A l'escoltes, per mi un desdent.
Nos comencem un dijous més al Babilònia
i ho farem sense més dilació
perquè tenim tantes coses que explicar avui
que gairebé no tenim ni temps, oi que sí, Rosa?
Buah, no sé, no sé, hem d'anar corrents.
Vinga, va, ja comença.
Ja, ja, ja, perquè és que tenim una hora.
Ja està, vinga.
Però passa volant això, eh?
Avui ni presentació ni res.
Avui res, avui directament.
Nacho.
Al gra.
Molt bé, doncs aquí hi tenim una hora
però ho farem com si fos una hora i mig.
Exacte.
Farem una tera de relativitat especial aquí,
una mica a la ràdio i ho estendrem.
Totalment, totalment.
Que posi l'ordinador en marxa a la gent.
Exacte, exacte.
És el que tenim al cervell.
Molt bé, doncs ja estem aquí,
és 4 de Castilla, que es diu, no?
Que ja m'agrada.
Xesco, què tal? Hola.
Molt bé, molt bé.
Una tarda.
Jo sé això que hi ha a la meva peixera,
nedant, eh? Vaig far aquí nedant.
Gluc, gluc, gluc.
Sí.
Bueno, les 4 de Castilla.
El xesco?
No, no, no.
No sé.
Bueno, esto...
Hem dit que no es volia entretenir la presentació.
Exacte.
Jo soc català, però de pare andalús i de mare murciana.
Vull dir, jo soc una barreja, una cosa...
Vull dir, així he sortit de...
No sé, de raro.
Això és el país, va.
Com rara és pristila.
No, és...
Parlem avui de cinema...
Ai, de cinema.
D'una comèdia musical, en aquest cas, en forma de teatre,
que és Pristila, reina del desierto,
que en aquest cas s'ha fet en la versió teatral.
El cinema ja va ser una autèntica sorpresa.
I el musical és molt divertida.
La Rosa l'ha vist, també l'he vist, però la Rosa...
Tu també l'havies vista, l'havies comentat.
Sí, ens ho explicarà.
Seguirem parlant també d'exposicions.
L'exposició que hi ha al Cau Ferrat de Ramon Casas,
allà a Sitges,
que també veurem aquesta temàtica.
I, en quant al cinema,
doncs dedicarem una estoneta als Premis Gaudí,
que van ser fa quatre dies, no?
Correcte.
Exacte, no?
Que va ser el diumenge passat.
I llavors, a partir d'aquí, doncs,
parlarem d'algunes pel·lícules que també,
arran d'això, doncs,
hem pogut veure entre tots, no?
I comentarem, doncs,
un monstre, hi hauria d'haver-me una altra vegada més, no?
Alguns diran que és mac,
altres diran que no tant.
Parlarem de Les amigues d'Àgata,
també, que és una pel·lícula que he pogut veure,
també una miqueta d'afraudat,
però, bueno, Cerca de casa,
bueno, ja veurem de les quantes, eh?
En Ray Borni...
I també, doncs,
tindrem temps per parlar una miqueta,
ja fem un avenç, no?,
del que serà els Goya, oi que sí?
Sí, sí.
Nacho, amb Tarde per a la Ira.
Exacte, que hem comentat,
però ara comentarem més.
Exacte.
I si tenim temps,
parlarem de Nightcrawlers
i parlarem de Captain Fantastic,
vull dir que són dos grans pel·lícules,
immenses, cada una amb la seva línia,
i, bueno, per tant,
avui tenim unes pel·lícules
i uns temes de luxe, eh?
També, doncs, després del Jaume
també ens farà un petit comentari
sobre, o potser, a lo millor,
comenteu així rapidet
la mort de John Hart,
d'aquest gran actor,
i també de la gran presentadora
Paloma Chamorro, no?,
de l'Edat d'Oro, no?,
qui no recorda aquells pentinats,
aquells crapats que portava ella, no?
Sí, sí, sí.
Jo recordo, a més,
a la Televisió Espanyola,
si alguna cosa té,
és que té uns programes magnífics
que fan retalls, no?,
de Cachitos de Lerro i...
Sí, sí, sí, hòstia.
...i l'homo i tal,
aquestes coses, no?,
i apareix ella de tant en quant, no?
Sí, clar.
I amb unes entrevistes
conflictivíssimes, no?,
posar-me un McNamara
borratxo absolutament,
i fumat,
de totes les coses
que et puguis imaginar,
i, bueno,
és un àmbit que als anys 80
va ser radicalíssim,
oi que sí?
Sí, sí, sí.
Allà la gent va bé,
no?, els inhumanos...
Sí, havien sortit d'allà,
de la dictadura,
i era el moment,
suposo que ha estat el moment
més interessant, no?,
dels últims anys,
perquè després la cosa...
Sí.
Però, bueno,
en aquell moment hi havia
molta vitalitat allà,
moltes ganes.
És que haurem de parlar un dia
de tota aquesta gent, no?,
que va sortir, no?,
d'aquell primer Ramoncín, no?,
vull dir,
amb aquells temes
de marica de terciopelo,
sí, sí,
i sal de naja,
i tot allò, no?,
o els inhumanos,
o els ilegals, no?,
sí, sí, sí,
bueno, totalment.
És que va ser tota una peña?
Sí, sí, sí.
Allò el valideu és
siniestro total, no?,
paràlisis permanente...
Allò és molt cañero, allò.
A mi jo mola molt, eh?
No es coneix tant, eh?
Sí, sí, sí, sí.
No, no, no, sí, sí, jo...
Els mateixos derroteros que jo, eh?
Va fort.
L'únic que al final
em vaig fer pijo,
llavors em va començar
a veure d'ombres G,
Simple Minds, no?,
vull dir, clar,
i al final vaig acabar
unes marques.
Va ser a les festes
i volia estar allà ballant
amb les nenes.
Exacte, exacte.
No quedava un altre, no?
O t'enrotlla, o t'enrotlla.
Ahí está.
Molt bé.
Si pot anar de pijo,
si no ho ets?
Sí.
Bueno, molta gent va.
Clar.
Però els anys 80
va ser una mena de...
De projecte de pijo.
Sí, sí, sí.
Els anys 80 va ser
com el que era heavy metal,
no?,
que era una forma de ser,
tu podies ser pijo.
Sí.
I llavors jo vaig ser pijo,
ai,
d'haver-hi una bestiesa.
Bueno,
perquè Sant Just,
ja està, no?,
i deixo així la cosa.
I a partir d'aquí, doncs...
No, això és Sant Cugat.
No, això és Sant Just.
No, no, no, no, no, no,
però Sant Just amb aquella...
Home, a veure...
Oi, vaja, que la liarem.
Deixem-ho, deixem-ho aixem-ho.
Que ens fiquem aquí.
Ens fotrem en quatre embolats.
Hi havia un lloc que es deia La Raconada,
que hi ha Sant Just,
que era un lloc així,
doncs que anàvem a dos espijos,
i anàvem tots de tontos, de marca,
vull dir...
La marca res,
el que et podies permetre.
Privata.
Exacte.
Jo tenia dos jerseys privates
que me'ls canviava
perquè no em donava més l'economia,
no?,
dos jerseys Adidas
i unes bambas Nike
i unes Adidas
i anava canviant.
No tenia un gran fons d'armari,
però ja colava la cosa, no?
Bueno, això era...
Però passaves com a tal, vaja.
Sí, però això era habitual, eh?
Sí, sí.
En aquell període...
Vale, fora.
Jaume, John Hart.
Parles de John Hart
i ara parlarem de la Pristila,
tot seguit, eh?
Oh, John Hart i la senyora Emma...
Aviam, l'Emmanuel Riba, també,
que també ens ha deixat
aquesta setmana passada.
Ah, doncs no me'n recordaves.
Sí, aquesta és aquella senyora
que va fer aquella pel·lícula
a mort del Haneke.
Sí, sí, sí.
Hi ha una persona gran i tal.
Me'n recordo, me'n recordo.
Aquí la veig amb una fotografia
precisament de quan rodava la pel·lícula.
No vol dir que faci mala cara.
Fixeu-vos a vosaltres que ho podeu veure.
Vull dir quina cara més agradable.
Home, molt saludable, no?
Molt saludable, exacte.
Que en aquella pel·lícula
el que representava
és de quina manera
es pot arribar a destruir un home.
Exacte, no?
D'una manera clara, eh?
Evident.
A part que ella també es destruïa, evidentment.
és d'una altra vessant, no?
Molt important.
Jo penso que és...
Recordeu que, per recordar-la bé,
o sigui, perquè no se'ns esborri,
que jo ho he sabut avui,
aquesta xicota és la que va fer
aquella Hiroshima Bonamur, també.
Oh!
Aquella famosa.
Era ella?
Era ella.
Ostres, clar, és que no vaig
ajuntar una cosa amb l'altra, clar.
Clar, perquè és que fa molts anys,
era una a l'altra.
Doncs 50 anys.
La veritat és que
jo quan he sabut que havia fet aquella
i, buah, dues pel·lícules,
jo crec que impagables, no?
Exacte.
Entre moltes altres, evidentment.
I llavors, el senyor John Hart,
bé, aquest jo,
l'home elefant em va flipar molt.
O sigui, és d'aquelles pel·lícules
que penso que és
extraordinàriament molt vàlides,
perquè probablement sí que ho saps
que pot existir situacions com aquestes,
però que a més a més te les presentin
i a més a més veigis aquesta misèria humana
de la manera que
que hi ha persones que d'una manera tan natural
doncs pot arribar a l'exhibició
de persones amb una característica com aquesta, no?
Quan veritablement el que s'està fent
d'una manera clara
és precisament lluitar
contra les diferències del tipus que sigui,
la veritat és que és molt interessant.
També havia treballat amb Express a mitjanit,
ja fa molts anys,
el doctor Boo i quantes i quantes...
Alien, el doctor Passajero.
Sí, sí.
La famosa escena que li surt al bitxo de dins
és ell, és el John Hart, el jovenet, eh?
Sí, sí.
Alien.
És un clàssic, és una escena clàssica
ja de l'història del cine.
Sí, sí.
Saps quina és?
Sí, és una...
Dues pel·lícules que recordo molt bé,
anava a dir una.
Sí.
És La porta del cel,
una pel·lícula del senyor Simino.
Sí.
Jo crec que no s'ha fet cap western com aquell.
Bé.
Evidentment, de glamour en té poc allò.
Ja ho sé.
És veritat.
La tinc una miqueta perduda,
però sí que l'he vist.
Però molt perduda, exacte.
I llavors una altra pel·lícula
que també va interpretar
va ser la mandolina del capità Cuarelli,
que també és una meravella aquella pel·lícula.
Jo aquesta no l'he pogut arribar a veure.
Jo sí, la vaig veure.
Des coses que no veus.
En fi, en podem trobar a piles
perquè va treballar a Vendetta.
S'ha parlat d'un...
Per exemple, ve de Vendetta.
Ah, ve de Vendetta, sí, senyor.
Era el senyor que sortia a la imatge,
el duell de la pel·lícula.
Sí, sí, sí.
L'altre i el definien com un secundari d'or.
Jo crec que sí.
Més que com a protagonista,
que ha fet protagonistes,
però com a secundari sempre ha quedat bé John Hart.
No bé, és que és un magnífic actor.
Llavors, a partir d'aquí,
són d'aquelles persones que sempre
són recurrents en algunes pel·lícules
que van apareixent, no?
És com el Richard Attenborough, no?
Que surt per allà de tant en quant,
fent alguns papers, no?
Vull dir que, no sé, per dir alguna cosa,
d'aquests grans senyors de l'escena americana i anglesa,
bàsicament anglesa, no?
Que són aquests grans.
És que n'hi ha piles aquí,
estan moltes d'elles esmentades,
express a mitja nit,
una pel·lícula d'aquelles impagable,
també en tots els sentits.
Bé, el recordarem.
I tant.
Jo el que crec és que els actors,
i cada vegada ho tinc com més descobert,
probablement els identifiques,
per moltes pel·lícules que hagin fet,
els identifiques bàsicament
amb alguna pel·lícula que realment estan sublims, no?
I és com si fos aquella imatge.
Precisament dic això,
perquè ara s'ha estrenat una pel·lícula,
que és Err no sé quantos,
que en definitiva és un senyor
que interpreta 27 personatges.
Ah, sí, múltiple.
Múltiple.
Múltiple.
Quasi la vaig a veure.
És la Shyamalan, no?
Però, sí, exacta, exacta.
Exacte, la Shyamalan.
No expliquem,
d'aquesta pel·lícula, sobretot,
a mi m'han dit que no veieu el tràiler.
Ah?
Perquè el tràiler...
Doncs jo l'he vist.
A la tele.
Ara ja no pots veure la pel·lícula.
A la tele te'l posen.
A mi m'han dit que el tràiler fa bastant espòiler.
I que si veus el tràiler,
tens idees del que passa.
Jo m'imagino el que passa.
Ja t'ho dic, no diré res.
No sé si el tràiler,
potser és més reduït el que posen
o el que posen al cinema
és més ampli,
ja t'ho expliquen tot,
però jo crec que alguna crítica...
Són 20 segons.
Pim, pam, pim, pam,
però veus que per...
Bum, canvia de coses
i dius que li passa a aquest home
que canvia i el que fa
i el que deixa de fer
i el caràcter i el que...
I l'altra dia va sortir
i vam parar la...
Ui.
Bueno, no ha passat res.
No, no.
Vam parar la televisió
però així com a plomba,
a saco, no?
Perquè no veu res.
Aquest home, clar,
una de les coses que té
com un segell d'identitat
és aquest final
o aquest giro que fa, no?
I clar,
si ja tu trobes...
Clar, ja està fet.
L'entrada...
Molt bé.
Bueno,
doncs aquesta serà...
Perfecte.
Jo penso que ens passa amb tots, això, no?
Vull dir que aquest senyor
interpretarà 27 formes de ser, no?
I jo crec que actors
que han fet 100 pel·lícules,
per exemple,
n'hi ha alguna d'aquelles
que és la que...
que és la que predomina després en valdes.
Això sí que sempre recordes, no?
És que és curiós la recordes, no?
Bueno,
la memòria selectiva.
Doncs alegrem una miqueta,
aquest moment així,
una miqueta de desaparicions.
Rosa,
amb la Pristila, no?
Que sí,
és divertidíssim, no?
Sí,
molt divertida.
Ja ho pensava dir,
com la presento?
Molt divertida.
Molt divertida,
molt humana també.
Molt humana,
senyora.
Perquè el viatge
és una road movie
i és un viatge interior.
És el viatge a través del desert,
del desert d'Austràlia
i és un viatge cap al seu interior,
no?
D'aquests tres personatges.
Sobretot,
està basada...
Bueno,
està basada,
sí,
és que és així,
és la pel·lícula
que s'havia estrenat,
no sé si era dels anys 80,
no sé exactament quin any.
Fa uns quants.
D'ells anys 80,
és una pel·lícula icònica
que era del...
del...
Estefan Elliot,
australiana també,
de la nacionalitat australiana.
No ho tenia present.
Sí, sí.
I bueno,
és el viatge aquest,
però és un viatge interior
d'aquests tres personatges,
un transsexual i dos...
Bueno,
el que fan és de Queen,
no?
Bueno,
fan un espectacle
de variedades i tal
i es dediquen a això,
no?
Bueno,
és acceptar-se,
ser conseqüent
amb la vida
que has triat
i fer-te respectar,
respectar-te a tu mateix
i fer-te respectar també,
que Déu-n'hi-do
no ho tenen fàcil,
eh?
A la pel·lícula,
això es veu més...
és més dura,
la pel·lícula,
en aquest aspecte trobo,
eh?
És més crua.
En canvi,
no massa,
eh?
Perquè després ja queda
dolcificat,
no?
Però el...
Clar,
el teatre tampoc no pot fer
molt desagradable,
no?
Sí que s'intueix una miqueta,
el que podria passar si no
arriben els amics a ajudar-lo,
no?
Clar.
Però és que estem parlant
de l'Astràlia profunda.
Clar.
que et recorden una miqueta també
l'Amèrica,
la Nord-Amèrica profunda,
no?
Exacte,
exacte.
I a més estan allà en plan country
també,
i clar,
aquells vaquers,
aquells...
És que és la mateixa idea,
exacte,
és que estem parlant del mateix,
no?
Semblant,
sí.
Jo no sé,
l'Astràlia...
Sí,
la natura dura,
inòspita,
no?
Que fa persones molt,
això,
molt dures
i que són molt tancades,
no?
De la forma de viure,
no?
En canvi,
aquests tres personatges
els que representen
tot el contrari,
no?
La alegria,
la normativització
de tot,
de les maneres de viure
i de qui n'hi ha
moltes famílies possibles,
no?
Molts models
i moltes formes
de tenir família,
no?
I la lliçó final
que dona el nen,
perquè això no es diu res,
no?
Un d'ells té un nen
que clavó el viatge,
l'objectiu del viatge,
de fet,
enreda els altres dos companys
per anar
a una altra ciutat,
a l'altra punta del país,
per conèixer el seu fill,
no?
Que no el coneix encara,
ell havia estat casat
amb una dona
i llavors havia tingut un fill,
no?
Doncs, bueno,
el nen d'ells és el que dona
després, no?
Perquè és qui més
els accepta,
no accepta,
és que ho veu
amb una naturalitat
increïble,
supernormal,
una naturalitat impressionant,
és el meu papa,
explica'm un conte
i fes-me la imitació
de l'Elvis Bredd i tu.
Sí, sí, sí,
exacte.
I ara,
i de la mar de bé.
Però és fil parlant
de la pel·lícula,
vull dir que la gent
que hagi vist la pel·lícula
no és que estiguem
trencant el vestruç en res,
vull dir,
al contrari.
Però guanya molt,
clar,
en frescura,
en proximitat,
és molt divertit,
el vestuari,
ja abans li comentava.
És magnífic.
El vestuari,
és impressionant,
divertit.
Però és molt semblant,
és el de la pel·lícula,
clar,
no hi ha hagut
molta variació al respecte,
no?
Aquells vestits de xancles.
Genial,
el corus,
els corus són meravellosos.
I ballen molt bé,
també.
Exacte,
baixen del cel.
Canten,
ballen.
Baixen del cel,
alguns,
vull dir,
i com canten aquestes noies,
vull dir,
quina passada,
és a dir,
a part de la selecció musical,
les cançons ja veus.
Disco 78-79,
Madona,
Village People,
Tina Turner,
Gloria Reynos,
en penso que hi ha alguna.
No hi ha dos,
la Gloria Reynos,
està la Will Survive
i està el
Allem Guarayem,
és a dir,
són uns clàssics d'aquests
de la música petarda,
d'aquesta línia,
no?
I clar,
i és un públic específic,
li encanta la gent
que hem viscut l'època disco,
i sobretot li encanta
a un públic més específic,
vull dir,
que a sobre això
encara és el que són
a les seves discoteques,
els espais vitals,
també,
vull dir,
que és una posició
molt agradable,
no?
I acabes ballant.
I tant,
és el que t'anava a dir,
connecta molt bé amb el públic
i t'integres molt
i acabes ballant.
Sí, sí, sí,
i al final ho diuen,
aixequeu-vos,
o acompanyant allà
amb les mans,
picant de mans.
Aixequeu-vos i balleu-vos
i al final acabes ballant.
Molt bé,
una sensació de plenitud
i d'alegria
i de vitalitat,
i rius.
I a més,
és que té la sensació
que realment
estan atreveçant el desert.
Hi ha petites coses
de la scenografia
que fan veure
com sota un cangur,
sota un koala
i dius,
mira,
moltes estampan
pel desert.
Però també
el curiós
és que fan
comentaris,
allò que es diuen,
ponen morfilles
de coses actuals.
Ah, sí.
Aleshores fixades
en el detall,
vull dir,
coses que estan actuals
al moment
fan un comentari,
no sé,
sobre el Rajoy
per dir alguna cosa,
no sé,
no me'n recordo d'aquí.
però una cosa
vinculada
amb el d'ara.
Allò s'està molt bé
perquè no és allò
que diguis
l'any 92
és la pel·lícula,
em sembla
que és el 91-92.
Jo crec que sí,
tant.
Sí, sí, sí,
va por ahí,
jo crec que sí, no?
Sí, sí, sí.
No l'estic segur.
Sí, pot ser.
Però vaja.
No,
ho dic perquè
això és a l'època
d'Alexandra i Alexis,
vull dir,
d'aquells cinemes
de Rambla Catalunya,
que recorda Jaume,
que hi havia allà,
i era aquell cinemes.
Deu estar obert.
Doncs superxula,
molt sentit a l'humor
i molt propera.
No callis, Rosa,
no callis.
Segueix parlant.
Segueix.
Ramon Casas.
Ara en Ramon Casas,
ens anem a l'altra banda,
no?
També,
una experiència també
maquíssima,
molt plena.
Els quadres
d'en Ramon Casas
són preciosos,
meravellosos,
i a més,
no només hi ha quadres seus,
també hi ha quadres
o bé de pintors
que ell podia haver begut
d'aquesta font
o bé d'alguns altres
que també es van inspirar
amb ell, no?
Per exemple,
hi ha quadres d'en Sorolla,
de Picasso també hi ha alguna cosa,
d'en Rossinyol
n'hi ha moltíssima cosa també.
És que eren cul-i-merda.
Sí, sí,
anaven junts a tot arreu.
Perdoneu,
però és així.
Anaven junts a tot.
És així, sí, sí.
Clar.
Sí, un car diumple
i queda més.
També.
Va, però avui estem així en pla...
La contendència, de vegades.
Home, van ser amb els que van fundar
els Quatre Gats
i amb el Miquel Utrillo, no?
Sí.
Que van fundar els Quatre Gats
i el Picasso, no?
Sí, senyora.
I, bueno,
el Quatre Gats va estar obert sis anys,
però, bueno,
l'amistat d'aquesta gent era contínua.
A veure, en Ramon Casas
és el pintor de la modernitat.
Sí, senyora.
De fet, l'exposició es diu
La modernitat anhelada.
I era la modernitat,
ell, de fet,
de no només aquests quadres
que pintava,
us en recordo,
que pujan en el tàndem de bicicleta
o aquell de l'automòbil
que van allà
amb una sensació de velocitat
i estan allà
amb aquell abric de pell
o de plomes.
Això és més aviat cartelleria,
bàsicament.
És una mena cartelleria
passada per la línia de la pintura.
Sí, exacte.
Clar, a partir d'aquí...
Les noies nues...
És que són coses molt maques, eh?
Exacte, és el pintor que estava...
Ho deia perquè ell també,
a l'exposició surten fotografies d'ell,
que ell surta amb el Rossinyol,
que surta a tot arreu,
surten tots dos,
doncs això o ve muntant amb bicicleta
o ve amb l'automòbil.
Vull dir que això era la modernitat.
Era una persona
que estava molt, molt, molt al dia.
Home, era d'una classe burguesa bé,
ben acomodada.
Us recordo que ell,
la seva família,
va comprar després
al monestir de Sant Benet de Bages,
a Sant Fratero de Bages,
i el van restaurar
i és un monestir com romànic,
té una part restaurada,
després una part així més modernista,
però bé,
és molt agradable de veure, també.
Estem intentant tota l'estona
evitar la paraula interessant.
Per una raó que explicaré.
Ara m'he perdut jo, ara, eh?
Una mica de suspensió.
Hem d'obrir el vocabulari,
hem d'enriquir el vocabulari.
És el macbuffing,
correcte,
és el programa.
Macbuffing total.
Exacte,
això és com una pel·lícula de Fitchcock,
vull dir.
L'exposició està,
és molt maca de veure,
bé,
hem fet una triada
de quadres preciosa.
Bé,
la procedència dels quadres
és molt variada,
des dels quadres que venen
d'Almanac,
de col·leccions particulars també,
alguns de la Biblioteca,
Museu Víctor Balaguer de Vilanova
i la Gertrú també,
del Museu de Montserrat.
De Montserrat.
Xesco,
que tu ja ens explicaves
que ja n'hi ha una bona col·lecció.
Jo n'hi he estat,
el Jaume sí que m'ho he vist.
Ah,
és el Jaume.
Perdona,
el Jaume ara m'hi he despistat jo.
Una cosa magnífica,
però ell l'ha vist,
jo encara no he pogut veure-la.
Diu que n'hi ha almenys 20 quadres,
no?,
d'en Ramon Casas allà.
Sí,
n'hi ha molts,
n'hi ha molts,
n'hi ha molts.
Doncs això,
venen de diferents,
fins i tot algun del Tissen.
Allà tens una mostra
de la literatura,
de la pintura.
Ei,
Jaume,
quan tornis a pujar a Montserrat,
diga-m'ho,
que t'acompanyo,
que li vaig a veure,
i veiem,
jo fa que no puja a Montserrat.
Sí,
podem quedar,
deu anys.
Podem quedar,
jo no l'he vist tampoc al museu.
Jo sé que cada any puja a Montserrat,
no?
Tu podies cada any a Montserrat,
no?
A peu.
No.
Home,
el seu seria a peu,
no?
Fem l'excursió a peu,
va.
L'he pujat.
Des de Monistrol,
no?
Dic des de Sant Jus,
des de Monistrol,
home,
es pot fer,
és mitjoreta.
Farem culet,
farem culet,
no?
Llavors posarem allocatxes,
no?
Sí.
Clar.
I després menjarem bé també.
Aquesta,
clar,
clar,
clar.
O portem al pícnic o mengem allà?
Això normalment ho fem al novembre.
Ah,
bona època.
Sí,
ja us aviso.
Fa calor.
De fet,
no,
és ideal per caminar-s'hi.
Clar,
clar,
clar.
Bé,
l'exposició està una miqueta organitzada en cinc àmbits,
que és la porció bohèmia de la vida de,
això de fer referència als quatre gats,
amb la vida del que ja s'havia muntat,
i també quan ell va anar a París,
que va fer diverses estades a París,
també va veure de tota la influència de l'art,
del modernisme,
de tot el que s'estava fent allà.
Però en vell tenir,
i és un altre dels àmbits,
que és la paradoxa de l'artista modern.
a pesar,
o malgrat tota aquesta modernitat,
ell continua pintant imatges o temes molt clàssics o pinturesc,
com podrien ser els toreros,
les manoles,
gent molt popular,
molt del poble molt així,
però bé,
també era perquè estava de moda,
i s'entenia que era com un tòpic,
que era el que definia la cultura d'aquell país.
Però és que estava de moda.
I estava de moda.
És el problema.
Fins i tot els pintors francesos els pintaven,
doncs ell ha més sentit, no?
O sigui, hi havia bufes per enganxar les mandoles i els toreros,
que feien fortún i que feien cases.
És que el fortún no acabava els quadros.
A fortún hi treien de les mans,
ell s'ha fet el seu,
no sé com es deia,
el fons no sé què,
el senyor que li portava,
el marxant.
A cases no,
però a l'altre és que hi ha obres inacabades,
i perquè li agradava el tema de l'exotisme,
l'època del romanticisme,
molt a molt,
les franceses,
això del nord de França,
les noves colònies,
aquesta cosa,
sortir d'aquell París fosc i gris de les indústries,
Buf, és que hi ha molta història aquí.
Clar, després era el tema també
de la poètica de la multitud,
i fixeu-vos com es diu
la poètica de la multitud.
Ell no pinta la revolució,
ni el tema,
pinta masses,
pinta, per exemple,
a la sortida de la processó del divendres sant,
Garrotevil,
que hi ha les execucions aquelles
que eren públiques,
i era com una distracció,
era també com un espectacle pel poble,
però té diverses pintures així,
com surto molta gent,
o jo què sé,
o el rei Alfons XII,
en desembarca al port de Barcelona,
no sé què.
Però amb el sentit de pintar-les
poèticament,
artísticament,
estèticament,
no hem de donar-li una intenció
de revolució
o de conscienciació social,
o de revolta social,
no.
Pinta algun tema també,
la setmana tràgica també té algun quadre,
però sempre,
del punt de vista estètic,
ha passat això al carrer,
com si fos una fotografia,
però sense donar-li aquesta connotació
realment social,
això no.
No crea filosofia, vaja.
Exacte.
O ideologia.
És el que estava succeint,
el que estava passant,
en aquell temps,
la gent sortia al carrer,
doncs mira,
doncs també ho pinto.
Molt bé.
Les dones també,
no, no, no,
res,
les dones,
també que ella comença a pintar,
dones,
a part d'aquell pinten us preciosos.
A la portada de vis,
a la Júlia Pereira,
aquí al darrere,
obre,
aquella d'allà.
Aquella va ser la seva última amant.
La seva dona.
La seva última dona,
exacte.
La seva dona,
era una noia de 17 anys,
quan es van conèixer,
que era venedora de flors
i de coses així pel carrer,
i ella, bueno,
va ser la seva amant
i després amb el temps
també es van casar.
Això li va suposar
el rebuig total
de la seva família,
que no volien saber res,
bueno,
la seva família
i del seu entorn social.
No en tenien això.
Massa jove, massa jove.
Massa jove
i d'una condició social
molt senzilla,
clar.
Vaja, vull dir que
per aquella època això era,
és que ells jugaven a ser bohemis
a Montmartre
i tenien imatges així,
però després
no es mocaven en mitja màniga.
Avui estic una mica
de fluïts,
no sé què em passa avui o avui.
Estàs escatològic.
Estàs posant-ho aquí,
de llaroc, eh?
Tapa escatològica.
I ja està,
a part de pintar aquests nus,
que ja dic,
són preciosos,
també pintar
a senyores així
més burgueses,
en plan el Dolce Ferniente,
que sé si l'anguida,
que sé si cansada que estic,
que vinc de l'òpera,
que això és molt cansada.
Oi, m'encanta aquesta de...
Allà estirada ja
en el divan aquell, no?
Cansada.
Jo era que estic cansada
o descansada
o no sé fatigada.
A més,
posa el títol al quadre,
el Marc,
ho posa.
Però és genial,
perquè ve fatigada de l'òpera.
Clar,
i ve tot amb tot el vestit.
No puc més aguantar...
Com si això cansés,
oi?
És meravellós.
Sí, del romanticisme,
la dona havia de ser així
molt blanqueta,
molt etèria, no?
Que guai, que guai.
Oi, doncs mira, aniré.
O després les dones
llegint,
les dones llegint,
ja fent altres activitats
que ja no són,
no eren tant femenines,
que eren ja una mica
més modernes, no?
Dones llegint,
dones jugant a tenis,
a lo millor passejant
amb bicicleta també,
o amb automòbil.
Que són les que són controlades.
Bueno, està bé.
Molt bé, molt bé,
doncs veurem.
I on està això?
Val molt la pena.
El Palau Maricel,
a Sitges,
que és el palau que hi ha
just al costat del Cau Ferrat,
si vols pots fer la visita
combinada a les dues coses,
i si vas diumenge
pots fer la visita combinada
també al Palau Maricel.
A les 12 fa la visita guiada
i després tu t'estàs allà...
Sí.
Molt bé, ja ho saps bé.
Molt bé, molt bé.
Doncs ara passarem al cinema,
però abans de passar
començarem a parlar
dels premis Gaudí,
parlarem de Tarde d'Ira
i altres coses.
Llavors, el que farem
si serà una cançoneta
i com la setmana passada
vam comentar,
doncs a la mort de la Bimba Bosse
i no teníem res,
doncs ara sí que recuperarem
una cançó,
l'única cançó.
A veure,
ella va tenir un grup
que se deia Decadilax,
que va sortir re
fa qüestió de 4 o 5 anys,
em sembla,
no m'ho he equivocat,
potser una mica més
amb una música molt més...
Bé, potser una mica més
dels anys 50, no?
amb Miguel Bosse,
amb aquell papito
que va treure, no?
I va fer la versió
del Comun Lobo,
molt correcte i molt guai.
Molt bé, sí, sí.
I va demostrar,
doncs,
aquesta noia,
doncs,
que ho feia molt bé.
Vaja,
doncs,
escoltem-la.
Parece que
el miedo
ha conquistado
tus ojos negros
profundos
y temblados
¿qué va a ser
de ti?
¿qué va a ser
de ti?
Tante razón
vigila
mi destierro
me he condenado
y en ellos
yo me encierro
¿qué va a ser
de mí?
¿qué va a ser
de mí?
¿qué va a ser
de mí?
¿qué va a ser
de mí?
Miente
me he
y di
que no estoy
loco
Miente
me he
y di
que solo
un poco
Miente
me
Miente
me he
si yo me
pierdo
Miente
Miente
Miente
me he
Mi corazón
salvaje
y estepario
lamió
poemas
caídas
de tus labios
¿qué va a ser
de mí?
¿qué va a ser
de ti?
¿qué va a ser
de mí?
¿qué va a ser
de ti?
Tu pecho
es
tan cruel
como
bendito
tu cuerpo
en fin
va a venir
laberinto
¿qué va a ser
de mí?
¿qué va a ser
de ti?
¿qué va a ser
de mí?
¿qué va a ser
de ti?
Miente
me
me
me
que
no
estoy
lo
con
miente
me
me
me
que
soy
un poco
miente
pues bueno
hemos escuchado
este tema
que nos recuerda
la Bima Bosé
y el Miguel Bosé
y
sí, sí
ballada aquí
sí, sí
es la canción que tenía
es decir
es va reinventar
Miguel Bosé
hemos confesado
aquí también
a Afición
que vosotros
abans explicabas
que os agradaban
a hombres
¿qué?
estas cosas
a mí Miguel Bosé
yo soy de Miguel Bosé
yo no era de Pecos
ni aquestas cosas
yo aquest dimensio
aquest dissabte
vaig anar a sopar
amb una amiga
que es de dir
de l'aniversari
que té tot
lo de Miguel Bosé
es forofa de Miguel Bosé
va als concerts
quan ve a Barcelona
té tot el mercandall
i tal
o tot el que vulguis
bueno
tant no arribo
és fan de pòster
que es diu
vull dir
d'aquestes de penjar
a casa de mal pòster
molt bé
aquí de club de fans
vamos
no yo no
tant no
molt bé
doncs bueno
doncs el que farem
serà parlar de cinema
comencem per una mica
a les Premis Gaudi
si et sembla Rosa
que te la vas
amb passat
però és que bueno
valia la pena
era mena
era mena
i van complir
el fet de l'hora
de fer els agraïments
ho van complir
eren molt curtets
molt escoltes
clar
molt bo
jo sortia el fum
com dient
us cremarem
no vull dir
com no
vull ser un fum
al davant seu
com dient
el fum s'ha comentat
però anava molt bé
perquè de seguida
ja tallaven
se n'adonaven
que es passaven de temps
és una cosa molt visual
i que està molt bé
va estar molt bé
jo és que l'any passat
va ser allò de la Rossi de Palma
que van ser com una gala conceptual
que van intentar fer
que va ser terrible
jo és que
no vaig enganxar
clar
és que van voler ser
com una mica surrealistes
però surrealistes
de concepte d'alí
per aquesta idea
que unes coses
no vaig entendre res
llavors aquesta vegada
ens ha agafat el Bruno Oro
que fa
les imitacions
no sé què fa exactament
del Polònia
i el
no sé quines famicacions
em sembla que feia
el president
allà feia
el Mas
feia diverses coses
feia bastantes coses
però per mi
l'ideal va ser
que el presentador
no ens va enfarfagar
és a dir
va fer les seves aparicions
va fer un primer musical
quatre o cinc cosetes
i va ser tot el protagonisme
per als presentadors
que presentaven
les nominacions
i per als guanyadors
llavors
a mi és que amb això
jo ho agraeixo
perquè tant
ego, ego, ego
allò que dius
no queda bé
per mi
jo crec que va ser
molt suau
molt correcte
el que sortia
estava molt ben dit
molt simpàtic
i a mi
jo no em vaig cansar
de veure el Bruno Oro
m'entens?
vull dir que no va ser excessiu
de presència
fins i tot
va haver-hi a fer un sketch
d'autocrítica
que començaven
estaven
altres presentadors
d'altres edicions
hi havia
l'Àngel Jatzar
la Clara Segura
la Clara Segura
i
el que fa
el
el foraster
o el foraster
ja ho direm
Oriol no
no
ara ho diem
ara ho diem
i llavors
tots tres
s'estaven queixant
precisament
del presentador
i llavors
quan ja arriba el torn
em veig
que m'agrada
que fa aquest rumor
que pesat
quin pal de presentador
i ho fa ell
que està molt bé
va ser
la presentació
va ser àgil
va ser bastant respectuós
tampoc va dir gaire
cosa de l'IVA
i tal
això va ser una mica
més suau
amb aquesta història
i bueno
i ja està
i la guanyadora impecable
va ser
el Monster Call
que és com deien
un monstre
vint a ver-me
vuit premis
vuit premis
Rosa
aquest mare meva
per què ve?
home
perquè
es mereixia premis
sí
però també hi ha pel·lícules
molt bones
que mira
per exemple
el Reiborni
ni una
jo no l'he vista
però sé de què vaig
la temàtica
i era una qüestió
que us volia plantejar
aquí
per què el Reiborni
no se li ha donat un premi
doncs no ho sé
jo encara no ho sé
i em vaig emprenyar
com una mona
perquè
home
esclar
això no ho pots endurinar
per què?
per la temàtica
per coincidència
la temàtica
és molt dura
però hòstia
però jo crec que
aquestes pel·lícules
s'han de premiar
perquè
perquè
s'explica
una temàtica
clar
jo crec que és un problema
que mira
aquí cada vegada
ens volem semblar més
als americans
no tots els meus respectes
vull dir
i no dic la Gaudi
diga-ho diga-ho ja
és a dir
és curiós
el problema
potser no és
que ens vulguem
semblar
sinó que hi hagi gent
que treballi
però el que no pot ser
és que
entre les nominades
a la millor actriu
estava l'Emma Suárez
amb la propera pell
però estava la Sílvia Cruz
la cerca de casa
Sílvia Cruz
es diu
Sílvia Pérez
Sílvia Pérez
Exacte
això
que fa un paper impecable
a cerca de casa
que la vaig veure jo
és una cosa meravellosa
el treball que ha fet aquesta noia
composant
cantant
i fent d'actriu
el que fa tota ella
la creatura
és del que vulguis
i en canvi
és d'Emma Suárez
que em sembla molt bé
jo no he vist la propera pell
però perquè és Emma Suárez
o crec que
aquest element
de donar-li alguna gran estrella
tant en quant
això de què
pam
no?
per mi que queda bé
no?
i que sigui
Carre Alejalde
dius
sí, sí
jo vaig veure els noms
i
saps?
jo suposo que és
una transició
d'uns premis
que de moment són petits
i que es deixen portar
vull dir que
busquen alguna cosa
que doni il·lustre el premio
això mateix
i suposo que han d'anar
que això
no ho aconseguiran així
perquè
igual apostant
per unes pel·lícules
més de qualitat
agafen un nom
de dir
hòstia no
perquè aquí s'està premiant
coses de qualitat
perquè ja tenim esgolla
per això
exacte
és que el problema
està amb això
el fet de donar-li
al monstre de Bien Averme
tots els premis
no solament
els efectes especials
que són mereixadors
i deixar en una segona línia
l'amor de Lluís XIV
que jo no l'he vist
però tu l'has vist
i diu que és una pel·lícula impecable
solament li donen
al vestuari
i a la perruqueria
doncs home
jo crec que són pel·lícules
que tenen un empaque
i algú diferent
però és que el senyor
sempre s'enfronta
amb tots els tractes de burros
clar, clar, clar
els crítics
clar, llavors
doncs jo soc el jutge
però ostres
jo crec que és un tio
que fa un cinema
vull dir
que és la repera
aquí estem atrapats
amb coses de diferent
que coincideixen
i quan hi ha això
doncs es fa el que fa
i fan això
jo per mateixa
amb una coseta
i ara seguim parlant
a més és una pel·lícula
que hem vist tots
jo lo del monstre
Bien Averme
la vaig veure l'altre dia
vaig seure amb tota
la meva il·lusió
jo no soc gaire ballona
jo he vist
les pel·lícules que ha fet
l'Orfanato
l'Orfanato
l'Impossible
jo tampoc
sóc gaire ballona
exacte
jo reconeixo
que fa escenes impecables
que fa alguns punts determinats
que dius
ostres
que són per la història
potser l'ona del tsunami
de l'impossible
ja és una d'aquestes escenes
que es quedarà per sempre
o quan entra el monstre
per la finestra
potser també
però
escolta'm
què passa amb aquesta pel·lícula
és a dir
què té
és a dir
l'altre dia
parlava amb un amic meu
que ha llegit el llibre
i la pel·lícula
és un cinèfil
i és un literat de nassos
i tal
i em va dir
és que està explicant com és el llibre
el llibre és sec
és esquerp
és
vull dir
que els sentiments
entren cap a dins
no
vull dir
no tenen aquesta percepció
ostres
és que
per què tothom surt del cinema plorant
és la meva pregunta
i sóc molt cru
amb el que estic dient
perquè la temàtica
ja sabem per on van els tiros
no
val
però per què tothom
se m'ha acudit
l'altre dia amb el sopar
a dir
però
és que
hem sortit plorant tots del cinema
i tal
i dius
sí
d'acord
però
perquè t'explica
et sembla la mateixa cosa
però estàs ja sensibilitzat
exacte
possiblement
però és que
dius
a veure
si realment vols plorar
allarga les coses
i no les allarga en cap moment
quan el moment que passa
el que passa amb la mare
és una escena totalment
bueno
doncs que
que és l'únic moment
que el nen somriu
gairebé de la pel·lícula
si us fixeu
és l'únic moment que
exacte
i això
és molt més profund
del fet de dir
anem a veure una pel·lícula
per plorar
que és aquesta la percepció
que tens
i dius una pel·lícula
té moltes coses bones
però té moltes coses
que jo
com a pel·lícula
li hauria donat
40 vegades més
al Cerca de casa
o aquesta
del Rey Tuerto
per la temàtica
per la senzillesa
Tarde de ira
que parlarem
per la ira
que a vegades parlarem
aquest realisme
que parlàvem
aquesta cosa
potentíssima
que té aquest cinema
que de poc pressupost
t'omple
i en canvi
a mi aquesta pel·lícula
em va deixar
buit
desinflat
preciós
o de les aquarel·les
quan fan aquelles
històries
és magnífic
tècnicament
és impecable
ara
que a mi
aquesta pel·lícula
em provoqui
algú
o que m'emporti
cap a dins
no
en absolut
a l'impossible
sí
molt bé
l'escena
però què passa
després
crec que li falta
donar
escalfor
als seus personatges
ho sento
és aquesta percepció
ja va ser sempre
amb el Bayona
ara quan parlem
del Macbuffe
és una opinió
com que queden dibuixats
fan un esbòs
però no acaba de
ojo
que no sé si compartiu
aquesta idea
que jo és la idea
que tinc jo
potser
soc una mica radical
però
jo em vaig quedar fred
el que dius
encara
té
o sigui
es pot fer
una versió
més petitona
al cap i a la fi
és
assumir
el dol
o sigui
abans que es produeixi
perquè
la criatura
ho veu
i llavors
això
el que provoquen
a les persones
és el que deies
doncs mirar-te
cap a dins
i mirar-te cap a dins
només pot ser
que hi hagi un monstre
que en definitiva
ens acompanyi
exacte
clar
això ja
no és nou
no no no
i que és molt original
fer-lo present
i fer-lo vist
fer-lo present
fer-lo present
d'aquella manera
clar
però això és el que té valor
això
això és el que és valor
del senyor Ballona
però és un efecte visual
no és un efecte de l'ànima
que dic jo
esclar
no és
per entendre'ns
per tant
jo no entenc
no enroigueix l'esperit
exacte
jo no entenc
perquè la gent ha arribat
a aquest límits
que és la percepció
de mirada
de tal i qual
llavors
el que està bé
de la pel·lícula
que tu has esmentat
alguna cosa
és això
i els tres exemples
que posen
això està molt bé
això és magnífico
això és meravellós
i implacable
dubte que està ben pensat
tot allò
ara et deixa
bueno
ja sí val d'acord
una més
de les que ja conec
de les que ja i tal
i això
bueno
jo només volia trencar
una llança
i una altra
no trencar-la
és a dir
no trenco cap llança
ho sento
mira que anava amb una il·lusió
de veure les amigues d'Agata
de la Laia
és una primera pel·lícula
de Laia Labart
i juntament amb les companyes
una obra feta
amb crowdfunding
i tal
amb la intenció de promocionar
jo sempre miro molt
les pel·lícules
de directores
m'agrada
sempre intento
veure el que diem
com no hi ha tantes
a veure
sí sí sí
realment
és una cosa que m'agrada
doncs aquí
fatal
mira que
últimament
les que he vist
són meravelloses
totes
però aquesta sí que
tinc a dir
que no
l'olivera
i això
és terrible
és terrible
no però la Boiain
té una trajectòria
i ha fet coses
prou interessants
però és que això
són cinc nenes
que no
intenten ser espontànies
cinc nenes no
cinc adolescents
no
unes temàtiques
que no interessen
ni a Cristo
vull dir
que està fet a Barcelona
no sé on exactament
amb uns punts
i estan partirades per allà
i amb el WhatsApp
i no sé què
dius
què m'estàs explicant
és clar
vull dir
de debò
al final
em vaig enfadar
vull dir
vaig dir
no pot ser
on està
el què
vull dir
el suc
a veure
si és una pel·lícula
de diverses amigues
adolescents
mira't Mustang
per dir alguna cosa
vull dir
refereixo
això és una pel·lícula
puta
aquesta és una altra història
però
ostres
però aquí haguéssim pogut
fer una altra cosa
és que no
no s'aguanta
per cap lloc
de debò
és que no
res
intenten fer
un moviment
de càmera
mal
típic
horrible
i ja està
ja us deixo
ja
per vosaltres
cerca de casa
aquesta sí
no no
ara ve la part bona
la part positiva
a veure no
el rei Borny
em va encantar
és boníssim
això
el que fan
el que és 4
és una obra de teatre
ja ho sabeu
evidentment
del Marc Reuet
que va portar al cinema
meravellós
passa tot dins d'aquella casa
d'aquell espai
tot el que succeeix
no vull trencar
ni destripar
perquè la pel·lícula
també s'ha de tenir en compte
com es vinculen
dos parelles
en un nivell
també una miqueta diferent
un més revolucionari
i l'altre més conservador
i més de barri
i com es genera
un vincle
a l'Alain Fernández
el que fa
de la policia
és un que és policia
ja està
és magnífic
el que fa aquest noi
vull dir
és que
i li van donar
a l'Eduard Fernández
que no sé què farà
l'obra de les mil cares
potser sí que ho farà bé
però li van donar
a l'Eduard Fernández
i dic
sisplau
que li donin a ell
és que
dels que estaven
que surti aquest home
però bueno
vull dir
i la pel·lícula
és també
és una càmera
amb un espai tancat
que es va movent
però
aquesta pel·lícula
juga molt
potentíssima
ja ho vaig esmentar
l'altre dia
em sembla
jugar molt
a la taranja mecànica
i això és difícil
això quan poses
aquest concepte
dins d'elements
se't produeix
un cataplum
però és una comèdia negra
que et fa riure
a vegades
com dient
mare de Déu senyor
qui és el millor guarda
qui és el millor tal
doncs sempre serà
aquell que ja coneix
el tema
i també les converses
que tenen
sobretot aquesta parella
no és com dir
l'altra noia
és que és el policia
amb ella
és genial
les escenes
que tenen a veure
amb el sexe
jo és que em tornava
tonto
perdona
això és el que té
per mi
de més dificultat
el paper
de les dues mestresses
perquè
és un paper
excessivament conservador
i d'una època
jo crec
superada
ja
aquí és on jo
vaig veure
que aquí no
sí
possiblement
ells estan molt bé
ells molt
i estan molt bé
en argumentats
però a elles
li mancaria
aquesta
no ho sé
que després
en parlarem
amb la història
aquesta japonesa
jo comentarem
i ja està
molt bé
els hi manca
alguna cosa
alguna cosa
i ja està
bueno
i ja acabo
cerca de casa
ja ho parlàvem vosaltres
per a la vida
cerca de casa
cerca de tu casa
cerca de tu casa
o cerca de casa
cerca de casa
no
aquí li poso
cerca de tu casa
ah
doncs cerca de tu casa
perdona
posem-hi confusió
ara
aquesta l'heu vist vosaltres
no
veieu-la
sisplau
molt bé
us demano
que la veieu
és que a més
ho va dir el Gorina
va dir
sisplau
que la tornin a posar
als cinemes
i la veieu
perquè val la pena
que es torni a reposar
és una pel·lícula
insisteixo
en aquest cas
de l'Eduard Cortés
jo em confonc a vegades
amb el Rodrigo Cortés
no és el de Buriet
és un altre que fa les coses
és més així
més atemparat
i parla
any 2008
a l'inici
de les hipoteques
perdó
de la gent que feia fora
dels esnonaments
de la gent
de la vergonya
que comportava això
d'uns elements
que no s'estava acostumat
a la por
a pronunciar-se
al carrer
de sortir
i manifestar-se
perquè què dirà el veí
que m'han fet fora
per no pagar l'hipoteca
aquest concepte tan conservador
que tenim aquí
de tenir un pis de propietat
i això es mou
al voltant d'una família
determinada
una sèrie de gent
un pare
una mare
l'Adriano Zores
que és la mare
el pare
que és un senyor
de més conegut
ella
que és la Sílvia
no me'n recordaré mai
Cruz
Sílvia Pérez Cruz
exacte
que és una cantant
del Palafrugell
que fa una música
molt de fusió
i tal
i que ha fet la banda sonora
i que ha fet el
canta ella
canta de meravella
i el paper protagonista
exacte
protagonista
i llavors
el que passa és que
tota la història
que passa al voltant
d'això
d'un desnonament
que ara pot ser una cosa
molt per desgràcia
habitual
vull dir entre cometes
però no vol dir
que sigui
ni molt menys superat
però que en aquell moment
intenta reflectir
aquesta situació
que comportava
la por
a enfrontar-se
al del banc
aquesta cosa
que hi havia
aquestes mancances
es converteix
en un drama
en un gran realisme
i a tant en quant
esquitxat
amb 4 o 5 cançonetes
no en pla musical
que em poso balla
aquí al mig
però
que està de moda
també
però parlant
d'aquesta pena
són uns temes
amb una pena infinita
amb una capacitat
de copsar-te
amb unes lletres
tremendament poètiques
i a vegades complicades
de seguir
perquè no saps bé
el que està explicant
però t'està explicant
doncs coses
vull dir
de l'ànima
i de
amb coreografies
de la Sol Picó
que és una gran coreògrafa
d'andança contemporània
amb una escena
per exemple
al metro
que és meravellosa
bé
tot això
us ho deixo
i és una pel·lícula realista
un drama
i un petit musical
sí, sí, sí
i callo
parleu vosaltres
Nightcrawlers
tarda per a la ira
els Goya
s'havien començat
una mica aquest tema
doncs enganxarem
hem passat els Gaudí
que els Gaudí
no volem que es converteixin
en els Goya
esperem que els Goya
tampoc es converteixin
en l'antesala dels Oscars
perquè bueno
no sé com acabarà això
però bueno
tarda per a la ira
aquí hem comentat
que esperem
que li donin els premis
perquè veritablement
és una pel·lícula
que val molt la pena
s'ho mereix
i l'altra que competeix
és la que ja l'han donat
molts premis
i sí que hem parlat
el monstru
que ja veurem
si el monstru
com acaba el tema
bueno
doncs tarda per a la ira
que tu la vas comentar
l'altreia Txesco
la vas veure jo
i bueno
és una pel·lícula
no, no podem dir fantàstica
que és la paraula
màgrafi
exacte
però jo diria
és una pel·lícula
hiperrealista
totalment
o sigui
és increïble
com
tots els escenaris
quan entran
els carrers
els bars
a un gimnàs
de box
tot és
tu veus
aquí no han fet cap
atrezzo
diguem-ne
això és real
això existeix
això han anat allà
i han dit a la gent
escolta que farem aquí
farem la pel·lícula
farem l'escena
però fins i tot
els tipus humans que surten
jo diria que no són actors
hi ha alguns que surten
diguem-ne
això és gent d'aquí
l'han posat allà
l'han dit
tu xarra xarra
xulillos de barrio
d'aquells que dius
xulillos de barrio
que dius
això existeix
sembla que encara existeix
diguem-ne
jo crec que sí
uns personatges
llavors
amb una càmera
sense cap alarde
ja que ho comentaves
abans
de la pel·lícula aquesta
de les nenes aquestes
que diu
que feien la càmera
i tal
cap alarde
càmera fixa
perquè això era
de vegades sí que segueix
el personatge
una mica a l'ombra
i una mica de càmera subjectiva
sí
però
és pertinent
està bé
actuacions
soberbies
del drive espanyol
el Ryan Reynolds
a la torre
que posa una cara
que està allà
només amb la mirada
però quina contenció
el cabrón
tu dius
tot el que té a dintre
tot el que està vivint
allà
amb la seva creuada
una cruzada personal
diguem-ne
que això no podem dir-ho
això no podem dir-ho
però
farem espòiler
esborra
amb escenes
amb aquesta tensió
tarantiniana
que també heu comentat abans
d'aquestes escenes
que
Tarantino
al voltant d'una taula
hi ha unes persones
que comencen a parlar
i tu saps que hi ha una cosa
allà per sota
i estan parlant
de coses completament trivials
però tu saps
que allò esclatarà
doncs hi ha un parell d'escenes
d'aquestes
que tu veus l'atenció
i dius
ui com acabarà això
ui com acabarà
i estan parlant
de coses molt trivials
i fins i tot tu
agafes com un desassos sec
de dir
ah
quan hi ha algun personatge
que diu
para ja de xerrar
lleveu-los a la taula
lleveu-vos a la taula
perquè aquí passarà alguna cosa
o lleveu-vos on esteu
que passarà alguna cosa
i aquesta tensió
tota l'estona
tota l'estona
ja dic
amb això
amb uns personatges secundaris
increïbles
perquè hi ha
hi ha alguns
aquest que parla així
una mica
allò és bestial
el que fa aquest nano
és boníssim
és boníssim
allò aguantar-ho
jo no sé
si s'ha repetit escenes
imagino
està nominat
com a milloc to secundari
està nominat
llavors
els diàlegs
perquè moltes vegades
els diàlegs
pequen que
no són fluïts
no parlen com parla la gent del carrer
tu ho estàs sentint
i dius
això parla
en determinats barris
es parla així
amb una fluïdesa
tot és com un quadre
reperrealista
com aquests quadres
que dius
el que sembla
és un dibuix
diguem-ne
estrazo
però és com una fotografia
dius
ostres
segons com ho miris
això és un quadre
reperrealista
amb una història
molt ben portada
arriba el giro
a la mitja hora
ja
ostres
veus que hi ha aquí
veus que hi ha darrere
tot això
i et poses a la pell
de personatge
perquè t'acabes
allò
comentava amb la dona
fins i tot
allò de que
escolta
que si això em passés a tu
i em passés a mi
ja volíem que passaria
si realment no reaccionaries igual
fa el debat
i tal
però per què?
perquè el tio
et fa ficar-te a dintre
en aquella actuació que fa
et fa ficar-te a dintre
de la seva història
i de com acaba la història
i per què fa el que fa
diguem-ne
que té una vinculació
amb una cosa
que l'ha passat
en el passat
i que està
involucrada
sobre la família
diguem-ne més
i això se sap molt ràpid
en la pel·lícula
sí, sí, sí
apareix bastant ràpid
no sé destrossar-la
però com a reflexió
que ja és així
i llavors passa alguna cosa
i llavors
hi ha una reacció
llavors acabes la pel·lícula
saps aquelles pel·lícules
que acabes i et quedes com
allò
parat
parat allà
i dius
ostres
què ha passat aquí?
dic no, no
si surts com una sensació
saps com
m'ha passat alguna cosa
per dintre
s'ha vingut d'aquí un nano
jo estava molest
la millor paraula
és estar molest
estaves com
dient
no sabies on mirar
perquè hi ha un moment
que arriben que dius
què, què, què, què
t'ha donat
t'ha donat un cop
això
és que ja no et refies
el personatge
hi ha un moment que no et refies
hi ha un moment que dius
què ha passat
què ha passat
llavors ja
és una tensió constant
a veure
què passarà
hi ha coses per sota
o sigui
t'ha estat treballant per sota
i això de la pel·lícula
això m'ha treballat per sota
i m'han dit coses per sota
i tot això
m'ha deixat una sensació
dius
bueno
és boníssim
que et faci una pel·lícula
amb quatre duros
com que dius
quatre duros
amb actors
que s'agafen
els que estan allà
a la festa del poble
que tots són del poble
i de fet
també ho fan molt bé
agafen la sè o quatre
principals
però els altres
són molt naturals
són molt naturals
per això és realista
perquè no saps qui són
vull dir
no exceptuant els actors
i no
i agafant Antonio de la Torre
que te mueres
que és aquest home
és el Raúl Arevalo
és l'actor
el director
és l'actor
que sortia a la Isla Mínima
que ho feia molt bé
que és tremendament
un actor magnífic
i ara és un director magnífic
i ara és un director
i Raúl Arevalo
també sortia
a
a los girasoles diegos
sí
i a Azul Oscuro Casi Negro
sí, correcte
es va conèixer
la segona
exacta
un altre director
aquest
com es diu
el de l'Azul Oscuro Casi Negro
Daniel no sé què
aquell és un tremendo director
que també no sé què fa últimament
que està molt parat
i senyora
gran director
no troba
no troba
monedit
imagino
és un gran director
és un gran director
jaume
jaume
ara ja anem una miqueta
cap a una pel·lícula
més així
ja fora d'Òscars
de Goyes
i de Gaudís
una història japonesa
que es veu que és un pel·lículon
no?
sí
no
no és un pel·lículon
no és una
no és un pel·lículon
però em va fer pensar
en Hiroshima Monamurt
sí
vull dir perquè
és una singularitat
no?
com Hiroshima Monamurt
que penso que és on
t'està sempre
aquest atractiu
i això que deiu
ara fa una estona
hosti
si a mi em passés això
en definitiva
és una xicota
que viu tranquil·lament
allà a Austràlia
i ella està
identificada
amb la seva solteria
i això del romanticisme
no
no va amb ella
no va amb ella
i tal
si de cop i volta
doncs arriba allà
un japonès
educadíssim
i s'enamora
i
bueno
li foten una aventura amorosa
realment extraordinària
precisament per això
perquè
i sobretot
la part final
et sorprèn
totalment
jo el que
jo el que vaig trobar
jo el que vaig trobar
és això
exactament
com a Hiroshima Monamurt
aquesta història
de mort
que pot viure
qualsevol persona
ell resulta
al final
això sí que ho puc explicar
que és el que li dona
trampera
ell resulta
que no
no resulta
li dona trampera
sinó que
perdó
ho entès bé
li dona trampera
ja està
sí
també
és una cosa
molt mala
suposo
perquè de la manera
que veus
que ella
canvia
de lloc
i llavors
o sigui
fixa't
és que és tot
aquest joc
d'elements
que són
molt naturals
també
com esteu dient
que no necessita
cap representació
només un cotxe
i molt de desert
que hi ha
per allà a Austràlia
i extensions
llarguíssimes
clar
vull dir
estàs vivint
una cosa
molt diferent
la veritat
és que
tot i que no eren
probablement
no feien una bona química
els dos factors
la veritat
és que acaba resultant
molt bé
tot plegat
fins i tot
amb un final
sorprenent
que
en definitiva
us recomano
que la veieu
una història japonès
perfecte
molt bé
digues
si vols dir alguna cosa
com queden 8 minutets
us ho repartiu
el Nacho
que parla de Nightcrawlers
porta dues setmanes
Àngel meu
que no parla
aquesta és molt interessant
Nightcrawlers
comenta això
puc comentar
en 8 minutets
tira
començo jo
amb Nightcrawlers
és molt bé
doncs mira
aniré ràpid
una pel·lícula americana
el 2014
d'un director
debutant
que es diu
Roy Gilroy
em sembla
protagonista
Jack Gyllenhaal
que fa un paper
fantàstic
no es pot dir la paraula
però espectacular
interessant
encara no s'escoli
interessant
rodada molt
molt de nit
es veu una nit
veritablement
amb molta llum
moltes llums
moltes llums
artificials
el que dona
un efecte
més sinistre
encara
amb el que
ara comentarem
que és l'argument
de la pel·lícula
aquesta és la història
d'una persona
que és un donadi
veritablement
perquè és una persona
que no té ni ofici
ni beneficis
ni té cap especial
intel·ligència
ni cap especial aptitud
que viu
una mica
bueno
a la seva manera
perquè comença
la pel·lícula
que està ja robant coure
pràcticament
està robant
tanques
i filferros
i filferros
que els ve
i tal i qual
i
sí, sí
continua
nosaltres estem aquí
amb el Nightcrawler
llavors
aquesta persona
al final
per una sèrie
de
bueno
per una
acció accidental
descobreix
que hi ha un món
o una manera
de guanyar-se la vida
que és fer de reporter
de les notícies
més escabroses
i més
crues
com el caso
sí
un rotllo el caso
ell ha vist que els
el morbo
sí
que els noticiaris
de la matinada
es barallen per l'audiència
i el que fan és obrir
amb accidents de trànsit
tiroteixos
violacions
coses molt fortes
llavors
s'ha d'acord
que hi ha tota una gent
de gent
que el que fa és vendre
tot això
al millor postor
però diguem-ne
que aquest tio
aterra aquí
per casualitat
perquè aquesta persona
és una persona
amb una mentalitat
psicopàtica
que al final
és molt intel·ligent
que aprèn sobre la marxa
un autodidacte
absolut
i que s'acaba ficant
en aquest món
una mica per casualitat
acaba donant-se
que això és una cosa
que li agrada
li agrada aquest món
d'estar allà
d'anar a la notícia
i llavors
clar
amb la seva personalitat
una mica psicopàtica
això s'ho pren
com una cosa no
i li dona
una altra
una altra manera
d'enfocar el tema
de manera que
si la notícia
no existeix
doncs
és mig fabrica
diguem-ne
i va cada cop
i va cada cop
més enllà
llavors
és un viatge
bastant al·lucinat
per una
una Amèrica
tota de nit
que passen coses
bastant fortes
i en la qual
hi ha una gent
que és absolutament
ambiciosa
i que té pocs escrupuls
i que està venent allà
les notícies
a les cadenes
les cadenes
o sigui
així carrega'm tot
contra les cadenes
contra el públic
perquè el públic
el que fa és
obrir el dia
està ja amb el vol
de cereales
i el que vol veure
és l'accident de trànsit
i que han entrat
els han acostumat
una mica
al menjar
que li donen
exacte
i a més a més
diu que s'interessa molt
que
en les notícies
aquestes morboses
que ells viuen
al subúrbia
aquestes cases americanes
macas i tal
classe mitjana
diguem-ne
però que a una altra
d'una classe mitjana
li hagi passat això
que l'hagin entrat
a casa seva
que l'hagin robat
llavors es veu allà
les víctimes
li s'han disparat
i tal
i això
acaba
ja dic
acaba tota una
un viatge al·lucinat
perquè els tios van
amb el cotxe
tota velocitat
pels carrers de
sembla que és Los Ángeles
jo crec que sí
Los Ángeles
tota velocitat
amb un tio que controla el GPS
perquè han d'arribar
els primers a la notícia
allà saltant-se a semàfors
i tal
i fotre els testes amb el cotxe
i bueno
i al final
tot acaba
tot un món
veritablement
i aquesta persona
que és un personatge
que al final
és com antipàtic
perquè és una mica psicopàtic
distòpic
cau no cau bé
a mi no m'ha caurà bé
en cap moment
des del minut número 1
i no direm com acaba
però no acaba
el millor
com esperaríem
o com no sé
o sigui
és una pel·lícula
que no té cap concessió
és molt real
de com són les coses
i com
i és aquella pel·lícula
que acosa constantment
aquella periodista
correcte
després hi ha una periodista
sí, sí
és que ara que estava venint al cap
és terrible
el que fa aquest nom
que és la René Russo
això de René Russo
està posant el nom al cap
exacte
que és una periodista
a més que ja té una certa edat
llavors el tio la acosa
de moltes maneres
la acosa sexualment
és terrible
el que li diu
exacte
i fent-la sentir
una fracassada
i treballant totes
el tio és que és veritablement
una personalitat psicopàtica
és una persona
però a més a més
la va desenvolupant
sobre la marxa
ell sobre la marxa
va aprenent
i diu
jo aprendo molt ràpid
és com un personatge
una mica diabòlic
és com molt solitari
sí, sí
viu amb el seu món
i quan et obrin aquest món
li falta intel·ligència social
crec jo
però la vegada
és com una mena
de vampir
sí, sí
és un vampir
una qualitat
sinistra
i acabes
també la pel·lícula
amb una sensació
de dir
ostres
també m'ha deixat
és un pel·lículon
un pel·lículon
és que va ser una de les millors
dels Oscars de fa 3 anys
no li van donar res
no li van donar
nominada al millor guió
no li van donar res
però era
perquè era
una pel·lícula increïble
posa aquestes cares
veritablement
i quan hi ha una escena
que no li surten les coses
es talla i tal
i et quedes com
ostres
és molt recomanable
molt, molt recomanable
és que veureu
un jenç il·legal
desconegut
completament desconegut
és una bestiesa
és com un personatge
ha sortit d'on ha sortit aquest
molt recomanable
i qui queda
Jaume, vols dir alguna coseta?
ens quedan dos minutets
vols dir alguna cosa?
vols comentar alguna frase?
ja la setmana que ve
Rosa parlem del cartell fantàstic
també jo la vull veure
i a veure si coincidim
i ho parlem entre tots
sí, la comentem
jo només dic
que penso que avui
hem deixat clara
la nostra simpatia
per les coses petites
i més aviat
on hem estat més crítics
és amb el Ballona
precisament perquè
ell fa les coses grosses
i evidentment té aquesta proposta
que pot ser
cinema que arriba a tot el públic
que dic jo
que acontenta
exacte
acontenta
i en canvi
el que parlava ara
del Nick Crowley
doncs això és la mostra
d'allò que no ho és gens
d'agradable
sí, sí, sí
quin rotllo tu dius
quin rotllo de vida
si això es pot fer
però és que
el dia que es faci un cinema gran
de gran pressupost
i que toqui d'aquesta manera
amb una gran sensibilitat
o que arribi al públic
és que serà meravellós
la pel·lícula que sí
que va trucar això
i ara dirà
hosti, quin disbarat
és Titanic
bueno
quin disbarat
no, no, no
és un disbarat
no, no, no
però Titanic
va aprofundir
sobre aquestes coses
però Titanic
encara dins del que és
la pel·lícula en si mateixa
a mi és una pel·lícula
que em va tocar
una mica
vull dir, des del que cap
és que la història
per a si mateixa
és una història
quasi bíblica
els Puentes de Madison
és potser la millor
en aquest aspecte
t'apropa
a la persona
a l'amor
a la vida
a tot
en general
i plores
a més on parla de coses
que no són del tot natural
per aquelles que no sàpigues
és un clàssic
he comentat els Puentes de Madison
de tant en quant
no he parlat
d'una pel·lícula
a tu no t'agrada
per això
clar
que no és conya
però si jo ploro
que li dic
però queda
que et xesco sí
jo li ploro
queda't
no te'n vagis
queda't
amb el que n'hi esbut
i l'altre
me'n vaig
o sigui
que s'acaba
adeu
adeu
adeu
i són les 10
music club selecció
que és
i són les 10
ma soja
ah
mi'n vaig
el bit
de d'ad servant
i són les 10
perquè
em
van
apel
mir
eng