Fins demà!
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Els convidats d'avui, fa dos mesos, vam tenir de conversadors en aquest estudi de Ràdio d'Esbert.
Ell ens va explicar des de la seva experiència durant 24 anys com manjo de Montserrat fins a la creació d'Abacus,
Abacus la cooperativa creada per facilitar productes i serveis culturals i educatius.
Fa un mes complia 98 anys, el 3 de març.
Fill d'Emili Moragas, metge que està considerat com el pioner de la medicina esportiva en l'estat espanyol i, a més, va ser el primer metge que tingué el Futbol Club Barcelona.
Germà de l'Essa Moragas, pedagoga i cofundadora de l'Escola Naví, era i és un referent com a escola coeducativa catalana i laica.
Avui, el nostre interlocutor ens continuarà explicant experiències i històries de gairebé un segle de vida.
I ella ens va explicar la seva experiència com mestra i pedagoga, fins i tot com narradora de contes.
Deixar la seva empremta, des de l'Escola Talita, fins a diferents centres educatius en Esplugues, Cornellà i Sant Just.
Ramon Moragas i Badia, Rosa Maria, Pujador i Polo, benvinguts. Com esteu?
Bon dia.
Bon dia.
O bon dia, bona tarda, bona nit, depèn de quan escoltin el programa els nostres oients,
perquè intentem fer un programa intemporal.
Una cosa és que ara l'estem gravant, que hi ha llum, i l'altra cosa és que l'escoltem per les tardes o per la nit, que ja és fosc.
Comencem amb el Ramon.
Explica'ns el teu període breu dins la Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat.
Jo vaig entrar a la Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat, després d'haver estat a Rosa Sensat,
on vaig muntar la Cooperativa Bacos, i un cop muntada la Cooperativa Bacos,
vaig haver de deixar la Cooperativa Bacos perquè es van quedar en Rosa Sensat, sense subvenció de ningú,
i vam decidir que jo deixés de moment la Cooperativa Bacos per dedicar-me a buscar diners per a Rosa Sensat,
per poder fer les feines pedagòtiques.
Després d'un període d'uns 10 anys,
a la qual vaig muntar la Cooperativa Bacos al començament,
després vam passar a la Fundació Artur Martorell per poder trobar un sistema
per sobreviure a tot el moviment de Rosa Sensat,
l'enorme moviment que tenia llavors Rosa Sensat.
Vaig acabar, al cap de 10 anys,
em va semblar que ja la cosa ja estava tot engegada,
tota encaminada,
i em va fer gràcia de poder col·laborar directament amb la Generalitat.
I per fer això, em vaig buscar a veure si podia entrar al Departament d'Ensenyament.
I em van concedir un petit càrrec, molt petit,
que se'n deia el registre de centres que s'havia de muntar,
perquè el registre de centres que era no només un control,
sinó que era tenir tots els centres amb totes les seves activitats,
més que controlades,
en relació a la Generalitat,
perquè es veiés aquest moviment,
no només per controlar-lo, sinó per ajudar.
I els registres centres tenien una funció molt senzilla,
cosa que es fes especial als centres, s'apuntava.
Bé, això,
jo vaig estar en aquest departament,
dintre del Departament d'Ensenyament.
en la direcció aquesta del registre de centres,
hi vaig estar molt poc temps.
Hi vaig estar només un any.
I he acabat l'any,
em va semblar que ja vaig deixar muntat
el sistema de recollir de dades
i vaig deixar muntat tot el sistema
i vaig dir que ja en tenia prou.
I aprofitant que tingui una bona amistat
amb la Lali Vinteró,
que estava llavors a l'Ajuntament
com a secretària de l'Ajuntament de Barcelona,
i era molt bona amica meva,
que l'havia trobat de llintre de Rosa Sensat.
Ens havíem conegut molt,
l'havíem col·laborat
amb fer les escoles d'estiu de Rosa Sensat.
Vaig parlar amb la Lali Vinteró,
de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de la Lali Vinteró.
Això del departament,
aquest ensenyament del registre de centres,
ja està muntat
i no em fa gaire gràcia
de quedar-me tota la vida aquí.
Tindries alguna cosa per fer?
I em va dir,
i diu, sí, tinc alguna cosa per fer.
Hi ha un problema en el...
en el departament de l'Ajuntament,
a la Diputació.
No, a l'Ajuntament,
en el...
No, al Liceu,
al Conservatori de Música.
Ara.
A la Conservatori de Música
hi havia un problema
amb la direcció,
i em van dir,
a veure si podia entrar,
a ajudar,
a fer una mica d'ajudant
del director
de tot el departament
i vaig entrar-hi.
I allà,
la meva família va ser també,
altra vegada,
a fer,
recollir totes les dades
i deixar engegat
tot el sistema
d'informació.
I això ho vaig fer
durant un parell d'anys
i també
me'n vaig...
em vaig cansar
del departament d'ensenyament
i llavors no sé
quan vaig entrar
al Conservatori.
I al Conservatori,
un cop vaig fer
tota aquesta feina
també de recollida,
i de deixar
això ordenat,
em va semblar
que ja
no tenia
sentit.
Per altra banda,
vaig...
era l'any 89
i complia
els 65 anys
i vaig dir
que ho deixava,
que plegava
de la meva vida
de treball
i em retirava.
És a dir,
aviam,
dues coses,
una,
una mica,
o les dues,
amb una mica
de vis,
de somriure.
Els tres últims anys
de la teva vida laboral
t'has dedicat
a fer d'arxiver,
entre cometes,
un arxiver qualificat,
un any
al Departament d'Ensenyament
de la Conselleria
d'Educació
de la Generalitat
i dos anys
al Conservatori.
És correcte això?
I l'altra curiositat,
als 20,
no sé,
28 anys de monjo,
no?,
que t'hi vas passar
a Montserrat,
et cotitzaven
a la Seguretat Social?
Et van comptar?
És curiositat,
eh?
Sí,
per resultat que sí.
Home,
t'ho dic perquè tu
estàs dient
que als 65 anys
decideixes
s'acabar
de tenir una feina
remunerada
per poder cobrar
la pensió,
amb una mica
de garanties
econòmiques,
amb enciuts,
els anys de monjo,
durien cotitzar.
Sí,
i estava assegurat
i per tant
podia ja retirar-me
i tenir una pensió,
però em vaig trobar-me
un moment
en què hi havia
tot un moviment
dels que treballaven,
dels catalans
que treballaven
en l'administració
en general.
Aquest
cobrava massa
que se'ls havia
de provar,
de pujar els sous
o les cotitzacions
i curiosament
em van aconseguir
que jo mateix
que vaig començar
amb una jubilació
molt senzilleta,
me la van pujar
una miqueta més,
de manera que em vaig retirar
amb una jubilació
digna,
diguem,
justeta.
Bueno,
24 anys de monjo.
Sí,
però...
O sigui,
la meitat de la cotització
de la teva vida laboral.
Però està,
primer van tenir
d'admetre
que a l'habitat
de monjo
havia treballat
i em mereixia
pel treball
que havia fet
i van tenir
de justificar
que jo havia fet
treballs
com a monjo
i realment el monjo
havia estat,
per exemple,
a la sacristia
jo havia estat
el sacristà
de Montserrat.
I altres coses
que vaig fer
a Montserrat,
a més,
perquè la direcció
del cor
no cotitzava.
Però...
A part de
de sacristà,
si no recordo malament,
tu m'explicaves
que a Montserrat
també feies de professor,
no?
Com a professor
a Montserrat.
A Montserrat
feia de música,
de música...
Després en parlem,
després quan entrem
al tema
del Can Gregoria
i els teus coneixements,
però acabem
aquest període
que ens sembla
molt interessant,
al fi i al cap
l'has descrit molt bé,
els tres últims anys
de la teva vida laboral
jo t'he afegit
la pinçallada
dient que feies
d'adcibé,
però tu ja estaves
intranquil,
la prova és
que en un any
a la conselleria
vas dir
això ja crec
que hi fa la meva feina,
això ja no és
el meu,
i després els dos anys
al conservatori,
que jo ja podia ser
més el teu,
per dir-ho d'alguna manera,
a nivell musical,
però, bueno,
em vas fer també
d'arxiver.
Jo no sé
com van fer els comptes
a la Seguretat Social,
jo, de fet,
doncs,
em vaig jubilar
perquè tenia 65 anys
i van poder justificar
que jo havia estat
treballant
per fer coses
a Montserrat
i després,
amb els quatre anys
de recensat
a la creació
d'abacus
i després,
sobretot,
els deu anys
que vaig passar
buscant diners
a la Fundació
Artur Bertorell,
que em vaig patejar
tot Catalunya
i fins i tot
vaig arribar
a anar
a veure
un ministre
perquè,
per les eines
que jo feia...
Per aconseguir fons.
Bueno,
ara entenc,
ara entenc Ramon
Sant Benet,
quan deia
hora,
elabora,
elabora teu,
t'has servit
per cotitzar
24 anys
de Monjo
i poder cobrar
aquesta pensió
digna.
Sí, sí, sí.
Ilabora
Fins demà!
Fins demà!
L'últim programa que va estar el Ramon i la Rosa, a finals de gener, el vam tancar,
vam posar la música d'aquell programa amb el Veni Creator Espíritus
i després vam posar la missa en Benenor del Joan Sebastián Bach.
Avui hem posat aquesta cançó que estem escoltant de fons,
el Tedeum Laudamus, Can Gregorià de referència,
i he agafat la versió d'un italià que es diu Enrico Di Capitani,
que avui està reconegut com un dels referents dintre de la música gregoriana.
Simplement faré tres paraules sobre Enrico Di Capitani.
Avui té 62 anys, va estudiar Filosofia a la Universitat Catòlica del Sagrat Cori,
i Ciències Religioses a Milà,
i es va formar com a cantó al Cor de la Universitat, etcètera, etcètera.
Ha escrit molts articles per revistes musicals,
ha impartit conferències i cursos arreu del món,
han registrat set discos com a director del conjunt Estrips-Léser.
Estrips-Léser és un conjunt també de referència de música litúrgica,
que és de la parròquia de Santa Maria naixenta de Milà,
i simplement deixar a constància que Enrico Di Capitani
ens ha brindat aquesta versió del Tadeu,
i ens serveix per donar pas,
hem començat amb el Ramon,
ara continuarem amb la Rosa Maria,
perquè ens expliqui la seva visió pedagògica actual a Catalunya.
que no pides.
Em posis un problema com una catedral.
Primer ho vaig de situar.
Mai tan ben dit, estem a Música Gregoriana, catedrals, hora a la vora...
De formació familiar o professional, no ho sé.
Home, a més, mira, la teva cunyada, l'Elisa,
casada amb el Ramon, que ja sabem, a nivell pedagògic,
sigui a nivell musical,
com a nivell de gestió pedagògica,
qui és, i tu, que ets una referència,
doncs és obligat que et faci preguntes.
Tu fas tan important que no és això.
Aviam, la persona, la importància d'una persona,
com ho diuen jo, els castellans,
però si ho sé, els ho conocen ells, no?
I aquesta de la Rosa Maria...
Els titulars són fiolets, i ara m'explico.
I la Talita, què?
En fi, deixem-ho, explico-ho.
A veure, jo en aquest moment tinc 80 anys,
fa 40 que estic jubilada.
Clar, si feu un número, us dieu, home...
Fa 40, que vas jubilar amb 40 anys?
20, 20, 20, perdó, 20, 20, 20,
veus, ja ni això em sona.
Llavors, clar, diràs, home, et vaig jubilar als 60.
Sí, vaig aprofitar una...
Penso que ara hi ha diferents variants,
però almenys menys continuem.
Un conveni de la Seguretat Social amb la Generalitat
que permetia que els funcionaris jubilessin als 60 anys,
i passaves un temps entremig que la Generalitat et pagava la part...
Bueno, ja ho sap tothom.
Llavors, em direu, esclar, per què et vaig jubilar tan jove,
si a tu l'escola t'agrada tant i t'interessa bastant gran.
Però, esclar, resulta que jo em vaig casar amb un home molt gran
que en aquell moment, ara en té 98,
resteu-ni 20, no cal que jo faci la resta,
i vaig pensar, no, mira, m'haig de jubilar
perquè em quedi un temps d'estar junts.
I, esclar, la cosa dura, dura i dura, i no s'acaba mai.
I continuem bastant junts, no sé fins a quan.
Haber-ho sapigut, i com que per sort la salut ens ha acompanyat,
haver-ho sapigut ho hauria fet diferent.
El que passa és que les coses no les pots canviar, van com van.
No, jo situo això perquè, esclar, és molt diferent
valorar la situació actual, si ets a l'escola,
si fa poc que n'has sortit, o si fa 20 anys que no hi ets.
Estic una mica en contacte amb les escoles,
perquè ja ho vam explicar, anem a explicar quantes escoles,
però entrem, sortim, les escoles ens són molt amables,
expliquem els comptes i ens n'anem perquè prou feina tenen.
Llavors, jo la meva valoració és més de carrer,
potser una mica de mestra.
A veure, jo penso que és un moment important.
A veure, com ho diré això?
L'escola ha de portar una renovació.
El que passa és que s'estan fent renovacions constantment
i no hi ha manera que l'escola pugui pair una renovació.
Pugui intentar fer-ho i valorar el que va bé i el que no va bé.
I llavors, el que no va bé, ho canviarem.
O entremig del temps per donar un termini.
Si no està mal informada, penso que a Islàndia aquest termini és de 10 anys.
Fan un programa, la gent els segueix, van fent la valoració,
sigui el govern que sigui, sigui el ministre que sigui.
I, a l'acabar, modifiquen el que creuen que han de modificar.
Entremig segur que han fet variacions, modificacions petites,
però aquí cada ministre porta el seu programa,
els mestres hi han de correspondre i volen millorar-ho.
Jo no diré que tothom, com a totes les feines, al 100% estigui...
No, però bé, un gruix molt important dels mestres,
volen valorar l'escola, volen millorar-la.
I això és un entrebanc.
Llavors, en aquest moment, jo crec que el conseller
ha volgut influir aquesta...
començar a entrar aquesta modificació.
Hi ha escoles que estan fent proves en diferents programes.
I ara hi ha un embolic entre les escoles que són d'un grup
i fan i noven programes.
Les escoles públiques, que són d'una altra...
Vull dir, tothom està fent diferents...
o molta gent està fent diferents experiències.
Llavors, recollir-les totes i intentar portar-ho a dur terme per tothom.
Jo crec que és una bona cosa.
Però em sembla que ha fallat potser l'estratègia i la temporalització.
L'estratègia...
El conseller diu, és que si hem de preguntar massa no tirarem el dret.
És veritat.
Però, esclar, hi ha un consell consultiu, que no és decisori, però és consultiu,
i pel motiu que sigui...
A veure, jo respecto la feina del conseller amb l'objectiu final.
Però crec que el camí no ha anat prou bé.
No es fa consultar el consell escolar.
Els sindicats s'enfaden o es molesten o pensen que no està bé.
No sé quina és la paraula més adequada.
No voldria molestar ningú.
Però, realment, les modificacions, en principi, en principi, són poc laborals.
Esclar que el dret del treballador és treballar bé
i és poder tenir un programa de continuïtat, poder estar bé a la feina.
Tot això és veritat.
Però l'escola ha passat èpoques molt dolentes, aquests dos anys.
Encara tenen els cursos dividits, no tenen els nens iguals.
Hi ha escoles que sí, escoles que no, segons les edats, els instituts.
I potser s'havia d'anar a poc a poc, que no vas enlloc a poc a poc, també.
Jo no sé ben bé com definir-me.
Si s'havia de fer aquesta vaga o no s'havia de fer, el problema per mi no és aquest.
El problema s'ha fet el que els mestres han cregut convenient
i jo no soc ningú per criticar-ho o per qüestionar-ho.
Però s'hauria d'arrelar una mica més i trobar una manera entreconsensuada
i fer avançar, perquè és veritat,
que tots els funcionaris o totes les persones
hi ha un moment que tens drets adquirits
i que tens costums
i se n'ha anat modificant moltíssim.
Jo no sé, no puc dir quina és la manera
pel temps que fa que no estic a l'escola,
però no sé si ho porto aquests dies
en què l'escola necessitaria, jo diria, tranquil·litat
per acabar el curs.
Clar, també em direu, tranquil·litat, quan et diuen que al setembre
has de fer un altre currículum.
és veritat, és veritat.
I llavors em quedo amb l'interrogant de dir
què seria millor.
Clar, s'ha donat d'entrada la idea de dir
que es comença una setmana abans
i s'ha començat per aquí.
Almenys a mi m'ha arribat, o jo he entès,
que s'ha començat per aquí.
A la gent del carrer, a les escoles, segurament que no.
Llavors, esclar, s'ha començat el problema
que em dic, és que no volen treballar una setmana menys
o una setmana més, una setmana més,
i que no poden preparar el curs.
A veure, això també penso que s'ha d'entendre.
Fins aquest curs passat, em sembla a mi,
hi havia escoles que començaven sense tenir
tots els mestres nomenats a l'aula.
Llavors, això és una crítica important
perquè començar que el mestre et vingui o el dia abans
o a vegades al mateix dia,
i aquesta és la teva classe,
primer que no pots programar
en què el mestre és qui agafa cada classe.
I has de fer una estratègia de dir
bueno, doncs la persona que vindrà ara,
quina classe és la més adequada que agafi
perquè és nova a l'escola.
Això no és manera.
La manera és entre tots,
de l'escola, decidir qui val més per un lloc,
qui li agrada més, qui fa l'altre,
però es fa el que es pot.
A veure, si no tens la gent,
te'ns has de dir quin curs és el més fàcil per adaptar-te.
El conseller ara ha jurat i per jurat
que això no passarà,
que el juliol es tindrà.
El juliol no és un mes de vacances,
tothom pensa que sí,
però hi ha hagut dificultats per treballar a l'escola
per falta de personal,
tot i que hi ha altres coses a fer.
I després és veritat
que molta gent ha dedicat un temps del juliol
a formació personal.
Treballar no vol dir només estar a l'escola
quan no hi ha els nens.
i justificant cursos,
que és fer feina de formació,
això millora l'escola
i millora la formació de cadascú
i de l'àmbit escolar.
Per tant, no eren vacances,
que com a tot arreu hi ha gent que no sé què,
sí, mira, escolta'm,
això passa a tot arreu, no?
Hi ha gent que sí, hi ha gent que no,
hi ha que molt bé,
i no cal fer pagar tampoc uns pels altres.
Jo diria que, bueno, ja veieu com tot el no ha dit res,
diria que caldria un acord i un...
trobar entre la manera de com avançar
i com la manera com renovem, però tot,
no només el currículum.
Perquè últimament s'ha estat avançant amb el currículum,
però no s'ha avançat en com es treballava.
Hi ha escoles que sí,
però jo penso des de la Generalitat.
Ha fet intents,
han fet mostres.
Per exemple,
a les escoles que han fet ja estudis,
doncs en lloc d'agafar tots a l'hora,
passem-nos l'experiència
i ajudem a passar-la.
És un moment en què també els mestres diuen
que hi ha poc personal,
i és veritat,
ara imagineu-vos,
i no estava previst,
els nens que han arribat d'Ucraïna,
arriben avui i demà passant van a l'escola.
Bé, Déu-n'hi-do, eh, per l'escola.
Clar que l'escola té una aula d'acollida,
d'acord?
Però l'aula d'acollida agafada al mes de març
no és el mateix que l'aula d'acollida
agafada al mes de setembre.
Que les escoles han fet mans i mànigues,
i em consta,
i l'altre dia d'això,
la quantitat de nens que s'havien escolaritzat,
i no la vull dir malament,
però era molt important,
i segur que les escoles han fet mans i mànigues
i ho han acceptat bé,
i estan ajudant aquests nens,
i aquests nens s'hi troben bé.
Però bé, tot això demana molt i molt esforç,
que a vegades això no es veu
i només es veuen vacances.
És veritat que tothom treballa molt avui dia.
Jo puc parlar,
la meva petita experiència de dues filles
que treballen moltíssim i estan molt pressionades,
vull dir, és veritat,
però és veritat que el mestre es va trobant amb pressions,
o sigui, nanos amb dificultat
que s'han integrat a l'escola,
que alguns tenen una persona tot el dia,
però d'altres no.
I, a veure,
jo m'hi trobaran a explicar contes,
van a una escola i tenen un nen integrat.
jo m'hi vaig trobar,
amb una classe de tres anys,
un nen que, bueno,
havia començat a l'escola llavors,
i feia fotografies.
I mentre jo estava a la classe,
m'ho van dir,
tio, si fa fotografies no t'amoïnis.
Doncs tots els nens ja sabien
que aquell nen feia fotografies,
el nen s'aixecaven,
feia fotografies amb una màquina,
passava per davant que jo explicava amb una màquina,
els nens com si no el veiessin,
i va acabar tota la història
i tothom es va enterar del conte.
Però aquest nen ha de tenir una persona
que estigui per ella.
Clar, una, mitja,
no ho saps,
i aquesta setmana m'ho explicaven això mateix,
d'una altra escola.
Vull dir que el mestre treballa de mi il·lusió
i amb ganes,
però s'hauria de, no sé,
reformar tot, ja sé que no es pot,
però sí parlar i no sé com acabar.
És com un rodolí.
No, no,
i primer,
ja veus aquí,
l'expectació que ens aixeca la teva conversa,
la teva explicació,
que és fantàstica.
És així.
I a més,
jo a nivell familiar,
la meva conssogra,
directora de l'Institut d'Ensenyaments Amics
de Palafrugell,
m'ha explicat,
i m'ha explicat més o menys el que tu dius,
i pensa en Palafrugell ja ho ha hagut,
ara ja no tant,
una immigració forta del Magreb,
del nord d'Àfrica.
Integrar,
ara va passar el boom,
ara ja venen menys per entendre'ns,
però integrar una cultura diferent,
amb un idioma diferent,
no és fàcil,
sobretot perquè tens que tenir els medis
per poder-ho fer,
tens que tenir, com tu deies,
els mestres,
amb número suficient,
amb una preparació adient,
encara que hi hagi les aules d'acollida,
no tothom serveix
per portar una classe d'aules d'acollida,
i això tu ho saps.
En fi,
que si no hi haguéssim problemes,
també la vida seria massa, massa fàcil,
i la vida no és fàcil.
Sí, que sí.
Aviam,
el Joan,
em deia que volia fer-li una pregunta a la Rosa Maria.
Bon dia, Rosa Maria.
Aviam,
aquest tema,
lògicament també,
com a avi de nens
i pare de mestres,
és un tema que m'agrada molt
i que m'interessa, no?
Jo d'aquesta vaga,
tu ho has dit,
jo penso que és una vaga
que s'ha fet fora de temps,
fora de context,
i que segurament no era el moment més oportú.
Suposo que per pressions sindicals,
per moltes coses.
I per desgràcia,
a l'opinió pública,
i els que tenen poca relació directa
amb mestres i catedràtics,
bueno,
sembra una mica el que has dit,
que volen treballar menys,
que volen començar abans,
quan tothom sap
que no treballen menys,
que no els hi donen més vacances.
Simplement és la preparació de les classes.
Això no s'ha vengut bé.
Tampoc crec que s'hagi vengut bé
el fet que sembrava
que no volien que qualsevol mestre
tingués el nivell C de català,
cosa que per mi
és una exigència tot i a l'absoluta.
Com es pot ser mestre
d'una escola catalana
sense tindre co,
al mínim, el nivell C?
Ho hem vist,
i al final han canviat,
han parlat de currículum,
han canviat de carreres professionals,
és igual.
La primera idea era aquesta.
Penso que realment
és una vaga
que s'ha fet fora de temps
i que ha estat molt mal planejada.
i per l'altra banda
no és una crítica.
Ara sobretot el que vaig dir
és que ningú que m'estigui escoltant
s'ho prengui malament
perquè no és així.
Penso que ha afectat
amb un sector del professorat
que no pas des del punt de vista salarial
ni de condicions laborals,
però sí
de la seva...
com ho diríem...
bueno,
de la que tenen un contracte fixa
és una vaga
una mica de privilegiats.
els mestres
de les escoles concertades
sabien que se la jugaven.
No que us hi es contessin
el sou com fan en tothom,
sinó que potser
a la llista
aquell contracte
no la renovava.
Per tant,
considerant que segurament
era molt dret a fer-ho,
no segur,
perquè em parlo molt també
amb els meus fills,
crec que ha sigut una vaga
una mica fora de to
i fora de context.
Simplement,
ja ho has dit,
contesta'm si vols,
però seguit una mica
la teva intervenció.
No, no,
a veure,
llavors,
si t'acordi,
encara diria una altra cosa,
jo.
S'ha afegit que els pares
què faran amb els nens
aquests dies?
Tot això
és una mala organització
de tot plegat,
perquè, esclar,
al setembre hi haurà,
tal com es planteja,
al matí hi haurà escola,
però a la tarda
hi haurà activitats gratuïtes
per a tots els nens.
Gratuïtes vol dir
com si fos d'hora d'escola.
Però, esclar,
aquí estem,
és el dels costums,
també direm,
a veure,
entre la zona mediterrània
i el centre d'Europa,
quedem-nos en França,
però l'altre dia
m'ho deien uns pares,
uns avis de Berlín.
Aquests avis
els hi han vingut,
els nens ara,
deu dies,
perquè allà
feien deu dies
de vacances ara.
I la setmana blanca.
I la part del sur
del Pirineu
fan el mateix,
o sigui,
distribueixen el curs,
comencen una mica abans,
clar,
aquí si ara diguéssim
deu dies
els nens
de vacances,
seria un dalt a baix,
els pares,
els avis,
protestant,
però tot plegat,
penso que és una,
que s'ha de renovar
molt de fons,
no només,
perquè això comporta
un ritme
més lògic.
esclar,
aquí diuen,
és que el clima
mediterrani,
tens calor l'istiu,
necessitem aire
condicionat a les escoles,
perquè és veritat,
a les escoles,
si és un mes de juny
que fa molta calor,
quan tornes del pati
calça't,
perquè tots suats,
mullats,
plens de sorra
els petits,
barallats els grans,
i abans no poses ordre,
la calor,
això és veritat,
és veritat,
és veritat.
i m'influgeix moltíssim,
no hi ha dubte.
Però tot plegat,
jo crec que es podria,
clar,
que encara
ho complico més les coses.
Els problemes
s'han d'afrontar.
Jo si em deixeu,
entraria en un altre punt,
si em deixes,
el de la llengua.
A veure,
aquest,
és que esclar,
jo dic ara el que penso,
però el que penso
sóc jo.
A veure,
la llengua per mi
s'ha fet tard.
No se n'ha,
no se,
no se,
no s'ha vist,
els mestres ho vèiem,
i no s'ha vist que,
des de l'escola,
socialment,
jo no sé com s'ha de fer,
però l'escola,
i després,
esclar,
aquest 25%,
molta gent diu,
tant de bola
fessin els instituts,
perquè els instituts
no s'ha complert la llei,
i ara ho estan dient.
Per tant,
esclar,
bueno,
correm-hi tots,
ara sí,
i ho hem de fer,
no, no,
ho hem de fer,
però correm-hi tots,
escoltes,
si fa molt temps
que la llengua
té dificultats,
i jo hi afegiria
la llengua i la cultura,
perquè esclar,
a veure,
una cosa és saber parlar
català,
anglès,
francès,
tot el que vulguis,
però si aquesta persona
s'ha de quedar aquí,
també ha d'entrar
a la cultura,
i amb aquesta mica
de cultura
que nosaltres fem
a les escoles,
doncs,
ens trobem
que hi ha mestres
que parlen català,
però que no tenen
cultura catalana,
no l'han pogut adquirir,
llavors,
amb tot,
no tenen cap culpa,
jo no puc,
la persona
s'ha tret el títol,
treballa molt bé,
està el cas
del que l'escola
proposa
de cultura,
però,
però una mica
falla,
clar,
jo si encara
és així,
aquest any,
jo sabia
que la literatura infantil
era una optativa
a l'universitat,
llavors,
esclar,
la literatura infantil
va lligada
amb la llengua,
o sigui,
tu un nen
el socialitzes
o l'entres a l'escola
no amb discursos,
sinó amb coses pròpies,
cançons,
de l'escola,
les pots aprendre,
i moltes mestres ho fan,
però que d'entrada
em sembla
que no està ben muntat,
que no facilites
a la mestra
que tingui
aquesta mínima
cultura bàsica.
Nosaltres diem
que amb una mena
de xarxa bàsica
que haurien de saber
tots els nens
de Catalunya,
de contes
i de cançons,
i després,
totes les que vulguis.
Bueno,
ja està,
prou.
No, no,
fantàstic.
No, no,
que era el gravull avui.
Rosa, mira,
d'aquí a dos programes,
o sigui,
el que ve no l'altre,
si tot va bé,
vindrà una referència
en temes lingüístics
que hi ha a Catalunya,
escolta,
no diré el nom,
ahí lo dejo,
i tot el que tu estàs explicant,
ell ho explicarà
i ho ampliarà
perquè està a peu
del treball
amb la llengua catalana
i penso que pot ser interessant
el corroborar
les teves paraules
o posar-les,
fixo el que et dic,
en, no sé,
en quarantena.
Qüestionar-les, clar.
No,
més que posar-les en quarantena
perquè
els esdeveniments
possiblement
no aniran
com nosaltres pensem,
sinó aniran
d'una altra manera.
En qualsevol cas,
d'aquí 15 dies,
l'escoltareu
i aviam que opineu.
D'acord.
I ara
tornarem amb el Ramon.
Ramon,
ja veus,
aquí passem,
el que passa és que
tu has tingut una vida
tan plena
i has tocat
tant el tema pedagògic
com el tema espiritual
i a més,
de tot,
tu no tens un pèl,
eh?
vas buscar
una senyora
18 anys més jove
que tu,
guapa,
de primera...
És que
el que et va fer,
eh?
Vas pensar
anar allà
al monestir
inspirant-te,
eh?
Tremendo.
Perdona tant monestir,
però a vegades
a mi em pregunten
quina edat tinc
i es pensen
que soc un líder.
Diu,
a veure,
un de gran
s'acabarà aviat
i ja està.
Molt bé.
Has estat molt bé.
Una amiga meva,
això al revés també,
quan anava a casa
em va dir,
escolta,
vols dir que no et deixarà?
I tant de bo,
no?
I tant de bo,
va,
18 anys,
18 anys més gran que tu.
Ramon,
com va ser el procés
de la teva formació musical?
Bé,
jo vaig anar
a una escola
on,
molt culta,
molt malencarna,
i de grans professors
i també de grans músics,
d'entre ells,
un dels directors
de l'Orfeu Català
era professor,
el mestre Tomàs,
i allà a l'escola
van fer alguna cosa,
poca, eh?
de música
directament,
però sí que
ens van ensenyar
unes quantes
que són d'aquestes bàsiques
catalanes
i...
i em va quedar...
i després vam fer...
fora d'edat escolar,
també vam fer una mica de cor,
un cor,
durant una temporada,
i a mi vaig apuntar en aquest cor,
però sí,
i de música,
hi havia les cançons,
a més teníem com a capellà
de l'escola,
el musicòleg més important d'Espanya
i de Catalunya,
que era el musicòleg aquest,
Monsenyor...
Com es deia el nom?
Egini Anglès.
Egini Anglès?
Egini Anglès,
Monsenyor Anglès.
I aquest,
aquest,
que va ser professor,
és el que me'l vaig trobar jo després,
quan jo vaig anar a fer
la llicenciatura de musicologia a Roma,
ell era el director
de la...
no sé com en dèiem,
de l'escola de formació musical,
ara no em surt la paraula,
i de...
de la vena allà...
No et preocupis,
ja et sortirà.
Ja que ho has anomenat,
tu que ets i és essenciat
en musicologia i Can Gregorià,
quins records tens del teu període acadèmic?
Quins records tens del teu període acadèmic?
de l'acadèmic.
De l'acadèmic?
Sí, home, clar.
Quan vas estudiar musicologia
i Can Gregorià,
recordo que tu em vas dir,
tot això me'n vaig anar a Roma,
o em van enviar a Roma,
a la licenciatura,
i allà duries tenir
impressions, emocions,
anècdotes, segur,
d'aquest període de la teva vida,
que eres monjo.
Sí,
sobretot vas dir
un professor,
aquest monsenyor anglès,
que aquell moment...
Sí, l'elegint anglès,
que t'ho has dit.
L'elegint anglès,
aquest era el president
de l'escola aquesta de música,
de formació.
En el moment que se li va morir
un dels professors,
precisament el que feia
que feia,
sobretot...
Pedagogia.
No,
es va morir...
No sé com dir-ho.
Es va morir un professor,
llavors se'n va anar a Solesmes,
i va dir,
vull un professor.
I va triar la persona
més important de Solesmes,
el que dirigia
tot l'estudi
de Solesmes musical,
el pare...
A veure si no en sortirà.
el nom és igual, Ramon.
No, no, no és igual.
No, no és igual, d'acord,
però vull dir que...
Ja, i el va fer venir,
el va fer venir,
el va treure de Solesmes
i el va portar com a professor.
que era una escola
d'altos vuelos,
d'alta volada, no?
Sí.
I aquest em va marcar molt,
perquè aquest
era un bon professor,
coneixia el Gregorià perfectament.
Jo també coneixia molt,
tenc molta memòria,
això que em faltava,
que demostro.
Escolta,
ja ens agradaria,
diria,
a tots els Ullens,
a tots, eh?
I els que estem aquí
al teu costat
poder arribar
a 98 anys
sense un paper.
Sí.
Que te'n recordis,
home,
evidentment,
ja seria bastant
d'estudir
el que tu te'n recordessis
de tot,
fins i tot
de noms,
dades,
i mira que te'n recordes
de coses,
però és que...
98 anys,
què més vols?
En cap hi ha moments
que sí que recordo
moltes coses
i, bueno,
d'allà en tinc
molt bons records,
però sobretot
perquè el professor,
perquè ens va marcar,
a mi em va marcar molt
i vaig fer,
no només va ser professor meu,
sinó que vaig fer amistat
amb ell.
I em va marcar
sobretot
el saber analitzar
les melodies
i l'escriptura
de la Unitat de Gregorià
i veure com l'escriptura
es pot interpretar
i ell sabia interpretar
perquè coneixia molt a fons
tot el repertori gregorià
i ens ensenyava
a analitzar
peça per peça
i paraula per paraula
com havia tractat
la música
una lletra.
O sigui que
la influència
la influència del mestre
en tu
va ser directa
i va ser imprescindible, no?
Ja veuràs com abans,
ara farem una petita pausa
parlaré jo
i explicaré
perquè tu agafis aire
i et vinga a la memòria
segur
el nom d'aquest mestre
i explicaré als suyents
que molts ja deuen saber
que el terme de can Gregorià
es refereix en general
a un tipus de cant pla
simple, monòdic
i amb una música
subeditada
bàsicament
al text
utilitzat
a la liturgia
de l'escràcia catòlica.
Tu deies
que Montserrat
amb algunes pregàries
es feia el can Gregorià
i evidentment
el can Gregorià
s'utilitza el llatí
i que cada dia
utilitza-ho.
El monestir de Silo
és el que s'ha posat
més de moda
com el can Gregorià
però estic convençut
que Montserrat
també
cantava-ho
i canten
en Gregorià.
Encara que de vegades
s'usa
en un sentit
ampli
o fins i tot
com un sinònim
de can Pla.
Amb tot això
el
cant Gregorià
que després en parlarem
amb les variacions
que té
les característiques
bàsiques
i corretgeixem
que és un cant
escrit
en tetragrama
en quatre línies
després ens explicaràs
aquell d'Itàlia
com el va passar
del tetragrama
al pentagrama
que el cant Gregorià
és la paraula
cantada
que el cant Gregorià
és una pregària
cantada
i a més
és una religiositat
el que estàvem parlant
que és un cant
monòdic
a capella
i que la seva llengua
és la llengua llatí
és el llatí, no?
exceptuant
per el que he llegit
la peça de l'ordinari
de la missa
Kirileison
que és en grec
és l'única excepció
del cant Gregorià
que no es canta en llatí
sinó que es canta
en grec
és un
un petit
comentari
sobre el cant Gregorià
que
que a més
és a capella
perquè
l'esclésia
a l'edat mitjana
considerava
els instruments musicals
com a luxusos
i profans
ja ho veus
l'esclésia
les coses que té
i per això
el cant Gregorià
era només
veu d'homes
que ara
hem escoltat
i ara escoltarem
els cors
de cant Gregorià
que les dones
tenen un paper
tan important
com poden ser els homes
i sense
acompanyament
instrumental
el Tedeu
per exemple
que hem posat
allò que t'explicava
l'Enrico de Capitani
aquest ha sigut
un dels primers
introductors
de la veu femenina
dintre del
cant Gregorià
en fi
que el cant Gregorià
des d'alguna cosa
deu tenir
el primer que va ser
l'any 600
no?
amb el papa Gregori
no?
fins avui
se suposa
se suposa
porta el nom
de Gregorià
sí, sí
amb honor
del papa Gregori
no?
però el primer
Sant Gregori
del segle VII
sisè
sí, sí
doncs
va fer una
reestructuració
litúrgica
ja, ja, ja
i li han aplicat
a ell
tota la
restauració
de la música
o
tant
de l'estructura
de la litúrgia
com
del camp
i li han penjat
tot
tot el que
fa referència
als textos
diríem
litúrgics
però el resum
és que el
camp Gregorià
que té
és un camp
que té ritme lliure
i
propi de la litúrgia
cristiana
i que s'origina
a l'alta del mitján
etcètera
etcètera
és el que marca
la pauta
possiblement
perquè és el primer camp
que es pot escriure
i jo recordo
que tu m'explicaves
tu que penses
que els egipsis
els egipsis
eh
600
ai 6.000
7.000 anys
abans de 0.000
no teníem música
clar
el que passa
que com no va poder ser
enregistrat
de cap manera
sigui
a nivell
visual
mitjançant
un pentagrama
o tetagrama
sigui
a nivell sonor
perquè no hi havia
enregistres
en forma
ni de disc
ni de pedes
ni
però segur que tenien
música
segur que tenien
melodies
que cantaven
per dos
egipsis
com podien dir
els calderos
la primera
civilització
coneguda
en fi
el resum
tornem-hi
Ramon
explica'ns
si, si
el Gregorià
és el primer
que va
que es va
transcriure
que és l'important
i
que es va transcriure
d'una manera molt senzilla
primer
i la gràcia
està
en trobar
la interpretació
d'una cosa
escrita
que diria
és molt ràpidament
escrita
perquè
perquè
tothom
no el puguis
cantar
llegint
llegint
llegint
d'aquella manera
però
la veritat
és que
sí
s'ha de penjar
en el cant
Gregorià
l'unidivis
de tot el cant
de tot el
cant
diríem
occidental
de tot
ve del
Gregorià
que primer
va ser
un monodi
d'una sola
veu
i després
a poc a poc
que vas afegint
altres veus
i fer-lo
per les coses
ara escoltarem
també
el cant Gregorià
amb altres veus
com tu dius
i
seré
i
seré
i
seré
i
seré
i
seré
i
seré
i
seré
i
seré
i
seré
i
seré
i
seré
i
seré
i
seré
Antarctica
te
i
i
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Curiosament se'n presenten tres joves!
Alguns havien vingut a Montserrat i ho coneixien!
I entre mig dels valls
perquè era el vall de la Festa de Tardor
Em van venir i diuen, escolta, si hi trobeu un grup, ens dirigiries per fer gregorià, digueu, som-hi.
I vam trobar un grupet de sis persones i ja de cap a poc ens vam trobar i vam crear aquest grup de can gregorià de...
Ja ho veus, en dos mesos, els fesos de tardor són el mes, a finals d'octubre, primers de novembre i el gener.
Surtiu vosaltres, imagina't, en dos mesos creieu el grup de can gregorià, no?
I curiosament vam venir a casa per provar, per crear i fer el primer assaig i hi havia encès a la televisió a casa
i hi havia aquella pel·lícula de Solo ante el peligro.
Ai, Gary Cooper i la Gresceli.
Ens ha quedat molt gravat, vull dir, nosaltres vam crear, davant, sols, amb tot el peligro.
Jo ho vaig crear en aquell moment amb aquest grupet, el grup de can gregorià del Toneu.
Sí, la Rosa Maria feia de Gresceli i tu de Gary Cooper.
Aviam, com a referència, aquest grup de can gregorià de la Toneu, Sánchez d'Esbert,
heu participat en programes de televisió, en trobades de corals gregorianes, heu fet més de 200 actuacions per tot Catalunya,
i Andorra i Mallorca i el País Basc.
Vau celebrar un concert extraordinari al Follà de Liceu, amb 20 anys, no?, de la Fundació,
i amb 25 un concert del Palau de la Música, poca broma.
El Palau petit.
Bueno, petit palau, petit palau, bueno, però era dintre el Palau de la Música, no?
Heu fet coses, heu fet coses, heu, juntament amb, formeu, juntament amb els antics escolans de Mossadet,
companys teus, no?, formeu la coral de l'Escola Gregoriana de Barcelona, no?,
important, no?, que vau fer concerts i CD's i avui, i avui continua funcionant, no?
El grup no, el grup aquest.
No, home, el vostre no, el del Can Gregorià de la Taneu, ja no, i jo vaig estar a l'últim concert vostre,
que recordo, jo, home, i recordo que et vaig dir, Ramon, i vas mirar amb aquesta mirada sornadera que tens,
i em vas dir, és que em faig gran, ja no puc més, i que em van fer tot un homenatge a la Taneu,
el dia de la tema de la Cluenda.
Bueno, jo ja estava vorejant els, els, era l'any, no recordo quin any era, 89?
No, bé, és tard, era home, això fa, farà, set, no arribarà als deu anys, que vau deixar el grup de...
No, el 2006, el 2006 ho vam deixar.
Segur? No m'ho crec, jo crec que més tard, en fi, no discutim, ja ho mirarem.
En qualsevol cas, el que estàvem parlant del grup de Can Gregorià de la Taneu, l'experiència era increïble, no?
Molt.
Et vas trobar amb un grup i la possibilitat de poder trajadar els teus ensenyaments i coneixements del camp.
A més, un grup i hi havia gent que cantava en altres llocs i que havien cantat molt a l'església i es feia molta gràcia de poder cantar, però cantava bé, perquè ells tenien la consciència que cantaven a l'església, bé, tan bé com podíem, però no hi havia direcció o no hi havia prou coneixement.
Jo, esclar, tenia molt coneixement d'interpretació i de diversitat de totes les misses i vam poder fer molts, molts concerts amb peces diferents.
Evidentment, no repetíem, vas sempre el mateix, al contrari, anàvem augmentant i vas m'ampliar el grup, que va començar sis i vas m'acabar amb una vintena.
I hem passat, i alguns ja fins i tot ja s'havien mort, però continuàvem fent fins que jo vaig dir prou, perquè se m'estaven acabant les forces.
Com ara, com podeu comprendre que a mi em costa una mica de expressar-me, perquè és una de les dificultats que tinc per la meva edat,
d'expressar-me bé quan mai m'havia passat, de que em costés expressar-me en públic.
Escolta, la memòria que tens, la facilitat de traslladar aquesta memòria en paraules, encara que, degut a la edat com t'ho dius,
hi ha un procés intermental que necessita temps, no?
Escolta, repeteixo, tots els oients, els que estem aquí a l'estudi, i segur que els que no escoltin el programa,
i quan se'ls explica aquesta història, voldran arribar a ser un Ramon Morales amb 98 anys.
Mira, ara, aprofitant la teva presència, ja estava preparant l'entrevista amb tu,
i em va venir a la memòria la figura, no t'enfadis amb mi, que no es refereix en absolut a tu,
la figura del Goliart.
El Goliart, que era aquella persona que havia deixat de ser monjo,
que es dedicava a cantar i recitar poemes Sant Llatí.
És curiós perquè el Goliart era una persona culta, no?, dotat d'una formació humanística,
que l'havia après al convent i que posseïa la tècnica musical i l'essència de la modulació, no?
Van formar, per mi, la primera contracultura del seu temps, és a dir, la cultura underground, no?,
avant la letra, que diuen els francesos, no?, del seu temps, tant pel que refereix a les seves creacions
com al lliure estil de vida.
Avui encara se'l recorda com un claritzi vagante, no?,
que és el nom en què es distingeixen aquests agents de la població de la cultura
i ells foren els primers que independitzaren la música de les funcions litúrgiques.
Aquí és on hi volia arribar, és a dir, la figura del Goliart,
que és un ex-monjo
i que va traslladar la música que abans escoltàvem,
que tu deies que no era la pura, de Can Gregorià,
sense funcions litúrgiques.
I, mira, com a exemple,
l'obra dels Goliarts es concreta principalment
amb uns gèneres de regust a la vegada erudit i popularista, no?
El seu màxim exponent és el Carmina Morana.
El Carmina Morana és el text dels Goliarts
i en el qual aquests són els protagonistes.
A Catalunya, a Catalunya,
la mostra de poesia goliarda en català és el Cançoner de Ripoll,
el Cançoner de Ripoll que data del segle XII.
Bé, doncs, tu no és un Goliart, eh?
Ara que siguis on és, manjo.
Ramon, la pregunta que abans li feia a la Rosa Maria,
i ara te l'ha trejat a tu,
com veus avui la salut musical d'aquest tipus de música,
música cantada, més de 1.400 anys d'història?
Com veus avui el Can Gregorià?
I mira que hem fet moltes referències
entre el que era litúrgic, el que no era pur,
avui, segle XXI, 2022.
Ho veig difícil.
Difícil que pugui...
Només sortir de tant en tant algun beneit
que vulgui restablir-ho o recuperar-ho
i fer un grupet i cantar,
però en si no és del nostre...
A veure, primer que és en llatí,
i això ja és molt important,
i són unes melodies molt interessants,
però no del gust de la gent,
ni segons els cànons de la música actual.
Per mi, la gran diferència entre cometes,
jo et miro les coses amb un coneixement mínim musical
i el Can Gregorià,
però alguna cosa deu tenir,
repeteixo el que et deia abans,
una música que després de 1.400 anys,
evolucionada o no evolucionada,
es manté.
Llavors, per exemple,
t'hi hem parlat i hem posat la música
de dues referències d'aquest Can Gregorià.
Havíem modificat,
com han sigut l'Enrico di Capitani a l'Italià
i a l'Anglès a l'Aigua del Sort,
que estan ahir,
i els continuen sentint,
i els continuen gravant discos,
i continuen fent actuacions.
Mira, ara escoltarem,
per finalitzar i en un pipar-te més,
una peça musical,
i després la comentem.
Sous-titrage ST' 501
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquesta composició es diu Agnus Dei
i està posada la lletra damunt d'una partitura d'un compositor americà, Samuel Barber,
un gran compositor de referència a la música de cambra i orquestral.
Aquest senyor, el Samuel Barber, està considerat com un dels genis de la música clàssica del segle XX.
S'hi va agradar tant aquesta cançó que el Flemish Radio Choir, el cor de la música flamenca,
li va posar la lletra per, d'alguna manera, ensenyar com es pot, sense ser música litúrgica,
traslladar la música clàssica a una cantata com a referència del que era el cant Gregoriano.
Doncs ja veus la quantitat, el que jo et deia de la salut musical,
la quantitat de variacions entre cometes o interpretacions
que pot arribar a donar això que es coneix com a cant Gregoriano.
Sí, sí, es pot dir que hi ha alguna cosa que és, no diré còpia,
sinó que és inspirat en peces de cant Gregorià, però no és gregoriant, sí?
A part que el Gregorià sempre l'interessant és que és sobre un text sagrat.
Sagrat.
Sí, clar, aquell no és gregoriant.
En canvi, i el text és el de menys, però és molt bonic, és molt bonic.
Mira, la peça en si es diu Agaixo for Strings, és a dir, Agaixo per Cordes, no?
I la va escriure perquè ell era molt amic d'Arturo Toscanini, una referència, no?
I li va dir que aquesta peça era fantàstica i que, a més,
hauria de valorar-se més si algun dia la cantessin.
I d'aquí va bé, bé, bé, res.
Doncs aquest compositor que es diu Samuel Barber, americà, que va néixer el 1910
i va morir el 1981, tenia com a parella un altre gran intèrpret,
i vam compartir la vida junts, que era Jean-Carlo Menotti,
i que van escriure llibrets d'òpera plegats
i era contemporani d'un altre gran compositor
que tampoc s'ha elaborat, però tampoc tant, americà, que era Leonard Bernstein.
Oh, que millor.
Atau-li.
Avui, avui, tota la segona part del programa la tindrà el Joan
perquè, malauradament, el nostre narrador d'Històries de Barcelona,
el Josep Cotellades, està malalt, amb una grip amb forta tos i no es trobava bé
i l'està, suposo, posant-se en forma i l'està incubant, que es diu, a la Garrotxa.
Des d'aquí, Josep, t'enviem una forta abraçada, et trobem a faltar i recupera't ràpid.
Aviam si al proper programa pots estar amb nosaltres.
Joan, avui no et queixaràs de temps, tot teu.
Era el segle XIX, el seu nom, Joan Serra, mandolè per vocació.
El seu mot a la pera, t'agradava l'assat, ben fresca i ben nova,
per ferides drullant i embrotent, la roba se sentien cridant...
Benvinguts, soients.
Em fa molta gràcia presentar la part d'avui del programa amb aquesta cançó tan d'històrica,
que la primera pel·lícula del llac és preciosa, el bandolè.
I per què?
Bueno, perquè parlarem avui de llocs interessants al nostre país
i no hi ha dubte que Catalunya és terra de bandolés,
és terra de matis, és terra de bruixes, és terra d'aracs.
Si us sembla, controlem buscant llocs propers, estimulants, misteriosos,
plens de llegendes, imaginatius.
En parlarem de 3 o 4.
Coneixeu Peguera?
Avui dia és una petita vall que descansa a una alçada de 1.700 metres,
esquitxada per un grapat de cases disperses i esmicolades pels anys.
Però havia estat un poble i encara es poden seguir els marges dels vells camins d'aquest poquet.
Pertenyent al municipi de Figus,
Peguera forma part de la ruta del Camí dels Bons Homes,
més exactament del tram que va de Caraut a Goso.
A prop trobarem les ruïnes de la colònia minera de Sant Cornevi,
d'extraordinària importància econòmica en el moment de la seva història.
Els comptes de Figus, propietaris de la demarcació,
van fer obrir tres mines per extreure en carbó
i van instal·lar un conjunt de serveis que provocaren un gran increment de la població.
Però, per desgràcia, es va deixar d'invertir
i el 1968 van marxar als seus darrers habitants.
Peguera és, entre els pobles abandonats de Catalunya,
un dels pocs que encara conserva la seva festa.
Cada 28 d'abril,
antics veïns i llorsdescendents s'hi reuneixen.
I ja de tot.
Ballni, jocs, rifes, dinars de germanor
i fins i tot la presència d'un preguner.
Ja va néixer en Ramon Vila Capdevila,
àvia escara cremada.
Van durer.
Coneixer de profund d'aquests cindrets
que li permetia viure una clandestinitat
i provocar contínuos sabotatges a la dictadora en Franco.
Mor el 1963 amb una emboscada preparada per la Guàrdia Civil,
però el seu fantasma solitari encara ronda per les crestes del roc de Paguera.
Josep Pla va batejar una part del Baix Empordà com l'Empordanet.
I allà trobarem el Castell Palau de Bulpallac, del segle XIV.
Durant la propietat de la família Serriera
i en temps d'en Miquel,
un dels principals habitants del castell,
aquest arriba al seu màxim esplendor
i també al seu màxim horror.
Es diu d'aquests personatges que va cometre assassinats
i amb molts recons trobarem una inscripció en llatí
que s'atribueix al mateix Miquel.
Ego sum tipecavi.
Jo sóc qui va a pecar.
La tradició diu que en Serriera va matar la seva mujer violant
per sospitar d'una infidelitat amb el seu veí,
el senyor de Croïlles.
La va enterrar a prop de la Torre del Castell
i després va ser excomunicat.
No va sortir mai més de casa seva,
acabant vell i boig amb la mania d'agretat per tot arreu.
I ja de pas arribem-nos a Paratallada,
el conjunt mariaval fortificat més important de Vampurba.
No us defraudarà.
A Catalunya tenim una Sodoma i la Morra.
Només que va acostar-se a les restes
del antic poble mariaval de Montclús,
a la Noguera,
a prop del monestir de les Avellanes.
Un poble insòbit,
on d'au d'unes escarpades agrulles carcàries,
es va assentar un castell,
una església romànica
i una població fragmentada en tres núclels.
Les diferents sengleres
quedaven unides mitjançant
passareu als mòbils de troncs,
que es podien retirar en cas d'atacs.
Segons la tradició,
Montclús va extinguir-se de manera semblant
a com va succeir a la Sodoma bíblica.
Els habitants eren uns pecadors impenitents
i per això Déu va infringir-vos un càstig severíssim,
provocant un intens moviment de terra
que comportava esfondrament i la mort del poble.
Ah, però també hi havia el bot de torn.
Una devota velleta
que en aquell moment es trobava plegant a l'església.
Per aquest motiu,
l'únic edifici que va arrestar dret
i encara hi arresta
fou la petita ermita de Sant Urbà,
del segle XI.
El terratrèmol es va produir
el 3 de març del 1373.
El que no sabem era
la mena de pecats
dels que s'acusava els Montclús.
Al Baix Camp
també tenim el nostre poble fantasma.
Es tracta de la Musara,
abandonat el 1959.
Allò que resta de l'antic poblet
es concentra a l'església de Sant Salvador,
que aguanta amb el seu malmès campanar
juntament amb la bassa
dicta de les Granotes
i una dotzena de cases enronades.
La Musara és un racó per amants del paranormal,
sempre enterboïda
per una boira molt espesa.
La mala fama
l'hi ve a dilluny,
i una antiga cançó ens ho enverteix.
Mare,
si marit em dau,
no me'l deu de la Musara,
que la boira sempre ijau
i la terra no m'agrada.
Encara que el seu despoblament
es va produir
pel fenomen de la migració
de la pagesia cap a les ciutats,
amb el temps,
la Musara
s'ha anat guanyant
la fama de poble maleït.
Desaparicions,
sudoris estranys,
anomalies magnètiques,
espectres rodant entre les ruïnes,
psicofonies que posen els peus de punta,
presències ectoplasmàtiques,
inclús una porta dimensional
que mitjançant una determinada pedra
ens transportaria
a una dimensió paral·lela,
cosa que explicaria
les desaparicions.
Vaja,
un lloc que dieu
per anar a passar-hi la nit.
Però,
amb compte que això és història,
el cementiri caralí
que contenia les restes
del guerriller als cercós
va ser profanat
pels seus enemics liberals.
Ànimes vagant?
Mentre que el 1968
a Occident
tothom s'apuntava
a la revolució del maig francès,
a l'Espanya franquista
ens dedicàvem
a parlar d'ovnis.
I és a Tivissa
on un pagès de Ventor
va veure un suposat aterratge,
seqüenciat per gent abduïda,
bases extraterrestres,
rellotses que s'aturaven,
estranyes boires,
coves dimensionades,
tot degudament esbombat
per a les revistes
espereixades de l'època.
Però Tivissa té dos monuments
perfectament associats
al món paranormal,
que ha donat certa fam
a aquesta població.
L'església de Sant Jaume,
epicentre de llums
interestelars
durant algunes dits de l'estiu,
i temple que s'amaga
un altre a l'interior.
O sigui,
hi havia una església antiga
i a sobre
es va fer aquest temple.
Lloc de reunió també
de gent que busca
aquest tipus
de fenòmens paranormals.
I
l'ermita de Sant Blai,
que es diu
que es veu afectada
per estranys efectes lluminosos.
Ara bé,
a Tivissa el més important
és l'exerciment ibèric
de Castellà de Banyoles,
del segle VI a anys de Crist.
Aquest sí que realment és història
i aquest sí que realment val la pena.
Ja veieu que podem trobar,
visitar,
gaudir,
experimentar,
tocar,
aixalar,
sense pràcticament
moure'ns de casa.
Gràcies.
I
hem parlat abans
de l'ensenyament
i del que la Rosa Maria
creia que podia ser
el futur de l'ensenyament
a Catalunya.
Bé,
jo ho he apuntat
simplement perquè va passar ahir
i és un tema
que no m'agradaria tocar massa
perquè no ho conec
amb profunditat
i em declaro
doncs bastant
poc conèixer del tema.
Com recordeu
els que el veu sentir
ja he llegit
als diaris d'avui,
ahir es va firmar
un pacte unitari
sobre el català
a l'escola.
Difícil d'entendre
en aquests moments
la banda de la meva ignorància.
Potser a poc a poc
ho anem entenent
i anem parlant d'ell.
Què serà?
La salvació
o va de funció
de la nostra llengua?
Jo aposto
per la segona
i serà
per culpa de tots.
Gràcies.
Gràcies.
Canviem de tema.
ja fa tres o quatre dies
que es faig estar parlant
del Vaticà,
de les històries íntimes
i últimes
del Vaticà.
Bé,
del Vaticà
podríem parlar
anys i anys
i podríem remuntar-nos
a molt lluny.
Els dos programes
que hem dedicat
a la Santa Ceu
han sigut
del Vaticà modern,
el Vaticà que coneixem.
I avui
m'agradaria ja
tancar
aquesta sèrie de programes
amb una altra,
amb una altra cosa
que molt recient
que coneixem
però que potser
no coneixem profundament.
I jo dono les gràcies
a la gent que ha escrit
allà dins
i que ens ha fet arribar
coses
que tenint en compte
que la Santa Ceu
és un estat
en què surt
molt poca informació
és sempre brevet.
Centrem-nos avui
en el pontificat
de Joan Pau II.
és una aberració
que tinguem
un papa
no itabellà
o vaticà
deien els membres
de la cúria
més conservadors
que no en tenien
una església
fora del control
dels italians.
Julio Andreati
amic personal
de tots els papes
i íntim
també
de mig col·legi
de cardenals
un personatge
que podríem definir
com una mena
de purpurato vaic
va comentar
això ho va dir
l'Andreati
però imagineu-ho
gent molt il·lustrada
no només cardenals
van saber triar
entre una insulsa
amanida italiana
i un gootka
un braó
de porc polonès.
L'objectiu estava clar
acabar
amb el comunisme.
L'ascença
al pontificat
del papa polonès
Karol Wojtyla
el 16 d'octubre
del 1978
obre una etapa
de l'església
amb una gran presència
mediàtica
d'un papa jove
esportista
i viatger.
dóna també
el tren de sortida
a un llarg període
d'impregnant
de conservadurisme
en consonància
amb els vides
del moment
Ronald Reagan
o Margaret Thatcher.
Els poders religiosos
econòmics
i polítics
buscaven
una figura
dient
per liquidar
comunistes
de l'Europa
de l'Est
capaç
de transformar
un món
dividit
en dos blocs.
El seu objectiu
era trobar
un líder religiós
que pogués
fer retrocedir
i aniquilar
també les forces
d'esquerra
llatinoamericanes
que amb la seva
teologia
de belliberament
posaven dificultats
amb les dictadures
de caràcter
ultradetà.
Ja ho tenien a prop.
Boitiu
provenia
de la Polònia,
l'únic país
amb una població
majoritàriament catòlica,
gairebé
un 98%
en aquells moments,
dels que formaven
part
del Pacte de Barcelona.
El pacte secret
per destruir
el comunisme
anomenat
Santa Aliança
entre Reagan
i Joan Pau II
es va firmar
a la Biblioteca Vaticana
el 7 de juny
del 1982.
Un personatge
molt fosc,
Pio Bagi,
l'exnunci
de la Santa Cella
de l'Argentina,
amic i protector
de la Junta Militar
va redactar
el protocol
on quedava
molt clar
que el pacte
per propiciar
la destrucció
del socialisme
al Con Sud
passava
per la benedicció
vaticana
de les sagnants
dictadures
de Pinochet
a Xile
i de la Junta Militar
a l'Argentina.
L'acord
també inclouia
ajut
amb assessorament
diners i armes
als antisendinistes
de la contra
Nicaragua
i a condemnar
i eliminar
físicament
si cabia
els principals
sacerdots
defensors
de la teoria
de l'alliberament.
Però per arricar
el comunisme
a l'Europa
de l'Est
l'aliança
Guagint
amb Vaticà
passava
per povenir.
Es va acordar
incloure
que en el document
Sumes
es parla
de 500 milions
de dòlars
de l'època
per ajudar
a l'Eigvalessa
el líder
del sindicat
Solidaritat
amic personal
de Jean Paul I
i principal opositor
al règim comunista
polonès
del general
Jeruzelski.
Reagan
i Boitiua
compartien
la mateixa obsessió
contra
l'imperi
del mal.
L'història
ja la coneixem.
Com a anècdota
els diners
i l'ajut
entre els Estats
Units
i el Vaticà
van arribar
a extrems
forces ridícols.
Durant tres mesos
es va rebre
a les dresanes
de tanks
setmana
darrere setmana
unes 60
fotocopiadores.
Al final
els polonèsos
ja no sabien
què fer-ne
i van muntar
una botiga.
Beuessa
va arribar
president
de la República
de Polònia
Premi Unòbil
de la Pau
i reconeixement
internacional
quan era
un home
de poques llums.
Ell va dir
l'ibustre
papa
Joan Pau II
i jo
necessitàvem
ajut
per derrotar
els criminals
comunistes.
Reagan
va ser
un bon noi.
Ens queda
una altra part
de Joan Pau II
i la seva
connotació
amb màfies
que en parlarem
un altre dia.
Moltes gràcies.
Té 84 anys
i no tornarà
a residir a Espanya
per no haver de declarar
mai més a Hisenda.
Resident
a Abu Dhabi.
ha d'explicar
l'origen dels diners.
Abu Dhabi
és una dictadura
que vulnera
tots els drets humans
fonamentals.
Amb Abu Dhabi
no hi ha conveni
d'estradició.
Resulta
que ha viscut
a cos de rei
amb absoluta impunitat
i fa un comunicat
per carta
reconeixent
que comés errors
només
en la seva vida privada.
La Fiscalia
considera
que per als delictes
comesos
siguin
per impunitat
o bé
per estar
prescrits
no se'l pot
jutjar.
Té la barra
de deixar escrit
que està orgullós
per la seva contribució
a la convivència democràtica
i a les llibertats
en Espanya.
Això que diu
què és
per justificar
el que ha fet
i com ha actuat?
La història
ha explicat
i explica
el tarannà
de tots els reis
burbuns.
Encara hi ha
una certa Espanya
que el defensa
i justifica
les seves actuacions.
Hi ha una certa Espanya
que no ha volgut
que no vol veure
i que no vol escoltar
que la realitat
supera la ficció.
Fa un mes i un dia
que el govern
de la Federació Russa
va decidir
invadir militarment
a Ucraïna
en la quantitat
d'innocents civils
morts
que està comportant.
La resta del món
parla, parla,
la guerra continua
i no arriben
a cap solució
diplomàtica.
3,6 milions
de refugiats,
886 morts,
entre ells
39 nens,
1.440 ferits,
entre ells
60 nens.
Quina vergonya
veure com actuem
i exacte
com som
els humans.
and I think
to myself
and I think to myself.
Rosa Maria,
Ramon,
moltes gràcies.
Haber compartit
amb vosaltres
un altre programa
del Benvinguts
és un luxe.
No, tinc la sensació
que he fet
tot ridícul,
però bé.
Escolta,
aquesta sensació...
Sí,
és que avui
no estic bé.
Tu sempre estàs bé.
Ben trobats,
soigents.
Ens retrobarem
en el proper programa.
Adéu-siau.
La viuda es perd
la ràdio de Sant Lluís
durant el 8.1
Són les 9.
Aquí comença
el futur
el futur de la música.
El