Bona tarda, benvinguts a Babilònia, un cop més.
Fèiem números, feia una estoneta amb la Rosa, què tal?
Hola, bona tarda, molt bé.
I amb el David també.
Hola, bona tarda.
I ens falten tres, no? Em sembla, no em vaig equivocar.
Tres dies?
Tres dies, no? Tres programes.
Amb aquest dia seria, doncs, bueno, gairebé el nostre, bueno, antepenúltimo, no?
Seria gairebé.
Sí, comencem la quanta.
Ja per, bueno, per acabar la temporada, i esperem, lògicament, i clar, que tornarem a partir del setembre, no?
Tornem habitualment sempre, no?
Ostres, ja començar a parlar de vacances.
I quants anys portem a Babilònia? Tres anys? Deus ser aquest el tercer?
Sí, crec que sí.
Oi que sí, no?
Segura. Tercera temporada, segur.
Segur, segur, eh?
Vull dir que, bueno, que ja portem anys i panys aquí, eh?
I aquí Rayo Desverra, uns quants, eh?
Sí, sí, sí. Des de l'any 95?
I vosaltres molts.
Jo des del 96, segur.
I tu ho sé la cada 20.
Jo un, un o dos abans, no me'n recordo.
Sí, sí, sí, 94.
I la Rosa, em sembla, que fa també 10 anys d'ho fer ja, no?
Una cosa així, sí, ho deu ja.
Sí, sí, també.
És a dir, que fa 22 anys, no està mal.
Sí, sí, sí.
És allò que ja són veterans en aquest tema.
Fantàstic.
Doncs avui farem com dues temàtiques, no?
Parlarem de literatura i parlarem de cinema.
Des del programa ens ha tocat aquesta vegada, segur que sempre canviem,
parlem d'exposicions, parlem de teatre, parlem de música,
parlem de moltes coses, el que cae.
I aquesta vegada, doncs, ha parlat, parlem de literatura,
que ens ho farà la Rosa i el David per separat.
La tierra que pisamos, ens ho comentarà la Rosa, de Jesús Carrasco,
i el David ha llegit una cosa una miqueta friki, però que mola.
Que és, buenas noches y saludos cordiales, no?
Jo no sé, però...
Sí, sí, no ho sé, bé.
Dal Vicente Ferrer Molina, David Abraza Farolás, no?
Que és com, deia alguna cosa així, no?
La metracerillos.
La metracerillos.
Caso que es farà un comentari, el David, sobre aquest tema.
Ai, perdó.
Picha, què?
Mea, no sé què era tant.
Mea Piles.
Mea Piles, això.
Abraza Farolás, mea Piles, i què?
I la metracerillos.
La metracerillos, sí.
Això és boníssim.
Ja sabem, més o menys.
Aquesta no la sabia.
Parlem de cinema, de novetats com El hijo de Saúl, duríssima,
la comentarem, i també del llibre de la selva.
Altres pel·lícules, Elephant, Shine, La bruja i Contra Corriente.
Vull dir, pel·lícules, totes elles, molt interessants.
Sobretot, jo crec que bastant directors alternatius,
directors una mica d'aquesta línia més independent,
i que han marcat èpoques.
Això és molt important.
Però abans comencem amb aquest llibre de la calle de Rosa,
Jesús Carrasco, La tierra que pisamos.
Què tal això, Rosa?
Fantàstic, magnífic, us recomano moltíssim.
A veure, és una descoberta, de fet, és un autor que és relativament jove,
perquè és de l'any 72, va néixer a Badajoz,
ara està vivint a Sevilla, però va néixer a Badajoz,
i la crítica i els lectors se l'està començant a considerar
com un huevo de llibres, d'acord?
Sí, sí, sí, ara no és ni molt menys.
Això està bé? No, no, però un estil així, no?
Ja sabeu que...
Però és un escritor que val molt la pena,
seria de seguir molt la pista, eh?
Aquesta és la segona novel·la.
Us recordo perquè la gent segur que,
per Sant Jordi i per les llibreries, ja ho veu,
és aquella portada de color blanc, de Seix Barral,
que són aquelles botes militars,
amb natura, eh?
Com a herbes i una flor.
és aquesta novel·la.
És la segona novel·la que ha fet ja, eh?
La primera va ser Intempèrie,
que també va tenir un éxit impressionant.
És Intempèrie, eh?
És aquest senyor?
Sí, senyor.
Mare de Déu, senyor.
L'has llegit, Intempèrie?
Doncs ja està.
És que no sé si ho vas comentar.
Sí.
Jo l'estic llegin ara.
És molt aixut, eh?
És una cosa aixuta, eh?
Vull dir...
Sí, sí, sí.
La muntanya, el campo...
El nen, el nen sí que recorda una miqueta
els personatges, no?
De fet, sí, eh?
El contacte amb la natura, la importància, sí.
Bé, la història, bàsicament, és...
No desvel·larem ni molt menys de què va,
però sí el que se sap ja des de bon principi.
Se suposa que estem al segle XX o XX...
Espera.
Començament és el segle XX, més o menys, no?
Bé, a Espanya, no?
A Espanya resulta que ha estat anexionada,
o sigui, és ficció, seria.
Ha estat anexionada per una gran potència
que s'està expandint per tot Europa, d'acord?
Però a base de força, eh?
O sigui, el que serien els nazis,
però en plan, no es diu d'on ve, eh?
No es diu d'on venen aquesta força.
Un dia hi rompen allà
i ja s'emporten a tothom, ja està.
D'acord?
Però, bueno, arrenca així, eh?
És una força dominadora
que llavors, com a premi,
amb els seus...
els comandaments,
doncs els regala una possessió
a Extremadura, d'acord?
A Espanya, aquí a Extremadura
els regala una possessió, no?
I llavors, una d'aquestes dones es diu Eva Olman,
que és l'esposa d'un d'aquests als militars, no?
I ella, doncs, estava allà tranquil·lament,
allà en aquella casa que li han regalat, no?
Amb el seu terreny, amb el seu hort,
amb el seu camp, no?
La Mar de Bé,
disfrutant, gaudint d'aquella retiració,
d'aquell retiro, d'aquell descans ja,
d'aquella jubilació merescuda, no?
Del seu marit
i ella, com a dona exemplar, també, d'un militar, no?
Bé, fins que un dia, doncs, apareix una persona,
allà en el seu hort,
a través de la reixa,
d'aquelles valles de fusta,
doncs apareix un senyor i s'instal·la allà,
d'acord?
Doncs, a partir d'aquí ja és tota la història, eh?
Reconstruir el perquè aquella gent,
els dominadors estan allà
i el perquè aquest senyor apareix ara aquí, també, no?
I el que podia ser d'entrada com una amenaça
i ella, de fet, podia haver trucat perfectíssimament
a la policia que tenen ells,
o els militars,
i de seguida l'haguessin detingut
i, bueno, el farien desaparèixer o jo què sé, no?
Això.
Però ella no ho fa.
I aquí és on t'arrenca tot.
Ella no ho fa.
Llavors és el coneixement que fan aquestes dues persones,
mica en mica, com es van apropant.
No cal tampoc parlar massa,
entre ells, vull dir,
no cal utilitzar massa les paraules,
perquè dues persones s'entenguin, d'acord?
A més, veus el tipus de persona que és també el seu marit.
A mesura que va avançar la novel·la,
ha dit que és holing.
No només era un militar
trepitjador i conqueridor a l'oestia,
sinó, bueno, el tipus de marit també, no?
El tipus de persona.
Sí.
Sí.
El vocabulari és preciós,
és molt ric en vocabulari,
vocabulari de la terra,
vocabulari dels arbres,
vocabulari per descriure les persones.
com qui no vol la cosa t'ho planteja tot
i dius, ostres,
tot a nivell de sintaxi,
a nivell de lèxic,
és impressionant, eh?
Ha tingut moltíssims premis.
És una novel·la que, bueno,
a més a més ha estat triada,
ja l'últim que ha tingut,
és el Premi de Literatura de la Unió Europea,
també, del 2016,
i ha tingut moltíssims, moltíssims premis, eh?
Jo crec que m'ha rescut, m'ha rescut.
Bé, és que és un descobriment
del panorama literari en castellà.
Alguns premis, per exemple,
el Premi de l'Año,
que l'ha autolocat al Gremi de Libreros de Madrid,
el Premi de Cultura,
Arte i Literatura de la Fundació d'Estudios Rurales,
l'English Penn Award
i el Pricks Ulisses
a la millor primera novel·la.
També ha quedat finalista
en Premis de Literatura Europea a Holanda,
a França, a Espanya, també,
de diferents,
i l'any 2013,
el País també el va triar
com a llibre de l'any,
millor llibre de l'any,
ha estat,
bueno,
ha estat seleccionada
com uno de los millors llibres,
també,
traduïts al Regne Unit,
i la novel·la Intempèrie,
que el Xesco Ben ha dit
que tu sí que t'havies llegit, també,
Intempèrie ja ha estat traduïda
a una vintena de llengües,
i a més a més serà,
sí,
i ja estan venuts els drets
perquè serà portada al cinema,
també, pròximament, eh?
jo ara estic llegint també Intempèrie,
ja us ho comentaré,
és un autor que s'ha de tenir en compte,
de debò que sí,
ja dic,
és molt agradable de llegir,
Déu-n'hi-do també la duresa
de les coses que explica,
i com Miquel Miquel...
Intempèrie també és una temàtica similar?
Ja dic,
jo ho estic començant a llegir,
i d'entrada sí que també
és una situació una mica extrema,
d'entrada és un nen
que ja veus,
res,
a les primeres pàgines
ja veus que ha marxat de casa,
perquè s'està amagant,
s'està amagant allà a la natura,
també,
i curiosament s'està amagant
de la mateixa manera
que ell després,
el leva,
que és el protagonista
de la terra que pisamos,
com ell després fa
com una mena de cau
a la terra
i ell s'ajupa allà
i s'enrosca allà
i queda allà
com si fos la postura fatal,
no?
Sí.
Però igual,
el nano s'ha construït
també com una mica
d'amagat allà
per poder marxar
i fugir de casa,
eh?
De moment estic llegint això.
Sí.
De Intempèrie.
Que dic que,
bueno,
això, no?
Que Intempèrie ha estat
traduïda
a una vintena de llengües ja
i que es farà
la versió cinematogràfica.
Ah, molt bé.
Sí.
Doni-do.
Ho estic llegint també
ja quan acabi ja.
Aquest llibre,
això de la terra
que pisamos,
és el que es diu
una ucronia.
Una què?
Una ucronia.
Ucronia.
Vull dir,
en comptes d'una distopia
o una utopia,
és una ucronia.
És aquesta cosa
de plantejar un món,
vull dir,
fictici,
fals,
no existeix.
Això,
en teoria,
és una invenció,
absolutament.
Però...
i a partir d'aquí,
doncs,
aquesta societat inventada,
no?
És això,
és aquest concepte.
És un concepte que és nou,
que està molt de moda
i hi ha moltes pel·lícules
que són ucronies,
com això de los juegos
de l'ambre,
tot això.
Però això són distopies,
també.
Distopies.
És que té aquests noms.
L'hi va en ucronia
o potser distopia
és el mateix,
potser.
El distòpic
és un futur fotut,
diguem-ho així.
Exacte.
I això és una cosa
com bastant
que podia ser passant
en qualsevol moment.
Per això imagino
que es planteja
aquesta diferència,
aquest concepte.
És una simulació
que dius,
ostres,
sempre has vist com,
jo què sé,
a l'imperi espanyol
a Sud-amèrica,
no?
Sí.
Sempre t'has vist
com el conqueridor,
en canvi,
ostres,
quan et toca estar
com el conquerit,
dius,
ja l'ho ha fet allà
totalment,
dius,
Déu-n'hi-do,
això fa pupa,
això fa pupa.
I et pot passar,
clar que et pot passar.
En el cas d'intemperie,
no, eh?
Intemperie és una història,
ja ho veuràs,
no?
Ja està,
no dic res més,
ja veus que és rural,
de moment és el nen,
de moment és el nen que està...
I a partir d'aquí ja veuràs
que això no és cap distopia,
ni cronènia ni res,
una cosa...
M'agués agradat haver començat
primer preintemperie,
que és la primera,
però bueno,
no importa.
Però jo crec que...
No tenen relació.
No tenen, no...
Bueno, sí, no,
no sé, jo, no, no.
Perquè jo tinc una mica llegit els dos,
és que m'han recordat explicar
la història aquesta,
la que deies, no?
I m'ha dit que és la mateixa forma
d'escriure,
és una forma d'escriure
doncs bastant seca,
és el que jo tinc entrevist,
no?
És com una mica
el que li passava al Pinyol,
no?
A l'Albert Sánchez Pinyol.
Allò a Pandora en el Congo
i tal,
que té una forma d'escriure,
vull dir, exacte,
com molt així,
no?
Doncs com molt...
No crec que no s'involucri,
sinó com, no sé,
bastant distant,
no?
Jo l'estic llegint un llibre,
per exemple.
Perquè és el narrador objectiu i distant,
és el narrador que ho veu tot.
Això mateix.
I que ho sap tot
i que de mica en mica et va...
senyora.
Entellàçant les històries
o els personatges.
Clar, clar.
Sí, la història del fill d'ella,
també,
de mi do.
I això no passa,
hi ha certs autors,
com per exemple,
jo estic llegint una,
que ja el comentarem la setmana que ve,
de Víctor de l'Arbol,
la vispera de quasi tot,
no?
I bueno,
i és que té una màgia,
aquest home escrivint,
vull dir,
estem parlant de novel·la negra,
però a la vegada té una màgia
a l'hora d'escriure
que dius,
és meravellós,
no?
I llavors és això.
I en canvi aquí,
encara que tingui
uns tocs determinats
del que sigui,
que per no desvetllar res,
tan a intemperi sobretot,
no?
Doncs té aquesta sensació
de dir,
uf,
quina fredor,
no?
Que vas llegir el llibre
i tinc una sensació
com d'afredor,
no?
Però bueno.
Sí,
però així,
jo potser tinc la sensació
que així fins i tot
impacta més,
eh?
Clar, clar,
és que és això.
Perquè és com si tu
estigues descrivint
la situació
i els fets.
Clar.
I tu dius,
ostres,
uf,
Déu-n'hi-do,
eh?
A mi això em passa
com si ells...
Hi ha situacions molt fortes,
ojo,
hi ha situacions molt...
Home,
és una guerra,
és una invasió,
és una opressió,
és amb el que suposa
de matar qui ha gent de matar,
eh?
Clar.
Jo una mica,
encara que sigui diferent
la temàtica,
però és com llegir
un thriller d'aquests nòrdics,
no?
No dic Pierre Lamet,
que és un altre concepte,
però l'assalars
on aquesta gent
que està per allà dalt,
que és així com molt més distant,
no?
És a dir,
aquestes sensacions
quan llegeixes un llibre
d'aquestes característiques,
doncs una mica a mi em recorda,
no?
Una fórmula així com molt de capellà.
Però bueno,
meravellós, eh?
Tots dos.
Sí, sí,
meravellós.
David.
Sí.
José María García.
Bé, sí.
Vinga, agafa el micro
i ara posa't en situació.
No, no, no, no,
aviam,
això és una...
No,
diguem-ne així,
és una biografia,
no es pot dir que sigui autoritzada,
però és consentida.
No és una biografia no autoritzada,
però sí que és consentida,
perquè fins i tot
el protagonista,
doncs,
ha parlat al respecte del llibre
i l'han entrevistat
a diferents emissores de ràdio
a causa d'aquesta biografia,
no?
I ell, doncs,
s'ha prestat, no?
A part del llibre i tal,
per tant,
tot i que ell no ho ha escrit,
doncs,
i no ho ha autoritzat,
com dius,
bueno,
però sí que,
d'alguna forma,
sí que està el cas
i bé,
i diu que el que el llibre escriu,
doncs,
bé,
és la veritat,
no?
Pugui agradar-li trossos
o no li puguin agradar a ell mateix,
no?
El llibre, bàsicament,
és una biografia
de la seva vida laboral,
d'aquest periodista
que va revolucionar
la ràdio
i el periodisme esportiu
a Espanya,
sobretot al principi
de la transició,
on es va bregar
amb un diari
que sembla ser
que va ser
una cuna
de molts periodistes,
que era el diari
del pueblo.
Sí.
Sí, sí, sí.
Aquest va ser
un dels clàssics.
Sí, sí, sí,
es veu que sí,
tot i ser un diari
controlat,
evidentment,
pel règim franquista,
doncs,
es veu que seus dirigents
tenien una mena
de laxitud
i permetre
que els periodistes
poguessin anar
més enllà
que la censura
imposava.
Això es veu
a Cuéntame.
A la sèrie
que està Cuéntame,
que el fill
treballa al pueblo,
a un dels fills
de la Fancàntara,
i es veu perfectament
això que estàs explicant.
Per un costat,
el que és
el plantejament
del director
de voler
fer notícies
fora del règim
i a la vegada
el control del règim.
És genial,
és genial com es planteja.
Sí, sí, sí.
Doncs allà es va bregar
aquest home
com a periodista
i, evidentment,
era un pallo
que amb un ego
molt potent,
massa potent,
potser i tot.
El que passa
és que bé,
això
això
li va donar,
el va impulsar,
però alhora
també li va crear
molts enemics
i per allò on passava
doncs allà
xocava amb molta gent.
Potser amigós
igual que ell,
però potser
d'alguna forma
mica en mica
es va anar
sabent creant.
Potser també tenia
una mena d'audàcia
a l'hora
de
d'imposar
noves formes
de fer periodisme.
Ell feia una cosa
que era
que ho havia après
del, bé,
el, diguem-ho així,
el catalonofòbic
Bobby de Glené,
que va ser el seu mestre,
i que era, doncs,
entre cometes,
segrestar l'entrevistat.
si tu volies
que ningú et fotés,
diguem-ho així,
la primícia
d'entrevistar algú,
doncs,
simplement,
el mió
te l'enduies
a casa teva,
ni que fos
a dormir a casa teva.
I sí, sí,
sense cap problema,
se l'enduïa.
i així ho feia.
I així que no pica,
no ho explica ni només.
Sí, sí, sí, clar,
i el tenia controlat
i així també
tenia assegurat
que a l'últim moment
l'entrevistat,
en cas que fos allò
una primícia
escandalosa,
no s'ho repensés
i no aparegués
pel programa, no?
Són tècniques, no?
Sí, sí, sí,
no, no, no,
el llibre
te n'explica
mil i unes, no?
i sobretot t'explica
forma,
o sigui,
t'explica més aviat
els períodes
que van estar
en diferents ràdios,
no?
Primer l'Acer,
després l'Atena 3 Ràdio
que la va fer pujar
fins a les cotes màximes
d'Audiència Espanya,
després van marxar d'allà
perquè la van malvendre
el grup Prisa
i clar,
per ell Prisa
era el enemigo, no?
El Jesús del Gran Poder
que era el senyor
Jesús Polanco,
que era l'amo de Prisa,
doncs evidentment
ell no hi combragava
i quan
li vam fer una jugada
i tal
i li vam
van vendre
l'Atena 3
al grup Prisa
doncs ell va
va desapareixer allà
i abans va anar a parar
a la Cope
que era una
emissora
en la qual
ell no tenia
tampoc massa
massa relacions
però després
evidentment
la va fer créixer.
Bàsicament
era un periodista
esportiu, eh?
Sí,
però no tenia mania
una de les coses
que ell feia
és que si per exemple
hi havia un aconteixement
social
de la mena que fos
per exemple
el 23F
o coses així
ell no dubtava
dedicar el programa esportiu
a aquella temàtica
tot i que fos esportiu, eh?
és igual
jo l'escoltava
jo quan era un noi
diguem-ho així
en el seu moment
l'escoltava
i més que res
moltes vegades
sobretot com
perdi el Madrid
òbviament
perquè no deixava
t'hi tiré com en cabeza
jo era un...
passava la dalla
aquell home
i es carregava
a tot Déu
es carregava a tot Déu
i bé
passaves una estona
i just abans
d'anar a dormir
escoltaves això
i mira
i suposo que com jo
molta gent ho feia igual
i ara ràdio, no?
perquè a la tele
bàsicament
poquet
no, normalment
era entrevistat
no, no, no
no va
que allò sàpiga
no va fer tele
de ràdio, no?
sí, sí, bàsicament
com nosaltres
nosaltres també
som de ràdio
jo ja vaig
el vaig de sintonitzar
ja bàsicament
peluts i tal
com va començar
el seu pic
amb José Ramón de la Morena
jo ja llavors
ja no el seguia
espera't un segon
David, res
un segundet
a veure si això surt bé
perquè al final
li anem part d'eh
sí, això
José María García
Buenas noches señores
y saludos cordiales
una jornada más negra
una jornada más tétrica
una jornada más dramática
para el deporte español
el viernes de la pasada semana
don Jesús Gil y Gil
ex directivo del Atlético de Madrid
y en la actualidad
socio del Club Rojo y Blanco
llevaba a los dirigentes
de esta institución
ante el juzgado de guardia
una emisión de 400 millones
bueno, era eso, ¿no?
muy bien, Antónia
sí, no
la relació amb aquest home
tenia altibaixos
però després
es van ser grans amics
que era un home
que per exemple
el que deien
amb el cara a cara
quan es discutia amb algú
era molt acobardat
però quan
per emisores
se'n valentonava
sí
i tot i per exemple
molts dels seus enemics
el Gil y Gil
doncs van
després van passar a ser amics
fins i tot
amb el José Ramón de la Morena
que van tenir uns piques
ja bastials
això recordo jo
van acabar sent amics
ah sí?
sí, sí, sí
van acabar sent amics
es van enganxar
van dir
va, anem un dia a parlar
i anem a sopar
o a dinar
o el que sigui
i van acabar sent amics
sí, sí
quan ell
em sembla que
ell ja no estava a la missa hora
ell ho va deixar
i perquè
també va ser una jugarreta
va haver-hi un moment
que aquest home
s'havia creat
tan les enemistats
en les cotes de poder
en les capes altes de poder
que
que li van fer
li van fer
diguem-ho així
l'altra veta
i
i es va quedar
sense emisora
i no
i no va acabar
i totes les intencions
de poder
trobar una altra emisora
i tal
no van acabar
de quallar mai
no fa massa
fins i tot
en una entrevista
que li van fer
a RAC1
amb Jordi Basté
ell es va oferir
a col·laborar
sense remuneració
com a comentarista esportiu
del programa
i el van acceptar
i durant un any
va estar fent col·laboracions
un al mes
amb el programa
a RAC1
després no sé
per quins motius
doncs ho va deixar
hòstia
però
ara ja es fa
quin contrast
home
ja té una edat
però ell segueix buscant
però bueno
aquest home
va ser dels primers
multimilionaris
de la ràdio
juntament amb el Luis de l'Olmo
i d'altres
no hi ha l'Iñaki Gabilondo
o sigui
aquest home
no ha tingut mai problema
no no no
fins i tot
en discussions
de
quan
fa molts anys
i hi havia problemes
entre les juntes directives
entre el Madrid
i el
i el Barça
doncs
d'això es veu
que se'n va assabentar
el Terradelles
i
i diu
diu que un dia
el truca el Terradelles
i diu
vingui'm a veure
sisplau
sí sí
van a veure
el
el José María García
el Terradelles
i li diu
vostè l'allà van el Botano
perquè veien el Botano
sí el Botanito
sí el Botanito
que és bo per una mena
de norac taronja
que portava
i els va començar
a sortir aquest mot
diu no no
perquè és que
és baixet
sí sí sí
és baixet
diu jo volia posar
pau entre les directives
entre el Madrid
i Barcelona
i tota l'estona
només parlant de vostè
i van dir
bueno pues anem a buscar-lo
vostè
ja que sembla que aquí
és qui
talla el bacallà
si no hi havia un moment
que ell
tallava el bacallà
en molts aspectes
i fins i tot
bàsicament
a part del futbol
que és pel que potser
sent més que el coneix
sobretot
sobretot
amb el ciclisme
la Volta Ciclista a Espanya
va un moment
que fins i tot
va monopolitzar
diguem així
les entrevistes
que realitzava
en els protagonistes
de la Volta Ciclista
va tant
fins i tot
amb males arts
també tenia
la per fosca
aquest home
amb males arts
doncs
les entrevistes
d'altres emissores
que tenien tot el dret
a entrevistar qui fos
òbviament
i ell
va arribar a aconseguir
a instal·lar una emissora
de la seva emissora
no sé si era Antena 3
a cada cotxe
del cap de volta
de cada equip
perquè així
poder-los entrevistar
en directe
ostres
sí, sí, sí, sí
no, no
és que m'abra
sabia com sabia
aquest home
però el tio
en sabia
vaja
en sabia
i el tio
en sabia molt
el tio era una persona
que treballava
de forma
era una mena
exhaustiva
i un tio molt exigent
també
era molt exigent
però alhora també
era molt fidel
als seus
d'alguna forma
no, no
el llibre està força bé
està escrit així
en un llenguatge
molt amè
molt anecdotat
molt anecdotari
és que hi ha tot un període
a la ràdio
aquesta ràdio
vull dir
de la Encarna
del José María García
del Luis de l'Olmo
que encara estava factiu
i aquesta falera
és factiu
que era el Luis de l'Olmo
doncs nous
no
jo crec que ja no
ja crec que és
algú festival d'estiu
o algunes coses
exacte
l'any passat va deixar
home, se'm que ella té 80 llars
és que és el que diem
és un tipus de gent
que són aquests
brontosaurios
del món de la ràdio
encara que d'algun
a l'errera
i tal
i això que bueno
que va fent i desfent
però és que és això
que són aquests encara
el de los santos
encara està per allà
donant voltes
i tal
jo sempre dic
com és el de los santos
que hagi agafat
aquesta niña tan extremista
de dreta
quan era una persona
que als anys 70
era comunista
perquè tenia grup del treball
que era un grup
superalternatiu
que anaven amb boles
pel carrer
fent coses raríssimes
vull dir que
jo a fotre el tipus
de terra lliure
a l'enginoll
i ja està
exacte
bueno no sé
això que dius tu
que és un període
el món d'aquesta ràdio
una miqueta
no diguem fosc
però peculiar
el que passa és que el món
que s'envoltava aquest pallo
era la part alta
diguem-ho
ell entrava a les emisores
com un estar
però és que ho era
o sigui realment
la ràdio
bueno no es multiplicava
per molts números
els ingressos en publicitat
només amb aquest pallo
jo un dia vaig dur
una experiència religiosa
absolutament
no religiosa
jo que dius
què passa aquí
jo un temps
vaig treballar a Ràdio Salut
i llavors
va haver un temps
que es va unificar
a Ràdio Salut
amb Ràdio Miramar
amb Cadena Cope
i no sé per quin motiu
de Madrid
van venir
a les instal·lacions
de Ràdio Salut
a Barcelona
que estaven a la Diagonal
en aquella època exacta
doncs
tot l'equip
del matí
del programa
de la Cope
bueno
a veure
era el González
un que porta ulleres
no és que era conegut
perquè en aquella època
feia els matins
de la Cope
i tal
un d'aquests també
d'aquesta línia
que ja sabem
de què va la cosa
jo és que
no he vist
tanta gent
per metro quadrat
és a dir
érem com
40 persones
amb una redacció
per fer un programa matinal
quan jo feia
el programa matinal
jo no feia la veu
sinó que jo feia
de productor
i de redactor
i nosaltres
feia un programa
de 4 hores
amb
jo producció i redacció
una redactora
un locutor
i un tècnic
érem 5
4
5
vull dir
i aquells eren 40 i pico
de persones
és al·lucinant
clar
però era com
bueno
era totalment disciplinari
pa pa pa
cridant-se bé
i vas dir
què passa
és a dir
tu estaves allà apartat
clar clar
jo estava fent
l'altre programa
jo sortia per Ràdio Salut
i els altres
i van venir
perquè venien de Madrid
a fer un espacial a Barcelona
van agafar les instal·lacions
les van acaparar
totes
jo estava amb un raconet
amb una taula
allà
amb una màquina d'escriure
que en aquella època encara
venen ordinadors
i bueno
i la cosa anava així
i era una burrada
el que dius
per això dic
que són gent
que dius
per moure una cosa
han de moure 50 tecles
no?
sí, sí
és una forma de fer ràdio
ja està
no, el llibre està bé
ja et dic
jo el recomano
que li agradi
aviam
clar, clar
jo suposo
això fa gràcia
a qui hagi escoltat aquest home
per la ràdio
exacte
a qui no l'hagi escoltat
a mi ara em posa
en petge
per la José Ramon de la Morena
jo no l'he escoltat mai
sincerament
per tant
una biografia d'aquest pallo
doncs poc m'importa
però aquest em va fer gràcia
però les biografies
a vegades sorprenen
dius
a quin ràdio de la biografia
i a vegades
perquè aquest home
col·locen en una època
en un espai
té un tres fons
que jo no hi estic d'acord
però és un pallo directe
i clar
i
em costa
em costa admetre
que potser menteixi
o sigui
crec que
pot estar equivocat
amb el que diu
però crec que
el que diu
per ell és la seva veritat
i això dius
ah, doncs mira
clar, clar, clar
sí, sí, sí
molt bé
molt bé
doncs seguim ara
passem al món del cinema
i comencem parlant d'una novetat
bueno, novetat
de fa uns mesos
però vull dir
que encara està en
crec que al cinema
és que és
El fill de Saúl
El hijo de Saúl
una pel·lícula
que per ser-la
el Jaume va veure
no fa gaire
és un film hongarès
d'un tal
Laszlo Nemes
i portada
bàsicament
vull dir
protagonitzada
per un tal
Gesa Roring
que evidentment
no el coneix
ni ningú
vaja
per aquesta zona
bueno
és una pel·lícula
a veure
la gent parla
de la Lista de Schilder
com un referent
d'aquestes pel·lícules
vinculades amb l'Holocaust
i tal
un dels referents
parlo
vull dir
més conegut
i tal
i que
essencialment
doncs
és una molt bona pel·lícula
que fa Spielberg
però
comparada
comparada
amb aquesta pel·lícula
ja us dic jo
que és
una mena de
cosa suau
absolutament
m'ha parat
si he posat la musiqueta
de la Lista de Schilder
perquè no
Déu-n'hi-do
no he trobat
la del fi de Saúl
sincerament
perquè encara
imagino
que no és fàcil
de trobar
per això
d'aquest sistema
nou de l'Spotify
que utilitzem
per aquí nosaltres
aquests moderns
que som
i bé
doncs
bueno
és una pel·lícula
que va guanyar
la millor pel·lícula
estrangera
els Òscars
va guanyar
el millor premi
del jurat a Cans
l'any passat
i és terrible
senzillament terrible
és a dir
és una càmera
subjectiva
absolutament
és a dir
està la càmera
enganxada
al cap
d'aquesta persona
d'aquest personatge
que forma part
de los
Sonar Comand
los Sonar Comando
perdó
Sonar Comando
perdó
és que jo vaig llegir
el sonar
és això
no no no
no però és que
allà estàvem
quan jo
estàvem en un garés
i posava Sonar
Sonar Comand
Sonar Comand
potser m'hi confusió
eh
que són els que netejaven
no?
es cremaven
bàsicament
els
ven de fogoneros
exacte
els jueus
i a partir d'aquí
netejaven
l'espai
no?
i treien les robes
i es dedicaven
a extreure-li les dents
una bestia
és una burrada
no es pot dir una altra cosa
i llavors a partir d'aquí
doncs és això
aquesta persona
és a dir
aquest grup de persones
que tampoc són res
que durant un temps
els donen vidilla
perquè fan aquesta feina
i després també els pelen
acaben
acaben al mateix forc
exacte
al mateix joc
i llavors la pel·lícula
és que no hi ha concessió
no hi ha concessió
a res
ni a la càmera
ni a les persones
ni a un somriure
ni a res
és a dir
en cap moment
hi ha un somriure
ja veureu en quin moment
hi ha un somriure
no ho diré
no, no, si us plau
però és que no hi ha
és que
com es pot tenir
una càmera tan a prop
envoltant-lo
360 graus
vull dir
està aquí constantment
la seva cara
la seva mirada
el seu moviment
el seu cos
la càmera no para
és inquieta
i llavors
no hi ha profunditat de camp
és a dir
la sensació és que tu tens
el clatell
o el front
o la cara d'aquesta persona
lògicament
està
enfocada
però al fons
no està enfocat
millor que no estigui enfocat
es veu
es percep
les coses
perquè
són gent de veritat
és a dir
em refereixo
que no agafen
ni ninos
ni rena
quan amunteguen gent
és gent amuntegada
gent que fa el paper
i tal
i és gent amuntegada
d'una sobre de l'altra
és a dir
és d'una
preclaritat
que
menys mal
que al fons
insisteixo
no està enfocat
perquè seria insuportable
mareja
i tant que mareja
la pel·lícula
mareja però un pebrot
hi ha moments
i quan hi ha moments
d'acció i tal
és que és un no parar
córrer
és molt intel·ligent
el director
és considerar
una obra mestra
ja
és una d'aquestes pel·lícules
de referència
d'aquest any
s'ha de veure
encara que sigui molt crua
has de passar-te una miqueta
cap a dins
i sobretot
insisteixo
és molt curiós
perquè la càmera
quan abandona
el protagonista
i et fa alguna panoràmica
no gaire gran
o d'espai
en el moment que apareix
el protagonista
va buscar-la
és meravellós
com ho fa
és que és d'una categoria
vull dir
que és mare meva
i a banda d'això
doncs bueno
el fet és
una
com dir-ho
és a dir
aquesta persona
l'únic
motiu
per viure
és
és que no sé si dir-ho
és el fet
de fer una cosa
determinada
per una persona
concreta
i a partir d'aquí
és com una mena
d'obsessió
i a partir d'aquí
és capaç
de fer el que sigui
per aconseguir
que es faci
aquest fet
i aquest joc
realment
del títol
el per què
i el no per què
i tot això
una mica
jo no vull
destripar el tema
però és que
val la pena
quan ja no tens res
a guanyar
exacte
això mateix
quan tens res a guanyar
potser el millor
és una il·lusió
dins d'un espai
terrible
si aquí dos dies
estaré cremant aquí
clar
la capacitat
de resistència
o d'adaptació
o de supervivència
de l'ésser humà
és bestial
i pots perdre
moltes coses
moltes qualitats
com a persona
però clar
estàs sobrevivint
estàs viu
per tant
el tracte
és bestial
és absolutament
vull dir
no hi ha més maco
que porc
gos
merda
és a dir
tu
porc
neteja això
estiran pel terra
i allà
tot ple de sang
i netejant allò
i tal
i veus que
no hi ha
saps
que no hi ha
ni entre ells
sí que hi ha
una camaraderia
però
és una camaraderia
d'insuportables
circumstancial
intenten
entre ells
veus una mica
també
els que són
els abars
per un costat
per què
nassos vols
polseres d'or
si és que no serviran
per res
que demà et pelaran
només segur
però per fer una cosa
saps
exacte
la codícia
sabent
que el teu futur
és la mort
i veus gent
que encara actua així
en situacions
d'aquestes
el que has de fer
és intentar
jo què sé
gaudir
el màxim
que puguis
dins de la tremenda pena
que és això
i que això no es repeteixi
mai més
perquè
això és una
el llibre
que et deixa
el carrasco
el que fa també
és aquesta reflexió
per això
perquè és la banda
dels que han estat
invadits
i han estat
sotmesos
i presoners
i què estan fent
amb els presoners
i pensaven que no passaria
va tornar a passar
això a la guerra dels Balcans
i tornarà a passar
és que no aprendrem mai
amb aquesta vida
que tothom som iguals
i que ningú és superior
ni inferior a ningú
siguis el color
i de la fórmula
ni sexes
ni res
ni que siguis d'Aràbia Saudita
ni que siguis d'aquí
siguis dona
siguis nens
és que
és el mateix
que la Índia
descasta
sota això
però per què?
que estem amb el mateix planeta
i compartim el planeta
però fins i tot
no cal anar
a aquest extrem
no cal arribar
a aquests extrems
això evidentment
és un extrem
d'unes actituds
però aquestes actituds
normalment
les trobem
al dia a dia
sense arribar
a aquest punt
situacions
en què et tenen
en una situació
desesperada
evidentment
no desesperada
que t'hagin de matar
però sí desesperada
que no saps
per exemple
si et fotran fora de la feina
a la mateixa feina
et tracten
et tracten
de manera
denigrant
són petites actituds
que en una situació
com una guerra
com va passar
als anys 40
doncs poden derivar
poden amplificar-se
i acabar
com van acabar
la majoria
de
entre cometes
funcionaris
que gestionaven
els camps de concentració
ells eren funcionaris
ells simplement
executaven ordres
que els venien de dalt
no es paraven
a pensar
jo crec que ni volien
parar-se a pensar
que és diferent
què és allò
que estaven fent
perquè evidentment
si haguessin parat
un moment a pensar-s'ho
seguissin ensorrat
o no ho haguessin
pogut suportar
no?
simplement
no ho discutien
simplement
formaven part
d'un engranatge
de l'aparell
de l'Estat
com avui dia
podem dir
d'altres coses
i allò
simplement
venia a l'ordre de dalt
ells agafaven
l'executaven
i punto
fos quin fos el resultat
clar
els
Adolf Edgman
per exemple
que després els van enganxar
els israelites
i se'l van endur allà
i el van
el van
amb això
a justiciar
doncs allò
es considerava
un funcionari
una peça més
de
quan realment
aviam dius
no
no pot ser mai
només un engranatge
tu tens
tens
pots discernir
del que estàs fent
si està ben fet
o no està ben fet
i tens dret
i tens l'obligació
de
desobeir això
i lluitar a la contra
totalment
caminem de tema
que estem molt tristos
i si us sembla
reposarem dos minutets
de bit
de la banda sonora
d'una l'escri
que he trobat
de les moltes
que hi ha
del llibre de la selva
ah sí
que ara parlem
d'aquesta pel·lícula
doncs mira
aquí tenim una cançó
una mica així
amb aquest rotllo
així swing i tal
que una mica ens animarà
el balú
ara re dos minuts
i parlem del llibre de la selva
torpe eres
al caminar
como un lobo
te mueres
sin ti no es natural
fíjate en mí
un oso
elegante
en el andar
repite
y canta conmigo
esta lección
magistral
alta la cabeza
llevarás
piernas
y tronco
estirar
un, dos
un, dos
un, dos
un, tres
un, dos
un, dos
un, dos
tres
vuelta, vuelta
y empezar
caminar
es como bailar
un, dos
un, dos
un, dos
vuelta, vuelta
y empezar
caminar
es como bailar
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit