This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
.
Els primers 20-25 minuts, jo no sé si és el...
Smooth Jazz.
De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda,
relaxa't amb estils com el Chill Out,
l'Smooth Jazz, el Funk, el Soul
o la música electrònica més suau.
100% música relaxant.
Cada dia, de dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda.
Smooth Jazz Club. T'hi esperem.
Cara a B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats
de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
I see trees of green.
Red roses too.
I see them bloom.
For me and you.
And I think to myself.
What a wonderful world.
Benvinguts, benvolguts i ben trobats.
Aprofitant que en dos dies se celebra la Diada de Sant Jordi,
reivindiquem la cultura catalana.
A Catalunya, la Diada de Sant Jordi es celebra el 23 d'abril
i també es coneix com el Dia del Llibre i de les Roses,
que són els símbols de la cultura i de l'amor.
Des del segle XV,
és costum regalar una rosa vermella com la sang del drac a l'estimada.
Des del segle XX i a partir de l'any 1930,
s'hi afegiix el costum de regalar un llibre al noi.
Tot va començar en el 1929,
en plena exposició internacional de Barcelona,
que els llibreters van sortir al carrer
i la iniciativa va tenir molt èxit.
Per raons culturals i polítiques,
es va decidir canviar la data
i el nou dia del llibre seria el 23 d'abril,
coincidint amb la festa de Sant Jordi,
amb força pràcticament, a Catalunya.
En qualsevol cas,
era una data, és una data primaveral
i que a més coincideix amb l'enterrament de Miguel de Cervantes
i de la mort del dramaturg Orien Cesper.
A més, Josep Pla també moriria en la mateixa data,
en el 1981.
La festa, des d'un bon principi,
va contribuir decisivament a donar un fort impuls
a la producció i comercialització del llibre en català.
Doncs els lectors aprofiten per intercanviar impressions
a peu de carrer amb els seus escriptors predilectes
i aquests els signen la darrera novetat editorial.
Aquesta diada no es va aturar ni tan sols
durant la Guerra Civil Espanyola.
I fa quasi 28 anys,
el 15 de novembre del 1995,
l'UNESCO va decretar el 23 d'abril
com a Dia Internacional del Llibre.
L'escriptura.
L'escriptura és un mètode de comunicació humana
que es realitza mitjançant signes visuals
que constituessin un sistema d'escriptura,
sigui logogràfic, silàbic, alfabètic, etc.
Dins del sistema alfabètic existeixen diferents tipus d'escriptura
iatí, cirílic, aràbic, etc.
I dins del sistema alfabètic iatí
està la nostra llengua, el català.
El domini de l'escriptura i la lectura associada
s'anomena alfabetisme.
Un escriptor o escriptora
és una persona que es dedica a la composició literària.
De forma àmplia,
un escriptor és una persona que escriu text
en qualsevol tipus de document,
és un autor d'obres escrites o impreses,
que usa l'escriptura per difondre les seves idees
o les de l'altre.
Des de l'alfabetització,
es pot considerar qualsevol persona com un escriptor,
però el terme escriptor
normalment es sol restringir
els que desenvolupen una activitat professional
amb aquesta activitat,
allò que en diem ofici.
De tota manera,
no cal adoptar un punt de vista mercantilista.
Qualsevol que desitzi ser-ho
pot convertir-se en escriptor,
malgrat que el seu treball
no arriba a publicar-se sota cap format.
Algunes de les formes
en què un escriptor pot exercir-se com a tal
són el text teatral, el dramaturg,
la poesia, el poeta,
la prosa, l'assaig, el periodisme,
el guió, el guionista,
o qualsevol dels gèneres literaris existents.
Podem parlar quin és l'origen de l'escriptura.
Si tinc temps, us el diré, us el llegiré.
Però simplement vull recalcar
que sense el recurs generalitzat de l'escriptura,
del llengüatge simbòlic,
de la tradició i del medi urial,
alguns coneixements científics, culturals,
sociològics, econòmics i històrics del passat
serien avui atxigus immensos.
L'escriptura ha estat un vehicle de cultura
en totes les civilitzacions.
La persona que es dedica professionalment a escriure
és escriptor i l'art d'escriptura és la literatura.
Avui, avui, el nostre convidat
torna després de dos mesos i mig.
L'última vegada que va estar als estudis d'Àlex d'Esmerl
va ser el 3 de febrer d'enguany.
Escriptor, periodista, polític, professor,
presentador de televisió, tertuliar amb sensibilitat i griteri,
treballador multitasques incansable.
I tot, tot ho fa bé.
Comunicador vital, dotat d'un enorme enginy,
exquisitament educat.
Assentat al meu costat.
Vicenç Villatoro i la molla.
Benvingut. Com estàs?
Moltes gràcies. Ben trobat.
Ben trobats.
En plural.
Avui, el Vicenç ve de Catalunya Ràdio
als nostres estudis,
empalmant des de les 8 del matí
una cosa darrere l'altra, no?
Bé, per això és.
No has pogut esmorzar amb nosaltres?
No, sap greu, sap greu.
No has pogut esmorzar en general.
En general.
No, amb ningú, diguem-ne.
Però bé, és la servitud menor
dels voltants de Sant Jordi
que, diguem-ne,
que genera, a part de l'activitat específica,
de la sortida de les llibreries al carrer,
genera una vocació
d'efectivitats en tot de la paraula
i del llibre i de la literatura
molt general,
i que afecta els mitjans de comunicació,
però, per exemple, afecta
moltes les escoles.
És a dir, quan surti d'aquí
ja no aniré cap més ràdio,
però aniré a l'escola,
a una de les escoles
d'una part dels meus nets,
perquè avui, com a dia de Sant Jordi,
hi entren els pares,
ensenyen unes obres que fan...
És a dir, que Sant Jordi
té una capacitat revitalitzadora
o vitalitzadora en general
que va més enllà de la pròpia diada
i que ho converteix per les persones
que hi tenim un vincle,
jo no em diria tan professional
com emocional,
el converteix en temporada alta,
és temporada alta.
També tenim temporada baixa,
i ara estem en temporada alta.
Vicenç, en aquest programa de ràdio
només podem utilitzar el medi orial,
que el medi oral
per mi és el sistema fondamental
de transmissió i difusió cultural
informativa durant segles.
Sí.
Ha sigut l'oral, eh?
No ha sigut l'escriptura.
L'escriptura també,
però bàsicament ha sigut l'oral
que s'han transmet tradicions
des de plats de cuina
a els oficis.
Ha sigut oral més que...
Sí, però diem-ne...
L'oral,
que té unes virtuts extraordinàries
que són les virtuts
de la relació directa,
també té la dificultat d'això,
que...
Que es perd.
Que es perd,
que no queda, no?
Però en un cert sentit,
algú deia això, no?
Que el que és específicament humà,
en el fons,
és la paraula,
la capacitat
de trametre informació,
d'acumular i trametre informació,
i, per tant,
que la generació següent
no comença mai de zero.
Sí.
És a dir,
un gat,
a part de la informació genètica,
les experiències de la seva vida
no les trameten el gat que ve darrere.
nosaltres som capaços
de trametre el que hem après,
el que hem viscut,
el que hem acumulat en una vida,
aquí darrere.
I, per tant,
per això hi ha hagut progrés.
La idea de progrés
té a veure amb la idea de comunicació.
Perquè vol dir que això,
que en la cursa,
en comptes de sortir del punt zero,
surts de zero més cinc.
Però és que la següent
surt de zero més cinc,
més cinc.
i, per tant,
algú un dia
pot inventar el telèfon mòbil
perquè un dia
algú va començar
a picar en una pedra amb una altra.
I, és a dir,
no hi hauria progrés,
no hi hauria canvi
sense comunicació.
Per tant, la paraula,
en primer lloc oral,
però després,
diguem-ne,
acumulada
o amagatzemada
en el llenguatge escrit,
és el que ens fa persones.
Bé, és el que diuen
que l'escriptura és permanent
i les paraules se les porta al vent.
i, d'alguna manera,
va així, no?
Que avui dia...
Ara ja no, eh?
Ara ja no,
perquè tot queda arrelat, eh?
Tot queda arrelat.
Al vent ja no té feina,
diguem-ne.
Doncs, avui
toca parlar,
bàsicament,
del Vicenç Villatoro,
escriptor
i del Vicenç Villatoro
implicat activament
en la normalització lingüística
del nostre idioma.
És el dia del llibre
i és de la reivindicació
de la nostra cultura, no?
I comencem.
Vincenç,
parlem del procés.
No en el sentit polític, no.
Sinó en el sentit
del procés
de normalització lingüística
a la Catalunya independent,
més conegut
com manifest coiner.
Tu,
com membre
del Consell Consultiu
de la Plataforma de la Llengua,
què opines d'aquest manifest?
Veure,
el manifest,
el que
era fonamentalment
era un
un crit d'atenció.
És a dir,
jo tendeixo a no signar manifestos,
aquella va el signar,
i tendeixo a no signar manifestos
perquè escric,
i per tant dic,
el que vull explicar,
jo ja ho explico jo,
no poso la meva signatura
quan ho explica un altre,
em puc estar més d'acord.
jo hi hauria expressions
que no hauria fet servir,
hi havia elements
en torn
de la valoració
del fet migratori
que no eren fins
a l'hora d'explicar-se,
però,
però prefereixo que hi sigui
o que no hi sigui?
Doncs prefereixo que hi sigui
precisament perquè
en aquell moment,
ara,
això ha anat a més,
però en aquell moment
trencava
un cert
un cert
cofoïsme
de
ostres tu,
que bé que anem,
que bé que anem,
això que...
Vicenç,
t'interrompeixo
i no m'agrada
interromper,
ja em colles,
explica pels oients
què és
i què significa
el manifest coiner,
perquè no tothom
té que saber
què és.
Explica,
per un lego
que no ha escoltat mai
manifest coiner,
què significa,
què és?
Fa molts dies
i me'n recordo
d'aquella manera,
tot plegat,
però per mi
el manifest coiner
va ser fundamentalment això,
un text
en el que s'alertava
de que
les eines
que s'havien fet servir
fins a aquell moment
a favor
de la normalització
lingüística,
terme que també
podem discutir,
no havien aconseguit
els objectius buscats
i per tant
proposava
altres objectius,
parlava
de l'oficialitat,
de l'oficialitat
única,
de l'oficialitat
compartida,
temes que per mi
són relativament
menys importants
que el seu essencial
que és dir
nois,
no acabem d'anar bé.
Quan va sortir
el manifest coiner
això era
més excepcional
aquesta alerta,
ara s'ha generalitzat
molt,
ara,
diguem-ne,
la idea
que tot plegat
no avança,
no va bé,
que les eines
que s'han fet servir
no és que siguin dolentes,
és que
no són suficients,
jo crec que
la normalització
lingüística
a partir dels anys
80
es fonamenta
amb una idea
certa
però insuficient
que és
el problema
del català
és que la gent
no el sap
i ara diem
el problema del català
és que la gent
el sap
però no el fa servir
que no és exactament igual
però
però era veritat
en el 70
després del 70
hi havia molta gent
que no el sabia
per tant
si el problema
era no saber-ne
i en els casos
ni tan sols
haver-lo sentit
l'altre dia
ara ja no recordo
amb qui en parlava
amb un regidor
d'un ajuntament
de l'Arema
de l'Otega
i dius que
jo fins als 20 anys
els món
on jo em movia
no havia sentit
parlar català
no era la llengua
dels meus amics
al bar
no era la llengua
amb la que em havia escolaritzat
no era una llengua
per mi habitual
llavors
si el problema
era saber-ne
vam creure
tots plegats
i per tant
no és posar el dit
a l'ull
de ningú
tenim
dos
dos sistemes
perquè la gent
en sàpiga
i perquè
vam sentir
parlar
un
a l'escola
i l'altre
a les mitjans
de comunicació
què va fer
el món oficial
en torn del català
la inversió
i TV3
per dir-ho
en resum
és més coses
però
és fonamentalment
això
i
això aconsegueix
en bona part
el seu efecte
però
20, 30, 40 anys
després
és molt bé
fantàstic
hem aconseguit
generalitzar
el coneixement
però no hem aconseguit
generalitzar l'ús
i en alguns casos
l'ús fins i tot
ha reculat
doncs llavors
vol dir que
hem de deixar
de fer el que fèiem
deu voler dir
que hem de fer
més coses
i probablement
la més important
és que la gent
tingui la sensació
que el català
li és útil
és a dir
és formidable
estimar-lo
i jo
m'hi apunto
però
el gran
mecanisme
de creixement
de l'ús
és la utilitat
i la utilitat
sol anar associada
a la idea
de progrés personal
és a dir
si jo
sé català
i si el faig servir
doncs
tinc més possibilitats
de trobar feina
tinc possibilitats
que la feina
sigui més ben pagada
tinc més possibilitats
per dir-ho així
d'ascens social
i
i això
que ha sigut
clau
en la vida
del català
en els últims
100 anys
potser en aquests moments
no es produeix
d'una manera
d'una manera
suficient
també és veritat
i perdó
perquè m'has dit
que no interromps
i llavors
el risc d'això
és que jo
sigui un rotllo
insuportable
jo encantat
de fer
de Quintero
és a dir
qui has de parlar
ets tu
no no
vull dir que
l'altre fet
rellevant
és que
evidentment
el creixement demogràfic
de Catalunya
s'ha produït
fonamentalment
com sempre
a través
de la immigració
però
el nou creixement
s'ha produït
d'una immigració
que venia
de més lluny
de referents
de referents
culturals
més allunyats
i
i en un
i en una densitat
molt rellevant
és a dir
pocs països
occidentals
fins i tot
han tingut
en el segle
XX
i el que porten
del XXI
el creixement demogràfic
produït
per la immigració
tan intens
que ha tingut
Catalunya
i això
és una dada
no
no
no
no
valorada
és una dada
quantificable
i això
és clar
si això
modifica
és a dir
certs
certs
mecanismes
que eren eficients
sobre un flux
limitat
són menys eficients
amb un flux
molt més gran
això
fa bescomptades
vaja
ets un mestre
és tan didàctic
el que expliques
perquè això ho entén
tothom
però per exemple
ara se m'ocorreix
una pregunta
realment
fora del lloc
tu no creus
que una part
la té
el propi
teixit
empresarial
o els que dóna feina
perquè
tu hi ha
les demandes
de feina
moltes empreses
no et diré
però sí que la majoria
demanen
anglès
que poc
s'ha de demanar
català
i hem de demanar
anglès
sí sí
però sí
una cosa
no implica
l'altra
poden ser
tots els dos
compatibles
i a més diria
entre cometes
obligatòries
estem aquí a Catalunya
demanen anglès
i no demanen català
però diguem-ne
jo més que
i ara em ve
el cas
de fa dos mesos
l'infermera
que hi ha
per exemple
o sigui
que estan aquí
reneguen
sí però diguem-ne
jo més que
i amb això
potser no estaria d'acord
amb Coiner
més que
creure
en el butlletí oficial
de l'Estat
crec en
els usos i costums
de la gent
aquí no tenim
cap ampolla d'aigua
en tenim una grota etiqueta
molt bé
jo vaig comprar
una ampolla d'aigua
per què compro
una o no una altra
doncs tinc tot el dret
del món
a tenir els meus criteris
i per exemple
prefereixo
una que val 0,80
que una que val
1,20
prefereixo
una que
doncs
si jo tinc
si utilitzo
com un dels criteris
el lingüístic
que no és
una salvatjada
el senyor de Suècia
prefereix
que l'etiqueta
de la seva
aigua
sigui el suec
per tant
si jo
quan vaig a comprar
o quan vaig
al forn
i m'atenen
o si
quan vaig al restaurant
i demano
si jo
si
jo aplico
un criteri lingüístic
no discriminatori
no dir
jo no posaré mai
els peus
en una cosa
que sigui en castellà
però entre els meus criteris
per anar a un restaurant
o no
un
tinc dret a que sigui
que
la carta en català
doncs
si
si aquest criteri
els catalanoparlants
l'apliquem
l'empresa
no caldrà
que li posi en el BOE
vostè té l'obligació
d'etiquetar en català
simplement dirà
ostres tu
aquest
vostè que etiqueta en català
està venent
el doble que jo
a Catalunya
després sí
quan ven aquesta aigua
a Almeria
l'etiqueta en castellà
formidable
és lògic
és a dir
més que
més que
la capacitat d'obligació
a mi em va tocar
en una fase
negociar
amb les majors
americanes
els doblatges
al català
no
els majors americanes
no tenien cap prejudici
ni a favor
ni en contra
ni un
els seus representants
d'Espanya
sí que en tenien
però
ells
quan pagaves
amb l'Hermes de los Àngeles
no en tenien
la seva pregunta és
vostè em diu
que he de doblar
el català
per tant
és una despesa
que he de fer
com la compensaré
i no li estic dient
que m'ho pagui vostè
li estic dient
quanta gent
anirà
al cine
més
aquesta pel·lícula
quanta gent
la veurà
més
si està
a més a més
en català
jo no l'hi podria assegurar
jo no l'hi podria assegurar
per tant
en la seva lògica
escolti
diu
vostè si m'obliga
doncs jo compliré
perquè jo compleixo
les lleis dels països
on vaig
si vostè m'ho paga
allò fantàstic
el client
sempre mana
ara
si jo ho he de fer
amb els meus diners
he de pensar
que això té
un retorn
i aquest retorn
ve
no per la militància
lingüística
bé
simplement
per tenir
mirem
una cosa curiosa
quan negociàvem
amb les majors americanes
per endoblar
en català
ells ens explicaven
que
a Mèxic
els demanaven
que no doblessin
perquè
si la pel·lícula
americana
en anglès
arribava
als
cines
subtitulada
el subtítol
és més incòmoda
per l'espectador
que el doblatge
llavors
la pel·lícula
produïda
als Estats Units
estava en igualtat
de condicions
amb la pel·lícula
produïda
a Mèxic
mentre que
si la pel·lícula
produïda als Estats Units
tenia la dificultat
afegida
d'haver-se de llegir
els subtítols
això actuava
com una mena
d'aranzel
a favor
de la pel·lícula
produïda
a Mèxic
doblada
doblada
feta ja directament
en magicà
que és l'espai
al de Mèxic
per tant
els magicans
deien
no volem doblar
perquè
els nostres
espectadors
tenen un criteri
lingüístic
prefereixen
veure-ho
en la seva llengua
i per tant
preferim que vegin
les nostres
que no pas
les que ens arriben
dels Estats Units
mentre que nosaltres
el nostre problema
era que
el nostre públic
el públic
del que representàvem
no tendia
a aplicar
un criteri
lingüístic
escolti
quina pel·li fan
la vaig a veure
ostres
només la fan
en castellà
doncs la vaig veure
en castellà
llavors
per què la de doblant
català
si ja la van a veure
quan està en castellà
és a dir
l'avantguàrdia
o el periódico
fan dues edicions
perquè creuen
que les dues sumades
seran més
que una sola
si no
es donen més
per què
per què fer-ne dues
i entre tu i jo
i aquí
hi ha un micròfono
que no ens escolta
tu creus
que per
fer
el periódico
l'avantguàrdia
en català
han venut menys
o ha sigut
la substitució
de l'un per l'altre
no ho sé
i desgraciadament
per dir-ho així
no ho sabrem mai
perquè
les dobles edicions
han coincidit
en un període
de baixes lectures
i per tant
si ens haguéssim mantingut
en uns nivells
de lectures similars
diries
hòstia
em venien 100.000
i ara em venen 120.000
però
em venien 100.000
i ara em venen 70.000
és culpa de fer dues edicions
potser si no facin
les dues edicions
em vendrien 40.000
vull dir
que ens costa molt
tenir
tenir les dades
que ens permeten
pot ser que no
hagin venut més
jo tinc
l'esperança
que alguna cosa sí
jo tinc moltes dubtes
aviam
tornem
a aquest primer
potser en evitat baixes
de subscripció
si aquesta
allò
que tota la vida
he llegit
l'avantguàrdia
i ara me la fan en català
no cal que em passi
el punt
pot ser
tot és possible
almenys els pobles
per això l'han preguntat
més que guanyar
no perdre
per això l'han preguntat
al mestre
per això l'han preguntat
al mestre
i si ell
ja en dubte
és perquè no deu tenir
números clars
que pugui afirmar
una cosa o l'altra
és que tal com diu
Vicenç
és molt difícil això
perquè
jo estic totalment d'acord
que la caiguda
de la lectura
de diaris
és fonamental
és un input
que s'ha de comptar
sempre
per tant
comparar
el que hagués passat
tenint en compte
aquest factor
és totalment important
no tenim números
particularment
crec que sí
que s'ha vengut
una mica més
però una mica més
també en comparació
però jo crec
que el fonamental
és la caiguda
de la lectura
que té a veure
amb el que deies
que
les dobles edicions
no són
tan ofensives
com defensives
és a dir
la lectura catalana
anirà més
hem d'estar preparats
perquè això passi
quan això passi
que no ens agafi
amb el peu canviat
més
per evitar
que per aconseguir
i llavors
és molt difícil
saber si
he tingut èxit o no
per tancar
un segon
només per tancar
aquest tema
ja et donaré
més temps
que si no
rondina
clar
jo m'hi fixo
per exemple
en això
de les dobles edicions
lligats
a la caiguda
de la lectura
de diaris
que esclar
jo m'hi fixo
segons quin quiosc
veig que
per exemple
l'avantguarda
ja estava bastant
equitativa
el meu barri
un barri de l'Enxambre
en gent molt gran
etcètera
en segons quioscs
pràcticament
no trobes
les edicions
en català
vol dir que
sí que hi ha hagut
aquesta substitució
i sí que
si haguéssim pogut sumar
veurien que
un creixement
s'ha donat
perquè hi ha hagut
un canvi
d'usos
o d'hàbits
en certa part
de la població
catalana
ara és impossible
apuntar
i no és
per allargar-ho més
però
és veritat
per exemple
que els diaris
més tradicionals
i en el guardi
en seria un
cada vegada
que posen
una esquela
per donar un lector
que tenen uns lectors
i
hi ha una franja
que ha anat
desapareguent
amb el pas del temps
però que era
molt rellevant
fa uns anys
de persones
catalanoparlants
que tenien dificultats
per dir en català
perquè no havien estat
formades en català
i per tant
gent que
això
que
que podia viure
en català
pràcticament
tot el dia
però que quan
s'enfrontava
a un text escrit
tenia dificultats
i de la nostra generació
encara passa
perquè tots
hem estudiat
en castellà
o quasi tots
aleshores
m'ho sentit
que aprendre català
perquè era el nostre idioma
perquè ho parlàvem a casa
i perquè professionalment
el necessitàvem
però hi ha gent que no
per tant
si això és un llibre
prefereix
agir-ho en castellà
perquè va més ràpid
que no pas en català
som l'última generació
això per a tu
de nosaltres
en endavant
i això ja ho tenen
i ara m'ha empatat
estem de dalt
bueno
aviam Vicenç
que tu ets meu
va
acabem
acabem aquest primer
meló
que m'ha encetat
el resum
per què ha sigut
i és tan polèmic
el manifest
Coini
bueno
perquè
perquè tot el que té a veure
amb la llengua és polèmic
la llengua
és molt emocional
la nostra relació amb la llengua
no és una relació utilitària
allò que diu
no
les llengües serveixen
per parlar-se i entendre'ls
vale
sí
però no
la llengua és el que parlaven
els nostres pares
i els nostres avis
ara hi ha un
acaba de sortir un llibre
d'un autor extraordinari
grec
grec
però en suec
bona part de la seva obra
que és Califàtides
i l'última
l'última és
bueno
jo soc un grec
que ha après suec
i he escrit en suec
els meus fills
són uns suecs
que parlen grec
bueno
la llengua dels pares
la llengua dels fills
tot això
està tenit d'emoció
i per tant
quan algú parla
de llengües
hi ha gent
que
li trepitxes l'ull de poll
hi ha gent
perquè estàs
parlant d'emocions
però jo crec que
la principal
la principal
polèmica
entorn de la llengua
era sobre
l'oficialitat
és a dir
sobre
el prohibir
i el obligar
i això
a veure
això és molt rellevant
i en el 19
les llengües
desapareixen
perquè
altres
però hi ha una cosa
més rellevant
que la prohibir
hi ha una cosa més important
que el boé
les llengües
no les mata
el boé
les llengües
les mata
el parlant
que deixa de parlar-les
i per què
un parlant
deixa de parlar
la seva pròpia llengua
o per què
no se n'afegeixen
perquè
o li fa vergonya
o creu que no és útil
el que li fa vergonya
en el nostre cas
no
no ho parat
però
França
és el patuà
per què parla vostè
això
que és el que parlen
els pagesos
si vostè
això
s'afina una mica
es refina
parlarà francès
això
ningú vol parlar
la llengua del pobre
i en aquest sentit
per exemple
el català
ha tingut
ara
això ha canviat
des de fa anys
però ha tingut
una autopercepció
diferent
al Principat de Catalunya
que a València
o a Balears
a Balears
hi ha més gent
que parla català
que a Catalunya
diguem-ne
el percentatge és molt alt
però
el prestigi
de la pròpia llengua
ha estat molt menor
no és la llengua
de
no és la llengua
dels advocats
no és la llengua dels metges
és la llengua
de fora de la vida
diguem-ne
i el de capital
el de ciutat
el de ciutat
el de
diguem-ne
aquest
així sent incòmode
per tant
si Coiner
intentava situar
el debat sobre el català
fonamentalment
en l'àmbit
de
de les obligacions
i les prohibicions
jo crec que això
és polèmic
perquè
perquè jo crec
que és erroni
jo crec que aquest és un àmbit
important
importantíssim segur
però que hi ha un altre àmbit
que és el prestigi
avui
ho explicava a Catalunya Ràdio
per tant
no em sap greu
aquestes dues últimes setmanes
per raons
de temporada alta
per entendre'ns
he hagut de fer una xerrada
sobre Fuster
sobre Joan Fuster
i m'ha sortit per entremig
Valdessa Porcel
Fuster
Joan Fuster
és fill de Carlí
està sueca
son pare
son pare
és un
és un dirigent
carlí
més carlí
que franquista
però que
assumit pel franquisme
i
per tant
Fuster
l'any 43
no té
diguem-ne
cap
cap invitació
a escriure en català
per què
escriu en català
perquè
un
del poble
li ha donat
un llibre de poemes
de Verdaguer
li ha donat
una cosa
probablement de Maragall
i ha dit
ostres
però això és molt bo
és a dir
l'atracció
es produeix
pel prestigi
cultural
de la llengua
pel prestigi econòmic
eh també
però també pel cultural
porcel
porcel
que està
en draig
i
no és de casa bona
i
i no
no té
casa
una biblioteca
com Maria Aurelia Camany
posem per casa
eh
amb tots
la llengua
no té cap
motiu
hòstia
el cavallà del poble
li porta uns llibres
de costa i lluvera
li porta uns llibres
ostres
però això és molt bo
aquesta llengua serveix
per fer el que jo vull
per parlar
de l'amor
de la mort
de l'ambició
de les aventures
és a dir
jo crec
molt
en el prestigi
de la llengua
no només
en l'estima
sinó
en aquesta
de dir
ostres tu
aquesta llengua serveix
serveix per fer cultura
o serveix per
per
diguem-ne
per millorar
la teva posició laboral
jo aquí
crec més en això
que en l'estricta
que en l'estricta
obligatorietat
sabent
que diguem-ne
que
en el mercat
de les llengües
la que és obligatòria
perquè n'hi ha
que són obligatòries
surt
amb avantatge
això dels
desarmaments
els grans
acords
de desarmament
són sempre
multilaterals
perquè un acord
de desarmament
diu no
es desarmem
vostès
de desarmar
però jo no
doncs llavors
no és un acord
de desarmament
és una altra cosa
és un acord
别at
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Juan Francisco Secada Ramirez.
És un cantant nord-americà, nascut a Cuba, a l'Havana, fa 61 anys, i és més conegut com a John Secada.
Ha guanyat 4 Premis Grammy, ha venut 15 milions de discos, convertint-lo en un dels artistes de música llatina amb més discos venuts.
La seva música fusiona el funk, la música sul, el pop, la percussió llatina, i Secada ha escrit cançons per a Gloria Estefan, Ricky Martin, Jennifer Lopez,
ha fet gires amb Luciano Pavarotti, ha gravat duets amb Olivia Newton-John, amb Frank Sinatra, i el que és el destí.
El pare de Secada, José, va estar empresonat durant 3 anys com a pres polític pel govern comunista cubà.
En el 1971, el Secada van rebre un permís per emigrar, i es van traslladar a Miami per substituir, perdó, per subsistir, van obrir una cafeteria a Hayalea, a Florida.
En John Secada es va licenciar l'any 1983 i es va graduar cum laude en el màster d'interpretació vocal de jazz en l'any 86.
Va obtenir el màxim un honor atorgat per a la Universitat de Miami.
Entre 1986 a 1991, Secada va exercir de professor de música i, curiosament, en el 1992, quan va deixar de ser professor, va començar la seva carrera pública i assistosa com a cantant.
Implicat, recaptant fons en diverses causes socials, especialment mèdiques, ha creat la beca de música a John Secada a la Universitat de Miami, una beca de gran prestigi.
Un individu que el coneix poca gent. Aquí, John Secada, imagina't aquest individu.
I la que feia el duet, curiosament, tan és que té fora, i aquí us diré el nom, no la coneix ningú. Es diu Diana Fèria.
Diana Fèria és una artista i productora canària, nascuda a les Illes Canàries, fa 39 anys. Va néixer en una família de músics d'origen espanyol i venezolà.
Ha participat en la quasi tota totalitat de mèdies audiovisuals, pel·lícules, televisió, videojocs, ràdio...
I després de més de 15 anys d'estudis de piano clàssic i d'aconseguir el seu màster en jazz vocal, es va traslladar als Estats Units per perfeccionar el seu so i producció per a diferents artistes d'Europa i dels USA.
USA. Ja ho veus, una individua nascuda a Canàries, aquí, això que en diuen a Espanya, coneguda, igual que al Secada, molt més a fora, i aquí ni idea.
Han sigut els dos que avui ens han versionat la nostra sintonia. A més, una sintonia que, per allò que en diuen als Estats Units, la número 1 d'interpretació d'aquesta sintonia és la de Louis Sandstrom,
però que al darrere van dos o tres intèrprets, un d'ells aquest duo, el Secada i l'Adeana Fèria.
Sí, però ja m'ho puc fer un comentari.
Tots, tots, home, no, vull dir que cada vegada en el món de la cultura el lloc és menys important i és més important, per dir-ho així, coses que són transversals els llocs.
És a dir, és més fàcil que tinguin una conversa sobre música dues persones que comparteixen edat a llocs molt diferents, que comparteixen referents, que comparteixen estètiques, que dues persones que viuen a la mateixa casa, però que no comparteixen totes aquestes coses.
Durant, hi ha una frase molt maca d'Amin Maalouf, que diu, una de les característiques del nostre temps, que el diferencia de temps anteriors,
és que avui en dia, ell ho diu així, eh, un noi de Barcelona, un noi de Nova York, un noi de Roma, s'assemblen més entre ells que cap d'ells amb son pare.
Els seus referents culturals, són més, per dir-ho així, més transversals a l'espai que no vinculats a l'espai.
És a dir, fa cent anys diràs, a qui s'assembla més vostè? Doncs a qui viu al costat meu.
El que viu a casa meva, o el que viu al meu poble, o el que viu a Canàries.
Diu, ara no, a qui s'assembla més vostè? A qui fa una música semblant, encara que la faci a Bombay.
Perquè els nostres sistemes de comunicar-nos són infinitament molt més grans.
I, per tant, pertanyem molt, cadascú de nosaltres, a comunitats que no estan en l'espai.
Que són, que això, que tenen a veure amb la generació de la que som.
És a dir, tots els que hem sentit els Beatles en un determinat temps de la nostra vida,
ens assemblem més entre nosaltres que amb els nostres fills,
que no han sentit els Beatles, que han sentit una altra cosa.
I, per tant, que aquesta noia fèria sigui més coneguda als Estats Units que aquí, em sembla...
Amb 22 anys de diferència amb el John Secada.
Però el que passa és que, mira, una Canària, l'altra Cubà, bueno, d'arrel, no?
Encara que de petit va migrar per qüestions programes als seus pares.
Però units per la música, 22 anys de diferència.
Sí, però, diguem-ne, la música que canten, en aquest cas, no és d'arrel hispano...
Que va, és americana pura, eh?
Absolutament, és a dir, té més a veure amb el swing...
I amb el jazz, a més de...
La versió primera, el primerenca, la van escriure per a Louis Armstrong.
Per a Louis Armstrong, i, per tant, té més a veure això amb la...
Diguem-ne, amb el sud dels Estats Units, la negritud, que no pas amb l'hispanitat.
Mestre Vicenç, ho has definit ben clarament.
Uneixen molt més les afinitats, les maneres de pensar,
encara que hi hagi diferència d'edat, que la gent que viu a casa amb tu...
Que el lloc ha perdut pes.
El lloc era la cosa més important.
Home, hi ha similituds que veiem aquí, en aquest cas,
Canàries i Cuba, doncs tenen una certa similitud, no?
O Venezuela, els sud-americans, per dir-ho d'una manera, no?
Però, quants sud-americans estan triomfant als Estats Units?
Molts, molts.
Bueno, també hi ha alguns, exacte, també són, per dir-ho així, productors i són consumidors.
Així que, per tant, són un circuit...
No, no, i com a empresaris.
Com a empresaris, no?
Aviam, anem a un altre tema.
Un altre.
Memorial Democràtic de Catalunya.
El Memorial Democràtic de Catalunya és una institució pública de la Generalitat de Catalunya,
independent de tota opció política, religiosa o ideològica,
i que persegueix el respecte dels drets humans.
Va ser creada a l'1 de novembre del 2007.
Pretén, al Memorial Democràtic, conservar la memòria democràtica a Catalunya,
comencem el 1931,
i en concret, la Segona República,
la Generalitat Republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics.
Per motius ideològics, de consciència, religiosos i socials.
Així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista,
incluent-hi la llengua i la cultura catalanes,
l'exili i la deportació.
El Memorial Democràtic ha realitzat diverses actuacions i homenatges
en record a totes les víctimes.
Vicenç Villatoro va ser el president del Memorial Democràtic
pràcticament dos anys,
que va passar, va ser tipa.
No, no, no.
Perquè ho vas deixar fa sis mesos, eh?
Al setembre o vuit mesos.
Al setembre de l'any passat, no?
Sí, sí.
No, no, no era tipat, per exemple.
Jo hi crec molt en la necessitat del memorial
per una raó que no surt en aquests papers,
que en aquest període és molt important,
van passar coses molt tremendes,
però també van passar coses molt tremendes al segle XIX,
i també van passar coses molt tremendes després d'això i abans d'això.
Per què aquest període necessita una institució especial?
Concretem.
El període, o sigui, el Memorial Democràtic,
comença a partir de la segona revolució, al 1931.
Correcte? Fins avui.
Jo crec que el Memorial Democràtic fonamentalment
es refereix al temps de la guerra i a la postguerra.
El que diem, quan s'acaba la postguerra,
quan vulguis,
i si expliques la guerra,
amb alguna cosa es de dir abans de la guerra,
però també per aquest sistema,
per entendre la guerra,
per exemple, per entendre la guerra d'Espanya,
és imprescindible entendre les guerres carrerines del XIX,
i molt més imprescindible entendre les guerres colonials al Marroc,
la guerra d'Àfrica,
perquè bona part dels que s'aixequen són militars africanistes.
El desastre l'anual, no?, per exemple.
El desastre l'anual...
Clar, això està absurdament desaparegut de la memòria col·lectiva,
no el desastre l'anual,
sinó les guerres, la guerra d'Àfrica, no?,
i, per exemple, això,
Fermín Galán i García Hernández,
que s'aixequen a Hague,
a los héroes de Hague,
són gent que s'ha fet republicana
a la guerra d'Àfrica,
veient les salvatjades que feia el seu propi exèrcit.
De la mateixa manera
que l'hotel Ossoraiva de Carballo
i tots els capitans dels clavells
es fan d'extrema esquerra
fent les guerres colonials portugueses, no?
Vull dir que tot això, per mi,
és fonamentalment la guerra i la postguerra.
Per què em sembla important
que hi hagi una cosa dedicada a això?
Perquè jo crec que totes les memòries
tenen dret a ser dites,
totes, de tots, dites.
Això no vol dir que totes siguin iguals,
o que tots, que siguem aquí distants moralment,
però totes tenen de ser dites.
Què ens passa sobre les memòries,
les memòries individuals,
les memòries sempre és personal,
cadascú té la seva,
i està vinculada amb la vida
i està encarnada.
Què ens passa amb les memòries de la guerra
i les de la postguerra?
Que a la nostra generació
ens arriben distorsionades.
Hi ha unes que ens arriba,
unes que se'ns amaguen,
unes que se'ns canvien de color,
unes que es converteixen heroiques sense ser-ho,
ens arriben distorsionades.
Llavors, hi ha molta gent
que la seva memòria,
el que recorda de les coses,
com van passar,
o com li van passar amb ell,
no està sobre la taula.
Doncs ha de tenir dret
a poder-la posar sobre la taula.
I això, per exemple,
les memòries de les dones
de tot aquest període
són les memòries invisibilitzades.
Bueno, doncs fem les visibles,
però també són invisibilitzades
altres coses
per tot arreu, eh?
D'uns, d'altres i dels de més enllà.
Bueno, doncs la gent té dret
a poder-les fer florar.
I després cadascú té dret
a jutjar aquest període
segons la seva pròpia visió de la història.
I, per tant, no són iguals uns que altres
i els altres més enllà,
però per poder-ho jutjar
ho has de poder veure tot.
No pots crear-te
una hipòtesi sobre aquest període
ocultant-ne una part.
I, per tant, jo crec
que això del memorial
és una cosa necessària,
que no és una cosa eterna,
que és una cosa que té un...
No ens diguem fins a l'any 3500
recordar la guerra civil del 36-39,
perquè lamentablement
passaran coses terribles d'aquí llavors,
segur, perquè sempre n'han passat
i perquè ja havien passat abans.
Però a mi em semblava,
em sembla que és una feina.
Ara, per què ho deixo jo?
Perquè jo tinc la sensació
que la política i l'administració
a Catalunya,
jo diria que a Espanya
i potser a Europa,
ha viscut períodes
que en termes, diguem-ne,
cardíacs,
serien de sístola i diàstola.
És a dir,
hi ha èpoques en què
vas creant organismes,
crees coses...
No dic apolítiques,
perquè són polítiques
i no dic que siguin neutrals
ni purament tècniques,
corresponen a maneres...
Però més desenganxades
de l'administració.
Hi ha altres períodes
en què l'administració
torna a recentralitzar.
I jo crec que hem viscut
un període,
des de fa un temps,
de recentralització
en l'administració.
Llavors,
el meu perfil personal,
els meus interessos
i les meves capacitats
que puc tenir,
els meus defectes,
corresponen més
a un període
en el que
cada institució...
Ei,
ja saps que ets de la Generalitat,
ja ho saps,
ja ho sap la gent també,
ja ho sap la gent
que TV3
té una part
del seu pressupost públic,
ja ho sap.
Ara,
tu,
si estàs al davant d'això,
tens
no només una autonomia
de decisió,
tens una autonomia
d'administració,
tens una autonomia
de comunicació.
i el període,
no les persones,
perquè això les persones,
és més les èpoques,
el període
en què estem vivint
és un període
en què
l'administració pura i dura,
que a més,
tremendament burocratitzada,
xucla,
més que no pas reparteix.
Llavors,
jo no dic que això sigui dolent,
a mi no m'agrada,
però no dic que sigui dolent.
El que és segur
és que jo hi caso malament.
Bueno,
escolti,
que em posen un altre,
fantàstic,
vull dir que no me'n vaig emprenyat
ni fotent un cop de porta,
vas estar morfi
amb la teva educació,
vas dir,
ho deixo per motius personals,
morfi,
però recordo que...
Però és que són personals.
És tan personal
com dir,
jo persona,
aquí no m'hi acabo de veure,
no m'hi acabo de veure
per ser feliç jo
i no m'hi acabo de veure
per fer bé la feina
que havíem encomanat.
Sí,
però hi ha alguna cosa
que no em quadra
en tot això,
i saps?
Jo el democràtic
associat,
o almenys jo el tinc associat,
a Edicions 62,
que tu ets membre
del Consell d'Edicions.
Com lliga això,
no.
No,
però on està avui dia
el memorial de...
Això és veritat.
és que intento no dir-te mentides,
i menys a tu.
No,
però vaja,
jo crec que això és...
Casualitat.
És veritat.
Sí.
Una altra casualitat.
Que el memorial de la demògica
estigui a Edicions 62
en l'edifici vostro.
No,
és casualitat.
És casualitat absoluta.
És casualitat absoluta.
T'ho compro,
no dubtaré.
No,
perquè per exemple
en aquell mateix edifici
en un moment d'internet...
És que és un edifici emblemàtic,
el carrer,
ho dic ben públicament,
el carrer Peu de la Creu.
Peu de la Creu.
Sí,
però jo crec que l'únic vincle conceptual
és que tant l'ús per a Edicions 62
en aquell moment
com per al memorial democràtic
responen a una voluntat pública
que el Raval sigui un espai
d'equipaments culturals.
El diari ara.
El diari ara,
el CCCB,
el MACBA...
Jo crec que l'única cosa
que tenen en comú
és el pas per allà
de la Edicions 62
o la creació de la Filmoteca allà,
eh?
que hi ha un pla públic,
explícit o implícit,
és a dir,
el futur del Raval passa també
per esponjar-lo,
i que tingui uns equipaments públics
que hi portin gent,
que hi hagi un flux de gent
amb la resta de la ciutat,
de desgatitzar el Raval.
Jo crec que no n'hi ha,
però de veritat,
jo me'l vaig trobar a l'edifici,
i a més és de lloguer.
Sí,
per a més és un edifici,
d'alguna manera,
més que emblemàtic,
és diferent.
És diferent,
és diferent.
Està lletjot, eh?
Jo t'he dit diferent.
No, llançat ho he dit jo.
I a més a més,
per dir-ho així,
més per al memorial,
per a la Edicions 62,
menys problemàtic.
Molt d'aquest sobre ell mateix, eh?
Molt...
És molt, molt, molt de passadisos...
Sí, és poc obert cap a l'exterior.
Per exemple,
per un lloc on fas exposicions,
això...
És complicat.
Sí,
no era la millor seu possible,
jo me la vaig trobar i,
escolta,
amb el que et trobes fas, eh?
I mai és una excusa.
I l'última pregunta,
també clara,
quin futur té el nom del model democràtic?
Com ho veus, tu?
La feina ja està feta.
Sí.
15 anys,
del 2007 fins avui,
15 anys,
i què?
Bé, no, no, no,
jo crec que feina en queda,
que aquesta...
En queda molta.
En queda molta.
En queda molta.
Perquè, a més a més,
diem-ne...
Jo crec que les...
Una de les feines
del memorial democràtic
sobre aquest període
és evitar l'esquematisme
i recordar la complexitat.
És un període molt complicat, eh?
És a dir,
jo m'he trobat com a...
Espera, repeteixo que té la frase...
No, allò...
Amb el pas del temps,
tot es comprateixen esquemàtic.
Perfè,
jo crec que la memòria,
precisament humana,
la memòria individual,
el que és,
és complexa, no?
És que...
Jo m'he trobat com a director
del memorial democràtic,
per exemple,
he anat a pobles
que m'expliquessin coses, no?
I vaig a un poble del...
vas a Llobregat
i em diuen
nostres,
aquí va haver això de la guerra...
Diu,
quan va començar la guerra
es va crear un comitè
de milícies antifascistes
controlat per la FAI
i una personalitat
molt important
de la CNT
del propi poble
que escrivia
Abrazo i Cerebro
i tal
va dir
estem fent barbaritats
això que estem fent
no ho hauríem d'estar fent
jo crec en la revolució
crec en l'anarquia
però això que estem fent
no està bé
un tio de la FAI
pela el de la CNT
el de la FAI
que ha pelat
el de la CNT
se'n va al front
en el front
veu que les coses
van mal dades
se'n torna cap al poble
s'amaga en una cova
i els del Lister
en retirada
el troben a la cova
desertó
i el pelen
tinc dos morts
en aquest poble
del Baix Llobregat
o de l'Alt Llobregat
i
tots republicans
tots d'esquerra
i cap mort
per una bala franquista
vol dir que
la guerra civil
va ser una guerra civil
entre
l'interès de la república
no
va ser
uns sublevats
que van fer un cop
d'estat feixista
sense necessitat
però
quan ho localitzes
en casos concrets
són molt complexes
passen moltes coses
al mateix temps
ara m'ho fas
venir a la memòria
els de la FAI
van pel
els germans
Badia
que eren
els fundadors
d'estat català
sí
sí
sí
i després
els del suc
van pel
els de la FAI
per això
ara que ja no en sóc
i per tant
pots dir alguna cosa
si m'agrada
que a ràdio
no
per exemple
a mi em sembla
imprescindible
que davant
del
diguem-ne
de
la via
la lletana
de
la casera
de la policia
hi hagi allà
una placa
que expliquin
el que passava
allà dintre
que era tremendo
molt bé
però crec que també
hi ha d'haver
una placa
al carrer de Sant Elies
de Barcelona
on va haver-hi
una xeca
perquè en aquesta xeca
en la xeca
de Sant Elies
l'any 36
fonamentalment
la FAI
agafa gent de dretes
i capellans
els tortura
i els porta
Normana
a Fusellà
a Montcada
però
després dels fets
del 30
al maig del 37
en la mateixa xeca
els estalinistes
porten anarquistes
i en la mateixa xeca
el 39
els falangistes
porten comunistes
anarquistes
i catalanistes
per tant
en aquell mateix espai
tothom mata tothom
i això jo crec que
ara
si tu poses
una placa allà
estàs
complicant-li
la vida a la gent
perquè la gent
s'ha quedat amb la idea
no
A, B, C
ja està
no, no
és que això és més complicat
hi ha més lio
vol dir que són iguals
els uns que els altres
que
l'equidistància
no, no
jo sé a favor
d'aquí vaig
en termes retroactius
en tantes coses
perquè el dia 1 d'abril
de 1939
cautiu desarmado
l'Ejército Rojo
eh
dels meus 4 avis
un estava a l'exili
una a la presó
i l'altra
al penal de Burgos
vull dir que
ja tinc
ja sé amb qui vaig
encara que sigui
només per memòria genètica
però
jo crec
que s'ha d'explicar
sempre tot
jo crec que
que
diem-ne
que sort
que la guerra
la van guanyar
no la d'aquí
eh
l'europea
la van guanyar
dels que van guanyar
eh
sí
ara
que va haver-hi uns bombardejos
a Dresden
terrorífics
doncs
ho hem de saber
que això
converteix els dolents
en bons
i els bons en dolents
no
però allò
va ser una salvatjada
ara
esclar
Auschwitz és una salvatjada
òbviament
per això
vull dir que això
de la memòria
abans dèiem que la llengua
es material explosiu
la memòria
es material explosiu
parlem de memòria
avui
avui
que Vicenç Viatorro i la molla
està assentat aquí al meu costat
21 d'abril
esdeveniments
perquè veig la memòria
l'any 753
abans de Crist
es funda Roma
avui
Ròmul
funda la ciutat
malgrat la posició
del seu germà
Rem
aquí assassina
eh
parlem de memòries
avui
25 anys
abans de Crist
és la data tradicional
de la fundació
d'Augusta Mèrita
que avui
és coneguda
per Mèrida
l'any 1211
a Galícia
l'arcabisbe
Pedro Muñiz
consagra la catedral
de Santiago de Compostela
el 1486
Ferran
el Catòlic
signa
la sentència
arbitral de Guadalupe
per la qual
posa fi
a la situació
de servitud
dels pagesos
de Remensa
a Catalunya
a casa nostra
el 1719
el capità general
de Catalunya
crea les esquadres
de paisanos
precedent dels Mossos
d'Esquadra
que és la força
de policia civil
més antiga d'Europa
avui
21 d'abril
el 1836
independència
de Texas
la batalla
de San Jacinto
les forces
de la República
de Texas
a les ordres
de Sam Houston
derroten les tropes
del general mexicà
Antonio López
de Santa Anna
avui
el 1898
el Congrés
dels Estats Units
declara la guerra
contra Espanya
el 1919
tal dia com
un 21 d'abril
prop del riu Somme
al nord de França
el pilot
alemany
de la primera guerra mundial
Manfred
von Richthofen
més conegut
com el baron
rojo
és enderrocat
i mort
avui
el 1944
a França
les dones
aconsegueixen
el sufragi femení
mira les coses
que no em passa
el dia que tu vens aquí
avui
el 1960
a Brasil
es funda Brasília
actual capital
de Brasil
i avui
el 2005
a Espanya
el Congrés
dels Diputats
aprova
per primera vegada
el projecte de llei
que legalitza
el matrimoni
entre persones
del mateix sexe
per finalitzar
la història
avui
el 2019
l'actor
i comediant
Volodymyr
Zelensky
és electe
com a seixer
president d'Ucraïna
i tot això
va passar
i està passant
un 21 d'abril
si parlem dels naixements
per acabar la història
el sobtarà
el 1934
Anselm Clavé
que va ser un polític
escriptor
compositor
i director musical
català
fundador del moviment
coral a Catalunya
i impulsor
del moviment associatiu
a més avui
coincideix
amb el seu sant
perquè avui és
Sant Anselm
avui
el 1915
va néixer
l'Antoni Quinc
l'actor i cineasta
mexicanos
d'americà
avui
el 1926
va néixer
Isabel II
la reina d'Anglaterra
la que va morir
l'any passat
avui va néixer
l'Ian Gibson
espanista
i grandesa espanyol
i avui
va néixer
el jugador
de bàsquet català
de més anomenada
que es diu
francès
Nino Buscator
també va morir
coses
el dia d'avui
hem parlat
del baron rojo
va morir
avui
el 2010
Juan Antonio Samarang
veus
l'empresari polític
amb 90 anys
va morir
van morir
dos cantants
l'Anna Simona
i el Prince
i avui
curiosament
es celebra
la commemoració
de la Fundació de Roma
que hem parlat
i es celebra
el dia sagrat
el calendari
va dir
que és la festivitat
dels Rastafaris
doncs tot això
un 21 d'abril
amb la teva presència
aquí
moltes
hauria preferit
que no obrissis
la porta
no saber
el teu telèfon
no poder recordar
allà on els vam conèixer
amb ella
ha de ser un joc
estrictament
un joc
no hauria d'haver
res
no cal tornar
a la casa
ni quan t'hi hagis
deixat
les ulleres
de sol
senyora il·luminada
mal casada
silent
no volia mai més
exercir de consol
ni sentir més històries
en tenir el propòsit
senyora il·luminada
m'he tornat a fallar
tu deus ser diferent
mal casada
silent
la clau era olvidar
no tornar d'endemar
més encara
sortir de ciutat
amb avió
alluny com fos possible
i aguantar una setmana
sense fer cap pregunta
no posar-me el telèfon
per poc que fossis tu
escapar simplement
escapar simplement
senyora il·luminada
mal casada
silent
enigua fent paper
de pèrtex d'un triangle
i escoltar penjament
d'un marit impossible
però torno a la cama
on m'espera el teu cos
no sé encara per què
mal casada
silent
no esperar ni a la nit
per plantar-me la casa
sé que m'equivocava
hauria preferit
que no obrissis la porta
o millor no venir
no saber-ne l'adressa
tenir algun compromís
a milers de quilòmetres
tenir un bitllet de trenc
tenir un bitllet de trenc
senyora il·luminada
mal casada
silent
és l'última excepció
de moment a la regla
mai més de certirant-la
un sol de mal casada
mai més toca una porta
mentre miro un rellotge
i tu que surts a obrir-me
senyora il·luminada
Vicenç
cançó teva
a mitges
a mitges
el músico musical
el teu amic
malauradament
em sembla que fa poc
el Ramon Montanó
i tu a la trista
la cançó es diu retorn
l'àlbum
si no recordo malament
és fugida
fugida
i va ser tot a l'àlbum
a mitges
amb el Ramon
l'últim que va fer
com a
sí
abans de ser el president
de l'Esgai
però fa molt temps
no és que
però era això
era un disc
que vam imaginar junts
jo no tenia uns versos
i ell li va posar
músiques a sobre
sinó que vam imaginar
cançons
situacions i cançons junts
i després les donava
forma de lletra
i ell de música
m'agrada molt
que vam imaginar junts
maco
ara parlarà
amb el Joan i el Josep
perquè
si no hi ha bones
ell em diu
jo no m'enfado mai
ells però ells sí que s'enfaden
amb mi
i tenen
tenen la seva secció
que és tan important
i amena
com la que podem fer
tu i jo
Joan
tu mateix
gràcies Ferran
mai ens enfadem
el Pep i jo
simplement estem aquí
sobretot
per escoltar
la persona
o persones
que venen convidades
que tenen molt
que portar
moltíssim
abans d'entrar
en quatre coses
que toco una mica
també a la història
i una mica també
als viatges
li volia fer una pregunta
amb el Vicenç
que té una mica
que veure
o molt que veure
res amb el que hem fet fins ara
i més a la part
d'escriutor i literat
i és
quina influència pot tenir
la intel·ligència artificial
amb el món
de la literatura
perquè clar
si jo
m'invento quatre paraules
o els fico
amb algun aparetet
que em crea algoritme
sap tot el que he fet
i pensat
em pot treure un llibre
aquí es perd tot
Sí, sí
però no, no
això ho pot fer
avui mateix
ja dèiem
un li va preguntar
en l'aplicació aquesta
imagina't una novel·la
d'aquestes
que fa el Vicenç Villatoro
i ho va fer
i tinc dues pàgines
explicant
que jo no la faria mai
per certa
però
no
el problema
és que no ho sabem
és que no ho sabem
és a dir
no en coneixem els límits
i llavors
diguem-ne
començar a operar
amb una cosa
de la que no tens consciència
dels límits
crea vertigen
i més que no hauria de crear
perquè diguem-ne
no avui
al llarg de la història
de la humanitat
sempre hem començat a operar
abans de saber els límits
de les coses
és a dir
quan Colom
troba una ruta
fàcil
relativament fàcil
irrepetible
per anar
al que ell no sap
que és Amèrica
però que és Amèrica
no sap
què passarà
per aquesta ruta
i no sap
què hi passaran
esclaus
i no sap
què hi passarà
a or
en direcció contrària
ara
la humanitat
tot allò
que ha pogut fer
ho ha fet
mai
ha posat
un límit
dir
no
ara això
ara ja sabríem com fer-ho
però no ho farem mai
si ho podem fer
si ho podem fer
ho fem
i per tant
la inquietud és aquesta
la inquietud és aquesta
segur
és a dir
la primera inquietud
no és dels escriptors
que mira
ja anirem
al final
la primera
és la dels mestres
és a dir
com avaluar
com avaluar
el coneixement
de l'individu
la meva dona
és professora
a la UOC
que no veu els alumnes
sinó que veu
el que escriuen
com distingir
el que ha fet
un alumne
i el que
li ha demanat
a la intel·ligència artificial
això ens modificarà
coses
ara
no ho podrem parar
no hem parat
mai res
ostres tu
això de l'energia nuclear
vam fer la bomba atòmica
el primer va ser
a la bomba atòmica
després ja tindrà altres urnes
després ja
exacte
ja veurem si serà per una altra cosa
ja exacte
no ho sé
ja ho veig
tocarà
no ho veurem
però no ho veurem
d'una forma important
però serà molt fort
serà un canvi radical
en moltes coses
moltes gràcies
continuaràs després
per tant jo
continuaré escoltant
bé
comencem amb una cançó
que no té res a veure
perquè és una cançó
de discoteca
però en certa forma
l'únic que té a veure
amb el que parlaré
és el nom
endavant sisplau
bèl fast
bèl fast
bèl fast
bèl fast
bèl fast
bèl fast
bèl fast
bèl fast
Entre el que diuen, traduït en aquest cas al castellà,
hi ha una frase que diu
Tienes que creure en les persones, però les persones s'estan alejant.
Bon i hem.
Liz Mitchell, Marcia Barrett, Maisie Williams, Bobby Farrell i Regi Cibbol.
Tots antillans.
Qui no recorda Readers of Babylon, El Lute, Rasputin...
El grup va acumular 18 discos de platí.
15 d'or i més de 150 milions d'unitats venudes al món.
Estiu aviat.
La mort de Bobby Farrell va provocar la desintegració del mateix.
Estem parlant d'any 1989.
Bé, per què he posat aquesta cançó?
Perquè voldria parlar, tenint en compte que també els temes de memorial democràtic i històric funcionen,
volia parlar una mica d'Irlanda del Nord, de Belfast i dels acords de Divendresson.
L'altre dia, tornant a veure una antiga pel·lícula que ja no recordava massa, em va entusiasmar.
És en el nombre del padre, en nom del pare, de John Sheridan.
Òscar, la millor pel·lícula del 1993, el millor acte principal, Daniel 18, la millor actriu, Emma Thompson,
i el millor secundari, Pete Postwhite.
Aquest senyor no és massa conegut, però era el que feia de pare a la pel·lícula, que feia un gran personatge.
Tocava guerra filó al contacte d'Irlanda del Nord, i em vaig quedar enganxat.
Vaig recordar els traubeus, com es deien, els conflictes i la situació d'Irlanda del Nord.
Anys després dels acords de Divendresson, vaig tenir ocasió de visitar Belfast.
Eren ja temps de pau.
Si més no, no hi havia atemptats, bombes ni morts pels carrers.
Es podien recórrer a les principals atraccions i monuments de la ciutat.
El centre interactiu Titanic Belfast.
Belfast va ser on es va fabricar el Titanic, per dir-ho, construir.
L'Ajuntament de la ciutat, preciós, reaixentista.
La presó de Crownville Road, on van estar tancats bona part dels membres de l'Ira.
I també paramilitars, però molt menys ègicament.
Tot el centre urbà, el museu de Búster, que hem fet ara, que és esplèndid.
Passejant per la ciutat, sembrava que em trobés en qualsevol capital britànica.
No hi havia massa diferència.
Molt agradable i molt reconstruïda.
Només petits detalls del centre.
Al mateix centre, molt a prop de l'Ajuntament, existeix un pub, The Crown,
on el símbol de la monarquia està a terra.
Això obriga a tothom a trepitjar-lo.
Tothom que entra té a trepitjar el signe de la monarquia anglesa.
Estava, lògicament, ple de catòlics.
Però si es vol veure els barris més conflictius, la cosa canvia una mica.
Encara és complicat.
Vaig agafar un taxi dels anomenats negres,
que en principi no tenen problemes per entrar en aquells carrers.
El primer que em va dir el taxista és que ell em deixaria a la porta dels mateixos.
No esperaria més de mitja hora i la responsabilitat era tota i absolutament meva.
Per tant, bon començament.
Sensació.
Estar observat tota l'estona.
Mirades desconfiades.
Cap comunicació oral.
Impossibilitats d'entrar en qualsevol dels pubs de cap dels dos carrers.
Total i absoluta tensió.
Pocs dies després, aquesta àrea de l'oest de Belfast,
que té Shankill Road unionista i Springfield Road en república,
a dues de les artèries principals,
a banda i banda del mur i de la porta davant Arcauai,
es van produir importants saluderoïts.
Més de vint anys després dels acords de pau de l'Ivenderson de 1998.
I a sobre amb el Brexit al mig.
Ha canviat molt la societat no l'hirlandesa durant aquests 25 anys?
Veiem-ho.
Ens trobem al pub de Rodis, al pub de Vira a Belfast.
Tot igual.
S'hi entra franquejant una tanca que s'obre només si t'identifiques com a soci.
Hi ha el Museu de la Guerra.
Història documental, paperassa, fotografies.
I corpòria, uniformes, banderes, matriadores, pistoles.
Del moviment republicà irlandès
que va començar amb la revolta de Pasqua a Dublin del 1916,
abans de la independència d'Irlanda.
Bona part de la Grandeva s'ha fet més gran, lògicament,
però anevitzen la realitat
amb la mateixa dosi de politització,
rodejats de pintes de cervesa i whisky,
amb B com a detonació diferencial de les coses.
Però no tothom pensa igual.
L'alcalde actual, Tom Harvey,
l'anomenat tercer home del Sinn Féin,
el Sinn Féin era el braç polític de Vira,
juntament amb Gary Adams i Martin McInnes,
ens parla de la nova distensió urbana.
Ell parla i diu
que pot anar pels barris cèntrics protestants
sense excessiva por
i entrar quan se vol l'estaran
sense buscar una clau amb paret a l'esquerra,
com tenia de fa abans,
a l'esquerra, perdó,
i vistes a la porta.
Ja no hi ha soldats patroliant pels carrers
amb vestits de camufletxa,
s'entret la majoria dels fioferros de punxa
que protegien els llocs sensibles,
s'han desmantellat 348 enclavaments militars insistents,
no hi ha checkpoints ni controls aviatoris
enmig del carrer,
la RUC,
la Royal Ooster Constabulary,
la policia de l'Ooster,
ja admet agents de revésia catòlica.
Segons els cents de població d'Irlanda del Nord
en del 2021,
els catòlics,
el 45,7%,
han superat per primera vegada els protestants,
el 43,5%.
Malgrat tot el dit,
continuen sent dos grups separats.
Com saber si l'Irlandès de Búster
és catòlic o protestant?
Mai preguntant-ho directament.
Com, doncs?
Sempre hi ha pistes.
Els catòlics porten noms
de sants importants per la cultura
i el santuró irlandès.
El més conegut,
Patrick,
el patró del país.
Els protestants,
noms molt més anglòfils.
El 95% dels nens
no irlandesos
encara van a escoles sagrades
per la religió.
Els catòlics són seguidors
del Celtic Futbol Club,
els protestants del Gràcia del Ranger,
per cert,
dos equips escocesos.
Més,
per vacances,
la comunitat catòlica
tendeix a despreçar-se a l'Anferote,
mentre que els protestants
viatgen més
a Gran Canària.
I,
pels que tinc la uïda molt fina,
la lletra H
la pronuncien molt diferent.
Es té que tenir prou
la uïda molt fina
i conèixer molt
l'anglès i l'herbaldès.
Mira,
ara se m'ho creix.
I t'he d'anar un pas,
suposat,
curiosament,
un dels meus ídols musicals,
el Rod Stewart,
protestant,
però és un fan
tremendo
del Patrick.
Curiós?
Eh?
I el Rod Stewart,
protestant?
Rod Stewart,
Cir,
que era
Cir,
és un fan
tremendo
del Celtic.
No, no,
clar,
és que,
en certa forma,
això és una generalització,
després hi ha noves especificacions
i noves coses
que poden haver-hi,
tot això,
però...
Puc fer una entradeta?
I tant,
no, no,
és que jo vull que feu entrades,
perquè,
en certa forma...
No, no,
en els pubs,
a Ulster,
el gran del nord,
no et deixaven entrar
amb samarretes de futbol,
perquè és...
és tant com...
i les dues,
la catòlica és clarament el Celtic,
el United,
el United...
És a dir,
algú amb la massa brata de la United
més aviat serà catòlic
i,
diem-ne els protestants,
això,
els Rangers,
els Rangers,
perquè no és el Celtic,
perquè,
d'altra banda,
bona part dels protestants
a l'Ulster
són descendències coceseses,
és a dir,
la migració protestant
no ve d'Anglaterra estricta
i,
sinó d'Escòcia.
I,
perdó,
això...
No, no,
escoltem-ho.
És que el dissabte sant
jo era a Belfast.
Ah,
no.
El diventres no,
eh?
El diventres era a Dublin.
però el dissabte
vaig anar a Belfast
i vaig poder veure,
devien ser les últimes,
diguem-ne,
l'exèrcit britànic
patrullant pels carrers
amb arma llarga
i,
d'una manera
que jo només he vist allà
o a Abron,
acostat de Jerusalem,
que,
és a dir,
cinc caminant
a les dues bandes
del carrer,
l'últim d'esquena
i avançant
com si estiguessin
han vist una guerra
i ja era
l'endemà
de l'acord
que és...
que, vaja...
Terrible, terrible,
és una cosa increïble, eh?
Va,
anem a fer una més història,
anem als acords
de divendres sant.
Propiciador,
si més do,
d'una certa pal.
Una curiositat,
en contra del que es diu
i es comenta,
sembla que l'efecte mútu
que sentien
el dirigent del Senyfany,
Martin McInnes,
i l'unionista
reverent
a Ian Pásquez,
la pau
ja s'ha estat
molt més complicada
sense aquesta bona reversió
que van agafar
quan van ser
o van compartir govern.
Ells dos
van compartir el govern
el 2007
i gent ha parlat d'ells,
voldria recordar
dos esclets.
McInnes
va dir
la mort de Pásquez.
Compartir govern
amb Ian Pásquez
va ser una experiència
increïble.
Des del primer moment
ens vam entendre.
no només
van desenvolupar
una reversió
de treball positiva
sinó que ens van fer
forts amics.
Any 2014.
Bill Clinton,
que va participar
en els acords,
va dir
la mort
de McInnes.
Cada minut
que vaig compartir
amb McInnes
va ser un tresor.
2017.
Bé,
finalment,
els acords
de Pásquez
aconseguits
el 10 d'abril
del 1998,
divendresant,
l'anomenat
agreement,
es van sotmetre
al referèndum
al mes següent,
tant a Irlanda del Nord
com a la República d'Irlanda.
El pacte comportava
la renúncia
i rendeja
la reivindicació
dels sis comptats
norirlandesos
i,
per part britànica,
l'acceptació
futura
de la possibilitat
d'una unificació
d'Irlanda
per vies democràtiques.
Potser és com
l'acord de claritat
que tenim nosaltres
sobre la teua.
Més enllà
del compromís
de Pau,
de l'entrega
de les armes,
de la fi
dels dissurbis,
també es va incloure
el restaveniment
de l'autogovern,
el desarmament
dels grups paramilitars,
la retirada
de l'exèrcit britànic,
la transformació
de la militaritzada
RUC
en policia reial
de Búster
convertida
en un servei
de policia civil,
el reconeixement
oficial
del idioma
galaic
a Irlanda del Nord,
parlant d'idiomes,
encara que surgi
molt poc,
i entre més coses
la creació
d'una comissió
de drets humans.
25 anys després,
tot està arreglat,
ni mal menys.
La separació religiosa
i cultural continua.
No existeix
govern autonòmic
que estormon
per la negativa
dels unionistes
a compartir-ho
amb els cinc fein.
Clàusula principal
dels acords,
govern compartit.
El Brexit
i la seva frontera dura
entre les dues Irlandes
i les postures
del govern
de la Gran Bretanya
han enfrontat
de nou
les dues comunitats.
El creixement
demogràfic
dels catòlics
preocupa
els unionistes.
Però,
sincerament,
jo crec
que el gran problema
és un odi ancestral
que es trasllada
de generació
en generació.
Gràcies.
Sí que voldria dir,
perquè aquest tema
té molta literatura,
uns quants llibres
o pel·lícules
que realment
val molt la pena veure.
En quant a llibres,
jo em recomanaria
un molt recent,
No diguis res,
del Patrick Ridenkiff,
molt interessant.
N'hi ha molts, eh?
Abstemi,
també és un llibre
del Ian Vanquadre
que va sortir
fa bastant poc.
I si anem
a coses més antigues,
a mi un
que em va encantar
i que ara
ho he tornat a recuperar
és un que es diu
Por los Buenos Tiempos
d'un actor,
hay director,
d'un escribitor
que es diu
David Keenan.
Peléquulas
n'hi ha moltes,
moltíssimes.
En cito unes.
L'última Belfast
del Kenneth Branagh.
Bloody Sunday
del Paul Greengrass.
En el nom del para
del Jim Sheridan.
Hunger
del Steve McQueen,
director.
Michael Collins
de Eonel John.
Cinco minutos de gloria
del Oliver Hitch Bither.
Ollens,
gràcies
i si teniu ocasió
de llegir alguna cosa
d'aquestes,
endavant.
Ara vaig fer
el comiat.
O sigui,
el Ferreny
no em deixava
fer el comiat.
És curiós.
És curiós
les diferents
bares de mesurar
per a part
d'una part
molt substantiva
de l'opinió
publicada.
Una tonteria.
O una tan tonteria.
El senyor Laporta,
després de la seva
comparecència,
per a mi,
molt poc clarificadora
i molt populista,
s'havia dit de tot.
Sense cap tipus
de prova
ni evidència
de l'acusació
de compra d'àrbits
per part del Barça.
Inclús,
un bodri
que es defineix
com a mitjà
de comunicació
emet
un videoprenflet
que és un autèntic
insult
de l'intel·ligència.
Per altra banda,
amb un autèntic
delingüent,
perdoneu,
el rei emèrit,
se'l presenta
com a víctima,
pobret,
per no poder
venir quan vulgui
a Espanya
per practicar
el seu esport favorit.
Té 85 anys.
Una burla.
País.
George Orwell
va dir
la seva novel·la
en 1984.
Qui controla
el present
controla el passat.
i qui controla
el passat
controlarà el futur.
Moltes gràcies.
Josep,
què?
Us explicaràs avui,
ja ho veus aquí,
anem forts, eh?
Molt forts.
Jo per pacificar una mica
acabarem de passejar
pel voltant de la universitat
per tercera vegada, eh?
Per ser sincer,
jo no creia
que això s'allarguaria tant,
fins a tres programes.
Per altra banda,
tampoc m'estranya.
La persona té
una història
i unes vivències
molt llargues,
profundes,
que no són del tot
desconegudes
per la resta
dels habitants de Catalunya
i encara menys
i encara menys
pels que hi viuen
a tocar,
com els del Baix Llobregat
i més concretament
els Sant Justens
a qui s'adreça,
doncs,
bàsicament a aquest programa,
no?
I crec que explicant
la història més principal
i coneguda
no està de més
integrar-hi altres elements,
curiositats,
anècdotes,
llegendes
i qualsevol cosa
que enriqueixi un relat
que no hem d'oblidar
que l'únic que persegueix
és distreure-la
i passar una bona estona
i amb una mica de sort
excitar la curiositat
de la gent
perquè s'animi
a ampliar el que ha escoltat
i esbrinar coses
semblants del seu entorn.
En fi,
el cap sempre ha sigut
aquest,
el propòsit meu
en aquest programa
i de tant en tant
ho vaig repetint
perquè la gent s'animi,
no?
I de tant,
cadascú que faci
el que li plagi
i que tots ens ho passem bé
el més bé possible,
no?
Tirem endavant.
Hem parlat de cines,
olxateries,
llibres,
trencaclosques,
pornografia,
un seminari,
etcètera,
etcètera.
I abans de tombar
Valmes avall
voldria fer una petita
emarrada
i desviar-me de la ruta
fins al 281
del carrer Consell de Cent.
Ara que estem per Sant Jordi
doncs encara és més adient,
però en aquest punt
del Teneriveu i Enric Granados
hi havia la llibreria Públia
que va obrir els anys 50
com a empresa
de publicitat cinematogràfica
abans de passar
a ser una llibreria
dedicada únicament
al llibre en català
i sempre de la mà
del seu fundador,
en Joan Ballester i Canals.
Va morir l'any 80.
La llibreria,
portada per la seva esposa
i algun dels seus cinc fills,
va aguantar alguns anys més.
En Joan Ballester
va ser un català
de pedra picada,
nascut el 1913.
Va ingressar
a l'organització juvenil
Palestre,
fundada per
Josep Maria Batista i Roca.
aquesta urbanització
tenia un tarannà educatiu
i patriòtic.
Va militar
amb nosaltres sols,
l'estat català.
Durant la Guerra Civil
va estar al front d'Aragó
i va ser ferit
a la batalla
de l'Ebre.
I des del 47
va ser dedicat
a l'activisme cultural
a favor de la llengua catalana.
El 1950
fou delegat
a Barcelona
de l'Obre
de l'Eleccionari Català
Valencià Balear
de Francesc Borja Moll
i durant els anys 60
fou auditor
i director
d'edicions
d'aportació catalana
que ha publicat
la col·lecció
d'assats polítics
d'entre tots
ho farem tot
amb obres
de Joan Fuster,
Carles Moniol Espinal,
Jordi Ventura
i Sobirats
i altres.
Així com el seu manifest
per una consciència
del país
llegit als Jocs Florals
de Montevideo
el 1963.
Aquesta petita libreria
que situada
en un punt
força cèntric
de la ciutat
i que molta gent
trobava per aquesta situació
prop del centre
sense saber-ne res més
poc a poc
es va fer més
i més coneguda.
L'eslògan
entre tots
ho farem tot
i el mapa
dels Països Catalans
del llarg del 62
i que petita
el va ser jutjat
per propaganda il·legal
l'any 70
i condemnat
a uns mesos de presó.
Imagina't
un mapa
dels Països Catalans
i bé
després
poden parlar
d'Iberamèrica
i totes aquestes coses.
Aquest mateix mapa
que va publicar
els límits
dels Països Catalans
de Salses
a Guardamar
i de Fraga
fins a Mahó
sense oblidar
la ciutat de l'Alguer
a Sardenya.
Va ser objecte
d'alguns
atemptats
feixistes
amb alguns detinguts
que eren deixats
en llibertat
a les poques hores.
Va ser un punt
de reunió
cultural i política.
Recordo
inclús
d'haver fet guàrdies
allà
dies que hi havia
amenaça
i estàvem tots
allà dintre
esperant a veure
si algú
tenia nassos
de venir
per sort
per tots
no va venir
ningú
ni per uns
ni per altres
però bueno
recordo també
que l'11 de setembre
baixava la persiana
en Joan Ballester
baixava la persiana
fins a la meitat
no tancava
per evitar ser denunciat
per tancar
per motius polítics
i tal
però ell baixava
la persiana.
Recordo
que una vegada
vaig entrar
vaig comprar un llibre
i el vaig felicitar
pel fet
i encara em va renyar.
Diu
si em felicites
i estàs d'acord
d'això
per què entres a comprar?
Bueno
a partir de llavors
vaig tenir una certa relació
amb ell
no diria d'amistat
perquè jo també
el veia com un apatum
com un senyor
però sí que després
vaig conèixer
el seu fill
en Ricard Ballester
i van coincidir
al Congrés
als Consells de Cultura Catalana
del barri de Sant Antoni
perquè ells vivien per allà
i també
doncs a la seva mare
i a la seva germana
amb coses de llibres
i tota la cosa aquesta.
Bueno
doncs això
des d'aquí
el meu petit homenatge
amb en Joan Ballester
i Canals
i a la llibreria pública.
Bueno
seguim
hem arribat finalment
al carrer Balmes
hem donat tota la volta
de la plaça Universitat
entiat a arribar
al Consell de Cent
el carrer Balmes
no va canviar el nom
ha passat del número 26
del plaça Sardal
el carrer Balmes
ja vam explicar
que en Sardà
va anomenar els carrers
que anaven de muntanya al mar
i que els que anaven
de Llobregat al Besòs
els hi va assignar lletres
el nom Clàtor
que per mi
és com una mena de Bíblia
que m'il·lumina
i m'esperona
a explicar coses
i a buscar coses
doncs
ens diu aquestes coses.
Aquesta mena de Bíblia
diu que el nostre personatge
Jaume Llucia
va al mes llupià
Vic 1810-1848
eclesiàstic, filòsof, polític i escriptor
fundar una escola apologètica catalana
recordo del meu batxillerat
la seva obra més important
i coneguda
el Criterio
volia explicar alguna cosa més
de la seva biografia
però va viure una època tan convulsa
que no m'he vist capaç
per no resumir
i dir quatre disbarats aquí
i menys
davant d'en Vicenç Villatoro
que hagués anat bé
perquè m'hauria corregit
i m'hauria explicat coses
que segurament
però bueno
deixem-ho.
Hem parlat dels carrers 24, 25 i 26
arribar a l'Enric Granados
i va al mes
el 27 i el 28
haurien de ser
la Rambla Catalunya
i el Passeig de Gràcia
ho són, eh?
No patiu
que ara no he descobert
cap teoria
que ens faci cap girar el mapa
però sí, dues cosetes
la Rambla Catalunya
havia de ser la Rambla
d'Isabel II
ens ho diu el mateix Víctor Balaguer
en el seu llibre de 1865
Les calles de Barcelona
però el 1861
la van enviar a l'exili
i sobre el paper mateix
ja es va fer la rectificació
i la segona
també ho hem mencionat
en un altre programa
és que els carrers 27 i 28
podrien haver estat
27, 27 bis i 28
si mireu el mapa
una foto aèria de la ciutat
veureu
un fet curiós
la Rambla Catalunya
no és perpendicular
com els altres carrers
de l'Eixample
a mesura que va baixant
es desvia cap al Llobregat
i naturalment
no és un capíssim
de Fontsardà
es va adaptar
a la fotografia
del Pla de Barcelona
ple de torrents
que porten l'aigua
del Consarola
al mar
per facilitar
les coses
si algú té la curiositat
de mirar un mapa
o buscar la foto d'era
com jo he dit abans
es queda tan parat
com jo el dia
que vaig descobrir-ho
perquè es veu clarament
la diferència
com es va eixamplant
i es va primant
les illes de l'Eixample
seguim
perquè si no
no arribarem
ens hi ha a la dreta
passem per davant
d'autos Vilardell
amb el seu rètol groc
de tota la vida
això de tota la vida
sí perquè si mirem
els rètols
i els rellegim
veiem que això
d'aquelles paraules
auto i Vilardell
posa 1910
això sí que és una gotica
de tota la vida
113 anys
m'agradaria veure
la parada
els primers anys
per comparar
quins productes
hi havia
amb els que hi ha
ara
mentre fem el tram final
de Balmes
veiem a l'esquerra
l'altra vorera
veiem la llibreria
a l'Ibri
que va estar en un
no res de tancar
faltant 3 anys
pel seu centenari
quan va obrir
l'any 25
va fer com
la llibreria Herder
com tots encara
la recordem
Herder era una editora
d'Alemanya
fundada el 1801
que veien
a primers de segle
que tenia un fons
bibliogràfic molt gran
en castellà
i després d'adoptant
a Madrid i a Barcelona
van decidir
establir-se
a Barcelona
va convertir-se
en tot un referent
a la ciutat
i la Universitat
de Barcelona
la va considerar
prohibidor oficial
d'aquí al rètol
que tants cops
havien vist
que deia
libreria universitària
Herder
el 1999
el llibreter
es va desvincular
de l'editorial
i va passar
de Herder
a l'Ibri
quan el 2002
havia anunciat
el tancament definitiu
unes negociacions
d'última hora
van salvar la situació
Bukis
una espesa
de subscripció literària
la va comprar
i tot ser
una mena
de círculo
de lectores
del segle XXI
vol convertir-la
en una llibreria
de gran format
amb presentacions
conferències
i que tot plegat
sigui un negoci
sostenible
és una bona notícia
quan no era lluny d'aquí
el carrer Pelai
a la Ronda Universitat
van desaparèixer
fa un munt d'anys
algunes llibreries
de renom com la llibreria Bosch
la Bastinos
la de Castells
aquesta darrera
és la que esmenta encerrada
a la cançó
Conillat de Vallut
em diu allò
però no la cantaré
tot i que aniria bé
perquè potser faria ploure
amb el meu cant
però és igual
però avui he vist el cel obert
Déu que és bo i sap
el que he sofert
m'ha deixat els seus consells
en una paró
de Can Castells
i m'he comprat
el llibre
la fotografia sonar
i abans d'un mes
serà millor
que un po' més
ja saps
on en trobaràs
el seu telèfon
que el va haver de canviar
perquè era el seu telèfon
veritable
i el van col·lapsar
en locades
sí, sí, sí
bueno
ja estem arribant
a la cantonada
amb la Gran Via
quan estrem
a un edifici
senyoral i magnífic
no el podem tractar
com la Gerd
de l'Autos Vilardell
cal canviar de vorera
travessar la Gran Via
i agafar perspectiva
actualment és la seu
de la Muto General de Seguros
un edifici
encara ara espectacular
ha sigut
en el forn
a l'altra cantonada
hi ha un altre edifici
més aviat lletjot
amb aquesta estètica franquista
que havia sigut
la seu de l'Institut Nacional
de Previsió
i avui és el centre corporatiu
de l'Institut Català de la Salut
també en parlarem
l'edifici
aquest de la Muto de Seguros
va ser l'edifici
de la companyia
del Gas Le Bon
fa un grapat de programes
quan vam parlar
de l'enllumenat de Barcelona
aquest nom Le Bon
doncs ja va sortir
1843
el francès Charles Le Bon
va aconseguir
el primer contracte
d'enllumenat públic
per gas
i va constituir
a la Barceloneta
la primera fàbrica
de gas
de l'estat espanyol
l'edifici
fou projectat
per Francesc de Paula
Villar i Carmona
l'any 1894
era un arquitecte
de renom
que va projectar
la façana
de la basílica
de Montserrat
el camíu
de la Mare de Déu
l'església
de Santa Madrona
el poble sec
i el campanar
de l'església
de Sant Joan de Vall
de 64 metres
el més alt
d'una església
parroquial
de Catalunya
des d'on es poden
albirar
pobles
de 5 comarques
com ja he dit
encara ara
l'edifici
és espectacular
la façana principal
dona-la
a la Gran Via
amb un jardí
al davant
gairebé desaparegut
convertit en pàrquing
i la porta
principal
situada
al carrer Balmes
les 4 torres
un coronament de pissarra
i està construïda
amb pedra
i maons
té un aire senyorial
nord-europeu
i malgrat formar part
del carrer Balmes
vist de lluny
sembla un edifici
solitari
crec que tothom
el té present
i per tant
acabo aquí
i torno
a l'edifici
del davant
aquest edifici
comparat amb els altres
de l'example
que n'hi ha molts
i molt variats
només té que és molt gran
és l'edifici
de l'època
en què es va construir
què hi fa aquí
amb l'edifici
de l'any 47
què va passar?
després de la guerra
van quedar molts solars
que a poc a poc
es van anar edificant
alguns pel seu tamany
o per la seva ubicació
s'havien de tornar a omplir
per motius estètics
o per animar
la gent a tirar endavant
i intentar oblidar
les misèries
els horrors
de la guerra
i aquest solar
complia una mica
els tres requisits
estava cèntric
era molt gran
i s'havia d'omplir
amb una cosa gran
que distragués a la gent
Barcelona
va ser molt castigada
pels convardeig
durant la guerra civil
i de l'aviso italiana
en base a Mallorca
que a part de buscar
objectius militars
doncs buscaven també
atemorir
atemorir la ciutat
una mica
com el que va passar
d'Este
i a Hamburg
i aquestes coses
que hem parlat
fa una estona
i en un d'aquests
bombardeig
va explotar
un camió
de trilita
que casualment
passava per allí
no havia d'haver passat
perquè els camions
així perillosos
havien de passar
per un altre cantó
però sempre hi ha
algú que fa trampa
o pensa
si no passarà res
i aquell dia
va i passa
el que tothom recorda
com la bomba
del polisseu
17 de març
de 1938
4 tones
de trilita
més de 900 morts
d'entre ells
180 nens
i una columna
de foc
de 250 metres
i edificis
destruits
a banda
i banda
de la Gran Via
el polisseu
es va salvar
pels pers
però l'edifici
de la cantonada
amb almes
i altres
va quedar
totalment destruït
i per a que
emplir aquell buit
es va decidir
fer l'edifici
social
de l'Institut
Nacional de Previsió
a través
de la nomenada
Obra Social
de l'Estat
Nacional
Sindicalista
que era el que
es portava
en aquell moment
si em preguntéssim
a peu de carrer
tothom diria
que es tracta
d'un edifici
de l'època
franquista
grans proporcions
figures de treballadors
joves i ben alimentats
lluint una bona musculatura
i dones
fent tasques senzilles
i potenciant
el paper de mares
amb nens al braç
donant-los el pit
i com en aquest edifici
a l'entrada
una dona jove
i esbelta
amb un nadó
sostingut
d'una manera
més aviat
maldestra
i lluint
els pits nus
proclamant
el seu paper
de mare
i a l'hora
de reposo del guerrero
i a l'altre cantó
un jove pagès
també amb el pit nus
i un gos
als seus peus
símbol de la fidelitat
un jove sants
alts i ben alimentats
que no se semblen en res
amb aquelles persones
que veiem el nodo
més aviat
tots aquests pobles
de misèria
tant aquí
com a la resta d'Espanya
tot arreu
la cosa
anava molt malament
tot i així
aquest edifici
no és dels més lletjos
de l'època
crec que n'hi ha
de pitjors
també
tants anys l'hem vist
i és tan gran
que quan passes pel costat
quasi no el veus
i que vas a dir
i ens hi hem acostumat
he buscat
i va ser l'arquitecte
pensant que seria
un tio de Madrid
com quan van fer
el banc d'Espanya
a la via Laietana
que després va ser
la seu de la caixa
de Catalunya
que van venir
dos arquitectes
de Madrid
a fer-lo
o el van contractar
vaja
doncs tot el contrari
l'arquitecte
va ser Lluís Bonetti Garí
nascut a Argentona
el 1893
i mort a Barcelona
el 1993
faltaven pocs mesos
perquè fes 100 anys
i quan vas començar
a llegir la seva biografia
creia que m'havia equivocat
d'arquitecte
i vas tornar a passar
a veure si n'hi havia
un que es digués semblant
perquè
ja ho veureu
va obtenir el títol
el 1918
es va formar
al costat
de Josep Puig i Cadafalc
va conèixer Gaudí
es nota la seva influència
en algunes de les seves obres
com la capella
de Sant Miquel de Croes
a Argentona
l'any 26
va ser
deixeble d'en Gaudí
juntament
amb César Martinell
César Martinell
doncs conegut
pels
pels cellers
i aquestes coses
va primer pensar
doncs si aquest senyor
era
era deixeble d'en Gaudí
d'haver ser el deixeble
que va suspendre
fent el geste fàcil
però ja veureu que no
es va decantar
però més endavant
va començar a restaurar
va arriscar la seva vida
quan van a saltar
a la rectoria
a la seva família
i van malmetre les maquetes de guis
i ell
les va anar a salvar
i recuperar tot el possible
i més endavant
va començar a restaurar-les
es va dedicar
per l'enocentisme
de cantar
el corrent que va substituir
el modernisme
va construir el pavelló
del banc vitalici
per a l'exposició internacional
de l'any 29
el seu oncle
que era directiu
d'aquest banc
doncs va propiciar
que li encarreguessin
diferents obres
com ara
les seves del banc de València
i dels bancs
a València
i a Barcelona
el banc vitalici
el 1930
al 1980
va succeir a Puig
i Cadafalc
amb les obres
de les caves Codorniu
havent-se significat
per algunes obres religioses
del 37 al 39
van anar a viure a Sevilla
on va treballar
de queixer
i també va fer d'arquitecte
i quan va tornar a Barcelona
no li va faltar feina
va fer edificis de tot tipus
obres religiosa i civil
algunes com el que ens ocupa
de caire monumentalista
en aquest sentit
podríem comparar una mica
des dels uns
que no és arquitecte
com en Lluís Sandier
que s'adaptava
al que li demanava el client
va fer el grup
Ramon Albó
el grup escolar
a Castell Terçol
la casa
Elissa Conti
a l'Eixample
l'any 26
amb dues
d'estil noucentista
l'església de Sant Miquel
del Cròs
de tendència
del final del modernisme
el 1942
va rebre l'encàrrec
de reconstruir
tot un poble
Pals
o sigui que
són coses
molt molt molt diferents
va fer la creu
de Pedralbes
la seu del banc
de Sabadell
a Sabadell
el monestir
de Sant Benet
les Benetes
de Montserrat
del 1954
també va ser
un dels arquitectes
continuadors
de la Sagrada Família
va protegir
la cultura catalana
i del 1941
al 1959
va mantenir
a casa seva
sessions
del Institut d'Estudis Catalans
i de les seves filials
l'any 1982
va rebre la creu
de Sant Jordi
i aquest mateix any
una insuficiència cardíaca
el va fer deixar
la seva activitat
i únicament
durant uns anys més
va dedicar-se
a la seva família
o sigui
una biografia
totalment diferent
de la que jo
m'havia imaginat
de sortida
perquè mira
si del 41
al 59
a casa seva
mantenia
aquestes sessions
de l'Institut d'Estudis Catalans
l'any 46
li van encarregar
la seu
de l'Institut Nacional
de Previsió
vol dir que
la portaven amagat
si no
segur que no
l'encarregaven
bueno
si entrem
si parlem
una mica
de la
de la universitat
finalment
aquí
també n'hi havia
per molts programes
però farem res
una pinzelladeta
perquè ja n'hem parlat molt
es va construir
entre 1863
i 1893
però van iniciar
les activitats
acadèmiques
del 1871
l'Ias Rugent
en va ser l'arquitecte
com també ho fou
del seminari conciliar
que ja vam parlar
la vegada anterior
va fer molts edificis
i molta obra urbanística
i per no fer-me espesat
n'esmentaré tres
el passatge
de la banca
els dos que donen
la façana
a la Rambla
i el paluet
que es veu més a l'interior
que és actualment
el Museu de Cera
de Barcelona
el Museu de Cera
ara com a pinzellada
diu que està en plena transformació
i que deixa de ser
aquesta cosa
que rinclona
i passarà de moda
i sembla que serà
una cosa més
més moderna
i més agradable
de veure
ja ho veurem
quan tingui més informació
en parlarem
també la seva obra
és l'obra seva
El pantà de Vallvidrera
considerat com una obra mesta
de l'enginyeria hidràulica
del segle XIX
són coses molt diferents
a l'edifici
de l'universitat de Barcelona
i altres que va fer
la universitat
durant gairebé un segle
va acollir la majoria
de les facultats
i escoles universitàries
de la ciutat
actualment només acull
les facultats de filologia
i comunicació
les de matemàtiques
i informàtica
doncs
jo volia explicar
que
es pot visitar
la torre del rellotge
el que passa
que hi ha una llista
d'espera increïble
o sigui que
però val la pena
la visita
a la universitat
es pot passejar
per dintre
els jardins
que tenen
són públics
els patis interiors
els patis
els patis interiors
l'escala
l'escala d'honor
que puja cap al
cap al paranimf
com que també
de vegades
hi ha presentacions
i coses
doncs
és una possibilitat
mentre esperem
un dia trobar
una visita guiada
per poder-hi anar
i actualment
hi ha una exposició
dels 150 anys
de la universitat
hi ha uns plafons
llavors et permeten
donar una volta
per dintre
pel vestíbul
pels patis
i tot això
i amb unes fotos
antigues
molt interessants
o sigui que
doncs
recomano
que si ho té
un moment
pot passejar
una mica
per la universitat
i a veure
si algun dia
ja sorti
podem enfilar-nos
a la torre del rellotge
que jo me'n moro
de ganes
i fins aquí
hem donat finalment
la volta
ens ha costat
però hem aconseguit
donar la volta
Josep Joan
sempre
sempre interessant
sempre instructiu
les vostres explicacions
són bons companys
absolutament
perquè no apunto
però
de les dues
enten
coses
coses d'un gran interès
coses d'un gran interès
el rei emèrit
el rei emèrit
Joan Carles
ja és a Sant Xenxo
per passar uns dies
de hi-hi-hi
ja-ha-ha
amb els seus amiguets
per fer-se menjades
d'afartaments
i riure'ns
dels ciutadans espanyols
previ a escala
a Londres
on va anar a veure
el partit de Champions
entre el Chelsea
i el Real Madrid
estan forbrits
la poca vergonya
d'aquest personatge
no té límits
se li enfot
que li diguin
que estigui quiet a Abu Dhabi
que li diguin
que després de robar
a mans plenes
el millor que pot fer
és no aparèixer en públic
el 27
de gener d'enguany
va comunicar
a la hisenda espanyola
que ja
no tributaria Espanya
aquest emèrit
que ha invocat
i recorre tot el dia
el patriotisme
quan el toca en la cartera
ja no està en patriota
t'adones
de totes les ocultacions
i mentides
que contínuament
ens expliquen
les medis de comunicació
del que succeeix
en un país
que en diem
Enyi
i d'aquest individu
cara dura
i poca vergonya
en particular
la realitat
supera la ficció
i escriuré vivint.
Com va aquesta manera de relacionar-te amb la vida?
Com ho portes?
Dir que ho vaig decidir un dia és metàfora,
no em vaig llevar a dir, a partir d'ara faràs això.
Però sí que tinc la sensació que ser escriptor,
ho deies molt al començament del programa,
ser escriptor literari no és només escriure,
és una actitud davant de la vida.
I el que marca el meu pare,
i ho marca quan ho exerceixo com a escriptor,
i quan ho busco com a lector,
és precisament això,
que la literatura té a veure amb la vida,
que escrius no la teva vida,
sinó de la teva vida,
i que no pots escriure si no vius.
Pots viure sense escriure, eh?
Però escriure sense viure és bastant impossible.
Vicenç, com avui parlem d'escriptura,
Vicenç, perdista o escriptor?
Les dues coses que són diferents.
Per això, per això, per això.
És a dir, perquè són fàcils de confondre,
i no hi ha una que sigui a dalt i una altra a baix, eh?
No és el Barça i el Barça bé.
Totes dues són importants, però són diferents.
L'escriptura periodística neix a fora i ve cap a dins.
És a dir, el motor de l'escriptura periodística
no és el que et passa a tu, és el que passa al món.
Jo no, he fet unes cròniques sobre Ucraïna
perquè estic molt deprimit.
No, he fet unes cròniques sobre Ucraïna
perquè hi ha una guerra a Ucraïna.
Mentre que l'escriptura literària,
encara que parli del món,
n'és de tu.
Tu escrius per una necessitat teva.
Llavors, teies potser una cosa que passa fora,
però el motor, l'estàrter,
no està en la realitat, està en tu.
I això, aquesta diferència, que és essencial,
és a dir, jo no escric articles...
Tu dius, m'ho has dit a mi,
que escrius per impulsos vitals.
Sí.
Que no penses en la publicació del que escrius.
No, no, no.
No, la literatura, no.
El que escric pensant en la publicació
és el periodisme.
És a dir, és clar,
ahir em arriba el mail del temps
i dius, escolta, dimarts que ve has de tenir un article.
no dependrà del meu estat d'ànim d'aquest cap de setmana.
Dependrà del que passi aquests dies,
de si parlo del procés,
si parlo d'Ucraïna,
si parlo de Belfast,
que és un tema apassionant.
Ara, les novel·les, els poemes, els dietaris,
sí que són impulsos vitals.
És a dir, en moments d'eufòria,
en moments de dubte,
vitals no vol dir necessàriament emocionals,
poden ser intel·lectuals també.
La vida no és només el que sentim,
també és el que volem saber,
també és el que somiem,
també són els nostres projectes públics.
Però, esclar, la literatura no és clar, no.
Per què passa?
Per exemple, jo tinc la sensació que Borges,
que aquí admiro profundament,
no escriu impulsos vitals,
escriu impulsos de racionals.
racionals.
Racionals, de pensament,
i formidable, eh?
Però a mi, com a escriptor i com a lector,
la meva concepte de literatura té a veure això,
té a veure amb la vida condensada, diguem-ne.
És curiós perquè em dius que tu escrius literatura
a mà i a llibretes.
Sí.
Mentre, bueno, si no m'has enganyat.
No t'he enganyat.
Però als articles periodístics
no s'escriuen ni a llibretes ni a mà.
No, no.
Durant molts anys...
Sí, amb això no m'has enganyat.
No, no, no.
En general no t'he enganyat,
però he evolucionat, per dir-ho així.
Perquè el meu moment de decisió
era a mà o a màquina,
no amb ordinador.
A màquina no corregeixes,
tornes a començar,
l'ordinador té unes virtuts
que, bueno, que m'han fet...
Continuo escrivint a mà coses, eh?
I sempre...
I vaig amb llibretes
i si tinc coses precisos ho faig a mà.
Però un projecte de novel·la el faig,
el faig a ordinador.
Però és que...
He escrit molts articles a la vida.
Molts.
Molts.
Molts.
Molts, molts.
Llavors vaig bastant de pressa.
Entre bastant i molt de pressa.
I llavors,
i per entreno i pel que sigui,
queden que es poden llegir.
No, no, no, no,
no queden malament.
Però jo a l'Electrador
la vull escriure d'una altra manera.
I si em poso a escriure a màquina,
escriuré al mateix ritme
que el periodisme.
I no,
i el que sí que serveix pel periodisme,
periodisme,
l'horari és clau.
D'aquí cinc minuts
l'article serà més bo.
Ho fas a raig?
D'aquí cinc minuts,
però tu li dius a la ràdio,
no,
esperi cinc minuts,
que d'aquí cinc minuts
l'hauré publicit més,
diu, va fantàstic,
però d'aquí cinc minuts,
ja no tenim programa.
Per tant,
el temps és important.
Mai he publicat
un llibre
de recull d'articles,
ni tan sols els guardo.
És a dir,
per mi els articles
són per aquell moment,
ja està,
i he oblidat,
mentre que,
home,
m'agrada publicar
els llibres de literatura,
m'agrada que...
i els de poesia i tal,
m'agrada que me'ls publiquen.
Per això et deia que són,
que fan servir
la mateixa pasta,
que són les paraules,
però l'actitud
de l'escriptor literari
i l'escriptor del periodista
són diferents.
Però això no és una jerarquia,
no és el Barça A i el Barça B,
és el Barça de Humboldt
i el Barça de bàsquet,
tots els de primera divisió,
però que juguen esports diferents.
per tant,
el periodisme no és un sucedà
ni de la literatura.
I l'altra cosa és que
estaria bé
que el periodisme
estigués ben escrit.
Això no el convertiria
en literatura, eh?
El convertiria en periodisme
ben escrit,
que és una cosa fantàstica.
Que pocs periodistes
escriviu bé.
Que pocs.
Sí, pocs, pocs.
Segons el meu veritari.
Que jo soc l'actor.
Jo només
tinc l'ímput
del que quan llegeixo
un article
em transmet
al periodista
o a l'articulista
o a l'escriptor
convertit en periodista.
I clar,
i això pot ser,
no pot ser,
és,
simplement subjectiu.
Llavors,
un article
quan llegeixo
del senyor Vicenç Vilatoro
i Ramoya
no em fa
el mateix efecte
que el d'un altre.
Podria,
perquè hi ha bons periodistes
que els saps i pàmi
s'escriu molt bé, eh?
Per mi, per mi, eh?
Jo soc molt fan
del senyor Vicenç Vilatoro.
Ho veus?
Veus com ens entenem?
Quan fa periodisme
i quan fa contes.
Bé, bé, bé.
Bé, i quan fa contes.
Tu comprius.
Simplament quan fa contes.
El seu gènere és el conte.
Però en allò
és insuperable, eh?
Veus?
Una cosa més
que coincidim.
Bé, no?
El meu admirat,
Vicenç,
és per mi un plaer
que coincideixi
amb el que jo penso
subjectivament.
Bé, ara parlem.
Un poquet
que ens queda el programa.
Vull parlar ara, tu,
del Vicenç Escriptor.
ben trobats oients,
simplement.
Començarem
pels Premis
i reconeixements
de la persona
que avui està
assegut al meu costat
a l'estudi.
Premi
Martí Dot.
Joaquim Buira
pels papers robats
que cremen.
Bé, el Martí Dot
per les banderes,
tampoc.
Sant Jordi,
Premi Sant Jordi
per l'Evangelí Gris.
Premi Sant Joan
per País d'Itàlia.
El Ciutat de Barcelona
per les selles groves.
El Documenta
per Hotel Europa.
El Lloraix Villalonga
per la Caldó de Juliol.
El Prudenci Bertrana
per la Ciutat del Fum.
No hi ha un llibre teu?
No sigui premiat,
ja no sé què passa.
Continua, continuo, continuo.
El començament.
El començament, imagina't.
No, no.
Has escrit
més de 35 llibres.
Carlemany
per la derrota
de l'Àngel.
El Vaixell de Vapor
per la Torre.
El Ramon Llull
perquè tenim un nom.
El Carles Raola de Saig
que aquest sí que m'agradaria
algun dia
quan passi la temporada alta.
Parlarem
i farem un trecometes,
un monogràfic
que hi haurà més coses.
Molt raro,
el diàleg s'estremadament a Pòrrius
entre Sabonarola
i Maquiavel.
Veia que t'és.
Uf, que és estranya.
Aviam,
ens queden
tres minuts
de programa.
Quin llibre
recomanaries
als suyents
que no coneixin
el Vicenç Villator?
Perquè la teva,
precisament la teva literatura
és molt eclàctica,
no és un...
Què recomanaries
a algú
que no hagi llegit
un llibre teu?
que és molt difícil,
però què el recomanaries?
No, el problema d'un autor...
No, no en facis un.
Tres.
Tres, tres.
Deixa'm fer una mini introducció.
La relació d'un autor
amb un llibre
és complicada
perquè no
penses només en el resultat
sinó també en el procés.
I a vegades dius
aquest llibre
l'embalestivo
perquè em va portar
una feinada a nassos.
I després el que et va sortir
no és gaire bo.
O n'hi ha de millors.
Però aquesta feinada,
aquesta carn
que hi has posat al damunt,
sumant una cosa i l'altra
jo triaria
de mi mateix
sempre l'últim.
Home, de la casa dels avis.
No, l'últim
és el tren a maratea.
El tren a maratea.
No, perquè si no és l'últim
la teva sensació és dir
hosti, vaig avall.
Per tant,
un dels que t'agrada
és l'últim.
El tren a maratea,
que jo crec que té una virtut
que és molt breu.
Sí.
Per mi el llibre
on hi he posat més carn
i més...
i m'hi he jugat
més biografia
és
La Clara de Juliol,
que és un totxo considerable
i després
jo tinc una relació
amorosa
amb Avangeli Gris
que és això.
Guanyar el Premi
a Sant Jordi
en 23 anys
sent un nano
de Terrassa
que no coneix
ni Déu
ni sa mare
que no soc
de cap família
rellevant
per mi
és una transformació vital.
Per tant,
amb els teus llibres
com la literatura
té a veure amb la vida
no només
hi acabes
relacionant-te amb el paper
acabes relacionant-te
amb la vida
que hi vas posar
i per tant
aquests tres
serien per mi
les dies.
Fixa't que m'estàs parlant
amb 40 anys de diferència
del Avangeli Gris.
Sí,
que és el primer.
El primer.
El Tren a Maratea
que és l'últim.
Que aviam
que els soients
sàpiguen
El Tren a Maratea
és una novel·la
del Vicenç
breu
sobre la memòria
i la bellesa
és correcte això?
Sí,
sobre què van les novel·les
és una llarga sempre...
La diferència
40 anys
i pel mig
has col·locat
La Carò de Juriol
és a dir,
m'estàs parlant
literatura teva
de 20 en 20 anys.
Sí.
Ben trobats,
soients
Vicenç Villatoro
us recomano
Sant Jordi
el diumenge
compreu un llibre seu
que segur,
segur que cal direu.
Gràcies.