Fins demà!
Fins demà!
Els convidats d'avui, fa dos mesos, vam tenir de conversadors en aquest estudi de Ràdio d'Esbert.
Ell ens va explicar des de la seva experiència durant 24 anys com a menjor de Montserrat,
fins a la creació d'Avacus, la cooperativa creada per facilitar productes i serveis culturals i educatius.
Fa un mes complia 98 anys, el 3 de març.
Fill d'Emili Moragas, metge que està considerat com el pioner de la medicina esportiva en l'estat espanyol,
i a més va ser el primer metge que tingué el Futbol Club Barcelona.
Germà de l'Essa Moragas, pedagoga i cofundadora de l'Escola Naví,
era i és un referent com a escola coeducativa catalana i laica.
Avui, el nostre interlocutor ens continuarà explicant experiències i històries de gairebé un segle de vida.
I ella ens va explicar la seva experiència com mestre i pedagoga,
fins i tot com narradora de contes.
Deixar la seva empremta des de l'Escola Talita fins a diferents centres educatius en Esplugues,
i Cornellà, i Sant Just.
Ramon Moragas i Badia, Rosa Maria, Pujador i Polo, benvinguts. Com esteu?
Bon dia.
Bon dia.
O bon dia, bona tarda, bona nit, depèn de quan escoltin el programa els nostres oients.
perquè intentem fer un programa intemporal.
Una cosa és que ara l'estem gravant, que hi ha llum,
i l'altra cosa és que l'escoltem per les tardes o per la nit, que ja és fosc.
Comencem amb el Ramon.
Explica'ns el teu període breu dins la Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat.
Jo vaig entrar a la Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat.
Després d'haver estat a Rosa Sensat, on vaig muntar la cooperativa Bacus.
i un cop muntat la cooperativa Bacus, vaig haver de deixar la cooperativa Bacus,
perquè es van quedar en Rosa Sensat, sense subvenció de ningú,
i vam decidir que jo deixés de moment la cooperativa Bacus per dedicar-me a buscar diners
per a Rosa Sensat, per poder fer les feines pedagòtiques.
Després d'un període d'uns 10 anys,
en el qual vaig muntar la cooperativa Bacus al començament,
després vam passar a la Fundació Artur Martorell
per poder trobar un sistema per sobreviure a tot el moviment de Rosa Sensat,
l'enorme moviment que tenia llavors en Rosa Sensat.
Em vaig acabar, cap de 10 anys,
em va semblar que ja la cosa ja estava tota engegada,
tota encaminada,
i em va fer gràcia de poder col·laborar directament amb la Generalitat.
I per fer això, em vaig buscar a veure si podia entrar en el Departament d'Ensenyament.
I em van concedir un petit càrrec, molt petit,
que se'n deia el registre de centres que s'havia de muntar,
perquè el registre de centres que era no només un control,
sinó que era tenir tots els centres amb totes les seves activitats més que controlades,
doncs en relació a la Generalitat,
perquè es veiés aquest moviment,
no només per controlar-lo, sinó per ajudar.
i el registre de centres tenia una funció molt senzilla,
cosa que es fes especial als centres s'apuntava.
Bé, això,
jo vaig estar en aquest departament,
dintre del Departament d'Ensenyament,
a la Conselleria.
en la direcció aquesta del registre de centres,
hi vaig estar molt poc temps.
Hi vaig estar només un any.
I acabat l'any,
em va semblar que ja vaig deixar muntat
el sistema de recollir de dades
i vaig deixar muntat tot el sistema
i vaig dir que ja en tenia prou.
I aprofitant que tigui una bona amistat
amb la Lali Vinteró,
que estava llavors a l'Ajuntament
com a secretària de l'Ajuntament de Barcelona,
i era molt bona amica meva,
que l'havia trobat a dintre de Rosa Sensat.
Ens havíem conegut molt,
l'havíem col·laborat
amb fer les escoles d'estiu de Rosa Sensat.
Vaig parlar amb la Lali,
i mira,
això del Departament,
aquest ensenyament del registre de centres,
ja està muntat
i no em fa gaire gràcia
de quedar-me tota la vida aquí.
Tindries alguna cosa per fer?
I em va dir,
jo sí, tinc una cosa per fer.
Hi ha un problema
en el departament de l'Ajuntament,
a la Diputació.
No,
a l'Ajuntament,
en el...
No,
al Conservatori de Música.
Ara.
a la Conservatori de Música,
hi havia un problema
amb la direcció,
i...
em van dir,
a veure si podia entrar,
ajudar,
a fer una mica d'ajudant
del director,
de tot el departament,
i vaig entrar-hi.
I allà,
la meva família,
va ser també,
altra vegada,
fer,
recollir totes les dades
i deixar,
engegat,
tot el sistema
d'informació.
d'informació,
i això,
ho vaig fer durant un parell d'anys,
i també,
me'n vaig...
em vaig cansar
del departament d'ensenyament,
i llavors,
no sé quan vaig entrar,
al Conservatori.
I al Conservatori,
un cop vaig fer
tota aquesta feina,
també,
de recollir,
de dades,
i de...
i de deixar...
això ordenat,
em va semblar
que ja no tenia sentit.
Per altra banda,
vaig...
era l'any 89,
i complia els 65 anys,
i vaig dir
que...
que em...
que ho deixava,
que plegava,
de la meva vida,
de la meva vida de treball,
i em retirava.
És a dir,
aviam,
dues coses.
Una,
una mica,
o les dues,
amb una mica de vis,
de somriure.
Els tres últims anys
de la teva vida laboral,
t'has dedicat a fer
d'arxiver,
entre cometes,
un arxiver qualificat,
un any
a la Conselleria,
o al Departament d'Ensenyament
de la Conselleria d'Educació
de la Generalitat,
i dos anys
al Conservatori.
És correcte, això?
Sí.
I l'altra,
curiositat,
als 20...
no sé,
28 anys de monjo,
no?
T'hi vas passar
a Montserrat,
et cotitzaven
a la Seguretat Social,
et van comptar.
És curiositat,
eh?
Sí,
per resultat que sí.
Home, t'ho dic perquè tu
estàs dient
que als 65 anys
decideixes
s'acabar
de tenir
una feina
remunerada
per poder
cobrar
la pensió
amb una mica
de garanties
econòmiques,
amb enziuts,
els anys de monjo
durien cotitzar.
sí.
I estava
assegurat
i per tant
podia ja
retirar-me
i tenir
una pensió.
Però
em vaig treure
en un moment
en què
hi havia
tot un moviment
dels
que treballaven,
dels catalans
que treballaven
en l'administració
en general.
d'aquest
cobrava massa
que se'ls havia
de provar
de pujar
els sous
i
o les cotitzacions
i
curiosament
em van
aconseguir
que
jo mateix
que vaig
començar
amb una
jubilació
molt senzilleta
me la van
pujar
una miqueta més
de manera
que em vaig
retirar
amb una
jubilació
diguem
justeta.
24 anys
de monjo?
Sí.
Però
la meitat
de la cotització
de la teva vida laboral.
Però esclar,
primer
van
tenir
d'admetre
que
l'habitat
de monjo
havia
treballat
i em mereixia
pel treball
que havia fet
i van
tenir
de justificar
que jo
havia fet
treballs
com a monjo
i
jo havia estat
per exemple
a la sacristia
jo havia estat
el sacristà
de Montserrat.
I altres coses
que vaig fer
a Montserrat
a més
perquè la direcció
del cor
no
cotitzava.
Però...
A part de
de sacristà
si no recordo malament
tu m'expliquaves
que a Montserrat
també feies
de professor,
no?
Com a professor
a Montserrat.
a Montserrat
feia de música.
Després en parlem,
després quan entrem
al tema
del
Can Gregoria
i els teus
coneixements,
però acabem
aquest període
que ens sembla
molt interessant,
al fi i al cap
l'has descrit
molt bé,
els tres últims anys
de la teva vida laboral
i jo t'he afegit
la pinçallada
dient
que feies
d'Arcibe,
però tu
ja estaves
intranquil.
La prova és
que en un any
a la conselleria
vas dir
això ja crec
que hi fer
la meva feina,
això ja no és
el meu
i després
als dos anys
al conservatori
que jo ja podia
ser més
el teu
per dir-ho
d'alguna manera
a nivell musical
però
vas fer també
d'Arxiver.
Jo no sé
com van fer
els comptes
al Seguretat Social.
Jo
de fet
em vaig jubilar
perquè tenia
65 anys
i
em van
poder justificar
que jo
havia estat
treballant
a Montserrat
coses
a Montserrat
i després
amb els quatre anys
de
recensat
a la
creació
de Bacus
i després
sobretot
els deu anys
que vaig passar
buscant diners
a la Fundació
Artur Bertorell
que em vaig patejar
tot Catalunya
i fins i tot
vaig arribar a anar
a veure
un ministre
perquè
per les feines
que jo feia
per aconseguir
fons.
Ara
entenc
Ramon
Sant Benet
quan deia
hora
elabora
elabora teu
t'ha servit
per cotitzar
24 anys
de monjo
i poder cobrar
aquesta pensió
digna.
Sí, sí, sí.
Votr
que
no
era
nà
o
nà
em
l'art
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
D'ங!
Fins demà!
Això perquè, esclar, és molt diferent
valorar la situació actual, si ets a l'escola,
si fa poc que n'has sortit
o si fa 20 anys que no hi ets.
Estic una mica en contacte amb les escoles
perquè ja ho vam explicar,
anem a explicar contes a escoles,
però entrem, sortim, les escoles ens són molt amables,
expliquem els contes i ens n'anem
perquè prou feina tenen.
Llavors, jo la meva valoració és més de carrer,
potser una mica de mestra.
A veure, jo penso que és un moment important.
A veure, com ho diré, això?
L'escola ha de portar una renovació.
El que passa és que s'estan fent renovacions constantment
i no hi ha manera que l'escola pugui pair una renovació.
Pugui intentar fer-ho i valorar el que va bé i el que no va bé.
I llavors, el que no va bé, ho canviarem.
O entremig del temps per donar un termini,
si no està mal informada.
Penso que a Islàndia aquest termini és de 10 anys.
fan un programa, la gent els segueix,
van fent la valoració, sigui el govern que sigui,
sigui el ministre que sigui.
I, a l'acabar, modifiquen el que creuen que han de modificar.
Entremig segur que han fet variacions,
modificacions petites,
però aquí cada ministre porta el seu programa,
els mestres hi han de correspondre
i volen millorar-ho.
Jo no diré que tothom, com a totes les feines,
al 100% estigui...
No, però bueno, un gruix molt important dels mestres
volen valorar l'escola, volen millorar-la.
I això és un entrebanc.
Llavors, en aquest moment,
jo crec que el conseller
ha volgut influir aquesta...
començar a entrar aquesta modificació.
hi ha escoles que estan fent proves
en diferents programes.
I ara hi ha un embolic
entre les escoles que són d'un grup
i fan i noven programes,
les escoles públiques que són d'una altra...
Vull dir, tothom està fent diferents...
o molta gent està fent diferents experiències.
Llavors, recollir-les totes
i intentar portar-ho a dur a terme per a tothom,
jo crec que és una bona cosa.
Però em sembla que ha fallat
potser l'estratègia i la temporalització.
L'estratègia, el conseller diu
és que si hem de preguntar massa
no tirarem el dret.
És veritat, però esclar,
hi ha un consell consultiu
que no és decisori, però és consultiu.
I pel motiu que sigui...
A veure, jo respecto la feina del conseller
amb l'objectiu final,
però crec que el camí no ha anat prou bé.
No es fa consultar el consell escolar.
Els sindicats s'enfaden o es molesten
o pensen que no està bé.
No sé quina és la paraula més adequada.
No voldria molestar ningú.
Però realment les modificacions,
en principi, són poc laborals.
Esclar que el dret del treballador
és treballar bé
i és poder tenir un programa de continuïtat,
poder estar bé a la feina.
Tot això és veritat.
Però l'escola ha passat èpoques
molt dolentes aquests dos anys.
Encara tenen els cursos dividits,
no tenen els nens iguals.
Hi ha escoles que sí, escoles que no,
segons les edats, els instituts.
I potser s'havia d'anar a poc a poc,
que no vas enlloc a poc a poc també.
Jo no sé ben bé com definir-me.
Si s'havia de fer aquesta vaga o no s'havia de fer,
el problema per mi no és aquest.
El problema s'ha fet
al que els mestres han cregut convenient
i jo no soc ningú per criticar-ho
o per qüestionar-ho.
Però s'hauria d'arrelar una mica més
i trobar una manera entreconsensuada
i fer avançar,
perquè és veritat
que tots els funcionaris
o totes les persones,
hi ha un moment que tens drets adquirits
i que tens costums
i s'han anat modificant moltíssim.
Jo no sé,
no puc dir quina és la manera
pel temps que fa que no estic a l'escola,
però no sé si ho porto aquests dies
en què l'escola necessitaria,
jo diria,
tranquil·litat
per acabar el curs.
Clar, també em direu,
tranquil·litat
quan et diuen que al setembre
has de fer un altre currículum.
És veritat, és veritat.
I llavors em quedo amb l'interrogant
de dir
què seria millor.
Clar, s'ha donat d'entrada
la idea de dir
que es comença una setmana abans
i s'ha començat per aquí.
Almenys a mi m'ha arribat
o jo he entès
que s'ha començat per aquí
a la gent del carrer,
a les escoles segurament que no.
Llavors, esclar,
s'ha començat el problema
que em dic
és que no volen treballar
una setmana menys
o una setmana més,
una setmana més
i que no poden preparar el curs.
A veure,
això també penso
que s'ha d'entendre.
Fins aquest curs passat,
em sembla a mi,
hi havia escoles
que començaven
sense tenir
tots els mestres
nomenats a l'aula.
Llavors,
això és una crítica
important
perquè començar
que el mestre
et vingui
o el dia abans
o a vegades
al mateix dia
i aquesta és la teva classe,
primer que no
pots programar
entre els mestres
qui agafa cada classe
i has de fer
una estratègia
de dir,
bueno,
doncs la persona
que vindrà ara
quina classe
és la més adequada
que agafi
perquè és nova
a l'escola.
Això no és manera.
La manera
és entre tots
de l'escola
decidir
qui val més
per un lloc,
qui li agrada més,
qui fa l'altre,
però es fa el que es pot
i a veure,
si no tens la gent
te'ns has de dir
quin curs és
el més fàcil
per adaptar-te.
El conseller
ara ha jurat
i per jurat
que això no passarà,
que el juliol
es tindrà.
El juliol
no és un mes
de vacances,
tothom pensa que sí,
però hi ha hagut
falta de personal,
tot i que hi ha
altres coses a fer.
I després,
és veritat
que molta gent
ha dedicat
un temps del juliol
a la formació personal.
Treballar no vol dir
només estar a l'escola
quan no hi ha els nens.
I justificant cursos
que és
fer feina de formació,
això millora
l'escola
i millora
la formació
de cadascú
i de l'àmbit escolar.
Per tant,
no eren vacances
que com a tot arreu
hi ha gent
que no sé què,
sí, mira,
escolta'm,
això passa a tot arreu,
no?
Hi ha gent que sí,
hi ha gent que no,
hi ha que molt bé
i no cal fer
pagar tampoc
uns pels altres.
Jo diria que,
bueno,
ja veieu com tot el no dic res,
diria que
caldria
un acord
i un...
trobar entre
la manera
de com avançar
i com la manera
com
renovem
però tot,
no només
el currículum.
Perquè últimament
s'ha estat avançant
amb el currículum,
però no s'ha avançat
amb com
es treballava.
Hi ha escoles
que sí,
però jo penso
des de la Generalitat.
Ha fet intents,
han fet mostres,
per exemple,
les escoles
que han fet ja
estudis,
doncs en lloc
d'agafar tots
a l'hora,
passem-nos
l'experiència
i ajudem
a passar-la.
És un moment
en què també
els mestres
diuen que hi ha
poc personal
i és veritat.
Ara imagineu-vos
i no estava previst.
Els nens
que han arribat
d'Ucraïna
arriben avui
i demà
passen
a l'escola.
Bueno,
Déu-n'hi-do,
per l'escola.
Clar que l'escola
té una aula
d'acollida,
d'acord?
Però l'aula
d'acollida
agafada
al mes de març
no és el mateix
que l'aula
d'acollida
agafada
al mes de setembre.
que les escoles
han fet mans i mànigues
i em consta
i l'altre dia
la quantitat
de nens
que s'havien escolaritzat
i no la vull dir malament
però era molt important
i segur que les escoles
han fet mans i mànigues
i ho han acceptat bé
i estan ajutant
aquests nens
i aquests nens
s'hi troben bé.
Però bé,
tot això demana
molt i molt esforç
que a vegades
això no es veu
i només es veuen
vacances.
És veritat
que tothom
treballa molt avui dia.
Jo puc parlar
la meva petita
d'experiència
de dues filles
que treballen moltíssim
i estan molt pressionades.
Vull dir,
és veritat
però és veritat
que el mestre
es va trobant
amb pressions,
o sigui,
nanos amb dificultat
que s'han integrat
a l'escola
que alguns
tenen una persona
tot el dia
però d'altres no.
I...
A veure,
jo m'hi trobaran
a explicar contes.
Bans en una escola
hi tenen un nen
integrat.
Jo m'hi vaig trobar
amb una classe
de tres anys.
Un nen
que, bueno,
havia començat
a l'escola llavors
i feia fotografies.
I mentre jo
estava a la classe
m'ho van dir
tiuturo,
si fa fotografies
no t'amoïnis.
Doncs tots els nens
ja sabien
que aquell nen
feia fotografies,
els nens s'aixecaven,
feia fotografies
amb una màquina,
passava per davant
que jo explicava
amb una màquina,
els nens
com si no el veiessin
i va acabar
tota la història
i tothom
es va enterar del conte.
Però aquest nen
ha de tenir
una persona
que estigui per ella.
Clar,
una,
mitja,
no ho saps
i aquesta setmana
m'ho explicaven
això mateix
d'una altra escola.
Vull dir
que el mestre
treballa de mi il·lusió
i amb ganes
però s'hauria de
no sé,
reformar tot
ja sé que no es pot
però sí parlar
i no sé com acabar.
És com un rodolí.
No, no,
primer
ja veus
aquí
l'expectació
que
ens aixeca
la teva
la teva conversa
la teva explicació
que és fantàstica
i a més
jo a nivell familiar
la meva consobra
directora
de l'Institut
d'Ensenyança Mitxa
de Palafrugell
doncs
m'ha explicat
i m'ha explicat
més o menys
el que tu dius
pensa que Palafrugell
ja ho ha hagut
ara ja no tant
una immigració
forta
del Magreb
del nord d'Àfrica
integrar
ara
va passar el boom
ara hi ha
ben menys
per entendre'ns
però integrar
una cultura
diferent
amb un idioma
diferent
no és fàcil
sobretot
perquè tens
que tenir
els medis
per poder-ho fer
tens que tenir
com tu deies
els mestres
amb número suficient
amb una preparació
adient
encara que hi ha
les aules d'acollida
no tothom serveix
per portar
una classe d'aules
d'acollida
i això tu ho saps
en fi
que si no hi hagués
problemes
també
la vida
seria
massa
massa fàcil
i la vida
no és fàcil
que sí
que sí
aviam
el Joan
em deia que volia
fer-li una pregunta
a la Rosa Maria
bon dia
Rosa Maria
aviam
aquest tema
lògicament
també
com a
avi
de nens
i pare
de mestres
és un tema
que m'agrada molt
i que m'interessa
jo d'aquesta vaga
tu ho has dit
jo penso que és una vaga
que s'ha fet fora de temps
fora de context
i que segurament
no era el moment
més oportú
suposo que per pressions sindicals
per moltes coses
i per desgràcia
a l'opinió pública
i els que tenen poca
revació directa
amb mestres
i catedràtics
bueno
sembra una mica
el que has dit
que volen treballar menys
que volen començar abans
quan tothom sap
que no treballen menys
que no els hi donen més
vacances
simplement
és la preparació
de les classes
això
no s'ha vengut bé
tampoc crec que s'hagi
vengut bé
el fet
que sembrava
que no volien
que quan s'ha d'un mestre
tingués
el nivell C de català
cosa que per mi
és una exigència
tot i l'absoluta
com es pot ser mestre
d'una escola catalana
sense tindre
la escola mínima
el nivell C
ho hem vist
i al final
han canviat
han parlat de currículum
han s'ha enviat
de carreres professionals
és igual
la primera idea
era aquesta
penso que realment
és una vaga que s'ha fet fora de temps
i que ha estat molt mal planejada
i per altra banda
no és una crítica
ara sobretot
el que vaig dir
que ningú
que m'estigui escoltant
s'ho prengui malament
perquè no és així
penso que ha afectat
amb un sector
del professorat
que no pas
des del punt de vista salarial
ni de condicions laborals
però sí
de la seva
com ho diríem
bueno
de que tenen un contracte fix
és una vaga
una mica de privilegiats
els mestres
de les escoles concertades
sabien que se la jugaven
no que els descontessin
el sol com fan en tothom
sinó que potser
a la llista
aquell contracte
no es renovava
per tant
considerant
que segurament
era molt dret a fer
no segur
perquè en parlo molt
també amb els meus fills
crec que ha sigut
una vaga
una mica fora de to
i fora de context
simplement
ja ho has dit
contesta'm si vols
però
seguit una mica
la teva intervenció
no no
a veure
llavors
si t'acordi
encara diria una altra cosa
jo
s'ha afegit
que els pares
què faran
amb els nens
aquests dies
tot això
és una mala organització
de tot plegat
perquè esclar
al setembre hi haurà
tal com es planteja
al matí hi haurà escola
però a la tarda
hi haurà activitats gratuïtes
per tots els nens
gratuïtes vol dir
com si fos d'hora d'escola
però esclar
aquí estem
és el dels costums
també direm
a veure
entre la zona mediterrània
i el centre d'Europa
quedem-nos en França
però l'altre dia
m'ho deien uns pares
uns avis de Berlín
aquests avis els han vingut
els nens ara
10 dies
perquè allà feien
10 dies de vacances
ara
la setmana blanca
i la part del sur
del Pirineu
fan el mateix
o sigui
distribueixen
el curs
comencen una mica abans
clar
aquí si ara
diguéssim
10 dies
els nens
de vacances
bueno
seríem d'alta i baix
els pares
els avis
protestant
però tot plegat
penso que és una
que s'ha de renovar
molt de fons
no només
perquè
això comporta
un ritme
més lògic
esclar
aquí diuen
és que
el clima mediterrani
tens calor
l'estiu
necessitem
aire condicionat
a les escoles
perquè és veritat
a les escoles
si és un mes de juny
que fa molta calor
quan tornes del pati
calça't
perquè tots suats
mullats
plens de sorra
els petits
barallats els grans
i abans no poses ordre
la calor
això és veritat
és veritat
el clima influeix moltíssim
no hi ha dubte
però tot plegat
jo crec que es podria
clar
que encara
ho complico més les coses
els problemes
s'han d'afrontar
i el que tu dius
entraria en un altre punt
si em deixes
el de la llengua
a veure
aquest
és que esclar
jo dic ara el que penso
però el que penso
sóc jo
a veure
la llengua per mi
s'ha fet tard
no s'ha
no s'ha
no s'ha vist
els mestres ho vèiem
i no s'ha vist
que
des de l'escola
socialment
jo no sé com s'ha de fer
però l'escola
i després
esclar
aquest 25%
molta gent diu
tant de bola
fessin els instituts
perquè els instituts
no s'ha complert la llei
i ara ho estan dient
per tant esclar
bueno
correm-hi tots
ara sí
i ho hem de fer
no no
ho hem de fer
però correm-hi tots
escoltes
si fa molt temps
que la llengua
té dificultats
jo hi afegiria
la llengua
i la cultura
perquè esclar
a veure
una cosa és
saber parlar
català
anglès
francès
tot el que vulguis
però si aquesta persona
s'ha de quedar aquí
també ha d'entrar
en la cultura
i amb aquesta mica
de cultura
que nosaltres fem
a les escoles
doncs
ens trobem
que hi ha mestres
que parlen català
però que no tenen
cultura catalana
no l'han pogut adquirir
llavors
amb tot
no tenen cap culpa
jo no puc
la persona
s'ha tret
el títol
treballa molt bé
està el cas
del que l'escola
proposa
de cultura
però
però una mica
falla
clar
jo si encara
és així
aquest any
jo sabia
que la
la literatura
infantil
era una
optativa
a la universitat
llavors
esclar
la literatura
infantil
va lligada
amb la llengua
o sigui
tu un nen
el socialitzes
o l'entres
ara a l'escola
no amb discursos
sinó
amb coses
pròpies
cançons
de l'escola
les pots aprendre
i moltes mestres
ho fan
però que d'entrada
em sembla
que no està
ben muntat
que no facilites
a la mestra
que tingui
aquesta mínima
cultura bàsica
nosaltres diem
que amb una mena
de xarxa bàsica
que haurien de saber
tots els nens
de Catalunya
de contes
i de cançons
i després
totes les que vulguis
bueno
ja està
prou
no
fantàstic
Rosa
mira
d'aquí a dos programes
o sigui
el que ve no l'altre
si tot va bé
vindrà
una referència
en temes lingüístics
que hi ha a Catalunya
escolta
no diré el nom
ahí lo dejo
i
tot el que tu estàs explicant
ell
ho explicarà
i ho ampliarà
perquè
està
a peu
de
del treball
amb la llengua catalana
i penso
que
pot ser
interessant
el corroborar
les teves paraules
o posar-les
fixo el que et dic
no sé
en quarantena
en qüestionar-les
posar-les en quarantena
perquè
els esdeveniments
possiblement
no aniran
com nosaltres
pensem
sinó aniran
d'una altra manera
en qualsevol cas
d'aquí 15 dies
ja l'escoltarem
l'escoltareu
i aviam què opineu
i ara
tornem al Ramon
Ramon
ja veus
aquí passem
el que passa és que
tu has tingut una vida
tan plena
i has tocat
tant el tema pedagògic
com el tema espiritual
i a més
de tonto
no tens un pèl
vas buscar
una senyora
18 anys més jove
que tu
guapa
de primera
és que
el que et va fer
l'Esperitjana
allà
al monestir
inspirant-te
tremendo
perdona tant monestir
però a vegades
a mi em pregunten
quina edat tinc
i es pensen
que sóc un líder
un de gran
s'acabarà aviat
i ja està
molt bé
has estat molt bé
una amiga meva
això al revés
també
quan em anava a casa
em va dir
escolta vols dir
que no et deixarà
i tant de bo
no
i tant de bo
18 anys
18 anys més gran que tu
Ramon
com va ser el procés
de la teva formació musical?
bé
jo vaig anar
a una escola
on
molt culta
amb la guerra
i de grans
grans professors
i també
de grans músics
entre ells
doncs
un
un dels directors
de l'Oscol Català
era professor
el mestre Tomàs
i allà a l'escola
van fer alguna cosa
poca eh
de música
directament
però sí que
ens van ensenyar
unes quantes cançons
d'aquestes bàsiques
catalanes
i
i
va quedar
i després vam fer
fora d'edat
d'edat escolar
també
vam fer
una mica
de cor
un cor
durant
una temporada
i a mi
jo m'hi vaig apuntar
en aquest cor
però sí
i de música
hi havia les cançons
a més teníem
com a capellà
de l'escola
el musicòleg
més important
d'Espanya
i
de Catalunya
que
era
era
el
el musicòleg
aquest
Monsenyor
com es deia
Igini Anglès
Igini Anglès
Igini Anglès
Monsenyor
Monsenyor
Anglès
i
i aquest
aquest
que va ser
professor
és el que
no el vaig trobar
jo després
quan jo vaig anar a fer
la
llicenciatura
de musicologia
a Roma
ell
ell
era el director
de la
de la
de la
no sé
com en dèiem
de l'escola
de l'escola
de formació
musical
ara
no em surt
no em surt
no em surt
la paraula
era
de la
mena
de
oi
ja
no et preocupis
ja et sortirà
ja que
ho has anomenat
tu que ets
i és
essenciat
en musicologia
i can
gregorià
quins records
tens
del teu
període
acadèmic
quins records
tens
del teu
període
acadèmic
de l'acadèmic
sí home
clar
quan vas estudiar
musicologia
i can gregorià
recordo que tu em vas dir
tot això
me'n vaig anar
a Roma
o em van enviar
a Roma
a fer
la licenciatura
i allà
duries tenir
impressions
emocions
anècdotes
segur
d'aquest període
de la teva vida
que eres monjo
sí
sobretot
vaig tenir
un professor
aquest
senyor
anglès
que en aquell moment
sí
l'egini anglès
que tu has dit
l'egini anglès
aquest era
el president
del patronat
de l'escola
aquesta de música
de formació
en un moment
que se li va morir
un
un
un dels professors
precisament
el que feia
que feia
sobretot
pedagogia
no
es va morir
ara no sé com
dir-ho
es va morir
un professor
llavors se'n va anar
a Solesmes
i va dir
vull un professor
i va triar
la persona
més important
de Solesmes
el que dirigia
tot l'estudi
de Solesmes
musical
el pare
a veure si
no en sortirà
el vam és igual
Ramon
no
no és igual
no
no és igual
d'acord
però vull dir que
ja va fer venir
el va fer
el va fer venir
el va treure
de Solesmes
i el va portar
com a professor
o sigui
que era una escola
d'altos vuelos
d'alta volada
no
sí
i aquest
em va marcar molt
perquè aquest
era un bon
professor
coneixia
Gregorià
perfectament
jo també
coneixia
molt
tenen molta
memòria
això que em falta
ara
que demostro
ja ens agradaria
diria
a tots els
Ullens
a tots
i els que estem
aquí al teu costat
poder arribar
amb 98 anys
sense un paper
que te'n recordis
evidentment
ja seria
bastant
d'estudir
el que tu
te'n recordessis
de tot
fins i tot
de noms
dades
i mira que te'n recordes
de coses
però és que
98 anys
que més vols
en cap
hi ha moments
que sí que
recordo
moltes coses
i
bueno
d'allà en tinc
molt bons records
però sobretot
perquè el professor
perquè ens va marcar
a mi
em va marcar molt
i vaig fer
no només va ser
professor meu
sinó que vaig
fer amistat
amb ell
i em va marcar
sobretot
el saber
analitzar
les melodies
i l'escriptura
del Gregorià
i veure com
l'escriptura
es pot interpretar
i ell
sabia
interpretar
perquè coneixia
molt a fons
tot el
repertori
gregorià
i
ensenyava
a analitzar
peça per peça
i paraula
per paraula
com havia tractat
la música
una lletra
o sigui que
la influència
la influència
del mestre
amb tu
va ser
directa
i va ser
imprescindible
ja veuràs
com abans
ara farem
una petita
pausa
parlaré jo
i explicaré
perquè tu agafis aire
i et vingui a la memòria
segur
el nom d'aquest mestre
i explicaré als soigents
que
molts ja ho deuen saber
que el terme
de cant Gregorià
es refereix
en general
a un tipus
de cant
pla
simple
monòdic
i amb una música
subeditada
bàsicament
el text
utilitzat
a la liturgia
de l'esclésia catòlica
tu deies
que Montserrat
amb algunes
pregàries
es feia
el cant Gregorià
i evidentment
el cant Gregorià
s'utilitza el llatí
i que cada dia
utilitzava
el monestir
de Silo
és el que s'ha posat
més de moda
com a cant Gregorià
però estic convençut
de
que Montserrat
també
cantava
i canten
en Gregorià
encara que de vegades
s'usa
en un sentit
ampli
o fins i tot
com un sinònim
de
cant pla
amb tot això
el cant Gregorià
que després
en parlarem
les variacions
que té
les característiques
bàsiques
i corregeixem
que és un cant
escrit
en tetragrama
en quatre línies
després
ens explicaràs
aquell itàlia
com el va passar
del tetragrama
al pentagrama
que el cant Gregorià
és la paraula
cantada
que el cant Gregorià
és una pregària cantada
i a més
és una religiositat
el que estàvem parlant
que és un cant
monòdic
a capela
i que la seva llengua
és la llengua llatí
és el llatí
no?
exceptuant
pel que he llegit
la peça de l'ordinari
de la missa
Kirileison
que és en grec
és l'única excepció
del cant Gregorià
que no es canta en llatí
sinó que es canta
en grec
és un
un petit
comentari
sobre el cant Gregorià
que
que a més
és a capela
perquè
l'església
a l'edat mitjana
considerava
els instruments musicals
com a luxusos i profans
ja ho veus
l'església
les coses que té
diu
per això
el cant Gregorià
era només
veu d'homes
que ara
hem escoltat
i ara escoltarem
els cors
de cant Gregorià
que les dones
tenen un paper
tan important
com poden ser
els homes
i sense
acompanyament
instrumental
el teleum
per exemple
que hem posat
allò que t'ha explicat
l'Enrico de Capitani
aquest ha sigut
un dels primers
introductors
de la veu femenina
dintre del
cant Gregorià
en fi
que el cant Gregorià
des d'alguna cosa
deu tenir
el primer que va ser
l'any 600
amb el papa Gregori
fins avui
se suposa
se suposa
porta el nom de Gregorià
sí, sí
amb honor del papa Gregori
però
el primer no
no, perquè
el sant Gregori
allò del segle VII
sisè
sí, sí
doncs
va fer una
reestructuració litúrgica
ja, ja, ja
i
li han aplicat
a ell
tota la
restauració
de la música
o
tant
de l'estructura
de la litúrgia
com
del cant
i
li han
penjat
tot
tot el que
fa referència
en els textos
diríem
litúrgics
però el resum
és que el cant
Gregorià
que té
és un cant
que té ritme lliure
no
i
propi de la litúrgia cristiana
i que s'origina
a l'alta del mitján
etcètera
etcètera
és el que marca
la pauta
possiblement
perquè és el primer cant
que es pot escriure
i jo recordo
que tu m'explicaves
tu que penses
que els egipsis
els egipsis
eh
600
ai 6.000
7.000 anys
abans de
el que diguis
no teníem música
clar que la tenia
el que passa
que com no va poder ser
enregistrat
de cap manera
sigui
a nivell
visual
mitjançant
un pentagrama
o tetagrama
sigui
a nivell sonor
perquè no hi havia
enregistres
en forma
ni de dis
ni de CDs
ni
però segur que teníem
música
segur que tenien
melodies
que cantaven
parlo dels egipsis
com podria dir
els caldeus
la primera civilització
coneguda
en fi
el resum
tornem-hi
Ramon
explica'ns
sí, sí
el que
el que
Gregorià
és el primer
que va
que es va
transcriure
que és
l'important
i
però es va
transcriure
d'una manera
molt senzilla
primer
i la gràcia
està
en trobar
la interpretació
d'una cosa
escrita
que diria
és molt ràpidament
escrita
perquè
perquè
tothom
el pogués
cantar
llegint
llegint
llegint
d'aquella manera
però
la veritat
és que
sí
s'ha de penjar
en el cang
Gregorià
l'inici
de tot el cant
de tot el cant
diguem
occidental
de tot
bé
del Gregorià
que primer
va ser
un monòdic
d'una sola
veu
i després
a poc a poc
es van afegint
altres veus
i fer-lo
pelifònic
ara escoltarem
també
el cant Gregorià
amb altres veus
com tu dius
i fer-lo
i fer-lo
o
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ja!
Fins demà!
Per això et dic, valorem la importància d'aquest tipus de música
que després de més de 1.400 anys, que es diu aviat,
continua a estar vigint.
Aviam, Ramon, tu a primers de gener del 1983
crees el grup de Can Gregorià de l'Ateneu, d'aquí de Sant Just.
Com va anar?
Segur que ho deu saber explicant en molts altres programes,
però ara que estem fent el programa Ramon Moraga i Rosa Maria Pujador
crec que val la pena que s'expliquis com va anar.
Situat a les festes de tardor de l'any 83, penso que...
No, 82.
O 82.
Perquè tu crees el dia, per el que diuen els estatuts, a l'1 de gener.
Parlo una mica de memòria, però a l'1 de gener del 83, Ramon Moragas...
que de palès que funda el grup de Can Gregorià.
Doncs, curiosament, se'n presenten tres joves.
Alguns havien vingut a Montserrat i ho coneixien.
i jo van a mig, entre mig dels ball, del ball, perquè era el ball de la festa de tardor,
em van venir i diuen, escolta, si trobem un grup en...
ens dirigiries per fer Gregorià, digueu, som-hi.
I vam trobar un grup de sis persones i ja de cap a poc ens vam trobar
i vam crear aquest grup de Can Gregorià de...
Ja ho veus, en dos mesos, les festes de tardor són el mes, a finals d'octubre, primers de novembre,
i el dia del gener.
I el dia de vosaltres, imagina't, en dos mesos creu el grup de Can Gregorià, no?
I, curiosament, vam venir a casa per provar, per crear i fer el primer assaig
i havia encesa la televisió a casa i hi havia aquella pel·lícula de Solo ante el peligro.
Ai!
Va fer...
Para recuperar la gran escali.
Ens ha quedat molt gravat, va dir, nosaltres vam crear, davant, Solo ante el peligro,
i jo vaig crear, en aquell moment, amb aquest grupet, el grup de Can Gregorià de la Teneu.
La Rosa Maria feia de Grès Cali i tu de Garicó.
Aviam, com a referència, aquest grup de Can Gregorià de la Teneu, Sánchez d'Esbert,
hagueu participat en programes de televisió o en trobades de corals gregorianes.
Heu fet més de 200 actuacions per tot Catalunya, i Andorra, i Mallorca, i el País Basc.
Vau celebrar un concert extraordinari al Follà de l'Iceu, en 20 anys, no?, de la Fundació,
i en 25 un concert del Palau de la Música.
Poca broma, això.
El Palau petit.
Bueno, petit Palau, petit Palau, bueno, però era dintre el Palau de la Música, no?
Sí, sí, sí.
Heu fet coses, heu fet coses.
Heu, juntament amb...
Formeu, juntament amb els antics escolans de Mosserrat,
companys teus, no?,
formeu la Coral Escola Gregoriana de Barcelona, no?
I important, no?, que vau fer concerts i CDs i...
I avui, i avui continua funcionant, no?
El grup no.
No, home, el vostre no, el del Can Gregorià de la Taneuja, no?
El Can Gregorià continua.
Jo vaig estar a l'últim concert vostre, que recordo,
i recordo que et vaig dir, Ramon,
i em vas mirar amb aquesta mirada sorneguera que tens,
i em vas dir, és que em faig gran, ja no puc més.
i que em van fer tot un homenatge a la Taneu,
el dia de la teva de la Cluenda.
Bueno, jo ja estava vorejant els nors de l'any,
no recordo quin any era, 89?
No, bé, és tard.
Home, això farà set, no arribarà als deu anys,
que vau deixar el grup de...
No, el 2006, el 2006 ho vas deixar.
Segur? No ho crec, jo crec que més tard.
En fi, no discutim, ja ho mirarem.
En qualsevol cas, el que estàvem parlant del grup de Can Gregorià de la Taneu,
l'experiència que, increïble, no?
Molt.
Et vas trobar amb un grup i la possibilitat de poder trajadar els teus ensenyaments i coneixements del Can Gregorià.
A més, un grup, hi havia gent que cantava amb altres llocs i que havien cantat molt a l'església
i es feia molta gràcia de poder cantar, però cantava bé, perquè ells tenien la consciència que cantaven a l'església,
bé, tan bé com podíem, però no hi havia direcció o no hi havia prou coneixement.
Jo, esclar, tenia molt coneixement d'interpretació i de diversitat de totes les misses
i vam poder fer molts concerts amb peces diferents.
Evidentment, no repetíem pas sempre el mateix, al contrari.
anàvem amuntant i vas-me ampliar el grup, que va començar sis i vas-me acabar amb una vintena.
I hem passat, i alguns ja fins i tot ja s'havien mort, però continuàvem fent fins que jo vaig dir prou,
perquè se m'estaven acabant l'esforç.
Com ara podeu comprendre que a mi em costa una mica d'expressar-me,
perquè és una de les dificultats que tinc per la meva edat d'expressar-me bé,
quan mai m'havia passat, que em costés expressar-me en públic.
Escolta, la memòria que tens, la facilitat de tragediar aquesta memòria en paraules,
encara que, degut a l'edat, com tu dius, hi ha un procés intermental que necessita temps.
Escolta, repeteixo, tots els oients, els que estem aquí a l'estudi,
i segur que els que no escoltin el programa, quan se'ls explica aquesta història,
voldran arribar a ser un Ramon Morales amb 98 anys.
Mira, ara, aprofitant la teva presència,
ja estava preparant l'entrevista amb tu,
i em va venir a la memòria la figura,
no t'enfadis amb mi, que no es refereix en absolut a tu,
la figura del Goliart.
El Goliart, que era aquella persona que havia deixat de ser monjo,
que es dedicava a cantar i recitar poemes Sant Llatí.
És curiós perquè el Goliart era una persona culta,
dotat d'una formació humanística,
que l'havia pres al convent
i que posseia la tècnica musical i l'essència de la modulació.
Van formar, per mi, la primera contracultura del seu temps.
És a dir, la cultura underground,
avant la letra, que diuen els francesos,
del seu temps, tant pel que refereix a les seves creacions
com al lliure estil de vida.
Avui encara se'l recorda com un claritzi vagante,
que és el nom en què es distingeixen
aquests agents de la provocació de la cultura,
i ells foren els primers que independitzaren la música
de les funcions litúrgiques.
Aquí és on jo volia arribar.
És a dir, la figura del Goliart,
que és un ex-monjo
i que va tragedar la música
que abans escoltàvem,
que tu deies que no era la pura de Can Gregorià,
sense funcions litúrgiques.
I mira, com a exemple,
l'obra dels Goliarts es concreta principalment
amb uns gèneres de regust,
a la vegada erudit i popularista.
el seu màxim exponent és el Carmina Morana.
El Carmina Morana és el text dels Goliarts
i en el qual aquests són els protagonistes.
A Catalunya, a Catalunya.
La mostra de poesia Goliarda, en català,
és el Cançoner de Ripoll.
El Cançoner de Ripoll, que data del segle XII.
Bé, tu no és un Goliart, eh?
Ara que siguis un ex-monjo.
Ramon, la pregunta que abans li feia a la Rosa Maria,
i ara te l'ha trejat a tu,
com veus avui la salut musical d'aquest tipus de música,
música cantada,
més de 1.400 anys d'història?
Com veus avui el Can Gregorià?
I mira que hem fet moltes referències
entre el que era litúrgic,
el que no era pur,
avui, segle XXI, 2022.
Ho veig difícil.
Difícil que pugui...
Només sortir de tant en algun beneit
que vulgui restablir-ho
o recuperar-ho i fer un grupet i cantar,
però en si no és del nostre...
A veure, primer que és amb llatí,
i això ja és molt important,
i són unes melodies molt interessants,
però no del gust de la gent,
ni segons els cànons de la música actual.
Per mi, la gran diferència entre cometes,
jo miro les coses amb un coneixement mínim musical
i del Can Gregorià,
però alguna cosa deu tenir,
repeteixo el que et deia abans,
una música que després de 1.400 anys,
evolucionada o no evolucionada,
es manté.
Llavors, per exemple,
t'hi hem parlat i hem posat la música
de dues referències
d'aquest Can Gregorià.
Havien modificat,
com han sigut l'Enrico di Capitani a l'Italià
i a l'Anglès a l'Aigua del Sort,
que estan ahir,
i els continuen sentint,
i els continuen gravant discos,
i continuen fent actuacions.
Mira, ara escoltarem,
per finalitzar,
i en un piparata més,
una peça musical
i després la comencem.
a l'Aigua del Sort.
i després la comencem.
A l'Aigua del Sort.
A l'Aigua del Sort.
A l'Aigua del Sort.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Aquesta composició es diu Agnus Dei i està posada a la lletra damunt d'una partitura d'un compositor americà, Samuel Barber,
un gran compositor de referència a la música de cambra i orquestral.
Aquest senyor, el Samuel Barber, està considerat com un dels genis de la música clàssica del segle XX.
Li van posar, li va agradar tant aquesta cançó que el Flemish Radio Choir, el cor de la música flamenca,
li va posar la lletra per, d'alguna manera, ensenyar com es pot, sense ser música litúrgica,
traslladar la música clàssica a una cantata com a referència del que era el cant Gregoriano.
Ja veus la quantitat, el que jo et deia de la salut musical, la quantitat de variacions entre cometes o interpretacions
que pot arribar a donar això que es coneix com a cant Gregoriano.
Sí, sí, es pot dir que hi ha alguna cosa que és, no diré còpia, sinó que és inspirat en peces de cant Gregoriano,
però no és Gregoriano, sí, perquè a part que el Gregoriano sempre l'interessant és que és sobre un text sagrat.
Sí, clar, aquell no és veritat.
I el text és el de menys, però és molt bonic, és molt bonic.
Mira, la peça en si es diu Adagio for strings, és a dir, Adagio per cordes, no?
I la va escriure perquè ell era molt amic d'Arturo Toscanini, una referència, no?
I li va dir que aquesta peça era fantàstica i que, a més, tindria que valorar-se més si algun dia la cantessin.
I d'aquí va...
Doncs aquest compositor que es diu Samuel Barber, americà, que va néixer el 1910 i va morir el 1981,
tenia com a parella un altre gran intèrpret, i vam compartir la vida junts,
que era Jean-Carlo Menotti, i que van escriure llibrets d'òpera plegats.
i era contemporani d'un altre gran compositor, que tampoc s'ha elaborat, però tampoc tan americà,
que era Leonard Bernstein.
Oh, there you go.
Oh, there you go.
Avui, avui, avui, tota la segona part del programa la tindrà el Joan,
perquè, malauradament, el nostre narrador d'Històries de Barcelona, el Josep Pepellades,
està malalt, amb una grip amb forta tos, i no es trobava bé,
i l'està, suposo, posant-se en forma i l'està incubant, que es diu, a la Garrotxa.
Des d'aquí, Josep, t'enviem una forta abraçada, et trobem a faltar, i recupera't ràpid.
Aviam si al proper programa pots estar amb nosaltres.
Joan, avui, no et caixaràs de temps, tot teu.
Era el segle XIX, el seu nom, Joan Serra,
mandolet per vocació.
El seu mot a la pera,
t'agradava l'açà ben fresca i ben nova,
per ferides brullant i embrotent.
La roba se sentien cridant...
Benvinguts, soients.
Em fa molta gràcia presentar la part d'avui del programa
amb aquesta cançó tan històrica,
que la primera placa del llac és preciosa,
el bandolet.
I per què?
Bueno, perquè parlarem avui de llocs interessants al nostre país,
i no hi ha dubte que Catalunya és terra de bandolets,
és terra de maquis,
és terra de bruixes,
és terra d'aracs.
Si us sembla,
continuem buscant llocs propers,
estimulants, misteriosos,
plens de llegendes, imaginatius.
En parlarem de 3 o 4.
Coneixeu Peguera?
Avui dia és una petita vall
que descansa a una alçada de 1.700 metres,
esquitxada per un grapat de cases disperses,
i esmicolades pels anys.
Però havia estat un poble
i encara es poden seguir els marges
dels vells camins d'aquest esbropet.
Pertenyent al municipi de Figus,
Peguera forma part de la ruta del Camí dels Bons Homes,
més exactament del tram que va de Caraut a Gosol.
A prop trobarem les ruïnes de la colònia minera de Sant Cornevi,
d'extraordinària importància econòmica en el moment de la seva història.
Els comptes de Figus, propietaris de la demarcació,
van fer obrir tres mines per extreure en carbó
i van instal·lar un conjunt de serveis
que provocaren un gran increment de la població.
Però, per desgràcia, es va deixar d'invertir
i el 1968 van marxar als seus darrers habitants.
Peguera és, entre els pobles abandonats de Catalunya,
un dels pocs que encara conserva les seves festes.
Cada 28 d'abril,
antics veïns i llorsdescendents s'hi reuneixen.
I ja de tot.
Ballni, jocs, rifes, dinars de germanor
i fins i tot la presència d'un pregoner.
Ja va néixer en Ramon Vila Capdevila,
àvia Escaracremada,
van durer,
coneixedor profund d'aquests cindrets
que li permetia viure una clandestinitat
i provocar contínu sabotatges a la dictadora en Franco.
Mor el 1963 amb una emboscada preparada per la Guàrdia Civil,
però el seu fantasma solitari
encara ronda per les crestes del roc de Peguera.
Josep Pla va batejar una part del Baix Empordà
com l'Empordanet.
I allà trobarem el Castell Palau de Bulpallac,
del segle XIV.
Durant la propietat de la família Serriera
i en temps d'en Miquel,
un dels principals habitants del castell,
aquest arriba al seu màxim esplendor
i també al seu màxim horror.
Es diu d'aquests personatges que va cometre assassinats
i amb molts recons trobarem una inscripció en llatí
que s'atribueix al mateix Miquel.
Ego sum ki pecavi.
Jo sóc qui va pecar.
La tradició diu que en Serriera
va matar la seva mujer violant
per sospitar d'una infidelitat amb el seu veí,
el senyor de Croïlles.
La va enterrar a prop de la Torre del Castell
i després va ser excomunicat.
No va sortir mai més de casa seva,
acabant vell i boig amb la mania d'agratar per tot arreu.
I ja de pas arribem-nos a Paratellada,
el conjunt mariaval fortificat més important de Vampurba.
No us defraudarà.
A Catalunya tenim una sodoma i la morra.
Només que va acostar-se a les restes
d'abantic poble medieval de Montclús,
a la Noguera,
a prop del monestir de les Avellanes.
Un poble insòbit,
on d'au d'unes escarpades
a gruies carcàries,
es va assentar un castell,
una església romànica
i una població fragmentada en tres nuclis.
Les diferents sengleres quedaven unides
mitjançant passareles mòbils de troncs,
que es podien retirar en cas d'atacs.
Segons la tradició,
Montclús va extinguir-se de manera semblant
a com va succeir a la Sodoma bíblica.
Els habitants eren uns pecadors impenitents
i per això Déu va infringir-vos un càstig severíssim,
provocant un intens moviment de terra
que comportava esfondrament i la mort del poble.
Ah, però també hi havia el Bot de Torn,
una devota velleta
que en aquell moment es trobava plegant a la església.
Per aquest motiu,
l'únic edifici que va arrestar dret
i encara hi arresta
fou la petita ermita de Sant Urbà,
del segle XI.
El terratrèmol es va produir
el 3 de març del 1373.
El que no sabem era
la mena de pecats
dels que s'acusava els Montclús.
Al Baix Camp
també tenim el nostre poble fantasma.
Es tracta de la Musara,
abandonat el 1959.
Allò que resta de l'antic poblet
es concentra a l'església de Sant Salvador,
que aguanta amb el seu malmès campanar
juntament amb la bassa
dicta de les granotes
i una dotzena de cases enronades.
La Musara és un racó
per amants del paranormal,
sempre intervoïda
per una boira molt espesa.
La mala fama
l'hi ve a dilluny
i una antiga cançó
ens ho enverteix.
Mare,
si marit em dau,
no m'aldeu de la Musara,
que la boira sempre hi jau
i la terra no m'agrada.
Encara que el seu despoblament
es va produir
pel fenomen
de la migració
de la pagesia
cap a les ciutats,
amb el temps,
la Musara
s'ha anat guanyant
la fama
de poble maleït.
Desaparicions,
sorolls estranys,
anomalies magnètiques,
espectres rodant
entre les ruïnes,
psicofonies
que posen els peus
de punta,
presències
ectoplasmàtiques,
inclús una porta
dimensional
que mitjançant
una determinada pedra
ens transportaria
a una dimensió paral·lela,
cosa que explicaria
les desaparicions.
Vaja,
un lloc que hi ha
per anar a passar-hi la nit.
Però,
amb compte
que això és història,
el cementiri caralí
que contenia
les restes
del guerriller
als Cercós
va ser profanat
pels seus enemics
liberals.
Ànimes vagant.
Mentre que el 1968
a Occident
tothom s'apuntava
a la revolució
del maig francès,
a l'Espanya franquista
ens dedicàvem
a parlar d'ovnis.
I és a Tivissa
on un pagès
de Ventor
va veure
un suposat aterratge,
seqüenciat
per gent abduïda,
bases extraterrestres,
rellotges que s'aturaven,
estranyes boires,
coves dimensionades,
tot d'agudament esbombat
per les revistes
expressament
de l'època.
Però Tivissa
té dos monuments
perfectament associats
al món paranormal
que ha donat
que ha donat certa fam
a aquesta població.
L'església de Sant Jaume
epicentre
de llums
interestelars
durant
algunes dits
de l'estiu
i temple
que s'amaga
un altre
a l'interior.
O sigui,
hi havia una església antiga
i a sobre
es va fer aquest temple.
Lloc de reunió
també
de gent
que busca
aquest tipus
de fenòmens paranormals.
I
l'ermita
de Sant Blai
que es diu
que es veu afectada
per estranys efectes
lluminosos.
Ara bé,
Tivissa
el més important
és el jesiment
ibèric
de Castellà de Banyoles
del segle
sisè
a anys de Crist.
Aquest sí
que realment
és història
i aquest sí
que realment
val la pena.
Ja veieu
que podem trobar
visitar
gaudir
experimentar
tocar
xabar
sense pràcticament
moure'ns de casa.
Gràcies.
I
hem parlat abans
de l'ensenyament
i del que
Rosa Maria
creia que podria ser
el futur
de l'ensenyament
a Catalunya.
Bé,
jo ho he apuntat
simplement perquè va passar ahir
i és un tema
que no m'agradaria tocar massa
perquè no ho conec
amb profunditat
i em declaro
doncs
bastant
eh
poc conèixer
del tema.
Com recordeu
els que
ho veu sentir
ja he llegit
els diaris
d'avui
ahir
va firmar
un pacte
unitari
sobre
el català
a l'escola.
Difícil d'entendre
en aquests moments
la banda
de la meva ignorància.
Potser a poc a poc
ho anem entenent
i anem parlant d'ell.
Què serà?
La salvació
o la defunció
de la nostra llengua?
Jo aposto
per la segona
i serà
per culpa
de tots.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Canviem de tema.
Ja fa
tres o quatre dies
vaig estar parlant
del Vaticà
de les històries
íntimes
i últimes
del Vaticà.
Bé
del Vaticà
podríem parlar
anys i anys
i podríem remuntar-nos
a molt lluny.
Els dos programes
que hem dedicat
a la Santa Ceu
han sigut
del Vaticà
moderne
el Vaticà
que coneixem.
I avui
m'agradaria ja
tancar
aquesta sèrie
de programes
amb una altra cosa
que molt recient
que coneixem
però que potser
no coneixem profundament.
I jo dono les gràcies
a la gent
que ha escrit
allà dins
i que ens ha fet
arribar coses
que tenint en compte
que la Santa Ceu
és un estat
en què surt
molt poca informació
és sempre brevet.
Centrem-nos avui
en el pontificat
de Joan Pau II.
és una aberració
que en tinguem
un papa
no itabellà
al Vaticà
deien els membres
de la cúria
més conservadors
que no en tenien
una església
fora del control
dels italiens.
Julio Andreati
amic personal
de tots els papes
i íntim
també
de mig col·legi
de cardenals
un personatge
que podríem definir
com una mena
de purpurat vaic
va comentar
gent molt il·lustrada
no només cardenals
van saber triar
entre una insulsa
amanida italiana
i un gootka
un braó
de porc polonès.
L'objectiu estava clar
acabar
amb el comunisme.
L'ascença
del pontificat
del papa polonès
Karol Boitiwa
el 16 d'octubre
del 1978
obre una etapa
de l'església
amb una gran presència
mediàtica
d'un papa jove
esportista
i viatger.
Dóna també
el tren de sortida
a un llarg període
d'impregnant
de conservadorisme
en consonància
amb els vides
del moment
Ronald Reagan
o Margaret Thatcher.
Els poders religiosos
econòmics i polítics
buscaven
una figura dient
per liquidar
comunistes
de l'Europa de l'Est
capaç de transformar
un món
dividit en dos blocs.
El seu objectiu
era trobar
un líder religiós
que pogués fer
retrocedir
i aniquilar
també les forces
d'esquerra
llatinoamericanes
que, com a seva teologia
de belliberament,
posaven dificultats
en les dictadures
de caràcter
ultradedat.
I ho tenien a prop.
Boitiu
provenia
de Polònia,
l'únic país
amb una població
majoritàriament
catòlica,
gairebé un 98%
en aquells moments,
dels que formaven
part del Pacte
de Varsovia.
El pacte secret
per destruir
el comunisme,
anomenat
Santa Aliança,
entre Reagan
i Joan Pau II,
es va firmar
a la Biblioteca
Vaticana
el 7 de juny
del 1982.
Un personatge
molt fosc,
Pio Baki,
l'exnunci
de la Santa Cella
a l'Argentina,
amic i protector
de la Junta Militar
va redactar el protocol,
on quedava molt clar
que el pacte
per propiciar
la destrucció
del socialisme
al Con Sud
passava
per la benedicció
vaticana
de les sagnants
dictadures
de Pinochet
a Xile
i de la Junta Militar
a l'Argentina.
L'acord
també incluïa
ajut
amb assessorament,
diners i armes
als antisendinistes
de la Contra Nicaragua
i a condemnar
i a eliminar
físicament
si cabia
els principals
sacerdots
defensors
de la teoria
de l'alliberament.
Però per arricar
el comunisme
a l'Europa de l'Est
l'aliança
Guasinto
en Vaticà
passava
per povenir.
Es va acordar
incloure
en el document
sumes
esparva
de 500 milions
de dòlars
de l'època
per ajudar
a l'exvalesa
al líder
del sindicat
Solidaritat,
amic personal
de John Pau I
i principal opositor
al règim comunista
povenès
del general
Jeruzelski.
Reagan
i Boitiu
compartien
la mateixa obsessió
contra
l'imperi
del mal.
L'història
ja la coneixem.
Com a anècdota,
els diners
i l'ajut
entre els Estats
Units
i el Vaticà
van arribar
a extrems
força ridículs.
Durant tres mesos
es va rebre
a les dresanes
de tanks
setmana
darrere setmana
unes
60
fotocopiadores.
Al final
els polonesos
ja no sabien
què fer-ne
i van muntar
una botiga.
va ser
a arribar
president
de la República
de Polònia
Premi Unòbil
de la Pau
i reconeixement
internacional
quan era
un home
de poques llums.
Ell va dir
que el vostre papa
Joan Pau II
i jo
necessitàvem
ajut
per derrotar
els criminals
comunistes.
Reagan
va ser un bon noi.
Ens queda
una altra part
de Joan Pau II
i la seva
connotació
amb màfies
que en parlarem
un altre dia.
Moltes gràcies.
Rosa Maria
Ramon
moltes gràcies.
Haver compartit
amb vosaltres
un altre programa
del Benvinguts
és un luxe.
Tinc la sensació
de qui he fet
el ridícul
però bé.
Escolta,
aquesta sensació...
Sí,
és que avui
no soc bé.
Tu sempre estàs bé.
Ben trobats,
oients.
Ens retrobarem
en el proper programa.
Adéu-siau.
Ràdio Tosbert
98.1
Radio Tosbert
98.1
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit