Comencem un dijous més, dijous 9 de febrer de l'any 2017.
Aquesta edició de la Babilònia, com sempre, dins de l'àmbit de la cultura,
de l'àmbit de la música, del teatre, del cinema, de tot,
no vull dir, del sexe, no, del sexe no, això no, això no, ah, perdó,
ja m'he alterat, ja he començat malament, no? No pot ser, no pot ser això.
Rosa, controla'm, eh, que està la cosa molt mala.
Ai, senyor, vinga, que em dones feina.
És que ve d'una lliçó d'art i escoltar-ho.
A saber-ho de quadres que han estat veient allà, era d'obres, escultures, eh?
Ai, filla, havia acabat amb el cap.
Quin període, quin període estem mirant ara?
Ah, estem fent l'Art Nouveau, l'Art Nouveau a França,
la part de Nancy, l'escola de Nancy.
Avui hem vist mobles, xerros de vidre, vitrans...
Home, té relació, no ho sé.
Sí, és maco, està bé, no, no és maco, és molt maco, eh, faig broma, eh?
Vull dir que està molt xulo, és diferent del que fins ara hem vist,
que és molta escultura, el que dius, molta pintura,
i aquesta vegada hem anat una mica per les que es diuen arts de l'objecte
o arts aplicades, que són un nom realment, eh?
Molt bé, però ja algun dia farem algun comentari sobre aquestes coses.
Jo penso que l'hauries de fer cada setmana, eh?
Cada setmana, bueno, és hora i mitja, eh, de classe,
per tant, vull dir, que ja ens ho mengem.
Ja tenim el programa fet, mira, no cal, Jaume, no cal que vinguem nosaltres.
Ja, ja, ja, l'escoltem des de casa.
Ja, l'escoltem des de casa tranquil·lament, allà, a sopar.
Oh, ja n'hi ha que fan, això, ja.
Agocentrisme, agocentrisme.
Van menjant i et quedes, ostres, tu, que no...
Sí, sí.
Que matiparé, o no?
Ho mengem de muntar de la vida, hem de ser còmodes, tu.
Clar, clar, clar, clar.
Molt bé, doncs avui començarem parlant de música, de música clàssica.
La Rosa ha estat a l'auditori, desgaudint d'una de les parts del Festival Mozart,
ens explicarà quines peces s'ha pogut escoltar.
M'escoltarem de fons, la Sinfonia número 40, alguna coseta, algun detallet.
Parlem dels Goya, evidentment, ha estat novetat,
bueno, novetat ha estat actualitat fa quatre dies, el diumenge a la nit, exactament,
i parlarem de forma puntual del Home de les Mil Cares,
de Time Code i de la propera pell, que hem pogut veure els companys
i una mica, doncs, també comentarem.
Parlem també, ja estem parlant de cinema, d'Ell, amb l'Isabel Hippert.
Està ben pronunciat, Rosa?
Sí, ja, fantàstic.
I després...
Com domina.
Ui, no, jo ja...
Com el Cesc ho està allà llançat, llançat.
Jo amb el francès.
Jo ja, vull dir, em refereixo que ja com estic fent a l'Art Nouveau,
jo ja pronuncio ja per sistema, clar, clar.
Ho anem millorant.
El que fa pronunciador de Google, eh?
I tant.
Bé, doncs, seguirem parlant de cinema, parlarem de la Ciutat de les Estrelles,
que hem de descobrir que és L.A.L.L. Land, això del L.A.L. Land, allò que parlàvem, no?
Ja ho explicarem després què vol dir.
Perquè veu bé, sí.
I múltiple.
Em fa una por això, Jaume, ja m'ho explicaràs després.
No, però no t'anava a fer pas.
No?
D'acord, d'acord.
No, no, por de por, perquè em sembla que és una bona...
Bé, és el retorn del Shyamalan com de humana, no?
O què?
Bé, ja ho comentarem.
Sí, ja qui opina que sí.
Sí, digues, digues.
Ja ho volem.
Sí?
Vale, vale, fantàstic.
Sí, que estic ara encara per altres coses i no em concentri aquí, oi?
I l'última hora parlarem amb el Nacho, que arribarà d'aquí una estoneta.
Parlem de Comanxeria, una pel·lícula que promet moltíssim,
amb una altra western, una altra revisió del western clàssic,
però amb uns altres reminiscències.
I també has parlat d'una exposició de figures fetes d'autos.
D'autos, sí.
A veure, què passa, no?
I també...
I el Jaume es parlarà també de l'origen i la fi i tot confluent a l'horitzó.
Algo així com de poemes?
Sí, són els poemes de Carlos Duarte.
Acabarem parlant amb poemes o començarem amb poemes?
Què vols fer?
Jo començaré amb el poema i després diré qui és aquest senyor.
Va bé, doncs vinga, vinga.
Comencem i després la Rosa ens parlarà de l'auditori.
Ah, sí?
Voleu començar amb el poema.
Vinga, va.
Una cosa rapideta.
Sí, els poemes es diuen Cavalls de Llum,
que és un diàleg de l'obra de la pintora Maria Alguera
i el que pròpiament dona títol al volum de textos que el poeta,
després ja parlaré d'aquí, és en Carles Duarte, i tal.
Bé, vull dir, comencem amb els poemes.
Doncs, oi, que cada múscul senti la joia de la plenitud,
el goig de l'aigua, la braçada del vent,
la terra acollidora entreteixint els cossos.
Pararem la mà i de l'aire es despendran les gotes de la llum
en què encendrem el tacte i direm, com en una pregària,
el nom de cada absència, de cada llàgrima de foc.
Llavors en veu un altre, diu,
naveguem entre somnis per les paraules i els colors
i els preguntem qui som.
Mai no responen.
Només des deixen fer i ens mirem de reull.
Duarte, en fi, es desprèn de l'angoixa existencial
i celebra el misteri, l'origen de la fi de la vida
que conflueixen com un tot en l'horitzó del cel i del mar.
Tot és alè i llavor i cerca el seu nom en el silenci.
Ebris de solitud, despesos del que havíem anhelat,
ja n'ús, sentim el mar dins nostre.
En definitiva és una cosa molt...
Déu, senyor.
Molt bé, bravo.
Molt bé, molt bof.
Jo penso que sí, jo he llegit algunes coses ja d'ell.
Carles Duarte, no?
Carles Duarte, sí.
És que vaig tenir la sort, val dir-ho,
de coincidir amb ell en una qüestió de fundacions i tal
i se'n va fer entranyable, eh?
Vull dir, molt noble, molt atent i, en fi,
en definitiva molt respetuós amb les persones com s'ha de ser.
Ell va néixer el 1959,
és un personatge públic en el camp de la política cultural,
un home de consens,
d'aquells que més enllà del seu posicionament ideològic
forma part de la segona generació de Convergència Democràtica,
la d'Artur Mas,
per entendre sempre els tres ponts,
des de molts diversos càrrecs institucionals,
tant en el camp de governamental com en l'associatiu.
Has devingut una figura respectada i volguda, val a dir-ho, no?
M'ha semblat que de tant en tant s'ha de fer això, no?
Sí, sí, sí, perquè el poema és una cosa tan senzilla
que et ve a la mà, el recites,
te'n fas càrrec i llavors explica.
Això ve d'aquest.
Clar, clar, clar, no, però és que va molt bé,
perquè els poemes a vegades són una mica abandonats,
sempre pensem en les novel·les més aviat,
però en canvi, es posa de tant en tant,
van escoltant un poema i dius quina cosa més...
Escoltes i dius, ostres, quina manera de coordinar paraules, no?
Sí, sí, sí, sí.
Perfecte.
Bé, doncs ara...
La rosa, música.
Un segon, Rosa, un segon.
A veure, sé si ho com t'ho diguis.
Que escoltem una coseta per aquí.
Bueno, bueno, bueno, bueno.
Això és més conegut.
És hiper-súper.
Hiper-súper conegut.
I molt anunciat, també.
És molta música d'anunci.
Exacte.
De la societat, clar.
Doncs una mica us tenim una pista
del que ara dos a Rosa ens parlarà.
Estem parlant de Mozart, oi que sí?
Estem parlant de l'Auditori...
Sí, l'Auditori, cap de setmana passat,
que vam fer al Festival Mozart,
de tres sinfonies.
De les tres últimes que va composar
quan ell ja estava...
No gran, perquè és que el Mozart va morir
amb 35 anys.
Sí.
Sí, sí, sí.
Que Déu-n'hi-do.
Ara dius aquesta edat i dius
no pot ser, no?
I tot el que va fer aquest home.
Doncs era, de fet, va ser un nen prodigi.
Totalment.
Ja havia fet...
Va ser compositor des de molt jove.
Sí.
De fet, ja ell...
Bé, ell va néixer a Salzburg
i ja des del principi que estava composant
pues això, sinfonies
i grans, grans obres.
Ell, als 19 anys, estava...
Bueno, ja tenia una miqueta esgotades
les tres grans gires
que ell havia fet com a nen prodigi.
Clar, hi va una edat que ja no ets un nen.
Ja se passava a considerar-te un adult, no?
I, bueno, llavors,
ja es troba que a aquesta ciutat
se li fa petita d'alguna manera
i llavors marxa cap a Viena.
Llavors es nota una miqueta també de canvi ja.
A Viena ell ja té aquí més possibilitats
d'expressar com més coses
i amb més grandiositat, no?
Ell treballa...
Clar, abans era així.
Es treballava normalment per l'església
que era qui li encarregava les obres, d'acord?
En aquest cas, ell tenia, bueno,
un acord o treballava per l'arquivisba Colloredo
i...
Però, bueno,
arriba un moment que ell ja va trencar
també amb aquesta manera
de ser tan encursetada
i tan sempre, no?,
al gust del patró, no?,
o del qui li encarrega,
del que paga.
I llavors ell trenca amb aquest arquivisba Colloredo
i s'estableix allà a Viena
però ja com a músic independent.
Això era molt arriscat, eh,
també per l'època.
Sí, en aquella època molt.
Perquè és que ningú,
ningú, és que o l'acord o l'església,
no hi havia ningú més
que pogués pagar, no?
I llavors això va ser molt arriscat,
però, bueno,
allà va ser quan ell va,
doncs, bueno,
va estar ja com en un suburbi
i va escriure
aquestes tres sinfonies,
que és la número 39, 40 i 41,
i que van ser, de fet,
ja van ser les últimes
que ell va a composar, eh?
En la que, clar,
llavors el que van fer a l'Auditori
era, hi havia un programa,
perquè l'Auditori es fa
els divendres, els dissabte
i diumenge.
Llavors, cada dia es feia
una de les sinfonies, d'acord?
Tenies un primer programa
que era el Rapta del Serrallo,
en aquest cas,
després el Concert Previó
i Orquestra,
el número 3,
en Sol Major,
i llavors a la segona part del concert
ja era una de les tres sinfonies,
d'acord?
Però tot és Mozart,
ja veieu que totes són obres de Mozart, eh?
A més, va ser molt interessant
aquesta vegada,
perquè el dissabte
hi ha molts dies
que fan uns comentaris previs,
és com una xerrada,
uns comentaris previs,
i aquest dia estava molt bé
perquè va venir el director
de l'orquestra, eh?
Que és l'Holandès,
però el nom és l'únic,
era el director convitat,
alguna vegada ja ha estat, eh?
També ja l'havíem vist,
l'havíem tingut al plaer
de veure i de gaudir
d'aquesta música,
Jean-William de Briand.
A més, molt simpàtic,
molt simpàtic,
molt trempat,
molt divertit,
allà li van fer l'entrevista
entre català,
castellà,
anglès,
francès,
itàlia,
va estar molt bé.
Totes les llengües del món.
Va estar molt bé,
va estar molt bé,
no, no,
i bueno,
es nota que és un gran coneixedor
d'en Mozart, eh?
Penseu que és un repte, eh?
Assajar tres sinfonies,
clar,
no repetien el programa cada dia,
és que era la segona part
era diferent,
llavors assajar
les tres sinfonies
t'enina, eh?
I que surti bé, sí.
I que surti bé.
Llavors,
bueno,
l'entrevista la feia
el David Puertas,
que a vegades ens oblidem
dels que fan l'entrevista,
que és moltes vegades
qui fa també els comentaris
en el programa
de mà que ens donen.
Doncs bé,
el repte del Serrallo
és la primera,
que és l'obertura,
de fet,
és una òpera,
que és la que compta
amb l'obertura turca,
aquella que té com,
bueno,
després més endavant
va fer també la marxa turca,
Mozart,
que és aquella que recorda
una miqueta
les marxes militars turques,
amb els platerets,
el bombo,
el triangle,
una miqueta aquesta marxa així,
que abans feien com
una mica així,
sí,
amb rítmica,
però marcial,
que feien una miqueta
de pop,
una mica així
com fosc,
fosc,
no?
Després el concert
va ser també
molt,
molt,
molt maco,
el concert per a violi
i orquestra,
amb un solista,
que és el Giuliano Carminyola,
un jove,
com deien,
un jove de 65 anys,
però també,
també molt bé,
també un virtuós
del violí,
un concert també
molt xulo.
I de les tres,
l'única cosa que us comento
així com a curiositat,
quan comenten
aquestes tres sinfonies
que el Mozart va escriure
allà a l'última etapa
de la seva vida,
de fet,
la idea era una miqueta
que després
s'haguessin estat
òperes,
com les obertures
d'una òpera,
de fet,
per exemple,
el número 40
durava 35 minuts només,
és curteta,
pot ser perfectament
una obertura
d'una òpera.
Doncs,
sembla ser
que sigui una miqueta
la idea
que el Mozart
la va escriure
com si fos
com una trilogia,
una trilogia maçònica.
Llavors,
la número 39
seria
o representaria
la petició d'admissió
en el procés iniciàtic
i es pensaria
l'exaltació entusiàstica
en emprendre
un nou canvi espiritual.
A la número 40
seria
o ja s'obriria
el pou dels dubtes,
les angoixes
o aprensions
inherents
al procés d'iniciació
i a la número 41
s'expandiria
el triomf final.
Sigui certa o no,
aquesta hipòtesi
està claríssim
que es poden
escoltar les sinfonies
per separat
independentment,
són autònomes
totalment,
però això sí
que totes
estan impregnades
que són sinfonies
clàssiques
i d'aquest esperit
de ser una obertura
de cara a fer
després
una obertura
d'una òpera.
Has dit
la masoneria,
o sigui,
la primera
has dit
que era com
quan t'introdueixis.
La segona,
la consolidació.
La segona
seria més aviat
els dubtes
o les angoixes
que et pot crear
abans de ja formar part.
I la tercera
no ho has dit
la conformitat
per dir-ho.
Sí,
d'alguna manera
sí seria això.
I és el triomf final
conforme,
bueno,
ja has entrat
i ja formes part
d'allò que tu volies
i et sents bé allà.
Molt bé,
aquesta cosa
és una interpretació
que donàvem.
Per això a vegades
és interessant també
afegir,
bueno,
mirar i consultar
els programes de mà
que a l'auditori
això ho tenen molt bé
perquè a més
ja els dies abans del concert
ja el tenen penjat
a la web
i val molt la pena.
Molt, molt, molt.
A més,
és una experiència,
jo sempre ho dic
que és una experiència
xulíssima
anar a l'auditori.
És meravellós,
tant en quant allò que dius
un bon concert
d'aquelles característiques
a més el so que té allò
és meravellós.
Hi vaig estar una vegada.
Sí,
no,
jo he estat un pare
dos vegades
a l'auditori
em sembla
i val parlar de música
un pare de vegades
o tres també així
a nivell
i també la música
sona com vol.
Sí,
però una vegada
vaig anar amb ella
i...
Sí,
sí,
també és molt maco.
Qui hi havia aquell dia
o no recordo?
Jo no me'n recordo
tampoc
perquè clar,
era va ser,
van venir corals,
la coral,
em penso que era
la polifònica
de Puigreig,
i n'hi havia més
a l'Orfeó també,
a l'Orfeó
a la secció infantil,
el cor infantil
de l'Orfeó també
i una més,
n'hi havia tres corals
però estava tot
a l'escenari
plen de músics
i de corals.
Quina meravella.
El que diu
una passada.
A més,
quan es barreja...
A mi m'agrada molt
quan venen els corals
i així m'encanta.
Molt bé,
anem pel cinema?
Doncs sí,
farem una cosa,
si voleu res,
ja que no tenim
res més de musiqueta,
doncs si us sembla
posarem res,
dos minutets
de l'Alegro Asai
de l'últim apartat
d'aquesta sinfonia
número 40.
Sí,
que té quatre temps
i llavors l'últim temps,
no?
Exacte,
l'últim temps és el més dinàmic
i el més canyero,
doncs així ens acomiadem
d'això
i posem a parlar
de l'Alegro Asai.
Doncs vinga,
res,
dos minutets,
tornem.
de l'Alegro Asai.
de l'Alegro Asai.
de l'Alegro Asai.
de l'Alegro Asai.
de l'Alegro Asai.
de l'Alegro Asai.
A mi el que sempre
m'ha frapat de Mozart
és aquesta vida, no?
Que tenen les seves obres, no?
Aquesta fluïdesa.
Aquesta vitalitat.
és que hi ha manera...
Aquesta manera,
com encabalcava les notes
d'una manera tan meravellosa.
Vull dir,
és que tenia aquesta capacitat,
era increïble.
Un prodigio,
és això,
és una persona...
A la pel·lícula Amadeus,
el senyor Salgueri
ho demostrava bastant bé,
això, no?
Exacte.
Sembla que la pel·lícula
se'n va pels seus...
pels cantons
que no eren veritables
ben bé, però...
No ho imagino,
però bueno,
també ho sé tot el dia
rient aquell nano,
però bueno,
el xicter d'unidor, no?
Sí,
el riu d'aquell també.
Aquell que tenia tan famós, no?
Bueno,
doncs parlem de cinema,
Rosa,
una mica parlem dels premis,
la cerimònia,
la mà a començar.
Tu vas veure la cerimònia,
la vau veure vosaltres?
Jo vaig anar una miqueta.
Sí,
jo vaig anar un trosset,
no del tot,
perquè la fan també a unes hores
que ja,
com que has de treballar
el dia següent,
mira què hem de fer,
som oscurritos.
Sí, sí, sí.
No l'acabes de veure del tot
i que bueno,
també arriba un moment
que es fa una mica,
no sé,
pesadeta, no?
No,
però en aquest cas
tampoc va ser que ser
ben pesada, eh?
No, no, no,
jo ho deia per l'hora més que res,
perquè...
Sí, no, per l'hora sí.
I que són molts premis,
que són molts premis,
ja els ha de presentar
els tres candidats,
després els esquets
que fan,
en aquest cas el Dani Rovira,
sí,
que per tercer any consecutiu
va ser el presentador,
fa bé,
va estar bé,
va estar força...
força agradable,
no?
Va ser maco,
va ser correcta,
amb alguna coseta,
però bueno,
estan ja,
com que ho tenen molt guanyat,
ja tot, no?
Ja tenen un prestigi,
ja saben que...
A mi em va agradar moltíssim,
que estigués aquella orquestra,
aquella orquestra,
diguem,
que era l'orquestra
de les pel·lícules,
no?
Aquesta...
I que també estava molt bé
perquè quan trigaven el minut
com a màxim,
ells començaven a tocar
com si fos un rellotge,
feien pam, pam, pam, pam, pam,
pam, pam,
s'acaba ràpid,
i al final,
pam, pam,
que llavors no podies parlar
perquè tenien l'orquestra al costat,
no?
Llavors, clar,
els que parlaven s'atabalaven
i llavors havien de tallar.
Marcaven el ritme i ja està.
Per això va ser molt dinàmic,
que van acabar l'1 en punt,
perquè jo vaig veure,
al principi ho vaig perdre,
però...
Si no es pot allargar molt,
la massa d'agraïment.
I va ser fins al clavat,
vull dir,
que van fer-ho,
perquè amb això van controlar-ho molt,
no?
Per això no es ha fet tan pesada
dins del que podia ser pesat,
vull dir que aquest any
hem fet molt bé.
Bé, doncs comentem una mica
els guanyadors,
no?
Sí, la gran guanyadora,
una altra vegada,
l'Emma Suárez.
Exacte, no?
Dos per dos vegades, no?
No, però és curiós, no?
L'actiu protagonista
era l'actiu de repart.
I de repart.
De repartiment.
Jo crec que...
Quan ja s'havia endut també
el Gaudí, no?
Clar.
És que jo crec que van voler...
Teníem un compte pendent
amb l'Emma Suárez,
perquè des del Perro de l'Hortelano
no li havien donat cap premi
a l'Emma Suárez.
Ahir la passaven
per la televisió.
Exacte.
Ah, igual era, clar.
És a dir,
no li havien donat res
amb el que aquesta noia
ha portat al cinema espanyol,
tot sigui dit,
i es veu que es volien ressarcir.
Van dir, ara l'agafem
i li donem tot
d'una darrere a l'altra, no?
Bé, potser és excessiu,
també tot sigui dit.
Jo la propera Pell,
que és la que tu has comentat,
que pots comentar si vols...
Sí, és que jo l'he vista precisament.
Clar, jo no sabia,
jo l'havia vista abans,
no sé si guanyaria o no.
Què tal aquesta pel·lícula?
Comenta-la ella
si anem parlant
de pel·lícules dels Goya
i anem comentant cosetes.
A veure, està bé Issa Quina Cuesta
i en aquest cas també
amb la Ismael.
Bueno, ara ho dic.
Sí, no sé com has llogat,
l'Ismael, sí, no sé què, no?
Bueno, sí.
Bueno, ara ho diem.
A veure, l'idea està bé.
L'idea està bé.
Jo me'n recordava una miqueta
aquella pel·lícula
que protagonitza la Jennifer Lopez,
que ella també perd el seu fill
i després apareix el nano
al cap de, no sé,
d'uns anys també,
i ella, ostres,
al principi molt il·lusionada
que dieu,
vale, és el meu nen...
Però després desconfia, oi?
I després, clar,
desconfia perquè diu
que raro, no, aquest no és,
no és, perquè n'hi ha coses
que tu com a mare ho saps, no?
Suposo que és una miqueta
la idea aquesta, no?
De, bueno,
el nen t'apareix, no?
Una mare que perd una criatura,
doncs està tota la vida
esperant que torni, no?
Amb aquella esperança,
doncs en aquest cas
el nen li torna, no?
Que és l'Àlex Monner,
l'Àlex Monner ho fa molt bé,
l'està allà
en un centre francès,
en un centre,
en una residència per nens,
un centre d'acogida,
que estava a França.
Ah, vale, no, no,
això no ho sabia.
Sí, no, no, no,
no estava...
Clar, no, perquè, bueno,
se suposa que ell
es va perdre,
va haver-hi un accident,
el pare va morir,
el nano va desaparèixer
en vuit anys
i ara, doncs,
han passat vuit anys pràcticament,
o sigui,
el nano té uns setze anys
i el centre,
el educador del centre,
doncs,
es veu que han aconseguit
una mica confrontar
les dades de nanos desapareguts
a la zona aquella
del Pirineu,
amb aquell accident i tal,
amb aquest nano
i per l'edat i tal,
i, bueno,
sembla ser que sí
que tot quadra, no?
I això és el que sí
que...
la presència d'aquest educador,
el Michel,
és el que sí que et fa pensar
que, ostres,
a veure,
alguna cosa,
segur que ho han confrontat
i que s'han assegurat,
no?,
abans de posar
amb una criatura,
amb la mare, no?
Ostres,
perquè si no,
imagina emocionalment
també quin xoc, no?
El que insinues
és que podria ser
per interès, no?
El nano té una amnèsia,
clar,
o sigui,
tota l'estona
la pel·lícula
juga amb això,
serà realment
aquest el nano
que va deixar aparèixer
fa vuit anys
i no se'n recorda de res
i després sembla ser
que sí que se'n recorda
de coses
i per què se'n recorda?
Perquè ha vist retalls
de diaris
o perquè algú
el cosiu
o l'altre
ja li estàs explicant coses
i ell aprofita
aquesta informació
i després se l'explica
a la mare
perquè se la vol guanyar.
Clar,
aquest dubte
te'l genera,
te'l crea
aquest dubte.
Aquesta desconfiança.
I la Clara?
Però insisteixo,
com que al final
sí,
al final queda clar,
no ho diré
però sí que queda clar
que tampoc
tu acabes de creure
però sí que ho vol deixar clar
que tu vagis
lligant caps
i que al final dius
clar,
si la mare té això
i el fill té això
doncs sí que ha de ser
mare aquí,
però bueno,
vull dir,
queda una miqueta
jo no la vaig acabar
de veure rodona,
no saps allò?
al 100%
una pel·lícula de Déu?
No,
ho sento molt
però no,
jo li posaria
un 7,5-1,8
7,5-1,8
tirant llarg
perquè ens tornem
més exigents
i volem
unes històries
més consistents.
Està molt bé
el plantejament
però com que es queda
una miqueta
a les baceroles,
no?
Que no acaba
de desenvolupar
la idea en cine
o vol tractar
molts temes.
Tu les vistes?
No,
però vull dir,
de la manera
que t'expliques
i coneixen
la cuesta
com coneixem,
jo el que crec
és que aquest senyor
el que proposa
són preguntes
i al cap i a la fi
que tu te cantis
a favor o en contra
o ja m'està bé
al cap i a la fi
la nena ha trobat
una mare
que és el que li convé
en lloc d'estar
amb una llar
i tal.
O sigui,
hi ha allò
de la conveniència
crec que.
I la necessitat
d'amar,
d'estimar,
d'estar amat,
desestimar.
I al cap i a la fi
penses,
home,
doncs...
I això és un tema
delicat.
D'entrada és el tema
principal,
però és que hi ha
un altre
molt important
també,
que és la relació
que hi havia
abans que el nen
desaparegués.
Això és molt important,
eh?
Entre mare i ell.
Entre mare i ell
i amb el pare.
Ojo,
amb el pare.
I aquí no vull
desvetllar res,
perquè si voleu
veure la pel·lícula
és molt interessant.
A veure,
clar,
la relació
que no es veu
i han de reconstruir
aquella relació
de memòria
o...
Quina relació
hi havia?
Era una llar
ideal?
O no era tan ideal?
Perquè d'entrada
tots partim de la idea
que era una llar ideal
i que aquest nen
tornarà a una llar
perfecta,
com una seda.
I ojo,
què hi havia allà?
I què es trobarà?
O què es pot trobar ara?
Aquesta pel·lícula
els Goya
no va ser gaire,
nominada,
però els Gaudí sí,
i va ser la gran perdedora,
la propera Pell,
una de les grans perdedores
va ser,
perquè és que
ens vam guanyar
l'Emma Suárez
com a millor actriu,
res més,
perquè aquí
com a mínim,
no?
Però bueno...
És que la cuesta,
potser el millor...
el paper de l'Emma Suárez,
està molt bé,
està molt bé,
ho fa bé,
però o sigui,
bé com rodat,
o sigui,
és que li surt espontàni,
és que tu creus,
no?,
que dius,
ai...
I el que està molt bé
és una escena molt maca,
aquella escena per mi
és brutal,
res només de mirades,
de jocs de mirades,
amb un ball que es fa,
perquè clar,
tot això passa al Pirineu,
amb una zona així,
amb neu,
amb cabanes i tal,
clar,
la gent té com a distració
de sortir a caçar,
a caçar animals,
com la caça,
i un cop a l'any
es veu que fan la festa
de la caça,
a veure qui ha guanyat més,
en el sentit de qui d'ells,
els caçadors,
ha caçat més peces,
no?,
i fan un ball,
i no sé què,
doncs amb aquell ball
que és super senzillet,
però està molt bé,
les mirades que hi ha entre ella,
la mare,
el fill,
els dos nanos
que ja són amics,
el cosí,
la novia del cosí,
com ells ja es relacionen,
aquella complicitat
ja que n'hi ha,
i com s'ho miren tot,
el Michel,
l'educador francès,
i el cunyat d'ella,
que és el personatge
de l'Eduard,
del...
Ai,
ara ho diré.
No, no sé.
És igual.
Igual,
ja ho diré.
Ja ho diré.
Allò és,
perquè és un altre paper
que és molt interessant,
el Sergi López.
Sergi López.
El paper del Sergi López
també té,
aquest no l'hi han nominat,
però...
Seguim comentant més pel·lícules
perquè són unes quantes,
en aquest cas,
el Premi a la millor actriu
va ser per Julieta,
i l'encontrat més d'una vegada,
és l'únic que valia la pena,
sincerament,
des del meu punt de vista,
a nivell de pel·lícula,
de l'Almodóvar,
ella està molt bé,
l'altre a mi em va semblar repetitiu
i avorrit,
també.
Millor actor
és el Roberto Alamo,
que,
que Dios nos perdona,
una pel·lícula que em sembla
que no hem pogut veure nosaltres,
és un paper molt cru,
molt directe,
molt salvatge,
fent de policia i tal,
i, bueno,
en aquest cas,
el que seria millor director,
el Ballón,
amb tota la reta a il·la
de premis,
d'efectes visuals
i aquestes coses,
que això ja se'ls mereixia,
i el que faci falta,
i millor muntatge,
i millor no sé què,
i millor so i tal,
i la millor pel·lícula,
Tarder per a l'aire,
que això és perfecte,
és el que deia que jo,
doncs,
volia que fos Tarder per a l'aire,
la guanyadora,
i menys mal,
com a mínim,
perquè aquí sí que el Raúl Arevalo
va guanyar millor direcció novell,
va guanyar,
no me'n recordo ara què era,
i aquest el cas,
no?
Ah, bueno,
sí,
va guanyar,
hola Nacho.
Hola.
He estat aquí tota l'estona,
però no m'heu vist.
Ah, vale, vale.
M'he fet invisible.
Ah, molt bé.
He estat una hora tirada a l'autopista,
que no m'expliqueu,
perquè, bueno...
Aquestes coses passen, eh?
Calma.
Calma,
quit calma.
Però estàvem parlant
que estem molt contents
perquè el millor acte secundari
va ser el Manuel Solo,
a la tarda per a l'Aira,
d'aquell paper tan petit.
Molt bé, allò que vam parlar,
de què parlava...
D'aquella manera.
Allò és magnífico,
aquell trosset és bestial,
el que fa aquest home,
i li han donat el Goya,
menys mal que cada vegada
tenim més coherència
amb aquestes entregues, no?
Molt bé.
I ja parlant del cas, no?
Doncs tu vols comentar
una cosa més rosa,
algun premi així més interessant?
No, era més o menys el previst, eh?
Vale, vale.
Jo vull parlar molt ràpidament
d'una pel·lícula
que comentaré molt ràpida,
faré així res, no?
D'aquesta manera, no?
Que és l'Hombre de les Mil Cares,
que també va estar
tremendament nominada
i va guanyar el millor actor,
Carlos Santos, no?
Que és el que fa de Luis Roldán.
I tal.
Que s'ho mereix.
Ja està, escoltes com siguin,
sí que ho fa molt bé aquest home i tal,
però sembla que res més
es va emportar,
aquesta pel·lícula, no?
És l'Alberto Rodríguez, no?
El que va fer l'Isla mínima.
És que, clar,
s'ho ha emportat tot el monstru.
El monstru.
8 al monstru,
3 a la tarda d'aïda.
Clar, no queda molt per...
No queda res aquí, no?
La Sílvia Pérez Cruz,
també,
la millor canció original.
Sí, sí.
Ui, però és que aquesta cançó
és meravellosa, eh?
I és que ella es mereixia
la millor actriu.
Cerca de casa
veieu aquesta pel·lícula
com podeu.
És que és meravellós
el que fa aquesta noia.
Sí, no, no,
si la veurem, la veurem.
És que ho fa molt bé.
Està en...
Una altra vegada,
la película petita
amb aquelles coses de ball
per allà al mig.
oi, que cantar...
I llavors,
això de l'ombra
de les mil cares,
és clar,
és la mínima,
venim amb una il·lusió,
ostres,
això serà la repera.
Ostres,
vull dir,
estar a la pel·lícula
és perfecte
a nivell de muntatge,
d'elaboració,
el treball que fa
l'Eduard Fernández
ho fa magnífic,
però hi ha tota una sèrie
de coses que dius
no m'interessa gens
ni mica la pel·lícula,
ho sento,
la temàtica en si mateixa.
Està molt ben ambientada.
Aquest tio té una capacitat
per ambientar,
vull dir,
decorar,
posar la gent amb la...
Tot el que és el concepte
d'ambientació...
Localitzar,
localitzar,
que es diu.
Bestial, no?
I a partir d'aquí,
ja està,
és que el tema
no té res més
que aquests vincles
entre el Francisco Paessa
i el Luis Roldán,
vull dir,
aquest personatge
que era una mena de,
no sé exactament
què podíem dir,
si era una mena
d'estafador,
que intenta ajudar
el Luis Roldán
però a la vegada
també l'enganya
i es queda amb els seus diners,
una mena com
de testaferro
estrany d'aquella època,
però que deixa a veure
ja a l'inici
de la gran corrupció
que hi ha en aquest país
ja l'any 95,
que ja s'iniciava
totes aquestes històries
turbulentes
que hi havia per sota,
no?
I, bueno,
i és això.
Llavors, clar,
què passa?
Que la pel·lícula
en si mateixa
deixa de tenir interès,
no?
Al cap de l'estona,
perquè és un tema
que ja podies conèixer
una miqueta,
l'única,
l'actuació del Carlos Santos
i de Fernández
són dos monstres.
En aquest cas,
el Fernández és un monstre
i el Carlos Santos
és una cosa
que ha aparegut allà,
que fa un paper meravellós,
no?
I que ho fa de conya,
però la pel·lícula
avorreix profundament.
Vull dir que
jo us ho dic
perquè si ho voleu.
Que no és el que es deia
quan es va estrenar,
precisament,
tot el contrari.
I acabo,
i la gran promesa
també és un curtmetratge.
Ah, sí.
El Time Code,
no?
Time Code.
Guanyador dels Gaudí,
Guanyador dels Goya.
Però això l'has pogut veure?
Sí, sí, sí,
l'hi pogut veure.
Oh, quina sort.
No em carregaré res,
ni molt menys,
però...
I ara, en teoria,
molt bé, molt bé.
Perquè Palma d'Horacan
és...
Ja, per això.
Jo ho vaig veure
i em va passar
com ha passat
amb totes les pel·lícules
d'aquest any,
amb totes els...
Vull dir,
que cap m'ha dit
oh, quina passada.
I això m'ha passat
quelcom semblant.
M'ha deixat descol·locat,
no?
I és que, clar,
no sé...
No puc explicar.
No sé explicar.
És a dir,
dos seguretats,
dos guàrdies jurats,
una i una noia,
que es comuniquen
mitjançant el ball.
Ja està,
acabo.
No puc dir res més,
que són 15 minuts,
però també detall de curt,
no?
I sí que és veritat
que hi ha una petita cosa,
al final,
està molt ben fet,
es facin com siguin,
està molt ben muntat,
és una petita coseta,
però no sé,
no hi ha cap gir
que diguis
apa, no?
Quina cosa més xula
que passa amb 10 minuts,
15 minuts,
no?
És tot com molt lineal.
Però bueno,
és original
el que es planteja.
És igual que la ciutat
de les estres.
Exacte,
és que anem per aquí,
que ara parlarem després
de les estres.
Que l'heu vist,
l'heu vist,
molt bé.
Clar,
clar,
clar,
que si vols...
No estava aquí,
però no m'he enterat de...
Que si vols parlar ja,
no és que t'hem deixat una mica
pel final,
Nacho,
no parles.
No estaves aquí.
T'hem amuntegat
amb comenxeria
i d'exposició.
Estava sota la taula,
correcte.
per allò,
per al problema,
però bueno,
ho agafem,
ho agafem,
no t'ho preocupis.
Jaume,
parla tu de la ciutat
de les estrelles,
L.A.L.L.Land.
L.A.L.Land,
la ciutat de les estrelles.
Bé,
és clar,
vull dir,
té el seu sentit,
no?
Se'n van a veure les estrelles,
allà,
amb aquell mirador
tan extraordinari.
m'ha fet pensar
quan vam estar nosaltres
per allà,
per allà al Pirineu,
com es deia allà.
Ah, vaja,
Son,
Son del Pirineu.
Això,
el Son.
A les planes de Son.
M'ha fet pensar en allò.
Bé,
aquesta és una pel·lícula
que jo sense veure-la
ja m'ho pensava
que era el que
en definitiva és,
no?
És una combinació
d'elements
molt ben explicada,
penso,
des del punt de vista
de l'actualitat.
Jo penso que
lliga molt bé
determinades
seqüències
que tenen,
doncs,
com una mena
d'homenatge
al que és
el musical
en general.
Hi havia qui deia
Fred Astero
de Ginger Roger.
I jo,
bueno,
potser sí que...
Hi ha un moment.
Sí,
un moment que sí.
Que dius,
vale.
Exacte,
sí,
pot ser allò.
I que ho fan bé,
ballen bé,
no ho ballen malament.
Sí, sí,
no, no.
Per ser qui són...
I aquell tros allà
amb les estelles allà.
No,
per no ser ballarins,
vaja,
vull dir.
Sí,
que no ho són,
no.
Clar.
No, no,
la veritat és que sí,
que això funciona.
Llavors,
aquí,
on estaria,
diríem,
la...
diríem,
el que és
menys interessant?
És que és
molt carrinclonona,
no?
Vull dir,
però molt.
I a més,
esclar,
llavors,
què passa?
Jo he pensat
amb els ponts de mal,
i són precisament,
perquè hi ha un moment
que té una semblança
extraordinària,
no?
Que és quan es trenca tot
de cop i volta
i després et diuen,
no,
però això no va així,
no l'obrirà la porta,
eh?
i, esclar,
ho fa més bé,
probablement,
que amb els ponts de Madison.
I crec que aquella pel·lícula,
tot i que pugui ser
tachada de carrinclona,
es fa agradable
precisament
perquè,
perquè tu,
encara que no obri la porta,
doncs tu,
t'ho fas i ja està.
I aquí fa el mateix,
però d'una altra manera.
I llavors això,
crec que queda com una mica,
ai,
no ho fes.
A mi m'ha recordat una altra cosa
que encara és pitjor.
M'ha recordat un Woody Allen
descafeinat.
Però descafeinat.
els diàlegs
són els diàlegs
més tontos del món.
Però,
en canvi,
la relació
és una relació
que podia ser
qualsevol pel·lícula
de les últimes
de Woody Allen
de parella,
pim,
pam,
pim,
pam,
que es van coneixent,
la música de fons,
el jazz,
aquesta línia,
vull dir que,
però,
clar,
però com una cosa
molt,
molt en un nivell de 3.
Escolta,
és allò del Frank Capra,
vull dir,
allò de l'èxit total.
Exacte.
I sí,
sí,
també,
conic,
al cap i a la fi
són els valors
nord-americans
per excel·lència,
sobretot a la part final.
És únic maco,
la part final
em va agradar,
ho sento.
La part final
diga mortera,
però la part final
a mi em va,
sí, sí,
a mi...
Digue mortera.
Digue'm.
No,
m'agrada al principi
i al final.
Al principi i al final,
sí.
Sí,
és a dir,
al principi i al final
m'agraden.
Però,
clar,
però també esperes
que durant la pel·lícula
hi hagi més musical,
perquè estem parlant
anterior d'una comèdia musical
o estem parlant
d'un drama musical
digue-li com vulguis,
però, clar,
acostumats a veure musicals
com Molint Ruix
que no pares al cap
tota l'estona,
que és una autèntica
avorrada
el que fa
el senyor Bas Lurman.
Vull dir,
Chicago,
quan veus...
Això és d'una capacitat...
A Chicago també li fa...
Bueno,
però hi ha un tros
que seria...
Bueno,
frena,
frena.
Però, ostres,
Jaume...
Aquí,
jo m'avorria,
estava com dient
no m'ho puc creure
que m'estan entomant aquí.
És clar,
és que dius,
vale,
tira,
fes alguna cosa més,
fes alguna cosa més,
però ja està,
que això ja ho sé,
digue-m'ho,
torna-m'ho a dir,
i tal,
i llavors,
ostres,
alguna,
dius,
ah, mira,
ara canten.
Vull dir,
dius,
què passa aquí?
Vull dir,
faltava el ritme,
de debò,
de debò.
I mira que venia
d'aquell guai plaix
meravellós,
el Damián Chacel,
el que es diu que toma,
que tenia una gràcia
aquella cosa,
vull dir,
no hem de dir
que la selecció musical
és bona,
que el tio fa bé,
a nivell musical,
i ells tenen menys química
que la Pantoja
i l'encarna Sánchez,
vull dir,
t'ho dic així de clar,
vull dir que,
és veritat,
és que no tenen química,
el Ryan Gosling
i la Emma Stone,
no,
no,
això no fa pam,
per mi,
eh?
No ho sé,
potser m'equivoco,
però jo crec que aquí
falten moltes coses,
per rematar,
oi que sí?
Jo tinc la tendència
a creure't.
Sí, no?
Sense haver vist la pel·lícula
tinc la tendència a creure't.
A veure,
que s'ha de veure,
perquè és el que diem,
al cinema,
bo i dolent,
però és el que hi ha,
no?
Sí,
però esclar,
com que hi ha tantes coses,
a vegades dius,
home,
jo hi he anat avui
precisament perquè
m'hi vaig comprometre
d'una manera clara,
si no en aquest espai
amb un altre,
no?
Doncs ja que estem
una mica dels Òscars
i així d'aquesta manera
parlem de,
parla un segon d'El,
del Porverhoven,
i així ja anem rapidet,
perquè el Nacho
ens ha de parlar
de cosetes també
i tu has parlat
també del múltiple,
Jaume.
Sí.
Doncs,
ostres,
no m'ho espoiler,
eh?
No, no, no,
aquí no fem espoiler.
Bé,
jo el tema d'El,
del Porverhoven,
que també li han donat
la millor pel·lícula
al Goya,
la millor pel·lícula
al Gaudí,
diuen que també
s'emportarà als Goya
allà en l'Òscar,
ella està nominada
com a millor actriu
i tal,
bé,
jo soc un feròfo
del Porverhoven,
a mi m'encanta
el Porverhoven
que m'insulti,
que em tiri
per sobre tot
i que sigui
desagradable
amb els comentaris.
És de delícies turques.
I tant,
és a dir,
que amb estomàquia
aquest home,
a mi això m'agrada
del Porverhoven
perquè és el seu segell
particular,
evidentment es va
americanitzar,
es va posar més finet
i tal,
i ara ha tornat a Europa,
i dius,
bueno,
ara amb l'Isabel Hiper
que tampoc li costa gaire
animar-se
i posar-se a lo bèstia,
sí,
però tampoc.
Tampoc.
El llibre negre
és d'ell,
també?
Sí.
Eh que sí?
Però clar.
Allò és un pel·lículot,
eh?
Això està bé,
però...
No, sí, sí,
no, no,
sí,
la pel·lícula està molt bé,
però en canvi aquesta
s'ha quedat
amb una cosa
més burgesa,
que dic jo.
I això no val,
tio,
no estem d'acord amb això.
Una burgesia
que a la vegada
té a veure
amb acosos
i històries
que hi ha al voltant
i jo quan portes
un quart d'hora
dius,
ja te calao.
Deixa'm.
Ja te calao,
no li posis misteri
perquè l'has cagat,
perdó,
el comentari,
i ja saps
qui és el bugó,
qui és el dolent,
qui és el no sé què,
qui és el no sé quant,
i dius,
oh...
Quina decepció,
no?
Quina decepció.
I llavors,
a tant en quant,
sí que te la llença,
que dius,
apa,
com es passa amb la mare,
apa,
com es passa amb no sé qui,
clar,
això de tant en quant
hi ha unes paraules
que dius,
ostres,
no?
vull dir que deixa anar allò,
però no és Albert Hoven
que a mi em frapa,
no?
I la pel·lícula,
a mesura que va caminant,
caminant,
per mi va d'escafeinança,
d'escafeinança,
d'escafeinança,
és una bona pel·lícula,
una molt bona pel·lícula,
però...
jo tampoc li veig el què,
no?
No és ni una venjança,
no és ni...
és una barreja de tot.
Ja veurem,
durant l'any,
trobarem la bona.
Clar que sí.
Jaume,
múltiple i ara passem al Nacho.
Sí,
múltiple no és tampoc allò
que podríem dir un 10
com a pel·lícula,
però, home,
com a mínim,
això és una pel·lícula
amb molt d'interès.
El Saw y O'Chamelan,
jo crec que el coneixem tots prou bé,
i sobretot en pel·lícules
com, no sé,
Senyals,
potser no és la millor,
però el bosc, sí,
el bosc per mi és molt interessant,
i el protegit,
i tal.
Jo crec que és un paio...
Les primeres, sí.
Sí,
jo crec que és un paio
que es vol semblar
amb el senyor Hane,
que fins i tot
en algun aspecte, no?
I aquí,
doncs,
jo crec que també.
Ho han sentat aquí?
Més que últimament?
Sí,
jo quan la vaig acabar de veure
vaig dir,
ostres, tu,
per què ha fet això,
aquest paio,
què és el que et vol explicar?
I llavors,
de mica en mica,
et va introduint
en el cerebre,
per dir-ho d'una manera,
en el cervell,
doncs,
algunes de les constants
que jo penso que sí
que són molt interessants.
El que passa és que
són aquests 27 personatges
el que li fa més mal
a la pel·lícula,
perquè no els veu representats,
els 27 personatges.
és que és molt complexa,
no?
Llavors,
si arriba...
Com ho passa a mora i mitja,
això?
Si arriba a 6 o 7,
va a cata estrelles,
i el 6 o 7,
doncs,
llueix.
A nivell interpretatiu,
la pel·lícula està bé,
te la creus
mentre la veus i tal,
tot i que també
no deixa de ser,
doncs,
un joc
que estableix
el realitzador
amb l'espectador,
no?
Dit això,
que ja té el seu valor,
llavors,
on està per mi
l'avalu d'aquesta pel·lícula?
Que en definitiva
és un joc
sobre les problemàtiques
mentals.
El que fa
és proposar-te
doncs,
un joc de pensament,
o sigui,
te la proposa
el realitzador
perquè entenguis
alguna cosa
que tingui a veure,
alguna cosa més
que tingui a veure
amb la salut mental.
I llavors,
és clar,
vull dir,
el que passa és això,
no?
Que anem descobrint,
per exemple,
la pel·lícula aquella
de psicòsis
del senyor Kritschko,
que és una autèntica
meravella,
doncs,
és una pel·lícula
que la podries posar
al costat d'aquesta
i dius,
tan falsa és aquella
com aquesta.
Sí, sí, sí.
El que passa és que
en aquesta hi posa
la psiquiatra
i llavors dius,
ep,
això és una altra història.
Què vol dir la psiquiatra?
Vol dir que és la que creu
en el que està fent
en aquell
que és el seu,
és el,
el seu usuari,
no?
Digue-li.
I,
en definitiva,
és el que l'anima
en el fons,
no?
I llavors,
doncs,
bueno,
el joc és doble personalitat,
digue-li,
bueno,
fins a 27,
ja veus,
tu és la gent
que representa
i al final encara
en surt un altre
i tot,
no?
Que això és el que,
és la sorpresa.
Llavors,
és una pel·lícula
que interessa,
crec jo,
pel contingut
que té.
hi ha tot un seguit
d'elements
que la fan
aguantar prou bé
fins a arribar al final,
al cap i a la fi
la pel·lícula ja,
al començar ja es veu
que és el segrest
de tres noies,
no?
I automàticament,
doncs,
això no es perd,
aquest interès,
no?
I arribes al final
i dius,
ostres tu,
i et van entrant
tot un seguit
de reflexions
sobre el tema
de la doble personalitat
i els psiquiatres
moltes vegades
a què juguen,
compta amb el que juguen
perquè a vegades
el que poden ser
és més aviat promotors
que no pas estabilitzadors,
ja no dic curadors,
en fi,
tot això.
Sí, sí, sí.
En aquest sentit
és interessant.
Curiós.
I com que la pel·lícula tan...
Jo vaig esmentar
la cinta blanca
l'altre dia també,
igual que el bosque i tal.
Però és que allò és...
Allò és el cim.
Parabres maiores.
Però qui remenen
en aquest sentit també,
però és que el Haneke
et remena tot.
Sí, sí, sí.
Cosa que el Shyamalan
jo crec que no ho fa
en la mateixa categoria,
vull dir,
jo tinc aquesta sensació.
Saps quin és
l'element que probablement falla?
És que jo crec
que hi ha coses que sí,
però coses que el Haneke
supera
i el Shyamalan
recerca un punt
més misteriós,
més oscur,
més simbòlic.
Sí, sí, sí.
És altres de dir
oh, toma,
tota la jeta, no?
I d'una manera o altra
posa algun petit element
que ho argumentaria
tot allò que vol escoltar
i no acabar de lligar.
Exacte, no acabar de lligar.
Saps allò que dius
per què el somni?
O per què...
A mi les últimes
de Shyamalan
m'han descol·locat,
sincerament, eh?
No m'han acabat
de matar del tot.
No, no.
Bueno, la visita
que jo la vaig convocar aquí...
Això, la visita
a mi em va descabalcar.
És una coseta, bueno,
que intenta recuperar,
però...
No ho aconsegueix.
Però no ho aconsegueix
però és que les que venen
entre mig són pitjors,
jo diria.
El bosc,
crec que és l'única,
crec jo,
que dins...
Però que encara hi ha així...
Bueno, el bosc
i la cinta blanca
per a mi són molt...
Però la cinta blanca
no és d'ell, eh?
No, ja ho sé.
Ah, vale,
passava que deies,
no?
No, no,
dic no, sisplau, no, eh?
No, no,
no, allò encara és més
més atrevint,
per fi.
Sí, sí, sí, sí.
Molt bé.
Jo crec que la seva millor
és El Protegido,
en la opinió,
si el sexto sentido
està bé,
va ser la presentació,
però El Protegido
és una pel·lícula
més rodona,
més amb tot, eh?
Amb tot.
Fins a tot l'actuació
del Bruce Willis, no?
La sombra,
i la resta comencen a anar
a caure, no?
Comencen a anar a caure
i, bueno...
Era en sisè sentit,
també,
per a mi no em va agradar
que jo això de...
Això com carta
de presentació,
com carta de presentació
perquè s'ha fet molt famosa
i, bueno...
Ja, però que tampoc.
Què més?
Comenxeria?
Comenxeria.
Exacte.
Parlem de Comenxeria,
que és una pel·lícula
que està nominada
també a l'Òscar.
Anem a les Òscars.
Ah, jo no ho sabia.
Sí, Comenxeria
està nominada
a millor pel·lícula,
està nominada
a millor guió original
i està nominada
al millor actor secundari,
el Jeff Bridges.
Però amb aquest títol?
O amb anglès?
Correcte.
Ah, vale, perdó.
Què m'has dit?
Què m'has dit?
Una cosa que...
Aviam, aviam.
Aquesta pel·lícula es diu
Hell and High Water,
que traduït,
traduït,
és una frase feta
que podria ser
a contraviento y marea
o pase lo que pase.
Vale.
I hi havia una traducció possible,
no?
Era una frase aquella...
I no Comenxeria.
Alienígena, no?
Llavors,
jo no sé,
jo no sé,
que venia pensant,
venia ara,
quan venia l'Anatasco,
anava pensant,
jo dic,
hostia,
qui serà la persona...
Jo penso que és una persona única,
que posa tots els títols aquests,
no?
Per què?
Per quin mecanisme...
És com si ara està pensant,
tot això en el cotxe.
Dic, ostres,
diu el rei Borny,
no?
T'imagina't que ara
la fan en castellà
i li diuen,
no, mira,
és que...
Este títol no nos gusta,
no?
Però si el rei Tuerto...
No, no, no nos gusta.
Mira,
la vamos a poner...
Un antidisturbio viene a verme,
no?
Una burrada,
això,
per dir una burrada.
Clar,
perquè és tanta burrada.
Dic,
Comenxeria,
per què?
Perquè hi ha un personatge
que en un moment de la pel·lícula
diu,
jo soy un Comenxe,
i l'altre diu,
sí,
perquè los Comenxes
tots són nuestros enemigos.
I això t'has tret
que això té a veure
amb la pel·lícula.
Hi havia un títol,
hi havia un títol
que el director segur,
el director o el seu equip,
segur que han estat allà
moltes hores
pensant en el títol
i descartant títols
i pensant i tal.
I al final...
Arriba i foten això.
I tires per terra,
doncs no sabem el porqué,
no?
Escolta,
aquest cap de setmana
van passar una pel·lícula
que et lligaria perfectament,
encara que no siguin comatges
els indis aquells,
però era una del Val Kilmer,
que no me'n recordo,
ara la busco, eh?
Sí,
que la vaig estar veient
diumenge,
dissabte o diumenge.
I està molt bé
aquella pel·lícula
perquè parla
de la diferència
d'essència cultural
dels conqueridors
en respecte
als nadius.
I està molt bé.
No l'has vist,
aquesta?
Una que és un policia
és un policia índic.
Sí, sí, sí.
És a l'actualitat
que va a les reserves...
I és un que ha sortit d'allà
i torna.
Sí, sí,
va a les reserves
i el tio investiga,
investiga un crim
amb els que investiguen allà.
Ah, aquesta, aquesta.
Mira, aquesta sí.
Ja comentarem.
Comentarem, bueno.
Es diu
Cord de...
Ai,
Cord de Tro,
es diu la pel·lícula.
Cord de Tro, sí.
Ah, sí.
Corazón de...
De Trueno.
De Trueno, sí.
Bueno,
el que passa
és que la van passar
a TV3 i tal
i és de Michael Apted,
que és un realitzador
que en els seus moments
ha fet coses interessants.
Molt bona
i em fa pensar
en com manxeria
de la manera que tu...
Ah, t'explico jo
que no hi ha com manxes aquí.
Exacte.
No, no.
Bueno,
això és una pel·lícula
ambientada a l'actualitat.
És un...
És com un western,
però ambientada a l'actualitat.
Per què és un western?
Perquè
està ambientada a Texas
i, malauradament,
a Texas avui
estem com al 1880.
És a dir,
tothom té armes.
És una cosa
que denuncia indirectament
la pel·lícula, no?
O sigui,
allà a Texas
tothom té armes.
Hi ha les lleis aquestes
que si tu entres
a una propietat aliena
i penses
que t'estan atacant,
en pots disparar
i no et passa res.
Si et peles el tio
no et passa res.
Si fas un atracament
i tu pots començar
a disparar els atracadors
doncs tampoc passa res,
que això passa a la pel·lícula.
I, bueno,
aquí comencem
en un ambient,
en aquest tipus d'ambient,
tan blanco i tan Trump,
clarament.
Sí, sí.
Hi ha unes persones
que són
la famosa basura blanca
que està esclosa,
que està esclosa
i que ara el senyor Trump
intenta replegar
el seu...
El seu niu.
Exacte.
Doncs, bueno,
aquestes persones
tenen problemes
perquè si volen
el banc,
si volen expropiar
el rancho que tenen
i tenen famílies
i tal
i al final decideixen
començar a atacar bancs
com s'ha atacat
a la segle XIX,
a finals del segle XIX.
Ho fan d'una manera
molt concret
amb un pla pensat,
vull dir,
no són uns bojos,
sinó que intenten
robar sempre
poques quantitats
i tal
perquè tenen un pla
per, diguem-ne,
tornar-hi al banc
el que s'està fent,
vull dir,
eliminar el deute
i al final,
bueno,
quedar per sobre del banc.
A partir d'aquí,
la pel·lícula
té com una doble vessant,
diguem-ne,
o sigui,
una vessant
de la manera
que ho mira
el director.
De dir,
bueno,
una exaltació
de l'individualisme
perquè aquestes persones
són,
tenen mentalitat
una mica
del pobre
contra el ric,
del petit
contra el gran,
del colono,
diguem-ne,
contra el món
i contra alguna cosa
que li guardi
la seva llibertat,
això per una banda,
i per l'altra banda
aquesta llibertat
portada a l'extrem
en la que tothom
té armes,
en la que tothom
dispara al carrer,
en la que passa
qualsevol cosa
i en la que
allà la policia
comença a perseguir-los
i hi ha tota
una caravana
de gent del poble
que van amb les ranxeres
i amb les seves
fusils automàtics
també a fer
la cacera humana
d'aquesta gent
perquè, bueno,
perquè és com,
no, no,
és que nosaltres tenim dret,
no?
i anem amb la policia
a ajudar-los
i van allà,
bueno,
en tot aquest entorn
aquestes persones
es van desenvolupant
i, bueno,
i al final,
la situació regeix
al 50%,
d'un final allò
que no acaba de...
Bueno,
llavors la pel·lícula
a nivell d'interpretació,
bueno,
força bé
perquè els actors
que són actors joves
però que
un Toby Pine
i l'altre no em recordo
que són actors
que els has vist fent
altres tipus de pel·lícules
pel·lícules més
de guapit
o s'alguna així
i que ho fan força bé,
són els dos germans
i, bueno,
el Jeff Bridges
ho fa bastant bé,
en un paper una mica
forçat,
no?
Perquè això no és així,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
allà totes les pastures
de color groc,
aquell cel de Texas
que sempre està allà
bufant el vent,
aquell vent que és càlid
i tal,
encara hi ha els corni largos,
els long horns aquests,
o sigui,
els...
Els bufes.
Sí,
bufes,
bufes,
no sé si,
és una cosa així,
no,
no sé si exactament
que són.
Sí,
es poden ser aquella barba,
no?
Exacte,
no,
no,
no,
aquells que tenen els corns així,
no?
Ah,
val,
val,
val,
val.
Els ramats d'allà,
bestial,
bestial sempre de Texas
o les grans planures de Texas,
bueno,
encara es veu,
es veu el paisatge
amb les,
amb aquelles pous de petroli,
amb aquelles màquines,
que s'han vist en tantes pel·lícules,
que fan així,
de gegant,
no?
Gigante,
exacte,
les que es veuen a gigante,
que es van per tot arreu,
bueno,
en aquest paisatge
se desenvolupa
aquest,
aquesta,
bueno,
road movie,
diguem-ne,
perquè els tios van en cotxes,
van canviant de cotxes,
van d'un banc a un altre,
van robant,
s'aturen,
tornen a començar,
no hi ha una extrema violència
fins a un punt de la pel·lícula,
vull dir,
no és una pel·lícula tarantiniana
i tal,
seria una barreja
entre,
no és País para viejos
o Winterbones,
però sense tanta violència
i jo crec que s'ha quedat
una mica a mitges.
Jo m'esperava bastant més
d'aquesta pel·lícula
perquè la veritat,
no sé,
per la pinta que tenia
hi ha alguna cosa
que havia sentit,
però és una pel·lícula
correcta,
diguem-ne que correcta,
o sigui,
passable amb un notable,
diguem-ne,
però no tant pot ser
per, bueno,
com un nou clàssic,
no?,
que deia en algunes ressenyes.
Sí, exacte, exacte.
Ara el David m'estava dient,
oh, s'has vist,
s'has vist i què tal,
doncs m'he quedat una miqueta,
o sigui,
hi ha algunes coses
que m'han agradat bastant
i alguna cosa,
o sigui,
també un estil bastant
hiperrealista,
estil tarda d'ira,
o sigui,
tots els escenaris
estan rodats
com si estiguessis allà,
tu estàs allà
amb aquelles benzineres
de Texas,
en aquelles pastures,
amb aquells tipus humans,
ho veus,
diguem-ne,
allò amb el sombrero tejano
i tot el rotllo,
i les interpretacions bé,
però es queden una miqueta mitges,
diguem-ne,
o sigui,
no sé si la història
que té,
s'ha nominat el millor guió,
dius,
bueno,
sí,
aviam,
és sòlida,
no té febleses i tal,
però tampoc m'aporta,
o sigui,
aquesta visió de l'Amèrica
podria haver estat més forta,
més profunda,
més estil Winterbanks,
més descarnada,
no?
Més imino.
Sí,
es queda una mica així,
igual.
Clar,
és el que diem,
que hem vist tantes pel·lícules
aquests dies últimament
i totes elles vinculades
amb premis
i cap d'elles ens ha omplert,
potser a mi la que més,
tot ha sigut tarda per a l'Aira,
ha sigut la que més rodoneta,
sent lo mínima que és,
és el més rodoneta que he vist,
mira que hem vist coses importants,
entre el monstruo
i l'Alalán
i com en Xeriu,
hem vist pel·lícules grans,
no?
I en canvi dius,
cago en l'olla,
perdó el comentari,
però és veritat,
és que és així,
vull dir que no.
Està també,
a la llista de les Oscars,
la millor pel·lícula està de Arrival,
la llegada,
que ha estat aquí,
clar,
que ja la van comentar
en el seu dia,
que també es quedava,
o sigui,
que tenia una mitjona molt bona,
que li faltava exacte
una miqueta per rematar,
que es quedava una miqueta
i que tenia un final
bastant desonrojante.
A veure si aquesta és Lion,
Moonlight,
el Manchester aquest,
vull dir,
a veure què tal,
tot això,
diuen que el Lion
està molt bé,
també,
no ho sé.
La ciutat de les estrelles,
home,
ja la terra.
Bueno,
ens queden sis minuts,
el Nacho ens ha de parlar
de l'exposició de figures
fetes amb cotxes?
No,
amb suro.
Amb suro,
has dit suro?
Avientes amb auto,
amb cotxes.
Sí, sí,
és que jo estava escrivint
i estava ja conduït.
No, no,
això no he fet,
això no he fet,
eh?
No, no,
borra, borra això.
Vale, vale.
No,
m'he parat,
m'he parat,
m'he parat
i llavors he enviat un mitjaj.
Però no perquè volia,
estàs parat,
no?
M'he parat allà
perquè he parat el motor i tot.
Perquè no podia continuar,
és que no podia passar.
m'he parat el motor
perquè allà està un poble.
Bueno,
no,
és una exposició,
és curiós,
no?
Perquè jo,
bueno,
he aterrat a la illa
diagonal aquest matí
per casualitat
i resulta que
estàvem fent,
resulta que hi ha un senyor
que es diu,
un moment,
us dic exactament el nom,
no sé si Pere Siurana,
un moment,
deixeu-ho.
Siurana.
A mi això no sona,
Pere Siurana.
Sí, sí,
denominació d'origen
de l'Orient.
No,
però hi ha un Pere Siurana
que em sona a mirar
d'algun,
dins d'aquest àmbit.
A veure,
sí,
aviam,
aquest senyor és,
bueno,
aviam si ho acabo de veure,
Pere Siurana,
correcte,
és un empordanès
que, bueno,
des de tota la vida
s'ha dedicat a treballar
al suro,
des dels 12 anys
i al final
ha fet una connexió privada
de 250 escultures
que veritablement
és curiós.
Això,
a mi m'ha fet reflexionar,
dic,
home,
això és art,
és tècnica,
és artesania,
clar,
això,
quan veus una cosa
molt ben feta
però al cap i a la fi
sense cap mirada artística
perquè fas copiar,
dius,
bueno,
això què és?
Una habilitat,
una habilitat innegable,
perquè tu ara us ensenyaré
algunes fotos i diràs,
ostres,
o què és?
O podria considerar-se un arte,
bueno,
això ho deixem així,
sigui com sigui,
és una exposició
que està al mig de la vida diagonal,
que té la 250 figures de suro,
que és gratuïta,
o sigui,
tu vas passar enllà
pel centre comercial
i la veus,
fins al dia 18 de febrer,
és una d'aquestes
que els que no tenim
aquest coneixement
enciclopèdic de l'art
que té el Xesco,
doncs,
bueno,
la podem interpretar,
saps què dir?
Genial, genial,
és interpretable.
És el millor que es pot fer,
interpretar-la.
No, no, no,
ho interpreti ell,
clar,
és el millor,
jo ho prenc.
A més a més,
a més a més,
bueno,
és molt plausible
perquè tu tens
al costat
del que és la figura de suro,
tens algunes figures reals,
a més a més,
potser una màquina de cosir,
una màquina d'escriure,
un no sé què,
un telèfon,
i tens allà,
la figura i al costat,
la figura de suro,
feta idèntica,
vull dir,
com si fos un motllo,
però el tio de la talla de mà,
diguem-ne,
i més coses,
tens allà,
un poble,
tot un poble,
tens moltes figures,
tens motos petites d'aquestes
com de la Primera Guerra Mundial
i amb Sidi Kari i tot,
tot fet,
i bueno.
Catalunya amb miniatura.
Sí,
però hi ha una màxima
amb el món de l'art.
Ostres,
què és això?
Un cistei?
Això és un cistei,
tot és suro,
eh?
Un cistei també.
Tot absolutament és suro.
Hi ha una màxima
que era molt típica
amb l'època així més classicota
del món de les arts,
el 17 i 18,
que era la imitació,
que era la imitatio,
s'havia d'imitar allò clàssic,
no?
Però quan s'arriba al segle XX
hi ha una màxima
que és mai la imitació,
sempre la innovació,
mai la imitatio,
sempre l'innovació,
no?
Un concepte així i tal.
Llavors s'ha d'innovar.
Si copies exactament,
encara que sigui fet
amb qualsevol material,
doncs no té gràcia.
No s'avança.
Clar.
Encara que tingui les capacitats
com diu el Nacho.
Està complint una altra funció,
no?
La de consolidar.
Exacte.
Veus aquí,
o sigui,
clar,
no,
no,
o sigui,
l'habilitat artesana,
com esteu veient,
l'habilitat artesana
d'aquest home
que agafa,
no sé,
agafa un cúter o no sé què agafa
i agafa el suro
i el transforma en això
és innegable,
ja dic,
perquè no tinc fotos
però feia la màquina de cosir
unes xingres d'aquestes
de tota la vida
i al costat estava l'altra
feta amb suro
i era idèntica,
o sigui,
com a escultor,
diguem-ne,
si formar-la diries
ostras,
mira,
però,
però,
però no hi,
clar,
no és art,
és una artesania
molt ben treballada
i que, bueno,
que sí que entra molt bé
pel sull,
diguem-ne,
jo he vist allà la gent
que ho estava mirant
i la gent diu,
oi,
mira,
i fent fotos,
que maco,
és més aviat que maco,
però bueno,
si esteu per allà,
sent gratuïta,
l'originalitat també,
té una qualitat,
té una qualitat realment
i estarà fins al dia 18 de febrer.
Bueno, mira.
Bueno,
i això que volguis passar per allà.
Jo penso que el que és interessant també,
un cop s'ha dit,
això és això que acabes de dir,
tu copiar,
no,
vull dir,
en tot cas inventar,
per molt bé que copiï un,
vull dir,
els que hi entenen d'art,
ho veuen que allò és copiar,
on estarà el matís?
Mira,
el matís està en que tu,
quan aprens,
aprens copiant,
lògicament,
no?,
els clàssics,
el que sigui i tal.
A vegades ha de repetir?
Clar,
però,
exacte,
i a vegades ha de repetir,
tu vas agafant un estil,
una forma de fer,
llavors,
si tu no innoves,
si tu no et converteixes en un petit geni
davant de qualsevol cosa,
no destacaràs.
Això és el que sempre s'ha dit,
i llavors per això passava
que en les èpoques
que tot passava
per una acadèmia oficial,
que és l'acadèmia
que tenim a qualsevol ciutat,
l'acadèmia aquí de Belles Arts i tal,
doncs no sortien,
llavors no sortien
ni pintors ni escultors
que tinguessin una gran potència,
llavors perquè sortissin de bons,
havien de marxar fora,
Santiago Rosselló,
Ramon Casper,
per dir alguna cosa,
marxar a París,
trencar amb el que havien après,
perquè aquí havien après
com fer-ho,
com imitar Velázquez,
com imitar Goya,
i a partir d'aquí
allò és trobar coses noves
que t'inspiren,
i aquest senyor,
a no ser que sigui una sèrie
que ha volgut fer d'aquesta manera,
el que hagués hagut de fer
és dir,
doncs faig,
tinc la tècnica,
ara vaig a fer,
jo què sé,
un nu femení,
un nu masculí...
És el que he trobat jo a faltar.
Exacte.
Ho he trobat a faltar.
Vaig a inventar-me
la Sagrada Família.
Fé un pas més.
És el que és el problema,
però bueno,
que potser és aquesta la gràcia
d'aquest home,
no ho sé.
És el que dius.
Digue'm, digue'm Rosa.
No, no, no,
després quan acabem,
res,
una coseta de la Filmoteca.
Un minut, xata.
Digues, tu mateixa,
tu mateixa, un minut.
Tu mateixa.
Ah, no, no,
és ràpidet, ràpidet.
És un cicle que fan
a la Filmoteca
durant aquest mes de febrer
sobre la Revolució Cubana.
Ja estava preparat
abans de la mort
de Fidel Castro.
I de fet,
sobretot,
sobre els tres primers anys
de la Revolució Cubana.
i és documental.
Ah, documental.
Són documentals.
Sí, ui,
n'hi ha moltíssimas.
Aquí con unas cuantas.
Digamos cuantas,
sí, que tenim disminu.
Por primera vez,
Historia de una batalla,
Hablando del punto cubano,
la primera carga al machete,
en la otra isla,
Ideas, Santiago,
y tenemos sabor,
Salud le Cuben,
Cuba Pueblo Armado,
Ella,
79 Primaveras,
L. Bellota,
Hanoi Martes 13,
Girón,
Guantánamo,
hasta la victoria siempre,
Nauf,
Viva la República.
I una sessió de comitratges també.
Doncs sí,
que hi ha documentals.
Tant hi ha dones com dones,
directores.
Molt bé.
Sí, sí, sí.
És una edat que s'ha fet
per la Filmoteca
en col·laboració
amb la Cinemateca Cubana
i el Museu Reina Sofía.
Molt bé.
Doncs mira,
escolta'm,
algú diferent també,
que em refereixo
a buscar coses
que siguin originals.
Sí, original, sí.
Molt bé.
Molt bé,
doncs tenim 10 segons
per acomiadar-nos.
Sí?
Vinga, tots a un.
Adéu.
Adéu.
Un dia, adéu.
Adéu, adéu, adéu.
Adéu, adéu, adéu.
Último moment que pensaba