Fins demà!
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Fa uns poquets anys, en el barri de Sarrià de Barcelona,
va néixer un artista dins una família
en la que cap dels seus integrants tenia referències artístiques.
Adolescent rebel, debut als 18 anys com cantant.
És una dona que va dient, i ho demostra,
que té més inquietuds que Leonardo da Vinci.
Diu que fa més espectacles que música.
Jo dic que ella és l'espectacle.
Magnetisme, força, sensualitat.
Sempre, sempre amb un riure contagiós.
Simpàtica, atractiva, captivadora.
Miriam Samansom, benvinguda.
Què tal? Bon dia.
Quina espècie de presentació més bonica, no?
Moltes gràcies per convidar-me.
Com estàs?
Estic superbé.
Sí, sí.
Molt bé, molt bé.
Moltes gràcies.
Gràcies.
Te l'has de donar a nosaltres perquè puguis estar assentada aquí.
Un plaer, sempre venia a Ràdio d'Esvern i a mi m'agrada molt aquesta ciutat, poble, no sé què és.
Sí, poble-ciutat em diuen.
Però m'agrada molt.
Com curiositat amb això, perquè em va sorprendre ahir,
escoltant una entrevista amb l'alcalde actual,
jo on vaig venir a viure aquí l'any 92?
Érem 12.000 habitants.
Ara, sensats, que no significa que visquin, eh?
Perquè viu més gent de la que està assensada.
20.400.
Diu que té com a tope, ho explicava,
que en aquest poble ciutat
podem arribar d'aquí a 7-8 anys, 23.000,
i que després decréixerà.
Cosa que em va sobtar,
perquè, clar, ahir tu, vinc jo amb 12.000,
que aquí ens coneixien feix tots els gats del carrer,
i ara ja, 20.000,
és que com no pot créixer aquest poble cap amunt,
créix al costat.
Bueno, dit tot això, benvingut.
Bé, jo soc del poble del costat, eh?
Vull dir que quan jo era petita, la meva àvia sempre deia...
Tu ets de Sarrià.
Jo soc de Sarrià, però de generacions
de fa 100 i 100 i 100 d'anys.
I tota la família de meva àvia,
vull dir, jo havia tingut algun avantpassat
per aquí a prop de Sant Jús.
Imagina't.
Per això, per això hi ha feeling.
Blues, jazz, ritme i performance.
Sí, sí.
Compositora i cantant.
Ben trobats, oients, avui escoltareu la història d'un artista complert.
Creies de ben petita el nom i el personatge de Miriam Swanson.
Per què?
A veure, és que la cosa artística sempre té com una complexitat,
però alhora és com sempre alguna cosa que té a veure amb el joc.
És una cosa divertida, no?
I com deies, jo des de ben petita ja em vaig dedicar gairebé professional als 16 i 17 anys
i, clar, i sempre m'he dedicat a això.
I quan era petita necessitava jo creia un alter ego, no?
Perquè una cosa és la vida de paisano, no?
La vida civil.
I una altra cosa és la vida artística.
Llavors, com que no tenim la mateixa llibertat, no?
A dalt de l'escenari que baix, jo penso,
sobretot la gent que no som...
No sé com explicar-ho, però que no som superrics
o que no vivim en llocs exòtics o que...
Clar, quan baixes a l'escenari, doncs, menges i rius i vas al col·le i no sé què, no?
Llavors, doncs, l'alter ego és una cosa que es feia com necessària.
I pensava que, com que tothom tenia noms,
doncs jo també volia tenir un stage name, no?
Que fos molt bonic i molt elegant, no?
I que quadra bastant amb el teu nom real.
Sí, i tant, i tant.
Sí, sí.
Jo em dic Míriam Sánchez Falcó.
Ho sé, ho sé, ho sé.
Que ho has dit tu, eh? No t'ho pensava jo.
No, no, o sigui, a mi no m'importa, no m'importa en absolut.
I a part que no tinc...
Jo, per exemple, amb això no tinc cap complex, mai he tingut cap complex.
Vull dir, abans us ho deia,
que estem en un país que ja és molt complex,
i s'ha de passar de tot això.
Vull dir, l'stage name, o sigui, com tu et diguis a l'escenari,
és una cosa divertida i és una cosa que serveix
perquè l'audiència viatgi amb tu a llocs.
Vull dir, hi ha mogollón de cantants americans que tenien stage names,
o sigui, i que no passa res, absolutament.
O pel tema de, ai, a l'anglès sí, a l'anglès no.
Jo parlo anglès des de tota la meva vida.
Vull dir, no és una cosa, no sé, com exòtica o diferent.
És una cosa lògica i normal, no?
Si a tu t'agrada la música americana i el folk americà,
doncs t'agrada aquella llengua vehicular, no?
Que en altres èpoques havia estat el francès
i a la nostra època és l'anglès, no?
I ja està, no té més, no?
Vull dir, i després vas trobant les pròpies necessitats
de, doncs, potser cantar en català, en castellà
o en l'idioma que et sigui més precís
per comunicar el que has de dir, no?
Mira, curiosament, amb això, fa 15 dies
teníem el teu guitarrista aquí com a convidat.
Ai, el meu guitarrista.
El Santos.
El Santos Puertas.
I parlàvem d'això del nom, que és curiós.
Em renyarà si dic el meu guitarrista,
però perquè ell és un artista...
Ho he dit jo.
Ell és un artista, ell sol, però sí, sí,
soc molt fan i tant.
Jo t'he dit el teu guitarrista i ho he dit jo
perquè ell em va dir, jo ara sóc el guitarrista de la Míria.
De Flamingo Tours, bueno, sí.
Fa 15 dies i arrel d'això del nom que ella em deia,
el que tu estaves explicant, el nom artístic,
la diu, escolta, jo estava a dir, Pedro, Pere, Peter.
Clar.
El teu ex li va dir Santos.
I si llamava el Dani Nelo, va ser el que li va posar Santos.
Sí, el Dani és una persona molt juganera també
amb el tema de la música.
i jo recordo també un dia que li va posar nom
a un estudi, a l'estudi del Manu Guix,
que es diu Medusa.
I tant.
Doncs també.
També.
Sí, això, ell té molta sorna amb els noms
i jo també, i a mi m'agrada molt el...
Quan nombres una cosa d'una forma bonica i artística,
no és que li dones una importància,
per això et deia allò del complex,
que estem a vegades acomplexats,
no és buscar que sigui més important,
és buscar que sigui bonic
i que et pugui transportar en el teu imaginari
cap a un lloc.
Perquè un artista, nosaltres normalment,
no coneixem qui és o què és, no?
Sabem que ens agrada o que...
Llavors, com més tot sigui preciosista i estètic i xulo,
doncs, no sé, més ens farà somiar i més ens farà volar, no?
El cadascú té la seva manera de valorar i apreciar
el que tu estàs explicant,
però el nom és una forma d'art.
Tu ets un artista i et comença pel teu nom.
No, és veritat.
El que tu comuniques, clar,
escolta, que el nom pot ser Pepito Pérez, eh, també?
Sí, clar.
Si tu t'identifiques amb...
Mira, jo recordo la meva àvia, quan jo era petita,
que m'obligava i em torturava molt a anar a missa i tot això, no?
Perquè...
Però jo l'estimava tant, la meva àvia,
o sigui, em queia tan bé, la meva àvia,
que hagués fet el que fos.
Vull dir, m'era igual anar a missa
que tirar-me per un pont, m'explico?
Si és que m'era igual.
I llavors, cada diumenge, quan era molt petita,
això va durar fins potser els vuit anys o no sé,
anava amb ella perquè tal, llavors...
Jo flipava amb tot aquell ritual del matí,
de perfumar-se i de vestir-se i de posar-se les sabates
i no sé què, i vestir-se com de vídua,
que a ella li encantava anar de coloringis, no?
Però a missa anava com sòbria i com tal.
Jo, quan pujo a l'escenari, faig exactament el mateix
que la meva àvia quan anava a missa.
Igual, el mateix.
La Míriam es transforma i surt a gaudir.
Però és que és una transformació també
que té com una intenció d'humilitat, saps?
Té una intenció d'entrega,
té una intenció d'estar el millor possible,
de donar el teu jo més bonic i millor
en un espai que tu has sacralitzat, no?,
que és l'escenari.
Dius això, i nosaltres que som bastant més grans que tu,
a la nostra època, el vestit de diumenge.
Clar.
Era el vestit de diumenge, i sense la mesura,
encara avui, a Harley,
que vas a les esglésies baptistes
i veus els negres, negres, eh?,
no gent de color, perquè ells volen que...
I aquí jo he portat gent d'aquesta raça,
em diuen, no, no.
És que no és una raça, eh?
La raça és l'única, la humana.
La humana només és l'única raça.
Això sempre.
Tens totes les raons.
No.
Us m'has conegit, però ràpidament hi ha entrat.
No, sí, sí, molt bé.
Veus els diumenges.
Sí.
Que se visten de 100.000 rares.
Però i aquí també.
Ves a Valladolid, o a Girona, o a Vic, o a qualsevol...
Al vestit del diumenge.
Clar.
Al tracro dels diumenges.
Clar.
Això és sempre.
I això és una cosa que és, per mi, molt important.
Míriam, cantant de punt.
Com va començar tot?
Com va començar tot?
Doncs mira, perquè s'ha morit el meu pare.
És molt important.
És molt important que hem explicat el nom.
que, abans de tot, feminista, canvies el nom i et poses Miriam Swanson.
Sí.
Ara comença el punt.
Sí, jo es va morir el meu pare quan tenia 12 anys i això em va canviar la vida.
Perquè, bueno, em va canviar la vida.
Jo era una nena molt tranquil·la, no era tranquil·la, és la paraula, però...
No, tranquil·la, no. Adolescent rebel·la.
No, però era molt bona cria, jo.
I continuà sent-lo.
I treia molt bones notes i sempre estava molt bé i tal.
Però el meu pare, per mi, era una persona molt important, també.
com per tothom, però jo tenia molta afinitat, no?
Era com la seva nena i tenia molta confiança, no sé.
Hi havia com una relació preciosa, no?
Igual que amb la meva àvia.
La meva mare i jo som més normal, una relació més de mare-filla, diem, o amb el meu germà, no?
I el teu germà, el roquero, què?
El meu germà, el roquero, és un perla.
El meu germà és un perla.
El meu germà tenim una relació collonuda, la veritat, però, clar, és d'un altre planeta.
I jo no, jo era la buena de casa meva, no?
I, clar, quan es va morir el meu pare, hòstia, vaig tenir molta impotència, no?
No ho entenia com podia ser possible que jo no pogués conèixer més aquesta persona, no?
I em vaig rebotar, clar, em vaig rebotar amb la vida.
O sigui, em vaig...
Primer em vaig com intentar controlar una mica, no?
Fins als 15, 16, però...
Però tenia molta ràbia interna.
Bona, eh?
No una ràbia destructiva, però tenia molta ràbia.
I llavors, a part, molts amics, molts companys estan escoltant, doncs, moltes músiques que venien des dels Clash, els Ramones, jo què sé, molta música americana, però també punk rock i tot això, no?
I tenia la part...
Sempre tenia la part, com del meu germà, que escoltava rock sureño, ZZ Top i tot això, no?
Els amics del barri, que eren més com rockabilis i no sé què i tal, tal,
i després tenia com col·legues que estaven amb el rotllo del punk, no?
I a mi, en aquell moment, a nivell energètic, em quadrava més, no?
Jo estava fent blues en aquell moment, tenia uns amics a Sants, que estava començant a descobrir Robert Johnson i Bessie Smith i tot això, no?
I m'agradava molt.
I a més a més, trobava que Robert Johnson era molt punk.
O sigui, molt.
O sigui, eren gent molt outsider.
A l'aquella època, sí.
Clar, és underground puro.
O sigui, no hi ha res més underground que el blues.
I llavors jo em vaig identificar molt.
Però clar, entre que estem en un país que això tampoc era com molt típic i que eres una noia,
llavors tu del punk tampoc no sé què, vull dir, tampoc ho vaig ubicar bé, no?
Fins que vaig començar a tocar amb uns argentins meravellosos, amb la nova amenaça per la paz mundial,
que tenien un nom meravellós i que eren molt bons músics.
O sigui, eren tocant un punk, però barrejat amb altres estils, era com una cosa molt primigenia del que després va ser una mica el mestissatge entre mil cometes que es va fer a Barcelona als anys 90, no?
I nosaltres érem com salvatges dintre d'aquests estils i tal, i érem nou músics a l'escenari, amb ritmes impossibles,
havíem d'assajar cada dia quatre hores perquè no hi havia manera de treure les cançons, vull dir, era complicat, no?
O sigui, llavors fèiem com un tipus de punk, no sé, més a prop de Zapa, de Frank Zapa, que dels Pístols, no?
Vull dir, era una cosa com difícil, i allà vaig fer molta escola, no? Musical, també.
Ja, ja, però en sèrio, en sèrio, tu comences com a vocalista amb el Mambo Jambo, amb el Dani, no?
Bueno, Mambo Jambo va ser un invent que vam fer...
Que encara funciona.
Sí, sí, però, diem, era la banda d'acompanyament d'un espectacle de burlès que vam fer a l'Apollo.
Però no, però jo amb el Dani, amb el Dani Nelo concretament, jo vaig començar els 16 anys a cantar amb ell,
la meva primera banda, de ritme en blues, et parlo.
Per això dic que vas començar com a vocalista.
Però era molt abans, això era molt abans, molt abans, perquè després jo vaig estar de gira amb els ojos de Brujo, inclús,
vaig tenir sempre formacions personals, i vaig estar amb el Dani una època,
i després, quan ja tenia arrels en el ritme en blues i ja estava fent altres coses,
amb el Dani ens vam tornar a trobar.
Jo tocava amb el Jordi Mena també ja en aquella època, saps?
I vull dir, que sempre hi ha hagut com músics...
El Dani Baraldés, per exemple...
Que són músics que després en pararem, eh?
Clar, és que el Dani és del meu barri, és el meu llomí que tinc des de petit.
Llavors pensa que tots eren músics.
En el fons, a casa meva, no hi havia música,
però tota la colla i tota la gent amb la que sortíem, sí.
Saps?
Fantàstic.
A més, que em fa gràcia, perquè el Dani Nelo ara té el programa...
Ai, el programa, la presentació és Sax amb violents.
Sax amb violents, molt bé.
Molt bé, eh?
I tant, i tant.
Sax amb violència, jugant amb aquesta història.
Ah, Sax amb violents.
Sí, ara el Dani té el títol.
Del batú, sí, sí.
Sax amb violents.
Ah, molt bé, molt bé.
Com el Joan a lo del sex, sexe.
Sí, sí, sí.
Però aviam.
Molt corrent.
Tu ets...
Ja ho estan escoltant ben volguts oients.
És les dues cares de la moneda.
És Gèminis.
I és molt més que les dues cares de la moneda.
Míriam, d'on treus tanta més energia i tanta energia?
No ho sé.
Jo crec que és una cosa que va amb com et desenvolupes, no?
Des de la infància, si tens...
Jo a casa meva recordo molta llibertat d'expressió, no?
Sobretot.
Vull dir, molt jugar al carrer, molt...
Nosaltres teníem un hort a Can Caralleu que era una meravella.
Vull dir, ara hi ha com un mamotreto de la...
No sé com...
És algú de justícia.
No sé si és l'escola judicial o alguna cosa així.
Bueno, l'escola judicial està a Collserola.
No, no.
Hi ha algú de la situació de la justícia que no sé què és, que està a Can Caralleu.
Sí o no?
Ho descoveixo.
No sé què és.
Bé, està on...
L'escola de jutges, que la directora, precisament, era la dona, o és la dona, d'un personatge de la FAS, que és la Llarena.
La dona era la directora d'aquesta escola de magistrats o jutges, però que està a Collserola.
Sí, doncs hi ha una delegació d'algú que vam fer a Can Caralleu i es va encarregar tota la muntanya, que era un lloc preciós.
Nosaltres teníem un hort i una bassa davant del Calípolis, del camp de futbol, i jugàvem allà.
I clar, és que jo recordo, des dels divendres a la tarda, doncs, estar pujant i baixant, i amb els gossos, sempre teníem animals a casa meva,
el meu germà que estava loco allà muntant tendes de campanya, no sé què...
Teníem uns veïns que eren testigos de Geova, que ens donaven ous de les oques...
Bueno, era un catxondeo que no t'ho pots imaginar.
Anàvem, baixàvem allà amb les guitarres, no sé quantos.
Vull dir, clar, això, evidentment, clar, no hi ha res per mi que et doni més imaginació que la natura.
La natura és el vehicle ideal per a un infant, no?, per triturar el món, no?, vull dir, per convertir-lo en coses, no?
Bueno, després parlarem, però en la presentació jo et deia, compositora i cantant,
i, a part d'això, la performance en les teves actuacions, que és única, fantàstica,
i per això et deia tanta imaginació i tanta energia, vull dir, la imaginació per composar i per cantar,
però per portar a terme la teva performance a dalt de l'escenari es necessita una energia increïble.
Ara, perquè ets molt jove, espero que et vagis cuidant, perquè jo, que espero viure uns quants anys...
Jo em vull morir a l'escenari, és el meu...
Que maco que és, això, no ho has inventat, perquè ho ha dit també...
No, no, el meu projecte de jubilació, o sigui, quan acabi tot...
Jo em vull morir molt gran, molt vella, com l'humara Portugondo, als 99.
I l'humara Portugondo fa dos anys, precisament, amb els jubiladors, la vam veure al grec,
cantant el de Samimutxo, amb el 95 o 96.
Doncs jo vull això.
Fantàstica, eh, posant tot el grec en parella.
Jo vull això a tope, però...
Jo ja no ho veuré, però bueno, intentaré.
Si jo puc morir en aquell èxtasi, vamos, és el meu somni.
Perquè, és el que et deia, per mi la clau és la llibertat.
La llibertat que té qualsevol persona que tingui una vocació molt forta,
aquesta vocació s'expressa totalment en aquell moment, no?
Perquè la felicitat, diuen, que és una meta, no?
És el procés, no?
És el camí.
Clar, en aquest camí ets feliç, però és que la culminació d'aquest camí
és aquell moment del directe on et trobes amb el públic
i pots exercir la teva feina,
que per mi no és una feina egocèntrica, sinó un canal, no?
No, no, no, no.
La llibertat que té una feina egocèntrica, sinó un canal, no?
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no?
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
La llibertat que té la feina,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Nova Orleans és la cuna
de quan això no era així encara
i per tant
sí que hi ha d'haver una intuïció
que és la mateixa que tenim
les persones quan aprenem els llenguatges
que és una intuïció de la parla
de la cosa parlada
vull dir que al final la música
pot ser una cosa no intel·lectual
en el sentit d'estudi
sinó pot ser una cosa intuïtiva
i apresa
no sé com explicar-ho
no ho expliques perfectament
perquè per mi
la música entre altres històries
del so etc
hi ha un tema d'energia
hi ha un tema de comunicació
la música transmet
però transmet perquè
a diferència de la pintura que m'entusiasma
i l'escultura
però la música és viva
una pintura està allà i te la pots estar mirant
i pots trobar matisos cada vegada
però cada vegada que el veig
actuar tu ets diferent
la pintura està allà
per dir-ho d'alguna manera
canviar la música
i jo et deia
aquesta història del jazz amb tu
que és el que t'ha donat més llibertat
perquè possiblement forma part
del que és el jazz
és interpretar
a la teva manera d'entendre
una melodia
un ritme
que te la fas teu
i interpreta
és el que és el jazz
i ara
confiança per confiança
tu em deies que t'agradaria morir a l'escenari
doncs a mi m'agradaria
abans de morir-me
i això
l'única persona que ho sap
és la meva dona
i em diu
que estic torrat
no, no
anar a veure
un carnaval
a New Orleans
un mar di gras
un mar di gras
això i jo també
baixant per queia
clar, ho he mirat
clar
això és meravellós
sí, bueno
però
tenen que coincidir
tota una sèrie de coses
bueno, tampoc tant
però m'agradaria
sí, bueno
ho tenia més o menys muntat
que enxufis els nets por ahí
i et compris un bitllet
i ja està
has estat
ets fantàstic
si tu ho veus tot fàcil
home
a la vida
jo sóc jo
i mi circumstància
ho ha de ser
ho ha de ser
bueno, aviam
diríem
tu composes
rock and roll
ritme en blues
sol
quina formació
cada mica tens
perquè ets molt bona
ah, no
no, no
perquè aquí lo vàlid
i el que espero
és que em diguis
Ferran
no en tinc cap
tot és imaginació
no, no
a veure
primer de tot
jo vull
has fet molts cursos de can
no, no
cursos no
i he anat al taller de músics
i tal
però no
però
i soc llicenciada
en Humanitats
ara
però això és igual
o sigui
jo defenso molt
que la cosa aquesta
que diem autodidacta
igualment és estudiar
és igual
o sigui
no existeix
això volia venir
veus com
no existeix
la cosa de
jo no he fet res
no, sí
perquè si no
vull dir
només hi ha dos formes
diem
o amb la pràctica
o la teoria i la pràctica
però vull dir
sense una cosa i l'altra
ho dic per ara
aquests concursos
i aquesta vida moderna
que la gent es pensa
que per ciència infusa
no
et contagies d'alguna cosa
vull dir
el talent
està molt bé
és una condició
no necessària
per triomfar
desgraciadament
a la vida
però sí que és una condició
que
bueno
per la formació
va bé
quan
a vegades tens alumnes
que dius
jo ara no em dedico gaire
a la docència
però he fet molt coaching
i a vegades et ve gent
que té unes condicions brutals
que té una afinació
molt bona
o un molt bon tempo
que té molta facilitat
de memoritzar
o d'aprendre
coses noves
o que les estructures
de la música
l'harmonia
li resulta
intuïtivament
molt fàcil
d'entendre
i això és una meravella
quan ho veus
perquè dius
ostres
aquesta persona
amb poc esforç
pots fer moltes coses
però al final
hi ha una cosa
que a mi m'encanta
de les arts
m'encanta
que és com la medicina
saps?
o sigui
no hi ha
atajos
quan un
vol ser molt bo
ha de treballar molt
i ha d'estudiar molt
això és així
sí, és això
perquè si no es perd
saps?
o sigui
pot semblar
que siguis bo
durant un moment
però
es perd
i això
el que tu dius
amb les arts
a diferència
d'altres
branques
o d'altres
no sé
sistemes
de desenvolupar-se
la vida
amb l'art
sí que hi ha
un component
innat
i autodidacta
t'ho dir-ho d'una altra manera
jo
per molt que estudi
jo no podri
ni cantar com tu
ni composar
composar no ho sé
però
ni cantar
ni fer una performance
com tu
això ets tu
que amb el temps
ho has anat polint
ho has anat polint
a base d'hores
d'estar damunt
d'un escenari
a base d'hores
d'aixejar a casa
o que una part
te l'hagin modulat
al taller de música
per això
volia que els oients
escoltessin
que
una persona
com tu
amb un personatge
creat per tu
t'ho has treballat molt
eh
sí
és que tenim
és el que et deia
no
si
en aquest país
les arts
no tenen l'espai
que mereixen
en general
la gent pensa
que és com una cosa
per entretenir
o és que no
està molt separat
aquí a Catalunya
per exemple
hi ha la cosa
de l'alta cultura
la gent que va al teatre
hola què tal
tota aquella cosa
super separada
no
anem al liceu
saps
o i si no
res
anem a sopar
per sopar
sempre s'hi és a temps
no hi ha
saps què vull dir
no
és que els nens
la gent
necessita
que hi hagi
un estímul cultural
constant
i una xarxa cultural
constant
per
saber
com funciona la vida
per no sentir-se sol
per crear bones relacions
socials
per tenir
una cultura general
més acceptable
per evolucionar la vida
és que si no
és un
no sé com explicar-ho
vull dir
què passa
que quan nosaltres estem acostumats
a veure
mala tele
mal cine
mala música
mal
ens ho prenem tot
com un circo romano
a la vida
no és allò en plan
veus una cosa
ai és que Velázquez
és millor que Picasso
bueno xato
és que ja
amb aquestes converses
acabem
acabem
no
llavors
en llocs que hi ha una mica
més de cultura
és que ningú se li acudiria
comparar una cosa
amb l'altre
o dir
mira aquesta noia
que bé que ho fa
en comparació amb no sé què
no
és que cadascú
té la seva història
i és diferent
anar a un restaurant
que hi hagi música
en directe
que anar a l'auditori
a veure no sé què
que anar
i cada cosa
ha de tenir el seu temps
el seu espai
però totes han de ser-hi
no
perquè nosaltres
puguem avançar
i jo a vegades
el que trobo
en general
és que
no li donem valor
a coses
que després
ho sento dir-ho
però resultaran essencials
per la felicitat
i pel benestar
de les persones
pel ser humà
però des que el món
és món
des que el ser humà
està
no sé
al damunt d'aquesta terra
l'art
ha tingut
una part cap dalt
de la vida
les pintures rupestres
ja veus que l'art
o sigui
l'art
en el sentit
o sigui
és que seria
una conversa llarguíssima
però
per mi l'art
en el sentit
que expressa
el símbol
i és llenguatge simbòlic
del ser humà
és que és l'únic
això
i la violència
la violència gratuïta
i l'art
és l'únic
que ens diferencia
els animals
tot l'altre
és igual
si tu agafes
una societat
que no consumeix cultura
i que està
només
fent likes
a l'Instagram
i veient
pel·lis de merda
i anant a veure música
de merda
i tot és una merda
i l'únic que fan
és això
doncs no
o sigui
ens estem bestialitzant
un altre cop
no sé com explicar-ho
el Santos
el teu guitarrista
fa 15 dies
en deia el mateix
el que ens diferencia
dels animals
precisament
és l'art
bueno
això no sé si es volurem
perquè els animals
són meravellosos
però clar
la diferència és que
raonem
i en raonem
i aquest raonament
cosa que no té un animal
ni una planta
o un altre ser viu
no el té
el raonament nostre
la part fonamental
és la cultura
és l'art
és per trobar-li un sentit
a la vida
és que si no
ja anem a la religió
perquè ja no queda res més
és com
no sé
ara que dius
les comparacions
ben volguts oients
la Míriam
compara el rock and roll
amb una paella
i el jazz
amb una bollavesa
és correcte això
això
tu he escoltat
però això ho has tret
d'alguna entrevista
no
això ho has dit
tu més d'un cop
sí
que el rock and roll
és com una paella
i el jazz
és com una bolla
en el sentit
que una paella
la pot fer tothom
no
suposo
suposo
suposo
i una bolla
deu ser molt difícil
Míriam
suposo
que
si ho has dit
per algun motiu
perquè
sí
no
quines similituds gastronòmiques
veus
a les dos estils musicals
no
jo crec que
no per el batiborrillo
totes dos
tots dos plats
la música popular
en general
per mi
és sempre
un conglomerat
de coses
i el rock and roll
té això
a partir de l'Elvis
i el show business
i tot el món aquest
té un conglomerat
de circumstàncies
i d'estils
i musicals
i una barreja
que és més popular
és una cosa assequible
el rock and roll
és una cosa fàcil
assequible
jo era en aquest sentit
i el jazz
per mi
és una mica més complex
la seva composició
saps
és una mica més complexa
però
no deixen de ser
músiques que han sigut
mainstream
com ara
com el reggaeton ara
no?
vull dir
saps què vull dir?
sí
però
cadascú a punt
i cadascú té un
perquè ara entraríem
dintre l'art
amb els gustos
personals de cadascú
clar
els gustos són com el culo
cada un no té el suyo
has estat bé
però
tornant amb les comparacions
del rock and roll
tots dos plats
són molt difícils
el rock and roll
i el jazz
no, estava pensant
en això que dius
de la paella
però
la paella
la bollavesa
és un batigurrull
com tu ho dius
però que no és fàcil
de fer
és complicat
i porta el seu temps
no és allò
de fer
una oferrat
no, no, no
sí

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ai!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que no et pots ni arribar a imaginar, però sí que reconec
i que jo he estimat i he admirat sempre moltíssim, moltíssim, moltíssim
a la Billie Holiday, a la Ella Fitzgerald.
Stop, Billie Holiday.
Billie Holiday molt.
Jo tinc entre saia i saia, que per mi tu ets la Billie Holiday catalana,
però és cada més, Míriam.
Ja m'agradaria.
És que t'assembles físicament.
Sí? Quina gràcia, m'encantaria.
Mira, quan et poses el clavell, la flor, aquí de costa.
L'orquídea.
L'orquídea.
Ella portava gardenies, eh?
Bueno, escolta, se m'en fot la flor que portava la Billie Holiday.
És que t'assembles.
Ja no et dic ja de la veu, perquè això són matisos,
però és que físicament t'assembles a la Billie Holiday.
I has de viure bastants més anys, eh, que ella?
Espero que sí.
Perquè ella també era una perla.
Era una perla.
Bé, els músics de jazz van viure èpoques molt dures, no?
I això...
Jo només et dic una cosa.
Si els músics d'aquí de Catalunya poguéssim escriure un llibre
de la quantitat de lavabos, vàters, on ens hem de canviar,
i de coses friquis que hem de, diem, assumir,
perquè la professió és precària i tal,
estaríem molt més a prop d'aquests músics del que sembla.
que això és una cosa molt curiosa que ningú pensa, però és així.
Vull dir, hi ha aspectes en la professió de la música en què seguim igual, exactament.
Sí, sí.
Sí, sí. I llavors potser la connexió, la ressemblança que pots tenir amb coses, no?
Si tu veus ara la Sílvia Pérez Cruz, també s'assembla una mica
que em permeti anar amb tots els respectes a la Bonet, no?, a l'època,
o a la Joan Baez.
O sigui, les coses es repeteixen, no, em refereixo,
les coses es repeteixen perquè tenen una línia en el temps, no?
I jo sempre dic una cosa, a veure què et sembla, no, Ferran,
però jo sempre dic que la tradició és com un tren, no?
Tu t'hi puges, primer has de comprar el bitllet, no?
O sigui, t'ha d'agradar molt, allò, i has de voler hi pujar, no?
I quan hi puges, també els altres que estan a dintre del tren,
a veure la cara que et posen, no?
I un cop que estàs a sobre, la qüestió és que no descarrili aquest tren, no?
O sigui, intentar aportar el teu granet de sorra.
T'ho compro, però aquí hi ha una diferència en el tren, sí.
I és amb la Míriam, clar, en el tren tu pots ser màquina o pots ser vagó.
Tu ets màquina, no? Què passa? No, perquè a la vida passa igual.
A la vida hi ha moltes menys màquines que vagons,
però gràcies a les màquines els vagons tiren, no?
Sí, sí.
I és molt important també ser vagó, sobretot un vagó...
No, el lideratge de projectes i coses que, clar, sí, és el que deies abans,
també té a veure amb la imaginació i amb com tu projectes.
A mi m'encanta fer espectacles i m'agrada molt i disfruto molt.
I després dels anys amb els aprenentatges també...
Bé, com aprens una mica no m'esclaro tot i a saber donar el seu espai a cada cosa, no?
Jo vaig fer molts projectes en una època, el 2012, fa 10 anys,
perquè tenia la necessitat de separar totes les coses aquestes, no?
Hi ha molts moments a la vida, hi ha moments que estàs fent les teves cançons
i et ve de gust que sigui una cosa íntima i que és igual l'estil
perquè estàs com projectant dins una...
Però la gent que fem música tradicional també tenim aquest punt de...
El blues és blues i el jazz és jazz, no?
Llavors, per això van sortint, no?
Tants projectes i tantes coses, perquè són com diferents
i necessiten el seu espai.
Ja, ja, però fixa't que fins ara hem escoltat dues cançons,
dues, no sé, tons...
Diferent, clar...
Una, l'Emília amb Sensual i l'altra, l'Emília amb Roquera
i tots dos amb Magnòlia.
Sí, sí.
Bueno, escolta, no et fugis d'estudir, diga-me cantants.
Ah, que et digui cantants.
Perquè jo t'interrompo, perquè m'ho has tret d'una de les preguntes que et tenia,
preguntes, apreciacions meves, ets la Viri Holiday catalana, almenys per mi.
Gràcies.
I sobretot si et poses la Magnòlia o el clavell, o com li vulguis dir,
és que penso, coi, veig una foto, el color de la feina és una altra història,
perquè tu ets més branqueta i l'altra...
Però la teva imatge...
Bueno, també al recrear aquesta música dels anys 30-50,
que és una mica el lloc on ens movem i tal,
doncs sí, sempre t'agrada vestir-te d'una forma, és el que té de la meva àvia.
O sigui, jo per mi és un ritual, no?,
que no imita, sinó que vol anar ben vestit i posar-se guapo, diem, ja està.
Però què t'anava a dir?
No, i també a mi em va costar quan era molt petita,
perquè m'agradava més el blues i, clar, i havia escoltat-se ni jo, ni tot això,
em va costar més, com ser fan de la Ella Fitzgerald,
ho vaig ser ja més a partir dels 18 anys, no?
I quan la vaig descobrir també, diem, va encegar tot el previ, no?, el que hi havia abans.
Després hi ha altres cantants increïbles, no?
Després parlarem de l'Eta James, d'aquesta...
Eta James, m'encanta.
Però, aviam, digues, cantants.
És una de les meves cantants preferides.
Folklòrica, aquest és una folklòrica.
Sí.
Digue'm, cantants, inclòs des de les folklòriques fins a les cantants.
Ah, no, Eli Regina m'encanta, que és una gran cantant brasilera, m'encanta,
perquè és una de les primeres cantants que jo veia que somreia molt, per exemple,
cantant. Eli Regina és una meravella veure-la en directe, o sigui, és que és una cosa fantàstica.
Fa dos dies va morir una cantant...
Gal Costa va morir, sí, meravellosa.
Sí, sí, vull dir, no sé, mils de cantants, moltíssimes cantants bones hi ha,
però la Nina Hagen és una cantant increïble.
I és un estil totalment diferent.
Que no tens a veure.
En canvi, veus, hi haurà persones, hi haurà oients que pensaven que la Nina Hagen crida més que canta.
Ja, però això és una cosa subjectiva que ja entra dintre d'un altre món, d'una altra conversa.
Però els cantants, sí, m'agrada molt.
No sé, no sé, és que la Ben Baker era meravellosa, Ruth Brown,
és que totes les cantants dels 50 tenien alguna cosa, i els cantants dels 50 també.
Però fixat que m'estàs parlant de cantants dels 150.
Sí.
La Virgil era abans.
Sí, Anita Odey, no sé, meravellosa.
Però actuals.
D'ara, que m'agradin.
Mulla't, digues.
És que no sé, no sé què em pot...
M'agraden molt grups.
M'agrada més...
Bueno, i m'agrada molt Nick Waterhouse, per exemple, que està més proper al Soul.
Els Black Keys, m'encanten, G.D. Macpherson, els Hives.
No sé, m'agraden grups més, ara, que no tan cantants en si, no?
No sé si segueixo molts cantants.
Ara que dius això, jo improviso, però, de la teva generació, hi ha uns que són una mica més joves.
Per exemple, la Gemma Abrier, per un cantó...
Ui, la Gemma és fantàstic.
Però la Gemma Abrier, poques actuacions, poc la veig actuar, malauradament.
Un altre, que també em recorda a tu, que és una...
Bueno, a mi m'encanta la Susana Sheiman.
Ah, és clar, que mira...
La Susana Sheiman és...
Però també, mira, li vaig...
Però és que no s'està programant, eh?
O sigui, hi ha molt poca feina.
O sigui, això us ho dic en sèrio.
Però tu no pares de treballar.
Però, per exemple, hi ha un altre, que també em recorda a tu,
amb gran diferència per moltes coses,
però que té un cert, per mi, record,
que és una peruana, que està aquí,
doncs em sembla que és la Sofia Wells.
Ah, la Safi Wells.
La Safi Wells és meravellosa, també.
Sí.
Però perquè vegis, no?
La inclusió d'una aficionada...
Però jo, com has preguntat cantants actuals,
jo em pensava que em deies com internacional.
Sí, jo també.
Ara jo m'he vingut al nostre terreny...
No, perquè jo mai et preguntaré de la gent d'aquí
per un tema de respecte, de conflicte, etcètera.
Sí, no, no, però...
Perquè jo et deia a nivell general.
Jo a mi la gent d'aquí l'apollo tota
i m'agrada tota,
però i m'agrada un mogolló en la Zara, per exemple.
Veus? Jo, per exemple, no.
Hi ha que són...
Però això ja depèn del gust.
És obviat abans.
Sí, però més enllà del gust...
Hi ha uns que m'agraden
i els altres que no m'agraden.
El qual no significa que no tinguin valor per fer-ho.
Exacte, també hi ha les carreres artístiques.
Per això t'ho has dit.
La Maica Macopsi, per exemple,
ha fet una carrera artística molt guai,
la Zara també.
I hi ha moltes...
Evidentment, la Sílvia ha sigut meteòrica
i era una tia que jo,
els primers cops que la sentia,
flipava.
M'agradava molt.
Sí, però la Sílvia,
la Sílvia,
que és del meu poble,
és de Palafusill,
i a vegades comenten...
Mai està definit el seu estil.
És una mica com tu,
però la Sílvia potser et canta flamenc,
que et canta d'una manera...
Però és que la Sílvia...
Hem d'entendre també
que hem d'anar en compte també amb les coses, no?
De quan comparem...
És el que et deia dels concursos.
O sigui, ens hem fet una societat que compara
sense separar les coses.
I això és una merda.
Tens tota la raó.
Perquè si has de comparar
la Sílvia Pérez Cruz
amb qualsevol cantant...
Amb tu, sense anar-ne i juny.
No té res a veure.
No, és que no té res a veure.
I a més a més,
la Sílvia hem d'entendre
que és una tia que ve de l'esmuc.
O sigui, són instrumentistes,
gent que té una capacitat
a nivell l'activa,
o sigui, que té un coneixement
i té un talent brutal
i que, per tant,
això genera
dins el músic
hi ha una inquietud.
O sigui, és molt difícil
que una persona que sap
tocar la guitarra al piano,
cantar,
tocar l'udú,
composa
i salta i balla,
la tinguis allà
fotent-te cançó catalana
tota la puta vida.
Això és impossible.
Això no existeix.
I això
ho veuràs
en tot el món
que és així, no?
En canvi, després,
tens grans músics
que són especialistes
en una cosa
i que són
una meravella
fent allò.
Bé, per mi,
un exemple
que tenim a Catalunya
és la nèboa.
La nèboa és
oro puro.
Oro puro.
I ella
s'ha especialitzat
en el fador
però també
fa cançó,
també
fa moltes coses
de la seva pròpia
interpretació
de la música
d'arrel,
però
és més especialista
i hi ha gent
que és més oberta
i tal, no?
I l'obertura
sempre,
per mi,
sempre
és una virtut
en un músic.
Sempre.
Els dius de la nèboa.
Qui coneix
la nèboa?
Deixen a part
èlits.
A l'Emilion Swanson
la coneixen
a les festes majors,
les coneixen
amb auditoris,
la coneixen
amb locals,
la coneixen
amb, no sé,
amb concerts,
amb festivals.
La nèboa.
Per exemple,
dels que hem parlat.
Sí.
Jo, per mi,
si no ets conegut,
l'altre dia
llegia
amb un cartell
aquí,
a Sant Just d'Esberc,
si no et visualitzen,
no existeixes.
I és veritat.
si, Míriam,
no tens actuacions
i les actuacions teves,
com a mínim 50 persones,
ja et dic 50,
no hi van,
per molt bé que facis les coses,
alguna cosa falla.
Sí, però també pensem que,
o sigui,
que estan canviant molt les coses,
és el que t'estic dient.
Jo ara mateix
estic en un moment
de la vida
que jo ara
fer actuacions
a un bar,
jo no vull fer-ho ja.
Ja les has fet.
Ja les he fet.
Per això t'ho dic.
Jo no vull fer-ho.
però amb tots els respectes,
o sigui,
simplement és que jo ara necessito
que els instruments
s'escoltin bé
i que tot es sigui
d'una manera
perquè estic en aquest moment
de la meva vida,
a punt.
I com que jo ho trio,
ho faig així i ja està.
Però això no vol dir
que quan no estàs a l'escena
no et visualitzes.
Per exemple,
per mi,
justament abans que parlàvem
de la Neua,
o sigui,
és una persona a la Neua
que té un prestigi increïble
i és una cantant
que flipes.
Què passa?
Que els teatres
han deixat de programar.
O sigui,
hi ha molts teatres a Catalunya
que estan programant còmics de merda
amb tots els meus respectes,
però és que
perquè estan intentant rentabilitzar
un equipament que és públic.
Un equipament que és públic
no s'ha de rentabilitzar,
s'ha d'omplir de cultura.
Són dos coses diferents.
D'acord?
O sigui,
els diners els hem de treure
a un altre lloc.
Els diners els hem de treure
a la festa major
no portant
gent de caché
a la festa major,
perquè el caché
ja li pot pagar
un privat.
un públic
no té que pagar
caché.
Un públic té que pagar
emergent
i té que pagar
músic d'aquí
i no té que pagar
tant festivalet.
Té que pagar
més cosa d'aquí
i programació
i cicle estable
de teatre.
Llavors,
si això fos així,
gent com la Neua,
etcètera,
com Alba Guerrero,
per exemple,
que és una cantant de flamenc,
exquisita,
i moltíssima gent
més que tenim al món,
estarien cada dia
els veuries a la tele.
Sí, sí.
Com passa a França.
Els veuries a la tele.
Perquè aquesta gent
són necessaris.
Molt més
que que venga
el tonto lava
del Club de la Comèdia
que jo
m'estic encantada
que exista,
però en una sala
petita privada,
no en una sala pública,
sisplau.
Molt bé, sí, sí.
No,
és que no sé,
estem arribant a un moment
que estem en extrems,
saps?
O Rosalia
o el pobre
que no li vienen
ni dos persones
al seu bolo.
Això no pot ser.
Hem de crear xarxa.
Míriam,
tu,
amb la quantitat
de grups
i estils musicals
diferents
que cantes,
és una bibliotejada.
És una bibliotejada,
segons el meu punt de vista,
perquè,
com pots recordar
totes les lletres
i registres vocals
per cada cançó?
Però això no improviso.
Si no fas...
Jo sé...
Un dia parlant
la gent m'ha abri
que ja és especialista
amb el...
Fent escat.
Tu pots fer escat.
La Gemma
és més guapa
que totes les coses.
És meravellosa.
Però et dic,
a l'escat,
tu fas escat
i quedes com una reina.
Ho invento.
Tu inventes
el que dèiem
de les lletres.
Això, això...
Clar,
jo que no tinc memòria,
un admira
les coses
que li hauríem tenir.
Clar.
Sí,
que li hauríem fer
i no pot.
Home,
la memòria
també té a veure
amb el que treballis
i la repetició.
O sigui,
quan ho fas molts cops...
Però,
fixa el que t'he dit,
no només les lletres
de les cançons,
sinó els registres vocals.
Tu no ets la mateixa
cantant
un rock and roll
i per això
he volgut posar
aquestes dues cançons
que el Take My Love,
que la sensualitat,
oi,
són dues coses.
I el registre vocal,
per mi,
que tu tens...
Sí, també,
el cantant de música popular
jo et diria
que té en general
versatilitat
perquè,
perquè, bueno,
perquè et va tiburrir
el que diem,
no?
O sigui,
en el blues
tu tens el Honky Tong,
tens l'Abesesmit,
tens el Delta,
tens no sé què,
no sé quantes.
Al anar estudiant
les coses,
doncs et va...
a mi ho trobo una cosa
molt divertida,
no, això.
Però no diria
que són estils
molt diferents,
jo no ho diria,
perquè tots tenen
denominadors comuns
bastant forts,
no?
Sí,
no,
no.
És el mateix
un tema de flamingo,
jo ara he fet
un disc de blues
molt fort
i és el mateix
això per mi
que el que feia
amb l'Amadeu,
no?
Ja, ja, ja.
Ara parlarem.
Ara que t'estic
mirant aquí els olls,
tu sempre has fet
el que t'ha donat la gana
i també has fet
i fas de dir jockey,
no?
Això sí,
bé, és que a mi m'agrada...
fas de dir jockey,
és que...
No, però és que
tot té un parquet,
o sigui, clar,
si a tu t'agrada la música
i et pegues,
jo què sé,
12 hores al dia
escoltant música,
doncs coneixes la música
i t'agrada la música
i llavors la vols compartir.
Clar, és que no hi ha més.
És com el del programa
i jo el de la ràdio
ho faig perquè
jo penso...
A qui li dius tot això?
Clar, quan tens 20 anys
i estàs a la universitat
doncs tens els teus col·legues
i estàs tot el dia
escutxate esto,
escutxate lo otro,
vale, molt bé.
Però hi ha
arreu un moment
que cadascú fa la seva vida,
no?
Llavors dius,
ai, doncs mira,
vaig a punxar un rato
perquè així
aquests temes nous
que he trobat
doncs els ensenyo a algú, no?
Què punxes?
Jo punxo
moltes coses
perquè és que
a mi m'agrada molt
també la música electrònica,
és que punxo moltes coses,
però
bàsicament
no sé per què
si trio un tema així random
sempre serà
o entre els anys 50
i els...
no, mira,
dels 52
als 65
o així
sempre
no sé per què
dic, oh, com m'agrada aquesta cançó
i miro l'any
i dic, joder, tu.
O sigui...
Estic una mica
obsessionada
des de fa molts anys...
Et vas quedar
quan van sortir els Beatles?
Sí, perquè...
Van sortir els 62?
Sí, perquè ja...
No, i això
es tinc molts mons, eh?
O sigui, pot ser,
jo què sé,
clar, evidentment
m'encanta el rotllo vítnic,
m'encanta el rotllo
la generació en beat
i tot el beat
i el frat
i el garatge
i tot això
que ja és més
dels finals de 60
doncs m'agrada molt.
No se tantejo tant,
diem.
No se tantejo molt,
no vull tantejo
gaire.
Saps?
60-ejo i 50-ejo
moltíssim.
Sí, però quan punxes
ja us trien molt bé
les cançons dels artistes
perquè la gent
es mogui.
Sí,
tampoc ara punxo molt
amb sales de ball
però sí que hi havia
algun fet,
algun Marula,
algun Apolo,
alguna...
Bueno, Apolo
dintre d'unes festes
que fèiem
que es deien
Stash
que eren de rock and roll,
però sí que...
Bueno,
rock and roll
i també
rimar en blues
dels 60
és el que més es balla
que m'agrada a mi
molt.
I tu ets...
Més motes.
El que he dit abans,
la millor cantant de rimar
segons el meu criteri.
Moltes gràcies.
Que tenim aquí.
Bueno, he llegit
que et defineixen,
que em fa molta gràcia,
com a exitadora cultural
sense igual.
Uau.
Està bé, no?
Bueno, ojalà...
A exitadora cultural
sense igual.
Ojalà.
Això no m'ho he inventat jo,
això sí que ho he tret.
Ho has llegit per allà.
No, jo a mi m'agrada molt agitar.
Clar, és que també és una funció
de la cosa artística, no?
Agitar i fer pensar
o fer moure
o remoure coses més primitives.
Quan sempre es parla
de la sensualitat i tot això,
al final,
el trance i el cachondeo
és per moure l'emoció, no?
Moure el que tenim a dins.
L'amor...
O sigui, al final,
és molt hippie això,
però tot es basa
en agitar una mica l'ànima.
Ara és el que diuen, no?
La psiqui és el canal
superenergètic.
Clar, clar.
Ets una superdona.
Moltes gràcies.
Tirem enrere
que m'havia deixat
un dels teus,
que ja no era ben bé
al començament,
però que crec...
Jo ja et vaig conèixer.
No, ja t'havia conegut abans,
però allà em vas impressionar
a l'Apollo
amb el tabú burlesc.
Sí.
entre el 2009-2011.
Allò era increïble.
Jo ho recordo.
Sí.
Anar-te a veure tu,
però potser veia al costat
un fakir,
te'l recordes?
Sí.
El fakir,
aquell,
que les noies o dones,
jo li vulgui,
ballerines,
increïbles,
que era del cabaret burlesc,
diria jo.
Sí,
aquí,
a veure...
Aquella època,
aquella època...
Allò va ser molt,
va ser un projecte
que vam fer amb el Dani.
Heavy,
però un heavy guapo,
eh?
Sí.
Amb el Dani.
Va ser un projecte
que vam fer amb el Dani
i que després,
doncs,
vam anar liant a gent,
a dissenyadors,
a diversa gent
perquè ens ajudés
i des de,
bueno,
totes les perspectives possibles,
sobretot a l'Alberto Guijarro
de l'Apollo,
ens va ajudar molt
a fer això possible
perquè era un somni
que vam tenir amb el Dani.
Ens van donar una beca
a una residència artística a Berlín
i vam anar a veure
com podíem fer això
i què havíem de fer.
Hi havia la idea general
que sobrevolava
que és la pèrdua del paral·lel.
O sigui,
el meu avi va veure
la Josefin Bey,
que era en pilota picada,
al Molino,
a la seva època.
M'entens?
Això,
per què s'ha perdut?
Per què estem en un moment
de tanta buidó,
sobretot en el subsuelo,
en l'underground,
en la cosa canalla.
Barcelona és una ciutat portuària,
és una ciutat que sempre
ha tingut los bajos fondos.
És una cosa meravellosa,
és una cosa bonica.
I tots aquests cafès
i la Criolla
i el no sé què
que hi havia als anys 50,
doncs perdre-ho era una merda.
i el Molino,
que és un edifici emblemàtic
i que és meravellós i tal,
que no es fa res allà.
No,
ara el Molino i el Barç
s'ho ha quedat a l'Ajuntament
perquè volen fer
els centres culturals.
Bueno,
això espero.
Al paral·lel,
dos locals emblemàtics.
Un,
de tota la vida,
entre cometes,
de tota la vida,
més de 100 anys,
al Molino,
i l'altre,
recient al Barç,
dos,
dos,
dos jocs menys
perquè la Miriam Swanson
pugui cantar.
No,
quan em dic això,
ara veurem què és el que fa
a l'Ajuntament.
Jo al Molino
sempre volia presentar
els meus discos
i era una cosa impossible
perquè tenien mil problemes
i tal
i és una pena.
I els espectacles
que he anat a veure
en els últims 15 anys
al Molino
són una merda autèntica.
Bueno,
ja ho veus,
s'ha anat al palai.
Clar,
llavors nosaltres
volíem recuperar això,
saps?
volíem recuperar
aquesta idea
de la varietat,
del varieté,
sense vedet.
O sigui,
no la norma dual franquista
amb tots els respectes,
sinó la cosa de
l'humorista,
el fakir,
o sigui,
l'habilitat,
el freak show,
el sideshow,
i jo en aquell espectacle
tenia un paper
de la veu,
la cantant
de l'espectacle.
I jo m'ho vaig passar molt bé
perquè
també era un espai
de molta llibertat
perquè
jo ja no era
una cantant,
ja era un número
del show,
que això per mi
és molt més important
que cantar.
Fins ara,
que han passat,
ja ho veus,
13 anys
i jo encara
ho recordo
amb un carinyo.
Sí,
molta gent recorda
amb molt carinyo això.
i la Míriam,
jo també ho recordo
amb carinyo.
En pleno apogeo
brutal.
Sí,
era fantàstic.
Quina pena
que s'estigui perdent.
Ja que tu dius això,
una de les imatges
que tenim de Barcelona
i que el Josep
podria algun dia
també ens ho explicarà,
és aquella imatge icònica
dels marins
de la flota americana.
anant per la Rambla.
Per això heu de llegir
els llibres
del Xavi Cerós,
els de la sisena flota
i tot això.
Això és meravellós.
Jo soc superfan d'ell
i ell és un gran coneixedor
de tots aquests temes.
Doncs ja veus,
jo amb el Molino
quan tenia pèl
i havia sortit
a l'escenari
al Molino
amb el Josep
i al Barç
dues sales
que se'ns perdien
al paral·lel
i pràcticament...
No, espero que es facin coses,
al...
Sí, bueno,
però quan és cultural,
sí,
però mai serà
a nivell,
entre cometes,
de cabaret
o d'actuacions
perquè seran
o una biblioteca
o un centre cultural...
Espero que no,
espero que es faci
arts escèniques.
No, ja veuràs.
Espero.
Espero perquè és una pena que no
i és el que et dic,
o sigui,
això s'ha mort,
mira el Molin Rouge,
o sigui,
ara mateix a París
que és un Chiqui Parc,
tota aquesta zona també,
però bueno,
hi ha el Crazy Horse,
hi ha com una mica
de com a mínim tribut
de revival,
no?
I crec que això s'ha de fer
perquè és molt important
per la ciutat
que hi hagi una xarxa,
que hi hagi una xarxa
de l'underground,
que hi hagi una xarxa
de cosa més,
de cosa més,
una mica més,
no tan...
És que Barcelona
s'ha tornat a la ciutat
molt avorrida.
Si te'n vas a Madrid,
a tota hora hi ha coses,
sempre passen coses.
Nosaltres que tenim,
amb, perdó,
una mica més de bon gust,
segons què,
doncs no ho aprofitem.
Totalment de por.
No ho aprofitem.
Trobo que no ho aprofitem.
i, bueno,
poder també
perquè
la gran diferència
cultural
o de mentalitat,
ja no diguem de cultural,
de mentalitat
d'un català
en funció
d'un massatari
i no vull dir això
en segones
és diferent.
Sí, però fixa't que...
Per exemple,
el teatre,
sempre hem dit Madrid,
és el...
Quan sortia una obra
de teatre a Madrid
deia
nos vamos a província
sigui on sigui,
perquè el teatre a Madrid
sí que ha tingut
molta més importància
que Barcelona.
Ara,
moltes altres activitats
culturales
perquè hem sigut
un por,
el que tu deies,
el mol i no els cava.
Sí, Barcelona
és més cosmopolita.
Tenia molta més importància
Barcelona que Madrid.
Però ha perdut
molta pistonada,
perdona'm.
Total.
O sigui,
Barcelona,
ara mateix,
és una ciutat molt avorrida,
molt avorrida,
molt.
Sobretot...
A la faràndula,
que es diu això,
a la faràndula.
No, no, i tant,
a nivell d'arts escèniques
és molt avorrida,
molt avorrida
i la gent no va
a les coses,
no va a les coses
perquè
prefereix quedar-se a casa
amb una xocolateta,
m'entens?
Bueno,
això al final
l'únic que fa
és, o sigui,
estem cavant
la tomba, no?,
cultural dels nostres fills,
tio,
és que al final
no hi haurà...
On vas?
A l'Starbucks?
Doncs vale,
doncs molt bé, tu,
que t'ho passis bé.
Això ho diu
l'agitadora cultural,
sense igual.
S'ha de consumir cultura,
per favor.
Ui,
hi ha moltes coses
que em queden
per explicar.
Aviam,
mira,
cançons per pel·lícules.
Ah,
molt bé.
Era elegido
l'assassinat de Trotsky.
Allà cantes tu,
no?
Allà canto jo.
I què?
Sí, sí.
I què?
I,
i bueno,
i hem sentit abans
el Get Out The Door,
que és un tema
que vam composar
per aquesta pel·li.
Amb l'Antoni Etxavarries
va ser una,
la veritat que va ser
una oportunitat
molt,
molt,
molt bonica,
molt bonica,
va estar molt bé.
Ens va convidar,
ens va veure
el Milano,
que és un club de jazz
que...
Home,
jo ja t'he vist.
Sí.
Home,
però aviam,
mira,
improvisat,
avui tenim el Sambri,
el Milano.
Sí.
Ah,
i què més ens queda
per actuar.
Dels que encara estan vius,
avui que pugui actuar
l'Emília.
A Barcelona
poca cosa trobaràs.
Per això,
què t'estic dient?
La Boat.
Molta precarietat laboral.
Total.
La Boat no existeix.
Per això t'ho estic dient,
la Boat,
la Boat,
tot això de s'ha paregut.
Poca cosa trobaràs.
Jo t'he dit dos,
perquè els estic improvisant.
Poca cosa trobaràs.
La Cava del Sambri
i el Milano.
De clubs,
poca cosa trobaràs.
Hi havia aquell,
sí,
hi havia aquell de la Rambla Catalunya
pujant al Madrid
relativament a prop del Milano.
La Rambla Catalunya
tocant a la Brasca de Catalunya.
No,
tot això no existeix.
Al Barcelona,
te recordes que era?
tot això no existeix.
No existeix.
I hi ha,
clar que hi ha llocs,
però no...
No,
però a Barcelona,
locals.
Hi ha locals
amb precarietat laboral.
Hi ha locals
als que jo no vull anar.
Per exemple,
al Harlem Jazz Club.
Jo no hi vull anar.
Per això,
és un altre.
No hi vull anar.
Però hi ha molts llocs
que tenen precarietat laboral
perquè volen
i n'hi ha altres
que és perquè no poden.
Perquè tota aquesta idea
de l'Ajuntament,
de deixar que es faci música
a tot arreu i tot això,
ha sigut un bluff.
Tot això és mentida.
Perquè si jo,
per exemple,
el cas de l'Helio Gaval,
que és una sala meravellosa,
vull dir,
els hi van fer tot aquest projecte
d'insonoritzar
i de no sé què
i de no sé quantos
i al final és pasta,
pasta, pasta
per no poder recuperar mai
cap inversió
perquè després
tot són problemes.
Vull dir,
és que no s'està fent bé
la política cultural aquí.
Ho sento.
Entens?
No s'està fent bé.
Res i curt.
Generalitat
o l'Ajuntament?
A més que no ho sé,
l'Ajuntament
no ho està fent bé
i la Generalitat
fa milions d'anys
que ho fa malament.
Per això t'ho pregunto a tu
perquè sé que ho diu.
Bé,
és que sempre s'està discutint
això a l'estatut de l'artista
però no sé què
s'hi ha de cobrar
perquè si l'ha de contractar
a la sala
o té que ser autònom,
no sé què.
És que és igual,
és que s'han d'espavilar
la gent.
Vull dir,
la música
és com els restaurants,
és que sempre la gent
anirà a dinar,
és que sempre
hi haurà música.
Llavors,
que ho regulin
perquè al final,
o sigui,
l'únic que hem fet
és de pau parar
una professió
que és preciosa
de per si,
que és ser artista,
de pau parar-la
perquè tu,
estem en un,
no sé com explicar-ho,
o sigui,
encara estem aquí
a les sales
no es pot ballar,
o sigui,
estem en un espectre
encara franquista
de la política cultural
al país,
a l'estat,
no és a Catalunya,
és en general
i a Barcelona
es nota molt
perquè
és una ciutat
que s'ha anat avorrint,
jo a Madrid
no ho noto tant,
no,
no ho noto tant,
hi ha molta més oferta,
molts més espectacles,
aquí n'hi ha pocs
i a més a més
hi ha molta precarietat
també,
llavors això
s'ha de solucionar
d'alguna forma
perquè
és el que et dic,
és que nosaltres tenim aquí
quatre conservatoris
superiors de música,
l'aula,
el taller,
el liceu,
però és que
tot és postureo
perquè tota aquesta gent
mai es dedicarà a la música,
primer perquè no hi ha feina.
Home,
el taller de música
sí que són dels que a mi
s'hi poden dedicar,
però de l'ESMUC,
com tu dius,
possiblement passa
com moltes carreres
de la universitat
com de classe alta,
estudia piano
i no sé què,
o passa com moltes
carreres de la universitat
que només serveixen
per després tornar a donar classe,
això ho entens?
Sí,
però
en una persona
que és artista
la docència és un fracàs.
És un fracàs.
En una persona
que és docent
la docència
és la seva vocació
i abans són temes diferents,
però jo crec que
s'ha de solucionar aquest tema
perquè sí
i perquè també
hi ha una indignitat
a la professió
que és molt trista,
que és que gent,
tu imagina't que
gent de la vostra edat,
a la vostra feina
que heu fet
durant la vida,
estéssiu
en la mateixa línia
que un xaval
que surt de la universitat.
És que això
és absurd,
no té cap sentit.
Llavors,
a la música
no es valora
l'experiència,
no es valora
l'autoritat
en el millor sentit
de la paraula,
no es valora
el fet
que tu portis
50.000 anys,
és igual.
Yo tengo
el caché
es
150 por músico.
Però tu què creus,
que estàs comprant
taronges o què, tio?
Clar,
és que jo no soc
una taronga,
soc un artista,
una persona
que ve
a fer-te
un espectacle.
És això.
I see trees
of green
red roses
too
I see them bloom
for me
and you
and I think
to myself
what a wonderful
world
I see skies
of blue
and clouds
of white
the bright
blessed day
and dark
sacred night
and I think
to myself
what a wonderful
world
the colors
of the rainbow
so pretty
in the sky
are also
on the faces
of people
going by
I see friends
shaking hands
shaking hands
saying
how do you do
they're really saying
I love you
I hear babies cry
I watch them grow
they'll learn much more
than I'll ever know
and I think
and I think
to myself
what a wonderful
world
yes
I think
to myself
what a wonderful
world
and I think
d'una cantant canadenca,
la morna Anne Murray,
Gemini's,
que per això l'he triat en honor
de la meva convidada,
ja està retirada,
ha venut més de 55 milions
de còpies a tot el món
durant els seus més de 40 anys
de carrera.
No hi havia Spotify, no?
No, no, no.
Anne Murray era dels que anaven
a la botiga i compraven.
Anne Murray va ser la primera cantant
solista canadenca a assolir
el número 1 a les listes nord-americanes
i també la primera a guanyar
un disc d'or per una de les seves
cançons emblemàtiques, Snowbird.
Com a curiositat,
ha rebut quatre premis gram
i tres american musicals, etc.
I agafant el fil
del que explica l'Anne Murray
va estudiar piano durant sis anys,
als 15 estava fent classes de cant
i tots els dissabtes
al dematí feia 75 quilòmetres
d'anada i 75 de tornada.
Prenia un autobús
d'Espringill a Tatama-Uix,
a Nova Escòcia,
a la part dreta del Canadà,
per fer classes de cant, no?
Però curiosament,
com també explicava la Míriam
ja en aquell temps,
va estudiar educació física
perquè no li donava el cant
per guanyar-se la vida
i amb aquesta història s'hi va passar,
bueno,
es va treure el títol el 1966,
no?
I ensenyava educació física
en una escola de secundària
durant més d'un any
i aquelles casualitats
que algun dia algú
la va sentir cantar
i li va dir
nena tovallés mucho
i va...
Si li va dir nena malament.
No, bueno,
jo et dic criant
perquè tu no havies nascut
que aquesta frase
és el nena tovallés mucho.
A mi m'ho han dit també,
és molt desagradable.
No,
perquè va sortir
amb un programa de televisió
i li van dedicar
a la...
Si no me'n recordo malament,
a la Carmen Maura
que li feien una entrevista
i llavors,
quan la Carmen Maura
estava en l'èxit
i a l'entrevista
que no me'n recordo com es deia
que era també molt famós
va ser quan li va dir
aquesta...
I aquestes són aquelles frases
que han quedat
que la trobo...
Bueno,
ja l'hem superat.
Machista,
bueno,
però...
Diem que ja l'hem superat.
Bé,
acabant amb la història aquesta,
ella va fer
l'últim concert del 2008
i aquesta cançó
la sintonia
del nostre programa
de la seva versió
What the Wonder Football
la va gravar el 1999.
Com a curiositat,
últimament va ser
més reconeguda
perquè ella,
com era professora
d'educació física,
era entusiasta
i jugadora de golf,
no?
I va fer història
a l'octubre del 2003
que ja tenia uns quants senyets
amb un torneig
a New York
al club de golf
Calouiat
que es va convertir
en la primera dona
a notar
un forat en muc
amb un forat,
el forat 17
d'aquest club de golf
diu la Grònica
que tenia
108 llardes
99 metres
i des de la sortida
pensa que
un forat de golf
tu ja ho saps com és
és molt petit
i que des de la sortida
l'entris
i va quedar com a constància
que va ser la primera dona
que va fer
i no és ni professional ni res
un handicap
que està molt bé
però que no és
però bueno
que va sortir
perquè es deia
en Murray
s'hauria dit
Ferran Carreras
no hauria sortit enlloc
no ho sabem
aviam
mirem
estàvem parlant
de les pel·lícules
portava faldilles
quan va fer-ho del golf
no és important
perquè si Ferran Carreras
amb faldilles
fent un ollo de golf
sí hauria sortit
en un lloc
ets la perdita d'Urango
ets la perdita d'Urango
perdita
per què et dic
la perdita d'Urango
la perdita d'Urango
tu saps la pel·lícula
home i tant
és que a mi
aviam
de bon rotllo
ets la perdita d'Urango
humor
humor negre
amor
sexe
acció
diuen humor negro
es como las piernas
hay quien tiene
y hay quien no
ha estat bé
mira
ha estat bé
aquesta és la Míriam
no?
sí
acció
humor negre
amor
claro
tot bé
tot barra
però
sexe però amb escrúpulos
home
quan t'ho dius
home
la pistolera
la pistolera
tothom sap
qui és la pistolera
però
què és la pistolera?
la pistolera
és un podcast
que jo tinc
que parla de
és un magazin cultural
que parla de
de
quantitat d'absurditats
o sigui
parla molt
de crims
parla
de rock and roll
de rock and roll
de projectes personals
de projectes
de deliris
nocturns
que això fa molta gràcia
deliris nocturns
sí sí
perquè és un programa
que està fet com per això
que deies abans
per passar la nit
però tens un detall
que a mi
com el vostre
per passar la nit
música
per
per
gourmets
això m'agrada
música
per
gourmets
aquesta és la pistolera
caníbals
però gourmets
aviam
és que
m'agradaria
parlar moltes coses
amb tu
tinc anotat aquí
un
un
no sé
una cosa
única
de
de la nostra convidada
fa 6 anys
en el grec
del 2016
la Míriam
3 nits
amb Míriam
Swanson
amb Míriam Swanson
sí
el Jambri
el Jambri
jo diria que és
el degà
del
del seu gènere
d'una cabada
tota la península
ja no diguem
aquí a Catalunya
i tant
i per commemorar
l'efemèria
del concert
25.000
en aquella època
ja fa 6 anys
sí
amb una programació
que va ser
tot un homenatge
a la millor música negra
i vam pensar
amb la Míriam Swanson
que protagonitzava
3 nits
ben diferents
a la clava
de la plaza
sí
i això
em recorda
tu que ets folclòrica
i has torejat
això em recorda
els toreros
aquells
que els hi posaven
3 días
a la plaça
3 días
consej toro
consej toro
consej toro
doncs tu
3 dies en la plaça
vas començar
sin toros
que no m'agraden
los toros
los toros
los toros no
Ferran
por favor
que no
no me hable
de los toros
por favor
que soy folclórica
pero soy animalista
también
por Dios
comences
amb en Nòlia
en Nòlia
que és
si no recordo
molt més
un quartet
envallotat
eh
envallotat
sí
en Nòlia
és amb el Francesc
Capella
i el Paco
i el Xavi
sí
envallotat
i amb
l'Espirit americà
que tu revisites
els clàssics
i que més em fascines
perquè tens un repertori
va ser de cançons
de les teves cantants
que tu deies
que t'agradava
la Fitcher
l'Eta James
la Sara Bauen
la Rosemary Clooney
Rosemary Clooney
meravellosa
meravellosa
i amb en Nòlia
agafes cançons
del Broadway
dels anys 30
amb els musicals
de Colport
sí
també hi ha
Tincol Trio
hi ha temes propis
és una espècie
de barreja
i és curiós
i potser que no t'hi dic
i et torno a repetir
per tercera vegada
que aquí no he anomenat
el que ets per mi
la Billie Holiday
catalana
i et torno a repetir
que et miro
i em falta
el clavell
al damunt
de la teva
obrella esquerra
exacte
i bóns
si no
si no estic equivocat
en aquella època
en Nòlia
diria que encara ara
no
Francesc Capella
el Paco
el Paco Vez
i l'Anton Zal
a la batalla
l'Anton
va marxar
ara fa uns anys
bé
vam fer el primer disc
junts
i que era aquest directe
al Jambori
que has posat
alguns temes abans
i després va entrar
el Xavi Nojosa
que és un
és un baterista
també fantàstic
que
bueno
és un referent
també
del món del jazz
aquí a casa nostra
Magnòlia
Magnòlia
com et va
Magnòlia
és un projecte
molt molt estimat
és un lloc
on
el que deies abans
d'expressió
de llibertat
amb aquest llenguatge
amb el jazz
jo
clar
soc més cantant
de blues
que de jazz
llavors això
doncs és més
tu és cantant de tot
i l'Olima en blues
és un altre món
però no
però
també projectes
m'agraden molt
els projectes temàtics
a mi
jo ara tinc moltes ganes
de Magnòlia
fer un altre disc
perquè el nostre darrer disc
tenim dos discs
i el darrer és el del 19
de finals del 19
i ara ja toca
després de tots els drames
que hi ha hagut ara
doncs
fer un altre disc
a veure si al 23
podem fer un altre disc
i un disc
així
ben
ben de hot club
ben
ben calentorro
i ben de ciutat
ben de dir
que eres com aquest
i home i tant
i ja veuràs
la portada també serà molt pel·lículera
i sempre treballem
amb la Noemí Elias
que és una fotògrafa meravellosa
i perquè això és l'enterro
sí, sí
l'enterro a la sardina
vam dir
fem l'enterro a la sardina
el que et deia
a la partita d'Urango
100%
100%
la viuda
perquè això tenia la idea
també
que els temes propis
molts eren
de catxondeo
de maridos muertos
i tot el rotllo
aquest noir
que a mi m'encanta
un altre grup teu
el Flamingo Tours
Flamingo Tours
actues
a l'endemà
o sigui
canvi de registre
estàs parlant del grec
sí, sí
estic parlant d'aquell dia
però que són actuals
meravellós
però t'estic parlant
de fa 6 anys
amb els teus canvis de registre
d'un dia per un altre
sí, sí
fei toro
fei
fei toro
el Flamingo
és el ritme blus
més insonuant
el soul
més profund
el surf
més frenètic
i el rockabili
més punyent
això
és el Flamingo Tours
va ser una ballada
tremenda
per ballar
i un ritme frenètic
sí, sí
Flamingo
és una banda
que podria ser
una banda
de Sant Francisco
és una banda
que té moltes influències
diferents
on no hi ha jazz
en absolut
no, no, no t'ho he dit
i és la formació
no, no
ho explico per l'audiència
que és com
la formació
més bèstia
que tinc
de ser
si pugem
de bèstia
de 0 al 10
Flamingo és 10
i Magnolia
és 3
vull dir
sempre
amb tota la ràbia
que hi ha
en tots els projectes
però clar
Flamingo
és l'expressió
meva més sàdica
de fet
vam fer un disc
d'assassins en sèrie
o sigui
el Wild Beast
from the South
l'humor negre
de la Miriam
exacte
és que jo
m'agrada molt
això
i m'agrada molt
i em fascina
la societat americana
perquè la trobo
tot i que
políticament
em sembla
odiosa
o sigui
jo soc
ferma defensora
dels sistemes democràtics
evidentment
però
i llavors
el neoliberalisme
tot aquest rotllo
de no cierro
los domingos
i tal
a mi
és que no m'agrada
no m'hi sento
no m'hi representa
però en canvi
el tema
de la deixades
social
també fa
que hi hagi
com aquestes coses
tan sui generis
tan rares
com els rednecks
tot el món aquest
de les muntanyes
d'aquesta música
el folk
aquest amb el banjo
el finger picking
el no sé què
el mississipi
tot això
és de deixades social
al final
és una espècie
de comunitats
que es van muntant
les seves existències
i que van desenvolupant
les seves pròpies cultures
i això
des de fora
és meravellós
és una cosa fantàstica
i el fenomen
dels assassins en sèrie
és una cosa
horrorosa
perquè és la part més negra
de tota aquesta cultura americana
però el fet
que els tractin
com si fossin rock stars
i tot això
clar, a mi em fascina
perquè no ho entenc
el meu cervell
no entén això
i era com
jo vull fer un disc
d'això
perquè no ho entenc
no entenc
per què passa això
m'al·lucina
Jordi Mena
la guitarra
el Jordi
Rebaneque
el Hammond
ara ja no
ara ja no
per això
també
jo et dic
els que a mi em consta
els que estàvem
el grec
sí
això és veritat
l'Ere Massis
sí
i encara tenies de bateria
l'Anton Jali
igual que el tenies
a Manòria
i actualment
qui sou?
mira
perquè vull sentir
ja saps per on vaig
vull sentir
qui tens de guitarra
no, no, no
és molt important
que Flamingo Tours
es diu Flamingo Tours
perquè volies ser
com una agència de viatges
o sigui
jo ja sabia
que passaria
amb músics per allà
perquè jo quan vaig fer
Flamingo Tours
estava a les acaballes
del Tabú
i jo vaig començar
a fer aquest projecte
amb altres músics
de Mambo Jambo
o sigui
igual que he seguit
col·laborant amb l'Ivan Covas
he vist tota la vida
a Barcelona i Club Band
doncs amb el Mario Covo
i l'Anton Jola
em vaig muntar
Flamingo Tours
però sabent
que en algun moment
quan Mambo i Flamingo
tinguessin concerts
els dos
que els dos
que els deixien penjada
bueno
jo la vi primero
m'entens
o sigui
al final
has de generar
la teva pròpia tal
i els pobres
que tenien molta feina
també
els dos
i era molt difícil
de combinar
llavors
va haver un moment
que va entrar
el Salvasuao
a la bateria
que era
el meu bateria
de la banda de punk
o sigui que porto un vell tocant
des de que
quan vas començar
tota la vida
i llavors va entrar ell
va entrar
el Gerard Massas
el L'Ere
que el L'Ere
era baixista
el muchachito
Bombo Infier
el Jorge Revena
que era dels Reveldes
que era molt amic
del Dani
de la nostra època
i tal
amb qui vaig tenir
la meva primera banda
de Ritman Blues
i el Jordi Mena
que és amic meu
de tota la vida
o sigui
un dels meus guitarristes
més admirats
i el conec
des que tinc 16 anys
però avui
al Flamingo Tours
qui tens
exacte
no però jo vull explicar això
perquè
va ser una època
de Flamingo
molt important
i molt feliç
passa que el Jordi Mena
i el Jorge Revena
que estàvem
en búmborí
i no
al final
poder seguir la gira
i llavors jo vaig voler
ja al final
desfer una mica la cosa
però em vaig trobar
al Santos Puertas
un final d'un estiu
que jo havia dit
bueno ara
descansem en Flamingo
deixem passar el temps
i em vaig trobar
al Santos
i de sobte
vaig veure al Santos
vaig estar pensant
ja hi havia
l'Artem Júliev
que és el saxofonista
teníem ganes
de fer una cosa
una mica diferent
i a sobte
jo era una pel·li
que anava
a Nova Orleans
d'una nena petita
que durant la inundació
es quedava sola
i veia com uns animals
mitològics
ja es perdia
en l'univers
l'humor negre
i vam fer
i vaig tenir
aquesta idea
de fer el disc
llavors ara som
el Joan Vigo
que és
també baixista
de Contra Blues
però que va entrar
en Flamingo
com supertitular
també
i amb molt carinyo
perquè és un tiasso
amb ell vam fer
un homenatge
a London Calling
dels Clash
que va ser un disc
molt important
i ho vam fer
amb una polo
ple de gent
i llavors el Joan
va ser com
molt pilar
d'aquest moment
el Joan Vigo al Baix
el Salva Suave
a la bateria
l'Artem Júliev
al saxo
que és un saxofonista
de jazz increïble
però que aquí fa
diem
l'assassino en sèrie
i amb aquest so
que té
d'una bèstia
tipus morfin
toca el teclat
també
una mica
i llavors el Santos
portes a la guitarra
a les 50 guitarras
i jo
això és la formació
que hi ha
doncs ja veus
portes un Sant Justenc
des d'aquí
Santos
Sant Justenc
la Míriam i jo
també amb un petó
home
la Míriam Swanson
t'estima molt
Santos Puertas
a tu i al teu germà
i a la teva família
els teus pares
que són l'hòstia
amb vinagre
i la seva germana
que la conec menys
però
que és una família
molt molt estimada
doncs ja veus
fa 15 dies
amb ell
i avui
amb tu
doncs mira
quina sort
aviam
moltes coses
i em queda poc temps
perquè si no
el Josep s'enfadarà
i no s'esplica
que no s'enfadi
tinc un quintet
de Ritman Blues
que es diu
The Rhythm Treasures
mira
jo aquí tinc
per parlar amb tu
de Early Blues Moots
que malauradament
i des d'aquí
igual que m'ha enviat
un petó al Santos
enviem un record
a l'Amadeu
i tant
i una abraçada
a la seva família
a la Josefina Llargués
i a l'Arxat
i a la Maria
i al Joan
Amadeu
estigues on estigues
continua tocant
la guitarra
jo me'n recordo d'ell
cada dia
cada dia
i a més
curiosament va ser
que jo sàpiga
el primer
que va portar
el Dobro
d'aquella guitarra
que va ser
jo el primer
que vaig veure
en directe
tocar
jo dic
coi
semblen els cowboys
l'Amadeu
era una persona
molt màgica
molt màgica
doncs amb ell
vas fer aquest projecte
Early Blues Moots
i va ser el tercer dia
de l'Essamble
i va ser el tercer dia
sí
imagineu
benvolguts oients
la Míriam
passant
cantant clàssics
de jazz
passant pel rhythm
en blues
pel sol
i acabant
amb el blues
és que
no diré
el de nena
però
és molt xo
bé
aviam
altres grups
The Rhythm and Treasures
The Rhythm and Treasures
Los Tesoros del Rhythm
per això
això
això és una banda
de rhythm and blues clàssic
home tens
vull dir clàssic
molts dels anys 50
el del saxo
l'Artem
Artem Júlie
que també està a Flamingo
és una banda
que és un mix max
entre Magnolia
i Flamingo
perquè hi ha
el Paco Huet
però el Paco Huet
és de Magnolia
però que també està rident
entre ells
vaig agafar
ah mira
jo vull fer xomell
i fer xomell
i fer xomell
els vaig ajuntar
exacte
el Salva
l'Artem
i el Walter Bordoi
que és un guitarrista
de blues
molt conegut també
i és una banda
clàssica
que hi ha temes propis
perquè a mi sempre
m'agrada fotre cullerada
però
però és una banda
molt xula
i amb això
estem fent
molts festivals
de rock and roll
vam estar al Surforama
i ara
al desembre
farem
també una mica
de viatge
al Gel Dorado
a Vitoria
a València
als 16 tonelades
em falta
algun dia
que algun dia
ho aconseguiràs
o ho aconseguiràs
crec que toca
cantar
amb el millor
per mi
cantant
de blues
masculí
amb el Jonathan
ara he col·laborat
al seu disc
és brutal
el seu disc
de cantem junts
no ho sabia
però veus com alguna cosa passa
perquè carai
a la Contra Blues
i que la Miriam
com ho dius tu
que no fotis cullerada
jo ets de fotre cullerada
d'arrel
però estàs d'acord
no?
aviam
això de si el millor
pel meu gust
el Jonathan
és molt guai
marca
marca
una època
marca
un estil
dintre del que és el blues
bueno
el Jonathan és un tio
que té molt talent
i una beguarra
molt beguarra
és meravellós
però aquí tenim molt d'això
tenim la Coco Jean
tenim l'Esther Wax
tenim moltíssims cantants
boníssims
però el conegut
a Contra Blues
el conegut
el cujo
bueno
cuidado eh
que la Coco Jean Davis
ha fet mogollon de coses a fora
i amb els excitements
i tal
però és més conegut a fora
que aquí
sí
bueno
no sé
no sé
és igual
la qüestió és que
aquí tenim bon gènere
del que són aquestes músiques
i de les altres
vull dir
aquí
durant la pandèmia
jo crec que s'ha notat
que hi ha bons músics
en aquest país
ara ja ha tornat
la moda del guiri
i ara l'hem tornat a cagar
però
però vull dir
ja es nota
que hi ha bona gent aquí
bueno
The Rhythm and Treasures
The Rhythm and Treasures
Los Tesores del Rhythm
de Liberty Stable
Ah la Liberty Stable Jazz Band
és una banda de l'Artem Julièf
que el que passa que
clar
en quin repertori
amb un repertori
de Nova Orleans
antic
que és preciós
però clar
que aquí hi ha
en plan
Samuel Marte
que és un trombonista
boníssim
hi havia el David Pastor
hi havia
clar
és que hi ha uns musicassos
allà
que flipes
i això
era un carinyo
que vam fer
a la primera
enregistrament de jazz
que es deia
The Liberty Stable Blues
per cert
ara no
és The Liberty Stable Jazz Band
però és que a més
col·labores
amb la Barcelona Big Blues Band
col·laboro amb la Barcelona Big Blues Band
i bueno
hi ha moltes coses
que em criden
jo què sé
amb la Bella Dixilan
també vaig estar un temps
col·laborant
i a mi m'agrada molt
fer coses
i fer
sinergies
i m'agrada molt
i em diverteix molt
i tant
a veure
ara
per despedir
per fer una pausa
de la teva entrevista
sí
em recorda
allò que va escriure
el New York Times
de Laura Flores
que quan va actuar
a New York
al Radio City
si cada espanyol
em dirà una pesseta
no
ah no
va dir
l'endemà
d'haver actuat
al Radio City
Music Hall
de Nova York
al New York Times
va escriure
la crònica
Laura Flores
no sabe bailar
no sabe cantar
però no se la pierden
doncs jo
benvolguts oients
diré de la Míriam
sap cantar
sap comunicar
no se la perdi
I do
think O
can
I do
fingers
a
only
a
and
no
enable
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Va ser un homenatge que ens van demanar de l'Hospitalet, de l'oncle Jacques, que és un supersimpàtic amic nostre.
Ens va demanar de fer, amb motiu del 8 de març, un espectacle.
I jo després, per fer-li un homenatge a l'Amadeu, l'he tornat a recordar aquest espectacle.
I aquesta cançó em fa molt feliç, aquesta cançó que hem sentit que tocàvem amb l'Amadeu.
I és que jo l'Amadeu per mi és una influència molt important a la meva vida.
Sí, sí. I ara de tots, no?
Doncs mira, així dones pas al Pep que ens influenci amb les seves històries.
Que ens influenci, sisplau. Estic amb delit a voler escoltar aquestes triquiñueles.
Abans que el Pep parli, un record pel Joan que avui no ha pogut venir perquè una indisposició se'ns ha fotut malalt.
A pensar que estava cap a bo.
No, has estat bé.
Bueno, sí, més aviat, més aviat, és que tu ets bruixa,
més aviat van per aquí les coses.
És que no ha pogut venir perquè està una...
Està en un puesto que deia.
Està en un puesto.
Indisposició, descomposició, digue-li.
Deixa el Pep, pobre, que de veritat.
Joan, un record per tu. Pep, tu.
Moltes gràcies, Míriam.
Gràcies a vosaltres per convidar-me.
Ha sigut molt interessant.
Si tenia rol Ferran, que està més esbrugerada, però no has dit cap besties en tota l'estona.
No, no, que va, que va precisament per això.
La gràcia és que, no, no, que l'has dit tot amb una coherència molt interessant.
M'ha agradat molt.
Moltes gràcies.
Bueno, seguim amb lo meu.
Avui parlarem d'uns edificis de Barcelona.
Edificis, doncs, que imiten estils i tal.
Va dir un moment que a la bolsagia catalana tenien molts calés.
Sempre n'han tingut, ja.
I aleshores, doncs, es van dedicar, doncs, a recrear, doncs, estils i coses que els feien gràcia, no?
Hem parlat de la façana de la catedral, que és neogòtica.
Fins i tot hem fet broma dient que és un gòtic tardà, molt, molt, molt tardà.
Igual que el pont que uneix el Palau de la Realitat amb la Casa dels Canonges.
Recordem les torres venecianes de l'Avinguda de Maria Cristina, donant accés al recinte de l'exposició.
La Via Laetana es va inspirar amb els edificis de Chicago.
Quants edificis de l'Eixample no recorden castells o edificis parisencs?
Tot a gust de qui paga mana, no?
Recordo, per exemple, la Giralda de l'Arbós, que el seu propietari era un fabricant de licors,
arquitecte aficionat a la fotografia, casat amb una barcelonina de Casa Bona,
que van financiar una part de la construcció del Teatre Romea.
El que li va venir de Gursa, però de casa seva, aquell monument de Sevilla, a la Giralda de l'Arbós.
I és que pagant Sant Pere a cantar.
És el que havíem dit sempre.
Tornem amb el nostre tema.
No fa gaire vaig veure per internet que Barcelona tenia dos edificis clàssics,
les columnes del temple romà d'August i l'edifici situada al carrer Barilén 70, entre Diputació i Consell de Cent.
I no deia res més, es quedaven tan amples.
No cal ser ser-ho a Holmes o a les Poirot per deduir que no és un edifici original,
el del carrer Barilén.
Els darrants se n'ha parlat per diversos motius,
i això l'ha tret una mica aquest origen misteriós, no?
Estem parlant del taller Marriera.
Els germans Josep i Francesc Marriera, en Manubens, nascuts el 1848-1842 i molts abans del 1920,
per situar-los una mica la seva època, no?
Eren fills d'un argenter Josep Marriera i Vidal i van seguir l'ofici del pare i, a més a més, es van dedicar a la pintura.
La firma Marriera va néixer el 1839.
El pare, Josep Marriera Vidal, obra el seu taller i elabora joies des del disseny fins a l'acabat final.
Mort el pare, dos dels cinc fills, en Josep i en Francesc, que es posen al front del negoci,
li donen un nou impuls i, amb la tercera generació, Lluís Marriera es converteix en el joier del modernisme
i agafa un renom internacional.
En 15 es fusionen les famílies de joiers i argenters més antigues de Catalunya,
Marriera, en 1979, i Carreres, en 1766.
I el prestigi augmenta amb exposicions i premis internacionals.
I, en 1985, les dues firmes de la joieria catalana s'uneixen una altra vegada.
Marriera i Carreras per un cantó i Begués per l'altre.
Begués s'havia creat el 1917.
Begués Marriera ha considerat i ha augmentat el prestigi.
Actualment disposa d'una oficina de distribució als Estats Units i altres al Japó i una botiga a Tòquio.
La seva botiga principal a Barcelona la situem als baixos de la casa en Matllé, obra de Puigdida i Catafalc.
No em puc estar de recordar a l'antiga joieria del Regulador, a la Rambla, molt a prop de la Boqueria,
que més tard fos requirida pels Begués Marriera.
Recordo l'anunci aquell de ràdio que deia, quina hora és? Hora Begués.
I també aquella bàscula de color vermell fosc que hi havia a l'entrada del carrer del Carme,
des de 1948 on constantment els vianants ens aturàvem a pesar-nos i més d'una aprofitava per comprovar si el pes del que havia comprat a la Boqueria era correcte.
El 2010 es convertia en l'hotel Begués de 5 Estrelles de la companyia Derby.
I en la decoració de cadascuna a les 31 habitacions hi ha peces de la col·lecció Marriera,
que es converteixen en petits minimuseus.
I a la primera planta de l'hotel hi ha la seu del Museu Marriera.
La bàscula, on la meva àvia em pesava tornant de la Boqueria quan jo encara no tenia 4 anys i amb prou feina sabia què estava fent dalt d'aquell aparell misteriós,
ara està a les oficines del mercat.
La potència d'aquesta família i els meus records de la infantesa m'han allunyat de l'edifici del que estàvem parlant, però bueno, tornem-hi.
És un edifici en forma de temple.
I era quan es va construir un edifici aïllat de planta rectangular al mig d'un jardí.
Aquest edifici en forma de temple presentava una façana principal orientada al carrer Baïlent,
consistent amb un pòrtic amb 6 columnes estriades, corínties, sobre un podi amb una àmplia escalinata de 8 graons.
Aquestes columnes sostenen el porxo d'accés cobert amb un sostre.
La façana interior és com el pòrtic de columnes fet de pedra i presenta una única porta al mig.
Posteriorment es van fer uns afegitons als laterals
i amb l'edificació de tota la illa es va perdre el jardí que l'envoltava.
Com que està uns metres més enretirat de la vorera, té una reixa de ferro arran de carrer,
que està adornada entre altres coses amb unes estrelles de 5 puntes
i alguns creuen falsament que aquest temple té alguna cosa a veure amb la maçoneria.
Perquè hi ha uns itineraris de Barcelona, d'hora són amassònica,
que per cada cosa amassònica que diuen hi ha un quadre que se l'inventa,
perquè no hi ha vestigis maçonics així que es vegin.
Ara pots visitar algun temple amassònic i te l'expliquen a la Mar de Vest sense cap tabú,
però no moltes coses de les que et diuen
i a les que et diuen «meus, allò representa tal cosa».
El 90% doncs no ho són, però bueno, són coses que passen.
L'any 1892 l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas
va dissenyar aquest edifici pels germans Marriera,
que necessitaven un taller de pintura i escultura
i Vilaseca els va construir aquest temple de les arts.
No és el seu nom recordat, però sí que té obres prou conegudes.
Va estudiar arquitectura a Madrid i es titular el desembre de 1872.
Va viatjar amb Lluís Domènech i Montaner per a Alemanya
i en 1874 ja era professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona,
de la qual fó el quateràtic fins a la seva mort.
Parlàvem al començament de les imitacions.
Segurament no és aquesta la paraula més escaient,
però ens entendrem, no?
Uns perquè hi havien viatjat,
altres perquè hi volien fer-ho,
altres per recordar un passat que els hauria agradat viure,
doncs van fer coses que tenien regostada o oriental
o castells medievals.
Edificis xinesos, japonesos, egípcies, etcètera, etcètera.
Ens parlen dels gustos i preferències i modes d'una època
i que la gent rica, diguem-ho directament,
ens han deixat aquest patrimoni a Barcelona i arreu de Catalunya,
aquí arreu del món i a totes les èpoques.
No hi ha com tenir calés per viure bé i fer el que vols.
Repassem una mica l'obra de Jat Vilaseca
i trobarem una mica de tot això que estem dient.
A part del taller Marriera,
va fer l'art de triomf, d'inspiració romana,
encara que ha construït en mons.
La casa Bruno Quadres, a la Rambla,
clara inspiració japonesa.
La casa Comas d'Argemí,
l'avinguda de República Argentina,
modernista però que ens recorda un castell medieval.
I molts altres edificis dels que diríem, doncs,
normals, cases d'habitatges de l'època.
El taller Marriera, a part de tot això que hem dit,
té una història pròpia,
independentment de la seva forma externa.
A part de simbolitzar el temple de l'art
i servir de taller de pintura i escultura
i creació de joies,
també va ser una mena de museu privat
per emmagatzemar diverses obres d'art
que compraven i col·leccionaven els germans Marriera.
El 1933, Lluís Marriera, fill de Josep,
ja era un dels majors orfebres i dramaturs de la ciutat
i convertia el taller dels seus antecessors en un teatre.
llicina conegut com la Sala Estudion,
destinat a representacions amateurs.
Va esdevenir un lloc de tertúlies,
concerts i representacions teaterals.
Tant és així que l'any 1935 Federico García Lorca
va llegir per primer cop la seva obra
Doña Rosita la Soltera o el Lenguaje de las Flores en aquest lloc.
Des de la seva construcció va patir transformacions interiors,
taller, magatzem, teatre i exteriors, anexos laterals
fins a quedar encaixat en un carrer de l'Eixample.
Requisat durant la guerra, va reprendre sense la mateixa empenta
l'activitat teatral,
fins que als anys 50 els propietaris el van cedir a una comunitat religiosa.
actualment porta més de 10 anys tancat
i encara que no estan ruïnors,
això no és bo per cap edifici.
Perquè l'any 2015 el grup inversor
que va comprar l'edifici del Dutch Bank
per fer un hotel,
va comprar també aquest taller
amb la intenció de rehabilitar-lo,
cedir-lo a la ciutat,
a canvi que l'Ajuntament li deixés aixecar 4 o 5 pisos més
a l'edifici del Dutch Bank,
al capdamunt del Passeig de Gràcia.
La cosa no va ser així,
l'Ajuntament no va donar el permís
i la cosa va quedar...
Però ara està la SEAT, no?
Jo sàpiga.
El què?
Allà a l'edifici del Dutch Bank.
Sí.
Va acabar...
Tot anava així,
havien passat els anys,
però la cosa era aquesta, no?
I al final la comprava l'Ajuntament
i ja veurem què passava amb tot això.
Actualment l'Associació de Veïns i Veïnes
de l'Eixample,
Òmnium Eixample i Casal de Joves,
la Dreixa,
treballen per arribar a un acord amb l'Ajuntament
i impulsen la plataforma Marriera
amb l'objectiu de fer del taller
un centre del barri de gestió cívica.
Amb motiu del Barcelona Open House
s'han pogut fer algunes visites.
Jo encara no l'he pogut visitar,
em sap greu.
Veurem com acaba tot.
Els edificis orientalistes de Barcelona
s'inspiren majoritàriament
en el passat musulmà del sud de la península
i sobretot en el Palau de l'Alhambra,
encara que tots recordem la casa de Bruno Quadres
que acabem de parlar,
de la Rambla,
amb el seu drac espectacular
de clar d'inspiració japonesa.
Hi ha la casa Xina
al carrer 234 del Consell de Cent,
cantonada Montaner.
Un espectacular edifici
de pisos construït el 1929
per l'arquitecte valencià
Joan Guardiola,
pel seu germà Ferran.
No va tenir massa èxit
aquest bon senyor aquí,
en va fer més coses
pel París Valencià
i per altres llocs,
perquè aquí el van trobar
potser una mica massa fallero.
O sigui, l'edifici aquest
és espectacular,
però potser el van trobar
una mica massa artificial.
A l'aberint d'Horta
hi ha un petit jardí oriental
d'estil japonista.
Entrant a l'entrada hi ha un tros
que recorda això,
hi ha molts apartats,
però aquest és interessant.
La Casa Vicenç,
a Gràcia,
obra d'Antoni Gaudí,
també es barreja
en l'estil neumudejar
i el japonista.
L'estil neumudejar
el trobem al Paranim
de la Universitat de Barcelona,
a la plaça de Braus
de les Arenes
i moltes altres,
entre els quals
la Casa Marsans,
de la que us vull parlar.
El nom Marsans
tot l'associem
a l'Agència de Viatges
i també demanem
més llunyana
a un banc,
la Banca Marsans.
El fundador de tot això
va ser en Josep Marsans i Roff.
Va néixer el 1843
i va morir el 1927.
Va ser un tio
que va treballar molt.
Aquella gent
que mereixeria
una pel·lícula.
La família Emil,
els seus pares,
es van dedicar a l'hostaleria
i van muntar negocis
a Pamplona
i a Navarra
i a Navarra
i no els va anar bé
i van tornar arruïnats
a Barcelona.
Amb 20 anys,
però ja la família
es posa a treballar
de mecànica
en una fàbrica cotonera.
Però la guerra
de secessió dels Estats Units
va deixar
a tot Europa
sense la matèria prima,
no arribava cotó.
Llavors,
es va ficar
en una indústria,
en una fàbrica de ceràmica
i al cap d'11 anys
arriba a ser-ne el gerent.
Va entrar d'auxiliar
i en 11 anys ja era el gerent
de l'empresa aquesta.
Amb aquesta experiència
obre un negoci,
també de ceràmica.
Aconsegueix prou calés
i a l'any 1881,
cap i cua,
amb 37 anys,
s'estableix com a corredor de borsa
i 10 anys més tard funda
una casa de banca i borsa
amb seu a la Rambla de Canaletes.
Abans d'arribar als anys 20,
la banca Marsans ja era un referent,
juntament amb el banc hispano colonial,
la banca Arnús i el banc de Barcelona.
Era un home inquiet
i llavors va voler diversificar el negoci
i els seus interessos
hi va fundar la primera agència de viatges
moderna,
que al començament operava dins mateix del banc.
Organitzava viatges pels forasters
que visitaven la ciutat
i emetia una mena de xecs de viatge,
que després va ser molt edat,
tot això amb les targetes s'ha perdut,
però els xecs de viatge
va haver-hi uns anys
que era una eina imprescindible
quan te'n anaves a fora
per poder mantenir els carers
i se'ls perdies
i els podies recuperar.
Va ser una aparició d'èxit
i l'any 28
el viatge de Marsans
ja es va constituir
com una firma independent.
Llàstima que el senyor Marsans
havia mort l'any anterior.
Però els negocis van continuar creixent,
de la mà de l'influent polític
i economista Joan Ventosa Calvell,
ja que el seu fill
havia mort també prematurament
l'any 23
i la seva dona
havia mort l'any 12.
Tenia 5 fills,
que ara n'hi van quedar algun.
Després de la guerra,
la banca Marsans va ser absorbida
pel banc hispano-colonial
que ja estava en mans del banc central.
L'any 64,
al net del fundador,
es ven l'empresa de viatges a l'INI,
que volia constituir
una gran xarxa de turisme.
La gestió que va fer l'INI
va ser desastrosa
i el 2010
els viatges marsans
fan fallida.
a l'any 1916,
Joan Marsans
s'encarrega
a l'arquitecte Juli Marial
i Tei
la construcció
d'una casa d'estiuets
a la zona de Vallcarca.
Actualment correspon
al número 4151
del passeig de la Mare Déu del Coll.
Aquest arquitecte,
que també es va dedicar a la política,
va fundar la secció de Barcelona
de la Unió Republicana.
i en el camp de l'arquitectura
va col·laborar
amb la construcció
de molts edificis
coneguts,
com ara l'Arte de Triomf,
la seu de la caixa de Barcelona
a la plaça Sant Jaume,
etcètera.
I a part de la casa de Marsans
va projectar,
entre altres,
la casa de River Sales,
un edifici de pisos
situat a la via Laietana 47
cantonada amb el carrer Comtal.
Si aneu cap al mar,
la trobareu de cara.
Aquesta casa d'estiuets
era per la seva filla,
Josepa Marsans i Peix,
que tan sols la va poder
gaudir tres anys
perquè es va morir
també prematurament.
Al peu del carrer
trobem una suntuosa
porta de ferro forjat
que convida a passar-hi.
I l'edifici
que dóna entrada a la finca
és com un trosset de castell
amb una torre amb barlets
i falses finestres gòtiques.
Segurament seria com
la porteria
o la casa del guarda.
I tot això és com
una barreja de castell
de Disney
i la caserna del Bruc.
Haem 25,
si tots recordeu
que té una mica allò.
A continuació,
una pujada
tota revestida
de plantes
en filadisses
ens condueix
a l'entrada de la casa.
Res ens fa pensar
el que trobem
a dins de l'edifici.
I com que veig
que el temps
ja està acabant
i hi ha bastanta cosa
per explicar,
doncs continuarem
el propi dia
amb l'interior d'edifici
perquè realment
és un lloc
que és un lloc
que valdria la pena
anar-hi,
perquè ara
faig un espòiler
és el verd
de joventut
i doncs
si vas allà
i et fas
entrar i preguntar
i tal
i val la pena
el que voleu ara
no vull fer
més explicació.
Però has de fer una ruta
perquè això
explica.
És fàcil anar-hi
per això.
i ens del programa
una ruta.
Ah, es podria fer, sí que...
No, clar,
jo m'apunto, eh?
Ah, molt bé,
però escolta,
ja tenim la primera,
tan eixerida com ella,
serà un èxit segur.
Míriam,
ara t'has explicat també
una intimitat.
Tu saps una mica
la relació
de tants anys d'amics, no?
Aquest senyor
alguna vegada
amb els amics
ens ha preparat rutes.
Jo recordo
amb ell
portant-se per una ruta
a la Barceloneta,
o sigui, agafar els amics
i diu,
au, veniu aquí.
I ens fa una ruta
a la Barceloneta,
que després s'acaba...
Acabeu...
Acabem...
Escolta, fantàstic.
No ens ho ha fet més.
Ah,
doncs que...
Apreta'l,
cap tu.
Xinxeu-lo,
xinxeu-lo,
perquè sap molt.
Tu saps el que és?
Home,
tu saps el que costa
conjuntar la gent.
Jo m'ho he fet més d'una vegada.
Veus?
No, mentida.
Veus?
Són uns apalancats.
Sí, exacte.
la gent.
Sí, exacte.
Yes.
I think to myself,
what a wonderful way.
Oh...
Oh...
yeah.
El passat 24 d'octubre es va celebrar el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic.
He esperat aquests 20 dies per veure i comparar temperatures.
En comparació amb el 2020, i tal dia com avui,
a Sant Just d'Esberra estàvem a 18 graus de màxima i a 11 de mínima.
Avui, avui, dos anys després, estem a 20 graus de màxima i 14 graus de mínima.
Benvinguda a la cinquena Estació Climàtic Anual.
Estiu de tardor en català, veronyo en castellà.
Que bonica aquesta tardor.
Al matí amb jaqueta, al migdia amb samarreta,
a la tarda amb rebaqueta i a la nit un frenador.
Ens podem prendre un granissat de moniato, un batut de polvorons,
un gelat de castanya i ben aviat en una guingueta,
això que en diuen el xiringuito de platja, menjarem torrons.
Matarem mosquits amb la bufanda i estem anant a caçar bolets amb banyador.
Uf, el clima en el nostre planeta és per perdre la xaveta.
La realitat supera la ficció.
Avui, en el nostre programa, hem viatjat amb Marsans i amb la Míriam.
Míriam, és un plaer estar amb tu.
El plaer és mutu.
Ja saps que aquests estudis estan sempre oberts.
I tu alguna vegada tens ganes.
I tant.
I vols venir a esmorzar de forquilla.
Això, això.
I després parlem del que tu vulguis.
Doncs ja encantada d'estar amb vosaltres.
He après moltes coses d'arquitectura, també.
i espero que el Pep ens porti un dia a fer la ruta al Bacalau per allà, per l'estanora.
Si ho dius tu, si ho dius tu, el Pep.
I aquest poema te l'has escrit tu o què?
Sí, clar.
De què vas?
Què us passa?
Noia.
Què us passa aquí Sant Just amb tanta cultura, tanta cultura?
La inspiració ens la dones tu.
Hombre.
Ben trobats clients.
Recordin, la Míriam sap cantar, sap comunicar, no se la perdin.
Moltes gràcies.
Fins al proper programa.
Fins al proper programa.
Fins al proper programa.
Fins al proper programa.
Music Club Selecció
Fins al proper programa.