Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Diuen que la cultura i la credibilitat d'un país ve donada per la cultura i credibilitat dels seus mitjans de comunicació.
Uf, no, no, no, és millor no fer-nos mala sang.
Doncs si la cultura i credibilitat d'un programa de ràdio ve donada pels seus convidats, entrevistats i comentaris expressats amb educació i bon estil,
tornem a tenir avui un bon exemple que ens dona cultura i credibilitat a aquest programa radiofònic.
Estem fent el programa 51 dels benvinguts, benvolguts i bentrobats.
I com és primer divendres de més, significa comptar amb la presència en els estudis de Ràdio Esver d'en Josep, Hilario i Font.
Benvingut. Com estàs?
Bé, encostipat. Però bé, farem el que puguem.
Em confessava, quan l'he vist aquest matí, diu, realment estic molt afònic i si no arriba a ser pel compromís que hem agafat amb els ullens,
doncs possiblement hauria declinat el venir.
T'agraïm moltíssim que en aquest estat, entre cometes, que no és veritat perquè no és cap estat penós,
sinó amb aquest estat d'afonia, segons tu, hagis pogut venir.
Sí, efectivament, home, ganes de venir, entenia, això és evident,
però realment hi ha hagut uns dies aquesta setmana que he estat a punt de trucar-te i dir-te
busca un altre que aguanti, perquè avui no estic per això.
Però bé, farem el que podem.
Segur que sortirà la meravella, a més, el que t'han dit, hem de complir amb els nou primers divendres de més,
sinó, no anirem al salt, eh? Sense tenir els nous primers divendres de més el Josep Hilario,
aquí la glòria no la tindran guanyada.
Segurament, ni així la tindràs guanyada.
Sí, però bé, per acabar l'anedotari aquest, benvolguts, ullens, el senyor Hilario no es deu trobar bé
perquè fa una setmana que no fuma un puro.
I si no fuma un puro, ell mateix diu, és perquè no té ganes.
I si no té ganes, és perquè no està al 100%.
Bé, deixant una part anècdotes personals,
Josep, en l'últim programa de fa un mes, el del passat 4 de març,
ens vam quedar en els començaments de la revista Interviu que t'ho havies fundat.
Explica'ns curiositats, des dels articulistes fins als nus,
des dels escàndols fins als lectors.
Tu mateix, tens una hora i escaig, perquè avui tenim un col·laborador menys,
perquè tu amb l'afonia i l'altre amb una grip intestinal,
aquest no ha pogut venir, que és el Joan,
però tu amb l'afonia tens una hora i quart per parlar del que vulguis.
I ens centrem avui en el tema que t'he exposat de l'interviu.
Tu mateix.
Bé, evidentment l'interviu potser és un punt bastant o molt important
dintre de la meva carrera professional.
Veníem d'un producte que, a nivell intel·lectual o a nivell elitista,
ha sigut important, com és el Por Favor, entre els anys 70 i 75,
anys amb els que va estar a les meves mans, per dir-ho així,
i ens trobem...
No t'escaparàs.
No, d'acord, però bueno, i ens trobem, ho dic perquè deixar la cronologia clara,
o sigui, l'interviu és posterior.
Sí, i el Por Favor és des del 1974 al 1978.
Exacte.
Però bueno, però en realitat,
jo hi estic des de la seva creació
fins al moment en què passa a mans de la...
de la senyora Nadal
i, posteriorment, a mans de Planeta.
Però realment, el tema d'interviu comença precisament una mica,
comença en certa manera en funció de la sortida meva d'interviu.
De Por Favor.
Jo llavors vaig passar l'any 75,
curiosament, és l'única època de la meva vida que he viscut a Madrid.
No tot l'any, però part d'aquest any.
I al final d'any
coincideix, evidentment,
amb un canvi molt important dintre de la història d'Espanya,
com és la mort de Franco.
Clar, quan a mi em truquen
una persona de la qual si pràcticament no tinc cap coneixement,
que és l'Antonio Ascensio.
I em demana tenir una reunió a Barcelona
per parlar d'alguna idea o d'un producte o d'una possible societat.
En principi em sorprèn,
perquè no coneixo el personatge,
però, bueno,
tampoc tinc massa ganes de seguir a Madrid.
M'agrada la idea de tornar a Barcelona.
I a principis d'any 76, al gener,
és quan tenim la primera reunió amb l'Antonio Ascensio.
Jo crec que aquesta anècdota ja te l'hi ha explicada.
No, torna a l'explicar.
Del personatge.
Sí, sí, sí.
Les cadenes d'or penjant,
els no m'hi olvides...
Sí, bueno, efectivament.
Vull dir, personatge sorprenent,
és sorprenent,
però és una mica veure,
de cop et trobo davant d'una persona,
que si la tinc a comparar amb algú,
la tinc a comparar amb el Travolta
i amb el Toni Madero...
Sí, però cada cosa el subpun.
Però l'Antonio Ascensio deixa quantitat de coses,
perquè el 89 funda Antena 3,
la primera emissora privada de televisió,
i que havia fundat el periòdic,
però va ser un dels que estava amb tu
per crear l'interviu.
O sigui que l'Antonio també té una història.
L'Antonio té una història,
i l'Antonio té una història
amb alguns aspectes molt més important
que la que et pugui explicar jo ara,
però realment una cosa és l'Antonio Ascensio,
de gener del 76,
i l'altra cosa és l'Antonio Ascensio,
dels anys 80 o 90.
Sí, sí, sí.
Això, mira,
això hi ha una manera molt fàcil d'explicar-la.
I la va sintetitzar
el Manuel Guax Montalban
en una entrevista
amb la que, per fer referència
a com és l'Antonio,
utilitza una frase meva,
que és que
apren molt de pressa.
I, efectivament, aquest és el cas.
El cas de l'Antonio, per mi,
el que a mi vaig apreciar,
i fins a l'últim temps
sempre me l'hi ha apreciat,
vull dir, no és una persona
que per mi hagi hagut un problema.
Hem tingut desacords,
hem estat junts,
hem deixat d'estar junts,
però per mi no ha sigut mai
ni el dolent de la pel·lícula,
ni la persona que m'hagi fet una jugada.
quan una parla
en el món dels negocis
o en el món
aquest semi-intel·lectual
que pot ser la premsa,
parla d'una jugada.
Costa a vegades
d'entendre
el que és
i el que no és.
Jo crec, personalment,
que l'Antonio,
en un moment donat,
va veure que tenia un camí obert,
que jo li havia
l'havíem obert aquest camí,
va saber que, com et dic,
era capaç d'aprendre
i de fer
seves moltes idees
i de desenvolupar-les,
que això a vegades
és més important
que la pròpia idea, no?
I per un altre costat,
va tenir,
com sempre passa,
al seu entorn,
les persones
que li van fer
de botar fumero.
i això
és molt difícil
no caure
en aquesta trampa.
El que passa
que, en certa manera,
a la llarga,
a la llarga dels anys
que, directe o indirectament,
jo he anat convivint
amb la figura
de l'Antonio Asensio,
primer com a soci,
segon com a competidor
i, en un tercer lloc,
com a persona distant,
perquè ja no era
el meu món,
el que ell trepitjava,
el que sí que puc dir
és que va arribar
a un punt
que també
va aprendre,
no solament
a ser editor,
sinó que va aprendre
a
desprendre's
de les persones
que ja no necessitava.
Important.
I això és molt hàbil.
Al final,
a l'Antonio
el va traicionar
l'assalt.
Sí.
O sigui,
sempre havíem dit
per moltes raons,
la paraula
que definia
l'Antonio
és que havia
que tenia
una flor al cul
i realment
la tenia
amb el tema
dels negocis,
el tema
de la vida professional,
perquè en un moment
determinat,
per exemple,
jo recordo
un editor
molt important
de Barcelona
comentar amb mi
i dir,
bueno,
però què passa
si això no funciona,
si això se li en va
a passeig,
què passarà?
Jo dic,
mira,
el més que pot passar
amb l'Antonio
és que torni
a viure
a la Meridiana.
i això vol dir
que és una persona
que ha pujat
des d'un punt
de partida
sense cap,
sense voler
donar-hi cap valoració,
però d'un punt
de partida
realment,
teòricament baix,
per dir-ho així,
i ha pujat
i ha pujat al cel
o ha pujat als núvols
o el que vulguis dir-li,
però que
el més que li pot passar
és això,
perquè
el diner
que et donen
els bancs
és molt valent
i el diner
que et treus
de la butxaca
és molt covard.
Bona,
aquesta frase,
m'ho apunta.
Te l'apuntes?
Sí, sí.
Bé, això,
tornem al principi
del que estàvem dient,
com coneixo jo l'Antonio,
bé,
doncs el coneixo
i he explicat,
ja t'ho vaig explicar,
l'aspecte que tenia
era com,
el que t'he dit,
veure com el...
amb el Joan Travolta,
no?
Amb el tipus de pantalons,
el tipus de sabates,
el tipus de
no me olvides,
el tipus de
una cadena al coll
i la forma de vestir,
inclús,
per definició,
el tipus de cotxe
que en aquell moment tenia.
Tot això té la seva gràcia
perquè també
a la llarg d'aquesta carrera
que estem comentant
en paral·lel,
jo he vist
com s'ha anat transformant
i no sols havia après
a nivell,
per on diguem,
a presentitar,
sinó que
havia millorat
la seva,
la seva,
no diguem
el seu aspecte,
no,
s'havia acostumat
més a...
S'havia polit.
S'havia polit,
per dir-ho així.
La qual,
de veritat,
que
en un aspecte
també era un encert
i una sort,
però com a
el que en el seu moment
va ser per mi,
que era
l'actor ideal
d'interviu
va deixar de ser-ho.
I això per mi
va ser una de les coses
que va deixar
l'interviu
en una espècie
de...
Com t'ho explicaré?
Jo crec que va deixar
l'interviu
en una espècie
de limbo.
Ara diríem
amb la nube.
Ara diria
que s'estava
amb la nube.
Perquè
va deixar de ser
important
per una sèrie
de continguts
i va passar
ser important
només
per quina dona
més important
despullava
amb cada número.
Sí, però,
aviam, Josep,
primer,
l'Antonio
té molt mèrit
de ser humil,
haver pujat al cel
i assimilar-ho.
I assimilar-ho
per mi
només és una cosa,
saber de qui et pots
rodejar
i, el més important,
de qui t'entens
que saber-ne anar.
És el que tu,
d'alguna manera,
ho explicaves, no?
Com tu em vas dir,
la salut,
ell que sempre
tenia la flor al cul,
la salut
el va trair
massa jove
i no era
precisament
una persona
que jo sabia
d'accessos.
No era una persona
que anava
tot el dia
xutada,
no ho sé,
això ho sabrà de tu,
però no era
una persona
coneguda
per les seves,
pels seus
accessos.
No, no, no,
evidentment,
escolta,
com dius tu,
la salut
la salut el va trair,
el va trair
primer amb una
afecció
de garganta
que va anar
a Montpellier,
jo sé,
però pensa que
jo ho sé
a distància,
o sigui,
que no vaig
no vaig viure amb ell,
no,
és al revés,
ell va viure
més,
més ell va viure
amb mi,
els meus colis nefrítics
que jo
la seva malaltia,
per dir-ho d'alguna manera,
perquè
en una certa època
que jo
vaig triure
en una època
que tenia
un colis nefrític
cada any,
que semblava
que era quasi
la cosa normal,
l'Antonio
m'havia posat
d'injeccions
de...
de Voltaren
o de Nolotil.
No,
de Buscapina.
No,
Buscapina.
Al despatx
per seguir treballant
o per seguir parlant
el que estàvem parlant.
Bé,
això és anecdòtic
totalment,
però hi ha una cosa
que et vull comentar,
l'evolució
de l'Antonio
vista a distància,
que ho repeteixo.
Hi ha una sèrie de coses
que les va saber assumir
i altres que,
a la meva opinió,
se li van...
Anar de les mans.
Anar de les mans.
Parlem com a persona,
no parlo ara com a editor.
Com a editor
va tenir...
va saber crear
un cèpid de productes,
mantenir-los,
se la va jugar,
es va aguantar,
va aconseguir
que triomfessin
i el que a la llarga
i al final
no podies saber
era capaç
de tancar-lo
sense cap problema.
O sigui,
amb tots els problemes
del món,
però sense cap problema
per dir-ho així.
Tot això és cert,
però
també
et diré
que
de certes persones
vas saber
despendre's,
d'altres
vas saber
aprofitar-se
i altres
se van aprofitar d'ell.
i això és normal
perquè això
és uns
vasos
comunicants
i a més
unes estratègies
del poder.
És
molt...
tens un punt
de partida
en aquest aspecte.
Quan interviu
comença a tenir èxit
i comença a ser
coneguda
i la seva
repercussió
al mercat
és
tangible,
és tan visible,
els dos partits
que en aquell moment
governen Espanya
tracten de saber
a qui punyeta som.
Vull dir,
ho intenten
per un costat,
ho intenta
el Partit Socialista
a través del
Pablo...
no m'ho es diu...
no, no, no, no era el
Pablo Iglesias.
No, no era el Pablo Iglesias,
no, home, no,
això per descomptat.
No, és el
el que havia sigut
a Sorrent
la persona
que
més o menys
estava
de qüestió
si era,
si sortiria
secretari
dels socialistes.
i ja ens sortirà.
No, home,
en aquella època
era el Felipe González
i el Guerra.
No, però
quan a Sorrent
el que surt guanyador
és el Felipe González
i el Guerra
contra el Pablo...
Sí, ja ens sortirà.
Ja ens sortirà?
Sí, segur.
Segur.
A veure, segur.
Esperem que sí.
Ja, ja, ja.
Bueno,
doncs vull dir-te
en aquell moment
precisament
el Partit Socialista
tracta de
relacionar-se
amb interviu
a través de
a través
de la persona
que estem parlant
que no estem parlant
perquè no ens surt el nom.
Bueno, el Pablo
ja està, ja...
Ara ho buscarem,
ara ho buscarem.
El del Congrés
de Sorrent
la competència
que eren
les dues
candidatures
que es presentaven
per secretaria general
del Partit Socialista
obrero espanyol
que d'hauria de ser
allò
d'hauria de ser
el 76...
El 72...
El 73...
Una cosa, sí, sí.
Bueno, però
per l'altre costat
qui tracta
en aquest sentit
de la Partit Socialista
doncs
diguem
la persona
i l'interlocutor
en aquest cas
jo tinc un dinar
amb ell a Madrid
i tracta de saber
qui som
això és el que es veu
clarament
i per l'altre costat
del partit
en aquell moment
UCD
el que trata
és a través
d'Abril
del ministre Abril
d'acostar-se
a l'Antonio
però vull dir
que hi ha un moment
que intenten
saber
qui és Interviu
o qui som
els d'Interviu
realment
realment
per sort
ni a l'Antonio
i jo
eren persones
que ens interessés
la política
i en fin
jo
evidentment
no ho era
i l'Antonio
em va demostrar
que tampoc
perquè no va caure
en aquesta trampa
va acceptar
aquestes relacions
unes
les va utilitzar
d'altres
se li van
se'l van aprofitar
i a veritat
hi ha dos o tres
almenys
del temps
que vam estar junts
hi ha dos o tres
però
curiosament
si no recordo malament
i significativament
teníeu articulistes
com el Manuel
Bàzquez Montalbán
com l'Antonio
Alvarez Solís
que aquests sí que
eren manifestament
però un partit polític
però
una ideologia política
sí
evidentment
el que passa és
clar
a veure
pel moment
el moment de la transició
i el moment que neix interviu
per lògica
es produeix un fet
que pràcticament
la redacció d'interviu
majoritària
ven és d'esquerres
sí
però això té una lògica
perquè en aquests moments
l'esquerra no havia pogut sortir
tenia que sortir
pel costat
surt per interviu
i per lògica
el país està més propens
a escoltar
què vol
què diu l'esquerra
que no l'han deixat parlar
fins ara
que el que diu la dreta
que ja
saben el que diu
o pensen que seguirà
dient
el mateix que deia
potser
en part
és una de les sorts
o dels èxics
d'interviu
el tenia aquest tipus
de redacció
però també et puc dir-te
que dintre d'aquesta redacció
a mi em va tocar
en alguns moments
assumir un paper
de compensador
de procurar
que no solament
es publiqueixin
les coses
que
que donaven
diguem
bombo
o donaven importància
a l'esquerra
sinó també
de les coses
que la dreta
potser havia fet bé
o de les coses
que l'esquerra
havia fet malament
o sigui
aquell estere del poli bueno
o el poli malo
exacte
però dintre d'aquest plantejament
era relativament fàcil
perquè
a partir de partida
el sé
però la dreta
no feia mai
res bé
i l'única cosa
que havíem d'aconseguir
és explicar
que algunes vegades
l'esquerra
les feia malament
aquesta és la manera
de compensar
no era compensar
dreta i esquerra
era compensar
l'esquerra bona
i l'esquerra
menys bona
o més dolenta
i això sí que ho va aconseguir
durant un temps
o almenys
i l'Antonio
això ho va saber
i a continu
perquè
no va tenir
tampoc
jo no li vaig notar mai
un interès
realment
polític
de fer un salt
com han fet
altres personatges
ara escoltant-te
en tu
m'ha vingut
com a referència
un altre editor
i abans de continuar
m'interviu
que d'alguna manera
era competència
per algunes coses
però sí que ha sigut
igual que l'Antonio
Asensio
i tu
referència
en el món editorial
que era
l'ara
quines grans
diferències
o analogismes
hi havia
entre l'ara
i l'Asensio
o el grup Z
i el grup Planeta
de ser la part
de com feia llibres
especialitzat
però
la mentalitat
tu deies
la part humil
que té molt mèrit
de l'Antonio
haver pujat
però l'altre no
l'altre ja venia
de bona cuna
l'ara
l'ara
l'ara
parlo del José Manuel
el fill
no del pare
parles del pare
estem igual com l'Antonio
per això t'ho dit
per això he fet
per això t'ho he dit
això mateix
per això t'ho he dit
jo del pare
pensa una cosa
jo del pare
l'ara
recordo
era el ballari
de la dreta
de la Célia Gámez
que això recordo
que ell ho explicava
Joan Albrecht
ho ha explicat això
però jo tampoc he explicat
una altra cosa
d'un altre aspecte
jo he vist el l'ara
pare
venir al despatx
del Francesc Bruguera
a demanar una lletra
de favor
vol dir que
escoltar
que les ajudes
en totes les partes
són les ajudes
i a mi em sembla molt bé
que s'ajudessin
per dir-ho d'alguna manera
això és una altra qüestió
i realment
el l'ara
pare
vol dir creix
que
mira
si tu vols dir
per exemple
que l'Antonio
neix
d'una idea meva
doncs podria ser
diguem
que estem acertats
que després
que vés ell
desenvolupar
i pogués treure el profit
que jo no em vaig plantejar mai
però també et diria
que el l'ara
va tenir la sort
que va editar
Los Cipreses
creen en Dios
del Gironella
i va tenir la sort
del Lombardero
que li va muntar
la xarxa
de venda
porta a porta
clar
si tu tens
aquests dos elements
saps aprofitar-los
i saps
agafar-los
als temes
doncs
la versió
l'ara
pare
és la versió
Antonio Asensio
20 anys
o 20 anys
al revés
clar
José Manuel Lara
fill
és una altra història
com dius tu
ja neix
com a resultat
però a sobre
hi ha un aspecte
diferent
que el José Manuel
Lara
per mi
no ha sigut mai
un gran editor
molt intel·ligent
això sí
un moment
el que sí
puc dir-te
que
mira
jo
això
no sé si heu comentat
alguna vegada
però t'explicaré
una cosa molt senzilla
a la llar de tot
aquesta
de la meva vida
professional
jo he sigut
soci d'en Bruguera
soci
lògicament
de l'essència
soci
de l'ara
soci
del bigot
del godó
soci
de l'Armando
de Armas
o sigui
són una sèrie
de personatges
d'editors
de referència
i d'èxit
cadascú
amb el seu camp
amb el seu moment
i amb el seu país
o amb la seva dimensió
però vull dir-te
una cosa
cada un
amb les seves virtuts
o amb la seva forma
de ser
sempre t'he dit
que per mi
l'editor
de tots aquells
que he conegut
amb més nas
d'editor
és el Javier Godó
que després
es cansi
dels productes
és una altra cosa
però realment
per mi
a nivell de nas
com diria
un enòleg
com en tindries
el millor enòleg
és el Javier Godó
en canvi
el millor negociador
és el José Manuel Lara
jo li he vist
negociar
al José Manuel Lara
coses que són
realment
sorprenents
increïbles
ell ha fet gran
el Grupo Planeta
sí
sí
insís
Pablo Castellano
sí
ei
ja ha sortit el nom
ha sortit el nom
Pablo Castellanos
que va ser el rival
del
del Felipe González
del Sorrent
és el que
però va seguir
dintre del partit
és el que contacta
a través del Lago
contacta
per tenir una reunió
i tenim un dinar a Madrid
que pensaves
que l'alemana ens guanyaria
que el senyor Alzheimer
podria amb nosaltres
doncs no
doncs no
aviam
estàvem
ja que no
estàvem a l'ara
que aquí
benvolguts
i ens tenim l'avantatge
de comptar
amb el Josep Hilario
que com ell ha dit
coneix
i ha participat
amb tota la referència
editores
amb llengua espanyola
que han hagut
en els últims 60 anys
no en aquest país
sinó
amb llengua espanyola
no en llengua espanyola
i jo dels que he conegut
personalment
el que l'únic que he conegut
personalment
ha sigut
el Nara
i per motius
d'activitats
no per motius
ni de treball
ni de
i sempre
m'ha semblat
jo recordo
una presentació seva
d'Economia
al Círculo Cuestre
que costaria
trobar
un catedràtic
o un professor
o un
que sigui
tan didàctic
com va ser ell
exposant-lo
en aquella
manera
que tenia
de
molt educada
molt elegant
però molt directa
que entenies perfectament
el que volia dir
amb les frases
i les paraules apropiades
i torno a repetir
jo amb ell
no tinc res a veure
ni com a seguidor
del mateix equip de futbol
ni com de pensament
però
era una persona
que era admirable
per això et deia
i amb l'Antonio
que jo no havia tingut
el tracte
el coneixia
de dos o tres vegades
que me'n coincidia
amb algun event
però jo no vaig tingut
un tracte personal
com tu dius
molt diferent
una cosa
és el Lara
l'Antonio
ho has definit perfectament
el Lara
para 20 anys més jove
o 25 anys més jove
que s'ho esportaven
encara que l'Antonio
no havia ballat
al costat
de la Cine Gómez
no
però bueno
sí sí
però era Travolta
era jo Travolta
però no havia ballat
però bueno
em sembla que això
t'ho diré
fora de micròfon
després
recorda-m'ho
després de
si la vols dir
tu la diràs tu
però jo no la diré
el que vols
que em posin multes
i em denunciin
no no no
no és que sigui
però vos queda en peu
que com uns oients
aviam com
què m'explica el Josep
i de quina manera
ho podem exposar
públicament
és una mica
és una mica
de mala llet
per dir-lo així
bueno
escolta
bé
doncs
tornant a interviu
fer un repàs
perquè van a veure
els primers programes
que vas parlar
amb el Ruguera
després van passar
el de armes
ara estem
amb l'Essensio
hi ha hagut
el colateral
que el tenia presentat
o tenia preparat
per un altre programa
el colateral
però que ja ha sortit
amb el Lara
una mica la comparació
perquè
d'alguna manera
eren 4 anys
era més jove
el José Manuel
era més jove
que l'Antonio
però no sé què dir
sí
sí
perquè l'Antonio
va morir
no va arribar
als 60 anys
i l'Antonio
em sembla que ja fa
22 o 23 anys
que es va morir
el José Manuel
es va morir
farà
6 o 7 anys
a veure
tenia més o menys
la meva edat
jo crec
recordar
que l'Antonio
es mor
amb 52 anys
Òbvia
però això ho t'he dit
perquè jo tinc 10 anys
més que ell
sí
bueno
això no canvia
és un fet
doncs el José Manuel
més o menys
ara tindria
més o menys
la mateixa edat
i el José Manuel
em sembla que
ara tindria
tindria 78 anys
escolta
estem parlant
de 3 o 4 anys
de diferència
sí
no més
no és una generació
com estàvem parlant
de l'ara pare
i l'Antonio Asensio
entre l'Antonio Asensio
i l'ara fill
3 o 4 anys
José Manuel
l'ara
Javier Godó
i Antonio Asensio
són pràcticament
de la mateixa generació
el Javier
vols dir que no són
una mica més gans
el Javier
té 5 anys
menys que jo
és 79
ara tindrà 80
o 80
sí sí
més o menys
sí sí
una generació
la diferència
no són 4 o 5 anys
però no és cap generació
és el que hi ha
jo crec que
el podem tocar
bueno
és
és la mateixa manera
doncs que sí
el mandor d'armes
l'havies de posar
amb la generació
del Bruguera
i del
i et dic tot això
perquè
Antena 3
i tu ja no hi eres
però parlant
de
no sé
de
de
semejanzas
no?
de similituds
entre els editors
Antena 3
l'ara
entra dintre
d'un producte
fundat per l'Escensio
que entre cometes
era
la seva competència editora
no?
bueno
el que passa
és que jo
a veure
jo d'això
pràcticament
perdona
i l'avantguarda
i el teu amic
i el goto
com això
no m'ha preocupat massa
o no m'ha teoresat massa
pensa que des del primer moment
jo sé que l'Antonio
quan vam començar
vam començar a tenir
un cert èxit
i un cert renauta
n'igual
ell ja es va plantejar
el tenir un diari
primer
i el tenir
després una televisió
i el poder fer
la prova la tens
que en un moment donat
vam estar parlant
d'una empresa
que es diria
Televisió NSA
i que tindria
produiria sèries
i que inclús
s'havia plantejat
una sèrie
amb la Carmen Sevilla
o sigui
vull dir
sí però hi ha diferència
aquí sí que hi ha diferència
de temps
el 76
sortiu a l'interviu
i en TN3
es fonda el 89
és una certa diferència
el que vull dir-te
és que
això queda
parat
això queda parat
i en certa manera
algunes de les coses
que ell volia fer
no són tan apressurades
perquè les circumstàncies
no li permeten
ja
a veure tu pensa una cosa
si el 76
ell ja
pensa
en la possibilitat
de futur
d'un diari
i pensa
en una televisió
i pensa en una ràdio
i pensa en tot
en aquests mitjans
de comunicació
evidentment
va molt més lluny
d'on jo m'havia plantejat
d'anar
això està claríssim
perquè tu eres el creador
d'alguna manera
i era el posat en marxa
dels temes que tu pensaves
creaves
i ell els desenvolupava
però jo
no em vaig plantejar
un programa de ràdio
ni un programa de televisió
no em va dir
no em va dir
no
potser ja sí
hem arribat junts
també
però
és una de les fontes
que tinc
per properes
però és quan arribi a l'etapa
quan arribem a l'any 89
que al final
quasi són 14 anys
perquè Antena 3
les meves dades
es fonda
el 25 de desembre
el dia de Nadal
del 89
i vosaltres
havíeu sortit
a l'1 de gener
el 76
pràcticament
són 14 anys
però és que
també es pensa una cosa
que jo
estic al 76
estic fora
el 77
torno al 78
i quan torno al 78
hi ha el que em posen
sobre la taula
és si ens quedem
al teleexpress
i jo dic no
o sigui
sóc jo
que li dic
pare
encara no
jo li dic
perquè jo li pregunto
bueno
i què hem de pagar
no no
gratis
ens hem de quedar
la gent
de cap manera
vull dir
no interessa
quan tinguem
1.500 milions
que ens s'obrin
i un banc
que ens en deixi
1.500 més
ja farem un diari
i en aquell moment
s'aguanta de fer-lo
però
a finals del 78
ja és quan a mi em planteja
el fer el periòdico
que és quan jo
definitivament
me'n vaig
me'n vaig del grup
OZ
però vol dir que
ell té pressa
en aquest sentit
i el següent pas
no és la televisió
el següent pas
és la ràdio
o sigui
la primera cosa
bona
i les fica
és amb les emissores
que donen
aquells permisos
raros
que fan que les comenci
a posar en marxa
el tema de la ràdio
ficant-se en el tema
de la ràdio
és el que provoca
que després
doni el salt
a la televisió
que en el moment
que ella agafa
la televisió
en el moment
que agafa
la televisió
i arribarem
que això és a l'any 89
i abans
ens tens
d'explicar
moltes coses
fem una petita pausa
perquè si no
el teu collafònic
se'n pot ressentir
agafa aire
que ara tornem
a salido
el sol
i a sonreir
tot empeçó
per a les dos
i pensé
per a mi
que bonit
és
viv-hi
bàjo
el cielo
azul
brotó
mi voz
que te
dedico
su alegre
canción
y pensé
para mi
que bonito
es
vivir
si brilla
el arco iris
así
nevando
está
estando
tú
a mi lado
a mi
y qué más me da
el placer
de vivir
cantar
y reír
tenerte
siempre
junto a mí
para ser feliz
para ser feliz
me dio amor
el nuevo sol
el nuevo sol
de un mundo
mejor
y pensé
para mí
que bonito
es
vivir
que bonito
que bonito
es
vivir
Bona tarda.
Tornem a l'interviu i jo t'havia demanat, explica'ns curiositats, que en deus tenir moltes.
Després, per com si ja tornarem a aquesta comparança, que tu ets història viva, des de l'editorial Bruguera, passant l'editorial Zeta, l'editorial Planeta, imagina't, i per puntat, i l'editorial Godó.
Però això ens queden, encara ens queden primers divendres de mes.
T'has donat compte, en aquests moments, què passa amb la Zeta?
No m'ho explico.
Sí, home, vull dir, en aquests moments, també vas a llegir a la premsa actual, la Zeta, en aquests moments, és l'apollo a Rússia i a Putin.
No m'he fixat.
De debò que no m'he fixat.
Llavors, bueno, la prova està que la companyia Zúrich està intentant veure com s'ho fa perquè no apareixi la Zeta, amb la seva publicitat.
No, no, la cosa és greu, i s'està parlant de com canviem el nom a la generació Zeta.
Menos mal que l'editorial Zeta ja no existe, perquè si no, en aquests moments la cosa...
És fantàstic.
És molt fort, eh?
Molt fort, sí, sí.
Vull dir, pensa que en aquests moments el que significa la lletra Zeta.
Zeta, sí, sí, sí.
Feix-te a l'avantguàrdia, escolta la ràdio, mira la televisió, mira-te les imatges d'Ucrània i les Zetas dibuixades a les parets.
Sí, sí, no m'he fixat.
Una cosa.
És fantàstic.
O sigui, que l'editorial Zeta, vaig tenir un mal dia jo quan m'ha quedat.
Quan se't va ocórrer a posar l'editorial Zeta.
Sí.
És com l'altre dia, veient el Passapalabra, el programa de televisió, la paraula interviu.
Jo dic, sí, però el que no sap aquest és que la vaig inventar.
D'allò, l'interviu, si és veritat.
Bueno, en fi.
Perquè, clar, és una rememorança de la paraula anglesa, l'interviu que va tant...
És que jo vaig decidir...
Bueno, és que totes les anècdotes d'interviu, jo m'havia trobat que quan havíem fet primer la revista OK,
que la gent, al posar la O i la K, en comptes de dir OK, deien OK.
Vaig pensar, bueno, cuidado, que aquest és un problema.
I llavors, en l'interviu, m'he dit, escolta, aquí s'ha d'arreglar això perquè la gent no sabrà dir.
El d'interviu i tal.
I vaig treure les dues lletres finals i vaig posar la O.
A l'O accentuat.
I s'hi va quedar.
Sí, sí.
Vull dir, però pensa, vull dir que ningú va dir res, no?
Bé, és el que dius.
Doncs una cosa més, afegir el currículum del mestre Hilario.
Aquesta, en principi, podria ser...
La creació de la paraula interviu.
Podria ser una de les primeres anècdotes de la revista com a tal, no?
Com a producte.
Bé, doncs interviu el que...
A poc a poc, perquè com tens tantes coses a explicar, anem-se centrant.
Vinga, articulistes, fes un resum dels que a tu t'han agradat més o més et van impactar
o creies que tindrien més possibilitats i al final es van quedar amb res o dels que dius
mira, no dóna molt duro i gràcies als seus articles cregui que ha comunicat o ha sapigut es passar les eleccions.
Mira, a veure...
Hi ha redactors, hi ha col·laboradors que ja sabíem que funcionaríem bé.
O sigui, no hi havia cap dubte en que el que pogués fer el Manolo Bac de Montalbán, per exemple,
i algun altre d'aquest nivell, o el que podia fer el Martí Gómez, o el que podia fer.
Però, en canvi, va haver sorpreses.
Sorpreses bones i sorpreses menys bones.
Bones, per exemple, per mi va ser una troballa amb Marcillac.
L'Escrònic, el que escrivia Marcillac, una qualitat inesperada.
Sí, perquè l'Adolfo Marcillac en aquella època era conegut pel teatre.
Exacte.
Primer com a actor i després com a director.
Per mi Marcillac va ser una sorpresa.
I una altra sorpresa va ser quan ens va inventar el Luis Cantero.
Clar, que són dos nivells que no tenen res a veure una cosa amb l'altra.
Però el que és evident és que són, diguem, aquelles coses que dius dintre.
Dintre d'una publicació que podríem dir multicolor,
perquè el que l'interviu sent, punt de partida, una revista de fórmula,
que és el que jo sempre he conceptualitzat, que anava bé.
Si trobaves la fórmula, el producte funciona.
I en aquest cas la vam trobar pel seu moment.
És allò que dius, estar en un sítio oportuno, en un moment oportuno,
i quan el producte oportuno.
I en el llogar adequat, amb les persones adequades.
Exacte. Llavors la cosa comença a funcionar, encara no saps ni per què.
Però en canvi, jo sé, per dir-te una idea,
que dos personatges que en aquell moment triomfaven
dintre de l'Espanya del moment, com era el Pedrito Ruiz,
o era típic Oll, a mi el que em van intentar,
em va portar perquè publiqués,
i vaig dir, doncs no, no, escrit no tenia cap gràcia.
Parlat per ells, tenia molta gràcia.
És com intentar escriure un xiste de l'Eugenio.
No serveix per res.
Si no el diu l'Eugenio, aquest xiste no té cap gràcia.
Vull dir, estem cansats de sentir gent que explica aquest xiste,
si no en sap, i gent que en sap.
I això passa amb tot.
I llavors en l'interviu ens havíem trobat amb aquest punt,
perquè vam començar a treure bastanta oferta de col·laboracions.
I algunes van ser sorprenent bones i altres no ho van ser.
Això és part del curiós.
De totes maneres, no oblidis que,
tinta d'aquest concepte d'una revista de fórmula,
cada persona o cada lector l'agafa pel que més li interessa.
Si tot el que més li sembla bé,
però hi ha una cosa que li destaca, que és la que li agrada,
ja tens lector.
El lector continuarà perquè s'enganxa per allò.
És el que passa avui en dia amb els diaris, encara.
Molts diaris, per què són atractius?
Perquè hi ha uns columnistes que t'agraden.
i mentre siguin aquests, els que no t'agraden passen més desapercebuts.
O sigui, ara, com t'enfalli un d'aquests, com desapareixi un d'aquests,
s'ha acabat el diari, per aquest lector en particular.
Clar, aquest és un, en la meva opinió, és un fet curiós.
Però, bé, nosaltres vam trobar aquest equilibri.
Vam trobar aquest equilibri i va funcionar.
Aquest va funcionar.
Curiósament va funcionar des del primer número.
És només perquè, que després tingués l'atractiu d'uns personatges,
d'una fotografia i tal,
ja té, és més relatiu, ja és més evident.
Però vam tenir la sort que va funcionar al primer moment.
Per què?
Perquè el públic necessitava un producte d'aquest tipus
i no n'hi havia cap més.
Ara què dius això?
Jo t'havia marat els articulistes
i tu has fet una pincellada
d'un altre apartat importantíssim
amb una lectura, que són els lectors.
Quin lligam hi havia entre els articulistes i els lectors?
Quina unió, quina connexió teníeu entre l'interviu
i la gent que ho llegia?
Què vull dir amb això?
Jo recordo que tu m'havies explicat, dius, curiosament,
les senyores...
Sí, bueno...
No, no, no, però per exemple,
donar-te una idea.
Quin era el valor afegit
de les coses que feia el Luis Cantero
al principi?
Que eren encomanades,
o sigui, diria, escolta, fes això, fes una altra.
O fer-li passar un millor de pessetes
per la frontera.
O anar a una sauna i veure què passava i tal.
el valor afegit era senzillíssim.
Això és veritat, perquè jo ho coneixo, jo ho sé,
jo ho he fet, jo hi he anat,
i si això és veritat, el resto és veritat.
Molt ben vist.
I aquest és el...
Això et dic, el lector,
que li agradava el Cantero i valorava això,
ja no li preocupava tant el resto de la revista.
Era el mateix lector que després
llegia l'article del José Martí Gómez
i del Manuel Batca de Montalbán, per exemple.
No, segur. Era el mateix
i si creia
que si això és veritat,
el resto és veritat.
Ens donava aquest...
La credibilitat venia.
Aquesta credibilitat venia per aquí.
Però també venia, si vols, en un altre sentit.
El que li agradava, el que escrivia el Marsillac
o el que escrivia el Batca de Montalbán,
tolerava lo del Cantero.
Lo del Cantero, no.
El que li agradava, segurament, no.
Excusa, d'on vas treure el Cantero?
Perquè és tot un personatge.
D'on va treure el Lluís Cantero?
Vinga, comparar el Lluís Cantero
amb el Manolo Batca de Montalbán
ja m'ho explicaràs, no?
El Cantero va venir a la redacció
i va fer una col·laboració sobre la ràdio,
precisament,
perquè ell estava a Ràdio Barcelona.
O col·laborava a Ràdio Barcelona.
I ell va portar una crònica.
Cantero era periodista?
Doncs no ho sé.
Deuria ser un espavilat, no?
Jo dic que col·laborava amb Ràdio Barcelona
el moment que apareix.
I em porten una crònica.
I li publiquem una,
li publiquem la segona,
i jo dic, això no va cap puesto.
i llavors la meva parella en aquells moments,
parlant amb ella,
no sé per què va sortir el tema,
em diu,
per què no li fas fer aquests anuncis
que hi ha a la vanguardia de contactes,
perquè no li fas fer que hi hagi impuesto
aquells de massajes, de saunas i tal.
I d'expliqui el que passa per allà.
Explica el que passa.
Ve el Cantero i li dic,
escolta tu, això no funciona,
però mira, si vols, té,
aquí tens mil pessetes,
i ves això,
i tal,
i després m'ho expliques.
I així es va néixer el Cantero.
Sí, el resum és que un dia
se us presenta a vosaltres
per oferir els seus serveis,
sabíem si el voleu d'alguna cosa.
No, ens va aportar.
I li van publicar dues setmanes.
Dos setmanes, però tu vas dir...
Això no, això no.
Això no interessa,
però li vaig dir,
fes això, ho fa,
i això ho va agafar.
I crec que després ja va ser allò
de passar uns diners per la frontera,
i del fet no sé què,
i el de veure què passava,
i ara me'n recordo exactament,
els primers que em vas bé,
però si mires l'hemeroteca ho veuràs.
Oh, i tant, i tant.
No, no, és el que tu estàs dient.
I jo recordo, precisament,
recordo en aquells moments,
per exemple,
un restaurant que estava de moda
a Barcelona, a l'Estabet.
Oh, i tant.
Bueno, pues jo recordo
la nit anar a l'Estabet,
i el Jordi de l'Estabet dir-me
no, no, és que això jo ho coneixo,
i això és veritat,
per tant, la revista,
saps?
Tens el lector,
aquí ja el tinc.
I aquest és el tema que veia,
justament.
Però jo et repeteixo que,
per exemple, per mi,
com això necessites
diferents nivells,
durant un temps,
almenys mentre vam coincidir,
l'Antonio va ser
el meu lector ideal.
Sí, jo ho vaig explicar.
L'Antonio es llegia
tota la revista,
perquè jo no me'l llegia,
vull dir,
em llegia dues o tres coses
i m'interessava.
I és el que et torno a l'estat
perquè és el que et començaves a explicar,
o el que has explicat
al començament del programa,
que tu deies,
a mi em deixa d'interessar
interviu-ho en el moment
que em dono compte
que l'Antonio ja no és el lector.
No, no, és així.
Vull dir,
l'Antonio,
jo ja estic fora,
però jo estic veient
l'interviu
durant els anys 80,
per dir-ho així,
i jo veig la decadència
d'interviu,
perquè l'Antonio
ha perdut el contacte
amb el públic.
Continua sent l'editor,
continua acertant
en què s'ha de publicar,
continua acertant
en què s'ha de comprar.
Però clar,
una cosa és
que t'ho vagis aconseguint.
És com el cantant
que té la sort
de que va aconseguint
en cada àlbum
una cançó que funciona.
Però ja no funcionen totes.
Ja, ja, ja.
Però bueno,
això és una...
Però funciona, eh?
No, que sí.
Escolta,
és que el mateix
sempre t'he dit.
Vull dir-te,
bueno...
Escolta,
la prova és que
fins fa quatre dies
s'ha publicat interviu.
Fins quatre dies
s'ha publicat interviu
i també et puc dir-te
que si l'Antonio
hagués viscut més anys,
mai hagués tancat interviu.
O potser
hagués
un moment determinat.
Evolucionat,
hauria canviat.
Hauria de ser altra cosa.
Però bueno,
això ja és una altra història.
Això és la història
del grup OZ
de la família de l'Escensio
que ja no és la meva.
Tornem.
Els articulistes.
Fes-me cinc cèntims.
Quins et van agradar més?
Estàvem amb el Cantero,
hem parlat del Matja Montalbán...
Jo t'ho estic...
No,
una cosa és
qui m'agradés més a mi,
i l'altra cosa
és qui agradés més al públic.
Doncs això,
és el que ens explica.
O sigui,
jo el que puc dir-te...
A tu què t'agradava més?
A mi em parlava...
El Manolo.
Perquè em va sorprendre molt
va ser, per exemple,
el Marcillac.
El Marcillac.
El Marcillac.
Em va sorprendre molt
el Marcillac.
També va haver la sorpresa
quan ens vam trobar amb el cas
de l'Emilio...
del director de Pueblo.
Emilio Romero.
Emilio Romero.
Que lògicament,
l'Emilio Romero era...
Per nosaltres era...
En l'època de Por Favor
era Satanàs.
Era el Lucifer.
Oh, i no.
No sé què ens havia dit
sabandijas,
el que ens havia dit tot.
Un personatge que hi ha físicament.
era sinistre, no?
Aquelles ulleres...
No, del nidor, sí.
No, això et dic.
Clar, l'Emilio,
que és el que s'oferís a interviu,
a mi,
ens va crear un problema.
El problema que...
Curiosament,
perquè haig de reconèixer
que t'agradés o no,
tenia una qualitat periodística
molt important.
Era un gran periodista.
No podia ser de la teva...
Mira, t'explicarà una anècdota.
Ell tenia a l'estiu
una casa llogada
en un poblet
al Pirineu,
a la comarca d'Ocell,
frontera a la Cerdanya,
que es deia Estana,
i ell es tancava ja
dos, tres mesos
per escriure.
Veus?
Una cosa...
i després, aviam,
jo perquè conec molt la Cerdanya
i jo no l'havia vist mai,
però el rumor
i per diferents fonts
et deien
no, no,
l'Emilio Romero
ve en aquest poblet
a la mateixa falda
del Cadí,
ho entens?
Per la part de...
Reconeixo que a mi em va sorprendre
perquè, a veure,
inclús amb el temps
de Por Favor,
que quan parlem de Por Favor
ja sortirà,
amb el temps de Por Favor
qui eren
los enemigos
los enemigos
d'Emilio Romero
era el Manolo Perich
i el...
Però no era jo,
avui jo estava al marge,
per dir-ho d'alguna manera.
Per mi
no era el cas,
no és que...
no era de la meva corda,
però jo no entrava...
m'he mantingut apolític
durant...
Bueno,
és el que deies,
era de les...
de les...
no sé,
facetes
de les qualitats
que tot unia
amb l'Antoni Asensi
o que tots dos
vau saber mantenir
una entre cometes
que ningú és apolític
al món,
però sí que de cara
a les publicacions
aquest apoliticisme,
si és que
és correcta aquesta paraula,
de que la vostra revista
hi havia cabuda
per tothom
que escrivís bé.
Ja no diguem,
ja
si era
d'una ideària
o d'una altra,
com tu dius,
hi havia una tendència
perquè era
el contrapès
a l'Emilio Romero,
per entendre's,
de l'època.
No,
i l'Emilio,
quan es va ferir,
ens va deixar sorprès
i sabíem
que la tradicció
no l'acceptaria
de cap manera,
però va ser molt hàbil
el proposar-me,
el que em va proposar
amb la reunió
que vam tenir a Madrid,
perquè jo vaig anar
a aquesta reunió
amb ell
per intentar
dir-li que no
de la manera
més educada possible.
I em vaig trobar...
Per dir-li que no,
exactament?
A què?
A que col·laborés
amb interviu.
Això mateix.
jo el vaig anar a Madrid
i vam estar tirant
a les lances
i la meva posició
era veure com
m'ho s'arreglo
per dir-li
ara no és el moment,
hay que esperar,
ya veremos...
Perquè ell tenia
molt d'interès.
M'ha demostrat que sí.
La prova és que
ell va tallar el tema
i va ser ràpid de dir
mira,
jo el que propongo
és empezar
con una carta a Franco
i una carta a Dios.
Cojón,
ja no en parlem més,
endavant.
Clar,
quan algú s'atreveix a això
i amb un tipus
de publicació
que jo tinc
me vale.
clar,
vull dir-te,
a vegades el problema
d'un articulista
o d'un col·laborador
no està
en que
escriu millor o pitjor.
Evidentment,
si escriu bé
sempre escriurà bé.
Això no canvia.
Això és un punt de...
a vegades estarà més inspirat,
tindrà més gràcia.
Però,
el que té important
és que
toqui un tema
que realment
interessi.
No que sigui
marejar-la per Déu.
Que això és el que,
si et vires els diaris
avui en dia,
és el que jo aprecio
amb els col·laboradors.
dius,
aquest,
aquest aquí,
el que ha fet
és complir
amb el...
Amb l'expedient.
Amb l'expedient.
I en canvi,
un altre dius,
el sabiu treure a punta
d'una cosa
que té
la seva...
i això et passa
amb tothom.
Ara, per exemple,
agafa els meus últims dies.
Quantes columnes
has vist
parlant tots
de la bufetada
de Will Smith?
Després en parlarem,
després en parlarem,
perquè ho tinc
perverat,
sí, sí.
Tu sembles bruixot
perquè...
No sé,
però vull dir-te...
T'he preparat un petit comentari.
Llavors ja trobes quatre maneres
d'enfocar el tema
i veus el que ha sigut.
I veus el que...
I també et dones compte
del que ha dit,
escolta,
això no m'interessa,
parlar-ne per res,
perquè ni és lo mío
ni va a ningun puest.
Total,
que els articulistes,
que era un dels pals
de Pallé de la revista,
després t'havia dit
dels lectors,
parla'ns una mica dels lectors,
perquè hi ha...
Per exemple,
crec que també pot ser
molt interessant
la teva visió.
El que passa és que
podríem parlar més
quan toquem
la revista,
per favor,
els Nenotaires,
que amb la teva
trajectòria editorial,
els Nenotaires
han sigut una referència
i d'alguna manera
una columna vertebral
per totes les teves publicacions.
Per exemple...
Però ja parlarem dels Nenotalles,
que els Nenotalles
hi ha molta estona
per parlar.
Parlem dels lectors,
els lectors
d'interviu,
la connexió,
les cartes
que us envien,
el teu,
d'alguna manera,
no sé,
o el Terenar dels lectors.
Què et deien?
El teu olfacte,
algú t'ho dius,
l'anòleg editorial.
Anem per parts.
Quan jo em plantejo
el producte
com una revista
de fórmula
i
situo algunes coses
perquè penso
que poden ser atractives
per un nuclé
o per un sector.
Com, per exemple,
el que jo t'explicava a tu,
el que jo dic
Sangre en lata.
Sangre en lata?
És bona aquesta?
Sí.
Clar.
Una cosa
són els successos.
Els successos són...
És sang,
és un tema
de sang,
però
amb el moment.
Passa
i l'expliques,
el segueixes
i al moment
s'acaba
es desapareix
o tal i qual.
I la Sangre en lata
és remunerar
els casos importants
que hi ha hagut.
Que hi havia
aquell diari,
el Caso.
Sí,
però el Caso
la Sangre en lata
no l'utilitza,
utilitza més
la Sang...
Fresca.
Fresca.
T'ho has dit la paraula.
Sang fresca.
El director
era l'Enrique Rubio.
Sí,
aquí te pillo,
aquí te mato.
Però l'Enrique Rubio
parlava...
Ara,
vull dir,
quan tu
parles de temes...
Per exemple,
si tu parles
d'un moment donat
de Jacques el Destripador
o parles
de la Viuda Negra
o parles
de l'Andrú
o parles d'aquests,
això és Sangre en lata.
Hi ha molt més
hi ha quantitat
i això...
Dràcula,
Frank Stein,
sí,
és molt atractiu
per a les dones.
Rasputin,
sí,
sí.
I tu,
la prova la tens
el que acabes de dir.
Qui escriu Frank Stein?
Un home o una dona?
Escriu una dona.
Una dona o una dona,
sí, sí.
Qui toca el tema aquest
és una dona.
Sí,
perquè la mira.
Eh?
i dintre de la tiratura
més o menys clàssica
o més o menys moderna,
això és dona.
Per mi,
els millors escritors
de tema d'aquest tipus
són dones.
Bueno,
també una dona
ha escrit
el Harry Potter,
eh?
O sigui,
defensem-ne.
Déu-n'hi-do,
és el mateix, eh?
Home,
ets molt cruel, eh?
És el mateix, eh?
Però per adolescents,
no?
És el mateix, eh?
Bé,
de totes maneres
que vull dir-te
és que hi ha temes,
clar,
era el que deies tu,
hi ha tots els que apreciaven
la part de col·laboradors,
ja que eren més viscerals
i només es van anar a buscar
la part que parlàvem
de sexe o d'erotisme
o del que havia en aquest sentit,
no?
Però tot això forma part
de tot un conjunt
que vas tocar
en diferents sectors
de públics
que sumen.
Però l'exemple és
que jo arribo un dia
al Puente Aéreo a Madrid
i veig
un clàssic executiu
de l'època
que s'emba al quiosco
i compra
Canvio XVI
i Emanuel
i amaga
Emanuel
dintre del Canvio XVI
i, cony,
doncs això
està claríssim, eh?
Nos vamos a comer
el mercado
perquè interviu
s'ho menja
i és evident,
vull dir,
això et demostrava
que aquestes ambivalències
és les que estaven funcionant
i hi havia per un costat
encara
un encaixer,
un tancament,
encara era
el món
de la corbata
i del vestit tal
i era un moment
que ja començaves
a alliberar tot això
i això es nota.
I era el moment,
mira,
m'has fet pensar
amb una cançó
d'una cantant
que en aquella època
era molt famosa
i encara ho continua sent
que és la Luz Casal
que una cançó
que en aquella època
va ser un nom
que es deia Rufino
i deia Rufino
que és un nom especial
que comprava
sempre anava
por fuera la luna
la luna era
una publicació
madridana
i por dentro la BC
i me'n recordo
aquesta lletra
perquè en la mateixa època
por fuera la luna
i dentro la BC
i el que tu deies
tenia ara l'interviu
i a l'interviu
comprava l'ABC
i a dintre
posava l'Emmanuel
ho entens?
Clar, vull dir,
quan tu veus
aquest posicionament
dones compte
que sí que estàs
en el puesto encertat.
És com el que jo
t'explicava a tu
que
jo valorava
les ventes d'interviu
a través de la informació
que traia
de 5 quioscos
de Barcelona.
o sigui
que a mi em donava
un món
la pròpia ciutat
segons
el seu posicionament
del quiosco
em donava
una valoració
de les ventes
i durant un temps
era perfectament
es comprovava
després
per dir-ho
ojalà
això
que vaig fer
amb l'interviu
ho hagués fet
amb el seu moment
amb el por favor.
Amb el por favor
que és el que tu dius
a mi em van enganyar
els distribuïdors
i per culpa
d'enganyar-me
els distribuïdors
perquè
ja he sapigut
la veritat
cosa que no
ho vaig saber
en cap moment
amb l'interviu
ja sí que
em vaig preocupar
i va funcionar.
És a dir
d'alguna manera
com a bon català
per estar ben servit
fes-te tu mateix
això és cert
això està clar
escolta
és un plaer
veus
l'afonia teva
no té res a veure
amb la teva memòria
que és fantàstica
no perquè escolta
de moment
l'afonia
està aquí
i no està a dalt
per això t'ho he dit
sí
de moment
i ara vull explicar
al micròfon obert
una de les anècdotes
que ens passen
gravant
en aquest programa
quan el Josep
avui
ens acompanya
la senyora Hilario
que sempre que ve
ella també ve
i molt discreta
se sent aquí
riu
ens ajuda
perquè si alguna vegada
el Josep
no se'n recorda
una anècdota
ella que té també
una memòria prodigiosa
doncs l'ajuda
l'anècdota és
que quan el Josep
fa el comentari
fixa't
que totes les dones
i que totes les
autores
de
la sang
en l'ata
com ell diu
doncs bueno
han sigut dones
i ella li diu
i per què me mires
a mi?
aquesta ha sigut
l'anècdota
l'anècdota

no només són les anècdotes
és el somriure
que ens provoquen
les teves anècdotes
que sempre
sempre
sempre paga la pena
tenir el somriure
els amics
ens queden moltes coses
encara per parlar
també ens queden
molts divendres
de més
sí
bueno
potser sí
no
però pensa una cosa
el que passa
és que
quan
estem recordant
aquests temes
i aquests moments
i aquestes històries
hi ha dues
valoracions
diferents
la del seu moment
i la que tens
ara en perspectiva
estem parlant
històries
de fa 40 anys
oh clar
exactament
és que són 40 anys
llavors
hi ha coses
que dius
bueno sí
això va ser així
sembla que va ser així
penso que jo ho veia així
i en canvi ara
potser
veig
que tenia uns col·laterals
que en el seu moment
no els apreciaves
i això també fa que
la informació
tingui aquests canvis
clar
però fixa't que
mirem 40 anys
que va ser justament
amb el començament
de la democràcia
allò es va dir
que era la transició
cap a democràcia
40 anys després
també podem dir
que continuem
cap a una transició
a la democràcia
o sigui
que
inclús
hi ha coses
que hem tornat
a madera
però bueno
el tema
estem amb els articles
aquí
no parlem de política
el qual no significa
que no siguem polítics
que no tinguin
les nostres idees
perquè això
és a política
no hi ha ningú
a polítics
ho veiem abans
simplement
que hi ha
persones
que dius
doncs no toca
parlar de política
ni em ve de gust
estàvem parlant
amb els lectors
m'hi ha dit
tu estaves
explicant
els lectors
la correlació
amb els articulistes
per acabar
aquesta part
fins al proper
divendres de mes
explica'ns
anèndotes
dels escàndols
perquè segur
que deus tenir
moltes
interviu
era la revista
que explicava
escàndols
com ara
d'alguna manera
i molt més fi
i molt més educadament
com aquests programes
del salvament
o no sé què
doncs ho teníeu en premsa
escrita
i fa 40 anys

del tema
de la rosa
i el consorcio
i la zona franca
i el no sé què
i aventuraves
una sèrie
d'escàndols
que eren
temes
del que antigament
havíem dit
d'estraperlo
i de
unes sèries
de contrabando
una sèrie de coses
però bueno
no s'havia plantejat
per mi
hi ha paraules
que apareixen
molt després
com poden ser
aquesta
la corrupció
o la prevaricació
que jo sàpiga
mai el que és
però bueno
sí
prevaricació
que jo sàpiga
jo
com entenc
la prevaricació
que tu
donis
una resposta equivocada
d'una cosa
que sigui certa
per això diuen
que els jutges
es prevariquen
és a dir
ja saben
que tu ets culpable
i et fan innocent
això és una prevaricació
jo l'entenc així
i si no
si hi ha algun oient
que em corregeix
no, no, no
la prevaricació
és això
és probable
sabent una cosa
que és certa
fas el contrari
bueno
però de la mateixa manera
que jo crec
que interviu
una de les coses
que va aportar
és el llenguatge
sí
perquè vam canviar
molt el llenguatge
de les publicacions
entre altres coses
per anar
si tu vols
amb més claritat
amb més transparència
amb més directa
vam acceptar
aquesta
i vam donar
un llenguatge
més
més fluït
més clar
més entès
per la gent
potser també et dic
que hi ha una sèrie
de paraules d'aquest tipus
que no van aparèixer mai
no formaven part
del lèxi
el corrupte
van venir després
però
però a partir d'aquí
el lector va anar
valorant
que li estàvem oferint
un producte
més fluït
més fresc
més complexa
que li parlava
de coses
que li interessaven
a diferents nivells
que no era farragós
sobretot
això és important
perquè moltes de les coses
que nosaltres
havíem publicat
tu me'n parles de les escàndols
per exemple
però jo recordo
per exemple
alguna cosa
que s'ha
ja heu parlat
de les escàndols
d'aquella època
te'ls portaven
perquè tu no els sabies
ni algú que t'ho deia
i et portava informació
és el que tu deies
que vau arribar
però ràpidament
al cap d'un any
de la primera revista
del primer número
que ja els portaven
les notícies
ja no teníeu
que anar a buscar
havíeu guanyat
aquesta solvència
el que deies
aquesta credibilitat
que ja et portaven
la notícia
no la tenies
que anar a buscar
exacte
però llavors
el problema
era comprovar-la
el que era car
i difícil
era que la notícia
que et portaven
això és veritat
és mentida
avui en dia
parlem de les fake news
com la cosa més normal
del món
en aquell moment
evidentment
hi eren
perquè
ho havíem vist
més d'una vegada
i el nostre problema
era averiguar
si era veritat
o no ho era
doncs mira
ho deixem aquí
perquè acabes
de descobrir
o de dir
una altra paraula
que fa 40 anys
no s'utilitzava
les fake news
entens?
Sous-titrage Société Radio-Canada
Ha salido el sol y a sonreír
todo empezó para los dos
y pensé para mí qué bonito es vivir
Bajo el cielo azul brotó mi voz
que te dedicó su alegre canción
y pensé para mí qué bonito es vivir
Si brilla el arco iris así nevando está
estando tú a mi lado a mí qué más me da
el placer de vivir
Aquesta versió que ja hem sentit al començament del programa
és d'un grup musical vocal que es diu Ildivo i que estava format
per tres tenors un suís un americà i un francès i un baríton que era espanyol
i la voz avui una mica com a record que fa tres mesos i mig va morir amb 53 anys a causa de la Covid
Ja ho veus amb 53 anys també no perdonen
Es deia Carlos Marín i va una mica com a record de la nostra sintonia avui cantada Pildivo
Que bonito es vivir
Uf!
Després de totes les privacions del Josep
Ara passem d'un Josep a l'altre Josep
I tenim aquí el Josep Capellades
que ens explicarà també històries com tu Josep Ilario
però ens explicarà històries de Barcelona com sempre fa
que és enllaure diguéssim
Són més antigues per dir-ho així
però bé abans fèiem broma dels nou divendres de mes
no sé si anem al cel
però almenys aquests divendres aquí amb Josep Ilario estem a la glòria
per tant
doncs tot va a la mar de bé
L'altre dia estàvem parlant de la casa de les punxes
avui l'acabarem, acabarem la casa de les punxes
ens vam estendre bastant amb la història del germà
que havia sigut jugador del Barça, fundador
el primer president català, etc, etc
i llavors li van encarregar aquesta casa
per a ell s'havia quedat el negoci
i per a les germanes i la mare
recorda el nom Josep
Terrades
Bartomeu Terrades
doncs en Puig i Cadafalc
va fer aquesta casa de les punxes
que sembla com un castell
encara ara
comencem les primeres geografies
amb una diagonal més buida
doncs encara ho semblava més
però tot i ara doncs té una presència
i quan t'hi acostes i t'ho expliquen
i veus que són tres cases amb una
doncs té la seva gràcia
l'altre dia va saber fer això
en un sol edifici fer-ne tres
Repetirem una mica doncs cada un d'ells
per centrar la cosa
perquè no vam acabar-ho l'altre dia
el dium del 416
té dos panells amb rajoles de ceràmica
un amb un gerro de roses i l'altre amb una jove envoltada
també de roses
les inicials RTV
que es diuen clarament que estem davant de casa de la Rosa
Rosa Terrades
una de les germanes
118
té un panell amb un rellotge de sol
els signes del zodiac
corresponents a les quatre estacions
que això no entona gaires pistes
però els relleus amb pedra artificial
ens recorden bares florides
com el de Sant Josep
som davant de la casa de la Josep
a la part del darrere
al carrer Rosselló
hi ha un altre plafó
un molt malífic Sant Jordi
amb una inscripció que diu
Sant Patró de Catalunya
torneu-nos la llibertat
d'aquesta inscripció
que va passar
la dictadura de Primo de Rivera
era de Franco
fins i tot
a la voler al davant
i va bé
no recordo si encara
i és una comissaria de policia
també vivia per allà a prop
l'alcalde Porcioles
però l'alcalde Porcioles
no era ben bé anticatalà
o sigui que això
doncs amb ell
em podia deixar-ho passar
el que li va semblar molt malament
això va ser amb l'Alejandro Larrús
que va dir que això era una ofensa contra Espanya
però ningú li va fer cas
afortunadament
una darrera curiositat
en el marc d'aquest panell
a baix a l'esquerra
s'hi pot veure esculpit
el cap d'un home amb ulleres rodones
i unes entrades
el cabell pronunciades
que sens dubte representa
el mateix Puig i Carafalc
la tercera casa
a la diàl·la 420
té ornamentacions amb trèbols
que només ens diuen
que estem davant d'una altra casa
fins que ens fixem
en el panell de ceràmica
amb un àngel
si ens ho mirem
amb uns prismàtics
jo monto l'objectiu
el més fàcil
si busquem ja la imatge a Google
mirem la petita pancarta
que desplega l'Àngel
i la intentem llegir
no ho aconseguirem
si sabem el que diu
i tenim la voluntat
de grandir la imatge
al cap de dos o tres d'entrenes
llegirem
aquest edifici
al 1905
al 1925
en posant de la paciència
dels nostres oients
els nostres oients afegirà que aquesta cinta
que s'ha anomenat petita bancarta
se'n diu Filacteri
Filacteri
i els artistes medievals, els neixentistes
la feien servir per comunicar
el que els personatges ens volien dir
podríem dir que era el precedent del còmic
si recordem
l'angelet del pessebre que porta
aquella cinteta que diu Gloria in excelsis 10
doncs allò és el que ens diria
amb un fumet si estiguessin
amb un TV
si encara no tenim prou pistes sobre la torre principal
trobem l'anagrama ATV
la tercera germana, no cal dir-ho
podríem estar tot un matí donant voltes
al cas de les punxes i cada cop veuríem un detall nou
que se'ns havia escapat
acabarem dient
que la mare va demanar permís per instal·lar
un dels primers ascensors de la ciutat
ara com aquells finals de pel·lícules històriques
que surten aquells títols finals
la Josepa es va casar
va viure amb el seu marit al pis de Daniel 418
la Rosa no es va casar
no va viure mai al seu pis de Daniel 416
i l'Àngela també es va quedar soltera
i va acollir al seu pis
la seva mare i la seva germana Rosa
així és com va acabar
la història d'aquestes germanes
en morir totes
en Bertomeu va ratar les cases
altre cop
i les va vendre
segurament per la dificultat
de repartir l'herència
amb els seus 11 fills
11 com un equip de futbol
havia estat predestinat
ja que havia sigut jugador del Barça
parlant seriosament
aquesta venda va fer que es perdessin
tots els mobles i molts elements originals
cada llogater va fer reformes
segons les seves necessitats
resultadament ara la casa no és visitable
ho ha estat uns quants anys
no gaires
i ara ja no ho és
ara s'ha quedat una empresa de co-working
llavors fan diferents coses allà
i les terrasses
que eren bastant interessants
també hi fan
algunes
algunes performances
algunes
el que necessiten
per la seva feina
diguéssim
a l'interior
doncs es feia
o es podia veure
un audiovisual
de la llegenda de Sant Jordi
en la versió anglosaxona
és a dir
que l'heroi es casava
amb la princesa
i ja dic
i visitar les punxes a dalt
doncs era bastant
bastant interessant
de totes maneres
el més maco
és donar la volta
a l'edifici per fora
us recomano
que ho feu pel vostre compte
i veureu clarament
quina era cada germana
la propietària
de cada pis
i veureu
el que us ha dit
i el que no us ha dit
i que val la pena
contemplar-ho
també he dit abans
o vaig dir l'altre dia
abans no l'altre dia
que en Puig i Cadafal
mereixeria un grapat de programes
ha de ser una persona excepcional
en molts aspectes
i la majoria de les vegades
la cosa queda aquí
ja que agafar la vida
i fer un personatge excepcional
sigui el que sigui
fer-ne un resum
d'uns quants folis
és com si fos una redacció
de quan anàvem a escola
és una feina desagraïda
si no l'acompanyes
amb imatges
malgrat tot
farem un resum
del resum
del resum
de la seva vida
perquè quedi constància
una mica
de tot això
que dic d'ell
perquè si no
queda una mica
eclipsat
pel Messi
dels nostres arquitectes
que és en Gaudí
i sembla que els altres
siguin pors comparses
quan són gent superimportant
i a més a més
això
és
adaptant motius
per enllaminir-vos
que acabeu consultant
si convé
ni que sigui
per la Wikipedia
doncs
alguna cosa més
d'aquest personatge
en Puig i Cadafalc
neix a Mataró
el 1867
en el fi d'una família
benestant
que és dedicat
a la fabricació
de teles
és un noi
amb inquietuds
als 16 anys
ja comença
fent col·laboracions literàries
de caire patriòtic
creu que la història
és un element bàsic
per la creació
d'una consciència nacional
interessat en la història
les arts
les ciències
comença estudis
d'arquitectura
i simultàniament
en llicenciatura
de ciències
físico-matemàtiques
i estudis
a l'acadèmia
de belles arts
i si això fos poc
encara té temps
d'implicar-se
políticament
coneix i col·labora
amb molts personatges
importants
de l'època
Durán Iventosa
Plat de la Riva
Valentí Elmirall
Pompeu Fabra
Elia Rugent
Domènech i Montaner
Déu n'hi do
el que acabo de dir
i no els dic tots
s'havia iniciat
en la política
el centre escolar
catalanista
que va arribar
a presidir
mentre estudiava
i no és d'estranyar
que tingués
8 anys
en acabar
la carrera d'arquitecte
ja que a part
de la política
s'havia doctorat
amb ciències físiques
i matemàtiques
a Madrid
escrivia i estudiava
belles arts
i encara va tenir
temps de conèixer
una noia
i casar-se l'any següent
quan va acabar els estudis
dic que va tenir
temps de conèixer
perquè abans
doncs també
tenir una promesa
era uns anys
de festeig
unes obligacions
i unes visites
i unes coses
i aquest home
va tenir temps
de tot
tot i això
que hem dit
que va trigar
8 anys
a acabar
la carrera d'arquitectura
però és que la va començar
al 16
o sigui que
els 24
ja tenia
dues
dues carreres
i el 25
ja era casat
també va tenir temps
de tenir una filla
i tot
es va casar
amb Dolors Macià
i Montsardà
filla de l'escritora feminista
Dolors Montsardà
de Macià
que malgrat ser feminista
li agradava sempre
signar
amb el cognom del marit
Dolors Montsardà
de Macià
només
acabar la carrera
munta
amb una acadèmia
amb un peu fabre
com a professor
de matemàtiques
i com a professor
de dibuix
per preparar
l'ingrés
a les escoles
facultats
d'arquitectura
i enginyers
i aquell creia
que els estudiants
arribaven molt preparats
i que molts professors
no tenien una preparació
prou bona
per donar classes
ho va deixar
en ser anomenat
arquitecte municipal
de Mataró
va ser anomenat
també professor
de l'escola d'arquitectura
de Barcelona
on va desenvolupar
les seves qualitats
com a arquitecte
també va impartir classes
a l'universitat
de la Sorbona
diverses vegades
a Harbour
a la de Corner
a l'Institut d'Arqueologia
de París
presentar comunicacions
al Congrés Arqueològic
de França
que tingui lloc
a Carcassona
i a Perpinyà
els congressos
internationals
d'història
d'art de París
de Roma
d'Estocolm
els estudis
vicentins
de Bucarest
a Belgrat
i Atenes
aquest home
no parava
va ser anomenat
doctor Noris Causa
a la Universitat
de Friur
de París
de Barcelona
i de Tolosa
entre el 23
i el 49
acabem de comprovar
també
com us he dit
que a part
d'arquitecte
i tenir
la càrrega
de matemàtiques
era historiador
i arqueòleg
per seguir resumint
també diré
que va ser president
de la Mancomunitat
de Catalunya
president
de l'Institut
d'Estudis Catalans
diputat provincial
de Barcelona
diputat
al Congrés
de Diputats
i regidor
de l'Ajuntament
de Barcelona
tot això
entre l'any 1
i l'any 24
sí que
en aquest home
de la falta
fotre el sindicat
de porteries
de Barcelona
gairebé
realment
per això deia
que era una figura
molt excepcional
i quan comences
a mirar coses
no t'ho acabes
a l'Exposició Internacional
de Barcelona
del 29
ell era l'arquitecte
en cap
però fou
fou destituït
pel general
Primo de Rivera
que va intentar
per tots els mitjans
esborrar
tots els signes
d'unitat catalana
d'aquesta exposició
hi ha prou
que ho havien aconseguit
a nivell
ja
de més
anteriorment
perquè havia de ser
una exposició
universal
i no més
va ser internacional
perquè van fer
coincidir les dates
amb una exposició
iberoamericana
a Sevilla
com l'Expo
quan les Olimpiades
i quan
Capital Cultural
Madrid
i aquestes coses
sempre hem intentat
tirar una mica
d'aigua al vi
quan fem una cosa aquí
millor que li diguin
amb el senyor
de Saragossa
ara
amb els Jocs Olímpics
d'hivern
els Palau
d'Alfons XIII
i Victòria Eugènia
són obra d'ell
també
com les quatre columnes
jòniques
que representaven
les quatre vales
de la senyera
i que el dictador
Primo de Rivera
la va fer enderrocar
i com a curiositat
us diré
que quan les van reposar
en 1910
com que no eren
les originals
les van fer
un metro més baixes
això és una curiositat
amb la crisi
de la dictadura
Primo de Rivera
va reactivar-se políticament
com a membre
de la elecció
de la Lliga Regionalista
però va ser ja
amb un rol secundari
i com era conscient
de les possibles represàlies
que la dictadura
li podia fer
va amagar
en una doble paret
a casa seva
tota la documentació
que tenia
com a arquitecte
com a polític
algunes coses
de la seva
de la seva sogra
dels quits
de la seva sogra
la Dolors
Montsardà
i tot això
no es va descobrir
sinó per casualitat
amb unes obres
al cap de 80 anys
i després això
després de la guerra civil
entre el 36 i el 42
va estar exilat a França
es va instal·lar
a Catalunya Nord
per estudiar
els monuments romànics
de la zona
ell no parava
encara que estigués
fer el que fos
i quan va retornar
el règim
li va prohibir
exercir d'arquitecte
altre cop
llavors és dedicada
a organitzar
ballades literàries
actes culturals
semiclandestins
i va fer un darrer
servei polític
a Catalunya
en emprendre
la reconstrucció
no física
de maons i ciments
sinó
de l'Institut
d'Estudis Catalans
com a únic president
i únic membre
fundador
encara viu
i va tornar
a muntar
la infraestructura
de l'Institut
de l'Institut
de l'Estudis Catalans
que encara
gràcies a Déu
encara tenim
i entre 1949
i 1954
va aplicar
tres volums
sobre l'escultura
romànica
a Catalunya
o sigui que no
va parar mai
va morir
a Barcelona
el 23 de desembre
del 1956
i va ser enterrat
el dia de Nadal
al cementerí
dels Caputxins
de Mataró
Déu n'hi do
i tot això
que us ha fet
un carpatxo
de biografia
per dir-ho així
aquest home
doncs mira
abans que el Ferran
marrenqui el micròfon
us explicaré
tres o quatre
unes quantes
obres d'ell
a part de les citades
va intervenir
la restauració
del Palau
de la Generalitat
el Monestir
de Montserrat
el de Sant Manet
de Bages
la Catedral
de la Seu
i Sant Joan
de les Abadeses
la Casa en Matller
la Casa Macaia
Seu de l'Obre Social
de la Caixa
el Passeig de Sant Joan
i la Casa Serra
a la Rambla
de Catalunya
actual seu
de la Diputació
de Barcelona
els Quatre Gats
la Fàbrica
Casa Ramona
seu del Caixa Fòrum
la Casa Mulei Afit
un soldat barroquí
exilat a Barcelona
el Passeig de la Bona Nova
és una casa
si passeu per davant
crida l'atenció
el restaurant
de la Font del Gat
la Casa Pic i Pont
el que fou alcalde
aquell alcalde peculiar
de Barcelona
amb les seves piquiponades
l'edifici
de la Telegrafia
Marcònica
a la Finca
de la Ricarda
el Prat de Llobregat
les caves
i l'edifici Codorniu
de Sant Sadorni de Noia
va encara fer
diverses actuacions
projectes
segona fase
de l'obertura
de la Via Laietana
que ja n'havíem parlat
un projecte
de reforma
a la plaça Catalunya
la reforma
de l'àrea de Montjuïc
per a l'exposició
i més
i més
i més
i més
que diríem
la Cuna
i el bany
de casa
no me'l va fer
no
el va deixar
i pobra
se'n va oblidar
per això
doncs
fins aquí
perquè si no
la gent se'ns adormirà
moltes gràcies
el masfagot
real o no
preparat o no
de l'actor Will Smith
el presentador
Chris Rock
en la gala d'entrega
dels Oscars
de Cinema d'enguany
ens deixa
una imatge
ejemplar
què farem ara
quan algú faci
una broma
que no ens agradi
no tot és vàlid
per atraure l'atenció
i guanyar audiència
en els mitjans
de comunicació
la realitat
supera la ficció
entre Joseps
la Josepa
la fonia
els records
les històries
i tot
embolcallat
amb un somriure
hem fet el programa 51
dels benvinguts
benvolguts
i ben trobats
ens retornarem
en el proper programa
bona setmana
la setmana
la слова
d'un
Són les 9.
Aquí comença el futur.
El futur de la música.
El club alternatiu.
Amb Paus Verdes.