Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé!
Fins demà!
un poeta i un escultor de Cornellà
que els homes farà un esment.
Però també parlarem de literatura
amb un llibre que es diu
L'última Confidencia de Hugo Mendoza
i també de poeta engranada de la Ian Gibson
i que musicarem
amb els gitanos que canten a l'orca
amb una cançó molt peculiar.
Cinema. Farem un esment molt ràpid
dels Òscars, perquè la semana passada no vam poder fer-lo.
Ja és una mica un tema que ja ha passat, però com a mínim
res. Comentarem com ha anat la cosa.
Parlem de sufragistes,
parlem d'una pel·li basió lejos d'ella, de la Sara Pole
i parlem d'Ida, una pel·lícula polaca
magnífica que el Jaume ha pogut
recuperar i que jo també vaig poder veure en el seu moment.
Cegados por el Sol, una preestrena
que això també de tant en quant aquí el Jaume
se'ns va als cinemes,
el conviden com a gran crític
de cinema que és
i llavors a partir d'aquí...
Home, perdona.
El que l'exagerarà...
Et codeixes amb el Jaume Figueres
i amb el Gurina i aquesta gent.
No acostumen a ser-hi gaire aquests.
I de l'Ogust.
Els envien a algú, no?, que els hi faci la feina.
Sí, no sé, deuen enviar altres
o els hi envien i ho veuen amb monitor.
Però la sala de cinema, que és tot un goig,
perquè és clar,
a veure una pel·lícula amb tots els égits...
És com s'ha de veure, bàsicament,
com ha d'agradar.
I bé, i també, doncs, tindrem una miqueta, doncs, com dèiem,
pujarem la musiqueta d'un clàssic de Manzanita,
El Verde que te quiero verde,
i amenitzarem de fons amb un clàssic dels clàssics,
que són els Conciertos de Brandenburgo,
de Bach, el tindrem de fons, eh?
Aquí, doncs, mira, mentre parlem,
i així donarem en jun, ja que es diu en castellà,
el nostre comentari,
que començarà la Rosa parlant de lo tuyo y lo mío.
Ah, doncs comencem ja, vinga, comencem amb música,
que està molt bé.
Clar que sí, clar que sí.
Bé, és una obra de teatre, eh, de fet,
és una obra de teatre, però molt especial.
És tot cantat, és teatre musical, de fet, eh?
Magnífic, m'encanta.
Són 75 cançons en 75 minuts, diu el subtítol.
I és la companyia de teatre...
Ai, espera, es diu, té un nom divertit,
ara tu busques...
Ah, sí, con un canto...
La companyia, con un canto en los dientes.
És divertit, és molt divertit,
tenen molt sentit de l'humor, eh?
Són tres persones joves,
els tres canten,
hi ha un d'ells que també està tocant així una mica el piano,
bueno, el piano electrònic,
i acompanya música en directe,
però bàsicament els que canten són dos,
és un no i una noia que fan de parella,
fan de parella,
llavors tot el procés que té una parella,
des que és la primera soledat,
després es coneixen,
l'enamorament,
la il·lusió,
tot és la parella a la parella,
després tot el tema de l'estabilitat,
després ja comença que si la gelosia,
que si les crisis,
no?
Tot això, una miqueta la relació de parella,
fins que, clar,
bueno, ja veureu si arriben a trencar o no,
això ja...
Tot això de ritme, doncs,
de pop, rock,
granxeres,
cop, la salsa,
tot de música,
o sigui,
tot el diàleg és musicat,
però tot de fragments de cançons,
conegudes,
perquè a més, clar,
quan comencen a cantar,
tu la majoria les coneixes,
no?,
o les saps,
o les has sentit en alguna,
algun cop,
i, bueno,
doncs,
és molt,
a veure,
molt agradable,
és una sencera molt agradable,
ho fan molt bé,
amb molt sentit de l'humor,
tenen una posada en escena també,
molt,
bueno,
molt fresca,
perquè,
malgrat que ells estan cantant,
però, bueno,
també van actuant,
no?,
i hi ha un sofà allà,
que hi ha moments així,
una mica més íntims,
o que fan servir una amiguetes,
que sí,
parlant par telèfon,
que sí,
no?,
i tal,
que sí fan reflexions,
que sí,
bueno,
pues està bé.
Mira,
hi ha fragments de cançons
d'homocedades,
per exemple,
de Meccano,
de Rocío Jurado,
de Rafael,
que la risa quan imitan a Rafael,
bueno,
és que Rafael és molt divertit,
sempre,
sí,
sí,
jo estic aquel,
aquel,
de Ana Belén,
de Carina,
Marisol,
Quimés de Danza Invisible,
Presuntos Implicados,
Chenoa,
Sakira,
de Factor de la Fe,
i les Flores Azules,
Fangoria,
bueno,
és una passada,
però tot el diàleg
és cançons,
són fragments de cançons,
clar,
estan molt ben parides,
no?,
que digui,
perquè enllaçar,
imagineu,
crear la situació,
i anar enllaçant
només amb cançons,
amb fragments de cançons,
i que s'entenguin bé
tot el que està passant,
i veus l'evolució
de la relació,
bueno,
jo penso que és molt creatiu,
també,
Déu-n'hi-do,
molt bé,
passes una estona
molt agradable,
van a estar a Barcelona,
amb un teatre d'aquests així,
petitets,
i després estan fent
una miqueta de gira,
no?,
pels teatres municipals,
en aquesta ocasió
jo la vaig veure
a l'Hospitalet,
que ho van fer allà
al Teatre Joventut,
però sé que,
bueno,
sé que estan fent
una mica de gira,
igual és qüestió de,
mira,
quan la facin
amb un teatre així,
municipal,
pots intentar també,
passen una estona molt agradable,
molt agradable,
molt agradable,
molt agradable,
a veure si arriben,
amb un somriure,
estàs tota l'estona
amb un somriure,
encantat,
has portat el programa
de Cornellà,
precisament,
doncs podria ser
que vinguessin aquí,
també,
no?
Sí,
és probable,
és probable,
ja dic,
estan fent una miqueta
els bolos,
no?,
que dius.
Sí,
sí,
fantàstic,
Ja tenim una proposta.
Molt bé,
fantàstic,
però una altra.
L'altra,
comenta'ns,
doncs,
aquesta pèrdua
d'aquest,
d'aquest,
d'escultor
i poeta cornellenc.
Jo,
a mi m'agradaria
fer una petita relació,
sí,
probablement no m'heu vist mai
gaire entusiasmat
amb gravar programes
i que s'escoltin
per,
per allò,
com ja s'han realitzat,
que estan penjats
i que el link
i no sé quantes coses hi ha,
que es poden recuperar
i tal.
Probablement no m'heu vist
gaire entusiasmat
amb això sempre.
Bé,
de sempre que no allò.
Però ves per on
he descobert
que hi ha persones
que a partir
d'aquesta possibilitat
de les xarxes socials
i de tot,
doncs es poden recuperar
a qualsevol programa,
no?,
i aquest suposo que també,
el que estem fent ara
i jo no sé com ho portes.
No,
per ràdio d'Esvern
entres el que seria
a la secció de,
com es diu ara això,
però bé,
a ràdio d'Esvern.com
accedeixes
i pots posar
qualsevol programa
de Babilònia,
de qualsevol programa.
De l'any passat
o de fa tres anys.
Jo crec que sí, eh?
Jo crec que com a mínim
l'any passat sí,
com a mínim,
segons el...
Doncs bé,
una de les coses
i explico això
perquè
la mort
de Ricard Bacaro
que és un artista
de Cornellà,
un poeta de l'art,
se l'ha anomenat
la Maria Palau,
que també és de Cornellà
i que el coneixia molt bé,
exactament igual que jo.
No va néixer a Cornellà,
però sí que va venir molt aviat,
es va casar amb una parenta
la meva dona i tal,
i llavors, doncs,
bueno,
que el coneixia tothom i tal.
L'anècdode més...
més punyent,
no ni la més brillant,
ni la més trista,
perquè jo crec que hi ha dues coses
que quan es va votar
per la independència de Catalunya,
doncs,
aquest home va mostrar
una alegria tan gran,
tan gran,
que tot i que anava
en cadira de rodes
perquè ja se li havia detectat
el que en definitiva
se l'ha emportat,
no?,
que va ser un tumor,
doncs,
d'aquests que no para,
la veritat m'ha dit,
però quina il·lusió
viure el dia d'avui,
no?,
i això és el que m'ha quedat
de més entranyable
de la seva persona.
Parlem ja de la poesia aquesta,
que en definitiva
és el que ell ha treballat moltíssim
per qualsevol ciutat,
vull dir,
no només Cornellà,
que també,
doncs,
hi ha, doncs,
aquests poemes visuals
que ell feia,
doncs,
i que moltes vegades
són gegantins,
no?,
vull dir,
que necessitaven grues
per moure'ls,
són unes,
unes escultures,
no?,
que són immenses
i que poden reflectir,
probablement,
inspirat del mateix Brossa,
no?,
que utilitzava
les lletres i tal,
ell utilitzava,
doncs,
elements d'aquests així,
i tot gran.
De tota manera,
el que és cert
és que
és un home
que es feia estimar,
era professor,
ensenyava art,
també,
estava...
i el trobarem a faltar,
no hi ha cap mena de dubte.
Clar.
diu,
no volia defallir,
fins i tot
quan li van
detetar
això que explicava,
no?,
amb les energies
i sovint
els ànims
sota mínims,
entrant
i sortint
de l'hospital
contínuament
va fer
un diari visual
que,
com ell intuïa,
es va acabar convertint
en el seu testament artístic.
El va reposar
la tardor passada,
perquè tot plegat,
això li va durar un any,
no?,
a la graderia
Àmbit de Barcelona.
Eren 34 obres
d'una delicadesa extrema,
inclòs
quan
se'n fotia
descaradament
de la mort.
Tatxista
Porta'm
el cel
era la peça
que culminava
el recorregut
expositiu.
És que
avui arribar-hi
còmode
el cel.
Tots els guanys
de les vendes
es van destinar
a la lluita
contra el càncer.
Aquesta és
una de les notes
que ha posat
aquesta
entranyable mica.
Perdoneu,
però és que
bé,
vull dir...
No, no, no,
clar.
Érem amics.
Clar que sí.
Parlàvem de cinema.
Què et sembla
la quina puc anar a veure?
Em deia.
Ell m'ho preguntava.
Sí, demanava
opinió, no?
Era molt interessant.
Clar que sí.
La resposta.
Clar que sí.
És una llàstima, eh?
És una llàstima
que la malaltia
s'emporti...
A la gent que no hi ha
gent tan interessant.
Però és el que hi ha
i ja està.
La vida és així,
dient,
uns marxen
i uns altres arriben
i així,
la renovació
de l'espai.
Per les gràcies.
Bé,
seguim parlant d'una obra,
en aquest cas,
de literatura.
Jo us faré un comentari
d'un llibre
que he acabat llegir
fa uns dies,
un llibre,
si més no,
curiós,
diferent,
que és
l'última confidència
d'Ogo Mendoza.
És un llibre
d'allò més curiós.
Són 800 i escaig de pàgines.
És d'un escriptor novell
que es diu Joaquim Camps,
un escriptor valencià,
que no sembla
que sigui el primer llibre.
A vegades t'agafes un llibre,
el llegeixes
i dius,
home,
a veure,
doncs sembla que sigui que...
No, no,
doncs és un tio
que sembla que ha portat
tota la vida escrivint.
És una mena
entre thriller,
comèdia,
una cosa molt curiosa,
molt estranya,
que utilitza
allò del McGuffin,
famós,
que utilitzava Hitchcock.
Vull dir,
el fet d'una cosa
que jo espero i desitjo,
que clar,
vull dir,
no diré res,
però vull dir,
que juga
a la recerca
d'aquest personatge,
d'aquest Hugo Mendoza,
i ja està,
no dic res més.
És un escriptor,
Hugo Mendoza,
que en teoria
explico una miqueta
a la prèvia,
que
tènicament desapareix,
desapareix del mapa,
és una persona
que té una vida normal,
escriu uns llibres
de moltíssima vida,
és una ficció
de molt nivell,
tant,
diguem,
a nivell lingüístic,
com també
de gran èxit
de públic,
i a partir d'aquí
aquesta desaparició
fa que
es busqui
un filòleg,
un senyor
que es diu
Víctor Vega,
que és un filòleg
molt atractiu,
tot sigui dit,
que això és una cosa
que marca
la seva vida,
entre cometes,
perquè les dones
s'enamoren sempre d'ell,
pobra,
també és un avantatge,
que és una mica tranquil,
a vegades també.
Per tant,
és aquesta línia delicada
que em refereixo,
que és un thriller,
però també té
moments de conya,
i és una persona
que està posada
en una mena
de submont
també,
per una sèrie
de qüestions
que ell fa,
té una amiga
que es diu Paloma,
que és divertidíssima,
que jo em sembli,
jo és que jo em moro
de riure
quan parla,
és una noia
grassoneta,
que passa de tot
i no sé què,
que viu
en un convent,
no us ho perdeu,
per uns motius
que tampoc explicarem,
i que és una amiga
d'una novícia,
que li diu
sort tecla,
però perquè
és un especialista
en ordinadors,
la monja,
i llavors fa la conya,
i llavors l'escandalitza sempre,
li diu coses molt greus,
no demana la monja,
la monja escandalitza,
i és divertidíssim,
el joc entre ell,
la monja,
ella,
és genial,
i a partir d'aquí
tot el que envolta
aquesta recerca
d'aquest personatge
misteriós,
que cada any
envia un llibre,
però que no l'envia ell,
vull dir que
sembla que hagi mort,
però sembla com desaparegut,
bueno,
es posen amuns embolics,
aquest nano,
vull dir,
apareixer la màfia russa,
de tot per allà,
és un terrabastrall
absolutament
fora de lloc,
però tot això passa
a València,
vull dir,
que em refereixo
a València Capital,
vull dir,
que no estem parlant
de cap lloc exòtic,
ni molt menys,
vull dir,
no ho sé,
a mi és un llibre
que m'ha agradat moltíssim,
però a vegades
et trastoca,
et deixa com dir,
a veure què estic llegint,
què significa això,
no?
Però bé,
és un llibre fresc,
és un llibre,
crec que,
per un costat,
molt ben escrit,
però amb una certa
innocència,
una certa immaduresa,
que li dona aquest toc
de frescor,
el que li dona,
perquè clar,
potser el personatge
aquest de la Paloma
amb un segon llibre
no el farà,
perquè és massa bèstia,
és massa burro,
aquell personatge,
no es pot dir
d'una altra manera,
no?
Ara,
jo he arribat
a plorar de riure,
vull dir,
semblava boig,
vull dir,
rient sol a l'autobús,
vull dir,
semblava que estava,
vull dir,
que no és habitual
que la gent rigui,
la gent se va a ser
ja,
amb aquelles cares,
no?
I jo estava allà com,
oh!
Què li passa?
Què li passa a aquest?
No,
perquè no podia evitar-ho,
vull dir,
per tant,
vaig dir,
deixo de llegir aquest llibre
i llavors deixo un altre
mentrestant.
Però bé,
molt recomanable,
una lectura fresca
i a la vegada,
doncs,
original,
barreges comèdia,
thriller,
misteri,
bueno,
a vegades es parla
de sentiments,
bé,
amor,
no,
no,
romàntic,
no,
és d'aquella manera,
és un romanticisme
d'estar per casa.
És que l'amor
no es pot agafar,
un cony.
Sí,
no,
clar,
clar,
clar,
no és una Barbara Carlin
o una Mary Joaquin,
o coses d'aquestes,
clar,
però sentit de l'amor,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí.
No,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
però són personatges
que tenen molta personalitat,
eh,
molta personalitat,
i això és el bo,
que a mi m'agrada,
no,
quan veus que es pots perfectament imaginar
i dius,
a veure,
si es fes la pel·lícula,
ell seria aquest,
aquesta seria l'altra,
no,
és que perfectament ho pots fer,
està molt ben portat aquest tema,
però bé,
recomanable,
l'última confidència
d'Hugo Mendoza,
molt bé,
el Joaquin Camps,
anem nota,
anem nota,
molt bé.
I ara anem a com a més profunda,
Rosa,
ell això,
evidentment,
és com un empaque,
no,
a l'Ian Gibson,
no?
A l'Ian Gibson,
que és un hispanista,
bueno,
és un historiador hispanista,
especial,
bueno,
la història de,
sobretot de,
bueno,
de la Gràcia Civil Española,
sobre Antonio Machado,
per exemple,
també ha escrit coses,
però sobretot s'ha especialitzat
en Federico García Lorca,
poeta,
autor de teatre,
i, bueno,
home polifacètic
que va ser,
de la generació del 27.
Bé,
doncs és un llibre
que l'ha titulat
Poeta engranada,
una mica juga
amb l'obra
de García Lorca,
Poeta en Nova York,
doncs aquest és Poeta engranada,
diu Passeus
con Federico García Lorca.
Sí.
Jo ho recomano moltíssim,
recomano moltíssim.
Són nou passejos,
que ell fa nou itineraris,
a més,
a tots,
el ve acompanyat
d'un mapa
de la zona,
eh?
Ja sabeu,
no sé,
a tots els que heu estat,
Granada és una ciutat preciosa,
és una ciutat magnífica.
Per tornar-hi 40 vegades.
Sí, exacte,
és per repetir,
repetir,
repetir.
Meravella.
Per exemple,
un passeig per l'Alhambra,
el titul aquest,
per exemple,
el titul Alhambra,
jazmín de pena
donde la luna reposa,
que és un vers,
de fet,
és un vers d'ell,
eh?
Qué maco.
Un altre és
deambulando por la colina roja,
que és tota la colina de l'Alhambra,
un altre por el corazón de Granada,
estudiante empieza con él,
el dolor o la muerte
me cerca en la casita,
ja tot el tema aquest,
eh?
Sí, sí, sí.
La ciudad de los Cármenes
o Sant Miguel,
patrón gay de Granada,
és una estatua que hi ha
amb una ermita.
Ah, això no ho sabia.
Sí, bueno,
a veure,
no és el patrón de Granada,
no ho és pas,
el que passa és que
aquí juguen també amb això,
no?
És un poema que té
García Lorca
sobre Sant Miguel Arcángel,
la figureta que hi ha
en aquella ermita,
és una ermita que hi ha
al Sacromonte,
i, clar,
vestit tal com ha estat,
amb aquelles faldilles,
ensenyant la cama,
i amb una mirada així
una miqueta entre home i dona,
Sí,
com a andrògina,
una cosa estranya,
no?
Exacte,
juguen una miqueta amb això.
Que bo.
Sí, sí,
doncs no ho sabia,
veus?
Exacte,
o por los pueblos de la Vega,
i és l'última ja
en la ruta de la pasión
y muerte de Frecogracía Lorca.
A més,
ve acompanyat també
de la introducción
sobre Lorca,
de bibliografía,
d'indicaciones prácticas,
bueno,
és una miqueta,
no és un llibre de turismo,
no és una llibre turística,
sinó seguint una miqueta
el que ara també està de moda,
també una mica rutes
com rutes literàries seria,
no, una mica?
Sí.
Recordant,
doncs això,
llibres de poemes de Lorca
o llibres de teatre,
per exemple,
mira,
ell parla del tema
que Granada,
per exemple,
utilitza molt el diminutiu,
no,
com a manera de parlar,
o que és una ciutat
que està una miqueta tancada
en si mateixa,
no,
sociològicament
i també físicament,
territorialment,
no?
Ell allà s'ofegava,
li encantava tornar
a la ciutat de Granada
perquè tenia la seva família,
la seva infantesa,
és on ell creava molt
i escrivia molt,
però clar,
i allà una mica ofegat
per una societat,
no?
O, per exemple,
s'identificava molt
amb els gitanos
a Granada
i al barri de Sacromonte
que vivien molts gitanos
i ells eren molt amics,
tenia molts amics també gitanos,
ells sempre s'identificava molt
amb totes les persones
que havien estat perseguides
o que anhelaven
posar aquella llibertat,
aquella manera diferent
de viure
i de, bueno,
poder ser feliç,
no?
O, per exemple,
t'explica quan arriba
a la plaça
a la plaça
de Mariana Pineda
perquè té una plaça
dedicada a Granada,
Mariana Pineda
és aquella heroïna
que estava brodant
la bandera,
bueno,
diu que la van detenir
perquè estava brodant
la bandera republicana.
Sí, a mi se'm sona.
Ella estava enamorada,
ella era la Polamano,
la nòvia
d'un dels cabecillas
dels republicans,
que també els estaven buscant,
i en canvi
la van enganxar amb ella,
però ella no va trair a ningú
ni va delatar a ningú
i, finalment,
ella la van matar,
o sigui,
la van executar,
Mariana Pineda,
d'acord?
És, bueno,
llavors,
en aquell moment,
per exemple,
quan arribes a la plaça
de Mariana Pineda
ell t'explica
que l'obra de teatre
de Gràcia Lorca
va ser estrenada
a l'estiu de 1922
amb decorat
de Salvador Dalí
i representada
per Margarida Xirgo.
Sabeu que la Margarida Xirgo
és natural de Molins de Rei.
Ah, això no ho sabia?
És nascuda a Molins de Rei, sí.
No ho sabia això, veus?
Sí, sí, sí,
que va ser la seva actriu fetitxe.
Això sí que ho sabia.
Continuament,
bueno,
totes les obres de l'Orca
les feia a ella.
I, de fet,
els plans que tenia l'Orca
quan ell a l'estiu del 1936
va tornar a Granada
perquè ja se sentia
una miqueta...
Bueno, ja va esclatar
la Guerra Civil
i ell va buscar
una miqueta
el recursament
o l'aixopluc
de la seva família
i va tornar a Granada.
De fet,
ell la intenció era
de Granada
anar cap a Cádiz
i embarcar-se
cap a Nova York
i d'allà
cap a Mèxic,
una mica
seguint
les representacions
que estava fent
Margarida Xirgo
a Mèxic.
A Mèxic, clar.
O sigui,
ell tenia plans
aquell estiu del 1936
però, mira,
el van agafar
i se'l van endur
per a sonar
i ja sabeu
com va acabar tot,
el tema del aconsellament
i, bueno,
que per cert,
encara no s'han trobat
les restes
i hi ha una miqueta
de conxorxa
que no hi ha manera
de trobar-ho, no?
Bueno,
parlar de,
per exemple,
dels teatres
que han desaparegut
de la ciutat,
el Teatres Cervantes,
el Teatres Catòlica,
de l'Ateneu
que era el lloc
o el lloc indiscutible
de la capital itària
d'Andalusia
o de la universitat
perquè l'Orca va estudiar
dues carreres,
va estudiar dret
i, a més,
va estudiar també
filosofia i lletres.
O una cosa
molt interessant,
Xesco,
que des de aquí
vaig pensar amb tu,
bueno,
amb tots nosaltres,
que ens agrada
anar a visitar obres i tal,
quan fa el recorregut
per la catedral,
per la Capilla Real,
que és on hi ha
les tombes
d'Isabel i Fernando,
les reis catòlics,
eh?
Doncs no molta gent sap
que allà hi ha
una admirable col·lecció
de quadros,
que és la,
bueno,
tots els granadins
que els agrada molt
a l'art
ho adoren.
Mira,
us dic exactament
perquè val la pena
perquè això
no se sap molt.
Mira,
són diversos
que...
Però està a la Capilla
pròpiament?
A la Capilla Real,
sí,
a la Capilla Real
i estan exposats allà.
Sí, sí, sí, sí.
Un dia.
És, mira,
bueno,
desde la Capilla Real
pasamos a la Sacristia
que contiene
una admirable colección
de quadros,
muchos de los cuales
pertenecieron a Isabel,
a la reina, eh?
Diu,
hay que destacar
las dos obras
de Roger van der Weyden,
Una piedad
y Una natividad,
la exquisita oración
del huerto de Botticelli,
creo que mucha gente ignora,
diu,
entre parèntesis,
Liam Gibson,
diu,
creo que mucha gente ignora
que hay una obra
del maestro italiano
en Granada.
I tant,
ni ho sabia yo.
Sí, sí,
sí que está.
Yo vaig anar a Granada,
bueno, a ver,
yo soy de Granada.
Claro.
Ya, ya lo dije.
No es nota,
bueno.
No, no,
que va.
Bueno,
soy de Quadix,
pero claro,
en Quadix,
y de nada están a un pas,
¿no?
Y yo diría que sí
que el se viste
cuando me voy a estar
a la cátedra
la última vez,
a la Capilla Real.
Yo seguro que no voy a entrar.
Vaig a la Capilla
pero no voy a entrar
a la Sacristia,
seguro.
Sí, sí, sí.
Y después ni han cinco
preciosos cuadros
de Hans Menling,
entre ellos
La Virgen con el Cristo Muerto,
de Soberana Belleza.
¿Qué me dices?
Y lo extraordinario
también es el retablo
del tríptico
de La Pasión
de Dieric Boats.
Nemi, ¿no?
Y podemos tener la seguridad
de que Lorca
conocía muy bien
estas obras, ¿eh?
Ondía,
quina maravilla, ¿no?
Sí.
Además que son
aquellas obras dramáticas,
¿no?
Absolutamente, ¿no?
Ostras.
Claro, eran del...
Pues quina rabia.
Vaig a estar
y no vaig a entrar,
vaya.
Es una guía
muy interesante
de la ciudad de Granada.
Et parla
que es la ciudad
de los cármenes, ¿no?
Ya sabeu que los cármenes
son aquellas
casas
que es
en un jardín interior,
en un patio interior,
¿no?
Como el que surta
a la Ronyatrosita
a la Soltera, ¿no?
O el Lenguaje de las Flores.
Amb aquests jocs
d'aigües, ¿no?
Es precioso.
En petitonet.
Som como un alhambra
en petit.
Sí, sí, sí.
La gente vive
allà
de manera
recogida, ¿no?
Però a la vegada
tenen els espais
per mirar
cap a l'exterior.
Tenen com
una atalalla,
una torre,
un lloc
on sempre
pots mirar
cap a l'exterior.
I tot el tema
de, bueno,
els cármenes
és que s'han de veure,
s'han de visitar,
eh?
Tot el tema
del Baixín,
que és on
estan els cármenes.
És maquíssima,
jo.
Sí.
o per exemple
a la huerta
del Tamarit,
que és una huerta
que hi havia
al costat
de la huerta
de Sant Vicente,
que havia estat
de la seva família,
la huerta
de Sant Vicente.
És, bueno,
jo,
què us vaig a dir,
no?
És una passada,
no?
I més si ja
coneixes una miqueta
la zona.
I després
és molt maca
també
el recorregut
que fa
per a los pueblos
del Poeta Diu,
que és la vega
de Granada,
que és la vega
és molt fructífera,
és molt bona
per a l'agricultura
i té molt bona
producció.
A més,
són uns paisatges
molt macos
i segons els miradors
que n'hi ha,
veus o ve tota la vega,
no?,
amb tots els conreus,
amb tot el paisatge
de camp
i de muntanyes
i així,
o veus l'alambra,
no?,
també veus
la serra nevada
i veus...
És que Granada
és de contrastos,
eh?
I arriba fins a Moclin,
que també és una preciositat,
també, no?
Sí, sí.
Bueno,
jo de debò que ho recomano molt.
En el llibre
menciona, clar,
moltíssima gent
que va tenir,
o bé que havia estat
per Granada
com Richard Ford
o Washington Irving
o també gent
que havia coincidit
amb Falla, no?
Ai, perdó,
amb l'Orca
com Manuel de Falla,
Angel Ganivet,
després Issa Albéni,
Juan Ramon Jiménez
que també s'havien conegut,
José Ortega Gasset,
Juní de Ors
i Damaso Alonso
ja posteriorment, no?
Bueno,
és una miqueta
tota l'ambient
que hi havia també
a la ciutat, no?
I entendre,
entendre també
tota aquesta sensibilitat
de l'Orca, no?
Des de la seva infantesa,
fins i tot
t'explica
la família
de la casa
de Bernal d'Alba,
aquesta obra,
t'explica
que la família
existia de debò
i en part
era una part
d'aquesta família
era família
de l'Orca.
No era exactament
tal qual,
no?
L'habidua
només amb noies,
amb filles femenines,
sinó que
però sí que hi havia
un familiar
que més vivia
en el poble
a Preclar.
Ell havien nascut
a Fuente Vaqueros,
després havia viscut
durant una temporada
també a una ciutat
que seia asquerosa,
però que després
li van canviar el nom
i es diu
ai,
Villarrubio.
No,
però no ve d'aquí,
tenia una altra significació,
no volia dir
d'alguna cosa
de Hasik,
sinó
venia del romà,
del llatí,
que significava
una altra cosa,
terra de
no sé què,
blanca o no sé què,
no?
I clar,
al final la gent
li va canviar el nom.
O és que
la gent,
el domini
potser el millor
del llatí,
vull dir,
clar,
li va canviar el nom
total.
Clar,
de on eres,
asquerosa,
no?
No sé,
no?
És com allò
que dius,
no,
de no sé què,
dius,
home,
clar,
si el de Villa Conejar
no passa res,
però és una villa
de conejos,
dius,
no sé,
no?
És estrany.
L'explicació dels noms
aquí no se sap mai,
no?
O, per exemple,
el divan del tamarit,
mira,
només un,
és que clar,
també ho va intercalar
amb algun fragment
de poema o així,
no?
De poemas.
El divan del tamarit,
clar,
és molt,
són nomenclatura àrab,
d'origen àrab.
Diu,
en àrabe significa
jardín de los dàtiles.
Anda.
Sí,
diu,
i lo tuvo en cuenta
el titular
divan del tamarit,
ell té també
una col·lecció de poemas
que es diu
divan del tamarit.
Diu,
su homenaje
a los poetas
de la Granada musulmana.
Ell s'identificava molt
sempre,
amb totes les persones,
ja dic,
rebutjades,
expulsades,
i ell era molt crític
perquè Granada,
la ciutat de Granada,
no sé si encara es fa,
però quan ell vivia
encara es feia,
se celebrava la toma,
la toma de Granada
per los reyes católicos,
no?
Això vol dir
l'expulsió dels musulmans
en tota la represió
que això supusava.
A Granada això
aquesta festa
era molt polèmica
i Lorcau tenia claríssim
que ell estava en contra
d'aquesta festa
perquè va ser
una expulsió
a la bestia,
no?
Una represió a la bestia.
Doncs és un homenaje
que divan del tamarit
a los poetas
de la Granada musulmana
i en una de sus composiciones
que es titula
Casida de los ramos,
alguns han querido ver
una premonició
de su muerte
i Albert diu així,
no?
Por las arboledas
del tamarit
han venido
los perros de plomo
a esperar
que se caigan los ramos,
a esperar
que se quiebren ellos solos.
Bueno,
una miqueta excepción.
Sí, sí, sí.
És molt maco, eh?
Molt bé.
Ja tornaré a portar
al Carlos Cano
que té musica
d'aquesta divan del tamarit.
Ah, vale.
Ja ho tornaré a portar.
Ho vaig portar fa temps
però ho tornaré a portar.
Clar que sí.
Però bueno,
el que farem ara,
si et sembla Rosa,
és escoltar
una de les cançons
potser més vinculades,
no?
Amb un dels poemes
més coneguts
gairebé, no?
A nivell de la música.
És un doble CD,
ja has vist.
És un doble CD, exacte.
cantan a Federico García Lorca.
Camarón,
Pata Negra,
Lole i Manuel,
Digo Carrasco,
Manzanita.
Alguna cosa de Morente.
De Morente,
també exacte,
d'Enrique Morente i tal.
Bé,
doncs el que farem
serà escoltar Manzanita,
que és potser
la cançó més coneguda.
Vinga,
una més alegre també.
Clar, també.
I que serà
aquell Verde que te quiero verde.
Escoltem-lo.
Sí, sí.
No me lo recuerdo.
Verde que te quiero verde.
Verde, viento, verde, ramas.
El barco sobre la mar,
el caballo,
la montaña verde.
Que yo te quiero verde.
Con la sombra en la cintura,
ella sueña en su baranda.
Verde, soja, negro, pelo,
su cuerpo de fría plata verde.
Que yo te quiero verde.
Sí, sí.
Yo te quiero verde.
Ya, ya.
Yo te quiero verde.
Compadre, vengo sangrando
desde los puertos de Cabra.
Y si yo fuera mojito,
este trato lo cerraba verde.
Y que yo te quiero verde.
Compadre, ¿dónde está?
Dime,
¿dónde está esa niña amarga?
¿Cuántas veces la esperé?
¿Cuántas veces la esperaba verde?
Que yo te quiero verde.
Sí, sí.
Yo te quiero verde.
Ya, ya, ya.
Yo te quiero verde.
Verde, que te quiero verde.
Verde, viento, verde, ramas.
El barco sobre la mar.
El caballo, la montaña verde.
Que yo te quiero verde.
Sí, sí.
Yo a ti te quiero verde.
Ya, ya.
Yo a ti te quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde.
Yo a ti quiero verde, esperanza, oi?
Exacte, sí, sí.
Una cançó preciosa.
A mi sempre, mira que fa temps aquesta cançó, eh?
És una cançó que té com 30 i pico d'anys, també, i que sonava ja abans, no?
I que és una fesa preciosa, preciosa.
Sí, continua, continua.
És una gran classe.
Molt bé, doncs ara seguirem escoltant alguna més, alguna d'aquestes magnífiques cançons, eh?
Així de fons, si et sembla rosa.
Sí, sí, a mi m'encanten, sí.
I escoltarem, i mira, el Palmeo i tal, doncs mira, parlant de Camarón, Casida de les Palomes Oscures.
Ole.
Am o no?
Clar que sí.
Ole, vinga.
No, no, a veure's el que diem, no?
Vull dir, s'ha de reconèixer els cantants, no?
Vull dir, els cantaors, eh?
Com Déu mana, no?
Vull dir, és una cosa d'aquestes que a mi...
I potser la gent que potser, és com tot, jo crec que qualsevol persona, sigui catalana, gallega, asturiana, d'una igual, ho sent, eh?
Vull dir, és la cosa que entra.
I aprecia que realment sí.
Amb aquesta línia, però encara i així, jo sempre dic que és una cosa que potser a lo millor, la gent que a lo millor portem, a lo millor un bagatge,
o que sincerament, quan amb la infantesa, perquè jo escoltava Can Tejón, quan era petit o net, però el meu avi el posava,
el meu avi li agradava, i Canadejas del Porto Real i tot això, sembla que no, però són coses que et donen una mena com de visió, potser diferent, no?
I una vibració especial.
Exacte, no? I una sensació, no?
Llavors, a mi, quan jo sento el Miguel Poveda, on aquesta gent que es deixa anar d'aquella manera, a mi se'm posen els cabells de la punta, no?
Ara, tampoc caure amb la xabacaneria, no? També perquè hi ha molt, molt, molt, molt, molt flamenquito, que dic jo, no?
I molt rumberito, que no té cap gràcia, com també hi ha cantautors que no tenen cap mena de gràcia, siguin espanyols, catalans, o, menteneu que vull dir, que tot amb la seva justa mesura, no?
És el que s'ha d'intentar, sempre a buscar.
És el que s'ha de dir, és qualitat. Si hi ha qualitat, hi ha sentiment, hi ha cultura, hi ha cultura, i és una cosa de valor, doncs s'aprecia, sigui vingui d'on vingui.
Exacte, per això és una cosa que ha de venir.
Bé, farem un esment molt ràpid, Jaume i Rosa, del que serien, doncs, els Òscars, no? Molt per sobre, perquè, evidentment, aquí hem vist pel·lícules, hem vist pel·lícules.
Bé, la guanyadora va ser Spotlight, em sembla que semblen la visió, Spotlight, eh?
La millor pel·lícula. A mi em va sorprendre que guanyés aquesta pel·lícula, eh? Perquè és un gran homenatge al cinema de periodistes,
és todos los hombres del presidente, totalment, però, vull dir, amb una revisió molt més elegant, un plantejament.
És una pel·lícula que jo considero tremendament correcta i magnífica per guanyar aquest element i li van donar aquest element.
Per tant, és el que hi ha. El Renacido, el David la va veure, em sembla, i no és una gran pel·lícula.
És una pel·lícula que potser va anar molt més cap enllà perquè va ser el millor director, però bé, i el millor actor,
a l'hora de dir, cap, però diuen que està magnífica, aquí no podem opinar al respecte, però sembla ser que sí.
Segur que sí.
Sí, sí, segur, segur. A més, ho mereixia després de quatre o cinc cops, no?, per altres pel·lícules.
Potser que feia millor paper, el millor. La Brie Larson, que diuen que això de l'habitació està molt bé.
Diu que està magnífica, amb aquesta peda de mare, és una mena de mare coratge, em sembla, no?
No em vull equivocar, o no sé de què va el tema, però es veu que...
El tema és una mica... En tot cas, no ho tinc, però és que, bueno, tota la pel·lícula passa en una habitació molt petita,
una molt petita, llavors hi ha unes sintonies amb el petit salvatge, el trofó, veure com m'educo, com...
En fi, no ho sé, una cosa tota...
Però que li mancaria, pel que he pogut esbrinar, li mancaria contingut del perquè de tot plegat.
Es veu que és bastant... Vull dir, la situació, si la prens com a vàlida, doncs et pot funcionar,
però diríem que no hi ha prou elements per agafar-la com a vàlida, i llavors es veu que rasca una mica.
Una mica tramposa, vols dir?
Això mateix, li queda com una mica falsa.
El millor actor de repartiment va ser Mark Rylans, per al Pont dels Espies, ho fa molt bé, eh?
Previsible.
Sí, previsible, a mi em va agradar, però clar, però també en teoria li van de donar l'aquella, el Schwarzenegger,
ai, no, el Schwarzenegger, el Cui, el Rambo, com es diu, ara no em surt a paraula, el Silvester Estalón,
que li van donar als Lobos d'Or, com a millor actor secundari, van dir, ja tens prou,
perquè es trobar el paper que és terrorífic, el que fa amb aquesta que es diu Crit, la llegenda de Rocky,
perquè ha fet una mena com de revisió amb el que ell fa d'entrenador i tal, per un nou Rocky,
i es va agafar un paper horrible, però bé, com per tot el que ha comportat a nivell econòmic
per a la indústria de Hollywood, li volien donar.
I l'Alicia Vikander, com a millor actriu de repart, a la Xica Danessa,
que aquesta el Jaume sí que l'ha vist, jo no l'he pogut veure encara,
i sembla que també s'ho mereixia, que fa un paper de partener molt interessant al seu costat
i que val la pena.
Per últim, destacar, ara Jaume, destacarem solament els 5 Òscars,
els millors efectes secundes, especials, tot això, per Mad Max.
Que ja estàs molt d'acord.
Jo per els efectes secundaris, ai, per els efectes especials i de això i tal, estic d'acord.
Ara, com a pel·lícula nominada millor pel·lícula i millor director, en absolut,
en absolut, vaja, em semblava una bajanada,
que venti milers de pel·lícules americanes en un any,
Mad Max 4, sigui una pel·lícula nominada en millor direcció.
Em semblava una bestiesa, però bueno, però amb efectes ho mereixia, eh?
Jo vaig comentar que el so és brutal, el muntatge també, perfecte.
I per últim, la millor pel·lícula estrangera, Jaume, el fill de Saúl,
que tu la vas deixar com molt bé, aquesta pel·lícula.
És que és el bo i millor que he vist aquesta temporada, eh?
Vull dir, vaja, és molt bo, et podrà agradar o no, això ja...
No, no, clar, evidentment, però és molt bo.
I em sembla que el fill, i va guanyar la millor pel·lícula d'animació,
va guanyar del revés, Rosa, em sembla.
Sí, jo ho anava a dir, no tu n'oblidis de dir del revés, sí, sí, Inside Out, sí.
Exacte, que és una meravellosa, eh?
Jo crec que molt bé guanyada també, eh?
Sí, molt bé, molt bé.
És una pel·lícula que serà un clàssic, ja, bueno, ja ho és.
És una pel·lícula que és...
Que jo la vaig recuperar amb DVD, que tu m'ho vas comentar,
i la vaig veure farà un mes aproximadament, o un mes i mig,
i em va semblar una pel·lícula original, com poques, magnífica, eh?
Aquell món, vull dir, interior...
Sí, el cervell, el cervell, no?
Vull dir, tan colorit, tan original, és magnífica.
Sí, sí, el cervell amb els sentiments, els coneixements...
Exacte, les coses, totes les coses, com es creen els records...
Senyora, és que em sembla...
Com interactuï, està tot tan lligat,
però amb aquells fills tan prims que es poden trencar,
i que ens hem de cuidar...
Exacte, no, no, no, no...
I saber què tenim en el cervell, no?
Que segons que estigui al mando, el comandament de la nau...
Potser la cosa que es pot anar...
Pot anar la cosa...
Com un posat d'una altra, no?
Sí, sí, sí.
Molt bé, molt bé.
Hem de gustar trucar per l'altre, diré.
Molt bé.
Jaume, hem de parlar de sufragistes.
Sí.
Bé, sufragistes.
I mira que veia aquesta setmana, aquesta setmana,
doncs, dedicada fa dos dies al...
A la dona.
Bueno, hi ha BCS, al final dels Coen, va guanyar algun...
No, és que no estava nominada, eh?
Ah, no estava nominada.
No estava nominada.
No.
Ho comentarem ara, si d'acord a la BCS, ho comentem, sí.
A la BCS...
Bueno, comenteu si voleu abans la BCS.
La Rosa, ella, no dic què va passar amb la Rosa,
que ella m'expliqui.
No n'hi ha igual.
El Xemes parlarà de la BCS i la Rosa parlarà també de la BCS.
Al principi de la pel·lícula.
Si més no...
És com va arrencar la pel·lícula.
Si més no, aquella arrencada, no?
Clar.
Sí, bé, a BCS, jo penso que estem en la línia dels germans Coen, eh?
Jo crec que sorprenen sempre.
I en aquesta pel·lícula, tot i que passa dins una normalitat tan gran, no?
Sí.
Que et va passar el que et va passar, eh?
Vull dir...
Doncs jo crec que no.
Jo crec que supera.
Jo, per exemple, la pel·lícula que recordo, que a mi em va dir,
home, aquesta sembla que és la del...
Joss Clonés amb el trio aquell que cantava i tot allò.
Oh, brother.
Oh, brother.
Oh, brother.
Va superbé.
Oh, genial.
Per això, que jo, aquella potser no tant com altres,
que veritablement les valoro molt bé, no?
Llavors, jo penso que aquests senyors ja, seriosament,
ja ho han dit pràcticament tot,
i van cap a un camí més així, més desenfadat...
Més lúdic.
Més lúdic, i però te les aniran posant, eh?
Vull dir, perquè déu-n'hi-do el retrat que fan de Hollywood dels anys 50.
Déu-n'hi-do.
és per apuntar-s'hi.
I, a més a més, vull dir, que suposo que n'hem sentit a parlar moltes vegades,
que si un actor el treien d'aquí i el posaven allà i allà no volia res,
o no ho lluïa perquè no sabia parlar,
o perquè la discussió, per exemple, que ha existit amb el John White,
que sempre s'interpreta ell mateix, no?
Doncs és un fet que anar a la pel·lícula aquesta ho planteja i fa prou gràcia.
El Ralph Fiennes, que també allà vol agafar, o l'obliguen a agafar un actor,
i aquell actor, no, és que ni pata a punt, no?
És que el Ralph Fiennes, amb un paper així una mica més de comediet i tal,
i això és molt bo, perquè jo de la Notel Budapest,
que ell era el principal, ho feia de conya.
Era una mena de...
És que, no sé, amb una capacitat, és un tio, camaleònica,
i m'encanta aquest pavo, eh?
És bo, és bo, és molt bo.
Sí, sí, sí.
Bé, val a dir que la principal aportació que fa
és sintonitza amb el paper de mediador.
El gran protagonista fa com de...
Vull dir, que tot vagi bé.
Sí, entre els productors, els estudis...
Ah, això mateix.
El productor, que és el que endreça tot el que...
es desendreça d'una manera natural,
perquè el món és bla, eh?
Clar.
Llavors, això probablement no és massa nou,
però, caram, com ho tracten ells,
doncs acabes que dius, ostres, tu, potser ja ho sabia, això,
però reflectit d'aquesta manera,
i sobretot les tres o quatre seqüències que fan
de diferents gèneres cinematogràfics,
són boníssims, eh?
Allò, osti, com llueix amb la pantalla actual i tal.
Diguem-ne que penso que és una pel·lícula
que agafarà mesura, valorts, amb el temps.
Bueno, perfecte.
Ho crec, ho veig així, eh?
La veritat em va sorprendre molt agradable.
A veure, fantàstic, doncs mira, pel·lícula recomanable.
Els sofregistes, també, Jaume,
que és una pel·lícula que hem pogut veure tu per una banda
i per la meva, eh?
Comença, comença.
Em feia molta gràcia veure aquesta pel·lícula,
perquè l'havia sentit a parlar molt bé d'ella, no?
Diu, oh, que ben fet, està-hi, evidentment.
Està molt bé.
Si l'agafes, sí.
Si l'agafes, és el punt de vista de com està realitzada,
és genial.
Vull dir, aquell...
Gairebé és blanc i negre, tot allò, eh?
Vull dir, perquè...
Perquè de la manera que viu aquella gent,
doncs veritablement no...
Després en parlarem de blanc i negre d'una altra pel·lícula.
I llavors, el que sí que em va semblar
és que hi havia com una preocupació més interessant
per mostrar l'acció individualitzada
en detreniment del col·lectiu.
Clar.
Clar.
Llavors, aquí, i em va agafar una mica,
dic, ei, que estem del llei del silenci del senyor Cazan,
vull dir, una mica em va fer pensar en tot això, no?
Clar.
I la veritat és que si vols ser generós,
doncs no et costa massa,
perquè és el que diem, està molt ben feta,
és un fet històric,
vull dir, no hi ha cap dubte que...
Sí.
Qui està a la resistència
no pot deixar de costat, doncs,
una intervenció directa i eficaç,
i això ho contempla la pel·lícula.
Sí, sí, sí.
No estaríem parlant de terrorisme,
però sí d'accions directes
que, pel cas, ve a ser el mateix.
A posar, en definitiva,
en situació difícil,
doncs, en els que governen.
Clar.
I aquí sí que està vestit ben,
molt ben vestit està els que porten el govern
o els que han de protegir la pròpia nació, no?
Allò està molt bé,
perquè el que porta el tema ja ho sap,
diu, això guanyarà.
Sí o sí.
Bueno, però encara que ho denega, eh?
Sí, sí, ho denega, però...
Hi ha una...
S'escolta, vull dir, escolta,
però després la pressió
que pròpia del propi poder
fa que es digui que no.
Llavors, clar, una cosa que semblava,
no dita i feta,
però que ja està a la porta molt oberta,
torna a tirar enrere, no?
És aquesta lluita pels drets, no?
Lògicament, de la dona, no?
Sí.
Que es garrifa,
perquè després del final de la pel·lícula de tot,
que no és el final,
sinó dels títols de crèdit, no?
Vas veient la història dels països
on les dones han pogut votar.
Sí.
I acaba dient,
Aràbia Saudí, 2015,
encara s'està plantegent que la dona pugui votar.
Clar, és que dius, ostres,
que és una cosa que és de l'any 1912,
però que portem 100 anys després
i encara estem igual a certs països.
Vull dir, és molt fort.
És terrible.
És terrible, vull dir,
amb certes...
Bueno, ja ho sabem,
no és cap misteri,
però la situació de la dona
en certes societats és terrorífica.
Sí, o fa poc, també,
en quin país comentàvem que és l'Iran?
No sé, vam fer un reportatge...
Per allà, segur, aquests...
Irán, Afganistan.
Sí, que una dona embarassada,
o sigui, soltera embarassada...
Sí.
L'Afganistan, és això.
Era un delicte.
Era un delicte.
És un delicte.
Potser l'apidaven i tot.
No, no, penso que parlàvem d'Iran, eh?
Ja pot ser, ja pot ser.
Ara no me'n recordo del país.
Res, fa una setmaneta o dues
que ho estaran...
No ho vols veure,
però sí que l'estaven anunciant.
Estan patonejant-se,
aquests dos països,
en quant a mecanisme.
Aquests elements, està claríssim, no?
Sí, sí, que fa...
Ho se celebra en un altre, vull dir.
A mi realment, ja et dic jo,
per fer un comentari,
jo estic d'acord amb el que dius, Jaume,
vull dir, jo crec que el paper
que fa la Carrie Mulligan,
que és la noia principal,
és absolutament exquisit.
La directora, es diu...
Deborah Gravin, em sembla que és,
és la primera pel·lícula que fa la segona, eh?
Vull dir, ha fet telesèries i tal,
però la percepció que tens,
com dius tu,
és que és una miqueta...
És com un cinema classicot,
podem posar en aquesta línia,
que recorda el cinema anglès,
que també hi ha una sensació de...
No diré un Mike Leif,
o aquests directors que són tan realistes,
o Ken Loach, no, ni molt menys,
però que és una pel·lícula d'època
molt ben portada,
és veritat que destaca
en les individualitats d'aquests conjunts,
però les escenes,
que jo crec, sobretot d'ella,
d'aquella intimitat amb el seu marit,
aquelles mirades,
aquelles vergonyes que generen
aquestes reaccions als atemptats,
vull dir, aquesta visió
de com unes dones
tenen els sants ovaris
de sortir i crear,
posar amb solfa a un país sencer,
jo crec que això és admirable,
vull dir, tenint en compte
la situació de l'època,
és veritat, és que és això,
perquè, clar, és un element
que jo crec que el cinema,
jo no recordo he vist mai
això al cinema,
i crec que és una cosa
que, ostres, vull dir,
si és una lluita,
la lluita,
bueno, callo,
que a mi jo encara
em tira que soc interrogista,
però...
És aquesta espai clàssica
que tenim.
Exacte, no?,
però vull dir,
abans era normal,
és a dir,
a temps no fa
posttransició,
si calia la lluita,
es feia la lluita
per aconseguir les coses,
ara és com tot
políticament incorrecte, no?,
vull dir, sortir als carrers
i dir, doncs mira,
si amb foto de bufes
amb, jo què sé,
amb un senyor,
amb un policia,
doncs mira, ara, no?,
tot això és a l'emordaza
i tot això,
home, és que hem donat
uns pasos enrere, eh?,
vull dir,
em sembla que, bueno,
que és això,
és molt curiós, no?,
aquelles medalles, no?,
que es posen
quan passen per la presó,
no?, és a dir,
és que és l'orgull
de lluitar per una causa,
no?,
i la causa és tenir dret
a decidir,
és que això és meravellós,
vull dir, no sé,
però és el que diem,
és aquesta presentació,
ara, tu tens molta raó
que hi ha coses
una miqueta ensucradetes, eh?,
que això és fàcil,
com, passem-hi per sobre,
no és ser caminant una,
sí,
per exemple,
l'estima per un fill
és molt potent,
llavors això,
doncs,
eh?,
passa així,
perquè és que la normativa
és que si no dons
el dol de pit,
no tindràs,
l'avantatge és pel marit,
també és,
exacte,
jo veig un toc
excessivament dramàtic
la decisió que pren el pare,
i allà em sembla que dius,
ala,
ara anem a buscar
la plorera,
no?,
això sí,
aquestes coses dius,
t'has passat a quatre pobles,
que també era realitat això,
però no,
ja pobra,
ja no pot passar més penes,
pobreta meva,
per a sobre,
fota-li això,
ah,
vull dir,
no direm les coses,
perquè si no és molt així,
no?,
però dius,
és molt fàcil,
però la pel·lícula val la pena,
eh?,
molt bé,
tot el matratge
està tot molt ben controlat,
i molt bé,
eh?,
fantàstica.
Lejos d'ella,
Rosa,
parlem de Lejos d'ella i d'Aida,
possiblement,
no crec que tinguem molt més temps,
però Lejos d'ella,
Rosa.
Sí,
no,
a veure,
és una pel·lícula,
em va fer gràcia,
l'he vist amb DVD,
perquè és una pel·lícula que ja té,
no molts anys,
però bueno,
per això és el DVD,
és del 2006,
per això és el 2006,
sí,
no,
em va fer gràcia,
perquè la vaig veure que el tenia,
no sé si en un mercadillo,
un mercadillo d'aquests,
i vaig mirar,
no la coneixia aquesta pel·lícula,
però quan vaig veure que la dirigia la Sara Pola,
i dic,
mira,
la queda,
no la compro.
La Sara Poli,
recordo que és la,
diu,
que,
bueno,
protagonitzava,
feia d'infermera,
a la vida seguida de les paraules,
de la Isabel Coixet,
ella era la...
I la vida sinmí,
no?
I la vida sinmí,
crec que també,
sí,
sí,
segur,
segur,
segur,
jo la recordo més amb la vida sinmí,
que no,
que estava magnífica.
Doncs aquí ja és la que és la directora de la pel·lícula,
les actrius són la Julie Christie,
Olimpia Dukakis
i el Gordon Pinson.
Aquesta pel·lícula va tenir també dues nominacions a l'Òscar,
no sé si,
però no la va aconseguir.
Bueno,
és la història d'un matrimoni,
no massa gran tampoc,
però que amb ella li han diagnosticat un Alzheimer,
d'acord?
O sigui,
que de mica en mica,
pues,
anirà perdent facultats.
I clar,
el que té molt clar,
que és la Julie Christie,
que ella no vol ser una càrrega pel seu marit,
ella no...
no...
I a més que ella també sap que serà en situacions molt dures,
no?
Perquè ella perdrà moltes capacitats.
Jo aquesta l'he vist,
aquesta pel·lícula.
Digues,
tira-te'n.
I ella decideix
que no vol,
no vol viure aquesta...
aquests últims dies així a casa,
i ser aquest càrrec,
no?
pel marit,
sinó que el que vol és ingressar en una residència especialitzada,
bueno,
en una residència,
doncs això,
no?
O sigui,
ella voluntàriament,
eh?
i sí,
sí,
és tot el procés aquest,
que des que trien aquesta residència,
i ella,
doncs,
bueno,
marxa,
a pesar de la voluntat del seu marit,
perquè el marit no vol,
ell diu,
home,
no marxi,
jo ja et cuidaré,
jo ja vull estar,
i no em deixi sol,
d'alguna manera,
però,
bueno,
ell insisteix,
no tant per la soledat d'ell,
sinó que,
bueno,
ell pensa que sí que la podria,
i que,
bueno,
que han estat junts,
i que voldria que continuessin junts,
però,
bueno,
és més el pèr sobre la decisió d'ella,
eh?
Que ella vol que,
bueno,
vol ingressar en aquesta residència,
i a partir d'aquí,
doncs,
ja que s'encarreguen d'ella.
Que s'encarreguen.
I és la relació d'ells dos,
des que ella també ingressa,
si està més,
no més conscients si se'n recorda,
si no se'n recorda,
els interns,
un senyor també que no pot parlar pràcticament,
la relació llavors entre la dona,
l'esposa d'aquest senyor,
d'aquest altre intern,
i aquest,
el marit d'ella,
no?,
que també,
doncs,
es comencen a veure una miqueta,
bueno,
està bé,
és curiós,
no és,
una mica seria l'antítes,
dieu,
la part oposada d'aquella pel·lícula que es deia,
ai,
ara no recordaré,
ai,
Amar.
Ah, sí,
de Amar de Janneke.
Amar de Janneke,
que era tot,
Amar,
Amar,
Amar,
això,
que era,
era,
també d'igual un matríboli,
més o menys d'aquesta edat,
i ella,
ella anava perdent també moltes qualitats físiques i psíquiques,
i era la càrrega que va suposar per a ella,
per a aquest senyor cuidar-la,
eh,
cuidar-la.
Veus,
són les formes molt diferents de resoldre una situació.
Exacte,
la polei és tan potent que el Janneke?
No,
és més lleugeret,
és més comèdia.
Perquè és que el Janneke,
ja sabem com és el Janneke.
No,
home,
el Janneke,
a més la situació és molt dura.
Exacte,
exacte.
A casa,
allà,
amb aquell familiar,
que és que ja no es pot moure,
ni difícil i tot,
i el marit ha d'estar contínuament allà,
és,
és un desgast impressionant.
potentíssima,
potentíssima.
Aquesta és més suau,
és més,
això,
és...
Aquella mort,
el Janneke,
jo crec que també amb el temps,
queda com una mica petitona,
aquella peli,
no?
Sí,
no acabes de veure una mica massa argumentat tot.
No acabes de tot,
però jo crec que si s'hagués passat encara una miqueta més,
hauria sigut encara molt més evident tot,
no?
Que s'ha de ser evident i s'ha de ser clar,
amb aquest tipus de malalties i el que passa,
però és el que diem,
a vegades,
no?
vull dir,
et frapa,
no?,
aquest tipus de pel·lícula.
Jaume,
ens queda,
re,
cinc minutets,
parlem d'Ida,
i després ja l'altre dia parlem de Cegados por el Sol,
o si tenim temps,
si podem comentar.
Sí,
que l'estrenarà aviat,
eh?
Bé,
doncs,
Ida és aquella pel·lícula que de tant en tant un troba,
que s'havia escapat quan es va estrenar,
no?
És del 2013,
i la veritat és polonesa,
el que la dirigeix és el senyor Pavlovsky,
i llavors aquí tenim,
doncs,
una monja que està a punt de,
de,
bueno,
de fer els vots
i de transformar-se ja
per tota la vida,
doncs,
amb una persona
al servei de Déu,
no?,
identificada
totalment,
i llavors,
doncs,
li arriba,
doncs,
una proposta
per esbrinar,
doncs,
qui és ella d'on ve,
i en definitiva
se'n porta una sorpresa,
perquè ella és filla de jueus
que van estar molt maltractats a la guerra,
i llavors,
el que,
el que acaben fent tant ell
i una tia seva,
doncs,
és esbrinar
què va passar amb els seus pares.
La veritat és que
veure una pel·lícula com aquesta
és un goig a nivell estètic,
i això,
només per això ja la valores
extraordinàriament,
però és que,
a més a més,
tota la pel·lícula és un recital
de situacions
que són extraordinàries,
totes elles,
no?,
sobretot,
jo diria
la part final
quan,
d'una manera
prou clara,
acabes esbrinant
que el que els hi passaven
als polonesos jueus,
igual que els jueus
de molts punts del món,
doncs,
és que els hi prenien
tot el que tenien,
punt,
i a més a més,
perquè no els hi poguessin
tornar a recuperar
per allò d'errades
d'una maquinària
que es va establir,
doncs,
els mataven
i els enterraven,
però en un punt secret
que era impossible
trobar-los.
Jo penso que amb això
està dit tot,
vull dir,
quan arribes a anar a aquesta...
Sí, sí,
amb aquesta línia,
ja no...
Dius,
això és tolerable,
totalment.
Però jo vull destacar
d'aquesta pel·lícula
d'Aida,
bàsicament,
bueno,
jo recordo,
la tinc una mica llunyana,
però sobretot,
com,
és a dir,
com mou la càmera,
és a dir,
la pel·lícula com es mou,
quin tempo té,
quina situació,
vull dir,
no hi ha pressa,
és una pel·lícula curta
que dura 80 minuts,
no?,
però que recorda moltíssim
el cinema clàssic pol·lac,
no?,
vull dir,
aquesta forma de fer
aquest blanc i negre
tan, tan, tan contrastat,
no?,
no sé,
a mi em va generar,
vull dir,
a vegades,
no podem parlar ni molt menys,
perquè és un altre concepte,
no?,
però no podem buscar,
ai, déu meu,
com es diu aquell de Díaz-Irae
i de...
aquell era suec,
eh?,
el Dreyer,
sí,
no, no,
no estem parlant del mateix,
però és aquesta concepció
nòrdica,
és aquesta manera de fer un cinema,
que a vegades,
vull dir,
no és que sigui del mateix país,
ni molt menys,
no?,
però té aquesta percepció,
aquesta mena com de
fredor,
a vegades,
no?,
és un cinema...
El fred domina
d'una manera total,
total,
vull dir,
i jo crec que aquesta part tècnica
és la que a mi
em va enamorar,
aquesta part,
diguem,
purament,
aquesta postura,
no?,
que agafen aquests directors
d'allà,
a mi em sembla,
d'una categoria,
tenen un ritme
diferent al nostre,
al cinema espanyol
o al cinema francès,
hi ha una cosa
que no sé explicar-la,
però...
Díaz-Irae,
Díaz-Irae,
allò és espiritual,
totalment,
allò és espiritual,
no,
però dic la percepció,
vull dir,
a vegades com es mou la càmera,
aquest blanc i negre,
aquell muntatge,
aquelles formes,
encara que...
És que s'escaua, eh?
Clar,
encara que evidentment
tot el que és el...
Com es diu,
que hi ha el director,
el Dreyer,
vull dir,
és d'una bestiesa,
no?
A mi,
fins i tot,
em va recordar,
no, no,
no és això,
però em va recordar
certs moments,
no?,
quan hi havia uns certs primers plans
a la Joana d'Arc,
del Dreyer,
també,
que és una cosa...
Clar,
per això dic...
una pila,
vull dir,
hi ha moments que dius,
ostres,
vull dir,
està,
ha après dels mestres,
eh?,
diguem,
d'aquella zona,
no sé,
no sé.
I hi ha un senyor,
també,
polac,
que no me'n recordo ara,
que es diu Blà,
Blàdac,
o no sé què...
Baixda,
no.
Bueno,
el Baixda,
no creguis,
eh?,
l'Andre Baixda,
també van perquè els tiros,
eh?,
és un altre concepte,
però ha fet alguna pel·lícula,
ja ho miraré,
en blanc i negre,
que jo juraria
que l'Andre,
que l'Andre Baixda
ha fet alguna cosa
que recorda Aida.
Jo ho buscaré
per la setmana que ve,
de debò.
Molt bé.
Ho buscarem.
Clar que sí,
clar que sí,
a veure,
no sé ni què hora tenim,
ni en quina hora estem,
vull dir,
perquè...
Ja pràcticament
sonarà les senyals horàries.
Perfecte,
ja les senyals horàries.
Sí, no?,
és així.
Sí, sí, sí,
clar que sí.
Clar que sí.
Sonarà tón, tón.
Tón, exacte, no?,
vull dir,
campanes a medienotge,
no?,
que és una pel·li que jo,
mira que vols que et digui,
me l'he vist,
una vegada no la vaig acabar,
la segona la vaig tornar a veure,
vas dir,
mira, la veig.
No, no, no,
no vaig entrar, eh?,
amb el joc del...
del Sonwells, eh?,
amb aquesta pel·lícula, no.
Però a mi,
a mi la veritat és que
el Sonwells s'ha transformat
com una mica més suau
del que es vol,
del que ha quedat com a gran.
Sí, clar,
perquè és que estem veient coses
els últims anys molt potents,
aquests...
A més, vull dir,
amb allò d'enrodar
tot que escoltava la ràdio,
que venen els marcians.
Però allò està,
allò estàs d'enrodar
dels mons.
Allò estàs d'enrodar
dels mundos, eh?
És un joc
que s'ha d'anar molt en compte
on vas a parar.
El xou que va organitzar, tio.
Sí, sí, sí.
Però hi ha pel·lícules
com Ciutadano Kein
i tant a mi,
Ciutadano Kein
és que està bé...
Jo la que trobo molt bona
és el Ciutadano Kein,
aquella, sí.
El Quarmanament també.
Sí, sí, sí.
Però jo crec que, no sé,
és una pel·lícula per a mi
massa mitificada, eh?,
al Ciutadano Kein.
Però bueno...
Sí?
Sí, per mi sí.
Bueno, jo crec que és un marxisme
total allà.
Sí, molt clar, sí, sí.
Allà va...
O sigui...
Allà va ser la festa, eh?,
del marxisme.
Perquè ho sabeu on viviu, eh?
Clar, clar, clar.
Si no, directament.
Molt bé.
Marxem.
Adéu.
Adéu, sí.
Adéu.
Que vagi bé.
Adéu, sí.
Ara escoltes ràdio d'Esbert.
Sintonitzes ràdio d'Esbert.
La ràdio de Sant Just.
Durant el 8.1.
Ràdio d'Esbert.
Durant el 8.1.
Ràdio d'Esbert.