BABILÒNIA
Doncs benvinguts un dijous més al Babilònia.
Avui estem amb la grata companyia dels nostres companys, la Rosa, què tal?
Hola, molt bé, bona tarda.
Com estem?
Bé, fantàstic.
El Jaume?
Hola, bona tarda.
Bueno, i el que us parla el Xesco, eh? Avui no diem cognoms, o sí, els diem els cognoms, no?
No, clar, avui ja som molt coneguts nosaltres ja, en tota la comarca.
Totalment.
I part de Barcelona.
Com els hobbits, no?, de la comarca, no?
Sí, però ja sortim, ja s'animem a sortir també.
Jo una mica hobbits...
N'hem explorat ara.
Jo una mica hobbits sí que soc perquè tinc pèls als peus.
o jo no.
Això no ho negarem.
Jo en tenia, eh?
Ah, clar.
És veritat, un dia d'un estudi...
Comencem avui.
Amb l'edat, per què els cabells dels peus i de les pantorrilles es van caient?
És una cosa que a mi em preocupa, eh?
Home, no sé si és necessari, no?
Per què?
En la teoria de la supervivència, el que és necessari, sobreviu.
Clar.
Això et preocupa per...
Cau, el que no cau.
Perquè veus...
El que no és necessari, fora pelos.
No sé aquella cosa que dius, per què?
No, no hi ha...
Home, s'entén...
No, no hi ha igual, deixem-ho.
Quin tema més pelut, avui.
Exacte, exacte.
Doncs parlem, justament avui, de pèls parlarem pocs.
Al contrari, parlarem de coses de nivell, eh?
Del Festival Gershin, que la Rosa va anar a veure a l'auditori de Barcelona.
Parlem d'una exposició que tenim aquí a Can Ginestà, del Jordi Rosés, el Déjà-vu, aquesta barreja de poesia, no?
Em sembla, en mar contemporani.
Sí.
Parlem d'un llibre que ens pot sobtar, però que, bueno, la sorpresa és majúscula, que és reza por Miguel Ángel, de Christian Galvez.
Aquest del de Passapalabra, diré, home, doncs aquest què fa? Doncs, bueno, doncs fa bons llibres, no es fa malament, la veritat.
I de cinema parlem de La Modista, de La Nòvia, d'I Origins, d'Ave César, d'Scoop, i a veure si podem parlar de Techo Comida, que me la teniu batada.
És com el cas del Viaje de Sinsmarí, eh? Vull dir, és com un recorrent, no?
És la de davant, home?
Sí, exacte, la forma.
No, no, és la mateixa.
Però en parlarem, en parlarem. Farem un forat, encara que sigui, per comentar aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula petita, però absolutament tremenda, eh? Vull dir, que s'ha de comentar.
Vale, Rosa, parlem de Gershin.
En tindrem, bueno, de fons, Abel Abartoch, amb el que seria amb Carajan, eh? No te diuen nada, però aquesta sinfon.
Casi nada.
La filarmònica de Berlín, tampoc ho diu casi nada, amb música per corda, percussió i zelesta.
Aquesta mena de l'aliment de corda, no sé si es diu correctament zelesta, en català, em sembla que sí, en zeta.
Crec que sí, en zeta, sí.
I concert per orquestra, en tindrem de fons, escoltarem les diferents parts, en Dante, S'Alegros i tal, i bé, a veure si tenim per aquí temps,
i posarem alguna peça que ja trobarem.
Rosa, però abans, parlant de música clàssica, Gershin estaria amb la línia, no?, ja del...
Sí, sí, música clàssica, música moderna, música culta, és una miqueta aquesta concepció, no?
Una mica de blues, també?
Sí, també, clar, és que ell, de fet, se defineix una mica com un còctel.
Oi que sí?
Sí, sí, perquè és com la beguda, que hi poses diferents elements, diferents ingredients, i és això la gràcia que té, no?, després el resultat, no?
Sí, sí, perquè ell té una combinació, i mira, entrent ja en matèria, una combinació de diferents ingredients, no?
El jazz, com tu ben deies, la música negra, la música francesa impressionista, el pocs romanticisme de Rokmaninov,
l'avantguarda nord-americana de compositors com Edgar Barres, Charles Eaves o Enric Owell.
També l'ambient de la comèdia musical, el que era la light opera, sorgia dels Estats Units, gràcies a la emigració, diu, de músics europeus,
i de forma acusada i especial, la improvisació i la intuïció, era un músic molt intuitiu.
Ell va morir molt jove, ell va morir als 39 anys, o sigui, ja va fer moltes, moltes peses,
i va ser una miqueta com un revolucionari de la música, de la música del moment, no?, de finals del segle XIX, principis del XX.
ell va morir el 1937, ja et dic amb 39 anys només, de fet va ser contemporani del Maurice Rabel.
Oh?
Sí, i bueno, el que hi ha en el Grobració, si realment va existir algun tipus de relació entre tots dos, no?
A veure, el Gershwin era molt...
A veure, molt senzill, des d'aquest punt de vista.
Mira que estava triomfant moltíssim i guanyava molts diners, tenia molt d'èxit les seves composicions.
però sempre volia ser disseble de diferents músics, no?, doncs del Rabel mateix i d'altres, no?
Però, bueno, mira, no és que mirava a veure de quins... ara, després ja em surt, ja vindrà.
I, bueno, perquè era massa modest, val?
Volia aprendre, volia aprendre de tots, però realment ell va ser un geni de la seva època, eh?
Era música, bueno, doncs d'una persona que s'havia fet a si mateix, pràcticament, eh?
Les peces que es van tocar la setmana passada a l'auditori, era un festival que són tres dies, era divendres, dissabte i diumenge, o sigui, els dies 15, 16 i 17, era, doncs, l'obertura de West Side Story.
Sí.
Ah, no, perdó, aquest és el de l'Eure del Bestie, mira, comença precisament de la que acompanyava.
El George Gersing, el concert per a piano i orquestra en fa major.
Un altre que és I Got Rhythm.
I Got Rhythm.
I Got Rhythm.
I Got Rhythm.
I Got Music.
M'encanta aquesta cançó, ho sento, eh?
Exacte.
Vull dir, ja.
Sí, sí, sí, posa aquesta.
Amb un solista, un pianista, que és l'Alexei Bolodin, molt bé també, el pianista, molt bé, molt bé.
I l'adaptació que va fer per a orquestra d'un americà a París, eh?
També, aquesta xulíssima, també.
Que guai, això.
Molt maca.
Després, altres dies, sí que van tocar també, van tocar la Rapsòdia in Blue, d'acord?
Sí.
I una obertura cubana i una segona Rapsòdia, això, diferents dies.
Clar, no era ben bé exactament el mateix programa als tres dies, eh?
Doncs, molt maco, molt maco.
És preciós.
De fet, és això, no?
Que diu que aquest concert va ser un dels moments, o va constituir un dels moments més intensos i fascinants de la temporada de la OBT, d'acord?
Jo abans us comentava que ell havia demanat de fer classes amb molta gent, fins i tot amb Igor Stravinsky, d'acord?
Ah, d'acord.
I, clar, però aquests grans músics, quan es sabentaven o sentien aquest comentari, diuen, home, ja m'agradaria a mi que em donessis que gràcies a mi, perquè mira, si ell és famós i està guanyant diners, no?
I jo, en canvi, doncs, sí, molta fama, però...
Doncs, vale, molt maco, ja et dic que és molt la pena.
El director era un director convidat, l'Andriu Grams, que, bueno, també va ser una mica un nen prodigi, perquè als vuit anys ja tocava el violí, no va començar a estudiar el violí ja, amb vuit anyets.
Després ja ha fet totes les estudis de director d'orquestra, a part que és un gran violinista, també.
I ha dit que el solista era el pianista Alexei Bolodin, que també, doncs, genial, genial.
És un concert molt maco, la veritat, és que sí, val la pena, eh?
Molt bé.
Ara ja, l'OBC ja té, l'Orquestra de Barcelona ja té la programació, no?, per la pròxima temporada.
I com pinta això, Rosa?
Molt bé, també.
Molt bé, no?
Molt bé, molt bé, molt bé. Sí que ja renovem, també, renovem abonament.
Molt bé, l'hem apuntat alguna, eh?
Sí, vinga, doncs ja passarem al programa.
Sí, sí, passa al programa perquè tinc ganes de veure un concert fa temps, bé, fa temps, no?
És que entre una cosa i l'altra, entre el que seria coses, exposicions i tal, que més vaig per aquesta línia, cinema i tal,
em deixo el tema música sempre amb una segona línia, eh?
Molt bé.
Però alguna cosa, això de Gershin m'hauria encantat, directament, eh?
Vull dir, soc un forofo i llàstima, perquè si no t'haguessis d'escolt.
Sí, sí, va ser fascinant, sí.
Molt bé, molt xulo.
Vinga.
A veure si trobo després un tema de Gershin, que estigui en ell, i a veure si tenim això.
Vinga, posem un fragment.
Sí, sí, sí.
Jaume, parles del déjà-vu, o déjà-vu, o no sé com dir això.
Sí, déjà-vu, oi, diuen?
Sí, no, déjà-vu, déjà-vu, déjà-vu.
Això vol dir que ja ho coneixes, no?
O sigui, que és com familiar.
Exacte, que has tingut com una sensació que això has viscut o que ho has vist, no?
Més aviat.
Doncs ni més ni menys.
Jo penso que el títol està molt ben trobat,
perquè, veritablement, tot el que es diuen els poemes,
bàsicament és poesia.
Per cert, jo diria que prou ben presentat, no?
Vull dir, amb quadres i tal, i amb un fons de paper...
Bé, vull dir, m'ha semblat original, per dir-ho d'una manera,
i jo d'originalitat, i en tinc molt poc, eh?
Però diguem-ne que això ho he trobat així.
La veritat és que tots els poemes, doncs, són com molt sabuts, no?
És, et repeteix, no?, aquelles constants, per exemple,
que li podríem, que la setmana passada,
quan parlàvem de la Rosa, que va estar entusiasmada,
que digués el poema de Martí Pol,
doncs, aprofites, doncs, per destacar,
doncs, que en definitiva, si el Martí Pol hi estava d'acord,
doncs jo també, o fins i tot tu també et vas manifestar en aquesta línia, no?
Doncs llavors, avui, la veritat és que,
no sé si és perquè vosaltres estàveu a sobre, no?,
estàveu a la classe, encara,
i llavors dic, guaita, ara podria...
Vas a aprofitar, no?, podria aprofitar, sí.
Home, avui, si t'hagués pogut pujar també, eh?
Em puc pujar, oi?
Com una conferència, vens a dalt, home,
qualsevol dia que tu vulguis, t'has convidat, ja ho saps.
Va, doncs, un dia que arribi d'hora, vindré que parla.
Clar, clar que sí.
Oh, quina il·lusió que em fa això.
Que no ho digui.
Clar que sí, tu passaràs molt bé.
Clar, i a més convidat com ja estàs, eh?
Unes classes molt interessants, sí.
Home, serà que no ho conec, com aquest.
Home, això, per això mateix, això, per això.
Deixa vi, també, eh?
Deixa vi, ja, molt bé.
I això no ho hem preparat, això ens ha sigut.
Això és punt a neïtat, aquí, ja.
Jo ja soc cos veig.
Tenim tables, ja.
Jo soc cos veig, ja.
Perro viejo, que es diu en castellà, eh?
Vull dir que no.
Molt bé.
Paral·lelament, també hi ha un parell d'estructures
que podries ser arquitectura pròpia.
Està bé, també, perquè, bueno, vull dir,
l'home té la seva presència,
doncs, amb dues posicions,
que l'una podria ser contemplant la Lluna,
i l'altra, no recordo bé,
però podria, no sé,
situar-ho, doncs, en que
l'hi ha interessat tot plegat, no?
Perquè està en el mig de la sala,
i això no deixa de ser, doncs, interessant.
En definitiva, un muntatge que segur,
que 20 anys enrere, no se li hagués passat cap a ningú,
i que això de les exposicions i els seus muntatges,
jo crec que va evolucionant d'una manera,
que si més no, encara que sigui deixa-m'hi,
la veritat és que, doncs, t'interessa, eh?
Vull dir, el muntatge també és prou interessant.
Poemes.
Amor, fraternitat,
totes aquestes coses tan conegudes,
tan entranyables, en definitiva.
Fantàstic.
Jo n'he pogut veure-la encara,
però, bueno, el Jordi Rosés és un...
Bueno, és conegut,
i és una persona que jo coneixo,
bueno, d'una forma indirecta,
però perquè és el germà d'una amiga meva,
que va anar amb el col·legi,
i de sempre, eh?
Vull dir, ens coneixem i tal,
és una persona que va tenir sempre aquesta capacitat,
i, bueno, i va destacar, sobretot,
per aquest domini, no?, la poesia.
A Sant Jus tenim uns quants poetes
de cert renom i de cert nivell,
a banda, lògicament, del senyor Margarit,
que el coneix tothom.
Hi ha por ahí un parell més, eh?
El Jordi Rosés i jo sé un amic meu, també,
en Joan Buixeda,
que també ha escrit un parell de llibres,
o no sé, crec, un parell,
a lo millor ara m'he perdut, no?,
però ha guanyat diferents premis de poesia, no?
Cal no oblidar-los i anar-los...
No, no, esclar, esclar,
l'únic que li he perdut la pista,
aquest també amic meu de tota la vida,
però, bueno, aquestes coses que passen, no?,
que cadascú fa la seva línia,
però, bé, per tant, també tenim uns quants
aquí a Sant Jus.
Bé, no seguim amb la poesia,
seguim amb el que seria la literatura,
en aquest cas, eh?
I, bueno, una cosa sorprenent,
ja ens va sorprendre el senyor Christian Galvez,
que ja sabeu que és aquesta persona
que fa el Passapalabra, Telecinco,
que és aquest nanu que, bueno,
cantauria, és...
Bueno, tu la coneixes, Jaume?
No, jo la coneixo.
Bé, és un programa que fan fa...
Com, com, com, com...
Ja, bueno, hi ha coses que...
No, això també perquè és un programa
que és així cultural
i a mi m'agrada la part d'aquesta pedra del rosco
que diuen, no?,
que això és el que m'agrada
perquè fan preguntes i està molt bé.
I, bueno, llavors és un nanu que, bueno,
que inicialment, bueno,
serveu un nanu normal,
amb una cultura essencial,
bé, correcta,
una persona totalment, vaja,
un presentador de televisió
que dius, bueno,
fins aquí arribo, fins aquí no arribo.
Està molt de moda això
que els presentadors
i tot això facin llibres.
Bueno, l'Àngel Escaso,
en el seu moment també
era presentadora
i, mira,
s'ha convertit en escriptora,
definitivament, no?
Però, bueno,
no era tan habitual, no?
Això, i ara tothom,
fins i tot l'Adelena Esteban,
fa llibres,
també fa llibres.
Aquestes llibres,
bueno, està allà...
I, bueno,
i la Sandra Berneda,
que també és una noia catalana,
que surt a 8 TV,
però també està a Telecinco,
bueno, tothom està fent llibres
aprofitant la vinentesa.
Però, en aquest cas,
és sorprenent.
Aquest nano va fer,
en qüestió d'un any
o any i mig,
un que es deia
Matar a Leonardo da Vinci,
que era un llibre
que, bueno,
jo vaig llegir-lo per gust, no?
I em vaig adonar
que era un llibre
que estava tremendament documentat.
Estava molt ben documentat,
perquè és un tema
que jo domino.
En aquest cas,
per la meva condició
d'història de l'art,
doncs, clar,
dius, a veure
quines zusques
posa aquest nano.
Doncs no.
Va fer un estudi
biogràfic excel·lent
de Leonardo da Vinci.
va novel·lar
allò que calia,
és a dir,
va fer coses que dius,
ah, això ja és una cosa
que no ha passat, no?
Per exemple,
quan salva
a Lorenzo de Medici
de la conjura
dels Pazzi,
surten volant
per la cúpula
del Duomo de Florència
amb un artilugi
inventat per Leonardo.
Això és impossible.
Funcionaven aquelles artilugies,
però això no està documentat.
Però és aquest joc
que fa ell, no?
I ara fa poc
ha escrit un altre llibre
que és
el Rezat por Miguel Ángel.
Per tant,
està fent una trilogia
del Renaixement.
Clar,
jo penso,
el tercer,
què serà?
Algo de Rafael?
Perquè clar,
ens faltaria aquest,
els tres importants
serien aquests,
però bueno,
no ho sé,
tinc el meu dubte.
L'únic que amb aquest,
que és el Rezat por Miguel Ángel,
que comentarem ara,
no és tan,
a igual que matar a Miguel Ángel,
ai, matar a Leonardo da Vinci
era un llibre molt de Leonardo,
aquest ha volgut abastir més.
I llavors,
no només s'ha quedat amb Miquel Ángel,
que l'ha tractat fins a un límit,
no ha aprofundit tant,
sinó que s'ha mogut per altres punts,
com per exemple,
l'Espanya de Carles I,
o la França,
d'aquella època,
és a dir,
de Francesc II,
vull dir,
es mou per altres punts
que no només és Florència o Roma
i la Itàlia renaixantista.
Llavors,
jo crec que ha obert masses fronts,
des del meu punt de vista,
i és un llibre
que la part documental
a vegades es fa una mica xafugosa,
una miqueta recarregada,
diu veritats com punys,
hi ha moments que,
hi ha coses que no li importen tant,
és a dir,
per exemple,
quan parla del Miquel Ángel,
el famós Miquel Ángel,
doncs no li fa la importància que té.
En canvi,
quan parla de la Capella Sixtina,
és avorriment.
I clar,
és el que diem,
cau amb els tòpics,
de caure en peces
tremendament conegudes,
que està molt bé,
perquè és un llibre
que s'ha de vendre.
Però encara hi ha així,
em preocupa
perquè,
insisteixo,
parla de molta gent,
és a dir,
ha agafat tanta documentació,
ha fet un llibre
de 600 pàgines,
que crec
que el que era
lleuger
a l'Horardo da Vinci,
amb aquest rellot
per Miguel Ángel,
l'ha fet més condensat,
més complex.
I la gent
que no té un nivell,
igual que amb l'altre llibre,
amb el Leonardo,
era fàcil agafar-li el què,
aquí crec que li costarà més.
És més sec,
més aixut.
Li falta més l'aventureta
que podria ser una novel·la,
perquè no estem parlant d'un assaig,
estem parlant d'una novel·la.
fins i tot,
exacte.
Hi ha moments
que fan trobades
entre Rafael,
Leonardo i Miquel Àngel,
vull dir,
que està molt bé,
que sabem
que hi ha unes possibles connexions,
que hi ha moments
que sí que coincideixen,
altres que s'odien,
i això sí que ho juga.
Però,
no ho sé,
no ho sé,
hi ha coses,
hi ha una cosa tremenda,
vull dir,
que a mi això
em trontolla absolutament,
però bueno,
ja està,
vull dir,
jo crec que és el que diem,
és un llibre
per passar l'estona,
és molt conegut,
i a partir d'aquí,
doncs,
tira milles,
no?
Ara,
el tercer,
si no és Rafael,
un altre pintor conegut
o artista conegut
del Renaixement
amb gran potència,
costarà.
Tiziano,
Tintoretto
no tenen la força
que té un Rafael,
un Miquel Àngel
i un Leonardo,
està claríssim.
Bueno,
ja veurem què passa,
jo el llegiré,
perquè hi ha llegit
els dos primers,
una trilogia,
a veure què ens sorprèn,
per on van els tilos.
Suposo que has de tenir
molt de coneixement,
de l'època
per atrevir-te
o per animar-te a escriure
un llibre d'aquesta...
De l'època de l'art.
Clar,
és que saps el que...
Digues-hi-es.
No, no, sí,
sinó de la manera de viure,
no?
El que passa és que jo,
pel que he pogut esbrinar...
Perquè sigui novel·lada
o no faci ficció,
però bueno...
A mi em sorprenia,
pensava,
o aquest nano és historiador de l'art,
que és una opció,
o a partir d'aquí
aquest nano ha hagut d'investigar.
I es veu que
durant anys
o durant el temps
què feia?
com el passapalabre aquest
es grava.
I al gravar-se
es grava en un dia,
potser grava cinc programes
o en dos dies.
Llavors té tota la setmana lliure
aquest nano.
Llavors a partir d'aquí
s'anava a Florència.
Això sí que ho sé.
Però s'anava allà a investigar
i el millor estava
quatre dies a Florència,
tornava a gravar,
marxava a Florència
i era la seva vida.
Clar,
la documentació és molt bona.
És molt bona,
això no ho negaré.
Però hi ha coses
que jo em perdo.
I jo soc historiador de l'art,
vull dir que jo penso
on t'abas
tan aprofundint
amb tants noms.
Vull dir,
no te passes.
Hi ha un moment
que diu
tots els...
Clar,
els 15 noms...
Tanta exuberància de dades...
Exacte.
Dels que va denunciar
a Leonardo
per sodomia
que no sé què
i diu tots els noms
de dalt a baix.
Dius,
home,
no siguem tant
d'aquesta manera.
Llavors,
clar,
aquest nano és el que diem.
Ha passat anys,
anys...
Bueno,
ell una vegada
ho va explicar a la tele,
que li vam fer l'entrevista
de l'anterior llibre,
va dir,
no,
mi vida era
hacer el programa,
ir a casa
clar,
vull dir,
home,
ja m'agradaria a mi,
clar,
molt que cobra aquesta gent
a la tele
es poden permetre...
I que només ha de fer
la presentació,
que és que ni tant
s'ho es prepara ni guió,
ni res,
es posa la cara...
Exacte.
I a part és una cosa
que és totalment...
I a més,
el guió ni te l'has d'aprendre
perquè li posen
el pròter aquest,
no sé com li diuen.
El telepròter.
El telepròter aquell.
Sí, sí, sí.
I ja està,
ho van llegint.
I ja està.
I a partir d'aquí
ventirant, ventirant, ventirant
i clar,
són programes que,
a veure,
són tres quarts d'hora,
no arriba,
no,
què dic jo.
Em sembla que són mitja hora
de programa,
clar,
mitja hora de programa,
cinc programes,
te'ls fas en un matí
o en una tarda,
clar,
llavors tens tot el dia lliure,
com el que diu la cosa,
tota la setmana lliure.
I he aprofitat aquest moment
que em sembla molt bé,
eh?
Quan t'has dit,
me'n vaig a casa a apalancar-me,
cony,
doncs me'n vaig investigar
i un tema molt interessant
com és aquest,
em sembla magnífico,
escriu de conya
i perfecte,
però crec que aquesta vegada
ha pecat de massa
científic,
massa informació.
Masa exhaust.
Exacte,
no calia tant.
Molt bé,
doncs seguim,
Jaume.
És probable que el primer
va agradar molt,
però algú li va dir,
però hi manquen coses,
i ho diu,
no t'amoïnis,
el segon ja veràs.
Sí, sí,
perquè primera més curtet
i ara no sé com per on sortirà al final,
perquè parla molt de Rafael,
el segon llibre.
Doncs clar,
si has de parlar de Rafael,
el tercer,
què passa aquí.
Llavors no ho sé ben bé
què passarà,
per això ho dic,
no sé què pot passar,
és una sorpresa.
Jaume,
que ens vols llegir alguna cosa
que et ve com un paper a la mà?
No, no,
és una pel·lícula que he vist.
Ah, no,
la modista, no?
Sí,
no,
jo penso,
no,
jo penso que tenim
un parell de pel·lícules
prou interessants.
En tot cas,
hi ha una cosa,
voldria fer,
o sigui,
esmentar,
que no ho he vist encara,
però per exemple,
la pel·lícula
que han fet sobre el Cantinflas,
no?
Ah, sí.
i llavors també...
Amb el Oscar Hainada,
no?
Exacte,
sí,
això mateix,
sí.
Llavors també,
doncs,
el Frankenstein,
han fet un altre Frankenstein,
no?
Ah, sí.
I bé,
tot i...
La versió ja tropecita.
Sí,
sí,
en aquest cas
en Pau McHeehan,
Guihan,
sí,
i la interpretació
és d'on hi ha
precisament
el nostre amic,
el,
com se diu,
el...
el Radcliffe,
no,
és?
Radcliffe,
o sigui,
el que fa
aquestes pel·lícules
de...
Com se diu,
en Rosa?
Que...
A veure.
Eh?
A veure si tinc jo memòria.
Sí, home,
memòria i tant.
Això dels fantasmes
i les lluites
dels poders i tal,
no?
Vull dir,
com se diu ara
aquest paio?
Ara,
ara se'm enganxat a...
Bé,
ara ho direm,
ara ho direm.
Sí.
El Daniel Radcliffe,
Daniel Radcliffe,
saps qui és aquest paio,
no?
Sí.
És el que fa
aquestes pel·lícules.
Bé,
veig que no ho recordem,
doncs ja ens en sortirem,
no ens hi entretinguem.
Vinga,
anem a avançar.
Bé,
doncs en aquest cas
la veritat
és que
la pel·lícula
doncs allunya
del que
per exemple
doncs
va destacar,
o sigui,
diu,
la nova visita
a l'obra de Celi
queda lluny,
molt lluny
de la magnificència
dramàtica
d'aquell
Frankenstein
del 1931
fundacional
del senyor Walt
que ens van fer
doncs
tot un seguit
de pel·lícules.
Saps ja
de què va això ara?
Aquest Victor Frankenstein
aventurer
i amb
fatamini
fet
amb
amb voluntat
de crispetes,
esclar,
aquest és el principal problema
i quina diferència
no hi ha,
per exemple,
entre això
que es manté
del senyor Walt
i en definitiva
doncs un Frankenstein
que ja
el mateix comentarista
en aquest cas
Salvador Llopar
et diu que
bueno,
per menjar crispetes
mentrestant
anem bé,
no?
però la veritat
però la veritat
sí,
però la veritat
clar,
vull dir,
això fa malbé
qualsevol altra proposta
que es pugui haver fet
a nivell cinematogràfic
com s'ha fet,
oi?
Diem aquest Frankenstein
que va
enamorar
precisament
perquè
el Frankenstein
tirava
a dins del llac
en aquella noia
perquè veia
que les flors
lluïen
les margarites
les margarites
lluïen
d'una manera especial
i llavors
ella també lluïria
especialment
el que no podia saber
és que s'ofegaria
no?
te'n recordes?
sí,
l'escena aquella és
fantàstica
no?
fantàstica
doncs molt bé
cinem en blanc i negre
encara
en aquella ui
i tant
escolta
i després
hi ha una de les
pel·lícules
que he vist
també
si no recordo malament
portava a partir
del remando
al viento
i també
també era
això
i també era
sobre
allò
de
Frankenstein
de la novel·la
de la senyora
sí,
hi havia una part
de Mary Shelley
de Mary Shelley
era
bueno,
jo recordo
aquesta no recordo
si algú hi havia
no em vull equivocar
el que sí que hi havia
era la que va fer
el Kenneth Branagh
amb la
no?
va fer un Frankenstein
el Kenneth Branagh
meravellós
ah sí
sí
oi,
ara em ve de nou
això
sí,
sí,
no el recordo pas
segur va fer un Frankenstein
d'aquest
celestil
penbrana
una mica
extriònic
i amb aquestes coses
no?
no,
la veritat és que no me'n recordo
d'aquest
total,
que no deixa de cridar l'atenció
com podeu entendre
i a partir de la valoració
ja no només nostra
precisament
perquè la valoració
no la podem fer
perquè no l'hem vist encara
és que no
que és molt fluixota
que és per passar l'estona
i ja ho
ens atipem-nos de crispetes
com dèiem,
no?
i llavors tenim
doncs
aquesta altra pel·lícula
que esmentava
que és
bueno,
a part del llibre de la selva
que és la pel·lícula
d'en Cantinflas
el senyor Jaenada
doncs
és el seu
el seu protagonista
i
la veritat és que
se'm fa
entranyable
i és una proposta
que si més no
comptarà amb la meva presència
encara que només
sigui un dia
a la sala de cinema
però per veure
un film com aquest
perquè
el senyor Cantinflas
va ser un senyor
que si més no
doncs
ens feia passar
algunes estones
interessants
i jo
fins i tot
no fa gaires dies
ho comparava
amb els mateixos
germans mags
no?
el que passa
és que
amb els germans mags
segurament
hi havia
o va acabar
havent
i una cosa
deixa viu també
o sigui
allò que ja
ho coneixies
i tal
i el Cantinflas
també
però d'una manera
més igualida
diria jo
no?
vull dir
l'aprofundiment
sobre la manera
de demostrar
doncs
aquesta societat
que vivim
i som
doncs
crec que
amb el Cantinflas
era
gairebé
insultant
en segons quins
moments
i en canvi
els germans mags
afinaven molt
la característica
i era abans
esclar
això
no hi ha dubte
bé doncs
que quedin aquí
aquestes dues estrelles
i llavors
doncs
ja podem parlar
d'Esportline
i de la modista
que són
de les dues
pel·lícules
que he vist
les has vist
o no?
no
encara no
però
tenen bona pinta
no?
el nostre amic
el nostre
estava buscant
què vol dir
el nostre
el xesco
és que estava
buscant
una cosa
digues
perdona
Esportline
és d'aquelles
pel·lícules
que la seva
atracció
precisament
està
per la seva
perfecció
no val a dir-ho
les interpretacions
són correctíssimes
hi ha una mesura
i una direcció
d'actors
dins el que és
la concepció
nord-americana
en el cinema
potser no tan
autoral
però sí
com a professionalitat
i llavors
esclar
com que
el tema
que tracta
és allò
que podríem
valorar
com a misteri
allò
que s'ha callat
durant molts anys
i que últimament
sí que ha sortit
en definitiva
la corrupció
en quant a
bus de nens
per part
de les estructures
religioses
llavors la veritat
és que
és una pel·lícula
que descobreix
o sigui
que acaba descobrint
com un misteri
i ho fa
de la millor manera
vull dir
que els americans
d'això
sempre
crec jo
han estat
molt orgullosos
de la manera
que mostren
els seus propis
pecats
els seus propis
defectes
però més enllà
d'això
és el que deia
el Txesco
probablement
no hi ha
res més
que una cosa
que
encara que nosaltres
no en tinguéssim
la certesa
ja em poso
en el punt
del que és
el comentarista
en aquest cas
públic
vull dir
un públic
avantatjat
perquè vol
vol parlar-ne
després
de tot el que veu
el que sí que és cert
és que t'aporta
poca cosa
de nou
en tot cas
l'estructura
sí que és bona
sí que és nova
i recordo
que tu
esmentaves
això
però clar
quan acaba la pel·lícula
dius
sí
és que això
ja ho sabien
vull dir
al cap i a la fi
encara que no
encara que ho amaguin
encara que hi hagi
la privatització
hi ha tot un seguit
de constants
ètiques
i professionals
d'estructura social
que estan molt ben mostrades
no hi ha cap mena de dubte
no
però la veritat
és que
ja ho sospites
probablement
i això sí que és cert
i ho volia destacar
perquè
allò que diuen molts
diu tu
i el periodisme
que es fa
en molts aspectes
que no és el que defensen aquí
és allò
diu tu
mou el riu
i alguna taca
fotràs aquí
en definitiva
ens ho creiem
sí sí sí
i esclar aquí
el que defensa
la pel·lícula aquesta
és tot el contrari
d'això
diu home no
s'han de
s'han de corroborar
les coses
i la corroboració
més bona
és
el que coneixia
veritablement
no
que
veritablement
periodisme
i
i elements de poder
i de persones
que saben realment
el que passa
doncs
no són tantes
llavors el que cal
és anar parant velles
anar a escorcollar
i ara què trobem
anar a arrascar
fins que acabes trobant
el trobo que
que és molt interessant
a mi em destacava
una persona
diu esclar
diu això
es va produir
perquè això és cert
que s'ha produït
es pot line
és real
és un càrrec
és precisament
perquè canvien
el dirigent
del grup
o sigui
n'hi ha un que plega
i n'hi ha un altre
que es fa càrrec
no
que a més a més
és un actor
que jo la veritat
sempre l'he trobat
molt interessant
és el que
com així
es diu
Liv Skreiber
és un paio
molt d'allò
s'ha fet gran
ara ja
és el que porta el bigoti
i la barba
també
és aquí
és aquí
és l'escaiver
i els altres
són el Marc Ruffalo
molt bé
molt bé
no sembla ell
no
acostumbrer a altres coses
del Marc Ruffalo
a més
vull dir
és un personatge
bastant complex
sobretot
la part final
quan mostra
un d'allò
diu
per què
per què
aquesta mostra
i pots arribar
a sospitar
encara que no ho aclaregin
que veritable
va ser una d'aquestes víctimes
sí
sí
perquè el que acaba
deixa obert
i després
el Michael Keaton
aquest és l'autèntic
director de la pel·lícula
però és que el Keaton
fa el que vol
oh que bé
que ho fa
és creïble
és creïble
fent allò
del verd
allò de Berman
recordes?
sí
era una cosa
absolutament
fora de línia
i és creïble
fent aquí
de cap de redacció
sí
però molt bé
i de més
és el que porta
les cartes
a vegades
paral·lelament
diurà
no
això jo ja sé
com s'ha de fer
i precisament
ho sap
perquè va tenir
una oportunitat
i no la va
tirar endavant
que ens hem perdut
molt de Michael Keaton
que va tenir
una època fosca
una època
que no va lluir
que va s'oblidat
per Hollywood
i que ara torna
a venir
i està venint
amb una potència
increïble
una maduresa genial
s'ha recuperat
d'un trauma
que havia tingut
alguna cosa
això és el que es diu
molt bé
doncs
pel·lícula
a l'estil nord-americà
i per guanyar
l'Òscar
que va guanyar
molt ben feta
allò pim pam
fas un llacet
i dius
que bé
però que no
res de la trama
que l'enganxes
per la tele
no saps de què va
i te l'empasses
de punta a punta
sense cap mena
de problema
la modista
és una altra cosa
doncs
parla de la modista
si vols
o fem una cosa
fem una cosa
mira
bueno
això ho explico
després en privat
però
he pogut aconseguir
la banda sonora
de la nòvia
ostres
nana del cavallo grande
ole
qui la canta?
la Carmen Paris
aquesta noia
que hace las jotas
allà
a Saragossa
i que té una veu
que és una cosa increïble
espero que funcioni
moment
no
nosaltres sí
que ho esperem
eh
sí
jo crec que sí
em pensava
com un portent
quan tu
hi ha
el control
sí que sona això
ja està
ja ho tinc
doncs
res
tres minutets
escoltem la peça
i a partir d'aquí
tornem
llavors parlaré
de la nòvia
que és un peliculón
com la copa d'un pino
ole
o parlem
nana
niño
nana
del caballo
grande
que no quiso
el agua
que no quiso
el agua
el agua
era negra
dentro
de
las
ramas
cuando
llega
al puente
se detiene
y canta
quien
dirá
mi niño
doncs
et posa els cabells
de punta
això
preciositat
això no ho podem
superar
això no ho podem
superar
aquesta noia
no sé si la coneixeu
és la Carmen París
aquesta noia
és una
una saragossana
em sembla que es saragossa
que canta
canta jotes
però jotes
modernitzades
no?
li han donat un top
una fusió
aquesta
una fusió
més popera
no?
i bueno
ha estat fitxada
clar perquè ella està cantant
aquí que no és ben bé
flamenc
clar
és que clar
aquí una miqueta
jo crec que hi ha un joc
o una certa
primer és una veu espectacular
la de la Carmen París
no?
aquest angolament
de la Jota
no?
vull dir aquesta
aquesta força
que posen aquí
el coll
no?
que dic jo
la seva música
però és que curiosament
La nòvia
que és la prima
que parlarem ara
de Pilar Ortiz
no?
és una pel·lícula
absolutament arrebatadora
està gravada entre els Monegros
cosa curiosa
i les muntanyes
de Capadòcia
d'Uquixar
aquelles muntanyes típiques
no?
que tenen aquelles formes
així com marusionades
o sigui
si teniu aquesta imatge
no?
com que posen Turquia
et posen aquelles
era Capadòcia
era Capadòcia
exacte
llavors
bueno
una pel·lícula
que insisteixo
va ser dels Goya
que no va guanyar gaire cosa
va guanyar la millor actriu secundària
Mare Escuda
la Luisa Gavassa
això
el que fa aquesta dona
és absolutament espectacular
i a partir d'aquí
és una pel·lícula
basada en Bodes de Sangre
de Federico García Lorca
amb això
ja ho diem tot
no?
sí
podria ser una versió
modernitzada
podria ser una revisió
com vulgueu
és una cosa
és a dir
no estem parlant
és que és una sensació
d'estar
en un altre temps
en un altre espai
clar
imagina't
pels Monegros
i per les muntanyes
de Capadòcia
ja
és estar com a Marte
no?
és estar en un altre món
l'agrest té molta certitat
exacte
hi ha certes elements
de modernitat
que es barregen
amb allò antic
és a dir
el fet que estar en una època
incert
jo crec que són els anys 70
80
però a la vegada
com estar en una zona rural
tot allò és antic
és com si no haguéssim passat
50 o 60 anys
i a partir d'aquí
un treball d'actors
absolutament espectacular
la Imma Cuesta
ja
ja
és que és increïble
aquesta dona
vull dir
que no es pot dir
una altra cosa
llavors a partir d'aquí
té la seva sogra
que és la
no me recordaré mai
com es diu la senyora
la Luisa Gavassa
que és
bueno
té un caràcter agri
aquella cosa
no?
i després
hi ha els perteners
que és
la Sierra Chendia
i l'Alex Garcia
que són els guapitos
que dic jo
com a tal
que són les de les dues famílies
l'enfrontament famós
a Bodes de Sangre
que molta gent
que hagi llegit
i al final
aquest dubte
de la núvia
que és el cas
que és la Imma Cuesta
davant de la Tria
no?
i aquesta boda
que bueno
que passa el que passa
vull dir
és que no estic desvetllant res
perquè és que
es coneixen des de petits
no?
tots tres
ella i aquests dos
són tres amics
que es coneixen des de petits
i al final ella Tria
doncs que s'ha de casar
no ho vol
però clar
dubte
fins a l'últim moment
la vida el porta cap a un
però inicialment
ella sent passió
i foc
per l'altre
no?
i a més
ho fan molt ben fet
perquè
el personatge
quan s'ha de casar
és un bon nano
és molt simpaticot
porta unes ulleres
i en canvi
l'altre
de l'altra família
el que li provoca
tota la passió
és un cavall desbocat
aquest nano
porta el cabell llarg
la barba
és
el cavall
no puja
vull dir
es veu
aquesta cosa
que saps
aquella cosa
que transpua
que dius
que bien lo han hecho
quina saps
vull dir
aquesta
i llavors clar
totalment
física
i tot el conjunt
a vegades
el temps s'atura
amb una meravellosa
capacitat
tens
a vegades tens la sensació
d'estar veient
mira que et diré
ara diràs que m'he tornat boig
una pel·lícula mexicana
tens la sensació
d'haver una pel·lícula
del Cuarón
Cuarón es diu?
Alfonso Cuarón és?
no em diu ara
vull dir
aquesta sensació
saps
aquella pel·lícula
que va fer la
Marisa Paredes
El teniente no tiene quien l'escriva
que va fer una pel·lícula
del llibre
del Ripstein
del Ripstein
perdó
això volia dir
del llibre de García Márquez
exacte
el coronel no tiene
el coronel
l'has agradat
és el coronel
he fet una barreja
i he dit
el Cuarón
el coronel
no tiene quien l'escriva
de Vargas Llosa
no
de García Márquez
Gabriel García Márquez
i ara això dirigit
per Ripstein
és un Ripstein
és aquesta línia
i de debò
que és una pel·lícula
velleu-la ja
i jo sé que a la Rosa
li encanta
fer-ho a García Lorca
sí, sí, sí
jo és que aquesta
no l'he pogut veure
per una setmana
però mira
me l'apunto ja
per aquest cap de setmana
la busco un sigui
traspua
allò que dius
García Lorca
sí, sí
he sentit parlar
molt bé
totes les crítiques
totes les resenyes
molt bé
és magnífic
és que Lorca
és Lorca en majúscules
totalment
mira que
és que jo quasi sempre
que hem fet alguna adaptació
alguna cosa d'obra
sempre de Lorca
m'han sorprès
perquè ho fa gent
que li agrada realment
i ho sap
defensar bé
i sap reinventar
perquè són temes molt actuals
mira tu
quan comentaves
el dels dos
els dos pretendents
o els dos possibles
és la dualitat
també
que Lorca sempre explica
una cosa
és les aparències
l'amor tranquil
l'amor sossegat
i una altra cosa
és la passió
el que tu pots sentir realment
que era la lluita
que el mateix tenia
al seu interior
i que moltes persones
també ho tenen
i amb botes de sang
es veu
fantàsticament
és que ja et dic
aquí a més es nota
com parlen ells
el público
també
ja ho vaig comentar
quan vaig anar a veure
l'obra de teatre
també és això
també és això
el teatre
tampoc cau
amb la mètrica
tan
és García Lorca
s'està
parafrasejant
evidentment
el que és ell
però no parlen en vers
no és en vers
al 100%
és més llevedero
és més portable
però hi ha moments
en què aquest vers
es converteix
en foc
i sobretot
la sogra
la mare
la sogra
és increïble
com
com deixa anar
per la boca
els versos
de García Lorca
jo és que no he sentit
mai una potència
al igual que
quan parlen ells
es nota més així
com més
vinga va
pim pam pim pum
allò és molta teca
per tant
veieu-lo
és espectacular
amb tot
amb fotografia
amb imatge
amb tot
rosa
hay origins
buf
aquesta també
és xulíssima
de fet
és de
no sé si va estar
el festival
de Sitges
el festival
fantàstic
de Sitges
no ho sé
però bueno
és una pel·lícula
fantàstica
jo la vaig veure
en un d'aquests cicles
del Palau Macaia
que aquesta encara
no l'havia comentat
perquè
bueno
no va
es va dur el moment
a veure
és una pel·lícula
crec que és molt interessant
no perquè s'estudiava
dins d'aquest cicle
no de com
la
la tecnologia
doncs ens pot ajudar
no
a
a
a millorar
no
la nostra societat
i a les nostres
comoditats
no
i fins i tot
a l'hora d'envellir
envellir
en ve baixa
sí sí
perquè després
una altra pel·lícula
és Her
que ja l'heu vist
també
però bueno
sí que penso
que val la pena
perquè hi ha molt de suc
no per treure
doncs
i Origins
és una pel·lícula
del Mike Cahill
és
a veure
mira
els protagonistes
són el Michael Pitt
que és el
productor també
i una
una actriu
molt jove
que té 29 anys
es diu
Astrid Vergès
Frisbee
que és de Barcelona
onda
és de Barcelona
el que passa
que és de
de pare
molt espanyol
no
a veure
el pare és espanyol
i la mare és
francoamericana
aquí
lo de
lo de
Vergès
Frisbee
esta
bueno
doncs és una noia
bé
és molt
molt enigmàtica
a la pel·lícula
una miqueta
el que es volia reflexionar
en aquest cicle
de pel·lícula
era
què hi ha
darrere la mort
i també
quins són els límits
del coneixement científic
i les possibilitats
de la biomètrica
biometria
perdó
a veure
el tema està en que
el protagonista
és un
res breument
és un
investigador mèdic
de biologia
i tal
amb un laboratori
que està estudiant
el que és l'ull
l'iris de l'ull
i té una teoria
té un ajudant
una dona també
ell és força jove
de que
tots tenim
l'ull
és únic
és una mica
com la huella d'identitat
com la petjada
això sí que em sonava
una mica
amb panes
sí
doncs
ell està estudiant això
i clar
està fent fotografies
amb els ulls
i una miqueta
estudiant
analogies
semblants
a saber el per què
utilitza l'ull
com a càmera fotogràfica
no?
no, no, no
es fotografia
fer fotografies
d'ulls
perquè ja et dic
tots són diferents
tots són diferents
llavors ell considera
que cada persona
té un ull
no hi ha dos ulls igual
amb tot el planeta
amb tot el planeta
això és molt fort
eh?
sí, sí, sí
doncs un dia coneix
amb una noia
que és la
l'actriu aquesta
que us dic jo
l'estitverges
és la noia
una noia així
molt enigmàtica
i tal
després
bueno
ja passa una història
amb un ascensor
i tal
i la perd
llavors després
ell continua buscant
fins que
bueno
amb una sèrie de coincidències
clar ja us dic
que cinema fantàstic
també
va buscant
amb un anunci
que l'ha vist
un anunci
d'una marca
em penso que era
una cosmètica
no sé què
no me'n recordarà
molt de què era l'anunci
saps aquestes balles
felicitàries
i llavors veu uns ulls
clar
i ell se n'adona
que aquells ulls
és com les d'aquella noia
comença a buscar
en l'arxiu que ell té
de fotografies d'ulls
i ostres
és que pràcticament
és que coincideixen
és que són els mateixos ulls
i comença a buscar-la
comença a buscar-la
a veure qui pot ser
aquesta noia
perquè clar
l'altre ja no hi és
no pot ser
i és superinteressant
perquè és una miqueta
la idea
que els ulls
si són de la mateixa persona
llavors ja comença
una mica
el tema de la reencarnació
fins i tot
encara que
o sigui
el que seria l'ànima
no la persona
la nova persona
no és conscient
que abans
ha volgut tenir
una altra vida
i ara torna a estar aquí
aquest esperit
i ell el que vol
intentar demostrar
o intentar comprovar
a veure si les coses bàsiques
és molt interessant
quan troba la persona
que té aquells ulls
és una nena
de fet és una nena jove
que mira
té l'edat
que fa que l'altra noia
ja no hi és
que també
són una sèrie de coincidències
que et mantenen
allà
amb l'atenció
contínua
misteriós
i veus realment
que aquella personeta
potser sí que
no ella
sinó el seu esperit
d'alguna manera
sí que no recordava
moltes coses
però sí que
aquella escena
uf
sí que veus
que ja li fa por
el tema de l'ascensor
uf
tate
aquí hi ha alguna cosa
potser sí que realment
és això
una miqueta
jo ho deixo aquí
també és una pel·lícula
interessant
és molt interessant
tot com està plantejada
és interessant
sí
molt bé
perfecte
una altra pel·lícula
la modista
no?
no és per la modista
sí
bueno
parlem de la modista
millor
la ve César
ja ho comentarem ara
bé
la modista
és una
ja
us ho he comentat
a vosaltres
doncs ara ja
ho comentem
per qui ens escolta
des de casa seva
des de la ràdio
des del cotxe
des de tot arreu
oi avui
llavors
la modista
és d'aquelles pel·lícules
que se'ns pot fer
absolutament atractiva
precisament
perquè parteix
de la base
que en un temps
a hi va haver
una injustícia
i en definitiva
aquesta injustícia
doncs serà
compensada
eh
per una actitud
de venjança
no?
llavors això
pot generar
doncs allò
que tantes vegades
hem dit
allà on no
arriba la justícia
doncs probablement
cal una
una actuació
doncs a nivell
individualitzat
com tantes vegades
el Gran Torino
doncs
eh?
el Gran Torino
el Gran Torino
exactament
doncs podria
sí
però el Gran Torino
és una pel·lícula
que ofereix
una
una posició
per part de la persona
que
en definitiva
és com si fos
l'única solució
al tema
no?
i en canvi
aquí no
aquí és la mateixa
protagonista
que torna
en aquest poble
estem parlant
d'Austràlia
un poble així
amb un racó
damunt
eh
doncs
bastant
sí
molt perdut
val a dir-ho
llavors és una pel·lícula
que ens pot fer pensar
amb la cinta blanca
ens pot fer pensar
amb el bosc
de Shyamalan
amb la cinta blanca
amb la cinta blanca
també
de Hanneke
por Dios
sí
doncs
hi pot fer
sí
allò és genial
i en canvi
aquí no pot
amb ella
però
no no
és una cosa
jo aixuta
però és que és una cosa
digues dies
doncs
per aquí va
la qüestió
el que passa
és que la cinta blanca
és una pel·lícula
com dius tu
i probablement
per això
és un pel·lículot
que
ho deixa obert
tot plegat
i en canvi
aquí ho tanca
aquí tanca
la constant
i
fins i tot
aclareix
tot un seguit
de baixeseses
que es poden generar
amb espais
tancats
diríem
o sigui
que no respiren
doncs
altres cultures
que no respiren
doncs
allò que
tantes vegades
s'ha esmentat
que per
si no hi ha cultura
no hi ha
no hi ha millora
no?
i llavors
la pel·lícula
està
en aquesta constant
a mi el que em va
em va agradar
moltíssim
d'aquesta pel·lícula
és precisament
tot el que
representa
un retrat
nefast
de la no
regeneració
o sigui
que un cop
la dinàmica
a la inversa
s'ha produït
difícilment
doncs
hi pot haver
camí
de tornada
i automàticament
allò va directe
a l'autodestrucció
no?
i llavors
que l'autodestrucció
pot ser
també
una destrucció
provocada
precisament
per alguna víctima
d'acord
sempre una víctima
perquè
el que també
aclareix molt bé
és que les persones
precisament
que
que s'han viciat
d'aquesta constant
doncs
difícilment
podran tornar
enrere
no?
i llavors
això
doncs
lògicament
és la
diem-ne
l'autodestrucció
que acabarà
patint
ja
probablement
el que
cal destacar
és el que he destacat
en un principi
compta amb creure en torinos
i coses d'aquestes
que això
s'ha de visionar
i quan ho parla
el Clint Eastwood
aquí ho hem qüestionat
més d'una vegada
que sigui molt
molt negatiu
ho hem qüestionat
precisament
perquè sí que
moltes vegades
sí que t'hi fa pensar
i l'última que va fer
del Frank Tirador
que ell
també ens hi va fer
pensar
i sobretot
amb aquell
enterrament tan extraordinari
estil nord-americà
i me'n recordo molt bé
que tu destacava
no, això no
això no
és el moment que dius
massa americà
que hi ha aquest concepte
doncs estem amb aquestes conceptes
massa americana
no
ni pensar-ho
això està molt bé
és estroviat
això també pesa
llavors aquí tenim
l'Aquest Bluishland
que està d'una bellesa
és una actorassa
com una casa
és una actorassa
ella és la modista
oi?
ella és la modista
sí, és la que ve
ella és rebutjada
del poble
m'entens?
en un moment determinat
la seva mare
el trailer
el que es veu
és que ella
quan torna al poble
s'ha fet vestits
molt xulos
i
com si transforma
com si transforma
la persona
més que transformar
és que això també
té la seva gràcia
amb el vestit
amb el vestit
amb el traje
o amb la roba que li fa
sí
home
jo ara que veig
vaig pel carrer
i veig que la moda
precisament és que
la caçadora sigui curta
i que la camisa
surti pel darrere
o per davant
és igual
vull dir
és una moda
que dius
ostres
què és això
crida l'atenció
jo vaig amb la camisa
així
aquesta més curta
crida l'atenció
jo també
a mi em crida l'atenció
la veritat
perquè tu eres de l'època
de portar la camisa per dins
deixa't estar
però jo en canvi
quan veig les maies aquestes
deixa't estar de l'època
mira
a mi la meva àvia
que era murciana
em deia
em deia
Francisco
no lleves los jardares
por fuera
los jardares
son las robas
per fora
això m'ho deia la meva àvia
pobreta
jo que recordo de petit
los jardares
los faldones
o sigui
ja estic comparat
amb la teva àvia
no home no
però a nosaltres també ens passa
no sé
jo per exemple
amb aquestes
saps que ara es porten
les malles
o com ets
els leggings
bueno és que ja no són ni leggings
són com unes
tan senyits
super senyits
super senyits
que dius
jo un pantaló
que es vegi pantaló ajustadet
però tan tan tan així finet
d'aquesta manera
jo ho veig també estrany
perquè clar
jo ja no soc d'aquesta moda
però les modes van més enllà
sempre
aclarida
que la moda és una cosa
sempre s'atreveixen un pas més
aclarida'ns el pas
que la moda és una cosa
de joves
i no pas de massa gran
i em sembla que ha quedat molt clar
si més no
amb l'opinia vostra
aclarit això
el que està clar
és que el que no es pot dubtar
és que nosaltres tenim
unes característiques
com a humans
i el que la modista provoca
és precisament
que surin
aquestes característiques
sobretot amb les dones
i llavors
amb els homes
els hi prepara una altra
és una altra cosa
però amb les dones
sí
les fa lluir
les fa presumir
les fa sentir
la mar de bé
i tota aquesta part
doncs té
un interès
prou interessant
és una pel·lícula
a mi em fa il·lusió
veure-la
tinc ganes de veure-la
la direcció
saps qui és
o tens aquí apuntat
al paper
m'ha semblat que era
una persona interessant
també com a director
no?
jo sé
jo sé
l'in
meat
estic confós
no és
aquesta pel·lícula
parlava d'una altra
no
bueno
no podrem parlar
de techo comida
parlem una setmana que ve
però parlem de l'ABCS
ara és una pel·lícula
dels hermanos Coen
va parleu
bueno
a veure
jo la pel·lícula en si
vaig veure-la
amb molts bons ulls
vaig dir
a veure
si la Rosa s'ha dormit
perdoneu
perdoneu
perdoneu
se m'ha escapat
no no
però això ja ho vull dir
jo
no i jo feia esforços
i em despertava
ara sí que enganxarem
la pel·lícula
no
és que jo no
igual jo estava cansada
aquell dia
jo vaig veure-la
un dia a la tarda
un diumenge a la tarda
a partir de les 4
i clar
és allò que dius
que estàs après de dinar
vaig a fer la prova
Rosa
a veure si m'adorm
i tal
doncs va haver-me determinat
que vaig fer així com dient
ep
te s'has adormit
vull dir
perquè
a veure
volies invitar la Rosa
sí
no
és que
és un imitador
et comento
és una pel·lícula
que parla
del Hollywood
dels anys 50
podem parlar
d'aquest cinema
que són
el de Peplum
el de Country
el de l'Escola de Sirenes
i els musicals
són aquests 4 punts
que tracta
de forma determinada
el problema està amb el Deixaví
sí sí sí
però el que està molt clar
és una cosa
és a dir
aquests punts
quan tracta aquestes pel·lícules
i ensenya les escenes
i com ho planteja
ho fa d'una forma
molt peculiar
a mi m'encanta
el moment de l'Escola de Sirenes
quan fa aquelles vistes
allò està molt ben fet
però una cosa
és el que parlàvem
l'altre dia amb el Jaume
el que dèiem
una cosa és el tema escènic
la direcció artística
i l'altra és el contingut
a partir d'aquí
aquell bon home
que és el George Brolin
que és el que
és aquest senyor
que controla
la Capitol Films
en la que és Itàlia
i que controla
tots aquests desgraciadets
perdoneu
la mainadera
exacte
totalment
d'aquests actors
que fins i tot
el George Clooney
li fot de ventallots
perquè
desperta
despertes ja
en si mateix
una molt bona ambientació
s'ha de vigilar aquesta gent
aquell llibre famós
del Hollywood Babilònia
que t'explica
aquelles històries
dels artistes
que es lieven entre ells
que alguns eren tontos
i tenien la veu incorrecta
com el cas
del que fa
Western
llavors
aquell punt meravellós
això sí que està molt bé
del tema comunista
quan és
aquest tema
dius
ostres
això té un punt molt guai
no?
vull dir
abans de la lista
McCarthy
és d'ella
o McCarthy
i tal
i això
però encara hi ha així
tot el conjunt
vull dir
que dius
vale
està bé
dies dies
saps on està la diferència?
tots recordem
el Crepuscle dels Déus
que és la pel·lícula
que retrata
el Hollywood
de l'època
i tal
allò és de l'època
és de l'època
i et retracta
això no és de l'època
això
que és de l'època
només és
les pel·lícules que agafa
el que acabes de dir tu
tot l'altre
és com un repàs
d'aquesta època
però és una gambarradeta
dels Coen
és la típica gambarrada
que fan
les seves pel·lícules
igual que hi ha pel·lícules com Fargo
que no deixen ser coses
una miqueta marcianes
que dic jo
però
tenen un encant
i una cosa
aquí no ha aconseguit l'encant
és una cosa marciana
que dic jo
i clar
i quan surt la Tilda Swinson
per allà
que dius
que és aquesta
i surt l'altra
que és la germana
dius
vale
i la pel·lícula
dius
és prescindible
la pel·lícula
al 100%
perquè no hi ha
una moralina
fins i tot
jo crec que ens està enganyant
és un McGuffin
raro
el conjunt
del que està fent
però a veure
on vols arribar a anar
vull dir
on te vas
què em vols dir
respiro tranquil·la
perquè se'm va quedar
una sensació
jo és que dic
on vols anar
i no van res
i dius
s'ha acabat
i dius
què passa aquí
vull dir
en canvi
s'ha de dir
que la part visual
és una meravella
però ja està
ja està
a mi em va deixar buit
en canvi
el germana
sí que
no
és que jo
jo deixo
jo deixo
l'emprenta
això és cinema d'autor
punt
no és bo
d'acord
que no sigui bo
no li ha sortit bé
crec jo
o que no li ha sortit bé
però cinema d'autor
perquè són molt bons
a veure hi ha una intenció
en definitiva
reflectir una època
que ja ha estat reflectida
com deia
el Crepus Caldeó
i d'altres
i llavors
els germans Coyes
diuen
no no
nosaltres som això
i farem això
que no li ha sortit bé
que tal
bueno
vull dir
és que ens donarà peu
a tot això
els germans Coyes
no podem
no
és com tot
és com
els grans directors
també
i la vaig anar a veure
amb molta expectació
amb moltes ganes
però ja et dic
no vaig entrar
però hi ha pel·lícules
que no tenen
l'encant
que hauríem de tenir
dels que ho he acostumat
a veure
un Barton Fink
que et quedes trasposat
o un Fargo
que a mi m'encantar
aquelles pel·lícules
jo brother
o brother
veus per exemple
jo el gran Labowski
el gran Labowski
però en canvi
el gran salt
veus
aquell a mi em va quedar
quan la vaig veure
vaig dir
què és això
com es veu això
com te l'empassa
i llavors
amb el temps
dius
hòstia
jo el gran Labowski
vaig veure
un punt
deixa els americans
amb un punt
jo el gran Labowski
el dec un punt
Terry Gilliam
mira què et dic
mi dec un punt
d'allà
que dius
has copiat una miqueta
el Terry Gilliam
però bueno
és una opinió
aquí està
la qualitat
autoral
d'aquests dos joves
són molt bons
com a autors
ara
que m'estàs explicant
arribar un moment
que dius
que grinyola
que explica
que no t'he interessat
però bueno
Rosa
tinc una sorpresa
per a ti
ah sí
vinga
tinc una carta
i tal
una carta
he trobat
una cançó
una música
la gravació
de la primera gravació
de l'Egot Rhythm
que m'agrada molt a mi
de George Gershin
que va gravar
amb l'Ethel Wothers
que és la primeríssima
que va fer la gravació
i amb això ens acomiadem
perquè ens queden un minutet
sí que és una sorpresa
molt bé
doncs ens acomiadem
i escoltem millor
aquesta senyora
que no a mi
o a nosaltres
que ja esteu cansats
que vagi bé
adeu-siau
adeu-siau


a més
Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, 98.1.