egipci
era Faraó,
per la forma de vestir,
per la forma de fer,
per la fòbica,
no hi havia res
de la parafernària
de Cleopatra,
Elizabeth Taylor allà,
no, no, no.
Faraó és una pel·lícula
que es va fer,
crec jo,
bastant més cap aquí,
sí, sí, sí,
més cap aquí,
i llavors
és una pel·lícula
que és extraordinària,
perquè és el que dius tu,
allò allà endevines,
un rigor...
És que és polaca,
allò que dius,
és com aquesta cosa
que diem del cinema,
que és la de,
diguem,
danés,
polac,
i tal.
Polaca dels 66.
66, sí, sí.
Però té un,
és una pel·lícula
que dius,
també bastant aixuta,
bastant seca,
allò que dius,
passa el que passa,
no,
no trobaràs allà
los faraones
corrents i volant,
no, no, no,
és una cosa...
Quan hi ha la lluna
que es fot,
també arriben,
això ho hem d'aprofitar,
per no sé què.
I tant que sí.
Bueno,
tot, doncs seguim parlant
de més cinema.
Una altra pel·lícula
recent d'escena,
d'estrena,
que és Alma Mater,
no sé si l'has pogut veure.
No.
És guanyadora
del Premi del Públic
de...
va ser,
no, Berlín,
perdó,
de l'any 2017,
de l'any passat,
i premi també
del Festival de Sevilla.
I clar,
és una pel·lícula
que et quedes una mica sorprès
perquè la direcció
és un senyor
que es diu
Philipp Le Loup,
Le Loup,
no,
i que dius,
ostres,
és un belga,
és una pel·lícula
amb diners belgues,
i llavors la pel·lícula
passa a la Franja de Gassa
i ja et descol·loques
perquè dius,
què fa un belga allà,
no,
vull dir,
i creen una atmosfera
de pel·lícula
totalment
de connotacions palestines.
Vull dir,
que és que sembla
una pel·lícula palestina
per la manera de fer,
per la manera de plantejar,
per,
no sé,
tot,
no?
I és una pel·lícula
absolutament increïble.
Jo em vaig quedar,
vaig dir,
què estic veient?
Vull dir,
què és això?
Quina meravella,
no?
Què ha fet
amb un espai tan reduït?
És a dir,
no surten de la casa
un moment determinat.
És a dir,
tot el terror
que pot haver
en una franja
com és aquesta,
la franja de Gaza,
al mig
d'aquesta guerra
que mai s'acaba,
però quan sobretot
era un moment
parlem bastant potent,
dels franctiradors
que estan,
vull dir,
a tot arreu,
i com és impossible
sortir al carrer.
El moment que surts al carrer
et maten,
no hi ha volta de full
o et intenten disparar,
per tant,
aquesta és la qüestió,
no?
I com una família
resisteix
amb tota una mena
de barriada
absolutament destrossada,
no?,
dins d'una casa.
i és d'una contundència
absoluta,
vull dir,
ja en uns mesos de termini,
és una plena curteta,
durà una hora i 26 minuts.
Ja l'he vist.
Ella és una senyora
que no me'n recordo
com es diu ara,
no sé què,
Mat,
no me'n recordo,
però que és molt coneguda
dins del cinema israelí,
vull dir,
és una persona
que té un referent,
i llavors
és el que diem,
a casa està ella
amb el seu sogre,
el seu marit
està lluitant,
per tant,
no es fa present mai,
sí que diu
parla amb el teu pare,
truca amb el teu pare,
no?
Les comunicacions són terribles,
no?
La televisió no funciona,
no hi ha antena,
lògicament,
no?
Vull dir,
internet és l'únic
que poden intentar mirar.
Està ambientada
l'actualitat.
Sí, sí, sí, sí, sí,
i és,
i llavors
està ella,
que és la mare de la família,
que té fills,
no?
Té dos fills,
em sembla,
dos filles,
perdó,
un fill petit,
i el nòvio d'una d'elles
que s'ha quedat allà
perquè va venir
per veure la seva nòvia,
no?
I, clar,
i dius,
no surts perquè et mataran,
perquè has agafat un moment terrible
i llavors converteix.
I després,
una altra,
és una casa molt gran,
és un pis gran,
i llavors una habitació
on hi ha una dona,
vull dir,
li dona,
és a dir,
li lloga una habitació,
que això,
bueno,
també passa lògicament,
i tal,
i llavors amb un matrimoni
amb una nena,
amb un nen petit,
amb un nadó.
I, a banda,
una serventa,
perquè eren gent bé,
clar,
fins que arriba la guerra,
i la serventa
no la deixaran al carrer,
llavors se la queden,
encara no la puguin pagar,
però, clar,
estan allà dins,
no?
I és el que es viu allà dins,
no?
Llavors,
inicialment,
no?
Sembla que dius,
d'aquí no sortirem,
però, clar,
llavors,
de cop i volta,
arriben agents externs,
no?
Clar,
ha de passar,
exacte,
i aquest agent que entra
fa que la pel·lícula
sigui tremendament violenta,
tremendament salvatge,
els personatges que entren
dins de la casa
són molt desagradables,
no es veu sang i fetge,
però sí que és desagradable
la seqüència,
hi ha una escena
que a mi em posa
molt nerviós,
perquè el tio
està allà a sobre d'ella,
no?
I tal, no?
Llavors,
fa un gest
bastant desagradable,
no?
Que és com dient,
bueno,
doncs ara farem el que farem,
ens entenem per on van els trets,
no?
Com escupa la mà,
no?
Com veus que es refrega ella,
com es refrega ell,
és una sensació,
com dius,
no?
Vull dir que no veus res,
però fa angúnia,
no?
Perquè estàs veient
que l'altre amb una cara de fàstic
absolutament entregada
al fet
perquè no li facin res
a la família,
és a dir,
que es deixa ella violar
perquè no...
Bueno, bueno,
és d'una contundència
mentre el nen està plorant
a l'habitació al nadó
i no poden sortir de la cuina
que estan tancats
perquè tenen por,
clar,
que els matin a tots,
és claustrofòbica,
però en una categoria també,
de debò,
que val moltíssim la pena,
eh?
Ja l'hi he vist.
Val moltíssim la pena,
eh?
Estic d'acord.
Val la pena
i no m'estranya
que sigui un premi de públic,
vull dir,
perquè és interessant.
Polscota,
però molt bo.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Molt de groc ja
durant la pel·lícula.
Molt?
Groc.
Sí,
sí,
és una sensació
com de,
sí,
una sensació
com molt de polseguera,
no?,
d'aquesta cosa,
sí, sí,
groc, marronós,
no?
Sí,
se predomina totalment.
Sí, sí, sí,
sí,
fa una mica sensació
com d'angoixa,
però val la pena, eh?
Això també està bé,
eh?
Recordar precisament...
Sí, sí, sí,
la pare estètica,
no?,
com a tal.
Tenim una mica més de temps,
a banda del temps
que està marcat aquí,
perquè hi ha hagut una cosa,
però ja us explicaré després,
per tant,
podem seguir parlant
d'un parell de pel·lícules,
fins i tot,
sí, sí, sí,
encara que sigui fora.
M'has enganxat una mica de...
Bueno, Jaume,
si vols parlar tu
o jo comento una altra cosa
mentrestant,
si voleu.
Comenta, comenta,
si ja s'has enganxat una mica de...
Digue'm, Jaume, digue'm.
Jo us parlaré d'una pel·lícula
que es diu
Lluvia Negra.
Lluvia Negra.
Ai.
Ah.
La cosa és que no me'n recordo
massa bé ara,
la vaig veure aquest estiu, eh?
Lluvia Negra,
ostres,
com sona a mi això,
també l'ha vist jo això,
a mi també em sona,
a mi també em sona molt.
Dark Rain,
o és una altra cosa,
o jo estic flipant?
No, no ho sé.
Llluvia Negra,
es diu?
Llluvia Negra.
Tal com sona?
Tal com sona.
És que em va impressionar molt,
però se m'ha quedat la impressió
sense que la raonassa.
No, no,
és que a mi també em sona a algú,
però no sé si és la mateixa,
la mateixa idea.
Bueno, fem una cosa,
mentre per buscar el Nacho,
que és d'embèlica,
diguem-ne,
o de passar...
He vist aquí una lluvia negra,
que té a veure amb la Segona Guerra Mundial
allà a Miroshima,
pot ser, no?
No és aquesta?
Una altra lluvia negra?
Sí.
A veure si...
Ara n'hi haurà una pila, oi?
Però de què va, de què va?
És que és això,
que intento recordar-ho
i no m'acaba...
Fem memòria,
mentrestant,
a veure si trobem...
No, doncs fem memòria
i llavors a partir d'aquí
doncs ho mirem.
Jo, si voleu,
mentrestant,
res,
en tres minutets
us parlo d'una sèrie
que es diu
Wayward Pines,
que és una sèrie de la Fox,
no és de Netflix,
aquesta cosa que parla
l'altre dia de la Netflix,
recordeu que vam parlar d'això,
però és una altra cadena,
però és una altra història.
És una sèrie creada
per l'M. Night Shyamalan,
per tant,
la base és bona,
inicialment,
i a partir d'aquí
el primer capítol el fa ell,
per tant,
anem bé.
Ell és el Tom
Matt Dillon,
el que porta,
i llavors
és curiós perquè
ja en el principi,
doncs això,
clar,
són dues temporades,
s'ha acabat
perquè la gent
no ha volgut seguir.
Jo entenc que la primera
tingui èxit,
la segona entenc
que s'hagi acabat l'èxit.
Llavors,
què és el que passa?
estem parlant d'un poble
que es diu
Weyward Pines.
No és Twin Peaks,
no és Twin Peaks,
però hi ha una semblança,
és un lloc
que és diferent,
que és estrany.
He llegit alguna cosa d'això.
Exacte,
molt curiós,
molt perfecte tot,
molt ben ubicat,
tot és,
no sé,
però allà apareix,
exacte,
però apareix la gent
que de cop i volta
ha tingut un accident.
Mira què dic.
gent que recorda un accident
i a partir d'aquí
les coses,
doncs dius
què passa aquí.
Doncs no és que sigui un accident,
és que aquí apareixen
2.000 anys després.
D'acord?
Sí, sí.
És el reducte
de la humanitat
perquè la humanitat
ha evolucionat
d'una manera
que la humanitat
s'ha convertit
una altra vegada
en una mena
d'ésser prehistòric
i carronyero,
directament,
no?
I carnívor.
És com una temànic
com una temàtica
del bòsque,
però un poc
que no era al revés.
Exacte, al revés.
Sí, senyor.
Això mateix.
El bòsque era
que estaven allà tancats
i s'havien quedat
400 anys enrere
i vivien com
els colonos puritanos
i fora allà
estem al 2000
i aquí és al revés.
Doncs a la inversa.
Sí, senyor.
Llavors,
a partir d'aquí
és una situació
que dius
no està malament.
Tot això,
evidentment,
prové
de la ment
d'un senyor
que es diu
Pilcher,
David Pilcher,
que és un personatge
de la sèrie com a tal,
que és un científic
que a la nostra època
se n'adona
que 2000 anys després
passarà aquesta evolució.
Està veient
l'evolució
de les persones.
Hi ha una evolució física.
Fundació
d'Asimov.
Exacte.
Homes i dones
molt forts físicament,
amb un desenvolupament
de les dents,
de les urpes,
una mena com
una evolució,
una evolució més
de l'home,
del cromanyó
en el neandertal
i ara
l'homo sàpies.
Segons les seves necessitats.
Exacte.
I a partir d'aquí
es genera això,
que en un principi
es presenten
com autèntics salvatges,
els diuen avis,
de rara avis,
imagino que anirà la cosa,
d'abarracions,
com fan la traducció
potser no és la més correcta,
i a partir d'aquí
ells el que fan
és crear
una gran muralla
electrificada,
impossible de gairebé
de vestir
i creen
el reducte dels humans.
Però clar,
hi ha unes normes,
unes normes
que passen
en un principi
per controlar
el que passi dins,
i després,
gairebé la segona temporada
és una dictadura
hilderiana,
absolutament el que hi ha
allà dins,
és lògic,
amb aquests espais
tan tancats
que hi hagi aquest element.
I tot això
com va evolucionant.
Per tant,
no és entrar
ni deixar d'entrar.
Una primera temporada
molt sencera,
una segona temporada
bastant més fallida.
Però encara i així,
té un interès,
és una sèrie que dius,
bueno,
l'únic que la llàstima
és que
l'últim capítol,
l'últim minut
de l'últim capítol,
de la segona temporada,
te'l deixa obert,
no te'l deixa que dius,
ara sí que potser
tornaríem a trobar-nos
amb una bona tercera temporada
si es fa bé la cosa.
Però,
si el punt d'arrencada
és bo.
Sí,
és un punt d'arrencada
molt bo.
I és un punt d'unió
que és el més important.
Aquest punt d'unió
dona molta perspectiva
i hauria donat
molt de joc.
Però,
depèn de qui ho dirigis,
no?
Exacte.
Segons les mans
que vegi.
Ens quedan quatre minutets
si voleu
parlar d'alguna cosa.
Més?
Sí,
parla, parla, parla.
Un home,
quan un home
estima una dona.
Ai.
M'agrada aquesta cosa.
Ai,
aquesta cosa.
És un mica llonyo,
això, eh?
Sí,
però...
és borratxona.
Sí.
Hi ha les borratxeres
pel mig,
els canvis
d'estimació
en el moment
que et recuperes
d'allò
que t'havies fet.
Jo
ho trobo
molt terapèutic.
A veure,
que no m'he liat.
Això és el Michael Keaton?
Sí,
no.
No?
Qui és aquesta criatura?
És el d'allò,
l'Ambi Garcia i la...
Ah, l'Ambi Garcia.
I l'aquella
que es va parar
tantes vegades.
No ho recordo.
La Meg Raya?
La Meg Raya.
Segur.
Aquesta, aquesta.
No sabia qui era,
però...
No, no, no, home.
És que jo
ja l'he oblidat
de la meva ment
perquè aquesta criatura
va ser la primera
que va començar
a posar-se
com una pepona
i va acabar
a tenir...
Sí, sí, sí.
Clitxada, no?
Clitxada.
Doncs, el que té d'interès
aquesta pel·lícula
precisament és això,
ni més ni menys,
no?
Sí, sí, sí.
Que l'evolució que fan
del que és la recuperació
d'ella
en quant a l'addicció
a l'alcohol
és tremendament realista,
no ho sé,
la trobo...
Perquè, bueno,
va enamorant-se
d'un que ha petit com ell,
és clar,
llavors el seu morit
ja no...
Sí que va acabar...
Massa perfecta,
tu, no?
I jo el que veig
és que als 80s
va haver-hi una època
80s-90s,
aquest moment, no?
d'unes pel·lícules americanes
amb una certa sensació
adolcurada,
una cosa així que dius
que no t'acaba bé,
unos happy ends
que te quedes muerto,
dius...
Pando Harry contra Charlie
també és aquesta,
la mateixa.
Sí, sí, sí.
És que estem parlant
del mateix concepte visual.
Que la detenguen, no?
És que hi ha...
Toda aquesta cosa,
clar, jo no fa gaire
vaig repassar una mica
el cinema dels 80s,
no me'n recordaré ara, no?
Però vas dir,
mare de Déu, senyor,
del cinema americano
vas dir,
però aquest tot és el mateix?
I clar,
i tots aquests guapetones,
que eren guapos, no?
Y tal, no?
I dius,
per Déu, senyor,
no, no, no, no.
Però bueno, mira,
son etapas, no?
Y son moments, no?
Que aquesta no és el
del orgasmo fingido?
Sí, no,
es de cuando Harry
encontró a Sally.
Es la única escena
que es divertida, no?
Sí, sí, sí.
Que, pero tú no sé qué,
y dices,
mis orgasmos,
todos fingidos,
no me lo creo,
come!
Y llavors,
la tía comienza fea yo,
tal y cual,
llavors marcha,
igual marcha más a las ganas,
diu el tío,
pues que sepas que
lo mío también lo fingido.
I llavors,
l'altra senyora
que estava,
que té una edad,
diu,
¿me puede poder lo mismo
que esa senyora?
Sí, sí, sí.
És una senyora
que té una edad
que ja fa temps
que sembla que no fa res, no?
Aquesta escena,
o sea,
trayent toda la resta,
sobresurte,
com lo digo,
aquesta escena es...
Però aquests punts
de genialitat,
això està molt bé.
Vull dir,
a mi s'ho de dir,
que està bé,
perquè, clar,
els directors
han de tenir algun punt,
per molt que siguin així
bastant metòdics,
bastant amb una línia
d'aquests...
I el cinema romàntic
té moments bons,
oi,
el cinema romàntic
té moments bons,
quan l'allò de la cap
s'agafa,
oi,
no,
i que arriba,
ja,
ja,
ja,
i puntaries...
O lo factualito.
O lo factualito,
sí,
o lo factualito.
O lo factualito,
és que és una altra cosa,
té més mala llet,
no?
Té més mala llet.
Jo sempre hem parlat
de les dobles,
aquells de luces.
Ah, sí, sí,
dels preservatius.
Los actores que doblen
los actores porno,
dient que això és divertidíssim
i encantador.
Hi ha coses que recordes
d'un cinema més senzill,
entre cometes,
no tan elaborat,
no?
I tant,
tant concret.
Sí,
però jo voldria destacar
també encara una altra coseta,
un minutet,
no?
Sí,
és que quan una persona
passa algun tipus
de problemàtica,
sigui addicció,
sigui,
bueno,
poden ser de moltes memes,
és com si veritablement
fos més intel·ligent
que els altres.
I aquesta és una d'aquelles coses
que també es va,
es va posar,
en el context social
en què vivim.
I llavors,
esclar,
em va sobtar,
no?,
quan vaig veure
aquesta història.
Molt bé.
Molt bé.
Primer,
parlant de coses dolces.
Sí.
Oi.
Without You,
de Nilsson,
no és la de la
Marea Carey,
que allò és una cosa
adolcurada.
Les lentes,
i en la lenta.
Però, sí, sí.
Sortiu molt a una pel·lícula,
eh?
Sí.
I no sé si era
Forrest Gump
era Everybody's Talking,
de Nilsson.
Però bé,
és una d'aquestes pel·lícules també.
Segur que ha sorridat moltes.
I tant que sí.
Ens hem d'acomiadar.
Bé,
doncs ens acomiadem.
Que vagi molt bé.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
L'Àdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, durante 8.1