Adiós de Sant Junts
98.1
Bona tarda nit, tornem a estar aquí una altra vegada, amb el Babilònia.
Passa el temps volant.
És que passa el temps molt ràpid, eh?
Molt bé. I, bueno, hi ha molt de fred, que mira com tinc jo la veu, la tinc mitja agafada també, allò...
Ja estàs aquí una mica.
Clar, perquè és que qui no estigui...
Amb aquests canvis, amb aquest fred de cop i volta, que ja portem uns dies un fred que...
Sí, sí, sí, eh? Que d'unida, d'unida.
Però ja tocava, eh? També.
Home, és que això ja és, això, ja ens toca això, no?
Vull dir, no hem de fer més voltes.
La caiguda de la fulla.
Clar, bueno.
Les castanyes.
El cabell, no? També.
Exacte.
Les rimes de l'octubre, no?
Com os rimes, no?
Vull dir que no.
Les coses que passen, no?
Molt bé, doncs estem amb la companyia de la Rosa Alcalá.
Hola.
Com sempre, és un plaer.
Igualment, és mutu.
Clar que sí.
El Nacho Alonso.
Que el Sabanti és un plaer.
Sí, això és un mèrit, això és un mèrit.
Un miracle.
Exacte.
Vinc una paciència aquí.
Entre tants homes.
Què va?
És el que hi ha.
Home, hi ha moments que és una mica dur, però això porta bé, això porta bé.
No, home, que va, si som molt encantadors tots.
Gràcies.
Bé, ja m'heu guanyat aquí.
Sí, sí, sí, sí.
No, és veritat.
T'has guanyat que no et talli el micròfon, que jo som el tècnic.
Clar, és que, si no, no em deixeu parlar.
Teníem el Nacho Alonso, que també és un altre...
No és un plaer, és un orgasme, tenir el Nacho ja directament.
Bueno, jo us deixo sols aquí ja, avui.
Som més d'això, eh, m'agrada.
Som més d'això, eh, m'agrada.
Ja t'agrada més, no?
Ja, aquí, desmedido.
Sí, sí, sí, sí.
Mira, toquis les camises que portem, aquest senyor.
Aquí, és que deu ni donar les camises.
Avui ja estima la ràdio amb imatges, eh?
Quina ja estima?
Va, connecteu per internet.
I posa la ràdio amb colors, que sí.
Exacte.
Això sembla economia amb colors, però per ser ràdio, eh?
Molt bé, modernes, colorides, molt bé, molt bé.
Un, quan compleix anys, vol ser més jove, no?
Llavors es torna enrere i dius, no, no, no, i cada vegada...
L'única manera aconseguit és així.
Clar, clar, clar, no podem fer una altra cosa ja,
perquè la calva i això, com no ens posem aquí a spray,
dissimulina, ja no podem dissimular.
S'ha d'assemblar, s'ha d'assemblar.
Molt bé, molt bé, molt bé.
I com sembla, foten la bronca, el que us parla...
Molt bé, molt bé, molt bé.
Molt bé, molt bé, molt bé.
Despritonocla, despritonocla.
Al final, ja t'he dit això, m'ho creurà al final
i començaré a dir, hola, el programa Babilònia,
Falcesco Ramos, i aquí tenim els col·laboradors.
Aquí tenim dues persones que presenteu vosaltres o no.
Exacte.
Que magnànimament us deixaré parlar de tant en tant.
Exacte, sí, sí, sí.
Aquestes criatures que tinc aquí darrere de la peixera,
criatures nàutiques.
Cada cop són ben nàutiques, sí, no?
Es van reconvertint, no, allò?
Esperen agafar el micro, que li obrigui el micro.
Exacte, exacte.
Molt bé, doncs avui tenim, com sempre, moltes cosetes.
Tenim música, parlem de l'amor brujo,
però moltes més coses que la Rosa ha pogut escoltar
i contemplar a l'auditori.
Hi ha més coses que l'amor brujo i sorpreses.
Parrarem també després d'un llibre,
Embrazos de la mujer madura.
Correcte.
Sempre, sempre millor la mujer madura.
Bueno, és la tesis del llibre, eh?
Com l'home madur.
És la tesis del llibre.
Clar que sí, jo crec que és això, no?
Ja argumenta, no sé si amb les mateixes raons que argumentem nosaltres,
però ja argumenta amb raons.
Clar que sí.
I es parlarà.
Bueno, ens fem autopromoció.
Com que ja som os maduretes,
doncs ja una miqueta ja ens fem promo, no?
Correcte.
Si algú ens estima, no?
Bueno, alguns estan estimats aquí, però altres no.
Bueno, teatre, art,
que això ja és un clàssic horror,
d'aquests que es quedes ja fregit,
però clar, de Jasmin Reza,
per això, que és un no parar durant anys i anys, eh?
Doncs perfecte.
I després parlarem de cinema.
Parlarem de La torre oscura,
de l'Stiphen King,
que un ment de l'avist.
Parlem de la Corazador Potenkin,
que avui el Nacho ens recordarà els 100 anys.
Sí, perquè parlem perquè just ara,
a fet, el dimarts,
que és el 7 de novembre,
100 anys de la revolució russa,
revolució d'invierno,
de Pérez Blas.
Va ser el 1917
i, bueno, ha hagut celebracions a tot arreu.
Fantàstic.
Sobretot, i s'ha comentat molt.
I, bueno, com és una pel·lícula
que il·lustra aquests fets revolucionaris,
no directament el que va passar en el 1917,
sinó la prèvia,
perquè això és una revolta
que va haver-hi a Crimea en el 1905,
que ja prefigurava el que passaria després,
però que va ser una pel·lícula post-revolució,
que es va agafar com una bandera,
diguem-ne una senyera, tot això.
Sí.
Doncs, bueno, parlem d'aquesta...
d'aquesta pel·lícula com il·lustradora
i com a l'importància que té dintre
del que és el cinema, no?
Molt bé.
Aleshores, amb els tècnics
i d'un geni com Einstein.
Bueno, exacte,
i que va ser una pel·lícula molt trencadora
en aquella època, no?
I molt necessària per entendre el cinema.
Per evolucionar el cinema.
La que sí, la que sí.
I parlem també del Bebé Jefazo.
Ja l'heu vista?
Jo.
A la meva línia de dir
vaig a veure aquestes pel·lícules
d'anem 40 d'animació,
que ja feia temps noia,
dic vaig a veure una pel·li d'animació
d'aquestes una mica així
més americanoides i tal, no?
Les típiques famoses que hem vist,
com sempre, no?
Del Yamazaki i tal,
que és una meravella.
Però una altra cosa, no?
I m'ho he passat molt bé.
M'ho he rigut molt,
i ho explicaré,
perquè partés d'una idea
home, absolutament surrealista,
però té gràcia, té gràcia, no?
I la pel·lícula té molta gràcia, no?
Està molt bé.
Són les cares que fa el nen
és molt divertit.
Bé, i també parlem d'Alien Covenant,
ja ho veurem.
I parlem d'Ell se'ns tenen Guanajuato,
eh?
Exacte.
Peter, avui serà molt raro tot, eh?
Sí.
Això és molt estranya,
que avui farem coses molt estranyes, no?
Avui, exacte.
Exacte.
Exacte, sí, sí, sí.
És que està de nit més d'hora,
més ràpid.
Exacte.
Jo crec que una mica va per aquí, no?
Tant de foscor.
Però abans de res,
començarem a parlar de música,
i com no pot ser una altra cosa,
doncs posarem una cançoneta,
que de seguida,
jo crec que reconeixerem tots.
És una part d'aquest concert,
no?
Ho dic bé, Rosa?
Sí.
És el concert de...
De Manuel de Falla.
Exacte.
De l'Amor Brujo.
Exacte.
I vinga, ens salutem.
I tu ens pas, exacte.
Bé, doncs és l'últim concert de l'Auditori,
que va ser una preciositat, una passada,
un concert espectacular, d'acord?
Amb tres autors contemporanis,
eh?
L'Enric Granados.
Sí.
L'Enric Granados és de finals del XIX, principis del XX.
Correcte.
Però, bàsicament, la seva obra la va fer durant el segle XX.
Ell va morir el 2016,
molt...
Relativament jove, eh?
Manuel de Falla també és contemporani,
també és la seva obra.
També va néixer també el XIX,
però, bàsicament, va ser durant el segle XX.
Va morir també el 1946.
I el tercer compositor és l'Enric Palomar.
Un descobriment.
Aquest noi, aquest senyor va néixer a Badalona l'any 64
i ja està fent coses interessants, eh?
Va presentar un concert que es diu
El Réquiem por el Cantador de los Poetas.
I ara us explico.
Home, és que el nom és molt...
Molt atractiu, eh?
Molt atractiu, sí.
Mira, primer, Enric Granados, d'acord?
Amb tres de les danses espanyoles,
doncs tres danses,
l'oriental, l'andalusa i una rondalla.
Molt macos.
Molt macos, tots tres.
Aquests no porten acompanyament vocal.
És música, però, bueno, una música molt maca.
El Manuel de Falla, l'Amor Brujo,
aquí sí que porten acompanyament vocal.
Hi ha una cantaora,
que és la Mariola Membribes,
que també és un descobriment.
Ja quan us vaig explicar
que havia vist aquella obra sobre García Lorca,
amb aquell documental,
aquell format així tan enriquidor,
molt multidisciplinar,
ella ja també salia com a cantant,
com a cantadora.
Doncs aquí també torna a actuar ella.
Clar, la seva intervenció és breu,
ella està tota l'estona a l'escenari
durant el concert,
que dura uns 24-35 minutets,
i ella està recantada
a l'Amor del Fuego Fato,
la canció de l'Amor del Ciclo Màgico,
i al final també de les campanes,
les campanes de l'Amanecer,
també fa una petita intervenció.
I també la dança del Fuego de l'Amor,
que dèiem, no?
Exacte,
que és el despecho,
l'Amor despechado.
La noia, la gitana,
perquè sabeu una mica la història
de l'Amor Brujo,
és una història nocturna,
d'uns gitanos que s'ajunten
al voltant del foc,
i ballen, i dansen,
i tot això.
I hi ha històries d'amor,
que una gitana que vola amb un altre gitano,
que no la respon,
que no la correspon,
i és una miqueta aquestes queixes
de l'amor despechado,
de l'amor no correspost.
Rosa, permete'm una cosa,
ja que has parlat justament d'aquesta cançó,
que dura un minut i 32 segons,
si et sembla que l'escoltem,
en aquest cas no tenim aquesta cantora,
tenim nada més i nada menos
que la Victoria de los Ángeles,
com a soprano,
cantant la peça,
per tant jo crec que el nivell també és bo,
amb aquest element registrat,
i escoltarem aquesta,
la canción del Fuego Fatuo.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Preciosa. Preciosa, eh?
Preciosa, impressionant, Victòria dels
Los Ángeles. Sempre.
Molt bé, molt bé, molt bé.
Bueno, sabeu que l'Amor Brujo va ser un encàrrec
de la bailaora gitana
i cantant, que era la pastora Imperio.
Anda. Va ser un encàrrec d'ella.
Sí, sí, que volia una mica
fer aquesta història
d'aquests amants
que no eren corresposts. Que en un principi era
la història una mica diferent, però bueno, amb el temps
ja les diferents versions que van a fer el Manuel de Falla
ja va quedar la que era actual.
Molt bé. Mira, sí que es
interesant les escenes
que conté aquesta
obra, perquè
situa molt més encara, no?
Amb tota la història i amb tota la situació.
La primera és la introducció i l'escena.
Després és en la cueva
de los gitanos. La noche.
Canció del amor dolido.
El aparecido. Danza del terror.
El círculo mágico.
Romance del pescador.
A medianoche. Los sortilegios.
Danza ritual del fuego.
Escena.
Canción del fuego fatuo.
Pantomima.
Danza del juego del amor.
i final, que són les campanes de l'amanecer.
Tot és com una atmosfera així molt màgica.
És com un procés, exacte.
És com una evolució.
Hi havia alguna pel·lícula també.
Sí que s'ha fet també en pel·lícula.
Sí.
Sí que s'ha fet en pel·lícula.
Sí que s'ha fet en pel·lícula, sí.
De que estàs així en blanc i negre de fa temps.
Doncs aquí ja només per començar tenim Enric Granados.
Enric Granados és curiós.
Ell va néixer a Lleida.
Però en canvi va saber reflectir molt bé
tota la simbologia i l'esperit tant andalús com orientals o de rondalles que ells anava fent.
Ho va saber transmetre molt bé, molt bé.
Ho va captar i ho va saber transmetre.
El Manuel de Falla sí que va néixer a Cádiz, sí que és veritat.
Era andalusia d'origen.
Era una miqueta més clar poder investigar i ho tens tot més a prop.
I el tercer compositor, ja et dic al descobriment per mi,
que pensava que no m'agradaria i en canvi ha estat una sorpresa impressionant,
és l'Enric Palomar.
Va néixer a Badalona en 1964.
Veig que col·labora al voltant d'una cosa que és un projecte que tenen
diferents entitats.
Entre ells també hi participa una mica a l'escola de música,
que és el taller de músics.
Llavors ell també ha fet el rèquiem pel cantaor de los poetes
i va estar molt bé perquè resulta que és l'estrena d'aquesta obra.
Llavors ell va pujar a l'escenari i ho va explicar,
que era en homenatge a Enrique Morente,
el cantaor de los poetes és Enrique Morente.
que llavors això ja et situa en una altra dimensió.
És una altra història això.
En una altra dimensió.
Recordeu que Enrique Morente va morir no fa gaires anys.
Sí, no gaires.
Malaboradament, perquè era molt jove encara.
Sí, no tant, sí.
I ell havia col·laborat, havia fet molta fusió en diferents estils,
en diferents tècniques.
Con la Gartijanik.
Con la Gartijanik, efectivament.
Que era un grup supergrunx que hi havia aquí.
Con la Gartijanik havia fet Omega,
que jo aquí l'he portat alguna vegada i l'hem sentit.
És espectacular.
Allà ha fet moltes col·laboracions.
I ell tenia previst també fer alguna col·laboració.
Alguna col·laboració l'havia fet així petita també
amb orquestres sinfòniques i tal.
Però sí que tenia previst fer alguna cosa.
I penso que és una miqueta aquest homenatge, no?
De dir, ho fem ara.
Ho fem ara, d'acord?
Llavors, de fet, és la missa Prodifuntis.
És de totes les zones en llatí,
perquè surt el orfeu català,
cantant aquesta missa en llatí.
És un rèquim.
I llavors hi ha tots els versos o el diàleg
entre el cantaó, hi ha un cantaó,
i una altra persona, que és una soprano.
Llavors això està basat en un encàrrec
que li van fer al Santiago Auxerón.
Ostres!
Sí, senyor, al Santiago Auxerón,
que també estava present aquell dia a l'auditori.
I també amb un poema de José Gorostiza.
José Gorostiza és un poeta mexicà.
I en concret és un poema que es diu
El final, Pere.
Muertes sin fin.
Muertes sin fin.
Muertes sin fin, sí.
I són els últims versos, pràcticament,
d'aquestes, les dues últimes estrofes d'aquest poema,
que també els agafa i l'inclou també
amb aquest diàleg que té el cantaó.
El cantaó també és un descobriment,
per mi, que no l'havia sentit abans.
És el Pere Martínez, és un cantaó molt jove.
No el coneixo de res.
Està molt bé, molt bé, molt bé.
Jo hi ha moments que em recordava molt també
a Enrique Morente amb aquella veu,
o jo què sé, un Miquel Poveda,
gent molt bona, de molta qualitat.
Miquel Poveda, Badalona, també.
De Badalona, també.
Atenció a això, que hi ha una escola de cantaores allà
que timors, vull dir que atenció a això.
I a més aquest nano, aquest Pere Martínez,
també surt de l'escola de música
i del taller de músics.
O sigui, estan tots una miqueta interrelacionats entre ells.
El Santiago Serón, per exemple,
també està fent de professor
també en aquest taller de músics,
també fa intervencions.
Sabeu que el Santiago Serón és filòsof?
S'ha traigat la carrera de filosofia.
Ah, no ho sabien.
No teníem idea.
Vaig veure una entrevista que li fa el Buenafuente,
el Light Emotive,
i sí, sí, ja està.
Bé, de fet, estava acabant ja el doctorat.
O sigui, la carrera ja la té
i ara està fent ja...
Ah, no ho sabia.
Estava acabant el doctorat de filosofia.
Sí, sí, és interessantíssim, no?
Curiós, sí, sí.
És molt curiós, sí.
La soprano es diu Mariano Josa,
també ho fa molt bé,
però, clar, quan ella parla,
com que ho fa així,
no és com la Victoria de los Ángeles,
el trost que tu has posat,
que s'entén perfectament la lletra.
Costa més, no?
Però té una cosa molt bona a l'auditori
perquè et donen el programa demà
i llavors aquí tens totes les lletres
del que s'està explicant
i del que s'està parlant, eh?
Que si voleu posar, també llegeixo alguns fragments.
Sí, sí, sí.
Perquè és preciosa, és preciosa.
Jo crec que el Santiago Serón
ha sabut captar molt bé
l'essència del que és el flamenc,
poemes de García Lorca,
poemes que Morente també després musicava.
Crec que ho ha sabut agafar molt bé
i han fet una fusió molt maca.
Santiago Serón té la capacitat d'això,
de tenir una fusió magnífica de ritmes.
Aquest home, quan estava en solitari,
quan estava a la part final de Río Futura,
va saber fusionar molt bé,
sobretot, els ritmes llatins, bàsicament.
No, però clar, segur que si domines el ritme llatí
i ets un compositor
i entres dins el joc
i t'introdueixes,
segur que ha sabut captar l'essència
perquè és un magnífic compositor.
L'únic que sempre...
L'escola de calor,
enamorada de la moda juvenil...
Tenim aquests referents...
Que està molt bé, eh?
Que són genials.
Sí, però després Santiago Serón...
El jardí botànic.
Clar, ha fet banders sonores,
ha fet coses, aquest tio.
Vull dir, que és seriós, eh?
Vull dir que no...
Sí, sí, sí, no, no.
Està treballant, està treballant molt,
està treballant força.
Doncs tot el concert està dirigit
pel Josep Caballé,
que és, bueno,
aquí diu que és nascut
amb una família de músics.
De músics, no?
Ja tots sabem, no?, d'on ve.
Clar, evidentment.
Que a més és el director
d'una orquestra d'Alemanya.
Anda.
Sí, bueno, i ha actuat
i ha dirigit orquestres
per tot el món, eh?
D'acord.
Doncs mira, jo passo ja a llegir,
si voleu.
Sí, d'acord.
Perquè penso que val la pena,
perquè ja et dic,
ha estat una sorpresa
i jo em costa emocionar-me.
Bé, emocionar-me no em costa,
perquè sóc una persona
que sí que m'emociono, no?
Però a l'auditori
mai m'havia passat tant.
T'ho juro que vaig plorar, eh?
Ah, molt bé, molt bé.
Això és magnífic.
Quan plores vol dir que t'entra a l'ànima.
Jo veia allà Enrique Morente,
a més el cantaó és una passada,
el bé que canta va sortir descalç a l'escenari.
Vaja.
Sortia amb tres palmeros també,
tres nois també que venien amb ell
que li estàvem fent les palmes
en el moment que era de cantar, d'acord?
I primer canta en castellà, els versos,
però arriba un moment
que ell també continua,
està seguint el diàleg amb el coro
i amb la soprano
i ell també canta en llatí.
I llavors això ja és espectacular.
La fusió ja és espectacular.
per cantar flamenca.
Flamenca amb llatí.
El llatí amb els versos del rèquim.
Que es dient les barreges.
És, fuà, és impressionant.
És impressionant.
Doncs ja buscaré això.
Segur que té algun defecte tot això,
però a mi, ja et dic,
a mi em va arribar moltíssim.
Doncs ja buscaré així rotllo per un tipus YouTube,
a veure si ho puc escoltar d'alguna manera.
Ja et dic, va ser l'estrena.
Va ser l'estrena,
però, bueno,
aquest, el Pere Martínez sí que té,
també, bueno,
a la web també té alguna coseta,
té una malaguenya gravada
i té alguna coseta.
A veure si ho puc escoltar per algun lloc.
No sé quina edat té,
és molt jove.
I a la foto que apareix aquí
mira, és superjove.
Sí, sí.
Sí, sí, sí.
És molt jove.
És molt jove.
Ui, sí.
Ja la vores, és molt jove.
Veus les veus des d'aquí?
Sí, no posarà la data de naixement,
però...
Vint i pocs.
Sí, vint i pocs o trenta,
no m'ha sent d'on més trenta.
Seva i flamenca
del poema d'Espriu
Pell de Brau.
Això sí que ho he intentat buscar
i de moment no ho he trobat,
però suposo que en algun lloc
ha d'estar gravat.
Clar, segur, segur.
Si porta temps,
està gravat en algun lloc.
Sí, sí, sí.
Doncs llegeix-nos una miqueta
aquest poema, si et sembla.
Com es deia?
A veure.
O és un generi?
No, és el...
A veure, el Requiem té quatre parts
i ja et dic,
ell ja vols cantar amb el...
Ell canta amb cap castellà.
Mira, per exemple,
des d'aquí que a mi em feia molta gràcia
des que l'hem...
Ha cantat.
Diu,
Jo me voy...
Que tot això és un flamenc,
jo no ho cantaré en flamenc,
però s'ho puc imaginar, eh?
N'hi ha cap problema, potser.
He posat imaginació una mica.
Igual m'arranco, eh?
Perquè jo amb un m'arranco, m'arranco.
Vinga, a cantar.
Hala.
Jo me voy como un niño por el río
contemplando los sauces
o la nieve
que allà en el monte frío
sin olor se deshace.
La soprano diu
que cuando la guadaña
arrime el filo
a la inquietud febril de mi cabeza
tan solo decapite
una brisa fugaz de primavera.
Hijos míos,
os dejo una granada
que se ha abierto
en el cuenco de mis manos.
Trae fuego y agua juntos
cada uno de sus granos.
Yo vuelvo a donde nace la granada,
a la raíz del fuego,
hacia la luz del agua.
Diu,
el cantador.
Voy camino de noche
por un sembrado
y los cantes se suben
a mis zapatos.
Anda.
Voy camino...
¿Os recorda García Lorca?
Sí,
sí,
tanto hombre.
Pues això en flamengues
se te posa la pell de gallina.
Home,
te dirás.
Voy camino de noche
por la calleja
olvidando mi nombre
de puerta en puerta.
Sal de tu embozo,
sombra,
sal de tu embozo
y si me traes misterios
sean de gozo.
El coro contesta,
crea me a ti
confutates maledictis,
flamis acributadictis,
bocame cum benedictis.
Y si me traes misterios
y el coro continúa
amb ya ti,
oro suple,
es que es preciosa
que estaba en ella
o el fons que va...
El cor a vegades
s'està fent com de fons,
com ara tens la música
que m'has posat,
però altres vegades
és com un diàleg també,
no?
Diu el cantaor,
¿Quién anda ahí?
Soy la que devana el hilo
de un pañuelo carmesí.
Deja que lleve a mis labios
la punta de tu pañuelo.
Soy la que tiende
un arroyo de cristales
por el suelo.
Deja que lave mi cara
en la luz de tus cristales.
Soy la que levanta el vuelo
al alba en los olivares.
¿Por qué te apartas de mí?
Diu el cantaor.
Tan pronto huelo una estrella,
florecita de jazmín.
Continúa,
le contestan a ti,
papam, papam.
¿Quién anda ahí?
¿Cuánto camino anduviste
antes de oler una estrella?
Mecha de lles que aprendiste
de tu mano ansiosa y terca.
Sal de tu embozo sombra,
sal de tu embozo.
Deja que cante la lumbre
que traigo en el esqueleto
antes de acercarme al río.
Van continuant,
van continuant.
Després us llegiré
llavors al final
pràcticament
que és els versos
del poeta mexicà
que us he dit
al José Gorostiza
del Muertes sin Fin.
Diu,
ho canta el cantaor,
eh?
Sí, sí, sí.
Tan, tan.
¿Quién és?
Tot això imagineu
amb la percussió
amb els cimballs.
És el diablo.
Ai,
una ciega alegría,
un hambre de consumir
el aire que se respira,
la boca,
el ojo,
la mano,
estas pungentes cosquillas
de disfrutarnos enteros
en solo un golpe de risa.
Ai,
esta muerte insultante,
procaz,
que nos asesina
a distancia,
desde el gusto
que tomamos en morirla
por una taza de té,
por apenas caricia.
Bueno,
la tengo una miqueta
y continúa.
Tan, tan.
¿Quién és?
Es el diablo.
Es una muerte
de hormigas
incansables
que pululan
odiós sobre tus astillas,
que acaso
te han muerto allá,
siglos de edades arriba,
sin advertirlo nosotros,
migajas,
borra,
cenizas de ti,
que sigues presente
como una estrella mentida
por su sola luz,
por una luz sin estrella vacía
que llega al mundo
escondiendo
su catástrofe infinita.
Al coro,
le contestan de a ti
y al libérame
y él,
y a vos,
la soprano,
aquí te aseos,
permítame,
súper emotivo,
digo,
cuando me echen a la tierra
no grites
que no me vaya,
el sol se pone
y la luna
enseguida se levanta,
el cubo que saca el agua
primero al pozo bajará,
semilla hundida
en el suelo
dará su fruto mañana,
y digo al cantaor,
deja que calle mi boca
que al cielo puro
se abra,
no hay cajón
que la contenga,
cantando
se me va el alma,
cuando me echen a la tierra
no grites
que no me vaya,
el sol se pone
y la luna
enseguida se levanta,
el cubo que saca el agua
primero al pozo bajará,
semilla hundida
en el suelo
dará su fruto mañana,
deja que calle mi boca
que al cielo puro
se abra,
no hay cajón
que la contenga,
cantando
se me va el alma,
y entonces
cuando ya continúan
aquí acaban ya
cantando
en llatí.
Doni,
adiós,
maquíssim,
es precioso.
El último trost
era machado,
más bien.
Sí, sí, sí,
molt bé,
molt bé,
molt bé.
Bueno,
hem fet una
dissecció magnífica
d'aquest concert.
Molt bé,
això.
Sí, sí, sí,
molt maco,
molt bé.
Bravo,
bravo.
És que això arriba al cor,
això arriba al cor.
I tant,
és que quan hi ha coses
que realment et frapen
i et generen sensacions.
S'has deixat aquí,
estàs mirant-te
i s'han deixat una mica.
Sí, sí, sí,
estem corpresos.
Jo ara ja no parlo.
No, home, sí,
ara continuem.
No, no, Nacho,
ara en brazos
de la mujer madura.
Espero que això
no sigui res ordinari
després de tanta bellesa.
Clar,
és que ara que dic jo,
no,
intentarem...
Aquí la gràcia que tenim,
no,
que abarquem molts temes
passen d'aquesta poesia,
d'aquestes barreges
tan impressionants
entre cantadors sopranos
i aquí,
Machado i Lorca.
Clar,
i el riquemorent.
Baixem una mica a la terra,
perquè a la terra del poema,
no?,
una terra més mundana.
Sí.
Llavors,
parlem d'una novel·la
que és
en brazos de la mujer madura,
que és una novel·la
d'un actor húngaro
que es diu Stephen Bissingay.
És una novel·la...
Aquest home va néixer
en els anys...
Home va néixer
en els anys 30 o així.
Llavors va ser molt jove
en la década del 50 a Hongria
i va viure
com persona molt jove
o adolescent
en la Guerra Mundial
i després
a l'invasió dels rusos
i la revolució húngara,
després a su maveria abortada
i tal.
I després va estar
escriure aquesta novel·la
quan estava ja exiliat
als Estats Units
en el 65 o així.
Les memòries de joventut
i, bueno,
fer una mica de ficció
però basada en part
en la seva realitat.
I a part de les seves vivències,
que és una obra d'iniciació
d'una persona jove
que viu una mica trasbalsat
per la guerra,
per una adolescència troncada
i per coses d'aquestes
i que ha de tirar de picaresca
per viure
doncs això
acaba barrejant-se
en la seva relació,
el seu descobriment
de la sexualitat
però d'una manera
molt especial
en comptes de descobrir-ho
amb les noies
de la seva edat,
ell comença a descobrir
aquesta sexualitat
amb la mujer madura,
amb dones
més grans que ell,
no molt grans,
molt grans,
com a molt fins a 40,
50, diguem-ne,
però sí significativament
diferents d'edat
perquè ell té 18, 19
o menys,
més i tot,
a la novel·la,
no?
una novel·la molt fresca,
narrada en primera persona,
un ser toque d'humor,
diguem-ne,
per les peripècies
que de la disquera,
una mica picaresca,
i bueno,
la teixis que posa ell
és que al final
era més,
totes les encontres sexuals
que té,
amb dones més joves
i amb dones més madures,
diu que es queda
amb la mujer madura.
Ah, molt bé.
Sí,
perquè, bueno,
és la que té l'experiència
a la vida,
és la que,
no, no,
el teu defensa
bastant bé,
és la que té
una sexualitat
molt diferent,
clar,
amb les niñes,
que dice ell,
clar,
i en aquella època,
que era tot diferent,
els anys 50,
potser ara són,
bueno,
molt diferents
també del tema,
però en aquella època,
clar,
ell té unes experiències
amb les niñes,
diguem-ne,
molt frustrants,
diguem-ne,
perquè ni el sap,
ni elles en saben,
i ja s'estan carregades
també d'una sèrie
de coses,
de prejudicis
de pinxacetes i tal,
en canvi,
amb aquestes dones,
que són dones
que viuen també
unes circumstàncies vitals
una mica curioses,
perquè hi ha una
que s'està prostituint,
allà,
que és una,
com a dir,
ex aristòcrata húngara,
que, clar,
havia estat una partidària
del règim fascista
que va durar
molt poc a Hongria,
perquè Hongria
primer va ser neutral,
després es va alinear
amb els nazis,
després va ser derrotada
i en aquest intèrval de temps
va haver-hi tota una aristocràcia
que va confiar
en aquest règim pro-nazi
i després va ser,
bueno,
reestructurada,
diguem-ne,
i va acabar sent,
bueno,
una classe molt baixa
i aquesta dona
s'ha de prostituir
fins i tot
els soldats americans
per anar sobrevisquent
i ell,
amb aquesta dona,
estableix una relació
i després comença
a establir relacions.
Sempre són dones
que tenen problemes
en aquella postguerra
tan dura,
però que ell
amb ell es descobreix
la sexualitat
i es té
en molt bona consideració
per tot el que
li estan donant
i sobretot per això,
per aquest coneixement
de la vida
que només pot tenir
una dona
ja d'una edat
i que sobretot
modifica moltíssim
la seva sexualitat,
o sigui,
canvia moltíssim
la sexualitat
que té amb les joves
que amb la que
tenim aquestes dones,
que a més a més
són dones caçades
que el marit
tampoc les veu,
o sigui,
hi ha tota una sèrie
de circumstàncies
i ell explica
en diferència,
cada capítol
té un nom
de les vírgenes,
de no sé què,
saps?
Com si fos un tractat,
allò d'un animalari,
diguem-ne,
de dones...
Bueno,
un mujerinari.
Un mujerinari,
no?
Hem estat amb molt respecte,
diguem-ne,
perquè ja diguis,
és una novel·la molt fresca,
i amb totes ell
de fet s'enamora
de moltes i tal,
però acaba sent
tot un breviari,
no?,
de totes aquestes...
de com les relacions
sexuals
poden ser molt diferents,
diguem-ne,
no?,
i tot i que la novel·la
no té ni
tintes pornogràfiques
ni res,
sinó que és bastant normal,
diguem-ne,
no?,
explica coses curioses
de les relacions.
Una mica eròtiques,
sí, no?
Una miqueta,
una miqueta,
però explica coses...
Molt formalet,
explica tot molt formal.
Sí, sí,
però més aviat...
No entra en detalls.
Sí,
és com elles
es prenen aquesta situació
de que sigui un noi molt jove
i les estigui pretenent,
no?,
i estan més quedant una mica així
com dient,
va, home,
i tal.
Diu,
tu ja te conozco,
le dice una,
tu no ves una mujer
i de això no ves a les mujeres
que estan interessades en ti,
les que no ni les ves,
diguem-ne,
ell veu que aquestes dones
saben de la vida,
no?,
i ell està prenent...
L'experiència,
exacte,
però no,
psicològicament,
la madureza
i com estan desengañades
i com veuen com un regal
també que ell estigui amb elles
i ell també amb elles,
diguem-ne,
no?,
i com,
sobretot això,
la diferència amb les joves
que les posen
molt capritxoses,
molt que no saben el que volen,
efímeres,
efímeres i tot,
bé,
per tant,
ell acaba,
amb tota la seva experiència,
acaba quedant-se amb la mujer madura,
fins que ell arriba a la maduresa,
que és quan acaba la novel·la,
diguem-ne,
perquè va passant,
va haver-hi un moment
que hi ha un salt temporal
i el tio ja és als Estats Units i tal,
i diu,
aquesta va ser
l'última meva aventura
de jove
amb dones madures,
llavors vaig entrar ja
a l'època
en què jo era un home madur,
però això és una altra història,
diguem-ne,
i no se sap què passa
quan ell arriba a la maduresa.
No hi ha segones parts,
perquè això és una altra història i tal,
però sí que com un,
ja dic,
una novel·la molt fresca,
molt epicaresca
i molt de relacions humanes
i les coses que diu,
bé,
tenen un cert viso
de veritat.
Absolutament,
que hi havia una pel·lícula.
I després una pel·lícula
i una pel·lícula també,
no?
Al 97,
llavors una pel·lícula,
doncs aquest personatge
era molt libertino,
una persona jove,
molt fresca,
que té moltes amants
i, bueno,
no recordo qui la va fer,
però sí que,
no,
no va a fer una pel·lícula,
no?
Però,
molt fresca,
ben escrita,
no és literatura major,
diguem-ne,
però tampoc és menor,
diguem-ne,
no?
L'estil és adequat
a la frescura de la novel·la,
al relat en primera persona
i la persona parla com un jove
i té, bueno,
certes dots d'humor
i certes...
el que picaresca està que explica
i la manera d'explicar les coses
entra molt bé
i és ràpida,
lectura ràpida
i estimulant
i la posa llegia
en una...
suposo que
jo ja era una mica
més granadet
quan la vaig calar
a les meves mans,
suposo que
si ets molt jove
també t'entraria bé
i si no ets tan jove
doncs també t'entraria bé,
per tant,
això és una novel·la
per fer-te
per fer-te
per fer-te
per fer-te
doncs mira,
per recomanació
després d'aquesta...
Tenia una mica
que s'havia estat
llegint la novel·la
fa anys
que l'estava vivint
amb una dona madura
i me'n recordo
que s'estava llegint
amb aquesta novel·la
que li dèiem
ah, clar,
ho fas perquè...
no?
pel tema de què...
jo no és el cas
perquè sempre
no ha estat...
bueno,
sempre jo no...
he tingut aquestes experiències
sempre ha estat
de la meva...
de l'edat,
no?
però sí que...
sí que em sentia...
coetani,
no és?
sentia identificat,
sense haver-ho viscut
però em sentia identificat
i que mira,
això té raó,
té raó,
eh?
Molt bé,
doncs mira,
escolta,
experiències literàries,
no?
En aquest cas,
no?
Molt bé,
molt bé,
molt ben explicat
també,
Natxo.
Molt bé,
seguim amb teatre,
art,
que això és un recurrent
que hem dit,
no?,
dins del món
del teatre,
no?,
a nivell de Barcelona
perquè cada X temps
la van fent,
no?
Exacte,
us en recordeu que,
Flotats,
Josep Maria Flotats,
la van protagonitzar,
no me'n recordo amb qui,
amb qui ens érem,
els altres actors,
que també eren molt bons,
però no sé si era el Josep Maria Pou,
pot ser?
No.
No?
Era el que fa la veu del Carlitos
a Cuéntame.
Hosti,
no sé com es diu ara,
Carlos Expósito,
no, Carlos...
Són tres,
són tres.
Bueno,
da'igual,
ja sortirà el nom?
Sí, sí,
fa molt temps,
és recurrent,
sí.
Jo també aquí ho vaig explicar una vegada,
que també fa uns anys
ja he anat al Mas Nou,
el grup aquest de Teatre Amatera,
aficionats,
que també ho van fer superbé,
eh, superbé.
Doncs ara aquesta és una versió diferent,
és una altra versió.
Els actors ja us ho dic,
perquè us quedarem.
Qui són?
El Pere Arquilloé.
Cony,
home.
Francesc Orella.
Hola.
I Lluís Villanueva.
Mare meva.
Fantàstic, no?
Què més vols amb aquesta vida?
Sapou.
Impressionant,
o sigui,
gaudeixos a veure des del primer moment,
des del primer moment.
s'ha recollit el que és de la Jasmin Arresa,
aquesta triu,
ai, perdona,
aquesta escritora francesa.
Ah, la escritora francesa, sí.
Llavors el que fan és versionar la història,
ja sabeu tots el que és, eh?
La història de un...
Són tres amics,
que un d'ells,
és el d'armatòleg,
Metxa,
que és una miqueta així,
amb més poder adquisitiu,
doncs s'ha comprat un quadre.
Un quadre blanc.
Totalment blanc.
I a més el treu allà a l'escenari,
clar,
veus el lienzo blanc.
Clar.
Clar,
i li ensenya als amics,
per separat.
És la reacció que van tenint els amics,
no?
El que és més sincer,
li dius,
saps,
però com t'has gastat?
Què és això?
Doncs 100.000 euros
amb aquest quadre.
O sigui,
clar,
hi ha un que li diu,
la veritat,
bueno,
la veritat,
ojo,
a veure,
la veritat se suposa que...
Bueno,
una mica és la reacció que hem tingut nosaltres,
no?
Saps,
un quadre blanc per 200.000 euros,
ni que sigui el pintor més cotitzat d'Anglaterra
o de jo què sé.
A més que tingui alguna ratlla,
i són una ratlla,
és, bueno,
mira,
la millor és la gràcia,
no?
Calla,
que es veu que les té.
Perquè després,
quan comences a aprofundir,
sí que diu,
bueno,
ja,
però és que té unes ratlles verticals
i després té unes així com obliques també blanques.
I tu,
hòstia,
clar,
ho expliquen d'una manera,
ho fan molt divertit,
ho fan amb un to humorístic.
Clar.
Humorístic,
d'acord?
Estàs tota l'estona pendent de tot el que passa,
del que fan,
dels gestos,
de com es parlen entre ells,
de com es miren,
de com es mouen per l'escenari.
És una passada.
Està molt bé.
Llavors,
un d'ells,
d'entrada ja sí que li fa,
imagineu-vos aquí,
al Francesc Orella,
el que fa el personatge d'Ivan?
No,
l'Ivan és l'altre.
Bueno,
m'ha recordat els tres noms.
Clar,
és que ells ja per si mateixos tenen tant de pesa
a l'actor que hi ha,
però t'oblida,
són ells,
són ells.
Què li diu la veritat?
Des del primer moment,
dic,
escolta,
que snob que t'has trobat,
que t'has tornat ara,
no?
Exacte,
exacte,
l'emperador està desnuda,
sí senyor,
qui se lo dice?
I nadie se lo dice,
todos se rient,
hasta que llega un niño o no sé qui és
que li diu,
home,
però si no l'emperador va desnuda,
no?
Bueno,
doncs això.
I en canvi l'altre,
és el personatge,
o la persona,
que vol quedar bé amb tothom.
També perquè té,
clar,
és més pobra d'esperit,
el pobre té més problemes,
havia treballat
pel sector del tèxtil,
i ara es dedica a la papereria,
clar,
pobra,
així,
de comercial,
no?
I ell intenta quedar bé,
no?
Diu,
bueno,
escolta,
cadascú que sigui feliç com sigui,
si a mi li fa il·lusió,
compres un quadre,
doncs tu,
ja està,
però jo què he de fer d'això?
Doncs que se'l compri,
i jo,
el pot pagar,
no?
Doncs ja està,
i si ha d'agafar,
demanar un préstec,
doncs que el demani,
jo què sé,
a mi no em fiquis en això,
no?
I l'altre,
que no,
que li vol dir les coses a la cara,
sigui com sigui,
si estàs de barallar,
et baralles,
no?
I llavors ja està una miqueta,
tota l'estona,
al voltant d'aquesta idea,
no?
Veus que també,
els dos,
que han dit les coses clares
des del principi,
no?
Per entendre'ns,
són els dos que tenen més força,
també,
són els que tenen més carisma,
i d'alguna manera,
es barallen per l'altra,
no?
Clar,
és que aquí pot haver-hi moltes lectures,
una miqueta són els dos,
poden ser,
mira,
dos partits polítics,
poden ser dues idees,
pot ser dues tendències,
pot ser dos,
no?
Dos modes,
pot ser,
no?
I l'altre és el que està allà marejat,
a veure qui li fa cas.
Si dic a l'altre que sí,
l'altre ja no m'estimarà,
ja no voldrà ser amic meu.
Si li dic a l'altre,
escolta,
però per què és de cantar-me per un o per l'altre?
Que no podem viure bé tots tres?
Que no podem conviure?
És clar.
És un missatge molt maco també,
no?
Amb el temps que estem,
tan convulsos que estem vivint,
no?
És cert,
és cert.
Molt,
molt,
molt,
molt,
molt.
Fantàstic.
I després ja com acaba,
com no acaba,
però bueno,
és el de menys,
això ja és...
Molt bé,
doncs mira,
recuperem-nos una altra vegada.
Però la Llesmina Retza fa molt bé
això de treure la part fosca
de les persones.
Recordeu aquell altre?
Com es deia l'altre que també va fer fa poc?
Bueno,
també la fan de tant en tant.
Que eren també dos matrimonis
que es reuneixen a casa d'un d'ells
amb motiu que els nanos van junts a l'escola
i un dels nanos li ha pegat a l'altre.
Ai,
com és dir això?
Llavors els papes es reuneixen
per parlar del tema i...
I van fer la pel·lícula que sortia la...
Sí,
no me'n recordo ara.
Bueno,
ja ho pensarem.
Però vull dir que s'ha de aprofundir molt
en aquesta...
L'ha de fer Roman Polanski.
Roman Polanski,
sí,
la pel·lícula,
sí.
Ja en sortirà.
Sí,
sí.
Apareixerà.
S'endinsa molt bé amb aquestes parts fosques
de les persones,
no?
Aquests enfrontaments
i aquest treure el pitjor de la part més atàvica
que tenim dins.
Doncs res,
ens queden 20 minutets,
20 i pico.
Jo faré un tàndem d'aquests
i després deixem els últims 10 minuts
per parlar tranquil·lament
de Corazó de Potenquim.
I així ja parlem
i parlem de la Revolució Russa i tal.
I d'aquesta manera ho llancem.
I començaré parlant del bebè jefazo.
Ole, ole, ole.
Bueno, a veure el que diem de tant en quant
ja sabeu que aquí ens agrada
veure aquestes pel·lícules d'animació
perquè a vegades són sorprenents,
a vegades no.
Evidentment estem parlant d'una pel·lícula
més acomodatícia,
més per entendre'ns,
per un públic potser més infantil,
però tampoc és el que diem,
que aquestes pel·lícules a vegades
de dibuixos animats,
doncs home,
una miqueta tenen molta mala baba,
les coses com siguin, no?
És una història molt tonta,
no tonta,
bueno, sí,
una cosa normal és una família
que té un nen,
un nen que ja té sis anyets,
no?
I que és feliç perquè ho té tot.
És a dir,
no ho té tot,
vull dir,
té l'atenció dels pares,
bàsicament, no?
Doncs fan,
té una imaginació desbordant,
el nano,
és una bestiesa, no?
Aquest nano que sempre,
doncs,
s'imagina que està al desert
i que està a l'Amazones
i que fa d'explorador
i que fa d'astronauta,
vull dir,
és allò que és constant.
I els pares,
doncs clar,
solament tenen un ús parell,
és l'únic que hi ha a la casa
i fins i tot tenen la cançó
que li canten els pares al nen
per anar a dormir,
el conte,
els quatre contes que li han de llegir,
vull dir,
la vida està organitzada al voltant d'ell.
I no li han dit
que està embarassada la mare,
no li han dit,
i no s'ha adonat el nen,
imagina que també és una edat
de cinc anys,
sis anys,
i arriba un moment
que li diu,
aniré a tenir un germà,
i ell diu,
no,
si jo estic la mare de bé,
així,
clar,
no em fa falta res.
I llavors,
hi ha un moment determinat
en què,
el típic,
no,
doncs se'n van a l'hospital
a tenir la criatura,
se'n van a portar la criatura
a l'hospital
i es veu
com arriba aquesta criatura.
Clar,
tothom pensem...
Exacte.
Llavors,
hi ha un món paral·lel,
mira,
avui la torres clara va del mateix
que hi ha un altre espai
en un altre lloc,
en el que es creen
els bebès.
I aquests bebès
tenen dues opcions,
o és un bebè
que va directament
a la família,
a la família,
pareix family,
cap allà,
o la que se'n van
cap a l'office.
però d'oficines.
És a dir,
es creen bebès
espacials
que neixen
amb intel·ligència,
amb capacitat de reacció
i que ja surten
en comptes vestits
amb el bolquer,
surten amb un tratxo
i una corbata.
I són els bebès jefazo.
I aquests són els intel·ligents,
els altres són tontos,
però tontos no,
són inconscients,
són bebès,
són bebès,
que riuen,
que fan bombolletes
amb la...
tot o típic,
que fan uns bebès
petitonets
i ells en canvi no,
ja surten amb el maletín,
amb tot i tal,
com Déu mana.
i els hi toca un d'aquests.
Però no,
no és que els hi toqui
un d'aquests,
vull dir,
realment són
gent que tenen una missió,
d'acord?
La missió és
arribar a la Terra
per entendre'ns,
imagineu això
que és el que estic dient,
que això és una imaginació
desbordant absolutament,
no?
Per intentar,
doncs, bueno,
trencar
amb l'amor familiar
que hi ha entre pares i fills,
entre mares,
entre pares,
sí, exacte,
ho dic bé,
pares i fills.
I, per una altra banda,
per lluitar
contra un gran monstre
de mascotes,
què us heu fet ara?
No me'n recordo.
Bé,
és un...
vull dir,
que està creant
la mascota ideal
per apartar definitivament
els nens,
també,
del vincle paternal.
Que la cosa
té tela, eh?
Sí, sí.
Que no és tan fàcil
com sembla.
No.
I els pares treballen
amb aquesta empresa
de mascotes.
I llavors,
ell té una doble funció,
però a un costat,
plantejar aquesta
no tanta vinculació
amb el nen únic,
vull dir,
que hi hagi un partit
i, sobretot,
lluitar contra això.
És boníssim.
És boníssim,
perquè, clar,
el nen entra per la porta,
vull dir,
agafat amb braços,
però vestit amb corbata.
I, clar,
i el nen diu,
però no veieu
que va vestit de tratxo?
I no.
I l'altre,
clar,
el típic,
quan vol fer el paper,
quan vol quedar bé
amb els pares,
plora,
com un nen,
però al moment que es gira,
clar,
gira i a lo millor
li tira coses al germà,
vull dir,
consciència,
li diu coses
i li insulta.
Bueno,
és boníssim.
És boníssim
el joc aquest,
aquests canvis,
no de reaccions,
no?
I com al final
tots dos es posen d'acord,
més o menys,
fa una entente
i finalment,
doncs,
bueno,
finalment no,
amb el de curs,
defensen la terra
d'aquestes mascotes
meravelloses,
no?
Que són,
oh,
quan surten la mascota,
quan presenten la mascota
públicament,
tothom fa,
allò que fas com un cos maco,
abandonen els nens,
no?,
i van a buscar la mascota,
m'entens?
Llavors aquí hi ha tota una mala baba
de rarafons
que dius
que està molt bé,
no?
Llavors són mascotes
que mai creixen,
estan estudiades genèticament,
perquè tinguin sempre,
a més,
el bebè jefazo
ha de prendre sempre
un bibaró especial
per no convertir-se en bebè,
realment,
m'entens?
Per tenir intel·ligència,
llavors si no l'hi té,
de cop i volta
se'l seu començar a fer,
clar,
i llavors
quan pren allò el treball
i diu,
què passa,
què ha passat?
Amb una veu així profunda,
què passa,
no sé què.
Aquesta veu que dius tu
em sembla que és
d'Àlec Baldwin.
Exacte,
és d'Àlec Baldwin.
Sí, sí, sí,
vull dir,
és boníssim,
és boníssim,
clar,
vull dir,
que jo vaig ser en versió doblada,
no?,
però està molt bé,
és una tonterieta,
però molt ben feta,
molt agradable,
molt ben pensada,
i molt agradable de veure,
per tant,
mira,
us ho recomano.
el trailer de tenis
fa molt bona pinta,
si jo tenia ganes,
boni,
ja amb el que estàs dient,
ja segur que la miraré.
Ja està molt bé,
bueno,
el que dic al final,
perquè al final està molt bé,
perquè és una mena com de,
bueno,
de tornada,
de reinici,
no?,
de les coses,
però bé,
ja això no ho dic.
Molt xula.
I de segona,
ja que estem parlant també
de mons paral·lels
o d'espais una miqueta curiosos,
bueno,
La Torre Oscura,
La Torre Oscura
és un mamotreto
de vuit llibres
que jo m'he entomat
en el seu moment,
no?,
a més,
els tinc tots a casa
i és així,
a la biblioteca,
de l'Stiffen King,
que és una persona
que jo no sé com escriu,
si escriu a quatre mans
o jo què sé,
perquè és impossible
aquesta persona escriure
o té cinquanta negres allà
que n'hi escriuen,
perquè jo no acabo d'entendre.
Tot la família ja.
Sí, sí.
Llavors,
és una,
clar,
tothom diu
que aquesta pel·lícula
és un meravellós,
una meravellosa pel·lícula,
una meravellosa pel·lícula de bona vora no,
vull dir,
en relació amb el que seria
una futura sèrie,
un capítol pilot
molt ben fet
i que donarà part
al que serien els vuit llibres,
d'estí thinking.
És com una preqüela,
mai millor dit,
perquè clar,
hi ha tantes coses
que pots agafar dels llibres
que no s'agafa gairebé res.
S'agafa els personatges principals,
que és el pistoler Roland,
el Walter,
que és l'encarnació del mal,
i el nen que es diu Jack Chambers.
Aquests tres són els personatges principals.
Matthew McConaughey
és el que fa de dolent,
diguem,
del mal,
d'aquest Walter.
ja hi ha el pistoler,
el pistoler és de pell negra,
és negra,
cosa que el llibre és tot el contrari,
és el típic pistoler de cabell blanc,
de blanc d'ètnia,
vull dir,
atrotinat,
vull dir,
és diferent,
i el nen que sí,
que es cita el que us va a estampar,
que és la mateixa idea.
Llavors,
què és el que passa?
en general,
per explicar,
perquè això és impossible,
explicar-ho ni en dos minuts,
ni en quatre minuts,
ni en quinze,
és simplement que hi ha
aquesta mena de món,
que és el món nostre,
que tenim nosaltres,
és Nova York,
lògicament,
ho ambienten allà,
perquè Stephen King
sempre ambienta
amb el seu país,
sigui on sigui,
i en aquell Nova York
existeixen portes
que s'obren altres dimensions,
altres espais,
d'acord?
Però bàsicament hi ha una porta
que ens porta a la torre fosca,
aquesta torre fosca
és una torre
que és el que vincula
la realitat
amb el que seria
la realitat
amb el món,
com t'ho diria,
és a dir,
el que seria
el que veiem nosaltres
amb un món paral·lel,
que és un món
que està dins del món
de les màquines,
però com si fos
un segle anterior.
O seria homes,
me parece.
Això és complicat.
Et s'ha vist la cara.
És complicat.
És a dir,
en refereixo,
tu tens,
amb el món
on estem nosaltres,
que és el real,
per entendre'ns,
tot funciona perfectament.
Llavors,
hi ha un món paral·lel
que és com si fos
cent anys enrere
o més enrere.
Tipus matrix,
tipus origen.
Exacte,
on la gent vesteix
d'un tipus segle XVIII,
XIX,
més o menys,
no?
I que hi ha unes màquines
que generen una torre fosca,
que dona la llum del món,
és a dir,
la que realment dona
aquesta mena de percepció
més divina,
no?,
de l'espai.
I llavors,
dins d'aquesta lluita
sempre típica
del vell al mal,
que és una cosa molt típica
amb la música,
amb la història,
amb l'art
i amb el cinema també,
doncs hi ha el bo,
que és el pistolero,
i el dolent,
que és el Walter,
i és la lluita
entre tots dos.
Un és l'encarnació
del diable
i l'altre
seria com una mena
d'arcàngel Miquel
que lluita contra el mal,
constantment,
i el nen
és com una mena
de messies,
mira què et dic,
una mena de visionari,
una mena de profeta,
millor dit,
no?,
i que és el que intenta
catalitzar
aquests dos mons,
i aquests dos vincles.
Clar,
és la lluita
d'un món
per aconseguir l'altre
i de l'altre
per sortir-se'n de l'altre.
Allò que és una mica complicat,
insisteixo,
però a mesura que vas veient
vas entenent,
no?
I llavors aquest dolent
el que agafa és
els nois que tenen
aquesta capacitat visionària
per donar més força
al seu món
i el seu món
cada vegada
que és més fort
obre més portes,
no?,
i va accedint
a altres dimensions.
Clar,
això és una cosa infinita.
I el llibre
ho explica molt bé,
els llibres
ho explica molt bé tot això
i es creu que és
el pilot de la sèrie
que vindrà dels llibres.
I encara em falta
un personatge
que em feia molt a Teresa
que era un gos
que es deia
Atxo,
Atxo,
Atxo,
perquè era un gos
que parlava,
d'acord?
I aquest gos
és un gos
que l'acompanya
sempre al nen,
aquest nen té
13 anys o 14,
vull dir,
és un noi,
és un preadolescent
i tal,
i aquest gos
és molt important
a l'obra,
imagino que això
a l'obra,
vull dir,
la pel·lícula
que no ha sortit,
i t'imagino que la sortirà
i tal.
Però bé,
millor és veure-la
perquè d'aquesta manera
entendreu aquests canvis
d'espais
i el per què fa una cosa
i fa l'altra,
però sobretot
és una cosa molt banal,
molt banal
en l'aspecte
que aquest vincle
d'un món i l'altre
és una mica
això,
quin té el poder,
si és un o l'altre,
qui té la capacitat
de demanar
si el bé
o el mal.
Hi ha
això
de les altres dimensions,
no?
que moltes vegades
s'ha sortit al cinema
i a les dies llibres,
per això dic.
Però bé,
la pel·lícula en si
està molt correcta,
és bona,
té qualitat,
té uns efectes
espacials magnífics,
els personatges
estan ben portats,
més o menys ben portats,
tampoc és per tirar coets,
sincerament,
és Matthew McConaughey,
funciona sol,
i el que fa de pistoler,
no recordo on va sortir
en una d'aquestes pel·lícules
últimes,
les típiques pel·lícules
de gent de color,
perquè hi ha hagut
aquesta...
Sí,
hi ha pel·lícules
als Òscars,
i hi ha
sempre...
Però de si de western,
el Django desesperado,
no era aquesta.
No, no, no,
no sé si era
o el Dofellos d'esclavitud,
o una cosa...
Aquelles pel·lícules que són,
que sempre dic jo,
que estan pensades
pels Òscars,
que són pel·lícules
fetes amb gent de color,
dirigides per gent de color,
i és una cosa molt...
que a mi no em sembla
ni ben...
em sembla perfecta,
però em refereixo
que sembla que estigui preparat
per guanyar uns Òscars
per agafar la tassa
de la gent de color
a Nord-Amèrica,
l'afroamericà, no?
I això fa una miqueta de pes,
vull dir que estiguin
inclosos dins dels repartiments
i fora, no?
Hola,
soc el documentalista Miquelet,
i aquest que parleu
és l'Hidris Elba.
Vale.
I aquest que ha fet?
Un moment.
Espera,
que vam més ràpid que aquí.
L'internet no va bé.
No, però aquí tranquil.
No preocupis, ja.
És que em sona...
Bueno,
Feia de Guayar.
Ah, de Guayar,
vale, vale.
Aquesta sèrie...
No, no,
i hi ha més pel·lícules,
aquest nom és bastant conegut, eh?
Sí, sí, sí.
És que el Caldeus dius
jo l'he vist algun lloc,
aquest home,
però més d'una vegada.
Tot alguna més coneguda,
que, bueno,
Loc and Rola,
que és més antiga,
tal, tal, tal, tal.
Però alguna més...
Bueno,
va sortir Prometeus,
que ara enviaçarem, no?
Bueno,
no,
millor parlem de La Corazada
perquè ens queden 10 minutets,
American Gangster...
Sí,
suposo que va sortir en pel·lícules
d'aquestes de...
Sí,
que et sona.
De persona de color, no?
Però és molt creïble,
eh?
Fa molt bé.
Sí, sí, sí.
Fa molt bé el tio,
vull dir,
és un senyor gran i tal.
Parlem de La Corazada,
millor,
perquè ens queden 8 minuts i mig
i parlem, parlem.
Parlem,
correcte.
Doncs com s'ha introduït ara,
ha estat l'aniversari
i 100 anys
de la Revolució Russa,
que és una revolució
tan important a la història
i que, bueno,
que significava
el fi de la història
i al final,
doncs no...
Com a ser així, no?
No, no, clar.
La fi de ella mateixa,
bueno,
uns anys després,
bastants anys després, no?
70-80 anys després.
Bé, llavors,
aquest jove
que és Sergei Ensenstein,
que era un geni
del cinema,
doncs era plan càrrec
de fer una pel·lícula
d'aquestes patriòtica,
no?
Per una mica
per clossar
totes aquestes fites
de la Revolució.
Estem parlant
del 1925,
ha passat,
diguem-ne que s'ha consolidat
tot i ha acabat
la guerra de...
la guerra d'Aberia
i després entre els blancs
i els efectos rojos
i tal,
i això ja està consolidat
i, bueno,
doncs arriba el moment
que rep aquest encàrrec
i de fer una pel·lícula
sobre fets revolucionaris.
Ell tria,
en comptes d'uns fets
més recents,
com serien els del 1917,
un tsunami anteriors,
que és l'any 1905,
una revolta
dels marineres
de l'Odessa
contra el Far,
per les condicions
ja que eren
una mica intolerables,
doncs ja començaven
a haver-hi revoltes
abans de tot
el desencadenant
de la Guerra Mundial
que va acabar
d'esfermar-ho tot,
doncs bueno,
ja hi havia
un malestar
i aquesta revolta
va acabar malament
pels revoltats,
va ser sofocats en sang,
però,
diguem-ne que va ser
una cúspira
del que vindria després.
Sota aquesta
per aigua,
en sis temps,
fa una pel·lícula
que ha quedat,
la Col·laçat Potenkin,
que ha quedat
com una de les fites
del CTE Art,
sobretot per la innovació
tecnològica
que va suposar,
no?
Primer,
en blanc i negre,
muda,
com no podia ser
d'una altra manera
el 1925,
70 i escaig
minuts de metratge,
i
les
claus
o la clau,
diguem-ne,
d'aquesta pel·lícula
en la vessant
més tecnològica,
més tècnica,
va ser que va començar
el muntatge
com s'entén
de la manera moderna.
Sí, senyor.
Van haver-hi
altres
que van fer ja,
que van començar,
més pioneros,
que es munta una pel·lícula,
agafo
processos de metratge
i els intercanvio
i poso coses
no directament
relacionades
amb això
que estic veient,
sinó
escenes de fora
que pot estar
pensant algú,
començo ja
amb aquesta tècnica,
insisten,
li va donar
carta de naturaleza,
li va
portar
aquest muntatge
a la seva maduresa
i a partir d'aquí
ja comença
el que s'entén
com muntatge
tècnic
i el muntatge
que es diu
psicològic,
allò de jugar
amb les,
no amb les imatges
per si mateixes,
sinó amb la resposta
que estan generant
en l'observador,
en l'espectador
i de jugar
amb l'estat emotiu
que jo vull
en aquell moment
que ara necessito
unes imatges
que causin
molta emotivitat
o ara necessito
unes imatges
que rebaixin
aquesta emotivitat
o que vagin
per un altre tema
més,
a les arrels
més racionals
de la persona
o, bueno,
aquí,
en aquesta pel·lícula,
aquests primers plànols
dels,
dels oficials russos
ja cridant
i dels,
i dels,
tot allò,
és una pel·lícula
propagandística, no?,
d'aquesta evolució
i llavors,
clar,
era allò,
els mariners allà
vivint la llibertat
i aquests anells allà
i amb els plànols
i tot,
bueno,
tot molt,
molt vívid,
diguem-ne,
i aquesta pel·lícula
té escenes mítiques
que després s'han reproduït
i és l'escena
de l'escalinata
tan comentada
del port d'Odessa
on estan avançant allà
els cossacs allà
amb tots els fusells
que van disparant
contra,
van baixant les escales
i disparant contra la multitud
que va cayent allò
heroïcament
i al mateix temps
va cayent
el carrito del bebé
i llavors
es veu-lo al muntatge
com va passar.
És un muntatge en paral·lel,
això que dius
els cossacos,
bum,
les escales,
com va cayent,
bum,
i això és meravellós,
això s'ha fet després
en els especables,
en els nens,
s'ha fet en moltes
i aquesta,
la imatge aquesta
del padrino
quan està ell allà,
saps,
també és un joc de muntatge,
no?,
de que està,
renuncies a Satanàs
al final,
si renuncio,
pam,
maten a un,
i renuncies no sé què,
el matí,
pam,
és un mateix,
diguem-ne,
és una semblança,
si queres,
no el mateix,
però diguem-ne,
que és jugar
amb aquest muntatge
i és...
no hi ha caigut,
veus,
amb aquesta comparativa,
molt bé,
molt bé,
no hi ha caigut.
I és això,
és la innovació tecnològica
que després segur que s'ha superat,
no?,
però a mi m'agrada molt
quan una persona fa una...
els innovadors,
els que fan per primera vegada
alguna cosa,
d'alguna manera,
tot i que la capacitat tècnica
després es veu superada
forçosament
per les evolucions
i pel pas del temps,
aquesta persona
que ho ha vist
per primera vegada
té una mirada diferent
i si la mires
veus coses
que potser
després no t'han sabut donar.
Després segur
que han millorat
tècnicament el tema
i no podia ser
d'una altra manera,
però en tot l'art,
en moltes coses,
això és el pioner
de l'estil musical,
el pioner
de l'estil arquitectònic
o l'estil pictòric
o l'estil literari
i l'estil també cinematogràfic.
Aquest que fa el pioner
sempre et dona
aquesta mirada
que si la mires atentament
dius que
aquest tio tenia en el cap
o va parir
en el seu cap
i per tant
diguem-ne
que li va venir
la idea li va venir
d'un altre
estrato
diguem-ne
més tocant
el que és
la immortalitat
llavors
pel·lícula
fantàstica
que
jo no he pogut
veure el cinema
i això
ja ho
em té
perquè
he vist pel·lícules
aquestes antigues
que són fantàstiques
aquestes pel·lícules mudes
que les veus amb piano
i tal
i una pantalla gran
i tal
però aquesta no he pogut veure-la
i bueno
és una
deuda pendent
que suposo que podré
igual ara
potser ara fan
algun tipus de cicle
amb això de
doncs podria ser
a la filmoteca
exacta
ara entrem
diguem-ne
en l'any
del centenari
de la revolució
i segur que hi ha
moltes coses
d'aquesta
jo imagino
que tant
la paraula
potent
com
Huelga
com Octubre
que són aquestes pel·lícules
que són totes
de l'Einsenstein
a fer cap
a aquest toc
propagandístic
no sé si eren
prèvies o anteriors
o posteriors
però estan aquí
marcades
és a dir
és el que diem
és una magnífica pel·lícula
de recordar
i a partir d'ell
malament
rai
bueno
volíem comentar
l'únic que
ens queden dos minutets
que va haver
no fa gaire
fa dos anys
aquella pel·lícula
d'Einsenstein
en Guanajuato
exacte
que és aquella pel·lícula
inacabada
que va intentar realitzar
que era
Viva México
crec jo
és una mena d'obsès
de la perfecció
fins i tot
visual
estètica
que fa sempre
té un deute
amb el barroc pictòric
és un estet
absolutament
el senyor
Greenaway
absolutament
i jo crec
que aquí fa una mena
d'aventura
sobre aquest Einsenstein
embogit
absolutament
una persona que
segons ell
o segons
l'ha volgut veure
no es presentava
aquesta part més
frívola
era un tio bastant frívol
i també era homosexual
i llavors a partir d'aquí
es veu la relació
que té amb un noi
màxicà
i a la vegada
també es veu
dins d'aquelles
escenes corals
que ell fa
sempre al voltant del llit
és que és un senyor
el senyor Greenaway
si l'estudies
és que jo he vist tot
el Greenaway
sóc un forofo
raro
però en refereixo
no
perquè és un person
a mi em genera
coses creatives
aquest home
allò que m'està fent
ha fet coses
de Rembrandt
meravelloses
ha fet obres
és el millor
que ha representat
de Rembrandt
a internet
al cinema
però bàsicament
és això
també es veu
tota aquesta gent
que està al voltant
per fer la pel·lícula
que li està dient
estàs demanant molts diners
no arribaràs
no podràs
no sé què
i al final
com acabar amb la seva vida
fins i tot
que és el moment
en què
Hitchstead morirà
és tot aquest procés
final
de la part més
una mica desconeguda
del senyor Hitchstead
amb aquesta època de Mèxic
no tota l'època prèvia
quan ja era un geni
quan ja era considerat
una persona
important
bueno
imagino que la revolució
és revolució
la revolució russa
la revolució mexicana
gairebé
és aquesta la idea
imagino
és el que hi ha
molt bé
hem parlat de tot
com a botica
vull dir
jo
Déu-n'hi-do
adonat de si
clar que sí
doncs ens veiem
la setmana que ve
ens escoltem
i tant
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau