Un gust.
Una mica osito, no?
Ui.
Momento vir, no?
Perquè, clar, el Nacho també té barba.
Llavors, clar.
El tema del ver, el conec, eh?
No per tendència.
Cachorro.
¿Tú no has vist la pel·lícula Cachorro?
Sí, ostres.
Ahí salía el tema osito.
Déu n'hi do, déu n'hi do.
Vaya con los ositos, es la que lian, eh?
No, es como ensaya, eh?
Ojo.
Jo dic, el conec perquè no per tendència,
sinó perquè tinc un amic que és d'aquesta tendència.
Ah, vale.
I aquí tot un moviment a nivell mundial
i a Barcelona hi ha un moviment molt important.
Aquesta gent s'ho passa molt bé, eh, companys?
Sí, sí, sí.
Hem d'aprendre...
Si s'ho passen també els de l'altre, saps?
Hòstia, s'ho munten molt bé, eh?
Bueno, mira, és una manera de viure, no?
I de moure's, no?
En un espai.
Això és el que vol.
Això és el que vol dir, no?
I tant.
Molt bé, doncs avui, bueno, ens falta una mica de gent.
Ja ens anirem trobant.
Potser sí, ens vindrà el Jaume després.
Però, bueno, ara per ara som els que som.
Jo soc el Xesco Ramos.
Hola, us saludo.
I bé, doncs el que farem serà, doncs, bueno,
ja ens queden dos programets per acabar una mica, doncs, aquest any, eh?
Perquè ja a Nadal, doncs, aquí, eh, nosaltres ja fem vacances
perquè, clar, som potentats i aborgesats i fem aquestes coses, clar que sí.
Un país càlid, no? Anirem i tal.
Sí, sí, sí.
Les Seixels.
Ara sí, exacte.
Sí, sí, per no dir-ho.
El que es paguen aquí a la ràdio anirem a les Seixels.
Totalment, totalment.
Dos vegades.
Anirem i tornarem.
Exacte.
Molt bé.
Doncs, res, doncs, parlarem de cinema, avui, bàsicament, que és el que tenim.
I, d'un i dos, farem un bativull important perquè em sembla que cada pel·lícula té lo seu, no?
És que flipa amb el que jo li he dit.
No, no, no, no, jo no soc persona.
Ja comentaré el que vaig fer amb aquesta pel·lícula.
Ja us ho diré després.
Però, bueno, comencem amb una cosa que d'un i dos, que és el sacrificio d'un fierbo sagrado.
Correcte.
El Nacho ens parlarà d'aquest senyor, que ja ens va parlar de Canino i d'altres obres, eh?
Sí, sí.
D'aquest director...
Giorgio Slantimos, el director crec que és una mica especial en les seves pel·lícules.
I tant.
Bueno, ja en parlarem.
Fantàstic.
Parlarem també d'una pel·lícula sèria.
No sé si el sacrificio del Cordero sèria, crec que sí, però Dunkerque.
Això és un pel·liculón.
Sí.
És potser una de les pel·lícules de l'any.
Seguríssim.
I després...
Alguns matisos, però bueno.
Bueno, sí, sí.
Alguns matisos.
Matisos, ja en parlarem.
Sí, sí, sí.
Bueno, parlarem d'una que teníem moltes expectatives, que és Assassinato de Neroine Express.
I el Nacho ens dirà a veure què li ha semblat aquesta història.
Llavors, deixarem el misteri, que no és una pel·lícula de misteri, no se sap.
És el Mallordomo, no?
Ho deixarem per després a veure què passa amb aquesta pel·lícula.
Clar, clar.
Bueno.
Ho farem així, misteriós tot.
Fantàstic.
Misteri misteriós.
Després de les pel·lícules, cada una també hi ha quina més curiosa, Abracadabra, que ja veurem.
Abracadabra.
Sí.
I Verònica, que també és una pel·lícula, en aquest cas, de por.
I don i don, no?, el que també ens podem trobar amb aquesta pel·lícula.
I per acabar, com el que diu la cosa, com estem al Nadal, acceptarem
Solen caça 1 i Solen caça 2, és una cosa puntual.
A més, et dic una cosa?
Sí.
D'una tacada.
D'una tacada, les dues.
D'una tacada.
Mare de Déu, senyor.
Quin fet xatiu, eh?
Vull dir...
Bueno, jo no, els dels meus fills, però...
No, no, però...
No, no, però...
Les van demanar i dic, venga, venga.
Clar que sí, clar que sí.
Doncs endavant.
Tu no et preocupis que...
Ei, després ja explico.
Et deixarem parlar potser un minut màxim, no més, perquè clar, no dóna més la pel·lícula, però...
No, sí.
Ai, tu...
Perdona, perdona, xatiu, perdona.
Llavors exerçarem coses...
Amb les salvatxades que has arribat a tragar-te, que et tenen les tragaderes d'un tiburó en blanco,
jo crec que aquestes, amb la teva nebudeta, les has de veure.
No, no, evidentment, però si jo estic encantat, eh?
Jo em poso...
Perquè el meu fill petit, que té la mateixa edat...
Sí, s'ho va passant grans, no?
Revolcava pel sofà.
Ja provarem.
Quan es queda a casa, doncs he dit, escolta, em posem...
Perquè la tinc per casa, eh?
Que conestig que la tinc, eh?
Però vull dir que...
Queda això.
I també el Nacho ens parlarà de Rocky.
Sí.
O de la Nisaga Rocky, directament.
Potser totes ens parlaràs de totes.
Bueno, parlaré de totes, però només de la primera, així, en profunditat,
perquè la resta són molt diferents, eh?
Ja.
La primera és una mica especial i la resta ja són despropòs.
Sí, ja, ja.
Despiporre, ja.
Bueno, com és Nadal, acceptem...
De tortàfos.
De tortàfos, no comentem.
Com es diu en castellà, frusleries, eh?
Frusleries.
Això són frusleries, no?
Perquè nosaltres, que som exigents en el món del cinema,
doncs, home, és el que hi ha.
Però bé, no siguem crítics, no siguem crítics.
Rocky va tenir tres Òscars, eh?
Sí, sí, sí, no, no, no.
No, no, no, no, no.
No, no, no, tres Òscars.
Sí, sí, sí, sí.
Bueno.
Diguem que en una època no massa exigent, tampoc.
No, no, no, no, evidentment que no.
I després de la meitat, doncs, si com estem,
tornem amb el tema proper al Nadal,
escoltarem una cançó dels Band Aid,
no és que siguin uns bandidos, ni molt menys,
ho, ho, és un xister, un acollit dolent,
però que, bàsicament, era un grup...
Reugénio.
Reugénio, exacte.
És pitjor que el segon locutor de Good Money in Vietnam.
Exacte.
Aquell que estava allà com dient ell.
Bé, doncs, és un...
Això, doncs, va ser una agrupació de gent
que es va ajuntar a George Michael,
Bono de U2 i tota aquesta gent,
i sota la batuta de Bob Geldof
i d'altres que ja explicarem després,
i de la producció de Mitch Yur,
que també explicarem que és aquest bon home,
van fer una cançó que es deia
Do They Now It's Christmas,
que va ser una mena d'aquelles tipus
We Are The World,
del Yousaf For Africa,
doncs, aquesta història,
però en versió Christmas,
i van vendre 3 milions de còpies,
i bé, van vendre el que va voler,
lògicament, per als nens que passaven gana
i que segueixen passant gana a Etiopia,
perquè això és un mal endèmic
que no interessa,
el primer món que hi hagi tants primers mons.
Bé, parlem del sacrificio del fierbo sagrado.
Bueno, sona molt, si no.
Sona molt.
El títol, allò...
T'hauria de posar música.
Potent posar música, de fons.
De fons.
Digues, digues, corre.
Molt bé.
Bé, ja amb el títol ja veiem
que estem davant d'un cinema
una mica especial,
molt personal,
com no pot ser d'una altra manera
parlant de Jojo Rantimos,
que és aquest director grec,
que des de les seves primeres pel·lícules
ja ha mostrat un segell molt, molt personal,
i pel·lícules veritablement...
jo crec que et quedes una mica, no?
O sigui, al límite de lo bizarro
o molt bizarres, no?
Perquè Canino seria una pel·lícula
i Langosta igual, diguem-ne, no?
Totes les que ha fet i tal.
Bé, la característica del cinema d'aquest home,
a part de que, bueno,
és un cinema que tampoc té gaires mitjans, diguem-ne,
no són pel·lícules d'aquelles
de gran superproducció,
sinó que són més sabiat intimistes
i fetes de manera barata,
és que totes les pel·lícules
tenen un comú denominador
que hi ha una realitat
que és una mica sorprenent,
que és una mica allunyada
de la nostra realitat habitual,
com era a Canino,
aquella família que estava tancada
dintre d'una casa
i que els pares les educaven
i no deixaven sortir i tal,
com és a Langosta,
que és aquella societat
que si no estàs casat o emparellat
que quan arribes a una edat
no saps d'anar allà a un hotel
i fer una sèrie de temps,
un temps allà per trobar parella,
si no et transformen en el teu animal
que has triat prèviament,
que en aquest cas
potser on es tria a la Langosta,
totes aquestes coses
que són un punt de partida
una mica curiós i estrany,
la volta que li dóna
és que aquesta realitat
acaba sent la realitat normal
i habitual pels personatges,
diguem-ne que en cap moment
es veu que sigui una cosa estranya,
sinó que els personatges
viuen amb aquesta realitat
i els que estan tancats allà a la casa
ho veuen com no és normal del món
que passi això
i que no puguin sortir fora i tal
i els que van allà a ser transformats
s'ho prenen d'una manera
com si fos l'única realitat possible
o la realitat més probable
i no hi ha ningú.
I amb aquesta pel·lícula
del Sacrifici d'un Cervo Sagrado
també hi ha un...
aquest denominador es manté, diguem-ne.
Hi ha un punt de partida
en el qual és un metge
que té una vida ordenada,
un metge d'èxit
que fa jo conferències,
que és un cardiòleg reputat,
que té una dona
que és la Nicole Kidman,
el cardiòleg és Corin Farrell
que ja va sortir
amb aquest director a Langosta,
té una vida ja en una casa
benestant,
una casa molt maca,
criatures,
una nena de 14-15 anys
d'acabar l'institut ja,
l'equivalent,
un nen més petit,
de 8-10 anys
i viuen una vida tranquil·la.
Llavors, d'un episodi
que ha passat en el passat recent,
que bé, com passa de vegades
amb la pràctica mèdica
doncs ha hagut un problema
i un pacient se l'ha mort
allà en el quiròfan.
A partir d'aquí,
d'aquest punt de partida,
doncs comença una realitat alternativa
o una cosa que no era esperada
que és que la seva família
comença amb malaltia,
una malaltia estranya
que els impedeix de caminar
i una sèrie d'històries,
que tot va relacionat
amb el tema d'aquesta mort,
no diguem com,
diguem-ne,
hi ha un personatge
que està relacionat
amb la persona
que va morir
en el quiròfan
i que es relaciona
amb aquesta família
i que, bueno,
ha de desencadenar tot això.
en cap moment se sap,
perquè no,
bueno,
al director
tampoc li importa gaire,
sembla,
vull dir,
què és el que està passant allà,
vull dir,
si hi ha una maledicció,
si és un tema psicosomàtic,
això és igual,
això és l'excusa
que fa servir el director
per ficar-se d'aquesta trama,
d'aquesta família
que comença el malaltí
i com aquesta malaltia,
com la família al final
l'acaba prenent
com el més normal del món,
en la línia d'aquests,
dels Giorgio Santimos,
i com acaben de,
com reaccionen
veient això
d'una manera
malaltissa,
no?,
perquè, bueno,
no explicarem gaire tot
perquè si vas veient,
però sí que és veritat
que aquesta malaltia
s'hi va condicionant,
s'hi va generant
una sèrie de reaccions
entre ells
i al final
porten a un final
desencadenant
en el que han de fer,
ja ho diu el títol,
un sacrifici,
ja veurem
quin tipus de sacrifici és
i com s'articula i tal,
i al final,
bueno,
és una pel·lícula simbòlica
en la qual
tu pots interpretar
que això està parlant
de la culpa,
tu pots interpretar
de moltes coses
i jo crec que l'èxit
de la pel·lícula
té les seves virtuts
i també
té els seus,
bueno,
punts febles,
diguem-ne,
no?,
perquè és una pel·lícula
que triga molt
d'arrencar,
tota la posta en escena,
la descripció del metge
i com arribem
a aquest punt,
doncs triga bastant,
fins al punt de que,
a lo millor,
si això s'hagués fet
en una pel·lícula
de tres quarts d'hora,
doncs, bueno,
hagués tingut
la mateixa unitat,
vull dir que
tot el que passa
al principi de la pel·lícula
o a la primera hora,
diguem-ne,
de la pel·lícula,
tampoc és que
porti gaire
a la que passa
al final
a l'última mitja hora,
diguem-ne,
que és quan
estàs en cadena
tota l'acció
i això s'accelera,
llavors té un final
molt bo,
un final molt
interessant,
que van sortir
aquestes relacions
molt d'ell,
diguem-ne,
molts relacions
com Canino,
o sigui,
unes coses
molt estranyes
que fan aquesta família
i com m'accepten
com és normal
del món
i tu vas veient cada cop
que vam fent coses
més estranyes,
ostres, ostres,
però tota aquesta
posta en escena
fins arribar fins aquí,
potser és una mica llarga
i potser era necessari
o no,
han entrat aquí
ui,
fantasma,
fantasma de ràdio
atrat,
un fantasma
vir, no?
Eh,
que és el Jaume,
hola Jaume,
hola,
tens aquella pel·lícula
que parla
amb la història
d'un fantasma?
Ja l'he vist.
Ah,
ja l'has vist?
i però,
aquí arriba...
Bueno,
ara Jaume
no sé si serà el sen o no,
però més o menys
si és un ànima
que parla,
però bueno,
bé,
doncs,
recomanable
en el sentit
de si us agraden
aquestes pel·lícules
en el qual
és la sensació
que et deixa per sota
la que tu vas a buscar
o ja t'agrada
que et deixin
una sensació per sota,
totes les situacions
estan basades
una miqueta
en buscar
aquesta sensació,
diguem-ne
que ells
posen una cara
com les pel·lícules
d'aquest home,
així com molt,
no?,
molt hieràtica
i molt,
no?,
per donar
una cosa,
com un sentiment
d'irrealitat,
però al mateix temps
d'acceptació
d'aquesta realitat
és una cosa
molt estranya,
potser una mica
sobreactuades,
perquè Nicole Kidman,
que jo no sé
si és que
sobreactua
o és que té,
jo diré una cosa
una mica dolenta
i tal,
de les operacions
estètiques que s'ha fet
i hi ha...
una rigidesa facial
una rigidesa facial
és com
Terminator,
que feia,
què ve que fa
la sua estètica
de Terminator?
que clar,
què ve que fa
el de robot?
clar,
bueno,
una gran atriu
Nicole Kidman,
però que aquesta pel·lícula
ja dic,
no sé si sobreactua...
Últimament no tria
per mals papers,
per semblar.
No.
Llavors,
ja dic,
si us agraden
aquestes pel·lícules
una mica bizarres,
que us deixen
una sensació
per sota
i esteu disposats
a entomar-vos
determinades
trames
en les quals
heu d'acceptar,
igual que accepten
els personatges
que aquesta realitat
és normal i probable,
doncs vosaltres
l'accepteu també,
doncs us agradarà.
De les tres persones
que anaven a veure-la,
una va sortir dient
que això era una merda,
literalment,
que no li veia,
no sé què,
i l'altra,
que és més fan del director,
doncs va dir que sí,
que per sota
havia sentit coses,
que havia estat aquesta sensació
i que era suficient.
Bé,
anirem d'escol·lir
més pel·lícules
d'aquest home,
no?
És en la línia,
és en la línia de Canino
i en la línia de Sirau Vista
o en la línia de Langosta.
No, no,
jo fa molt de temps
el de Canino
que vaig veure
i ho he d'intentar recuperar,
eh,
per dir,
quan tingui temps
perquè és el que hi ha,
si hem de recuperar
aquestes cosetes.
Fantàstic,
bueno,
tenim un problema tècnic.
Canino.
Canino.
Canino, la pel·lícula.
No, no, Camino, no.
Tenim un problema tècnic.
Que ella sigui,
era de l'Opus.
Hi ha un problema
i és que la cançó aquesta
que us havia promès,
doncs no la tinc,
per ells,
com a tal,
i no sé on està.
No, la setmana que ve
us la poso,
però hem solucionat
amb una qüestió.
Com estem,
com després farem una part
una mica així més ortera,
parlant de Sol en casa,
insisteixo,
amb Rocky i tal,
he trobat,
he trobat Cindy Lauper,
el tema dels gunis.
Ah, mira.
La podrem escoltar.
Dels gunis, eh?
Uau.
Això és boníssim, això, eh?
No,
perquè com és una cosa així
una mica tot folclòrico festivo...
Això ja...
acostant-se'n al Nadal, diguem-ne.
Exacte.
No,
però bàsicament
perquè són pel·lícules
molt banals,
però bueno,
doncs anem a fer coses, no?
Sí, sí, sí.
Ja em mataràs, eh?
Un apanyo.
Anem a parlar de Dunkerque.
Vinga, anem a parlar de Dunkerque.
Sí, un apanyo.
Home, i tant, i tant.
I res parlem d'aquesta del fantasma
que en dius...
Records el títol?
Perquè no sé quina pel·lícula en parles.
Estàs mal,
d'història del fantasma aquest.
Ah, vale, vale, vale, vale.
Oh, em va agradar, tio.
Sí.
El River Phoenix.
Però quina et parles?
De la clàssica?
De la que fa...
La del River Phoenix
i la Runymara.
Ah, doncs aquesta no l'hi ha.
Que va amb el llençó així.
Ah, a Ghost Story.
Una història de fantasmes.
Ah, vale, vale.
Això està bé o què?
Oh, jo ho vaig a disfrutar.
River Phoenix?
No, no, no.
No, River Phoenix.
No, Joaquim Phoenix.
Ah, joaquim Phoenix.
Ah, vale, que està mort.
Perdó, perdó.
Per això estava buscant...
Sí, potser sí, també.
Jo em pensava dir...
Potser per això, no?
Ara he tingut...
Pobre.
Vale, vale.
Ah, doncs aquesta m'interessa...
Lògicament que comentis, no?
Perquè és d'aquelles perigües
que tinc ganes de veure.
No és...
Bueno, no són aquests, però...
No?
Aquest diu Cassi Affleck
i Runa i Mare.
Ah, diu, perdó, sí, Cassi Affleck.
La Runa i Mare sí,
per la Cassi Affleck.
Ara que d'acord.
Com estàs?
Sí, sí, sí, sí.
Perdó.
Sí, però sempre va embolgat.
No, no.
Clar, per això no m'ha recordat.
Hem liat.
A la cara al principi, sí.
Hem hagut de mirar la xulera.
Sí, sí, perquè si no és possible allà.
no deman, nuestra mente...
Bueno, Cassi Affleck
i Joaquim...
És el mateix, igual.
És com en el seu moment
era el Robert De Niro
i l'Alpachino, no?
Sí, sí, sí, clar.
És veritat, és veritat.
Bueno, són hermaníssimos.
Dunquerque.
Bueno, parlem d'aquesta que dius
Ja me paguem, fa il·lusió.
Bueno, doncs Dunquerque,
aquí l'hem vist tots, no?
Llavors, clar,
ja heu fet una mica la vostra idea.
Jo, ara sé que em matareu,
que em diríu
que hi ha coses determinades i tal.
A mi em va semblar
una pel·lícula rodona
del principi i final.
va semblar una obra mestra.
Ho sento.
Vull dir que...
Ja ho vaig dir jo.
No, sí, però per aquí
diuen que ja em manca cap.
No, no, jo també, jo estic d'acord.
Vull dir, jo crec que és una pel·lícula...
Ja palaré jo.
Sí, sí, sí, no, clar, clar,
no, no, per això estem aquí.
Però jo és que la mirava
amb un cert recel,
dic ja veuràs com això
no és el que jo esperava que és i tal.
Ostres, i veus una pel·lícula,
a veure,
una cosa molt banal,
de guerra.
Dius, que bé.
Ojo amb això.
És com una cosa,
per un segon.
vull dir...
De guerra.
De guerra.
Però jo li vaig veure
aquella cosa que jo sempre
intento explicar
d'una pel·lícula de guerra
amb un classicisme bastial,
clàssica,
que et quedarà sempre a la memòria
com una pel·lícula
que tindràs com un referent.
Com aquella d'això...
Com Estalingrado,
aquestes pel·lícules
que dius tenen alguna cosa...
Encara sigui una temàtica diferent,
que no tingui res a veure, eh?
Vull dir que em refereixo,
però jo li vaig notar
aquesta sensació,
aquesta percepció.
Lògicament és Christopher Nolan.
És una altra manera
de presentar les coses
i hi ha una certa...
una gran foscor,
em refereixo,
sobre el tema.
No té...
No queda...
Com dient,
salva qui ha de salvar,
però no ha de salvar
qui no ha de salvar.
És en refereixo
que em fa una miqueta
aquesta cosa de...
De si tinc que carregar-me
el que he de carregar,
m'ho carrego, no?
No té contemplacions, no?
Davant d'aquest tema.
Sí que hi ha un tuf patriòtic,
certament,
en un moment determinat,
a la part final, no?
Però en general
m'agrada molt el llenguatge
en què ho planteja, no?
Com adapta
aquells efectes especials,
perquè això, clar,
és impossible,
com ho fa?
Amb una naturalitat
que et planteja
si realment
ha posat a tanta gent
allà a la platja
o els efectes...
Té una sensació de dir
no estàs veient els efectes
en cap moment,
estàs veient com realment
com si fossin
10.000 extras
que estan a la platja,
vull dir,
no tu pots imaginar
d'una altra forma, no?
I m'agrada molt
el que passa
a cada un dels espais,
el que passa amb els avions, no?
Allò que parlàvo
que tremola la veu, no?
Vull dir,
això és molt realista, no?
El fet que
sempre que veus
pel·lícules d'avions
parlen perfectament
Charlie 4 o no sé què,
dius, no,
és veritat
que hi ha una vibració,
que hi ha una sensació
amb aquest element
i això, aquest realisme
és el que a mi m'agrada, no?
El que passa
dins d'aquell vaixell petit, no?
Vull dir,
el que passa
a aquella platja,
sempre estàs amb tensió, no?
I és claustrofó.
El que passa dintre l'aixell,
que està barat a la platja.
Exacte.
Allò dius,
hòstia.
Ostres,
això és xungo, eh?
És durillo.
Vull dir,
com planteja aquestes escenes
introduint l'estètica.
En cap moment pare.
Aquella música
que va introduint-te
pam, pam, pam, pam,
exacte, el rellotge.
Sí, sí, sí.
Vull dir,
aquella cosa
em sembla
d'una exquisitesa
però magnífica
la pel·lícula,
el que és la percepció,
aquests toros terres.
I l'ància aquesta
de sobreviure,
de dir,
vull sortir d'aquí ja,
que tinc els alemanys
i m'estan trepitjant el cul.
Exacte.
Jo crec que de lo millor
d'aquest any, per mi, eh?
De les millors pel·lícules
que he vist d'aquest any,
sense cap mena de dubte.
M'encances,
clar,
que podíem buscar-ne,
no?,
i segur que n'hi ha,
però jo em vaig deixar
portar per la pel·lícula.
Vaig dir,
em quedo aquí,
em quedo aquí.
I no ho podré
fins que s'acabi.
Sí, sí, sí, sí.
És que estava enganxat
com una mala cosa.
Imagina't amb pantalla rosa.
És el que diem,
jo l'he pogut recuperar amb DVD,
però, clar,
perquè no...
Bueno, clar,
aquesta, hòstia,
aquesta...
És una llàstima.
És una llàstima.
I amb 70 mil·límetres.
Clar, és que és una llàstima.
I a més, a més,
ja em va convidar
i no...
Clar, no,
sí, a mi també,
però no em podia aquell dia.
M'ho havia d'aquest dia,
clar,
jo, va,
escolta'm,
que jo tinc un dinar.
Però, bueno,
digueu-vosaltres,
a veure,
què us ha semblat, això?
Bueno,
jo, no sé,
ho diria,
vaig dir que
era un encert
al tema del so.
Sí que és veritat
que el so,
com totes pel·lícules
del Christopher Nolan,
està molt bé
combinat amb l'acció
i té una presència
molt important.
Jo el que feia,
com el Sergio Leone
en les pel·lícules,
de cop i volta
això es transforma
en capital de la pel·lícula,
doncs igual, no?
Vull dir,
el so fortíssim,
el cinema estava...
Això em recordo.
Sí, sí, sí, sí.
Buscat, buscat,
diguem-ne perquè tu estiguessis...
Sobretot els trets del percí.
Els trets,
clon, clon, clon,
sí, sí, sí,
i molt fort.
Per què?
Perquè sembla allò,
es va comentar en el seu dia,
com si el soldat estigués
allò tan...
s'ha angustiat,
angoixat allà
perquè està vivint
que té els sentits ampliats,
no?
I sent més encara,
sent més,
o sigui,
encara ho sent més,
ho percebeix tot,
ho percep tot.
Això molt bé.
Algunes escenes,
clar, evidentment,
l'escena que estàs a les platges
quan es veu,
algunes escenes molt puntuals
que dius,
ostres, ostres,
no?
Quan estan allà,
tots allà pinyats a la barcaza,
allà que ve l'avió
i estan allà esperant
i bombardeixen i tal.
Vale.
Això és el bo.
El que ja no comença a ser tan bo
és que es repeteix una migueta
perquè s'estan ofegant
molta estona,
ara aquest s'ofega,
torna a pujar al vaixell,
es torna a ofegar,
això ho hem vist,
i tal.
A l'avió allà
t'hauria una bona estona,
una bona estona allà,
que si tal,
que si qual,
bueno.
És a dir,
si fos,
t'hagués donat una miqueta més,
o sigui,
jo el que pensava,
o després,
o sigui,
quan ho vaig veure,
bueno,
més o menys,
però després penses,
ostres,
és una pel·lícula
que saps al final,
perquè clar,
quan coneixes el final
no s'ha de tenir,
hòstia,
s'optant,
no?,
perquè ja va sabent
que estan allà,
que es bombardeixen,
va sabent que després
sortiran els vaixells
que venen d'allà,
d'Inglaterra,
que són els vaixells petits,
i tal,
i tal,
i tal,
però,
bueno,
jo vaig trobar en falta això,
no?,
una miqueta més de
Can Sumperin,
que és més,
que no es repetís tant,
i alguns temes,
com a,
no sé,
un personatge aquest del,
com es diu aquest,
l'irlandès,
no, no,
el nebrà també,
Mark Rilans,
no, no,
el Cillian Murphy,
correcte,
no ho sé,
no m'ho vaig trobar creïble,
no?,
aquest també em va sofrer,
em va sofrer una miqueta,
ara tornem,
però sí que,
no sé,
llavors,
dius,
hòstia,
això que apuntava molt alt,
diguem-ne,
això que té una pinta boníssima,
i que hi ha moments que,
veritablement,
sí que és d'obra mestra,
dius,
hòstia,
ara com baixas tant,
hòstia,
no baixis tant,
no?,
és veritat que hi ha de tallets,
això sí que és cert,
però,
digue'm més,
digue'm més,
digue'm més,
sí,
això que dèies de les esperes,
o de,
és clar,
en una guerra,
la major part del temps és esperar,
sí,
pensa-ho això,
l'acció és molt,
pot ser molt puntual,
no,
no he dit que no hi hagi acció,
sinó que el guió,
sí,
però tot i així,
tingués una altra cosa que sorprengués més,
no,
no amb acció,
podria ser amb esperes,
amb el que sigui,
no?,
no,
però pensa,
és que no pot sorprendre,
perquè parteix d'una situació ja coneguda,
d'acord?
no,
clar,
aquí hi ha,
el peix està venut,
només comença la pel·lícula,
a veure,
saps com va acabar?
Com el tritànic.
Aviam,
algú que mínimament documentat vagi a veure aquesta pel·li,
sap com acaba,
simplement,
ell el que vol transmetre són les emocions i l'angoixa d'aquella gent que estava allà esperant que els vinguessin a buscar,
i no sabien qui collons els vindria a buscar,
o si vindrien,
i si vindrien,
ells estaven allà perquè és que enrere no podien tirar.
Això és l'èxit de la pel·lícula,
això és l'èxit de la pel·lícula.
Però, aviam,
és sorpresa per qui realment desconegui la història,
però qui mínimament s'hagi pogut documentar sap com va acabar allò.
Tenim un precedent que no és ni molt menys a igual,
però tenim un salvar al soldat de Ryan,
que són tres quarts d'hora d'una...
A mi no m'agrada allò.
No, no, d'una borrada.
És diferent,
és un altre concepte,
però allà t'enganxa la carnassa que deixa anar allà el senyor Spielberg.
M'entresa que ho vull dir?
És que la guerra són les dues pel·lícules.
Clar, exacte,
ho és, ho és.
Això està clar.
Perquè quan tu,
evidentment en una guerra no és el que et mostra Dunkerque.
Clar, clar, clar.
Són les dues,
però realment Dunkerque és,
com t'ho diria,
és allò que tu no vols veure.
O sigui,
la visió de Dunkerque...
No,
la visió de Dunkerque és la que...
És clar, m'ha dit això.
Evidentment,
si un tio gau una bomba i el rebenta,
tu ja no ho veus.
Clar.
Tu veus que allò rebenta i ja hi gires el cap,
d'alguna forma.
Però ja s'obvia una miqueta d'aquesta part.
Sí, òbviament.
Cristófer Ronald no busca aquesta part tan truculenta.
No, no, no.
M'entens?
I això és el que tu dius,
no,
i que tens la raó.
I hi ha la delgana,
la línia roja.
Sí.
Aquesta està molt bé.
Sí.
Aquella...
Jo, per mi,
quan vaig veure que allò vaig dir,
ara ja sé que és la guerra.
No sé.
Sí, sí, sí.
Però allò era d'una gran profunditat psicològica.
Allò era psicologia pura.
Allò era existencial.
Allò era existencial, exacte.
Llavors,
un és existencial,
l'altre és angoixosa,
l'altre és...
una altra del Joy Wright,
que va fer...
Com es diu?
És que no m'ho veu el títol en castellà,
que és a dir,
Atonement.
Atonement.
Atonement.
Que era...
La que era Nidley.
La que era Nidley,
aquest que ha fet ara els X-Men,
com es diu?
el...
Ai,
és que no l'he vist aquesta.
El que fa el professor Xavier.
Sí,
sí,
que també té a veure,
hi ha un troste a veure amb la guerra.
I el Tingo,
en Dunkerque,
perquè aquell noix es troba a Dunkerque
i el Tomen,
el noi aquest,
doncs d'alguna forma...
Allà que hi ha en pel·lícula,
potser si m'apures,
encara most...
O sigui,
perquè ell està malalt.
O sigui,
ell no el maten a la guerra.
Ell mor a les platges de Dunkerque,
però mora de malaltia.
Mora perquè està fet pols,
no sé si tuberculosi,
no sé si una d'aquestes.
i de mica en mica es va apagant,
perquè ja...
Dunkerque potser et mostra...
Dunkerque et mostra
la part final ja,
la part que...
És el moment exacte.
De rescat imminent,
no?
Però Dunkerque van estar més temps,
val?
I llavors aquest noi,
doncs passa tot un procés de malaltia
i pobret al final de la pel·lícula
i no estic ficat més pobret,
però s'acaba sabent que el noi mora,
no?
Clar.
El noi mora.
I aquesta pel·lícula encara mostra més
la sensació d'agòvio,
d'estar allà tancat,
de que no saps què passarà amb tu.
I el pobret es mora
quan ja els comencin a rescatar.
Bé.
Doncs una mica hem fet una...
un allò entre tots, no?
Sí.
Una mica retocar aquesta pel·lícula
i crec que, bueno,
que el resultat és que tot ens ha agradat la pel·lícula,
amb riscos, lògicament.
A mi em va agradar, eh?
A jo que no.
Sí que em va agradar
i va haver-hi moments que em va agradar molt.
Clar, clar, clar.
Però...
Però és veritat que hi ha moments que tens raó,
que hi ha que baixar una miqueta,
però, bueno,
és el que diem, no?
Vull dir que a vegades,
ojalà tots poguessin fer pel·lícules
que estiguessin sempre a aquest nivell,
perquè sempre que busquem obres d'art,
i sempre ens passarà, eh?
Obras d'art,
sempre veiem aquests punts que baixen, eh?
Perquè això és habitual.
Ojalà...
Aquelles que duren poc,
la campellera.
Sí, sí.
Bé, aquesta no.
Aquesta l'aguanta bé, carai.
Com es deia,
el que has vist, Ghost...
Ghost Fantasma.
O sigui, Història.
Ghost Story, no?
Ghost Story, una història fantasma.
Sí, sí.
Què tal, això?
I és que tinc...
Em va dir que estava molt bé,
aquesta pel·lícula.
Sí, molt bé, però molt, eh?
Tota l'estona és amb un catxer,
amb allò del...
No, canta-us rodons.
Canta-us rodons,
és a l'estona,
però no són els ulls de...
No, no, no.
No?
No, no, no.
No sé que eren els ulls de...
És allò que feien abans, no?
El triangular i rectangular,
i llavors té una escantonada.
De què estem parlant?
De la pel·lícula Fantasma, Ghost.
Ah, de la imatge?
Sí.
Ara es redoneixen a les escantonades
de la pel·lícula?
Sí, sí.
I això, quin sentit té?
Com si fossin els ulls.
Perquè això s'havia fet així
molts anys enrere, sí.
Però no...
Estàs parlant de cine mútbol?
Jo ho vaig veure amb una altra...
No, home, no.
Ho vaig veure amb una altra pel·lícula.
Ui, no ho he vist mai.
Sí, sí.
Sí, sí, ho vaig veure amb una altra pel·lícula
i aquí, quan ho vaig...
Ja m'havien avisat.
Oh, és una pel·lícula tota estranya,
ja ho veuràs.
Jo tinc entès que és perquè
és com si estigués mirat el fantasma
per al que seria el llençol.
Els forats del llençol.
Jo tinc entès que és això.
No, home, no.
No, no estem parlant de la mateixa pel·lícula?
Doncs hi ha una pel·lícula que és això, eh?
Bé, tira, tira, tira.
A lo millor m'estic confonent.
Aquesta és una pel·lícula
que podria tenir un símil
com aquella...
Ah, veuràs.
Com una que...
Això, sí.
Si no fa gaire que la vam veure aquesta
i la vam opinar.
Recordo que a tu també et m'agrada molt.
Que el que fa és passar això,
de l'Aranoski.
Madre.
Bé, madre.
Ah, vale.
Podria ser gairebé igual.
És com molt semblant, no?
Vull dir, no hi ha tempo normal.
Estem amb...
Vull dir, amb trompades i batacades, eh?
En el temps.
Sí, amb un llabany, no?
Sí, no estem en minuts ni comptem en vores,
sinó que tot és molt així, no?
Sí.
I amb aquesta dinàmica
exposem tot un seguit de fets històrics,
per dir-ho d'una manera,
o que tenen a veure amb la història,
encara que pertanyin a una imaginació.
Diguem-ne que encara que no pertanyi a la història,
com cal,
sinó com l'has vist tu
o com l'has viscut tu, no?
I aquest és igual.
Això, de fet, és com gost.
Es mor a ell,
que era aquell fantasma,
la pel·lícula aquella.
Sí, sí, sí.
I llavors, uuuh, eh?
Ho dic, ui, què ha passat aquí?
El tio s'aixeca del llit, no?
Per dir-ho d'una manera.
Són el fantasma.
Exacte.
Ja tenim el fantasma,
però el tenim nosaltres només, eh?
Vull dir que quedi clar.
Vale.
La càmera és el fantasma.
Això mateix.
La càmera és el fantasma.
Per aquí anem bé,
que és el que jo sabia.
De tota manera,
ell no ho porta als ulls, eh?
Que quedi clar també.
Vale, vale.
Ell està allà.
Ja un.
El que passa és que ell està allà sempre,
això sí.
Ell sempre està present en la pel·lícula.
Mood no diu res
i lògicament viu al vell mig
d'una història
que va transversal,
per dir-ho d'una manera.
O sigui,
fins i tot hi apareix un indi
disparant sobre una família
que pot correspondre
a la pel·lícula qualsevol d'aquestes,
no?
De fins i tot...
Bueno,
aquella romana, no?
Que no és de romans,
que...
Kevin Costner,
que li maten la família.
Bueno,
pot correspondre
perquè presenten una imatge
que el pare i el fill
que han anat
com si fossin uns colons,
això t'ho fas tu, eh?
També,
perquè, clar,
informació n'hi ha ben poca, no?
I llavors, esclar,
t'ensenyen un fet
i el fet dius
ah, sí,
això correspon allò.
Però
has de pensar
que anem
de molt enllà,
de molt,
molt enrere...
Fa salts temporals.
A l'actual.
Sí, sí,
hi ha com un viatge en el temps,
eh?,
en la pel·lícula.
Ostres.
o sigui,
però és que em va agradar tant
perquè és que és muda
pràcticament,
també.
Música poca.
Vull dir,
però la imatge
és tan quieta
i el pare de la ment
tan rica de matisos
que ja ho vaig trobar...
Són Angelo Paulus,
no?
No,
però què?
Dic de quietud.
Però ell va fer altres coses.
Ostres, no,
si espero no et passis
que jo...
No fa una anàlisi
de la revolució.
Home, no, no, no, no.
No, no,
això són tres hores de pel·lícula
de l'Angelo Paulus
aquest dia agafes
i t'acabes penjant
de la làmpara, tu.
Aquesta és una hora i mitja.
Ja, ja per això dic,
no, però l'altra...
I l'altra que he vist
és aquesta d'allò,
del xaval aquest
que té una cara
com una mica estrany.
Ah, Wander.
Doncs mira, aquesta...
Jo és una pel·lícula que...
Espera, espera, espera.
Espera, espera, espera.
No, no, no, no,
jo no l'he vist ni ni...
Però no ho sé.
Això t'ho està estubat.
Tira, tira, tira.
Jo a vegades he pensat
però com és possible
que aquesta pel·lícula
li agradi tanta gent,
per exemple, no?
Saps que hi va a caure
i també li agrada més.
I llavors jo vaig a veure-la
i dic, hòstia,
si això seria un ideal
per la vida, no?
Perquè tot el que representa...
És que vellós vivir, no?
Això mateix.
Sí?
La vaig trobar entranyable,
vull dir...
I caron,
que tu vas veure la Julia Roberts.
No, no fa...
No, no fa un paper
molt així que m'agrada, eh?
Sí, aquesta sí.
Més que la que ha dit ell,
la Mònica,
aquesta la que has dit...
La Nicole Kidman.
Això, la Nicole Kidman.
Aquella sempre...
l'única que em va agradar
va ser la del...
És baixat.
Aquella allà.
Allà està,
allà està deliciosa.
Allà està deliciosa.
Buh.
És que no l'he acabat
d'entendre mai,
aquella pel·lícula.
Tot i que m'hi vaig apropant
ara, eh, ja.
Aquí l'aviat, aviat.
Allà l'agraixeré.
Mare de Déu, senyor.
Eh?
Que res, que res, que tira, tira.
Què? No vols dir res?
No, jo ja sabeu.
La vaig donar a reprendre,
em vaig...
La vaig donar una altra vegada.
No, no, no,
la vaig donar una altra vegada,
em va millorar una miqueta.
Te'n passes Juanita Reina.
I la mare que et va matricular.
I haig baixat,
et quedes clapat.
No, però què dius?
S'acaba d'inventar tot.
Jo me'n vaig.
S'acaba d'inventar tot,
que jo no em vaig quedar clapat,
que l'he vist una altra vegada,
que l'he revisitat una altra vegada.
La vaig veure,
s'encenarà de debaix.
Bueno, o sigui,
va millorar una miqueta la idea,
però semblava pel·lícula...
No ho sé,
no em va acabar d'entrar.
Allò té a veure...
Amb la culpa,
és una cosa...
Sense haver fet res.
Ja, per això mateix.
Però em sembla tan conservador,
en el fons...
Tu no pots, tampoc.
No, no, jo sí,
jo sí que puc.
I em sembla molt conservadora
la pel·lícula en el fons.
Sí.
I hi ha un rara...
Sí, hi ha un tu fillo aquí,
dius, hòstia,
que m'estàs donant aquí,
hòstia.
Con lo que eres tú,
con lo que has sido tú.
Sí que és més bèstia,
no?
Que m'estàs donant aquí.
Jo que distreixo
en la ja mecanica,
clar.
Hòstia,
però és que si veus que a Lígo
li donen 50.000 voltes,
a nivell...
Si vol,
escandalitza la gent.
Calígo t'escandalitza molt més.
No, no, ja ho sé,
però...
No, no va d'això.
No va d'això.
No, però...
El resultat és això.
No sé de què va.
Vull dir,
és que saps,
en tu fillo hay una lectura
com...
No sé...
O sea...
Bonalista,
com de...
No sé, no sé.
Estàvem parlant de la pel·lícula aquesta,
no de la...
No sé la cinquena vegada la...
El Wonder,
què passa amb el Wonder,
que tinc que posar los gunis.
És un ideal, allò,
per tots aquests conservadors,
com has dit tu,
que creuen si...
Però Wonder també?
Wonder, sí, home, clar.
Sí, també, aquesta línia.
Home, si veus la Juanita Reina
i t'agrada...
Però que jo la veig
per una qüestió històrica.
No ho veig perquè m'ha de la Juanita.
Però tu creus que jo m'he posat a cantar allà
la nínia de l'estació?
Força a l'Àris.
No, home, no.
Aquesta és igual, tu.
Aquesta és la perfecció.
O sigui, el Woody es pot evitar així.
El que un xaval tingui una cara diferent
que els altres
i això li comporti una problemàtica,
els pares ho viuen molt malament,
però al final serà
l'esclat de felicitat més gran
que puguis imaginar.
És això,
això és conservadorot.
Vull dir,
en el canvi de fi ho heu dit, no?
I sobretot perquè per desgràcia
aquesta societat,
jo crec que...
I està en l'Ecúbri,
que és el mateix.
Partim d'aquí, també.
Ah!
I no, no, no...
Jo sé, mira, Alma.
Bueno.
Vull tornar a corrents.
Hauran uns minutos musicales
adreçados con Cindy Lauper
i los Goonies.
No, és res,
la posarem un set com a alternativa
i tal,
i després parlarem
d'assassinat en Orient Express.
el Nacho ens farà aquest comentari
i ja està,
doncs això.
Apa!
Quedeu-vos pensant en Mais Weixut.
Igual.
i ja està en l'Ecúbri.
Gràcies.
Continuant.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Yo.
Mi mまぁ康 minoria
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
entre l'acció correcta, diguem-ne,
dels personatges, com són, molt clàssica,
tal,
un assassinat,
N sospitosos, que hi ha allà,
cadascú...
Història molt d'agatacristi, això sí,
molt fidel al que era. D'una resolució, no?
D'una resolució.
Bé, jo diria
la paraula seria que al final
és avorrida, vull dir,
era necessari fer... Perdona,
l'agatacristi és avorrida, eh?
Bé, era necessari fer
aquesta adaptació, vull dir,
una adaptació que...
Ah, sí, sí.
No, tira, tira, tira, no, no.
Una adaptació que tu la veus i dius, bueno,
jo no sé
exactament...
No sabia com era la novel·la,
però suposo que és molt fidel,
i després de tot el que s'ha parlat d'això
i les que s'han fet, vull dir,
calia fer aquesta tan igual
a... pel que m'han explicat,
perquè gent que ha llegit la novel·la
i ha vist alguna altra pel·lícula i tal,
tan igual a la resta,
es diu que el que li dona
és com un enfoque
una mica més existencialista,
però és veritat que el senyor,
el que el Piagot comença a fer
una sèrie de reflexions
sobre la condició humana,
el crimen,
el bé, el mal,
potser no sé si surt de la novel·la o no,
de Gata Christie, que ho sé més
planera, més senzilla
però
això no acaba de reixir
perquè és una barreja de coses
entre el que és l'història més clàssica
i aquestes disquisicions
que fa el protagonista
el detectiu
però que al final et quedes una mica com
m'estic avorrint
també una cosa que
no sé si era el més
encertat era començar
a explicar
tota l'història que hi ha darrere del crim
perquè hi ha una història, un passat i tal
l'explica
el mateix detectiu
com si estigués allò relatant
i fins i tot et perds
una miqueta
i això, el no sé qui
tenia una filla que no sé què
i feia i el coronel no sé qual
i tot ho explica i són coses que no estàs veient
que no fa com una recreació
escena fora de muntatge
com va passar això
el tio ho està explicant tota l'estona
verbal no tot
i la resta l'està escoltant allà
i el tio ja va deduint
llavors significa que tal
que qual i tal
i
jo sense conèixer la història
em vaig veure una miqueta
com Tarantino
però al final
és que això
les històries aquelles
d'en Eslanda
això és una mica tadiós
diguem-ne
amb tot això
i vale
ara enfoquen
els altres
llavors quan diuen una cosa així
ostres
ara l'han encertat
els personatges sospitosos
que fos una cara una mica així
t'ho fan bé però dius
el culedo
com allò
l'anunci de culedo
recordeu
em va semblar
molt correcta
molt luxosa
però
avorrida
és la meva
puntuació
però tu parles
que no tens
un coneixement massa ferm
de l'altre
o sí
no
aquell paio
que
no recordaré
com se diu
que va fer una pel·lícula
que era calcada
a una del Hitchcock
Morir Todavia
com?
no
de Kenneth Branagh parles
de psicòsis
ah no
de psicòsis
de psicòsis
ah
Gus Bansant
Gus Bansant
Gus Bansant
que va fer un psicòsis
Gus Bansant també va fer una copia
que va calcar
que va calcar
no sí sí sí
però jo pensava que deies
Kenneth Branagh
que va fer Morir Todavia
ambientada en pel·lícules
de Hitchcock
no no no
no no
que jo penso que ho fos
aquesta que es veu
que era la de Gus Bansant
és la de Gus Bansant
la versió
Gus Bansant va dir
voleu una
una repetició
d'una pel·lícula
sí que a vegades tenim
aquesta
i la va fer igual
era idèntica
els planos
i tal
sí sí sí
això podria tenir
un sentit
i això
i demostrar
que no
recordo que
d'haver crítiques
dient
quin sentit
tenia fer això
clar no té cap sentit
jo crec que el Gus Bansant
era això
és prou
és bo
perquè precisament
cada vegada fa una cosa
perquè la fa
com una demostració
com una continuïtat
de narrativa
però Gus Bansant
té un llenguatge
molt propi
llavors el que no té lògica
és que vagi a fer
aquesta imitació absoluta
és que es va deixar
de la seva lògina
potser va fer-ho
per provocar
potser va fer-ho
per fer una provocació
o per fer una
ojo amb això
que això és el que
ara se'ls escapa
potser
el Kenneth Branagh
no ho sé
jo crec que Kenneth Branagh
és un tio que està
bastant
aquí
en un nivell
com per copiar
per fer això
li dona el seu estil
la manera
de fer
li intenta donar
un toque
és el que esperia
és com és
surt allà
és un vehicle
de lluïment personal
surt allà
en primer plano
en mateixa
parlant
i quan comença
a fer aquestes disquisicions
i el bien
i el mal
i el crim
i per què
llavors és culpable
i no sé què
tot això
que podia estar bé
queda com un cazador
jo haig de fer
un monòleg
aquí es espiriano
doncs dic això
i la resta
és com
la història clàssica
i dius
com full fiction
com full fiction
però
que hi ha
el Samuel L. Jackson
el Joan Trevolta
que fan aquella disquisició
prèvia al cotxe
després al passadís
i després quan entren
abans foten-hi quatre tiros
al pobre chaval
té un altre sentit
dintre la història
és un altre tipus de cinema
però aquesta pel·lícula
tan clàssica
i amb això
no, no, jo no dic
que estigui malament
full fiction
però poso un exemple
que també dius
a mi què collos
m'importa
si les hamburgueses
de França
es diuen
jo que sé rotlla
ja ha fet mal
però és perquè sàpigues
això
és perquè sàpigues
que hi ha persones
que diuen això
ja, doncs igual
hi ha detectius
i no això que no he vist
però això mola
és Tarantino
és això
ah, aquí és l'esnovisme
ja ha entrat
ja ha entrat
aquí
no, no
perquè en Baby Driver
que em parla l'altre dia
hi ha una escena
d'aquesta estarantiniana
i això
això ha fet mal
diguem-ne
perquè sí que és cert
que les diàles de Tarantino
poden agradar
són únics
o menys
però són molt bons
són milimetrats
milimetrats
i l'escena
com està rodada
en aquell moment
aquella escena
i tal
llavors
després hi ha hagut imitadors
ja qualsevol pel·lícula
jo a veure si puc anar a veure
aquesta setmana
aquesta que m'has dit
sí, Baby Driver
no, no, no
Baby Driver
ja l'he vista
l'assassinat
on l'Aren Express
i la setmana que ve
la vas a veure
diràs
els cojones
que aquí
diràs
ja l'he dic jo
molt bé
molt bé
trairà l'assassinat
niño, que no queden 13 minuts
i m'agradaria molta cosa
venga
bueno, doncs
jo parlaré d'una pel·lícula
que es diu Abracadabra
i faré un re
de la Verònica
que és una altra pel·lícula
Abracadabra
s'ha de saber que és aquesta pel·lícula
que ha passat una mica
sense pena ni glòria
però que va ser
una de les candidates
a la millor
Oscar
d'Espanyola
vull dir, van haver-hi
tres pel·lícules
que van triar
1898
Los últimos de Filipines
Verano de 1993
o Estiu del 1993
que és catalana
i aquesta Abracadabra
al final
la que representarà
no sabem si arribarà
a la final
de les finals
de la millor pel·lícula estrangera
és Estiu del 1993
bé
vaig veure
ara dir
vaig esperar Abracadabra
Abracadabra
l'has vist l'estiu
no, no, no
la setmana que ve
us la comentarem
perquè la tinc prevista
llavors
aquesta Abracadabra
és una pel·lícula
del Pablo Berger
que és el que va fer
Blancanieves
que és un precedent meravellós
és una pel·lícula
amb un empaque
amb una potència
aquella pel·lícula
de la Macarena García
que és muda i tal
i aquí és
i Maribel Verdú
és muda, pobreta
és muda la pel·lícula
ah, val
no, parla que no calla
la Macarena
és muda
és muda la Macarena
i totes
sí, sí, sí
ojalà hagués sigut muda
la Macarena
quan me'n refereixo
amb la cançó aquella
bueno
Maribel Verdú
Antonio de la Torre
José Mota
i Josep Maria Pou
ostres
més antagònics
impossible
t'haig de dir
que a nivell d'actors
la pel·lícula està bé
és a dir
ho fan bé
tots ells
tots plegats
fins a José Mota
que dius
senyor
què és això
és un molt bon actor
quan el porten més
és un bon actor
la pel·lícula
és una estracanada absoluta
hi ha solament
la banda sonora
el baile del goril·la
de Melody
hi ha coses diverses
com a tal
i a partir d'aquí
l'estètica
jo n'he vist una estètica
en els últims anys
tan kits
que jo em moria
jo he vist el tràiler
només
em revolcava
per sobre
la casa d'aquesta
dient
no pot ser això
un esteta com tu
totalment
vull dir
és una barreja
entre una pel·lícula
del modover
i una pel·lícula
de l'ex de l'iglésia
fas això
fas un còctel
molotov
i a partir d'aquí
ho llences
i surt això
i la Jerele Pávez
surt també
no, no, no
aquesta pobra
ja està
però em refereixo
que és una pel·lícula
que tampoc és qüestió
d'explicar més o menys
estem parlant
que
la Maria Esberdo
i l'Antoniana Torres
és una parella
amb un barri
d'aquests
barri, barri
obrero totalment
de Madrid
de Madrid
de Madrid
Forojo el del Madrid
exacte
que té una filla
sí exacte
però Forojo
Forojo
és boníssim
i llavors té una filla
que a partir d'aquí
és una mica xoni
i a partir d'aquí
doncs té
una...
si és xoni
i a partir d'aquí
doncs té un cosí
que és aquest
que és el José Mota
que va d'hipnólogo
però és una hortera
de molt de cuidado
i a partir d'aquí
es genera una història
determinada
de que van
amb una boda
i passa alguna cosa
es fa una hipnosi
la boda és per morir-se
la boda és la cosa
més hortera
no poden vestir pitjor
els nubis
en la vida
i a partir d'aquí
resulta
que passa alguna cosa
si te llagan los ojos
totalmente
i a l'antenna de la torre
li passa alguna cosa
i a partir d'aquí
no dic res més
i llavors comencen a aparèixer
més personatges
i el que passa
i com s'arregla
i és una cosa
absolutament bizarrona
però una cosa
que el Nacho
s'ho passaria en gran
seguríssim
jo ho estic veient
jo estic apuntat a la tema
i la Maribel Verdú
i la Maribel Verdú
i tal
te n'acordes
no vull dir molta més cosa
a casa me lo compren
la del gos
pel·lícula que portava
per títol
bon-bom
la del gos
no hi ha una que es deia
bon-bom
el perro
d'Aventura Pons
francesa
no d'Aventura Pons
una pel·lícula
bum-bom
ah bum-bom
d'Aventura Pons
ai no me'n recordo
jo en aquesta pel·lícula
és d'aquella noia
Rosa Vergés
ah la Rosa Vergés
sí
és veritat
la vaig veure
la vaig veure
per això
és davant de la Maria Castanya
hòstia
però quin rotllo
allò no hi ha qui ho aguanti
que ho aguanti
em sona llunyana
però dir que no
saps
els principis
de tot tallat
i que no saps ben bé
ara
on va parar
i això
muntatge en paral·lel
i tot
potser no l'he vist
com m'ho dius
això no em sona
que ho lliguem
perquè se n'era Vergés
i una altra així
molt ràpida
aquesta la comentaré
en dos minuts
és Verònica
que és una pel·lícula
de por
del Paco Plaza
el que acompanyava
sempre a Jaume Balagueró
amb els recs corresponents
i que solament
va fer Roma Santa
és a dir
l'única pel·lícula
que ha fet ell sol
el 2004
Paco Plaza
va ser Roma Santa
i ara ha fet Verònica
Verònica és un cas real
és una cosa
que va passar l'any 91
en una barria
també de Madrid
d'una noia
que fa la guija
i a partir d'aquí
el que genera
al voltant d'això
i això
és un document
que la policia
és l'únic document
de l'estat espanyol
de la
no sé si la Guàrdia Civil
no sé què és
i tal
que
en un cas real
s'ha parlat
d'un element sobrenatural
que ho va veure
amb els seus ulls
el propi inspector
com arriba a casa
i es veu el que passa
i dius
home si això ho veus
jo ja em torno tonto
i a partir d'aquí
tot el que està bé
no ho has vist mai
per això
sí
no jo no he vist mai això
no no
ojalà no
ojalà que no ho veies mai
doncs ja tenien les mudes
dels calcetets allà al costat
oh sí i tant
no no
a veure
no fa molta por
en un principi
la cosa va tirant tirant tirant
la noia és una noia joveneta
que ho fa bastant bé
que es diu
no Carla no
calla
no sé ni què estic mirant jo
Sandra Escafena
i surt per allà
l'Anna Torrent
que no fa un paper
és la mare
de les criatures
però clar
és pel·lícula
amb adolescent i nens
i això
i de por
i la cosa
doncs es va ambientant
imagineu-vos
és una lluita
contra una mena de diable
que apareix per allot arreu
i a partir d'aquí
passen moltes coses
i fa
angoixa
que la pel·lícula
és una obra d'art
no és Paco Plaza
és com molt
molt casolana
coses que passen
i això fa angoixa
perquè això et pot passar a casa
home no
aquella història
però ja està
no feies mai la guija
que et pot passar això
és aquesta la representació
jo sé si em pensava
que volies parlar
de Verònica
però és aquella pel·lícula
alemanya
no, no, no
quina virgaria
sí, però
és una altra història
però per aquesta pel·lícula
estem parlant del
3 o 4 anys
sí, vale, vale
sí, sí, sí
ja sé quina és
aquell és de
aquella història
exacte
però aquest ja et digués
aquesta cosa així
més banal
perquè si algú la vol recuperar
passa una miqueta de por
doncs és el que hi ha
està bé
tota l'estona
la banda sonora és
héroes del silenci
héroes del silenci
héroes del silenci
hòstia
va sonant constantment
al darrere
perquè li agrada la nena
estem parlant de l'any 91
moment de la màxima
a l'any 91 passa en els fets
sí
llavors clar
també hi ha una estètica
una miqueta kits
però això té a veure
amb una casa
d'una dona
que clar
que viu
que no té marit
que treballa en un bar
i que no es pot permetre
canviar
i la casa és com
molt setentera
tirar molt cap enrere
la manera de representació
i tot és un conjunt
una miqueta
en un espai
que és molt
molt senzill
o com diríem
vull dir que no
busca
res luxós
passa en una casa
qualsevol
i això és el que
se fa por
fa angoixa
i ho fa bé els nens
els nens petits
fan canguelo
vull dir que s'ho passen malament
bueno
teniu cinc minuts
per parlar de sol en casa
i Rocky
no puc dir res més
al respecte
bueno no
jo només
parla
parla
dos minuts
perquè és que si no
em pega aquest home
no no no
bueno és una pel·lícula
que el Txasco
aviat veurà
amb la seva neboda
i es farà
un fart de riure
com vaig fer-me jo
molt bé
és una
és
espero que has dit
no saps
és l'àstic
el que feia
el Buster Keaton
és això
simplement és un nen
i dos lladres
que intenten entrar
a una casa
que el nen
doncs
està allà
solet
i el nen
és més espavilat
que els lladres
i els hi para
tot de parany
llavors
és com una mica
el videojoc
llavors
és a veure
quin parany
és el més bèstia
que para el nen
el nano
és exacte
el nano va per davant
de tot
si a la primera
passen X parany
a la segona
passen X parany
elevats a la potència
infinita
i jo els hi pregunto
a uns fillers
és que a qui no us ha agradat més
i dius
home
la segona
perquè passen més coses
perquè llavors
és que t'ho juro
era un moment
que et tronxes
hasta tu mateix
de riure
de la inventiva
que tenen els guionistes
de fer tot allò
tu
jo miraré
t'ho juro
ja està
posa-ho la teva neudas
fer un fort de riure
a més que més li agradin
les penses
entre la Lola Flores
i la Paquita Rico
em posaré la
solo en casa
res home
no re no
i l'Àngela Molina
també
l'Àngela Molina
per a les seves enamorades
l'Àngela Molina
tela
i aquesta dona
oi és que tot el que fa
aquesta dona
és
bueno però
ei
és una dona orgullosa
de com és
i
és allò que dius
la ruga es veia
i en aquest cas mai
perquè és una noia
que des que tenia 40 i escaig d'anys
van vellir molt ràpid
però per mics coses
que això no és qüestió d'entrar
però
és una dona
que té una presència
escènica
que és un animal
que és un animal
una societat cremada
ja li sé
fa molts anys
que fem radios junts
perquè allà hi havia teca
i es veia xitxa
i allò que dius
allà el que té valor
és el que diu sa germana
ves i porta'm-ho
aquí
amb ella
no te'n recordes
d'això
no me'n recordo gaire
no me'n recordo gaire
ella ja
allà el terrat
sol passar per la pedra
la casa
el terrat
no
dins del campabrà
mateix
sí sí
per allà
dins de l'església
que és forte
allò
m'ha quedat
com una de les coses
eròtiques
més fines
que he vist
estranya
ja ja ja
m'afina amb les campanes
allà
bonc
bonc
i tal
vinga campanada
vinga
cap endins
Nacho
t'atreveixes
amb dos minuts
de parlar
de Rocky
o no?
Mira és fàcil
perquè per molt que dieu
Rocky va tenir tres Oscars
molt bé
pel·lícula del 76
Oscar millor pel·lícula
millor director
millor muntatge
a més a més
4 o 5 nominacions
nominada
al millor guió
original
diguem-ne
que era un guió
de Sylvester Stallone
o Holdato
a més a més
això és una bomba
està nominat
està nominat
pel actor
millor actor
a part que es mereu dit
per secundari
bueno
hi ha tota una sèrie
és cert
que com s'ha comentat
fora de l'antena
doncs bueno
potser
no sé si era
la millor pel·lícula
potser tu la veus
i dius
bueno i tal
el que passa és que és una pel·lícula
mítica
perquè hi ha escenes
aquella escena
quan puja a les escales
i ballar
i la música
i tal
la música
és inspiradora
i tal
la història
és una història
bueno
d'aquesta de perdedores
diguem-ne
d'un nano
que el tio
ho fa bé
suposo que era ell mateix
diguem-ne
d'italià
allà en un barri
una mica brut
una mica curt
una mica curt
queda bé
està actuant
o és ell
allò està en misteri
diguem-ne
com veus el Poli Díaz
no
no
no
no
no
no
no
parlant de pel·lícules eròtiques
heu vist el semental italiano
amb Silvestre Estalón
doncs mira
no però
jo m'ho dic una cosa
si a mi els culpats
fossin així
la pel·lícula duria dos minuts
perquè la primera hòstia
el primer que la rebrés
ja cauria a terra
perquè es foten una de mastagots
que amb un sol cop de puny directe
a la mandíbula
el rival cau a terra
home
que foten una hòstia
per la meitat d'aquella
perquè a Rocky 2
és que no és una no
se'n fan com 30 o 40
de cops directes
allò és impossible
la resta de les pel·lícules ja
tota la sèrie
hem fet 5 pel·lícules més
horroroso
més Rocky Balboa
que va ser la sisena
en el 90 i pico
i un spin-off
aquelles ja són horroroses
o sigui
hi ha una baixada
d'una diferència brutal
però aquesta
en ser la primera
en plantejar els personatges
diguem-ne
així molt tipus de caracteres
dels barris italians
d'aquella època
diguem-ne
ell així una mica curt
i bèstia
la dona i tal
que se'n queda no?
el cunyau
el cunyau
el cunyau
el cunyau
el cunyau
el cunyau
i una mica i tal
bueno
estem ben
ben treballats
anda
ben treballats
el tio del gimnàs de boxa
tota la gent que surt allà
és com un retrat de l'època
el Mickey
i això està bé
es fluixa
moltes coses
i bueno
i sembla que s'estan fent aquí
sí, sí, sí
el orgullo negro
de la política
i l'orgullo negro
de Claudi
i no vamos
i no vamos
clar, ja no podem fer res més
molt bé
que vagi bé
ens veiem el dijous que ve
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
Ràdio Desvet
98.1
Ràdio Desvet
98.1
Ara escoltes Ràdio Desvet
Sintonitzes Ràdio Desvet
La Ràdio de Sant Just
98.1
Ràdio Desvet
98.1