Bona nit
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Elit i brillantor són dos adjectius que avui he triat
en el nostre programa número 91 per a introduir els convidats.
Un ha sigut un esportista d'elit,
l'altre és un brillant gestor gastronòmic.
Tots dos són elegants fent de lo seu.
Tots dos són cordials, discrets i alhora explosius.
Tenen bon caràcter i són bona gent.
Un és un arcàngel, l'altre és un sant.
L'un és barceloní però badaloní d'adopció, en el barcelonès.
L'altre és barceloní però caldenc d'adopció en el maresme.
Tots dos són amics, han practicat el mateix esport,
un com professional d'elit i l'altre no va poder arribar a ser-ho
degut a les lesions greus en els genolls.
Tots dos jugaven de base.
Veurem avui quin joc ens donen.
Rafel, Jofresa i Prats.
Nacho, Prats i Lara.
Benvinguts, com esteu?
Ben trobat.
Molt bé, moltes gràcies.
Aviam, en Nacho.
En Nacho Prats ja va ser el nostre convidat fa dos anys,
el 12 de novembre del 2021,
en el programa número 34 dels benvinguts, benvolguts i ben trobats.
aclareixo que encara que tots dos tinguin el cognom Prats,
no tenen lligams familiars, correcte?
Correcte.
Comencem pel començament.
Escola Espies del carrer Diputació.
Què va passar?
Buf.
Grans records.
Allà és on ens vam conèixer el Rafel i jo.
D'això fa 50 anys.
Imagina't, Ferran.
Tu que ets més vell que jo,
50 anys fa d'això ja, tu, imagina't.
Doncs res, ens vam conèixer allà al pati de l'escola,
anàvem a classes diferents i un company de l'escola
ens va dir, escolta, que n'hi ha un que juga a bàsquet millor que tu,
i jo que saps una mica com soc, que vaig dir que vol dir que és millor que jo.
I resulta que era bastant millor que jo, una miqueta.
i, bueno, a partir d'aquí ens vam començar a fer amics i fins al dia d'avui.
I espero que fins sempre, clar.
Déu-n'hi-do.
Rafel, m'ha dit que soc vell.
Jo el que tinc és una joventut més avançada que ell.
Com l'aguantes?
Jo crec que ens aguantem.
Ens aguantem.
Com ell deia, aviat farà 50 anys que ens coneixem.
I, bueno, jo crec que és com tota la vida, no?
Ja que s'ha d'intentar treure i realçar les coses bones de la gent
i les coses no tan bones, doncs, amagar-les una miqueta o parlar-les i corregir-les.
Veus com corrobores el que jo deia?
Però jo dolentos tinc a més.
Elegants, educats, simpàtics.
Rafel, tu ets fill de pares esportistes d'elit, de bàsquet i handbol.
Ets el gran de cinc germans, tots relacionats amb el món del bàsquet.
Ets pare de dos fills jugadors professionals de bàsquet, a part d'una filla.
A Can Jofresa, la paraula bàsquet deu ser la paraula més consumida, gastada i desgastada, no?
Sí, realment sempre ha sigut un...
El bàsquet o l'esport en general ha sigut un fill conductor
que d'alguna manera ha coaginat una miqueta a tot.
Òbviament, la vida es composa de moltes altres activitats, passions, etcètera, no?
Però sí que és veritat que el bàsquet ha sigut un fill conductor
des de, podríem dir, el meu pare fins als meus fills.
I realment ha sigut una activitat, un joc, un passatemps,
una forma de viure que jo crec que ha sigut molt bona en la formació de tots plegats.
De Can Colapi, de Diputació, a Badalona.
Com vas separar a Badalona i a La Penya?
Bé, doncs mira, jugàvem a l'escola i amb 14 o 15 anys, doncs, diversos equips,
bueno, entre ells el Joventut, havia el Barcelona també, l'Hospitalet,
i, bueno, el meu pare, que havia sigut judici de bàsquet i que, bueno, diguéssim que hi entenia una miqueta,
doncs va considerar que a Badalona podia, pels entrenadors que hi havia en aquell moment
i per la, diguéssim, idiosincràsia del club i la política que tenien,
que podia ser el millor lloc on, bueno, on podia seguir creixent i evolucionant.
El teu pare, que ha mort jove, amb 43 anys, havia jugat, si no recordo, parlo de memòria,
al Picadero, a l'Espanyol, al Manresa, i es va retirar relativament gran, no?,
possiblement 5 anys abans de patir la malaltia, no?
Jo crec que es va retirar, si amb 38 anys o així, 38 o 39, sí,
i 4 o 5 anys després, pues, si va tenir la malaltia i, bueno, si va morir molt ràpidament.
I jugant al Picadero va ser com va conèixer la teva mare, no?, que jugava a Hammer, no?
Sí, sí, jugaven els dos al Picadero, es van conèixer allà,
inclús jo crec que alguna germana del meu pare també jugava a hockey o amb el Picadero o alguna cosa així,
i, bueno, eren com, no sé, en els temps aquells, doncs eren com tots una colla, una miqueta d'una colla,
i sí, sí, d'allà es van conèixer.
Tu amb 19 anys i el Tomàs amb 15 anys, en el començament de la vostra brillant carrera esportiva,
i que el vostre pare no la pogués gaudir duresa, no?
Sí, bueno, no només per això, eh, òbviament, sí, sí, sí, no, entenc el que diu, sí.
Ell, diguéssim, ja em va veure un any i mig, una temporada i mitja amb el primer equip,
jo vaig debutar amb 17 anys, el meu pare va morir quan jo tenia 18,
i, bueno, doncs sí, la veritat és que sempre ha sigut una petita espina, no?,
també en moltes altres àmbits de la vida també, però, vull dir, en el tema del bàsquet,
doncs que no pogués veure una miqueta tot el que, els fruits que donava, no?,
doncs tots els dies i entrenaments que et van a buscar a l'entrenament,
que et porten a un partit, que et porten un a un altre,
bé, tota la il·lusió que els pares moltes vegades volquem,
i no sempre d'una manera positiva,
en els nostres fills quan juguen a futbol, a bàsquet o a qualsevol altre esport,
però això, tots els que tinguin fills que juguen,
doncs com a pares sempre ens agrada que ho facin el millor possible,
i, bueno, des d'aquest punt de vista, doncs una pena no poder compartir
tota la carrera esportiva, doncs amb ell.
En Rafel ja era tan bo, quan tenia 8 anys.
Bueno, Rafel és el típic, és la típica persona que es dedica de nen
a fer l'esport que més ens agradava.
La gent es pot creure que, com que jo sóc el seu amic de sempre,
doncs puc ser una mica partidista, però no ho sóc,
perquè jo et diré una cosa molt curiosa,
tots quan som nens tenim un ídol esportiu, no?
Jo, curiosament, el meu ídol és el meu amic,
i la gent se'n pot enfotre'n, però és que és així.
O sigui, el Rafel era extraordinàriament bo i era de molt nano.
Ja se'l veia, o sigui, ja es veia que ell faria carrera amb tot això, no?
Lo cual corrobora que l'ADN funciona.
Ja, el seu pare en pot descansi, el Joan Maria,
era un extraordinàriament jugador, també va ser internacional com ell.
Era l'E, si no recordo malament.
Bueno, jugava de 3-4, també havia jugat amb Samenor, Rafel, si no m'equivoco.
Però no era base.
No era el 5 del...
El que abans deia una a la piba.
Bueno, de tota manera, és que jo vaig començar a jugar de base
quan vaig anar al Juventut.
Saps per què, no, Ferran?
Perquè el base era jo.
Sí, sí, jo fins als 15 anys jugava de l'E.
De l'E.
Era un jugador molt anotador.
Això era el base.
i quan vaig anar al Juventut em van reconvertir la posició de base.
Cosa que em va costar, no?
Òbviament.
Però, bueno, de mica en mica vaig anar-ho aconseguint.
Déu-n'hi-do, no?
Bueno, ell jugava de 2, el que ara es diu de 2.
Però ell portava sempre el 5, si no...
No, no, no.
També hi ha una altra anècdota aquí.
El dorsal número 5, per mi ha sigut sempre Rafel Jofresa.
No, ara faig jo fer una mica de broma.
És així.
És així, pel 5 a l'escola el portava jo.
i ell portava el 10.
No, no, si no faig conya.
El referat pot dir la història.
De petit, de petit, hi era xulo piscina.
No, no, no.
És que a mi m'agradava el 10.
El que passa era que quan vaig fitxar pel Juventut,
el 10 estava ocupat i, bueno, vaig agafar el número del mar.
El 10 que el tenia l'Emiliano, no?
No, no, no.
Però jo parlo quan vaig anar al Juventut.
Sí, sí, ja, ja, però et dic el 10 de referència a la seleució.
Sí, sí, sí.
I igual que el 10, els 10 de futbol sempre han sigut el Maradona,
el Messi i...
El 10 el portava l'Emiliano al Madrid i el Nino Buscator.
I el Nino Buscator a la Penya.
A la Penya, sí.
Bé, això, llavors jo portava el 5 i ell portava el 10.
I ens vam canviar.
Quan ell va fitxar per la Penya, jo vaig fitxar per l'Hospitalet,
que és quan ens vam separar esportivament.
I res, ell va començar a jugar, com ha dit,
es va reconvertir en jugador 1, que era la seva posició,
que és la seva posició.
El 5 és el seu número 1, perquè jo no vaig jugar a basquets,
es pot dir que...
5 germans, el número 2.
5 germans, sí.
Bé, ell després va fer, com tots sabeu,
la carrera tan brillant que ha fet, no?
I ell, jo crec, bueno, és que si parlo jo,
és millor que parlis tu, perquè jo,
què vols que et digui del Rafael,
va ser el millor base de la seva...
De la seva...
Home, té molt raó.
Ja en parlarem, ja en parlarem, perquè té...
De la seva fornada.
Vull dir, va ser el número 1, com a base a Europa.
No era qualsevol jugador, el Rafael.
No era un bon jugador.
Era algú més que un bon jugador.
I a part, doncs, bueno, la prova està, és que com tu dius,
té diversos rècords.
Bueno, l'ha entret un ara, el Felipe Reyes, que el diràs,
però és igual, segueix estant entre els jugadors que més partits,
minuts, assistències, punts...
I, a més, a nivell familiar,
va eclipsar, entre cometes,
la carrera del seu germà.
Perquè el Tomàs, a part que era 4 anys més jove que ell,
el base titular era el Rafael.
Bueno, els que el...
El base que el Tomàs és tot el contrari,
o era tot el contrari,
jugant a bàsquet, que el Rafael, el Tomàs.
Bueno, el Tomàs...
Era, mira, els catalans,
el seny i la rauxa.
Sí, sí, sí.
Bueno, sí, sí, tothom valora això del Rafael,
però que el Tomàs jo me l'estiu molt,
perquè jo l'he vist néixer, el Tomàs, clar.
Jo l'he vist en dos anys o tres anys, en el Tomàs.
Quatre anys de diferència, esportiu.
I llavors, doncs, el Tomàs sembla una mica més explosiu,
però el Rafael és un tio...
Jo sempre dic que els Jufres estan fets d'una raça especial,
perquè tots som forts.
Ningú ha soparat l'alçada del pare, que és curiós.
És curiós, sí.
Això és per la cantidad de llet que bevien, jo crec.
I llavors els ossos els hi classificaven,
aquests no creixien perquè es fotien la llet com l'aigua, Ferran.
Jo les passava putes quan anava a casa seva,
perquè dius, ostres, aquests beuen llet com l'aigua.
I llavors, no, faig la broma que sempre li dic amb el Rafael,
però el Rafael també és un tio molt fort,
els Jufres són gent forta.
Si tu els veus, són tios...
Els Jufres.
Els Jufres a Prats,
perquè la seva manà a l'elit en Pau Descansi.
Home, jugó a la Rambul.
Unes mans, una dona potent,
amb caràcter, una persona...
Que va morir fa poc.
Farà 9 anys.
Ah, 9 anys, no, tampoc.
I, bueno, res, sí,
el Rafael crec jo que tenia més qualitat que el Tomàs.
El Tomàs ha sigut un molt bon jugador de bàsquet,
i un tio molt maco també,
i un tio, doncs sí, el que dius tu, més explosiu,
però el referent era el Rafael.
Canviem del bàsquet a la gastronomia.
Podeu seguir parlant de bàsquet,
que és el que més m'agrada del món, com saps.
Però vull donar una mica de bola,
perquè si no et poses nerviós
que només parli el Rafael i jo...
No, no, no.
Com t'introdueixes en el món de la gastronomia, Natja?
Bueno, a casa meva,
la cuina era un tema important.
La meva mare és una gran cuinera,
encara que ara ja no cuina,
però per la seva edat,
i el meu pare era un gran gourmet.
Bueno, i llavors a casa el menjar era una cosa molt important, no?
I com que jo no sé pel que servia ni pel que serveixo,
perquè és la veritat,
jo n'he sigut un bon estudiant,
el Rafael em renyava, que estudiava,
que jugava amb jo bàsquet,
que em concentrés, cosa que m'hi costa.
Bé, doncs acabava via la gastronomia,
llavors jo un dia amb els meus pares els vaig dir
que em volia dir que el món del cava i el vi,
així vaig començar.
I del món del cava i el vi,
doncs al món de la restauració.
I així vaig anar.
Vull dir, a mi, com saps,
m'agrada molt la gastronomia,
soc un boig de la matèria prima,
del producte,
i res.
I així em vaig introduir primer el món del cava i el vi
i després vaig amb uns amics,
vam començar a fer un restaurant
i ara tenim els que tenim,
amb un altre amic.
Empararem, empararem.
I res, això.
Jo et vaig conèixer
comprant-te cava estrac
i comprant-te fagetes...
Estrac.
Estrac.
i comprant-te no sé quins altres productes tenia.
Sí.
I mira,
i així em vas,
entre cometes,
enamorar,
ja ho veus.
I fins avui...
Bueno...
Avui encara tens cava estrac, segur.
Sí.
Jo te'n compro.
Però productes
que tu ets un amant del producte,
de les faguetes...
Ja no, ja no.
Ja no.
Ja no rigo tant.
O sigui, tinc diversos restaurants,
com saps,
el cava el seixo, també,
perquè suposo que és una cosa
de tota la vida i el vi,
però és una cosa...
Hi ha més d'afició.
Ara em dedico plenament a la restauració
que em treu molt temps.
Ara que jo sé això,
mira,
se m'acaba de córrer,
no tinc ni el guió,
ni el...
Una de les...
dels oblits
que no s'han recuperat
i espero que no siguin oblits
era el restaurant aquell d'Aranys
de les germanes Reixac.
L'Hispània.
L'Hispània.
Amb aquells pèsols
de la teva terra del Maresme.
Sí.
Ja no he tornat
a provar uns pèsols
com els de l'Hispània,
des que la germana Reixac
va emblegar.
Allà, allà...
T'ho dic perquè tu ets d'allà.
Sí, i bueno,
m'ho parà per tenir
una amistat molt gran amb ells,
nosaltres anàvem sovint,
i allà el Heider,
el marit de la Paquita,
consellor d'una presidència
d'en tu has estat molts anys,
alemany,
que es va fer entre nosaltres,
parlava català perfecte.
Perfecte.
El Heider,
i bueno,
va tenir la desgraciat
que demà morir jove.
Sí.
Van canviar una mica les coses,
el restaurant d'Hispània
és, era i és un referent
a la cuina,
i és un restaurant
de primeríssim nivell,
cuidava molt la matèria prima,
la famosa coca
amb pa amb tomàquet
que ara tothom coneix,
jo era un nen molt petitó,
i abans d'entrar
ja ens donaven una mica de coca
que la compraven
en un forner d'aranys damunt,
que és on van eixer.
La coca llavanera és diferent,
la coca llavanera ja parten
més a llavaneres,
perquè a l'Hispània...
Però te la posava a l'Hispània.
Sí, però ells feien un pa de pessic,
i unes coses,
bé, ells feien unes altres coses.
La coca llavanera és de reconèixer
que és de la família Salavila
de llavaneres,
de la pastisseria,
de la pastisseria,
que és l'autèntica,
i per sort s'ha fet bastant famosa
tot arreu de Catalunya,
però sí, a l'Hispània,
els pèsols,
els tomàquets,
el peix de llotja,
les bullaveses que arriben a fer,
exacte, o sigui...
Sí, sí, és el que jo deia,
que és on la germana Reixac
ha marcat una referència.
Sí, sí, però jo he dit el Gede
perquè me'n recordo molt
del marit de la Paquita.
Del marit.
A por descansi,
de veure jove,
que teníem molt amistat amb els meus pares,
i, bueno, tinc aquest record,
perquè ha de fer tantíssims anys,
perquè, com tu saps,
jo estic a jugar al dèrgat
des que vaig néixer,
llavors, bueno,
tinc una estima per aquella terra.
I jo els pèsols a l'Hispània...
Els pèsols de llàgrima.
I a la Ruscallada,
no s'hi ha menjat enlloc més.
El dia que vulguis,
t'ho faria uns.
Benvolguts, oients,
us posaré de testimoni
agafant-li la paraula,
aviam quin dia...
Quan arribin els pèsols.
Tot quan toca.
Tot quan toca.
Tot producte quan toca.
Encara que les estacions
ara han canviat,
ho parlàvem abans amb el Josep,
que ara la calor,
quan érem nens,
a tots sants que està aquí
la cantonada,
feia fred,
i ara no sabem el que farà.
Que fred,
com el que quan érem nens,
no ho farà.
Vull dir que tot ha canviat,
i per tant,
també el segle alimentari
també canvia una miqueta,
perquè el sol...
Injolat de castanyes.
Sí,
injolat de castanyes.
Injolat de castanyes.
Sí, sí,
però clar,
les castanyes perquè es feien,
perquè feia fred.
Ara potser es mengeixen castanyes
i no fa fred, eh?
Jo recordo amb el Josep,
quan teníem aquesta joventut avançada,
no tan avançada,
que per tots sants era típic
que ens fèiem una paperina de castanyes.
Es posaven en matxa les castanyeres,
i era típic per tots sants menjar castanyes.
I ja estàs veient els últims anys
quines castanyes.
Per això, per això,
castanyes i panellets encara que ara...
I panellets.
Encara que ara es publicita molt més que abans.
Però els panellets,
els panellets poden ser intemporals,
però les castanyes...
Sí, sí, és veritat,
però els panellets sempre els asociam
a tots sants amb les castanyes.
Sí, sí, sí.
Rafel, tu gastronòmicament què?
Perquè menges com...
Tu dius que de petit bevien llet,
però menges com una llima, eh, la criatura?
Bueno, home,
requereix esforços d'esportista d'elit,
gasten més que tu i que jo,
i tu menges més que el Rafel.
No, a mi, a veure,
m'agrada molt menjar.
Haig de reconèixer que estic a anys llum
del senyor Gourmet, Nacho.
No, no és veritat, això.
I haig de dir també que
sempre que viatgem,
o sempre que mengem amb ell,
sé que la part gastronòmica la tinc...
O sigui, no m'haig de preocupar,
perquè sé que no menjaré bé,
sé que menjaré sempre molt bé.
Anem on anem.
Ell s'ocupa de tot,
fa la ruta, fa la no sé què,
i sé que menjarem bé.
Bueno, és un plaer.
Jo sempre he pensat,
des que el conec,
que és un plaer,
primer, tenir-lo com amic.
I segon,
que totes les vegades
que vaig als seus restaurants,
o no,
però tenir-lo al costat,
és, com tu deies,
és garantia,
no només de menjar bé,
de passar una bona estona.
Cal menjar,
després en parlarem
dels teus restaurants.
No hi ha per tant.
Perquè, bueno...
No hi ha per tant, de veritat, eh?
Bueno, doncs no hi ha per tant.
Ben trobats, oients.
No hi aneu als restaurants,
que ara parlarem.
No té res a veure això
amb el que estem parlant.
A tots els que estem aquí
ens agrada menjar,
jo perquè és la meva feina,
però anem apartant.
No, no, però sí,
però això és com...
Totalment d'acord amb tu, Rafael.
Sí, no,
això és com,
bueno,
quan estàs amb un, no sé,
amb un arquitecte,
quan estàs amb un...
Bueno,
qualsevol professió,
que, bueno,
quan t'expliquen les coses,
doncs les entens millor, no?
Tu pots veure,
doncs un edifici,
però si te l'expliquen,
bueno,
doncs entens més bé el...
Totalment d'acord.
I, bueno,
i et dedica amb ell,
doncs, bueno,
a nivell del producte,
del tipus de qualitats
de producte i tal,
però, bueno,
ni anat aprenent,
no gaire,
però ni anat aprenent
una miqueta.
Rafael,
et retires amb 38 anys.
Trobes a faltar la pilota?
Home,
mira,
ara ja no,
encara que...
Encara que hi ha vegades
que encara sumiu
que estic jugant,
que no me'n recordo
de les jugades,
que tiro un tiro lliure
i no...
Però, bueno,
encara sumiu, no?
I, bueno,
sí que et dedica
el basquet
ha sigut la meva gran passió
i que jo em vaig retirar,
bueno,
perquè ja en feien jugar poc,
tot i que físicament
estava molt bé
i que tenia il·lusió
per seguir jugant.
I...
tot i que
al cap d'un any i mig
em vaig incorporar
a l'associació
de jugadors de basquet
i que estic en contacte
permanent
amb jugadors i tal,
però vull dir,
per mi,
la comparació
entre ser jugador
o ser entrenador
directiu
de qualsevol àmbit
i així,
no té res a veure
i, bueno,
com a tal
sí que ho trobes a faltar
encara que, bueno,
és una cosa que saps
ja quan estàs jugant
que és finit, no?
Que t'hauràs de jubilar
i que, bueno,
que els esportistes,
doncs,
generalment
ens jubilarem
dues vegades, no?
Per què no has volgut
ser mai entrenador?
Mira,
m'ho vaig...
Va haver un temps
que els últims anys
de jugar
m'ho vaig pensar,
pensava que podria ser-ho,
però ja molt pròxim
a retirar-me
o inclús retirat,
ho pensava tant
que al final
vaig pensar
que si m'ho pensava tant
és que no tenia
la vocació
com a tal
d'entrenar, no?
I vaig...
Veia com més
coses en contra
que no a favor, no?
I vaig pensar que...
I perquè penso
que és així,
un entrenador
ho ha de tenir
per vocació
el fet d'ensenyar,
de tenir la paciència
d'ensenyar,
de fer repetir.
O sigui,
tu com a jugador
pots tenir
la perseverança
de repetir moviments,
de repetir tiros,
no sé què,
però una altra cosa
és tenir la perseverança
de fer fer,
que és molt diferent, no?
Però tu tens un campus
a la Rioja.
Sí, però bueno,
no té res a veure.
Després t'explicaré
una miqueta
el per què d'aquest campus, no?
I a més a la Rioja.
Sí.
Un català com tu,
que només he jugat
a Catalunya
amb tres equips
i sense sortir
de Catalunya
i va
i mira,
i ara muntes un campus
a la Rioja.
Bueno,
el teníem primer,
primer el teníem
a Cartalla,
un poble de Huelva.
Sí, bueno,
fora,
és a l'altre costat
de l'Ebre.
Sí, sí, sí.
I després vam anar
a Logroño
i bueno,
doncs sí,
mira,
coses de la vida, no?
Ja, ja, ja.
Et deia que, bueno,
i acabant això
el tema d'entrenador,
llavors, bueno,
vaig veure que jo no tenia
la passió com a tal
per entrenar
i tal i qual
i bueno,
que d'alguna manera
m'agradava més
dintre de l'àmbit
del bàsquet
estar posat
més de direcció,
diguéssim,
més general
amb el que fos,
però més de
direcció executiva
amb el que sigui.
Curiosament
que parlàvem dels anys
com a estadística
el Barça
d'aquesta temporada
la plantilla
12-14 jugadors.
Té set
més de 30 anys
i
3
al voltant
dels 30 anys
i només
3
els hem de 12,
no?
de menys
de
30 anys,
de 25 anys.
Brutal, eh?
Mira,
li he apuntat aquí
l'Òscar de Silva
que té 25,
el
Jocobaitis
que en té 22
i el Joel Parra
que el Barça
va fer xarxa
de joventut
23.
tots els altres,
bueno,
3 més,
el Brizuela,
l'Hernan Gómez,
el Jabari Parker,
28-29 anys
i tots els altres
bastant
més de 30 anys.
T'ho dic
perquè
el bàsquet
jo recordava
a la teva època
a la penya
pocs
arribaven
o passaven
dels 30 anys.
Avui
és tot el contrari.
A veure,
al començament no,
al començament
tots tenien 20 anys,
per això ja està.
Però vam acabar amb 30 anys.
A veure,
entenc més o menys
la reflexió que fas.
A veure,
el bàsquet
ha canviat molt.
Vull dir,
no és allò de,
no sé,
dels 5 o 6 jugadors,
diguéssim,
base o franquícia
de cada equip,
del Jocotut,
del Barça,
etcètera,
i eren equips,
diguéssim,
molt més estables
en el qual
pràcticament
no hi havia canvis.
Potser amb 14 anys
o 15
havien 5 o 6 jugadors
que sempre eren els mateixos,
no?
recordem el Barça,
doncs,
el Chicho Sibilio,
l'Epi,
el Nacho Solozaba,
el Juanito de la Cruz,
el Perico Ansa,
etcètera,
no?
anaven incorporacions,
però 15 anys després
hi havia 5 o 6 jugadors
que eren els mateixos.
Avui en dia
això ja no passa,
vull dir,
tu mires el Barcelona
o el Madrid,
en el cas del Madrid
jo crec que ha sigut
un club que ha tingut
més continuïtat
els últims 10 o 12 anys,
però
mires altres equips
d'Europa
i a tots els hi passa
més o menys
el mateix,
com a molt hi ha
uns jugadors
que perduren
una mica de mal temps,
però hi ha molts fitxatges,
perquè tothom té,
hi ha molta exigència
per guanyar,
per guanyar molt ràpidament,
no hi ha paciència
per formar jugadors
o per formar-los,
diguéssim,
en competició
i, bueno,
això fa que hi hagi
molts fitxatges,
molts fitxatges d'estrangers,
s'ha estrangejat molt
tot a les lligues,
pensa que,
per exemple,
a Espanya
el 71% dels jugadors
són estrangers,
només un 29%
de jugadors
que quan teus jugaves
era al revés,
tot el contrari,
però tot el contrari.
Bueno,
penso que no hauria de ser
ni una cosa ni l'altra,
perquè al final
en un món globalitzat,
doncs lògicament
està molt bé
l'aportació
de diferents
cultures en general,
però dintre de la cultura
del Barça
està molt bé,
però, bueno,
per mi és excessiu,
no?
I llavors,
això que deies
de la mitjana d'edat
del Barça
i tal i qual,
doncs, a veure,
els jugadors actualment
fins als 37-38 anys
pots rendir perfectament
igual que
a nivell físic
com quan tenies 22.
Sí,
però fa 30-40 anys
el Leo Alcindor,
més de 40 anys,
l'Abdul Sabar aquell,
no?
el Màgic,
perquè el Màgic
va tenir el Sida,
no?
Tots aquells
grans jugadors
ja fa 30-40 anys
que arribaven
als
més de 35.
Bueno,
va una miqueta
tot relacionat
amb la forma
d'acollar-se,
amb la forma,
amb les superfícies
amb les cajugues,
amb el tipus de sabatilles,
els recuperadors,
l'alimentació,
coses que,
bueno,
parlo de la meva època,
pràcticament es feia,
bueno,
anava evolucionant,
òbviament,
però estava molt lluny
de lo que és.
Quan tu vas començar,
la majoria de pistes
han de ciment,
ara totes són de parquet.
Exactament,
no?
O sigui,
quan vaig començar
a nivell professional
amb 17 anys
i em retiro amb 38,
21 anys després,
és que ha canviat tot.
Tot.
I ara que fa
quasi 20 anys
que m'he retirat,
doncs,
és que avui
és que quasi tot
és també diferent.
Sí,
però la pista
no ha canviat tant.
És a dir,
continua sent al parquet.
Les dimensions o no?
Els parquets,
el carrer
continua sent de fusta,
ara ja.
Poder,
els tableros
que vosaltres
teníeu la sensibilitat
que no és el mateix,
un tablero de vidre,
un tablero de plàstic,
un tablero de fusta,
el començàvem
quan tu jugaves,
però no ha evolucionat tant
com de la teva època
que vas començar
fins que vas acabar.
Sí, sí.
A veure,
per durar en el temps
el que més ha canviat
és ser més estricte
en els temes d'alimentació
a través de dietistes
que, bueno,
t'expliquen exactament
el que sí,
el que no,
el tipus de sabatilles
i els recuperadors
i els recuperadors.
I tant.
Bàsicament,
són una de les tres.
Nacho,
abans de fer
una petita pausa,
també ha canviat tant
la restauració?
Bé,
com t'ho dic,
va haver-hi un canvi
jo crec que fa molts anys
quan el Ferran Adrià
va fer jo crec un canvi brutal
al món de la cuina
i crec que
com a tal és un geni el Ferran
i ha fet coses que
jo crec que perduraran
jo què sé,
tota la història
i va fer un canvi important
amb la cuina.
Després,
com totes aquestes coses,
hi ha gent que s'ho ha agafat,
que ho ha après bé
i hi ha gent que no ho ha après tan bé,
no?
També,
no sé,
jo,
si alguna vegada he parlat amb ell,
jo crec que també
les matèries primeres,
ara,
no sé,
crec que la gent
hauria de recuperar
una mica més
aquelles matèries
que tots sabem
i l'estat d'unitat d'elles,
com bé saps,
les cuines,
els fondos de cuina,
els sofregits,
els estofats,
els xup-xup,
en definitiva,
no s'han perdut mai.
I,
per tant,
el Ferran va fer un canvi
extraordinari
de geni,
o sigui,
és un número 1,
com tots sabeu,
i el que em deia,
hi ha gent que ho ha agafat millor i pitjor,
no?
Però jo crec que
ell va fer una barreja
de la cuina de sempre
amb fer coses molt ben fetes,
amb una vessant artística
fora de norma
i,
bueno,
que avui en dia
hi ha utensilis
que fem servir
que els ha fet ell.
I això,
no a nosaltres,
a tot el món.
Llavors,
sí,
va fer un canvi,
va fer un canvi importantíssim.
el que passa és que
també a tots ens agrada
aquella cuina,
però també ens agraden
uns os ferrats,
unes genties,
uns estofats,
el que tu has esmorzat
aquest matí,
que et mengis
una bona carn estofada,
bueno,
una bona truita de patata
sempre serà igual,
vull dir,
és que això és així,
vull dir,
hi ha coses,
no té res a veure
una cosa amb l'altra,
però les dues coses
són realment bones.
m'en
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Com a anècdota podem dir que ell va pertanyar a diverses orquestres fins que en el 1987 va fundar la seva pròpia, amb el nom nerlandès de Johan Strauss Orquest.
A partir de l'any següent va començar la seva fulgurant carrera d'exis per tot el món, començant per la seva pròpia pàtria.
I s'ha convertit en una de les gràcia i s'ha convertit en una de les grans estrelles de la música al nivell dels més prestigiosos artistes de pop o de rock.
A l'orquestra va guanyar-se a la seva música i va fer versions de música clàssica.
L'orquestra l'orquestra l'orquestra l'orquestra l'orquestra l'orquestra l'orquestra Johan Strauss va començar el 87, amb 12 membres i va donar el seu primer concert l'1 de gener del 88.
Al llarg dels anys s'ha expandit extraordinàriament. Compte actualment amb 150 músics.
Déu-n'hi-do, eh?
Com a anècdota podem dir que va fer l'escenari amb una gira més extravagant i més gran que s'ha fet mai,
inclouint una reproducció en mida completa del castell de l'Empere de Riu, sí, sí, l'escenari més gran de la història.
Guanyador de quantitat de premis, guardons i honors arreu del món, ens ha deixat la versió de la nostra sintonia.
Nacho, què?
Què de què?
T'ha agradat? Deies que t'agradava aquesta versió de l'Andrés Rieu, no?
Molt maca.
Orquestal diferent de les que...
Tornem a la gastronomia.
Havíem quedat amb el teu referent, ídol i realment innovador i renovador de la cuina,
que ha sigut un català de nom Ferran.
Has tingut alguna casualitat.
Simplement això.
Nacho, els teus restaurants sobresurten per l'equilibri que s'ha aconseguit
que s'ha aconseguit entre la cuina ben feta, tant tradicional com innovadora,
l'ambient i un bon servei,
i la relació de tot això amb un preu raonable pels comensals que no desitgem sorpreses, no desitjades.
Nacho, difícil assolir un equilibri entre bona cuina, varietat, personal, preu i client, no?
Molt complicat.
I més amb els temps que corren, amb les sequeres que hi ha, com sabeu tots,
això és una cosa que ho sap tothom, les sequeres que hi ha hagut,
el canvi climàtic també ha fet que hagi tot pujat moltíssim.
No tenim aigua, i com que no tenim aigua,
tants els camps com els animals no necessiten aigua, no en tenen,
i això fet que els pagesos, ramaders, la gent del mar,
ens costen molt més cars els productes, el canvi et mutis,
i llavors, com tu saps, jo sempre he pogut dinar a un restaurant,
jo no puc donar uns escamarlans dels que coneixem, aquests grans ben xulos,
una llagosta, totes aquestes coses jo no les puc donar,
perquè amb el preu i la línia del meu restaurant no encaixen, no?
Això no vol dir que a vegades, quan el peixatíem dius,
escolta, tinc un escamarlanet petit per fer saltat, que també és boníssim,
puguem fer a vegades plats així,
però jo sempre volia tindre una cuina honesta, una cuina de casa,
una cuina també amb alguna, com tu has dit, amb un toc una mica més actual o modernitzat,
amb les noves tècniques de cuina,
però sobretot que poguéssim menjar a un preu que tothom pogués vindre a casa meva, no?
Que poguéssim menjar tothom.
Com tu coneixes, doncs, bueno, crec que fem una cuina molt honesta,
no som ni el millor restaurant del món, però tampoc som el pitjor,
crec que la restaura per qualitat, jo ho dic amb la boca ben gran,
perquè jo crec que és així, és que no tinc per què les coses com són,
crec que fem un restaurant per qualitat molt bo, crec que és molt bo,
i crec que donem una qualitat dintre dels nivells de preu molt alta, dintre del meu preu.
No et venguis que ja t'he vengut jo, perquè jo com a client he dit el que tu estàs corroborant,
si no, no ho dirien, mai et diria una cosa dolenta,
però no et diria el que jo com a client valoro i aprecio, no.
Però jo ho dic perquè és que crec que la gent diu,
home, d'un no ha de dir, però és que és així,
és que jo crec, la cosa està, és que crec que n'hi ha alguns que ens funcionen força bé,
i aquesta és la fórmula.
Què dius, això? Defineix i diferència cuina i públic dels teus restaurants,
i digues els noms, que els ullens...
Quan dius els noms, què vol dir?
Pepa Tomate de Parlament, Pepa Tomate de Gràcia, explica-ho, explica-ho tu.
Bueno, aviam, jo tinc... Actualment tenim restaurants al grup,
em hem tindrà més, però degut a la Covid aquesta tan meravellosa
que ens va arribar a aquest món, a tot el món, doncs ens va fer força mal, no.
Després, com tu dius, com que jo soc gran,
que recordarem sempre que tu ets bastant més gran que jo,
i el meu amic Rafael sempre em deia que com que jo soc un tio estressat,
un tio que dormo poc i que soc hiperactiu,
doncs, bueno, vaig dir, escolta, hem de baixar una mica el pistó, no.
I res, ara tenim tres restaurants,
que els dos Pepa és una gràcia a la plaça Revolució
i a l'altre el Pepa de Parlament, que és al carrer Parlament,
i després és un restaurant de la Boqueria,
que estic molt satisfet perquè la Boqueria va rebre molt,
va ser el restaurant que més temps va ser tancat.
Llàstima és que ve molt l'estranger,
que no és una llàstima, perquè em guanyo la vida gràcies també als estrangers,
i llàstima cap, vull dir, ho he dit metafòricament,
en el sentit que, bueno, la idea que vinguéssim més gent d'aquí,
cosa que és difícil, a la gent li costa baixar,
quan tots coneixeu, i el Josep, que és un amant de Barcelona,
tu també, bueno, tots els que estem aquí som uns amants de Barcelona,
però és que la part antiga de Barcelona és espectacularment maca,
i crec que la gent hauria de baixar un mercat com la Boqueria,
que si la gent parla del turisme, però és clar,
és que la gent s'ha de guanyar la vida, no?
i el turisme ens dona diners per guanyar-nos la vida.
O sigui, està molt bé el romanticisme aquí on soc molt, com saps,
però, bueno, doncs això, dic uns restaurants que funcionen, que van,
que intentem lluitar per una qualitat,
i el que tu em dius, el tipus de client que em preguntaves,
és molt variat, és molt curiós, que això m'agrada molt,
perquè hi ha gent de tota mena, social, d'edat, de tots,
vull dir, gent de moltes diferents edats, de moltes posicions socials,
som benvinguts tothom a casa, vull dir,
sí, és un restaurant que amb això hem tingut sort,
perquè hi ha gent que està molt jove, o gent gran com tu.
El comensal dels Pepa Tomate, entre el Parlament i Gràcia,
quina diferència pot trobar entre un a l'altre del Pepa Tomate?
O simplement la diferència és la ubicació?
En principi la diferència és la ubicació.
El que passa, com tu saps, les mans humanes són imperfectes,
no tots som iguals.
La carta és la mateixa,
que a mi hi ha alguns suggeriments que hi ha a la pissarra,
que són els plats del dia,
o suggeriments com es vulguin dir,
però és que les mans dels cuiners,
d'acord que s'hi semblen molt, no?, quan fem un plat,
perquè tenim...
Sí, però la carta és la mateixa.
La carta és la mateixa i els suggeriments són alguna cosa diferent.
La carta no és la mateixa paella.
No, paella és una altra història.
En paella fem productes, arrossos, peixos,
i intentem comprar tot el que podem al mercat de la boqueria,
que és un mercat que s'ha d'anar,
perquè segueixen un mercat molt xulo, encara que hagi canviat pel turisme.
L'últim programa d'aquest any el volem fer dedicat a la boqueria.
I espero, i desitzo,
i prego que vinguis,
seràs un dels convidats que tinc pensats,
i en parlarem.
A més, el dia de la loteria, el dia 22,
el dia 22 de desembre.
Tornem, no fugis d'estudi.
què pot trobar un comensal que li ofereix als pepa tomàtic?
Els fem una carta molt fresca, amb producte fresc.
Nosaltres no utilitzem congelats exceptionalment.
Fem nosaltres tot el producte.
Tot el que pugui menjar la gent a casa meva
és producte totalment elaborat per nosaltres.
Quan dic totalment, és totalment.
Les croquetes, que molta gent,
jo dic que no siguin bones de fora,
nosaltres, ho fem tot nosaltres,
les croquetes, els bunyols,
qualsevol estufat que fem,
la salsa de les braves, la fem nosaltres.
Fem una salsa per fer unes mandonguilles
que tardem 72 hores en fer la salsa per les mandonguilles.
Fetes com abans, amb molt xup-xup.
Crec que tot el producte que fem és molt honest.
És un producte honest.
No pretenem res.
El que sí que pretenem és que la gent s'ho passi bé,
mengi bé, passi una estona bona.
Perquè quan sortim de casa a menjar,
has de menjar bé,
amb bona qualitat,
mirar que les matèries siguin sanes,
les màximes que puguem,
encara que a tots ens agrada el bici,
hi ha productes que no són tan bons pel cos,
però són bons pel paladar i pel cervell.
En moments d'estat no tan bons,
per això està bé el menjar.
I intentem, doncs, això,
fer un producte de qualitat
i amb una pretensió,
la més alta que podem dir entre les nostres possibilitats
amb el producte de la matèria prema que comprem.
Molt de producte aproximitzat, si pot ser,
i de temporada, com saps,
i això és el que intentem fer.
Feu una cosa que jo, com a comensal, com a client,
valoro,
i cada vegada n'hi ha més,
però fins fa pocs anys no es valorava gens.
Les dos Bs,
fer-ho bé i fer-ho bo.
Quan vas a un restaurant,
jo ja només demano que sigui bo,
que hi ha, sinó ja no aniria aquest restaurant,
sinó demano que ho facin bé,
i fai-ho bé,
que és el que jo et deia
amb les presentacions al començament.
Tenim bon tracte,
un bon ambient,
odio cada vegada més els restaurants
que estàs
assabentant-te de la conversa del costat
perquè estàs a un parell de pams
de taula a taula,
odio el que entri a un restaurant
i faci flaire de fritanga,
odio que em serveixi un cambrer
amb les ungles brutes
o no cuidades,
per dir-ho d'alguna manera,
fer-ho bé
i fer-ho bo.
Sí, sí.
Per descomptat, no?
Però tot el que dius és fonamental.
Jo recordo,
com tu dius,
quan ja fa uns anys
tenia menys joventut que ara,
van a passar a un bar,
a un restaurant,
un pam de papers per terra,
no et diré que ja els hi ha escarbats,
però no es mantenia la neteja com ara.
Però bueno, no.
Ah, però es menja bé.
No, però això ha sigut,
escolta, hi ha restaurants,
això sempre ha sigut més o menys que...
No, vull dir, el restaurant...
Bueno, hi ha de tot,
com sempre hi ha de tot,
i abans i ara,
i també es feia molt bé les coses abans.
Molt bé les taulats casolans,
però el restaurant casolà,
la neteja...
Sí, la neteja és fonamental
en qualsevol cosa d'aspectes a la vida,
però vull dir que...
L'aspecte, almenys.
Sí, i el primer de tot,
abans també n'havien d'extraordinàriament nets,
ja no parlo de les qualitats,
i ara també passa.
Aviam, el que s'ha d'intentar,
doncs és això,
hi ha vegades que el personal,
avui en dia tenim una dificultat important
amb el personal,
però amb molt dificultat,
segueixi gent molt bona treballant,
com tota la vida,
de tot.
Bé, la qüestió és intentar fer les coses ben fetes,
que estiguis ben servit,
que estiguis agradable,
amb un bon ambient,
amb una bona decoració,
que estiguis bé,
perquè com tu dius,
quan surts a menjar,
nosaltres fem un servei,
la gent surt a disfrutar,
gaudir de no de menjar a casa,
que li servim i que li fem bé les coses,
això me'ls dic a la gent,
nosaltres fem un servei,
i la paraula ja ho diu,
és servir a la gent,
què més maco que no,
que servir,
no és menysprear a ningú,
el contrari,
és servir i que la gent gaudeixi
a la teva cuina,
els que ens agrada molt menjar,
jo quan veig la gent disfrutant menjant,
és un plaer brutal,
és com veure un bon partit de bàsquet,
o sigui,
els que ens agrada molt el bàsquet,
ja en veiem de partits dolents,
però quan veus un partit,
i no cal ser el Barça i el Madrid,
pots veure un partit de la Lleporra,
de la Lleporra,
el futbol passa igual,
bueno,
tots els esports i totes les coses a la vida,
també pots veure un partit de Lleporra,
que hi hagi dos equips que vegin un partit extraordinari,
o uns juvenils,
o uns cadets,
un partit molt maco,
això passa amb tot,
crec.
Rafel,
fa 20 anys et vas retirar,
la tècnica ha canviat molt el bàsquet,
o continua sent el mateix del teu predecessor,
el que portava el número 10,
el Nino Buscator,
que al final el que importa és que la fiquin dintre,
i el Nino és més bé que jo.
A veure,
en general la tècnica més o menys,
sí que hi ha coses que han evolucionat una miqueta,
però el que més ha canviat és l'aspecte físic dels jugadors,
que totes aquestes mateixes tècniques,
o tàctiques es fan moltíssim més ràpid,
molt més ràpid,
i a part perquè els jugadors són molt més alts,
molt més forts,
molt més...
Bueno,
s'executa tot amb molta més ràpidesa.
Correbores el que diu un amic meu,
el Carlos Reixac,
al futbol.
Diu,
home,
avui agafaríem el millor Barça de la història,
el del Messi,
no?
Contra el Barça d'ell i el Flaco,
i si ens poses a nosaltres preparats físicament,
com està el millor Barça,
ja veuríem qui guanyava.
Això m'ha dit el Carlos,
és a dir,
la tècnica,
el regat,
el futbol,
no ha canviat,
i el Kovala era tan bo regatejant,
per dir-ho d'alguna manera,
com el Messi.
l'única cosa és que el Messi,
doncs físicament,
com tu dius,
alimentàriament,
la manera de preparar-lo,
tan psicològicament,
això sí que ha sigut el gran canvi.
Mira,
sí,
segurament el que diu el Charlie té raó,
jo parlaré una miqueta més de bàsquet,
que és el que entenc.
Nosaltres fa 25 anys,
quan jugàvem contra un equip d'NBA,
o quan jugàvem contra el Dream Team,
o així,
doncs ens guanyaven de 30 o 40,
per què?
Perquè ells tenien un ritme molt més alt,
físicament eren molt millors,
el que dèiem abans,
no anaven molt més ràpid en tot.
Això,
a mica en mica,
en aquests últims 30 anys,
s'ha anat igualant,
a mica en mica s'ha anat igualant,
i per això ara actualment,
els equips europeus
poden competir bastant més
amb els jugadors de l'NBA,
o per això ja hi ha tants europeus a l'NBA,
perquè d'alguna manera
hem anat aprenent,
hem anat adaptant l'estil
que teníem aquí,
més lent,
més no sé què,
a jugar més ràpid,
perquè si vols competir amb ells,
si no hi ha res per millorar,
que està amb gent més bona que tu,
perquè, bueno,
si tu tens el talent,
diguéssim,
el tens latent,
acabes sortint,
no?
Doncs això és una miqueta
tal com ha evolucionat,
i ja et dic,
per això l'exemple
entre la diferència de l'NBA
amb Europa fa 30 anys,
i amb la que ja avui
s'ha anat igualant
per l'aspecte físic,
no tant per l'aspecte tècnic,
perquè també al final
els fonaments d'un jugador
més o menys
són els mateixos,
sí que han canviat molt
les tàctiques,
la forma de jugar,
clar,
si a la meva generació
haguéssim de jugar
com juguen ara,
segurament ens guanyarien de molt,
però és que si ells
haguéssim de jugar
a la nostra manera,
doncs potser seria
el contrari,
si físicament
poguéssim estar al seu nivell,
que llavors era
un altre món.
Fent una mica
el problemisme
amb la cuina,
Nacho,
la gran evolució
de la cuina,
a part de la tecnologia,
amb quantitat d'aparells
avui,
en comparació
a fa 20 anys,
també ha sigut,
diria,
la varietat
també dels productes,
que podria abans
eren més bons,
per dir,
però ara tens,
i escolta,
tornem-hi,
quan jo
era més jove,
la carne de coubé,
no se sabia el que era,
tomàquets,
avui,
vas a la plaça
i en trobes,
no sé,
20 varietats de tomàquets,
abans,
n'hi havia 4 o 5,
per d'alguna manera,
encara que ara s'estan recuperant
moltes varietats antigues,
que en la meva època,
fa 50 anys,
no hi existien.
Bueno, mira,
jo el que crec
és que,
primerament,
els instruments
o els aparells
o tot el que es fa
a les cuines,
els forns,
tots els utensilis,
han millorat
moltíssim.
Els sifons?
Els sifons són coses del Ferran.
Per això t'ho digues.
Això ho ha fet el Ferran.
Vull dir,
fa 30 anys no existien.
Tots els aparells
que existeixen ara
són molt millors
que els d'abans.
Per això no.
També haig de dir,
jo crec,
que també els cuiners
són molt millors
que els d'abans,
en general.
Abans,
o sigui,
havien cracs,
havien cracs
de la cuina
com existeixen ara.
Ara el nivell mig
jo crec que ha pujat.
Els alts
i els de primer nivell
també n'hi havia abans,
n'hi haurien d'aquí 30 anys.
Però jo crec que
és que hem llorat molt més.
A més,
escoles,
l'ofici de cuiner
ha estat molt més valorat.
No,
tristament,
el de sala
crec que és totalment al revés,
que abans
un bon metre
estava molt ben considerat.
Ara tu tens un fill
i dius que el teu fill
vol ser cambrer,
et diu que dius noi.
En canvi,
si et diu que vol ser cuiner,
bueno,
ja és una cosa,
crec,
una mica diferencial.
Les matèries primes,
jo no estic tan d'acord.
El que sí que tenim
és més accés
a matèries primes
de tot el món,
cosa que abans
era bastant més difícil,
com t'ho has dit,
per l'exemple de la Cove.
Però jo el que dic
és que ara hi ha dificultat
important en trobar
tomàquets
com els que menjàvem abans.
Segur que n'hi ha,
vull dir que la gent
no et pensi
que n'hi ha.
El que passa és que
jo crec que ens ha invadit
una mica massa.
Sempre volem tindre
carxofes quan no toquen,
sempre volem tindre tomàquets
quan no toquen
i jo sempre ja saps tu
el que penso d'això
que l'estacionalitat
és per mi,
la temporalitat
és molt, molt, molt important.
I clar que hi ha bons productes.
També és veritat
que ara,
abans quan,
no sé,
fa 40 anys
la gent no sortia
com surt ara a menjar,
no?
I llavors també
ha proliferat molts restaurants,
molts cuiners i tant,
abans la gent sortia
molt menys a sopar a fora
o a dinar a fora.
El producte,
jo crec que la gent,
el producte de proximitat,
crec que estava més a prop
per dir-ho,
és que és així,
ho teníem tots més a l'abast.
Ara,
crec que costa més,
vull dir,
a mi em costa a vegades
trobar producte extraordinari.
La mitja ha pujat,
però producte,
allò que dius,
aquells tomàquets tan dolços,
allò que menjaves a l'estiu
o al mes d'agost,
que és quan s'ha de menjar
que fa aquella calor
que semblava en bombons
en comptes de tomàquets,
eren dolços,
una cosa,
carnosos.
Ara costa molt més,
ara n'hi ha molts més,
sí,
hi ha molt més per tothom,
si ha accedit molt més la gent
a productes que abans
no podien accedir,
és cert,
i millor,
i tot això és molt millor
per la societat
i per la humanitat,
però jo crec que costa molt
trobar producte
d'una manera extraordinària,
crec que costa,
que n'hi ha,
sí,
però costa més.
El que dius això,
el Pep ens col·laborarà
si és veritat o no,
vaig a dir aquest estiu
que de l'any 50
a l'any 2020,
Barcelona ha multiplicat
per 5
el número de restaurants.
Sí,
seguríssim.
De l'any 50?
I em sembla poc,
per 5,
dic la veritat.
De l'any 50
el que hi havia
hauria de ser
un barrega de cantonada,
com deia la cançó.
Tampoc ni això.
Ara també són dos per menjar,
per renejar bàsicament,
perquè vull dir,
vas per un lloc que si xuxi,
que tossos de pizza,
que amb penedilles argentines,
que no sé què,
vull dir,
abans quan feies un viatge
i venies de,
no sé,
dels països àrabs
o de l'Orient,
aquelles gent
tot el dia estan menjant,
tenen uns carrets
i van pel carrer.
Aquí no tenim carrets,
tenim xiringuitos
a cada porta.
Tothom es pensa
per què un dia ha fet
un entrepà
que pot posar un barri,
no és cert.
Totalment d'acord.
Per això et deia
multiplicat per 5, eh?
I em sembla poc, eh?
I tant, jo també.
Em sembla poc.
Els anys 50, eh?
I d'alguna manera,
agafant una mica
el paral·lelisme,
Rafael,
quan tu vas començar
federats
a bàsquet,
avui,
si no és per 5,
deu ser per 7
en nombre de federats.
Sí, a veure,
no sé per quant,
però sí.
Ho vaig dir també fa poc
i la meva memòria,
precisament,
no hi ha gens de fiar,
però procuro
ser una mica precís.
El número 1
d'esports federats,
el futbol,
de carrer,
amb un millor...
Esports rei.
Però el número 2
s'ho comparteixen
entre el golf,
la caça
i el bàsquet.
En aquest país,
la caça,
parlem de 300.000,
mireu,
entre 300 o 400.000
federats, eh?
i el Rafel,
quan va començar,
i tu també,
a Can Colapi,
si ara són 300.000,
no ho sé,
en aquella època,
què eren?
50.000?
Si és que rigueu,
no, no,
no tinc ni idea,
però sí que està clar
que culturalment
això ha sigut també
un dels...
i a més una gran diferència.
A la teva època,
el bàsquet femení,
minçó.
Sí, no, no,
pràcticament era...
I avui,
tots els esports femenins,
el golell i el bàsquet.
Jo diria que el bàsquet femení
és on hi ha més llicències
de qualsevol esport a Espanya,
crec.
Bueno,
a nosaltres vam formar...
L'esport femení.
L'esport femení.
A nosaltres vam formar
uns entrenadors
que venien del món
del bàsquet femení,
que en dius uns entrenadors
que encara tenim relació,
l'Enric Prats i la Núri,
que també es diu Prats
i tampoc és família
de ningú dels dos,
que és molta curiositat,
i són la gent
que ens van formar.
I fa 50 anys
hi havia bàsquet femení?
I aquest senyor
i aquesta senyora,
que ara són així,
van ser entrenadors
de Lliga Nacional Femenina
i seleccionador espanyol femení,
i l'Enric és un tio
dels millors entrenadors
que nosaltres...
No sé què dir el Rafael,
ell no ha tingut molts més que jo,
jo no he tingut tants,
però vull dir que
dels millors entrenadors
que nosaltres coneixem,
no, Rafael?
Sí, sí, sí.
Sí, sí, així és.
Va ser uns grans entrenadors
de formació.
Lògicament, a veure,
dintre del món professional
tot evoluciona,
tot canvia
i, bueno,
ells ja van quedar
una miqueta més
amb tasques directives,
etcètera,
sense entrenar.
Com dèiem de rècords
abans que havíem parlat
amb el Rafael,
un dels rècords
que a mi em fa gràcia
mencionar-lo,
el Rafael,
durant la seva permanència
a la penya,
l'equip de Badalona
va tenir set noms diferents
pels patrocinadors.
Me'ls he apuntat
perquè em fa gràcia.
el Rafael comença
a la cantera
de la joventut de Badalona
entre el 83 i el 84
es deia joventut maçana.
que era la roba.
La roba, l'estil.
la roba, l'estil.
Sí, però era la roba.
La roba, l'estil.
Després va tenir
durant tres anys
el Ron Negrita
joventut.
Després va tenir
tres anys més
de qui li devia venir
la llet.
Ram, joventut.
Després,
durant dos anys següents,
el Montigalà,
que d'aquí va sortir...
Bonest.
Després es va dir
Marbella joventut.
Dos temporades més
va tenir el Seven Up
joventut.
després ja se'n va anar
al Barça,
al Girona Garbis.
Quan torna a Badalona,
pintura esbruguer.
Poca broma.
I va acabar
amb l'empresa
de segurances
DKB.
Un record, eh?
Tants patrocinadors.
Són els que posen la pasta.
Però normalment
un patrocini avui
menys són 4-5 anys.
Depèn, depèn.
No, però aquí era
cada any, cada dos anys
li canviaven, no?
Per competir amb els grans
la penya
tenia de fer meravelles, eh?
Que sí.
La penya s'ha nutrit
sempre de la cantera
que tu mira la quantitat
és una fàbrica
de fer jugadors.
Jo com tinc
més joventut
que tu avançada
recordo la penya
que dèiem
això del Massana.
Abans del Massana
tenia el mestre Iballe
que es deia
Meiva.
Meiva.
Va ser un altre
patrocinador
de la penya.
I el Nerva.
Era l'època d'Estacil.
Nerva, sí.
Meiva no em sona.
Meiva no.
Jo crec que Nerva.
Et confons solament
amb el Nerva, jo crec.
Va ser Sueps, també.
Abans del Massana
havíem sigut
quan jo era juvenil
Sony
i joventut fitxet.
Doncs Meiva.
Bé, doncs d'hauria de ser Nerva
que Nerva era...
Joventut Nerva, segur.
La teva rama culer
tira pel Meiva.
Sí.
Jo crec que després de Nerva
va ser Sueps
que va ser-ho molts anys
molts anys
joventut Sueps.
I és curiós,
estem aquí parlant
i entre amics.
El Rafel
se li va caure
quan jo era jove
o li va caure al damunt
al Sant Benet
que era Perico.
Així com el Riquet Rubió
és claríssim
perquè el Riquet Rubió
a més tenia el carnet.
El Rafel
el Rafel
saps per què?
Perquè com el seu pare
havia jugat a l'Espanyol
Exactament.
Li va caure
li va caure
i jo recordo
anar a rodeure
al Palau a la Grana
i escoltar comentaris
Perico, Perico
simplement perquè el seu pare
havia jugat a l'Espanyol
és correcte això?
És correcte
sí, el meu pare
va jugar bastants anys
a l'Espanyol
i d'aquí em venia
una miqueta
de tenir simpatia
per l'Espanyol
i he sigut simpatitzant
de l'Espanyol
sempre ho soc
així com ho soc
del Barcelona també
tot i que el Barça
ha sigut
diguéssim
també el club
de la meva ciutat
i bueno
no sé
la veritat és que tinc
molta simpatia
pels dos
i he jugat al Barça
i això també
d'alguna manera
pesa
no és com el Riqui
el Riqui
aquest sí que és
perico, perico
de carnet
sí, sí
no
jo no vaig tenir mai carnet
com tampoc
l'he tingut del Barça
però bueno
soc simpatitzant
dels dos
com soc simpatitzant
del Granollers
de Humboldt
no sé
vull dir que
en aquest sentit
tampoc no he sigut
un...
polític, diplomàtic
el que jo deia abans
no, no
dic la veritat
m'ha agradat molt
veure
el Barça
del Johan Cruyff
tots aquells anys
que per a més
ens coneixíem
amb els jugadors
anàvem junts
sovint
i així
m'agrada molt
tots els anys
del Guardiola
Luis Enrique
tots aquests jugadors
m'agrada veure
quan es juga bé
així com m'agrada veure
també molt el Madrid
encara que no soc del Madrid
però m'agrada veure
molt el Madrid
l'època de la Quinta
del Vuitre
i el Mitchell
que també els coneixíem
a tots
i tal i qual
vull dir que
en aquest sentit
no...
bueno
he sigut relativament
futbolero
però tampoc no he tingut
una gran passió
per cap d'equip
en especial
m'agrada veure l'espectacle
i generalment
bueno
i això no és res dolent
per mi
no no no
vull dir que
el Barça generalment
doncs ha jugat millor
que l'Espanyol
no?
i ha tingut més partits
diguéssim
apassionants
i macos
i macos de veure
i això fa també
bueno
que crees una inèrcia
que t'ha agradat veure
més un equip
que un altre
però vull dir
sense cap tipus
i és molt honest
la teva postura
quantitat de jugadors
ara
saltem
un altre esport
al futbol
de l'Espanyol
que ha passat
al Barça
del Barça
amb l'Espanyol
i
si ho fas bé
ningú se'n recorda
la teva procedència
ara
no aquest no
perquè aquest com és culer
no aquest no
perquè com és pericol
bueno
també són dos realitats
diferents
i avui ja no és
els dos equips
el Barça i l'Espanyol
jo crec que són
bons productors
de jugadors
peratge o per bé
jo crec que el Barça
els ha sabut
rentabilitzar
molt més
han aconseguit
per mi
des d'un punt de vista
d'una política
molt bona
iniciada segurament
pel Johan Cruyff
de mantenir tots aquests jugadors
potenciar-los
i fer-los jugar molt bé
i ser els millors
pràcticament del món
cosa que l'Espanyol
potser també
per mancances econòmiques
potser aquests jugadors
no els ha pogut mantenir
tant de temps
i s'han acabat marxant
i no han pogut crear
una certa identificació
més gran
no només amb els aficionats
diguéssim
de tota la vida
sinó amb els que estem
una miqueta més a fora
tu ets el jugador
que més partits
ha disputat
a la història de l'ACB
no sé si 756
o 758
perquè
la Viquipèdia
no es posen d'acord
fins l'any 2018
que en Felipe Reyes
supera el teu rècord
de fet
de fet
a la teva retirada
eres l'únic jugador
que va disputar
totes les edicions
de l'ACB
és correcte això
no?
és correcte
Déu-n'hi-do
758 partits
a l'elit
sí, sí, sí
van ser molts partits
jo vaig tenir la sort
de debutar
l'any que es va crear
la competició
l'ACB
i per això
hi ha molts jugadors
que tenen
el mateix mèrit o més
anteriors a mi
que ja estaven jugant
a lo que era
la Lliga Nacional
i que entre Lliga Nacional
i l'ACB
van jugar-ne més que jo
no?
Segurament per allà
estaria el Joan Creus
estaria, no sé
Josep Maria Margall
l'Epi
el Nacho Solozabal
no sé, molts jugadors
però bueno
com que van començar
a comptabilitzar
des de
des de l'any 83
a mi em va coincidir així
i bueno
els números a vegades
són una miqueta injustos
però sí
però és així
fins que el Felipe
doncs bueno
però el rècord tu
fins que el Felipe Reyes
sí, sí, sí
no, a nivell d'ACB
doncs sí
fins que això
el Felipe va jugar
fins als 40
o 41 anys
o així
i bueno
lògicament
quan més anys jugues
més partits
vas sumant
sí, és que no et lesiones
que també és
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

!

Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Guitare!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Compondre una cançó amb aquest títol fent referència a la manera en què la seva guitarra va canviar la seva vida.
Anèmdotes, anèmdotes del BB King, aviam, rècords, abans parlàvem amb el Rafel de rècords.
BB King va fer més de 15.000 concerts, feia una mitjana de 250 xous o concerts a l'any.
Va actuar en tots els escenaris inimaginables, barrejant blus tradicional jazz, swing o pop.
BB King va desenvolupar aquest estil de guitarra bonic, un dels identificables al món,
que va servir de model a milers de músic, des d'Eric Clapton a Keith Richards, passant per Jimmy Andrews, George Harrison o Jeff Beck.
El mestre va agrair sempre tots aquests magnífics i compliments que se li van fer en vida.
Però, segons manifestava, no estic inventant res que gaurir del càncer o l'atròfia muscular.
M'agrada sentir que el meu temps i el meu talent sempre hi és per a la gent que ho necessiti.
BB King va morir a Nevada, a Las Vegas, el 14 de maig del 2015, tenia 89 anys,
i a més del seu immens llegat musical, el rei del blues, ens va deixar una biografia extraordinària,
esquitxada, d'experiències i anèdotes personals sobre nens.
Aviam, no en vull ser passat, però va tenir...
Era pobre i tartamut, va tenir 15 fills de 15 dones,
gairebé perd la vida per salvar la guitarra.
Lucille, la seva famosíssima, inseparable guitarra durant més de mi segle, és una icona.
Va ser immortalitzada en una cançó de 10 minuts, en un album anomenat igualment el 1968,
anomenat Lucille, i la seva història és sorprenent i val la pena recordar-la, i ja no m'enrotllaré més.
Era el 1949 que BB King tocava en un club d'Arkansas,
i per escalfar-lo l'amo omplia de carosser una galleda d'escombraries i l'emprenia, no?, la posava a foc.
Però aquella nit dos homes van començar a barallar-se per una dona,
i un va enderrocar la galleda.
La planta completa, que era de fustes, va incendiar l'instant,
era com un riu de foc, i tothom va sortir corrents.
BB King també ho va fer, però es va adonar que havia deixat la guitarra a l'interior.
Ell diu que vaig córrer per recollir-la, però el foc era tan intens
que l'edifici es va començar a ensorrar al voltant meu.
Gairebé perdo la vida per salvar la guitarra.
Quan més tard va saber que la baralla que havia provocat l'incendi
era per una dona anomenada Lucille,
va decidir batejar així la seva guitarra.
Diu, per recordar-me a mi mateix,
que mai més no tornaria a fer una estupidesa semblant.
King va utilitzar diversos models,
sempre de la mateixa marca, de guitarra Simpson,
i a tots ells els va anomenar Lucille.
Va ser un pilot fins als 70 anys,
i va ser moltes coses aquest individu.
va ser un geni, no només amb la guitarra,
sinó tot involucrat a la vida,
d'imagina't, pobre, tartamut,
neix amb un camp de cotó,
pilot, 15 hores, 15 fills,
sincerament, no?
I, curiosament, es va, entre cometes,
molestar quan una vegada va obtenir la licència de pilot,
el 1963,
sovint volava i manejava ell mateix l'avió,
que anava als concerts.
Però va deixar de pilotar als 70 anys
quan la seva companyia d'assegurances
i el seu mànager li van demanar
que només volés,
o que només volés si anava amb un copilot.
es va emprenyar i va dir
que ja l'havien té el dat de vell
i no va tornar a pilotar mai menys un avió.
Té una frase que a mi m'agrada molt,
el jazz,
diu en Billy King,
és el germà gran del blues.
El blues és el batxillerat,
el jazz és la facultat.
Aquest ha sigut l'intèrpret
que ens ha deixat una versió de la nostra sintonia.
I think to myself
What a wonderful way
Ooh, yeah
Nacho.
Menjar, menjar,
beure,
riure i viure.
Important, eh?
A la vida d'una persona.
Ja saps el que penso jo.
És el plaer més en què hi ha al món menjar.
És l'únic...
Un, un, un.
Jo he dit quatre.
Deixem que digui la meva frase,
que el de fa la sàpiga,
jo la vaig escriure en un restaurant.
És l'únic plaer que podem fer
tres vegades al dia
des que neixem fins que ens morim.
El que estàs pensant
no el pots fer tres vegades al dia
des que neixes fins que et mores.
jo el que estic pensant és amb el riure, eh?
Menjar, beure, viure i riure.
Sí, sí.
Riure.
Jo et dic que crec que és l'únic
que podem fer tres vegades al dia
des que naixem fins que ens morim.
Riure també.
Sí, però fixa't que hi ha una part de la gent
que sempre, el que no gauda és d'una bona taula,
et dirà, escolta, no, jo menjo per viure.
Jo no vic per menjar.
No, no, escolta, tu i jo no vivim per menjar,
però gaudim quan mengem.
Tenim molts plaers en aquesta vida.
Per mi, per mi.
Clar, jo parlo per mi.
Per mi, això sempre faig aquesta mitja broma
perquè no és una broma,
perquè és la veritat,
és l'únic que podem fer tres vegades
cada dia des que naixem fins que ens morim.
Per mi, no solament el menjar per alimentar-nos,
és el plaer.
que hi ha moltes coses que comporta el menjar,
com és estar en una taula assentats
amb uns bons amics,
la xerrada, la sobra a taula,
i tot això és part del menjar.
Clar, que si tot això ho regles
amb un bon vi, un bon cava,
amb un bon menjar,
i amb els teus amics,
amb la teva gent,
amb la teva família,
amb els teus fills,
la teva dona, qui sigui,
home, és un pla extraordinari.
El que estem fent ara és una xerrada,
a fi del cap, no?
I imagines això,
com ha fet aquest matí esmorzant,
que hem esmorzat excel·lament bé aquí a Sant Just,
doncs dius, bueno,
és una altra cosa més,
afegir dintre del menjar, no?
Per mi és fonamental.
Rafel, tu, a la teva vida professional,
grans tiberis,
suposo que dietèticament
no està ben vist, no?
No, no, nosaltres molt de pollastre,
molt de carn,
molts espaguetis.
Això, i molta pasta, no?
Sí, sí.
Però, bueno, això no treu que,
home, te'n puguis menjar
coses també molt bones,
que també són molt nutritives.
Tu ens explicaves que una de les grans revolucions
vostres, a part de la part física,
sigui una dietètica, no?
Sí, sí.
I això ho veus amb el futbol,
el Messi,
i reconegut per ell, no?
A ell li canvia que una guardiola,
diu, s'ha acabat aquí els dònuts,
i les pipes i les palomites,
i et posem...
D'això, a la nostra època,
tampoc no ho menjàvem.
O qui ho mengés,
però, bueno,
passa que hi havia menys control
del que hi ha ara,
i per això
moltes vegades no és tant
què és el que has de menjar,
sinó el que no has de menjar
o el que no és tan recomanable, no?
Però, a nivell de menjar sa,
vull dir, al final,
quan estàs en competició o no,
doncs, bueno,
tampoc no és tan
irrecomanable, no?
Poder fer una...
menjar una paella un dia,
al final no deixa de ser
hidrats de carboni, no?
Amb proteïna,
la que pugui haver,
o verdures,
i...
però sí, sí.
He disfrutat del menjar,
també, com se vols el seu l'altre.
Abans de que el Pep
ens expliqui històries
sempre superinteressants,
avui, que esteu vosaltres aquí,
un 20 d'octubre,
ja ho sé,
que aquí a Radio Sberra,
tots els matins,
fan una secció,
que són les efemèrides,
però ja que us tinc a vosaltres,
m'agrada fer,
amb aquest programa,
un recordatori
que va passar
i que passa
un 20 d'octubre, no?
Doncs mira,
el 20 d'octubre del 71,
el Billy Brand
va ser Premi Nobel
de la Pau.
El 1973
es va inaugurar
l'òpera de Sidney.
El 1976,
Maradona,
Diego Armando,
debuta
amb Argentino Juniors.
el 1979,
s'inaugura
la Masia,
la patrera del Barça.
El 2011,
un dia com avui,
assassinen a Líbia
a Muammar el Gaddafi.
Des d'aquell dia
fins avui,
Líbia continua
sense govern.
El 2011,
el 20 d'octubre,
ETA
anuncia
el cessament definitiu
de la seva activitat armada.
El 1967,
una mica ens recordo
a vosaltres,
els bascretistes,
va néixer el Quique Andreu.
El 1994,
mort
al bar Lancaster.
I el 2014,
avui en parlàvem,
va morir
un entrenador
que ho tenia
el José Luis Abós
amb 53 anys.
Un dia
com avui,
un 20 d'octubre.
Bé,
coses que passen,
un dia que veniu aquí
a la ràdio.
Molt bé.
Beb.
Molt bé.
Continuarem una mica.
La setmana passada
vam parlar
de com va sorgir
el Passeig de Gràcia,
aquella via romana
de segon ordre,
va ser un camí medieval
abandonat,
que era més...
Venia d'una porta
de la ciutat
que no era la principal.
Ara,
doncs,
el portal de l'Àngel
és un dels carrers
més cars d'Europa,
etcètera,
etcètera,
però el portal de l'Àngel
primer es deia
el portal dels orbs,
perquè allò es juntaven
dels secs
i pobres
per entrar a la ciutat
i repartir-se
de Manalmoina.
I la porta principal
era el portal
de Sant Antoni.
Bé,
tot això abans va canviar.
Un bon dia,
doncs,
va començar a sortir
el passet,
que és el que vam explicar,
però el públic,
la gent,
no se l'acabava de fer seu.
Va caldre,
doncs,
que passessin,
doncs,
més coses.
Van sortir al voltant
del passeig de Gràcia
doncs,
uns espais de lleure.
El primer va ser
l'any 1840
que era el criadero
municipal,
que era com un viver
de plantes
per anar reposant
els arbres
de la ciutat
i sobretot
a la ciutat
on hi havia en gaires,
sobretot els del passeig
de Gràcia
que n'havien plantat
moltíssims.
Estaven posats
de manera
que si podia passejar,
tenia una font
al costat
de la finca
i els propietaris
van decidir
posar-hi un cafè
que va tenir,
doncs,
gran èxit.
I el 1863
el cafè
es va transformar
en un cafè cantant
i es va dir
el jardín
de les delícies.
Aquesta situació
aproximada
consideria
entre Gran Via,
Diputació
i Pau Claris.
L'altre cantó,
entre Consell de Cent,
València,
Rambla,
Catalunya,
més o més,
també el 1840
van quedar els jardins
del Tívoli.
La part superior,
el 1851,
es diria
el jardí de la Ninfa.
L'espai
dividit en dues parts
iguals,
la davantella
amb un espai
per caminar,
per terres amb flors
i la del darrere
amb arbres ornamentals,
plantes aromàniques
i un hivernacle,
el primer que hi va
de la ciutat.
També hi havia
un quiocs de begudes
on prendre,
doncs,
un refresc.
Com hem dit,
també van dir
que les construccions
havien de ser provisionals,
com en el Teatre Tívoli,
que ho he dit allí mateix,
que a la Tardor
es desmuntava
fins a la temporada vinent.
Els militars
eren inflexibles,
amb la norma
que no es permetia
edificacions perennes
fora muralles
per qüestions defensives.
Per això,
doncs,
aquest pla
de la ciutat,
que aquí,
doncs,
a més a més,
aquí,
en aquesta zona
concretament,
estava, doncs,
agreujada
perquè el que després
seria la Rambla a Catalunya
i baixava la Riera
d'en Malla,
que feia unes crescudes
en època de pluja,
doncs,
que provocava inundacions
i feia,
doncs,
alguns trams
que no es podia circular.
Aquestes possibles
anulacions
a les obres teatrals
i tal,
doncs,
ja es feien
constant
en els programes.
No calia
si l'autoritat
i el tiempo
lo permite,
però el tiempo
lo permite,
doncs,
en aquests casos
era la Riera
d'en Malla,
no?
El Teatre Tívoli
va tenir diversos
emplaçaments.
Ens va passar
a l'alçada
del carrer Mallorca
sense deixar
el Passeig de Gràcia
i el 1813
va tenir una època
de crisi.
Va dir que tancaria
i va tancar,
però al mateix temps
ja es va tornar
a edificar
en un altre emplaçament,
al carrer Casp
i ara ja anava
en un edifici
provisional
i de fusta.
Es va fer ja
un edifici de pedra,
diguéssim,
no?
Es va inaugurar
el 1825
i va oferir
més i millors
espectacles
de tota mena,
espectacles teatrals,
musicals,
òperes,
sarsuela,
reguistes,
ballets,
actes polítics
i l'any 17
va canviar
de propietaris
que van decidir
fer un teatre nou
però al mateix emplaçament.
Al gener 18
es fa la darrera representació
i al mateix mes
comença la construcció
del nou edifici
que és el que coneixem nosaltres.
Havia passat
moltes vicissituds,
era el teatre
amb més capacitat
de la ciutat
després del Liceu
i va estar
més d'un cop
a punt de tancar.
El 1989
quan es deia
que s'hi farien
les representacions
del Liceu
mentre el Liceu
faria unes reformes
es va posar a la venda
i va estar a punt
de formar part
d'un complex
lúdico comercial
que conservaria
la façana
amb unes galeries
comercials
i una sala d'espectacles
de petit format.
Per sort
això no va passar
i miraculosament
ha pogut arribar
fins a nosaltres
perquè moltes coses
van desaparguent
i no les podem gaudir
al final.
Resumint,
de ser un teatre
de posar i treure
on s'hi feien
tota mena
de representacions
saraus, pantomimes,
valls, empordanesos
que se'n deia així
la sardana
primerament
exhibicions de gimnastes
o actuacions
dels cors d'en Clavé
va passar
al nou emplaçament
dins del mateix jardín
del Tívoli
però la seva part
més selecta
era coneguda
com a parc anglès
i es va convertir
en el més freqüentat
dels teatres d'estiu
fins que el 1865
es va treure
al carrer de Gasper.
Veient l'èxit
aconseguit pel Tívoli
el 12 d'abril
van ser inaugurats
els camps d'Elisis
dissenyats
per Geporiol Mestre
i Esplogues
ocupaven unes 6 hectàrees
i van estar 20 anys
oberts
van ser sens dubte
els més populars
comptaven amb un par
d'atraccions
que va ser el primer
que es va construir
a la ciutat
el recinte
abastava 8 illes
de l'actual Eixample
i ubicat
en el que avui seria
l'espai que ocupen
els actuals
carrer Aragó
d'Aragó a Rosselló
i de Passeig de Gràcia
Roger de Llúria
tenia que jugaran jardins
envoltats de camins
en places
glorietes
cafès
sales de vall
restaurants
i entre les adaccions
hi havia pavellors de tir
billars francès
tira amb ballesta
grunxadors
cavallets
bogans
era una fira contínua
hi havia un petit zoo
on s'exhibien
aus exòtiques
i una mena d'atracció
que doncs
la coneguem
com el Tutus Plaix
del Port d'Aventura
però és una cosa semblant
que hauria de ser interessant
veure aquells senyors
vestits així
amb barret
i les senyores
amb aquelles faldines
sortint esquitxades
d'allò
seria bastant divertit
hauria de ser més divertit
de veure-ho
que d'anar-hi
bueno
el 1854
ah
i va tenir tant d'èxit
que se'n va fer
uns semblants
a Madrid
i uns anys més tard
a Bilbao
és a dir
que va ser una cosa
que va quedar a escola
per dir-ho així
tot aquest tros
del Passeig de Gràcia
s'estava convertint
en una mena
de part temàtic
el 1854
es va anar al jardí
de la Ninfa
situat entre els del Tíbol
i Euterpe
que tenia també
un saló
i cafè
amb uns tandals
per contemplar
les representacions
teatrals i musicals
que es feien
sobre un escenari
va desaparèixer
el 1862
amb el temps
en aquest lloc
el 1962
es va inaugurar
el cinema públic
el cinema públic
aquest sí que
l'hem conegut
també desaparegut
però
també l'hem conegut
el 5 de juny
del 1857
es van inaugurar
els jardins Euterpe
Josep Ancel Clavé
que dirigia
els concerts
de la societat coral
la fraternitat
els jardins
de la Ninfa
es va trobar
amb una sèrie
de problemes
amb l'Ajuntament
per desenvolupar
la seva funció
per la qual cosa
va fundar
un nou local
va canviar
el nom
de la seva coral
per Euterpe
que deia la fraternitat
i que devia ser
una mica massa republicà
i aquestes coses
així
i va seguir
la seva tasca
la nova empresa
dels jardins
d'Euterpe
es va instal·lar
amb aquests terrenys
que estaven
entre el carnet
de Gran Via
València
Rambla Catalunya
Passeig de Gràcia
amb entrada
per Rambla Catalunya
com els altres jardins
a les seves instal·lacions
es podia trobar
una cafeteria
un sol de ball
local per concert
zones de passeig
tot això
era com un immens
parc temàtic
la seva vida
va ser molt curta
ja que els propietats
del terreny
en un moment
no van voler
renovar el contracte
i a causa
de la febre organística
que aleshores
vivia a la ciutat
van preferir
dedicar al terreny
a edificació
d'habitatges
va tancar les portes
al 20 octubre
del 1861
després
obriria encara
el Prado Catalán
inaugurat
el dia de Sant Jordi
de 1863
a la illa delimitada
entre Gran Via
Pau Claris
Passeig de Gràcia
i Casp
com podem veure
de banda i banda
hi havia cosetes
no cosetes
Déu-n'hi-do
el tamany
que tenia tot això
part temàtic
sí, sí
part temàtic
al seu interior
hi havia jardins
sortidors
cascades d'aigua
un cafè
etc.
més o menys
anava repetint
aquest model d'èxit
amb diferents
qualitats
amb diferents coses
n'hi havia
per tothom
atesa la proximitat
del Prado Catalán
a la ciutat
li va fer molta competència
als altres
que estaven una mica
més a més allunyats
la comoditat
d'anar més a prop
en una època
que no hi havia
transports particulars
era notable
aquest va tancar
l'any 1883
el 1885
part del solar
del Prado Catalán
va ser ocupat
per un teatre
de novetats
el primitiu
que fins al juny del 84
va estar situat
al Sant Frà
de la Ronda Sant Pere
amb el presó de Gràcia
on avui es troba situat
la Casa Pasqual Pons
Casa Pasqual Pons
si la recordeu
fa cantonada
no m'agrada molt d'allò
perquè si no tenim
una fotografia
per explicar-ho
però la cantonada
amb la Ronda Universitat
amb la Ronda Sant Pere
vull dir
amb el presó de Gràcia
té unes cúpules
té uns vitralls
si passes a la tebla
diria que avui
està ocupada
o la fa servir
una companyia de segurances
sí
exactament
això mateix
doncs
era de fusta
al principi
tenia una capacitat
per 1.200 persones
i havia estat inaugurat
el 1889
amb el nom
de Saló Novetats
i també
obres de teatre
sapsuela
òpera
etc
es va construir
a continuació
el Cafè Novetats
que s'havia inaugurat
el 1884
i ocupava
la cantonada
de Passeig de Gràcia
en casc
aquella ciutat
que havia quedat
encotillada
dins de les muralles
es convertia
en un repte
per a arquitectes
constructors
i el punt de partida
del futur
Passeig de Gràcia
es compta
la nena en dubte
Pep
que
aquesta part
del carrer Caspi
Passeig de Gràcia
era una feina
molt ingreta
pels escombreres
perquè d'aquí
ve la molta merda
el transport públic
eren
les caleses
de cavalls
i quan hi havia
anaven
les caleses
de cavalls
de sot
sembla ser
que diuen
el molta merda
perquè a les inauguracions
que anaven
hi havia
molts
de lloguer
que esperaven
i quedava
senyal
que havia vingut
molta gent
i hi havia
molts cavalls
esperant
si ens costa
imaginar
el Pla de Barcelona
sense edificar
encara és més difícil
imaginar
el Passeig de Gràcia
envoltat de jardins
i entre ells
una gran part
d'atraccions
ara un esquifit
passatge
amb el postnom
de passatge
dels Camps d'Elisis
per al Passeig de Gràcia
i Pau Claris
entre València
i Mallorca
és l'únic vestigi
de tot el que acabo
d'explicar
estic convençut
que si preguntéssim
als ciutadans
què hi passa
la immensa majoria
creien que està dedicat
als Camps d'Elisis
de París
potser l'avinguda
més important
amb dos quilòmetres
de llarg
i gairebé 60 metres
ample
que poc s'assembla
amb aquest passatge
a Barcelona
fem una ràpida
repassada
del que hem explicat
aquella vida
de la via romana
secundària
fins a
fins ara
fins l'any 1821
no es decideix
la seva urbanització
han passat
més de 2.000 anys
llavors
a partir d'ara
tot es precipita
entre el 82
i el 23
una epidèmia
atura les obres
que es reprenen
l'any 1824
el 1827
s'inaugura oficialment
amb un bé
de deu d'arbres
i el 1929
s'hi posen
uns bancs de pedra
el 1930
s'inauguren
dues fonts
i tot el canvi
espectacular
els barcelonins
no se l'acaben
de fer seu
a partir del 1840
amb la inauguració
dels jardins
del criadero
tot canvia
és aquí
quan apareixen
els dins del tibodi
i totes aquestes altres coses
i ara sí
tots aquests jardins
d'esbarjo
que permeten
deixar enrere
una ciutat bruta
pels fons de les fàbriques
malalta
per totes les epidèmies
d'aquí
amb aquella superpoblació
i manca d'higiene
doncs són ocupats
massivament
pels barcelonins
de tota condició
el Passeig de Gràcia
els proporcionava
doncs atraccions
per a totes les butxaques
passejades a cos zero
berenars a la vora
d'una font
menjant anissos
o els que es duessin
de casa
amb la seva carvanyola
cafè
restaurants
de diverses categories
i el mateix
amb els espectacles
espectacles a l'aire lliure
espectacles
a dintre d'un local
etcètera
etcètera
cada un
doncs el que es pogués pagar
doncs ho trobava
doncs allà
al Passeig de Gràcia
pels raques de tir
pistes de patinatge
etcètera
etcètera
i algunes atraccions
que deixaven bocabadats
de tothom
i els que ho venien de fora
i els que podien gaudir
repagant l'entrada
els mesos d'estiu
ja no es tancaven
les portes de la ciutat
els llums de gas
i els elèctrics
donaven una espectacularitat
al nou Passeig
les bombetes de colors
eren un atractiu
insuperable
en els moments
en què les cases
encara anaven amb espermes
i llum d'oli
i ho posaven
el parc d'atraccions
il·luminat
amb més de 2.000
bombetes de colors
deien una cosa així
perquè la gent
més allà
doncs a veure
com era aquella cosa
i cal també tenir en compte
que no existien
les vacances
ni els caps de setmana
i els poquíssims
que podien estirar
ja ho feien majoritàriament
a Horta, Gràcia
o a les Corts
tampoc hi havia ni cine
ni ràdio ni televisió
o sigui que és clar
hi havia molt poca cosa
i llavors
encara que fos
ara en d'assembli
potser una mica repetitiu
doncs
la gent es podia repartir
per tota aquella zona
i d'aquí
aquest gran èxit
als jardins
es dividien
creixien
desapareixien
apareixien de nous
com un immens espectacle
de màgia
el 1853
apareixen els camps
d'Elisis
la gran part
de les accions
el 1851
el 1883
no queda clar
els jardins
de la Ninfa
el 1857
els jardins
d'Uterpe
el 1863
el Prado Catalán
dic totes aquestes coses
perquè veieu
que en poc temps
doncs
les coses
com anaven
sortint
i canviant
el 1884
desapareix
el Novedades
apareix
al seu lloc
el Cafè
Novedades
i el 1885
una part
del Prado Catalán
allà apareix
el nou Teatre
Novedades
el 1843
hi havia el Passat de Gràcia
doncs
pocs fanals
d'oli
del tipus
reverbera
és a dir
que reflectien
la llum
a l'interior
cap a fora
mitjançant
miralls
o del polit
interior
dels vidres
del mateix fanal
i 10 anys després
es posen
ja uns de gas
i més o menys
al mateix any
es va començar
a canviar
alguns arbres
que no creixien
prou
es morien
aviat
i van venir
els primers
plàtans
el 1858
s'amplien
10 metres
la calçada
central
s'hi va abocar
una bona capa
de grava
per evitar
la pols
i Gràcia
anava creixent
i 2600 habitants
al 1836
ja passa
45.000
al 1887
es convertia
en una ciutat
dormitori
pels barcelonins
perquè estaven
encotillats
amb aquesta
Barcelona
dintre
de les muralles
la calçada
central
s'amplia
per ús
dels vehicles
desapareix
el moret
d'aquell
que hi havia
banda i banda
del passeig
es fan dues grans
boderes laterals
per poder passejar
els bancs de pedra
que n'eren gaires
i de tres places
s'afegien cadires
que n'hi han augmentant
en nombre
i canviaran de model
es van canviant
els diferents tipus
d'arbres
a favor dels plàtans
que han esdevingut
aquest símbol
de la ciutat
que ara també
es van canviant
per motius
de plagues
i coses d'aquestes
i
es van fent
reformes
que cada vegada
fan que s'assembli
més
el passeig de Gràcia
que en altres
més o menys
que hem conegut
van desaparèixer
les fileres d'arbres
dels extrems del passeig
ja que en la construcció
d'edificis
i tenint en compte
de la gran majoria
gairebé tots
es van fer sense jardir
al davant
com volia sardar
les branques
quedaven massa a prop
de les façanes
això va donar
més ampli
de les moreres
el mateix va passar
amb les dues fileres
d'arbres
que marcaven
la calçada central
deu anys abans
havien desaparegut
els brulladors
i les dues places
que els envoltaven
i un cop
enterrocada
les muralles
i desaparegut
el portal
de l'àngel
com a porta
a la ciutat
i el seu baluart
es va acabar
el passeig de Gràcia
per baix
de moment
la plaça Catalunya
com a tal
no existia
no estava prevista
en el projecte
sardà
en principi
havia de ser
una illa
més de cases
del nou eixample
tant així
que quan era
a la plaça Catalunya
es van haver
d'enderrocar
alguns edificis
que ja s'hi havien fet
i es comença
el passeig de Gràcia
agafa aquesta forma
que a més
que ja ha arribat
fins a nosaltres
i una altra cosa
que va canviar molt
va ser el transport públic
a començar
no sabem quan
amb una senzilla
tartana
que per quatre quartos
feia el trajecte
de Santana
a la travessera
i viceversa
i aviat
el transport públic
va desvenir
una necessitat
i una altra vegada
canvis
amb gran rapidesa
el tema
del transport públic
a Barcelona
tan intens
tan intern
vull dir
com a la Rodalia
és prou interessant
en el trajecte
de Barcelona
a Gràcia
en 1840
la tartana
era aquell únic mitjà
que comunicava
Barcelona a Gràcia
i pobles del voltant
va fer
que regulessin
les comunicacions
el fet
de no tenir
les muralles
en poblacions veïnes
es van proliferar
tota mena
de vehicles
d'algunacció
les galeres
els òmnibus
els rípers
els trenvies
de tracció
de sang
protagonistes
del transport
fins que al 1899
s'incorpora
Barcelona
el primer tren
via elèctric
tots aquests noms
òmnibus
eren vehicles
de tracció animal
de quatre rodes
amb capacitat
per a nou
o més passatgers
i amb els anys
seria sinònim
d'autobús
o autocar
i li deien
òmnibus
en aquelles coses
que a Anglaterra
hi havia una parada
d'aquests vehicles
davant d'una botiga
que posava òmnibus
per a tothom
i com que era la parada
doncs deia òmnibus
i la gent deia
anem a agafar l'Òmnibus
perquè estava davant
d'aquella botiga
altres doncs
els rípers
d'entendre el nom
del constructor
i moltes coses
d'aquestes així
el trenvia era similar
però anava sobre raïls
encastat de terra
això vol dir que les vies
anaven això
arran de terra
no es veien les travesses
com el cas del tren
i dirà
una cosa així
que va estirat
amb aquells uents
per cavalls
però esclar
tenia un avantatge
anar sobre les vies
tenia menys resistència
era més bo pels cavalls
no passava per damunt
o les llambordes
i la gent anava més còmode
no tenia aquells vots
que feien
també al començament
era molt car
era per rics
perquè esclar
tenia una infraestructura
que si tu vas amb un carro
no et cavaven les vies
tens moltes menys despeses
el Ripper era això
una mena de trenvia
que no circulava sobre vies
i donava més mobilitat
el que passa
que molt llestos
els conductors del Ripper
van veure que la seva
emplena de rodes
era la mateixa
que la del trenvia
i aprofitaven
encara que no encaixessin
com els del trenvia
per anar damunt
seguint les vies
perquè llavors
el seu cavall
es cansava menys
o sigui que
sempre hi ha hagut
picaresques
en tota mena de coses
Gràcia
anava creixent
i el transport públic
va devenir una ciutat
una companyia
la central
barcelonesa
va posar un servei
d'omnibus
per fer aquest trajecte
a finals de 1858
que el públic
els anava a centrals
la Graciense
era una altra companyia
que es va inaugurar
un nou trajecte
el 1861
i anava de la Rambla
a la travessera
el trenvia
ens arriba
el 1872
circulava pel centre
del passeig de Gràcia
i feia el trajecte
entre el Pla de la Boqueria
i la travessera
al principi
no tenia parades fixes
s'aturava
pateixer del client
el 1881
apareix el Ripper
que dèiem abans
que no anava sobre vies
fins que el 1898
el tren bialètic
va provocar
la ràpida desaparició
del Ripper
i de tota l'atracció
a cavall
aquest autobús
no va arribar
fins al 1906
tot això va passar
he dit
totes aquestes xifres
i totes aquestes dates
són una mica feixugues
però com que no és
per memoritzar
és només per veure
que tot això
va passar en menys de 50 anys
t'havien dit
2.000 anys
per començar
a fer el passeig de Gràcia
i després les coses
anaven canviant
tot de moment a l'altre
una altra preocupació
i no menor
dels ciutadans
era l'enllumenat
en parlar
de com eren
de foscres les ciutats
fa temps
la gent s'hi sortia
es portava la llum
anaven amb el fanalet
el passeig de Gràcia
al principi
tenia'ls poc, poc, molt poca llum
i llavors vam posar
aquests fanals de gas
l'any 1888
ja se'n va fer
una trentena
de model que han a l'obra
per donar més bona imatge
de cada exposició universal
d'aquests encara se'n conserven
són aquells
aquells negres
que fan quatre braços
que els de la Rambla
si mireu
si aneu per la Rambla
i veieu
fanals
d'una sola
d'un sol braç
diguéssim
són els normals
i els que fan quatre
estan davant
del que havien sigut
portes de la muralla
quan la Rambla
era una muralla
quan veieu
aquests de quatre braços
allò
doncs
davant de la porta ferrissa
davant de
dels 30 claus
que deien
etc.
les portes de la muralla
les portes de la muralla
sí
del 1905
al 1905
dels 590
fan els instal·lats
sols hi va canviar
el sistema
d'incandescència
per millorar
la intensitat
i la claror
que va passar
de ser
que va ser
una llum
molt més
molt més blanca
i a partir d'aquí
es va començar
a millorar
la qualitat
amb uns fanals
que a part d'un servei
estiguessin a l'alçada
d'aquest passeig excepcional
en Pere Focca
es va dissonar
aquells elegants fanals
modernistes
encara donen llum
ara a la calçada central
fanals de ferro forjat
amb la seva base
que serveix de banc
recoberta
de trencadís blanc
aquest trencadís
que va ser el culpable
que molta gent
atribuïs
l'autoria
en Gaudí
i aclareixo
que no té res a veure
no, no, no
són d'en Pere Focca
i després hi ha una altra cosa
que alguns bloggers
d'aquests així
que si recordeu
al costat
del que és el banc
hi ha com una porteta
com una porteta metàl·lica
que algú va dir
i l'he vist
en diferent lloc
veu coses
que no sabies
de la Rambla
allà hi posaven carbó
perquè allà
era una estufeta
perquè la gent
de l'hivern
se tingués
el cul
calent
mentida
podria dar
perquè no hi ha cap xamandà
ja no hi ha cosa
allà hi van cables
de la llum
o el que necessitessin
al seu moment
quan eren de gas
però bueno
són aquestes coses
llegendes urbanes
exactament
en Pere Falqués
doncs
bueno
aquests fanals
també van tenir
dures crítiques
la gent
no els agradaven gens
igual que la pedrera
li van dir de tot
inclús doncs
que si feia
els feia de fer-lo forjat
per donar feina
al seu cunyat
que era forjador
etcètera
però bueno
ara estem molt contents
de tenir la pedrera
i molt contents
de tenir doncs
aquests
aquests fanals
i se li van encarregar
sis fanals
que es van situar
a la cruïlla
de Diagonal
el 1909
tot i ser sis fanals
aquest indret
és conegut popularment
pels cinc d'oros
els cinc d'oros
l'admirat Lluís
Permanyer
ens dona una possible
explicació
i que vist
algun de les fotos
de l'època
que ell mateix
doncs posa
en l'article i tal
crec que és la més
incertada
ens explica
en Permanyer
que abans de col·locar
els fanals
es van posar
unes bases circulars
per a cada un
d'aquests fanals
i juntament
amb una de molt més grossa
per a un futur monument
que seria el llapis
que tenim actualment
llavors
vista les quatre bases
més properes
a l'esmentat monument
recorden
ben bé
la figura
dels cinc d'oros
de la baralla catalana
que és com s'anomenen
en molts indrets
de França i Itàlia
el que aquí en diem
baraja espanyola
els fanals
32 fanals
i els seus respectius
bancs
que es van anar
deteriorant
amb el temps
i van ser retirats
algun va ser retirat
per la construcció
del pàrquing
vam fer els pàrquings
del Passeig de Gràcia
un d'aquests fanals
va desaparèixer
surto dosament
que amb la campanya
de Barcelona
posat guapa
es van restaurar
i es van reposar
tots 32
el que faltava
també
es va proposar
que cada banc
fos restaurat
a càrrec d'un banc
i gairebé
no ens en recordem
però hi va haver
una època
en què existien
moltes entitats
financeres
totes aquestes entitats
es van fer l'orni
i no van voler
apadrinar
cap dels 32 bancs
amb un rosa
excepció
de 4 bancs
el de Sabadell
la banca Jove
la banca catalana
i el banc comercial
trasllant l'àntico
aquests sí que van apadrinar
un fanalet
però els altres no
es van haver de pagar
dels impostos
de Barcelona
a poc a poc
o potser no tan a poc a poc
va resultar
que en lloc
de sorgir
de nous o millors
d'aquests locals
d'aquell parc temàtic
que tenia allà
van anar tancant
tornaré a dir
unes quantes xifres
perquè vegeu
les durades i tal
no cal que les memoritzeu
el prau del catalán
1863-1883
el criadero
1840-1863
camps elicis
1853-1873
jardins d'Euterpe
1857-1861
jardins de la Ninfa
1848-1862
jardins del Tívoli
1848-1875
tenien una durada
més o més llarga
alguns 20 anys
o així
però de sobte
aquesta situació
era massa bona
a tocar de l'antiga ciutat
i al ben mig
d'un espai
ple de possibilitats
i per més que el pla
a Cerdà situava
el centre de l'anal
a Barcelona
a la plaça
de les Glòries
ningú li va fer cas
només cal veure
com estava
la plaça de les Glòries
actualment
ningú li va fer cas
amb en Cerdà
i els propietaris
dels terrenys
van veure
que edificar immobles
o vendre'ls
era doncs
molt més lucratiu
els rics
van fer seu
al passeig de Gràcia
alguns pocs
van fer cas
en Cerdà
i van fer el jardí
davant de la casa
o al lateral
però van durar
molt poc
van ser adquirides
per altres personatges
de gran poder adquisitiu
i van construir
la façana
a peu del carrer
normalment
el pis principal
d'aquí el seu nom
se'l reservava
al propietari
de la finca
que no llogava
amb altres pisos
però tenia uns guanys
i fer negoci
els principals
solenien tenir
grans balcons
o tribunes
amb uns bancs finestrals
i un sostre ben alt
que solia estar
profundament decorat
per tal que els vianants
el poguessin observar
admirar
i envejar
la gent
ja no podia anar a ballar
però passejàvem
amb la passeig
de Gràcia
avui i avall
per veure
les cases
dels rics
i bueno
i després
d'aquí ja va començar
tot aquest canvi
a aquesta tercera part
explicar tot això
ara
la part aquesta
que tot es va construir
doncs ens podria
podríem fer programes
només amb aquesta part
que falta
fins al final
ho deixarem aquí
potser més endavant
en vez d'acord
fer un resum
perquè després veurem
com va créixer
el passeig de Gràcia
tot el que es va fer
la decadència
de la guerra
i la postguerra
quan va ser ocupat
pels bancs
els hotels
i ara doncs
aquestes multinacionals
d'allò
d'empreses
que totalment
doncs
també serà una cosa
que ni hi podrem anar
mirarem els aparadors
de Tiffany's
i coses d'aquestes
només que ara
pugui entrar
el corte inglès
bàsicament
i bueno
doncs si
me'n surto
i puc fer un resum
que no es faci
que la gent s'adormi
ho explicarem
perquè hi ha algunes coses
ja l'hem explicat
vam parlar del Majestic
la Pedrera
la Casa Balló
ja ho veurem
si me'n surto
ja dic
ho farem
i si no
seguirem parlant
de coses
que Barcelona
dóna molt de si
fins la setmana
superinteressant
tu ja corries
per l'Arcelona
no?
aquesta època
els éssers humans
es diferencien
dels animals
en què raonen
i en raonen
Rússia
Ucraïna
Israel
Palestina
països baris
en l'Àfrica Occidental
pasteres
en el Mediterrani
conflictes
ètnics
religiosos
econòmics
per color de la pell
interpretació
de la sexualitat
som
a finals
de l'any
2023
segle XXI
després
de Crist
la realitat
supera la ficció
Natxo
show
cookings
amb els mercats
amb estrella
Michelin
aquest cap de setmana
a la plaça Catalunya
que ens explicava
el Pep
què?
què opines d'això?
molt bona cosa
és una cosa que nosaltres
sempre hem anat
inclús va haver-hi un any
que vam ser
jo hi era
premiats
amb aquella
vent
aquest any ens ho van oferir
nosaltres venim
d'un festival
de la setmana passada
malauradament
com parlàvem a l'inici
les baixes amb el personal
són bestials
i no tenim
o sigui
gent per poder assistir
que et vam tindre
de renunciar a anar-hi
perquè no tenim
la capacitat ja
amb tanta baixa
que tenim el restaurant
i després tinc la gent
que no està de baixa
realment esgotadíssima
però un certament boníssim
organitzat per els mercats
de Barcelona
i que
com sempre era una cosa
que es feia abans
que no havia sigut molt tradicional
la pandèmia i tot això
va fer que uns anys
no es van fer
i abans es feia
a la catedral
a la plaça
ara a les Glòries
i ara es fa que estem
a la plaça de Catalunya
Fantàstic
jo recordo
on va vostè
a la plaça
a la catedral
i
faig una premissa
ja que és
el benvinguts
de la teva
segona participació
estàs fent proves
de calamars
amb pinyons
i parencibèrics
amb la seva tinta
això pinta bé
o no?
Bueno sí
curiosament
quan estàm aquí al programa
ha arribat un whatsapp
del Juan Montoro
que saps que és el cuiner
que tenim al paella
un professional
boníssim que tenim
germà d'un jugador
de futbol
germà d'un jugador
que podia haver sigut
molt bo
sí
bueno i
escolta
sí físicament
no
és que físicament
jugar a primera divisió
els anys que va jugar
el germà del Juan
que estava més relacionat
semblava l'en Sofati
però va jugar
inclús a les seccions inferiors
21
surt del València
i ha jugat
bueno
bon jugador de futbol
arribar a primera divisió
és molt difícil
ni tu ni jo hem arribat
no no
imagina't
vull dir que
el Rafel sí
però nosaltres no
el Rafel és elit
bueno
per això
bueno
per això que deies
res
el Juan
m'està enviant unes fotos
que ahir a la tarda
estàvem parlant
d'uns calamarsets
amb unes proves
que estem fent
amb la seva tinta
amb pinyó nacional
pinyó nacional
llàstima que no
que no puguem ensenyar
per la ràdio
és veritat
però podríem anar-ho a veure
ara en directe
si
jo el que vulgui
m'està convidat
pinta bé això
no
bon plat
el tastarem
el tastarem
és que els he encert
la fotografia
els meus companys
de taula
sí
és veritat
per això ho he tret
aquí al damunt
bé
el resum
el seu cooking
que paga la pena
anar-lo
totes les coses
que es facin a Barcelona
de qualsevol àmbit
i en el meu cas
que és el de la gastronomia
s'ha d'anar
els barcelonins
hem d'apoyar
les iniciatives
que es fan
per Barcelona
per gaudir de la ciutat
i per fer coses
per la ciutat
i endavant
Barcelona
endavant la gastronomia
endavant el bàsquet
i endavant l'amistat
i tot
sí senyor
molt bé
Rafael
David
Jofresa
i Serret
Gerard
Jofresa
i Serret
sis anys de diferència
el David
que ha sigut
un jugador
destacat
bueno
destacat
jugador
del
professional
però
ja no
no arribarà més
del que ha donat
el que pot arribar
és el
el Gerard
no?
avui juga precisament
avui el vas a veure
no?
sí
avui jugant
a Lleida
que jugant
a Maltizona
jugant a Maltizona
de Burgos
a Leport
i sí
jugant a Lleida
i bueno
en el cas del David
per mi el més important
és la passió
que tots han posat
amb l'esport
amb tot el que han fet
i a mi poca broma
però el David
va jugar a l'Hospitalet
i va jugar a l'Andorra
i va jugar al Manresa
no?
va jugar
ell va debutar a CB
amb l'Andorra
per això
va estar a Andorra
i a Manresa
a CB
i però bueno
ell ja després
va anar a marxar
va marxar a França
va acabar la carrera
la carrera dret
ell és advocat
després ha fet diversos màsters
i tal
i està ja molt establert
a França
jugant
jugant professionalment
actualment
viu a França?
sí
jugant amb el que seria
la tercera divisió d'allà
professionalment
i bueno
i té la seva feina
té 28 anys
tampoc
sí sí
bueno
i en el cas del Gerard
doncs bueno
durant passes endavant
cada vegada
bueno
cada vegada
ho fa una miqueta més bé
i bueno
i també no
amb aquest denominador
comú
comú
de molta il·lusió
d'intentar sempre
ser una miqueta millor
avui que
avui que ahir
tots va ser
el Jofresa
excepte el pare
el teu pare
l'avi d'ells
tots de base
bueno no
el Gerard
no es juga de base
és jugada
és un aletirador
aquí
la informació
que m'ha preparat
a l'equip de producció
sí no no
un 83
metres d'alçada
no no
més alt
és més alt
més alt
s'han equivocat
sí
fa quasi un metro 90
un metro 88
o així
i ell juga de dos
juga de dos
bueno
el que és ara
el Gerard
és el que se'n va
anar als Estats Units
no?
sí
és un tirador
també creador de joc
amb el que s'estila
ara una miqueta més
no tirador
i que han de crear
que també pot jugar
de base
alguna estoneta
però bueno
ell és més aviat
un tirador
és el que va passar
pel Prat
va estar l'any passat
al Prat
veig que l'equip de producció
no s'ha equivocat
de gaire
no no
no s'ha equivocat
de gaire
i el mes de juliol
va ser quan va signar
Paltizona
sí
exactament
aviam
per finalitzar
és que és un plaer
estar amb vosaltres
això m'ho veuré
són moltes preguntes
però
clar
hem d'acabar
hem de fer la part 2
i la
jo encantat
aviam
una data
fonamental
pel Rafael
jo diria que va ser
un dels dies
de la seva vida
que va tocar al cel
un 21
d'abril
de 1994
saps d'acabar-lo
sí
què va passar aquest dia
pensava que em n'aves a preguntar
una data especial per mi
i dic
ui estic perdut ja
no
és una data especial per tu
eh
tu hi eres allà al davant
sí
no no no
pensava que em n'aves a preguntar
per una data especial
doncs sí sí
aquesta data que dius
és el dia que vam
o la nit
que vam guanyar
la copa d'Europa
a Israel precisament
a Israel
a Tel Aviv
al pavelló
que es deia
o es diu
la mano de l'ías
dos anys abans
l'havien perdut a Estambul
sí a Estambul
i per un grup
com el Joventut
i bueno
i una generació
com nosaltres
doncs una cosa
totalment
bueno
dificilíssima
bueno
de fet
no ha tornat a passar
mai més
i
i bueno
sí sí
va ser una miqueta
la culminació
de
de molts anys
ja de guanyar títols
de guanyar lligues
de guanyar altres títols
i tal i qual
i bueno
la consolidació
d'un equip
que
que va ser format
durant 10 o 12 anys
amb
jugadors de la padrera
bàsicament
reforçats
per
per
dos americans
no
però
però
la consolidació
de
bueno
de la madures
de
de tots uns jugadors
de diferents edats
el més gran
en aquells moments
era jo diria
el Jordi Villacampa
i el Clarence Donson
no
no
dic dels jugadors
que veníem de la padrera
i el més petit
no sé si era el meu germà
el Pepe no
el Pepe
no
el Joan Maria
ja no hi era
ja no hi era
llavors en aquells moments
jo crec que el més gran
devia ser el Jordi
que en aquell moment
devia tenir
això era el 94
31 anys
i el meu germà
doncs
devia tenir
23
o així
o 24
i bueno
doncs
diguéssim que
com que veníem tots
d'un mateix estil
de fer bàsquet
etc
a més tenia un entrenador
que ha sigut
una altra referència
sí exacte
a l'Oradòbics
exacte
ell en aquell moment
guanyava la segona copa d'Europa
però la primera
ens la va guanyar ell
entrenant el partizant
feia dos anys
us la guanya
i després
us la fa guanyar
ell el Celco
era molt jove
també en aquell moment
era el segon any
o el tercer o quart any
que entrenava
no sé
era una miqueta més gran
que nosaltres
devia tenir 35 anys
o així
36
i bueno
ja no cal parlar
de tot el que ha fet ell
i després darrere d'aquestes dos
van venir
7 o 8 més
jo diria que
entre ell
el Pessic
a part de memòria
i aquell Lugos Lau
que també
li va fotre un al Barça
el Barça el va fixar
al Malçuj
han sigut
els 3 entrenadors
deu en haver més
però els 3 de referència
han fet 6 resultats
que han hagut
molts bons entrenadors
a l'Aito per exemple
però no ha guanyat
una sola copa d'Europa
per exemple
i té 77 anys
i un grandíssim
però no hi ha fet 6 resultats
al final
bueno sí
a veure
jo
òbviament
els resultats
és molt important
però jo crec
que s'ha de destacar
sempre també
la forma
en què arribes
a poder
encara que sigui
perdre finals
llavors
moltes vegades
tot i que
a tots ens ha agradat
haver sigut
campions
del que sigui
la forma
en què camines
per la vida
o la forma
en què
camines
durant 8 mesos
en una competició
tot això és molt important
i l'Aito en aquest sentit
per mi ha sigut
un dels grans referents
del bàsquet europeu
també
però no té una copa d'Europa
bueno
això és com dir
que l'Epi
tampoc no la va tenir
i ha sigut
un dels millors
jugadors d'Europa
de sempre
vull dir que
a vegades l'esport
també té aquestes parts
d'injustícia
que
que bueno
que fa que
a nivell de resultat
no siguis
tan reconegut
com nosaltres
què destacaries
avui
del bàsquet
actual
què és el que més t'agrada
tu continues
veient molt bàsquet
sí
què és el que més t'agrada
jo per exemple
jo
poso
tu poso fàcil
jo a nivell de futbol
m'agrada molt
el futbol
saps el que
avui valoro
molt del futbol
la imaginació
perquè és tot
tan rígid
tot tan pensat
ja saps que un jugador
per exemple
el Messi
tens el mes juny
a part de ser un ídol
tothom sabia
que sortiria
per l'esquerra
tothom sabia
que el Messi
sortiria per l'esquerra
que pocs el paraven
clar
si alguna vegada
feia el regat
i et sortia
per la dreta
i et feia el gol
a la dreta
només podies
que aixecar
i aplaudir
però amb l'esquerra
tothom sabia
que sortiria
i sortia
i te lo fotia
per exemple
què mires
què et mires
avui
més que
què mires
què et mires
avui al bascet
el bascet ha canviat molt
i ara es juga
molt més ràpidament
i a diferència
d'abans
es juga molt més
un contra un
i dos contra dos
dintre d'un tipus
d'esquema
però un contra un
abans de jugar
diguéssim
molt més en equip
i més lent
com ho he dit abans
llavors
sí que m'agrada
és aquesta rapidesa
d'execucions
molt ràpides
i que cada vegada
els jugadors
a l'haver més jugadors
més grans
més atlètics
i que es defensa més
doncs
la formen
com s'ataca això
jo crec que això
és una cosa molt atractiva
saps una de les coses
que jo admiro
dels entrenadors
avui
teniu
quan demaneu
un temps mort
pensar
què és
el que s'ha d'executar
doncs
falten 20 segons
l'última
ostres
això té molt meri
perquè avui
hi ha entrenadors
recordo el Pasqual
ostres
que tenia
200 o 300
o el mateix Aïto
jugades diferents
totes
compatibilitzades
aquí
a les nobrones
però els jugadors
i els jugadors també
per això t'ho dic
l'han de fer
però bé
això no és una cosa
especialment difícil
és una qüestió
com tot
d'entrenament
igual com
a vegades també
un esportista
pots
envejar
entre cometes
la gent que
no sé
estudia una carrera
unes oposicions
d'aquestes
d'empollar
jo què sé
7 hores al dia
que dius
hòstia
com pot ser
no
al final
que tampoc no dic
que sigui fàcil
però l'hàbit
i l'entrenament
fa que tu mentalment
puguis estar preparat
per estudiar 7 hores seguides
o una altra
però sàpiguer
200 moviments diferents
amb totes les variants
amb totes no sé què
i amb el que dius dels entrenadors
a nivell de finals de partits
sàpiguer què fer
o què no fer
ells també s'han d'entrenar
i han d'anar
amb el guió preparat
a veure si passa això
què faré
si passa el altre
saps
com un professor
també
al final
per ensenyar
has de tenir
potser al geni
no li fa falta
però generalment
els professors
universitaris
o el que sigui
s'hauran de preparar
més o menys
què explicaré
com ho explicaré
i si un em fa una pregunta
no sé què
què contestaré
ve a ser una miqueta això
no és el més difícil
això
Prof.
Nacho
ens ha d'estar amb vosaltres
igualment Ferran
hem après tantes coses
jo he gaudit tant
amb el Pep
explicant-se
històries de fa 150 i 200 anys
amb vosaltres
parlant de l'esport
i l'astronomia
dos coses que a mi personalment
m'agraden molt
menjar
beure
viure
i riure
moltíssimes gràcies
benvolguts
oients
ens retrobem
en el proper programa
sigueu feliços
much more
than I've never known
and I think to myself
what a wonderful world
yes
I think to myself
what a wonderful world
will
who
will
see you
how do you
have your favorite
Thor
and whoever
or
come
or
that
we
Sintonitzes l'àdio d'esmerc, sintonitzes l'àdio d'esmerc, la ràdio de Sant Just, 98.1.
Una mare i la seva filla han estat alliberades per Hamas.
L'organització jihadista diu que ho ha fet per motius humanitaris.
La primera pregunta que ens ve al cap és si per motius humanitaris no hauria de seguir alliberant tots els hostatges.
Sintonitzes l'àdio d'esmerc, sintonitzes l'àdio d'esmerc, sintonitzes l'àdio d'esmerc.
Sintonitzes l'àdio d'esmerc, sintonitzes l'àdio d'esmerc.
Sintonitzes l'àdio d'esmerc.

Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit