Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
y llega un momento en el que ese quedarse un rato puede ser convertido en trenta y pico de años.
Ahora me estabas dient, claro, Navisa, tu dius que te vas a anar a través de Hongria.
Claro, todo lo que tenías a l'oest, Croacia, Bócia, Segovina, Montenegro, y para el sur, Kosovo, todo eso estaba en guerra.
O sea, ¿no?
¿Te refieres por temas administrativos?
Sí, por ejemplo, por ejemplo.
No, no.
Oficialmente no.
O sea, la guerra ha sido impuesta y el gobierno nunca ha querido reconocer que estábamos en la guerra, por temas políticos los desconozco, y no había prohibiciones de salir.
Lo llamaban cuando nos venían a buscar lo llamaban como las prácticas de las prácticas militares.
Entonces no tuvimos ningún problema al pasar las fronteras porque no éramos fugitivos porque oficialmente el país no estaba en guerra.
Ahora me estaba haciendo una pequeña historia, una pequeña recordadora.
¿Por qué esclata la guerra?
Ahora ya lo sabía.
¿Eren temas religiosos?
¿Eren temas políticos?
¿De grácticas sociales?
¿Por qué?
¿Por qué?
¿A qué nivel quieres la respuesta?
Para mí era una locura.
O sea, no sé...
Todas las guerras son una locura, ya de entrada.
Sí.
Lo que no se podía arreglar en una taula o parlant malamente.
No se puede argumentar, pero se ha ido creado por intereses políticos y algunos núcleos, algunos círculos habrán obtenido beneficio del conflicto.
O sea, ¿es mucho más por conflictos políticos, incluso económicos, que no religiosos?
No, no tenía nada que ver con la religión.
Hay diferencias y simplemente se han ido potenciando estas diferencias hasta que empezaban a generar conflictos, hasta que se acentuaban estos conflictos, se magnificaban,
hasta que empezaron a estallar los conflictos bélicos puntuales, y esto ha servido como propaganda para meter a la población al conflicto, para llevar la conciencia a que aquí hay un problema que tenemos que resolver de forma violenta.
Y esto ha sido, desafortunadamente, gracias a los medios de comunicación.
Tengo que decirte que cuando era joven, cuando en la escuela nos enseñaban historia y la historia de la Segunda Guerra Mundial, una de las cosas que me pasaba por la cabeza era que hoy en día una guerra será imposible
gracias a los medios de comunicación, gracias a los medios de comunicación que nos informan de cómo están las cosas, para que al cabo de unos años vea que no solo que a pesar de los medios de comunicación, sino gracias a los medios de comunicación nos han involucrado a todos en otro conflicto.
Sí, sí, sí, la importancia i els decisius que son, o decisius que son, els medios de comunicación, la influencia que arriben a tenir en la mentalitat de la gente y en las seves posteriors acciones.
els decisius que es tremendo después i he preparat un petit esquets que ja en parlo també curiosament d'això, sembla que haguem tingut la mateixa sintonia pel programa, però després en pararé.
Tornem amb el teu cas que és el important, tu quan arribes aquí, tu sabies espanyol?
Había hecho un año de castellano, hacía tres o cuatro años antes, la verdad es que me gustaban los idiomas y había estudiado varios, el último era el español,
pero no había practicado, la verdad es que no lo hablaba. Tenía una base, había, sabía también bastante francés y esto me ayudó a que aprendiera rápido.
A més, dono fe que el teu aprenentatge de molts temes és ràpid i és concret, concís, i escolta, fins al moll de l'os, i d'això jo en dono fe i ja anirem parlant.
Total, que tu arribes aquí amb els coneixements que tens d'espanyol, comences a guanyar-te la vida, a poder sobreviure amb l'austeraria, segons m'expliques,
i curiosament jo diria que t'instal·les a Catalunya, entre altres coses, pel mar, no?
Perquè el mar, el mar jo diria que ha tingut i té molta importància en la teva vida,
però curiosament tu vas néixer i viure fins als 22 anys en una ciutat que no en té mar.
Això sí, teniu el Donaf, no?, que en dieu el de Núvio, no?
Què és que t'inspira al mar? T'atrau?
Libertat, força, ilimitació, infinit.
Home, i a més jo sé que vius molt a prop del mar, actualment.
Vius a acabar, eh? I molt a prop del mar, és a dir, que pel dematí, quan t'aixeques, vulguis que no,
si no el veus, almenys la flaira salina del mar segur que et deu arribar,
i això és el que tu dius que et deu inspirar, no?
Sí, la verdad es que he pasado muchos años al lado del agua,
de la Riga del Núvio, sí, sí, y cuando, en nuestro viaje,
mientras estábamos viajando, estuvimos en Francia, en l'ex, en Provence,
lo echaba de menos, y sí, sí, cuando decidimos hacia dónde ir, pues sí,
buscábamos sur y buscábamos lugares cercanos al mar,
y inconscientemente o conscientemente, pues me he quedado al lado.
Sí, home, és en Provence, la Provença també té una part que ja toca el mar,
o sigui, sempre has estat relativament a prop del mar.
Ara no, ara ja el tens al costat, ja forma part de la teva vida, no?
Aviam, Dragan, hem dit que el bridge és el joc de cartes més complet i complex que existeix.
Farem un petit, i tu m'aniràs corregint, un petit resum,
perquè els oients, que no coneixen aquest joc, entenguin que consta d'una subhasta i d'un carteig,
i que a cada ronda una de les parelles ha de guanyar com mínim un nombre de bases
prèviament acordat en la subhasta.
Tot, i que les regles del joc són relativament senzilles d'aprendre,
per trobar el millor contracte per jugar, els jugadors de bridge s'han desenvolupat
complexos sistemes de subhasta que permeten als jugadors d'un mateix equip
intercanviar informació permesa, eh?
Per exemple, sobre el nombre de cartes pel pal i el seu valor,
i sobre la seva força de joc.
Aquests sistemes de subhasta sovint són difícils i costen d'entendre i aplicar pels principiants.
Total, el resultat de la subhasta es considera un contracte entre dues parelles,
pel qual, si la parella que hagi anunciat el contracte final aconsegueix complir-lo,
és a dir, aconseguir el mínim de bases acordades, s'emporta els punts,
mentre que si no aconsegueix complir-lo, els punts se'ls emporta la parella rival.
Correcte, això?
Perfecte.
El bitx actual deu la seva paternitat, no un anglès,
que, curiosament, si agafes una mica la història,
la majoria de jocs del món,
ja no ho posaré si són més importants o menys importants,
però de jocs i esports del món estan inventats pels anglèssos, eh?
És ben curiós, eh?
Doncs, bueno, el bitx actual deu la seva paternitat,
el que dèiem, no un anglès,
sinó a un multimilionari nord-americà,
Harold S. Vanderbilt,
que es diu que en el 1925,
fa pràcticament 100 anys,
aleshores considerat l'home més ric del món,
i en el transcurs d'un creboer davant de les costes panamenyes,
aquest individu, el Mr. Vanderbilt,
va reglamentar el joc adaptant-lo a les exigències d'unificació de gritaris.
Aquestes regles van ser acceptades per tots els països
on es practicava d'una manera o altra,
i anys després, també per iniciativa de Mr. Vanderbilt,
es va fundar la Federació Mundial del Bridge
i se celebra de manera oficial el primer campionat del món.
en Dragan, en Dragan Markovic,
és jugador professional,
professor,
àrbitre,
organitzador de tornexos,
coetx de diversos equips nacionals en campionats del món,
cofundador de l'Acadèmia de Brits Barcelona,
escriptor de llibres de subhasta...
Dragan, ja no et queda res més per fer en el Bridge.
No, no, queda mucho,
y espero, espero...
L'altra cosa és que guanyés més títols,
però activitats i accions en el Bridge,
poc, ja et queda, eh?
Bueno, promocionar-lo, dar-lo a conocer...
Ah, per això, bueno,
ja ja parlarem d'això, també.
El Bridge, que és una activitat mental
que provoca un exercici intel·lectual
amb una destacada faceta social i repte personal,
és el que jo he trobat una mica per definir el Bridge.
És correcte?
Correcte.
Per ahir, perfecte.
Doncs, aparcèm momentet al Bridge...
Ah, no, abans d'aparcar al Bridge,
què destacaries de la teva vida bridgeística
amb aquests 30 anys que portes
dedicant-te a una part de la teva vida professionalment al Bridge?
Amb què et quedes?
Què és el que més t'agrada?
Mira, ho farem més fàcil.
Què és el que més t'agrada?
I el que t'agradaria que desapareixés
en el món del Bridge.
Me gusta, personalment, que me enseña la humildad.
Te voy a contar una anècdota.
Cuando empecé...
Había jugado al Bridge en Serbia
antes de salir del país
y cuando me instalé en la Costa Brava
tenía interés en continuar jugando al Bridge.
Sabía muy poco
y contacté con la Asociación Catalana del Bridge,
conocí gente,
me hablaban de unas clases
y había gente joven jugando
y pensaba, bueno, pero
¿para qué voy a ir a las clases?
yo ya no sé todo
y qué equivocado que estaba.
Y desde entonces,
y no soy el Bridge en la vida en general,
siempre que pienso que sé algo,
la vida y el Bridge rávidamente
me demuestran lo equivocado que estoy.
Es que la ignorancia es una otra vida.
Era aquell sàbia que deia, no?
Jo solo sé que no sé nada.
Evidentment, per créixer
tens que partir d'una humildad,
més que d'una humildad,
has de ser realista,
saber on t'estàs en cada moment, no?
I amb això de los Brits,
que jo ja fa uns quants anys,
com tu saps,
que jugo,
jo no jugo ni amb la dedicació,
ni amb les hores,
ni tinc la capacitat teva,
però cada vegada descobreixes coses noves.
És que moltes vegades
entens que per una carta,
per una carta,
que no estigui col·locada com tu creus,
se te'n pot anar
tota la teva estratègia del joc
i el complir les hores,
se te'n pot anar a la misèria.
I això et fa ser humil.
Sí,
una cosa interesante,
el Brits,
és un juego,
sí,
és un juego complejo,
ay,
complejo,
sí, sí,
però
és un juego finito,
és a dir,
hay un número finito
de partidas de Brits,
sin embargo,
ese número finito
es tan grande
que en una vida humana
no alcanzamos
ni una parte muy pequeña
de lo que se puede hacer.
Por eso,
a medida que vamos jugando,
siempre se puede aprender algo más,
siempre hay situaciones nuevas.
Jo suposo una mica
que és també com les CACs,
que les CACs són,
no són infinites,
però són tan enormes
i milionàries
les possibilitats
de variacions
que et permet el joc
que necessitaries
no sé quantes vides
per haver-les vist
totes les possibilitats,
no?
Jo suposo que amb el Brits també.
La gran diferència
és que amb el Brits
hi ha un altre factor,
en parlàvem,
a micrófono tancat,
que és que influeix molt,
primer,
com és un joc de parelles,
amb la parella que jugues
i influeix molt
els contrincants,
perquè dèiem
que si els contrincants
fan el que tenen que fer
en cada moment
i els jugadors juguessin
com el Brits
no hi ha sort
perquè les mateixes mans
les juguen
en un torneig
totes les parelles,
sempre quedaria amb empat
i això és el que marca
la diferència,
no sempre
tots els jugadors
reaccionen
de la mateixa manera.
Correcte.
Home,
tu ets el professor,
ets el meu professor,
jo ho dic ben clar
i se m'omple la boca
amb el que jo he après,
el poquet
que ens he de dir.
No et puc fer propaganda
perquè si em veu
una mica com a jugador
et deixaria malparat,
però sí que és cert.
Home,
tampoc ho faig tan malament,
diguem-ho,
diguem-ho,
perquè jo també tinc autoestima,
tampoc ho jugo tan malament.
I bé,
el que dèiem,
que a tu al Brits,
i ara ho lligarem
amb les següentes seccions
de la teva entrevista,
de la teva manera
d'actuar a la vida,
però al Brits
és alguna cosa més que un joc.
És molt més que un joc.
Nace com un joc,
és diversió.
com a jugar
per pareja,
com a ser un punt social
important,
un punt de encuentro,
el treball
que hem de fer
amb la pareja,
amb el partner,
és un treball
si queremos jugar
a nivell competitiu,
dur,
complicat,
tenim que entendermos
molt bé,
tenim que
evitar
els egos,
tenim que
evitar
los ataques,
tenemos que evitar
la delegación
de la responsabilidad
hacia el otro lado,
esto,
todo un reto
de crecimiento personal
muy bonito.
Normalment
és,
entre cometes,
depèn de la personalitat
de cada individu,
són les avantatges
que tenen
els jocs,
els esports
que són d'equip,
i el equip
poden ser de dos
com poden ser de 15,
com és el rugby,
que tens que saber
compartir
i tens que posar-te
a nivell empàtic
molt més
que amb altres
activitats
amb el teu company,
els teus companys,
i això,
això jo diria
que forma part
de
l'estructura
mental
o filosòfica,
com li vulguis dir,
que tenen
aquests jocs
i que tenen
aquests esports.
El saber compartir,
el patiment,
l'alegria
i el saber
entendre't
també amb ells,
no?
Són hores
que et passes
amb la teva parella
enfront
com que hi hagi
alguna,
com que no hi hagi
alguna cosa més
que tirar una carta
i que l'altre t'entengui,
no?
No sé,
també forma part
de la psicologia
i, almenys,
és el que jo he anat
a aprendre
amb el bridge.
Sí, sí,
però no olvidemos
que estamos hablando
del bridge de competición,
no asustemos
a la gente
que...
No, no, no,
jo no surto,
però aviam,
competició,
una cosa,
i jo t'entenc a tu
que per tu
que ets un jugador
professional,
que t'estàs jugant
a la Copa del Món,
que t'estàs jugant
cèntims,
que t'estàs jugant
títols,
renom,
que poden tenir
una conseqüència
en les teves accions
professionals futures.
jo,
que no soc professional,
quan em poso
a jugar al bridge
el cop de la setmana
que estic amb tu
o quan jugo
als torneixos,
doncs,
la meva part
competitiva,
petita,
però insisteix,
jo m'assento
per fer-ho bé
i guanyar.
I el que digui
el contrari
és que t'enganya,
la gent se senta...
Oh, no,
jo...
No, no se senta
per tirar cartes.
I a tots els que he conegut
se'ls senten
per intentar-ho fer bé
i per guanyar.
O sigui,
que a la competició
cadascú l'entén,
però a la competició
només hi ha una,
que és intentar guanyar l'altra.
Hi ha nivells, eh?
Vaja,
és el que ja penso.
Què dius tu?
Indudablemente.
Incluso si nos sentamos
a jugar un torneo social...
Això,
és que són els que jo jugo
i els campionats de Catalunya
i els campionats...
I quan te sento...
He canviat una mica.
Abans jo m'assentava
amb la intució
o amb la il·lusió
de no quedar a l'últim,
que era per mi.
Ara,
com deia el meu avi,
que és una persona molt sàvia
i vaig tenir la sort
que vaig poder viure
fins als 18 anys
en contacte amb ell,
em deia,
escolta,
hi ha moltes,
o pràcticament,
quasi bé tota la vida,
és una mica com la lesió
i això se'm va quedar gravat
i la lesió,
jo ho sé,
és que l'important
és ser amb el primer terci
o amb el primer terç.
I és el que lluito,
vull entrar
entre els 35%
o entre els 30%,
si hi ha 100%,
entre els 35%,
aquest seria el meu objectiu.
No hi ha guanyar,
això és impensable,
però,
bueno,
això és la competició.
Cadascú té els seus objectius
i les seves maneres
d'entendre el joc
per presentar-se,
per passar-te una bona tarda,
que és una...
No té sentit
si no ho fas bé.
Per tu i pels que el rodegen,
i pels altres,
jo tampoc.
Puedo discrepar un poc.
Oh, i tant,
és que és la gràcia,
no?
Si nos estamos comparando
con els altres,
podem entrar en el error
de sacar les conclusions
errónees,
perquè no todo el mundo
tiene la misma predisposición,
no todo el mundo
tiene la misma formació.
Estoy hablando de bridge ahora,
pero es aplicable
a cualquier otra cosa.
Entonces,
si nos sentamos
a jugar 100 parejas,
no todos podemos aspirar
a ser los primeros,
pero aún así,
los que no quedan bien
pueden quedar,
pueden estar contentos
con un puesto bajo,
porque dentro del juego,
dentro de la sesión,
han sido capaces
de superar sus límites.
Y para mí
es más importante esto
que ganar a otra persona
o ganar a otra pareja.
A veces podemos jugar
a la perfección
y no quedar primeros,
simplemente porque,
como has comentado hace un momento,
puede haber habido suerte,
pero lo importante
es saber dar lo máximo
de uno mismo,
de una misma.
Pero veus,
ya es la competición.
Un es contra el límite
propio personal,
l'autoestima,
per dir-ho de alguna manera,
y el otro es la comparativa,
que es como se hacen,
como los ríos,
como se hacen prácticamente
todas las actividades,
entre cometas,
que en dien competitives,
es una comparativa.
La Llega del fútbol,
al final,
es la comparación
de los puntos que tú has tret
versus los contrarios,
es una manera de competir.
i después
hi ha la pròpia,
perquè aquesta,
jo estic amb tu,
moltes vegades
t'has aixecat
de la taula
pensant,
carai,
pues yo pensaba
que no he jugat tan malament
i he quedat aquí a la misèria,
ho entens?
Però bueno,
l'autoestima,
alguna cosa ha de haver passat,
llavors queda també
el que et deia abans,
l'autoestima,
de dir,
és que regalen molt,
hi ha moltes parelles
que els han regalat molt
punts als equips
que han quedat
per davant nostre.
És el que jo penso,
no, no digues,
digues,
discrepa,
si aquesta és la gràcia,
creu que la competició
puede tenir connotacions negatives
mentre la identificamos
con ser millor que altres.
Creu que aquesta comparació
no fa bé a ningú
i especialment fa
que ens equivoquem
del objectiu.
Quan ens sentem a
fer qualsella
mentre
donem el millor
de nosaltres mateix,
ja da igual
en comparació
amb els altres
com que donem.
si jo no sé més
de lo que sé,
si no puedo sacar
més de mi,
no puedo quedarme
descontento
per el resultat.
Si no he dado
el máximo de mi,
por mucho que parece
que lo ha hecho
mejor que els altres,
crec que me he quedat
corto conmigo mateix
i és d'on
podo estar perdent,
aprendent
o no.
Puedo empezar
realmente
a aprender
i aportar
algo a mi mateix,
a mi vida.
Mira,
això,
si observés,
per fer
l'entrada
d'un dels
molts punts
que tenim
per parlar
amb tu,
que és el
mindfulness.
El mindfulness,
que és
com
es pronuncia
correctament,
és la localització
de l'atenció
en el moment present.
És un mètode
per aconseguir
l'atenció plena
centrant-nos
en allò
que està succeint
aquí i ara,
acceptant-ho
sense més
ni més,
sense intentar
canviar
ni jutjar
res.
El seu significat
és plena consciència,
dona benestar mental,
ajuda en la lluita
contra l'ansietat
i la por.
És correcte,
això que he dit?
Sí,
esto es una
de las definiciones.
Bueno,
és la definició
que jo he agafat
per enllaçar
en el que tu
precisament
estaves parlant
del brits
i la competició.
És correcte,
això?
És correcte.
Ara,
feixar-te
el que te vulguis
del mindfulness.
Explica'ns coses
del mindfulness,
tu que ets
no només
un practicant,
sinó un transmissor
i educador
amb el mindfulness.
Bé,
a veure,
tengo que reconocer
que he perdido
la conexión.
Antes de la pandemia
estaba mucho más
vinculado,
ahora me he centrado
más en la parte
profesional
relacionada
con el bridge,
pero no he perdido
el contacto
e intento mantener
el trabajo interno
personal mío
muy ligado
a esto.
Creo que
otra vez
cuando intentamos
poner en palabras
estos conceptos,
siempre nos quedamos
cortos,
concretamente
con el mindfulness.
Cuando hablamos
de mindfulness,
cuando la gente
pregunta
qué es,
si intentamos
darle una definición,
acabamos
delimitando
lo que es.
eso es una cosa
que es inherente
al ser humano.
En la medida
en la que
podamos
tener la vida
existencial
resuelta,
el ser humano
puede dedicarse
a aspirar
a más.
Entonces,
cada uno
de su manera
ya lo hace,
sobre todo
cuando somos
pequeños
y si nos dejan
libres,
todos tenemos
nuestra manera
de aislarnos,
de entrar
en nosotros mismos
y encontrar
un confort
interno,
un reconocimiento
interno
de nosotros mismos.
Y no hace
falta
hacer una postura
determinada,
una respiración
determinada,
puede ser
un paseo
al lado
del río,
una vuelta
en bicicleta,
escuchar la música,
cualquier momento
en el que uno
se siente
tranquilo,
en silencio
y cómodo
con uno mismo.
Y en el momento.
Sobre todo
en el momento.
cuando lo
convertimos
un poco
en una actividad
de trabajo
interno,
quizá
una analogía
con un espejo,
es un espejo
interno.
Cada día
nos miramos
en el espejo,
miramos nuestro
aspecto
externo,
vemos cómo
estamos,
qué podríamos
o qué nos gustaría
mejorar.
Pues el
mindfulness
es el momento
cuando
cerramos los ojos
y miramos
hacia el interior
y decimos
y pensamos
qué hay de mí
que está funcionando
bien,
qué podría
mejorar
nuestras relaciones
con los demás,
con nosotros mismos,
ambiciones,
todo esto
puede ser
mindfulness.
Fantástico.
Hacemos,
ostras,
me emociono
tanca,
bastante,
se sabe.
Fem una
petita pausa
i reprenem
les teves
històries,
explicacions
i el teu
sobretot
didactisme
dels temes
que toquem.
I see skies
of blue,
clouds
of white,
bright
blessed day,
dark
sacred night,
and I'd think
to myself,
what a wonderful
world.
I see trees
of green,
red roses
too,
I see them
bloom
for me
and you
and I'd think
to myself,
what a wonderful
world.
The colors
of the rainbow
so pretty
in the sky
are also
on the faces
of people
going by.
I see friends
shaking hands
saying,
how do you do?
They're really saying,
I love you.
I hear babies
crying,
I watch
them grow
they'll learn
much more
than I'll
ever know
and I think
to myself,
what a wonderful
world.
read books
and write
and I'll
hear
about
what impression
is
what i
got
to myself
and I'll
count
some
to myself
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
What a wonderful world!
Michael Bublé!
Michael Bublé! 47 anys!
Nascut a Canadà, en la Colòmbia britànica, amb l'obra de Vancouver.
Quatre premis Grammy, més de 60 milions de discos venuts.
Estrella en el passeig de la fama de Hollywood.
Cinc gires mundials en totes les localitats exaulides.
Gran fanàtic del hockey sobre gel, actualment és copropietari del Vancouver Giants, equip punter en aquest esport.
Doncs el dimecres primer de febrer d'enguany, és a dir, d'avui divendres en cinc dies, actua en el Palau Sant Jordi de Barcelona.
En preus d'entrada es cosiran entre 80 i 239 euros.
Aquest cantant, compositor i actor canadenc ha estat avui l'intèrpret de la nostra sintonia.
i avui l'intèrpret i el protagonista del nostre programa, en Dragan Markovic, l'havíem deixat explicant, o acabant d'explicar, el que era el mindfulness.
Què més s'oporreix del mindfulness?
Una cosa muy útil en la vida, no sé dónde empieza mindfulness, dónde empieza la meditación, dijimos que era un momento que uno se dedica a uno mismo.
He oído a una persona sabia decir, si tienes tiempo para meditar 10-20 minutos al día, hazlo.
Medita 10-20 minutos al día, y si no tienes tiempo, medita como una o dos horas al día.
Realmente, si no tenemos tiempo para dedicarnos a nosotros mismos, difícilmente podremos disfrutar del camino de la vida.
Pues, doncs, ho enllaçarem amb el segon substantiu que havíem anunciat abans, el yoga.
El yoga, que és una pràctica que connecta el cos, la respiració i la ment,
i que aquesta pràctica utilitza postures físiques, exercicis de respiració i meditació per millorar la salut general,
jo diria que el yoga destaquen, per mi, cinc grans beneficis.
El primer, que augmenta la capacitat pulmonar, millora la respiració.
L'altre, que ajuda el sistema immunològic.
L'altre, que redueix l'estrès.
L'altre, que augmenta la flexibilitat, la flexibilitat i la postura del cos, que millora l'equilibri.
El yoga es va desenvolupar com a pràctica espiritual fa milers d'anys.
Tu, Cregan, que ets un practicant de yoga d'aquests de mitja hora, tu no és de les dues hores, sinó de mitja hora diària,
explica'ns coses del yoga, explica'ns les teves experiències, què en penses del yoga,
quins són, per tu, les millores o els objectius o què et trobes amb el yoga.
Te lo voy a decir como practicante, no soy experto, aunque llevo años haciéndolo y...
Jo les teves, no sé, humilitats, ja me les crec poc.
Perquè no, jo no sóc expert en el brits, no, jo no sóc expert en el mindfulness,
i resulta que és un grandíssim jugador de brits, el millor és molt difícil,
i un grandíssim expert en mindfulness, un practicant de yoga,
inclús em consta que també ets didàctic amb el yoga,
per tant, prou de falses modèsties, ets qui ets i explica'ns el yoga.
Para mí fue un descubrimiento también, partiendo de la ignorancia y la arrogancia,
la tenia alejada de mí durante muchos años y cuando por circunstancias la aprobé,
me volví adicto.
Yoga nació como un ejercicio espiritual.
El objetivo de la práctica de yoga no era ganar la flexibilidad,
sino realmente es un trabajo interior que se está buscando con el yoga.
La flexibilidad, la respiración, todo esto es el beneficio que se obtiene a través de la práctica,
pero es secundario.
El yoga, meditación, mindfulness son muy conectados.
De hecho, para meditar mejor, para no sentir las molestias,
para que uno pueda estar tranquilo más tiempo sin distracciones,
se hacen los ejercicios de yoga,
se hace la colocación, la estructuración de la columna, de los órganos internos,
y después de una buena sesión de yoga,
es más fácil sentarse a meditar y mirar hacia uno mismo.
Bueno, es corroborar el que yo intuyo, o mejor dicho, no intuyo el que he dit,
perquè així és la sensació i el que publiquen els llibres que el yoga es va desenvolupar
com a pràctica espiritual, com a pràctica espiritual fa milers d'anys,
i els altres són els beneficis que et comporta ser practicant.
Ai, aviam, tantes coses per parlar.
Doncs mira, ara saltarem al tercer sustantiu.
La ciència, que és un conjunt de coneixements obtinguts mitjançant l'observació i el raonament,
sistemàticament estan estructurats i dels quals es dedueixen principis i lleis generals
en capacitat predictiva i comprobables experimentalment.
La ciència ofereix solucions pels desafiaments de la vida quotidiana
i ens ajuda a respondre als grans misteris de la humanitat.
Dit d'una altra manera, és una de les vies més importants d'accés al coneixement.
Hem parlat del mindfulness del yoga, ara de la ciència.
Què diu el dragán de la ciència?
Que tot està lligat amb el brits, eh?
La ciència la tengo muy cercana, la he tenido siempre.
Me he tirado mi carrera hacia el camino científico.
Esperaba poder resolver todas las cuestiones de la vida a través de la ciència.
Me he formado como matemático y estoy un enamorado de las matemáticas.
Especialmente de las matemáticas considero que es el núcleo importante de la ciència
porque el modelo de búsqueda de la verdad y de la objetividad que ofrecen las matemáticas
es el modelo para las demás ciencias.
No es alcanzable porque las matemáticas es un campo totalmente abstracto,
inventado por el ser humano y adaptado a sus fines.
Cuando empezamos a trabajar con física ya tenemos el mundo material,
las limitaciones del mundo material y cuando nos pasamos a ciencias que tocan organismos vivos,
biología, medicina, el que sea, ya allí las limitaciones son mucho mayores
porque todavía desconocemos mucho sobre el funcionamiento de los organismos.
en un momento dijiste que la ciencia es, como dijiste, es el camino para obtener el conocimiento.
Sí, es una de las vías más importantes de acceso al conocimiento, la ciencia.
Sí, es uno pero, como acabo de decir, es muy limitado cuando entramos en el mundo de los organismos vivos.
De hecho, todo lo que es la vida, todavía no sabemos qué es la vida.
No tenemos ninguna definición concreta de lo que es la vida, cuál sería el sentido de la vida.
Pero la ciencia nos ayuda a responder a los misterios de la humanidad.
Nos ayuda, eh, la ciencia.
No es l'únic camí per resoldre'ls, pero que nos ayuda, sens dubte.
¿Me podrías dar un ejemplo?
Ostras, ahora me pones...
Sí, te pongo en un problema.
No, mira, por ejemplo, mira.
Pues mira, ahora siempre mezcla, así, eh, el naixement.
¿Com es forma l'embrió en un ser humà?
Això és un model científic, eh, per reunir els espermatozoides a dintre dels ovos,
ho estic improvisant, eh, però aquí la ciència té molt a veure, moltíssim.
molts descobriments farmacològics són posats en la ciència, eh.
Gràcies a la ciència, és el que dèiem abans, no?
Un raonament sistemàtic, estructurat, i que es poden deduir principis i lleis generals
amb una capacitat predictiva i comprobables experimentalment.
Això per mi és la ciència.
Sí, el problema de las ciencias que estén relacionadas con la vida...
Por ejemplo, eh.
...es que no se pueden comprobar experimentalmente
porque necesitarían repetirse todas las veces que las hagas.
Sin embargo, en todos los estudios médicos, farmacéuticos,
cuando estamos trabajando con seres vivos,
no siempre se repiten los mismos resultados.
Entonces, allí entramos en el ámbito de la investigación basada en las estadísticas
y de la interpretación de los datos estadísticos.
Para eso es ciencia.
Sí, pero no puedes afirmar una cosa si no la puedes demostrar cien por cien.
Y insisto, cuando estamos trabajando con seres vivos, nunca son las demostraciones de cien por cien.
Especialmente en los seres humanos hay una componente emocional, mental en los resultados
que si no la tenemos en cuenta, los resultados nunca serán cien por cien ciertos.
Y de momento todavía no hemos sido capaces de cuantificar el pensamiento o la emoción.
Y de esta forma nos es imposible medir los resultados con precisión
que podemos tener en matemáticas, por ejemplo.
Entonces, allí algunas conclusiones de los estudios,
sobre todo cuando han sido mal interpretados, nos pueden llevar al error.
Y creo que, no sé hasta qué punto habéis seguido las investigaciones y los resultados de las últimas décadas,
cada tanto de tiempo sale un resultado que niega el anterior.
Es decir, hasta hace diez años pensamos que una cosa era cierta y hemos demostrado que no lo era.
Que cuando pensamos que era cierta se basaba en la investigación científica.
Seamos conscientes de que estas demostraciones no son demostraciones cien por cien.
Simplemente son los resultados de la investigación con nuestros conocimientos hasta ahora.
¿Me explico?
Total.
Pero mira, veus, aquí yo es discrepantse por un cantó
y estar d'acord amb tú por l'altre.
Podría el punt de diferencia del sentit o de la apreciación o de la definición de la ciència entre tú y yo
és que tú dius que perquè sigui vàlid científicament ha de ser al 100%.
I jo dic que no, no, per mi, científicament, o que gràcies a la ciència descobrim moltes coses que,
aquí ve l'altre tema, que l'excepció confirma la regla.
O sigui, no té per què ser 100% demostrable una cosa perquè científicament sigui aplicable
o que científicament hagi hagut descoberta, no?
És a dir, si la humanitat esperés a comprovar o que es comprovesin 100% dels seus avanços sense cap fallida,
doncs podria, encara estaríem a l'edat mitja, perquè no sempre que encens un misto s'encén
i el foc, doncs, tens que intentar-ho diverses vegades.
El resum, la història, la ciència, per mi, que és fonamental i és una de les vies més importants d'accés al coneixement,
no té per què ser tot el que es descobreix al 100% verificable,
mentre hi hagi una majoria important, que no sé si pot ser el 80% o el 75% o el 95%,
demostrable i experimentable i repetitiu, per mi és tremendament vàlid científicament.
T'ho dic també una mica des de la meva formació científica, no?
Els medicaments, fixa't que no hi ha cap medicament, no conec cap,
que amb els seus prospectes no posin contraindicacions.
Doncs poder per el senyor que té, a part que diuen l'al·lèrgia a aquell medicament,
poder per aquell senyor a partir d'una certa edat ja no és recomanable,
o si té un problema amb el ronyó que no se'l prengui o no se'l prengui en menys.
És a dir, és impossible, per mi, certificar que un abans en la ciència al 100% no pensaria.
És una de les discrepàncies.
Em sembla que el matís és el que marca la diferència, encara que al gruix estem totalment d'acord.
No ho sé, digues, digues, digues coses, i a mi el que m'agrada és que aquí,
amb la teva entrevista, amb la teva persona, amb el programa que estem parlant de tots aquests temes,
ja sí, és capaç, ja, si no, seria tremendament avorrit, no?
Perfecte.
Ja que has tocado el tema de los medicamentos,
utilizar el medicamento para mejorar el estado de salud de una persona,
no sé hasta qué punto realmente mejora el estado de salud de la persona a lo largo de su vida,
porque igual crea una dependencia o minimiza la evolución interna del sistema inmune de las personas.
Considero que el cuerpo humano es el organismo más sofisticado que hay en la Tierra.
y creo que nuestro sistema, entre otras cosas, tiene la ventaja de autorregularse y de evolucionar por dentro.
Entonces, nuestro sistema inmune va fortaleciéndose en la medida en la que se va encontrando con los obstáculos y con las dificultades.
Si introducimos la medicación, no sé hasta qué punto vamos a inhibir la evolución del sistema inmune.
Allí tengo mis serias discrepanzas con lo que has dicho.
Yo también las tengo tremendas, no serias, sino grossas, para entenderlas.
Sério, todo es serio, depende del carácter que le vulguen donar.
Yo partejo, y malgratamente como malalt, o he patido, y estoy totalmente convencido que si no arriben a ser pels medicamentos, yo aquí ya no estaría con tú.
Puc arribar a entendre que muchas veces un medicamento te cura una cosa y te puede llegar a hacer mal bien un otro órgano.
Però jo estic convençut que sense la medicina tradicional, la que coneixem ara, o la medicina, no sé com li vols dir, la que avui, la que has patit en els hospitals,
el sistema sanitari, per entendre'ns, farmacològica, doncs molts dels que estem aquí començant per mi, jo no hi seria.
Bé, és a dir, deixar d'esperar que el meu cos reaccioni davant d'un problema que m'ha creat la natura amb un òrgan meu,
no t'ho compro.
El qual no significa que el 100% de la medicació que jo estic prenent sigui el millor que pugui anar pel meu cos,
és a dir, que no em malfagi o que no em desbarati el sistema d'equilibri que tingui immunitari amb el meu cos.
Però en qualsevol cas.
I no et trobo una cosa millor que la medicina actual per sanar, encara que sigui a curt plaç, el malalt,
perquè no em serveix de res que dius, no, no, perquè tu no saps el mal que et farà si pel mig del camí hi ha mi mort.
¿Puedo?
Jo, i tant, ara ets tu, és que ets tu el que tens que parlar.
Estem parlant a la ciència, ara.
Hemos tocat el tema de la muerte y el tema de la enfermedad,
y parece que nosotros sabemos qué es la muerte, qué es la vida, y qué es la enfermedad,
y en nuestra cultura se han convertido en los peores males que le puede pasar a un ser humano.
Tratar así la muerte creo que nos hace ser menos felices en la vida,
porque la muerte es un tema inevitable, natural,
y hasta cierto punto es lo que da sentido a nuestras vidas.
Entonces, no aceptarla como una cosa natural, intentar huir de ella,
creo que nos crea mucha insatisfacción, inseguridad y frustración en la vida.
¿Y saps por qué?
Y te interropeixo, porque no ens eduquen per la muerte.
Correcto, correcto.
No ens eduquen per la muerte, ens eduquen per la vida, no ens eduquen per la muerte.
Bien, pero bueno, es lo que hay, pero cada uno de nosotros puede sentarse,
y creo que estaría bien que cada uno de nosotros se tomara su tiempo para meditar sobre la muerte,
porque una vez nos liberemos del miedo de la muerte,
es cuando realmente podemos empezar de vivir plenamente.
Y la enfermedad es una parte de la vida,
y la enfermedad tal vez es solo una señal, una llamada de nuestro cuerpo
sobre algo que no esté funcionando bien.
Y si realmente nuestro cuerpo es sano y sabio,
dejémosle comunicarnos qué es lo que está haciendo mal,
que es lo que estamos haciendo mal en la vida,
para que se vuelva al equilibrio.
No sé si conoces los trabajos de los médicos
que intentan relacionar las dolencias con nuestros estados alimentales, emocionales,
donde justamente transitar la enfermedad nos da tiempo,
nos permite darnos cuenta de qué es lo que deberíamos cambiar en nuestras vidas
para volver al equilibrio.
Lo he experimentado, me ha funcionado bien en los últimos 15-20 años,
y realmente es una de las cosas que más me ayuda a entenderme a mí mismo
y saber de qué me tengo que deshacer en mi vida actual
para poder sentirme mejor y ser más sano.
Sí, sí, però recorda sempre que la vida
és com una aposta de sol, eh?
Si esperes massa, te la perds.
No sé si esperes massa, te la perds.
Un placer massa, te la perds.
No sé si esperes massa, te la perds.
No sé si esperes massa, te la perds.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
10!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fraga!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí, sí, sí. Es un tema... Yo vivía alejado de la zona.
Se llamaba a dos de los monjes al mundo.
Sí, más al norte. Y es un tema político que me sabe muy mal que estén ocurriendo las cosas que están ocurriendo
y espero que pronto terminen con las locuras.
Eso de potenciar las diferencias nos hace tanto daño muy a menudo.
Yo creo que las diferencias enriquecen muchísimo, pero que esto se convierta en conflicto, en argumentos para entrar en discusiones, partiendo de Barça-Madrid.
Creo que es una pérdida de tiempo de las oportunidades de disfrutar de la vida.
Jo també discrepo, si no existís el Barça-Madrid, t'has de inventar... Parlo del Barça-Madrid a nivell competitiu futbolístic.
Claro, claro, sí, sí.
Ara no t'estic parlant a nivell polític.
Però la política és una altra història, és un tema cultural, és un tema, mai també hem dit, històric, tradició, etc.
Però en qualsevol cas, ja que parlem d'això, hi posem filosofia, ja que tu parlaves d'això de la unió i la separació.
L'altre punt, la filosofia, que els havíem anunciat al començament, la filosofia és, segons la seva etimologia, l'amor a la saviesa, que ve del grec philos, amor i sofia, saviesa.
Diuen que la filosofia és l'estudi de diverses problemàtiques, com són el coneixement, la ment, la consciència, l'ètica, el llenguatge, la bellesa, la moral.
Que la filosofia aporta eines de pensament crític.
És una de les excepcions que jo he triat aquí per parlar amb tu sobre què és la filosofia per tu.
La filosofia és escoltar el sentit de la vida, és mirar la vida i ser crític amb un mateix i amb la vida en general.
Aquí tenemos bastante impuesta una manera de pensar desde que empezamos a ir al cole y luego con el mundo laboral
y especialmente hoy en día hay una tendencia de que se nos impongan los valores
y con poco tiempo que nos deja el ritmo de la vida, muchas veces los compramos
y seguimos aplicándolos sin cuestionarlos.
Para mí la filosofía es cuestionar todo lo que oigo, todo lo que quiero hacer, pienso hacer,
cuestionarlo, encontrar mi relación con ese tema y a partir de allí actuar.
Sí, sí, sí. O sigui, amb això no discapem, coincidim que la filosofia és l'estudi de les diverses problemàtiques,
com són el que jo deia abans, el coneixement de la ment i el que a tu et serveix d'alguna manera
com a pensament crític, que és el que tu estaves dient.
Dragán, abans d'entrar en altres temes, ara farem un impàs perquè el Josep té molta sort d'explicar-nos.
Avui sí que hem de dir que el Joan, el Joan Mateu, l'altre col·laborador nostre,
no ha pogut venir, degut que una malaltia del seu net l'obliga a estar permanentment al seu costat i fer-se càrrec d'ell.
Joan, des d'aquí us enviem molts ànims, paciència, i que ràpidament segur que es millorarà
perquè tu, entre altres coses, estiguis alliberat al proper programa i estiguis assentat aquí al nostre costat.
Però ara, el Josep segur que s'inventarà i té preparades històries fantàstiques, curioses, de Barcelona.
Molt bé, moltes gràcies, Dragán. Ha sigut aquesta primera part molt interessant.
Ens has fet pensar i descobrir coses, jo, del Brits, a part del nom, poca cosa més sabia.
No, però ho dic fins que ha sigut d'alguna manera l'entrada de...
Sí, però explicat una mica la filosofia del joc, tota una sèrie de coses que, esclar, que des de fora,
com que si no t'hi fixes, no les saps.
Clar, total, gràcies. Ha sigut molt interessant.
L'altre dia parlàvem, amb la Clara Segura, que sí, va dir que podries parlar del paral·lel.
Jo fa temps, no m'invento res, si m'inventarà, jo no m'invento, al contrari.
Intento explicar coses curioses per animar a que la gent segueixi buscant coses curioses pel seu compte.
Potser no seran científiques, però sí que seran històriques, perquè si no és al 100%, ja ho saps que el Dragán no t'ho compta.
No.
Bé, doncs parlarem una mica del paral·lel, que ja dic, feia temps que ho tenia al cap, no sabia per on començar,
perquè és molt complicada la història del paral·lel.
Jo avui pràcticament parlaré de la formació del paral·lel.
Després parlem dels teatres i aquestes coses i tal, però el paral·lel ha tingut una història molt curiosa que ha fet que fos com fos, així.
No va ser un senyor que va anar amb el seu màrqueting i digués, mira, amb aquesta zona hi posarem tots els teatres de Barcelona i les varietats i no sé què,
i veuràs quina cosa més xula que ens sortirà.
La vida dona moltes voltes i a vegades, quan més malament ho fas, de vegades més ve sortant les coses per un altre que em do.
Torna a mi.
És un fenomen irrepetible.
Tantes coses i dolentes van proporcionar l'aparició d'aquest bon matre català, el bolet barceloní.
Una cosa que, sí, realment el paral·lel ha sigut únic.
Diríem el paral·lel i però tins romantxos.
En el projecte d'eixample de Barcelona, que va presentar Sardà, no hi havia res improvisat.
Ell havia fet un estudi topogràfic del terreny.
Hi havia previst una ciutat habitable, saludable, espais verds als interiors d'ia,
la forma de les illes de cases, una alçada que anés bé pels rajos de sol,
tota una sèrie de coses.
Ja dic que ell era higienista, ell havia estudiat moltes coses i volia això,
que tenia una ciutat el més perfecte possible.
Fins i tot va a aquests xanfrancs de Barcelona, que disortadament estan desapareixent.
Doncs ell pensava que hi hauria una mena de tren urbà, que després va ser el tramvia,
que li aniria bé per poder fer la corba, per no descarrilar, tot una sèrie de coses.
Dic, ho tenia tot molt ben pensat.
El teçat dels carrers, aquesta quadrícula, aquesta amb la mateixa orientació que la barcina romana,
amb poques excepcions, el de Cúmenos i el Cardo Màximus.
El carrer de la ciutat i el del Bisbe corresponen al Cardo Màximus,
que és un homenatge a la ciutat romana, que es projecta cap al passeig de Gràcia.
De les vies no perpendiculars, a l'anomenada quadrícula Cerdà,
n'hi ha dues que són perpendiculars entre si, la meridiana i el paral·lel.
I ho són perquè corresponen a un meridià i un paral·lel,
que coincideixen, encara que no físicament, en la seva projecció en el rellotge de la Barceloneta,
que havia estat el far del port de la ciutat,
un port que el desenvolupament de la ciutat va fer créixer
i aquest far ja va quedar com un record i convertit actualment en un rellotge.
El pla de Cerdà no fos respectat en moltes coses.
Recordem la desaparació dels interiors d'illa,
no respectar l'alçada dels edificis que dèiem, ni l'amplada dels seus carrers,
i ara veiem desaparèixer de forma gratuïta, crec jo, els xanfrans,
que em fa molta ràbia.
I a tot dos.
Sí.
La mateixa meridiana que coincideix amb la Gran Via i la Diagonal
i la dissortada Plaça de les Glòries,
que segons el projecte d'en Cerdà,
havia de ser el centre de la ciutat.
O sigui, res més lluny del que ha passat, no?
I al paral·lel, una recta de dos quilòmetres,
havia de ser una via residencial,
a prop del mar i a tocar de Montjuïc,
un pulmó verd de la ciutat.
Ara en parlarem.
Deixeu-me dir, vas de continuar,
que malgrat tots aquests disbarats i altres que no menciono,
per no voler ser urgents,
Barcelona és una gran ciutat
i encara és força bonica i que n'estic enamorat.
Paral·lel, molt paral·lel,
és el nom que tots coneixem aquesta vinguda,
que de sortida va tenir aquest nom.
Ni tan sols Víctor Balaguer,
que va donar nom als carrers de l'Eixample
i va veure com molts van ser canviats,
majoritàriament per fer-ne la gara-gara
als polítics de torn.
Aquest nom, que es va fer tan popular,
ja de sortida, el 1859,
va ser canviat per Marquès del Duero.
No, va ser canviat de sortida el 1874, perdó.
I per Francesc Lairet durant la República, el 1931.
I altre cop, Marquès del Duero, l'any 39,
i fins a l'any 80,
van tornar a recuperar el nom de Parallero,
recuperar-ho a les plaques,
perquè tota la vida ha sigut el Parallel.
És com per nosaltres, sempre ha sigut la diagonal i la Gran Via.
Sí, sí, sí.
I un altre encara, la Gran Via,
però per gent més gran que nosaltres, el carrer Corts.
El carrer de l'Eixample.
El carrer Corts.
Sí, sí, sí.
Però vull dir que sí, aquestes coses,
doncs el nom en popular...
Però aquest dia va ser de sortida
perquè inclús documents, articles dels diaris
i documents oficials,
es deia, doncs, Avenida Marquès del Duero
també enllamada Parallelo o Parallelo
també enllamada Avenida Marquès del Duero.
Vull dir que era una cosa que ja,
de sortida, ja va quedar així, no?
La Viquipèdia ens diu que...
Qui era el Marquès del Duero?
Manuel Gutiérrez de la Concha e Irigoyen,
conegut pel seu títol nobel diari
de Marquès del Duero.
Va ser un militar i polític espanyol
de tendència liberal moderada
notable pel seu combat
contra les insurreccions carolistes.
Va ser capità general de Catalunya
el 1845, un sol any.
Va morir el 1784
i li van dedicar el carrer
per les seves victòries a les guerres carolines.
Per això l'any 1884
va canviar el nom al paral·lel.
La Viquipèdia també ens parla de Francesc Lairet,
que en podríem parlar molt,
però farem només un petit resum.
Polític, advocat, català,
defensor del moviment obrer.
Lairet va ser un pioner del dret laboral
i un referent polític,
amb Lluís Companys i Salvador Seguí.
Un referent de l'obrarisme
de les esquerres catalanes
de les dues primeres dècades del segle passat.
Va morir assassinat el 30 de novembre de 1920
quan sortia de casa seva
al carrer Balmes
per uns pistolers a sou de la patronal.
Va rebre més de 20 bales.
El seu enterrament va excedir
una manifestació política
que va acabar amb una càrrega
de l'exèrcit i la Guàrdia Civil
quan anava en Rambla Vall
que mida el paral·lel, precisament.
I que va acabar amb el tebut per terra.
I també tenim una història falsa
de l'origen del paral·lel,
que segur que molts dels que ens escolten
ja l'han sentit alguna vegada.
En Josep Comas i Solà,
astrònom, divulgador i primer director
de l'Observatori Fabre,
tenia una cuinera que festejava
amb un xicot que treballava
en una botiga de vins del poble sec.
La cuinera va deixar la feina
per casar-se.
I el senyor Comas i Solà
li va deixar els 500 pessetes
que necessitava la jove,
la jove parella,
per pagar el traspàs d'una taverna
al carrer Marquès del Duero.
Amb la condició
que li posés el nom de paral·lel,
ja que quan es van fer els mesuraments
de l'art del meridià
que a Barcelona
per establir el metre,
el científic Francesc ho va fer,
va establir que el paral·lel situat
a 41 graus i 4 segons
passava exactament per aquesta vinguda.
I així ho van fer
i la taverna i el nom
van tenir tan èxit
que va acabar donant nom a la vinguda.
Tot això que us acabo de resumir
va sortir per primer cop
en un llibre que es deia
Biografia del Paral·lelo,
editat el 1945,
signat per Luis Cabáñez Guevara,
que era el pseudònim
que amagava el nom
de dos coneguts periodistes
del moment,
Màrius Aguilar
i Rafael Moragas.
Més tard,
altres dos llibres
van agafar aquest com a referència
i durant anys
aquesta falsa anècdota
es van escampant.
I encara
algun article d'aquells
que de vegades traves
per internet
que et diuen
10 coses que no sabes
del paral·lelo.
Doncs una d'aquestes 10 coses
és aquest nom,
aquesta anècdota
que és falsa.
Aquesta història
no s'aguanta per enlloc.
Quan Meixen,
el científic francès,
va venir a Barcelona
el 1792,
el paral·lelo no existia.
Les muralles
de Barcelona,
que encara trigarien
60 anys a caure,
ocupaven
tot aquest tros
que ara
és el paral·lelo.
Quan la suposada
cuinera
de l'astrònom,
Josep Solà,
es va casar,
el nom de Marquès
del Duero
ja feia anys
que coexistia
amb el de paral·lelo.
Si fem el compte
de la vella,
veurem que Comas
i Solà
va néixer
el 1868.
Si estava aposentat
i feia anys
que tenia cuinera,
segur que tenia entre
30 i 40 anys
pel cap baix.
I estaríem parlant
ja de primers
del segle XX.
La taverna
no s'esmenta enlloc.
Podria haver existit
amb aquest nom
agafat
del nom popular
de l'avinguda,
com qualsevol
que sigués
botiga de modes
paral·lelo.
Ja està, no?
Però malgrat
que els autors
esmenten
amics de l'astrònom,
no que ja
coneixien la història
i coneixien la minyona
i tal,
ningú ha sabut dir
on estava aquest bar
perquè no ha existit mai.
Ningú l'ha trobat.
Si no,
hi hauria possiblement
potser
una placa
que en parlés.
Bé,
deixem això.
Parlem de coses sèries.
És a més
una anècdota
de l'anècdota.
Pep,
ja veus
que fa
més de 200 anys
ja existien
els fakes.
I tant.
Tremendo.
Sí, sí.
Home,
el Dràgan
ens explicava abans
el poder
dels medis
de comunicació
que segons
el Seguritari
i segur que és la veritat
els van fotre
una guerra
almenys
amb els medis
de comunicació.
Doncs els fake news
ja fa 200 o 300 anys
que també hi existien.
Sí, sí.
Són totes aquelles frases
de gent famosa
que diuen
que l'epitàfi
del Dròxomar
que diu
perdoni que no és veritat.
No és veritat.
No és veritat.
Aquesta frase
no ha existit.
Hi ha moltes coses d'aquestes.
Suposo que en el seu moment
devien pensar
que això era divertit,
era interessant
i potser es van passar
una mica
en tota l'explicació
de l'anècdota,
no ho sé.
Els fake news
sempre han venut,
jo ho veus.
Sí, sí, sí.
Bueno,
Ildefons Sardà
va projectar diverses vies
de 50 metres d'amplada,
com a la Gran Via,
la Meridiana
o la Diagonal,
i va decidir
que l'avinguda
del Paral·lel,
amb els seus dos quilòmetres
de Llargada,
havia de ser una avinguda
principal
per unir el port
amb l'eixample.
Els propietaris
del terreny
no ho van veure així
i van protestar,
ja que creien
que aquesta amplada
els feia perdre
molt de terreny.
L'Ajuntament
ho va consultar Sardà
i es va negar
a canviar l'amplada.
Ho tenia molt ben estudiat
i va dir que no.
Això eren 50 metres
i d'aquí
no baixava.
Per altra banda,
els propietaris
van decidir
no edificar
si no es feien canvis.
i no era aquest l'únic problema.
La part baixa
del Paral·lel
era zona militar.
Les Drassanes
s'havien convertit
en una caserna
i per la part
del poble sec,
l'altre cantó,
amb el castell
de Montjuïc al Cim,
un bon tros
també era zona militar
i magatzems
i coses d'aquestes.
Difícils
i llargues negociacions
amb els militars,
que llavors
en deien
el ram de la guerra,
la gent,
van acabar
amb indemnitzacions
i permutes
de terreny
que van permetre
obrir l'avinguda.
Una d'aquestes permutes
va fer que hi haguessin
aquells quartels,
que no recordo
quin nom tenien
els quartels,
que estaven
darrere
el parc
de la Ciutadella
que ara
era la Universitat
Pumper-Fabra.
Aquella zona d'allà
va ser
una de les permutes
a part de calés.
Més difícil
va ser un tros
més amunt
cap al carrer Manso,
que eren uns camps
i el propietari
no volia saber
d'anar els carrers
que passessin
per la seva propietat.
I una mica més avall
un altre propietari
també tenia
un cas semblant
més petit,
però tot això
ocupava
el mig del carrer
i dificultava
tota aquesta
cosa.
Finalment,
tot es va arreglar
i ja es podia urbanitzar
l'avenguda
de punta a punta.
El problema
havia sigut molt gran
perquè no es tractava
només d'obrir el carrer
pels vianants
i pels vehicles,
calia fer conduccions
de calegueres
unint-les del Poble Sec,
que encara
tenia pocs habitatges,
el Poble Sec
estava també
en formació
i estava partit
en tres parts,
les hortes
de Sant Bertran,
Santa Madrona
i la francèsica.
La zolta de Sant Bertran
era la zona
tocant el mar,
majoritàriament
agrícola
i més tard
es van establir
les fàbriques
d'indianes
que necessitaven
aigua i espai
per assecar
els teixits.
A la zona central,
dita de Santa Madrona,
ja que allà
hi havia l'església
dedicada a la primera
patrona de la ciutat,
més endavant,
quan el Poble Sec
que era un barri
es va fer una església
més amunt
dedicada a Santa Madrona
i aquesta església
va passar a l'advocació
de la Mareu de Lourdes.
Això sí,
són petites anetes
que no tenen més que ser.
I la part de dalt
es deia
la França Xica.
Sembla que es deia així
perquè s'hi van establir
uns francesos
que havien vingut a treballar
a una fàbrica
de la zona.
Una altra versió
diu que l'establiment,
un establiment,
no sabem de què,
va posar un rètol
amb llatres grans
que deia
la Espanya
com a nom de l'empresa
i un competidor
situat no gaire lluny
va denominar
la seva empresa
la França
amb llatres encara més grosses.
Això va fer gràcia
a la gent
i aquell tros
li van dir la França
i després la França Xica.
Aquesta segona versió
és la que dona
el nomenclàtus
de la ciutat.
No sé quina de les dues
és certa o no
perquè de l'abans
el nomenclàtus
també té errors
però bé,
no ve d'aquí tampoc.
És una curiositat més.
Actualment
amb el nom de la França
hi ha un hotel.
Concretament es diu
la França Love Hotel
on lloguen les habitacions
per hora.
Diguem-ho sense embuts.
Una immensa casa de barrets.
Sí,
però és així.
Aquell poble
sec embrionari
necessitava
un bon clavegram
però també era essencial
a conduir
un parell de torrents
que baixaven de Montjuïc
i per tal
de contentar
els propietaris
l'Ajuntament
va fer
la llei de Porxos
l'any 1882
ja que no es podia
fer
el carrer
més estret
a partir del primer
bis
que fessin
uns porxos
i llavors
podien guanyar
5 metres
per banda
els propietaris.
Una mica
allò de fet
a la llei
fet a la trampa
etcètera.
Cafarades
com el que va fer
Porciolis
per dalt
el paral·lel
seria una vinguda
porxada
i les façanes
a partir d'aquesta
certa alçada
abans serien
aquests 5 metres
i els propietaris
tindrien el que demanaven.
Semblava que tot
seria
flors i violes
però no
no va ser així.
Per tal
va sortir
la temuda
a lletra petita
per tal
que els 4 quilòmetres
de carrer
perquè eren 4 quilòmetres
dos per banda
no fossin tan monotons
es preveia
3 models
de Porxos
tothom podria
triar el que vulgués
amb una única condició
que cada mançana
i la corresponent
del davant
agafessin
el mateix tipus
de porxada.
Doncs això
encara va generar
molts més problemes.
Es va multiplicar.
Si una mateixa mançana
ja era difícil
posar-se d'acord
amb dues
encara era pitjor.
I va haver
de totes
desevidències
baralles
enveges
alguns propietaris
que havien comprat
per especular
no sabien
no sabien
on vivien
no es podien
costava molt
trobar-los
perquè s'hi
n'essin
i després
el meu deien
que no volien
signar
però bueno
tot va ser
un niu
de baralles
i els anys
anaven passant.
Havia costat molt
aprovar la llei
a l'Ajuntament
i els veïns
ja ho hem explicat.
I encara
hi havia altres problemes
com que tots
els solars
no eren iguals.
Llavors
clar
si tu tenies
un solar
més estret
i et tocava
davant
de la porta
d'entrada
encara que estiguessis
a 5 metres
tenies una columna
allò desvirtuava
el teu edifici
tot eren problemes.
Un altre problema
hi havia qui pensava
amb raó
que amb tantes columnes
l'avinguda
es convertia
en un immens urinari
i tenia raó
perquè això
sempre ha passat
i això que encara
la gent no tenia
tants gossos
com ara
però les persones
de vegades
són tan animals
com els altres.
Un altre intent
per part de l'Ajuntament
per reclar les coses
va ser l'any 1902
que entre disposicions
va autoritzar
que cada mançana
podia edificar
la seva espulxada
sense haver de posar-se
d'acord
amb la d'enfront.
El 1902
també s'aprova
la llei
de coberts
i barracons
a precari
per la qual
sempre que no es destinés
habitatges
es podia construir
usant bàsicament
fusta
i lones
etc.
Això encara
van embolicar més
una vinguda
que havia de ser
important
residencial
i maca
i deixen allà
que hi facin coses
de qualsevol manera.
Però bé
és que això
com que ja havia començat
ja feia temps
que es feien
coses d'aquestes
doncs bé
així va anar tot.
Només us diria
que de 1860
a 1928
en aquests dos quilòmetres
de l'avinguda
quatre
de possibles façanes
s'havien construït
24 cases.
Més o menys
la idea
que els soldats
es podien llogar
per un temps
determinat
i si no
renovava
els barracons
s'haurien d'enderrocar
o deixar
perquè tal
que el propietari
del terreny
en disposés
el seu interès.
Com és de suposar
doncs
els que llogaven
això
no es gastaven
una pesseta de més
per construir
una cosa
que no sabien
quant temps
donaria
per tant
no feien
ben bé
de fusta
la cosa
ben precària
no hi havia
escales
de cova
com parlava
un altre dia
de Can Veïls
a la plaça
Universitat
etcètera
etcètera
no?
magatzems
quadres
joc
prostitució
i aquests
van ser
els primers
els primers
clients
i aleshores
encara hi van
intervenir
més coses
el pla Cerdà
revoluciona
com és general
tot el pla
de Barcelona
per exemple
la plaça Catalunya
l'altre dia vam dir
que podia ser
un petit precedent
del paral·lel
on hi havia
el circo equestre
i altres atreccions
van ser foragitades
de l'indret
perquè la plaça Catalunya
no estava primer
concebida
com a plaça
era una illa
més de cases
i després
per tot el contrari
aquella illa
també es tenia
que quedar lliure
per poder ser
una plaça
i fins i tot
algun edifici
que s'havia construït
va ser enderrocat
el mateix
va passar
amb altres indrets
com van la passió
de Gràcia
teatrets
i firaires
es van trobar
sense un lloc
on muntar els seus espectacles
i van trobar
en el paral·lel
un lloc
sense construir
a causa d'aquestes
desavinences
i els seus propietaris
un espai
on establir-se
provisionalment
i així
el primer instal·lar-se
va ser
el gran circo espanyol
el 1892
o sigui que
pràcticament
10 anys abans
d'aquesta llei
de coberts
és a dir
que la cosa
ja havia començat
abans d'aquesta llei
doncs
hi havia ben bé
una vintena
una vintena
de teatres
tot i això
alguns teatres
i cafès
es van començar
a construir
alguns materials
més ferms
ja tenia intenció
de quedar-se
més temps
i a veure
què passava
pràcticament
tots els coberts
que es van construir
de forma il·legal
i tot gràcies
a la ineficàcia
de l'Ajuntament
el procediment
era el següent
el solicitant
omplia els requisits legals
com ara
plànols signats
per l'arquitecte
i el propietari
indicant el tipus
de construcció
i el seu emplaçament
i a partir d'aquí
el que fallava
era l'Ajuntament
que trigava
una mitjana
de dos anys
a donar
o no
l'autorització
és a dir
fa 130 anys
eren tan inútils
com avui
sí, sí, sí
sempre s'ha col·lau
algun alcalde
els funcionaris
que feien
inspeccions d'obres
no donaven abast
d'obrir expedients
uns expedients
ferragosos
i inútils
ja que l'Ajuntament
sempre donava
la mateixa resolució
i llegeixo
i considerando
que la circunstancia
d'haver empezado
las obras
sin haber tenido
para ello
el correspondiente
permiso
no implica
siguiendo el criterio
establecido
penalidad alguna
por cuanto comenzó
usted las obras
con posterioridad
a la presentación
de la instancia
i planos
lo cual demuestra
que no tenia
usted la intención
de defraudar
l'erario municipal
ni infringir
las disposiciones
de policía urbana
és a dir
que el pobre funcionari
havia anat allà
a visitar las obras
havia fet una paparassa
inmensa
i la realitat
no servia de res
una pèrdua de temps
si no se tequeixen
parlant
d'això
pensaríem
que estem parlant
de l'argument
d'una película italiara
d'aquelles tan estimades
i pel mig
demanava
corrupta
també
el destí final
de la construcció
normalment
no tenia res
a veure
amb la petició
o bé es feia
d'una manera
prou ambigua
per fer
el que es volgués
per exemple
la solitud
del teatre còmic
deia
cubierto
para varios usos
i així ja
podies fer
el que et donava
et donava la gana
el percentatge
de carrer ocupat
per sales
d'espectacle
va passar
d'un 4,8
al 1895
a un 53,8
al 1908
i un 73,1%
al 1934
i finalment
es va deixar edificar
sense potxos
a tota l'avinguda
i donar llibertat
als propietaris
dels edificis
porxats
de mantenir-los
o edificar
aquell tros
que havia quedat
8
diguéssim
i des del 1929
fins al 1940
ja es va començar
a edificar
de manera més normal
podríem dir-ne així
el paral·lel
ara si
per exemple
encara veiem
alguns edificis
bruxats
i si ens hi fixem
hi ha alguns
que es nota molt
la forma del porxo
i com es va tirant
davant
però pocs
jo ara
estic parlant
de memòria
Josep
tu que
diguis molt més
aquest tema
hi ha aquell tros
baixant a l'esquerra
més o menys
enfront
del que és
el teatre
condal
i trossos
sí
potxats
una mica
sí
una mica
amunt
darrere
entre
baixant a l'esquerra
quan dic baixant
és des de plaça Espanya
fins a
sobretot
baixant a l'esquerra
al metro de poble sec
aquí el tros d'allà
ja hi ha un bon tros
no n'hi ha 7 o 8
i 10 o 12 més
que es veuen
que s'han
que s'han
derrocat
s'han cobert
per exemple
el que hi ha
la que fa cantonada
amb la Ronda Sant Pau
aquell d'allà
que havia sigut
una oficina
de la Caixa de Catalunya
de la Caixa de Catalunya
encara ho és
allà hi ha vingut
el bar Chicago
que va ser molt
molt important
en el seu moment
i aquest d'allò
es veu clarament
tota la
i el que deia
aquest tros del paral·lel
el número 124
el 124
perquè estava al costat
d'on treballava jo
que era el 122
vist
que es nota clarament
doncs també
la forma de les porçades
però tot el carrer
està
la teva memòria competitiva
amb la del Dracan
seriós
bueno
hi ha coses
que hi ha passat molt
i jo
m'hi he fixat
no sé
però
és això
és molt curiós
tota aquesta cosa
perquè
el que dèiem abans
no es va ser
un grup de gent
que va dir
escolta
hem de buscar
un lloc lúdic
per excel·lència
de la cosa
que se'n parli
totes aquestes
bajanades
i totes aquestes
ficades de pota
de l'Ajuntament
i la
es van concentrar
i la rebequeria
dels propietaris
va fer
que aquest carrer
que havia de ser
un avengut de residencial
i maca
doncs
acabés d'aquesta manera
que per altra banda
doncs
també he donat
un nom a la ciutat
fantàstic
i tant
però esclar
és una altra cosa
tot això
va fer possible
que aquest paràleg
quedés mític
i mitificat
aquestes actuacions
podríem dir
que són grotesques
o surrealistes
de l'Ajuntament
amb les martingales
dels promotors
i tal
va fer
que això
que es produís
aquest
el paral·lel
però
necessitava una cosa especial
una cosa que si no
tot això no servia de res
al públic
si no hi havia públic
per aquestes coses
ja pots demanar subvencions
que si la gent no hi va
és com ara
més voldríem
que el paral·lel
tornés a tenir la vida
de fa 50 anys
o 40
però si no hi ha públic
hi vagi
perquè les coses
han passat de moda
les coses han passat
sí
aviam
el molino
el molino
quants anys fa
que no hem anat
al molino
a tancar
a tancar
a tancar
però fins fa
era estar allò
i ni ho sabíem
el que feien
perquè feien coses
només pels turistes
clar
venia gent
d'una qualitat
i en front
que hi ha un teatre
que recordo
l'Arnau
que mira com està
l'Arnau
volen fer
és que si
un museu del teatre
que s'ho volen arreglar
no sé què
ara comencen a arreglar
el solar del teatre
a Talia
a Talia
i tant
un tros l'han deixat
com a jardí
em sembla
de moment
estan arreglant
i a veure
què faran amb el solar
no sé exactament
perquè no eren ni jardí
allà hi guardaven
hi guardaven material
a l'Ajuntament
i saltaven
gent sense sostre
a dormir
era una cosa una mica
penós
s'han fet a les feines
hi havia una valla
bastant alta
i ja veies
els arbres
que s'havien fet allà
dintre que sortien
perquè sortien per dalt
vol dir que
vol dir que ha estat
molts i molts anys
tancat allò
era del Paco Martí
de Soria
el Paco Martí de Soria
sí
també hi havia uns problemes
d'herències
i coses d'aquestes
i tal
com a l'Arnau
segur
a l'Arnau
hi havia un problema
de propietat
important
bueno
què hi farem
doncs això que dèiem
el molí no hagi tancat
però això
quants anys fa
que no hi anàvem
que ni sabíem
el que es feia
i
encara hi aniríem
alguna vegada
doncs mira
per què et fa gràcia
però hem de pensar
que potser està una mica
tronat
aquells
aquells acudits
nosaltres ponem
el marit
i el matatge
la feina en casa
aquell espectacle
va passar
va ser molt important
al seu moment
perquè era una connotació
política social
però
això
no
aquell espectacle
no té sentit
no
inclús ara
el que ara està diguéssim
de moda
que ha fet
algunes vegades
el coliseu
el burlesc
el burlesc
sembla que és un pas endavant
en tot això
tampoc té
tampoc
tampoc
no
bueno
perquè tot ha anat canviant
no
bueno
seguim amb tot això
perquè
uns situants rics i pobres
farts de muralles
que quan era possible
sortien fora
per respirar aire fort
que et van ser diguéssim
la primera gent
que diuen
hosti que bé tu
pels mitjans de l'època
no es podia anar gaire lluny
no hi havia 600
la gent anava a fer una afrontada
a Montjuïc
allà menjar fora
amb els merenderos
si no t'ho feies tu mateix
i tenies un ralet a la butxaca
la gent anava a estiu
a ja horta
o a Sarrià
no
imagina't
a Sarrià
i tot això
són barris d'alesò
però la gent anava allà
perquè l'aire era més pur
etcètera
etcètera
no
recordo encara
els primers anys d'escola
que feien festa
els dijous
i després va passar
els dissabtes
perquè
algunes empreses
ja feien el que en deien
setmana anglesa
i els pares
de molts nens
doncs ja tenien festa
el dissabte
llavors podia sortir
la família junta
i va passar el dissabte
recordeu els diumenges
a la tarda
el jovent tornava
d'excursió
amb les motxilles
amb la tenda de campanya
aquelles que passaven tant
tots ho havien fet
alguna vegada
i anaves a la plaça
Sant Jaume
a ballar
un parell a sardanes
i esperar que fos l'hora
per cantar els segadors
tot això
doncs
què va passar
va venir els 600
va venir els 600
i
la cosa
cadascú va anar
pel seu cantó
i va canviar
Vincent
a tancar Vincent
ostres quina llàstima
però clar
Vincent anaves allà
i miraves els aparadors
que eren molt interessants
però quantes vegades
hi compraves
clar
aquestes coses
sap greu
això
aquest edifici
és clar
aquest edifici
però llavors
si l'ha de mantenir
l'ajuntament
algú llavors dirà
el que té nens
dirà
això a les escoles
hi guardaries
el que té persones grans
això és una residencial
els avis
que no sé què
que deu tirar aigua
al seu molí
és molt complicat
és molt complicat
el patrimoni
artístic
arquitectònic
perdó
que té l'ajuntament
de Barcelona
és brutal
el problema que tenen
pel que m'expliquen
de dintre
és que
i què hi posem
clar
per mantenir-lo
i tens que tenir
la finalitat
de que allò
serà d'utilitat
i bàsicament
d'utilitat pública
si és possible
no
i què hi posem
no
i quantitat
de patrimoni
arquitectònic
que té l'ajuntament
la generalitat
ja li donen
més viabilitat
per l'ajuntament
de Barcelona
i qui posa dintre
bueno
tornarem amb el públic
el paral·lel
això que dèiem
facilitava la diversió
de tothom
rics i pobres
i llavors
el que anava a passejar
és que s'asseia
amb un
amb un d'aquells
grandiosos cafès
que hi havia
però en altres llocs
en altres llocs
es feien tertúlies
tampoc hi havia
programes de televisió
no és que no hi havia
televisió
i amb prou feina
a ràdio
per tant es feien
tertúlies literàries
tertúlies artístiques
tertúlies polítiques
d'una gran clara
llavors hi havia gent
que inclús anava allà
s'asseia amb una taula
a propet
i encara que no participés
en la tertúlia
sentia el que deien
els problems
de l'època
és tot un sistema
de vida
que ha canviat
la gent
es reunien colles
d'amics
es reunien colles
de malfactors
hi havia doncs
els anarquistes
els més abandats
els que posaven bomba
d'altres també
que sigui per discutir
les seves coses
però vull dir
els pistolers
de la patronal
i en el període
d'entreguerres
un munt d'espies
de tots els bàndols
o sigui que
va ser una època
totalment irrepetible
per unes coses
i per l'altres
entre els anys
a finals del segle
i fins diguéssim
pràcticament a la guerra
a la guerra d'aquí
el ser
ho hem dit moltes vegades
un país
neutral
quan la guerra mundial
molta gent es va enriquir
tenia calés per gastar
gent que fugia
que fugia
de les guerres
com li va passar
amb el Dragan
doncs que van
venir cap aquí
uns fugien
perquè els perseguien
i perquè no els palessin
uns perquè no volien
fer la guerra
altres per el motiu
que fos
o per poder
exercir el teu negoci
i poder seguir
fent d'artista
o de prostituta
perquè van venir
unes meuques
d'espampanant
sembla ser
i també van venir
drogues
tot
el bo i el dolent
va passar tot
això va constituir
una nova persona
també gent
que va venir
a treballar
tot aquest
tot aquest eixamble
que estava naixent
i després
totes les obres
que es van fer
per les exposicions
universals
necessitàvem
a l'obra
i en va venir
en va venir molta
també van sorgir
espectacles nous
noves músiques
cançons
el copler
l'estat de moda
i totes aquestes coses
i aquestes cançons
així
amb doble sentit
i tot això
que ara
picarones
que moltes d'aquestes
ara
ens fan
ens fan gràcia
aquelles noies
que
aquells estripteats
les noies
que es buscaven
la puça
i que si
aquell dia
doncs hi havia
prou gent al local
i gent amb calés
deien tu
tira endavant
que la multa
ja
deixem la propina
i pagarem nosaltres
la multa
i al final
la puça no apareixia
i la roba tampoc
doncs així
i
i va passar
el mateix
que va passar
aquí l'any 70-80
recorda les nades
a Perpinyà
amb escolta
de veure
de veure
en Manuel
el darrer tango
a París
doncs la massajista
per vesta
i les estudiantes
calientes
i totes aquelles coses
doncs aquí
doncs passava
passava el mateix
la gent anava
al molino
i anava
doncs a tots
aquests cabarets
que hi havia
hi havia coses més
i menys estripades
i de més
i de menys qualitat
doncs això va ser
l'origen
del paral·lel
mentrestant
el poble sec
va anar creixent
el que em diria
quan ara
si fem una mica
d'urbanisme
ficció
si el paral·lel
hagués crescut
com un lloc
residencial
tot això
no hagués passat
potser
potser el poble sec
hagués crescut
amb una mica
més de criteri
molt més
no un lloc
tan senzill
com va ser després
amb un seu
poble
dolent
a part que tenia
la part
de la terra negra
la terra negra
que era
el lloc
de prostitució
més fastigós
i més
baix
que puguis imaginar
després van venir
les barraques
a la part alta
també tot són coses
potser l'eixample
amb algun tros
a la part de dalt
hagués atrevessat
segur que hagués atrevessat
perquè per exemple
el carrer de Marit
el carrer de Marit
comença
al carrer Lleida
amb el número 79
no n'hi do
vol dir que
els
els 35
que com que són
parells i parells
es van tirar terres
els que estiguessin fets
per fer la plaça
de l'univers
per l'exposició
del 29
ni més amunt
ni més avall
no n'hi ha cap
tots comencen
pel número 1
però sí que he vist
planos
amb la quadrícula
a la que ara
és l'avinguda
Maria Cristina
anant diguéssim
cap al carrer Mèxic
sí sí
són totes
totes les coses
també què hauria passat
si hagués sigut
el centre de la ciutat
la plaça
la plaça
de les Glòries
tot aquest tros
d'aquí
del poble sec
potser hagués sigut
més fàbriques
no hauria tingut
la plaça
la plaça d'Espanya
tot aquest tros
d'allò
aquest ímpetu que ha tingut
tot i això que li va costar molt
perquè
del carrer
Rocafort
cap a plaça d'Espanya
l'any 29
tot allò
eren barraques
barraques
encara és impensable
les barraques
on estaven
el somorostro
ja estaven les barraques
a dalt
a dalt
a Montjuvic
sí sí
a Montjuvic
i a la part darrere del castell
que a la part darrere del castell
són molt grans
aquestes no en tinc record
tot i que són
encara que el parc final
de l'època
l'altre cantor
del castell de Montjuvic
no hi vaig treure el nas mai
fins a Montjuvic
arribava allò
bueno
doncs mira
tot això
sense parlar
ni dels teatres
d'allò en particular
que hi ha molta anècdota
també per explicar
doncs ja ho saps
que tens tots els programes
a la teva secció
per explicar tot el que vulguis
però he pensat
que aquest origen
del paral·lel mitificat
doncs molta gent
no la sabia
i era curiós
doncs d'explicar
totes aquestes badades
i totes aquestes lluites
que van permetre
que al final
d'una manera o altra
hi hagués
tot aquestes
espectacles
i cafès
i tot això
doncs Josep
molt bé
el que expliques
sempre interessant
sempre curiós
sempre ben documentat
sempre a gust
escoltar-te
moltes gràcies
la intenció és aquesta
red roses too
I see them blue
for me and you
and I think to myself
what a wonderful world
el fer una explicació
i Parlament llarg
d'una idea
notícia
o fet o corregut
no és l'objectiu
ni el tarannà
d'aquesta secció
en els benvinguts
benvolguts
i ben trobats
però en aquest programa
72
del 27 de gener
2023
faré
l'excepció
por España
la democracia
y la constitución
així deia el tema
de las dretes
espanyoles
en la seva protesta
de fa 6 días
contra el govern
concretament
el dissabte
21 de gener
del 2023
manifestació
convocada
pel fórum
Libertat
i Alternativa
associació
fundada
por Alejo Vidal Cuadras
ex del PP
i ex de Vox
faltava la pancarta
que posés
por la paz
però ETA
fa una dècada
que ja no existeix
i apostar per la pau
podria haver-se entès
com una petició
de sortides diplomàtiques
a la guerra d'Ucraïna
cosa desaconsellable
vistes les amistats històriques
de l'extrema dreta europea
amb Putin
fet rellevant
és tornar a constatar
que les dretes
surten al carrer
cada vegada
que governa
l'esquerra
és que potser
han empitjorat
en els darrers
tres anys
les condicions de vida
dels manifestants
de la plaça
de Cibeles de Madrid
a quina Espanya
volen tornar
el Santiago Abascal
Núñez Feijó
Inés Arrimadas
Begoña Villacís
Isabel Díaz Ayuso
Rosa Díez
i la resta
de portaveus
d'aquestes
associacions espanyoles
i molt espanyoles
i d'aquests
partits polítics
que expressen
la seva ira
amb el braç dret
enlairet
aquest dissabte
les dretes espanyoles
han volgut marxar
sobre Madrid
acompanyats
dels tambors
dels seus mitjans
de comunicació
acaben de perdre
el tribunal
constitucional
sobre el qual
operaven
ep ep
que encara controlen
totalment
el Consell General
del Poder Judicial
igual que
en els Estats Units
l'Associació Nacional
del Rifle
convoca reunions
just l'endemà
que algun
descerebrat
de la seva associació
o familiars
o simpatitzants
afins
hagin disparat
contra alguna
multitud
en un col·legi
o en un supermercat
Vox
el PP
Ciutadans
i una multitud
de grupuscles
sortits
de la nit
de la història
els que fan
olor als peus
i la xell
a franquisme
inclosa
la Rosa Díez
convoquen
una marxa a Madrid
on és impossible
no escoltar
encara l'eco
de l'alçada
a Brasília
dels tres poders
de l'Estat
per la torba
bolsonarista
Bolsonaro
que és amic
de Santiago Abascal
el paper
en boca
de la seva portaveu
Cuca Gamarra
no va condemnar
immediatament
l'assalt
al Congrés
ni a l'executiu
brasiler
Begoña Villacís
del quasi-estint
partit taronja
va treure ferro
a l'assumpte
dient que era
un assumpte intern
aquestes dretes
espanyoles
no els preocupa
la democràcia
els preocupa
que ara
l'economia
comença a anar millor
que l'atur
ha baixat
els preocupa
que estan perdent
el control autoritari
del poder judicial
els preocupa
que Europa
recolza
el govern
de Guarícia Espanyol
i que
com es va acabar
el conflicte amb Beta
el procés català
va a camí
de convertir-se
en una reclamació
democràtica
la cantarella
Espanya se rompe
és un clàssic
des de la Segona República
i la veritat
és que Espanya
només s'estrenca
quan les dretes
volen imposar
la seva visió
estreta
del que és Espanya
no oblidem
que va ser donar
el govern del PP
que es va arribar
a l'atzucac
del procés
i que va ser
Mariano Rajoy
que va protagonitzar
la recollida
de firmes
contra l'Estatut
la sobirania
correspon
al poble espanyol
és a dir
a tots els espanyols
i d'ell
en deriven
o d'ell en deriven
els poders de l'Estat
el legislatiu
l'executiu
i el judicial
el poder legislatiu
que fa les lleis
el poder executiu
que executa les lleis
el poder judicial
interpreta les lleis
i les fa complir
a través de les sentències
quan no governen
les dretes
aquestes actuen
convençudes
que el govern
és il·legítim
i per tant
cal treure'l com sigui
quan el PP i Vox
diuen
tornem
volvamos
al consenso
de la transició
estan dient
volem que els jutges
siguin nostres
volem que la policia
sigui nostra
volem que el rei
defensi
els nostres interessos
volem tots els contractes públics
volem tots els mitjans
de comunicació
volem els sindicats
obedients
i volem una esquerra
com la de la tota la vida
que no molesti
i que no toqui
el butlletí oficial
de l'Estat
perjudicant els nostres interessos
és a dir
les dretes
volen tenir controlat
el país
i per descomptat
els tres poders
de l'Estat
volem el govern d'Espanya
perquè això
va ser la manifestació
de Cibeles
una rebequeria
de les dretes
que no han tolerat
haver perdut el govern
que volien comptar
amb Europa
i Europa
els renya
a ells
que no tenen
que se'ls escapa
el govern
amb el pacte parlamentari
entre el PSOE
Unides Podem
Esquerra Republicana
Bildu
i les restes
de partits
que donen suport
a vegades
puntualment
a la nova majoria
de govern
els treu de polleguera
l'acord
perquè el nacionalisme
català
comença una nova etapa
doncs
és el seu
darrer argument
de guerra
els que creiem
que la república
i la democràcia
que la república
i la democràcia
són els sistemes polítics
menys dolents
i més participacius
del poble
no hem d'oblidar
que en els últims
cent anys
a Espanya
els cops d'estat
i els seus intents
sempre han vingut
de la dreta
dos clars exemples
dels que són
partits polítics
de dretes demòcrates
com el partit
conservador
en el Reino Unit
que es tracta
del partit polític
més antic del món
i que segueix
en actiu
en l'actualitat
fins i tot
és més antic
que el partit
demòcrata
dels Estats Units
i l'altre
la Unió Democràtica
la Unió Demòcrata
Cristiana Alemanya
la Crislic Democràtis
i Unió en Deutschland
ha abreviat
la CDU
doncs aquests dos partits
per exemple
no tenen cap referència
ni aliança
amb el fascisme
efemèries
actualitzades
fa tres dies
fa tres dies
es van complir
45 anys
de l'assassinat
en un despatx
del Madrid
l'any carrer
a tots
de cinc advocats
laboralistes
laboristes
vinculats
a comissions obreres
per militants
de l'extrema dreta
l'any 2019
la justícia espanyola
permet a Vox
que faci
l'acusació particular
en el judici
del procés
l'any 2023
la justícia espanyola
impedeix que Òmnium
es personi a la causa
del 75%
del català
a l'escola
alerta
alerta
que Espanya
entre les dretes
feixistes
i el borbó
la realitat
supera la ficció
fregant
què?
quantes coses
i quantes coses
ens queden
per parlar amb tu
ens havíem quedat
o hem parlat
del
mindfulness
hem parlat
de filosofia
de ciència
hem parlat
de yoga
i hem quedat
moltes coses
de parlar
l'heurística
l'epistemologia
l'ensenyament
i el quotient
mira
de totes aquestes coses
tampoc ens queda
tant de temps
m'agradaria
la teva faceta
que més
estàs utilitzant
en aquest període
actual
de la teva vida
que és l'ensenyament
l'ensenyament
diuen que és l'acció
i efecte
d'ensenyar
és a dir
instruir
adoctrinar
ensinistrar
amb regles
o preceptes
l'ensenyament
està format
pel conjunt
de coneixements
principis
idees
que s'imparteixen
en qualsevol
procés
d'aprenentatge
també l'ensenyament
és allò
que s'aprèn
d'una experiència
explica'ns el bridge
com a eina educativa
¿te refieres al bridge
en los colegios?
¿por ejemplo?
como eina educativa
amb les dos facetes
jo et conec a tu
com a eina educativa
professional
professional
eina educativa
a tota una sèrie
de persones
que volen aprendre
aquest joc
i l'altre
és com a eina educativa
i formativa
a les escoles
o sigui
les dos vertents
la teva experiència
què opines
d'aquestes dues situacions
del bridge
com a eina educativa
bueno
ja comentaste
algunes de les coses
de bridge
que aporta a la gente
la col·laboración
trabajo en equipo
el reto intelectual
memoria
estrategia
concentración
cuando se introduce
el bridge
en los colegios
aquí en Catalunya
tenemos
el colegio Bethlehem
que todavía sigue
dando clases
de bridge
a los alumnos
se ha visto
se ha trabajado
se ha visto
que los alumnos
que en su
en su currículum
académico
hay cosas
que no
no pueden aprender
y a través
de bridge
si pueden
el tema
de competición
el trabajo
en equipo
afrontar
los retos
hay un
hay un concepto
del bridge
que como todo el mundo
juega
en las mismas condiciones
habiendo apostado
por unas bazas
que has comentado
al principio
hay un objetivo
propuesto
al principio
de la partida
todo el mundo
trabaja
en las mismas condiciones
por muy malas
que parezcan
las condiciones
hay que luchar
hasta el último momento
hasta la última carta
y aunque no consigamos
el objetivo
nuestro resultado
puede ser mejor
que el de los demás
esto es algo
que a los
a los jóvenes
no les es fácil
practicar
ver
entender
y el bridge
es una
una buena manera
de que
de que lo vean
y de que lo vivan
y que se diviertan
con ello
como
cuando tenemos
un propósito
un objetivo
en la vida
por muy complicado
que pueda parecer
hay que luchar
hasta el final
para llegar
al máximo
que se pueda
dar
las condiciones
y algo parecido
se puede aplicar
a la gente
a la gente
ya adulta
cuando empezamos
a jugar
el bridge
de edad
a partir de 45
40-45 años
ya no pensamos
en ganar
grandes campeonatos
sino pensamos
en encontrar
un punto de unión
un pasatiempos
y luego
con el tiempo
podemos darnos cuenta
de que el bridge
ofrece
bastante más
como
gimnasia mental
mantenernos en forma
mentalmente
y allí
los retos
que puede encontrar
cada uno
son
las superaciones
de sus capacidades
intelectuales
su memoria
su lógica
deducción lógica
y
también muy importante
el tema
de la comunicación
de trabajo
del equipo
como
convivo
con mi partner
con mi pareja
de bridge
nuestros éxitos
son nuestros
fracassos
en la mesa
fantástica
yo que
formo parte
de este segundo
colectivo
que he aprendido
al bridge
más grande
de los 45 años
lo corroboro
porque
al final
sentir
y compartir
los sentimientos
es el que
ens fa
ser humanos
es el que
marca la
diferencia
posem
ara
molt
èmfasis
i molta
filosofia
en el que
és un
joc
com
és
l'oblid
però
sí
100%
el que
tu
dius
i forma
part
que
l'ensenyança
com a
eina educativa
amb els nens
petits
a part
de la competició
la faceta
social
etc
que aprenguin
a sentir
i compartir
els sentiments
que des de petits
se'ls faci humans
que sentir
i compartir
només ho fem
els humans
i és veritat
com a ser viu
no hi ha cap altra
espècie
que pugui sentir
i compartir
sentiments
finalment
m'agradaria
fer una mica
de
més que propaganda
per si algú
està interessat
on
podeu trobar
el mestre
si us interessa
aprendre a jugar
brits
primer
la meva experiència
molta paciència
i segon
o primer
molta il·lusió
i segon
molta paciència
no és fàcil
però és divertit
doncs
al carrer
castanyer
18
hi ha un club
de brits
que es diu
eslam
i allà
el que
és
una de les persones
que és l'ànima
i el
el profe
la referència
es diu
Dragan Markovic
que avui
avui hem tingut la sort
de tenir-lo al nostre costat
Dragan és un plaer
parlar amb tu
m'han quedat
tantes coses
per parlar
però si no parlo amb tu
en què podrem parlar
de la
holística
que segur
que hi ha molts
oients
que no saben
què és
ho anticipem
la holística
és una doctrina
que promou
la concepció
de cada realitat
com un tot
això
té gràcia
l'epistemologia
i el coaching
acabar amb el coaching
què ha sigut
què és per tu
el coaching
acompanyar a les persones
en el seu procés
ve una part
de la vida
la vida
sempre que estem
al lado
de alguien
que pueda necesitar
un apoyo
somos unos coaches
en la vida
de nuestros hijos
hermanos
amigos
és el que tu
has sigut
per nosaltres
un coach
ens has acompanyat
amb el teu programa
realment
un plaer
estar amb tu
benvolguts
oients
ens retrobem
en el proper
programa
muchas gracias

i chipmunk
y su estilo
mami
y suscríbete
i pl delivered
le crevete
нов
i
ah
i
y
i
barlo
mi
tosta
аз
l'em
i
tures
canta
comunic
La temporada 90.