La Ràdio de Sant Lluc, durant la WIC.U.
Ràdio d'Espera, durant la WIC.U.
Doncs tornem a estar aquí una altra vegada, amb el Babilònia, amb la companyia Grat.
Mini Babilònia.
Mini, no? Exacte, no?
Per la gent que som, vull dir...
Estem amb el Nacho i el Nacho Alonso.
El Nacho Alonso, sí, sí.
Es mou per totes les cadires d'aquí de l'estudi i va fent allò com si fos, no?
Això mateix, no?
Però està aquí sol.
I allà davant té el Xesco. Hola, Xesco!
Hola, a la Peixera, vull dir que no podem tenir un contacte més directe perquè ens separa un vidre, no?
Un vidre, exacte, sí.
Però bé, això és la vida, no?
Estamos ahí en el módulo de aislamiento.
Exacte, no?
Directament amb módulo plasma, no?
Amb módulo plasma, com diria aquell, no?
O com faria el Rajoy, no?
Exacte, exacte.
Bàsicament.
Bé, doncs el que farem després d'aquestes magnífiques vacances de Setmana Santa,
que hem fet una penitència, vull que sí, no?
Sí, sí, clarament.
Vull dir, res vinculat amb la carn, una cap mena?
De cap mena.
Ni a nivell de menjar carn, ni menjar res.
No, no, tot.
Bé, doncs hem tornat i descansadíssims, i ara el que farem serà començar a parlar una altra vegada més.
Hem vingut amb moltes nens a parlar de cinema i ho farem.
Perfecte, ho farem, sí, sí, si tenim ganes.
Sí, sí, sí, exacte.
Santa contenció, Setmana Santa, vull dir, a l'Essa no tenia algun tipus de...
I a més, Setmana Santa jo he sigut tremendament cinèfila, vull dir, m'he dedicat a mirar cinema per allot arreu
i, com a mínim, ampliar mires de pel·lícules que, com hem tingut tants festivals i tants premis i altres coses,
doncs clar, una mica, doncs...
Final hem de tornar una miqueta enrere, no?
Clar, però va bé, clar que sí, s'ha de tornar i s'ha de buscar aquelles pel·lícules...
S'han deixat la actualitat i ja s'ha deixat allà o ja està.
Sí, sí, sí, ara vinga, va, a veure què trobem més enrere.
Molt bé, doncs parlem de pel·lícules molt variades.
Bueno, en un principi potser no tant, però essencialment parlem de Babadook,
que és aquesta pel·lícula que comentaves, que, bueno, que ja ho explicarem,
que és una mica així misteriosa, però, bueno, que té uns elements.
Parlem de la guanyadora de Sitges, Jupiter's Moon, ja ho parlarem.
amb, bueno, una mica defraudat, allò que es diria, no?
Però ja ho comentarem, ja ho comentarem.
Últimament Sitges...
Sí, sí, sí, últimament jo crec que no en certa, eh?
El que he vist a Sitges últimament jo he quedat una mica sorprès, no?
Una que jo pensava que seria diferent i en canvi m'agrada bastant,
una que es diu Siete Hermanes, que també, doncs, en parlarem,
és una miqueta distòpica i, bueno, jo crec que val la pena parlar
d'aquestes pel·lícules que tan de moda estan els últims anys, no?
Sobre aquesta temàtica.
Tu ens parlaràs de Perdida, recuperarem aquest Perdida, eh?
David Fincher, 2014, una de les pel·lícules millors de David Fincher
i m'hi ha agafat pel·lícules bones, no?, aquest home.
Sí, sí, sí.
Doncs parlarem d'aquesta i parlarem de, bueno, de...
Aquests 10 minuts de muntatge m'agraden tant.
Sí, sí, sí, i hem parlat abans.
I tant i tant, sí, sí, doncs perfecte.
Comentem-ho perquè jo no he pogut veure que les pel·lícules que passen
ja la veuré, ja la veu, ja la veuré,
doncs ja la recuperaré algun dia amb CD o amb algun format
perquè si no serà complicat, no?
Sí, sí, sí.
Parlarem de Perfectos Desconocidos, eh?
Aquesta pel·lícula des de l'Eglésia, que hi ha gent que diu
que no és tan bona, l'altra que és més bona, bueno,
ara ja veurem què opinem, no?
Jo estic rebent crítiques més favorables que no...
Sí, sí, sí.
Jo no la tenia molt perquè em va d'ofredar una miqueta amb el bar.
Amb el bar, sí.
Em vaig quedar una miqueta i mira que jo soc molt d'aquest home, no?
Però em vaig quedar, saps-ho, quan dius, hosta, aquest director ara hi ha,
perquè hi ha directors que no sé si passa això, no?
Que no sé què passa, que de cop i volta comencen a baixar.
Sí, sí, sí, i baixen i...
I baixen i ja està.
I que no hi ha manera.
Fa un cinema molt peculiar, no?
Que a mi m'agrada, per una part, no?
Aquesta part més canalla que té l'Eglésia aquí una mica la deixa d'aparcada.
Però bé, ja ho comentarem amb el seu moment.
Que dius ens perdona, una pel·lícula molt contundent,
una pel·lícula molt interessant, que ens comentaràs tu.
I acabarem, bueno, totalment embugits, no?
En los mundos de llupi, no?
Amb el llorgos Lantimos, que farem...
Que li agrada molt això, no?
De portar-nos al seu territori...
No hi ha cap pel·lícula que diguis.
Una pel·lícula normal, sisplau, no?
No, no, però, bueno, sí que és normal en el sentit que el senyor Lantimos,
el que fa és això, no?
Vull dir, et presenta una realitat que és una mica alternativa a la realitat normal
i tu, quan portes una estona veient la pel·lícula,
tu i la resta dels personatges que té la pel·lícula
assumeixen aquella situació com normal.
Com normal, sí, veritat.
Aquesta és la realitat probable en aquell moment
i això és el teu mèrit.
No n'hi do, n'hi do, si les pel·lícules, totes elles tenen un què.
Les 3 o 4 que hem vist, que ara feia cap no són moltes més que té,
no sé que són les 4 que té.
Hi ha una por ahí que no he pogut trobar-la,
que es diu Quineta,
que és una pel·lícula de 2004, 2003, no recordo ara,
però no, Quineta, amb K, Quineta.
K-I-N-E-T-T-A.
Aquesta no és...
Segons jo he vist a la seva filmografia, és d'ell, eh?
Sí, però aquesta no és el nom grec, no estic segur, eh?
Sí.
De Canino.
Ah, calla, tens raó.
Jo crec que és el nom grec.
Sí, senyor.
Ja, perquè les pel·lícules són en grec, no?, d'aquest home.
Sí, tens raó.
I jo diria que és el nom grec de Canino.
Jo mirava avui i pensava, dic, aquesta no l'he vist, aquesta no l'he vist, aquesta no l'he vist, aquesta no l'he vist.
Bueno, jo no sé si és la primera, però ara no hem de tenir un agra, però és la primera coneguda.
Segur, segur.
Va fer un curtmetratge i va fer una amb un altre, que es deia Mi mejor amigo, que tampoc...
Sí, que coses d'aquestes són més...
Impossible d'aconseguir, perquè són pel·lícules molt alternatives.
No, no, són molt complicades.
Doncs tens raó, sí, perquè clar, jo he vist la filmografia i he vist això, he vist Alpis, Alpes, que seria aquesta,
i he vist Langosta, i no, era Canino la que faltava, clar.
Era Canino amb la traducció greca.
Però les hem vist totes, que era bé, vull dir que, un i dos, podem parlar.
Nos comença a parlar de Babadook, i bé, i a partir d'aquí anem filant.
Anem al gènere de terror, que és un gènere que a mi no és que me seduzca,
però que les pel·lícules bones de terror sí que m'agraden força.
Llavors, bé, parlem d'una pel·lícula australiana del 2014 d'una directora, que es diu Jennifer Kent.
No sé si és òpera Prima o més o menys, i és una sorpresa.
És una sorpresa perquè són d'aquestes pel·lícules psicològiques en la qual no estàs completament segur
del que està passant és producte de diferents nivells.
Pot ser producte de l'imaginació o producte dels traumes i les paranoies del protagonista.
Pot ser una presència maligna real.
És pel·lícula típica de presència maligna, que està en una casa.
però amb aquest toc psicològic en el qual no estàs segur si veritablement és una construcció mental dels protagonistes,
una espècie d'al·lucinació o una representació simbòlica dels traumes que tenen.
perquè aquí hi ha una relació bastant forta entre una mare i un fill petit, un fill que deu tenir 10 anys o així.
Una família que tenen problemes perquè això se sap molt ràpid de la pel·lícula.
el pare, quan estava a punt de néixer el fill, la mare es va posar de parto i el pare ja nerviós va agafar el cotxe
i anant cap a l'hospital mantingui un accident i el pare va morir.
Llavors la mare es va salvar i va néixer el fill.
tota aquesta relació de la mare i el fill i el naixement del fill ja ve absolutament condicionada per aquest success traumàtic
i fa que el nen se tingui un nen molt imaginatiu, un nen retraït, que té problemes de relació amb la resta dels nens,
que li veuen com un nen molt estrany, que a més a més és un nen que crida de cop i volta li han com atacs i tal.
La mare és una mare clarament desbordada, que no porta aquesta situació com pot
i amb tot aquest caldo de cultivo, situació clàssica d'un element que invoca un espíritu maligno
que de cop i volta entra a la casa i comença a ensenyorar-se allà de l'entorn
i de la personalitat i comença a condicionar la personalitat de les dues persones que estan allà a la casa.
Bé, llavors, el pla molt bo d'aquesta pel·lícula és la construcció psicològica,
perquè no s'arriba a saber mai si és, sobretot la mare, que és la que porta més el pes,
que està una mica embugida o té algun problema relacionat amb el trauma,
no se sap si és una construcció de veritat, però tota la història i el fort d'aquesta història psicològica,
la relació, com va evolucionant, com a la mare li arriba a dir al fill coses molt fortes, no?
Com que, bueno, en un moment de la pel·lícula, també ho diuen puntualment,
li acaba dient, diu, per què no te moriste tu en vez de tu padre, diguem-ne, no?
Ostres, sí, sí, és una reacció a vegades...
Llavors tu veus que hi ha tota una presència ja amb una densitat molt gran de sentiments, d'emocions,
que sembla que estan invocant aquesta presència de malignitat i l'estan retroalimentant.
I al final, el final, que no explicarem com és, també està relacionat amb totes aquestes emocions
i té un final positiu perquè, bueno, després de tot el que ha passat,
que han viscut allà en aquells 90 minuts de pel·lícula, han viscut la mare i el fill,
han viscut una relació allà, bueno, molt forta i fins i tot perillosa per l'entitat física d'un i de l'altre,
al final acaben retrobant-se com a mare i fill, això ja es veurà com,
i això és el que ajuda a una solució al problema, no explicarem quina solució al problema és,
però que porta el tema a un final, que ja veureu quin és.
Un final que també està bé, vull dir, perquè no és el final típic de...
Sempre en aquestes pel·lícules, al final s'enfronten a l'espírit maligno
i després de fer no sé què, una mica allò, 10 minuts de final made in Hollywood de productor,
l'esperit marxa, torna a l'infern o marxa o no sé què, bueno, aquí la cosa...
Queda allò...
No acaba així, acaba d'una altra manera que és interessant, vull dir que quadra,
té la qualitat suficient per compassar tota la resta de la pel·lícula que ha estat bastant bé.
Llavors, no és una pel·lícula d'aquestes, feta, bueno, mitjans tampoc ni mínims,
però tampoc gaire importants, no hi ha efectes especials,
tot molt suggerit, vull dir, el monstre es veu molt poc,
vull dir, no és una pel·lícula de substituts, en cap moment hi ha substituts,
vull dir, allò, no, no, o sigui, ni que el monstre es veu poc,
perquè intenta això, que la presència del monstre no quedi clar si és una construcció dels protagonistes
o si és una entitat real que està allà tipus possessió i tal.
I és molt efectiva, és una pel·lícula colpidora en el sentit que aquesta relació tan forta entre la mare i el fill
i et quedes, o sigui, et costueix a tu una, ostres, que fort aquests sentiments que tenen, no?
És una mare i un fill entre ells, vull dir, clar, i et quedes i això com justifica, no?,
aquesta presència maligna i li dota d'una relevància que, segurament,
amb el tema de mostrant allà un monstre, allò, molt d'efectes especials i molt terrorífics,
doncs no ho hauria aconseguit.
És que, ara que ho expliques, m'estic recordant i jo em sembla que em va sorprendre moltíssim
com en una pel·lícula que no tenia efectes especials, perquè no en tenia.
Quasi, no en té.
No en tenia, exacte. Sí, és veritat, és veritat.
Jo aquesta pel·lícula segur que l'he vist.
És que em sona moltíssim, la que potser no la tinc allò molt ferma,
però tinc la imatge de veure una pel·lícula, que em deies tu, australiana,
amb aquesta relació mare i fill i tal, i a partir d'aquí aquest element, no?,
de sempre donar aquesta sensació com de por, però que sense ser una cosa,
que dius tu, de sostillo barato, no?
Era una cosa com molt ben realitzada, com molt psicològica, com molt...
I això sí que ho recordo, sí, sí, segur que sí l'he vist, eh?
Vull dir, però ara mateix no t'ho sabria explicar, com t'ho has explicat tan bé, vull dir que no...
Però sí, sí, tinc un bon record, ara que...
Així bonica, no...
Para Rodoní i Enllaçà, hi ha una altra pel·lícula que es diu Hereditari.
Aquesta no l'han estrenada encara, ja.
Anda.
Futuro.
No l'han estrenada encara, la van presentar al festival de Sundance,
és de terror, la dic ara perquè la comparen amb aquesta,
diu que té referències d'aquesta, és d'un estil similar,
però també diuen que és la millor pel·lícula de terror que s'ha fet en anys,
la comparen amb aquesta i amb la Sevilla del Diablo i amb el Respandor.
Conyo, toma, toma, vull dir, la crítica, eh?
Llavors diuen que l'estrenaran a l'estiu als Estats Units,
segurament a la tardor l'estrenaran aquí,
i hereditari.
I es dirà hereditari.
Hereditari.
Hereditari.
Sí, perquè va de com l'arbre genealògic de la família
pot influir en determinades conductes que al final són...
Bé, jo no sé tant tant.
Sí, sí, sí, on arribaran i...
Tenim les notícies i tal.
I això, que l'estrenaran a la tardor,
que l'han comparada amb aquestes dues,
i que, bueno, hem d'estar atents perquè...
Ah, sí, exacte.
I que és de l'equip,
jo és que la posava de l'equip,
no sé si és del director o de més gent que ha estat allà,
que va fer la bruja.
Ah.
Saps aquella, l'Anglaterra,
una película també molt psicològica,
perquè valament maligna en algunes escenes,
i en unes escenes, ostres.
Sí, que estaven amb aquell bosc també, no?
Sí, en el bosc, calla-li.
Aquella persona, sí, aquella imatge, aquella dona.
La dona i tal,
i que si sembla que hi ha unes bruixes allà i tal...
Amb els nens i tot això.
Amb els nens, que també són unes escenes molt fortes,
doncs tenint en compte.
Molt bé, molt bé.
Doncs sí, sí, sí, perfecte, perfecte.
I ara passem a...
Sí, bueno, ja...
Doncs ja estem, ja estem, no?
Directament, sí,
perquè encara que no sigui pel·lícula de por,
sí que parlem de la guanyadora del Festival de Sitges,
que és el que dèiem abans,
que últimament Sitges no és garantia de bona pel·lícula, no?
Vull dir, els últims anys no han estat tan poc per tirar coets, no?
I, bueno, jo era una mica...
A mi em va agradar molt la idea de Jupiter's Moon,
quan vaig veure un tràiler i vas dir,
ui, quina cosa més curiosa, no?
Què és això, no?
I, clar, i a més va guanyar no solament la millor pel·lícula,
sinó va guanyar també els millors efectes espacials, no?
I això sí que no ho negarem.
És una pel·lícula curiosa.
Curiosa perquè és una pel·lícula hongaresa.
I si veus hongareses, en si mateixa, ja és una altra.
Quan tu veus una pel·lícula polaca o hongaresa,
clar que sigui, ja és una cosa que dius,
a veure, no és el mateix format narratiu...
No, no, no, no.
És diferent.
No és el mateix treball dels plans contra plans.
És una altra història, és un altre plantejament, no?
I, bueno, un dels referents de gran pel·lícula,
no sé si és hongaresa o no em vaig gaire lluny,
és El hijo de Saúl, no?
Correcte, és hongaresa.
És meravellosa, jo.
Aquell treball és un treball de disciplina...
Aquesta...
Clar, cinematogràfica.
És un altre món.
És mort, eh?
I tenir una bona experiència amb una que també va estar nominada als Oscars,
que era Body and Soul, Cos i Ànima,
que vaig comentar que era aquella, clar,
que dins d'un escorixador el que pugui passar amb una noia
que pateix un toc, no?, que pateix toc, no?
I ell que és un pobre home que ha vist la vida passar una miqueta, no?
I el que passa amb aquell espai, dius,
com pots aconseguir la màgia, entre cometes, del cine,
amb aquests elements, no?
I jo crec que és una pel·lícula que s'aguanta prou bé,
que té aquesta de Body and Soul, eh?
El treball d'ella és excepcional, no?,
dins d'aquesta percepció de la vida, no?
I com en un àmbit, en aquest microcosme es pot crear tot això.
I dius, bueno, doncs anem bé.
I dius, ostres, doncs vaig a veure Júpiter's Moon,
el senyor es diu, el director es diu Cornel Mandruxo,
no sé com es pronuncia això,
perquè porta més accents això i més dieres i tal,
que impossible de dir-ho.
I a partir d'aquí, doncs, veus una pel·lícula
que té dos premisses.
I que això passa els primers deu minuts,
per tant, no estic despatllant res, no?
Dos premisses absolutament antagòniques,
que seria, per un costat, el problema dels refugiats siris,
a la frontera d'Hongria,
que lògicament allà és un dels espais calents, no?,
que ja recordem quan va haver-hi la gran marxa pobres
que havien de venir cap aquí i tal,
doncs que es produeix allà
i, per una altra banda,
un element...
Fantàstic.
Fantàstic.
místic, diríem.
Ara m'hem recordat que va a la pel·lícula.
Exacte.
Però bé, però tampoc passa res,
perquè és que als cinc minuts veus que la criatura vola,
que hi ha algú que vola.
Per tant, no estem despatllant res,
estem despatllant lògicament una part,
però simplement és el fet...
Però són cinc minuts, vull dir,
ja...
Això no passa res,
perquè si veiem al final l'estem liant,
però és a dir,
estem a aquesta zona fronterera,
hi ha una càmera molt ràpida
que es mou entre aquest espai,
amb el doctor,
que és un metge, no?,
també un senyor de mitja edat, no?,
que es mou en aquell espai,
però amb una sensació de metge corrupta
i que mou diners de manera...
Dóna'm això i paga'm i entres
i dius què passa aquí, no?
I ell està guardant uns diners
per una cosa que no explicarem i tal.
I de cop i volta,
un d'aquests policies de la frontera, no?,
com una mica aquí, doncs,
també la frontera nostra que tenim allà a Ceuta,
bueno, allà a la frontera de...
I tal.
Doncs, de cop i volta, pum,
un que marxa, un que vol fugir i tal, no?,
llavors li fot quatre o cinc trets, no?
A més, el pit,
lògicament el motiu és que sigui mort immediata, no?,
però això no es produeix.
Llavors, de cop i volta,
veus com aquí ja comencen els efectes espacials,
però estic parlant de 5 minuts de la primera pel·lícula,
com aquella sang, eh?,
vull dir, vola,
es col·loca una altra vegada al cos d'ell, no?,
i com ell sobrevola,
comença a pujar, comença a volar, no?,
i comença a moure's en un espai normal,
en un cel, no?,
i dius, clar,
i a partir d'aquí,
com aquest home ho veu,
com aquest doctor ho veu,
aquest metge, no?,
i es queda absolutament sorprès,
no allà, sinó després,
i ja no vull tirar més endavant.
I es combina aquest element,
diguem místic,
diguem,
ojo el que diré,
pseudoangelical,
o angelical,
dependrà del moment,
com es pot fer,
com es pot treure uns beneficis d'això,
en positiu i en negatiu,
ojo el que et dic tan bé,
i a partir d'aquí,
la simbiosi entre un tema i l'altre,
per mi és fallit,
no hi ha màgia.
És que és difícil,
és complicat,
això és ajuntar-ho,
però a l'igual que les expliques,
hem vist una altra,
tant a Bode i amb Soul,
hi ha alguna cosa que remou la pel·lícula,
i a l'Hijo de Saúl remou l'autèntica pena absoluta,
i de desgràcia,
de tot allò,
i com es mou aquella càmera subjectiva,
absolutament,
darrere del clateri d'aquell home,
i el que es veu,
que això és terrible,
com vas veient els rarafons,
d'una forma mig borrosa,
i a vegades no borrosa el que està passant,
que això és un segon ull,
però aquí,
que també jo jugo una miqueta,
també això de perseguir-lo amb la càmera i tal,
hi ha tot aquest tema,
tinc a dir,
i això sí que ho tinc a dir,
que hi ha una de les escenes,
això sí que és cert,
potser més interessants de la història del cinema,
dels últims anys,
per mi,
no és broma,
vull dir,
hi ha una escena que ja la veuràs,
o quan veig la pel·lícula ja et diré quina és,
o tu segur que la veuràs,
seguríssim,
que no sé com l'han fet,
vull dir,
és magnífic,
allò,
és una sensació de tot es remou,
és el món al revés,
m'he millor dit,
no?
I això juga molt,
amb aquesta idea,
això sí que és molt espectacular,
i això imagina't és el que va vendre la pel·lícula,
de Cara Sitges,
no?
Aquest element fantàstic,
no?
I aquesta atmosfera una miqueta sempre,
com et diria,
de corrupta,
i una mica certament bruta,
que es mou per tot l'espai,
no?
i la manera en què es mouen els personatges,
i a veure,
no és una pel·lícula dolenta,
eh,
ni molt menys,
però jo no crec que sigui una pel·lícula tampoc de cinc estrelles,
vull dir,
jo em quedaria allò que fa els fotogrames,
no?
Doncs,
tres i mitja,
potser,
no?
Em quedaria per aquí,
però bé,
la pel·lícula en si és visible,
eh,
vull dir,
val la pena,
lleugerament avorrida,
són dues hores,
per una mica repetir el tema,
eh,
és pim,
pam,
és a dir,
una cosa i l'altra,
una cosa i l'altra,
dius,
bueno,
no és un muntatge en paral·lel,
però,
gairebé,
llavors és,
bueno,
li falta,
li falta potència,
eh,
però bé,
la pel·lícula està bé,
és visible,
i una altra pel·lícula,
i ara parlarem de perdida,
ho dic perquè estem una mica en aquest àmbit,
una miqueta peculiar i estrany,
no?
Sí,
sí.
És Siete Hermanes,
és una pel·lícula que jo anava,
bueno,
la vaig a veure,
per veure-la,
és una pel·lícula d'un senyor que es diu Tommy Wirkola,
que és la primera pel·lícula que fa,
aquest senyor,
eh,
és la Naomi,
no sé com es pronuncia,
Naomi Rapace,
la Naomi Rapeis,
o no sé com es pronuncies també,
perquè és un nom molt estrany,
la de Millenium,
exacte,
que fa set papers,
set germanes,
set papers,
d'acord?
Per tant,
la cosa ja és complexa.
Un altre de les que es diu,
com Nassos han fet la pel·lícula?
Clar,
evidentment,
avui en dia tenim moltes opcions,
moltes realitats virtuals,
molta...
internet artificial,
molt allò que està molt de moda,
els deep faces.
Sí.
No hi havia una que es diu a Holly Motors,
que jo tinc per veure que també hi ha un tio que fa tots els papers?
No l'he vist tampoc, eh,
però sembla que sí.
Sembla que sí.
Sembla que sí.
que fa...
Sí,
tens raó.
pandèmies a Cannes o a Berlín,
o així,
que va haver-hi una mica polèmica,
perquè era una pel·lícula massa marciana,
no?
Ah,
com parla.
Sembla que també hi ha un tio que fa tots els papers.
Sí, sí, sí.
Això hi ha una tendència, no?
Hi ha una tendència a fer això.
Però aquí està molt ben parit,
però bueno,
ara ho comentarem.
Surt a Glenn Close,
per a donar en voltes,
i William Dafoe,
que també fa un paper determinat i curt,
però que val la pena.
Bueno,
és una distopia.
Una distopia que estem parlant,
no m'hi equivocar,
si és Nord-amèrica allò,
o és Anglaterra,
ara tinguen lapsos,
però bueno,
és un país,
no acceptem de ser quin és ara,
insisteixo,
això és premissa número 1,
amb el que no es poden tenir,
és més d'un fill,
perquè realment que el món s'ha superpoblat,
estem parlant,
jo crec que estem parlant com a finals
d'aquest segle,
on veiem massificacions de la gent pel carrer,
sempre hi ha molta gent al carrer,
i la ciutat sempre està plena,
i quan surten a elles, pum,
sempre hi ha mogollon de gent,
és com si anessis per aquells carrers de Nova York,
no para de passar gent sempre,
o a les Rambles a ple i estiu,
doncs el mateix,
sempre hi ha molt de moviment de persones,
llavors, insisteixo,
el tema està amb el següent,
és a dir,
hi ha una senyora que es diu Glenn Close,
que porta una empresa
que controla governamentalment
el tema de la natalitat,
per tant és una distopia,
ho estem comentant,
i que té a veure amb el tema
que si t'és més d'un fill,
tindràs problemes,
no direm quin tipus de problema,
no direm què és el que pot esdevenir
amb aquesta qüestió,
però el problema ve donat també,
perquè ha arribat un moment
que el que seria
l'evolució genètica de l'home
i també tot allò
que s'ha remogut
a nivell del que mengem,
del que som i tal,
que les dones no acostumen a tenir
un sol fill,
sinó que acostumen a tenir,
és normal tenir
3, 4, 5, 6, 7,
que moltes vegades comporta
la mort de la mare
per aquest excessiu element
de tenir fills,
vull dir,
amb aquesta,
clar,
la mare,
en un moment que no suporta això
i per tant,
s'ha de fer alguna història,
i a partir d'aquí,
ja et pots imaginar
què pot passar,
o ja es pot imaginar
el que pot passar,
és a dir,
en teoria,
sempre que hi ha un excés
de germans o germanes,
s'ha de fer una cosa
que no diré,
i això està controlat
per una policia
especialitzada en aquest tema,
és una policia
de natalitat.
Què passarà
amb aquestes 7 germanes?
Doncs el que us podeu imaginar,
d'acord?
Imaginar l'aspecte
que, clar,
és lògic,
si hi ha 7 germanes
que durant tota la pel·lícula
estan movent-se,
és clar,
no públicament
no existeixen,
una existeix solament,
d'acord?
I el C7,
com són totes bessones,
ho tenim clar.
Llavors,
tot això genera
un únic personatge
que mou
totes les altres,
insisteixo,
no vull dir coses,
i com tot això
es mou
en una societat
determinada i concreta
i com
arriba un moment
en què,
bé,
les coses esclaten.
Molt clar.
Un descuido.
Ah, exacte.
I senyor,
tu has dit.
Ai més d'una.
I quan esclata,
això es converteix
en la festa
de vinga,
va aquí,
però a més,
està molt ben parit tot.
A mi,
jo no em vaig avorrir
en cap moment.
em va semblar,
a veure,
és com tot,
hi ha coses que dius,
apa,
me'n va passar un poquit,
eh?
Però bé,
està bé,
l'únic que tinc que dir
és que la Glenn Close
sembla una pepona.
Això t'ho dic,
no sé si l'han retocat
allò perquè es vegi més jove,
i tal,
però és una pepona,
pepona.
i tal.
I bueno,
i la Glenn Close
està molt bé,
com sempre,
és un home que no em molesta mai,
sempre es fa de conya,
i ella ho fa molt bé
perquè,
clar,
de fer set papers diferents,
set formes diferents.
Doncs la germana tímida,
la germana canyera,
la germana pija,
la otra drogata,
vull dir,
una miqueta aquest joc,
no?
I està molt bé
perquè hi ha moltes escenes
a les set,
vull dir,
i hi ha una combinació perfecta
de moviments,
de tocaments,
de no sé què,
molt bé,
molt bé,
la pel·lícula molt interessant.
Com a mínim,
és una proposta diferent,
algú que jo n'havia vist,
per tant,
a mi em va interessar,
potser Holy Motors,
com tu dius,
és la mateixa proposta
i no l'han vist,
potser estem repetint esquemes,
no?
No,
aquesta és més marciana,
no,
aquesta,
perquè ser,
no és que sigui,
aquesta casuística,
set persones i tal i qual,
sinó que és el mateix tio,
el mateix actor,
que va fent diferents papers.
Vale, vale,
aquí són set papers diferents,
però són set germanes iguales,
per tant,
és el mateix concepte,
no és que a l'Ajali hi posen un bigot,
i, bueno,
hi posen un cabell ros,
l'altre,
però bueno,
però són germanes,
totes besones,
per tant,
això no hi ha cap problema.
Bueno,
doncs jo crec que,
de una com l'altra,
les podeu veure,
no són males pel·lícules,
estan molt correctes,
i bueno,
i que es vegin,
ja està.
Molt bé.
Perdida.
Perdida.
Que fa poc la vam fer per la tele.
La vam fer,
em sembla que fa com dues setmanes o tres
no em va equivocar,
a Telecinq,
o a un lloc per la tarda la vam fer.
Sí,
jo sembla que l'has de veure en un canal d'aquests,
la vaig reveure,
jo la vaig veure en la seu dia en el cinema,
la vaig reveure,
bueno,
perdida,
David Fincher,
David Fincher és dir moltes coses,
David Fincher és dir Seven,
és dir el club de la lucha,
és dir la red social,
el curioso caso de Benjamin Button,
Zodiac,
tot això.
Perdona,
Zodiac,
per mi,
és un coñazo com una casa,
ho sento,
eh?
Jo sé que hi ha gent que li agrada.
És una mica llarga
i una mica
com per
molt fidel a l'època,
però sí que és veritat que,
clar,
ostres,
no, sí,
l'ambientació és genial,
però ostres,
tu,
em va recordar tots els homes de Presidente.
Sí, sí,
és que és així,
però bueno,
amb una altra línia,
clar.
El que va significar Seven
en el món del cinema,
el que va ser un canvi,
Seven va entrar ja,
que està en els llibres de teoria,
d'aquests que han parlat,
de teoria del cinema,
parlen de com va evolucionar,
com va canviar,
que és un tio que amb el muntatge
és una passada.
El Club de la Llutja
és més videoclip,
però bueno,
té molta energia aquella pel·lícula,
no?
És un argument molt,
molt interessant,
molt allò de,
no?
Per quan necessites allò,
no?
Sí, sí, sí.
Contestatari.
I aquesta és un thriller,
és un thriller
amb unes premisses,
bueno,
no clàssiques,
però sí que del thriller
de tota la vida,
perquè, bueno,
hi ha un element de misteri
d'una persona que desapareix,
que és l'altitud de la pel·lícula,
perduda,
bé,
és una dona que desapareix,
a partir d'aquí
es munta tota,
bueno,
tot un,
era un poble petit,
a més a més,
era,
no sé quin estat de,
no recordo dels Estats Units que és,
però Amèrica una mica profunda,
llavors allà
s'ajunten tots per trobar-la,
i posen a les brics de la llet,
posen allà el retrato,
i fan allò,
tota la comunitat,
no?,
perquè era una dona coneguda,
i tal.
A partir d'aquí
hi ha el marit,
que és Ben Affleck,
que, bueno,
que en la primera part de la pel·lícula
comença a,
aviam què passa amb aquest home,
si té alguna cosa a veure,
si sí,
si no,
bueno,
al final,
miss a la pel·lícula hi ha dos terceres parts,
hi ha un giro en el qual tot el que semblava que era,
dona la volta,
i es descobreix que la trama és completament diferent,
en aquell moment,
els deu minuts aquests,
entre que,
quan ja la trama sembla que va d'una manera,
es descobreix que va d'una manera completament diferent,
amb un dels personatges que,
amb voz en off,
està explicant el que va passar,
com va passar,
i llavors són 10 minuts de muntatge,
en el qual va saltant de,
clar,
resumeix en 10 minuts,
doncs serien uns 6 mesos o un any
de preparació del que ha passat després,
que està relacionat amb la desaparició,
i ho resumeix amb un ritme,
amb un saltant d'escenaris,
en combinació amb la veu d'aquest narrador
que està explicant el que passa,
imatge,
il·lustrant el que està dient el narrador,
amb una força que dius,
ostres,
una exercició d'estil,
veritablement,
i que quan acaben aquests 10 minuts,
et quedes com si hagués passat,
hagués estat una carrera
que has fet allò de,
els 3.000 metres lisos,
es quedes així,
ostres,
per tant,
en aquests 10 minuts,
ja va la pel·lícula,
la resta també,
la primera mitja hora,
que és la presentació ineludible
dels personatges,
a mi,
la segona vegada que l'he vista,
em va semblar la mateixa que la primera,
una mica avorrida,
una mica pretensiosa,
potser perquè els personatges
són una mica,
un tipus de personatge molt concrets,
que acaben anant a vivir,
al poble aquest perdut,
però que abans estaven a New York,
i en unes sitios molt esnops,
molt guais,
que tenien unes professions
molt relacionades amb l'art,
amb les festes,
i molt,
i no sé,
no sé si és una mica,
aquest món no és nostre,
diguem-ne,
ho veiem una mica així,
molt ingeniós,
o sigui,
aquesta gent que és tan ingeniosa,
com parla,
amb altres,
les formacions culturals,
i tal,
que això queda a veure
les pel·lícules de Woody Allen,
però en altres,
sembla una mica com,
s'acaba aquesta mitja hora,
i comença,
ara ja comença una cosa més,
i és una presentació que al final,
tu la veus que sí que és necessària,
perquè després veus que això ha condicionat,
el que després passarà,
el que passarà relacionat amb la desaparició d'aquesta dona,
però que potser sobrava,
i ho es podia haver fet d'una altra manera,
una altra cosa més atractiva,
la protagonista Rosa Moonpike ho fa,
que fa por,
vull dir,
fa molt bé,
molt bé que s'adona,
Ben Affleck,
bueno,
la veritat és que jo com a actor Ben Affleck,
què vols que t'hi digui?
Ben Affleck,
em sap que l'he vist una vegada bé,
ah, no,
però si es dirigeix ell mateix que era Argos,
exacte,
l'únic,
ara que penso,
i ja està,
però ja ho fa molt bé de persona que té,
que no és una persona plana,
diguem-ne,
que és víctima,
però no,
i llavors hi ha aquí tot una manera d'actuar,
perquè també arriba un moment,
que és una mica villana,
no?,
que està tot parrejat allà,
i bueno,
molt bé,
molt bé aquesta dona,
jo sé quines pel·lícules l'he vista més,
però en aquesta sobresurt,
un munt,
un munt,
posant les cares al principi de dona així,
molt esnob,
molt freda,
després canviant,
després tornant a canviar,
molt bé,
molt bé en tota la pel·lícula,
molt recomanable,
David Fincher en estado puro,
muntatge potent,
thriller,
que pel mateix thriller s'aguanta,
secundaris,
bueno,
que ho fan bé,
diguem-ne,
no són actors hiperconeguts,
però ho fan bastant bé,
aporten bastant a la trama,
i recomanable,
una mica llarga,
sembla que són dues hores i alguna cosa,
però bueno,
però s'aguanta.
Però com a mínim s'aguanta bé.
Pel·lícula de les bones de Fincher,
no és tan avorrida com Zodiac,
llavors estaria,
bueno,
estaria en un esglaó,
jo diria que fins i tot millor
el club de la lucha,
el club de la lucha té el que té,
que és molt adrenalínica,
però com a pel·lícula,
clar.
Sí,
la pel·lícula,
bueno,
tampoc és el millor,
vaja.
Potser estaria,
no sé jo,
si després de Seven.
Sí.
No, no,
però està bé,
està bé.
Jo crec que sí,
jo crec que perdida,
és que molta gent l'ha deixat molt bé,
i jo crec que,
bueno,
la tinc a veure,
però això que dius,
mira,
no trobes mai el moment,
o dius,
ah,
vaig a una altra cosa,
perquè clar,
vas mirant,
mirant,
i dius,
ai,
tu mires dues o dues hores,
tres quarts,
i tal,
allò que dius,
mana meva,
per què,
no?
I tal,
i llavors m'han parlat del llibre
i ja s'ha de capar una mica la història
i dius,
vale,
doncs ja està,
a veure si això,
però clar,
si és David Fincher,
que ja s'ha de David Fincher,
doncs algú tindrà,
tot sigui que a mi que ja et mati directament,
no?
Vull dir que n'hi hagi a terme a mig,
no?
No,
però és en segona relectura,
és en segona relectura,
ja ha suportat la segona relectura,
és que...
Vale, vale, vale,
segur,
no?
Segur que estarà bé,
però dic que no,
que és això.
Bueno,
farem una cosa,
si et sembla,
com estem en l'equador del programa,
que és aquesta per la càmera de Tandiamí,
el fill de la medianoche,
escoltarem una cançó d'una senyora
que segur que la coneixes,
dius Lisa Stansfield.
Home,
ostres!
Aquesta mossa ja té els dos anyets,
eh?
Que jovenes éramos.
Sí, sí, sí,
però ja té una edat,
bueno,
també t'ha dit nosaltres, eh?
Bueno,
que jo et diré que aquesta és més de la meva germana,
que és més petita que jo,
que fins i tot nostra, eh?
No, no,
però no,
té una edat aquesta noia, eh?
No té una edat,
però clar,
nosaltres també,
i la nostra germana també una edat.
Sí, sí,
vull dir que...
Complé 52 anys,
per això dir que,
bueno,
aquí estem 40 i pico i tal,
vull dir que no,
40 llargs,
50 gairebé,
però bueno,
és el que hi ha,
i lògicament la cançó més coneguda de totes,
no?,
que es deia Olaron de Wolt,
que era la primera cançó que va treure,
i bé,
doncs una cantant magnífica,
va començar cantant gospel i tal,
i va sortir d'un programa d'aquests tipus Factor X,
no?,
Factor X i tal,
no?,
que és aquestes,
alguna,
que fa talentos,
no?,
i no sé què passa amb aquesta criatura,
perquè ha desaparegut del mapa,
jo tinc 3 o 4 discos d'aquesta senyora
i té un parell,
un que es diu com ella,
que es diu Elizabeth Stansfield,
que és meravellós,
que entra dins del món de la música negra i tal,
no?,
magnífico.
Llavors escoltem res,
dos minutets,
i després empalmem amb Perfectos Esconocidos,
per allò relaxar una miqueta els ànims,
perquè d'un i dos per a ell estem parlant,
estem parlant de pel·lícules una mica així fosques,
i el que t'arrondaré morena,
no?,
vull dir que encara...
S'han juntat allò a la part oscura de la força,
avui aquí.
Doncs vinga,
a l'està,
fill.
Vinga.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada

Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio
Sous-titrage Société Radio
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Això genera, en un principi, uns conflictes petits
que van incrementant-se, van incrementant-se, van incrementant-se
i arriba a una situació important.
El guió ho porta bé?
Sí, sí, sí.
Està ben entrenat, la cosa i tal.
Jo crec que no hi ha excessos, tampoc.
Coses que poden passar?
Doncs sí, poden passar.
Diàlegs?
Sí, molt de diàleg, hi ha molta joguesca, hi ha intercanvis de coses.
S'aguanten els diàlegs?
Jo crec que sí.
Bé, clar, és que aquí el guió són els diàlegs.
Sí, sí, exacte, aquí no hi ha més, clar, és una taula al voltant
i a partir d'aquí jo crec que estan tots amb estat de gràcia,
molt interessants cada un dels personatges,
hi ha molt joc de mirades, de gestualització,
la Beren Rueda està magnífica, està guapíssima,
excessivament maquillada, però bé, és aquesta cosa una mica excessiva a vegades,
però que ja va bé per plantejar aquesta idea, no?
és una persona amb caràcter, no?, una manera de ser,
ella és l'anfitriona, no?, de la casa, no?,
i és aquesta cosa metges...
Carmen Machi surt, és que aquí pensant no surt, no?
No, no, no, són aquests, que t'he dit, no hi ha cap més,
i tot passa dins de l'espai,
vull dir, el que és el menjador,
alguna habitació que hi ha per allà i tal,
cuina i tal,
i el que seria també passant coses a la terrassa, no?,
que és una mica, doncs, un punt de referència, un punt d'inflexió.
Bé, la pel·lícula, insisteixo, no és molt correcta,
la càmera es mou de manera molt elegant,
no hi ha elements gore,
no hi ha aquesta cosa que se li em va la pinça a vegades, no?,
i dir, apa, vinga, va, i això, pues, el bar, no?,
que arriba un moment que dius, on te vas, no?,
doncs, que comença bé la premissa, però, exacte,
doncs aquí no, aquí jo crec que Batran és una pel·lícula curteta,
curteta, vull dir, estem parlant, no sé si s'ha d'hi 20 i pico,
20 i llargs, però, bueno, vull dir, no cal més,
i a mi no em va semblar malament,
i gent que coneixo,
jo tinc un amic que en sap molt de cinema, també,
i tal, l'únic que està gran ullets,
i tal, i no s'apuntaria perquè em malconeixo,
i tal, però és un crac,
i sempre coincidim bastant amb els gustos,
i, bueno, bé, per tant,
és positiva aquesta imatge.
Bé, ho comentem, eh?, vull dir,
quan la vegis o la veieu, a veure què us sembla.
Sí, sí, sí, i a veure quina puntada.
Que Dios nos perdone, Nacho.
Bueno, Dios nos perdone a todos.
A todos, no?
Amén.
Fins de la Semana Santa.
Bueno, gran pel·lícula.
Gran pel·lícula.
Que va a sortir, jo diria que és del mateix any
que Tarde para la ira,
i que són pel·lícules que tenen...
Sí, senyor.
Bueno, un denominador comú i un estil comú,
i...
Sí, senyor.
Tot i que l'argument és una mica diferent,
però sí que pel·lícules molt realistes,
en les protagonistes la direcció d'actors
i els actors estan molt inspirats
i són molt creïbles,
sobretot per la verosimilitud, no?
Perquè Tarde para la ira,
hi havia aquest ambient de barri,
de barri, de barri o de barri tal i qual,
de persona que torna de la presó i tal,
que és completament creïble
i com és, diguem-ne, l'Espanya actual.
I aquí, igual,
aquí també és la pel·lícula que està ambientada en Madrid,
amb la visita del papa,
policies que estan investigant un assassí d'ancianos
i a partir d'aquí,
construcció de personatges,
assassí body movie,
personatge, policia, una mica violent,
que ho fa molt bé,
aquest no sé què, Pereira,
que li van...
Està nominat?
O li van donar el Goya a aquest?
Jo diria que li van donar el Goya.
Sí, jo diria que li van donar el Goya
al protagonista,
perquè ho fa molt bé.
Aquest tío era el que sortia a días de fútbol,
aquell que era també calvo,
ja la calvo,
ja semblava...
perquè ho fa de típic policia,
és una mica...
Home d'acció,
una mica així...
Però és que aparte és basto.
Basto,
una mica garredillo,
o sigui,
el típic Madero,
això existeix a cada comissaria,
hi ha un tio d'aquest,
perquè és perfecte.
I l'altre és,
bueno,
el geni retraïdo allà,
que té un problema,
especial,
no hay dosincràsia,
no?
I que ho fa,
bueno,
claro,
Antonio de la Torre,
a més a més.
Que viu sol.
Que viu sol.
No passa res, eh?
He vist sol ara,
però vull dir que et refereixo que...
Vull dir que Antonio de la Torre
l'has vist fer papers
sempre tant,
de vegades de...
Bueno,
que també té un punt psicopàtic,
aquest home,
que té un punt...
Bueno,
hi ha una escena,
en què dius,
ostres,
però si aquí,
quina diferència hi ha
entre el psicopata
que persegueix
i aquest?
Hi ha una diferència
de grado,
un límite,
perquè al final
n'hi ha un punt allà,
n'hi ha un punt allà morboso
i tal.
Bueno,
llavors,
bueno,
tot,
molt realista,
el guió,
bueno,
d'investigació
a secundaris,
el gallego aquest,
jo t'he enamorat
del gallego aquest,
el gallego loco,
el de vamos a venderlo todo.
Sí, sí, sí.
Està sonat,
està sonat.
Jo no sé més fosc.
T'adamà recordava jo
d'aquest pavo.
Sí, sí, sí.
Llavors,
bueno,
l'escena,
la bandera està rodada,
molt realista,
escenaris,
o sigui,
redecorats,
allò han anat als carrers,
han anat i tot allò és Madrid,
podria estar...
però, bueno,
també acaba sent atemporal,
dient-me, no?
O sigui, llavors sembla
que estàs veient un documental
o una cosa que està passant,
la càmera,
sense excessos,
però també,
o sigui,
bueno,
o sigui en un moment
aquelles càmeres fijes
que fan de passadissos
i tal,
d'una sensació d'angoixa,
sents la calor
que fan aquella ciutat,
allà,
plena de peregrinos,
perquè sembla que està ambientada
en les jornades aquelles
de la joventut.
Sí,
o alguna cosa del papa,
o una cosa d'aquestes,
no?
Sí,
i llavors venia el papa
perquè era la jornada mundial
de la joventut,
que va haver-hi tot aquest pollo
després,
i a València també,
que ara ha sortit
a la gurta,
el que no sé què...
Sí,
lo del Benedicto
X sube palito,
i que van pagar,
no sé què,
bueno,
totes aquestes històries,
però en aquest ambient
opressiu,
perquè és molt opressiu
tot ple de gent allà,
molta calor a Madrid,
ell s'allà investigant
amb un assassí
que d'un idol
al personatge
de l'assassí
quan surt a...
Sí,
ho apareix,
el papa,
eh?
El papa,
molt bé aquest tio,
el papa,
veritablement,
absolut psicòpata,
un psicòpata
perquè és un tio
veritablement dolent,
perquè clar,
ho fa bé,
ho fa bé,
està fent mal
a ancianos,
d'una manera bastant brutal,
diguem-ne,
i amb...
no se corta el director
allà en mostrar
una mica escenes
una mica gores
que et quedes...
Sí, senyor.
Clar.
Dius, ostres,
calia catalalisme,
calia,
sí, calia,
perquè adorna-la
i al final...
Quan tractes pel·lícules
que són nens
o ancians
amb aquest aspecte,
no?,
i ja és una assassida,
se't posen els peus
de punta...
Clar,
però tampoc és gratuït,
ho dius,
ostres,
era més fàcil
anar més gratuït,
no, no,
és pertinente,
i presenta,
il·lustre
i tot el...
i, bueno,
molt, molt,
ja he dit,
molt interessant,
acabes la pel·lícula
com dius,
ostres,
si et quedes
aquesta sensació,
igual que t'has de parar
l'aira,
no,
que et vas quedar...
Ostres,
sembla que ha quedut
com una,
últimament,
i amb la isla mínima,
no,
aquest tipus de pel·lícules
molt realistes,
molt contundents,
amb trames molt fortes,
però explicades
d'una manera així,
no,
la clau,
no,
seria com un neorealisme.
Exacte,
sí,
perquè això del realisme
a Itàlia ja existia,
vull dir,
potser no parlant d'aquests temes
una mica tan truculents,
o sí,
però hi havia escenes
molt punyents
en aquella època,
no,
que presentava aquest dramatisme,
no,
i aquestes històries.
I val la pena
que aquest cinema espanyol,
que va haver-hi un moment
en què es va inflatant,
oi,
que bé el cinema espanyol,
però uns temes allò
d'interès i tal,
que estava més o menys bé,
després va baixar
jo crec que bastant
i va intentar anar
pel tema de,
ara fent pel·lícules americanes
i...
No,
al final tampoc.
El niño,
aprofitar els bons actors
que hi ha,
diguem-ne,
a veure què tal.
Bueno,
fantàstic.
Bueno,
ens queden 10 minutets
i bueno,
uf,
com ho podem fer això,
com ho podem parlar
de tantes pel·lícules
a la vegada,
no?
Bueno,
doncs,
tu ja has parlat
de 3 pel·lícules,
no?
Del llorgos d'Antimos,
no?
Famos i tal,
no?
Hem parlat de Canino.
Explica'ns la teva immersió
en el Antimos.
Bueno,
jo he sigut una immersió
directament,
no?
No he pogut seguir
perfectament
l'ordre ancològic,
i ves Canino,
l'angosta,
el sacrificio del ciervo salvaje.
Sagrado.
Sagrado.
Ui,
ho he liat.
I llavors quedava una palmilla
i es deia Alpes,
Alpes,
que és Alpes,
la traducció i tal,
que és potser la que
potser una mica més
comentarem a fons
perquè és la que no has vist
i també una mica
doncs la comentem.
Però bueno,
a mi em va,
a mi Canino
em va sorprendre
de totes totes.
Sí, sí, sí.
Perquè dius de cop i volta
et situes,
en un món
absolutament
un món real
però dins de la irrealitat.
És a dir,
com tu deies abans,
no?
Vull dir,
buscar...
Poc habitual
i poc probable.
Poc probable, exacte.
Però per ells
és l'única realitat
que existeix.
Totalment, no?
Per tant.
Exacte.
I llavors,
en un principi,
clar,
què passa?
Quan jo sabia
de què anava,
perquè tu hi has parlat
una mica
sobre el tema,
i jo ja anava preparat,
lògicament,
no?
Però encara anava preparat.
El que passa és que
les imatges
no te les poden explicar.
No, exacte.
i llavors,
sobretot,
la manera d'actuar,
la manera de parlar,
aquella forma automatitzada
que tenen
de demostrar
aquells sentiments,
aquella manera...
En grec sona
marciano,
però...
Totalment.
Totalment.
és al·lucinant, no?
Perquè dius,
ui,
acaba de dir alguna cosa,
acaba de dir maracas,
diu, què?
Sí, sí,
i a lo millor està parlant
d'una altra cosa,
molt seriosa,
dius,
però clar,
com aquest element
tan dotitzat les cas
i tot això,
que era una miqueta curiós,
no?
I, bueno,
i a mi Caíno
em va deixar trasbalsat,
absolutament.
Sí, sí, sí.
Perquè no deixa d'haver-hi
un rarafons
d'un humor negre,
molt,
molt,
molt,
molt...
Negre, però...
Jo què sé,
exacte,
amb una línia
que no podies ni dir negre,
és que no sé tant...
Dius, hòstia,
però aquest senyor,
vull dir,
com veu aquest món?
És a dir,
de quina manera
ens planteja aquests mons,
no?
Vull dir,
s'ha de ser...
Ostres,
a veure,
potser haver-los viscut,
no,
però cada pel·lícula que fa,
l'Angosta,
Alpis,
també ho comentarem ara,
i El sacrifici del ciervo sagrado,
és que genera uns microcosmos
que són per...
I el de l'Angosta
és brutal.
Jo l'Angosta,
per mi,
de les quatre,
per mi és la millor,
ho sento,
és la que més he trobat,
no millor,
a veure,
millor,
la que he trobat,
més vincles...
Més rodona,
més estètics,
potencials...
La història té més...
dona més...
Sí,
perquè els escenaris
són més amplis,
diguem-ne,
perquè les altres
són més claustropòdiques.
Aquella dicotomia,
aquella primera part
que passa dins d'aquell hotel
i l'aquella segona part
que és més el bosc i tal,
vull dir,
hi ha com dos parts
molt clars
entre la història.
És més esplendorosa aquesta,
però té una pàtina
esplendorosa
però a la vegada
també molt decadent,
molt decadent,
clar,
i dius,
a veure,
i el plantejament
que és una mica distòpica
aquesta,
l'angosta sí que és una mica distòpica,
clarament,
vull dir que,
al igual que l'altra
és una situació estranya,
l'ho de Canino,
de com aquella família,
no?,
està dins d'aquell espai,
no?,
d'aquella casa,
d'aquell microcosmos
controlat per un personatge
i ja no ho direm més
perquè,
i com conviuen,
a mi m'encanta...
que és allò,
espera,
així quan li diu al nen,
al nen,
no,
al noi,
que li diu,
mama,
que és un zombi,
i li diu,
són unes flores amarilles
que hi ha en el jardín,
no?,
i llavors,
en gelet...
Sí, sí,
com canvien el llenguatge
perquè,
bueno,
per això poden canviar.
Clar,
i perquè a banda d'això
també perquè tampoc coneguin
aquell món exterior,
la filla cap,
no?,
i llavors,
clar,
en un moment que diu,
mama,
m'he encontrado dos zombis
aquí en el jardín,
clar,
i hi ha dues floretes,
dius,
ostres tu,
quina potència,
no?,
i la claretat també,
en la primera pel·lícula
del tema sexual,
hi ha una capacitat,
hi ha una reacció,
fins i tot,
no?,
que s'entreveu,
que dius,
hi ha un punt,
no?,
vull dir,
de naturalitat
en aquest aspecte,
hi ha un realisme,
com deies tu,
brut,
fins i tot intern,
no?,
dins d'aquest microcosmos,
no?,
que dius,
ostres,
no?,
bueno,
Canino em va semblar
un espectacle
d'alguna cosa
que em va sorprendre,
l'angosta també
ja anava preparat,
no?,
evidentment,
i a l'angosta sí que hi ha
tot aquest element,
no?,
que parlàvem,
que tampoc aprofundirem
perquè ja vas comentar-ho tu
en el seu moment,
el sacrificio del ciervo sagrado,
jo m'esperava
moltes coses
i aquí sí que em vaig quedar
una miqueta
trasbalsat,
no vaig acabar
d'entrar del tot,
vaig entrar
fins a un límit.
Sí,
aquesta costa una mica més.
No perquè no m'interessis,
m'interessa el tema,
és que
fins a l'última mitja hora
no entres.
Exacte.
Clar,
la primera hora és molt llarga.
Però no passa res,
vull dir que la pel·lícula
té el seu interès,
vull dir.
L'última mitja hora
ho justifica.
Exacte.
Però al final,
jo a l'hora amb uns amics
sortíem del cinema
i dèiem,
hòstia,
és que si haguéssim fet,
si aquest tio hagués fet
l'última mitja hora
i cinc minuts de presentació,
seria l'etxe.
Sí,
sí,
aquí li s'obre.
Igual que a l'angosta
jo crec que també li s'obre
una part de la part final.
Sí.
Crec que hi ha un espai
al mig,
que una mica,
doncs,
bueno,
està bé,
però jo crec que hi ha un espai.
A igual que a la part de l'hotel
em sembla molt interessant
tot el que passa,
quan arriben al bosc
hi ha moments que dius,
bueno,
qui...
Però bueno,
va bé,
perquè s'ha de construir també
tota aquesta mena d'espai,
de com viuen ells
amb aquesta natura
i aquest vincle
amb l'URBS,
amb la ciutat,
aquesta dicotomia també
que es genera.
Molt bé.
i, bueno,
i realment
aquesta que és
Alps,
Alpis,
que seria en grec,
són els Alps i tal,
aquesta sí que també
quedes una mica descol·locat
perquè és Alps
los suplentes,
és el subtítol,
d'acord?
I, clar,
és una sèrie de persones
totalment heterogènies,
una gimnasta rítmica,
el seu professor,
teòricament,
creiem que sí,
jo crec que sí,
un conductor d'ambulàncies,
una infermera,
bé,
tot això
es mouen
amb una mena d'espai
determinat,
urbà,
en aquest cas,
no passa res,
no?
És la normalitat,
però,
clar,
és que no la volia.
Fan suplències,
però no estem parlant de sexe,
eh?
Suplències a la vida,
a la vida de les persones,
d'acord?
I a partir d'aquí
entren en un joc
també d'ara supleixo
aquest element
i entro
i estic allà.
És que és molt complicat
explicar la pel·lícula.
Clar,
és que no,
si l'explico,
clar,
llavors...
És molt complicat explicar-la
sense
destripar el guió,
diguem-ne,
però després,
encara que destripes el guió,
després és molt complicat
explicar les escenes.
Exacte.
Perquè, clar,
són...
I el que passa amb aquesta pel·lícula
és que arriba un moment
que no saps ben bé
si és la vida
o és una suplència.
Jo tinc moments
que pensava,
dic,
és el pare o no és el pare?
Què passa aquí?
Clar,
i encara que no sigui
potser la més lluïda de totes
ni la més espectacular
i tal,
hi ha alguna cosa,
hi ha una percepció
que també denota
una certa sensació,
no?,
d'angoixa,
molta angoixa.
Et genera molta angoixa
a la pel·lícula
perquè dius,
a veure,
per on va?
Però, bueno,
bé,
vull dir,
jo crec que és una pel·lícula
que s'ha de revisar,
s'ha de veure,
és que no vull
matxacar-la
perquè si no,
bàsicament per tu.
Perquè si em falta...
Clar,
fes una ullada,
i també...
I tot aquest que te l'agafes
i dius,
vinga,
totes les pel·lícules
que en cubri,
totes les pel·lícules d'aquest,
s'han de veure potser.
Clar,
si no,
és que jo una mica
m'agrada fer-ho de tant en quant,
si no són gaires,
clar,
són totes la...
la de se cobrir
encara,
però altres que dius,
home,
són 15 o 20,
no,
que tenim un minutet,
si et sembla,
no?
No,
també de l'Andymos,
com l'evolució del principi,
les pel·lícules del principi
amb actor grec i tal,
després comencen a entrar
actors de Hollywood,
Nicole Kidman,
perquè es veu
que això interessa
aquests actors,
no?
O sigui,
han vist aquest...
Però és arriscat,
eh,
entrar en aquesta línia.
Aquests tios no fan les pel·lícules
per dir,
mira,
això em donarà pasta.
No, no, no,
això per...
Clar,
per fer alguna cosa diferent,
per fer una...
i és un director molt interessant
que acaba interessant
a la gent de Hollywood
que té
molta prestigi
i acabar anant allà
a fer la pel·lícula amb ell.
A mi em sap una mica de por
perquè potser acabarà fent
pel·lícules normals.
Sí, sí.
Entenc-me,
vull dir,
pel·lícules més estàndard,
no?
Per veure un moment que...
Bé,
clar,
ja està,
ja està,
ja està,
ja va,
ja toca Nicole Kidman,
Colin Farrell,
perquè ja sembla que és una mica
com actor fetitge,
no?
Sí, sí, sí.
De la banda aquesta més,
diríem, americana,
no?
O més així,
no?
Bé,
a veure cap on ens porta,
em sembla que...
Ai,
vaig veure que hi havia una
que té prevista el 2018.
Sí?
Hòstia.
Ai,
no me'n recordo.
Mira que vaig veure...
Ara buscarem,
sí, sí.
La intuïció,
ai,
no sé com has deia,
bueno,
no me'n recordo,
ara no sé què,
era de no sé què,
en anglès.
Aquest acabarà,
no sé per què,
no acabarà algun dia en l'acadèmia
amb algun premi Oscar?
Ostres,
seria interessant això.
No ho veus,
això?
Quan faci la pel·lícula
més assequible.
Sí,
clar,
jo crec que sí,
jo crec que aconseguirà alguna cosa,
però bueno,
a veure,
esperem,
esperem,
tot arriba.
Bueno,
doncs ens acomiadem,
res,
que es quedan 10 segons.
Adeu-siau.
Vinga,
adeu-siau.
Adéu.
Adéu.
Music Club Selecció.