A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just,
durant el 8.1, ràdio d'Esbert, durant el 8.1, ràdio d'Esbert, durant el 8.1.
A l'escoltes ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert.
A l'escoltes ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert.
A l'escoltes ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert.
Ja es veu.
Estem en la companyia del Nacho Alonso.
Què tal?
Entre homes, no?
Consell de la paraula, eh?
Sí, sí, sí.
Va, Jaume, Vival.
Fem propaganda d'això perquè hi ha qui diu què vols dir-me, això, saps?
No, perquè si la setmana que ve la Rosa vindrà amb més ganes com dient, bueno, deixeu-me a mi, no? Endavant del perill, pobreta meva.
No, fem la conya.
I el que us parla, el Xesco Ramos, no? Doncs, ja que no tinc àvia, doncs, ja m'ho dic jo.
Molt bé, doncs, el que deien, avui parlem de, bàsicament, d'un llibre, un llibre...
Un llibre, bueno, comencem, perdó, primer amb el tema d'una exposició, el Museu de Montserrat, millor dit, és que avui, és que estic al cap en un altre lloc jo, eh? Vull dir que no estic gaire finet avui, eh?
Estàs dit.
Però bé, ja m'escalfaré.
Doncs, parlarem del Museu de Montserrat, un museu molt interessant, tot sigui dit.
Parlem d'un llibre, que és Si esto es un hombre, de Primo Levi.
Correcte.
Estem parlant d'un llibre punyent, i el Nacho ens ho explicarà perfectament.
Sí, sí.
I de cinema, doncs, parlarem d'unes pel·lícules proactuals, no?
Una seria El clan, de Pablo Trapero, A la casa, de François Oson, i també Nunca pagues la luz.
Que el Jaume, quan hi expliqui, segur que la veu corrents per no dormir en quatre dies, eh?
Vos que jo, que era petit, vaig pensar en Trapero.
Ja.
Ai, ja.
I seguint una mica amb aquesta línia del cinema de terror i fantàstic i tal, doncs, acabarem la secció parlant de les dos guanyadores,
el millor director, la millor pel·lícula de Festival de Sitges 2016.
Correcte.
Swiss Army Man i Train to Watson, i també parlarem de l'any anterior, eh?
D'aquella La Invitació, la millor pel·lícula.
Sí, sí, sí.
Perquè és una pel·lícula que val la pena.
Sí, cert, cert.
Val molt la pena.
Val molt la pena.
Per tant, farem una mica els últims...
L'última part del programa serà una miqueta de por, eh?
Passarem una mica malament, a veure si tenim una música que acompanyi.
d'aquelles que posen el Quarto Milenio, no?
Sí, sí, exacte.
Que fa molta angoixa.
Sí, sí.
I ja està.
És el que tenim.
Jaume, parles del museu.
El museu no fa por, eh?
El museu no fa por, no.
No, no, no.
Bé, com tu deies, també, quan t'he dit que parlaríem d'aquest museu,
i aquest cap de setmana passat vaig estar allà i...
Sí.
I, vaja, vaig anar a veure'l.
Recordem el museu de Montserrat, eh?
Sí, sí.
Llavors, bueno, jo us llegiré quatre paraules que tinc aquí per situar el tema.
Sí.
Diu, comprèn obres del segle XIII, també del segle XVIII,
de l'escola espanyola Berruguet, El Greco,
Flamenca, Jean Brugel, Avelours, Frank Frankin,
i, sobretot, d'escolta italiana, Benedetto, Bonfigui, Andrés de Salermo,
Marco Pino Caravaggio, i els seus seguidors, i també Tio Polo, entre altres, no?
Esclar, quan veus aquests quadres, la veritat és que se't posa tot a cent, no?
Sí.
Jo fa molts anys, molts anys, potser tenia 15 anys, vull dir,
que he anat a Montserrat altres vegades, però no he anat al museu més, no?
Imagina't, no?
Sí, sí.
Jo penso que és el més interessant que té, el museu.
O sigui, Montserrat, d'ell mateix, vull dir, respectant tota tendència i tal,
jo penso que, esclar, és que l'art, per molt que algú no pugui abastar-lo,
o interpretar-lo correctament, el que passa és que si la teva voluntat és dir,
sí, però per alguna cosa això té tanta importància, jo vaig a veure que és el que,
amb la meva actitud de recerca, a veure que és el que agafo, lògicament,
doncs, clar, hi haurà coses que segurament són molt bones i tu no hi entres, no les captes,
però n'hi ha moltes que sí i no.
Seguiré, eh?
Després hi ha una secció de pintura i escultura moderna,
i aquesta secció, que data dels segles XIX i XX, és la més quantiosa del museu
i permet una visió panoràmica molt completa i selecta de la pintura i l'escultura catalana
d'aquest període que va presentar el millor, exactament.
El discurs és més o menys cronològic per a escoles i per a autors,
des del romanticisme, passant al realisme, Ramon Martí Elgina,
l'escola d'Olot, Joaquim Baireda,
el modernisme, Santiago Rossinyol, Ramon Casas, entre molts altres.
Els postmodernistes, Joaquim Mir, Isidre Nonell,
el noucentista, Joaquim Torres García, Joaquim Sunyer i escultors,
Josep Llimona, Manuel Uguer, Pablo Gargallo, Joan Rebull i molts menys.
O sigui, n'hi ha més encara, no?
Aquesta part és espectacular.
Aquesta és impressionant.
Jo no coneixia i soc una persona que estic una mica encarada
que m'interessen aquests temes dels museus,
i no coneixia que hi hagués un museu d'aquesta qualitat,
ni que hi hagués una sola obra de cadascú dels autors que has dit,
ja val la pena, perquè has donat allà un petit prado, no?
No, no, és que quan et trobes amb el Caravaggio,
que jo sempre vaig per allà, no sé per què,
però potser perquè és un home gran i jo també,
i llavors hi ha afinitats, no?
És que és d'una bellesa, d'una finesa,
d'un manifestar a l'interior d'aquella persona que en definitiva
és com l'autor veu...
Clar, sé que Caravaggio és un dels grans pintors.
Jo per mi és dels, si jo digués,
els 10 pintors importants de l'història de l'art,
Caravaggio seria un d'ells, eh?
sense cap mena de dubte.
És espectacular, evidentment.
El greco, hi ha una sèrie de gent,
però segur Caravaggio estaria entre els 5 primers, eh?
Sí, sí, n'hi ha 3 o 4, segurament.
Sí?
Sí, a mi el que m'agrada és l'avi, eh?
Vull dir, molt.
I llavors cal destacar una petita col·lecció de pintura
dels grans mestres de l'impressionisme francès,
internacional com Degas,
Cisli, Monet, Pizarro, Sargent
i obra dels grans autors d'avantguarda com Picasso i Dalí, evidentment.
Aquests també hi són.
Em vaig estar mirant sobretot Picasso i Dalí, eh?
Ahir vaig voler dir, hi vaig a veure...
Què d'allò?
I d'ahir molt, eh?
A lo molt, eh?
A lo molt que cap a setmana me'n vaig cap allà, eh?
Jo hi vaig cada any.
Ostres.
Ja ho saps, tu.
Sí, sí, jo hi vas cada any.
Normalment, un cop l'any, hi vaig amb els amics de la Sardana,
que tenim allà una festa celebrada, no?
Llavors, jo, abans de dinar, cap al museu,
em passo un parell d'hores allà, vinga, i torno a repartir.
Doncs a lo millor...
A lo millor resultat...
Sí, eh?
A lo millor me'n vaig, eh?
Museu de Barcelona este Montserrat, eh?
No, jo hi sabia.
Aquí a Barcelona no és qui hi hagués...
És a dir, a Barcelona tenim el Manac, evidentment,
que és el gran referent, no?
Sí.
El Manac és això, però amb salvatge,
però hi falten coses, el Manac.
Sí, sí.
Que aquí són.
És a dir, allà no hi ha impresionisme francès, ni hi ha...
M'entens?
Aquí no hi ha.
Clar, no, no.
Hi ha molta cosa.
El que sí que hi ha una cosa,
és que a banda de la importància del propi monestir,
i encara que sigui el monestir del XIX,
hi ha un espèrit de coses que la gent mai es fixa,
quan tornis a anar-hi,
és una cosa potser una mica més erudita, eh?
Però quan arribes a la portalada del...
Sí.
Bé, sí, és l'entrada principal,
hi ha dos tombes a la lletra i a l'esquerra.
La tomba de Joan II d'Aragó, i no sé quina és,
són les dues úniques tombes renaixentistes catalanes,
que es van fer a Nàpols, amb marbre.
Ostres, sí.
I el Renaixement,
ja saps que a Barcelona és bastant complicat trobar-lo,
doncs allà hi ha dues de les peces,
i a més és un monument preciós, amb un art de triomf,
molt elaborat, del 1500,
d'una categoria, bueno,
de les millors escultures funeràries,
que pots trobar-te a Itàlia, eh?
Vull dir, que estan fetes a Nàpols, lògicament.
Per això que tornis, fixa't una altra vegada.
D'acord.
Crec que són dos, eh?
Hi ha una segur que és la de Joan II d'Aragó,
i l'altra no m'ha recordat qui és.
Però com que anirem junts...
Vale, exacte.
No recordaràs tu.
Després tenim la Nigra Sum,
un recull de...
i una mostra molt variada de materials artístics i populars,
que explica l'evolució iconogràfica de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat
i la seva plasmació en obres ben diferenciades.
No, molt bé.
Sí, també està molt bé, això, eh?
Arqueologia del món antic, o sigui,
aquí estem amb una obra gegantina i admirable,
del monjo Don Bonaventura,
obac,
reforçada amb donacions posteriors,
cristal·litza en una variada exposició de materials
procedents de Masopotàmia,
Egipte, Xipra, Itàlia i el món helènic,
Baix Imperi i Cultura Paleocristiana.
O sigui que...
Flowers de tot això, no m'ho recordo, eh?
Això ho hem d'anar a veure, eh?
És que jo penso...
Quan vaig veure aquest català vaig dir...
Demà em cobreixo de glòria.
I tant, i tant.
Molt bé, molt bé. Meravellós, eh?
Molt bé.
Fantàstic.
I després, doncs, una altra col·lecció
de més d'un centenar d'icones gregues i sobretot russes
del segle XVII al XX,
que permeten un contacte amb el món sacral de les esglésies d'Orient
a partir de la seva rica iconografia, eh?
Bé, no?
I per acabar, orfebreria religiosa...
Això sí que val la pena.
a una temperatura constant, que suposo que deu ser...
Deu-ho tots a graus.
Senyor.
Més, no?
Pel tema de l'esmalt, pels esmals i tot això...
Més alta, no?
Allò que és allà dins, gelat.
Sí, sí, sí.
Si et torbes...
i m'agradaria acabar dient que també vaig estar a la inauguració d'una exposició
que es feia paral·lel a Canfana, eh?, d'exposicions allà.
i mira, vaig estar allà amb l'Abat i tot, eh?, que inaugurava, doncs, una exposició
de Jaume Ribas.
No el coneixo.
Aquest senyor el que fa...
Jo us ensenyaré com és la pictura.
Llàstima que per la ràdio no es pugui ensenyar ningú.
Però el que fa és gairebé...
Són quadres absolutament quadrats, no?
A veure, girem un moment.
I llavors el que trobem és color, eh?
Colors de diferents formes, però que el vell mig de...
O sigui, veureu, vosaltres sí que ho veureu,
que anirà canviant els colors i va posant ratlles
i va fent petites gesticulacions, eh?
Vull dir de, no sé, geomètriques, no?
Perpendiculars i tal, dins el quadre, i triangles al costat i tal.
Quina és la impressió que em vaig treure jo d'aquesta col·lecció?
Doncs, que probablement no és l'art que jo entenc.
Però sí que és...
A la que llegeixes una mica...
És complicat.
Doncs, sí, a la que llegeixes una mica, doncs, qui...
Com vol anar a parar, aquest home.
Exactament.
Els artafacles pictòrics de Jaume Ribas.
Doncs llegeixes que no hi ha dubte que aquesta és una pintura per la contemplació.
És a dir, per la mirada lenta, profunda i reflexiva.
Ens porta a mirar endins d'un espai insondable,
però és alhora paradoxalment superficial.
un plànow sec que ens retorna la nostra imatge i ens força a pensar sobre nosaltres mateixos.
És una finestra i un mirall, a la vegada, en funció del nostre estat, de les nostres necessitats vitals.
Una pintura com aquesta ens deslliura de nosaltres oferint-nos un passatge infinit i obert o bé ens condueix a una presència, a una concentració, a centrar-nos en el nostre jo veritable, despullat d'immediateses i falses necessitats.
Ja no dic més. Molt bé.
Ens hi quedem amb això?
Ens hi podem quedar.
Ens hi quedem.
Per sort en quatre imatges, per la gent que una miqueta està dins del món de l'art contemporani i per el contingut que ha explicat el Jaume,
això està molt a prop de Marc Rodko.
Ho dic perquè hi ha gent, no és la mateixa idea exactament, però perquè Marc Rodko és molt conegut,
fa aquells espais inabastables, amb aquests quadrats, potser és més gràfic Rodko que no pas el senyor Jaume Ribas, no? Exacte.
No és això exactament, però té un recordatori, una mica perquè la gent recordi o tingui una referència, d'acord?
Molt bé.
Però és interessant, és abstracció pura, eh? Totalment abstracció.
Sí, aquí si pots obrir el procés, és igual que Picasso, no? Vull dir, on ha arribat, si Picasso veus el que havia fet abans i el que ha fet després,
veus l'evolució i és una abstracció però amb sentit.
Amb sentit, amb lògica.
Permeteu-me, ja que has dit això, és que perquè veieu l'alçada d'aquest programa i el personal que hi ha aquí,
eh? Permeteu-me que acabi llegint una coseta molt, molt petitona, que diu, espera't, és que aquí no ho trobo ara, esperem, espera't, un momentet...
Però és que precisament el...
El...
Fa un comentari sobre aquest personatge.
El comentari sobre Rodko, sí.
Ah, d'acord.
Precisament, això és el que m'ha cridat l'atenció, que tu ho diguis així.
Bueno, com no?
No, trobarem el llibre.
Sí, sí, exacte.
Després una mica ho reprenem, si de cas.
La versió castellana no fos la mateixa que la catalana, no?
Ah, vale.
Sí, mira, ja podria ser, ja podria ser.
No, també pot ser, eh, esclar.
Per això és que en català no ho trobo i, en canvi, ho he vist en la Rodko, Raffles Casamada o Ribas.
Bueno, vale, Raffles Casamada, bueno, sí, també.
Però el Rodko és molt Rodko, això, i molta intencionalitat.
D'acord, ara ja està.
Mira, et diré, i ara sí que ja parles, Nacho.
Això, és a dir, el que serà, vull dir, hi ha una capella, no recordo als Estats Units, que són una sèrie de quadros del Rodko col·locats allà i està pensada per la simple contemplació.
I quan hi ha unes energies, una sensació, jo no he estat, eh, però la gent que ha estat diu que és meravellós perquè entres allà dins, no?
Hi ha una percepció determinada, una mena de col·locació dels quadros, bueno, és una mena de lloc per internet, ho pots trobar a Capella Rodko.
Molt bé.
I és un espai, bueno, molt estimat pels amants de la pintura contemporània i fan un pererrinació allà, eh.
I de la música sacra.
La música sacra.
Gairebé. No sé si sona alguna cosa de fons, no ho sé, però com el que digui la cosa.
Molt bé, doncs, després d'aquesta introducció molt important del món de les arts, anem a la literatura.
Si és tu a su nombre, Primo Levi, que també aquí tenim suc, eh?
Tenim suc, tenim suc.
Vinga, doncs, comenta'ns.
Bueno, aquest és un llibre que a mi m'agrada moltíssim, de veritat, i que puc parlar d'ell quasi sense mirar-ho i pàgines de memòria i tot.
Molt bé.
Primo Levi va ser, bueno, un químic, diguem-ne, de professió químic, que és jueu i que en el 43-44 va ser atrapat a Itàlia.
Quan a Itàlia ja havia, s'havia fet a l'esprit aquest, que hi havia una zona feixista, havien entrat els aliats i tal.
Bueno, doncs, en aquell moment van començar a agafar els jueus d'allà d'Itàlia.
El van agafar i el van portar a la zona concentra, com diria, a les camps de concentració, la zona de camps de concentració d'Auschwitz.
Llavors ja el tema ja queda una mica entrul·lit. Aquest és un supervivent, evidentment, perquè ell, o sigui, d'entra del món concentracionari, que és una paraula que és complicada.
Sí, sí, concentracionari, és complicat, eh?
Concentracionari, és complicat, fins i tot en qualsevol idioma.
De Auschwitz, diguem-ne que no només era el molt conegut camp on estaven els crematoris, el camp d'extermini, pròviament dit, que això era Birkenau, sinó que allà hi havia com uns 40 camps, uns 40 lager, que és en alemany, i allà hi havia de tot.
Hi havia camps, fins i tot, per pressioners de guerra anglesos, que estaven bé, hi havia el cap d'extermini, Birkenau, hi havia un altres camps on estaven els esclaus, que tenien un nom en alemany que era Hafflinge, que significava literalment esclau, que eren els jueus, que, bueno, els nazis van decidir, un moment donat, que si es mataven a tots no tenien mà d'obra, i llavors van dir, bueno, convertirem uns quants en els esclaus, però sempre amb la intenció d'acabar amb ells.
El hijo de Saúl.
El hijo de Saúl, bueno, el hijo de Saúl, es més aviat el Sonderkommando, que eren els comandos.
Exacte, és un comando, però, bueno, potser, però també els pelaven, eh, els pelaven.
Sí, al final el Sonderkommando també liquidaven periòdicament.
Vale, vale.
El Sonderkommando era el que treballava estrictament a Birkenau, on estava ja al crematori, diguem-ne, i eren els que feien la feina de treure els cosos, i després els liquidaven perquè havien vist massa, no?
Això és un camp que està al costat de Birkenau, diguem-ne, a dos o tres quilòmetres, i el que fan allà és treballar.
Treballen per l'Aige Farben, l'Aige Farben és aquesta empresa farmacèutica i química alemanya que tant es va vincular amb els nazis i tant va gaudir cometes del sistema nazi per donar sis claus, mà d'obra gratuïta i tal.
I l'Aige Farben està construint allà una fàbrica de caucho sintètic, perquè els alemanys no tenien colònies, no tenien matèries primeres, i es demanen el caucho per les rodes dels seus, la seva infanteria motoritzada, per mil coses, i estaven allà construint una fàbrica, i aquest senyor, el Primo Levi, doncs acaben allà, i acaba sent un esclau dels alemanys, que els hi tenen allà treballant amb uns rodaris draconians,
i amb l'única intenció que treballin fins a l'extenuació, i en el moment que algú presenta símptomes que ja no pot treballar, llavors el porten a Birkenau, i en Birkenau es porten a la càmera de gas.
És com un camí intermig, diguem que no era una situació transitòria, sinó que era part de la solució final que havien pensat pels jueus, el que passa és que era una solució final en la qual es aprofitaven una mica abans de matar-los del tot.
Tot això ho explica aquest llibre?
Sí.
Quina bestiesa, tio.
No, no, que m'agrada molt l'explicant.
Això és la introducció, diguem-ne.
Ostres.
Llavors, el bo que té aquest llibre és que s'han escris molts llibres sobre supervivents, de camps de concentració i tal,
normalment no acostuma a donar-se la condició que la persona que relata el que ha viscut tingui unes dots importants d'escriptura,
o tingui unes dots artístiques importants, perquè normalment és només un supervivent,
que com a molt, si ho explica allà en primera persona, l'estil potser no és molt bo,
i si li fa explicar a un altre, si li explica a un altre i l'altre ho escriu,
doncs bueno, hi ha un cert distanciament, per molt que l'autor intenti, no?
I aquesta persona, en canvi, ho ha escrit ell en primera persona i és un escriptor jo crec que fantàstic.
És una persona que té una qualitat literària, que mira, s'han ajuntat les dues coses, no?
Una qualitat literària boníssima.
i sense fer alardes, o sigui, el bo d'aquest llibre és que explica les coses d'una manera molt escèptica.
Suposo que Primo Levi es va adonar que el que explicava ja era prou fort el guió Cometas,
era un guió terrible per començar ni tan sols ni a prendre posició, ni a adornar massa les coses.
Ell les explica com l'està vivint.
De la manera que les explica, hi ha vegades que tu, dintre de l'error aquest tan gran que està visquent ell,
veus coses similars, clar, ell estan allà, estan sobrevivint, però, clar,
és com si fos, com si estigués en un exèrcit, com si estigués en una feina.
Hi ha coses que parla, que dius, com el ser humà, en aquestes condicions,
desenvolupa aquest tipus de maneres relacionades amb la gent, no?
Com també el que pensem sempre que, ui, els nazis són molt dolents i els jueus que estaven allà esclaus
eren, tenen una solidaritat entre ells i tal, doncs ell explica que no, que la realitat no era aquesta,
sinó que quan tu a una persona, a un grup de persones, els hi poses en unes condicions de pressió extremes
i unes condicions inhumanes, la humanitat reacciona molt malament
i en comptes de que surti allà una solidaritat, una germana o de grup,
el que surt és que cadascú va per l'altre, intenta robar l'altre el pa,
intenta denunciar el CSS aquest que ha fet no sé què per per ells guanyar una posició,
el capo...
Això també passa a l'Hijo de Saúl, també surt aquest tema.
Sí, sí, sí, això és el que passava, diguem-ne que hi havia herois,
hi havia gent que intentava mantenir una mica la...
Però que, el més normal, diu, tu hi has d'anar perquè quan anaves...
o sigui, hi havia coses molt absurdes, no?
Havies d'anar a rentar-te la cara i rentar-te les mans
i portar unes robes brutes i asqueroses perquè s'hi donaven allà el pitjor i tal,
però havien d'estar, o sigui, una mica aquesta dicotomia germànica, no?
Havien d'estar molt nets.
I llavors havies d'anar i rentar-te la cara allà al lavadero, diguem-ne,
i allà, amb totes les teves pretenències allà enganxades entre les cames
perquè si perdies un moment de vista, el que fos, t'ho robaven,
però el que fos, vull dir, un tros de pa, una cullera que havies aconseguit,
un tros d'alambre, qualsevol cosa, t'ho robaven perquè, bueno,
perquè allà en l'agra servia per alguna cosa,
o per contrabandear, o ho canviaven per pa, o ho canviaven...
O sigui, és tot un món molt curiós, no?
I, bueno, ell sobreviu, ell sobreviu perquè, por azar, diguem-ne,
perquè al final acaba... ell és químic i com està,
estan fabricant, l'Aige Farben està fabricant una fàbrica de caozo sintètico,
doncs fan un comando químico que li diuen amb gent que sap de químiques,
que són especialistes en químiques, i els hi porten a un laboratori.
D'aquesta manera, a partir d'un moment, ell, bueno, és lliure d'Alfred,
és lliure de morir de gana, és lliure de les eleccions,
perquè també, clar, de quan en quan, doncs, bueno,
deien Selekias, una paraula polaca, no?, Selección.
Llavors, tancaven tots a la barraca, ja que això canviï està a les pel·lícules, no?,
els hi feien sortir per un cantó, els hi feien tornar a la barraca
o per l'altre cantó, i un SS mirava,
i el que ell decidia en aquell moment que, bueno, aquest ja no estava per treballar,
dos, pam, i llavors es portaven a Birkenau, a les càmaras de gas, directament.
És a dir, no s'havia d'arribar a que una persona callés al terra
i digués, oi, aquest no pot treballar, sinó que de quan en quan,
deien, bueno, hi ha molta gent, no?, i els alemanys deien,
doncs, bueno, s'ha de buidar 200, perquè ells anaven amb números, no?,
i buidaven 200, i llavors, bueno, ell es escapava de les eleccions
i al final, quan la cosa estava més complicada,
doncs, va haver-hi una evacuació del camp, perquè ja venien els russos,
i allà, doncs, va aconseguir sobreviure, va sobreviure, no?,
llavors explica coses molt interessants,
com, bueno, lliçons de vida, com ell explica, diu,
diu, bueno, nosaltres, la gent normalment es dona compte
que la felicitat completa no existeix, no?,
i arriba tant d'hora, dius, bueno, és que això d'arribar a la felicitat,
completa no existeix, diu, però, diu,
has d'estar en aquest tipus de situacions
per adonar-te que la infelicitat complerta
tampoc existeix.
Clar.
Diu, nosaltres estaven com estaven,
que estaven allà matxacats,
que només pensaven, bueno, i sempre hi havia alguna cosa
en el dia que et feia continuar.
Diu, bueno, avui no fa tant de vent,
avui tenim, en comptes de 4 litres de potatge,
8 litres de potatge, que era el que menjaven.
Avui no sé què, avui no sé què,
sempre trobaven dintre del dia
alguna cosa que dintre de la Generalitat
era una mica millor.
Una petita il·lusió per viure cada dia.
Exacte.
I ell diu, la infelicitat completa tampoc existeix, no?,
i això és una cosa que et queda,
hòstia, clar, has d'estar, suposo,
viure en aquest tipus de circumstàncies
per adonar-te a això, no?,
perquè si no no...
Clar, és límit per parlar-ho.
Sí, sí, sí.
Si volies tu...
A mi, sí, a mi em crida molt l'atenció,
evidentment, tant el que vas dir la setmana passada
sobre el llibre que vas plantejar, no?,
aquestes persones que passen del sol a l'ombra
i poden passar tot el dia contemplant no res,
perquè no hi ha cap variant.
No, no, no.
I la veritat és que fins i tot ho he utilitzat
en algun altre espai que faig,
i la veritat és que crides molt l'atenció.
Això que acabes de dir,
a mi el que penso que és molt interessant
és que d'una manera o altra
ens acabem organitzant
a fer efecte de deixar al costat
tots aquells valors pessimistes
que ens poden desenganyar o desencisar, no?
O sigui, per això aquesta part final que has esmentat
de dir, mira, avui com que avui no fa tant de vent,
avui estic millor que ahir, no?,
per dir-ho d'una manera.
Penso que això és el que salva
la raça humana en general,
perquè, esclar, vull dir,
si partim de la base dels privilegiats,
i no diguem dels que es creuen en déus,
com els faraons,
i bé, vull dir que...
Ja és com actuava, no?
Mireu Benurt i tal,
i veureu també aquest valor, no?
I llavors el que em crida l'atenció
és que penso que hem d'impulsar els altres,
avui a vós, no?
Probablement, com tu dius,
sí que és veritat que ha arribat a un punt
de degradació tan bèstia,
difícilment ens sortiran valors
de companys o de col·lectiu, no?
Però si ens anem
interioritzant, per dir-ho d'una manera,
és més que probable que algun dia
puguem arribar a fer-ho.
Clar, és que jo penso que
la veritat ja la sabem.
i és molt...
Sí, bueno...
Bé, sabem algunes veritats.
Sabem algunes, si volem, sí.
Jo poques.
Sí, no, home, no, si volem...
Jo el que esmentaves d'això que deies,
quan es veia una miqueta així malament,
ja se s'emportaven cap a la càmera de gas,
no sé si és la pel·lícula Lista de Schilder,
no sé quina pel·lícula és on ho vaig veure,
que recordo que les dones es punxaven
i llavors es posaven a la cara
perquè es veiessin vermelletes d'aquí de la cara
perquè feien aquest tipus de seleccions, ja, no?
Vull dir, per emportar-se-les cap a la càmera de gas,
em sembla que era.
Però veus la Lista de Schilder,
que jo crec que és una pel·lícula molt bona...
Sí, està molt ben aconseguida.
No gaire que la vaig veure, molt bona.
Però té un toc, vull dir-ho,
que no és neutral, que cometes,
no? Té aquest toc espilbert i tal,
però en canvi aquesta persona
que té tot el dret, o tendria tot el dret
a no ser neutral,
perquè va viure en primera persona el que ha passat,
és més objectiu, el vol ser-ho,
i ho aconsegueix, diguem-ne,
i explica les coses,
vull dir, o sigui,
sí que evidentment ell censura els nazis,
ell està completament en contra
i no entén,
i diguem-ne que ell personalment
no tenia dona, no tenia fills,
però família seva, dones i fills,
al primer dia se van portar a Birkenau,
perquè les dones i fills no treballaven,
no se van quedar als homes,
diu, així morieron,
dice, perquè murió la niña,
no sé quina és,
la cosina seva i tal,
que tenia tres anys,
dice, perquè els nazis
veien la necessitat històrica
d'assassinar a nens,
no?
Bueno,
això diu,
de quan en quan
sí que deixa anar una frase,
però és una frase que surt del dolor,
completament,
però després torna,
torna aquesta objectivitat,
de dir, bueno,
jo estic explicant la història
i això,
i no té,
vull dir,
explica...
L'experiència,
al cap de la fi,
no?
Sí, sí, sí,
és l'experiència.
És l'experiència,
explica com era el tajo,
que li diu,
estàvem allà,
i treballaven amb els companys,
treballaven més a poc a poc,
perquè no sé què,
perquè no es veiessin,
però després no accelerava,
perquè venia no sé què,
vull dir que sempre estaves
en una constant lluita contra tots,
no?
Contra tots,
i els joves,
diu,
portaven pitjor,
diu,
perquè aquest entrenament de la lluita
contra tots,
diguem-ne,
que els joves no ho tenen,
la gent molt jove encara és molt tendra,
no ha après això,
en aquesta lluita,
diu,
la gent,
en canvi,
que tenia més edat,
ja estava més avessada,
això,
és a dir,
bueno,
com a la vida,
però per la bèstia,
no?
Sí, sí, sí,
molt bé,
doncs escolta'm,
molt recomanable aquesta lectura,
jo coneixia aquest senyor,
però no sabia que tenia de tan punyent
en l'escriure un llibre,
no?
I realment,
doncs,
tan realista,
lògicament,
el que li ha passat a ell,
i des d'aquest punt de vista,
com dius tu,
tan,
tan,
tan,
tan,
tan objectiu,
no?
I tan diseccionant aquesta realitat.
Objectiu i amb un estil,
ja li he quedat,
jo crec que és un gran escriptor,
eh?
Fantàstic,
doncs el descobrirem.
Molt bé.
Bé,
doncs farem,
parlarem una mica de cinema,
bé,
una mica estem a la meitat del programa,
però bé,
farem res,
jo faré cinc cèntims del Clan,
una pel·lícula que el Jaume ja va poder,
ho va parlar bastament,
una pel·lícula de Pablo Trapero,
aquest senyor que jo no he seguit,
i seguit l'últim,
vaig veure allò de Caranxo,
no?
Aquella,
aquella història vinculada amb aquells personatges,
les assegurances,
recordes?
Aquella pel·lícula tan potent,
amb el tema dels,
dels cotxes,
no?
I les morts,
no?
Amb el Darín.
Amb el Darín,
amb el Darín.
I en aquest cas,
bueno,
et trobes davant d'una pel·lícula que,
bueno,
que et sobta,
primer una ambientació realment interessant,
estem parlant dels anys 70 llargs,
no?
Que és una ambientació de com era aquella Argentina,
aquell Buenos Aires,
no?
Argentina?
És una sèrie,
sí,
és una sèrie,
sí,
restava amb el dubte,
i tal,
no?
Que ja és curiós,
perquè veus com a nivell de modes,
no?
Veus com van cadascú vestits,
i la música que sona,
que fa gràcia,
no?
Perquè és una mena de tecno argentí,
que dius que és això,
no?
A mi em fa gràcia,
perquè jo em fixo en aquests detalls,
no?
Sí,
sí,
a banda,
evidentment,
de la pel·lícula,
que això és una cosa totalment allò externa,
de la pel·lícula que és potentíssima,
no?,
que parla d'una sèrie de gent,
no?,
que,
en aquest cas,
d'una família,
una família,
diguem,
mafiosa,
és el concepte,
crec que podem utilitzar,
no,
Jaume?
Sí,
sí,
que es dedica a segrestar la gent,
no?,
que té diners de la zona,
i d'aquesta manera,
doncs,
amb un grup organitzat,
no?,
doncs,
guanyar-se la vida d'aquesta manera,
no?,
amb la qual,
però clar,
el problema és que,
no és que ho faci ell,
és que,
és que introdueixi tota la família,
gairebé,
al fill gran,
que és l'estrella del rugbi,
als altres que saben que passa alguna cosa a les habitacions,
les filles,
no?,
i a mi el que em provoca una sensació tremenda,
no?,
és com ell reacciona davant de les situacions,
vull dir,
quan fa el que fa,
ell ho vol fer d'una manera determinada i concreta,
no?,
a vegades hi surt bé,
a vegades hi surt un desastre,
perquè també la gent que es mou al voltant és l'estralera,
no és el que ell voldria,
però quan està en família,
personal,
és la seva família,
i a lo millor té l'habitació del costat d'algú que s'ha segrestat,
a mi això em posa els pèls de punta,
perquè la nena està dient-li,
ai,
que m'estudiaràs i tal,
és com una família feliç,
però de cop i volta,
vull dir,
la mare és conscient,
la dona és conscient,
el fill gran és conscient,
alguna filla petita,
no?,
no és conscient del tot,
em sembla,
no em vull equivocar,
sap que passen coses,
però no saben ben bé,
però és molt curiós,
no?,
perquè hi ha una escena terrible amb el que,
el pare i tal,
surt del menjador,
està amb la seva família,
va ser el de la seva filla,
li dóna un petonet,
no?,
se'n va cap avall,
obre una porta,
hi ha una persona allà,
destrossada,
ha fet una merda,
que em vas atendre dins d'una banyera,
i li tira un plat de menjar,
i dius,
ostres,
tota aquesta bonomia,
aquesta cosa d'aquest home es converteix,
que és un fill de sa mare,
no?,
és una mala persona.
això amb la pel·lícula El Padrí,
per exemple,
sí,
no,
clar,
és una referència,
vull dir,
també xisteix això,
exacte,
però,
esclar,
vull dir,
és un altre tracte,
aquí a més,
la família queda apartada,
és a dir,
jo crec que la família,
queda apartada del compromís,
de fer el que fa el pare,
exacte,
però no queda al marge del que fa el pare,
exacte,
és conscient del que fa,
però no porta a casa,
per l'enclada merda,
vull dir,
la merda de la situació,
és a dir,
és això,
clar,
és una situació molt tremenda,
i jo torno a insistir,
aquest senyor m'agrada,
perquè de tant en quant,
dins de les dues pel·lícules que he vist,
hi ha un moment determinat,
que no direm quin és,
amb aquest que es concedeix més cap al final,
en què et sobta,
hi ha un moment,
a l'igual que Caranxo,
hi ha un moment que hi ha un accident de cotxe,
quan te l'esperes,
que de cop i volta estàs allà,
i veus,
bum,
com la càmera comença a donar voltes,
i et quedes així,
en el moment que passa alguna cosa determinada,
cap al final de la pel·lícula,
i passa una cosa determinada,
i ho fa amb un realisme,
amb una mala bava,
que dius,
tio,
això,
amb el temps,
tu t'emportaràs algun Òscar o algun nen,
perquè és que,
crec que,
no sé,
té un llenguatge cinematogràfic que a mi m'agrada molt,
ara,
és molt cru,
és molt directe,
és molt clar,
eh?
Jo agafant el que ens ha explicat el Matxo,
del llibre,
i aquesta neutralitat que tu,
o més que neutralitat,
i bueno,
jo no en decanto a favor,
d'uns o dels altres,
per què?
Perquè la pròpia individualitat la tenim molt negativa,
tu ho has dit,
això,
no?
Llavors penso que aquest és un punt molt interessant.
A la pel·lícula d'aquest senyor,
del...
Del Palo Trapero.
Del Trapero.
Clar.
Tot el que he vist d'ell és això.
És això.
És també això que tu acabes de dir,
d'una altra manera,
en una altra situació i tal,
però és molt...
Què és el que...
Exacte.
Com ho lliguem històricament?
Doncs aquest és un senyor
que en l'època de...
Sí,
de la dictadura.
De la dictadura.
De la dictadura.
De la dictadura.
De la dictadura.
De la dictadura, exacte, sí.
Doncs aquest senyor,
doncs bueno,
vull dir,
segrestaven la gent,
com dius tu,
els obligaven,
en definitiva,
era gent rica,
que en aquella època
això va passar, no?
I llavors aquest home,
doncs,
va seguint...
I té contactes als nivells,
i té una certa impunitat,
fins que s'acaba la impunitat,
clar,
i una segona cosa.
Cada mes,
cada mes,
exacte.
I estic en argument...
I el de dalt ja li diu,
però,
nano,
ja està bé,
t'has passat,
ja això ja no toca.
M'entens el que vull dir?
Sí, sí, sí.
O sigui,
això és el que penso
que lliga com a unitat.
Sí, sí,
com a unió amb lo teu.
Bàsicament,
jo no volia entrar més
per al tema,
bàsicament,
de no l'estripar,
però que ja va bé,
perquè és una pel·lícula
que ja porta un any
i la gent l'ha de veure
i encara que expliquis
és d'aquests pel·lícules
que has de veure.
És igual.
És que és una pel·lícula
que és tan punyent
que et sorprèn.
Hi ha una altra pel·lícula d'ell
que parla sobre
les noies dones
ja prenyades a la presó,
que també és impressionant.
És que jo he vist poc d'aquest home,
vull veure més, eh?
Aquesta no me'n recordo com se diu,
però jo la vaig veure
en una sessió de cinema.
Bé.
No, no, no,
que parlem de la casa,
que se'ns agafa el temps.
Ah, se'ns agafa el temps.
T'ho dic perquè ja hem parlat
d'aquest tema.
No, no, la casa també
és una manera de despertar
és curiós,
com a vegades
la veritat és...
És una pel·lícula
de Francesc Oson,
que recordem
que té uns anys, no?
Em sembla
quatre o cinc anyets
de tenir, no, Jaume?
La pel·lícula?
La pel·lícula, sí,
és el 12.
Ah, per això mateix, val.
Digues, digues, digues,
era per situar.
Llavors,
el que és el que fa aquest senyor?
Doncs bé, vull dir,
tenim el que se suposa
com a començament, eh?
el que se suposa
que és un senyor
que fa de professor
de literatura
i no ha tingut èxit
en quant a escriure, no?
Vull dir,
no ha aconseguit, doncs,
destacar.
I llavors,
hi ha un xaval
de la classe
que li crea
una curiositat enorme, no?
Aquest és això,
el leitmotiv,
eh?
Vull dir,
el motiu de tota la pel·lícula.
I llavors,
durant tota la pel·lícula
el que ens està parlant
és del que tu dius,
d'això que tu has parlat també.
En definitiva,
com ens anem a individualitzar,
m'anem perdent
el nostre propi jo
i acabem
que fins a un moment
que diu,
escolta,
tu,
des que li diu
la seva dona,
això és curiós
i penso
que,
digue'm el bé,
diu,
des que coneixes aquest noi,
no?
Hem tingut cap tipus
de relació.
Diu,
és com si,
et quedessis atrapat
en l'espai
i en el temps.
Però la cosa va bastant
més enllà.
En definitiva,
del que es tracta
la pel·lícula
és del que tu has dit
també, eh?
És una pel·lícula
que ja em malalteix?
Ell,
ell,
esclar.
Vale,
doncs ja està,
ara seguint,
ui,
aquesta pel·lícula és boníssima.
Esclar,
que em malalteix.
Això és molt bo.
És que és boníssima.
Ostres,
és que ara m'ha vingut al cap,
sé que ho parla alguna vegada,
vale, vale,
això és tremendo,
és que a l'Osona és boníssim
aquest home,
digues,
digues,
tira,
tira,
perdó.
Sí,
no,
ja està,
és que tu ja acabes de descobrir
com aquell qui diu...
Bueno,
vale,
i fos una mica en l'aire,
però bueno,
és un moment determinat,
és un moment determinat.
Ha fet un...
Bueno,
però que el senyor Oson
se va veure
acabar molt...
No,
però no m'ha explicat res
de particular,
eh?
No,
s'ha de dir una cosa
molt important,
que encara que jo ja l'havia vista
i la vaig veure per segona vegada
aquest dijous passat,
eh,
la setmana passada,
i la veritat és que em vaig quedar
molt acabada,
vaja,
vull dir,
quina traça que tenen alguns
per portar-te
en el punt aquest extrem
que t'aporten coneixements,
des del punt de vista individualitzat,
i que no podem oblidar,
no hi ha dubte,
però de quina manera,
clar,
després també ens convida
com s'ha de fer aquest...
És que a l'Osona aquest
fa coses molt variades,
s'ha fet uns musicals,
una pel·lícula que es diu
ocho mujeres o siete mujeres
i tal,
que és una cosa absolutament
meravellosa,
divertidíssima,
genial,
aquests drames com aquests de...
Ha fet unes quantes,
ara en ballen,
però hi ha una pel·lícula
que no vaig veure,
no fa gaire també,
i em sembla que també
hi ha una temàtica,
no me'n recordo...
D'un que no treballava.
Sí,
sí,
sí,
sí,
i això també no té res a veure,
vull dir,
canvia fins i tot
de forma de la pel·lícula.
Crec que és de l'Osona,
sinó del cinema francès.
Sí,
sí,
no,
però...
A llavors,
en un que no treballava,
que s'inventava,
bueno,
i com guanyava la vida,
això no?
Ja la veuràs.
Ja la buscarem.
Ja la veuràs.
Jo crec que aquesta la vista.
Ja crec que sí.
Però no en són...
Ja la buscarem.
Però crec que la vista.
Si és de l'Osona,
no ho sé,
però és que els francesos
en tenen més tot.
No,
tenen base,
tenen base.
Tenen base.
Molt bé,
molt bé.
Ré,
farem dos minuts
per veure una miqueta d'aigua,
perquè voldríem,
bueno,
escoltar en aquest cas
a l'Urrit,
al Walk on a Wallside,
perquè avui fa tres anys
que justament
va morir
el gran Lurrit,
vull dir,
un referent
de la Bèbeth Underground,
de la música
rock dels 70 i 60
americans,
no?
I bé,
doncs potser es va quedar
com a gran referent
en aquesta cançó,
però van haver-hi més coses
que va fer aquest home
molt curioses
i molt misterioses,
perquè temes com
Vicious i d'altres,
bueno,
ens aproparan al món
que ara entran
de por i de misteri,
que al Ja Maseca li encanta,
i que el Nacho
ens farà
per captar
l'essència d'aquest
i el primer que farem
quan tornem en un minutet
és apagar les llums,
Jaume,
no pensis malament,
eh?
Aquí dins també?
Sí, sí, aquí també,
aquí també.
Tu no, tu...
Jo no, no, no.
Jo amb molta llum
per si de creixis,
que no vagi a saber
què pot passar.
Sí.
But she never lost her head
even when she was giving head
she says hey babe
take a walk on the wild side
said hey babe
take a walk on the wild side
and the colored girls go
du du du du wind
du du du du du du du du du du du du du du du du du du duu
do du du du du du du du du du du du du du du du du du du du du duur
dimensioner
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
per parlar d'aquest element
del Festival de Sitges
i Nacho, tot tu i jo
jo m'explayo
com l'altre dia vam parlar de lo pitjor
vaig quedar una mica així
tenim la carn, és d'ella
jo aquesta la vull veure per dolenta
és que jo soc de pel·lícules dolentes
te la faltaràs
te la faltaràs de carne
en tot el teu sentit
ja la buscarem
doncs, bueno, hem de parlar
de lo pitjor, parlarem de lo millor
com a mínim, a nivell de palmarès
llavors, bueno, aquest any
a Sitges han fet una cosa d'aquestes
que ara s'ha posat de moda a Hollywood
que és separar el premi entre la millor pel·lícula
i la millor direcció
que això sempre a Hollywood era
sempre anava unit i de cop i volta
van pensar que no i ara mai va unit
sempre separen
per donar dos premis, per donar dos pel·lícules
que triom final marcat
aquí molt ben dit
aquí han donat el premi a la millor direcció
però a una pel·lícula es diu
Suisse Armiment
ah, perdón
a la millor pel·lícula
a una pel·lícula es diu
Suisse Armiment
i a la millor direcció
una altra pel·lícula es diu
Train to Busan
Busan
Busan és una localitat de Corea
i, bueno, allò que parlàvem
de l'altre dia
amb el David Montaner
que no hi és avui
que si donaven els premis
sempre o més
a pel·lícules més fantàstiques
o més del gènere i tal
doncs, bueno, aquest any
hem fet un mig i mig
la pel·lícula guanyadora
Suisse Armiment
no té res a veure
amb el gènere estricta
del festival
i la pel·lícula guanyadora
a la millor direcció
que és Train to Busan
és una pel·lícula de zombis
amb la que té
tot a veure amb el festival
bueno
llavors parlarem primer
de Suisse Armiment
sí
que és una pel·lícula
bueno
que la podem qualificar
clarament de bizarra
és una pel·lícula
molt estranya
jo la posaria
a la meva llista
de pel·lícules bizarres
just en unes quantes
que no parlarem avui
perquè de veritat
que és estranya
és una pel·lícula
que
bueno
ja dic que no
pega amb el festival
perquè no és la temàtica
ni tan sols
una pel·lícula generalista
sinó que és una pel·lícula
més aviat
de temàtica indi
de fet
una cosa curiosa
que la van donar el premi
a la millor direcció
al Festival de Sundance
d'aquest any
què dius?
sí
el Festival de Sundance
sí, sí, 2016
le van donar el premi
a la millor direcció
no a la millor pel·lícula
també
o sigui
s'han creuat aquí
una mica
llavors aquí clar
a Sitges han donat el premi
a la millor pel·lícula
que jo no sé
com l'han donat a Sundance
li donem també aquí
no sé
perquè la pel·lícula
dic que és bastant
bastant estranya
llavors bueno
és una comèdia
negra
negra
macabra
surrealista
perquè bueno
és com nàufrago
però a lo bonzo
diguem-ne
sí, sí
per dir-ho així
perquè hi ha
un nàufrago allà
que està
en una isla del Pacífic
i que talla al costat
un cadàver
una altra persona
que n'ha ofregat
amb aquest cadàver
es munta
una relació
molt curiosa
molt divertida
en alguns moments
en alguns moments
decau una miqueta
però
ja
la part inicial
des que comença l'acció
fins que surten
al títol de la pel·lícula
que és
Suisse Armiment
hi ha una escena delirant
molt delirant
molt macabra
perquè
està
ell i està fent coses
amb el cadàver
i per què es diu
Suisse Armiment
en la pel·lícula
perquè el cadàver
és com una navalla suïssa
d'aquestes
que té 20 usos
i ell fa servir el cadàver
per les coses
més estranyes
que podies imaginar
per sobreviure
diguem-ne
el cadàver treu gasos
i el fa servir
per
fer projectils
i fer coses
i tal
és una paranoia
és una paranoia
perquè t'explica això
que ho explica a tothom
llavors
és un pel·lícula
tampoc
la destripes molt
perquè tota l'estona
aquesta relació
arriba un moment
en què la relació
del cadàver
evoluciona
diguem-ne
que el cadàver
no se sap
si el protagonista
imagina coses
del cadàver
o el cadàver
i ell va tota l'estona
amb el cadàver
per tota la illa
i arriba un moment
en què
sigui aquest punt de partida
que són només dos personatges
arriba un moment
que de cau una miqueta
cap al mitjà de la pel·lícula
però bueno
això
era inevitable
normal
comencen
comencen a parlar
de coses de la vida
i clar
amb aquest tipus de plantejament
o el diàleg
són molt bons
o si de cau una miqueta
la pel·lícula de cau
però bueno
està bé
però de quan en quan
surt aquesta
aquesta relació
macabra
i aquesta relació estranya
que dius
que vas quedant-te
què passa no?
què vol dir això?
de vegades
et rius
perquè bueno
t'agrada el rotllo
però et rius
jo a més d'un moment
que reia
hòstia
quina paranoia
tota marxa
però és que a més
no m'hi he equivocat
el Daniel Radcliffe
que és el Harry Potter
que és el mort
va guanyar
el millor actor
sí
perquè bueno
el mort
arriba un moment
en què
el mort
té diàleg
el mort té diàleg
un moment de la pel·lícula
no se sap el tema
si és una imaginació
o què
això jo diem
i ja està
un flashback
una cosa d'aquestes raras
ell parla
ell parla
ell també té la seva aportació
a veure quan l'estrenen
que la vull veure
vull dir ja
vull dir
perquè jo aquestes coses
ja s'acostumen a estrener-les ràpides
i jo també soc radito
amb aquestes coses
llavors ja dic
la música tot
és molt indie
molt de pel·lícula així
la càmera molt
bé
els personatges
s'ho treballen molt
el Danny Radcliffe
suposo que va veure
aquesta persona
que ha fet pel·lícules
totes de Harry Potter
i tal
que és un actor
suposo que més cotitzat
però suposo
que li va agradar
el projecte
també surt
l'altre protagonista
que és el que parla
amb el cadàver
és el Paul Dano
que jo sempre el recordo
sí
és el germà gran
de Little Miss Sunshine
ah
ostres
aquell
aquell que volia
Cipidot i tal
i després ha fet més coses
ha fet allò
de la pel·lícula aquella
dels miners
que eren
es deia
Bloody
no sé què
que sortia
amb el
el Sunday
Bloody Sunday
no
no
no
hòstia
no me'n recordo
bueno
ha fet més pel·lícules
sí
no molt conegudes
però és una
més aviat independent
i tal
i bueno
i ho fa molt bé
també
i bueno
és una pel·lícula
molt bizarra
si us agraden
les pel·lícules bizarres
neu
no és una pel·lícula
res de temàtica
ni fantàstica
ni terror
ni res que s'assembli
i bueno
per donar-li el premi
jo no he vist les altres
però bueno
m'ha semblat una mica
un disparo en l'escurió
ara seguirem
som un comentari
per coses bizarres
la setmana que ve
el David i jo
amenacem segur
con la fiesta de les salchitxes
ostres
sí
això sí que és bizarro
però bizarro també
però bueno
així que
segueix segueix
ui ui ui
no porteu els nens
directament
jo encara no l'he vist
he vist
algú
no porteu els nens
és una pel·lícula
d'stop motion
però ja està
una gamberra
gamberra
però molta mala llet
sí sí sí
això m'han dit a mi
sí sí sí
segueix
Nacho
doncs ara anem
a l'altra pel·lícula
l'altra pel·lícula
més clàssica
treint-ho posant
és una pel·lícula
de zombis
una pel·lícula de zombis
com estem molt acostumats
potser massa acostumats
a veure
el que passa
és que sí que és cert
que sí que per donar-li
la millor direcció
suposo que sí
perquè està
té un
bueno
la manera de
les imatges que presenta
els planos aèris
perquè ells van en un tren
diguem-ne
o sigui
l'argument és molt simple
unes persones que van en un tren
de cop i volta
no se sap per què
hi ha hagut una infecció
zombi massiva
i bueno
els tios se'n van enterant
i llavors els zombis
intenten entrar al tren
això és molt clàssic
però totes les imatges
i
el punt de vista
diguem-ne
o sigui
és curiós
el mèrit que té la pel·lícula
és com d'una història
tan trillada
i tan acostumats
i tan machacada
últimament
amb Walking Dead
i amb tot el que estem veient
i tal
el tio treu situacions
d'aquesta interacció
de les persones amb els zombis
i com sobreviuen
i tal
que són originals
al mínim són originals
les imatges
la fotografia molt maca
imatges aèries molt macas
planos allà
amb una certa intenció
molt bona direcció
és l'única el rotllo
Guerra Mundial Z
o no?
no, no
potser no és tan
no és tan megaproducció
no és tan megaproducció
és més
però sobretot
té la manera
i sobretot
les escenes d'acció
són molt bones
perquè
hi ha dos tipus de zombis
avui en dia
els zombis rollo
Walking Dead
que van allà a poc a poc
cases poc matà
i tal
i els zombis rollo
28 dies després
que són zombis rabiosos
que corren molt
que salten molt
que vol
doncs aquests són d'aquests
però aquests molen
i tu veus escenes
i estan tan ben fetes
que dius
aquí algun extra
s'ha matat
s'ha matat el Paco
s'ha matat el Paco
perquè es llençant
d'una taulada a terra
es trenquen els ossos
s'aixequen
i dius
bueno
això suposo
que és tota
s'estan tirant allà
una coxoneta
i està la imatge
superpulsada
però està tan ben fet
es tiren amb un ímpetu
que dius
hòstia
està molt ben fet
això
s'ho ha currat
les escenes d'acció
potser és infografia
no sé com ho fan
no sé ben bé com ho fan
però que està
és molt realista
té molta acció
molt realista
i bueno
és una pel·lícula coreana
que sempre és curiós
veure una pel·lícula coreana
diguem-ne
no és el típic enfoque americano
exacte
al final també té una història
ja del pare
de la filla
hi ha una història
al final que acaba malament
i tal
bueno
si us agrada el gènere
doncs aneu a veure
i si no us agrada
i voleu introduir-vos
en una pel·lícula
que no és
de les més avorrides
perquè no li agradi
doncs aneu a veure-la
o comenceu per això
perquè bueno
ja dic
té una direcció més bona
té el paisatge
té la manera
dels planos
la història
i té
la manera com
resol aquestes situacions
d'ara com
d'intriga
diguem-ne
ara com passem
d'un vagó a l'altre
perquè estan els zombis
no sé què
doncs ho resol d'una manera
imaginativa
que bueno
que no et trobes
en altres pel·lícules
d'aquest estiu
jo somment recomanar
una pel·lícula de zombis
que per mi
és de les més centradetes
a banda de la guerra mundial
que és una cosa
ja pensada en altres nivells
l'amanecer de los muertos
home sí
que està bé
potser que
les diferències
però dins del rotllo zombis
i tal
està bé
té una
això
és ingeniosa
té uns plantejaments
que estan prou correctes
és del Romero
potser del Romero
no sé si és del Romero
és com una següent part
de la primera
no són los muertos vivientes
però és com una
que va a fer després
molts anys després
tot passava dins
d'una mena de centre comercial
una cosa
però molt ben
bastant ben elaborada
però és el Romero
o va de la gama
el Raimi
un d'aquests
algú d'aquests
o ell va estar pel mig
d'alguna manera
és després
però va ser
algú també important
que va fer
ja ho mirarem
i ja ho direm després
i ens falten
sis minutets
podem parlar de la invitació
de la guanyadora
del festival de Sitges
del 2015
que jo crec
que és la millor pel·lícula
de les tres
sí
aquesta dono fe
que l'he vist
i et dono la raó
és un altre tipus
de pel·lícula
tampoc és de temàtica
diguem-ne que és com a molt
un thriller psicològic
tampoc és la
estricta temàtica
de Sitges
però bueno
és una pel·lícula
aquesta pel·lícula
és difícil parlar d'ella
sense destripar-la
per tant
haurem d'anar
amb molta elipsis
amb molt de cuidat
amb molt de cuidado
perquè ja el part
però bueno
sota un punt de partida
bueno
aparentment
trivial
diguem-ne que és un sopar
que hi ha una parella
que fa temps
que no es veu
un grup d'amics
i aquesta parella
es veu
que unies amics
i tal
i fa temps
que no es veuen
llavors aquesta parella
envia
unes invitacions
una invitation
a cadascú
d'aquests amics
per fer un sopar
a casa seva
una mica de sopar
de retrobada
fa dos anys
que no els veiem
i tal
i s'ajunten allà
ja comença a apuntar-se
que
aquesta distància
d'aquests dos anys
és perquè les persones
els que inviten
els anfitrions
han tingut un problema
en la seva vida important
han tingut un trauma
i tal
i bueno
no estaven
per aquest tipus
de celebracions
i ara sembla
que l'han superat
una miqueta
i els amics van allà
molt contents
perquè bueno
però hòstia
mira aquestes persones
ara sembla que estan sortint
una mica del pou
i tant
i anem allà
i anem a sopar
i què diu
el senyor Jaume
em diu
un senyal
i jo li passo la paraula
perquè si m'ho diu així
ah vale
ara queden
3-4 minuts
encara poder parlar
jo penso
que el que acabes d'explicar
ja és prou interessant
com expectació
com expectació
no home
tot això que acabes de dir
és una expectació total
el que pots ja imaginar-te
almenys jo m'ho imagino
és que
que bueno
que ja veurem
que sortirà de tot això
però que
que tu ho has deixat
prou clar
ja no
i faig així
precisament
perquè com que dius
que no s'ha de fer spoiler
o no s'ha d'explicar
no però bueno
jo puc anar més enllà
encara pots anar més enllà
només dic
que
només dic
que en el sopar
el que tu comences a veure
ara el Xesco ens dirà també
pocs temps que queda
comences a veure
que allò no és un sopar normal
perquè comencen a passar coses
que no passen
normalment
en un sopar de retrobada
en el que normalment
es parlen de temes
trivials
de l'actualitat
com a molt
de coses així
comencen
hi ha personatges
que fins i tot
són desconeguts
perquè en el grup
a terra n'hi ha uns personatges
que han convidat
els anfitrions
que no són del grup
i tal
però bueno
aquests personatges
comencen a parlar
d'aspectes de la seva vida
amb una nueça
i amb un
descobrir
les teves intimitats
que es queden
clar
els convidats
es van quedant
com dient
les persones
que les he conegut
fa molt poc
m'estan parlant
d'unes coses
de la seva vida
molt fortes
me les estan explicant aquí
a partir d'aquí
hi ha un dels convidats
els personatges
comencen a se'n compte
que això
hi ha una cosa
que no rutia
que els anfitrions
estan
molt contents
molt
exageradament
alegres
que tothom
té
sap
sembla
que hi ha un moment
que ell se sent
que és un poc
ell mira tothom
i diu
sembla com si tothom
estigués allà
com una conxorxa
el tio comença a fer
la pel·lícula
sempre de paranoies
i a partir d'allà
la situació
comença a evolucionar
i és veritat
que al final
ell
tenia una mica
de raó
i ja
només per deixar-li
al Xesco
vull que parli
no, no, no
és perfecte
el que has explicat
vull dir
que tampoc
ni afegir
potser ni més ni menys
perquè ens refereixo
que tampoc
podem
jo l'únic que sí
que puc dir
així molt per sobre
és que és una pel·lícula
que et fa dubtar
simplement
tu vas veient
i dius
sí, sí, sí
ai, què
sí, no
pot passar
què passa
què passa
és aquest personatge
és un paranoc
exacte
són manies meves
sí, no
estàs vivint
el que viu el personatge
el que el personatge viu
això és lo bo
això és lo bo
diu
hòstia, no
i tu dius
ah, no
i llavors el personatge
al cap d'una estona
diu
o sí
o sí
i per dir
l'última cosa
al final
el rarafons de la pel·lícula
el rarafons moral
és que
hi ha unes persones
que
bueno
que han patit a la vida
un trauma
important
però al final
es veu que són vàries
i que aquestes persones
bueno
així com la gent
bueno
s'ho pot prendre
això de moltes maneres
i amb maneres
extremes
de prendre's
aquest tipus de traumes
i aquestes persones
acaben prenent-se
d'una manera extrema
que és la que acaba
donant el desencadenant
final de la pel·lícula
és una mena
com de catarsia extrema
catarsia extrema
que és el que dic jo
que és el que dius
vinga va
aprofitem
i llavors
és veritat que
bueno
no, no
ja està
callo
no
perquè realment
la pel·lícula
té una línia
molt determinada
i realment
que la cosa
doncs bueno
tot se desmadra
com moltes pel·lícules
llavors agafa una altra línia
visual
que és diferent
de la primera
però bueno
és el que hi ha
val la pena
val la pena
val molt la pena
val la pena
que és molt correcte
sí
la fuck
que partirem pedes
très
saltes
et tracto així perquè sí que saltes
a partir d'ara, a partir d'ara, senyor Vidal
li diré, eh, vull dir que sempre
senyor Don
molt bé, molt bé
doncs ens retrobem la setmana que ve
o això tanta festa pel que al mig
ja veurem què passarà, però bueno
és la castanyana
exacte, però bueno, ja ho solucionarem
i si no, doncs, bueno, no passa res, clar
si no, doncs mira, ens tornem a escoltar
i si no, d'aquí poc ens tornem a trobar, seguríssim
molt bé, doncs fins aviat
Bona nit
Bona nit