Doncs benvinguts un dijous més a la Babilònia.
Avui estem amb la companyia de cinc persones,
que aquí som cinc, vaja, vull dir, en total, no?
Sí, que són tots.
No oblidem mai la companyia de l'Esperit Sant, que també ens acompanya.
Bé, Rosa, com estem?
Molt bé.
Que bé, això.
Molt bé.
Bé, no, res.
I em falta la Lourdes, també.
T'ha de faltar la Lourdes, falta la Lourdes.
Per la Lourdes, a veure si...
És allò que diuen l'Esperit, això, no?
Sí, sí, sí.
És allò que va ser un colom.
El colom.
Això, va ser un colom ara.
El palom.
I és posar perquè el palom, o no?
Jaume, tot bé?
Què tal?
Sí, fantàstic.
T'has quedat una miqueta mort amb aquest comentari religiós,
que no sóc gaire d'aquests temes, però...
Si no tot, prou, prou.
Prou, no?
Per sorpresa.
Nacho?
Bé, doncs aquí estem, no?
Molt bé.
L'Esperit m'ha arribat, eh?
Vale, vale.
Avui tens un micròfon eròtic, em sembla, no?
Sí, per això.
Ah, és veritat, espera, espera.
Esperit carn i esperit.
Per què?
Espera, espera, espera.
No, és que quan agafa aquest micròfon una mica així més...
Se li posa una veu sensual.
Es posa una miqueta així com més...
Jo mateix em poso, saps, com...
Tu perraco.
Sí, sí, sí.
Tu perraco.
Però no cau, veus?
Com?
S'aguanta drets.
Ah, clar, s'aguanta.
Clar, clar.
Això no és clar.
Jo anem malament, sinó...
Clar que sí.
David, què dius?
I el David, que sempre té la veu sensual, no?
Encara que sigui un micròfon que en té patètic, que és un micròfon mini.
Surt a la meva veu d'ara.
Però sempre sempre, tota la vida, tota la vida.
No fes calles com altres.
Aquí de Calidade, no?
Exacte.
Manel Lavarro, aprendre por allà a passejar una estona, maco, amb el surf.
Bé, doncs...
I el Xesco Ramos.
Clar, clar, sí, bueno, però jo no em presento.
Clar, clar, clar, sí.
Bueno, recordo que va haver l'opció fa un any o un parell d'anys que podia haver actuat un que es deia John Cobra.
Hòstia, el John Cobra.
Mala meva, què dius?
Que es va començar a insultar al públic.
Ha rebotat, va tocar-se a les zones, i si, esa cosa va ser...
Allò hauria sigut...
Va ser molt friki, allò, vull dir que no.
Però bueno, a veure, també va estar xiquil i quatre, perquè no, vull dir que...
Però allò era un muntatge, allò estava més recolzat.
Aquest sembla que la gent, no sé, saps aquells outsiders que es colen en una festa?
Sí, sí, se sap voler.
I ja la venga a cantar, no?
I dir, coño, què passava aquí, no?
No pots mirar la gent que té una certa edat, que per ells a l'Eurovisió, per els meus pares,
era una cosa com...
Clar, sacrosant.
Les cares que posen, no?
Vull dir, això, però això ara com ho hacen així?
Clar.
És que s'hi posen unes cares...
No, però aquesta ha guanyat una cançó molt...
A veure, no diria molt Eurovisió, però una cançó de molta qualitat.
Que això, menys mal, perquè costa...
Els últims anys d'un i do, eh?
Vull dir, l'hem passat no, eh?
Més de l'altre, aquella, la Ruth, no sé què, eh?
La Ruth Lorenzo, molt bé la cançó.
Ha cantat molt bé, era molt maca.
I la pastora Soler, vull dir, que hi ha unes cançons que dius que són molt...
I les últimes que han guanyat...
No guanyat, que dius, bueno, vale.
No, però hi ha hagut dos o tres, la d'Euphoria, i tal, que són una passada,
les cançons boníssimes, i aquella que guanyà de Heroes, una sueca també,
una cançó que va sonar 40 principals, va ser número 1, i tal.
Sí, sí, sí, sí.
Però, vull dir, que em refereixo a...
Està millorant, dins del que va ser el xurro, molt bé, però en canvi aquest any,
vull dir, els representants d'Espanya van enviar, doncs, el que van enviar, no?
Però allà va ser un tongo com una casa.
Allà va ser un amiguisme de nassos, eh?
Vull dir, s'ha parlat que l'encarregada de musicals de televisió espanyola,
la Toñi Prieto, la seva filla, està a la discogràfica, que està al Manel Navarro.
I d'aquesta manera, si no es feia famós i guanyava,
doncs guanyava ella i guanyava la filla.
Ara, que no.
Exacte.
Vull dir que aquestes coses es passen aquí a casa, no?
Home, no, mare de Déu, senyor, un país que no es corrupta.
Home, no.
Vale.
És mediterrani.
Doncs, comencem a parlar d'altres coses.
Comencem parlant de llibres.
La Rosa es començarà, m'encanta, carregant-se un llibre.
N'Antonio Muñoz Molina.
Bueno, escolta, m'agrada que sigui un d'aquests clàssicors dels últims anys,
també podes escriure un llibre d'aquella manera.
Després, el Jaume es parlarà de sardanes, no?
No em vull equivocar.
Sí.
La sardana de l'any.
La mirada de l'altre i l'electre.
Vale, vale.
Però d'això tu fas un mix-mix, eh?
I tu barreges aquí i tu fas.
Un xoc, ja va, sí.
El David es parlarà de la sèrie Narcos, que també, bueno, és una bona sèrie, no?
El Pablo Escobar i...
Jo no he vist res, eh?
Vull dir que em sorprendràs.
Cinema.
Doncs parlarem d'una que es diu Marta i els demàs, una pel·lícula que encara cueja
dels Goya, però que ningú, gairebé molt poca gent l'ha vist i jo la recomano fervientemente.
El Naix es parlarà una altra vegada de Franz Osson.
No vull dir una altra vegada, és una altra visió de l'Osson que crec que l'hem d'aprofunditzar.
És una visió, i com era verge de Franz Osson, doncs, bueno, hem entrat de cop en dos pel·lícules
potents i, bueno, m'he enamorat, eh?
Molt bé, molt bé.
M'he enamorat del micro i de Franz Osson.
Molt bé.
Parlaré de la casa i joven i bonita, no?
Em sembla que és, si no m'hi he equivocat.
Joven i bonita, oh, que bé.
La Rosa ens parla del otro lado de la esperanza, jo parlaré d'una pel·lícula que es diu
La bailarina i una altra que es diu La tribu, el Nacho, em sembla, no?
Que havia de comentar.
Sí, sí, aquesta és.
I el que vagi sortint a la marxa ho n'hem comentat, vale?
Molt bé.
Rosa, como la sombra que se va.
Déu-n'hi-do si se va la sombra.
Que se va, i el llibre més ràpid.
Bueno, us juro que intento acabar tots els llibres que començo, eh?
Perquè per mi la lectura és sagrada i és un respecte també, no?
Sí.
Cap a la persona que ha fet aquest esforç d'escriure, no?
O aquesta creació, o aquesta...
Però almenys de moment m'ha estat impossible acabar-lo.
Estic per la meitat i és que jo crec que ja l'abandono, o sigui, directament.
És que li has donat molt de marge allà, filla, eh?
Massa, sí.
No, sí, ja quan he comentat ja hi havia els comentaris que m'heu fet per aquí, no?
A veure, la història, bueno, és de l'Antonio Muñoz Molina, no havia llegit res d'ell
i tenia curiositat, no?, entre d'altres coses, bueno, perquè com que és...
No, ell no és de Granada, ell és de Jaén, però vio a Granada.
Estava treballant allà, es veu que és funcionari de cultura o alguna cosa així a l'Ajuntament.
Marita, el Viralindo, no?
Sí, sí, a veure, té molta cultura, no?
De fet, a la novel·la hi ha moltes coses autobiogràfiques que dius, ostres, no sé, no?
No sé si és que no tenia més coses per explicar, no tenia més imaginació.
I comença a explicar, no?, doncs com va idear la novel·la.
Ostres, bueno, no està malament, no?
No, novel·la dins de la literatura, dins de la literatura, no?
La paraliteratura, no?, que es dius, bueno...
I Arrenca força bé, Arrenca, que és un senyor que està fugint,
per algun motiu està fugint, ve de Nord-Amèrica, via Canadà,
via Canadà havia arribat a Anglaterra, i d'Anglaterra va parar a Lisboa.
Mira, a Portugal, no?, aquesta d'actualitat.
Clar, aquest recorregut ja és interessant, no?
I dius, bueno, doncs què ha passat, no?
Fins que ja t'adones que el que ha passat és que és, bueno,
és la persona que mata a Martin Luther King, va ser l'assassí.
Se suposa que va ser a Sou, va ser un...
Com es diu, això que paguen per matar, no?
Un assassí a Sou.
Sí, bueno, un d'això.
Un sicari.
Un sicari, exacte, no?
I dius, bueno, doncs Arrenca bé, no?, això té una pinta que serà interessant i tal, no?
I quan comença a averiguar una miqueta la...
Bueno, no la infantesa, sí, una miqueta la infantesa o la vida d'aquesta persona, no?
Com una persona pot arribar a odiar d'aquesta manera, en aquest cas amb els negres,
i arribar a fer aquest assassinat.
Dius, bueno, pinta bé, pinta bé, averiguarà.
Però, clar, comença a barrejar-ho amb la seva autobiografia, vull dir,
la seva situació personal, que ell vivia a Granada,
que, clar, que ell buscava una idea per fer la novel·la,
que ell ja havia fet un invierno en Lisboa.
I, clar, va pensar, bueno, doncs...
Me'n vaig a Lisboa, vaig allà a fer un viatge,
a fer un viatge de l'àmpago, no?
I dius, bueno, però tot això, a cuento de què viene.
Clar.
Clar, és que no acabes de, no?
Aquesta barreja, no, no?
Ja, quan comença tant a barrejar tant aquest tema,
dius, ostres, sembla que no sap com continuar,
ha perdut el fil totalment del que estava explicant.
No, no, ha patit mai.
I no d'això, no?
Sí, sí, sí.
A veure, coses interessants sí que entén.
Ja dic, per exemple, ell diu que per fer la novel·la,
almenys l'enfocament que li fa d'explicar a aquest senyor,
a l'itinari que fa aquest senyor,
i una miqueta intenta des de fora, des de l'objectivitat.
Diu que s'havia inspirat en la pel·lícula El Gran Gasby.
Oh, Dios.
El narrador, de fet, de fet, el narrador és un testimoni
que explica qui narra la història de l'altre, no?
Una miqueta la inspiració.
Sí, sí, sí.
Que és el Nick Carraway, és el que està, observa,
que és qui explica la història de l'altre, del Gran Gasby, no?
Que, de fet, és la novel·la del Scott Fitzgerald, no?
No, novel·la o la pel·lícula?
És la pel·lícula, el director.
És la pel·lícula, sí.
Bé, té molt coneixement de música, per exemple,
la de música de jazz, parla de Chet Baker,
de diferents actors, de diferents músics,
que, bueno, es nota que té molta cultureta en aquest sentit, no?
Però, i una miqueta comença aquesta part...
O sigui, això és el que sí que m'anava agradant, no?
Que era una miqueta, en el moment que dius,
mira, a mi Lisboa em recordava una miqueta,
i el que és l'Alfama, el barri de l'Alfama,
i tot això em recorda una miqueta el que és l'Alhambra
i la colina de l'Alhambra allà a Granada.
És exacte.
O sigui, ell fa una sèrie de similituds i diu,
home, ve a ser per mi és la Granada amb mar, no?
És una similitud a la meva ciutat.
És com un miratge, sí, com un símil, no?
Bé, fins aquí està bé, no?
Ja més, com més literari, no?
Més creatiu, més descriptiu.
Però ja, quan continua ja la seva personal,
que si tenia un fill, que, clar, em vaig marxar
i vaig deixar la meva dona sola amb el fill,
i jo vaig marxar, vaig fer un viatge així, com una escapada,
i això no ve aquí, no ve a compta.
No, no entrava.
No, no entrava.
Jo crec que...
No, una miqueta com...
Jo ho entenc que volen explicar el procés creatiu
o de com ell ha arribat a fer aquesta novel·la
i una mica l'investigació que ha fet in situ a Lisboa.
És la perda.
Però, clar, no venia.
No li quadra, no li lliva.
És que hi ha llibres que no tenen interès.
O explica la història d'aquest senyor
o explica la teva.
Amb la que no entres.
Però, exacte, no intentes fer allà una barreja que no...
No sé, i ja no he pogut més i ho sento molt que no ho he deixat.
António Muñoz Molina espavila.
Clar, sí.
Tal com has explicat, jo no entraré.
No, jo tampoc entraré aquest llibre, perquè té una pinta...
Jo l'únic que he llegit d'aquest senyor,
que m'ha agradat, que és un castellà, Seferat.
Sí.
Seferat estava molt bé.
Jo un de l'Emili.
Sí.
Aquest sí, però ja aquest no he llegit.
Però la Seferat estava molt bé perquè era una mica una història ambientada,
amb el tema dels jueus, de l'Espanya, així, medieval i tal.
I estava molt bé.
Aquest estava ambientat, si no m'hi ha equivocat, per Granada, per allà baix, també.
Aquest sí que, a mi, jo tinc un bon record.
Fa temps, eh?
10 o 15 anys, eh?
Vaig llegir-lo?
No sé, ho ho heu llegit.
Ho agraeixo molt, eh?
Els que heu llegit alguna novel·la que us hagi agradat i que hagi...
Digue-lo, digue-lo, sisplau, perquè les tracta també de...
Bueno, però, escolta, m'és el que diem.
Hi ha totes bones, docentes, que agraden, no agraden, i aquí estem per comentar, no?
És una decisió dura, però deixa't la novel·la, ja està.
És a dir, que som gent que portem anys llegint, veient cinema, i que podem opinar, eh?
Jo deixar novel·les, també.
Algún dia portaré les novel·les que deixaré.
Sí, jo també, eh?
Mira, serien unes seccions.
Jo unes quantes, eh?
I faré una agradació.
No, alguna més he deixat, també.
Mira, aquesta va deixar de la segona plana.
Jo la que recordo més bèstia era la saga Fuga de JB.
Hòstia, de Torrent de Ballester.
Sí, no vaig poder.
No vaig poder, no?
I després, quan vaig estar de com era el personatge, vaig dir, todavía menos.
Mare meva.
Jaume, fent-nos aquest maxmix de les sardanes, l'electra...
No séu per on enganxar això d'electra amb la sardana...
No, home, no.
Com a electra?
Jo no he dit per d'electra.
Ha sigut electra?
L'electra.
Ah, l'electra.
L'electra.
Com he vist, teatre, l'electra.
Dic, doncs, l'electra, clar, jo ho he seguido associat.
D'acord, doncs explica'ns-ho tu, jo canjo.
No en menges, no, al contrari, ni poses.
És veritat.
Bé, doncs, les sardanes, això va ser concretament a Olesa.
I aquell senyor va dir...
Quan va ser això?
Diu, això, diumenge.
Diumenge?
No, perdó, dissabte.
Dissabte passat.
Aquell senyor diu el Bages i tothom el va xiular, perquè és el Baig Llobregat, no?
Ah, clar.
Es va equivocar.
Bé, una anècdota.
Que bo.
Diu, això és el Baig Llobregat.
Ja no sap d'on està aquest any.
Bé, la qüestió és que això es fa un cop l'any.
Aquesta ha estat el 28 edició.
I va dir que jo deu fer 8 o 10 que hi vaig ja, no?
Vull dir que sí, que és una festa que està ben organitzada.
Es trien les 10 millors sardanes de l'any.
Aquí tinc tot un llistat de...
Sortia per la tele.
Sí, sí, tot un llistat de ràdios que participen, van donant a conèixer totes les sardanes que l'Escull l'ha fet gent entesa i llavors aquestes 10 són la que es busca la millor de totes.
La millor de totes va ser l'última precisament que van tocar, no? Diu, porta-la amb tu. Aquesta és la...
És el títol de la...
El títol, sí.
Porta-la amb tu i és d'Olivier Marquès.
Bé, la veritat és que sí, que sonava molt bé.
Jo no soc una entesa en música, tot i que ho intento, però això no s'aprèn en 4 dies.
Però tu cada any...
Jo gairebé segur que ni en 24.
Però tu cada any vas a veure això.
Aquesta part en tens bastant més que nosaltres, no tenim ni fava de sardanes.
No.
Home, i tant, jo no.
La veritat és que la sardana és una cosa...
Menys una molt flaviol, no?
Sí.
Piriri, piriri, piriri.
Sí, però ara ja no en fan igual, eh?
I ara ja li donen una merda...
Una merda potser més moderna.
Entrada més així.
Més moderna o alguna cosa.
Més psicodèlica, més d'això.
Ah, ja.
El que sí que és cert és que amb la sardana, això m'ha...
Un que hi entén molt, que hi vaig sempre amb ell i tal, m'ha fet redonar.
La sardana és com una conversa.
Llavors aquesta conversa, doncs, dona pas a un esclat, no?
I llavors, d'aquesta conversa, segons el títol, i els que ho entenen molt bé, doncs, el tipus d'instruments que toquen i tal,
diu que aquesta conversa té a veure precisament amb un estat d'ànim, amb una emoció, amb un sentiment i tal.
La veritat és que jo vaig buscant aquest punt i ja el trobaré.
Bueno, bé.
Perdona, que s'escrivien, no sé si van dir cent i pico o mil sardanes a l'any, potser?
Un... 200 llargues.
Sardanes a l'any, eh?
A l'any, a l'any, sí, sí.
Mare de dos senyors.
Sí.
És un gènere viu, eh?
És clar, el que passa és que les persones...
Jo m'ha quedat una mica al·lucinat, però jo pensava que era una cosa que hi havia moltes del passat,
però que ja no es feien noves, o es feien molt poques, siguem-ne.
Em va cridar l'atenció per això, perquè va sortir a la tele, a la Telenotícies.
Ho va dir, oi?
I ho explicaven, sí, un dels compositors ho explicaven, doncs, això, 100, quasi 200 a l'any.
que s'escriuen noves, eh? Sardanes noves.
Ara, perquè hi ha molts músics, o gent que ha estudiat música i que està component, d'acord?
El problema està en els ballarins, o les persones que la ballen,
que, clar, és de 60 anys cap amunt, clar,
o sí que caldria anar renovant i anar rejuvenint, no?, les persones que...
Sí, aquesta és una de les converses...
No tenim ballarins...
...més recorrents, vull dir, poca gent la balla i tal.
Bé, la qüestió, anem una mica al gra.
La qüestió és que la festa aquesta no només són les 10 sardanes,
que es toquen i llavors es tria per votació popular.
Tota la gent que hi ha allà, allà volessen el...
El teatre de la passió.
El teatre de la passió.
Sí, la passió.
És gran allò, eh?
Sí, és molt gran.
Vaig quedar a boc a l'edat ara gran i no massa modern, em va semblar.
No ho sé.
Jo n'he estat mai, no ho sé.
És aquell que l'escenari és supergran, enorme, així llarg.
Un escenari més ample.
Sí, jo també hi he estat, amb una demostració de...
Bé, la qüestió és que llavors això ho vesteixen amb altres constants
i en aquest cas van fer una representació de la passió,
tres punts concrets, no?
O sigui, quan van acafar-lo, quan el tenen ja penjat
i després quan ja se'n va, no?
I llavors això ho van...
O sigui, el component musical ho van fer les dues orquestres, no?
La de Sant Jordi i la del Vall d'Illubregan.
Amb sardanes.
Amb sardanes, no.
No.
És que aquí està la gràcia.
Ah, vale, vale, vale.
És que llavors això és una novetat.
És una variant del que...
No, que és interessant, perquè jo pensava que a mi era sardanes...
Sí, sí, sí.
Una variant impressió.
Molt bé, molt bé.
I llavors, doncs, la veritat és que allò va resultar molt entretingut
i molt bé, perquè bé, vull dir, els que no hem vist mai la passió,
doncs vam tenir l'oportunitat de veure-la
i els efectes i tot està molt bé.
Ves com volar a la parquera esperitzant?
Sí, això mateix, sí, sí.
Però llavors, no, perquè jo vaig quedar parat en una cosa.
Quan ja es mort, sabem que es va produir un aldarull en l'atmosfera, no?
Sí, uns trons i una cosa.
I el santorió o qui fos, els romans, s'agenolla i diu
ara reconec que tu eres el...
Sí, sí, sí.
I bé, jo això no sabia, aquesta part no la sabia, la veritat.
Ah, no la sabies?
Que veu amb la llum i tal, no?
I em va agradar molt.
Molt bé.
A la teva edat, no pot ser.
No pot ser.
Que jo que feies formació en l'espíritu nacional,
això t'ho tenien que ensenyar, home.
Això és un pecat mortal, eh?
Això és una votada, eh?
Ells ens caquejava.
Molt malament, eh?
Hi ha els companys de veus de la parròquia,
de la porta aquí, de Raios d'Esvern.
Ai, t'agafaran.
Molt, però molt malament.
Tenen la bronca.
Però molt, eh?
Molt.
La veritat és...
Home, però jo he d'explicar el que veia i el que sentia, no?
Correcte, correcte.
Sí.
Val, llavors, la part final de tot va ser allò de Catalunya triomfant,
però probablement no tan independència,
però que s'acoplava bé,
o que es va acoplar bé el concepte d'independència,
precisament perquè l'alcaldessa d'Olesa
doncs va fer un...
Va fer una...
Va fer una reivindicació de...
En fi, de que puguem votar i tot això.
Votar i tal, també, el dret a decidir.
Ostres, que va quedar bé, tu.
Tot plegat, saps?
Allò que dius, home, vinga, tranquils tots,
que d'això va...
Va.
Com va?
Va, va.
Era nàvegat.
Ja ho veurem.
Fins que va arribar la Inés Arrimadas.
No, que és broma.
Digues, digues.
No hi era, que l'aliarem, l'aliarem parla.
T'asseguro que no, que no hi era.
Què més tenim, Jaume?
Això és el que dona, doncs,
aquesta capital del Baix Llobregat,
que aquí dic, clar,
que és Olesa,
i ara l'any que ve...
Com que capital de Baix Llobregat?
No, que es troba al Baix Llobregat.
Ciutat, o poble, població.
Olesa de Baix Llobregat.
La capital de Sant Feliu, eh?
La capital de Sant Feliu.
Aquí el Sant Feliu, eh?
Un any classe estòvia, aquí.
Home, vols dir que es diu capital?
Cap i casal.
Ah, això sí.
No sabeu la història...
Això ja estic d'acord.
Ara el picaré.
Sant Feliu no anava a ser capital, eh?
No, això ho he sentit.
Tenia més números a Sant Boi que no Sant Feliu,
però mira, o fins i tot el Prat.
El que passa que, bueno,
van buscar, van agafar un compàs
i van fer el cercle
i llavors, clar, al centre està Sant Feliu.
I ara hi ha catedral, eh?
Ara hi ha catedral a Sant Feliu.
Ah, sí.
És la mateixa o l'han canviat?
No, l'han canviat el llotrero.
Ja, ja.
No es posava a l'església de Sant Feliu
i després catedral.
I roses i tot això, sí.
Sí, bueno, per això ja...
Cap a setmana ha estat la festa de la primavera,
ha sigut molt maco, eh?
Sí, sí, jo l'he vist des de casa, però sí, sí.
Sí, sí, i a vegades es capar-me un momentet,
perquè això va...
Bueno, Jaume, avançant...
Avui anem fatal de temps, eh?
No, no, però...
Tots plegats, tots plegats.
A Vila, home, de Sardana, aquí, que ara...
A l'electa també en parlem, eh?
Vale, vale, sí, sí.
Però d'això em va que faci una...
Que sí, que sí.
Sobre art, precisament, la mirada de l'altre.
Aquest és un projecte que té a veure amb l'art brut
i, en definitiva, l'art que hi ha tot un seguit de persones
que, precisament perquè tenen algun tipus de problemàtica,
és de difícil accés a les exposicions i tal.
Sant Joan deu agafar la torxa de l'oportunitat
per tot aquest seguit de persones.
és propi, vull dir, ells tracten sectorialment,
si més no, la meitat del Baix Llobregat.
Sí.
I altres, vull dir, d'altres punts.
I, paral·lelament, doncs, s'han posat.
Doncs vaig estar-hi, també, evidentment.
Aquesta és una mostra que es farà el mes d'octubre,
que és quan és el Dia Mundial de Salut Mental.
Sí.
I tindrem oportunitat de veure obres,
les del meu fill segurament, que també va dir-ho.
Molt bé, fantàstic.
I que pot ser molt interessant.
Això serà a Barcelona.
I penso que és bo que ho digui, també,
perquè això...
Exacte, i això serà a on?
Al vestíbul de Sant Joan de Déu o on serà això?
No, no, no, encara no ho sé, això.
Ah, vale, vale, perfecte, ja ho diràs, ja ho diràs.
Però que serà, doncs, a Barcelona, uah, jo què sé.
Molt bé, ah, doncs això m'interessa a mi també molt, eh?
Sí, també, eh?
I jo aniré cap allà.
Al dia de l'inauguració m'ho dius, eh?
I anem, això m'interessa.
Sí, sí, això serà el 10 o el 12, ja ho veuràs.
Molt bé, molt bé.
I per últim l'obra de teatre, i acabo aquí, eh?
Com es diu?
Es diu l'Electa.
L'Electa.
O sigui, és aquest senyor que ja ha estat elegit president de la Generalitat.
Ui.
No diu ni quin nombre, per no posar-se amb la camisa tots a bares,
però és un electa.
I que està molt nerviós.
Resulta que ha de fer el d'això.
El discurs.
Ha de fer el discurs com el discurs del rei.
Inaural.
Està inspirada, aquesta obra, amb el discurs del rei.
I ell, doncs, no li ha passat mai,
però li ets una picol nas cada vegada que fa el discurs,
que és que no està preparat.
Els psicoanalistes diuen que les persones tenim por.
I quan tenim por, doncs, alguna cosa ens rasca, no?
O ens fa picó, per dir-ho d'una manera.
I llavors, el que fan amb molt bon criteri,
i això ja després afegeixo, eh?
Els responsables d'aquest electe,
i que l'ha triat el poble per majoria absoluta i tal,
vés a saber qui és en el mas, no se sembla, eh?
Tranquils.
Bueno, no patim.
És una manera de dir-ho.
Llavors, el que fan,
i diuen, bueno, m'hem de buscar un psiquiatre,
perquè aquest paio, no?
Aquest ens fotrà un discurs que ens tirarà tots a fora, no?
I tal.
I llavors, bueno, és la conversa que hi ha entre el psiquiatre i ell, no?
I surt de tot.
I ho diuen, una gràcia que té.
Sí.
I, sí, sí, no, veritablement fa gràcia.
És una comèdia.
És una comèdia divertida.
És una comèdia divertida.
Però resulta que, què és el que fa gràcia normalment?
Doncs allò de ridiculitzant l'altre,
i sobretot si l'altre, a més a més,
és president de la Generalitat o ha de fer-ho,
i té algun problema,
doncs, esclar, et fotràs un fart de riure,
perquè al llarg de l'hora i una miqueta més que té l'obra,
doncs el que aniran descobrint
és totes les tramolles que hi ha,
això que dèiem al començar el programa, no?
Com és possible que passin aquestes coses,
o si ens ho hem de creure.
I llavors tot això va sortint,
i lògicament fa molta gràcia.
I el que passa és que, almenys a mi,
quan va acabar, vaig dir,
tothom estava entusiastat amb l'obra,
el Madaula i el Joan Coma, eh?
El Coma és l'alegre.
Joan o Roger?
El Roger Coma.
Home d'unitur, aquests dos, eh?
Sí, sí, el Coma sobretot ho fa molt bé.
És bestial, el Coma és increïble.
El Coma és increïble, molt millor que l'altre.
Des d'acabar començant amb el Villaronga,
que va fer allò del Mar i tot allò,
hi ha una canya d'aquest jove,
i clar, ara és un tio, ja,
ara és un senyor...
I ho dirigeix a Madaula, això, eh?
Ah, sí.
I és una obra,
em penso que l'ha escrita també el Madaula.
Sí, sí, ja t'estic dient.
Això encara està en marxa,
vull dir, o és una obra puntual que s'ha fet a...
L'han portat a Cornellà.
A Cornellà, vale, vale, vale.
Bueno, està, és la...
La companyia es diu Sala Montaner,
i havia estat a Barcelona,
de fet, fa molt poc que havia estat a Barcelona,
i ara està fent una mica de gira per als teatres.
Sí, jo intentava també...
Què passa?
Que no podia anar a Cornellà quan l'han feta,
però aproximadament la fan a Ripollet,
a Génard de Vallès també...
Estava una miqueta com...
Sí, com de gira fent vols.
I fent vols, no?
I fent vols.
Molt bé, perfecte.
Llavors, el que deia,
però, esclar,
quan ja s'ha acabat l'obra,
llavors, almenys a mi sí que em passa,
m'entra una petita reflexió personal meva i tal.
I et va segrejant una mica.
Al cap i a la fi,
és una obra que està pensada per fer riure
a tots aquells que tenen molt clar
que tots els polítics no n'hi ha cap que valgui res.
Bueno, és un plantejament.
És un plantejament que és prou recurrent
en el context social en què vivim,
i llavors em dius, bueno, doncs ja està.
No cal que diguis res més.
No cal que diguis res més.
Molt bé.
Fantastit.
Bueno, doncs parlant d'aquest món de la política,
perquè no parlem de narcos.
Ah, sí, vinga, parlem de narcos.
És allò, és per hilar-lo, eh?
No sé per què.
No sé per què.
Sí.
Bueno, no et pensis, eh?
Què ens fa per això?
No, i també ja et donaves.
Bé, aviam, és curiosa la sèrie.
Vaig començar a veure així...
Té molta fama, eh?
La gent està molt enganxada.
Sí, ja hem fet dues temporades,
i, bueno, ara la tercera suposo
que seguirà amb la mateixa temàtica,
però no amb els mateixos personatges.
És com el Sopran, no?, això, més o menys?
És... no, aviam, no té la qualitat del Soprano.
Ja podem entrar per aquí.
D'acord.
Però com un producte visible,
doncs està prou bé.
Està prou bé.
No hi entres i conal·ligis ni coses d'aquestes?
Bueno, analitza una mica el que és la figura...
O sigui, com et va canviar en tu el fet de tenir aquest poder
i de poder manegar tot al teu voltant.
Però moltes vegades tot això ja ve de mena.
O sigui, la gent que és manipuladora,
doncs ho és a petita escala
i simplement, a mesura que va agafant poder,
pel que sigui...
És més gran.
Sí, és més gran, ja està.
I les malvastats són més amples.
Són malvastats iguals, però són més amples.
I abarquen a mi gent.
Doncs això és el que la sèrie aquesta ens explica,
doncs, del senyor Pablo Escobar, Gavíria,
en veu d'un dels dos oficials de l'ADEA
que el van estar perseguint.
Es veu que hi havia un...
Bueno, als Estats Units,
tot el que deien que Sud-amèrica
era el pati de darrere de casa seva,
i doncs hi enviava,
hi enviava, doncs, agents seus,
a nivell de...
en aquest cas,
per combatre, doncs, el tràfic de drogues,
és que tota la droga, evidentment,
pràcticament se n'anava tota cap a Estats Units,
i l'altra part, doncs, cap a aquí,
cap a Europa,
a través de les costes gallegues.
Era una manera d'entrar a la droga.
I per què?
Perquè al principi el Pablo Escobar,
doncs, era un traficant,
doncs, de poca volada.
Però les circumstàncies
i la desaparició de figures
que potser li podien fer una mica d'ombra,
no per part d'ells, sinó per...
Bé, per les circumstàncies,
doncs, que aquella figura desapareixia,
doncs, ell mica en mica van agafant cota de poder.
I bé,
la sèrie en dues temporades
t'explica la cacera
i la captura d'aquest individu,
no?
Perquè, clar, era molt...
Tenia un...
Aquest home tenia una molt...
Tenia aquella empatia
que als polítics els hi faltava.
Aquest home,
és el que...
Hi ha un moment que surt, no?
Si uns polítics prometien,
jo què sé,
farem dos mil hospitals i tal, no?
Vale,
i allò es quedava en paraules
en el discurs de qualsevol meeting, no?
Però, en canvi, aquest deia,
farem, jo què sé,
un hospital aquí,
un polígon i tal,
un poliesportiu i tal.
Un hospital, el mateix.
Sí, sí, el que fos.
I, per dir alguna cosa, eh?
I al cap d'una setmana
començaven les obres.
Hòstia, ho complia.
Sí, clar, el tio és que ho complia.
Ho complia
i, a més, tenia els quartos...
O sigui, hi havia un moment
que el tio ja no sabia
què fer amb els diners.
O sigui, els tenien que anar
enterrant per tot el país,
per tot el país,
però ja no feixets, no, no.
Palers sencers de diners.
Palers.
Perquè és que no sabien què fer-ne.
Perquè, clar, evidentment,
no es pot...
Ja no...
O sigui, la maquinària
de blanquejar diners
ja no abastava tant de guardo, no?
Tenien gent que...
Bueno, hi havia...
La sèrie està bé
perquè jo no sé fins a quin punt,
jo que soc absolutament profà d'aquest món,
hi ha coses que me les han colat
i hi ha altres que no.
Hi ha qui diu que sí,
que hi ha coses
que no s'ajusten a la realitat,
però en aquest cas,
la maquinària
de blanquejar diners
era d'una complexitat brutal.
O sigui, aquesta gent,
si s'haguessin dedicat a...
Diguem-ho així...
A fer el bé.
A fer el bé.
Doncs, ostres,
haguessin sigut,
o sigui,
gent constructiva
i emprenedora.
Però, en aquest cas,
miràvem pel seu propi benefici
i sense mirar...
Res.
Sense mirar res.
Pensa que hi va haver un moment
que el mateix Pablo Escobar,
com veia que la cosa se la...
que la pintava amb bastos,
d'alguna forma,
va dir, bueno,
no passa res.
Jo em construeixo una presó,
la meva presó,
i ja li dic al govern...
Tranquils,
jo ja em tanco la meva presó.
Clar,
però una presó feta a mida.
Evidentment que ell no sortia de la presó.
No?
Però, clar,
ell tenia tots els luxes.
Fins i tot
seguia digint
tot el seu cotarro,
fins i tot
sí que li executava
els traïdors
que
que ell considerés.
i bé,
i quan allà...
Clar,
va haver un moment
que el govern colombià
allà va dir,
bueno,
això és una presa de pèl,
però com una catedral,
tio.
Res,
entrem a sang i foc allà dintre
per acabar aquest sidral,
no?
Se sabia escapulir,
se sabia...
A més,
aquest home,
l'esvantatge és que causava
una mena de reverència
cap a la gent
planera del poble.
Ja fos soldats,
fossin...
Tots els dictadors ho fan,
això.
Sí, sí, sí,
però és que tenia,
no ho sé,
la gent li tenia com una devoció.
Com un rei.
Encara que ells fossin
encara fossin soldats
que l'estaven buscant.
És igual.
Li tenien aquesta devoció.
Perquè hi ha un moment
que ell,
aquells soldats,
més apuntant-lo amb el fusell,
l'haguessin detingut
i s'hagués acabat la història.
I no,
ningú va gosar
apuntar-lo,
sinó el van deixar passar
i se'n va anar.
I al final acaba
amb el final tràgic
que tots sabem del...
Ai, al final,
la sèrie acaba
amb el final tràgic
que tots sabem
d'aquest home,
de Pablo Escobar,
Gaviria.
Ara diuen que
la següent temporada,
la tercera,
doncs,
evidentment,
com aquest home no està,
i seguiran
el que va ser la història,
no?
Que el nucli de poder
que era el càrtel de Medellín
va anar derivant
cap al que era
el càrtel de Cali.
perquè aquest home
va tenir un pressing,
el govern l'apretava
per una banda,
el càrtel de Cali
l'apretava juntament
amb un grup paramilitar
de dretes
que es deien
los pepes,
que també
li anaven liquidant
tots els seus sicaris.
Ell tenia un exèrcit,
es pot dir greu bé,
a sou,
de sicaris,
d'informadors
per totes les faveles,
entre cometes,
que no es deien així,
però és igual,
tots els barris
que ell havia finançat
tenien nens
que eren informadors,
i clar,
això li donava
unes avantatges bestials.
Doncs,
aquests pepes
es van dedicar
a fer una guerra bruta
contra tots aquests informadors,
contra tots aquests soldats
que ell tenia contracte,
i els anaven liquidant,
clar,
no els poden liquidar tots,
però la que liquides
un 1%,
allò es escampa
com la polvora
i els altres
foten el camp.
Al final van a corralar
i va quedar ell sol
amb un sol sicari.
I bueno,
al final tràgic
que ja tots coneixem.
Sí, sí, sí.
Bueno, a veure què passa
a la tercera, no?
Ja ens ho comentaràs?
Sí, sí.
Si ja vas a seguir
a Itàlia això.
Encara no la n'estrenat.
No, ja ens ho ha dit
que passa ara.
Sí, bueno, clar,
la història és coneguda,
però està bé
i estèticament
jo he vist el primer episodi
només,
però estèticament
m'ha agradat.
Mira,
tenia fotografia,
i el punt de partida
va estar bé,
perquè era un moment
que la coca
no era tan coneguda,
la Bea només perseguia
la marihuana,
això no se sap,
però bueno,
s'ho veu que era així.
I aquests tios
començaven a passar coca
per un costat
i marihuana per un altre.
Enganxava una marihuana
i passava la coca.
Llavors era un...
Era un basquer.
Sí, sí,
era un emprenedor,
diguem-ne.
Aquest tio ho descobria
perquè a més s'agafava...
Era molt pura,
no estava ni sintetitzada,
era la coca del Perú,
no recordes els primers episodis?
Sí, sí,
era del Perú.
Aquests tios del Perú
que eren uns camperots
però de lo més...
Porteu,
que això m'interessa.
...de lo més pobra
i ho passava directament
en un producte pur
i ningú mirava res,
ningú mirava res.
En un moment,
sí, sí.
Molt bé.
Doncs passem ara al cinema.
Bueno,
hem parlat una mica
d'aquestes sèries
que gairebé són cinema a vegades,
depèn de quina sèrie
és molt bona.
Cada capítol dura
per sèrie o deu.
No,
i tenen bastanta qualitat,
eh?
Una que jo vull veure
que és la del Papa Joven,
John Pope,
que és aquesta que ha fet
el Pablo Sorrentino.
Ai, sí,
aquesta què tal?
A mi l'agradaria
ver-la tant veure-la.
Aquesta jo he vist
algunes coses,
diguem-ne,
o sigui,
no he vist episodis sencers
però he vist trossos
i bueno...
Amb el Jude Love,
no és el Jude Love?
exacte,
molt estètica,
molt com el Pablo Sorrentino
i bueno,
potser aquesta...
jo que parlava,
d'aquesta vinculació
tan gran
que hi ha en cinema
a les sèries,
no?
Doncs bueno,
un director molt reconegut
amb un Òscar
que fa una sèrie d'aquestes
amb actors de Hollywood
amb un pressupost important,
amb unes intencions estètiques,
per tant,
bueno,
avui en dia...
Sí, sí,
no,
per això dir que hi ha sèries
que estan molt ben fetes,
no?
Sí, sí,
que ens porten això.
Bé,
per exemple,
a la part de cinema
comentarem unes quantes pel·lícules,
ara us comentaré una molt rapideta
que és Marta i els demàs
i després el Nacho es parlarà
del François Roson
d'aquestes dos pel·lícules
i seguirem...
D'allò que s'ha parlat,
però tu no n'hi ha parlat.
Exacte,
tu n'hi ha parlat,
no, no,
però val la pena.
Jo me'n recordo d'una que he vist.
Vale, vale,
aquella del que dius no es perdó,
no?
Sí, sí, sí,
pel·lículon, pel·lículon,
eh?
Doncs mira,
justament seguim una mica l'estela
d'Ancrada,
que és Goya,
d'aquell any passat,
no?
Jo vaig recuperar fa un parell de mesos,
però entre d'altres no hem pogut parlar
Marta i els demàs.
Potser una de les pel·lícules
que va quedar més perduda
dins del que seria
els Goya, no?
Perquè la Barbara Lenny
estava nominada
com a millor actriu
i em sembla que també
tenia alguna cosa més
per allà durant voltes, no?
Una pel·lícula petita,
petita de la Nelly Reguera,
una altra directora, no?
Que no porta un bagatge massa llar,
però ostres, no?
I fa una pel·lícula
que a mi em va encantar
per la seva naturalitat, no?
I a vegades,
és una pel·lícula que dius
no són res de l'altre món,
però té al davant
a la Lenny,
que és una actriu
que ha crescut rapidíssim, no?
Amb tota la seva manera de fer,
la seva credibilitat.
I aquí és una persona
molt normal,
és a dir,
és una filla
que té el seu pare
que està malalt, no?
I el porta a fer una teràpia
a l'hospital
i ella viu amb el seu pare, no?
Té uns germans
que tenen la seva vida muntada, no?
I a partir d'aquí,
doncs,
ella té la seva vida muntada
al voltant del seu pare
i al voltant d'un...
Ostres,
no diré la paraula
que és una mica lletxa.
Bueno,
és una amigueta
que té dreta a roce,
el que es diu
un follamigo, no?
Sí.
És una paraula
d'aquests actuals.
Ha aparegut, això,
però fins aquí, eh?
Censura,
i aquí no anem més enllà.
Amb el qual,
bueno,
doncs,
hi ha uns vincles.
Llavors,
ella és una persona
que és curiós
perquè el títol ho diu
Marta i los demás.
Vull dir,
ella és Marta,
lògicament, no?
Llavors,
ella,
jo crec,
des del punt de vista,
des de fora,
que ella es mou
en la naturalitat,
és a dir,
amb el que crec
que la gran part
dels mortals
potser es reflexaria,
no?
Té una vida organitzada
al voltant de casa seva,
no pretén,
bueno,
sí que intenta
una mica més enllà
amb aquesta relació,
però tampoc
troba que hi hagi
una resposta
per part d'ell.
Ella es mou,
no?
Insisteixo,
en un àmbit.
Llavors té una família
que va embolcallant-la,
no?
Embolcallant-la,
germans,
cunyades,
no?
De cop i volta
apareix una nova
nòvia del pare,
no?
Que curiosament
és la infermera,
que li trontolla
a ella certes coses
perquè,
i clar,
i té al voltant
una gent
que de debò
a mi no m'agradaria
com a família,
ja t'ho dic,
perquè no és que parlin clar,
parlen massa clar,
i a vegades
la sinceritat està molt bé,
però no m'ofenguis,
llavors és un no parar.
Llavors ella,
que es mou amb un paràmetre
de molta naturalitat,
però com a mínim
ella sap
portar-ho tot
i guardar la roba
i tal i això,
no?
Es troba que li van fotent
i li van fotent
i li van fotent
i resulta que la rara
és ella.
I els altres
són els que és normal
i en què te n'adones
que són una gent
que té unes vides
potser molt més mortes
i potser molt més complicades
i potser
i això és...
Però jo estic d'acord
que això és el que és normal, eh?
Clar, clar,
però la persona
que sembla més normal,
entén-me,
dins del que seria
potser la visió,
vull dir,
tu empatitzes amb ella
però amb els germans
no empatitzes,
per exemple, no?
O amb la parella
del seu pare,
dins del que seria,
clar,
ella està dient
papa,
vigila
que s'esperen tal cosa
i tal
i la infermera
que teoria,
teòricament,
la de dir
no te preocupis,
menja això,
com si estigui esperant
que li pareix alguna cosa
perquè es vol casar
ràpidament amb ella
a veure si treu la casa...
M'entens que avui diuen
coses que estan com
mitja amagades per allà
i l'altra
està com una mica sorpresa.
Fa un paper
amb una cosa,
vull dir,
amb una tranquil·litat
i amb una persimònia
i amb una...
Que a mi,
ara,
jo no he sentit
comentaris tan desagradables
entre família
com aquesta pel·lícula.
Té un plus de realisme
potent, eh?
Marta i los demás.
Marta i los demás.
I està molt bé,
però és una cosa petita,
no té cap ambició estètica,
és una cosa, bueno,
que està molt bé,
per tant,
jo la recomanaria, eh?
Com una coseta d'aquestes
de tant en quant
que val la pena recuperar-la,
doncs la veiem.
I ara passem
a un esteta,
mai millor dit,
que és el Francesc Oson,
que sempre et canvia
la seva forma de pensar.
Sí, sí, sí.
Digues, comenta'm.
Ara,
són dues pel·lícules
que m'heu recomanat,
gràcies a tots,
per recomanar-me-les
perquè aquest home
no l'havia conegut jo
i he vist
Joven i Bonita
i Dans la Maison.
Tot i que Dans la Maison
es veu
que és una pel·lícula
més rodona
i més total,
però a mi m'ha agradat
molt Joven i Bonita,
eh?
M'ha agradat molt
perquè, bueno,
per la cosa que fa ella
i tal.
Bueno,
tenen un paral·lelisme,
eh?
Perquè les dues
tenen un protagonista
adolescent.
És un protagonista adolescent
que té
una,
bueno,
una virtut,
una virtut diabòlica
una miqueta,
no?
Cadascú té,
clar,
perquè la dona
de Joven i Bonita
que al final,
la dona,
la noia,
la noia de 17 anys,
que al final
acaba ficant-se
a la prostitució,
però acaba ficant-se
perquè ella vol,
ja ho va explicar
molt bé la Rosa
en el seu dia,
que era una noia
que ho tenia tot
i guenda,
una noia de molt bona família
i acaba ficant-se
i, bueno,
ningú l'obliga,
després l'experiència
en allà
és més afortunada
o menys afortunada,
té, bueno,
té diferents experiències
no molt agradables
perquè, a més a més,
ell,
suposo que
per reforçar-ho
ha buscat uns,
els clients
que troba ella
són bastant desagradables
en general, no?
Per una raó
o per una altra, no?
o sigui, no troba,
bueno,
no sé si això serà la realitat
perquè suposo que hi haurà
un mig i mig, diguem-ne,
no seran tots
tan desagradables ni tal,
bueno.
I l'altre personatge,
que és el personatge
de Don Salmesón,
també és un adolescents
que també té
una miqueta
una miqueta de virtut diabòlica
ell amb l'imaginació.
comença a jugar amb l'imaginació.
L'argument és un professor d'institut
que li posa amb un alumne
un treball de, bueno,
que ha d'escriure...
una literatura o...
Sí, una espècie de com de redacció,
llavors la redacció
comença a convertir-se
en una espècie com de novel·la
i el joc que fa el noi
amb l'imaginació
que s'hi fica dintre d'una casa,
una casa real,
amb família real...
Sí, d'un company d'estitut.
Clar, i llavors comença
a interactuar amb la realitat
d'aquestes persones
però una mica
amb el que s'està imaginant
amb la novel·la
ho està intentant
transformar en la realitat
perquè es transformi
en el que ell està imaginant
i, bueno, clar,
ell interactua dintre d'aquesta família
d'una manera important, no?
Però amb una virtut una mica...
A més a més,
el noi
i tant el noi com la noia
ho fan bastant bé,
diguem-ne,
són uns personatges enigmàtics.
El François Susson
va dir de la noia
de la protagonista,
que no em recordo,
de la protagonista
de Joven i Bonita,
diu que li agrada molt
perquè la vida real
és més enigmàtica encara
que el personatge.
És una noia molt enigmàtica
i sí que té alguna cosa
aquesta noia
que mira així i tal.
I de Joven i Bonita
jo em quedo en dues o tres coses.
Una,
que no queda molt clar
per què ho fa ella,
i no queda molt clar,
tot i que en algun moment
sí que diu ella,
diu el que més m'excitava
era el moment aquest
quan em trucaven
i havia d'anar
al puest on anava
perquè sempre quedava
en un hotel i tal,
clar,
és una noia
que és menor d'edat
i ja no pot estar
en un pis ni res,
sinó que és
sortir d'esporàdica,
surt a estudiar,
diguem-ne...
encara que es fa passar
per més gran.
Clar, clar,
surt a estudiar
o va a l'institut
o així
i llavors es desvia
i va a un hotel
a quedar amb un home.
I diu que jo,
que aquesta combinació
d'incertesa,
de curiositat,
no sabia què trobaria,
no sabia com ho trobaria,
era una de les coses
que més necessitava,
no?
Però necessitava
no en el sentit sexual,
sinó en un altre sentit,
no?
Com de curiositat,
de descobriment.
No tant, eh?
No tant,
perquè hi ha un moment
que ja no es deves
tan sexual,
sinó és com fer
una cosa nova cada dia,
com trobar-se
en una situació nova
cada dia,
en una persona nova.
Trencar amb la monotonia,
amb la vida gris.
Sí,
després,
l'argument que dona
quan parlen
del poema de Rimbaud,
aquell poema
que ja a la classe,
comencen a parlar
de la classe de literatura
i diuen,
el poema acaba dient
Nadie es serio
a los 17 años,
és un poema de Rimbaud,
és un poema de Rimbaud,
clar,
això fa, bueno,
molta naturalitat,
per ella no és
cap cosa moral,
i de fet tu et poses
darrere d'ella
i dius,
doncs,
no,
aquesta noia...
És la curiositat,
és la curiositat sexual també,
és la curiositat pel món
i el per què la desitgen
amb ella.
I després,
clar, clar,
després la tercera cosa
és com,
això que comença
com un joc
i es quedaria
en un joc
o en una experiència
o amb Nadie es serio
amb 17 anys,
se transforma una miqueta
quan,
d'alguna manera,
la societat,
bueno,
s'acaba enterant de,
perquè al final,
s'acaba descobrint
el tema
i llavors
la reacció
d'aquesta societat,
concretament
de la societat més directa
cap a aquesta realitat seva,
transforma el tema
i ella,
que era una persona
que no tenia,
bueno,
una segona intenció,
descobreix aquest poder
de ser la prostituta,
de ser una cosa diferent,
descobreix com
els homes
que l'envolten
i que la coneixen molt
comencen a reaccionar
de manera diferent
perquè llavors
la veuen com a prostituta
i acaba descobrint
ella,
no?,
que,
diguem-ne,
que aquest vici,
aquesta cosa immoral,
que aquesta etiqueta,
ella no la tenia
i una mica,
qui és?
la societat que l'envolta
és que li treu
aquesta etiqueta,
li treu
aquesta manera de reaccionar.
Una cosa em vaig quedar
i dic,
ostres,
mira,
això ha posat una idea forta,
no?,
de dir,
no,
aquesta persona
era més pura,
fer les coses d'una manera,
però la manera
com la tracta la societat
i,
diguem-ne,
no els clients,
diguem-ne,
sinó la seva família,
gairebé,
no?,
la manera aquesta
com l'està tractant
l'està transformant
en una cosa
que ella no era,
no?,
en una manera
d'aproximar-se
a aquest tema
que ella no tenia,
no?,
i,
bueno.
Clar,
està molt bé,
està molt bé,
està molt bé,
està molt bé l'analisi,
no?,
des del punt de vista
de l'adolescent,
a veure,
és que és una persona
que és menor d'edat,
jo procedia,
ostres,
més que res és perquè
encara no té
la personalitat formada,
però ella queda com...
i està investigant
i està per un camí
que,
bueno,
tu et poses al darrere d'ella
i després s'hi ha intentat
que educar,
no?,
l'experimentar
i el buscar altres experiències,
no?,
i més en la vida
monòtona i gris
de processió d'una vida burguesa
que ho té tot,
no?,
no hi falta de res,
té l'institut,
un institut en una zona guapa
de París,
no?,
i ostres.
Veus que el vist
i la immoralitat
no existeix
si no hi ha algú
que el defineix
i que el provoca
a vegades,
perquè a ella
la intenten transformar
i arriba un moment
i hi ha un punt d'una escena
que ella,
com que si fica també
en aquest joc,
després la cosa
acaba d'una altra manera,
no?,
però com,
no?,
realitablement
d'on està aquí,
no?,
o sigui,
és una reflexió de dir,
bueno,
què és la persona
que té un llibre albedrío
o les condicions
que l'envolten
que al final
acaben transformant-la
en el que s'espera
que sigui
quan,
no?,
en aquest cas
ella no ho era,
no?,
vull dir,
aquesta virtut malèfica
surt
però perquè
li força un altre,
no?,
sí,
sí,
i que estem parlant
a França,
no?,
i a París
i aquests aspectes
són més oberts,
no?,
potser amb el sexe,
amb l'amor,
que no,
que diu no sé què del temps,
no?,
que no,
no,
no,
no,
el otro lado
de la experiencia,
venga,
de la esperanza,
de la esperanza,
que ya ha puesto,
no?,
ya ha posat,
bueno,
la pel·lícula
de l'aquí
Caulismaki
que també està d'actualitat
està a la cartellera,
molt bé,
a veure,
a mi m'ha agradat molt,
ja vaig veure
l'Ejabre,
aquella història
també era,
no era semblant,
era una miqueta
la idea,
no?,
també d'un noi
que va aparèixer allà,
una família molt humil
que vivia
en un port,
en una zona així,
i com ajudaven aquell nano,
no?,
doncs aquí
el que ajuden
és amb un emigrant sirian
que per casualitat
de la vida
ha vingut a parar aquí
al Sinki,
bueno,
perquè va caure
en un,
l'estaven perseguint,
va caure en un barc
amb un baixer
que transportava carbó
i pobre,
doncs apareix allà
al Sinki,
no?,
ja tot a més
tot negre del carbó
i hòstia,
amb la pinta que té
qualsevol li fa cas,
no?,
però bueno,
veus una miqueta
la gent humil,
la gent senzilla
com és la que ajuda realment,
no?,
i la que està suplint
la manca d'actuació
per part de les autoritats,
perquè és un problema,
que en veig encara
s'hi queda,
o almenys a la pel·lícula
sembla que quedi una mica lluny
perquè no es veu tampoc massa,
sí que es veu
que hi ha un centre de refugiats
i allà sí que tenen més persones,
no?,
però de seguida
estan tots atesos,
no veus gent
com poden estar,
jo què sé,
allà a Grècia,
no?,
o aquí que per exemple
no estem pràcticament
atenen
molt poquetes persones,
no?,
molt poquetes,
allà ho tenen bé clar,
suposo que també està més lluny
i deu ser més difícil
arribar fins allà,
no fins a Noruega,
però,
clar,
són les persones
les que al final,
no?,
amb les seves,
les persones amb els seus patiments,
amb el seu dia a dia,
amb la seva vida,
més pobra,
més miserable,
o més també quotidiana
o més avorrida
el que sigui,
però són les que al final,
doncs,
ajuden amb aquesta persona,
eh?,
hi ha una crítica
que m'ha agradat molt
de la Xabel Cuixet,
que escriu
al semanal del periòdico,
va escriure
el dia de Sant Jordi,
i ella diu que,
bé,
a ella li ha encantat
també la pel·lícula,
eh?,
i fa una,
bé,
ella parla d'alguna pel·lícula
més del Kaorismaki,
no?,
de la xica de la fàbrica
de cerilles,
o de Contratea
un assassí a sueldo,
a part de les que ja hem dit,
i, clar,
ella diu que,
per exemple,
diu,
bueno,
també sabeu que a més
va a guanyar a Berlín,
al festival de l'Ostor també,
diu una proeza,
bueno,
és que això estava en castellà,
diu una proeza
a decir tanto
con aparentemente tan poco,
y és casi imposible
tratar un tema tan complejo
como el de los refugiados
con tal claridad de ideas,
tanta ternura
i a la vegada
tanta dureza
i tanto sentido del humor,
i és veritat,
és que a la pel·lícula
és això,
veus des d'aquella banda
que estan tocant,
que són tots supergrans
i estan tocant
un rock o no sé què
del...
que és divertit
que dius,
hòstia,
que ets estanyà,
pel geniàtic,
no?
Un humorólic,
sí,
sí,
sí,
sí,
o a la muda
del restaurant
també és un personatge
que dius,
jolín,
no?
Que és curiós,
o els cambrers d'allà
o com es posen
a intentar renovar
el restaurant
perquè,
no?,
al final acaben fent xuxi.
Està bé,
no?,
tornes a creure
amb la gent,
amb l'espècie humana,
no?
De què...
És que el carisme aquí
és això.
A mi m'agradaria
destacar dues coses,
o sigui,
dues coses,
és clar,
el que tu destaques
d'aquesta pel·lícula,
que jo també l'he vist
i que també m'agrada molt,
hi ha les dues pel·lícules
del senyor Oson.
El senyor Oson
ens parla
de societats
muntades
i que,
veritablement,
ens podem sorprendre
a partir
d'experimentar
coses noves.
espai
que no hi cap
de cap manera
amb aquesta situació
que viuen
els personatges.
Això ens passa,
ja ens va passar
amb aquella
de l'Hijo de Saúl.
Ah, sí.
I també,
te'n recordes
aquella noia
que volia ser home
o a l'inversa,
que no me'n recordo?
La xica danessa.
Ah, això.
Ja ens va passar
amb allò,
ostres,
quin avantatge
més extraordinari.
Clar, clar, tenir.
Triar ser prostituta,
per exemple,
i aquella noia,
doncs jo vull ser un home,
no?
Era així, no?
Sí, sí, sí.
No, al revés.
I llavors,
l'Hijo de Saúl,
era al revés, exacte.
Sí, és una dona.
I l'Hijo de Saúl,
que, bueno,
vull dir,
que hi ha una pel·lícula
d'estrena ara
que és a Venganza
i no sé com se diu.
De mateix director?
No.
Ah.
És d'una altra,
però que també parla
exactament del mateix.
Sí.
És un paio
que està també
en el corredor de la mort
i va anar eliminant
a tots els jueus, no?
Ostres.
Està molt, sí, mira,
però està molt, sí, mira,
és una qüestió...
Sí, allò no es pot superar.
És el millor de l'any passat
per mi, eh?
Allò va ser...
Hijo de Saúl.
Hijo de Saúl,
per mi va ser el millor.
No...
Com puguis mirar-la, eh?
Però mira-la sol, eh?
Però mira,
avui precisament
m'ha vingut
en que també s'ajusta
perfectament
per parlar
d'aquestes dues pel·lícules.
Pel·lícules d'aquestes
he vist pel·lícules fortes,
però aquesta acabes...
Acabes com...
Hi ha imatges que...
que és una mica...
Tens raó, tens raó.
Sí, sí, eh?
Perquè estem a l'altre costat
de fer les coses
que s'esperen...
Jo en concret hi ha una escena
que mira com la coneixia,
però hi ha una escena,
la escena de Montallames,
aquesta em vaig quedar
una estona així, no?
Però és que a més el que diem,
com sempre,
la intel·ligència ja
ha presa per Hitchcock
i prèviament ja per altres
com el Griffith i tal
i això,
què m'estic li dient?
La història del cine,
del romà govern.
Molt bé.
Jo tinc bastant clar.
El tema de la càmera subjectiva,
això és meravellós.
És que no te n'adones
i tu dius
és una càmera subjectiva,
no m'enganyaràs,
però et va fotent,
et va fotent,
et va fotent
i acabes dient
estic dins, no?
I si entres,
entres amb el joc.
Vull dir,
aquest és el cas
i amb aquesta pel·lícula
entra tothom.
Sense voler.
Entra.
I això és molt important, eh?
Això és molt important.
Molt bé.
Molt bé.
David,
que Dios nos perdone.
Rapidito,
que tenim el cable.
A vosaltres no.
Una altra vegada
el Colom,
aquarístic.
Vinga, va.
Bé,
és un film
del director
Rodrigo Sorgoyen.
Sí.
No he dit res més d'ell.
No, jo tampoc.
No.
I em sembla
que un dels dos actors,
el Roberto Álamos,
doncs es va endurgo allà.
Sí, senyor.
I justificadament.
Molt bé.
Molt bé.
Ostres,
perquè,
aviam,
és potser
dels dos policies,
és un abadi movie,
d'aquestes,
podem dir-ho d'alguna forma.
Sí,
és una forma de dir-ho.
I un d'ells,
doncs,
que és l'Antoniola Torre,
doncs és un personatge
més introspectiu,
i, evidentment,
és el cervell
del duo, no?
L'altre és
l'empenta i la força.
Sí, exacte.
La força bruta.
La força bruta
i irracional, també.
Irracional, sí, sí.
Perquè allò és
una bèstia, tio.
Sí.
I bé,
i bàsicament,
doncs,
estan seguint
un cas d'un...
Com qui ara veu
la sèrie aquesta
d'Intidia,
la temporada passada,
doncs un Matallalles.
Sí.
D'alguna forma.
Segueix un perfil
bastant semblant.
Sí, sí, sí.
No sé si algú la veu,
aquesta nit i dia,
la temporada passada.
Sí, jo vaig veure
un parell o tres de capítols
perquè no vaig poder
enganxar així
pel TV3 de la carta
i molt interessant.
I aquí ho han,
d'alguna forma,
semblant,
ho han resumit
en una pel·lícula,
a l'altre
té un punt més
escabrós.
Home, aquí Déu-n'hi-do, també.
Aquí també Déu-n'hi-do, eh?
Déu-n'hi-do.
Hi ha un moment
que dius-ho.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
I el paper,
que està molt bé,
és el de l'assassí, també.
Sí.
Ostres.
El fa molt, aquest nano, eh?
Molt bé.
I no és aquest nano,
però, ostres...
És que, aviam,
això també pot passar
com aquell actor,
que no era actor,
que era treballador de correus,
que el van fitxar per mortadelo
i era el mortadelo.
Clar.
Doncs aquest és un paio així.
O sigui, tu dius,
un tio religiós,
jove,
típic de la parròquia
i segur que,
jo què sé,
de l'opus.
Ostres, aquest paio.
Sí, sí, sí,
és que té tot el perfil, eh?
Sí, sí, sí.
I melós,
però alhora un violent.
de, o sigui,
hi ha una cosa que...
Sí, sí, sí.
Bé,
aviam,
el film
és un thriller,
no?,
dintre del que cap,
en la seva simplicitat.
Dos polis
que persegueixen un paio
que se'ls escapuleix.
Se'ls escapuleix
i no hi ha manera
d'enganxar-lo, no?
I és un paio
que té una obsessió,
una fixació
per matar ialles.
Que ja no tenen
per què estar en aquest món.
Bueno, matar-les
i altres coses.
Sí, sí.
No, és buscar
la persona més dèbil, no?
No, no,
això ve, bueno,
jo no sé si podria dir
que és un...
Com ho heu jo?
Complejo de Dipo?
Bueno,
és jo de la mare, no?
Sí, sí.
El complejo de Electra, no?
Sí, una mare...
Ell té una mare de...
Ah, de Dipo.
Sí, perdona.
Sí, el d'Electra
és el d'Electra jo
i jo tenc l'Electra
avui aquí metida
i no sé por què.
Una mare suposadament
en els seus millors moments
tirànica vers ell
i quan la mare
ja està postrada al llit
doncs
ella es dedica
a treure aquesta ràbia
que és incapaç
de treure-la sobre la mare
doncs
la treu sobre
gent similar
a la seva mare
doncs
i doncs
evidentment
doncs
fa amb les iaies
doncs
les viola
i fa tot
a l'obra aquesta
de l'Electra
també
diu
et m'ha matat el pare
saps?
Sí
per alliberar-se
sí, però aquí no la mata
la mare
sinó es carrega
o no, sí
es carrega
doncs
ho redirecciona
cap a una altra banda
paper molt
el paper del
Roberto Alamo
és espectacular
o sigui
la pel·lícula
val la pena
veure-la
només per aquest home
per ell
i també per Antone de la Torre
Antone de la Torre m'agrada molt
perquè té un paper molt
a Tarde per l'Aira
també està molt bé
a Tarde per l'Aira
és una altra història
no fa un paper bastant similar
sí
però allà és més
allà és més convingut
o sigui
però a Tarde per l'Aira
és més
hi dius
hòstia com peti això
hòstia com peti això
però
jo veig
és semblant però és diferent
sí
no és el mateix concepte
dalt tot
sí
molt molt bé
molt interessant
molt bé
es queden 100 minuts
en grau podem parlar
de la tribu i tot
deixa'm dos minuts
que parlo de la ballarina
i segur que ho acabarem
la ballarina
però la ballarina
ojo la ballarina
no de dibuixos animats
eh
ja s'ha de fet il·lusions
és que no saps quina pel·lícula és
és que jo vaig anar a veure
molt neta meva
la ballarina
té un esperit
Disney
un esperit que hem dit
no
és una pel·lícula
Frozen també vas anar a veure
és una pel·lícula
que estava nominada
als César
i jo com veig aquestes coses
i tal
no sé si va guanyar alguna cosa
al final
però està molt bé
és un biòpic
és un biòpic
d'una ballarina
de principis del segle XX
que es deia Louise Fuller
que és una noia francesa
i m'interessa
per un tema purament
un tema avantguardista
és una qüestió purament artística
quan veu fer
veu una
aquesta conferència
ay conferència
exposició
d'art i cinema
allà al Caixa Fòrum
una de les imatges
es veia una noia ballant
amb una faldilla constantment
com si fos una flor
que anava fent així
i tal
que no parava de ballar
i fa una figura
unes figures
i tal
i això
i fa coses
és una cosa
molt curiosa
aquesta dona
era una noia
que havia nascut
allò en les llanures
americanes
imagina't
com va arribar a París
com tot
una miqueta de mare
totalment
allò protestant
però d'aquestes
que cada dia
pregaven
i tal
i finalment
però serien molt difícil
que tampoc donar temps
d'explicar
aconsegueix
arribar a París
i ella
un dia
amb molta galta
fa una mena
de
com és dir això
de càsting
i tal
i això
i llavors fa una cosa
amb un vestit
agafa unes robes
i comença a remoure
i això comença a agradar
llavors ella
va això
portant-ho cap endavant
en una època
del París
de la Belle Époque
un París
amb el que fa poc
estava el dadaisme
el cubisme
o sigui d'elements
que això agrada
i llavors es converteix
en una gran estrella
una persona
que no parlava mai
vull dir
era una estrella
sense parlar
llavors ella
cada vegada
va agafant aquesta idea
del vestit
i la va ampliant
i va agafant
el vestit
agafa uns pals
llarguíssims
que és el que
les remouen
comença a crear
un espectacle
de llums
de vidres
que tot això
es reflecteix
de llums
de colors
i crea
tota una estètica
vanguardista
però es veu
la part negativa
la part negativa
de que ella
portar aquells pals
estem parlant
dels anys 20
amb unes robes
que pesaven bastant
i això
problemes d'esquena
problemes dels peus
problemes de la vista
per als reflexos
de les llums
i com ella es va fent malbé
el seu cos
amb això
amb el que es dedicarà
durant molt de temps
i va agafant
un grup de ballerines
entre els que apareix
una molt coneguda
Isadora Duncan
que li comença a fer
la volta pel darrere
i que es convertirà
en la més famosa
i ella quedarà apartada
en l'àmbit
de l'oblit
quan acaba
aquesta modernitat
era lesbiana
i a banda d'això
Isadora Duncan
li agafa el lloc
i és com comença a triomfar
aquest biòpic
està molt ben fet
molt ben explicat
no és una gran cosa
de l'altre món
però està molt ben fet
el patiment d'ella
la bailarina
la bailarina
com sua
quan està fent el ball
aquell que és impossible
ha d'estar d'una forma
increïble
porta uns pals
que mesuren
jo què sé
dos o tres metres
així de gruixuts
i no parar de moure'ls
durant minuts i minuts
i això
clar
això et trenca pel mig
per tant
és una pel·lícula interessant
a veure si la podeu veure
molt bé
tres minutets
pots parlar d'alguna cosa
esperem a la setmana que ve
digues tu mateix
parla
molt bé
parlo de la tribu
la tribu
és una pel·lícula curiosa
experimental
ara diré per què
és una pel·lícula ucraniana
que va tenir bastant èxit
des del 2015
sembla
bastant èxit a festivals
d'aquests tipus canes
i tal
és una pel·lícula
no diríem que muda
però sí
és a dir
no té so
perquè està tota centrada
en una espècie d'institut
o centre
que recull
a nois i noies
que són sords
llavors
tota la pel·lícula
està en el llenguatge
de sords
llavors
té aquesta força
de la pel·lícula muda
perquè clar
tota l'estona
no està subtitulada
no hi ha cap subtitul de res
tota l'estona
vas veient l'acció
que bueno
has perds una mica
però no
s'acaba entenent
o sigui
ell té tota la virtut
de fer
de fer
que entenguis
el que està passant
i clar
és una pel·lícula
que el relafons que té
és que això està basat
en fets reals
diguem-ne
de les màfies ucranianes
de persones sordes
que és una cosa molt curiosa
que és el que existeix
es veu que ja
en l'antiga Unió
que fort no?
en l'antiga Unió Soviètica
bueno
doncs
ja podeu comptar
que les institucions
que ajuden socialment
a determinats col·lectius
doncs són com són
diguem-ne
llavors
es tenen tancats allà
es expliquen una miqueta
bueno
perquè som
nois de 17 anys
o o així
es expliquen
es hi formen una miqueta
però diguem-ne
que bueno
que tot és una mica
de corrupció
el director allà
són corruptes
els professors són corruptes
es tenen deixats
la mà de Déu
llavors
pel·lícula
violenta
perquè ells
clar
ells entren a formar
part d'una màfia
que són els mateixos
diguem-ne
o sigui
totes joves
llavors
donen pallisses
elles es prostitueixen
hi ha uns escenaris
tota l'estona
de l'antiga Unió Soviètica
realment
els garrifossos
tota l'estona
càmera a l'ombro
seguint allò que comentàvem
seguint el personatge
travelings
llarguíssims
plano-seqüència
llarguíssims
i és una sensació
tota l'estona
de desassociació
i hòstia
aquesta gent
conviu
i és molt real
tu veus
tu acabes dient molt real
i és molt curiós de veure
per això
per tota l'estona
ells parlant
en llenguatge de signes
ells
amb aquesta
intenten expressar-se
però no poden
però
ells tiren cap endavant
i comencen allà
i roben
i bueno
i donen pallisses
i ja es prostitueixen
i és una pel·lícula
molt forta
molt forta
no hi ha so
vull dir
no hi ha cap so
només el so ambient
i ni música
ni música
ostres
és una pel·lícula
experimental
i curiosa
cada vegada
mira-la
perquè
val la pena
és una raresa
d'aquesta
i ha tingut molt bona
acollida
i ha tingut molt bona acollida
a festivals
molt bé
ens queden 30 segons
i només recordeu-vos
que avui fa 5 anys
que va morir la dona Summer
la tenim per aquí
on the radio
on és la cançó
perfecta
per nosaltres
no va morir mai
la pobreta
una de les llives
de la música disco
acabem una mica així divertits
perquè
ho hem parlat molt avui
fins la setmana que ve
vinga, adéu
adéu
Music Club Selecció