...
Doncs un dijous més comencem al Babilònia.
Avui estem en quadre, Jaume.
Eh, que deia aquell? Eh, tu i jo, que deia l'altre.
Sí, sí, eh, vull dir, tu i jo, jo i tu, no?
Això mateix.
No hi ha, estem el Jaume i jo, res?
No, estem pas contents que això passi, eh?
No, no, no, però bé, no passa res, no passa res.
Clar, quan estàs ben acompanyat, doncs les coses van més sols.
Clar que sí, però cap problema, no?
Sí, ho farem.
Clar que sí, estem encantats a estar tots dos, eh?
I bé, doncs parlarem moltíssim de cinema,
que és el que més agrada aquí, els presents, no?
Sí, sí, sí.
I aprofitant la vinentesa, doncs vinga, doncs ho farem d'aquesta manera.
Però abans parlarem una micona del que seria, doncs, una sortida
que vam fer del modernisme, vam veure una miqueta a Barcelona,
vam gaudir d'aquests grans edificis que tenim a la ciutat
i farem un petit esment.
I després parlarem de cinema, tot bàsicament novetats, no?
Déu de Déu d'Honor, Dipen, Ant-Men, El Clán, El Regitano, Jaume,
això és una cosa que ja ho comentarem.
Quin desastre.
També parlarem de Pasolini, bé, de moltes coses que anirem ja sobre la marxa,
doncs, eh?
Serà perquè no tenim res que parlar, no?
Sí, nosaltres, rai, oi, home, que ens agrada, oi, que sí?
Exacte, i si no parlem de política i ens carreguem aquí a tot Cristo...
No, no cal.
No cal.
La política, deixa-la, sí.
Pots parlar, però no carreguis ningú, que...
Jo, m'hi ha fet il·lusió.
Sí.
Molt bé.
Vinga.
Doncs, vinga, doncs, el que farem ser una miqueta, doncs,
comentar, doncs, aquesta sortida que vam fer el dissabte al matí.
Vam, bé, aquí el present es dedica a aquestes coses a vegades
i fa sortides i parla i explica coses del món de les arts.
i vam fer, doncs, una magnífica sortida amb gent de Sant Jus i gent de Barcelona,
23 persones anaven pels carrers de la ciutat, doncs, veiem...
I a mi m'han dit avui, diu, et vaig veure aquest dissabte.
Anda, anda.
Això al mig de Barcelona.
Clar, clar, no, això passa a vegades.
Vam passar, t'he dit, et vaig veure allà que estaves parlant al carrer i, home, clar,
és el que es fa, no?
És el que em toca.
I tant.
I bé, doncs, vam fer un recorregut, insisteixo, magnífic entre el que seria el Palau de la Música
fins a arribar a la Pedrera, amb el que això comporta, doncs, fer Palau de la Música,
vam passar per les Quatre Gats, vam parlar de la Plaça Catalunya,
vam parlar de la Mancena de la Discòrdia, d'aquell espai en què hi ha aquests tres edificis
i vam acabar a la Pedrera, lògicament, com no podia ser d'una altra manera, no?
No pot ser d'altra manera, no?
Què et va semblar, Jaume, una miqueta el recorregut?
Vull dir, va ser una miqueta...
Bueno, és el que diem, no?
Vull dir, quan som tanta gent, no?
Vam estar dues hores i mitja, gairebé, donant voltes.
Gairebé tres, sí.
Però el temps va passar ràpid, no?
Sí, sí, sí.
No, val a dir que el que ens anava dient que era, ho feia bé.
Ah, vale.
Aquell senyor que no sé qui és, no?
Ho feia bé.
De vegades, doncs, ja la veritat és que són coses d'aquelles que,
bueno, tu ja ho deus haver observat, perquè hem sortit més una vegada.
Diria que el guia és d'aquelles coses que no hi tinc una predilecció molt gran, no?
Especial, sí, sí, sí.
Però, clar, quan tu, i a més quan coneixes, com avui, que estarem tota aquesta hora,
tranquil·lament, doncs, mirant de deliberar sobre constants que pensem i creiem,
doncs, la veritat és que des que ens ho vas dir que feies això i que...
Sí.
I ara ho hem seguit, doncs, no, a mi la veritat és que se'm va fer curt, eh?
Clar.
El que passa és que el cansament, a vegades no, a vegades no és pas el teu,
vull dir, també és dels que t'acompanyen i tal, pot fer, pot marcar una mica la pauta.
Jo, una cosa que voldria destacar de tot el trajecte que vam veure va ser l'evidència de tot això que tu ens explicaves, no?
Que és, ni més ni menys, això, ui, digue-m'ho.
L'evolució social, vols dir, de la, no?
I, en aquest cas, d'aquesta Barcelona...
Barcelona-Burgès creixia en aquell moment, no?
Això, això, això, sí, sí.
Llavors, esclar, tot això ja ho sabies, jo sempre ho he tingut molt clar, des de petit tot,
i qui feia les cases més maques, doncs, que tenia molts diners, no?
Clar, sí, sí, és això, eh?
És que és així, eh?
N'hi ha més volta de fulla, eh?
No, ja més.
Clar.
Llavors, dius, amb això ja en tens una mica prou per posicionar-te de manera de dir,
bé, vull dir, com és lògic, hi posaran tot aquell saber que, en definitiva,
és contractar els millors creadors, els millors arquitectes, més tal i qual.
I llavors, dius, bueno, m'ho diu, però, esclar, com que tu no ets ni dels que tens diners ni tal,
doncs, esclar, tot això et queda com així, doncs, diu, oh, que va curó, i que bé que queda,
i un cop explicat, doncs, llavors, sí que és molt interessant tot el que tu deies,
diu, eh, és que això podria ser un drac, que això podrien ser les ombres, l'escalet i tal, clar.
Una mica interpretar, no?, que realment podem trobar-nos, no?
Que, com deies, també, doncs, en definitiva, això és de persones enteses en el tema,
que acaben traient, bueno, acaben desfent el nus del que allò representa.
i, de mica en mica, doncs, et va, modernisme, volia dir, home...
Modernisme, vale, sí, sí, sí, no, no, exacte, no, però que ja amb el procés l'hem explicat bé,
i hem dit que és una sortida del modernisme que vam fer, i a partir d'aquí és això, no?
Val. I llavors, doncs, bueno, la Pedrera, la veritat és que no me l'havia mirat mai tan bé,
tot i que l'he vist, ja veus tu, moltes vegades, no, i...
Sí, precisament, hi havia una oficina molt propera a la Pedrera, que hi anava molt sovint,
i sempre m'havia cridat molt l'atenció, doncs, aquelles cúpules tan impressionants que té, no?
Sí, sí, sí.
I diem-ne que, en aquests moments, doncs, tot i que em pot agafar el principi que et deia,
de dir, bueno, això, els altres estan de bo, i tu ho vas marcar cap al final,
diu, ja veus tu, amb una Pedrera com aquesta, quantos pisos es podien fer
d'una manera tan elemental i tan senzilla com això.
És que una miqueta, per la gent que no ho sàpigui, hem de recordar que aquests pisos,
el que dèiem, no?, el Jaume, que ha dit molt bé, doncs, clar,
eren blocs de pisos que eren, un al costat de l'altre, molt semblants en si mateixos, no?,
vull dir, amb unes balconades, amb una porta d'accés, amb cinc plantes, no?,
i llavors aquests burgesos, que no és una cosa pejorativa, en aquella època era un nom normal,
avui en dia potser pot ser més pejoratiu que abans, no?,
avui té el seu Inglaterra, exacte, però en aquella època era normal,
era el burgesi i l'enmenestral, era el burgesi i el treballador, vull dir,
l'obrer, això era una cosa molt habitual, no?,
i a partir d'aquí, doncs, són els que volen desmarcar-se,
i no amb la gent obrera, no?, entre ells mateixos, no?, vull dir,
a veure qui té més poder, qui té més capacitat,
qui contracta el millor arquitecte per fer l'edifici més maco, no?,
i això genera, doncs, varietat, que és el que vam estar parlant, no?,
dins d'aquest període, on què?, indians, industrials,
la borsa, la febre d'or, que hi ha moltes coses aquí que entren, no?,
Sí, que hi havia l'oportunitat de fer molts diners de cop i volta,
i, lògicament, llavors, el que es tracta és d'ocupar-los bé,
veritablement perquè tingués un sentit tot allò que havies fet per obtenir-los, no?,
fins i tot anar a les Amèriques i fer el que es va fer allà, no?,
que ja no cal ni que ho destaquem, no?, no, no, allà.
Llavors, esclar, jo quan, sobretot quan vam anar allà a l'estació aquella a comprar quatre cosetes, no?,
vull dir, sí, quan vam mirar la part del darrere, que hi havia una part que era la...
El servei d'estació, no?,
Que això, servei d'estació, o sigui, hi havia la casa a Batlló,
La part del darrere,
I després, al costat hi havia una casa absolutament normal, per dir-ho d'una manera,
que tu te la mires i dius, no té res d'artístic,
però penses, i quanta gent hi deu haver viscut aquí,
perquè, esclar, això estem parlant de 120 anys, no?,
Més, més, més.
Més de 120.
Oh, depèn, clar, sí, depèn.
Sí, depèn.
De 150 ja podem tirar.
I llavors diu, hòstia, quina utilitat, i aquest no,
a cap d'ells se li va passar pel cap posar aquí, doncs, res d'especial.
El que feia, la cosa és que Gaudí era molt més,
vull dir, feia sempre els davants i els darreres,
que dic jo, de tot a l'edifici, no?,
tot, per fora i per dins, no?
Els altres, potser, sí que estaven més pendents de la part davantera,
o potser perquè també el pressupost arribava fins allà,
és el que dic, i les coses són com són,
i, bueno, llavors és això.
Però bé, tens raó, no?, vull dir, aquí es veu perfectament, no?,
com el fet d'ornamentar, no?, de la decoració,
era la base essencial del modernisme, no?,
era cobrir la lletjó o la senzillesa, no?
No lletjó, sinó que era, clar,
i dius, bueno, doncs, aquest és la gran diferència del modernisme, no?
Tu acabes de dir una cosa molt interessant,
per dir, tant, pot ser l'exterior,
però paral·lelament també era l'interior, no?,
i quan vam entrar a Casa Balló ho vam veure i tot.
Llavors, esclar, vull dir, aquí se m'acuta una cosa tan elemental,
diu, si no fos parlar, diu, seríem com les bèsties.
Quantes vegades ho pot haver dit a moltes persones.
Però jo penso que, d'acord, eh?, vull dir, seríem com les bèsties,
i el que cal és això.
I llavors, hi ha el que et pot interessar molt més, pel que sigui,
per exemple, estaria, doncs, amb el Rafael,
el que va pintar la Sixtina, el...
Ah, el Miquel Àngel.
El Miquel Àngel, perdó.
Doncs que, en definitiva, ostres, vull dir,
allò va ser una evolució molt gran...
Totalment.
...dins el que representa la llibertat d'expressió,
sense deixar en banda, doncs, tot el que té de místic,
tot això, no?, tot el que té d'espiritual, no?
I llavors, esclar, jo dic, aquí sí que es va produir un fet molt important,
i encara que qui ho vagi proporcionar
vagi a ser una institució religiosa,
tu pots anar-hi a estar-hi massa d'acord,
automàticament entens que allò va ser molt important, no?
Parlant de la Capella Sixtina, una cosa així molt tonta,
tu saps que, diguem, això de la modernitat,
que va comportar en una capella religiosa
aquella quantitat d'anusos que hi havia,
perquè hi havia molts d'anusos, no?
Això és el que vull dir, sí.
Però, clar, és el que diem, en un principi,
em sembla que aquest era, quin era el Juli,
no me'n recordo, qui era un d'aquests papes
el que va encarregar la Capella Sixtina?
Sí, sí.
No, el Sixta, clar, Sixtina Sixta Sisè, em sembla que era.
Sí, Sixt.
Doncs, clar, després va arribar, els altres van dir,
escolta, això és massa provocatiu, tapem-ho,
tapem les parts de la gent, no?
I llavors, era molt curiós perquè aquests pintors
que tapaven, que feien els tapalls i els curidors,
els deien braguetones.
Eren il-braguetone, no?
Eren les que feien les braguetes, no?
Que no feien malbé l'obra, però que...
Que tapaven.
I llavors han tingut la dignitat de netejar
quan han fet la restauració,
treure aquelles peces afegides, no?
Perquè és que és meravellós, ho va fer, aquell home allà, no?
Però, bueno, és el que diem, no?
El món de l'art és tan ampli, tan gran,
és inabastable, no?
És inabastable.
I, bueno, però intentem, com a mínim,
des d'aquí, explicar el màxim possible, no?
Les coses, no?
I, bueno, i el que tenim a la ciutat, no?
I el que no tenim a la ciutat.
Allò que anem experimentant a partir d'escoltar i mirar, esclar.
Sí, sí, sí.
Vull dir, escoltar et serveix precisament
perquè mires més acuradament,
o sigui, vull dir, vas més orientat.
Molt interessant.
Sí, sí, sí.
Jo penso que ha quedat claríssim, no?
Jo, quan parlo, jo no sé el que dic ja.
Jo arriba un moment que jo començo a xerrar
i, home, ordeno, però intento donar el màxim possible.
Però, bueno, això ja anirem comentant aquestes sortides.
Bueno, doncs, també, si voleu alguna més informació,
doncs, això ja, hi ha una pàgina meva personal,
al Facebook, Xesco Ramos, amics, X-E-S-C-O Ramos,
i allà poso tot el que faig.
Vull dir, que si us voleu apuntar que sigui,
doncs, ja ho sabeu, mireu allà
i aneu mirant a la part superior on poso les sortides que faig.
Bueno, i qui vulgui que vingui, si no, doncs, ja està.
Dit això, he fet de l'autopromoció.
Que calia fer-la.
Que calia fer-la.
No, parlem de cinema, ja, home,
i parlem d'aquesta pel·lícula que és Déu de Déu d'Honor,
que es deia The Homesman,
que vol dir alguna cosa així com a l'home de casa.
La traducció és aquesta.
L'única clara, en fi que Déu d'Honor...
O els homes de casa, perquè, de fet...
No, perquè és Homesman.
És a dir, man, si fóssin home, seria men.
M-E-N.
I és M-A-N.
Per tant, sembla que no entenc ben bé el concepte de l'home de casa,
perquè, clar, justament, el Tommy Lee Jones no és gaire de casa.
Però, bueno...
Comenta'ns a veure...
Els tres marits d'aquests sí, que són homes de casa,
el que passa és que no s'hi han entès.
Vull dir, les coses se'ls hi han posat com molt difícils, no?
Però on estem? En quin món?
Sí.
En quina època?
És clar, és que buf.
És que aquell espai inhòspit, no?
Aquell medi oeste, que és allò,
és que allò no és ni l'este ni l'oeste.
Allò és una cosa allà al mig, a Nebrasca,
que fot una rasca allà que et...
fred i desgèria i calor.
És que allò és terrible.
Sí, jo destacaria una cosa molt important.
Jo penso que és bàsica, eh?
Que al començar la pel·lícula,
el senyor Tommy Lee Jones ens posa una seqüència molt interessant,
i com que és al principi, jo crec que no fa res.
Sí, sí, explica-la.
No hi fa cap mal que l'expliquem.
Que hi ha la xicota protagonista de la pel·lícula...
La Hillary Swank.
Sí, això.
Que convida, doncs, un veí seu, doncs, a sopar,
i això no era la primera vegada,
però aquella era la definitiva, per dir-ho d'una manera, no?
La que havia de dir-se tot el que calia,
precisament per evolucionar-ho.
d'una manera civilitzada, al cap i a la fi.
Sí, sí, sí, sí.
Perquè ella és la que diu, escolta tu,
amb el xou que teniu aquí,
aquí com noves pavili,
em quedo més sola cada una,
i aquí no hi ha qui ho arregli, això, no?
Ja tenia 30 anys, ja té una edat, clar,
ja quedava per vestir sants, no?
Sí, sí, en l'època aquella i tant que sí.
I llavors, bé, vull dir,
ella amb tot el seny del món li diu,
mira, jo et vull proposar una cosa
tant elemental com que casem-nos,
ajuntem les nostres riqueses,
en definitiva, doncs,
els nostres espais, no?
Que governaven perquè eren seus,
perquè eren legals i tal,
i automàticament tindrem, doncs,
una vida que ens proporcionarà un sentit,
perquè de la manera que anem així individualment,
doncs, no, no, no anem prou,
encara que llaurem,
que és el que es veu al començar,
doncs, al Llobrà no n'hi ha prou.
No hi ha res a fer.
I llavors, la contestació que li provoca l'home,
probablement perquè el masclisme domina
d'una manera molt clara,
doncs diu, no, jo me'n vaig a l'est
a buscar una noia guapa, no?
Sense haver calculat,
o sigui, aquell tenia la guapesa posada
dins el cervell i ja no veia res més.
Diu, home, no, només faltaria que t'hagués aguantat
tota la vida amb l'ulletge aquest.
I, a més a més, l'hi diu, no?
Clar, clar, clar, que l'insinua directament.
Això m'han dit.
Però també busca, potser, una altra oportunitat, no?
Perquè l'est està desenvolupat.
Estem parlant de l'incipient Nova York,
de l'incipient Boston, no?
D'allò, està més en marxa a Chicago, no?
Sí, però aquí està la gràcia,
que després, al final, anirem a parar a l'est.
Sí, sí, clar.
I allà veurem el que hi ha, llavors.
Exacte, exacte.
És una cosa molt...
Todo muy conservador.
Bueno, perquè és lògic,
perquè estem parlant d'un territori,
doncs insisteixo,
que estem parlant de l'any,
em sembla que vaig mirar per internet, 1855.
Recordem que la declaració d'independència americana
és de 1796,
per tant, estem parlant d'un país
que té 50 anys de vida,
encara que hi havia les colònies,
però país com a federació,
com a entitat,
o com a Estats Units,
que per això és la paraula que té.
Doncs, clar,
però és clar,
en aquella època,
on hi havia tota la gent acumulada?
Doncs on està ara?
Vull dir, a l'est i a l'oest,
a San Francisco,
a Los Angeles i tal,
i a la dreta estava Nova York,
Boston i tot allò, clar.
I al mig no hi havia res.
Vull dir,
és el famós l'oest americano,
però, clar,
és la part...
I és el que dius tu,
allà o t'ajuntes,
perquè, clar,
una casa està aquí,
una altra està allà,
una altra està a l'altra punta,
clar...
O se't mengen.
O se't mengen, exacte, no?
I a més,
amb el perill dels indis,
o del sarau que hi ha per allà muntat,
clar,
és una altra tendència.
Hi ha una civilització,
com dius tu,
molt conservadora
a aquestes zones poblades, no?
Però, en canvi,
amb aquests llocs
és una incivilització,
vull dir,
ja es veu, clar,
aquella solitud,
aquella cosa,
genera problemes mentals, no?
I és el que generalment genera,
i a sobre el tracte,
vull dir,
aquests homes
que no tenen
la delicadesa,
potser el millor,
ella és una rara avis,
és un personatge,
com et diria,
civilitzat
dins d'un món de gent
que està perduda.
Que no ho està.
Que no ho està.
Llavors,
és el raro,
i això s'admira,
ho admiren,
però, clar,
ho admira aquí,
el capellà.
No admira aquest destraciadet
que ve a sopar amb ella, no?
Bueno, el capellà
en podem parlar un moment, eh?
Sí,
el capellà també...
Això de que no acompanyi ella
o les noies, no sé.
Sí, és una miqueta com dient
jo ja tinc el meu lloc,
jo estic apalancat,
aquesta...
Bueno...
Queda com una mica així,
jo.
Sí, sí, sí.
Jo més convençut,
vull dir que em va semblar
molt interessant això.
Ah, ah, ah.
Molt bé,
és curiós,
el personatge del Tomy Ligion
és molt curiós,
és una pel·lícula,
a mi em sembla
que fa un treball magnífic,
ell directament,
i a mi ella em va convèncer, eh?
Tu m'has dit
que no ho veies molt clar,
però a mi em va agradar tant
el que va fer ella,
no em va desagradar.
Jo me la creia,
perfectament,
no tenia problemes
de no creure en malalt.
Bueno, potser perquè
m'ha quedat aquella imatge
del milió de dòlars,
sobretot,
que per mi és ideal,
aquella...
Allà ho fa molt bé.
Clar, clar.
La Hilary Song
és molt bona, eh?
Sí.
En general.
Sí, sí, sí.
És una actriu molt creïble,
en general,
l'únic que hi ha coses
que llueix més que altres, no?
Si et sembla,
fem un comentari,
és una cosa que sabem
els deu minuts,
perquè la gent sàpiga
de què va la cosa, no?
És a dir,
per no barrejar, no?
Sí, m'interessa parlar de la brujeria,
tal com la planteja la pel·lícula, sí.
Però el que diem
és que estem parlant d'això,
d'un joc inhòspit,
a Nebraska,
imaginau-s, 1855,
perduts allà,
amb els quals hi ha
tres d'aquestes cases,
d'aquestes tres noies,
que han perdut el senderi
per X motius.
Clar, tampoc,
no ho sé si ho comentarem...
No aprofundeixen molt.
Exacte, no?
Vull dir...
Jo crec que sí,
que cal fer algun apunt, eh?
Vull dir...
I llavors expliquem el que passa,
simplement...
I no expliquem el que...
Expliquem el que passa,
simplement el que és, no?
Vull dir,
al minut 10 de la pel·lícula
s'agafa aquesta gent
i llavors es decideix
portar-la a l'est
per intentar, doncs,
que millorin, no?
Per atendre-les.
I clar, vull dir,
imagino amb una mena
de sanatori molt incipient
amb el qual no hi havia
ni molt menys
cap a l'ament
ni de psiquiatria
ni de psicologia
en aquella època.
Em faltaria, jo.
La dona diu,
què els passa?
Parlen?
Eh?
Vull dir,
quan són acollides,
vull dir,
aquella senyora
l'únic que a fer,
que fa és ser bona samaritana,
res més.
No, no fa res més.
Eh?
Vull dir,
que i creu que amb la religió
ho curarà tot,
però bueno,
que és aquesta la intenció,
el millor, no?
La mèrie o l'estrip.
Ah, clar, la mèrie o l'estrip,
per cert.
Llavors,
fan el recorregut
des del mig oest
fins a l'est.
Punt.
I a partir d'aquí
passen moltes coses,
que això és tot el que passa
a la pel·lícula
i ara, Jaume,
comenta-nos una miqueta la part...
No, això del tractament
de la bogeria.
Aquesta és una cosa
molt interessant,
perquè penso que
en aquests...
a l'època que estem,
tu com apuntaves
fa un moment,
diu,
no hi havia ni psiquiatres
ni psicòlegs,
evidentment que no.
Oh, la psicologia
és una cosa més recent.
Llavors,
ja...
O sigui,
les tres dones
tenen una...
una situació
molt diferent.
Sí.
Perquè una ha perdut fills,
eh?
L'altra,
doncs,
està maltractada
pel marit
i l'altra
és més aviat.
O sigui,
es queda com una criatura,
eh?
Vull dir,
bueno,
són tres casuístiques.
Exacte.
Hi ha una que perra els fills,
em sembla,
per la diftèria,
però em sembla
que en tres dies,
eh, pobreta?
Sí,
per malaltia i tal.
Llavors,
una altra
que el seu marit
no la tracta bé,
que vol una criatura
i que no,
eh?
I abusa d'ella,
fins i tot d'ella,
ella ja no té cap interès
ni amb ell
ni amb els fills
ni amb res,
vull dir,
ha perdut allò.
I l'altra,
no ho recordo ara,
però, bueno,
vull dir,
una cosa semblant,
també, no?
Vull dir que
estaria en aquesta situació,
una té la Nina,
eh,
que es queda amb la Nina
i després n'hi ha una altra
que es queda com encantada
i l'altra,
que no,
que fins i tot
sintonitzaria,
diríem,
amb la culpa
d'una manera absoluta,
perquè costant...
Hi ha una que diu
que és Déu.
Sí, sí,
bueno,
aquesta és la que perd
el...
No,
bueno...
Aquesta no perd,
unes són els fills,
l'altra és la que diu
que és Déu
i l'altra és la que vol tenir
el fill,
no?
Bueno,
no n'hi ha igual,
però vull dir que ja...
Però van per aquí,
van per aquí.
Que són tres exemples,
eh,
de,
diríem,
de maltractaments
o de fixacions,
no?
Vull dir,
fixacions,
però producte
de maltractaments
encara que,
encara que quedi
com una mica
emboirat de la manera
que cadascuna d'elles
es troba,
no?
Llavors,
el que sí que a mi
em va interessar
és que no estem parlant
del trastorn mental
que podem trobar avui,
doncs,
en els punts civilitzats.
No té res a veure
amb això.
Estem parlant
de persones
que degut
a la gran complexitat
de vida
que els hi proporciona
precisament
aquest espai,
com dèiem,
tan,
tan dolent,
tan contundent,
doncs,
lògicament,
perden la capacitat
d'estar-hi allà.
I això és una altra cosa,
eh?
Això és el que,
des de la psiquiatria actual,
es parla molt
precisament
de la influència
d'aquesta negativitat
que estem patint
amb les societats
que anem
aportant
cada vegada
més persones
a l'atur
i lògicament,
doncs,
un atur
que malmet
tota possibilitat
d'interpretació
que allò
que et passa
és o temporal
o no t'afecta massa
o tal.
Llavors,
estaríem aquí,
eh?
Vull dir,
al vell mig
de tot això.
Jo crec que és
molt interessant
i el que més
interessant és
és que poguéssim
connectar amb un psicòleg
i que pogués explicar-nos
com ho veu tot això,
no?
Seria molt vàlid.
Bé,
doncs,
no expliquem.
Però hem donat
la nostra opinió,
més o menys,
no?
I la gent ara que ho vegi,
molt recomanable la pel·lícula.
Sí, molt.
Jo crec que és una pel·lícula
que quan la veus,
no?
La percepció,
és una pel·lícula,
jo la diria com a xuta,
no?
És seca, no?
Vull dir,
aquestes pel·lícules
que tampoc,
vull dir,
no hi ha un gran,
no hi ha molta gent
que envolti la pel·lícula,
vull dir,
són ells,
no?
Que va,
vull dir,
molt determinat,
no?
Hi ha escenes,
o hi ha una imatge,
a mi,
que em va sorprendre
que és aquell hotel
que et trobes al mig del res,
no?
Que apareix allà
com si fos una mena
de miratge,
no?
Allà al mig dius,
ostres,
què fa aquí aquest hotel,
no?
Vull dir,
entens el que ho vull dir?
Vull dir,
coses d'aquestes que realment
Tommy Lee Jones ho fa molt bé.
A més,
ella fa un paper magnífic,
vull dir,
jo no l'he vist mai
tan atemparat
i tant,
tant amb aquell,
com que és un tio
bastant histriònic,
no?
A vegades,
no?
I aquí està fent un paper
de,
bueno,
de,
bueno,
doncs d'home curtit
de l'oeste,
no?
Vull dir,
però que tant se'l fa
i la seva vida,
ella diu,
no?
Jo estic aquí,
marxo d'allà,
m'entens que no...
És l'home que ja no raona,
sinó que senzillament
sobreviu.
Exacte.
Donat els inconvenients
que se n'ha trobat
i com els ha anat salvat
i el deute d'honor
doncs és precisament
això sí,
això el fa molt vàlid
perquè acaba tenint
aquest component,
no?
El salven i tal.
Molt bé.
Més coses.
Ara parlem de Dippen.
Sí.
Jaume,
això l'has vist tu.
Sí,
aquesta és,
buf,
aquesta és una pel·lícula
molt,
però que molt interessant.
Aquest realitzador
és aquell senyor francès
que es diu
Audiart,
eh?
Jacques Audiart.
Sí.
que...
I aquest
havíem fet
que allà...
Ah,
de tanto la tira
en mi corazón
se ha parado.
No ho sé,
o algo així.
Sí,
el elefante
no sé cuánto,
el elefante blanco
també em sembla
que era.
Sí,
sí,
total,
que és un senyor
que el que fa
precisament
és posar-te davant
de situacions
molt contundents
que després
quan parlem
del clan,
del clan
també,
també estem
en aquesta situació.
Llavors,
a veure,
Dipán
ens posa en contacte
doncs
amb aquesta
immigració,
en aquest cas
de l'Índia,
que tant poden tirar
cap a França,
cap a Anglaterra,
cap allò,
que és el món civilitzat
i que en definitiva
això és molt actual
i més
amb totes aquestes...
constant.
La globalització,
que es parla,
diguem...
I tot això que es...
I la immigració
i això,
no?
I tota aquesta por
que estem passant,
que s'està passant
a tota Europa,
precisament perquè
hi ha qui ha reaccionat
contra la malvastat
que se li fa
a moltes persones,
precisament perquè
han de marxar
del seu lloc
i quan arriben
en el lloc
que arriben,
diem-ne
amb la...
amb la il·lusió
o dieu-li
amb allò
que podria ser correcte
ja que anem
a un lloc civilitzat
ens hem de trobar
amb constants civilitzades
i no és així.
No és el cas.
No és el cas.
Aquesta és la veritat
i aquí
és on es generen
tot un seguit
de...
de tempestes,
no?
O...
Sí, de tempestes,
val a dir-ho.
És correcta la paraula.
Com si naixessin
i acabaran
que poden ser
doncs un...
d'això,
un diluvi
i això és el que
ets part de la pel·lícula.
I amb aquella pel·lícula
i em fixaré en aquesta
perquè és la que em va quedar
més present
de La Tírmica
i Corazón Separado
ja posava en contacte
una persona
que tenia
una habilitat
extraordinària
per tocar el piano
i en definitiva
tenia dots creatives
però que la seva vida
l'havia portat
precisament
a això,
a terroritzar
un munt de persones
que amb tots els esforços
del món
havien comprat un pis
o havien...
eh?
hi havia uns habitatges
i llavors el que es tractava
és que aquestes persones
que ja havien quedat
completament desplomades
de tot el que podien haver
apilat
per dir-ho d'una manera
tota la vida
doncs automàticament
es tractava
de veure
quantes n'enganxàvem
amb la mateixa...
i llavors el que feien
és provocar
situacions
de fugida
d'aquests pisos
que eren propietat
d'aquestes persones
i lògicament
això generava un negoci
en fi
estem parlant
de clans
mafiosos
el contrast
entre una vida
com aquesta
la qual ell
es veu
completament involucrat
perquè
és una dinàmica
familiar
d'un entorn
en el qual ha nascut
i
aquesta afició
al piano
i la connexió
amb el món artístic
no?
i creatiu
doncs fa que la pel·lícula
resulti extraordinàriament
vital
vital
per veure-la
perquè és que
doncs aquí estem
més o menys
amb la mateixa història
què passa
és que aquí no hi ha
una constant
una constant
creativa
imaginativa
per part
li falta poesia
li faltaria
aquest punt
de connexió
és que era molt poètica
aquella pel·lícula
tenia una
uf
es ralentitzava
a vegades el temps
la imatge
donava una sensació
com de uf
i això era meravellós
i quan tocava el piano
de la manera que gaudíem
i tal
aquí no
aquí passem
d'una situació
quan has arribat
en el punt
que seria una
com ens diu això
veu d'oler
o
aquests punts
aquests
en definitiva
aquests guetos
que van aparar
totes les persones
van aparar
bueno
sí guetos
es pot dir perfectament
no sé com és
en francès
sí però
té un nom
vull dir que
s'ha esmentat últimament
en francès
en francès
ara mateix
bé
és igual
la qüestió és
que un punt d'aquests
que pot ser
de qualsevol ciutat d'Europa
això no cal que sigui
França
doncs allà
lògicament
hi ha
tots els despropòsits
que tu vulguin
també
vull dir
és una ciutat
on
l'equilibri
diríem
de supervivència
de supervivència
és molt just
eh
i llavors
ells són
com una mica
contemplatius
d'això
no
arriben
entren
en una feina
fan una tensió
en fi
una vida així
com precària
perquè
perquè allà
doncs
de cop i volta
hi ha tiroteixos
hi ha
de lluites
entre
entre persones
que estan
dins uns clans
i tal
i llavors
a cop i volta
arriba un punt
que això és insostenible
i a partir d'aquí
doncs
ell
li sortirà
tot el que
precisament
el va treure
d'allà
d'allà
al seu país
quan va marxar
és Rilanca
i llavors
aquí estem
amb una altra història
de tota manera
molt contundent
a mi
em va
impressionar
jo crec que es treuen
moltes conclusions
molt interessants
i que
tal com hem parlat abans
quan hem començat
sobre l'art
dir aquestes coses
el que cal
és veure
de quina manera
es provoca
precisament
la integració
d'un munt
de gent
que se'n va
dels seus països
i que precisament
allà on vagin a parar
doncs
que veritablement
tinguem la capacitat
que hi hagi
un equilibri
molt més ampla
que en el que planteja
la pel·lícula aquesta
jo crec que això
és el més
el més interessant
sí sí
no és que
és un realitzador
que s'ha de tenir en compte
jo crec que s'ha de tornar
que hi ha gent
que no el conegui
almenys
jo puc parlar
solament d'una pel·lícula
però realment
el que has explicat
el Jaume
és molt interessant
però a sobre
aquesta de tanto
la tir mi corazón
separado
allò és una autèntica
obra d'art
magnífica
em sembla que va guanyar
cinc césars
en el seu moment
a França
i bueno
és que
és magnífica
bueno
seguim parlant
ja ara
que veu una miqueta
d'ordre
dins del que seria
el món del cinema
i a vegades
quan veus pel·lícules
d'aquestes
una mica vinculades
al món dels còmics
o al món fantàstic
jo soc molt prudent
és a dir
avui en dia
les pel·lícules
d'aquest element
vinculades
amb els còmics
de la Marvel
que són els tipus
del Capitán Amèrica
los cuatro fantásticos
los vengadores
i tal
la gent que ha seguit
aquesta
que ha tingut aquesta infància
vinculada amb aquests còmics
evidentment
són gent molt experta
i sap molt
d'aquestes temes
però també
l'Spiderman
tota aquesta línia
que s'han fet reversions
i reversions
i reversions
de millors i de pitjors
evidentment
tenim uns Batmans
inicials
molt acolorits
per exemple
fets per
com es deia
aquell bon home
el Barbeteshroger
em sembla que és
el Tim Burton
i després va
agafant
Christopher Nolan
i va fer la versió
més fosca
i més
vull dir
no més fosca
sinó més
la més real
fins i tot
d'aquella vida
o el mateix passa
amb el cas de Spiderman
que durant molt de temps
Sam Raimi
va fer una revisió
molt determinada
i després
han fet una visió
molt més
atemparada
del que seria
doncs aquí passa
una mica semblant
fins no fa gaire
perdoneu
fins no fa gaire
Els quatre fantàstics
era una d'aquestes
obres
que també tenia
ja seqüeles
fins i tot
però han tornat
ara han estrenat
un altre quatre fantàstics
perquè aquelles no van agradar
i tornen des del principi
una altra vegada
per tant és un enrenou
és tan complicat
aquest món
que sincerament
arribar un moment que et perds
vull dir
que si sagues
les anissagues
i ara tornem
i preqüeles
i seqüeles
és un enrenou
jo m'han recomanat
aquesta
que es diu
Ant-Man
que és l'home formiga
és aquesta la traducció
com el Batman
Ant-Man
seria això
i bé
lògicament
tota aquesta colla
aquestes pel·lícules
vinculades
amb això
dius
a veure
per on tira
què fa
i tal
sempre són vinculats
amb els grups de poder
d'aquesta gent
que són
els vengadores
que són tres o quatre
sempre hi ha aquest joc
amb aquesta gent
el més curiós
és que el director
és un tio
que es diu
Peyton Reed
que aquest home
doncs ha fet
molta cosa
vinculada
amb aquest món
de la fantasia
i tal
i bé
i ho fa molt bé
llavors
et sorprèn
perquè dius
és una pel·lícula
que porta
el Michael Douglas
i que porta
un nano
que es diu
que coneixeràs
que es diu
Paul Ruth
que és el que va fer
és un nano jove
que va fer
la boda
de Mejor Amí
llavors és un nano
que té aquelles cares
de bon nano
de bona persona
del cinema americà
que sempre és
l'etern
com et diria
no ubica
ningú vol
i tal
aquesta línia
però bé
una mica com
el Tobey Maguire
aquesta careta
joveneta
bona persona
i això és
una història
molt elemental
estem parlant
de Michael Douglas
que és un d'aquests
magnífics
investigadors
i genials
que ha creat
la possibilitat
d'un vestit
que te'l poses
i mimbes
com si fos una formiga
tens aquesta mida
la mida
d'una formiga
i clar
és una mida
com l'Inclerome
Menguante
per entendre'ns
però en versió
superheroi
llavors clar
com ets una formiga
però tens la potència
d'un cos
de 90 quilos
clar
el pots convertir
en bala
el pots convertir
clar
tens la potència
tens tota la força
pots agafar
i aixecar
vull dir directament
jo què sé
una cosa gran
vull dir
clar
tens l'opció
de fer-te vell
i fer-te gran
a la vegada
tocan un botó
llavors clar
això pot jugar
amb temes de baralles
és una eina
molt mortífera
perquè imagina't
un exèrcit
de milers
d'aquests personatges
que clar
que ocupen
un espai mínim
i que es poden infiltrar
per tots els punts
d'un cos
humà
o fins i tot
del que seria
d'un tank
o de qualsevol cosa
i destruir-los
clar
és que és molt fàcil
al moment que
tu estàs dins
tu amb això
pots fer-te gran
fots quatre tiros
és una cosa
que és com
molt invasiu
clar
és una cosa
que sembla tonta
però quan tu
poses a pensar
dius
ostres
si fóssim petits
si tinguéssim
la potència
d'un cos gran
el que podríem fer
clar
i la intel·ligència
evidentment
faríem una justícia
més correcta
exacte
és una cosa
que seria gairebé
impossible
de veure
que podia entrar
aquesta formigueta
a la Casa Blanca
i tal com
es fa gran
pum
es fa gran
li fa quatre tiros
i aquí no se n'entera
vull dir una bestiesa
però em refereixo
que podrien fer-se
atemptats
i coses terrorífiques
encara no estem parlant
de la millor època
en aquest cas
però es planteja
aquesta por
llavors clar
estem parlant
del dolent
de tota la vida
que és el que
el mentor
el deixeble
del Michael Douglas
que ha creat
una empresa
al voltant d'això
i que ho està venent aquí
els dolents
per entendre'ns
per utilitzar-lo
en formes
i tal
i llavors
el Paul Rudd
es converteix
en l'anman
clar
qui li ajuda
les formigues
clar
vull dir
és ell
amb les seves formigues
les formigues
vermelles
les formigues voladores
tot això
genera un exèrcit
que l'ajuden a ell
per intentar salvar
una miqueta
el món
la fi de cap
d'aquesta qüestió
clar
és una miqueta així
que diem
bueno
ens hem hagut l'enteniment
però
està molt ben feta
té una gràcia
té una manera de fer
té
bueno
els diàlegs
dins del cap
estan bé
hi ha una certa conya
passa molt bé la pel·lícula
bueno
no és mala pel·lícula
les coses com siguin
que podria ser un bodrio
d'aquests insuportables
però bueno
si algú vol veure una pel·lícula així
de la Marvel
escolta'm
recomanable
Ant-Man
Ant-Man
d'acord
tornem a canviar de terç
a parlar del clan
a veure
què tenim aquí
sí
el clan l'he vist aquesta tarda
o sigui
que la tinc
completament recent
bé
aquesta parla
de la dictadura
que es va produir
allà
a l'Argentina
sí
i que en definitiva
es va acabar
aquesta dictadura
quan es van
embolicar
amb la guerra
de les Alvines
sí
de les Malvines
Malvines
sí
sí
sí
això estem parlant
dels anys
70
ah 80
sí
finals dels 70
principis dels 80
diu
la història
està basada
en un fet policial
que és
del clan
Puccio
que
va
commocionar
l'Argentina
i precisament
una de les coses
més bones
que té
aquesta pel·lícula
precisament
és que estem parlant
d'una família
del tradicional barri
de Sant Isidro
que s'amaga
amb un clan
dedicat
al segresti
assassinat
de persones
per fer molts diners
i normalment
la selecció
i això és el que
et fa pensar
sobretot
al principi
de la pel·lícula
tot i que ja
t'anuncien
que allò
no acabarà bé
ja t'ho diran
a més
han fet reals
és com si fossin
un Robin Hood
parlen
o sigui
el que s'acresten
són a persones
que tenen molts diners
que els han fet
ves de saber com
i en definitiva
doncs ells actuen
i el que fan
és enriquir-se
ells mateixos
no?
sí
el més
el més interessant
de la pel·lícula
ja dic
això ho podeu trobar
com deies tu
també
per internet
i tal
no?
el més interessant
és aquesta contundència
que li sap donar
el senyor Pablo Trapero
és un realitzador
que sobretot
o sigui
jo
el que li recordo
és pel·lícules
com Leonera
Carancho
i també
l'Elefant Blanc
Nacido y Criado
i també
Família Rodante
quina és
la particularitat
que té?
és que pràcticament
és un documentalista
llavors
ja se li esdevé
se li esdevé
perfecte
agafar històries
reals
no?
perquè
és que
realment
acaba fent
un document
sobre
aquella
realitat
i la veritat
és que ho fa
que t'arriba
que et fa entrar
allà dins
amb una potència
extraordinària
aquest és un clan
familiar
lògicament
és un pare
que domina
la situació
el masclisme
és absolut
les dones
i noies
queden
amb un paper
secundari
totalment
el papa és el papa
i ell ho sabrà
fer tot
i tal i qual
i a partir d'aquí
doncs
bueno
doncs
anem descobrint
de la manera
que viuen
doncs aquests joves
que són els fills
una situació
com aquesta
i quan aquests fills
doncs
precisament
evolucionen
cap a
independitzar-se
i de la manera
que això
pràcticament
és impossible
no
molt
a mi m'ha agradat
molt
perquè està
dins la línia
del que dic
aquest realitzador
aquesta
que té
que és mental
la Leonera
era precisament
i em sembla que tu
te'n recordaràs
és que jo no em vaig parlar
era de noies
que entraven a la presó
perquè estaven
en situació
de delicte
o de defecte
no
i tenien
una criatura
i havien de ser mares
no
i llavors
el que
el que planteja
la pel·lícula
és de la manera
que viuen
aquesta experiència
dins de la presó
d'un
d'un país
com és
Argentina
molt
molt
molt
molt contundent
una cosa
no recordo
és possible
que no l'hagi vist
és probable
a lo millor sí
però ara mateix
no la recordaria
jo crec que són
que marquen
el que també
és molt interessant
és que
tant aquesta pel·lícula
com les altres
que recordo
del que parlen
és moltes vegades
la incapacitat
d'afrontar
una dificultat
tan alta
com aquesta
i més quan ets
molt jove
ara bé
també hi ha
allò que se't diu
que hi ha un punt
que estàs en la frontera
de no poder aguantar
o bé
ja sí que ho poderes aguantar
perquè ja t'has acostumat
a les avantatges
d'allò
per exemple
molt bé
també
és un bon realitzador
això mateix
de seguida
a mi em sonava
que era
vull dir
molt clar
a l'hora de fer cinema
molt
el que hi ha
és el que ens hem trobat avui
i jo ara
una cosa
estic molt defraudat
estic molt trist
perquè
m'esperant
jo sempre he considerat
que aquest realitzador
és un director
que bé
doncs que bàsicament
ha tingut
jo ha deixat de fer cinema
o triga tant
a fer pel·lícules
encara que fa coses
pel mig
com alguna mena
de documental
i coses per allà
però clar
és que
primer que no vaig atendre
el pas que va fer
entre les seves dos primeres
pel·lícules
i Airbag
per exemple
jo quan va fer
Ales de Mariposa
i La Madre Muerta
jo em vaig enamorar
directament
La Madre Muerta
em va agradar molt
exacte
no, però encara hi ha així
vull dir
El carrer Alejal
tot allò
tenia una
no sé
tenia una certa
poesia
diríem
però com
com fosca
una mena com de
no sé com dir
la paraula simbolisme
una sensació com de
de foscor
però hi havia
una potència
hi havia un dramatisme
vull dir
molt ben fet
molt ben portat
molt basc
és a dir
molt del cinema basc
que dic jo
que hi ha aquesta cosa
hi ha pel·lícules basques
com Tassi
o aquestes pel·lícules
que tenen aquesta cosa
que exuden
a alguna cosa determinada
i alguna del
Moncho Arbendari
exacte
i fins i tot
una mica
aquest cinema
que es mou
per allà al nord
també el cinema gallec
això
aquesta línia
és un cinema
que m'agrada moltíssim
a mi
molt vinculat
sempre amb les forces
de la natura
amb allò que envolta la gent
molt bé
però en canvi
clar
va fer Airbag
que va ser un èxit
i és una pel·lícules
que ja me la vaig mirar
amb una mala cara
però bueno
vaig entendre
que entenia
el perquè podia fer gràcia
el que Rosarguinyan
el Lluís Marquinha
allò que deia
del professional
i aquelles coses
vull dir
aquelles tics
que van quedar
i la història
en si mateix
que ja era una estracanada
la pel·lícula
era una tonteria
com una casa
vinculada amb una boda
que se'n passa l'anè
i bueno
una xorrada
clar
recordo molt bé
sí, sí, sí
i llavors
però com a mínim
era una comèdia
que s'aguantava
és una comadieta
i ja està
ara
apareix això
Rei Gitano
ostres
li encosta molt bé
l'Arturo Valls
que és aquell
que fa el programa
l'Horacaig
vull dir que és una mena
de showman
però que també
és actor
que té molta gràcia
tenim
el Lluís Marquinha
tenim
el Carlelejalde
tenim
la Maria León
que és la germana
del Paco León
tenim
la Rosa Maria Sardà
la Bardem
fa un cameo
i a la Pilar Bardem
surt un momentet
i ja està
que és la mare
d'ell
i clar
i comença a veure la pel·lícula
dius
la premissa
d'on surt
clar
és que això
és una cosa
que surt
al minut número 1
vull dir
expliquem
perquè sapiguem
de què va la cosa
simplement
és que
l'Arturo Valls
fa
de Gitano
vull dir
d'un clan
ja està
i llavors
la mare
està morint
que és la Pilar Bardem
i llavors
abans de morir
li diu
tu eres
el hijo
del rei d'Espanya
per això es diu
rei gitano
espavila
jo estuve con él
estuve un desto
i tal
i a partir d'aquí
també és el joc
del moment
en què
el rei abdica
i s'ha de fer
la coronació
del
del Felip
cinquè
i a partir d'aquí
es crea
un despropòsit
una cosa
una disbauxa
per un costat
el Marquina
i el Carrele Halde
que són
com uns inspectors
com uns
com es diu això
uns investigadors
d'aquests
privats
però privats
de lloc utre
però no pot ser
més encara
amb uns 600
d'aquell furgoneta
res a veure
amb l'isla mínima
va
sisplau
jo
vull dir
van amb uns 600
furgoneta
això ja dius
ja no pot ser
pitjor encara
la música de fons
és insuportable
vull dir
una fa unes coses
i és que jo
no entra en aquest debat
perquè
vull dir
perquè és una cosa
vull dir
agafa un dels millors discos
d'un dels grups més
i m'agrada molt
vull dir
que és un grup que es diu
Electric Lake Orquestra
que és dels anys 70
i fa una barra vessada
a nivell musical
que dius
què significa això
repeteix constantment
una cançoneta
dels anys 60
i vinga
i vinga
i vinga
és d'un cutre
l'estètica
clar
i és que tots estan
que dius
què esteu fent
però sisplau
què esteu fent
és que no és allò que
vull dir
vull dir
és que no fa gràcia
en cap moment
el que fan
és unes coses
vull dir
entre escatològiques
i burdes
que no
és a dir
Àlex de l'Iglésia
és gamberro
i ho saps
i et farà unes coses
que dius
les bruques
de Zagarramundi
com es digui allò
doncs jo m'ho crec
encara que és una cosa
absolutament increïble
però bueno
són bruixes
que estan sobrevolant
per a sobre de la taula
de menjar
doncs m'ho crec
però és que això
l'altre
això no té sentit
vull dir
tot el que ve aquí
i et dic
és que
si dius
explica en la pel·lícula
et diré
no te la sé explicar
perquè és que
o sí que te la sé explicar
però és una línia
de guió
i l'altre
són barrabassades
sense que t'hi posa sentit
és allò d'anar sumant
situacions
que tant poden ser
24 com 48
i llavors
a veure es parla
de la Charo López
un determinat
dius
què fa per aquí
la Charo López
i em sembla
que solo el Santiago
segura
tot maquillat
i canviat
vull dir
no ho sé
per tant
és lògic
és una pel·lícula
que no ha tingut
cap resonància
vull dir
ha passat sense pena ni glòria
però d'aquestes
n'hi ha moltes
i són bones
no no clar
exacte
però és el que diem
sent una peça
una obra
de Juan Abajo Ulloa
a veure
és com si s'estrena
una pel·lícula
del Bayona
o del
com es diu aquella
el de
Regressió
el
Amenábar
i no fas cas
la vaig veure
la Regressió
sí
la vas comentar
una mica
una mica fluixa
em vas comentar
que era una miqueta
decepcionant
sí
perquè no acaba de jugar
segons el meu criteri
no juga prou net
vull dir
parla de coses
que jo penso
que les havia de clarificar
d'una manera més
més civilitzada
diria jo
i no tan misteriosa
perquè jo penso
que el misteri
és el que dius tu
quan jugues a misteri
però home
quan jugues
a una altra cosa
s'ha de ser
una mica més
clar
i és que em fa
una mica de mandra
aquesta pel·lícula
tot sigui
mira que jo
és que jo
l'Amenábar
ens entenem
amb un príncipe
ens entenia molt
després ja
mica en mica
m'he anat
desentenent
és com el Bayona
em passa el mateix
amb el Bayona
també
és que són aquests
que estan massa mitificats
a lo millor
i bueno
si fan espectacle
fan gran cinema
això
però bueno
i clar són
nosaltres perquè estem aquí
però som patrios
que es diu
ensalzar el cine patrio
amb gent que bueno
i no pots anar
ni al contra
no clar
home
és que el cinema espanyol
impossible
estuvo nominado
no sé què
anda ja
ves-te un altre poble
clar
perquè és el que diem
clar
acostumats a fer pel·lícules
sempre de la guerra civil
no que faig broma
però és veritat
el moment que el cinema espanyol
era solament tema civil
de guerra civil
dius
home
surten quatre
que dius
trenquem esquemes
fem pel·lícules de por
pel·lícules fantàstiques
home
ja era hora
no
ja tocaria
vull dir
anem 20 anys o 30 anys
enrere
de França
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
aquest misteri
penso que té molt
molt a veure
amb la seva capacitat creativa
però també amb la seva posició a la vida
eh
vull dir
aquell
aquell
saber plantar-se
davant de
de
bueno
d'una cosa que era
en fi
que la vida que li va tocar viure
era molt injusta
esclar
vull dir
nosaltres
en aquells moments
i això
ho va dir
ell
jo tinc un treball aquí
el que passa és que llegir potser no és
el més apropiat
jo faré un petit resum
si vols fer un apunt o alguna cosa exacta
sí
faré un resum
és
és aquella persona que diu
escolta
diu molt bé
vull dir
hem superat
l'inconvenient que representava
una dictadura
com la que va
la que va generar la segona guerra mundial
sí senyor
que estem parlant dels nazis
no una dictadura
a la qual s'imposava
doncs un criteri
s'acabaven les llibertats
s'eliminaven
a moltíssimes persones
que no quadraven
amb la idea
que en definitiva
van elaborar
unes quantes persones
i llavors aquí
es genera una situació
per avortar
qualsevol possibilitat d'èxit
d'aquesta realitat
i automàticament
entrem
en una altra dinàmica
i llavors
el passable diu
estem fent trampa
clar
ho dir
hem eliminat
unes constants
i ara
el que hem de fer
és fer
unes
unes
unes constants
que tinguin a veure
precisament
amb la democràcia
amb la tolerància
i tal
i llavors
ell té una capacitat
poètica
que jo
la voldria
confrontar amb tu
precisament
perquè crec que
i això ho he llegit
i a mi sempre
m'ha quedat
com una mica
fort
aquesta poesia
crec que
té molt a veure
amb la seva
amb la seva
sintaxi
però paral·lelament
també crec que
és la combinació
entre sintaxi
en definitiva
la capacitat
narrativa
i la seva
concepció
ideològica
jo
sincerament
a veure
jo ara
estava mirant
justament aquí
les obres
que ha fet
evidentment
hi ha una primera part
que és molt més salvatge
que és aquella
pocilga
aquell teorema
aquelles primeres obres
molt vinculades
amb un element social
ja sabem
per on anava
el senyor
Pasolini
ell destacava
en aquestes pel·lícules
que no anem bé
vull dir
que això
trontolla
es parlava molt
de la lluita de classes
amb aquelles pel·lícules
i tendeix cap a una línia
molt més escarrana
lògicament
que és el que ell
recerca
i després
però no crec
que fos escarrà
això
no
tenen en compte
l'època
estem parlant
de 1970
no estem parlant
d'ara
que això és una cosa
bé
però jo penso
que
esclar
si fos escarranosa
fixem-nos en una cosa
vull dir
si fos escarranosa
només
doncs
seria
militant
i bueno
jo
vaig a treballar
perquè tot vagi més bé
exacte
i m'apunto
a l'esquerra
que ha existit a Europa
abans de la segona guerra mundial
però també
posterior
i llavors allà
que hagués entrat
en contradicció
de la manera
que ha actuat
i tal
però jo crec que
ell
a més a més
reivindicava l'art
no?
això sí
ell ho reivindica
el que passa és que
jo crec que a vegades
depèn de quina pel·lícula
quan estem parlant
sobretot dels contes
del Decameron
quan estem parlant
de la Medea
fins i tot
i quan estem parlant
de les Mil d'Una Noche
tot això
los cuentos de Canterbury
i tal
aquesta poesia
que ell planteja
perdó
és una poesia
molt
a veure com diríem
molt realista
molt de la gent
del carrer
molt lliure
exacte
i si et fixes
els personatges
que agafa
ell no està
és a dir
si estiguem parlant
d'una poesia
idealitzada
o una línia
superior
estaríem parlant
que agafaria
Efebos
agafaria joves
si sabem la seva
condició sexual
del senyor Pasolini
però no agafa
Efebos
agafa gent del carrer
desdentada
fixa't
amb els seus personatges
que físicament
no són perfectes
recerca la nuesa
clàssica
però la nuesa clàssica
en aquest cas
no amb la bellesa clàssica
sinó amb la bellesa natural
aquest
jo crec que és un
és el punt poètic
és un poeta naturalista
és un poeta
que tracta la realitat
i això és molt important
i això ho sap explicar
exacte
i quan fa
justament aquests contes
sobretot
marcant moltíssim
la seva gran cultura
és una persona
que parteix
de la base
d'aquests grans clàssics
com és el de Camerón
els contes de Cárburi
escolta
llavors
esclar
això queda perfecte
ara
tal com ho acabes de dir
llavors
quan ell
acaba la trilogia
que en la primera
ja ho va veure
però va acabar la trilogia
és com si
se n'adonés
o almenys històricament
s'explica
que el que ell havia fet
no s'havia interpretat
correctament
si més no
si més no
des del punt de vista
del per què
ho va fer
tot això
des de l'intel·lectual
que sap
el que planteja
i el que vol aportar
a tots els espectadors
els espectadors
s'han quedat
amb la màscara
no té res a veure
amb la realitat
o fins i tot
amb l'eròtica
amb l'eròtica
i prou
clar
perquè la feia cap
té la tendència
a nuar
però jo crec
que aquesta nuesa
no és una nuesa
el que diem
eròtica
és una nuesa
heroica
és diferent
mira el que et dic
està analtint
aquesta gent del poble
quan tu nues
això ve
des de l'època clàssica
quan tu nues algú
estàs analtint-lo
quan es representa
per exemple
aquí a Catalunya
a un forjador
que no porta
la seva samarreta
la banda superior
estàs analtint
la seva feina
és un senyor
que treballa
que dedica això
i això és el que
una miqueta veig jo
que encara que sigui
una mica xungo
dir el que dic ara
també hi ha poesia
el que seria
Saló
o los 120 días
però aquí
per mi
el que he llegit
sempre
i aquí
està també
un dubte
ara ho aclarim
jo crec que sí
tal com tu
ho planteges
és cert
ha agafat així
és gent
molt jove
vull dir
els
diríem que els
els butxins
per dir-ho d'una manera
o les persones
nefastes
en aquest cas
són també
vull dir
gent
que no té res
de rellevant
ni estan
uniformats
ni
ni d'això
i llavors
ell aquí diu
ara sí
que ho entendreu
ara ho entendreu
mira que et dic
jo
hi ha una cosa
estem acostumats
a entendre
com a poesia
allò que és sublim
la sublimitat
és una cosa
que sempre acostuma a ser
allò vell
idealitzat
meravellós
és sublim
el David de Miquel Àngel
és sublim
una peça clàssica
però hi ha una cosa
que apareix
justament
al segle XIX
que és la sublimitat
terrible
és a dir
és la lletjó
és a dir
pot ser igual de sublim
igual de frapant
allò
que és terrible
que és una demostració
de poder
i jo crec que aquí
a Saló
està fent això
està sublimant
d'una forma
horrorosa
t'està tirant en cara
i parlem clar
tota la merda
i mai millor dit
perquè
que està ell
sentint davant
d'aquests nazis
societat
que li ha tocat
aquests nazis
que encara hi són
que encara hi són
m'entens el que vull dir
jo crec que per aquí
i que en guanyant la guerra
no saps ben bé com
exacte
per dir-ho d'una manera
es fan aquí
clar
per això jo crec que
ell és molt clar
fent el seu cinema
des d'un punt de vista
tractant això
des d'un punt de vista
natural
o des d'un punt de vista
insisteixo
d'aquesta terribilitat
que existeix
com a tal
i jo
a mi per això
és un personatge
que em frapa
no recordo
quina pel·lícula és
ara
astres no
no no no
no no no
sí sí sí
els germans Taviani
sí
hi ha una pel·lícula
no me'n recordo
que sortia Pasolini
com a actor
que està davant
d'una catedral
fent una explicació
magnífica
del que significa
l'arquitectura
renaixentista
i aquí
et demostra
el domini
que tenia aquest home
del que és
el coneixement cultural
no me'n recordo
quina pel·lícula
però és això
però és igual
és que és l'exemple
és a dir
estem parlant d'un tio
que era molt intel·ligent
però que patia
jo crec que això
d'un ser incomprès
i lògicament
estava titllat
del que era
en aquella època
un homosexual
no podia
tenir la llibertat
que ell
afrontava
és que és curiós
quan ell va morir
als anys 70
estem parlant
de 30 anys
després
d'acabar de la guerra
pràcticament
i en canvi
va morir precisament
a les mans
de l'homosexualitat
clar, clar, clar
va ser assassinat
no m'hi equivocar
sí, el va assassinar
jo vaig veure
la pel·lícula
que van fer d'ell
que la va fer
el Ferrada
no l'he vist jo
aquesta
la van menys tenir
molt
però jo la veritat
és que
com a document
em va interessar molt
el Ferrada
és que és una tralla
és una tralla
és una tralla
mare meva
exactament
i llavors
va ser víctima
precisament
d'allò que genera
la societat
més maldestra
o sigui
no acceptat
en definitiva
és 30 anys després
de l'acabament
jo crec que ell
jo no em vaig equivocar
però els últims anys
de la seva vida
va entrar en una mena
una mena de decadència
però és que no oblidem
una altra cosa
que el decadentisme
també és una altra forma d'art
ojo
que estic dient
i això és el que destaca
el Ferrada
exacte
llavors això
jo crec que ell va acabar
justament
com no podia acabar
un geni
és a dir
en aquest cas
ja sabem que molts genis
acaben
amb un suïcidi
amb alguna situació
trista
mira la Marilyn Monroe
mira Michael Jackson
gent que per X motius
i va morir
en mans de
potser
una situació
fora de lloc
allò que veritablement
ell era feble
però que mitifica
i tothom sap
qui és Pasolini
llavors clar
això és molt important
encara que no l'entenguin
sap qui és Pasolini
potser no passarà la història
potser a altres realitzadors
però aquest sí
és a dir
quan parles
digue'm un realitzador italià
et sortiran dos o tres
Visconti, Pasolini
i Vittorio Gessica
per dir alguna cosa
aquí els tenim
no hi ha molts més
que et quedin
com a referència
home ja
sí que n'hi ha més
no no no
clar
n'hi ha molts més
però que et refereixo
que potser de cop i volta
és el que
o no
potser hi ha gent
que queda més marcada
però és veritat
que hi ha
aquesta qüestió
el que passa és que
entenc una cosa
el Solini
sí que també li ve
a la memòria
gairebé tothom
però diu
però aquest jo no l'agafo
exacte
no acabo d'entendre'l
o si l'entens
ah si és aquell
que porta
la gent nua
els contes de Canterbury
i tal
perquè fins i tot
clar
ell fa una evidència
del que seria el nu
fins i tot
hi ha nois que estan erectes
noies que fan l'acte
ell va més enllà
és a dir
ell crea la naturalitat
com a element habitual
i això em sembla magnífic
que un cinema
t'ensenyi si cal
el moment
en definitiva
la poètica
és com és
que no em deixeu fer això
i com és
que no ho interpreteu
si veritablement
ens hem alliberat
en teoria
d'allò que
d'allò que
ens podria condicionar
però quants poetes
han estat
no entesos
a l'història
però poetes
realitzadors
de cinema
artistes
molta gent
molt bé
això és el que diem
que és una reflexió
que hem de fer
no crítica
sinó realment
doncs
no volem estar sols
no
però si estem sols
clar clar
i complim
amb la nostra deura
això és el més important
que vagi molt bé
molt bé
doncs ens escoltem la setmana que ve
adeu-siau
adeu-siau
ara escoltes
ràdio d'esferm
sintonitzes
ràdio d'esferm
la ràdio de
Sant Lluís
s'hestiu
de dilluns a divendres
de 4 a 5 de la tarda
relaxa't
amb estils
com el chill out
l'esmood jazz
el funk
el sol
o la música electrònica
més suau
s'mood
Gràcies.