A Llius de Ser 98.1
Doncs benvinguts un dijous més al Babilònia.
Avui estem amb la companyia no de dos ni de tres, sinó de quatre persones.
Som cinc.
Hem aconseguit un ple d'aquells bastant importants.
I comencem per les dones, com sempre.
Rosa, què tal?
Hola, bona tarda.
Com estem, guapíssima? Tot bé?
Sí, i vosaltres?
A mi ens parlaràs de pallassos, eh?
Sí, i pallasses.
Ah, perdó, pallasses, sí, senyora.
Pallasses, sí, senyora.
El Jaume, Vidal...
No em diguis guapo, m'hi ha.
Bueno, jo et dic altres coses en privat, que no ho diríem en públic, perquè això queda tot molt raro.
D'acord, sí, perquè us hauríem...
Aquí hi ha una tensió sexual, no ho resulta.
Totalment.
I el David també, està gelós.
No, David, com estàs?
Aquí més d'una tensió.
Jo, jo, molt bé.
Molt bé, no?
I el Nacho, perquè és nou, però d'aquí poc...
Ja, sí, ja...
Jo ja estic cantant a la roda, hi ha vexes dinàmiques, i aquí ràpidament, eh?
Qualsevol dia li cauen uns tejos, eh?
Sí, sí, ja, sí.
Molt bé.
Això és de novato, eh?
Sí, sí, sí.
Però no ha estat el Nacho, eh?
Això és de veterano.
Molt bé.
Doncs, el que deia't, doncs parlarem, com sempre, de cultura, i avui tindrem tres parts, teatre, llibres i cinema.
Començarem amb la Rosa, que ens parlarà d'aquest paradís pintat, d'aquesta pallassa, que s'explicarà perfectament ella.
De llibres, parlarem de quatre llibres bastant diferents entre ells, eh?
Un thriller que es diu Cicatriz, parlarem d'un llibre de Perla Metre, el Rossi and John,
que és el tercer, em sembla que era, no?, d'aquella tetralogia inicial.
Sí, una cosa intermitja.
És una cosa intermitja, és una cosa rara, eh?
Parlarem de la mujer precipicio, que això el Nacho no explicarà molt ben explicat,
perquè és un tema, eh?, també d'aquests amb certa profunditat.
I la Rosa es parlarà de l'elegància de l'erizo, que jo no sé si els erizos tenen elegància,
però, bueno, jo mai he vist elegant allò...
Precisament per això, clar.
A l'hora de protegir-se, elegantíssim.
No, això sí, és veritat, sí, sí, sí, sí.
I de cinema parlarem gairebé de novetats.
Bé, algunes una miqueta d'aquest any, però una mica atreçades,
però el Jaume ens parlarà de l'Hogar de Miss Pellegrin per a niños...
Peculiares.
Peculiares, exacte.
Parlem de dues pel·lícules molt punyents, que ja han passat una mica,
que és El Club i El Clan.
Encara hem buscat noms, afiliacions de zona, Argentina, Xile,
però, bueno, ja parlarem d'aquest tema.
I All in the Sky, que el David ens explicarà què és això.
Molt bé, doncs la Rosa ens comença a parlar d'aquesta pallassa,
la Pepa Plana.
La Pepa Plana.
I ens expliques el que vulguis, xata.
Bé, no, és una pallassa, efectivament.
Sí.
Jo no, ja ha fet molts espectacles amb solitari,
i, bueno, i últimament també estava col·laborant o aprenent amb el Cirque du Soleil.
Va estar allà a França amb ells
i també aquí, no sé si era per Figueres,
que tenen com un campus o així també,
que fan, sí, sí, s'entrenen i assaixen aquí molts dels espectacles que tenen.
Però, bueno, ella va estar una mica aprenent també, no?
I, bueno, i col·laborant i ensenyant ella moltes coses.
Ella en sap molt, ja fa molts anys que ella està treballant, eh?
Però no és altcròbata, no va per aquí, no van per aquí les coses ni molt menys.
Ella vindria a ser la pallassa, a veure,
sèria, intel·ligent, que fa reflexionar, però a la vegada divertida, d'acord?
Et fa riure, et fa riure com un infant.
Aquest espectacle es diu Paradís Pintat,
i val la pena perquè si fan aquestes gires que fan, no?,
des dels teatres municipals, o el jaume que deia que potser fan ara, no?,
el Festival de Pallassos de Cornellà.
Festival internacional, eh?
Internacional, això, això.
Cornellà no ens estem de res.
No, no, ja veig.
Clar, no ho sé, és qüestió de mirar la programació,
a veure si la podem tenir aviat,
i podem mirar si ve aquest espectacle,
de debò que us recomano moltíssim.
Sí, intentant comprover tota setmana que ve.
Bueno, doncs Paradís Pintat és el paradís,
és el bufet de casa d'una casa,
d'estiet, per exemple, imagineu-vos,
hi ha un quadre, un quadre amb uns angelets,
això era molt típic, eh?
Sí, sí, sí, sí.
Doncs bé, ella és una àngel que està amb aquest quadre,
i a més és que així és molt gràfic,
perquè està al marc i estan allà els angelets allà,
com una repissa allà col·locats al marc,
però clar, ella ja s'avorreix,
és que és molt avorrit estar tot el dia allà en un quadre,
i ella vol ser un àngel de la guarda,
realment ser un àngel de la guarda.
Ha d'intentar aprendre a volar,
perquè clar, tampoc no li surt massa bé,
pobreta.
I es passa el dia allà que és que no sap què fer,
els altres àngels són dos allà que estan
dient a tot que sí, a Sant Pere,
i a tots que sí, que sí,
però que ella no, ella té inquietuds,
ella vol fer coses.
L'has vist? Ah, doncs mira, així ho podem comentar, no?
Fantàstic.
Hi ha un moment que és molt divertit,
que clar, de tan avorridor que està,
fa una miqueta de, és una ironia,
de les revistes del Cor,
clar, allà en el cel, què passa?
Doncs agafa la revista,
el Sant Miquel aquest,
que mata el drac, no?
I estan totes amb el Sant Miquel,
que i Miquel, Miquel,
estan totes enamorades,
perquè ha matat el drac.
Sant Miquel o Sant Jordi?
Ella parla de Sant Miquel.
És que, segons, clar,
aquí a la tradició catalana és Sant Jordi,
però a la tradició cristiana, vull dir...
Sí, sí, Sant Miquel.
...la tradició històrica.
Sí.
Però a la tradició religiosa és Sant Miquel,
Sant Miquel, arcàngel,
qui mata el drac, el demoni.
Exacte.
Ah, sí, senyora.
En fet, és el demoni.
Correcte.
A veure, la història...
Sí, sí, sí.
La cultura és una repetició.
No, no, no, ho has dit perfecte, Rosa.
Mata el demoni.
Sí, senyora.
Sí, senyora.
Sí, sí, sí.
Clar.
Bueno, i no hi ha manera,
no hi ha manera,
perquè és molt complicat,
arribar a ser àngel de la guarda no pot.
Llavors, al final, pensa,
bueno, no puc ser un àngel de la guarda del cel,
doncs seré un àngel de la guarda del mar.
Ah.
Mira, que també fa molta falta avui dia, eh?
Uh-huh.
Molta falta.
I, bueno, llavors ella se'n va al mar,
ella tot idíl·lic, els peixos, no sé què,
l'escenografia és molt maca,
però, clar, imagineu-vos què passa
quan està allà al mar Mediterrani,
que comencen a caure de la superfície del mar,
cap al fons.
doncs persones, cadàvers i gent que s'està al fons.
Ah.
D'acord?
I aquí està la reflexió.
Que bé, maca.
Que bé que ens ho has plantejat, això.
Sí, sí.
Doncs aquí està la reflexió, no?
Llavors ella vol ser àngel de la guarda del mar,
perquè avui dia és necessari.
Molt bé.
Molt xulo, això, eh?
Una miqueta el plantejament és aquest.
Aquest espectacle l'ha fet amb el Ferruccio Cainero,
que és, bueno, un dramaturg
i també és un director també,
que és molt conegut, molt coneixedor de la comèdia de l'arte,
i tot això.
És un espectacle, de debò, que tu passes bé,
estèticament és molt maco,
és divertit,
però a sobre reflexiona.
Perfecte.
Aquí és perfecte.
Sí.
Perà dispintat.
Molt bé.
Fantàstic.
Doncs, bueno,
en teoria és una única representació
o estarà temporalment?
Jo ho vaig veure en el Teatre Grec.
Ah.
Era un espectacle del Teatre Grec.
Però és únic.
Però per això deia que es tracta de mirar
a veure si moltes vegades fan sortides als teatres.
Jo me'n recordo la primera vegada
que la vaig veure amb ella,
amb un espectacle molt divertit també,
va ser que amb Massagera Sant Boi,
allà la vaig conèixer.
I després, clar,
sempre que he vist que ella fa alguna cosa,
doncs de seguida que vaig veure-la.
Vale.
Per això que és probable,
o en el festival, no?
Ja, amb aquest de tapellaços.
No, val a dir que no.
Que jo vaig veure,
va ser una història molt semblant a aquesta.
el Teatre Aficionat era
i el que no hi havia és el mar.
Vull dir,
era tot el joc aquest
que tu explicaves el primer.
Per això he dit,
ja ho he vist, això.
Era, bueno,
a Cornellà també, esclar.
Sí, sí, sí.
Vale, vale.
No, per això, no?
Hi ha alguna escena,
imagino que pots recordar-te, no?
Algum moment, no?
Sí, sí, sí.
M'ha fet...
D'acord, molt bé.
Fantàstic.
D'acord.
Passem a parlar de llibres.
Avui en tenim bastants de llibres.
Jo faré un esment bastant ràpid
d'un petit llibre
que es diu Cicatriz
d'un tal Juan Gómez Jurado.
Aquest escriptor
és un escriptor
que es va donar a conèixer
farà un any
amb un llibre que es deia
El paciente.
No sé si tu, David,
l'has pogut dir així.
No, no.
És una mena de...
És un escriptor, lògicament, espanyol,
el qual, doncs,
en un principi
se l'ha considerat
com un dels grans escriptors
de thrillers, no?
Però des d'un punt de vista
no canyí,
no d'aquí, vull dir que...
sinó mirant sempre cap enfora,
sempre planteja històries
als Estats Units,
una línia més amb la línia
del thriller americà, no?
El concepte aquest més d'allà.
A Vallona, vaja.
Com?
A Vallona.
Ah, exacte.
Sí, sí, una línia.
Sí, sí, senyor, perfecte.
Vull dir que se'n va buscar
sempre altres espais, no?
Ell sí que és veritat
que va viure un temps
a Nova York,
per tant, imagina que coneix
molt bé aquella societat
o es remou bastant bé
amb aquella idea
i aquell primer llibre
va ser molt xocant
perquè el paciente
era que el president
dels Estats Units,
un suposat president
dels Estats Units
que recordava bastant
a l'Obama, curiosament,
perquè també era de color,
etcètera, etcètera,
que em malalteix,
i tot el que passa al voltant
per evitar de cara
a la imatge pública
que això no es vegi,
que no es vegi
un president fluix
perquè, si no,
el país pot caure,
a banda d'això també
hi ha una conspiració
al darrere.
Estava molt bé aquell llibre,
estava molt ben portat.
El paciente, diu?
El paciente es diu, sí.
I llavors ha tret un altre
que es diu cicatriz,
que jo penso,
que clar,
que vas una mica
amb l'expectació
de dir, ai, mira que bé,
a veure si aquest segueix
una mica, no la línia,
sinó una mica
aquesta història,
i jo aquí crec que
ha patinat.
És el que passa.
No sempre
els que prometen
fan llibres, no?
El segon llibre
o el tercer, no?
No sempre vol dir
que sigui això.
I en aquesta cicatriz
és una cosa molt més senzilla.
Estem parlant d'un informàtic,
aquí tenim un parell a l'esquerra.
No.
Bueno,
una bona bunda.
Exacte, exacte.
No, un informàtic
que inicialment
crea un programa
bastant...
No mostreu gaire.
Entusiasme.
Bueno, expliquem a la gent.
el Nacho i el David
són informàtics.
Bé,
ens guanyem la vida
amb l'informàtica.
Els mecànics
del segle XXI
perquè som els mecànics
davant de les màquines
que feien a les fàbriques
i ara som tot més net
i tal,
però som els mecànics.
Exacte.
Bueno,
però per això
fèiem la broma, eh?
Llavors,
a partir d'aquí,
aquest és un...
A banda,
parlo d'un informàtic,
parlo d'una persona
que és gran coneixedora
de programació i tal,
que entra en una línia
que hi ha amb aquests grans genis
que apareixen de tant en quant,
tipus com el Zuckerberg
i aquesta gent i tal,
que creen una mena de programa
amb el qual,
doncs,
simplement fent una fotografia
de qualsevol cosa,
de qualsevol,
o sigui,
una fotografia
d'un bolígraf,
no?
Doncs et busca per internet
totes les possibilitats possibles
i per haver-hi
d'aquest bolígraf,
d'aquesta marca,
et reconeix de marca,
exactament de prototipos
i et dona tot o no possible.
Clar,
això és la gran porta
a nivell de les grans vendes mundials,
no?
Vull dir,
d'aquesta manera
aconsegueixes,
no?,
fotografia amb el mòbil,
doncs,
poder accedir a més,
comprar fàcilment.
Bueno,
és una cosa com molt complexa
o més complexa que això,
no?,
però que tampoc ara ampliarem massa.
Això comporta que,
evidentment,
hi hagi gent molt interessada,
no?,
les grans empreses,
que no estem parlant
de les típiques,
ni Apple,
ni res,
sinó altres històries,
s'interessin per això.
Això és una vessant que dius,
mira que interessant,
va per aquí la cosa.
I de cop i volta,
pum,
el que fa el senyor jurado
és anar a buscar un thriller.
Llavors,
ell és una persona bastant solitària,
s'enamora per una història d'aquestes
tipus mític,
allò de buscar parella i tal,
amb una rusa,
rusa ucrània,
bueno,
si no,
sí,
és de la zona d'Ucrania,
sí,
més o menys,
per la banda baixa,
en aquest cas,
no?
i allà es comença tot un thriller
al voltant de si aquesta noia
es casa per interès,
perquè és un senyor
que es fa milionari,
el que genera,
comença a parlar-se
de la màfia russa,
que arriba i tal,
i es relia la cosa
d'una manera,
aquesta noia es prepara,
digues,
digues.
No, no,
això que comença a ficar
amb aquestes coses...
Clar,
a la vegada,
no?
Que està com preparada
per una venjança personal
que ha tingut ella
de la trata de les russes
que es porten a les Estats Units
perquè facin la prostitució.
Llavors,
en un principi dius,
mira que anem per aquí,
et posa l'altre
i llavors al final
acaba sent allò
un festival gore
o bastant gore
que dius,
bueno,
llavors per mi
que seria escapada a les mans.
És fer una cosa
que jo crec que fins i tot
està molt pensada
per una cosa
potser més cinematogràfica
i no potser literària,
no?
És com un guió.
Sí, sí, sí.
Com un guió en cobert,
no?
Exacte, senyor.
És aquesta la idea.
Perquè busca l'espectualitat
d'arriba un moment
que fins i tot
arriba a tractar
la guerra d'Afganistan,
fins i tot,
no?
Fa uns...
que no dius,
bueno, tio,
mira que m'estàs explicant aquí,
no?
Vull dir,
bueno,
està bé,
està bé,
el llibre s'aguanta bé
però jo pensava
que era per un costat
i va per un altre,
eh?
Però bueno,
per passar l'estona
no està malament tampoc,
eh?
Molt bé.
Jo perquè a mi el tema
màfia russa
em cansa una mica,
no sé,
ho he vist molt últimament,
no digueu per què.
No sé.
El David,
això sí que el que el David
explicarà està molt...
Bueno,
aquest no és el millor de tots,
eh?
El Rossi i en John.
que et digui,
em va agradar molt,
està bé,
està bé.
Em va agradar molt.
I em va agradar molt,
molt per la dorada.
Per la...
És una coseta petita.
Jo quan feia l'Emili,
jo dius,
bueno,
s'han de dir que collons ve això,
no?
Sí.
I em tocava imaginària,
que eren dues hores,
ésen dues hores de planton,
sí.
Em llegia...
Sempre hi havia per allà
un llibret del Marcial La Fuente Estefanía.
Ah, sí.
Bueno.
Era bo,
que era bo.
Ei!
On has anat?
Allò era un...
Era...
Sóc l'única que n'ha fet l'Emili aquí, eh?
Era novel·la Pulp.
Ah, tu tampoc?
No, i tampoc.
Era novel·la Pulp,
que es diu, no?
Però, ei,
en dues hores,
que estaves allà de guàrdia
o d'imaginària,
te'l pulies.
Clar.
Era el faci que feia així.
Evidentment,
no podem comparar
la qualitat literària
del Marcial La Fuente Estefanía
amb el senyor Pierre Lamitre.
I el que bé
que ens has explicat això.
Era una història de l'oest, no?
Sí,
eren novel·letes de l'oest.
Ja, home.
El meu avi sempre em portava
a anar a l'americana.
Perquè es fa gran.
Em faig gran, ja està.
Clar, i explica coses d'aquesta.
I estic a històries de l'Emili, ja.
I de la guerra, no,
perquè, vamos.
Que no ve pillo.
Llavors,
és com una novel·la
de les que hem pogut llegir
del Pierre Lamitre,
tant com Irene,
com Àlex,
i la darrera Camille,
que ja l'explicaré,
ja comentarem la setmana que ve.
Doncs, però,
condensat.
I explica com...
és com, diguem-ho així,
les grans accions
del personatge
Camille Burheven,
que és el comissari
de metro quaranta
d'aquest autor,
doncs,
eren novel·les...
Potents.
Potents.
Amb una trama
molt ben vestida,
molt llarga,
amb un pim-pam,
allò amb...
vestir molt bé
els personatges i tal.
Aquí no.
Aquí és que...
hosti, té una capacitat de...
Jo crec que aquest home
hauria de fer més novel·les així,
perquè l'esborda.
Perquè et descriu molt bé
en poca estona
un personatge,
els personatges de l'entorn,
potser els redueix,
no dona tanta pluralitat
a la novel·la
a nivell de personatges,
sinó...
en fa menys.
Això li dona també més...
la trama...
És més àgil
i va més al gra, no?
I, ostres,
ens explica una història,
bé, policiaca,
de la recerca d'un palló
que està com un llum...
Què vol dir això d'aquest moment?
Ai, ai, ai.
Que no està bé,
no està bé ben centrat,
aquest noi, mentalment.
I...
I que es dedica, bé,
a fer una sèrie d'atemptats...
Sí.
Que...
que...
Bé, que...
Qui està bé, avui dia?
Que posen en solfa
tota la policia.
Clar.
I la forma en què l'autor
ho resol...
Ostres,
xapò.
Això està molt bé.
Potser a nivell...
Potser els altres llibres,
si m'apures,
hi ha qui diu
és que són molt lents i tal.
Potser els en reu en part.
A mi m'agraden,
però bueno,
jo entenc que hi ha qui no li agrada.
Però aquest,
ostres,
té una trampera
i un dinamisme...
A mi no em semblen lents.
A l'emetre,
a mi tot el que hi ha llegit
em sembla absolutament...
No, no, a mi tampoc.
Potser l'últim, eh?
És un altre format.
Potser l'últim, sí.
És una mica més ferragós.
Sí.
Potser aquí se li em va una mica...
Això va semblar que ja parles tu,
ja parles...
Sí, sí, sí, sí.
Però aquest,
ostres,
ho vaig trobar fantàstic.
Ojalà em faci més així, tu.
És un pim-pam,
que dic jo.
És allò,
pam,
són cent i pico de pàgines,
em sembla que són.
Sí, sí, sí,
però ostres,
està molt bé.
Dues hores de guàrdia.
Per cert,
ja està en marxa
Tres dies i una vida,
el nou llibre que ha tret.
Sí, ja ho sé.
I és un nen de 12 anys, eh?
Ja, ja he sentit.
Per tant,
que la cosa no sé per on anirà.
Aquest senyor és molt bèstia,
el Pilar-la-metre,
i no sé si el...
Si el nen és la persona...
Bé,
ja ho veurem.
Sí.
Ja està.
No, no dic res,
no dic res.
Se l'emetre és molt.
Déu-n'hi-do el que has dit ja.
No cal que...
No, no, no, no.
M'ho heu presentat.
A mi,
bueno,
m'ha interessat,
jo no ho coneixia,
però del que ha dit ell,
clar,
un autor que arriba a aquesta condensació
i que acaba a veure el llibre,
és un tio que té ja una maestria.
Sí, sí, sí.
Té una maestria
i es va posar tard, eh?
En novel·lada.
I han escrit tots de bestsellers
que són molt bons.
Clar, exacte.
No per ser un escritor de bestsellers.
No, això no és bestsellers, eh?
Bueno, novel·la...
Això és molt potent.
És molt potent,
és molt bo, eh?
Té uns inicis a vegades,
a vegades no et deixes respirar.
Tal com entre el llibre,
et deixa anar una bestiesa,
dius, vinga, va,
i ara arreglem això
i anem buscant,
i anem buscant alternatives, no?
Però és bastant cru a vegades, eh?
Vull dir, és molt estant cru.
Bé,
però val la pena, eh?
És d'aquests que et fan saltar
llibres que et provoquen coses.
Ja està.
Fantàstic.
Val o bestia,
però provoquen coses.
Bueno, sempre és bo i dolent.
Bueno, no dic res.
Això, Nacho,
La mujer precipicio.
Correcte.
Això és molt interessant.
Aquest llibre també provoca moltes coses.
Doncs vinga.
És un llibre, així d'entrada,
que alguna gent li dirà poc
i alguna gent li dirà massa.
Ah.
Ja entran així,
perquè, clar,
el tema és bastant fort,
la casuística de l'autora
és bastant fort.
Bueno, el llibre es diu
La mujer precipicio,
que és d'una autora
que té un seu don,
que és la princesa Inca.
Aquesta dona
ha estat bastant coneguda mediàticament
perquè sortia al programa
a la ventana
de la gent manierga
en un programa
que feien
a una ràdio
que es deia
Ràdio Nicosia
en la que sortien
malalts mentals
que feien aquesta ràdio
com una teràpia.
És un programa.
És un programa.
Ràdio Nicosia
és un programa.
Sí, bueno.
O és tot a l'emissora,
es diu així, Jaume.
No,
funciona en parell d'hora.
Exacte,
funciona en parell d'hora,
se met a ràdio contrabanda.
Ara, bueno,
d'aquí
sortia a la ventana,
sortia més gent allà
i era una persona
que ja es feia notar,
una persona
que se la veia
molt intel·ligent,
que ella sempre deia
que ella preferia
no dir que era malalta
sinó diagnosticada,
ja introduint aquí
un debat
entre què és això
de la malaltia mental,
un diagnòstic
de la societat,
sempre deia això.
O que pateix
una malaltia
d'aquest tipus.
Correcte.
Bueno,
és cert que aquesta persona
tenia una malaltia important,
i una esquizofrènia.
De fet,
el nom aquest
de princesa inca
és,
als 22 anys
va tenir
un dels múltiples deliris
que ha tingut
en què es va despertar
i pensava
que era la reencarnació
d'una princesa inca
i que havia estat
al Machu Picchu
i anava pel carrer
pensant que era
una princesa inca
i després
va fer un tractament
i ha patit bastant.
És bastant jove
perquè ara
deu tenir
30 i pocs,
diguem-ne,
i és el 79,
calculeu.
Això es va escriure
el 2011.
Això és un recull,
de fet,
ja té un blog
i ja va publicant,
o sigui,
des del 2011
fins ara
té més poesies.
Llavors,
és una poesia
molt d'alfetxa,
molt contundent,
molt poca forma,
diguem-ne,
és un rotllo
Walt Whitman
però més bèstia,
centrada bastant
en la seva
problemàtica
quotidiana,
vull dir,
quotidiana
en el sentit
que ja va
al centre psiquiàtric
de la medicació,
de tot el que veu allà,
de malaltes
que veu
que es volen suïcidar,
etcètera,
però que té una força
molt, molt, molt,
molt potent
i ha dit que
suposo que igual
alguna gent
no el diu tant
però un altre
és que,
a mi,
a mi m'ha deixat
com,
bueno,
no per re,
no,
però m'ha deixat
com,
hi ha coses com
frases,
jo llegiré alguna frase,
que ja no puc estar
mal al tema,
sí,
no,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
son títulos,
no totes són així,
depèn que hi ha
alguna cosa més,
pero,
por ejemplo,
no sé,
a los que se quedaron
dormidos en el nunca,
sí,
son frases
molt així totes,
molt...
En el nunca,
en el nunca,
sí,
exacta,
rotundo,
rotundo,
porque de fet
es que ella
s'ha quedat,
d'alguna manera,
s'ha quedat en aquest estat
que,
clar,
entre la vigilia,
la lucidez,
la locura,
s'ha quedat allà,
dormida en el nunca,
en algún moment,
entre la metària.
Una manera de limbo,
no?
Sí,
exacta,
exacta,
o...
La sensació de no avançar
des d'estar allà,
no?
Dios,
en lugar de hacernos,
nos deshizo,
vull dir,
porque la gente
está en una altra banda,
no?
Y quedamos desamparados
y desnudos
al abrigo de trenes
y autovías,
no?
És com una
desobració
d'aquesta societat,
no?
Sí,
sí,
és la societat
de l'opulència,
no?
I amb una imatge
allà,
de deixar-te allà
desamparados
i desnudo,
en mitad,
un puesto
on hi ha això,
l'autopia
passant per aquí,
la via del tren
i tal,
i tu,
a més a més,
malalt mental
i tal,
sí,
sí,
sí,
doncs,
ja dic,
està,
força bé,
és un llibre curtet,
el tenia 170 planes,
ja dic,
ja en poesia,
és clar,
ella no és una poeta
professional.
Si vols dir alguna,
cap problema,
eh?
Sí,
sí,
sí,
jo he llegit aquesta,
bueno,
aquesta que he començat
i...
O encara que sigui
un parell d'estrofes
o alguna cosa
seria interessant,
jo crec que sí,
no?
Sí,
sí,
sí,
sí,
puc acabar
aquesta que és molt curta,
molt curta.
Vale,
sí,
aquesta mateixa,
sí,
cap problema.
Ja ha començat,
diu,
Dios en lugar de hacernos
nos deshizo,
Dios en lugar de hacernos
nos deshizo
y quedamos desamparados
y desnudos
al abrigo de trenes
y autovías,
desproporcionadamente solos,
llenos de un viento
de incertidumbre
que nos tambalea
y nos tumba,
que nos deja paralizados
ante la duda
inexacta
y rara
de seguir existiendo.
És molt existencialista.
Una dona que
ha sortit,
evidentment,
no de ella mateixa,
sino de la seva personalitat,
de la seva condició,
perquè després
tu veus altres
poesías,
intenta ser més formal
i també,
pues,
atacar de un poeta
que no ho és,
entre cometas,
que intenta anar-se
més per la forma
o més per l'estil
i es perde una miqueta
i acaba,
potser,
sent una mica més infantil,
fins i tot.
Però hi ha algunes d'aquestes
que d'aquestes
l'han sortit,
o ha dictat
aquest estado inferior
o superior de conciencia
que ella ha agafat
i, bueno,
fa també una,
en les poesies,
en el tema,
reflexions sobre
tot aquest tractament
que tenen
tots aquests malalts,
la sobremedicació,
la...
Diu,
un dia
bajava por las Ramblas,
iba llorando
i dice
i nadie me paró,
nadie me paró
para preguntar,
nadie me paró
i fa una poesia
que no me'n recordo
on està.
Sí, sí, sí.
Vull dir que
va anar plorant
totes les Ramblas
perquè tenia el problema
i ningú es va aturar.
Sí, sí, sí.
Una idea i tal, no?
Clar.
I, bueno,
explica això, no?
També el que són
els psiquiàtrics,
una mica com...
Bueno,
hi ha una altra aquí,
una entrevista
que li van fer
en què diu,
clar,
és que els psiquiàtrics
parla d'un altre poeta maldito
que és Leopoldo Maria Panero,
aquest poeta
que va estar ingressat
en psiquiàtrics
i que al final
de la seva vida
va decidir
de motu propi
anar a viure
al pabellón
no sé què
d'un psiquiàtric
perquè aquell era
el seu lloc,
diguem-ne, no?
Bueno.
I deia,
com deia ell,
diu,
en un psiquiàtrico
entres hablando
de la Virgen
i sales hablando
de nada.
Clar,
aquesta reflexió
que al final
acaben amb tu,
diguem-ne, no?
Et buiden, no?
Et buiden.
Tu eres una cosa
que potser
estava bé,
tenia algun perill
per la societat,
el que sigui,
però eres alguna cosa
i t'acaben buidant, no?
Diguem-ne,
i això també es reflecteix
a les poesies aquestes
en què ella diu
la sobremedicació,
diu,
esos ojos, no?
Esas pupiles dilatades
de tanta química
que tenen la luz
més hermosa, no?
És un llibre molt fort,
a més a més,
si tothom coneix
alguna persona propera
que té algun problema
d'aquest estil
o de pressió
més fort...
Però ja, exacte,
jo crec que és una visió,
és a dir,
és la visió d'ella,
és la visió poètica d'ella
en aquest cas, no?
i per tant és el seu espai,
és a dir,
aquest limbo en estè ella
genera
una percepció
d'aquesta realitat
i a partir d'aquí
l'està escrivint,
l'està plantejant,
l'està afilant
en un text, no?
Per tant, així,
aquí és una línia
com molt delicada, no?
Amb l'aspecte
d'allò que sent ella
i el que pot percebre
la gent que està fora
d'aquesta realitat.
no sé si això...
És que a mi m'ha cridat
l'atenció...
Bé,
nosaltres tenim experiència
amb aquesta.
Sí, sí,
això comenteu vosaltres.
No, no, no,
que m'ha cridat...
Sabeu de què va el tema.
Hi ha hagut un moment
que has dit,
no perquè ho hagis dit,
sinó perquè això
moltes vegades es diu,
diu,
entra en un psiquiatri,
diu,
jo abans almenys era algú,
no?,
amb un perill o no
per la societat.
A mi això m'ha cridat
l'atenció.
Una persona que pateix
una malaltia mental
d'entrada no té per què
ser un perill
per la societat.
Normalment és més perill
per a si mateixos.
És un perill per a si mateixos
perquè no ens oblidem
que, per desgràcia,
la tassa de suïcidis
és molt...
Es parla molt
de la violència de gènere,
per exemple,
i de militerrorisme
i de mil històries,
però no es parla de suïcidis.
D'acord?
I és on més morts
n'hi ha,
per causa de suïcidi.
I això no s'està fent res,
la nostra societat
no està fent res,
ni és polític,
ni ningú és un tema
mediàtic.
Això no interessa.
Però hi ha molt de patiment
a darrere.
És molt de patiment.
És molt de patiment
el que tu has explicat
i el que ja estàs sentint aquí,
no?
I, bueno,
no, ja també estava guanyant.
Ja sé que vosaltres,
ara que ens esteu escoltant,
probablement no sabeu
que no estem en directe,
però el dia que gravem,
dilluns,
doncs és el dia mundial
de salut mental.
Sí, sí, senyor.
És veritat.
Llavors, avui he tingut
personalment,
doncs una activitat
en aquest entorn,
fins i tot m'he retrobat
amb una persona
que el David la coneix
molt bé també,
que, bueno,
que va patir i tal.
Jo he dit,
jo he escoltat coses
de tu, Nacho,
molt interessants,
perquè tu interpretes molt,
eh?
Sí, sí, sí.
Interpretes el llibre
i dones una visió.
Jo crec que no serà
la primera vegada,
perquè em sembla
que t'interessa bastant
a tu aquest tipus.
tant, t'ho diré.
Bueno, i també
tinc un cas també proper.
Bé.
I, bueno,
aquestes coses
tenen un interès especial.
Sí, sí, d'acord, d'acord.
Això s'ha passat a tots.
Sí, sí, sí.
Però que és molt vàlid
tot el que he dit
amb la puntualització
que tu has fet.
Sí, no, no, molt bé.
No, no, sí,
és que a mi m'ha agradat moltíssim.
Sí, sí, no,
no ho has fet molt bé.
Perfecte.
Us ho recomano molt
perquè és el llibre.
Aquí estàs veient
la veritat.
Aquí estàs veient la veritat.
Aquesta noia
està dient la seva veritat,
però és una veritat
i això és difícil.
Molta gent que té intenció
que està noia noves té
la intenció de sobreviure
amb això,
d'estar millor.
De tota manera,
jo penso que
s'escauria dir
que avui,
precisament,
amb qui he escoltat,
doncs,
és a dues persones
que, igual que ella,
que la protagonista
d'aquest llibre,
doncs,
han tingut una experiència
de vida
i no ho plantegen,
com ella, eh?
Vull dir,
i això
és el que penso
que pot ser, doncs,
un tema recorrent
i és que això
en pel·lícules
ens ho sortirà
molt sovint.
Jo gairebé,
avui que he vist
el Tim Burton,
m'he quedat
i diu,
oh,
però si això
és lament,
també.
Sí, sí, sí.
És que hi ha
tantes coses
que,
i avui en dia,
sobretot,
llibres,
pel·lícules,
programes de televisió,
fins i tot,
que juguen.
I aquella pel·lícula
de la temporada
de fa molt poc,
la Barba de l'Alénin.
Ah, sí.
Com es deia?
Espera, espera, espera.
L'he comentat aquí
cada cop que l'havíem
un de nosaltres
la comentàvem
com era,
és que era una mica de temps.
Magic el.
Magic el, això.
També és això.
Magnífica aquesta pel·lícula,
és una bestiesa de pel·lícula.
Però m'agrada, eh?
Allà hi ha moltes més coses.
Oi, oi, oi,
però aquell sacristan
al final
i a mi
em sembla magnífic.
És un espantat
el sacristan
a la pel·lícula, no?
Per què?
Tu ets un espantat, jo?
Que por.
Bueno, sí,
però...
És un personatge
una mica especial.
Però en canvi
jo crec que es rodoneix
aquesta pel·lícula, eh?
És que a mi
quan el seu el sacristan
jo ho sento.
És que el senyor
fa molt bé.
Vull dir que no,
no sé,
a mi no vol dir
que se me faci magníficament bé,
però era necessari
aquest personatge, no?
Creieu que no?
La pel·lícula,
bueno, ara nosaltres sí,
no té que ser-se.
Bueno, és el cercle
que es va tancant
i que al final
és que tots estem relacionats
al final.
Vivim en societat
i vivim junts.
Clar que sí.
Si teniu oportunitat
de llegir
l'ara del dilluns,
eh?
Doncs veureu
un treball molt interessant.
que aquest és el principi
d'un canvi,
en tot aquest canvi.
I hi ha un editorial
que parla sobre salut mental?
Un psiquiatre.
Ah, vale.
Molt bé.
Francesc Vilar.
I la veritat
és que he llegit l'article
i, vaja,
vull dir,
per engrescar-nos
i precisament
per perdre la por.
Per això he tret el tema.
El sacristan
és un home que té massa por.
Sí, sí, és un home que té...
I el que té por
no pot resoldre.
I com ho resol
un sacristan al final?
La por es pot superar.
Exacte.
El fa d'una altra manera, no?
I arriba, doncs,
defendent-se d'una manera
al límit final.
Igual que els nens
que tenen el que són petits,
l'ombra i tal.
Això és el que deia
amb les bombetes a vegades.
Sí, sí, sí.
Quan va venir el llum
va desaparèixer la por.
No el va desaparèixer.
No.
Però sí que va fer un canvi.
Va fer un tomb tot.
Clar,
una variació.
Molt bé, molt bé.
Molt bé.
Molt interessant, Nacho.
Jo crec que...
Alguna més, Nacho?
Vols comentar alguna coseta més?
o ampliar?
Sí?
De moment,
només dic que...
Fantàstic.
O sigui,
el proper dia
anirem al Festival de Sitges
i aquí segueixo.
Ah, exacte.
I l'enviarem de corresponsal.
Sí, senyor.
Sí, senyor.
A Vilònia m'envia el responsal.
Exacte.
Passe de premsa.
Passe de premsa.
Sí, sí, sí.
Passe de premsa a l'hotel de les estrellas.
No, exacte.
M'he quedat...
M'he quedat...
Bueno.
Vols el meu carnet,
perquè...
No us preocupes.
No ho volíem dir,
però el portem a hotels de luxe, eh?
Estarà a l'alçada, eh?
Que treballi, que treballi, tu.
Vaja, vaja.
Ho farem bé.
Molt bé, molt bé.
Fantàstic.
Doncs no crec que vagi per aquí
el tema de l'elegància de l'Ariçó, Rosa.
O sí.
O sí.
O sí.
Jo per això deia...
És el que deia el Jaume.
A veure, aquí està bé.
Tants llibres i tantes pel·lícules.
Qui pot deixar la primera pedra?
Exacte.
Qui pot posar la mà i no cremar-se?
La temàtica.
Un moment.
Digue, Jaume.
Què estem escoltant de fons?
Estem escoltant un estil de música,
que has dit tu, Esteve.
Què passa?
No t'agrada?
És que...
És no sé, molt raro.
És raro, és raro.
És estrany.
Sí.
Home, si s'estan posant coses molt clàssiques,
avui entranquem una miqueta.
Sí, és una curiositat.
Discote que dir jo, no?
Sí, sí.
No, és una barreja...
És una barreja entre house,
entre chill out, no?
És molt elegant.
És una cosa molt elegant,
així de fons.
Ah, però és xulo, eh?
Està bé, està simpàtic.
Música negra i tal.
El que passa és que avui,
com no tenim música directament,
perquè jo tinc el cap a...
Allà.
Allà, doncs ja està.
Avui parlarem,
perquè ja que són molts,
tenim per parlar.
Rosa, parle'ns de l'Elegància de l'Eriçó.
Vinga, doncs l'Elegància de l'Eriçó.
A veure, és una novel·la,
és una escritora francesa
que es diu Muriel Barberí.
És...
Va néixer al 69, si no m'equivoco,
o sigui que no és...
Vull dir que...
A mitja edat, no?
I és filòsofa.
Ella és licenciada en filosofia i tal.
Ho dic perquè això és important, eh?
Perquè d'entrada sembla una novel·leta
que és molt distreta,
és molt divertida,
és molt agradable de llegir.
M'ho he passat pipa,
de debò que m'ho he passat pipa.
I la gent que jo sé que ho ha llegit
s'ho ha passat molt bé també.
Sé que han fet ja la versió cinematogràfica,
que es diu...
I és un supervent, aquest llibre.
És un best-seller.
Sí, sí, sí.
Jo, de fet,
mira, aquesta vegada m'ha fet gràcia
perquè l'he començat a llegir en castellà,
que és com me l'havien regalat.
El llibre sembla de factura antiga.
Sí, però jo he...
M'ho he llegit paral·lelament també en francès,
perquè és que, bueno,
s'ha interessat en francès
i, pues mira, m'ho llegeixo en francès.
Molt bé, molt bé, fantàstic.
Però, bueno,
ho anava llegint una miqueta
al Renan els dos, no?
A veure,
la història són,
bàsicament, tres personatges.
És en un immoble d'aquests de París,
de la zona bona de París.
i és la història de la portera.
La protagonista principal és la portera,
de la René, la senyora Michelle.
D'un bloc de pisos de luxe.
Sí, de luxe.
De luxe que un pis pot tenir 300 metres quadrats.
No són altres.
O sigui, no pot tenir...
Es tenen.
Clar, hi ha gent d'altre estànding, no?
Un d'ells havia estat ministre de la República,
ara és diputat,
i segurament pot arribar a ser president
de l'Assemblea Nacional i no sé quantos, no?
Però, en canvi, una vida molt buida.
I sobretot ho veus amb els nens
i amb els adolescents.
Que és una miqueta, ho lligava,
jo volia lligar-ho
amb la pel·lícula aquella que ho vaig comentar,
que tu també havies vist,
aquella de joven i bonita,
d'aquella noia amb 17 anys que comença...
No recorrent, sí.
Bueno, que es protegeix,
el substitueix.
De François Hausson, no?
De François Hausson, sí.
Vull dir, perquè tots són contemporanis,
i t'està descrivint el mateix París,
i les mateixes persones te les està descrivint,
i amb aquestes classes socials.
És el mateix.
La portera ja és una persona
que, clar, és d'una condició molt humil,
però, en canvi,
té moltes inquietuds culturals.
S'ha cultivat,
s'ha conreat,
ha evolucionat,
ha crescut com a persona,
en canvi, no ho pot demostrar.
Tot això ho ha d'amagar.
D'aquí ve, després,
una miqueta he pensat jo
en el tema de l'edició.
Moltes punxes,
però, per dir-ho,
és una persona amb moltíssima sensibilitat.
No creio que, a vegades,
la culturització aquesta que tu esmentes
també manca, no?
La gent que té aquesta categoria
o que viu en pisos com aquest?
Clar, per això...
D'això va la novel·la.
D'això va la novel·la.
D'això va.
Hay mucho nuevo rico
que no tiene ni papa, eh?
D'això va.
D'aquella al següent.
Clar, la buidor...
O perquè es queden
amb una cultura estàndard,
amb una cultura que ja...
La tenen,
la tenen,
perquè com que han viscut
ja en aquest ambient...
Molt esnoïsme.
Sí, exacte.
I, en canvi,
no van realment a la veritat.
Hi ha un dels capítols
que parlen de la ceguesa,
de veure les persones
i no saber què estàs veient.
O només mirar l'apariència,
com vas vestit, no?
Això és el pitjor.
Sí, exacte.
Doncs aquesta buidor...
I, en canvi,
que estan plens també
de traumes,
de preocupacions,
de tonteries,
de punyetes,
sinó que si les plantes,
no sé què,
la mare de la...
Després hi ha una de les...
L'altre protagonista
és la nena,
que es diu Paloma,
una nena de 12 anys
que viu allà,
viu en aquell pis
de 300 metres quadrats
que el seu pare,
doncs això és diputat,
ara,
i la buidor
i la criatura pobreta
que et fa una pena.
I és maquíssima,
la nena,
però et fa una pena.
És superclar,
és una persona
supersensible,
superintel·ligent,
amb un coeficient,
no sé quantos
que té de coeficient intel·lectual,
però, en canvi,
a classe,
veurà com que no en sap tant.
Ostres.
I a casa igual,
perquè això només li porta
que problemes,
igual que a la portera.
Per això després
s'acaben trobant-se.
Ah, que bo, sí.
És curiós perquè...
Què bo és, això?
Ella té...
Sí, perdona, David, digues.
Aquests estatus socials
és on la violència masclista
mai...
no acostuma a ser mai denunciada.
Fins i tot,
suposo,
pel pressing
del mateix estatus social.
Segurament.
Dones d'aquestes riques
que el marit les maltracta,
doncs no ho acostumen a...
Clar,
segurament un maltractament psicològic,
que és més luxe.
I físic, és igual.
Però acostumen a callar.
Això no surt,
en aquesta novel·la
no surt el tema aquest,
però sí que és una problemàtica
més exacta,
d'aquest tipus,
d'aquest nivell.
Suposo que el pressing
que hi ha aquí,
aquesta...
Aquí no...
I a més a més,
suposo que també hi ha
una tendència
a la contenció
de les emocions,
imagino, també.
Sí, mira,
la mare de la nena,
per exemple,
bueno,
ella porta un dia...
És que ho expliquen tot així,
no va fent pinzellades,
diu,
un dia vam celebrar
que feia 10 anys
que estava
en tractaments
de psicoanàlisi.
Estàs folint,
tu,
imagina,
amb una mare així,
la mare amb la psicoanàlisi,
el pare,
amb unes ganes
de continuar
promocionant-se
i pujant,
però a la vegada
també preocupat,
perquè, clar,
la mare
l'ha de portar
amb un geriàtric
i llavors se sent
que és un mal fill
perquè tampoc
no la cuida
el suficient,
no?
La germana,
que és una que està...
Bueno,
és una jove
que està a la universitat
ja,
però, bueno,
d'aquestes que fan
unes tesis
que fa pena,
no?
Que es donen
de bohemis,
no de bohemis,
perdó,
d'intel·lectuals
i que,
o sigui,
no arriben
ni a un nivellillo,
no?
Bueno,
doncs amb aquest panorama,
no?
D'apariència,
però de buïdors realment,
no?
Doncs,
i llavors,
en el moment
que arriba
el tercer personatge,
que és un dels pisos
que es queden buits,
perquè, bueno,
hi ha un dels...
Bueno,
es queda buit i veu viure
un japonès.
Anda,
el que faltava.
Kakuro,
bueno,
ja és la persona
que toca,
dona el to que hi ha
i que fa unir
al final els tres personatges,
no?
I formar una mica
de triangle entre tots tres.
A la nena,
de fet,
ja que ella t'explica
que a ella li agrada molt
el tema dels manga,
no?
Els còmics japonesos
i t'explica
quins els agraden,
que ella està començant
a estudiar
el japonès a l'escola
perquè poden triar
una segona llengua
i ella ha triat el japonès
i a ella
i a la portera
també li agrada molt
tot el tema
dels petits detalls,
no?
De disfrutar amb la vida
amb els petits detalls,
amb una camèlia,
amb una flor,
amb el gat que entra
i després ella,
per suposat,
tota la cultura
que li agrada,
no?
Tota l'art,
no?
Ja sigui,
la música clàssica,
les pel·lícules,
la literatura
i és que són molts detalls,
des de per què
el seu gat
li diu león,
no?
i és el senyor japonès
que se n'adona
que li diu león,
pel león tostoi,
que una portera
li posi al seu gat león,
aquí el japonès ja comença a suspir,
i a partir d'aquí ja
entre que hi ha contacte
primer amb la nena
i després ja
també amb ella
es van interrelacionar,
no?
Amb la mare del permís,
l'altra,
i bueno,
és molt xula
la relació
entre tots tres
i les amistats
que cadascú
també va tenir,
o la relació
amb les famílies,
val molt la pena,
no?
I sobretot,
ja dic,
insisteixo
en el tema aquest
d'aquesta buidó,
no?
La nena,
i no desvelo res,
perquè ja
a qualsevol
ressenya
de la novel·la
ja ho diu,
que ella té 12 anys
i que quan faci
els 13 anys
se suïcidarà.
Onda!
Perquè diu
que tots viuen
a la peixera.
Ah, sí.
Diu,
hi ha gent
que està vivint
en un pis
de 30 metres quadrats
o de 20 metres quadrats
i estan vivint
15 persones.
Diu,
nosaltres estem vivint
en un pis
de 300 metres quadrats
i vivint
4 persones.
Diu,
igualment estem
a la peixera.
Bueno,
el meu pare dius
que pensa que estem
a l'oceà,
estem a l'oceà
i no,
la peixera també la tenim
igualment,
la peixera també la tenim.
O,
però bueno,
és que a més a més
no és que es vulgui
suïcidar i tal,
és que a més a més
vol cremar el pis.
Bon dia.
Bueno,
és una forma
de...
Tracar la peixera.
és una forma
d'alguna manera
de protestar
de la situació
de la soledat
que té ella
que és una persona
també,
bueno,
inadaptada
d'aquest punt de vista
perquè és que
el que l'envolta
és molt,
molt fastidós,
és molt buit,
no?
I ella,
però no,
a més tot això
ho va raonar
en el parquet,
no?
I raona,
diu,
clar,
i es va prendre foc
en un pis,
doncs aquest,
un pis pastera,
no?,
que hi està vivint
tantíssima gent
i això ho van explicar
a les notícies
i no va passar res.
Diu,
a veure si un dia
quan els meus pares
vegin que se'ls queden
sense el pis
i sense la seva filla,
a veure si se n'adonen
que hi ha gent
que està vivint
o que també hi ha uns africans
que estan vivint
en aquests pisos
i que també s'estan morint.
Aquesta sí que és sensible.
Exacte,
és que és molt sensible,
ja dic,
és molt divertida,
tu passes molt bé,
tela,
i després,
jo he acabat plorant,
o sigui,
perquè tot el que passa
al final ja,
amb moltes referències culturals,
amb referències
a part d'ana Carerina,
Carerina,
suposo que la dama
de les camellis
d'alguna manera,
perquè el tema
de les camellis
no és només
pel tema
de la flor.
Sí, exacte,
que més culturals
també,
música,
per exemple,
la mort
de Dido,
de l'òpera
Dido i Eneas
de Purcell,
també,
és clar que els japonès
tenen un gust
i és que coincideix
plenament també
amb la conserja
i la nena veus
que, bueno,
ella s'agafa
amb aquestes dues persones,
aquestes dues figures,
masculina, femenina
i de la cultura,
no?,
i una mica
com arribar realment
a l'alma
de les persones.
No he quedat
amb l'aparència
sinó arribar
a l'alma
de les persones.
Déu-n'hi-do.
Sí, sí, sí.
I de pel·lícules
també farà alguna referència
a Morte a Venècia,
Blood Runner,
o sigui,
de tant en tant,
no?,
com unes cosetes
que...
I això,
clar,
jo manava a internet
a veure quina és
l'endido,
la mort de Dido,
no?,
de l'àrea de Dido.
Com sona i tal.
Exacte,
o el confutatis
del rèquim de Mozart,
o...
Estat de Kubrick,
no?
Sí, clar.
De l'estat de Kubrick
també en parles,
sí?
No, espera,
no, no,
de Reed y Scott,
no?
El Black Rennet
és de Reed y Scott.
Bueno, no ho sé,
no crec que parli.
No, no, no,
però...
Molt bé,
doncs,
escolta'm,
doncs sorprenent,
eh?,
perquè jo me l'estava
pensant aquest llibre,
jo que estava d'un llibre,
no pensant,
sinó que quan tinc
tanes coses que llegi...
Clar, clar, clar,
això moltíssim.
Doncs val la pena.
Sí, sí,
són descobriments d'aquests
que tens aquestes opcions
per llegir avui en dia,
que dius,
no sé ben bé
si aniré per aquí
o aniré per aquí,
però aquesta combinació
que dius tu m'agrada molt,
eh?, vull dir,
segur que acabarà algun dia.
Molt bé.
Bueno, doncs,
entrem al món del cinema
i entrem també
amb Tim Burton,
que també té aquest...
viuen els mundos de llupi,
aquest, eh?,
perquè té la, eh?,
en l'hogar
de Miss Pellegrin
per a niños peculiares,
que també és un llibre, eh?
Això és un llibre
que l'ha fet tots dos, no?
Vull dir a veure
què voleu comentar
o com us ho repartiu.
Menxa, menxa.
Ens toca.
Em va fer gràcia ell
perquè em diu,
si el meu fill
tenia una por
que es carrifava.
El què, el què, perdona?
Que li feia molta por.
Ah, el nen.
Ah, el...
Sí, sí, no, no,
jo a més et dic una cosa,
va començar el film
i hi havia un grigall
de crius a la sala.
A més, aquell dia,
me n'alegro molt,
la sala de Cinebaix
estava a petar.
A petar, molt bé.
A petar.
Molt bé.
i un merder pensava,
ja veuràs tu,
aquí no sentirem res.
I es van quedar, no?
Va començar la pel·lícula
que hi ha una escena allà dureta
i que a un ja
li buiden els ulls
per dir...
I clar,
un silenci sepulcrat.
Sí, sí, sí.
A la sala ja no va...
Ja no va avançar, ja.
Pipes cap a dins.
Sí, hum.
Que no ens vegi el bitxo aquest.
Sí, sí.
Però el tim...
Immobilitzats, tu!
És per nens, aquesta pel·lícula?
Major és de 7 anys.
Ostres.
Ja, però té.
Jo el meu que en tenia 9
pel moment que deia
Papa, marxem.
I com ara no, home,
no fotem,
que està a punt d'acabar.
Ja t'ho explicaré.
O després, home,
no siguis així,
deixa'm acabar de veure...
Vinga, i què?
La vida és dura, eh?
Sí, sí.
Vinga.
Bé, jo,
la veritat és que
és de les que m'ha agradat
del Tim Burton, eh?
Perquè jo hi ha pel·lícules d'ell
que a vegades...
A mi saps quina és
la que m'agrada molt?
Mars Attack.
Ah, sí.
Jo trobo que allà
allà fa una relació
extraordinària.
Hòstia, però allà és molt
quitch, eh?
Eh?
Aquell és molt ortera.
No, és que és ortera,
però és allò de dir...
A mi m'agrada per això.
Canta el Tom Jones,
canta una de les cançons allà,
i que sí.
A mi m'agrada
les rancheres tocant
l'himne americà
al final de la pel·lí.
que dius olé, senyor, olé, olé.
Que no vull dir que sigui...
Que ell fa molta gràcia,
m'encanta Mars Attack, eh?
Però tela, eh?
És de les més...
Desfundades, eh?
Llavors estàvem agafats
amb el senyor Spielberg
i el seu...
També, també, també.
Era la seva idea.
I va sortir, eh?
I diurà, no?
Això no va així.
Ani a l'independents d'ell, no?
Aquest allò que ho dius...
Que vienen los somnis, no?
Doncs, bueno,
ara anem ja a la pel·lícula d'avui.
Doncs, mira,
la veritat és que jo
el que he trobat
és que precisament
a partir del que he dit ell
de la por
és una pel·lícula que fa por, eh?
I penso que el joc
de tot allò que ens fa por
doncs està molt ben ambientat
i molt ben representat.
Perquè al cap i a la fi
que tenim por
doncs d'allò que ens pot perjudicar
en definitiva, no?
Però què passa?
Que cadascú de nosaltres
probablement
hem sabut superar la por
que ens fa
de que ens puguin atrapar
doncs amagats
amb un bucle, potser?
Sí.
Que seria una mica
doncs amagar-se amb un forat negre
també
per veure com...
Un motorrecó.
Exacte.
I llavors
és un món en paral·lel.
En definitiva
no és el món real
sinó que és un món en paral·lel.
Però que sí
que veritablement
doncs hi ha una capacitat
per portar-lo
aquest món, no?
que vés a imaginar-te
què vol dir això, no?
Però que paral·lelament
també tenim
els inconvenients
que hi ha
als detractors
o sigui
els que van
per tu
van per tu, exacte.
Perquè han arribat
a una conclusió
això dels ulls
és recorrent, no?
Sí, però deixa'm fer un apunt.
A veure.
Jo crec que és que
aquí hi ha
qui ha assumit
la seva peculiaritat
i hi ha qui no l'ha assumit
i lluita contra
aquesta peculiaritat.
i el que assumeix
el que no assumeix
la seva peculiaritat
evidentment
no pot acceptar
qui l'assumeix
perquè
el despulla
de baix.
Sí, una mica
com els comunistes.
Sí, sí, sí.
Bueno, això ja no ho sé.
Però
i clar
i la pel·lícula
amb això una mica, no?
Els que
tenen assumit
millor són peculiars
i com
és molt complicat
diguem-ho així
conviure
amb la gent normal
doncs
ens muntem
el nostre
cau
d'alguna forma
en aquest cas
un cau temporal
al qual estem
diguem-ho així
salvats
de qualsevol
ingerència
humana
però hi ha qui
diu
no, no, ostres
jo no accepto
jo com soc
i d'alguna forma
vull deslliurar-me
de tot això
i clar
jo per poder
per no quedar
jo així i tal
aquests
me'ls haig de carregar
d'alguna forma
i aquí jo crec
no expliquem un detall més
perquè llavors
el caldria ni veure
penso que això és
també crec
també crec
que aquí
reflexa una mica
l'univers
del senyor Tim Burton
que jo crec
que de petit
aquest tio
es considerava un friki
o un bitxo raro
a si mateix
un univers meravellós
Tim Burton
molt concret
si mires
tota la seva filomografia
són gent
res
sí
jo
a mi el que
té un gust
una cosa que es diu
steampunk
ja ho explicarem algun dia
que és això
tendeix per aquí també
cap a l'estimunk
jo crec que per aquí
destila
i deixa anar
molt
molt
bueno
jo crec que deixa anar
tot el que ell té dins
però aquí
això
per exemple
aquella de la xocolata
que entrava en el camp
de com eduquem
i la tolerància
i tal
aquí no
aquí estem estrictament
amb els nostres comptes
les nostres pors
les nostres il·lusions
en definitiva
i com diu el David
com realment
vivim
o sigui
aquí hem dit
que vivíem
molt condicionats
podem viure
realment
en un món paral·lel
al que
per exemple
el riqui
la serventa
no
la portera
però és que
està tot plegat
de bons paral·lels
vull dir
és que això
és el que per mi
té de vol
sense entrar
en cap mena
mental
és a dir
hi ha gent
que viu
amb el món real
amb la seva realitat
i amb un espai
circundat
com per exemple
quan parlem del club
després parlem
però allò és un altre món
és un món
tancat
tancadíssim
però aquells serien
els que
no admeten
els que no poden
o sigui
és curiós
ja que dius això
passem al club
perquè no queda molt de temps
han acceptat
una dinàmica
però que aquella dinàmica
no la poden portar
no la poden seguir
perquè hi ha unes normes
hi ha unes...
però i què passa
amb aquella dinàmica
quan algú entra
dins d'aquella dinàmica
està perdut
està perdut
per tant
exacte
i si està perdut
l'han de portar
exacte
i això és el que passa
a veure
a mi...
està parlant dels capellans
avui
sí, sí, sí
exacte
és a dir
bàsicament
no tots
no tots
perquè hi ha un dos
que també fan altres coses
vull dir que és una cosa
que dius
però és una pel·lícula
molt aixuta
és una pel·lícula xilena
el club
del Pablo Larraín
no, aquesta és
el club
no, no, no
amb el clan
com Pablo Trapero
exacte
que això és una altra història
que ja comentarem
en aquest cas un altre dia
perquè no l'avui tampoc
per temps
el David ha de parlar
d'In the Sky
però ja parlem
no, no, no
si tampoc
no
això ja l'hem esmentat
llavors el tema
jo crec que el tema
del club
és el que diem
és aquesta pel·lícula
que no fa falta
res de particular
per esgarrifar-te
i vosaltres
pels pel·les de punta
a mi és el que em va passar
amb la pel·lícula
i és de les poques pel·lícules
que jo en la vida he vist
una autèntica catarsi
el concepte dius
quan una pel·lícula
que llega a una catarsis
allà es produeix
i es produeixen
amb els gossos
recordes el moment
dels gossos?
que no
aquell és un moment
com de
no es pot oblidar
és el moment del sacrifici
és el sacrifici del carnero
és una cosa absolutament
hi ha una temàtica religiosa
per darrere
que et va fotent cops
amb tot el que ha fet
aquella gent
que estan tancats
en una casa
controlades per una monja
que són
que és totalment
bueno
és una monja
no ho sabem
si és monja o no
però bé
ella ho diu
ella diu
que és com una mena de
que els controla
i que els cobreix
que els cobreix
que això és el més fort de tot
llavors
estan en una mena de casa
com es diu
de recogimiento
li diuen
és a dir
hi ha un que és un pederasta
un que és homosexual
directament
l'altre que és un sacerdot militar
que
bàner
exacte
d'aquests
i un altre
que robava nens
per donar-los
a gent amb diners
i el que n'hi val
no hi és
tampoc
no
exacte
llavors aquests quatre
no exigerem
llavors aquests quatre
estan allà
cantant
és una cosa
és un món
és un microcosmos
absolutament
bueno
res
és un món
total
és impressionant
i llavors
de cop i volta
pum
de cop i volta
és un món
que és molt tancat
però de tant en quant
ha d'entrar algú
perquè és una casa
d'acolliment
o una casa
de recolliment
digue-li
una casa
per intentar
apartar-los
de la societat
que això és
vull dir
allò que l'església
cobreix
les seves pròpies
taques
en comptes
d'engarjorar-los
o judici
no poden fer res
en teoria
en teoria
no
en teoria
perquè aquella sargenta
que dic jo
no sé si
això no es parla mai
si dona llibertat
és que això no es diu
això és el que
et provoca
estan allà
però realment
si tenen necessitat
de fer mal
m'entens
sortiran o no sortiran
sembla ser que no
però
donem-li una versió
una mica més ampla
vols dir que una
senyora pot arribar
a controlar instints
tan
per això
tan primaris
tan primaris
com aquest
jo penso que al final
ens ve a demostrar
que no
hi ha un d'ells
que intenta
aquell
aquell que
hi ha un que intenta
que
a veure
li agrada
aquell noi jove
i com acaba la cosa
amb una baralla
és a dir
refereixo que
és molt complicat
és una pel·lícula d'aquelles
que és molt senzilla
però a vegades
és molt complicat
i llavors arriba un moment
en què arriba
una mena de
de confessor
amb això ja no en tenim prou
ara hem d'anar més enllà
més enllà
llavors a partir d'aquí
hi ha una persona
que intenta
preguntar
no és psicòleg
que intenta
a veure
extreure per intentar
tancar això
o on portar-ho
i al contrari
la cosa
es esmadre encara més
arriba a un límit
i el propi
aquest que ve
també té els seus dubtes
perquè quan apareix
l'altre
aquell de la barba
que és un personatge
que és
que és com
bueno
que ha patit
de petit
que ha patit
de petit
doncs
abusos i tal
i això
li fan
entrar també
el hacker
li treu els seus fantasmes
i es genera
llavors una catarsis absoluta
que jo estava
com
dic
mare de Déu Senyor
com es pot una pel·lícula
amb tants pocs recursos
i amb tanta mala bava
vull dir
és bestial
molt ben feta
i és una pel·lícula
petita
petita
petita
no té res
ara que ho fan ells
uns personatges magnífics
bueno
recomanable
recupereu-la amb DVD
i tal
i a més
saps el que més
em va frapar
no sé pas fixar això
la pel·lícula
és bruta
la percepció
està empanyada
constantment
la imatge
és com
com si estiguessis
veient-ho darrere
d'una mena de vicillo
entre cometes
una sensació
com de
que el que envolta
no és net
és brut
és algo
com ple de
com el fill
de segur
exacte
això
per aquí van els tiros
aquesta sensació
és magnífic
és una cosa
dura però s'ha de veure
boníssima
però no ho recomanis
a ningú
no no no
si la recomanis a algú
la pots liar
depèn com sigui la persona
si la persona
és una persona que ha vist cinema
i té tregaderes
però si no
la lies
això a la mama
no l'hi pots dir
David
a la lliure d'escaix
molt bé
doncs imagineu-vos
que
hi ha una empresa
sí
i que
d'alguna forma
un dels directius
doncs té un projecte
molt consolidat
a punt de culminar
i que
bé
només aquest projecte
pot implicar
doncs bé
uns sacrificis
a nivell humà
doncs que bé
però sempre hi ha
uns marges
diguem-ho així
uns danys col·laterals
en què això
s'ha d'assumir
però bé
moltes vegades
potser enmig
de la decisió final
doncs
d'alguna forma
necessites
una aprovació
d'últim moment
un ok
d'algú
més superior
de tu
i te la donar
de pressa
perquè allò
allò cou
allò cou
s'ha de decidir ja
i
però clar
tu no et vols mullar
tampoc
perquè no és la teva
no és la teu afany
i doncs
has de
has de dir
escolteu
que això
tal
i ens passa això
que això
es necessita provar
però ja
i els de dalt
ostres
s'ho pensen
també es van passant
la pilota uns als altres
i al final
després de
va
ostres
això afectarà molt
algú
home
potser sí
en un moment
que
bueno va
espera
diu
dona'm més dades
i aquesta directiva
diu
ostres
doncs va
el subordinat de torn
diu
va
poleix-me aquestes dades
perquè realment
maquillem-les una mica
perquè d'alguna forma
sigui una xifra acceptable
per dalt
no
i
ostres
doncs va
vinga
home
sí
però
em pots donar
aquesta xifra
un 45%
mirem
bueno sí
si ho acotem aquí
potser sí que podria sortir
val
ja em serveix
vinga
per arriba
ok
i si sí
dóna l'ok
i l'execució es fa
però
senyors meus
no és una empresa
si no estem parlant
de l'exèrcit
ah val
i a partir d'aquí
es tracta de culminar
una operació militar
en què
hi ha un element
que ho revoluciona tot
i és una nena
que es posa a vendre pa
amb un taulell
al costat d'una casa
que l'han de bombardejar
ostres
vale
i a partir d'aquí
doncs
està el dilema morado
adios
jo diria que és
com es diu
Corriols de Glòria
aquella del
Cúbric
sí
però moderna
vull dir
feta l'actualitat
una revisió
passa que allà era
més classista
allà hi havia una revenja
aquesta és moderna
això és moderna
aquesta és tirar
un papinot allà
sí
molt precis
a més a més
amb una tecnologia bestial
amb danys col·laterals
petits
com es diu això
dius
eye in the sky
eye in the sky
ojo en el cielo
as piezas del cielo
as piezas del cielo
ah és aquesta
jo ja l'he vist
és la Helen Mirren
si no l'he vist
no l'he vist
però jo sé quina és
ara sí
com si tu
vale vale
està molt bé
gairebé és com teatral
la pel·lícula
sí
està ambientant
a mi em fa mandra
aquesta pel·lícula
em feia mandra
no et faci mandra
vale vale
pues ja ara la vorré
sí sí sí
està molt bé
i em va a dir
hòstia
això és el que està passant
al dia a dia
a qualsevol empresa
en què per un
per tres
un benefici particular
de prestigi
doncs bé
si cal sacrificar
el que calgui sacrificar
una apuntació
a qualsevol empresa
i a qualsevol administració pública
sí sí sí
òbviament
aquí ja és un tema
més
més candente
ai ai ai
bueno espera
que aquí
capitalisme
clar aquí ja
vinga
rebentem
què has dit dels mariatges
o no sé què
no això era d'abans
mira teniu tres minuts
per arremetre
contra el que vulgueu
ja està
vinga
perdoneu però algú
ho havia de dir
vinga Rosa
descarrega't
ja està
no no ja està
ja algú
ja ho he dit
sí sí
vale vale
ara no es poden callar
fa tant dos minuts
ara resulta que tenim
més temps
critiqueu
critiqueu
critiqueu
critiqueu coses
critiqueu
el capitalisme ara mateix
és enganyo
i addicción
vull dir
què estan fent ara
com venen les coses
o enganyant-te
o provocant-te una addicció
vull dir
s'ha perdut
ni tan sols és
jo venc una cosa
que té més qualitat
que la competència
i com és millor
me la comprarà
no no
jo vaig enganyar aquí algú
des de les companyies telefòniques
jo que surto a Wall Street
a la pel·lícula aquesta
de
el lògol Wall Street
diu
de què se trata esto
el protagonista
diu
no no
se trata
de hacer dinero
timando
a los tontos
a los que tienen poco
diu
clar
d'esto se trata
i les autoritats
ho estan permetent
i l'administració
que ho hauria d'estar
controlant
no ho està controlada
diu
aquest és el negoci
diu
no no
invertir
a los que tienen poco
diu
entérate
porque esto es el negocio
si quieres estar aquí
a més aquella pel·lícula
ho destaca
perquè el que comença
està fent
des de baix
i el jefe li diu
no no
és que s'ha de fer
el benefici és això
a partir d'aquí ja està
i si no
addicció
gran addicció
en determinades coses
perquè la teva vida
la teva vida
és com és
llavors et provoca
un marketing negatiu
la insatisfacció
i ala
vinga
una altra
i així d'aquesta manera
mai seràs feliç
perquè sempre tindràs
alguna cosa que et faltarà
i per tant
la felicitat
amb el capitalisme
mai no la trobarem
les preferents
la filateli aquella
tot això
és enganyar
a la gent que té restàbils
de tota la vida
i és fer el mateix negoci
però a un altre nivell
i bueno
permeteu-me només
una cosa de 30 segons
però jo
el que reclamaria
de tothom
després d'haver escoltat
això que veritablement
és molt important
que se sàpiga
és que llavors
aquell altre
no tu mateix
que pots haver decidit
fer una cosa
no li carreguis
el mort tota la vida
perquè ho ha fet
ja
no
bueno
però hi ha gent
que se li carreguis
enteneu
que ho he dit
sí sí sí
diu
és que vam fer allò
perquè tu em vas dir
no
però perdona
si no tu i jo
però al rato
se li ha de carregar
4 morts seguits
clar
no
vull dir
aquí hi ha gent
que ha fet
que ha fet manifetes
clar
vull dir
el blesa
i el rato
han de pagar
per allò que han fet
per estafar
a milers
a milions de persones
que han de ser recursos
sí però això ja sabem
que aquests pagaran
malament eh
malament
aquests no pagaran tot
perquè estem intentant evitar-ho
per dir alguna cosa eh
a veure estem pagant tot
és que estem pagant tot
i no va donar l'opció
als preferentistes
per recuperar els diners
i què està fent l'estat espanyol
en general
seguim votant el PP
per no treure més merda
així de clar
no a veure aquí el que passa
és que ho estem pagant entre tots
perquè tot el rescat
que s'ha fet a la banca
l'estem pagant nosaltres
exacte
i tota la gent
que va poder recuperar
la inversió
que tenia en participacions
preferència i tot això
també ha estat gràcies
a aquests diners
exacte
aquí hem pagat tots eh
tots
i ara que tenen guanys
que ho tornin
que no ho tornen
que són molt listos
sí perquè hem de pagar
les pensions
exacte
que plegarà més endavant
per això parlem de cultura
perquè la cultura
és una cosa molt maca
i amb aquests temes
mira com ens posem
per això parlem de cultura
i això ens fa
créixer i enriquir-nos
la cultura ens diferencia
dels salvaixes
és aquesta la paraula
i tant que sí
molt bé
ens veiem el dijous que ve
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
L'àdio d'Esvern, la ràdio de Sant Junts
98.1