Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Alfons demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Som aquí, no ho oblidem.
Això són vacances, literalment.
Molt bé, doncs Rosa,
comencem a parlar del senyor
Shostakovich,
de la Sinfonia número 7,
digue't tu millor, i el que farem serà
què? Què farem? La posarem de fons?
Home, mira, quina cosa,
quina entrada tan espectacular, no?
Una força, impressionant.
El primer moviment que estàs posant, el primer moviment ara, no?
Sí, és l'Alegreto, són 25 minuts.
Sí, és que és una sinfonia una mica llarga,
són 70 minuts de sinfonia.
70 minuts de sinfonia.
I una interpretació magistral, impressionant.
Amb el director que es diu,
bueno, va venir expressament per aquest concert,
el Vassili Sinaiski,
i, bueno, va ser
amb aquest director, bueno, impressionant.
L'orquestra, bueno, pràcticament
jo crec que estàvem, no totes músics,
perquè pot haver-hi encara més música en una orquestra,
no? Però n'hi havia 35
instruments de vent,
de percussió, 7, que són molts.
7, és molt, eh, de percussió.
Dues arpes, un piano,
i 58 cordes,
entre violins, violonxels,
baixos, bueno, vull dir, contrabaixos,
violes. Sí, sí, sí, sí.
58 de vent. En total, 103 músics
a l'escenari. Bueno, impressionant.
Quina bestiesa, no? Magnífic. Quina bestiesa.
I ha només començat el primer moviment, són quatre moviments.
De fet, és la sinfonia, la número 7,
és de les més conegudes i les més
cèlebres de les 15 que va
que va a composar el Sostakovich, eh?
El primer moviment ja és una
és una passada, perquè recorda, és un moviment
també cadenciós, que va
increixendo, és una mica repetitiu,
però continuament increixendo,
com una mena de marxa militar,
perquè ja ho esteu sentint, que en tot moment
recorda una marxa militar,
i recorda també una miqueta
el voler de rebel, eh? Aquella musiqueta
repetitiva que van...
Sí?
Es veu que ara ja no és de rebel,
ara ja és de qui vulguis.
Patrimoni Universal.
Ah, està bé.
Sí, senyor.
Ja ho veus.
Si vol ja el pot interpretar,
no necessita drets d'autor.
Exacte.
Està bé.
Sí, perquè...
Ja explicaré la història que han explicat,
que estava molt bé.
Sí? Ah, vale, molt bé.
Sí, perquè amb el tema de les gai,
amb el que és el collon que té.
Sí, sí, sí.
No dic res més.
Vale.
Doncs, bueno, una sinfonia maca,
bueno, interpretada magistralment,
sense...
Bueno, vull dir, perfecta, impecable.
Clar, després el públic dret
a aplaudir, aplicant de mans.
Va ser la cosa més interessant,
ja dic, a part de sentir-la,
que és molt impressionant,
va ser composada l'any 1942
i també es va estrenar.
De fet, és, bueno,
en plena Segona Guerra Mundial,
vale,
i fa referència precisament a això,
no?,
a les batalles tan virulentes
que estaven a Venti,
amb tot el que suposava
de lluitar entre pobles,
vale,
i, bueno, fins i tot,
clar, no podien interpretar-la aquí
i la van portar aquí
perquè l'havia escrit,
espera, l'havia escrit on estava?
és que...
a Samara,
a Kuibich,
i no podia portar-la aquí
a Occident,
clar, perquè estava tota la barrera
dels nazis,
que no podien passar,
i la van fer,
la partitura la van fer microfilmada
i la van passar via Teheran.
I llavors va aconseguir arribar aquí
a, bueno,
no sé una última ciutat.
Ah, vale,
a Nova Ior finalment
la van aconseguir també interpretar,
vale?
Doncs això és bàsicament
el tema de la Segona Guerra Mundial,
de les guerres
i el que suposen tantes guerres,
no?
L'altra peça
que també es va interpretar
va ser del Richard Strauss,
que és contemporani també
amb el Shostakovich.
Penseu que
el Shostakovich va morir
el 1975,
no fa gaire,
i el Richard Strauss
també havia mort
el 1949,
o sigui que van haver-hi
una època
que sí que vivien...
Quetanis.
Exacte,
Quetanis, molt bé.
I doncs el Richard Strauss
també va interpretar
el concert
per a trompa i orquestra,
un concert també
molt maco,
i que també
l'havia composat
el 1943,
o sigui,
també en plena
Segona Guerra Mundial,
era el punt en comú
que tenien
totes les dues obres.
I aquí
el que sí que hi havia
era un solista,
que és el Juan Magózmez,
és un solista,
que és un trompetista,
de Bilbao
o de Sant Sebastián,
perquè ell ha estudiat
als dos conservatoris,
i ara, bueno,
està actuant
per tot Espanya,
per Europa,
i ara també
és professor
de conservatori,
professor de trompa,
i també ara
està el professor
a Castelló,
a l'escola
de música
de Castelló.
Bé,
un concert,
com sempre,
la veritat,
que magnífic,
magnífic tots dos,
per escoltar-lo
després tranquil·lament
a casa,
com fas tu
amb aquesta música
que ens poses ara,
de debò
que val la pena
sentir-lo sencer.
No es fa passar
tan absolut,
eh?
Pensa-sos
totes 70 minuts.
El primer,
el concert per la trompa
de Richard Strauss,
per la trompa
i orquestra,
el número dos,
dura 25 minutets,
superbé,
després tens un descans
i després aquest,
però molt bé,
molt bé.
Jo ho recomano moltíssim,
eh?
A més,
és una música,
abans ho deia
amb una persona
que veníem
del curs
d'història de l'art,
que és una música
que et relaxa molt
i et reconcilia
una miqueta,
no?
Amb,
bueno,
amb altres virtuts,
amb altres qualitats,
no?
I, bueno,
amb la espiritualitat
i amb la pau
i amb coses
per molt que estiguin
parlant d'un tema
de guerra,
no?
Però, bueno,
és una experiència
molt intensa
i molt relaxant
també.
Fantàstic.
Veus,
mira quina música
de fons.
Bueno,
no sé si la deixaràs posada
o després...
Sí, sí, sí,
no, no,
ara està una mica posadeta.
Veus, t'acompanya perfectament.
No, no,
és que jo el que tinc
la sensació
és que no és gaire
contemporània,
és a dir,
el concepte de música
que estem parlant
d'una peça
de l'any 1940 i poc,
no?
Vull dir,
la percepció
de la música contemporània
que pots tenir
d'un Schoenberg,
que pots tenir
d'un Bellabartoch,
jo el sento
molt clàssic,
és a dir,
és de les grans peces
del romanticisme,
no?
Sembla més del 19
que no pas potser del 20,
no?
Per la percepció
que tinc, no?
Sí, exacte,
sembla que sigui,
efectivament,
sí,
aquesta contundència
de les grans,
no?
De les grans...
Sí, sí,
no,
és clàssica,
clàssica.
Ah, ah, ah,
que podia ser,
que podia tocar
més pals,
com seria
l'Estrevinsky,
no?
del segle XX,
encara manté,
sí.
Per això,
per això,
una essència
com bastant potent,
molt bé,
molt bé.
Realment,
doncs,
bueno,
és sorprenent,
no?
Vull dir,
que diguem
que en aquella època,
doncs,
com tu deies,
no?
Vull dir,
que es pogués fer
en plena guerra,
també el Pau Casals,
no?
També aquí...
Sí, exacte,
amb el camp dels ocells
i tot això,
no?
Fantàstic.
Sempre hi ha gent
que és una manera
de protestar
o de reivindicar
la Pau,
no?
De denunciar
el que està passant,
no?
Molt bé.
La intel·lectualitat,
en canvi,
la fi és això,
la intel·lectualitat.
Exacte,
vull dir que una mica
és allunyar-se
de la situació,
dir el moment,
i m'influeix,
però m'influeix
de manera positiva
com a inspiració
en una situació
tan límit,
com pot ser una guerra,
però sempre és bo,
no?
Jaume,
parlem de la sardana
i intentarem
buscar-te una sardana,
estic amb aquest procés,
estic amb un problema tècnic,
estic amb elló,
però no garanteixo
que s'uneix a la sardana,
ho sé,
però estic amb això.
Explica'ns aquest tema.
No ve,
vull dir,
cada any
en un lloc,
en una ciutat diferent
de la geografia catalana,
però aquest any
va ser Andorra,
o sigui que també,
doncs,
esclar,
es tracta d'anar
promocionant,
oi?
una característica,
en definitiva,
la sardana
que està situada
en el clàssic,
més clàssic
que puguem demanar
o que puguem albirar,
no?
Perquè
en una conversa
que vaig tenir
amb gent que vaig anar,
no?
Vam estar
en una excursió,
vam estar tot un dia fora,
un dia,
una nit també,
i tal,
i llavors em deia,
diu,
què t'ha semblat?
Li vaig dir,
aquesta sardana,
com ho has vist,
i tal,
diu,
molt bé,
però hi ha hagut una errada
per part de l'orquestra,
i això,
diu la malmés,
i molt,
no?
De tota manera,
em va dir que aquesta era
trencadora,
o sigui,
que era una sardana
que no estava
que no estava dins
dels cànons
del que,
com ell,
dels que,
com ell,
doncs,
defensa,
doncs,
el classicisme
i res,
res de trobar,
doncs,
fórmules diferents
que,
en definitiva,
ens facin continuar
pensant en la sardana,
però que,
però que tingui
aquell to de novetat,
no?
Una mica
el que parlàveu ara,
no fa gaire,
oi?
d'això,
del concert.
Llavors,
bueno,
sabem,
dit això,
doncs,
senzillament,
la pel·lícula,
perdó,
l'obra que va guanyar
va ser
30 i 50 a Bellvitge,
doncs,
com podeu imaginar,
doncs,
està molt proper,
doncs,
a casa nostra,
eh?
I,
el Joan Jordi Baumala,
doncs,
és el seu creador.
Les que van anar després,
ja,
ja no me'n recordo,
però sí,
així que,
així per sobre us,
puc dir,
que més o menys
devia ser compartint emocions
de Josep Colli Ferrando,
hi havia un de Cornellà
que també participava
i la veritat
és que no va tenir
cap possibilitat,
és en Carlos Santiago,
Camí de Bellmunt,
que estava prou bé,
també,
però que,
jo dic prou bé
perquè jo
me n'haig d'assabentar
per una altra
si una sardana
és bona o no,
eh?
I llavors,
per què serveix?
Doncs,
jo penso que això,
el que és cert,
eh?,
i probablement
perquè la sardana,
doncs,
ha perdut
aquella capacitat
que tenia
amb la integració
de joves
que hi participin,
tant en el folclor,
ara mateix,
com en el fet
de les persones
que vagin,
doncs,
tant en els aplecs
com en les ballades
de sardanes
que es van fent
per arreu,
no?
La veritat és que
el que està més bé
i això ho diuen
ells mateixos,
és precisament
la quantitat
de joves
que han donat peu
a poder retirar-se,
doncs,
les velles,
o sigui,
els vells músics,
no?
i aquí sí que
la cosa està
però que molt
plena.
Senzillament,
vull dir,
un escull
que es fa
durant tot l'any,
o sigui,
que es fa
durant els quatre mesos
i, evidentment,
de l'any passat,
doncs,
comencen
arribant a la ràdio,
la ràdio hi té,
doncs,
un paper important
i,
paral·lelament,
dic que un cop
s'ha acabat
aquesta exposició
de les deu sardanes
per dues coples,
a partir d'aquell moment,
doncs,
comença un altre tema
que és el música
allà contra,
és una obra
que s'acostuma
a presentar
i que té,
doncs,
la variant
de la novetat,
o sigui,
en el camp
de la sardana
probablement
hi ha poca cosa
que hi ha
ni algun
que ho fa,
però poca cosa,
en canvi,
a la segona part
d'aquesta presentació
de la setmana
de l'any
sí que es presenta,
doncs,
un de xou,
un concert,
fins i tot,
no?
I aquest concert,
la veritat,
és que té
la característica
de sorprendre't
perquè,
en fi,
perquè surt
de tota normativa
coneguda,
per dir-ho d'una manera,
no?
Molt bé,
vull dir,
és molt agradable,
la veritat,
anar en aquests punts,
sí senyor,
encara que no hi entenguis
gaire de música.
Sí,
no,
no,
com a mínim,
no,
no,
és aprendre com tothom,
és això,
escoltar,
bueno,
no ha pogut ser,
eh?
ja intentarem trobar
la sort d'anar després,
d'acord?
És igual.
Cap problema.
Alguna cosa més
que volies comentar,
Jaume?
Bé,
jo voldria destacar
una exposició
que hi ha a Cornellà
que es diu
Fotollibres,
i la veritat és que em va
sorprendre,
la primera història
em va agradar molt
perquè parla de Colombs,
no?
I llavors
el llibre,
doncs,
destaca,
doncs,
un petit paràgraf
d'aquest llibre
que en definitiva
s'exposa
i el que prima
són les fotografies.
Fixa't-hi,
Rosa,
tu que estàs al meu costat
i tu,
David,
quina fotografia més maca,
no?
El trimatge de la Colombs,
d'aquí ho veig.
Bé,
doncs,
el llibre aquest,
la paloma a l'aire,
eh?
Diu,
el llibre busca
un tema allunyat
de l'actualitat
com la pràctica
de la colombòfila
esportiva
en el llevant espanyol,
un joc
que consisteix
a deixar anar
una coloma
i diverses
desenes
de coloms
que volaran
darrere d'ella
competint
precisament
per aconseguir
els seus favors,
no?
I a partir d'aquest tema,
eh?
Perquè això és,
bueno,
això estem allavant,
allavant
es practica,
doncs,
aquesta...
No, no,
jo a Sant Boi,
a Sant Boi
deu haver
alguna associació
d'això,
perquè on viuen
els meus pares,
per allà,
i a l'altre...
Un cop va passar
que a la casa del costat
tota la teulada
estava plena de coloms,
a més a més els pinten
de colors,
per reconèixer-los.
Per reconèixer-los.
I l'altre dia
estàvem allà fent una volta
pel busquet
que hi ha al costat
i dic
que és aquest
remol de...
I a la...
Com es diu això?
A dalt d'un arbre
estava tot ple
també de coloms,
de color reines.
I cap,
doncs,
mira,
deu haver algú aquí
que es dedica a això.
Que es deu fer
aquesta prova
i tira endavant.
La veritat és que
el llibre parla d'això,
jo vaig estar revisant
un seguit de fotografies
perquè d'això es tracta,
eh?
Es tracta de fotollibres,
o sigui,
doncs,
agafar un llibre,
agafar...
Fets amb fotografies?
Hi ha diferents fotografies,
però també hi ha els seus escrits,
no?
Vull dir que van allò
agafant,
doncs,
per exemple,
n'hi ha un altre
que es diu Carme,
diu...
Carme Oscar Monzón
presenta el cotxe
com un mitjà de locomoció
que no està separat
de l'ésser que l'habita,
ja que és en ell mateix
producte
de la roda sense fi
que gira
en el nostre interior.
Llavors,
també podeu mirar
alguna fotografia,
no?
Però n'hi ha moltes més,
tota era sobre cotxe,
i llavors aquestes fotografies
tant les destaca
en el llibre
que paral·lel
en aquest escrit
com també
unes quantes
fotografies
escampades
per l'espai
on es presenta
aquesta exposició.
Això ho trobareu
en el Graja,
acord-li,
actualment,
això es va inaugurar
aquesta setmana passada,
i,
sincerament,
a mi em va sorprendre
per allò de dir
l'art ho és tot,
hi ha qui ho diu,
no?
Doncs llavors
que vagis a veure
una cosa com aquesta
em sembla
també profitós
i enriquidor,
perquè no,
i tant.
Molt bé,
fantàstic,
doncs mira,
i ja que hem parlat
d'aquesta foto llibres,
ara passem als llibres,
no?
També ens serveix
una miqueta d'entrada,
i el David ens parla
de micro,
de Michael Crichton,
no?
Què tal el Michael Crichton
últimament?
Bueno,
últimament res
perquè està mort,
però...
Bueno,
no,
és cert,
tens raó,
és cert,
però a les últimes obres...
Aquesta és l'última.
A l'última que va fer,
no?
Perquè,
sí,
a més a més el va deixant
acabat,
i llavors va haver un altre
autor,
que ara no recordo el nom,
a més si mires la portada
del llibre,
posa els dos noms,
que el va acabar,
el va acabar.
Es nota,
es nota una mica el...
No sé quin punt exacte,
no m'ho feis dir,
perquè no ho sé,
però em va donar la sensació
que es nota el punt
on hi ha la continuació...
On hi ha la continuació,
no?
Sí,
inclús et diré que millor,
perquè...
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
del Michael Crichton
m'he llegit alguns,
però no massa,
és així que recordo,
només conegut el Parc Juràssic,
sí,
molt abans
una pel·lícula,
me'n recordo,
i vaig pensar,
imagina't que fessin una pel·lícula d'això,
patapam,
i vam fer la pel·lícula.
D'això de micro,
no ho sé si faran una pel·lícula,
no ho sé,
no en tinc notícia.
Recordo,
en el seu moment,
haver llegit aquell de El Marciano,
i quan vaig acabar,
m'estàguant el llibre,
el llibre em vaig assabentar
que estaven acabant la pel·lícula,
també,
que vam veure aquesta molt bé.
Sí,
sí,
està molt bé,
per cert.
En aquest cas,
no me n'hi he assabentat.
De totes maneres,
hi ha films que toquen el tema una mica,
també,
i que l'han tocat,
i alguns són molt coneguts,
i amb molt bona traça,
no?
El llibre de què va?
Micro.
Micro,
tothom que pugui entendre,
és una cosa petit,
no?
Doncs,
bé,
aquí estàs...
No, micro també és això que tenim.
Sí,
però bueno,
vale.
Gràcies.
Bé.
M'he despistat amb aquest...
és micròfon,
sí.
Que això també és un micro.
Sí,
sí,
sí,
sí.
Però bueno,
la paraula micro ve de petit.
Microbi.
Sí,
microbi.
Sí,
no,
no,
ja és això.
Que sí,
que sí.
Doncs,
en aquest cas,
bé,
el Michael Christian sempre toca temes científics,
i li agrada molt endinsar-se en,
bé,
en tecnologies que,
que potser avui dia encara no,
no estan,
una mena,
no estan,
o sigui,
funcionant,
no?
Una mena de Jules Verne,
que en el seu moment es va inventar coses,
objectes,
com el submarí,
o els coets i tal,
i realment encara no existien,
i faltaria temps encara,
passaria temps encara que apareixessin,
no?
En aquest cas,
crec que el senyor Christian
fa un salt massa gros,
no?
Com perquè això d'aquí cent anys pugui passar.
Ja.
i és que és la típica història d'un científic,
bueno,
en aquest cas,
una empresa,
quan dic empresa,
amb tot el sentit pejoratiu que se li pugui donar,
que desenvolupa una tecnologia per fer petites les coses.
i qui diu les coses,
diu les persones.
Anda.
I...
És l'increïble hombre menguante,
les bèsties,
no?
Anem per aquí.
També,
també,
també,
també.
Llavors,
bé,
passa és que...
potser no és el film més exemplar,
però...
O el viaje alucinante.
Sí.
Ah, sí.
O el chico produefioso.
Ah, també,
és veritat,
és veritat.
Aquí,
diguem-ho així,
que hi ha una mena d'interessos comercials pel mig,
i...
i a vegades,
el que em destila el llibre,
d'alguna manera,
no explicaré massa la trama,
perquè qui vulgui que se'l llegeixi,
no?
Sí.
Però...
moltes vegades penses,
ostres,
pots...
moltes vegades,
tècnicament,
fas uns avenços prodigiosos,
i que hi ha persones que estan molt dotades per trobar invents d'aquests,
però alhora,
en paral·lel,
mai hi ha una mena de progrés ètic o moral,
no?
Envers tot això.
Ah, bé.
I aquí hi ha una...
Si...
Si hi hagués una...
si el progrés tecnològic,
diguem-ho que és una línia ascendent,
així en progrésió,
no sé si és geomètrica o aritmètica,
ara no ho faig dir.
Sí.
Diguem-ho així,
em fot ràbia, no?
Que moltes vegades,
en molts casos sí,
hi ha molts científics que tenen una ètica a l'alçada de la seva capacitat tecnològica,
no?
Però el llibre no t'ho mostra així, no?
Mostra un científic parra empresari,
però amb uns escrúpols de l'empresari més bèstia i més psicòpata,
perquè ja hi ha voreja d'aquests...
que puguis trobar la cara, no?
Clar,
això ja...
Què m'estàs explicant?
Vaig acabar el llibre per dir,
va, no li farem un lleig al senyor Michael Cretson, no?
Però...
Tot i que m'interessava veure com acaba la trama,
perquè m'encuriosia, no?
Però...
Però aquesta paradoxa de que un pallo sigui tan brillant com per dissenyar la tecnologia...
Bé, hi ha qui la dissenya,
però hi ha qui li fa un ús no adequat, no?
Però és igual,
el que fa l'ús no adequat és tan, tan brillant com el que la inventa,
és igual.
Però en paral·lel,
el tio és un psicòpata assassí.
I dius, hòstia,
no, no, no,
potser sí, no?
Que a vegades els punts de genialitat van paral·lels
amb mancances en altres aspectes, no?
Sí.
No ho sé.
No ho sé.
Evidentment,
tota la part tecnològica...
És molt curiós,
a mi em va sobtar molt.
Clar,
el gran estudi que l'escriptor,
o els escriptors en aquest cas,
fan del micromón
que podem tenir amb un pam de terreny al mig de la selva, no?
No tots són animals grossos,
sinó que realment hi ha tota una vida,
una fauna invisible als nostres ulls
i que és un altre món.
Un altre món que no té res a veure
i amb unes altres, diguem-ho així,
lleis de la física,
que amb ells no els afecta igual la gravetat.
Si volen beure aigua,
l'aigua no té la mateixa textura
quan ets tan petitó que quan ets gran.
La tensió de l'aigua fa com si fos una membrana.
Tu veus, literalment, una gota d'aigua
i llavors l'has de trencar per poder beure.
Hi ha aspectes que el paio s'ha documentat molt bé, no?
Com són els insectes,
com es comporten.
El terror bàsic que tenen són les formigues.
Clar.
Perquè allò és un...
Perdó, eh?
És un matriarcat extremista.
Sí, sí, sí.
No, no, no.
No, no, no.
Igual que si els patriarcats
en els extrems són,
són, diguem-ho així,
molt bèsties,
els matriarcats en els extrems
són molt bèsties
perquè és la supervivència de la colònia.
I de la reina i tal.
Passa per sobre de qualsevol.
I els obrers no són res.
I uns humans
que trepetgen un niu
o que pares en l'albora d'un niu,
doncs clar, evidentment,
allò és objectiu.
Clar, si pensa que els humans
els n'enjouen
els redueixen a un o dos mil·límetres d'alçada.
Les formigues
són com gossos
d'aquests grussots,
parells,
i clar,
una pinçada d'una formiga d'aquelles,
doncs...
Diguem-ho així,
que fan mistos d'una persona, no?
Això és molt pel·lículero, eh?
Sí, sí, sí.
No, no, no.
La pel·lícula...
Em sembla que d'aquí a poc fem pel·lícula.
El film està dissenyat...
Ja ho veus, no?
Això mola, eh?
Ja el veus que el film...
Una formiga del cony.
Home, si és tal com el llibre explica,
el film el podria dirigir el Peter Jackson.
Veus?
Peter Jackson,
pel Gore,
que després...
És bona idea, eh?
Què?
La novel·la, no sé si ho has dit...
D'aquest any o el passat.
No, no, no, no.
És del 2011 o alguna cosa així,
ara no et s'ha de dir...
Però i aquest llibre no l'han re...
Fa poc no l'han posat.
És que em sona que aquest llibre
ha estat últimament com reeditat o alguna cosa, eh?
Em sonen campanes, eh?
Sí, sí, no ho sé.
M'ha parat a les meves mans.
Vale, vale, vale.
No et puc dir com...
Quan és de l'edició ni em recordo.
Sí, sí, sí.
No ho deia perquè no és amb aquest argument,
no rebreixen les persones,
però sí que hi ha un documental o pel·lícula
que el vaig veure fa també anys,
fa uns quants anys, sí, sí.
I també és un microcosmos,
es diu alguna cosa així,
i també és això, un tros de bosc o...
però real, real.
Vull dir, no és inventat, no és ficció,
no es redueixen les persones.
I sí que es veu moltes coses que tu comentes, eh?
Aquells éssers tan petits, tan micros,
com viuen, no?
Com es interrelacionen,
quines amenaces es veuen, no?
Això que és de les formigues.
I és molt interessant.
No me'n recordo del títol, eh?
Intentaré buscar-lo a veure si...
Però crec recordar que va ser al cinema,
sí, sí, amb un cinema.
A veure, la imatge és espectacular
i la fotografia impressionant,
vull dir, amb aquelles...
amb aquelles cambrades de filmació,
de micro-micro filmació directament.
O sigui, era observació científica, eh?
El bo del cas amb aquest film
és que pel fet que et redueixin
i et posin en un terreny
que l'home, diguem-ne, d'alguna forma no...
O sigui, el fet que et redueixin
i et posin en una selva
per la trama
que porta aquí els personatges,
doncs fa que l'home,
els personatges,
retrocedeixin, diguem-ho així,
a una època en què l'home
encara no tenia un control sobre la benatura.
perquè, doncs,
passen a ser...
Baixen diversos...
Com si ho és?
Els galons...
Els galons...
En la piràmide alimentària.
Sí, sí.
Directament.
Clar, passen de ser depredadors
a ser depredats.
Possible depredats.
Possible depredats.
Tenen altres espècies
per sobre d'ells.
Clar, clar, clar.
Clar, és un món encara no conquerit.
Clar.
Tot i la tecnologia
que moltes vegades, en aquest cas,
has d'haver inútil.
Has d'haver inútil, no?
Totalment.
Però la tecnologia
la dominen els homes,
pel que dius.
Sí, perquè, inclús,
amb els homes,
també redueixen
instruments
i coses,
i elements
d'ús habitual,
però petitó.
Cotxes, avions,
tot, tot, tot, tot.
Per això mateix.
Molt bé, molt bé.
Molt interessant, eh?
Bé, doncs, escolta,
quan aquest, el Jackson,
ho sàpiga,
farà una pel·lícula,
que és el que deia,
segur, eh?
Sí, ja et dic,
jo aquesta sí que la vaig veure,
però que era un documental,
no és?
Partaria la part aquesta
de la ficció.
Sí, sí, sí.
No, seria el llibre.
Bueno, perfecte,
doncs mira, escolta'm.
És una altra realitat, no?
Sí, sí, de mirar.
Bé, és que estem intentant
d'arreglar una coseta.
Bé, doncs,
seguim parlant de llibres,
en aquest cas parlem d'un llibre,
jo faré un comentari
bastant ràpid,
perquè és un llibre
que en un principi
feia molta il·lusió
i que era un llibre
que tenia una percepció
molt interessant,
però després resulta
que la cosa
una mica et desagrada,
no?,
amb el concepte, no?
Seria un llibre
de Carles Sissí
que es diu Alma,
que inicialment
sembla ser
que és una mena
com de personatge
vinculat amb el món
de l'evidència,
aquesta evidència
tan, bueno,
tan de moda, no?,
amb els últims anys
de la televisió,
que veus que fan
aquests programes
de prediccions i tal,
i està ambientada
en un període, doncs,
com bastant,
bueno, doncs,
modern, no?,
vull dir que seria
l'actualitat.
Hi ha un senyor
que escriu un llibre
dins del mateix llibre
que està vinculat
amb el món
de la guija,
per tant,
estem parlant
d'un llibre
que s'inicia
com una mena
de thriller, no?,
aquesta noia
que es diu Alma,
així es diu el llibre,
inicialment,
doncs,
és com una,
això,
una visionària
que des de petita
se n'adona
que és molt sensible
per veure altres mons,
eh?,
i entrar
en altres espais,
clar,
d'entrar en aquesta línia,
no?,
creure't una miqueta,
doncs,
tot això
de com funciona.
Per tant,
bueno,
pintava bé,
pintava curiós,
no?,
les viscions que tenia Alma.
I arran d'això,
doncs,
veus que el llibre
sembla que va
per una línia,
però,
mica en mica,
arran d'aquesta
escriptura
del llibre,
la gent comença
a fer una sèrie
de,
com et diria,
de rituals,
eh?,
amb la guija
que van obrint
cada vegada més
una mena de forat negre
on entra
la maldat,
on entra el mal,
eh?,
vull dir,
una mena com de porta a l'infern,
no?,
que cada vegada
és una mena de grans forats negres
que es van generant
perquè molta gent a la vegada
està generant
unes energies negatives.
I llavors
entra en joc
ja la part més
que dic jo
estil Stephen King,
no?
Carles Cici,
aquest no és
que no sé si
on és,
però que és espanyol,
no?,
vull dir,
a partir d'aquí
inicia,
és molt semblant
a aquest escriptor
que el coneixem molts
per ser un gran
escriptor de novel·la
de terror
i perquè ha tingut
50.000 llibres
que han estat adaptats
al cinema,
no?
Bé,
sembla que la cosa
va tirant bé
i arriba un moment
que es desmadra.
Tot això
es perd de polleguera
i es converteix
en un llibre apocalíptic
perquè, esclar,
tantes portes obertes
negatives,
no?,
tant desconeixement
per part de la gent
al fer aquestes pràctiques.
Després
obre una altra,
fa una segona part
que es diu
Ànima
i aquesta segona part
obre la porta
dels dimonis,
és a dir,
de l'infern directament,
no?,
una mena també
de rituals
que genera
aquesta part.
Llavors es barreja
tota aquesta història
i apareixen uns personatges
que es diuen
els descarnats,
no?,
que és una mena
com d'elements
que surten
del submón,
d'aquest submón,
diguem,
per entendre'ns,
d'aquest món paral·lel
que s'introdueixen
al nostre món
i fa desaparèixer
la raça humana.
Com la niebla,
una mica.
Algo així.
Aquest noia de la niebla.
Allò era bestial
aquella pel·lícula,
i això és una borrada.
Llavors,
com passa sempre,
com en moltes pel·lícules,
com molts llibres
com la pròpia Apocalipsis
del mateix Stephen King,
al final el plantejament
és que hi haurà
algú que ens salvarà,
que salvarà
aquesta raça humana
que ha arribat al límit,
però estem parlant
que potser,
no sé,
a París
fa el plantejament,
no?,
vull dir,
doncs s'obre un forat immens,
no?,
amb el qual desapareixen
de cop i volta
un milió de persones,
no?,
vull dir,
són com angolats,
no?,
per aquesta mena d'éssers,
no?,
que s'ajunten,
no?,
és una cosa com,
bueno,
com una ombra
que apareix,
no?,
clar,
has d'entrar en un món
absolutament de terror,
no?,
no pots entrar en un món lògic,
no?,
per tant és aquesta la idea,
però bé,
però encara hi ha així,
sí, sí,
partint de la Ouija
se'n va cap a un altre costat,
no?,
obres un altre espai
i aquest espai
al final acaba entrant
dins el que seria
el món de la raó,
no?,
del raciocini,
no?,
per això que és aquest
el plantejament.
Bé,
jo pensava que anava
per un altre costat,
però finalment
se'n va cap a aquesta vessant
que no m'agrada tant,
jo pensava que anava
amb el món dels invidents,
una mica també
amb aquesta línia
de carri,
no?,
aquesta línia,
d'aquestes evidències,
no?,
aquests cops,
que generen,
doncs,
aquesta fórmula,
doncs,
de llibres,
no?
Bé,
doncs,
passem al teatre,
Rosa,
el Don Joan de Molière,
què tal?
Això és un clàssic,
ho digui,
eh?
És un clàssic,
però molt actual.
Ah, mira.
És una versió molt actual
que ha fet el...
la dirigeix el David Selvas
i,
bueno,
el personatge principal,
el personatge del Don Juan,
del Don Joan,
és el Julio Manrique,
aquest actor que està,
bueno,
a tot arreu,
a tot arreu,
però que també és director,
eh?
També és director,
està fent una cosa molt interessant.
aquí, no?
Aquí, no?
Aquí és l'actor principal.
Bé,
és el mitjà del Don Joan,
però,
insisteixo,
una versió molt actualitzada,
passa,
està com un...
és com una sala de festes
o el hall d'un hotel,
d'acord?
on hi ha gent diferent,
i llavors,
ell és una persona,
doncs,
molt actual,
vull dir,
no us imagineu vestits
amb aquelles...
No.
amb les mitges aquelles
i les capes.
No,
amb bambes,
això va.
No,
exacte,
sí,
quasi,
quasi,
amb bambes,
amb ulleres de sol,
és una persona
que és,
doncs,
un trasnotxador,
no?
que seria el Don Joan d'Ada.
Acaba de deixar allà la seva dona,
vull dir,
l'havia seduït,
havia aconseguit casar-se amb ella,
i ara ja l'ha deixat,
no?
Ja està,
ja no li interessa,
ja un cop ha fet la conquesta,
doncs,
ja ha a buscar una altra cosa,
no?
Una altra dona,
en aquest cas,
no?
I, bueno,
es veu això que és un seductor impadernit,
és que no té,
no sap parar,
és que ha de ser continu,
no?
O sigui,
dona que veu,
dona que ha de seduir.
Fins i tot es veu com està seduint ja
amb una,
a la directora de l'hotel,
o d'aquella,
sí,
ja sabeu que és un hotel,
perquè ja n'ha...
i també a la cambrera,
vull dir,
és que,
vull dir,
faldilles,
és igual,
encara que no portin faldilles,
és igual,
no?
Ho sedueix.
I té el contrapunt
de l'altre personatge,
del criat,
no?
El que a la seva obra
és el criat,
que es diu,
espera,
és ganarel,
el criat,
es dóna tot el contrapunt divertit,
no?
És el criat fidel,
que l'acompanya
en totes les fechories,
que,
d'alguna manera,
no és que el justifiqui,
però clar,
és el seu amo,
és el seu jef,
és el qui li dóna de menjar,
el qui li va,
no?
Bueno,
però amb molta diferència,
el qui i això no té res a veure,
eh,
amb el don Joan.
Però sí,
em ha sentit que de protagonista
hi era el contrapunt.
La relació entre els dos.
L'heroi i l'antieroi,
no?
Doncs aquí seria el seductor
i el que no ho quedo tan clar,
no?
El que fa una crida una miqueta
a l'ordre,
no de dir,
hòstia,
tio,
para ja,
perquè al final això no és bon
que a mi està deixant molta gent ferida,
no?
I amb l'honor,
fins i tot,
no?
I ja es presenta el típic,
no?
Els germans que volen vengar
l'honor de la dona que l'ha deixat,
no?
Bueno,
que això sí,
clar,
a veure,
bàsicament és l'obra,
no?
La molèdia és el clàssic,
però ambientada molt actual,
no?
Per exemple,
es veuen els dos segurates,
no?
Com hi ha una mica d'altercat
a fora al carrer
i doncs avisant per megafonia
que han de sortir a posar ordre,
no?
I llavors els personatges
assegurats són divertits,
no?
O sigui,
és molt amena,
no t'avorreixes ni molt menys,
i també és una miqueta llargueta,
però que no t'avorreixes
en absolut,
no?
I, bueno,
després el personatge,
aquí no apareix doña Inés,
en absolut,
sí que apareix el personatge
del pare d'ella
i després hi ha tots els efectes
una mica fantasmagòrics,
no?
Us recordo que el,
clar,
és que el de Molière
és,
no té,
el de Molière
no té el sentit final
de càstig
com pot tenir el de Zorrilla.
Nosaltres aquí tenim
el Don Juan de Zorrilla,
d'acord?
que aquí sí que és el que passa
el dia de Tots Sants
quan ell ja va al cementiri.
Per això el dia de Tots Sants
hi ha la tradició
en molts teatres
de representar el Don Juan,
que és el Don Juan de Zorrilla.
Allà sí que el castiguen,
d'acord?
El de Zorrilla.
Ell està allà,
se li apareix el fantasma
del pare de doña Inés
i ve una miqueta
a vengar
el que era fet
amb,
jo no ja només amb sa filla,
doña Inés era una persona
que estava,
una noia que estava a punt
d'agafar els vots
per ser religiosa,
per fer-se motge,
no?
I és clar,
tot el que suposa
d'anar contra la religió
i contra,
no?
I llavors,
clar,
el Zorrilla sí que castiga
Don Juan,
a Don Joan.
En canvi,
Molière,
que ja és francès
i és una mica posterior,
Molière no,
el castiga.
És ell mateix
que arriba
a reflexionar
comogut
o una miqueta
influenciat
per la dona
que realment
l'ha estimat
i l'ha estimat
d'igual a igual,
d'acord?
No com a seduïda,
sinó d'igual a igual,
d'acord?
En un plànol ja
de la mateixa...
Amistats perilloses,
no?
Està molt bé això.
Sí, exacte.
Sí, però
és aquesta idea.
És una miqueta aquesta idea.
Amistats perilloses,
penso que el que intenta
és destacar
el despropòsit
de tot això.
En canvi,
penso que aquesta valoració
que fa l'Idea
és molt...
Si et centres
en les amistats perilloses
amb el protagonisme...
Del The Clos,
no sé què...
No, no, no,
de la Michelle Pfeiffer
i a l'altra...
A la pel·lícula.
A la pel·lícula
i a l'altra actor,
com es diu el...
Sí, ai, sí, sí,
ho tinc...
Bueno, ja tothom sabem...
Realment és això,
ell és un...
El John Malkovich.
El John Malkovich.
És un conqueridor
i l'altre és...
Sí.
És un ànima càndida.
És un joc per...
És jugar per jugar a seduir.
Sí.
Fins que ell se n'adona
que ella és un igual que ell.
Clar.
No igual en el sentit de seductora,
sinó no igual a nivell...
A nivell d'ésser humà, no?
I doncs aquí és on ell diu,
hòstia,
què està passant aquí, no?
Deixo de jugar
i en s'hi hagués quan l'altra,
la Glenn Glow es diu,
sí, ara deixaràs de jugar.
Ara sóc jo qui jugar amb tu.
Ara jugo jo amb tu.
Exacte.
Però fixa que ella aquí destaca
la diferència que hi ha
entre el Zorrilla i el...
Sí, això també hi ha.
Això és molt interessant.
Home, això és la mentalitat.
Això és mentalitat.
Sí, hi ha una mentalitat.
És una manera diferent.
Hi ha un estil de vida
i de societat, també.
No és igual l'espanyola,
de ser clar,
que la francesa.
I més encara.
Després,
és que n'hi ha...
Ara ja no me'n recordo molt,
però vaig a estudiar a batxillerat.
Hi ha després també
el Don Giovanni, de Verdi,
que també és el mito del Don Giovanni.
O Casanova.
Casanova, exacte, tot això.
Clar, és que un cop el personatge mor,
llavors és quan neix, el mito.
I segons la societat
o l'autor que ho està escrivint
o que li munta la història,
doncs clar,
ho fan anar per un camí
o ho fan anar per un altre.
Aquí a Catalunya
no tenim un personatge així.
No.
No.
Falta.
No el tenim, no el tenim.
Nosaltres tenim el Manelí.
Sí, el Manelí,
la Terra Baixa.
Un primer espàs així, però...
És que el Manelí
és un molt bon nano,
és una bona persona.
Es poden fer moltes...
Però un primer espàs així...
Exacte, però es falta aquí, això.
Es poden fer moltes...
Un campeón.
Un pitxa brava.
Ens falta.
Sí, sí, sí.
Però que s'ha quedat
com el mite de seductor,
no sé què, mira, no?
Però que hi ha darrere
tota una problemàtica, eh?
Fins i tot si Freud,
Freud l'analitzes,
té la marinera, eh?
Sí, sí, sí.
Perquè amb una de les persones
que ho havíem comentat,
ja et dic al batxillerat,
sí que ho deien,
que hi havia qui ho havia estudiat,
que Don Juan era una persona
amb un problema d'impotència.
Per què?
Per què?
Perquè buscava precisament...
Clar, sí, sí, David...
Buscava qui l'arregles el problema, no?
Bueno, precisament,
amb qui no sabia,
no podia comparar.
Buscava noies verges.
Clar.
Perquè no podien comparar.
Clar, i de fet no s'acaba de saber
si realment consuma l'acte sexual o no.
Segurament no,
perquè amb les preses,
no sé què,
que ara ve a no sé què...
Les desfella d'amor
i després...
Ah, exacte.
El tio...
Ui, ui, que veien el marido cornudo,
el meu boi.
Clar, i ells no podien...
Es quedaven enamorades...
Es quedaven allà,
però exacte.
I una interpretació també és aquesta.
A les amistats periós,
sí, sí, el paio acabava la...
Arrematava la feina.
Arrematava la feina.
Clar.
Sí, sí.
Molt bé, molt bé.
Sí, sí.
Sí, sí, senyor.
Molt bé.
Hem tret una mica de...
Sí, sí, de suc, el d'en Joan, eh?
Caldria un dia anar...
Perdona,
caldria analitzar
la diferència entre el Zorria
i el senyor Moliere, eh?
Sí, a veure si rescato...
A veure, no és per re,
però vaig fer un treball...
Sí, perquè a tu fa aquí a...
A veure si ho rescato,
perquè ho vaig estar...
Vull dir,
ho vaig estar treballant.
A les boles aquelles
que es posen a l'armari
perquè no surtin bichos...
En aftalina.
En aftalina, però...
Sí.
Perquè són coetanis, no.
No, no.
Em penso que hi havia
diferència d'any.
Moliere...
Moliere...
No, molts, no molts.
No, molts.
No, molts.
No, molts.
No, molts.
No, molts.
No, molts anys, no molts anys.
Sí, sí, ja ho sé.
Per això et deia la diferència...
No, massa vaig veure l'àvard
també de Moliere.
Clar.
I també per aquí
pot anar el tema, no?
Però és que l'època de Zorrilla
és una època d'una Espanya...
Encara, encara...
Profunda, encara...
Que era l'època...
I ho estem parlant,
jo l'he dit...
I no és el XVIII, no?
I no és gratuït, no?
I no és gratuït.
Jo a finals del XVIII, no, Zorrilla?
Ara no t'ho sé dir.
Ho buscaré i ho portaré,
és que no m'ha donat temps per avui.
Que era José Zorrilla.
Però ho buscaré i ja ho comentaré.
I l'època de Moliere
és una època bastant
dels lluïsos, eh, a França.
Vull dir, hi ha molta...
Vull dir, que molta absolutisme
per un costat,
però també molta llibertinatge
amb certs nivells d'aristocràcia
i la noblesa.
Per tant, aquesta mena de...
No jutjar-lo,
però la feia cap que sigui
una pròpia moralina
del pròpia personatge.
José Zorrilla va morir
a finals del segle XVIII, XIX.
XIX, vale.
XIX.
Per tant, principis del XIX serà.
Maite?
El què?
O buscaré...
Espera, us ho diré.
Vale, vale, vale.
Jo ho comentaré
perquè...
Va néixer el 1817
i va morir el 1893,
als 75 anys.
I la seva obra,
Bibliografia...
Doncs llavors,
no és una Espanya tan...
Ui, espereu, perdó.
No, però per això dic
que ell castiga a la seva obra.
A veure, no és gratuït
que un autor,
igual que feia l'Orca
o igual que ha fet
per qualsevol autor.
Don Juan Tenorio és de mitjans,
de 1844.
No és gratuït
que s'hi mata el personatge.
I Molier...
Què fa amb aquest personatge?
Què li fa fer al personatge?
No és gratuït.
Està intencionat sempre, no?
I Zorrilla acaba matant,
acaba castigant a Don Juan, eh?
Aquest personatge
depravat, vividor, inconscient.
Ui, Molier és molt anterior.
De 1622 a 1673.
Clar, clar, clar.
O sigui que anem a pitjor, doncs.
Sí, sí, clar.
No, però és que és diferent.
Una cosa és Espanya d'aquesta època
i una altra cosa és França.
És diferent i potser el personatge
del senyor Zorrilla
no és tan brillant
ni li dona...
Està més condicionat
per arquetips.
Exacte.
Més carques, diguéssim.
Exacte, sí, sí.
El mito del Don Juan seductor,
del Latin Lover,
el que fa després, jo què sé,
l'Antonio Banderas
quan fa la pel·lícula del Zorro.
perquè el contracten al principi
a Banderas,
a Banderas allà a Hollywood,
per fer el macho hispànico...
Tot el landismo que vam veure després
i tot això.
Exacte.
Tomács, la pel·lícula Tomács
fa també de macho hispànico,
o Tomács, recordes,
que s'enamora d'aquella
que es va casar
amb la Mena Nigrifici,
allà fa de macho hispànico, també.
Sí, sí, sí.
Però l'han de macho...
No, bueno, era el macho...
Bueno, eren seductors...
Era una mica el macho
dels anys 60-70, no?
Sí, sí.
Que jugàvem, això,
que era una mica ridícul...
Era ridícul, era ridícul.
Ho veus, que ho veus.
Cuidau, cuidau,
que a això me li agradava molt
a aquestes pel·lis, eh?
Sí, sí, sí.
El landisme i el pajarisme.
El pajarisme, també.
Yo hice Roque III.
O Pepito Piscinas.
Los vingueros.
Pepito Piscinas, jo recordo,
tinc la imatge del Cinema Texas.
Per cert, que parlen de cinemes
que han tancat i que ja no són res,
a Sant Lluís, a l'antic Cinema Texas,
ara serà un futur condis.
Però, bueno, és una llàstima.
Mira...
Va fer un temps de videoclub...
S'haurien de regirar la gent del poble
perquè a Sant Feliu va passar el mateix
amb el que era el cine Guinart.
Però és que Sant Feliu...
I Sant Feliu, Sant Feliu, ja ho sé.
I mira, tenia que és un súper
i al final va acabar tornant a ser un cinema.
Ha estat tancat fa 15 anys.
I cada dia...
I cada any, jo pel que he anat llegint,
cada any va millor, eh?
Ah, ah, ah.
Tu, per cert, que ja ets Sant Feliu,
no sé si encara t'has estornat.
No, encara no.
L'altre dia vaig estar a punt d'anar a veure Julieta.
A la tigaza esteu.
Ja, però és que no vaig...
Vull dir, com vaig dir,
ostres, se m'ha passat l'hora.
Vull dir, perquè vaig veure els horaris i tal,
i això, i al final...
No et concedien la nacionalitat fins que no vaig del cinema.
Encara no la tinc, eh?
No la tens.
Molt bé.
Jaume, parles del rei Borni.
Sí, aquesta és aquesta pel·lícula catalana
que es va presentar a Màlaga.
L'actualitat, no?
Sí, molt, molt.
I va crear un impacte impressionant.
Evidentment, l'impacte ve del tema que tracta.
Es tracta de les persones que van a les manifestacions
i els policies que els aturen.
Vull dir, del que es tracta és d'això.
I llavors, paral·lelament,
doncs cadascú d'aquests té la seva parella.
I aquí, esclar, fa un judici de valors.
No hi ha cap mena de dubte, el realitzador, no?
I aquest judici, a mi, la veritat és que m'ha sorprès,
no pas favorablement.
La veritat és que no.
Sí, al contrari.
Sobretot amb les dones, no.
Ah, vale, vale, vale.
Les deixa bastant en una situació de...
En una, sí, l'altra...
Però és discutible, perquè no és...
No, no, no, no.
No és qualsevol cosa, la prògula, no.
No, no, no, home, té més...
Vull dir, hi ha un...
Està més elaborat.
Hi ha unes ganes d'anar realment al fons de la qüestió
i això em sembla que és el que prima com a aspecte principal.
Després, tècnicament, està molt bé.
Vull dir, això ja...
Sí, això, tot i que a mi em pot passar una mica desapercebut,
la veritat és que em va semblar que...
Molt realitzador, no?
Que sí, que es realitza molt bé aquest paio, no?
Ja és un bon principi.
Com se diu el...
No, ja us ho diré.
Després ho miro, quan el miro.
Perfecte.
És realitzador.
Sí, és...
Bé, ja dic, i el Màlago, uah, aplaudint tot el públic allà,
o una cosa...
I aquí jo vaig estar...
Marc Creuet.
Marc Creuet.
I diu, jo vaig estar aquí a la preestrena,
amb els tècnics, amb els crítics, no?
I diu que aplaudien i tal.
No, és veritat, eh?
Vull dir, els crítics no van aplaudir, eh?
Jo no sé d'on ho ha tret el que ho ha dit i tal,
que no, eh?
Vull dir, al contrari, romologia.
Vull dir, vaig sentir en un que deia,
ostres, és que només en retrata un de B dels quatre.
En fi, i estic d'acord amb això, eh?
Crec que un, Déu-n'hi-do.
Llavors, tu l'acabes de salvar, per dir-ho d'una manera, no?
Perquè ja estàs d'acord, no?
Vull dir, això és com aquest país que som, no?
Que dèiem abans.
Som d'una manera que anem cap als punts més alternatius,
i aquí l'alternativa és el que...
El que és interessant és el discurs que fa el que va a les manifestacions
i a la sorpresa que té de conèixer amb aquell i de la manera que reacciona i tal.
Això és el que està més bé de la pel·lícula.
I de la manera que ell intenta argumentar el per què falló
i l'altre diu, és que això no va enlloc.
Però bé, en parlarem d'aquesta pel·lícula.
Sí?
A veure si li fem una ullada, perquè jo tenia poc coneixement de la mateixa,
i al comentar-la diu, bueno, no es val la pena, no?
Hi ha un problema de tractar un dels personatges com a problemàtica mental,
que em sembla fatal, això.
Però bé, ja en parlarem.
Bé, perfecte.
Aprofundim, deixem que es vegi.
A veure si l'anem veient i l'anem comentant,
perquè això és el que anem fent.
David, parles de l'Olivo.
Molt bé.
Aquí és de l'Iciar Bolleïn, no?
Sí, sí, molt bé.
L'Iciar Bolleïn em sembla una persona molt compromesa.
Dona una imatge d'una persona molt compromesa a nivell social.
Permet-me una petita...
Sí, sí, perdona.
Avui m'he trobat un veí i em diu,
escolta, han premiat en el Ken Loak.
Sí, a veure si s'ha baixat els pantalons aquest, ja.
Ja què diu això?
Home, porta 50 anys baixat els pantalons, eh?
Perquè aquest porta temps, eh?
Però m'ha semblat molt interessant la reacció que ha tingut aquest paio.
Clar, clar, clar.
No, a l'Iciar Bolleïn no.
Jo crec que no.
No s'ha baixat els pantalons.
El que passa és que és una persona que,
crec, pel que he anat veient,
que es mou per pulsions interiors, no?
I jo crec que li venia d'agost fer aquest tipus de film.
Un film molt planer, a nivell de trama,
inclús a nivell de personatges molt estereotipats.
Perquè és una olivera que la porten d'on?
Sí, la trama és molt senzilla.
Un olivera no la pots...
No, no, no.
La trama és molt senzilla.
La trama és molt senzilla.
És un home, un avi,
que és, per allà castelló,
que és pagès,
i té tota una extensió d'oliveres.
N'hi ha una que li té una devoció,
perquè aquella olivera té...
Milers d'anys.
Milenària.
Milers d'anys.
I l'home amb la seva...
L'home se n'està molt de la seva neta,
que és petitona,
això ho veiem per flashbacks, eh?
Se n'està molt
i li transmet aquesta passió per l'olivera, també.
i quan la neta ja és més gran...
No, quan la neta és petita,
bé, petita, 8-10 anys o així,
doncs els fills,
doncs el típic,
ja es pensa que el seu pare
ja xutxeja d'alguna forma
i tenen un punt de vista...
T'ho ambienta en l'època, diguem-ho així,
del començament del boom immobiliari,
doncs necessiten efectiu.
I l'oneguen efectiu
per un olivera així
doncs et donen una...
una pila de diners,
una pila de guardos.
Una volta d'al·lada, sí, sí.
I doncs en contra dels desitjos del pare
i de tothom,
doncs es venen l'olivera.
Sí.
D'això se'n diu,
se'm permeteu,
l'espoli natural.
Sí, sí, sí.
Encara que ho vengui,
però clar,
és patrimoni,
ara hi ha una campanya
de declarar-los
patrimoni...
Sí, sí, sí, clar, clar,
això no t'ho pots vendre.
Patrimoni cultural
o no sé com es diu,
no...
Bueno, un patrimoni natural.
Diguem-ho així
que la pel·lícula ens trasllada
a l'època actual
amb totes les...
com se diu això...
Totes les...
No,
totes les conseqüències,
tots els estralls
que la crisi ha provocat
en aquesta família,
diguem-ho així,
sobretot amb els fills
molt avispats
en negocis
que després els han menjat vius
i que l'ha vist
en una mena de coma...
No, no,
com està com un home
que no està connectat
amb la realitat,
perquè l'home
l'únic que vol
és veure la seva olivera
i allò que on estava
cada dia va l'home
s'escapa passejant
que l'han de buscar sempre
que no saben on és
i la filla,
la neta sap on està sempre
que està al mateix lloc
i l'home cada cop que va
i deixa una pedreta
i clar,
hi ha una pila de pedretes allà
al punt on estava l'olivera
i la neta
que és una noia així
molt xapalante
amb molt d'empenta
i molt de caràcter
doncs decideix
anar a buscar aquesta olivera
perquè clar,
l'han venuda
i no saben on està
saben que està per Europa
però no saben on està
i la va a buscar
i la torna
aquí no riu tant
ara ja està
que te'n vaig xerrar massa
és que has explicat
la pel·lícula
no explico la pel·lícula
ni va per aquí
ni va per lo contrari
s'acabó lo que se dava
home,
el tràiler
una mica intueix
això és això
però bueno
no,
la pel·lícula
veus amb el camió
que va a l'olivera
això potser no és tan rellevant
no,
no,
no,
no feu cap
cap idea preconcebuda
aquí el que importa
de la pel·lícula
és la relació
bàsicament
entre la neta
i l'avi
i entre l'avi
i l'olivera
i punto
els altres no compten
els altres compten
també
i hi ha subtrames
i hi ha subtrames
sobretot l'amiga
la que m'agrada
és la del
hi ha un noi
que treballa amb ella
la noia treballa
a la granja
a una granja
de pollastres
que hi ha milers
de pollastres allà
una explotació
també d'aquestes
i hi ha un noi
que és encarregadet
que està per ella
que bueno
que es desfà
però l'home
noia és molt així
sí,
el noi està molt
molt talladet
fins que
arriba un moment
que diu
tu vols anar a buscar
l'olivera
tranquil·la
que jo t'acompanyo
i si cal
robo el camió
el meu jefe
sí, sí
robo un camió
i se n'hi van cap allà
apa
però ja saben
on t'està ara
sí, clar
i és aquesta
i és aquesta
has de fer una destrosa
amb la pel·lícula
no, no
perdona
però si això és el que
mira jo
no, no
això és la ressenya
si deixeixes la ressenya
t'explica això
tu vas a fer bé
però el home va fotent baza
va fotent allà
la cullerada
i al final
a la calle
a la calle
el direm
l'espoiler
Jaume l'espoiler
ja no cal veure-la tu
sí, home i tant
que cal veure-la
és un film
una directora que ja
sisplau
i la hice al bollà
que fa molt
és un film
no, no, no
és un film que va
a tocar-te
era per una altra directora
no, no, no
no busquem cap crítica social
tot i que
hi pot haver
pot haver
pot haver algo
va tocar la fibra sensible
de l'espectador
ja està
va per aquí
i no li busca res més
no és
no és pretensiosa
no és
no busca tampoc
més del que dona
a mi ara
em seriós
a mi el que em fa
molta gràcia
és aquesta
connexió avi
neta
no
vull dir
aquesta és una
realitat
que bé
que jo a vegades
m'agradaria
experimentar
alguna neta
dels tres
encara són joveneta
home
hi ha una escena
que és molt entranyable
no, perquè diu
que té 10 anys
hi ha una escena
que és molt entranyable
que veus la neta
quan és petitona
i l'avi
li fa totes les marraneries
a l'avi
que li pinta les ungles
li pinta els llavis
i veus
l'home amb els llavis
pinta
i l'home es fot
uns farts de riure
amb els llavis pintats
i les ungles pintades
ja saps com has d'interacció
amb la teva neta
exacte
volem fotos
ja et veig venir
amb les ungles pintades
i amb allò
i amb corones de princesa
i això merament
no, és com que
ha parlat
de l'avi
de la neta
els altres el compten
per això
per això m'he vingut a dir
no, perquè
no sé si dir-te
que és potser
l'única neta que té
no en té cap altra més
no, no n'hi ha més
els altres són els fills
un fill solter
que vols dir
quan hi ha tres que en pateixen
no, no, no
però film
molt bé
bé, ens queden sis minutets
i a temps de comentar
una pel·lículeta
també molt petita
David
que també és, bé, és espanyola
és un otoño sense Berlín
un otoño sin Berlín
és una pel·lícula
també d'una
directora
novell
que es diu
Lara
Izagirre
no ho dic malament
no és Izagirre
Izagirre
li falta la U
és curiós
és aquella que
ho he mirat bé
la tele
si ho vaig mirar bé
perfectament
és una pel·lícula
que ja realment
ja no està al cinemes
està en DVD
i que ja ha passat
en aquest mercat
però que va estar
justament estrenada
en el moment
dels Goya
és la millor actriu
revelació
és una noia
que es diu
Irene Escolar
que és una noia
vull dir que
és coneguda
que l'hem vist
en unes quantes pel·lícules
així sobretot
més d'aquestes
més amb la línia
més de joventut
i el nano
que també
és que aquest nano
és que l'has d'ubicar
es diu
Tamar Noves
i és que
és d'aquelles cares
que dius
mare de Déu Senyor
aquest nano
l'he vist jo
amb sèries
és una persona
vull dir
increïble
bé la pel·lícula
és una pel·lícula
que esdevé
en una zona del nord
a la zona
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
fora
i ve aquí
i llavors es troba
que no és ben rebuda
a casa dels pares
a casa del pare
i dels germans
els germans sí
però el pare
a l'Aita
com ell diu
se la mira de reull
així ho diuen
Aita sí sí
és com li diuen
Aita és com es diu
pare
jo tinc família
i llavors
i llavors
el que és
el
com allà pensa
que no serà ben rebuda
encara que el pare
se la mira de reull
però l'acaba rebent bé
evidentment
se'n va a casa
del seu
ex
que ha compartit
moltes estones
a Berlín
fins que i decideix
venir-se cap a
cap a
cap a
cap al
país
bas
cap a casa seva
què es troba?
Es troba
amb un
amb un nano
un ex
un ex
vull dir que
que li costa
obrir la porta
que li costa
tornar a interactuar
és una cosa
que està passant
una depressió
ho fa
magníficament bé
aquest nano
és a dir
et creus
perfectament
que està passant
per una situació
complicadíssima
agorafòbica, no vol sortir al carrer
no vol que entri ningú a casa seva
vull dir, no gosa a fer res
ella escriu contes
i llavors el més meravellós és que la pel·lícula
la directora li encasqueta
parlant clar una càmera aquí al costat
tota l'estona, la Irene Escolar
com el que diu la cosa, i la va perseguint
això és tan complicat, és tan difícil
de mantenir aquesta objectivitat
per això va guanyar potser el millor
El hijo de Saúl també
exacte, és aquesta línia
que és una pel·lícula que també tinc prevista la setmana que ve
la comentarem segur que la vull veure
i llavors està col·locada
és aquesta mena de percepció, una pel·lícula petita
amb la qual és aquesta manera
d'ella intentar retornar
després de ser immigrant en aquest espai
com tornar a integrar-se
amb una casa
que no és ben rebuda del tot
amb un ex que intenta recuperar aquesta relació
acaba visquent amb ell però
són com amics
hi ha un moment que interactuen
que es tornen a fer petons
però ell no vol estar amb ella
a vegades sí que vol estar
és quan surt
té com petits pics
de bons moments
vull dir, llavors
és aquesta ella
que lluita constantment
perquè surti d'aquest forat
i no hi ha manera
la mare, per exemple
d'ell
no la deixa entrar la seva mare
no sabem per què
ella
inicia una relació
amb
una criatureta
vull dir, li dona classes
i aquesta criatureta
li dona aquest punt maternal
una criatura que li dona
jo la torna
d'una manera meravellosa
és una pel·lícula petita
però està tota plena
de sentiments
trobats
de lluites
personals
i és una pel·lícula
i no diré res més
elíptica
i si enteneu per elíptica
el concepte de
no vull dir més
perquè
és l'intent
per un costat
de retrobar-te
amb el teu món
i és el moment també
de la fugida
és aquesta doble percepció
que tens
quan la veus
i de debò
quina naturalitat
quina patxoca
té ella davant
que és com si no portés la càmera
i és la cosa més incòmoda del món
estic convençut
que tenir un col·lega
i que tinguis que fer
aquelles cares
aquelles posicions
que ets traure
suposo
totalment
és molt gran aquesta nena
vull dir que serà
una de les grans actrius
crec jo
del panorama
de ser-hi
perquè és que
va guanyar
el Goya
a la millor actriu i revelació
per aquesta pel·lícula
l'altra
que va guanyar
va ser la Natàlia de Molina
que va guanyar
per techo i comida
però ja es considera
una actriu més consagrada
però aquesta és com nova
que no ha fet
si va fer un discurs
me'n recordo
molt coerent
donant les gràcies
als seus pares
com vaig quedar
molt academicista
un discurs molt
ostres
és que a més
actua d'una manera
és que no sé
una dicció
molt bona
molt perfecta
és absolutament
de bona escola
allò que dius
de bona escola
però la pel·lícula
no té res
de particular
és mínima
mínima
mínima
és com techo i comida
és com aquesta
que comentaves tu
a lo millor
de la Isi Arbollaín
que són pel·lícules
que no tenen grans
paisatges
o pretensions
vull dir
són coses
que passen
amb cases
petites
habitacions brutes
espais
se'ns acaba el temps
tu com sempre
la setmana que ve
ens en retrobarem
una altra vegada
com sempre
si no anem malament
si no ens retrobem
no?
no
no anem bé
ens veiem
o ens sentim
ens veiem
que vegi
vinga
adeu-siau
adeu-siau
a l'escoltes
l'àdio
desvent
sintonitzes
l'àdio
desvent
la ràdio
de Sant Just
el just a la fusta
parlem de tot
el que passa
a Sant Just
hi haurà
alguna premsa
que ja aconseguiran
treure
qui eren
tots els empresaris
que anaven amb ell
que fins ara mutis
400 pisos
per vendre
si se l'ha apagat
de la seva butxaca
ningú li pot dir
busco sempre
aquella notícia
una mica positiva
tant d'èxit de públic
que estan